Torna l’Ateneuesfera

Quina ha estat l’evolució dels blogs en els darrers anys? En un món on la filosofia 2.0 s’ha acabat imposant entre gairebé tots els col·lectius de la nostra societat, els blogs van a més, van a menys o s’han quedat estancats? Quina incidència han tingut eines com facebook o twitter en l’evolució dels blogs? Cóm utilitzem aquestes eines per donar a conèixer els nostres blogs? La gent jove també obre els seus propis blogs o es limiten a utilitzat el facebook? Per què encara tenim tants problemes tècnics, com els que hem patit els usuaris de la plataforma blogger aquesta mateixa setmana? Quins avantatges i quins inconvenients tenen les diferents plataformes wordpress, blogger, vilaweb, etc.? Cóm és que els blogaires encara podem utilitzar de franc aquestes plataformes? Cóm utilitzem eines de consulta del tipus analytics? Quina credibilitat tenen les dades que ens faciliten? Cóm ha anat evolucionant la premsa de paper i digital en aquests anys? El món periodístic, en general, s’ha posat les piles? Quines perspectives de negoci tenen aquestes empreses? Fem copies de seguritat dels nostres blogs? En cas de conflicte, qui és el responsable legal dels comentaris que es deixen als blogs, l’autor del comentari o el propietari del blog? Cóm utilitzem en els nostres blogs, sovint sense el permís explícit dels seus propietaris, el material que hi ha a la xarxa? Quins problemes legals se’ns poden presentar? Quina relació tenim els blogaires amb els nostres col·legues? Només llegim els seus blogs o també hi deixem comentaris? Quina incidència tenen els comentaris que deixem o rebem?

Totes aquestes preguntes i algunes més ens varem fer dissabte set blogaires pertanyents a l’Ateneuesfera. Evidentment hi van haver respostes de tota mena, i també preguntes sense resposta. Després de quasi onze mesos des de la darrera trobada, dissabte ens vam reunir els ateneuesfèrics per onzena vegada, aquest cop al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès. Una trobada poc nombrosa però al meu entendre molt profitosa. Al final es va decidir organitzar una nova trobada d’ateneuesfèrics que tindrà lloc abans de vacances (finals de juny/principis de juliol). Per cert, la foto és de Guillem Carbonell, l’inventor, propietari moral i organitzador de l’Ateneuesfera, i és per això que ell no hi surt. Però ja ha fet una crònica que reflecteix molt bé la trobada d’ahir.

Afegitó del 18/5/2011: en Jaume també ens ho explica.

Avís

Des de dimecres dia 11 a mitja tarda s’han perdut totes les entrades i els comentaris de milions de blogs allotjats a la plataforma blogger. Ara mateix (2/4 d’11 del matí de dissabte) el problema encara no s’ha resolt del tot. Aquí hi ha una explicació. Esperem que aviat es torni a normalitzar el servei.

Qui mana, mana

Ahir vaig escriure el que vaig escriure però em vaig oblidar de comentar que la decisió del PSOE de Catalunya de votar dimarts amb el PSOE d’Espanya, a banda de ser una decisió que pot molestar a alguns (per exemple, a mi) està plena de lògica i de sentit comú. Per això no crec que la votació de dimarts generés cap mena de sorpresa per a ningú, tot i que ahir tota la premsa ho destacava en portada com si es tractés d’un fet excepcional, potser per tal de posar la cirereta al pastís i d’aquesta manera arrodonir la comèdia política i mediàtica que tocava fer sobre aquest afer. La sorpresa hagués estat que el PSOE de Catalunya s’hagués desmarcat de la seva casa central i els 25 diputats haguessin votat diferent de la resta dels seus companys. Això sí que hagués estat una veritable sorpresa! Algú es pot imaginar que la direcció regional de Catalunya del Banco Santander es desmarqués de l’estratègia de negoci marcada pel senyor Botín des de la casa central? Oi que no? Doncs amb els partits d’àmbit estatal passa exactament el mateix. Qui mana, mana, i donde hay patrón no manda marinero. I si jo fos un dirigent del PSOE, començaria a posar firmes a tots aquells militants de la colònia catalana (Tura, Maragall, etc.) que s’han mostrat contrariats perquè dimarts 25 empleats van decidir una cosa tan senzilla com és l’obediència deguda al seu veritable jefe, aquell que té el despatx al carrer Ferraz de Madrid. Si no fan res i no posen una mica d’ordre se’ls pot acabar d’esverar el galliner socialista català, i no crec pas que en aquests moments de dificultats això sigui el que més els convingui.

Gestos

Sovint la política també són simples gestos, i sovint els gestos diuen molt més del que pot semblar a primera vista. Ahir a Madrid es va votar una moció no vinculant reclamant al govern espanyol uns diners que, amb dilacions i excuses de mal pagador, estan pendents de ser transferits a Catalunya. Tothom hi va votar a favor menys els nacionalistes bascos, canaris i navarresos que es van abstenir, i el PSOE que hi va votar en contra. Segons el govern del PSOE, els catalans sempre poden esperar. Potser sí, però això serà només fins el dia que se’n cansin, donin un cop de puny sobre la taula i diguin prou, fins aquí hem arribat! Les colònies de vegades també es rebel·len contra les seves metròpolis, i quan ho fan acostumen a ser episodis previs al trencament definitiu.

Per raons professionals conec força bé la figura del morós. El govern espanyol és l’exemple clàssic del morós. Els morosos sempre donen una excusa per no pagar. Primer objecten la quantitat, després el venciment, més endavant pretenen que hi han alguns detalls pendents de comprovació. La qüestió és no pagar. Sempre hi ha una excusa, sovint inventada. Però el govern espanyol és un morós selectiu, ho és només amb segons qui. No ho és amb tothom. Altres transferències les ordena quan toca, però quan el beneficiari és Catalunya la cosa s’eternitza.

Gestos com el d’ahir a Madrid queden ben documentats. I entre aquests gestos hi ha el cas vergonyós dels 25 diputats de la franquícia catalana del PSOE, que en comptes d’arrenglerar-se amb els interessos majoritaris de Catalunya van preferir posicionar-s’hi en contra. Alguns diuen que són uns botiflers. Sigui com sigui em sento doblement enganyat, pel govern de la metròpoli, que ja ens hi té acostumats, però també i molt especialment pels 25 diputats socialistes de Catalunya encapçalats per la senyora diputada i alhora ministra (a la foto), que dissortadament també ens hi tenen acostumats. Estem en males mans.

Equador va cap a Veneçuela

Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua, Veneçuela. Els règims populistes d’esquerres de l’Amèrica llatina sovint són notícia. El passat cap de setmana els equatorians estaven convocats a participar en un referèndum de cinc preguntes i una consulta popular de cinc preguntes més sobre diversos temes proposats pel president Correa. Unes propostes tan poc ortodoxes des d’un punt de vista democràtic com institucionalitzar la censura governamental en els mitjans de comunicació, impedir que la presó preventiva tingui un límit de temps establert per llei, discrecionalitat governamental en el nomenament de jutges o establir determinades limitacions als accionistes d’empreses financeres i de mitjans de comunicació. Amb l’objectiu no confessat, i això ho afegeixo jo, de poder-les nacionalitzar legalment si no fan bondat. Es tracta d’una sèrie de mesures d’inspiració chavista que en un país lliure ni es plantejarien, però que a Veneçuela ja s’estan aplicant amb mà de ferro des de fa temps.

Entremig de qüestions de tanta importància, s’ha votat també sobre la prohibició d’un final amb mort de l’animal en determinats espectacles (curses de braus), una mica per dissimular i tractar d’encarrilar el debat popular cap a toros sí, toros no, tal com també va passar no fa gaire a les nostres contrades. L’objectiu era que mentre es parlés sobre els toros, un tema sobre el que hi entén tothom, s’evités parlar sobre els assumptes realment importants sotmesos a votació. Segons dades governamentals facilitades diumenge i basades en un sondeig a peu d'urna, les deu preguntes han obtingut un vot a favor d’entre un mínim del 61 i un màxim del 64 per cent dels votants, una uniformitat que tenint en compte la quantitat i diversitat dels temes sotmesos a votació no deixa de sorprendre. No s’ha de descartar que al darrere de tanta uniformitat hi pugui haver hagut un recompte més o menys creatiu. De fet les forces opositores ja han dit que no es creuen aquests resultats.

