Gregarisme. L’article de divendres ja era prou llarg i no vaig fer cap menció sobre el meu conegut escepticisme amb tot el què tingui a veure amb les unanimitats i els comportaments gregaris de la gent. Són actituds pròpies d’una societat democràticament poc madura i massa depenent dels poders públics (= subvencions) com la nostra. I amb això no estic insinuant que l’ideòleg del text publicat conjuntament dijous tingui despatx a tal plaça o a tal carrer, tot i que puc tenir les meves intuïcions al respecte.
Resposta de Madrid. Dit això, els mitjans d’informació espanyols no van reaccionar d’una manera unitària a l’editorial dels dotze. Almenys en les formes no hi va haver una resposta única, i cada diari va editorialitzar per separat seguint el seu particular estil. Me’ls vaig llegir tots, i tots apuntaven amb més o menys intensitat en la mateixa direcció. Alguns van ser més educats, suaus i diplomàtics en les formes mentre que els altres s’ho van prendre més a la tremenda, incloent-hi els insults de rigor. Res de nou, res que no fos del tot previsible. Però al marge de les formes de cada diari, en el fons tots venien a dir el mateix, tots defensaven el que se suposa és el posicionament únic d’Espanya sobre el conflicte, en contraposició al que se suposa és el posicionament únic de Catalunya.
Opinió pública i opinió publicada. Una cosa són els diaris i una altra és la gent del carrer. Si no ho tinc mal entès tant a Catalunya com a Espanya encara té plena vigència la llibertat de pensament i, en conseqüència, el dret a la discrepància. Per tant, diguin el què diguin els editorials dels diaris de Madrid i de Catalunya no tots els ciutadans ens hi sentim representats. Dijous passat em vaig sentir una mica incòmode amb tanta unanimitat, tanta coincidència entre les empreses editores dels dotze diaris i tanta gent que suposadament parlava en nom meu amb total impunitat.
El resum de tot plegat és que encara que tant els uns com els altres ens intenten convèncer del contrari, ni els diaris de Catalunya ni els de Madrid reflectien els pensaments únics de les seves respectives clienteles. I no ho reflectien per un motiu ben obvi, i és que aquests pensaments únics, el català per una banda i l’espanyol per l’altra, afortunadament no existeixen. Malament rai el dia que passés una cosa així. Seria la prova del cotó de la desaparició de facto de la democràcia al nostre país. Amb un sol diari i una sola tele n’hi hauria prou. Com a Cuba. Vull creure que això no ho vol ningú o, per ser políticament correcte, quasi ningú.
Resposta de Madrid. Dit això, els mitjans d’informació espanyols no van reaccionar d’una manera unitària a l’editorial dels dotze. Almenys en les formes no hi va haver una resposta única, i cada diari va editorialitzar per separat seguint el seu particular estil. Me’ls vaig llegir tots, i tots apuntaven amb més o menys intensitat en la mateixa direcció. Alguns van ser més educats, suaus i diplomàtics en les formes mentre que els altres s’ho van prendre més a la tremenda, incloent-hi els insults de rigor. Res de nou, res que no fos del tot previsible. Però al marge de les formes de cada diari, en el fons tots venien a dir el mateix, tots defensaven el que se suposa és el posicionament únic d’Espanya sobre el conflicte, en contraposició al que se suposa és el posicionament únic de Catalunya.
Opinió pública i opinió publicada. Una cosa són els diaris i una altra és la gent del carrer. Si no ho tinc mal entès tant a Catalunya com a Espanya encara té plena vigència la llibertat de pensament i, en conseqüència, el dret a la discrepància. Per tant, diguin el què diguin els editorials dels diaris de Madrid i de Catalunya no tots els ciutadans ens hi sentim representats. Dijous passat em vaig sentir una mica incòmode amb tanta unanimitat, tanta coincidència entre les empreses editores dels dotze diaris i tanta gent que suposadament parlava en nom meu amb total impunitat.
El resum de tot plegat és que encara que tant els uns com els altres ens intenten convèncer del contrari, ni els diaris de Catalunya ni els de Madrid reflectien els pensaments únics de les seves respectives clienteles. I no ho reflectien per un motiu ben obvi, i és que aquests pensaments únics, el català per una banda i l’espanyol per l’altra, afortunadament no existeixen. Malament rai el dia que passés una cosa així. Seria la prova del cotó de la desaparició de facto de la democràcia al nostre país. Amb un sol diari i una sola tele n’hi hauria prou. Com a Cuba. Vull creure que això no ho vol ningú o, per ser políticament correcte, quasi ningú.
6 comentaris:
Hola Miquel.
Molt bò el post d'avui. Hi estic totalment d'acord.
Sarrianenc
Una reflexió important, gràcies :)
Trobo aquest article una mica, mica contradictori amb el de divendres perquè allà deies "l’editorial conjunt m’ha agradat força. Jo mateix l’hagués pogut signar si ..."
Pilar
Sarrianenc i Clidice,
Encantat de saber-ho, gràcies.
Pilar,
“Jo mateix l’hagués pogut signar si estès d’acord amb el text de l’Estatut capat objecte de discussió. Però no és el cas.” Aquest és el context sencer de la meva afirmació.
Fixa’t que més que criticar l’editorial jo critico el fet d’haver-lo publicat a tota la premsa de paper quasi de manera “institucional”, pretenent que allò fos una mena de posició única de país, quan repassant “la xarxa”, sense els lligams de tota mena que té “el paper”, és més que evident que no és pas així. Tenim en primer lloc els partits que, ja sigui donant la cara (PP) o mig d’amagatotis (PSOE), van presentar recursos al TC. Tenim després els que estaven d’acord amb el estatut aprovat pel Parlament el 30/9/2005 però no amb l’estatut capat que es va sotmetre a referèndum un any després. Tenim també els que es proclamen independentistes, que el què volen és una constitució i no un estatut. Amb això vull dir que aquesta pretesa unanimitat que alguns ens volen vendre fa aigües per totes bandes. I jo hi afegeixo que és així afortunadament, doncs les unanimitats i els pensaments únics sempre m’han fet sospitar que no reflecteixen la realitat diversa de la nostra societat. A Catalunya “som sis milions” (o els que sigui) i no tots pensem igual. Per sort!
Tot i així, jo penso que està bé que en alguna cosa es posin d’acord per fer front comú.
El mal dels catalans és que tots volem fer absolutament la nostra i no hi ha manera d’unir esforços per aconseguir coses que només hi ha diferències de matisos.
O molts s’estimen més ser cap d’arengada que cua de lluç.
Pilar,
Esquemàticament, a dia d’avui a Catalunya tenim les següents colles, i totes tenen les seves raons per defensar les seves posicions polítiques:
1/ els que volen tornar a la situació d’abans de 1978, és a dir anular “de facto” l’estat autonòmic perquè veuen que se’ls està escapant de les mans,
2/ els que es conformen amb un estatut ribotat a Madrid en les seves dues terceres parts a partir del text aprovat al Parlament fa quatre anys pels representants del 90% dels catalans,
3/ els que veuen clar que l’època de ser considerats una regió més de l’estat com Murcia ja no dóna més de sí, els que ja en tenen prou dels minsos peixos al cove i dels insults permanents que rebem els catalans provinents precisament dels que més gaudeixen de la nostra forçada solidaritat, amb uns percentatges del PIB que no existeixen en cap país de l’Europa més endreçada.
Si tots plegats ens poguéssim autoconvèncer que només hi ha “diferències de matisos” entre aquestes posicions polítiques, el problema ja estaria resolt.
Però tu i jo sabem que no és així.
Publica un comentari a l'entrada