La Castanyada vs. Halloween

Passada la Castanyada i Tots Sants, avui torna a ser un dia feiner, tot i que ho és només per a tots aquells que avui no fan pont i els toca treballar. Uns altres s’han agafat els quatre dies de festa, i molts han marxat dels seus llocs habituals de residència i s’han llençat a les carreteres. Dimecres a la tarda, amb les Rondes col·lapsades, circular per les sortides de Barcelona era tot un poema, i tot indica que les cues quilomètriques, en sentit contrari, es repetiran diumenge. Però com diuen a l’oest, sarna con gusto no pica.

Sobre l’etern debat entre la Castanyada nostrada i els que opten per celebrar la festa de Halloween, importada dels països anglosaxons, he observat que la gent catalanoparlant que vota partits d’obediència catalana (CUP, Demòcrates i Esquerra) prefereix la Castanyada, mentre que els que s’inclinen pels partits d’obediència espanyola (Cs, PP i PSOE), majoritàriament castellanoparlants, prefereixen celebrar la festa importada. Els motius els desconec, però aquesta és la conclusió d’una enquesta particular feta entre gent del meu entorn més immediat, sense cap mena de rigor científic ni pretensió de veracitat.

Un fracàs ben merescut

Aquesta és la crònica d’un fracàs ben merescut: Lopetegui ha estat acomiadat, ja no és l’entrenador del Real Madrid. Després d’uns quants partits sense guanyar, la cirereta del pastís de perdre diumenge al Camp Nou per 5-1 ha estat el senyal definitiu que marca el final de la seva curta etapa com a entrenador del Real Madrid. Lopetegui ja va començar malament la seva etapa madridista, amb un fitxatge fet de pressa i corrents, i ara surt per la porta del darrere després de ser humiliat pel Barça. Cal recordar que l’estiu passat Lopetegui era l’entrenador de la Roja al Mundial de Rússia, i va deixar penjat l’equip d’un dia per l’altre, a mig campionat, per fitxar pel Real Madrid, tot i que, formalment, no va marxar sinó que la federació el va acomiadar. Podent perfectament esperar uns dies per signar el contracte, fins a l’acabament del campionat, Lopetegui va decidir tirar pel dret i no fer front al seu compromís contractual amb la Roja. Lleig. Amb aquesta actuació ja va demostrar que no era una persona de fiar, i amb personatges com aquest el millor que es pot fer és prescindir-ne. Ara, Florentino Pérez, el president de l’entitat, el farà culpable de tots els mals de l’equip, tot i que en aquest cas el president Pérez és tan culpable com l’entrenador. I és que aquell contracte que aparentment no podia esperar el van signar tots dos. La diferència entre aquests dos personatges és que a l’entrenador el poden acomiadar, mentre que al president no poden fer-lo fora perquè tot i que no és el propietari del club, actua com a tal.

Ateneuesfera 27

Dimecres passat, 24 d’octubre, un grup de nou blogaires, alguns força actius i alguns altres més mandrosos o cançoners a l’hora d’actualitzar els seus blogs, ens vam tornar a trobar per sopar al Restaurant ATN de l’Ateneu Barcelonès per celebrar la 27a reunió de l’Ateneuesfera. (A la foto de dalt hi falta l’autora, @MartaMillaret, coorganitzadora d’aquestes trobades).

Sembla que va ser ahir però ja han passat més de deu anys des de la primera vegada que, per iniciativa i sota l’organització d’en Guillem Carbonell, es van començar a fer aquestes trobades de blogaires. Considerant que, segons alguns visionaris de l’univers digital, ja fa uns quants anys els blogs es van donar per morts, cal remarcar que entre els ateneuesfèrics n’hi ha bastants, de blogs, que s’actualitzen amb regularitat. Podríem dir, doncs, que els blogaires de l’Ateneuesfera som morts vivents? Potser sí, però el fet és que, avui en dia, els participants d’aquestes trobades semblen tenir les mateixes ganes de venir, participar i dir-hi la seva que els que venien a les sessions de l’Ateneuesfera fa deu anys. I poca broma, deu anys en el món digital equivalen a molt més d’una vida en el món analògic.

La tertúlia va ser força interessant, i va anar oscil·lant d’un tema a l’altre sense un ordre prèviament establert. No vam deixar de comentar la molt complicada situació política actual, tant la d’aquí com la de més enllà, i les visions diferents que uns i altres tenim al respecte; les sempre canviants xarxes socials digitals, el futur incert de la premsa en general i la de paper en particular, la ràpida evolució del món del periodisme, així com la necessitat d’una adaptació tan ràpida com imprescindible dels seus professionals a les noves realitats que van sorgint. Però aquells que es lamenten que el món digital destrueix molts llocs de treball tradicionals semblen ignorar que, sent això cert, paral·lelament se’n creen també de nous.

En acabar la trobada els organitzadors ens vam mig comprometre a no deixar passar uns altres onze mesos entre aquesta trobada i la pròxima, la qual ens proposem convocar d’aquí uns quatre o cinc mesos. A veure si aquesta vegada som capaços de complir-ho!

De Baviera al Brasil

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.883 de La Veu de l'Anoia)

El món polític no és immutable, i allò que sembla que no passarà mai pot acabar passant. A Barcelona, per exemple, semblava que el socialisme governaria la ciutat per sempre més, però després de trenta-dos anys (1979-2011) va haver de deixar pas als convergents. A Catalunya, per posar un altre exemple ben nostrat, semblava que Pujol no plegaria mai, però després de vint-i-tres anys (1980-2003) va haver de cedir el poder als socialistes. L’elector decideix els canvis, i de tant en tant canvia de preferència i envia a casa seva el governant que considera que no ho ha fet prou bé.

A primera vista l’Estat Lliure de Baviera i la República Federal del Brasil tenen molt poc en comú, però alguns esdeveniments recents, polítics i electorals, ens aporten determinades similituds sobre alguns canvis importants en el comportament de l’electorat. Així, els seus mapes polítics podrien canviar radicalment molt aviat. He triat aquests dos països perquè els conec de primera mà, hi he estat diverses vegades i he mantingut molts tractes comercials tant amb bavaresos com amb brasilers.

Després de dècades de govern monocolor, el partit hegemònic de Baviera, Unió Social Cristiana (CSU), un partit que ha guanyat totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial, diumenge passat les va tornar a guanyar, però perdent la majoria absoluta. Així que per poder continuar governant ara haurà de pactar amb un altre partit. Ningú dubtava que la CSU tornaria a guanyar les eleccions, però amb la pèrdua de la majoria absoluta els marges per governar es fan més estrets. I no s’ha d’excloure que, més endavant, allò que ara sembla impossible, que la CSU passi a l’oposició, pugui acabar passant.

Al Brasil, quatre dècades després de la dictadura militar, d’aquí a vuit dies pot accedir a la presidència del país un militar defensor d’aquella dictadura, Bolsonaro, que s’ha declarat antidemòcrata i contrari als drets de les dones i dels homosexuals, i totes les maldats que hi vulgueu afegir. Però tenint en compte que a la primera volta va obtenir el 46% dels vots, seria una sorpresa que després de la segona volta no accedís a la presidència. Mentre el Brasil estava governat per l’esquerra del Partit dels Treballadors (PT), amb els presidents Lula da Silva i Rousseff, i el poble semblava satisfet. Però els brasilers van descobrir després que la corrupció no era un monopoli de la dreta sinó una xacra políticament tan transversal que afectava també el PT. Bolsonaro també és la conseqüència del vot de càstig al PT.

Esperant la/el Punset del PP

Tot i que Ciudadanos va néixer com un partit socialdemòcrata, si més no sobre el paper, després va anar evolucionant cap a la dreta més propera al PP. Però és més, negar la deriva ultradretana d’aquest partit fins a pretendre superar el PP per la dreta i fer la competència directa a Vox seria negar una evidència inqüestionable.

És, precisament, en aquest context que s’ha de llegir la carta que la fins ara eurodiputada ciudadana Carolina Punset va adreçar als dirigents del seu partit, anunciant que plega com a militant de Ciudadanos però que estirarà la seva pertinença al Parlament Europeu fins a les pròximes eleccions. (A ningú se li escapa que les retribucions d’un eurodiputat són tan llamineres que deu costar molt de renunciar-hi).

Després de fer pública la carta, dissabte passat Punset es va sotmetre a TV3 a una entrevista juntament amb la seva parella, Alexis Marí, diputat del Parlament Valencià i també ex militant de Ciudadanos. Però era més treballada i creïble la carta que les respostes a l’entrevista televisiva. Dit d’una altra manera: escoltant-la, la credibilitat de Punset segueix quedant en entredit.

Aquesta introducció em serveix per constatar que el PP també està experimentant una deriva ultradretana que no tota la seva militància comparteix. Així, partint de la base que no tots els populares són tant d’extrema dreta com el seu líder Pablo Casado, no s’ha d’excloure que més aviat que tard ja no podran amagar les discrepàncies internes i sorgirà algun personatge tipus Punset que se n’atipi i deixi el partit.

Mentrestant, els líders del partit ultradretà Vox es freguen les mans de satisfacció veient els estranys moviments que fan els seus dos competidors per imitar-los.

S’acosta l’hora de fer balanç

A set mesos de les eleccions municipals, s’acosta l’hora de passar comptes amb els polítics que ens han governat durant aquest mandat. A molts dels personatges que aviat acabaran el seu mandat els ve costa amunt fer un balanç, és a dir, comparar el seu programa electoral de fa quatre anys amb els resultats de la seva gestió.