El referèndum equatorià és una peça més del puzle dissenyat per cubans i veneçolans amb l’objectiu d’allunyar aquells països de la democràcia. I mentrestant des d’Europa ens ho mirem com si allà no passés res. Els nostres governants prefereixen discutir sobre el futur de països com Iemen, o enviar soldats a l’Irak a imposar la democràcia. Uns soldats, per cert, que sovint són equatorians. Uns soldats que al seu país no es guanyaven la vida i van haver d’emigrar a Espanya, un país que els va acabar enviant a una guerra llunyana a defensar un model democràtic que els governants del seu país d’origen s’estan carregant. Quin és el futur d’Equador? La resposta és Veneçuela.

Hem de creure en la justícia?

Divendres passat, amb la reacció enfurismada de certa premsa i de determinats polítics a la sentència del constitucional que permet que es puguin votar les llistes de Bilbu, es va demostrar un cop més que alguns no creuen en la justícia ni en la separació de poders. I no només no hi creuen sinó que encara hi ha una cosa pitjor: ni tan sols hi aspiren. Confesso que tot i estar d’acord amb aquesta sentència, en la justícia tampoc hi crec gaire. Intentaré explicar-ho. En primer lloc no es pot negar que patim una justícia molt polititzada, i això no és bo per la qualitat de la nostra democràcia. El sainet polític i judicial (en aquest país no se sap mai on acaba la política i on comença la justícia) a l’entorn de Bildu n’és un altre exemple prou significatiu. Judicialment parlant la setmana passada va ser grotesca. Els que dimarts deien molt enfadats que el suprem s’havia equivocat prohibint les llistes de Bildu, divendres estaven encantats de la vida amb la sentència del constitucional que la desautoritzava. I a la inversa. Hi ha una certa tendència a creure en la justícia només quan et beneficia.

Fa temps em vaig començar a qüestionar la separació de poders, vaig deixar de creure en la independència real dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols. Els fets han anat ratificant el meu escepticisme. Les tan criticades pressions dels polítics sobre els membres d’aquests tribunals són nefastes, però des d’un punt de vista pràctic tenen tot el sentit. Determinades sentències polítiques són bastant previsibles en funció de quins magistrats les jutgin. No s’ha d’oblidar que a aquests nivells els jutges són nomenats per quotes dels partits, i per això no és cap disbarat descriure els membres d’aquests tribunals com els jutges del PP i els jutges del PSOE. O si es volen mantenir una mica les formes, els jutges conservadors i els jutges progressistes, tot i que sobre aquestes adscripcions ideològiques automàtiques hi hauria molt a dir. Cóm es pot tenir confiança en un sistema judicial sense jutges independents?

Dèiem al principi que hi ha un sector de la nostra societat que no creu en la justícia ni en la separació de poders, i responent al títol d’aquest article jo tampoc hi crec gaire. La diferència és que alguns aspirem a una justícia veritablement independent dels poders polítics, mentre que la majoria dels polítics i dels mitjans de comunicació només semblen aspirar a una justícia controlada pels seus. Per entendre’ns, una justícia a la carta, una justícia al dictat. Aquesta és la diferència que separa una bona part de la nostra classe política de la ciutadania a la que en teoria pretén representar. Vist tot això no ens ha de sorprendre el divorci creixent que hi ha entre la nostra societat i la seva classe política.

Un aperitiu de l’article de dilluns

Aquestes són les significatives portades de dos diaris espanyols d’avui escollits a l’atzar. O potser no tant a l’atzar, però ambdues són prou representatives d’un determinat pensament espanyol. Dilluns vinent en parlaré amb més calma.

Llibertat d’expressió i sensibilitat lingüística

Quan surt el tema de la sensibilitat lingüística dels polítics catalans s’acostuma a posar l’exemple del Partido Popular. A Catalunya tenim mitjans de comunicació en llengua catalana i mitjans en llengua espanyola. Però quasi sempre que hi ha un debat polític en un mitjà en llengua catalana (ràdio o tele), aquest partit hi acostuma a enviar persones que s’expressen en llengua espanyola mentre els altres contertulians ho fan en català. El cas contrari òbviament no es dóna mai. A ningú se li acudeix anar a un debat que es faci en un mitjà en llengua espanyola parlant-hi en català. Doncs els populars això d'utilitzar l'altra llengua quan no toca ho fan molt sovint, i quan els fas veure la manca de sensibilitat que amb la seva actitud demostren tenir per la llengua catalana encara es fan els ofesos i et deixen anar el conegut discurs de la llibertat d’expressió.

Amb La Vanguardia en català també s’ha produït aquest fenomen. Alguns anunciants, la majoria, han traduït els seus anuncis a la llengua catalana del diari, però uns altres han decidit prescindir-ne olímpicament i aprofitar la versió espanyola de l’anunci. Una estranya política d’estalvis lingüístics en podríem dir. Agafant l’exemplar d’abans d’ahir, el primer que ha sortit al mercat en català, es pot veure que firmes conegudes com Boston, Eada, Ecuador, Esic, Expofinques, Grupassa, Ibis, Jaguar, Halcon, Mecalux, Once, Repsol, Sasi, SecondHouse, TheWatchGallery, etc. han inclòs els seus anuncis en versión española.

Res a dir, a Catalunya hi ha la llibertat de parlar i d’anunciar-se en la llengua que es vulgui. Només faltaria que no fos així. És la llibertat que tenim tots de mostrar el nivell de respecte per una determinada llengua, utilitzant-la o prescindint-ne. Però òbviament i com no podria ser d’altra manera, el potencial client també exerceix la seva llibertat de decidir amb quina oferta es queda, es tracti d’un partit polític o de qualsevol producte o servei. I no és cap secret que alguns d’aquests clients potencials valoren molt negativament la manca de sensibilitat lingüística que repetidament mostren alguns. A ningú se li escapa que una de les causes del baix nivell de suport electoral del Partido Popular a Catalunya té molt a veure amb la seva persistent actitud negativa vers la llengua catalana, fins al punt que, com els anunciants de La Vanguardia que dèiem abans, de vegades sembla que el català els faci nosa.

La justícia segons Obama

Barack Obama, que tot i haver promès solemnement que si sortia elegit president dels Estats Units tancaria immediatament allò tan impresentable de Guantànamo, sembla ser que encara s’ho rumia. De moment Guantànamo roman obert. Segueixen sent pràctica diària les tortures infligides per funcionaris nord-americans a persones innocents (mentre no es demostri el contrari tothom ho és) que per no tenir no tenen ni acusacions formals presentades davant dels tribunals de justícia. És el mateix Obama que ara ens diu que amb l’execució o assassinat (ignoro quin dels dos termes és tècnicament aplicable en aquest cas) de Bin Laden s’ha fet justícia. Potser sí, però és una justícia molt sui generis, sense tribunal ni jutge, actuant com a jutge un que no ho és. És a dir, no és justícia. És una altra cosa.

Si aquest és l’estrany concepte de la justícia que té Obama, és a dir, torturar presumptes terroristes a Guantànamo i/o matar-los a altres indrets del món en comptes de presentar-los davant d’un jutge, potser ho hagués hagut d’explicar abans de presentar-se a les eleccions. A veure, que no se’m mal interpreti. Posats a triar, òbviament jo prefereixo que Bin Laden no segueixi fent de les seves. Encara més, la desaparició de Bin Laden és una excel·lent notícia que dóna tranquil·litat a molta gent. Ara, d’aquí a justificar que el pelin uns soldats enviats per Obama amb ordres estrictes de pelar-lo hi va un bon tros.

Obama serà el que es vulgui, però ja ens ha demostrat repetidament que va una mica mancat d’algunes virtuts democràtiques que se li suposaven quan l’any 2008 es va presentar a les eleccions. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, intueixo que amb la mort de Bin Laden a mans de funcionaris nord-americans el seu antecessor Bush no hagués actuat de manera massa diferent. Per això s’ha afegit de seguida als aplaudiments i felicitacions. Però no deixa de sorprendre aquesta curiosa manera d’entendre la justícia que tenen els presidents americans.

I ara, Bildu

Després de carregar-se Sortu ara toca fer el mateix amb Bildu, que és la catorzena coalició electoral de l’esquerra abertzale basca des de la fundació d’Herri Batasuna l’any 1978. Aquest detall ja ens indica que hi ha una part molt fidel de l’electorat d’esquerres basc que no renuncia a estar políticament representada a les institucions, tot i la persecució a la que són sotmeses les seves idees per part de la judicatura espanyola. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: al marge dels delictes que ningú amb dos dits de front discuteix que s’han de perseguir, avui en dia a Espanya encara es persegueixen idees, tal com passava durant el franquisme. Resulta trist dir-ho però és així.

