Fer vacances no vol dir necessàriament marxar

Jo podria ser perfectament el Fernández que s’amaga a l’arxivador.

He passat moltes vegades per davant de Benidorm sense aturar-m’hi, sempre passava de llarg. Però fa uns anys, un dia, tornant de Múrcia, vaig dir-me: va, entra-hi, que avui no et ve d’una hora. Doncs bé, amb menys d’una hora en vaig tenir prou per adonar-me que allò, per a mi, no seria mai un lloc per anar de vacances. Aquells gratacels que quasi (o sense el quasi) fan ombra a la platja. I tota aquella gentada anant amunt i avall. Ja us ho regalo. Vaig sortir-ne escopetejat i no hi he tornat a posar els peus mai més.

Això sí, amb tots els meus respectes i tota la meva simpatia per la gent que els agrada passar les vacances a Benidorm i llocs semblants. De benidorms la costa mediterrània n’és plena, massa plena pel meu gust. Afortunadament no tothom té els mateixos gustos i no tots anem als mateixos llocs ja que si fos així... pas que hi cabríem! Aquest agost no aniré enlloc i em quedaré a Sarrià però, com cada any, reduiré l’activitat en general, i la d’aquest blog en particular. Tampoc és que tanqui la barraca del tot doncs alguna cosa aniré dient, de tant en tant, segons com ho vegi.

Avui tenim, per exemple, el tema recorrent dels “Carod Bros”. Un dels germans és un conseller que es fa dir, i molts li diuen, vicepresident, i a l’altre ens l’han col·locat de delegat a Paris del germà aspirant a vicepresident. D’aquesta manera tot queda a casa, tot queda en família. Alguns mitjans de comunicació, que solen ser els mateixos que parlen del vicepresident que no existeix, veig que al germà ja li diuen ambaixador, en una nova demostració de que la capacitat de fer el ridícul que tenen alguns no sembla tenir límits.

Us desitjo un bon mes d’agost a tots els visitants d’El radar, tant als que feu vacances com als que no en feu.

Poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic

El conegut com a diputat de la crosta, o també com a diputat si bwana, el socialista Joan Ferran, es dirigia l’altre dia a l’oposició des del faristol del Parlament proclamant que el que és poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic és enganyar la gent. És a dir, Ferran, precisament Ferran, els acusava d’enganyar. Seria aplicable en aquest cas allò de que cree el ladrón que todos son de su condición? I tant que ho seria!

Queda entès. Queda entès que sigui precisament aquest senyor l’escollit pels franquiciats del PSOE perquè vagi donant lliçons morals als altres. Fa fins i tot certa gràcia per no dir que fa molta pena tractant-se del partit que porta la batuta dels governs d'Espanya, de Catalunya, de Barcelona i de quasi tot arreu. Quasi tanta gràcia com veure que un delinqüent condemnat per la justícia estigui al càrrec de la formació dels militants d’aquest mateix partit. Sí, ja ho sé, a Sala ja el van endreçar una temporada a la presó, ja ha complert la sentència condemnatòria del jutge. Si voleu és només l’estètica, les formes, però les formes en política són tan importants com els fondos.

Res, tan sols deixar-ne constància doncs veig que a pesar dels dies transcorreguts quasi ningú n’ha dit res. I crec que aquestes coses s’han de dir perquè si no ho fem ells poden pensar que tothom hi està d’acord, que en política tot val, que ens poden prendre el pèl impunement. Hi ha l'estètica però també hi ha l'ètica.

Un cèntim d’euro vs. cent mil milions de dòlars

A Europa es discuteix la conveniència d’emetre bitllets d’un i dos euros com a ajuda per frenar la inflació que tenim, que em sembla que actualment ronda el cinc per cent. També s’ha discutit si no seria convenient eliminar les monedes d’un i dos cèntims, per poc operatives. Aquests són debats de països endreçats, de països sense grans problemes econòmics encara que a vegades ens pugui semblar el contrari. Personalment no veig quina utilitat tindrien per a mi uns bitllets petits d’un i dos euros havent-hi ja les corresponents monedes d’aquests valors. Si de mi depengués, jo posaria per davant l’austeritat en la despesa pública i no els emetria, i aniria tirant amb les monedes. I respecte a les mini monedes d’un i dos cèntims vaig resoldre el problema anant-les posant dins d’un pot de vidre. Quan estigui ple ja decidiré que en faig. Potser aprofitaré per anar a pagar... no, prefereixo no dir-ho, no vull donar idees gamberres, que després me les copien.

Per problemes econòmics de veritat els que hi ha a altres indrets del món. Recordo que poc després de morir Perón vaig passar per Buenos Aires, i canviava els meus dòlars usa pels seus pesos argentinos dos o tres cops al dia, i cada vegada que anava al banc em donaven més pesos pels mateixos dòlars. Allà la inflació es calculava no en termes anuals sinó per hores. Allò sí que era un problema!

Un altre exemple, aquest molt actual. Segons les darreres dades que he pogut trobar, a Zimbabwe, amb una inflació estimada del 2,2 milions per cent anual (dades oficials), i de més del 3.000.000 per cent segons altres fons d’informació, circulen ja bitllets de banc amb un valor facial de 50.000 milions de dòlars. Ara el govern ha anunciat la propera posada en circulació d’un bitllet de 100.000.000.000 de dòlars de Zimbabwe. Sí, sí, un 1 seguit d’onze zeros.

No cal dir que el que hi ha al darrera d’aquesta orgia de xifres és que els pobres zimbabuesos la passen bastant més magre que nosaltres els europeus. Allà qualsevol despesa puja de seguida bilions de dòlars i una calculadora de vuit dígits no et serveix de res. Bé, sí, sempre pots prescindir dels últims zeros i afegir-los al final. I per acabar-ho d’arreglar, a Zimbabwe l’atur afecta a una bona part de la població.

Encara recordo quan d’aquell país en dèiem Rhodesia i era un dels més rics i estables de l’Àfrica. Jo llavors hi comprava certes matèries primes per compte de tercers. El país funcionava com un rellotge i tothom menjava però, això sí, a costa de que el cinc per cent de la població blanca ho dominava tot, i els negres es limitaven a treballar i obeir. Ara de blancs pràcticament ja no en queden. El president vitalici Mugabe els va fer la vida impossible tant com va poder; després els van expropiar les seves propietats i finalment o han acabat marxant per pròpia voluntat o els han ajudat a marxar. Convé recordar que aquells blancs eren tan zimbabuesos com els negres. La majoria hi portaven generacions.

Al final un arriba a la conclusió de que tot és relatiu, de que tot depèn de la perspectiva que tinguem i amb què ens comparem. Ara diuen que a casa nostra l’economia no va massa bé, fins i tot hi ha qui diu que ja hem entrat en crisis. Bé, d’acord, potser sí, però tampoc exagerem ni ens posem massa seriosos. Per problemes econòmics de veritat, els d’Argentina i els de Zimbabwe, i els de molts altres països que ni tan sols surten als diaris.

