Bon any amb bon humor

 

Avui ens podem acomiadar de sis maneres diferents. Així, podem dir fins demà, fins a la setmana que ve, fins al mes que ve, fins al trimestre que ve, fins al semestre que ve i fins a l'any que ve.

El 2024 que comença demà se'ns farà una mica més llarg que el 2023, concretament 86.400 segons més llarg que l'any que avui acaba. Si ho dubteu, mireu el calendari i feu números, sabent, però, que aquests 86.400 segons extres no ens els pagarà ningú.

Per cert, per més que ens hi esforcem la llengua catalana continuarà sent mal vista i menystinguda per alguns espanyols, també per alguns inadaptats que viuen a Catalunya, que haberlos, haylos. Sortosament, no són tots, que d'espanyols també n'hi ha molts d'intel·ligents, diria que en una proporció similar als catalans.

Això vol dir que hem de persistir en la defensa del català tothora i a tot arreu, i que quan se'ns adrecin amb aquella prepotència colonial tan emprenyadora i ens diguin "hable en cristiano", sempre podem respondre amb ironia "ho sento, mestre, el cristiano l'entenc, però no el parlo".

Doncs això, MOLT BON ANY A TOTHOM, sense excepcions. I és que els que no formem part de la Confraria de la triple T —allò tan ridícul del Totes Tots i Totis— tenim molt clar que el mot tothom inclou, òbviament, tothom, sense excepcions. No cal inventar res, el català és una llengua molt inclusiva.

Nota: un mig amic m’ha passat el cartell reproduït a dalt, però no m’ha dit qui n’és l’autor. Sigui qui sigui, la meva felicitació a l’autor anònim. Si es dóna a conèixer, sàpiga que si s’acosta a Sarrià té un cafè pagat.

Balanç polític de set anys (2017-2023)

Formo part de la majoria dels catalans que vam votar SÍ en el referèndum sobre la independència de Catalunya celebrat el dia 1 d'octubre del 2017. Tinc molt clar que en defensa dels drets dels catalans, independentistes o no, l'opció del SÍ era l'opció correcta. Han passat més de sis anys i estic convençut de no haver-me equivocat.

Després de l'1 d'octubre les coses van anar com van anar, i no com havien d'haver anat. Però els culpables —culpables, sí, cal dir les coses pel seu nom— han sigut els polítics independentistes que no es van atrevir o no estaven preparats (no sé què és pitjor) per fer la feina que els tocava fer. Com ja he manifestat altres vegades, ara s’hauria de deixar pas a persones més valentes i preparades.

Tampoc m'amago d'haver votat a favor d'opcions polítiques independentistes en les eleccions al Parlament dels anys 2017 i 2021. Des del punt de vista independentista, la resta d'eleccions que s'han fet en aquests set anys (municipals, estatals i europees) tenen poca importància, ja que en aquests àmbits es decideixen altres assumptes que no tenen una relació directa amb la independència de Catalunya, tot i que també ens toquen la butxaca.

Deixem, si us plau, de buscar a Espanya les culpes dels nostres mals. Mentre Catalunya en continuï formant part, Espanya sempre la tindrem en contra. Els polítics, empresaris, sindicats, militars, policies i jutges espanyols es defensen amb totes les eines al seu abast, legals i il·legals, i ho tornaran a fer sempre que vegin amenaçada la sacrosanta unitat de la seva pàtria.

Pretendre que Espanya canviarà és una utopia, i esperar-ho només és una pèrdua de temps. La nostra feina l'hem de fer els catalans, amb uns polítics més valents que no repeteixin els errors i els enganys als votants comesos fins ara. A Catalunya no disposem de les armes de foc ni dels artefactes de tota mena que tenen els espanyols, però tenim la intel·ligència, tenim la gent i, per sobre de tot, tenim el dret democràtic d'escollir el nostre futur.

En fer balanç d'aquests set anys puc dir que he conegut persones que el 2017 eren unionistes, i que després es van fer independentistes. També n'he conegut d'altres que, com jo mateix, el 2017 ja eren independentistes, i continuen sent-ho. I uns altres que el 2017 eren unionistes i encara no han canviat d'opinió. Conec també persones independentistes molt decebudes amb els polítics catalans que en un moment determinat ens van fallar. Però no conec a ningú que en aquests set anys hagi deixat de ser independentista.