Segons diuen les enquestes, si s’acabés permetent que aquests votants abertzales poguessin tornar a participar en les eleccions d’Euskadi, PP i PSOE haurien de deixar de governar. D’aquí la seva obsessió malaltissa per prohibir-los, i per convèncer-nos que aquestes pràctiques excloents formen part del joc democràtic. Doncs no, no és així. Es comença prohibint un partit i es corre el risc que s’acabin prohibint tots... menys el partit governant. En conec més d’un, també entre els demòcrates de tota la vida, que estaria encantat si tornéssim al sistema de partit únic.

A Euskadi la situació és la que és, i de tant en tant convé recordar-ho. Cada cop que se celebren eleccions sense deixar-hi participar a una part de l’electorat, es fa trampa. Una trampa amb suport legal si es vol, però una trampa sempre és una trampa. I guanyar unes eleccions fent trampa és molt lamentable. I mentrestant, el problema de fons no desapareix sinó que només segueix enquistat. Agradi o no, hi ha un quinze per cent (o potser és l’onze, o el vint-i-dos) de votants bascos que, en no poder votar el partit que volen, s’han de quedar a casa. I per evitar confusions cal aclarir que aquí només es parla d’exclusions discrecionals de partits polítics democràtics. El terrorisme és una altra cosa, tot i que barrejar terrorisme i independentisme és una obsessió clàssica d'aquells que encara somnien amb l'Espanya una grande y libre.

Elogi de la senzillesa

En general m’agraden les coses senzilles, fàcils d’entendre a primera vista i, per tant, si pot ser que no s’hagin d’explicar gaire; és a dir, m’agraden les coses que d’entrada es comprenen perfectament sense cap necessitat d’haver-les de complementar amb aclariments posteriors. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa; i al vi, vi. El peix i la carn, si pot ser, sempre a la planxa. I poca estona de planxa, més aviat crus que cuits. Ni forns ni fregits. Aquells restaurants que un cop et porten el plat et diuen que no el toquis, que no comencis a menjar fins que no vingui l’explicador de torn per donar-te els detalls de fabricació d’allò que t’han portat i que s’està refredant inexorablement, ja us els regalo. No vull que m’ho expliquin, vull descobrir-ho per mi mateix, sense intermediaris. No vull menjar condicionat. Al capdavall, si hi ha quelcom que em passa per alt tampoc és cap drama.

Potser per això, però tampoc n’estic segur, també m’agrada la literatura de Josep Pla, que ara fa trenta anys moria al seu mas de Llofriu. Perquè és senzilla i molt descriptiva, sense trampes semàntiques. Uns textos que no necessiten aclariments a posteriori. Tornant al símil gastronòmic, una literatura a la planxa, sense salses ni colorants. Subjecte, verb i predicat. I els adjectius, sobretot els adjectius, com més precisos millor. La literatura és buscar l’adjectiu, he intentat posar adjectius al darrere dels substantius. Així s’expressava Pla quan li demanaven que definís la seva feina. Una bona definició: buscar l’adjectiu.

D’altra manera ens anirien les coses si els governants actuessin amb la mateixa senzillesa i claredat de conceptes que utilitzava Pla. Si una decisió política precisa de massa explicacions i aclariments posteriors, alerta! Si quelcom que ens sembla blanc (perquè ho és, de blanc) ens diuen que fem un esforç per veure-ho d’un color diferent, alerta! Les coses són com són, no com alguns ens volen fer creure que són. En temps difícils com els actuals hauríem de reclamar que a tots nivells s’imposés la senzillesa i la claredat de conceptes, i es deixés de banda la retòrica barroca que tant sovinteja.

El Petit Príncep

No fa gaire vaig conèixer l’existència d’una associació sense ànim de lucre anomenada El Petit Príncep de Catalunya, que té entre els seus objectius fomentar el coneixement i els valors del llibre El Petit Príncep : l’amistat, la solidaritat, la pau, la diversitat, la tolerància, els drets humans, etc. Si creieu que el tema us pot interessar, a la seva web hi trobareu totes les informacions sobre les activitats que porten a terme a l’entorn de l’obra més coneguda de l’escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Llegeixo que associar-s'hi només costa un euro al mes.

Rejoveniment o gerontocràcia amb xandall?

Sempre he cregut que el sentit del ridícul no és necessàriament quelcom negatiu, i d’aquí que consideri esperpèntic que s’intenti minimitzar el declivi físic i intel·lectual del compañero Fidel vestint-lo amb uns ridículs xandalls tan llampants que semblen comprats al mercadillo de la cantonada. Però veient que el dictador de Caracas també porta sovint uns xandalls similars, dedueixo que els assessors de moda cubans i veneçolans potser es deuen haver inspirat en les mateixes tendències. En fi, contra gustos... dictadors amb xandall. I el sentit del ridícul dels dictadors? Zero, però això tampoc és cap novetat. Modes a banda, voleu saber què passa a Cuba, explicat des de la mateixa Havana? No cal que llegiu el Granma, és una avorrida pèrdua de temps; llegiu el blog de la Yoani Sánchez, i segur que m’agraireu el consell.

Ara s’ha celebrat el 6è Congrés del Partit Comunista de Cuba. A partir d’aquell article que vaig publicar l’any 2007 i que de forma privada em va generar alguna felicitació i més d’una crítica (llavors aquest blog encara no tenia activats els comentaris públics), el tema de Cuba l’he tractat diverses vegades, sempre allunyat dels comentaris laudatoris sobre determinats aspectes de la política castrista. Per exemple, allò tan gastat i fals d’enaltir la sanitat i l’educació cubanes. Només cal anar a Cuba i preguntar una mica per treure’n l’entrellat. On s’operen els dirigents comunistes cubans que tenen possibilitats de sortir a l’estranger? A Cuba segur que no. Doncs no cal dir res més. Però avui en dia no crec que siguin molts els que encara defensin amb honestedat intel·lectual el model comunista. Altra cosa són els interessos particulars que pugui tenir cadascú, com per exemple aquells que viuen, i viuen molt bé, de governar països comunistes en franca descomposició.

Produeix tristesa observar el nou nucli dirigent de Cuba després que el compañero Fidel ho hagi deixat, almenys oficialment, quan està a punt de fer 85 anys. És gairebé un sarcasme veure que la tan repetida promesa de renovació i rejoveniment ha consistit en confirmar al capdavant del país a un senyor de vuitanta anys, germà de l’anterior, que també fa més de mig segle que governa, rodejat d’una majoria de personatges de la mateixa generació, uns amb guayabera civil i altres d’uniforme verde olivo. És una burla sense cap gràcia que durant el recent congrés del partit, Raul Castro, ara al capdavant del país, fes aprovar amb tota solemnitat, entre els aplaudiments generalitzats dels estomacs agraïts, una resolució que prohibeix exercir càrrecs directius més enllà de dues legislatures seguides (deu anys). El petit detall és que la mesura no l’afecta a ell, que n’hi porta més de cinquanta. Tot plegat és un insult a la intel·ligència dels cubans, que demostren tenir una paciència infinita amb els germans Castro i altres compañeros de la revolución.

Respecte institucional i sentit del ridícul

Els polítics amb càrrec reivindiquen cada dos per tres el respecte institucional, però sovint obliden que el respecte institucional no és quelcom automàtic sinó que te l’has de guanyar cada dia. La Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, presidenta del Parlament, va justificar la seva no participació en la recent consulta sobre la independència de Catalunya pel càrrec institucional que ocupa. Hi podem estar d’acord o no (de fet, jo no ho vaig acabar d’entendre) però si més no la seva decisió té per a alguns una certa lògica i coherència. Però pocs dies després, concretament diumenge passat, la mateixa molt honorable senyora es va exhibir disfressada a la contraportada d’un dels grans diaris espanyols, oblidant-se, llavors sí, del càrrec institucional que ocupa i prescindint, també, de qualsevol sentit del ridícul. No em vull ni imaginar què hagués passat si qui s’hagués disfressat hagués estat algun dels seus antecessors en el càrrec. Què li haguessin dit a Ernest Benach en una situació similar? No, si al final tindran raó aquells que sostenen que algunes persones, quan accedeixen a un càrrec públic, de sobte s’obnubilen i perden el món de vista. És de suposar que a partir d’ara la molt honorable senyora ja no reivindicarà per a ella el respecte institucional que dèiem abans, perquè ella soleta se'l va carregar diumenge amb aquell numeret a El País. El respecte institucional que reclamen alguns comença per l’autorespecte.