L’estranya política comercial del diari “Avui” (1)

A banda d’escriure en aquest blog de tant en tant ho faig també en altres llocs. Fins i tot he escrit alguna cosa per encàrrec sense que el meu nom hi surti per res. Escolta, Miquel, tu que hi tens la mà trencada, per què no ens fas quatre ratlles sobre això o allò? I si el tema m’agrada i coincideixo amb el plantejament que se’m demana, ho faig, i ho faig de gust. I a més, si m’ho demana un amic sempre ho faig de franc.

Entre aquestes activitats literàries alternatives de tant en tant escric alguna carta al director, amb la intenció evident de que sigui publicada i llegida per més gent de la que entra en aquest blog. Anys enrera ho feia més; actualment, per redistribució del meu temps disponible per aquestes activitats, només ho faig molt de tant en tant. Si fes una estadística, que no l’he fet mai, crec no equivocar-me si dic que al llarg dels anys m’han publicat tres de cada quatre cartes enviades als diaris, la majoria a La Vanguardia però també a El Periódico, a l’Avui i a altres diaris.

Per motius que no vénen al cas darrerament he deixat d’enviar cartes a La Vanguardia, que per la seva àmplia circulació seria la meva primera opció, i n’he enviat unes quantes al diari Avui. Unes quantes vol dir que amb el que portem d’any n’hauré enviat dues o tres com a màxim.

Al marge de si me les publiquen o no, resulta curiós constatar que, des de fa uns mesos, l’endemà d’haver enviat la carta al director rebo una trucada d’un comercial del departament de subscripcions de l’Avui que, com a presentació, comença dient ja hem rebut la seva carta. A continuació em proposen la subscripció al diari que, amablement, rebutjo. Els explico que per llegir un parell o quatre parells de coses que m’interessen ja ho puc fer per internet a les sis del matí, i no tinc cap necessitat d’esperar que l’Avui m’arribi en format paper quan ja he sortit de casa.

En fi, aquesta per a mi peculiar política comercial de l’Avui la veig com si la trucada fos quelcom més que la típica pressió comercial d’un venedor clàssic. Ho veig com alguna cosa més que no m’acaba d’agradar. No t’ho diuen mai directament però algú, fins i tot jo mateix, podria interpretar que si acceptes la subscripció et publicaran la carta, i si no ho fas la teva carta anirà irremissiblement a la paperera de reciclatge de la persona que decideix què es publica i què no.

Sense que això representi un compromís en ferm per part meva, aquest article potser tindrà una segona part. (Afegit el 6 d'agost: la té, és aquí).

Generació “Web tres punt zero”

Camino de Santiago

Per tal d’evitar les queixes dels puristes vull aclarir d’entrada que ni considero que hagi fet el Camino tal com normalment s’entén que s’ha de fer, ni tan sols disposo del certificat que m’acreditaria haver-lo fet, tot i tenir formalment el dret a tenir-lo ja que, segons la normativa, vaig complir els mínims establerts. Però ja des d’un bon començament tenia molt clar que la Compostela era el que menys m’interessava d’aquella nova experiència. (La Compostela és una mena de certificat oficial que et donen un cop has arribat a Santiago, després de comprovar el carnet de ruta que has anat emplenant i segellant al llarg de les diferents etapes del recorregut).

La meva primera i fins ara única experiència del Camino va tenir lloc a primers de Juny de l’any 2003, ara ha fet cinc anys. La durada total del nostre viatge van ser nou dies, dels quals en vam caminar set. Érem un grup de sis persones que llavors estàvem al voltant de la cinquantena, i estava format per quatre dones i dos homes ben avinguts i que ja ens coneixíem des de feia temps. (Sempre es diu que aquest detall és més important del que pot semblar a primera vista, i que no es recomanable embarcar-se en aquesta aventura, o en altres de similars, sense un mínim coneixement previ de les persones que t’acompanyaran). En honor a la veritat s’ha de dir que l’últim dia es van afegir al grup dos homes més que es van limitar a fer l’última etapa, una passejadeta bastant suau per cert, i a menjar marisc amb nosaltres per celebrar-ho. És a dir, vam sortir sis i a Santiago hi vam arribar vuit.

La durada del Camino tothom se la fa a la carta doncs molt poca gent disposa de les setmanes –o mesos segons des d’on se surti- per fer-lo sencer. Nosaltres vàrem començar-lo a l’oest de la província de León, concretament a la comarca del Bierzo, i vam acabar a Santiago de Compostela una setmana més tard.

Ens vam organitzar de manera que no portàvem pes, tan sols el mínim imprescindible que poguéssim necessitar durant les hores que caminàvem. Tampoc dormíem als albergs tradicionals situats al final de cada etapa sinó en uns hotels propers molt ben escollits que ja teníem prèviament emparaulats. Vull dir que encara que dinàvem a qualsevol lloc que trobéssim pel camí o a base d’entrepans com qualsevol altre caminant, comparant-ho amb el caminant normal nosaltres esmorzàvem, sopàvem, ens dutxàvem i dormíem en condicions privilegiades. No es tracta de treure cap mèrit al centenar de quilòmetres caminants durant aquells dies però s’ha de dir que fer-ho de la manera tradicional té encara molt més mèrit.

Tenint en compte que de persones que fan el Camino n’hi ha dotzenes de milers cada any, originaris de més d’un centenar de països dels cinc continents, de cultures i religions molt diferents, incloent-hi també molta gent que no és creient, no resulta difícil concloure que de motivacions per fer el Camino n’hi poden haver quasi tantes com persones el fan.

L’experiència va ser molt enriquidora per a tots nosaltres i si abans he dit que aquesta va ser “la meva primera i fins ara única experiència”, amb això estic dient em van quedar moltes ganes de repetir-la. Buen camino!

Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Les cues i les aglomeracions

Un comentari de la Rosalita sobre la llarga cua que vaig veure dissabte al migdia per entrar al Camp Nou amb motiu del concert de Bruce Springsteen (hi havia gent que quan al vespre s’obrissin les portes ja portaria més de 24 hores d’espera) em van donar l’idea d’escriure aquest article.

Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.

Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.

Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.

Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.

No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.

PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.

Alerta amb els fraus d’indentitat!

Alerta! “A Internet ningú sap que ets un gos”, o el que sigui. I això no és cap novetat, aquest dibuix que alguns ja haureu vist abans es va publicar per primer cop ja fa quinze anys.

Festes nacionals amb rerafons de violència

Avui és 18 de juliol. Durant els quaranta anys del franquisme en aquest país la data del 18 de juliol era més que emblemàtica. Era la festa de les festes, era la fiesta nacional per antonomàsia. Els guanyadors de la guerra civil commemoraven un episodi violent dels anys trenta, precisament aquell que va constituir el començament d’una guerra civil entre espanyols que va durar quasi tres anys i va deixar milers de morts.