Al final del mandat de Jordi Hereu (2007-2011) vaig comparar el balanç que ens va deixar amb el programa electoral amb el qual s’havia presentat a les eleccions, i els resultats van ser tan decebedors que, després de trenta-dos anys de govern ininterromput, els socialistes van perdre la gestió política de Barcelona en favor dels convergents.

Però al final del seu mandat (2011-2015), Xavier Trias també va haver d’assumir les conseqüències dels seus incompliments, perdent per pocs vots el govern de la ciutat. Els sarrianencs tenim bona memòria, i el fet que Trias incomplís el seu programa electoral passant olímpicament de tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià tal com s’havia compromès, li va costar el càrrec; evidentment que aquest no va ser l’únic motiu per perdre el govern de la ciutat, però estic segur que hi va tenir la seva influència.

El pròxim mes de maig Ada Colau acabarà el seu mandat, i comença a ser l’hora de fer el balanç de la seva gestió. Per tal de facilitar-me aquesta tasca vaig demanar el programa electoral del 2015 a la seu central dels comuns, i ni tan sols van tenir la cortesia de respondre’m. Uns dies més tard vaig insistir a la seu dels comuns de Sarrià-Sant Gervasi, dissortadament amb els mateixos resultats. I ara, per mitjà d’aquestes línies, adreço la meva demanda pública directament a l’alcaldessa Colau, a veure si tinc més sort, tot i que a ningú se li escapa que, amb programa o sense, el balanç dels quatre anys dels comuns al govern de Barcelona sortirà igualment a la llum.

Banderes

(Foto 12/10/2018 * Ajuntament de Vilanova del Camí)

L’advocada Noemí Trucharte, socialista, és l’alcaldessa de Vilanova del Camí (Anoia). Fa una setmana, el dia 12 d’octubre, va aparèixer una gran bandera rojigualda a la façana de l’ajuntament d’aquell poble. Aquest comentarista, que és més aviat antibanderes, antihimnes, i no es defineix com a patriota (no he tingut mai la necessitat de definir-me així), ni tampoc com a nacionalista (en tinc prou amb ser català i europeu), aquest fet no em sembla criticable. Si l’alcaldessa vol penjar una gran bandera a la façana del seu ajuntament, que ho faci. Ho trobo antiestètic, això sí. Com tampoc tinc res a dir sobre el fet que l’alcalde de la capital d’aquella comarca, Igualada, tingui penjades unes banderes minúscules darrere de la barana del balcó del seu ajuntament, tan petites i amagades que necessites uns prismàtics per veure-les. Estic, per tant, en contra dels que critiquen l’alcaldessa Trucharte per una bandera rojigualda massa grossa, com també em mostraria en contra dels que protestessin si la gran bandera penjada a l’ajuntament fos una altra.

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

Desfilada militar a Madrid

Divendres va tenir lloc a Madrid la tradicional desfilada militar del “Doce de Octubre, Fiesta Nacional de España”. Com que divendres aquest cronista treballava (ja havia fet festa el dilluns 1 d’octubre), vaig decidir mirar de reüll la desfilada. Tenia un ull a l’ordinador i l’altre a la pantalla de la tele, ja que TVE va tenir la gentilesa de retransmetre en directe l’acte de Madrid.

Mentre m’ho mirava vaig decidir fer unes piulades, però sense cap pretensió d’estar fent una crònica seriosa i rigorosa de l’acte. Aquells que no vàreu tenir l’oportunitat de llegir les meves piulades en directe, em permeto reproduir-les a continuació:

1/ Crònica d'ara mateix (10:30): la plaça Artós (ells diuen Artos, sense accent, vés a saber why) ha agafat color rojigualdo. Mitjana d'edat baixa, amb molts adolescents, però també senyores d'edat ben vestides/pentinades. Tots parlen/criden en espanyol. El @bonpreuesclat és obert.

2/ A Madrid la meteo no és gens patriòtica. Ha sigut començar la desfilada militar i posar-se a ploure. Les autoritats civils posant-se uns ridículs xubasqueros transparents, com si no poguessin mullar-se com els militars. En fi, ni amb la meteo tenen sort.

3/ També desfilen uns soldats amb boina groga, i diria que no semblen indepes. Potser s'han colat.

4/ Tot un clàssic: la legión i la cabra, que diria que s'ha engreixat ;-)

5/ TVE ens mostra també una gran pancarta: "CATALUÑA SIEMPRE ESPAÑA", però semblaria que s'han deixat el verb, i no queda clar com interpretar-ho.

6/ Molt resumit, totes les desfilades militars del món s'assemblen força, però en marcialitat i alineació perfecta dels soldats, les de Corea del Nord encara no les ha superat cap país.

I fins aquí la meva crònica informal de l’acte de divendres a Madrid.

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

La incontinència verbal de Núria de Gispert

L’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, la setmana passada va tornar a relliscar, i ja van dues vegades en poc temps, i totes dues en el mateix sentit. Així, de Gispert va tornar a insinuar que Inés Arrimadas (al meu entendre, la política més nefasta de Catalunya, i potser encara em quedo curt) faria bé de tornar a Jerez de la Frontera (Andalusia, Espanya), el lloc on va néixer l’encarregada de la franquícia catalana de Ciudadanos.

A veure, a Catalunya d’arguments polítics per criticar Arrimadas ens en sobren, però d’aquí a convidar-la a marxar del seu país (ens agradi o no, ara mateix Catalunya és el seu país) em sembla totalment fora de lloc. Però no només això, convidar els discrepants a marxar de casa seva no és gens propi d’una persona amb un mínim tarannà democràtic, com se suposa que hauria de ser el de l'expresidenta del Parlament.

Arrimadas s’esforça en el seu paper de gran provocadora de la política catalana, i diu unes coses que, a banda de ser mentida, busquen generar a Catalunya un greu problema de convivència, que m’atreviria a dir que no convé a ningú, per posteriorment justificar ves a saber què. Sigui com sigui, les seves contínues astracanades s’han de combatre amb arguments una mica més sòlids que l'antidemocràtica invitació a tocar el dos de Catalunya.

Temps complicats

Vivim temps polítics molt complicats. Els partits independentistes no ho estan fent bé, però tenen la gran sort que l’unionisme encara ho fa pitjor. El discurs polític del PSOE cada dia s’assembla més al del PP/Ciudadanos. Al capdavall, aquesta confluència ideològica té tot el sentit, ja que tots tres formen el trio 155, una tara democràtica que a curt i mitjà termini no es podran treure de sobre. Que hi ha diferències, desacords i estratègies diferents entre els partits independentistes catalans és una obvietat. I que aquesta situació tan pueril de fer política petita és molt lamentable ningú ho nega. Sovint tenim la sensació que aquí no es treballa en clau de país sinó en clau de partit. Però tampoc s’ha de perdre de vista que, ara, els catalans partidaris d'una Catalunya independent són bastants més que abans, i que el creixement de l’opció independentista potser és massa lent però és tossudament sostingut. I això és molt important. Resumint, tot i el pessimisme de molta gent, segueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi del procés.

Provocacions i errors

Els episodis violents que s’han produït als carrers de Barcelona des del dissabte 29 de setembre fins al dimarts 2 d’octubre, tenen un origen ben definit: la manifestació de dissabte d’un suposat sindicat policial espanyol en homenatge als PN i GC que fa un any es van dedicar a atonyinar catalans a tort i a dret sense motiu, a banda del de complir ordres dels seus governants. Tenim ja experiències repetides que quan treuen a passejar la rojigualda sorgeix la violència que està buscant des de fa mesos el món unionista, sigui en forma de partits, bàsicament Cs i PP, o de determinats sindicats que de sindicats només tenen el nom. Cal recordar un cop més que els agredits només tenien com a objectiu introduir una papereta electoral en una urna, cosa que, evidentment, en una democràcia no pot ser mai un acte delictiu.

En aquests quatre dies s’han comès errors més que evidents, des d’una mala planificació dels operatius dels Mossos fins a determinades expressions del MHP Torra que s’hagués pogut perfectament estalviar (“Amics dels CDR, apreteu, i feu bé d’apretar”; per cert, el verb apretar deu ser un castellanisme, ja que no apareix al diccionari). I tot això sense oblidar la infiltració d’elements violents amb passamuntanyes, d’adscripció política dubtosa, en les manifestacions independentistes, unes manifestacions que fins ara havien estat molt pacífiques. L’univers independentisme és molt transversal i heterogeni, i és bo que ho sigui, però quan apareixen manifestants amb passamuntanyes, amb intencions que només ells coneixen, se’ls hauria d’expulsar sense cap remordiment de la manifestació, i sóc ben conscient dels riscos que assumeixo parlant tan clar.

És d’esperar que els errors d’uns i altres d’aquests quatre dies serveixen per evitar que es repeteixin en el futur. Amb això molts ja ens donaríem per satisfets. Enlloc està escrit que el camí cap a la independència sigui fàcil ni ràpid, i no hem de caure en les provocacions d’aquells que només busquen el fracàs del projecte democràtic de la majoria dels catalans. En aquest negoci ens hi va el nostre futur.

Primer d’octubre per no oblidar

Avui fa un any que 2.286.217 de catalans van poder exercir el seu dret a vot en el Referèndum sobre la independència de Catalunya, i més del 90% dels votants van optar pel “SÍ” a la independència. Gairebé un milió més de catalans (per motius obvis resulta impossible establir una xifra exacta) no van poder votar per culpa de l’actuació ultra violenta i repressiva de les forces policials espanyoles.