La força més important que té el moviment independentista són els catalans independentistes, incloent-hi també aquells que, ara mateix, justificadament molestos amb la classe política, opten per castigar els polítics no votant. No costa gaire d'entendre que molta gent estigui enfadada, però abstenir-se de votar és un error. Cal no perdre de vista que els independentistes som majoria, i és imprescindible que a l'hora d'anar a votar no ens quedem a casa. La independència de Catalunya no depèn d'Espanya, només depèn de la voluntat dels catalans. Posem-nos-hi!

Els mòbils i els nadons

 

Fa pocs dies em va sorprendre veure un nen de pocs mesos que estava al cotxet jugant amb el mòbil del seu pare, parent meu. Preguntat pel fet, em va contestar amb tota naturalitat que no patís, que el seu fill era tan petit que de moment només utilitzava el mòbil com a rosegador, i que així s'entretenia i no molestava. Sense voler treure encara cap conclusió, em vaig quedar amb el "de moment", com donant a entendre que més endavant ja decidiria com gestionar la molèstia que pogués causar el nen.

Antoni Bassas escrivia no fa gaire a l'Ara: "L'altre dia vaig estar caminant en paral·lel pel carrer amb una parella que passejava amb el seu fill en un cotxet. A l'alçada dels ulls de la criatura, on abans hi havia aquella barra amb boles de colors que giraven perquè la canalla s'entretingués, li havien posat un suport que aguantava un telèfon mòbil. A la pantalla s'hi veien dibuixos animats, i la criatura de mesos no en desenganxava els ulls, abstreta com estava en complet silenci i absoluta concentració, tot i que, per l'edat, no devia entendre res."

Aquestes situacions, que cada dia sovintegen més, ens haurien de preocupar a tots. Estem parlant d'una generació que no creixerà correctament, que tindrà determinades mancances, tot i que difícils d'avaluar a hores d'ara. No es tracta de posicionar-se en pla carca en contra de les noves tecnologies, ni en contra dels coneguts com a nadius digitals —que a aquest pas aviat n'haurem de dir nadons digitals—, amb tot el que això comporta. Estem parlant d'una altra cosa, i em penso que el lector ho entendrà.

Aquest és un tema força preocupant, i el comentari d'avui vindria a complementar l'article que vaig publicar fa dos mesos. No estic pas suggerint d'arribar a l'extrem que en casos com aquest hi hagués d'intervenir a la DGAIA, però, com a societat, alguna cosa s'hauria de fer per corregir les males pràctiques dels pares. Si els nens veuen que els seus pares es passen el dia manipulant el mòbil, lògicament exigiran fer el mateix. Repeteixo, el problema el tenen els pares, els fills només en pagaran les conseqüències.

La banqueta catalana del PP

(Article original publicat el 15/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2152, pàg. 2)

El millor actiu que té ara mateix la franquícia catalana del PP és el seu president, Alejandro Fernández. No reconèixer que el tarragoní Fernández és un dels millors oradors del Parlament és viure al marge de la realitat. Però això no exclou que els dirigents populars espanyols sempre han acabat prescindint dels líders més vàlids que han tingut a Catalunya. Així, ara alguns voldrien carregar-se Fernández, i ja s'està parlant dels seus possibles successors.

Mencionaré per estricte ordre alfabètic els noms de pila dels quatre possibles substituts del diputat Fernández: en Dani, la Dolors, en Manu i en Xavier. Els dos primers no són alcaldes, els altres dos, sí. Dani Sirera va fer el trist paperot de tancar amb la comunista Colau un pacte políticament contra natura que establia que el guanyador de les últimes eleccions municipals de Barcelona, Xavier Trias, no accedís a l'alcaldia, en una versió actualitzada del "antes roja que rota"; els extrems es toquen, i en això Colau i Sirera coincideixen.

A la segona de la llista, Dolors Montserrat, no se li coneixen mèrits polítics al marge del seu nacionalisme espanyol, molt apreciat a Madrid. Ara fa d'eurodiputada, i quan obre la boca parlant de Catalunya ja sabem que al 52% dels catalans ens tocarà el rebre. I és que es pot ser català i anticatalanista, i Montserrat ens ho demostra sovint.

Els altres dos són alcaldes. De Manuel Reyes, alcalde de Castelldefels, no en puc dir gran cosa. L'incombustible Xavier Garcia, des de l'alcaldia de Badalona, comparteix el mal gust amb l'alcalde de Vigo (Espanya) per tenir l'arbre de Nadal més alt de l'estat espanyol. Són ben clares les prioritats de despesa d'aquests dos personatges. En els seus respectius municipis hi ha famílies que no poden pagar el lloguer dels seus habitatges ni menjar calent cada dia, però per aquests alcaldes això deu ser secundari. Qui passa gana no surt als diaris i l'arbre de Nadal sí, i els polítics volen sortir als diaris.