Ignoro si ja era així abans dels anys trenta o va ser-ho posteriorment, però amb el nom de fiesta nacional també es coneixien i es coneixen encara les corridas de toros, un cas claríssim de violència gratuïta, en aquest cas en contra dels animals. Mai he entès com una Unió Europea tan reglamentarista com la que tenim, que ho regula tot i més i pretén controlar-nos les coses més peregrines, encara no s’ha ficat amb la fiesta nacional d’Espanya. El lobby espanyol pro-fiesta nacional que hi ha a Brussel·les demostra ser molt influent.

Per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, no deixa de ser curiós que a l’estat espanyol s’associï fiesta nacional amb violència, d’un tipus o d’un altre.

A Catalunya, però, tampoc ens quedem curts, i havent-hi tantes possibilitats per escollir també vam acabar triant un episodi de violència ocorregut fa quasi tres-cents anys com a data emblemàtica per la nostra festa nacional. Tenint, per exemple, la festa de Sant Jordi, amb els llibres i les roses, tampoc s’entén massa l'opció escollida llavors pel nostre parlament.

Balances fiscals i funcionaris públics

Sobre les balances fiscals s’han escrit tantes coses que ja poca cosa s’hi pot afegir. Però al fer-se ara públiques aquestes dades –per altra banda, ja conegudes- des de l’administració central alguna cosa més es pot dir. Avui en direm unes quantes.

Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!

Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.

Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.

Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?

Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.

Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.

Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.

Un consistori en minoria que fa la competència a la iniciativa privada

Cada vegada hi ha més ajuntaments que tenen tendència a fer negocis, que interfereixen en molts àmbits de l’activitat econòmica que haurien d’estar reservats a la iniciativa privada. En els països més seriosos que el nostre els ajuntaments es limiten a gestionar les quatre coses –o quaranta- que es consideren socialment necessàries i no s’assoleixen des de la iniciativa privada. I punt. Aquí no, aquí els agrada remenar moltes més cireres de les que tocarien. Avui parlarem de Barcelona però podrien fer-ho de moltes altres ciutats.

Per centrar el tema convé recordar que l’equip de govern municipal de Barcelona fa més d’un any que sobreviu en precari, en minoria. Les raons són les que són però una explicació la trobaríem en el fet que el partit socialista porta massa anys al capdavant del govern de la ciutat. I amb els anys les idees s’esgoten. I la capacitat de pactar per formar majories còmodes també. I el risc de barrejar els interessos públics amb els privats esdevé una realitat. Els socialistes es creuen que l’ajuntament és seu i actuen com els seus amos. I és que porten més de 29 anys ininterromputs al govern!

Així, en els plens municipals de Barcelona els regidors de l’oposició són més que els de l’equip de govern. Cap problema. L’alcalde Jordi Hereu sempre diu que ell tranquil, es pensa que és irrellevant que es perdin les votacions, que l’equip de govern està per governar al marge de les votacions del plenari i altres modernitats democràtiques. Des de fa temps a Barcelona vivim un tipus de democràcia molt peculiar. L’oposició proposa un tema, aquest es sotmet a debat, es vota, l’oposició guanya i no passa res. El tema no tira endavant per voluntat personal de l’alcalde i el seu equip. I amb aquesta manera de fer, les coses estranyes ja no sorprenen. Hereu va a la seva i l’oposició sembla resignada a ser-ho indefinidament.

Darrerament s’ha publicat que l’Ajuntament de Barcelona fa la competència deslleial a la iniciativa privada en diferents sectors de l’activitat econòmica. Així, sembla ser que l’ajuntament –o una empresa amiga- produeix un vi anomenat Barcelona, en vinyes pròpies, és a dir, en vinyes propietat de la ciutat. Es tracta d’un vi que, per cert, no es troba a les botigues doncs sembla ser que només el serveixen als banquets oficials. Com a complement de la beguda, el consistori barceloní té també un restaurant propi, situat al Fòrum del no res. Disposa igualment d’un hotel de luxe, a Montjuïc, prop del castell que ara ens tornen a dir que ja és de la ciutat, però ells saben que això no és tota la veritat. La lletra petita de la cessió del castell ens l’amaguen. Els barcelonins tenim també un parc d’atraccions al Tibidabo que fins fa poc estava rodejat d’un bosc centenari. Un bosc que fa poc l’ajuntament es va carregar, evidentment després de perdre la corresponent votació al plenari. Van tallar els arbres que els feien nosa per construir-hi una muntanya russa que es veu que era imprescindible. El tema és als tribunals però ja no hi ha solució. Els arbres ja no hi són. Fets consumats.

Aquesta setmana hem sabut també que el blog personal de l’alcalde també el gestiona i l’actualitza l’ajuntament, o una empresa amiga contractada pel consistori, pel mòdic preu de més d’un quart de milió d’euros l’any. Dir que el blog de Jordi Hereu s’actualitza és un eufemisme, una manera amable de dir-ho. Hi ha seccions del blog que fa anys que no s’han actualitzat (ho vaig comprovar ahir mateix). I així podríem anar fent una llista d’activitats interminables que de cap manera pertoquen a un ajuntament, especialment tenint en compte que els diners són nostres. No resultaria gens difícil posar-nos d’acord sobre altres prioritats de la ciutat.

Algú es creu que un ajuntament, amb els diners dels ciutadans, produirà vi, gestionarà un restaurant, o un hotel, o un parc d’atraccions millor que un particular que si juga els seus propis diners? I una altra pregunta, és necessari que la ciutat tingui aquests negocis tenint en compte que al mercat hi ha suficient oferta privada alternativa? Estic convençut que no ho és i, per tant, crec que aquests i altres negocis s’haurien de vendre i utilitzar els diners per fer coses més necessàries per la ciutat. I si el consistori creu que ja ho té tot cobert, podrien rebaixar-nos els impostos.

Per cert, si l’alcalde Hereu creu que necessita un blog personal, no seria més raonable que se’l fes ell mateix? I si no se’l vol fer o no en sap prou, no seria més lògic que se’l pagués ell, o que el financés el seu partit?

15è Congrés de CDC (i 2)

En arribar divendres al Palau de Congressos hi havia una taula independent per recollir les acreditacions dels blogaires i la documentació del congrés que ja ens tenien a punt. Donaven també a tothom (militants compromissaris de CDC, periodistes, blogaires i altres convidats) una cartera d’un color taronja tan cridaner que a primera vista semblava propaganda del banc INGdirect. Però no ho era, tenia gravat el lema del congrés: Convergència a punt! Retorna la il·lusió. No n'hi havia últimament d'il·lusió? Segons ens van dir, l’acreditació ens permetia moure’ns per tot el recinte del congrés. Jo no vaig tenir cap problema; de fet, ningú me la va demanar.