Avui, doncs, commemorem dos fets, un de molt positiu —la celebració del referèndum— i un altre de molt negatiu —els intents d’impedir-lo per part de les autoritats espanyoles (“Ni oblit ni perdó”)—. Per aquest motiu, avui hi ha moltes empreses catalanes que han decidit no obrir i donar festa a la seva plantilla de col·laboradors, molts dels quals treballaran el 12 d’octubre, declarada festa estatal espanyola, per compensar.

A Catalunya hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre del 2017, i negar aquesta realitat és continuar amagant el cap sota l’ala i esperar que escampi. Senyors unionistes, treguin-s’ho del cap: no escamparà!

Els padrins de Valls

Valls, un dels polítics menys respectats de França, situació que s’ha guanyat a pols gràcies a les seves polítiques públiques antisocials desenvolupades mentre va ser ministre de l’Interior i, posteriorment, com a primer ministre de França, s’ha autoproclamat candidat a l’alcaldia de Barcelona. Valls ha anunciat que deixarà els càrrecs de regidor i parlamentari que mantenia a França i, de moment, viu en un pis del carrer Paris de Barcelona. Ha dit també que mantindrà algun tipus de col·laboració en una escola de negocis de l’avinguda de Pedralbes. La premsa del país veí diu que, amb la seva marxa de la política francesa, els francesos han respirat alleujats.

A Barcelona, i també a Espanya, Valls compta amb persones i institucions que li finançaran aquesta aventura política, i alguns dels seus padrins eren asseguts a les primeres files de l’auditori en el qual dimarts va donar a conèixer el seu programa. Diuen que de diners no n’hi faltaran ja que l’aposta per Valls per part de l’establishment unionista és molt seriosa. No cal dir que el grupo Godó (La Vanguardia, RAC1 i 8TV) ja s’hi ha començat a bolcar amb entusiasme, i els recursos econòmics dels dos bancs catalans que van decidir abandonar Catalunya sense tenir el permís dels seus accionistes (laCaixa i el bancSabadell) tampoc li faltaran. Els tres círculos (de economía, ecuestre i del Liceo) és de preveure que tampoc li faran el salt, i els amics del Foro Puente Aereo ja deuen estar preparant actes en suport a Valls.

Hi ha, però, al meu entendre, una manca de percepció de la realitat per part del candidat. Valls sempre diu que a Catalunya els independentistes són molts, però que els unionistes són més. Doncs bé, si ens basem en els últims resultats electorals de desembre del 2017, això és fals. Així, les dades objectives ens parlen d’un 47,5% de votants independentistes i un 43,5% de votants unionistes. I encara que Valls digui el contrari, els primers són més que els segons.

Un minut de silenci

Amb el cor a la mà, algú pensa que convocar i/o participar en “un minut de silenci a la plaça del Consell de la Vila en senyal de dol, rebuig i condemna del feminicidi de dissabte passat...” (terminologia utilitzada pel Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona no fa gaires dies) serveix per a alguna cosa útil, més enllà de tranquil·litzar les consciències de les persones que hi participen? Algú realment confia que els agressors potencials s’estovaran quan vegin que la ciutadania protesta davant d’un ajuntament amb mesures com aquesta? Doncs bé, amb el màxim respecte cap a les persones que participen en minuts de silenci d’aquesta naturalesa, jo penso honestament que aquests actes no serveixen absolutament de res, i per això no m’he sentit mai cridat a participar-hi. I no cal dir que condemno tota violència amb la màxima contundència, i que em sento com a mínim tan solidari amb les víctimes com les persones que amb tota la bona fe participen en els minuts de silenci.

La meitat dels catalans

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de setembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.878 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà els dirigents polítics catalans pertanyents al tripartit pro-155 (Cs, PP i PSOE), acostumen a queixar-se de la Generalitat perquè consideren que només s’adreça als catalans independentistes, a “la meitat dels catalans” diuen. Els diputats García Albiol, Arrimadas García i Iceta Llorens utilitzen tot sovint aquesta expressió. Així, segons aquesta teoria, només els partidaris d’autogovernar-nos pel nostre compte i, per tant, de prescindir de les feixugues tutories espanyoles, ens sentiríem interpel·lats per l’actuació del Govern, mentre que la resta de la població catalana se sentiria òrfena. No sembla que els partidaris de l’unionisme que utilitzen la fórmula “la meitat dels catalans” hagin rumiat gaire abans d’utilitzar-la, i potser només es limiten a repetir l’argumentari oficial dels partits unionistes. Sigui com sigui, aquesta teoria és falsa, i intentaré rebatre-la des de dos punts de vista ben diferents.

Les dades empíriques. Des de l’unionisme sempre es diu que el 47% independentista pretén imposar-se al 53% unionista. Això és fals, i només cal fer una ullada als resultats electorals de les últimes eleccions per comprovar-ho. Què ens diuen aquestes dades? Primer, que l’independentisme no és el 47 sinó el 47,5 (la suma de les tres llistes independentistes). Segon i més important encara, que l’unionisme no representa el 53% dels votants catalans sinó només el 43,5% (la suma de les tres llistes unionistes). Potser convé recordar, un cop més, que els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes i votants unionistes. Està, per tant, fora de lloc que els unionistes s’atribueixin uns vots que no els pertoquen. De fet, si només votessin aquests dos blocs, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme.

El referèndum. Aquesta eina tan democràtica és l’única alternativa per resoldre el conflicte. És una oferta que s’adreça a tota la societat catalana i no només a “la meitat dels catalans” com diuen alguns. En un referèndum tothom pot votar. Ningú nega que la societat catalana estigui dividida, com també estaven dividides les societats escocesa i quebequesa abans dels seus referèndums d’independència. I és que per això serveixen els referèndums, per comptar-nos i actuar democràticament en conseqüència. Segons les dades comentades abans, a Catalunya guanyaria l’opció independentista (52,2%) amb més de quatre punts de diferència sobre l’unionisme (47,8%).

Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

La mani d’ahir: uns apunts a corre-cuita

La xifra de manifestants. No els vaig comptar però eren/érem una gentada. Em sembla infantil entrar en una guerra de xifres. Som adults. En aquest sentit, la majordoma Teresa Cunillera ahir també va optar per la discreció, i va demostrar ser més llesta que el seu antecessor en el càrrec, un tal Millo.

Els comuns. Sí que hi eren, encara que alguns diaris ho neguin. Gerardo Pisarello, Primer Tinent d’Alcaldia de Barcelona, hi era. Jaume Asens, Tercer Tinent d’Alcaldia de Barcelona i regidor de Sarrià, també hi era. Joan Josep Nuet, diputat al Parlament, també. Dolors Sabater, que fins fa tres mesos era l’alcaldessa de Badalona, també hi era.

La CUP. Tot i que més tard tenien la seva pròpia manifestació, també hi van ser representats. El diputat Carles Riera, número 1 de la CUP al Parlament, diria que també hi era.

Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona no va anar a la manifestació, però al matí va lluir un llaç groc a la solapa. L’equidistància ja coneguda; el sí però no, el no però sí. Colau és un bon exemple del polític fals, però a Barcelona ja la comencem a conèixer.

La Vanguardia. Una demostració més d’una evident mala intenció informativa és la portada del diari de paper d’avui: “Marea pels presos”, com pretenent amagar que la manifestació d’ahir era una manifestació independentista (en la que també es cridava, òbviament, a favor dels presos polítics que es troben segrestats a la presó).

Pepe Borrell. Les declaracions del ministro d’afers catalans a la BBC van impactar, especialment entre els unionistes: “Catalunya és una nació. Els presos haurien de ser a casa seva.” Avui haurà de dir algun disbarat anticatalà per fer-se perdonar la relliscada, que molts dels seus no li perdonen.

Elisenda Paluzie. Podem resumir el discurs de la presidenta de l’ANC en una frase dirigida als partits polítics: “Tracteu-nos com a adults”. Del meu article pre-Diada de dilluns destaco: Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet. Ahir es va confirmar.

Demà, a la Diagonal

L’onze de setembre no acostumo a sortir al carrer a manifestar-me. La Diada Nacional de Catalunya normalment m’agafa a l’estranger, i segueixo la manifestació per les xarxes. L’any 2012 —la primera gran manifestació independentista—, però, va ser una excepció, i em vaig organitzar per poder-hi anar. En vaig escriure aquesta crònica. Demà també seré a Barcelona, i aniré a la Diagonal. Això sí, hi aniré sense uniforme, i és que des que fa molts anys uns espanyols em van segrestar per fer la mili em vaig tornar al·lèrgic a tota mena d’uniformes. Així que no em veureu mai amb una samarreta al·legòrica, sigui quin sigui el motiu de la reivindicació.

Molts catalans independentistes estan justificadament molestos amb els seus representants polítics. Jo en sóc un. Molts considerem que darrerament els polítics no han fet bé la seva feina. En fi, ja s’ho trobaran/ens ho trobarem a les urnes. Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet.

La gran diferència entre les sis diades anteriors (2012-2017) i la de demà és que ara tenim presos polítics catalans. I tenim també exiliats polítics que, si tornessin, passarien automàticament a ser presos polítics. Passa com en el franquisme. Doncs bé, encara que només sigui per això val la pena sortir demà a la Diagonal, i estic convençut que hi anirà una gentada. Sigui com sigui, però, cal no oblidar que en democràcia no es compten manifestants sinó vots.