Ara mateix no està gaire clar qui mana al PP espanyol, és a dir, qui ha de decidir qui s'ha de fer càrrec de la seva franquícia catalana. Alguns diuen que a cal PP mana Núñez, però altres asseguren que qui mana a l'ombra és un tal Abascal, el qual actualment no milita al PP, però ho havia fet, i no s'ha d'excloure que algun dia hi torni. Mentrestant, el PP es pot permetre el luxe d'anar canviant d'encarregat de la franquícia catalana, potser perquè són molt conscients que, per una manca evident de suports, amb Fernández o sense, aquí no governaran mai.

Made in France

Ens trobem en plena època de fer regals de Nadal, Cap d'Any i Reis, i hi ha persones que opten per regalar productes de gran luxe. Chanel, Hermès i Vuitton (per ordre alfabètic) són, indiscutiblement, els grans líders globals dels productes de luxe fabricats amb pell. Entre la resta de marques n'hi ha també d'altres molt acreditades, però comparades amb aquestes tres podríem dir que no juguen a la mateixa lliga.

Tot i tractar-se de negocis globals, els tres líders mundials són companyies formalment franceses, encara que en les seves respectives organitzacions tenen incorporades altres empreses que han anat comprant en altres països. Fabriquen els seus productes no només a França sinó en diversos indrets del món, i compren la matèria primera allà on troben les pells de més qualitat i més ben tractades; a Igualada, per exemple.

Totes tres incorporen l'etiqueta "Made in France" ben visible. De vegades el dret a portar aquesta etiqueta només es justifica legalment amb una petita sivella metàl·lica que porta incorporada la nansa de la bossa de mà fabricada, posem per cas, a Shanghai, però segons la legislació comunitària europea incorporar un petit accessori a París abans d'empaquetar el producte i enviar-lo a la botiga ja permet etiquetar-lo com a francès. Potser no hauria de ser així, però és així.

El "Made in France" dels productes de pell de superluxe és ja un plus per si mateix, com també ho és el "Made in Italy", tot i que els italians juguen en una lliga lleugerament inferior. La combinació de determinats productes amb l'etiqueta "Made in ..." pot ser un important valor afegit, de la mateixa manera que, quan parlem de cotxes, el "Made in Germany" s'associa a vehicles de gran luxe com Audi, BMW i Mercedes Benz.

Vehicles elèctrics, pros i contres

 

Gairebé res és només blanc o negre, hi ha tota una àmplia gamma de grisos que de vegades es tendeix a ignorar. És bo reflexionar abans de treure determinades conclusions que potser no serien del tot encertades, i no és aconsellable deixar-se convèncer per determinats missatges ecologistes sense abans rumiar-hi una mica.

Així, de vegades ens trobem amb situacions que a primera vista ens poden semblar molt interessants, però, quan hi rumies una mica, resulta que d'interessants ho són, sí, però potser no ho són tant com pot semblar a primera vista. Els vehicles amb motor elèctric, per exemple, els quals alguns pensen erròniament que no contaminen gens.

Veus un cotxe elèctric o una bici elèctrica i penses, mira que bé! Però quan es tenen en compte les infraestructures necessàries per carregar les bateries que aquests vehicles porten incorporades, va quedant en evidència la petjada ecològica negativa que, ni que sigui de manera indirecta, també comporta moure's amb vehicles elèctrics.

I tot això sense oblidar el cost ambiental del reciclatge de les bateries una vegada estan definitivament esgotades. Moltes bateries s'acaben enviant a països del tercer món, sense cap mena de control sobre la seva destinació final. Uns països que per una combinació de pobresa i corrupció cobren per fer d'escombriaires del món diguem-ne més endreçat. El fet és que difícilment es pot negar que com més pobre i menys democràtic és un país, més corrupció hi ha i més rics es fan els seus dirigents.

Per tant, alerta amb les conclusions fàcils que traiem a primera vista sobre els vehicles elèctrics, ja que no sempre les coses són tan senzilles com semblen. I un consell final que jo practico des de fa anys: si defenseu una mobilitat neta, aneu a peu sempre que pugueu. No només en sortirà beneficiat el medi ambient, sinó també la vostra salut. I la vostra butxaca, que caminar surt de franc.