La nostàlgia subvencionada

Durant el govern tripartit vaig criticar determinats aspectes de la Feria de Abril de Catalunya, que en l’edició d’enguany comença aquesta setmana. Doncs bé, ara que a la Generalitat hi ha un altre govern, cal renovar aquella crítica en uns termes similars. Tot i que no he visitat mai aquell sarau, mirat des de fora i amb totes les limitacions que això comporta, veig la feria bàsicament com una trobada de nostàlgics, com una demostració més de l’existència d’un sector de la població catalana que no s’ha integrat mai a Catalunya, ni possiblement té cap intenció de fer-ho. Amb totes les excepcions que calguin i salvant totes les distàncies, que són de moltes milles nàutiques, ho veig com aquells emigrants que al segle passat marxaven cap a Amèrica i es passaven el diumenge conreant nostàlgia al Casal Català de Buenos Aires o a la Casa de España de Caracas.

A la Feria de Abril, però, hi veig també molt joc polític interessat, en forma de premi que es concedeix a un determinat col·lectiu d’immigrants per agrair-los el vot, per intentar conservar-lo o per captar-ne de nou. Per això els partits polítics hi tenen instal·lades les seves casetes. I per això els seus líders hi van cada any, en unes visites gairebé obligades i sovint carregades d’un populisme vergonyós. Però amb l’excusa de la feria hi ha també un gran negoci per part dels organitzadors, un grup privat que disposa, però, d’importants ajuts de diner públic. Amb totes les excepcions que calguin, bàsicament allò s’ha convertit en un gran negoci privat que comercialitza la nostàlgia d’uns emigrants que fa anys es van veure obligats a deixar la seva terra per venir a Catalunya.

Dit això, els que deixen molt que desitjar són els governants que continuen abocant els nostres diners a la feria, prioritzant aquest sarau per davant de les necessitats de tota mena que des de l’administració pública es deixen sense atendre per manca de pressupost. Diuen que aquest any les subvencions públiques a la feria no només no s’han suprimit sinó que ni tan sols s’han retallat. Vaja, una veritable burla a la ciutadania. Una vegada més estem davant d’unes prioritats de despesa equivocades. En aquest sentit, resulta decebedor constatar que mentre van passant els anys i gairebé tot evoluciona, algunes pràctiques polítiques perverses es mantenen invariables, manin els uns o manin els altres.

Himnes i banderes

L’himne d’Espanya que va sonar ahir al camp del València es va haver d’imposar sorollosament mitjançant una guerra desequilibrada de decibels. Mentre els himnes, siguin els que siguin, no puguin sonar sense ultrapassar els nivells màxims de soroll recomanats per l’OMS i pel sentit comú, mentre no es puguin escoltar amb respecte i educació, aquest continuarà sent un país de segona i amb alguna assignatura pendent. Ens agradi o no el futbol, un dia o altre els catalans haurem de manifestar a les urnes amb quin himne ens identifiquem.

Els afeccionats del Madrid portaven banderes del seu club i banderes d’Espanya, amb o sense el toro d’Osborne incorporat. Els del Barça, banderes del Barça i banderes de Catalunya, estelades o no, amb ruc o sense. Considerant que entre els culés hi ha de tot, també persones que senten com a seves banderes que no són la meva, aquest fenomen a l’entorn de la simbologia no deixa de cridar-me l’atenció. Si com es diu sovint el Barça aspira a ser un club global, potser s’hauria d’anar pensant en una simbologia que representés millor aquesta voluntat de ser global. Que rememorant aquella afirmació de Josep Lluís Núñez feta amb tota solemnitat a l’ajuntament de Barcelona (aquesta ciutat que porta el nom del nostre club!), no ens surti un dia un president dient aquest país que té la bandera del nostre club! Tot té un límit.

Comme d’habitude

La franquícia catalana del PSOE ha amenaçat amb votar diferent de la seva casa central quan properament es sotmeti a votació dels parlamentaris espanyols el pagament pendent d’uns diners que Espanya deu a Catalunya, i que es fa el ronso per fer-ne la transferència. D’amenaces d’aquestes ja se n’han vist unes quantes al llarg dels darrers trenta anys, i algunes per a temes bastant més greus. Però aquestes amenaces mai s’han acabat materialitzant. Tot indica que ara passarà exactament el mateix. Els 25 diputats socialistes catalans obeiran com a xaiets les instruccions de votació que els transmetin els seus franquiciadors des del carrer Ferraz de Madrid. I mentrestant els dirigents de la franquícia catalana del carrer Nicaragua de Barcelona (Iceta, Montilla, Nadal, Zaragoza...) respiraran tranquils. Res es trencarà. Com sempre. Comme d’habitude.

Don Miguel

Amb tots els meus respectes per a les persones que es dediquen al màrqueting telefònic, deixeu-me dir que començo a estar una mica tip d’aquelles tècniques de venda consistents en utilitzar de forma repetitiva tractaments pretesament honorífics o deferents com poden ser els mots castellans don i caballero. Parlem d’aquells venedors que es permeten la llibertat de telefonar-te a hores intempestives per oferir-te quelcom que no t’interessa, i dic hores intempestives perquè per a la majoria d’aquestes trucades totes ho són. Llavors, per congraciar-se amb la persona que rep la trucada, potser es pensen que a base d’anomenar-lo don Miguel i afegir-hi un caballero cada dos per tres, talment com si visquéssim a l’oest, el client potencial els prestarà més atenció que si es dirigissin a ell de manera més natural, és a dir, tal com acostumem a fer per aquestes contrades. Això sí, don Miguel per aquí i caballero per allà, sempre en la seva llengua i gairebé mai en la llengua del potencial client a qui s’adrecen i pretenen encolomar-li el seu producte o servei. Utilitzar la llengua del client, una de les primeres coses que s’aprenen quan es vol ser venedor però que a alguns encara els sembla estrany, és una tàctica de venda o si més no de mínima educació que tampoc els hi ensenyen, i quan de forma amable els ho fas veure encara es fan els ofesos. En fi, ja s’ho faran!

De la presa a la rajola

Intentes ajudar i poses exemples d'un munt de coses que fins ara han estat alegrement finançades amb diner públic i que es podrien perfectament retallar o suprimir i et contesten dient que fas demagògia, que això que proposes retallar és la xocolata del lloro, com volent donar a entendre que retallar 30.000 euros per aquí i 5.000 per allà són quantitats tan petites que no val la pena tocar-les. Fals. La suma de les xocolates del lloro equival al cost de mantenir obert un quiròfan o una planta d’hospital, a la millora de determinades pensions de misèria o als contractes d’uns mestres que són imprescindibles per mantenir uns mínims nivells de qualitat educativa. Per tant, entenc que és tan oportú parlar d’una petita despesa o subvenció fàcilment prescindible com d’una de grossa. El que compta és la suma final i cóm s’utilitza. Sovint oblidem que d’unes petites preses de xocolata en surt una rajola.

Fer la maleta

La setmana passada vaig estar de viatge i lògicament abans de marxar vaig haver de fer la maleta. Mentre la feia em van venir al cap aquestes reflexions i he pensat que de cara a les vacances de Setmana Santa, o Festes de Primavera com ridículament les anomenen alguns, era un bon moment per tocar un tema tan banal com el de fer la maleta.

Recordo que fa anys feia la maleta amb uns criteris molt diferents dels d’ara. Abans sempre incloïa a la maleta algunes coses d’aquelles que es coneixen com els per si. Per si plou, per si fa fred, per si fa calor, etc. Ara no, ara quan viatjo sé mes o menys amb quin temps em trobaré i per fer la maleta em complico molt menys la vida. I sé que en cas de necessitat, sigui allà on sigui sempre em puc comprar un paraigües. I qui diu un paraigües diu un jersei o un parell de mitjons. I en qualsevol cas, si et mulles una mica tampoc passa res. La part positiva d’aquesta evolució cap a la simplicitat a l’hora de fer la maleta és que a mesura que he anat deixant de banda els per si, fins a no incloure-n’hi pràcticament cap, la meva maleta cada vegada ha esdevingut més ràpida de fer i més lleugera de portar.

Un altre canvi que he experimentat en la forma de fer la maleta està relacionat amb els controls de seguretat dels aeroports. Aquest és un tema que abans no tenia importància però ara les xulesques actituds dels prosegurs de torn les has de tenir molt en compte a l’hora de fer la maleta, especialment si com és el meu cas et mous amb equipatge de mà. I si no vols enfadar-te s’han de complir totes les normes, encara que siguin unes normes totalment ridícules. Sé per experiència que és inútil discutir amb els prosegurs dels aeroports; ells sempre tenen raó... encara que no la tinguin. I si el passatger es posa tonto, que de vegades hi té tot el dret, ells li poden fer perdre l’avió. Així que poca broma amb els prosegurs, que com no es cansen de repetir quan et queixes ells solo cumplen órdenes. I això és tot, que un tema tan banal com el d’avui tampoc dóna per gran cosa més.