Baix cost, pitjor servei

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)

Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.

Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.

On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.

Una rentrée calenta

Les pròximes setmanes seran d’un gran vertigen polític. Amb el mes de setembre comença una rentrée política que alguns diuen que serà calenta, i no van pas desencaminats. El dimarts que ve serà l’onze de setembre, i tot indica que molta gent tornarà a sortir al carrer. Serà el setè onze de setembre consecutiu amb una gentada al carrer des d’aquella gran manifestació de l’onze de setembre del 2012. Resulta irrellevant si seran més o menys manifestants que en anys anteriors; en democràcia no es compten manifestants, es compten vots.

Després vindrà el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i de les garrotades gratuïtes de les forces de seguretat espanyoles contra persones de tota edat i condició que només pretenien introduir una papereta en una urna. Aquesta és una data que la majoria de catalans no oblidarem mai. El dia 3 d’octubre farà un any d’aquell més que lamentable discurs del monarca espanyol (pels curts de memòria, el nét polític del dictador Franco), que és considerat per molts com el divorci definitiu entre la monarquia espanyola i la majoria dels catalans.

Tothom es pregunta què passarà. I tothom especula, i molts ho fan de manera interessada. Uns diuen que tornarà l’aplicació del 155. De fet, el 155 només va decaure al BOE, però la majoria dels seus efectes perversos encara perduren. Altres asseguren que veurem moviments estratègics d’uns i altres, però sense entrar en més detalls. Jo no ho sé, no m’atreviria pas a concretar què passarà. Que passaran coses és segur, però ja les anirem veient quan passin.

Ara bé, què no passarà? El president espanyol Sánchez va dir ahir que els catalans sí que votaran en referèndum, però no en el sentit que la majoria de catalans entenem sinó insinuant que votarem un nou estatut. És a dir, que tornarem a repetir l’aventura iniciada per Maragall. No tinc la bola de vidre per veure el futur, però m’atreveixo a dir que això segur que no passarà. Els catalans tenen memòria, i no crec que estiguin disposats a repetir aquell error, i més ara sabent el recorregut polític i judicial que va tenir.

Treure llaços grocs

(Foto: El País)

Albert Rivera, acompanyat per un grupuscle de ciudadanos i uns quants policies d’escorta, va convocar ahir a la premsa a Alella per tal que quedés constància que, quan políticament li convé, ell també és capaç de treure llaços grocs penjats als carrers de Catalunya. No ho va fer tapat amb una mena de burca com ho van fer a l’Empordà la nit anterior seguidors seus vinguts de fora. Rivera volia que als noticiaris d’ahir es veiés ben clar que qui destruïa una expressió de la llibertat d’expressió dels veïns d’aquell poble era ell i no un altre.

Llibertat d’expressió, sí; coartar-la, no. No és el mateix protestar contra uns segrestos injustos de l’estat que intentar silenciar aquesta protesta legítima. No és el mateix posar llaços grocs que treure’ls. No és el mateix parlar que impedir parlar. No és el mateix escriure que et cremin l’article. No és el mateix construir que destruir. En definitiva, no és el mateix posar llaços grocs que treure’ls.

La manca de respecte dels ciudadanos en general i de Rivera en particular cap a la gent que no pensa com ells cada dia que passa queda més en evidència. Es pot ser unionista com Rivera, o es pot ser independentista, o fins i tot es pot ser equidistant (tot i que és una opció que no entenc), però en política la veu discrepant s’ha de respectar sempre i sense excuses. Ja ha quedat clar que Rivera és tan poc respectuós que prefereix destruir que construir. Al meu entendre Rivera és un perill per a la democràcia, si més no la democràcia tal com jo l’entenc.

I el Partido Popular? A Catalunya els votants d’aquest partit ara s’han passat a Ciudadanos. Els votants són els mateixos, i poden oscil·lar d’un partit a l’altre en funció de les circumstàncies del moment. I de la franquícia catalana del PSOE avui no cal dir res. Però una cosa és evident: els tres partits sumen 155, ni un més ni un menys.

Per cert, poca estona després que l’expedició ciudadana marxés del poble, els llaços ja tornaven a ser al seu lloc.

El fals relat

(L’article original en versió paper es va publicar el 17 d'agost de 2018 a la pàg. 3 del núm. 1.874 de La Veu de l'Anoia)

Llegir la premsa espanyola, tant la que se’ns ofereix en format paper com la digital, comporta agafar una emprenyada per la manipulació que, tot sovint, aquests mitjans fan de determinats fets que passen a Catalunya, i per la clara desinformació que transmeten als seus lectors. No penso només en la premsa que ve de Madrid sinó també en la que s’elabora a Catalunya, i els dos diaris de més tirada que es fan a Barcelona en serien uns bons exemples. Alguna vegada m’han recomanat que per evitar l’enrabiada podria prescindir de la lectura de determinats diaris, però sempre ho he descartat. Prefereixo conèixer la seva posició de primera mà i treure les meves pròpies conclusions que fer-ho mitjançant les interpretacions que en puguin fer altres persones.

Va ser la líder de l’oposició del Parlament qui va fer una afirmació que mediàticament va fer fortuna, allò de “porqué ya sabemos lo que pasa en Catalunya”, com volent donar a entendre que aquí es viuen uns esdeveniments que de fet només existeixen en l’imaginari de la diputada Arrimadas. Però, a còpia de repetir-ho, sempre hi ha lectors amb poques ganes de contrastar les informacions que acaben creient que els unionistes pateixen una greu situació d’assetjament provinent del món independentista, la qual cosa no deixa de ser una pura invenció. És el fals relat. L’assetjament existeix, sí, però va exactament en sentit contrari. El millor exemple són les agressions totalment injustificades de les forces de seguretat espanyoles contra les persones pacífiques que l’1 d’octubre només pretenien introduir una papereta en una urna. I és que, en una democràcia com cal, ni convocar un referèndum ni participar-hi pot ser mai un delicte. Per això cada dia som més els que diem que Espanya potser és una democràcia formal, però als efectes pràctics cada dia està més lluny de comportar-se com a tal.

Desinformar des de la premsa és una manera molt irresponsable de mentir a la societat, i explicar les coses no d’acord amb la realitat dels fets contrastats sinó segons els desitjos interessats de qui les explica és del tot reprovable. Entenc perfectament que tothom té dret a posicionar-se sobre el futur de Catalunya, però per defensar les posicions no s’hi val a basar-se en falsedats, com va passar també amb els polítics contraris a la independència d’Escòcia. En aquell referèndum va guanyar el no gràcies al fals relat que van fer els polítics unionistes liderats per David Cameron, com s’ha demostrat després. A Catalunya hauríem d’evitar-ho.

Els enemics del poble

La setmana passada, farts dels insults i les desqualificacions que Donald Trump dirigeix dia sí i dia també contra molts periodistes del seu país, centenars de mitjans de comunicació van decidir fer-hi front mitjançant la publicació d’un editorial col·lectiu de protesta per donar més publicitat al problema. Encara és d’hora per avaluar quines poden ser les conseqüències d’aquesta reacció conjunta del món periodístic americà en contra del president dels Estats Units, però tot fa preveure que el tema generarà un gran debat.

Quan un governant titlla els mitjans de comunicació d’enemics del poble podem estar gairebé segurs que estem davant d’un personatge amb mentalitat dictatorial. O sense el gairebé. Són individus que confonen els interessos col·lectius generals amb els seus interessos particulars i, si poguessin, es dedicarien a tancar els diaris que els fan nosa. A Euskadi, l’any 2003 es va tancar el diari Egunkaria perquè feia nosa al poder central, de la mateixa manera que Franco va tancar el diari Madrid per motius similars. Però als Estats Units, amb una democràcia més consolidada, sortosament això no passarà.

L’any 2009 la premsa catalana també va publicar un editorial conjunt en defensa de l’Estatut, i recordo que va rebre moltes crítiques provinents del món unionista espanyol. Molts polítics que llavors van criticar la publicació d’aquell editorial col·lectiu, ara beneeixen l’editorial contrari a Trump compartit per centenars de diaris americans. Són les contradiccions humanes. Els principis bàsics de la democràcia —i les llibertats d’expressió i de premsa són dels més importants— tothom els hauria de tenir clars, també Donald Trump. Els “enemics del poble” són els que es mostren contraris a les llibertats en general, i a les llibertats d’expressió i de premsa en particular; Trump n’és un bon exemple.

Porres i togues

(L’article original en versió paper es va publicar el 3 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.872 de La Veu de l'Anoia)

En poc temps han canviat els líders dels dos principals partits polítics espanyols, el PP i el PSOE. Al capdavant d’aquestes organitzacions ara hi ha persones més joves, però l’edat biològica dels nous directius polítics espanyols té poc a veure amb els seus plantejaments ideològics. Dit d’una altra manera, Casado (PP) és bastant més jove que Rajoy, però també és bastant més carca. El PP sap que per cada vot que perd a Catalunya en guanya uns quants a Espanya. Així, escoltant les receptes de Casado, s’arriba a la conclusió que no té cap altra proposta per als catalans que no passi per les amenaces d’una aplicació molt més dura i llarga de l’article 155. És a dir, tornar a les porres (per entendre’ns, model 1 d’octubre) i continuar amb la complicitat de les togues amigues (portar a la justícia espanyola, la seva justícia, qualsevol discrepància política, sabent, com sap tothom, que les discrepàncies polítiques només tenen solució per la via política i no per la judicial). Aquesta és la recepta de Casado per a Catalunya. Més simple no pot ser, però a ningú se li escapa que menys operativa tampoc. Busquen allargar un conflicte que, tard o d’hora, es resoldrà per la via política. Abans, al PP li anava millor governar contra ETA, i ara ha arribat a la conclusió que li anirà millor anar contra els independentistes catalans.

