Un país sense emprenedors és un país sense futur, i amb aquesta afirmació em sembla que tothom hi pot estar d’acord. Però intueixo que a partir d’una obvietat com aquesta potser sorgirà alguna discrepància, tot i que no és la meva intenció provocar ningú. Ja fa temps que tinc al cap parlar críticament del tema dels emprenedors, aquesta paraula que, especialment des de l’administració pública, s’ha posat tan de moda darrerament. Més ben dit, la meva crítica no és òbviament en contra dels emprenedors sinó que va dirigida cap a molts dels seus entusiastes propagandistes, amb totes les excepcions que calguin, que n’hi ha i de molt meritòries.
Avui tothom es veu amb cor de parlar sobre els emprenedors i de quan necessaris són perquè un país vagi endavant. I és veritat, els emprenedors són imprescindibles. Crida l’atenció, però, veure com els que més parlen dels emprenedors són els polítics i els alts càrrecs de l’administració pública, que es permeten donar grans consells sobre un tema que en el millor dels casos només coneixen en el seu vessant teòric. Resulta curiós constatar que molts dels que s’omplen la boca amb el tema dels emprenedors a la pràctica no en són pas d’emprenedors sinó més aviat el contrari. Estic pensant en persones que professionalment parlant no han fet res més que dedicar-se a la política o treballar per l’administració, que precisament són els escenaris menys indicats per posar en pràctica allò que se suposa que ha de fer un emprenedor, i que comença per prendre la difícil decisió d’arriscar-se.
Fixeu-vos-hi, els grans propagandistes dels emprenedors són aquells que sobre el paper semblen tenir molt clar què és això de ser emprenedor però no ho posen ni ho posaran mai en pràctica perquè la seva estable situació laboral d’un lloc de treball públic els ho impedeix. Són aquelles persones que es permeten pontificar a tort i a dret perquè els altres facin allò que ells aconsellen, però que no prediquen amb l’exemple de demanar una excedència i posar-s’hi. Són com aquells metges que no paren d’aconsellar als seus pacients que deixin de fumar, però ho diuen amb el puro a la boca i sense cap voluntat de deixar de fumar. En altres paraules, la necessitat que hi hagin emprenedors no n’hi ha prou amb proclamar-la als quatre vents. I ho deixo aquí en el benentès que, com en tot, no es pot generalitzar, i de vegades et trobes amb agradables excepcions que confirmen la regla.
Avui tothom es veu amb cor de parlar sobre els emprenedors i de quan necessaris són perquè un país vagi endavant. I és veritat, els emprenedors són imprescindibles. Crida l’atenció, però, veure com els que més parlen dels emprenedors són els polítics i els alts càrrecs de l’administració pública, que es permeten donar grans consells sobre un tema que en el millor dels casos només coneixen en el seu vessant teòric. Resulta curiós constatar que molts dels que s’omplen la boca amb el tema dels emprenedors a la pràctica no en són pas d’emprenedors sinó més aviat el contrari. Estic pensant en persones que professionalment parlant no han fet res més que dedicar-se a la política o treballar per l’administració, que precisament són els escenaris menys indicats per posar en pràctica allò que se suposa que ha de fer un emprenedor, i que comença per prendre la difícil decisió d’arriscar-se.
Fixeu-vos-hi, els grans propagandistes dels emprenedors són aquells que sobre el paper semblen tenir molt clar què és això de ser emprenedor però no ho posen ni ho posaran mai en pràctica perquè la seva estable situació laboral d’un lloc de treball públic els ho impedeix. Són aquelles persones que es permeten pontificar a tort i a dret perquè els altres facin allò que ells aconsellen, però que no prediquen amb l’exemple de demanar una excedència i posar-s’hi. Són com aquells metges que no paren d’aconsellar als seus pacients que deixin de fumar, però ho diuen amb el puro a la boca i sense cap voluntat de deixar de fumar. En altres paraules, la necessitat que hi hagin emprenedors no n’hi ha prou amb proclamar-la als quatre vents. I ho deixo aquí en el benentès que, com en tot, no es pot generalitzar, i de vegades et trobes amb agradables excepcions que confirmen la regla.
6 comentaris:
Escoltant-los et dius: "caram! això és genial, fes-te emprenedor i posa't a jeure!". Després passa el que passa i, te n'adones (bé, jo ja ho sabia d'abans) que la primera cosa que ha de tenir clara un emprenedor és que en el seu negoci hi pot perdre bous i esquetlles. O sigui que tots aquests senyors, que viuen de l'administració i que animen a tantes persones a "emprendre", com si fos la xocolata del lloro, no es mullaran mai dels mais. Vaja! si ni tan sols compren bons dels que emeten!
En veig sovint d'emprenedors i, sobretot, emprenedores. El nostre ajuntament té un servei "fantàstic" amb una persona al capdavant absolutament fant ...asiosa, que és la principal assessora d'un munt de petits negocis amb una mitjana de vida de 6 mesos. Després et vénen a veure a tu perquè els diguis quina és la fórmula màgica i els has d'explicar que el fracàs forma part del projecte sempre. I després acabar de fer els tràmits de liquidació. Normalment perdent-hi més diners que si algú els hagués assessorat correctament de principi.
Ai, perdona per la parrafada, però és que això és "lu meu" :(
De vegades rere el propagandisme a favor dels "emprenedors", sobretot pel que fa autònoms i petites empreses, crec que hi ha la voluntat de que la gent comenci a treballar 12 hores al dia cotitzant i pagant un munt d'impostos sense gairebé cap tipus de recolzament...
Bàsicament és un "genera riquesa i no molestis"
Conec masses casos com aquest...
L'Estat vol que creem empreses, que siguem emprenedors i ara resulta que molts han de presentar un concurs de creditors pequè la morositat en els pagaments de l'administració els han dut a la ruïna. Això és fomentar empresa, i tant!
En els temps que corren és molt difícil emprendre alguna cosa. I en gran mesura perquè aquests mateixos que s'omplen la boca amb el mot "emprenador" són els que, des de l'Administració, obliguen a fer una sèrie de llargs i cars tràmits per a començar res. Si de debò volen que els creguem, podrien començar en agilitzar punts com aquest.
Clidice,
Mira-t’ho per la banda positiva, gràcies a aquesta assessora tan fantasiosa que teniu al poble, a vosaltres us sobra la feina.
Dani,
També tens raó, els autònoms i petits empresaris que donen el pas deixen de figurar a les llistes de l’atur, i llavors el govern es pot posar medalles.
Albert,
És veritat, aquest és un aspecte que no he mencionat, la ofegadora burrocràcia, però té molta importància. Hi ha països on pots crear una empresa en un matí; aquí necessites setmanes o mesos.
El país més emprenador és Israel. Per tenir, només té problemes, desert i conflictes. A canvi, ells posen creativitat, investigació, individualisme i treball. Molt treball. Alemanya està creixent, està creant llocs de treball.
Hem d'aprendre dels que van per davant. Els nostres governants ni han anat endavant ni han estat creatius ni emprenedors. Han viscut sempre a l'ombra del partit. La mediocritat és el seu segell distintiu. Així no anirem enlloc. Bé, sí, anirem a la fallida. Estem en fallida!
Artur,
És molt difícil que una persona que sempre ha viscut de la política pugui entendre la realitat que el rodeja. I així ens va.
Publica un comentari a l'entrada