A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.

El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.

Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.

La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.

De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.

Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.

Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.

15è Congrés de CDC (1)

Aquí ja vaig explicar que la iniciativa de CDC de convidar al seu congrés a la gent que fem blogs em sembla una idea excel·lent. A l’estat espanyol és la primera vegada que un partit polític convida a assistir al seu congrés als blogaires que hi han mostrat interès. És evident que s’hi van apuntar molts blogaires simpatitzants de CDC (en vaig saludar més d’un) però també n’hi havien que ni tan sols n’eren votants. Aquest seria el meu cas. Es tracta d’una decisió valenta, innovadora, i que previsiblement tindrà imitadors entre els altres partits. Al cap i a la fi CDC no ha fet res més que copiar el que ja fan en altres països més internetament avançats que nosaltres com Estats Units i França.

El que particularment m’interessava més del congrés era la Taula rodona: Política 2.0 i blocs que va tenir lloc divendres a la tarda. No els vaig comptar però devíem ser una seixantena de blogaires participant en l’acte. La presentació va anar a càrrec de David Madí, responsable de comunicació i estratègia de CDC, que actuava com a moderador de la taula. Van prendre la paraula Saül Gordillo, director de l’Agencia Catalana de Noticies, Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament, Marc Vidal, un gran expert sobre aquest tema, i Carles Puigdemont, regidor de CiU i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.

Com a cròniques diguem-ne formals d’aquesta trobada CDC-blogaires ja dono per bones les que altres assistents han anat penjant a la xarxa. Resumiria l’acte dient que actualment ens trobem amb dues concepcions, sovint contraposades, sobre el que representen els blogs i les altres eines de comunicació i xarxes socials que tenen internet com a lligam comú.

Hi ha qui considera aquestes noves eines com no gaire cosa més que un nou sistema de comunicació entre l’emissor, sempre actiu, i el receptor, normalment passiu (tot i que, normalment, el lector pot deixar comentaris als blogs). És a dir, a partir de les eines utilitzades fins ara com el diari, el telègraf, la ràdio, el telèfon, la televisió, el tèlex, el fax, el telèfon mòbil... aquests veuen les eines d’internet com una evolució tecnològica més, un invent més però sense anar massa més enllà. Després d’escoltar la seva presentació i acceptant el risc que se m’acusi de massa esquemàtic, aquesta seria al meu entendre la posició de Carme-Laura Gil.

A l’altre extrem hi trobem la visió de Marc Vidal, que ens va fer una presentació molt didàctica que trobareu clicant aquí. En certa manera el món de la comunicació ha canviat com un mitjó i ja poques coses que eren vàlides fins a l’aparició d’internet segueixen sent-ho ara. Personalment crec que es tracta d’un plantejament força més ajustat a la realitat. Només ens hem de fixar en les eines de comunicació que utilitzen avui en dia els joves i els ja no tan joves. És un detall que convé no oblidar parlant com parlem d’un partit polític, ja que es tracta dels seus votants potencials.

Però tractant-se precisament de Convergència, crec que es podria fer l’esforç de buscar una certa convergència entre els dos punts de vista aparentment contraposats (el senyor Vidal va començar la seva intervenció tot dient que no estava d’acord en quasi res del que havia dit la senyora Gil). En aquest sentit, podríem potser acordar una resolució transaccional dient que la visió de la Diputada Gil es pot referir a un tram d’edat dels més grans de xy anys, mentre que el punt de vista de Vidal seria aplicable als menors d’aquesta edat. No em veig capaç de fixar, amb una base sòlida, quina seria l’edat xy que dèiem abans però si em forcessin a definir-me la situaria ja una mica per sobre dels trenta anys, i pujant.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà faré una crònica complementària centrant-me en els detalls menors del congrés però no per això menys importants, anècdotes, organització, suggeriments a CDC de cara a futurs congressos, etc.

Crisis? Per suavitzar-la una mica (no cal recepta)

El manifest en contra del català

Ja ho sé, aquest no és exactament, literalment, el títol del famós manifiesto dels ultranacionalistes lingüistes autoanomenats intel·lectuals. Però al meu entendre aquest títol reflecteix bastant millor que l’oficial el que es persegueix amb aquesta recollida de signatures. Encara que als promotors del manifiesto no els agrada que aquest sigui considerat com una peça més del seu ranci ultranacionalisme monolingüe, qualsevol persona amb un mínim de coneixement del que passa a Catalunya veurà que això és el que s’hi respira des de la primera línia fins al punt final del text.

Abans de tractar aquest tema he deixat passar uns dies doncs els assumptes més conflictius requereixen sempre d’un cert distanciament en el temps. Els fets, però, són tossuts, diguin el que diguin els manifiestos.

Primer fet. El català ha estat oficialment perseguit a Catalunya durant els quaranta anys del franquisme. Sé molt bé del què parlo. Vaig estudiar durant aquella època i l’ús del català quedava pràcticament limitat a l’àmbit privat. Salvant les distàncies i segons com es miri, la situació actual en segons quins llocs no és massa diferent. Per posar només un exemple, a la ciutat de Barcelona resulta del tot impossible viure només en català.

Segon fet. Durant els darrers trenta anys el català ha continuat sent una llengua proscrita en molts àmbits, tant privats com de l’administració pública; tota l’estatal i també part de les administracions autonòmica i municipal. No és una situació tan descarada com abans, només faltaria, però Déu n’hi do com certs elements s’esforcen –encara ara- amb el tema de la llengua.

Tercet fet. 40 + 30 = 70. Setanta anys de discriminació efectiva del català requeriran d’un temps llarg per tractar de recuperar la normalitat, si és que encara hi som a temps. Hi ha un número creixent de persones a les que tant els fa que el català acabi desapareixent del mapa. Altres tractem d’evitar-ho, cadascú des de les seves possibilitats.

Quart fet. Convé recordar que la llei d’ensenyament que s’aplica a Catalunya, aprovada democràticament pel nostre Parlament, ja va ser portada als tribunals en el seu moment, i el Tribunal Constitucional de l'estat li va concedir totes les benediccions legals.

Acabaré amb un comentari que vaig deixar fa uns dies en un altre blog. Al meu entendre el pitjor del manifiesto no és la segregació lingüística que exigeix (això en tot cas en seria una conseqüència) sinó les falsedats de les que parteix. Manifestar que el castellà està en perill és una mentida flagrant. Qualsevol que visqui a Catalunya pot comprovar, sense cap esforç, que no només és una falsedat sinó que la realitat és justament la contrària, és a dir, que la llengua que està en perill és el català. I a partir d’unes premisses falses els promotors del manifiesto en treuen unes conclusions equivocades, i clarament discriminatòries. Però fins i tot si s’acceptessin les seves tesis, l’únic camí que hi ha per introduir la segregació lingüística que demanen és ben senzill. Només han de convèncer a la majoria del parlament (68 diputats) i elaborar una nova llei que, posats a fer, potser també podria considerar els drets del número creixent de catalans que no tenen el català ni l’espanyol com a llengües maternes. Si com diu aquesta colla d’intel·lectuals els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris, acceptarien que també es fes la segregació educativa dels que volen l’amazig, l’ucranià, el swahili, el rus, l’italià o l’holandès com a llengües d’escolarització pels seus fills? Dons apa, a posar-se a treballar per convèncer un mínim de 68 diputats. I mentrestant que deixin de donar la tabarra.