El nou líder del PSOE, Sánchez, no discrepa gaire del seu col·lega, però hi afegeix sempre la voluntat de diàleg amb la part contrària. Això sí, diàleg amb determinades condicions, diàleg restringit, diàleg condicionat, diàleg amb posicions preconcebudes que ja se’ns avisa que no es modificaran mai. Res a veure amb un diàleg franc i obert a tots els temes, que és una manera intel·ligent de plantejar el diàleg, tot i que alguns ho interpreten, erròniament, com una mostra de debilitat. Dialogar és, sobretot, la predisposició a escoltar i mirar d’entendre les raons dels que no pensen com nosaltres. Dialogar no és simplement cedir, dialogar és una demostració de tolerància i d’intel·ligència política. Als efectes pràctics, la recepta del PSOE és pràcticament la mateixa que ofereix el PP, porres i togues, però una mica maquillada amb una oferta falsa de diàleg. I sempre hi afegeixen, com burlant-se’n, que la constitució es pot modificar, però mai expliquen que qualsevol modificació constitucional serà per endurir-la i blindar-la encara més. Amb aquests plantejaments, la sortida del problema que Espanya té amb Catalunya no vindrà mai de Madrid sinó de més enllà.

A la merda

Quan el responsable de Turisme de l’Ajuntament de Barcelona, persona de la màxima confiança de l’alcaldessa Colau, engega “a la merda” (textual) els crítics amb la seva gestió t’adones que aquesta genteta (o “gent roïna” si us agrada més) que gestiona la ciutat ja ha perdut el nord. No només demostren la més absoluta inutilitat com a gestors de la cosa pública sinó que ni tan sols són capaços de mantenir una mínima educació envers els ciutadans que els paguem un sou públic més que generós. Però el tal Albert Arias, a qui la majoria de barcelonins no coneixem de res ni, veient el seu tarannà fatxenda i mal educat, falta que ens fa, no fa res més que la feina bruta de l’alcaldessa, que pensa el mateix però no ho diu en veu alta. Barcelona té molt potencial i, tot i els intents d’aquest equip de govern, no se n’anirà a la merda per més que algunes persones amb despatx a la banda mar de la plaça de Sant Jaume sembla que ho busquin. Els barcelonins ens haurem d’omplir de paciència els mesos que falten fins a les eleccions. No tenim altra opció que esperar que al maig del 19 els nostres conciutadans tinguin molt present aquest desgavell i el malson que ens ha tocat viure, i sapiguem votar amb més intel·ligència que en les últimes eleccions. Un nou error a l’hora d’anar a votar ja seria culpa nostra, i això no ens ho podem permetre.

La paciència no és infinita

Dimecres es va celebrar la primera reunió de la comissió bilateral Catalunya – Espanya després de molts anys. Escoltades i llegides les declaracions dels assistents, el mateix dimecres al vespre vam poder constatar, un cop més, que aquesta mena de trobades no serveixen de res. Són una enredada. O una pèrdua de temps a la recerca de vés a saber que. Ignoro si Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) van d’acord o no amb el full de ruta, però vull suposar que, si més no, mantenen l’objectiu comú de la independència de Catalunya.

Doncs bé, arribats a aquest punt, la pregunta que ens toca fer és què ens ofereixen els partits independentistes que comparteixen la governació de Catalunya. Les respostes d’Esquerra i Convergència (amb el nom que toqui) han de ser clares i entenedores per a tothom. Ja no val allò de construir república i altres collonades per l’estil que no volen dir res. Si els polítics independentistes han canviat d’opinió i creuen que una Catalunya independent és un somni impossible d’assolir, que ens ho diguin clarament. Admetre el fracàs també és democràtic, i molts catalans els ho agrairíem. Ja sorgiran altres alternatives. Però, si us plau, polítics independentistes catalans, deixeu de marejar la perdiu, que la paciència dels catalans no és infinita.

La meva recepta implica agrupar TOT el moviment independentista català sota una sola marca electoral, copiant el model de l’Scottish National Party. També hi haurien de ser la CUP i altres formacions independentistes sense representació al Parlament. És difícil però no és impossible, i seria una manera efectiva de mostrar al món que la majoria de catalans, al marge de la seva adscripció ideològica, exigeixen la independència del seu país. Després ja votarem cada quatre anys i anirem construint el país —la república, si voleu— d’acord amb les majories electorals, però mentrestant s’imposa el sacrifici de renunciar a les capelletes polítiques d’uns i altres que no ens porten enlloc.

Defensen un monopoli

Des de fa dies Barcelona està col·lapsada per milers de taxis que es troben aturats al mig del carrer i no permeten circular per dues de les artèries més importants de la ciutat, la Granvia i el passeig de Gràcia. La Guardia Urbana, se suposa que per ordre dels seus superiors, no actua i fa veure que aquí no passa res. I els Mossos, ni hi són ni se’ls espera. Aquesta és la situació de la ciutat a finals de juliol.

Ja no és cap secret que Ada Colau és una populista de manual. Ara ha decidit que li toca defensar un monopoli, el dels taxis grocs i negres i, de moment, aplaudeix les seves peculiars protestes en defensa del manteniment dels privilegis del monopoli dels taxistes. Colau posa la defensa del monopoli per davant dels drets dels consumidors, que som els que li paguem el sou. Un altre motiu per meditar si al maig Colau es torna a presentar per repetir mandat a l’ajuntament.

Progressistes i conservadors

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.870 de La Veu de l'Anoia)

A la nostra societat s’ha imposat una mena de teoria política, molt estesa, que associa necessàriament el progressisme amb les esquerres, i el conservadorisme amb les dretes. O dit en altres paraules, hi ha molta gent que pensa, o si més no ho diu, que una persona progressista ha de ser d’esquerres i una persona conservadora necessàriament ha de ser de dretes. No cal dir que aquesta teoria està tan estesa com mancada d’un mínim rigor. Conec persones oficialment “de dretes” que en la seva activitat professional són exemple d’un gran progressisme social. I tots coneixem persones molt d’esquerres que, tot i defensar la bondat teòrica de les esquerres sobre les dretes, són el paradigma del conservadorisme polític més caspós.

Podríem parlar del Partido Comunista de España (PCE), tant quan operava a la clandestinitat com quan va ser legalitzat. Als anys setanta i vuitanta del segle passat el camarada Santiago Carrillo i els seus companys de la direcció del partit, per exemple, eren molt més conservadors que altres polítics de partits liberals catalogats oficialment “de dretes”. Si ens ho mirem des d’una òptica més global, en els anys que van des del final de la Segona Guerra Mundial (1945) fins a l’ensorrament del mur de Berlín (1989) i la desaparició de tot el que aquell món trist i tancat representava, la falsedat de la teoria “esquerra progressista vs. dreta conservadora” encara es posa més en evidència. No hi ha hagut al món cap partit més conservador que els partits comunistes de l’antiga Europa de l’Est, satèl·lits del Partit Comunista de la Unió Soviètica (PCUS). I en aquest pòdium conservador dels partits comunistes hi podríem incloure també, amb tot mereixement, el Partido Comunista de Cuba i altres organitzacions polítiques de l’òrbita comunista. A la Xina no hi ha res més conservador que el Partit Comunista de Xina.

Deixant de banda el cas espanyol, he posat exemples de països amb la figura del partit únic, i això ja ens dóna una pista força significativa del conservadorisme que s’amaga al darrere de la prohibició de qualsevol partit que no sigui l’oficial. Quan poses en evidència totes aquestes contradiccions polítiques a persones de bona fe que militen en organitzacions comunistes d’esquerres fins i tot se’t poden enfadar. S’ho agafen com si els prenguessis el pèl, i no són capaços de fer l’esforç de mirar una mica més enllà de la punta del seu nas per constatar la realitat política que els envolta. Molts són conservadors amb carnet progressista i no ho saben.

L’extrema dreta amb cara amable

He llegit amb interès el discurs que va perpetrar Casado a la seva clientela just després d’haver guanyat les primàries del PP, i coincideixo amb el diagnòstic general que s’ha fet sobre la ideologia extremista d’aquest personatge. Casado representa, sense cap mena de dubte, l’extrema dreta, tot i que amb cara amable. Tot el PP és dreta però Casado es troba a l’extrem, coincidint amb el ciudadano Rivera i també amb Vox, HazteOir i grupets satèl·lits per l’estil. Sortosament, però, ni Casado ni Rivera ni els grupets extremistes que ideològicament els acompanyen governen i, per tant, tenen poca llibertat d’acció per tirar políticament endavant els disbarats legislatius que han anat anunciant. El dia que aquesta tropa governi Espanya seran un perill no només pels catalans independentistes (suposant que llavors Catalunya encara formi part d’Espanya, que potser és molt suposar) sinó també pel conjunt dels demòcrates espanyols. Aquesta gent, si algun dia arriba a governar, faran bo a Rajoy.