La festa de la caritat laica

 

La caritat és una virtut del cristianisme, però avui parlarem de la caritat laica, la que queda al marge de la religió. Demà passat torna la Marató de TV3, l'espectacle de la caritat laica oficialitzada. No sóc contrari a la caritat, però quan es tracta de practicar-la s'haurien d'evitar dues coses. La primera, que es promogui des d'estaments oficials. La segona, que s'intenti amagar que es tracta de caritat i li canviïn el nom per dissimular. La caritat ha de ser sempre discreta, allò que la mà dreta no sàpiga què fa la mà esquerra. La Marató és exactament el contrari de la discreció.

La Marató és l'escenificació del fracàs dels nostres governants transformat en espectacle, uns governants que no són capaços de prioritzar correctament i amb una mínima coherència la despesa i les inversions públiques. El resultat d'aquest fracàs és que l'autoritat política de la qual depèn TV3 promou que necessitats imprescindibles de la nostra societat les cobreixi la caritat laica.

Caritat laica, sí, aquesta és una bona descripció de La Marató, encara que alguns intentin prescindir del nom anomenant-la solidaritat. I per si la denominació equívoca no fos suficient, alguns polítics amb un sentit de la vergonya més aviat fluixet, cada any intenten posar-se la medalla solidària atenent en públic les trucades dels donants quan saben que les càmeres de TV3 ho enregistraran, i que després s'emetran les imatges en horari de prime time.

Deixem-ho clar, els governants són els únics responsables del fet que la nostra societat es vegi obligada a finançar per mitjà de la caritat determinades activitats i despeses imprescindibles les quals haurien de ser cobertes amb el pressupost públic. Amb el gran muntatge mediàtic de la caritat laica que cada any se'ns ofereix amb La Marató de TV3 s'intenta amagar la desídia dels polítics, els quals no només permeten sinó que aplaudeixen sense vergonya que actes com aquest s'hagin d'anar repetint any rere any.

Un fiasco gens sorprenent

Celebrar a Dubai la summit COB28 no ha sigut una bona idea. Organitzar en un país eminentment petrolier una cimera sobre el canvi climàtic, amb la proposta estrella de reduir fins a eliminar els combustibles fòssils (carbó, gas i petroli), i pretendre que tingui èxit, s'ha demostrat que ha sigut un error de plantejament. Potser alguns és precisament això el què buscaven.

Quan una reunió d'aquestes característiques s'ha donat per acabada amb unes simples recomanacions sense concreció, és a dir, sense fixar uns terminis concrets per posar data a la prohibició dels combustibles fòssils que molts esperaven, no ens equivocarem si ho definim com un gran fracàs.

Òbviament pels organitzadors ha sigut un triomf, ja que les dictadures del golf viuen gairebé en exclusiva de la producció i el comerç dels combustibles fòssils. Els Emirats Àrabs no podien permetre que els fessin un gol a domicili, i han guanyat. No cal dir que suïcidar-se no entrava en els plans dels organitzadors.

Alguns dels assistents a la cimera s'han agafat el viatge com un "premi d'empresa", unes vacances pagades, en aquest cas, pagades per les administracions públiques o per determinades organitzacions no governamentals les quals, no ens enganyem, viuen també del finançament públic. Vaja, unes vacances ecologistes pagades pel contribuent.

I, per cert, la majoria dels que presumeixen de ser molt ecologistes ha arribat a Dubai per via aèria, i tot el que això representa de contaminació. Bastants hi han anat en avió privat, però això s’intenta amagar. Uns ecologistes que, això sí, sempre es mostren en contra d'ampliar els aeroports i l'oferta de vols.

Last but not least: els dos màxims emissors mundials de partícules contaminants van deixar molt clara la seva posició abans de començar la cimera. Així, a Dubai aquests països estaven representats per persones de segona fila. Els seus màxims governants no es van voler mullar, i sense la col·laboració dels Estats Units i la Xina tenim mala peça al teler.

Les associacions de veïns

(Article original publicat el XX/12/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 101/12-2023, pàg.18)

Fa uns dies vaig deixar de formar part de la junta directiva de l'Associació Veïnal de Sarrià, i potser ara és un bon moment per fer una reflexió general en veu alta sobre aquesta mena d'entitats. Sovint em pregunto si una associació de veïns ha d'actuar com un lobby de pressió del veïnat davant del govern municipal, o s'ha de limitar a ser un col·laborador acrític, simpàtic i obedient amb les decisions municipals, buscant no fer enfadar a les autoritats polítiques ni els funcionaris municipals dels quals depenen les decisions que, per bé o per mal, afecten els ciutadans, sense oblidar la discrecionalitat en el pagament de les subvencions.