Diumenge, més

Primer la vicepresidenta Ortega ens diu que va anar a votar a la consulta de diumenge, però no ens explica en quin sentit ho va fer. Hi té tot el dret, a votar i a no explicar el seu vot. Només faltaria!

A continuació Duran i Lleida, que no va anar a votar, ens diu que Ortega ha votat “no”. En fer-li veure que estava violant el secret de vot d’Ortega, Duran afegeix que ho explica “perquè li dona la gana”, i que té el permís de la senyora Ortega per fer-ho. Potser sí, però és estrany que no ho expliqués ella mateixa, i que permetés que es fes públic el sentit del seu vot per persona interposada.

Per acabar-ho d’embolicar, entra en escena Marta Ferrusola i ens assegura que Ortega ha votat “sí”, i tampoc sabem cóm ho sap, tenint en compte que el vot és secret.

És evident que a la coalició governant hi ha un cert nerviosisme, i també és més que evident que aquí hi ha algú que menteix descaradament. És impossible que tots tres diguin la veritat. Però també podria ser que tot plegat fos només una coordinada cortina de fum per tal d’evitar que mentrestant es parli d’altres temes que tots tenim al cap.

Diumenge

Vaig trobar un pèl ridícul que a la premsa catalana d’ahir es parlés en termes de “gran èxit” i fins i tot d’“eufòria” sobre la minsa participació del vint per cent a la consulta de diumenge. En fi, tot depèn de com es miri i de la cota on posem el llistó, però d’entrada penso que tot plegat ens aniria millor si fóssim una mica més exigents amb nosaltres mateixos. I les coses són com són, un vint per cent de participació és quelcom molt discret, aquí i a l’Uruguai. Dit això, que un de cada cinc barcelonins s’hagi acostat a les urnes del Barcelona Decideix per a una consulta no vinculant és certament una dada força remarcable, però sempre tenint molt present que els altres quatre no hi van participar. Però ara no cometré l’error, com ja es fa des de determinada premsa, d’atribuir als abstencionistes el sentit del seu vot. En democràcia les normes són clares. És a dir, qui no vota, no vota. Només val el vot de qui exerceix el sufragi, no la suposada intencionalitat de qui s’absté d’anar a votar.

Posar com a excusa que la consulta de diumenge no era vinculant tampoc justifica res. Tampoc eren vinculants altres referèndums com el de la Nato, tot i que aquells eren oficials, i no per això es va posar com a excusa per justificar un baix índex de participació. A partir d’aquí, però, es pot afirmar que els barcelonins són independentistes, encara que més del vuitanta per cent no votessin a favor d’aquesta opció, sigui perquè es van quedar a casa o perquè hi van votar en contra. Allò que dèiem abans, en democràcia qui no vota, no vota, i diumenge a Barcelona es va votar majoritàriament a favor de la independència.

I a partir d’ara, què? A partir d’ara toca fer molta pedagogia per tal que el referèndum oficial que tard o d’hora s’acabarà convocant amb tots els ets i uts tingui una participació com a mínim del cinquanta per cent del cens electoral. Per sota d’aquest llistó serà difícil tirar endavant un procés que per alguns excessivament optimistes ja és imparable, i per altres que toquen més de peus a terra encara té moltes assignatures pendents. Resumint-ho amb una senzilla pregunta: n’hi ha per tirar coets? La meva resposta és que no, que encara hi ha molta feina a fer. Però això sí, el camí es fa pas a pas, i el de diumenge té també la seva importància.

Retallades amb criteri equivocat

És un clam generalitzat que abans de retallar el personal d’atenció sanitària, llits i altres recursos dels hospitals públics s’haurien de suprimir moltes altres coses menys importants pel benestar general de la societat. Tothom ho diu, però a l’hora de posar nom a aquestes altres coses fa una mica de mandra. Doncs bé, ara mateix se m’acuden unes quantes d’aquestes altres coses. Per exemple, l’activitat política de les diputacions i consells comarcals; les festes majors, carnavals i altres saraus pagats amb fons públics; les subvencions al cinema, a la música i a la premsa; les subvencions a la majoria d’oenagés que tenen com a lemes català bo busca negre pobre, amics dels indis guatemalencs, solidaris amb el ruc català i similars; els assessors dels alts càrrecs; la majoria dels cotxes oficials de les administracions i organismes públics; la munió de publicacions que editen aquestes administracions i que no llegeix ningú; l’esquiada del 2022; l’Agència Catalana de Notícies, que em diuen que no ha parat de perdre diners des de la seva fundació; la disbauxa de la propaganda política en forma de publicitat institucional; viatges de polítics i càrrecs públics que no serveixen per res; les milionàries subvencions a les organitzacions sindicals; els drets d’emissió de la FormulaOne que TV3 paga religiosament cada any; organismes públics de tota mena que només serveixen per justificar sous; emissores de ràdio públiques que no escolta pràcticament ningú; plans de pensions pels polítics que són un insult per a la resta de la ciutadania; un excés de personal a TV3 i a Catalunya Ràdio que ni els seus mateixos directius neguen. I moltes coses més.

I això només pel que fa a Catalunya, que si ho estenguéssim a l’estat espanyol hi podríem afegir el tancament d’alguns ministeris que ja no tenen competències; un senat i altres alts organismes que no serveixen per a res; l’activitat de l’exèrcit espanyol als països estrangers; una bona part de l’activitat de l’Instituto Cervantes. I evidentment també tot el llarg catàleg de subvencions que en la majoria dels casos només serveixen per generar un funest clientelisme polític com si això nostre fos una veneçuela qualsevol. La llista també seria interminable. El missatge que pretenc transmetre és la contradicció que hi ha quan et diuen que per manca de recursos no et poden operar de cataractes encara que tocaria fer-ho, mentre construïm una xarxa de trens d’alta velocitat que ni els Estats Units es poden permetre, amb moltes línees que no seran mai rendibles per manca de demanda. I mentrestant, de l’eix mediterrani que tindria un indubtable rendiment econòmic, el més calent encara és a l’aigüera.

I que no se’m mal interpreti. Amb això no estic dient que tot el que proposo suprimir o com a mínim aturar temporalment a canvi de mantenir el nivell de la sanitat pública no tingui la seva importància. Però ara estem parlant de retallades de serveis bàsics en el marc d’una situació econòmica complicadíssima. Estem parlant d’uns governs que tenen unes estranyes prioritats que poca gent entén. Si aneu al cinema i pagueu un preu polític de 8 euros per una entrada que en termes econòmics tindria un cost real de 250, seguireu defensant que és millor subvencionar aquella pel·lícula que gairebé no té espectadors, per davant d’una sanitat pública amb cara i ulls? I què dir de les pel·lícules molt subvencionades que mai s’arriben a estrenar als cinemes? Preferiu el diari en català subvencionat i que aquell desgraciat que es troba pendent d’operar-se estigui patint en llista d’espera un temps més llarg del que és raonable? Sense oblidar, per cert, que en casos de manca de salut qualsevol espera deixa de ser raonable per esdevenir absolutament impresentable.

Avís poc important

Ho sento. Em vaig oblidar de comentar que aprofitant que aquests dies sóc fora de viatge em va semblar oportú fer una petita pausa. Tornaré amb un nou article el proper dilluns dia 11.

El gest és d’agrair

Encara que vull pensar que la seva ha estat una decisió molt ben rumiada i no pas fruit de la rauxa, passats uns dies encara em queda el dubte de si tot plegat només és degut a que Jordi Pujol tot d’una se’ns ha fet gran. Em pregunto què li deu haver passat a l’expresident per declarar-se de cop i volta independentista. Sigui com sigui, aquest gir inesperat després de tota una llarga trajectòria política en contra de l’independentisme és d’agrair. Diuen que rectificar és de savis. El gest de Pujol sens dubte provocarà que altres catalans es replantegin el seu posicionament polític sobre la conveniència d’una Catalunya que deixi enrere les actuals tutories espanyoles. Intueixo que a partir d’aquest gest simbòlic de Pujol alguns més s’afegiran a la causa d’una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, sense intermediaris, una opció potser encara minoritària però que cada dia que passa té més defensors. Dit això, no s’acaba d’entendre el motiu d’aquest secretisme a l’hora d’anar a votar. I això val igualment pel president Mas, que també ha reconegut que va anar a votar mig d’amagatotis. Potser ens ho van amagar perquè pensaven que feien una cosa lletja? Però si fos així, llavors per què després ho han fet públic? Sigui com sigui, però, el gest és d’agrair.

La Vanguardia abans que el menisc?