Rànquing de Sarrià a la xarxa

Resultat d’un experiment fet diumenge passat, 6 de juliol. De les 25 primeres entrades que et trobes al Google al posar-hi “Sarrià” (escrit amb accent, sense posar-n’hi seria diferent), ens trobem amb les següents entrades:

1 Sarrià de Ter (Google maps)
2 Ajuntament de Barcelona. Districte de Sarrià-Sant Gervasi
3 Sarrià net (una web no actualitzada des de fa anys)
4 Entrada de la wikipedia sobre el barri de Sarrià
5 Escola Pia Sarrià-Calasanç
6 Vilaweb Sarrià
7 EUSS Enginyeria, Escola Universitària Salesiana Sarrià
8 Ajuntament de Sarrià de Ter
9 Ajuntament de Callosa d’en Sarrià
10 Residència Universitària Sarrià
11 IQS, Institut Químic de Sarrià
12 Audiovisuals de Sarrià
13 Sant Ignasi-Sarrià
14 Pastisseria Foix de Sarrià
15 Blog personal de Xavi Sarrià
16 Salessians de Sarrià
17 Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià
18 Unió Esportiva Sarrià
19 Consorci d’Educació de Barcelona, CRP Sarrià-Sant Gervasi
20 BCN Sarrià, Serveis Immobiliaris Integrals
21 Castellers de Sarrià
22 Sarrià Nord
23 Fundació Sagrat Cor Sarrià
24 El radar de Sarrià
25 Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi

Excloent les 3 entrades referides a Sarrià de Ter i Callosa d’en Sarrià, sense cap lligam amb el barri de Sarrià de Barcelona, tenim les següents 22 (100%) entrades:
8 (36%) d’ensenyament privat i afins,
3 (14%) d’altres empreses privades,
2 (9%) de l’Ajuntament i el Districte,
2 (9%) de blogs personals, i
7 (32%) de diversos (miscel·lani, wikipedia, Vilaweb, parròquia, club esportiu, castellers i associació).

A primera vista se m’acudeixen algunes conclusions:

* La importància de l'associacionisme al barri és un fet evident.
* Més d’una tercera part de la xarxa fa referència a l’ensenyament, un fet que segurament no es dóna a cap altre barri de Barcelona. És conegut que Sarrià és el cluster de l’ensenyament de la ciutat, amb una important i variada oferta que va dels parvularis als centres universitaris.
* El fet que els blogs personals tinguin el mateix pes a la xarxa que l’Ajuntament i el Districte (dos i dos) no pressuposa el que en principi podria semblar. La influència dels blogs al barri encara és força limitada.
* Sempre fa mal als ulls constatar que algunes webs no s’actualitzen. T’adones que al darrera hi ha gent que sembla que s’hagi quedat aturada al segle XX. Ho comparo amb aquelles empreses que en lloc de facilitar-te un correu electrònic encara et segueixen donant un número de fax. Afortunadament són les excepcions, no la norma.

Nota 1. Els resultats obtinguts del buscador Google es van modificant contínuament en funció de moltes variants. Si féssim la prova avui, els resultats obtinguts segur que ja no serien els mateixos.

Nota 2 pels que es queixen que aquí es parla poc de Sarrià. Amb l'entrada d'avui queda desmentit per la via dels fets que El radar de Sarrià parli poc de Sarrià.

El PP, CiU i Catalunya

Ara fa tres dies que s’ha tancat (en fals, no ens enganyem) el congrés de la franquícia catalana del Partido Popular. D’aquí un parell de dies s’obrirà el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Des d’aquesta equidistància en el temps crec que és un bon moment per analitzar la incidència política que aquestes organitzacions tenen a Catalunya.

Quan analitzen els magres resultats que elecció rere elecció recullen a Catalunya, a can PP sempre cometen l’error de considerar la nostra región com una més d’Espanya, com si Catalunya fos una sucursal més de Madrid. Talment com si Catalunya fos Múrcia, amb tots els respectes pels meus amics i clients murcians. Això ja passava fa trenta anys amb els seus antecessors d’Alianza Popular i, fins ara, no han tingut cap interès en corregir-ho.

A la cúpula del PP no volen admetre que els plantejaments socials, econòmics i fiscals que defensen a nivell de l’estat, a Catalunya ja estan defensats per un altre partit molt consolidat, CDC, que es defineix com a nacionalista català en la mateixa mesura que el PP no es defineixen com a un partit nacionalista espanyol, tot i actuar com a tal durant els 365 dies de l’any. Simplificant-ho molt, tots dos són partits nacionalistes però com a primera prioritat defensen nacions diferents. A uns els enorgulleix declarar-se nacionalistes catalans, i amb els anys s’han anat fent amb una clientela catalana d’ordre més o menys fidel. Els altres fugen com la pesta de qualsevol definició nacionalista, i a Catalunya recullen els vots que recullen, que no passa de ser una collita bastant minsa.

Què passa a la pràctica? Un bon amic meu votant del PP escrivia no fa gaire (i espero que ningú es molesti per la simplificació) que a Catalunya bàsicament només voten al PP quatre rics de Pedralbes i dotze seguratas de Prosegur, la majoria d’ells de parla no catalana, amb totes les excepcions que tots sabem que hi ha. Jo mateix tinc bons amics que voten al PP i no són ni una cosa ni l’altre, i parlen normalment en català. Però en la base del cos electoral d'aquest partit els meus amics no deixen de ser excepcions a la regla, i ells són els primers en reconèixer-ho. En aquest sentit resulta significatiu observar en quin idioma es van fer la majoria de les intervencions durant el darrer congrés, i en quin idioma els partidaris de Nebrera celebraven el seu inesperat triomf: ¡¡¡el próximo congreso lo vamos a ganar!!!

Molts votants potencials del PP, que a Catalunya n’hi ha més o menys en la mateixa proporció que en altres indrets de l’estat, no han quedat gens contents de com s’han desenvolupat les coses en aquest congrés. La prova més evident ha estat aquest 42 per cent de vot de càstig a la nova direcció, elegida aquí però prèviament imposada des de Madrid. A les properes eleccions aquest grup creixent de descontents una de dues, o votaran CDC/CiU o es quedaran a casa. Aquest és el gran drama que té el PP a Catalunya. Vull dir, evidentment, que el drama és que això tan senzill que aquí veu tothom des de fa anys, al carrer Génova de Madrid encara no ho han entès, i fan i desfan a la sucursal catalana prescindint de la voluntat dels seus clients potencials, als que sempre acaben ningunejant.