Cuba, una excel·lent notícia

El Partido Comunista de Cuba ha impulsat unes modificacions constitucionals que, entre altres coses, contemplen el reconeixement i la defensa de la propietat privada a l’illa (alguna mena de reconeixement ja existia, però fins ara anava acompanyada d’una gran inseguretat jurídica), el matrimoni homosexual i la desaparició del terme “comunista” de la constitució. És a dir, els dirigents comunistes del país —Cuba és una dictadura clàssica de partit únic— ara abominen del terme comunista. Algun psiquiatre potser hauria de dir alguna cosa, però aquí no hi entraré. Sigui com sigui, aquesta és una excel·lent notícia, per tot allò de positiu que aquests gestos poden representar per als cubans a partir d’ara.

Han hagut de transcórrer gairebé seixanta anys des de l’entrada triomfal de Fidel Castro a l’Havana (1959), i gairebé trenta de la caiguda del mur de Berlín (1989) per constatar que els nous governants cubans encapçalats per Díaz-Canel, successors de la dinastia Castro, acceptin que seguint per aquell camí no anaven enlloc. De tenir empresonats els homosexuals pel sol fet de ser-ho es passa a reconèixer els seus drets. D’abominar teòricament del capitalisme, a defensar un dels seus principis bàsics. I de santificar el comunisme a prohibir-lo a la constitució. Déu n’hi do!

Calia?

L’Ajuntament de Barcelona ha passat en molt pocs dies de proclamar-se una administració solvent, financerament molt sanejada i exemple per a altres administracions públiques, amb molts diners per fer coses i pagant gairebé al comptat, a admetre que té problemes econòmics greus i que no podrà fer front als seus compromisos públics de despesa i inversió als barris de la ciutat. Aquí cal fer un aclariment: el compromís inclou també el termini d’execució i, per tant, no s’hi val a dir que es farà tot però més endavant, entre altres motius perquè més endavant als despatxos de la plaça de Sant Jaume potser ja n’hi hauran uns altres. A deu mesos de les eleccions municipals la situació és molt greu, i els responsables de l’equip de govern no donen la cara amb dades concretes. Fins ara els regidors que han estat interpel·lats per la premsa i l’oposició només han aparegut en públic per dir quatre vaguetats, en una actitud del tot impresentable. I l’alcaldessa, què ha dit l’alcaldessa Colau? No ha dit ni ase ni bèstia. Colau està de gira política per Amèrica mentre a Barcelona s’està declarant un incendi polític de primera magnitud. Calia que Colau anés a Amèrica ara, precisament ara? El sentit comú ens diu que no, que ara era el moment menys oportú per anar-se’n de gira de promoció personal.

Línies vermelles

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de juliol de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.868 de La Veu de l'Anoia)

Es parla sovint de les línies vermelles que no s’han de creuar mai, és a dir, que determinats assumptes cabdals no poden ser objecte de debat. El problema sorgeix quan no hi ha acord sobre quines són les línies vermelles que no es poden creuar, i immediatament sorgeixen algunes preguntes. Com fixem quins són aquests principis bàsics inamovibles? Quines han de ser les línies vermelles que no s’han de creuar mai? Com podem establir un consens mínim sobre aquest tema? Doncs bé, molt em temo que en les respostes a aquestes preguntes no hi haurà unanimitat. Les sensibilitats humanes són molt divergents, i allò que per a uns no s’hauria de negociar mai per a altres sí que hauria de ser objecte de debat.

Aquesta diversitat potser s’entendrà millor amb un exemple. Per a molta gent el respecte a la vida humana és una de les línies vermelles que no s’haurien de creuar. Ho comparteixo. Però tots sabem que a la nostra societat ni tan sols en la defensa de la vida humana hi ha unanimitat, i aquí podem recordar els defensors de la pena de mort. Tots tenim al cap països democràtics que en la seva legislació tenen prevista la pena de mort per a determinats delictes. I anant una mica més enllà, tots tenim present els grups de pressió que defensen, per exemple, que la població pugui disposar d’armes. Aquí em ve al cap la National Rifle Association dels Estats Units, amb milions d’associats. Són aquells que accepten que en determinats casos el ciutadà podrà acabar utilitzant les armes que la llei l’autoritza a tenir.

Però si ara posem el focus en Catalunya, no hauria de ser difícil acordar aspectes bàsics menys greus i que ens afecten a tots. Per exemple, que si la majoria de la societat catalana es vol organitzar políticament d’una altra manera, això s’hauria de poder debatre lliurement, votar-ho i actuar en conseqüència. No té cap sentit que l’excusa per no fer la consulta sigui l’existència d’una constitució estatal irreformable; no ens enganyem, als efectes pràctics ho és. Una constitució redactada fa quatre dècades, inspirada pels poders fàctics de l’època i amb la majoria dels seus votants criant malves. En aquests quaranta anys la societat ha evolucionat molt, i no té cap lògica que hàgim d’acceptar el fet de no poder saber oficialment quants defensem constituir-nos en un nou estat i quants intenten imposar-nos la prohibició de saber-ho. En una societat democràtica la línia vermella consisteix a impedir que se sàpiga què pensen els seus membres. Qui s’està saltant la línia vermella?

Errors propis i aliens

Tenim la tendència a fixar-nos molt més en els errors aliens que en els propis, coses de la condició humana. Però ningú pot negar que tots cometem errades i, en conseqüència, quan toca fer-ho, tothom hauria de saber disculpar-se. Ara bé, no tothom està disposat a reconèixer que s’ha equivocat, com si reconèixer un error propi estigués mal vist per la societat, quan és exactament al revés. La realitat és que les persones que es neguen a reconèixer els errors propis no acostumen a ser les més intel·ligents i, a més, són poc de fiar. En definitiva, les persones que, quan toca, estan disposades a disculpar-se mereixen molt més respecte de la societat que aquelles que “no s’equivoquen mai”. I això val per a tothom, també per aquells polítics que “no s’equivoquen mai”. I avui no cal posar noms propis, tots en tenim uns quants al cap. Te’ls trobes per tot l’arc ideològic, des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta.

Falsos portaveus policials

Veig el programa FAQS de TV3 força sovint. Ahir, per parlar dels fets de l’1 d’octubre de 2017, la presentadora va entrevistar dos policies, un dels Mossos i un altre de la Policia Nacional d’Espanya. En alguns aspectes els dos policies coincidien, i en altres discrepaven. Per posar només un exemple, vaig trobar vergonyós que el policia espanyol gairebé va negar les agressions policials sobre la població, i ens va venir a dir, de fet ho va manifestar sense ni posar-se vermell, que aquell dia la Policia Nacional d’Espanya va ser la víctima. Vaja, com si, segons la seva estrafolària versió dels fets, els agredits fossin en realitat els agressors, i els agressors, els agredits. El món al revés. Va fer un relat fals per justificar una actuació policial que, es miri com es miri, va ser intolerable. Els espectadors es van quedar amb la idea que “la policia” va defensar una versió dels fets, la del sindicalista, més falsa que un bitllet de tres euros. Cal no oblidar que els dos policies que van ser convidats pel programa no representaven els seus cossos policials sinó només uns determinats sindicats policials, i d’aquí ve la meva queixa. Si TV3 vol parlar de les actuacions dels Mossos i de la Policia Nacional d’Espanya, la cadena hauria d’entrevistar els portaveus d’aquests cossos i no uns sindicalistes que només es representen a si mateixos, i el seu sindicat, com si de sindicat policial només n’hi hagués un. Per què costa tant que quan es vulgui tenir l’opinió de la policia es convoqui un representant oficial del cos i no un sindicalista que, per motius obvis, no hauria de parlar en nom del seu cos policial? Deixo la pregunta sobre la taula.

Cap diferència

A continuació es detallen les diferències entre un ministro de Exteriores del PP (Dastis) i un del PSOE (Borrell)

El trasllat

Després de molts mesos d’estar segrestats per l’estat en presons madrilenyes, ara s’ha decidit traslladar els presos polítics catalans a presons més properes als seus llocs de residència. Per cert, això és el que diu la llei i, per tant, encara que ens vulguin fer creure el contrari, aquest trasllat no és cap gest amistós ni és cap tracte de favor. Només és la conseqüència de complir la llei, la seva llei, la llei espanyola, però, això sí, amb molts mesos de retard. Ara bé, fins i tot durant el trasllat els segrestats estan sent maltractats sense motiu. Calia allargar tant un viatge que amb bona voluntat es pot fer en un matí, en condicions tan penoses, emmanillats, amb aturades tècniques innecessàries a presons de l’estat? L’excusa oficial és que el protocol és el que és, com si del protocol no en prescindeixen sempre que els convé. O, millor encara, podrien canviar-lo per un altre protocol del segle XXI, més humanitzat i basat, simplement, en el sentit comú. Espanya demostra, un cop més, les seves ganes de venjança amb els presos polítics catalans. Ara seguiran segrestats a Catalunya fins a la celebració d’un judici que, per motius tàctics de la part espanyola, ja es parla d’endarrerir-lo fins a l’any que ve. Mentrestant, el segrest dels presos polítics catalans continuarà vigent, ja que tot indica que el jutge no canviarà d’opinió. D’aquesta justícia alguns en diuen justícia venjativa, i fins que aquest assumpte no arribi als tribunals europeus no podrem donar aquest tema per tancat.