De la possibilitat que sortís una edició de La Vanguardia en català se’n parla des de fa anys, i especialment a partir de l’aparició de la versió catalana d’El Periódico. Després, amb l’absorció de l’Avui per El Punt es va dir que els Godó estaven estudiant el projecte de fer una segona versió del seu diari, i amb la sortida del diari Ara se’n va tornar a parlar amb insistència. Finalment a can Godó han fet números, evidentment sense oblidar la generosa subvenció complementària que rebran del contribuent català via Generalitat. Si la cosa els surt bé encantats de la vida, i si s’equivoquen saben que només assumiran una part de les pèrdues, perquè la seva aventura empresarial la finançarem entre tots. Dissortadament de peatges com aquest ens en toca pagar cada dia a la Catalunya subvencionada.

Crec que és bo que La Vanguardia tregui una versió en català. De fet, com a subscriptor del diari ja he demanat que tan aviat com estigui disponible m’enviïn a casa la versió catalana. Això sí, no estic gens d’acord en finançar aquesta aventura empresarial amb diner públic, i encara menys ara amb les retallades generalitzades que s’anuncien sobre molts serveis bàsics, uns serveis que al meu entendre haurien de ser prioritaris. Al marge de la llengua en la que es publiquen, els diaris s’haurien de finançar exclusivament amb les quotes dels subscriptors, les vendes als quioscos, la publicitat i tots els complements com arracades i collarets, estris de cuina, música, llibres, etc. que aquestes empreses considerin convenients per retenir el lector. I si amb tot això el diari no resulta viable, el camí només hauria de ser un: tancar-lo.

Per què els diaris reben generoses subvencions públiques i els bars de tapes, les camiseries o les adoberies no en reben? Trobo que aquesta discriminació és totalment injusta i denunciable. Penso que és bo que finalment el diari dels Godó surti al mercat també en català però trobo injust que també l’hagin de pagar aquells que no en són lectors, o aquells altres que, sent-ho, no els poden operar del menisc a la sanitat pública per manca de pressupost. Massa sovint els governs, tots els governs sense excepció, tenen les prioritats equivocades. I així ens va. Tenim diaris en català generosament subvencionats però no ens poden operar del genoll quan toca.

Titulitis i sentit comú

Sorprèn aquesta fal·lera de lluir títol universitari sense tenir-hi dret. Però entre aplicar el sentit comú sense disposar de títol universitari o lluir títol universitari sense tenir sentit comú, no hi ha color. El sentit comú ha d'anar sempre per davant del títol. A mesura que es van coneixent nous casos d'engany es van corregint a la baixa determinats currículums inflats. Allà on abans hi posava diplomat, llicenciat o doctor ara hi posa estudis de, sense més explicacions. L’últim cas conegut, el d’una exconsellera socialista del govern Maragall. A mi, la veritat, que tinguin un títol o no el tinguin ho considero secundari. Ep, posats a triar, millor que en tinguin, que com més ben preparats estiguin els nostres càrrecs públics millor ens anirà. Però si no tenen títol tampoc és cap drama.

En canvi, consideraria molt important conèixer quines han sigut les experiències laborals en el sector privat dels polítics que ens governen. I d’això no se’n parla gairebé mai, segurament perquè en la majoria dels casos aquestes experiències prèvies són del tot inexistents. Em donaria més garanties saber que un determinat càrrec públic havia estat abans director general d’una empresa privada d’èxit que saber que va estudiar filologia catalana, amb tots els meus respectes pels filòlegs. Un títol sempre ajuda, això no ho nega ningú, però no és una vacuna que impedeixi fer disbarats. D’ineptes amb títol el món n’és ple.

El polític professional sovint comença la seva carrera a les joventuts del partit i/o sent regidor d’un petit ajuntament. Però llegint currículums de polítics que van començar la seva carrera als vint i pocs anys i que després no s’han mogut mai del sector públic, sempre obedients a les ordres de la cúpula del partit, s’entenen moltes coses. Fins i tot si disposen de títol universitari, aquests personatges acostumen a ser perillosos. I ho són perquè en molts casos desconeixen la realitat del país que gestionen, i quan tenen signatura al diari oficial mostren una tendència malaltissa a fer disbarats. Com, per exemple, el disbarat de construir uns llampants aeroports a Lleida (95 milions), Ciudad Real (500 milions) o Castelló (150 milions), sense cap perspectiva d’utilitat. Segurament els polítics que van decidir tirar endavant aquestes inversions disposaven d’un flamant títol universitari, però segur que no van aplicar el sentit comú.

Governar també és prendre decisions impopulars

Des que Mas és president no s’han entès ni s’han explicat bé algunes decisions del govern, i no s’ha entès tampoc que altres decisions urgents encara no hagin vist la llum al DOG. Hi ha nomenaments que no s’han acabat d’entendre, i podríem parlar també de la manca de decisions sobre temes que no s’haguessin d’haver discutit tant, amb tot el desgast que aquestes discussions suposen pel nou govern. Suprimir els 80 s’hagués hagut de fer molt abans. I suprimir l’impost de successions, també. En el primer cas per tractar-se d’una limitació ridícula; en el segon, per tractar-se d’un impost injust i discriminatori pels catalans. Eren dues promeses molt clares que segons el programa electoral de CiU s’havien de prendre immediatament. No hi ha excusa. Demorar-ho tant no porta enlloc i produeix un innecessari desgast.

Quan es governa s’ha de ser valent. Està bé això de convocar cimeres amb els altres partits i els agents socials. Està molt bé buscar el consens, i aquestes fotos no fan mai nosa. Però si no es pot, no es pot. Governar és prendre decisions, i sembla ser que a aquest govern li costi molt prendre-les, sobretot si es tracta de mesures impopulars però, per altra banda, absolutament necessàries. No cal que esperin més. Cal que facin la seva feina i deixin de mirar de reüll cap a les eleccions municipals del maig. Cal que el govern es posi les piles i comenci a prendre decisions sense marejar més la perdiu. El pitjor que poden fer des de CiU és generar frustració entre els seus votants. El refranyer popular català és molt savi: a sants i a minyons, no els prometis si no els dons. Les promeses incomplertes tard o d’hora sempre acaben passant factura.

Una estranya tàctica: fer la guitza als teus votants

Per tal que els tornin a votar, abans d’unes eleccions els candidats acostumen a mimar especialment els seus districtes. Però amb les seves dues conegudes obsessions, els arbres i els vehicles privats, la regidora eco comunista Mayol és una excepció d’aquesta regla. Així, tallar arbres a dojo amb l’excusa d’eixamplar les voreres i d’aquesta manera tan ecològica suprimir places d’aparcament és un clàssic en les actuacions d’aquesta regidora, que mai ha dissimulat la seva creuada ideològica en contra del vehicle privat. Ara dóna un pas més i proposa castigar els propietaris de vehicles de més de deu anys d’antiguitat prohibint-los que circulin per la ciutat. Dies després va suavitzar la seva proposta, lligant-la més a vehicles contaminants que a cotxes vells com havia fet al principi, ignorant que ja hi ha una normativa prèvia en aquest sentit. Com sap tothom menys la senyora Mayol, si no passes l'ITV no pots circular.

A Barcelona tothom sap on el vot és majoritàriament de dretes (per exemple, a Pedralbes) i on dominen les esquerres (per exemple, a Nou Barris). Suposo que el gruix del vot que recull el partit de la senyora Mayol prové més aviat de Nou Barris que de Pedralbes. Suposo que fan durar més els cotxes els veïns de Nou Barris que els veïns de Pedralbes. Per tant, és de suposar que els votants de la senyora Mayol utilitzen vehicles més aviat vells que nous. Si totes aquestes suposicions són certes, que ho són, em pregunto quina lògica electoral hi ha darrere de la proposta de l’encara regidora, amenaçant els seus votants potencials amb la prohibició que utilitzin els seus vehicles.

En casos com aquest un també es pregunta què els costaria a molts polítics rumiar una mica, ni que només fos una mica, abans d’obrir la boca. Però també podria ser que com que aquesta senyora fa temps que diu que vol tornar a Mallorca, abans d’agafar l’avió es vulgui venjar dels seus amb un regal electoral enverinat. Tot pot ser. Per cert, els experts diuen que contamina molt més un potent 4x4 diesel nou de trinca que un modest utilitari de gasolina de deu anys d’antiguitat amb les ITV al dia. Dit això, potser ens faríem un tip de riure si sabéssim quin vehicle utilitza la regidora en els seus desplaçaments.