El delegat (ara la delegada) que la casa mare envia a gestionar la franquícia catalana, encara que siguin catalans com ara la senadora Sánchez o abans els senyors Sirera i Piqué, aquí sempre se’ls veu com a enviats de Madrid. Se’ls veu i ho són. Les formes són importants i s’han de vigilar però sembla ser que no tothom ho veu així. I mentrestant, a can CDC/CiU estan encantats de la vida amb el camp lliure electoral que els va deixant el PP. Si ho saben aprofitar la seva tornada al govern és cada dia més a prop.

“Ateneuesfera”, tercera edició

Començaré dient que tot i que jo mateix des de fa uns dies ja en formo part activa, la sonoritat de la paraula Ateneuesfera no m’acaba de convèncer. Reconec, però, que reflecteix amb força precisió el que hi ha al darrera i, per tant, només em toca felicitar a qui va tenir l’idea. Estic segur que m’hi acostumaré.

Què hi ha al darrera de l’Ateneuesfera? El que fa uns mesos es va batejar amb aquest nom són les trobades regulars d’un petit grup de persones que té blogs molt actius i que, per iniciativa del Guillem Carbonell, s’han trobat ja tres cops al Palau Savassona de Barcelona, seu de l’Ateneu Barcelonès, amb l’únic objectiu de parlar de blogs. La darrera trobada va tenir lloc dissabte passat i l’autor d’aquest blog va tenir la satisfacció de ser-hi convidat. Tota una experiència que sembla repetirem a la rentrée, després del tancament estival.

Com dèiem, amb aquestes tertúlies es tracta de mantenir un canvi d’impressions sobre l’única circumstància coincident en els membres del grup: la gestió d’un blog. Cadascú amb el seu estil i la seva especialitat (és el que més abunda), també els blogs generalistes que no estan especialitzats en res en concret i parlen una mica de tot, a vegades sense massa rigor (parlo concretament per mi). Es van mencionar també els coneguts com a blogs-contenidor, un terme que, com altres que van anar sortint a la conversa, jo no havia sentit mai fins l’altre dia. No és falsa modèstia. Crec que el reconeixement de la ignorància és la primera condició per anar-la deixant enrera. Per començar i atenent al consell dels experts, ara m’he proposat incorporar l’RSS al meu blog.

Aviat vaig veure que allà hi havia molta qualitat, persones amb amplis coneixements tècnics és el que més abundava. Per tant quan em va tocar fer la presentació del meu blog vaig començar deixant constància de les meves evidents mancances, tècniques i de tot tipus, sobre l’interessantíssim món dels blogs. Però dit això i constatat el fet, tinc clar que només serà una qüestió de temps acostar-me al seu nivell. En descàrrec meu haig de dir que, com que ja tinc una edat, em vaig incorporar a la informàtica sent més gran que els meus companys, i no és cap secret que començar certes coses a certes edats representa una dificultat afegida.

Si ho vaig copsar bé, aquest blog que esteu llegint vindria a ser una barreja de blog generalista i contenidor, i tot plegat adornat amb més bona voluntat que una altra cosa. I també, perquè no dir-ho, amb unes certes dosis d'ironia i provocació que considero necessàries segons el tema que tracti. Però una cosa sí que puc dir, i és que tot i estar lluny del nivell dels altres ateneoesfèrics, de blogs cada dia n’aprenc alguna cosa nova i estic segur que a mitjans de setembre, quan el radar compleixi el seu primer any de vida a la xarxa, en sabré bastant més que ara. Aquest és un dels meus motius particulars que em va decidir a demanar la meva incorporació al grup.

Si teniu interès en donar una llambregada als altres vuit blogs representats dissabte a la trobada de l’Ateneu Barcelonès, els enllaços són, per ordre alfabètic invers, aquests: la Sílvia, la Núria, en Martí, en Marc, en Janquim, en Guillem, en David i l’Andreu. Algú ja ha fet també el seu propi comentari sobre la trobada i altres tenen previst fer-ho aviat.

European Balloon Festival (i 2)

Aprofitant la celebració a la ciutat d’Igualada del ja tradicional European Balloon Festival dissabte passat em van convidar a fer un vol en globus aerostàtic. Es tracta de quelcom que, si no s’ha fet mai, sempre recomano. És una cosa diferent, res semblant a volar en avió o en helicòpter, o a tirar-se en paracaigudes (això només ho intueixo doncs no ho he fet mai). A mi també em resultava difícil imaginar-me aquesta experiència abans d’haver-ho experimentat per primera vegada ja fa uns anys.

L’invent consisteix en viatjar dintre del vent i, per tant, per més vent que faci, quan viatges horitzontalment aquest mai el notes (al pujar i baixar sí, pots notar una mica el vent). A la cistella d’un globus aerostàtic es pot viatjar tranquil·lament a, per exemple, vuitanta quilometres per hora en complet silenci, i mantenir un llumí encès sense cap risc de que s’apagui, o llegir un diari sense que les pàgines et corrin soles. Per més vent que faci tu ets dintre d’aquest vent i, per tant, no el notes.

Per pilotar un globus aerostàtic és necessita una llicència. El pilot tan sols té la possibilitat de fer-lo pujar escalfant l’aire mitjançant un cremador de gas propà que, quan està encès, és l’únic moment de soroll del viatge. O de fer-lo baixar deixant anar aire per unes obertures que també es dominen des de la cistella. Per tant, l’única manera que té el pilot de canviar de direcció és buscant els diversos vents que, tant en velocitat com en direcció, es troben a diferents altituds.

Jo ja havia volat en globus fa uns anys però l’experiència és tan enriquidora que no vaig dubtar gens en repetir-la, i en aquest cas amb l’important valor afegit de volar rodejat de dotzenes d’altres globus concentrats a Igualada en ocasió de l’European Balloon Festival. Tot un espectacle!

No és casualitat que la concentració de globus d’aquests dies i altres esdeveniments importants que tenen lloc al llarg de l’any es facin precisament a Igualada. Des de fa una pila d’anys Igualada és una ciutat coneguda als cinc continents en el petit món dels globus aerostàtics. Allà es troba des de fa quasi 30 anys l’empresa Ultramagic, l’única fàbrica de globus de la península i la segona del món. Actualment fabriquen un centenar de globus per any que s’exporten als cinc continents. Fa relativament poc van commemorar en una gran i multitudinària celebració la fabricació del seu globus número mil. Però no tots volen: la vida mitjana d’un globus és de només uns tres anys.