No se’n surten ni amb l’esport

Aquest cap de setmana hem pogut constatar dos grans fracassos més de la MarcaEspaña: els jocs de Tarragona, un fiasco d’organització en tota regla, i l’eliminació de LaRoja a Rússia, ben merescuda segons diuen els experts. Aquesta vegada són només fracassos relacionats amb l’esport, però molt significatius tenint en compte les expectatives patriòtiques d’èxit que s’havien creat. No es pot traslladar la responsabilitat a Catalunya pel fet que els Jocs del Mediterrani s’hagin celebrat a Tarragona ni que a LaRoja hi jugui algun futbolista català, ja que tot girava a l’entorn d’Espanya com a centre. A Tarragona es van començar els jocs amb una gran bandera espanyola aterrant a un estadi ple de banderes rojigualdas, i es van acabar amb uns militars espanyols mostrant als nens l’armament d’un portaavions de guerra. A Rússia tot girava a l’entorn d’Espanya, i fins i tot en va ser protagonista un personatge tan caspós com Manolo el del bombo.

PS: ahir a Assen (Holanda) hi va haver un podi de tres catalans en MotoGP. No cal dir res més.

Catalunya no és Múrcia

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.866 de La Veu de l'Anoia)

El somni dels polítics unionistes espanyols, tant els que viuen a Catalunya com els de la resta de l’estat, implica aprofitar la situació actual d’aparent debilitat de l’independentisme per forçar l’assimilació de Catalunya com una regió més d’Espanya. Una debilitat, per cert, que jo no reconec, però aquest seria un altre debat. Amb l’objectiu del “café para todos” estan disposats a utilitzar totes les eines estatals al seu abast, amb aquella manera de fer d’altres èpoques, és a dir, "que se consiga el empeño sin que se note el cuidado". Ras i curt, els unionistes tenen l’obsessió de transformar els súbdits del nord-est peninsular en uns espanyols més, i mort el gos morta la ràbia. No cal dir que utilitzo el mot súbdits des de la perspectiva dels partits dinàstics espanyols els quals, encara ara, defensen les bondats d’una transició política que cada dia deixa més en evidència les seves moltes mancances.

En aquest sentit, l’objectiu unionista exigiria reduir l’ús de la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit familiar, de les amistats i poca cosa més. Aquest seria un primer pas, molt important, per forçar l’assimilació de Catalunya a les altres regions de l’estat. Per això els unionistes insisteixen tant a pretendre modificar el model d’escola i en criticar TV3. Ciudadanos va néixer amb aquest objectiu, i els seus promotors no se n’amagaven. Intenten, per tots els mitjans, fer descarrilar una convivència lingüística gairebé exemplar. Si assolissin l’objectiu de limitar l’ús de la llengua catalana a l’àmbit privat, a continuació incidirien en altres particularitats catalanes (mitjans de comunicació públics, etc.), sempre buscant l’objectiu de l’assimilació. Intueixo, però, que, per més que s’hi esforcin, no se’n sortiran.

Catalunya no és Múrcia ni ho serà, amb tot el respecte pels murcians. I, sortosament, Catalunya tampoc és, només, la clientela de Ciudadanos. Per més que ho intentin, els unionistes no podran destrossar la convivència del país. L’enriquiment que representa dominar més d’una llengua des de ben petits no té preu, i cal defensar el sistema actual amb dents i ungles. Aquesta és la realitat de Catalunya. Un ciutadà bilingüe està més preparat per anar pel món que un ciutadà monolingüe, i dir això no és supremacisme sinó una obvietat inqüestionable. Per això els unionistes, via assimilació, es volen carregar el sistema igualant per sota, buscant que Catalunya acabi sent com Múrcia. Però Catalunya no és Múrcia ni ho serà. I qui diu Múrcia diu Madrid o La Rioja.

Girar full? De cap manera

Com aquell que no diu res, Pedro Sánchez va manifestar ahir a Alemanya que tothom hauria de girar full sobre els fets de l’1 d’octubre, i va aclarir que dient tothom es referia, naturalment, també als catalans. Amb això el president espanyol va demostrar que no ha entès res de res. Girar full vol dir oblidar, passar pàgina, d’uns fets que, si més no jo, no podré oblidar mai. Que les autoritats espanyoles, suposadament democràtiques, enviessin la policia a atonyinar catalans que només pretenien introduir una papereta en una urna formarà part de la història fosca d’Espanya, un capítol negre més, i com a fet històric contra Catalunya molts catalans no ho oblidarem mai. És per això que molts ciutadans hem suggerit que els ajuntaments catalans haurien de rebatejar una plaça o un carrer com a “1 d’octubre del 2017”, perquè aquesta data no s’oblidi mai, i especialment tinc al cap els ferits d’aquell dia i els empresonats i exiliats com a conseqüència d’aquells fets. Sé molt bé que a Barcelona això de moment no es farà, ja que l’alcaldessa Colau té uns altres interessos particulars que apunten a altres escenaris polítics, però espero que el pròxim alcalde de Barcelona faci cas a aquesta petició.

El respecte se l’han de guanyar

A partir de determinades interlocutòries i sentències judicials més que sorprenents que s’han fet públiques darrerament, molt objectades per una bona part de la societat, sovint se’ns diu que les decisions judicials s’han de respectar sempre, encara que no les compartim i hi discrepem. Doncs bé, per més que ens ho demanin, no es pot pretendre que la ciutadania respecti determinades decisions judicials amb les quals hi discrepa una bona part de la societat. El respecte ciutadà que es reclama pels jutges ni és automàtic ni surt de franc; els jutges se l’han de guanyar diàriament amb la seva feina. Els jutges no poden pretendre que els ciutadans els respectem si ells, abans, ens han demostrat que, mitjançant algunes interlocutòries i sentències, no respecten la ciutadania que els paga el sou. I aquí podríem parlar d’algunes decisions judicials recents que tots tenim al cap i que fan posar vermell a qualsevol persona que cregui en un sistema judicial democràtic i respectuós amb la ciutadania. En definitiva, contràriament a les pretensions d’alguns, en una democràcia els ciutadans no estan al servei dels jutges. És exactament al revés.

Badalona, final de trajecte

A Badalona hi havia una alcaldessa d’esquerres que fa tres anys va arribar al càrrec mitjançant un pacte polític agafat amb pinces que a una part de la societat badalonina va costar d’entendre. Però això ara és indiferent, a la política local ja se’n veuen de pactes estranys, i el fet és que l’alcaldessa ha governat tres anys aquella ciutat amb una relativa tranquil·litat. Però fa poc l’alcaldessa es va haver de sotmetre a una moció de confiança i la va perdre, i allò va ser el principi del final del seu mandat. Posteriorment els partits del 155 (PSC = Populares, Socialistes i Ciudadanos) van presentar una moció de censura que ahir, finalment, li va fer perdre la poltrona consistorial.

El nou alcalde ha tingut el suport formal de la coalició unionista per fer-se amb la poltrona, i haurà de governar fins a les noves eleccions (maig 2019) amb moltes dificultats. Es fa difícil de fer un balanç dels tres anys de mandat de l’alcaldessa, ja que tot depèn de si escoltes als uns o escoltes als altres. Dit això, la lliçó que se’n pot extreure del cas de Badalona és que quan governes en minoria no pots actuar com si disposessis d’una majoria absoluta. L’alcaldessa sortint això no ho va acabar d’entendre, i d’aquí la pèrdua de la moció de censura que li va presentar l’oposició. Dit això, l’alcalde entrant tampoc sembla haver entès que està encara més en precari que la seva antecessora en el càrrec. En fi, els badalonins necessitaran tenir molta paciència fins a les noves eleccions, d’aquí a onze mesos.

Els germans Roca i La Zarzuela

En vista que les administracions públiques gironines, a parer meu amb molt bon criteri, no estan disposades a cedir un espai públic per fer una festa monàrquica, la Zarzuela n’ha buscat un de privat i sembla que ja l’ha trobat. Es tracta d’unes instal·lacions propietat del restaurant El Celler de Can Roca. No he llegit enlloc si els germans Roca ho cedeixen gratis o cobrant, però això és del tot irrellevant. Són els amos d’un negoci privat i amb el seu restaurant poden fer el que vulguin. Només faltaria! Si per aquest motiu els baixessin les reserves, cosa que dubto que passi però que tampoc s’ha d’excloure, són ells i només ells els que en patiran les conseqüències. Llavors, on és el problema? Resumint, no entenc les crítiques als germans Roca per haver pres una decisió que només els pertoca a ells. O és que alguns volen que a Catalunya s’imposi el pensament únic?

Què podem esperar de Sánchez?

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juny de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.864 de La Veu de l'Anoia)

S’espera que el govern Sánchez comporti alguns canvis. Però també podria ser que, a l’hora de la veritat, aquests es limitin a purs canvis de maquillatge. Segur que canviaran algunes coses, encara que alguns potser les consideraran més simbòliques que amb efectes pràctics sobre la població. De fet, el primer canvi ja es va poder veure amb l’acte de la jura del càrrec, el qual, per primera vegada des de la mort de Franco, es va fer sense exhibir la Bíblia i el crucifix. És només un petit detall però prou significatiu, tenint en compte que Espanya fa quaranta anys es va declarar constitucionalment aconfessional. És indiscutible que en un estat aconfessional la simbologia religiosa ha de quedar al marge de l’acció política, però aquí s’han necessitat quatre dècades per aplicar-ho.