Euskadi: cap sorpresa

Es veia venir. Espanya torna a impedir que a les properes eleccions municipals a Euskadi es puguin presentar totes les opcions polítiques que hi volen concórrer. No parlo de terrorisme, parlo només d’opcions polítiques democràtiques que quan hi ha eleccions a Euskadi repetidament i vergonyosament queden excloses. Parlo, en definitiva, de la baixa qualitat democràtica d’Espanya. Amb aquesta decisió política de la judicatura espanyola es pretén que un 10/15 per cent de la població basca es torni a quedar sense poder votar la seva opció política, que pot agradar més o menys però que és tan democràtica com qualsevol altra.

El PP aplaudeix amb les orelles, hi surt beneficiat. El PSOE també, també aplaudeix i també en surt molt beneficiat. La prova del cotó: ambdós partits tenen un pacte de governabilitat a Euskadi que només ha sigut possible gràcies a aquesta estratègia excloent. Saben que si no fos així, si no fos amb trampeta, ells no governarien.

Si Sortu no pot concórrer a les eleccions els resultats electorals del 22 de maig no reflectiran la voluntat del poble basc. No sé quina és la solució del conflicte basc, però sí sé que aquesta no arribarà mai de la maneta d’exclusions polítiques antidemocràtiques com la que comentem avui.

Silencis estratègics

Aquestes reflexions se’m van ocórrer fa uns dies després de mantenir una complicada negociació comercial amb un client centreeuropeu. Va ser una conversa farcida de silencis estratègics per les dues bandes. Sovint es diu que alguns silencis són molt cridaners. Hi estic bastant d’acord, tot i que és més difícil equivocar-se callant que xerrant. Sigui com sigui, sempre és interessant observar la reacció humana davant d’un sobtat silenci estratègic, propi o aliè. Administrar amb intel·ligència els silencis és un dels aspectes de les relacions humanes que em semblen complicats de gestionar, i en aquest sentit sempre m’he tret el barret amb admiració davant de l’habilitat que tenen alguns personatges per utilitzar sàviament els seus silencis.

L’interlocutor que en un moment determinat de la conversa es queda mut és molt més difícil d’interpretar que un interlocutor xerraire. Davant d’un silenci que no t’esperes no resulta gens fàcil reaccionar. D’entrada no saps què fer ni què dir. A les persones que no paren mai de xerrar les pots titllar de pesades i poca cosa més. Però en canvi, aquells que en el transcurs d’una conversa inclouen silencis estratègics no saps mai amb quina intenció ho fan, i evidentment no els pots acusar de res. Però que darrere de cada silenci estratègic hi ha una clara intencionalitat no en tinc cap dubte.

Imagineu-vos que manteniu una conversa i, davant d’una determinada pregunta, el vostre interlocutor no només no us la respon sinó que es queda mut durant uns segons, uns segons que es poden arribar a fer molt llargs. Si la conversa és per telèfon sempre hi ha el recurs de trencar el silenci amb un perdona, no et sento, sembla que la comunicació es talla. Però si el silenci es produeix tenint el teu interlocutor al davant, aquesta excusa ja no serveix. En aquests casos sempre acabo tenint la sensació, potser no del tot encertada, que té mes possibilitats de perdre la partida qui després d’un silenci estratègic és el primer en obrir la boca.

Conseqüències de la bombolla immobiliària

En una societat on costa tant assumir els errors propis tenim una certa tendència a fer culpables dels nostres problemes als altres. Així, amb el tema dels crèdits hipotecaris que la gent no pot pagar, ara s’ha posat de moda dir que el banc és l’únic dolent de la pel·lícula, i es demana una llei que estableixi que amb el simple lliurament de l’habitatge al banc quedi automàticament saldat el deute pendent. A primera vista pot semblar una bona mesura, i fins i tot plena de sentit comú. Però aquí hi ha molta casuística, i si profunditzem una mica la cosa ja no està tan clara. Amb un parell d’exemples inspirats en casos reals s’entendrà millor.

Cas 1. L’any 2001 demanes un crèdit hipotecari i compres un pis per 100.000. El mercat no para de pujar i l’any 2006 vens aquell pis per 175.000. Llavors tornes els diners que encara deus al banc, reserves una quantitat pels impostos i et quedes amb un sucós benefici que utilitzes per canviar-te el cotxe, fer les vacances de la teva vida i obrir un compte d’estalvi.

Cas 2. L’any 2006 demanes un crèdit hipotecari de 210.000 per comprar per 175.000 el pis que dèiem abans. Amb la resta dels diners que t’ha deixat el banc et canvies el cotxe, fas les vacances de la teva vida i obres un compte d’estalvi. Però a partir de la compra del pis el mercat no para de baixar, i l’any 2011 aquell pis que vas comprar per 175.000 ja només en val 100.000. Llavors t’adones que el teu deute amb el banc és superior al valor actual del pis, i dius al banc que no pots continuar pagant i els hi lliures el pis. Amb la llei que ara es pretén tirar endavant, tornant el pis el crèdit hipotecari quedaria automàticament saldat.

En ambdós casos, durant els cinc anys de vigència del crèdit hipotecari el comprador ha gaudit d’un pis pagant unes quotes hipotecàries a preu pràcticament de lloguer, s’ha canviat el cotxe, ha fet les vacances de la seva vida i encara li han sobrat uns calerons. En el cas 1 el risc de mercat (en aquest cas, una forta pujada de preus) l’assumeix encantat de la vida el comprador del pis. En el cas 2 el risc de mercat (en aquest cas, una forta baixada de preus) es transfereix al banc. És a dir, si no ho he entès malament la idea és que el comprador segueixi gaudint de les oscil·lacions del mercat quan vagin a favor seu, i que les pugui traspassar al banc quan se li girin en contra.

La meva conclusió és que no tot és tan senzill com pot semblar a primera vista. Si no volem col·lapsar el mercat més del que ho està ara, resulta evident que aquesta modificació de la llei té molts vessants a tenir en compte. No es pot tirar pel dret amb l’alegria que prediquen alguns. Si el banc hagués d’assumir tants riscos les condicions que posaria per concedir un crèdit hipotecari esdevindrien prohibitives per a la gran majoria dels potencials compradors. I els mateixos que ara es queixen de l’actuació dels bancs perquè es queden amb els pisos, amb aquesta llei potser es queixarien de la impossibilitat d’obtenir el crèdit necessari per adquirir-lo.

Sequera d’idees

Avui el cor em demana tornar-me a ficar amb aquell impresentable. Però el cap em diu que no, que ja en vaig parlar no fa gaire i tampoc es tracta d’avorrir el personal, que després em diuen que em repeteixo. Al marge d’unes idees que pugui compartir o no, sempre he valorat amb molta admiració la tasca dels articulistes dels diaris que són capaços d’escriure un article diferent cada dia, sense repetir-se, o com a mínim mirant de no repetir-se gaire en els temes que desenvolupen. Suposo que el compromís d’enviar l’article al diari a canvi d’uns calerons t’esperona a desenvolupar nous temes cada dia. Però m’imagino que els articulistes professionals de tant en tant també es deuen trobar davant d’un teclat i d’una pantalla en blanc sense saber què escriure. M’ho imagino perquè de vegades a mi també em passa. Però així com cada dia tinc més clar que si no tinc res a dir aquell dia no diré res i l’endemà serà un altre dia, em sembla que si tingués l’obligació contractual de escriure l’article m’angoixaria molt. Doncs bé, tot això que explico és el que em passa avui. No sé què carai escriure, i per escriure quelcom lamentable com he fet altres vegades quasi que prefereixo esperar a veure si demà sóc capaç de fer un article mínimament presentable. I ves per on! mirant de justificar-me veig que avui també he estat capaç de comentar alguna cosa, en aquest cas ni que només sigui la sequera d’idees que m’impedeixen desenvolupar un tema més sucós.

El blog 1.0 de la consellera Ortega

Abans d’ahir vaig criticar la vicepresidenta Ortega. Vaig enllaçar l’article del seu blog on ella intentava justificar, al meu entendre sense èxit, la relliscada en forma de mentida en el seu currículum. Sé del cert que l’article del seu blog ha rebut algun comentari crític, cosa que per altra banda tampoc ha de sorprendre. Dic que ho sé del cert perquè com a mínim jo mateix n’hi vaig deixar un, i suposo que no he estat l’únic en fer-ho. Resulta significatiu, però, que passades 48 hores al seu blog no hi surt publicat cap comentari. Tot sembla indicar que la moderació de comentaris que té activada el blog de la consellera s’ha convertit, almenys aquesta vegada, en una eina de censura. Ortega hi té tot el dret, faltaria més, és el seu blog i a casa seva cadascú fa el que vol. Exactament el mateix dret que té el radar de comentar les petiteses que passen a la xarxa. Evidentment aquest episodi m’ha fet canviar d’opinió sobre el blog de la consellera. Fins ara pensava que era un blog modern 2.0, amb opinions d’anada i tornada, però ara he constatat que només és un simple blog 1.0 dels d’abans, sense dret a rèplica pública. A la xarxa cadascú escull la imatge que vol donar, i la d’Ortega ha quedat perfectament definida.