European Balloon Festival (I)

El text, dilluns. Avui només aquesta foto d’ahir, publicada a Regió7.cat/ACN.

Més futbol, ja per anar acabant

Malament rai quan la unitat d’Espanya s’ha de centrar en un gol, per més important que sigui el gol i el que aquest representa. Mala peça al teler tenen els espanyols que pretenen justificar la unitat de la pàtria amb la disbauxa social i mediàtica d’aquests dies a l’entorn d’un partit de futbol. Igualment de malament aniríem si la catalanitat i l’esperit reivindicatiu dels catalans s’haguessin de sustentar en que l’equip espanyol hagués perdut el partit de l’altre dia.

A Espanya, d’aquests exercissis tan clarament artificials en diuen mezclar churras con merinas, tot i que molts d’ells són els primers en apuntar-se a la barreja. Aquí potser podríem dir que s’ha de separar el gra de la palla. I el futbol, no ens equivoquen, no és gran cosa més que palla amb, això sí, un gran negoci al darrera. Però quan no hi ha gra disponible sempre surten com a bolets els que pretenen elevar la palla a la categoria de gra. Va intent, sí, però és el que ha passat aquests dies.

Estic encantat amb la victòria de l’equip d’Espanya a l’Eurocopa. En serio, me n’alegro molt per ells. M’agrada que la gent estigui contenta i se’ls veu tan satisfets que només això ja justifica que jo també ho estigui. A més a més, mentre gaudeixen amb el futbol i la victòria de la roja no s’entretenen en altres temes que potser ens podrien perjudicar. Per si de cas no dono pistes, no cal.

Però me n’hagués alegrat igualment, no més però tampoc menys, si la copa se l’haguessin endut els alemanys, o els russos, o els turcs, o qualsevol altre equip dels que participaven en la competició. Al cap i a la fi tots tenen els seus mèrits, i al final el partit se l’emporta l’equip que fa entrar la pilota a la porteria contraria. Encara que sigui per error, o per carambola, o per un autogol, o per un penalty inexistent en temps de descompte. Sempre s’ha dit que el futbol no necessàriament és un esport just i que no sempre guanya el millor (jo hi afegiria que potser no sempre, però sí quasi sempre). Alguns ho resumeixen amb aquella frase tan profunda com contundent, que no requereix de més explicacions: “el futbol és així”.

España es un sueño, pintada de un mismo color y trazada por el perímetro de una pelota, redonda como una unidad sin aristas.

La frase en cursiva la vaig llegir dilluns al diari El Mundo i crec que no mereix cap comentari; es comenta per si mateixa. Els que seguiu aquest blog ja sabeu que en els meus escrits de tant en tant deixo anar petites provocacions; això és tant cert com que no és ni molt menys el cas d’avui. Els paràgrafs anteriors poden semblar una provocació però no ho són. És tal com ho veig. Si la unitat de l’estat espanyol només és tot això que ens diuen repetidament aquests dies, em sembla que els catalans que volen anar pel seu compte, que volen deixar enrera els peatges polítics i fiscals espanyols, ho tenen bastant més fàcil del que podria semblar a primera vista. Un gol de més o de menys pot fer miracles.

Caciquisme a la franquícia del PP

Algú es creu que la franquícia catalana d’un partit espanyol que depèn per tot de la seva casa central de Madrid pot aspirar seriosament a ser un partit de govern a Catalunya? Jo sí. El primer exemple que ara mateix em ve al cap és el PSOE, que des de fa uns quants anys mana a la Generalitat. Però deixem el PSOE en pau. Avui toca parlar de l’altre gran partit nacionalista a nivell estatal.

Fins dimarts semblava que els militants catalans del PP podrien triar a la persona que a partir de diumenge haurà de dirigir la franquícia catalana del partit, escollint entre les tres opcions que havien obtingut els necessaris avals per poder optar al càrrec. Fins dimarts, aquestes candidatures estaven encapçalades per Fernández, Nebrera i Sirera.

Pues va a ser que no, van dir des de Madrid. Aquesta vegada tampoc podrà ser per haver-ho impedit la mà llarga de la casa central. Una franquícia és només una franquícia, i qui acaba manant és sempre la casa central. Tot el meu respecte per unes decisions que només incumbeixen als militants catalans del PP. A casa seva cadascú s’organitza com vol. Res a objectar, i menys encara per part de qui no els ha votat mai i no és fàcil que ho faci properament.

Com a consideració general, els partits tenen pànic a confrontar posicions, sigui a nivell intern o de cara a la galeria. Per tal d’evitar les eleccions de diumenge, abans d’ahir la dirección nacional va acabar exigint als candidats que renunciessin a les seves aspiracions en favor d’una nova candidatura, suposadament de consens. Una candidatura encapçalada per la senadora Sánchez amb la curiosa particularitat de que, al donar-se l’ordre, el proclamat consens només existia en la imaginació de la direcció del carrer Génova. Com dos xaiets i davant l’ordre taxativa arribada de Madrid, els funcionaris del partit Fernández (amb sou de l’ajuntament) i Sirera (amb sou del parlament) van llençar immediatament la tovallola. "Poca broma amb les coses de menjar", devien dir-se. Però la candidata Nebrera no va voler entrar en aquest joc. Ara a can PP de posicions com la de Nebrera en diuen versos sueltos. Ella ha mantingut la dignitat i segueix sent candidata a presidir el partit. Chapeau! Si les coses no tornen a canviar abans del cap de setmana, que tot pot passar, la lluita es dirimirà entre la diputada per lliure Nebrera i la senadora apadrinada Sánchez.

La senadora Sánchez, candidata oficial, té com a característica curiosa el fet d’haver encapçalat en les darreres eleccions la llista electoral per la circumscripció de Girona i no haver estat elegida. Conseqüentment, el PP té ara diputats elegits en totes les circumscripcions espanyoles menys en la de Girona. I ara, com a compensació per no haver estat elegida, la volen premiar amb la presidència de consens del partit a Catalunya. És maco això de no deixar abandonats els perdedors!

Hi ha gironins que presumeixen de que Girona és l’única circumscripció sense cap representant del PP al congrés dels diputats. Doncs bé, amb aquests moviments tàctics de la central intueixo que podran presumir-ne per una llarga temporada. Així que quasi tots contents: els gironins presumits, els genoveses que s’han sortit, finalment, amb la seva, els funcionaris Fernández i Sirera que s’asseguren les seves menjadores, i la diputada Nebrera que, guanyi o perdi, és l’única persona d’aquesta història que ja ha guanyat el debat de la dignitat. Un perdedor clar: el sofert militant del PP.