Ara bé, que s’hagi tardat tants anys per acomodar la formalitat de l’acte de la jura del càrrec al mandat de la constitució que alguns tant diuen defensar confirma que les institucions escleròtiques de l’estat—que sortosament no són totes però sí unes quantes— tenen clares reminiscències franquistes. Els fets ens demostren que no deu ser fàcil acomodar-se a la realitat del segle XXI amb mentalitat del segle XX. A la mort del dictador, la transició política va tenir moltes mancances, i quatre dècades després encara les estem pagant. Si per eliminar un petit detall com l’exhibició de la Bíblia i el crucifix han necessitat tants anys, quant de temps necessitaran per modificar coses més substancials?

Poques coses canviaran amb Sánchez. El suport parlamentari que l’ha portat a la presidència és tan políticament transversal i agafat amb pinces que li serà molt difícil obtenir el consens necessari per assolir els canvis que es proposi. A Espanya, els dos problemes cabdals són, ara mateix, la corrupció política i el conflicte català. Si ens centrem en la corrupció, així com Rajoy passarà a la història com el responsable del partit de la Gürtel, Sánchez ho farà com el responsable del partit dels ERES d’Andalusia, amb unes implicacions econòmiques tant o més importants que la corrupció del PP. Sánchez acabarà com Rajoy.

I si ens ho mirem des de Catalunya, la visió que PP i PSOE tenen sobre el conflicte català és molt similar, i les solucions que proposen són pràcticament les mateixes. Així, cal recordar que el càstig aplicat per Rajoy contra Catalunya en forma de 155 va ser prèviament beneït per Sánchez. El problema de fons és que tant a Rajoy com a Sánchez no els agrada com voten els catalans. Vet-ho aquí.

Enfrontament civil?

La frase textual de Borrell és “estamos al borde de un enfrentamiento civil”. Analitzem-la. A Catalunya, estem al límit d’un enfrontament civil? Jo diria que no, tot i que d’intents n’hi ha hagut uns quants. A Catalunya s’han produït episodis de violència, i la violència institucional de l’1 d’octubre n’és el millor exemple. Però no és pas l’únic: allà on s’ajunten unes quantes banderes espanyoles (amb l’escut oficial d’ara o amb l’àguila de temps passats) la festa acostuma a acabar a cops de puny i garrotades. Això és una evidència, i d’exemples en sobren. Ara bé, Borrell no enganya. Des de pretendre desinfectar a qui territorialment no pensi com ell, el seu discurs violent va en augment. No amaga les seves intencions. Amb aquestes afirmacions Borrell i els seus socis del 155 busquen l’enfrontament civil. L’unionisme sap que amb violència sempre guanyarà la partida, tota vegada que, si per una cosa s’ha definit el moviment independentista, és pel seu pacifisme. El monopoli de la violència institucional és en mans de les institucions de l’estat, és a dir, de Borrell i els seus col·legues del consell de ministres. Borrell, des de la seva visió colonialista de l’estat, està demanant més xarop de bastó, més mà dura, més generar pànic a la població díscola, i ho fa d’una manera absolutament irresponsable. Borrell no ha cregut mai en una solució política pactada amb Catalunya. Per resoldre el conflicte català de camins només n’hi ha dos: urnes i paperetes, tal com demanen els independentistes, o enfrontament civil. Borrell, dissortadament, té molt clar quina és la seva opció.

La quota Telecinco

Fins que Pedro Sánchez l’ha nomenat ministro ignorava qui era Màxim Huerta, la quota Telecinco del nou gobierno d’Espanya. No he llegit cap dels llibres que han aparegut al mercat amb la seva signatura, entre altres motius perquè no llegeixo novel·la. Però he llegit tuits seus de fa anys i també alguns de fa quatre dies, i ja n’he tret una conclusió: aquest personatge és un perfecte mal educat. És del tarannà de la cosa fàcil i sense complicacions, tan propi dels teleespectadors habituals de la cadena italiana. Forma part d’aquella mena de gent que persones amb un nivell baix d’exigència troba simpàtica, allò del ji ji ji ja ja ja i no em compliquis més la vida. Veig que sovint s’ha despatxat a gust contra els catalans independentistes, contra els negres, i contra altres col·lectius igualment respectables que ara mateix no recordo. En fi, em sembla un personatge totalment prescindible, i segur que no passarà a la història de la política espanyola. Això sí, mentre disposi d’altaveus oficials a mà tindrà entretinguts els espanyols que acostumen a mirar Telecinco, que són molts. Resumint i sent generós, al tal Huertas l’inclouria dintre de la categoria de la genteta.

Borrell, una mala opció

El presidente Sánchez s’ha equivocat de mig a mig nomenant Borrell com a ministro. Borrell i el seu anticatalanisme militant no sembla una bona opció per formar part d’un gobierno que proclama que es proposa millorar la seva relació amb Catalunya. Així, deixant de banda la seva afició a manifestar-se amb peperos, tabarnesos, ciudadanos, sociedad civil i grupuscles violents de l’extrema dreta extraparlamentària, alguns no hem oblidat altres episodis negatius de la seva biografia. El seu final forçat com a alt càrrec d’hisenda per coses lletges dels seus col·laboradors més directes, la pèssima gestió d’Abengoa, la seva mala bava i els insults gratuïts adreçats al vicepresident Junqueras, els insults greus al 48 per cent dels catalans, etc. Borrell és un mal començament si es vol suavitzar la relació entre Espanya i Catalunya, a no ser que l’objectiu real de Sánchez sigui exactament el contrari, cosa que tampoc s’hauria d’excloure. L’aspecte positiu de l’opció Borrell és que tot indica que el nou gobierno espanyol durarà molt poc.

Fora de context

(L’article original en versió paper es va publicar el 25 de maig de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.862 de La Veu de l'Anoia)

El MHP Quim Torra està rebent crítiques a dojo per alguns dels seus escrits antics, prescindint del context en el qual els seus textos van ser publicats. Convindrem que no és el mateix una frase llegida fora de context que considerada com a part d’un tot. Dient exactament el mateix, d’una frase aïllada en podem treure una conclusió oposada de la que trauríem si fos considerada en el seu context. Si només valoréssim textos llegits fora de context, crec que ningú se salvaria de la crítica. Jo mateix, amb més de dos mil articles publicats en diferents mitjans i més de quinze mil piulades a la xarxa, estic convençut que no superaria el llistó de la correcció política. Però com que mai he aspirat a ocupar un càrrec polític, no m’he preocupat d’eliminar res. Els meus escrits reflecteixen el meu pensament del moment que els vaig escriure. Avui, en un context diferent, més d’un potser el matisaria.

Per tal d’intentar evitar linxaments polítics com els que està patint el president Torra, hi ha qui es dedica a eliminar escrits que poden generar confusió, i mort el gos morta la ràbia. Gairebé tots els polítics que accedeixen a un càrrec públic ho fan, o encarreguen a algú que els faci aquesta tasca feixuga. De vegades, però, quan es decideix eliminar part de la producció literària publicada ja és massa tard, i algú ja ho ha copiat en espera d’aprofitar-ho més endavant per atacar l’adversari. No cal dir que en política no tot s’hi val, però alguns consideren que qualsevol arma per desqualificar l’adversari és vàlida per intentar assolir els seus interessos polítics i/o personals. És trist però és així.

El president Torra ja va fer el que ell va considerar que havia de fer, és a dir, disculpar-se i demanar perdó a qui s’hagi sentit ofès per la seva producció literària d’anys enrere. Altres polítics no han estat capaços de fer el mateix per coses molt més greus. D’exemples en sobren. Entre tot el catàleg d’insults que ens puguem imaginar, als independentistes ens han dit racistes, nazis, nazionalistes (amb zeta) i supremacistes, i tot per pretendre organitzar democràticament la gestió política de Catalunya al marge d’Espanya. Tinc la sensació que si comparéssim els insults provinents de l’unionisme cap a l’independentisme amb els que van en sentit contrari, l’activitat dels primers guanyaria per amplia golejada. És una sensació, però, que no puc demostrar. Sigui com sigui, insultar gratuïtament l’adversari acostuma a ser l’eina de qui no té arguments per defensar la seva posició.

Canvi d’inquilí a La Moncloa

Sánchez és el nou inquilí de La Moncloa però, si observem la seva trajectòria política, conclourem que, per la seva manifesta inconsistència, és un personatge que no acaba de generar confiança. No oblidem que Rajoy ha sigut president del govern fins avui gràcies a Sánchez, i que a partir d'avui deixa de ser-ho gràcies a Sánchez. És una mica com Rivera, que també va passar d’oposar-se a Rajoy a donar-li el suport necessari per a governar i convertir-se en el seu soci de facto.

Aquests tres personatges són els responsables de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya, i tot el que de negatiu ha comportat per als catalans, perquè de positiu el 155 no ens ha portat res de res. La característica comuna dels partits que representen aquests personatges és que no els agrada com votem els catalans, i com que fins ara s’han negat a buscar una solució per la via política i democràtica, la busquen per la via judicial... sabent que no la trobaran.

Veurem com es desenvolupen els fets a partir d’ara. M’agradaria equivocar-me però la meva impressió és que, en clau catalana, amb el nou govern de Madrid no anirem enlloc. Amb el triomf de la moció de censura hi ha, però, una cosa positiva, i és que Rajoy deixa de tenir protagonisme en aquest escenari. Però també n’hi ha una de negativa, i és que sobre el conflicte català Sánchez pensa exactament el mateix que Rajoy. Els catalans seguim tenint mala peça al teler.