Fet diferencial

En la política d’aquest país inflar el currículum és tot un clàssic. Ara mateix recordo el cas de Luis Roldán, aquell impresentable que va dirigir la Guardia Civil en l’època de Felipe González, i que es feia passar per enginyer sense ser-ho. Recordo també a Carme Chacón, que quan Zapatero la va nomenar ministra es va fer passar per doctora en no sé què i tampoc ho era. Ara han descobert que Joana Ortega, vicepresidenta del govern català, ha presumint d’una llicenciatura que no ha tingut mai. No em venen al cap casos d’altres partits però m’atreviria a assegurar que tots han passat per episodis similars. Coses de la debilitat humana.

Demanaria, això sí, que no ens prenguessin el pèl. S’ha de ser rigorós i, en casos com aquests, segons quines excuses no valen. L’únic responsable del currículum és el propi interessat, i no s’hi val a parlar d’errors involuntaris. Un currículum fals és una mentida escrita ben conscientment. Quan t’enxampen toca demanar disculpes i abaixar el cap avergonyit, i potser assumir alguna responsabilitat política. Sigui com sigui, si amb un tema tan senzill i fàcil de comprovar com aquest es menteix amb tanta alegria, què podem esperar d’un polític amb currículum fals quan des d’un faristol afirma coses que no són tan fàcils de comprovar com un simple títol universitari? Ens l’hem de creure? Quina credibilitat tindrà?

Al Japó un ministre va dimitir fa pocs dies per uns centenars d’euros no justificats. A Alemanya acaba de dimitir un ministre per haver copiat un treball universitari. A Espanya els mentiders no dimiteixen mai. A Catalunya, tampoc. I el que és pitjor, els seus caps no els cessen, en tenen prou amb una simple disculpa. És un dels nostres fets diferencials. Dissortadament.

Alerta, que ve la dreta!

Per intentar conservar la poltrona alguns polítics fins i tot són capaços de fer el ridícul amb el discurs de la por. De cara a les properes eleccions municipals i, en alguns llocs de l’estat, també autonòmiques, així com de cara a les properes eleccions estatals, torna a aparèixer amb força la coneguda cançoneta de la por a la dreta. Torna el discurs de la por, tot un clàssic de qui no té res més interessant a proposar. Els conservadors que porten dècades ocupant el poder ara tenen pànic a perdre la poltrona. Deixant al marge conceptes clàssics com dretes i esquerres, entenc per conservadors aquells que intenten conservar quelcom al preu que sigui, en aquest cas la seva poltrona. Alguns d’aquests conservadors, malnomenats progressistes d’esquerres, han ressuscitat aquell discurs antic i caspós que ja semblava enterrat. Aquella retòrica vella del si tu no hi vas ells venen, i altres grans arguments electorals per l’estil.

La prova del cotó. Repasseu les mesures preses en el darrer any pel govern espanyol, malnomenat progressista i d’esquerres, i digueu-me si us plau on hi veieu la quota de progressisme i on hi veieu la quota d’esquerres. Jo no les he trobat enlloc. Perquè una cosa és el discurs teòric i una altra cosa són les decisions que prenen els governs. Quan s’és a l’oposició és molt fàcil fer grans discursos, però quan s’és al govern els discursos grandiloqüents ja no compten, només compten els textos que surten publicats cada dia al BOE i al DOG. Ets a l’oposició? Doncs expliquem què faràs quan manis. Ets al govern? No cal que m’expliquis res, en tinc prou amb llegir el diari oficial per saber de quin peu calces. De dretes o d’esquerres, tant se val.

Ara mateix una bona part del moviment conservador l’encarna el partit socialista. Penso en aquelles institucions que, després de portar-hi tants anys governant, semblen de la seva exclusiva propietat. És a dir, allò de conservar la poltrona al preu que sigui. Al crit d’alerta, que ve la dreta! alguns responem dient alerta, que s’hi volen quedar per sempre! L’alternança política és la millor opció d’un país per avançar. En aquest sentit, ni els 14 anys de González al govern espanyol, ni els 23 anys de Pujol a la Generalitat, ni els 32 anys dels socialistes a l’ajuntament o a la diputació de Barcelona són exemples d’alternança. Aznar, en canvi, en aquest aspecte ho va fer bé. Va dir que s’hi estaria vuit anys i va complir com un senyor. Jo no els he votat mai però les coses positives se’ls han de reconèixer. Amb l’alternança tots hi sortim guanyant. Per quan una llei que estableixi la limitació de mandats?

Prendre cafè a Lisboa

Prendre cafè a Lisboa és tan habitual com fer-ho a Barcelona. Hi ha, però, algunes diferències. El cost de la vida a Portugal és una mica més baix que el nostre però tampoc tant, i per això sempre m’ha cridat l’atenció que el preu d’un cafè a Portugal sigui tan barat. Un cafè costa la meitat que aquí, més o menys mig euro, tot i que com és lògic el preu varia segons el lloc. A més a més, el cafè portuguès és de bastant millor qualitat que el nostre. Així com aquí no és estrany que el cafè de bar sigui més aviat tirant a dolent, a Portugal un cafè dolent és l’excepció. Vaja, jo n’he pres molts i encara no me n’han servit cap de dolent. Però si vols prendre’t un cafè a Lisboa, no demanis un cafè. Fes com fan els lisboetes i demana uma bica se faz favor (bica = bebe isto com açucar), i si t’esforces amb l’accent quedaràs com si fossis un autèntic lisboeta, encara que no t’hi posis sucre. Però això sí, bica només a Lisboa. A la resta de Portugal, un cafè és un cafè, excepte a Porto, que d’un cafè en diuen cimbalino. I tot això referit al cafè sol, que a partir d’aquí hi ha tot un catàleg de varietats a l’entorn del cafè (Abatanado, Pingado, Galão, Carioca, Garoto, Escaldado, etc.) que deixarem per un altre dia. Un bon lloc i molt cèntric per prendre cafè a Lisboa és el Nicola, rua 1 de Dezembro 35 (Rossio). També hi trobes turistes, com a tot arreu, però encara hi domina la clientela local, un detall que sempre s’agraeix. Això sí, al Nicola per un cafè pagues una mica més del mig euro que dèiem abans, però el lloc s’ho val.

El negoci dels sindicats

Derbi, Yamaha, Santana, etc. Algunes d’aquestes empreses ja han anunciat que marxen, altres ho faran més endavant. Fabricar cotxes i motos aquí cada dia serà més complicat. La causa principal de les deslocalitzacions industrials és la competència d’altres mercats. I no cal mirar massa lluny, els països que ens fan la competència els tenim també a Europa, a una hora o dues d’avió des de Barcelona. Industrialment parlant aquí cada dia som menys competitius. Els antiquats sindicats tampoc ajuden gens, ni que només sigui per donar suport a mesures de reducció de costos i augment de la productivitat, que si més no podrien servir per retardar les deslocalitzacions. I posats a buscar motius que justifiquin aquesta estranya actuació sindical n’hi ha un del que no se’n parla gaire. No tothom sap que en les indemnitzacions dels eros els sindicats hi tenen una sucosa comissió. Aquesta és una realitat que no es coneix massa. Parlem clar, els sindicats fan més negoci amb el tancament d’una fàbrica que propiciant un acord de continuïtat de l’empresa.

Els treballadors afectats s’haurien de fer sempre unes simples preguntes. Què els resulta més convenient, conservar el lloc de treball cobrant el quinze per cent menys o perdre el lloc de treball? Què és més convenient, treballar una hora més cada dia cobrant el mateix, o no treballar-ne cap i passar a cobrar l’atur? Quan es discuteix la viabilitat futura de les nostres empreses són aquestes coses las que actualment es posen sobre la taula de negociació. Dissortadament, als efectes pràctics els nostres antiquats dirigents sindicals semblen inclinar-se per l’opció intransigent... que acaba fent augmentar la taxa de l’atur. Hi pot tenir quelcom a veure el negoci que dèiem abans? Els treballadors que es deixen manipular per aquests sindicalistes professionals de vegades semblen cecs, i no obren els ulls fins que no es troben amb la trista realitat de veure com la seva empresa acaba tancant. Però llavors ja és massa tard per reaccionar.