Ens trobem davant d’una nova prova de l’autonomia real que tenen les franquícies del PP a provincias per organitzar-se orgànicament. Autonomia zero. Els socialistes es tornen a fregar les mans veient que els seus adversaris polítics els hi posen tot en safata. A les darreres eleccions el PSOE va treure 25 diputats a Catalunya per només 8 del PP. La diferència va ser llavors de 17 diputats i no resulta massa difícil preveure que anant per aquest camí la diferència augmentarà. Els militants i votants catalans del PP no es mereixen aquest tracte però al cap i a la fi hi són voluntàriament, ningú els obliga.

Si jo fos votant del PP tindria molt clar que diumenge votaria per la candidata de la dignitat. S’ho mereix.

Bisk(ha) Varsalooona

Oi que el títol d’avui us fa mal als ulls? Oi que sí? Doncs mireu, quasi el mateix mal als ulls, i a l’oïda, i a la butxaca, em fa a mi quan em topo amb la darrera campanya institucional de l’Ajuntament de Barcelona anomenada Visc(a) Barcelona.

No crec que hi hagi massa diferència entre el títol del meu article i la darrera campanya publicitària de l’ajuntament, finançada com sempre per nosaltres però sense el nostre permís. Saben perfectament que si ens el demanessin no els hi donaríem.

Aquest ajuntament estic segur que fa algunes coses bé, d’això no en tinc cap dubte. Encara que només sigui per càlcul de probabilitats segur que hi han aspectes positius en la seva gestió. Però no els sé trobar enlloc. Potser el problema és que ells (Hereu, Martí & Cia.) no les saben explicar. I quan tenen una oportunitat i un pressupost per fer-ho, és a dir, per explicar-nos les coses clares i sense embuts, en lloc d'explicar-nos-les ens surten amb allò tan estrany de Visc(a) Barcelona. I així no anem enlloc, això ho veu tothom.

Tant se val si el Jordi Hereu des de l’ajuntament ens vol dir que “Visc a Barcelona” (de fet no cal, ja ho sabem que l’alcalde viu a Barcelona, concretament al barri de les Corts), com si el que ens vol transmetre l'Hereu és el seu orgull ciutadà amb el crit de “Visca Barcelona!”. Sigui una cosa o l’altra en aquesta campanya no hi veig cap virtut, cap objectiu. Res de positiu, res més que no sigui llençar, un cop més i amb total impunitat, els nostres calés.

La publicitat institucional darrerament tan desprestigiada, en bona mesura per la irresponsabilitat manifesta i el menfotisme pels propis anunciants, hauria d’estar legalment prohibida. Una cosa són els avisos concrets i les recomanacions que puntualment s’hagin de fer als ciutadans, i una altra de ben diferent és la publicitat diguem-ne filosòfica que no ens porta enlloc. I que em perdonin els meus amics filòsofs, que no en tenen cap culpa.

Si els assessors de l’alcalde creuen que aquest necessita una mica de propaganda, francament, jo suggeriria que se la pagui ell, que per això els barcelonins li paguem un sou més que decent. De fet, no només ho suggeriria sinó que ho exigiria. Resulta inadmissible que aquest bodrio de campanya l’haguem de pagar entre tots els barcelonins. Amb el Visc(a) es burlen clarament del ciutadà i el que resulta sorprenent és que encara hi ha qui els riu les gràcies. I després encara es fan els sorpresos i es lamenten que a Sarrià no els votem. Em limito a parlar de Sarrià doncs és el meu barri però aquest sentiment es va estenent per la ciutat com una taca d’oli. Només cal veure els darrers resultats electorals. De fet, encara queda algú que els vota, sí, és veritat, però cada cop menys, i bàsicament ho fan per desconeixement, o per clientelisme.

Porten massa temps a l’ajuntament (l’any vinent celebraran trenta anys de govern ininterromput) i encara que de tant en tant renoven les cares, las idees se’ls van acabar fa temps. I llavors ens surten amb coses tan estranyes com aquestes campanyes publicitàries.

Crònica d’una reunió privada d’una gran (gran també per extensa) família

Un aclariment previ: pels que no esteu avesats a les normes particulars d’aquest blog, vull aclarir en primer lloc que per tal de no complicar la redacció d’aquestes notes el masculí inclou sempre el femení. És a dir, quan dic fills vull dir fills i filles, quan llegiu casats heu d’entendre casats i casades, etc. Sé que avui en dia això potser no és massa políticament correcte però els que em coneixeu ja sabeu que jo acostumo a prescindir d’aquests convencionalismes que darrerament s’han posat de moda. En altres paraules, estic tan en contra de les miembras com dels taxistos.

Dissabte passat vaig tenir la satisfacció de ser convidat a una multitudinària trobada familiar. A banda dels mateixos membres de la família directa hi havia també altres familiars i alguns amics. Per posar-vos en antecedents, la composició familiar de la que us parlo comença, per ordre d’edat, amb els descendents d’un matrimoni d’igualadins que ja no són entre nosaltres i que van tenir quatre fills; tres d’ells encara són vius i afortunadament gaudeixen d’una salut envejable. La següent generació està formada pels seus descendents directes, concretament vint-i-tres fills. La tercera i última –fins ara- generació la constitueixen els descendents dels vint-i-tres, que si no m’he descomptat són seixanta-set joves i nens amb unes edats que van dels trenta i pocs anys la més gran fins a uns pocs mesos la més petita.

Per tant, estem parlant d’una convocatòria que entre propis, sobrevinguts, altres familiars i els amics que us deia es va fer arribar a un centenar llarg de persones. N’hi van assistir entre vuitanta-cinc i noranta, xifra que s’ha de considerar tot un èxit si tenim en compte que es tracta d’un grup familiar que en els darrers anys s’ha anat escampant per diversos indrets de Catalunya i altres llocs de l’Europa comunitària. Per poder assistir a la trobada, hi ha qui va haver d’agafar un avió des de més de mil quilòmetres de distància fins el que en va tenir prou amb conduir uns pocs minuts des de casa seva fins al lloc de trobada.

De trobades similars en aquesta família se n’han fet ja unes quantes. Aquest cop el lloc escollit va ser la Villa Maria, una luxosa torre de principis del segle XX però ja en un estat d’una certa decadència, encara elegant. La torre es troba al poble de Vallvidrera, que ara és oficialment un barri del districte de Sarrià-Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona, molt proper al Tibidabo. El lloc és ideal per a tanta gent i tanta canalla doncs disposa d’un jardí molt gran. Un jardí que avui en dia quasi el podríem considerar excessiu, un dels molt pocs d’aquestes mides que encara no han desaparegut per deixar lloc a les impersonals cases de pisos que ens envolten i segons com ens ofeguen.

Resulta molt agradable trobar-se amb gent que només veus molt de tant en tant, ja que en aquestes festes sempre sorgeixen un munt de temes, nous i antics, per comentar amb els uns i amb els altres. Però aquest relat l’haurem de deixar aquí per no entrar en l’esfera estrictament privada. Tan sols dir-vos que l’autor d’aquest blog pertany a la segona generació abans esmentada, al grup dels vint-i-tres.