Menciono la discrecionalitat perquè l'experiència d'aquests anys m'ha demostrat repetidament que la subvenció sempre pot ser retallada, retardada o, més habitual encara, denegada per motius burocràtics, per diferents interpretacions de la normativa, o per l’anomenada lletra petita, aspectes tots ells que queden fora del control del ciutadà no expert en aquests assumptes, que som la majoria.

A ningú se li escapa que la subvenció és una eina molt útil que tenen les administracions públiques perquè els ciutadans facin bondat, ja que la por a perdre-la esperona el bon comportament, bon comportament des de la perspectiva del governant, és clar. No cal dir que la utilització exagerada de la pastanaga de la subvenció és compartida per la majoria dels partits polítics.

Dit tot això, no he amagat mai la meva posició personal contrària al sistema de les subvencions públiques. Les subvencions generalitzades frenen la iniciativa i la creativitat de les persones, i empobreixen el teixit de la societat. Amb totes les excepcions que calguin, que segur que n’hi ha, les persones subvencionades s'espavilen menys que les que no ho estan.

A l'hora de plegar, continuo tenint molt clar que l'opció correcta de les entitats veïnals hauria de ser sempre la primera, és a dir, que són molt més útils per a la ciutadania quan actuen com a lobby de pressió per fer reivindicacions i forçar l'administració a resoldre problemes. Sóc conscient que aquesta actitud pot semblar antipàtica a ulls d'alguns funcionaris i dirigents polítics de mirada curta, però què hi farem!

Quan les entitats veïnals —n'he conegut alguna d'aquestes— opten per la segona via, és a dir, opten per l'obediència servil de no molestar les autoritats, tot sovint l'administració les pren pel pito del sereno, i els ciutadans no ens mereixem en cap cas que l'administració ens menystingui. Al capdavall, i encara que de vegades se n'oblidin, els polítics i els funcionaris, com empleats nostres que són, haurien d'estar sempre al servei de la ciutadania.

Molts gossos i pocs nens

 

Segons El Periódico, a Espanya el nombre de gossos registrats ha augmentat un 38% en els últims tres anys. Les llars espanyoles sumen quinze milions de mascotes, molt per sobre dels sis milions i mig de nens menors de quinze anys. Ja sabem que ara governen les esquerres, les quals sempre han estat més partidàries de tenir gossos que de tenir nens, però per aquest camí em sembla que no anem gaire bé. Pensem-hi.

No he fet una comprovació empírica i, per tant, no hi puc pujar de peus, però tinc la sensació que d'uns anys ençà l'Ajuntament de Barcelona, tant el colauista d'abans com el collbonista d'ara, dedica més esforços, funcionaris, recursos de tota mena i temps a garantir el benestar dels gossos que els dedicats a vetllar pel benestar dels nens.

Així, els gossos barcelonins ara ja disposen de 225 espais, amb gairebé un milió de metres quadrats, distribuïts així: 109 zones d'usos compartits (ZUC), 70 àrees de gossos (AG) i 46 àrees d'esbarjo per a gossos (AEG). No queda clar si les platges reservades que tenen els gossos a l'estiu estan incloses en alguna d'aquestes categories. Fins aquí només són dades, a partir d'ara podem fer unes valoracions.

Una societat que opti per tenir gossos per sobre de tenir fills és una societat en decadència, una societat que mira poc cap al futur. Els nens, quan deixen de ser-ho, treballen, creen riquesa i paguen els impostos que serveixen per cobrir les necessitats de la nostra societat, entre d'altres les pensions dels jubilats. Els gossos, en canvi, a banda de la satisfacció personal que generen als seus amos, la qual, per altra banda, tampoc s'ha de menystenir, només generen despeses a les administracions públiques, i molèsties als vianants. No m'agrada gens caminar mirant a terra, però si no et vols embrutar les sabates no tens més remei que fer-ho. L'Ajuntament de Barcelona, això sí, té el detall de recordar-nos-ho amb cartells tan ridículs com aquest.

Extrema dreta i immigració, un còctel explosiu

(Article original publicat el 1/12/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2150, pàg. 2)

Els partits tradicionals s'han posat les mans al cap en veure que Geert Wilders, el candidat de l'extrema dreta, ha guanyat les eleccions a Holanda. No estem parlant de l'Europa més desendreçada del sud sinó d'Holanda, un dels països que tot sovint posem com a exemple de país ben organitzat i capdavanter en molts aspectes. Com pot ser que a casa nostra també hagi guanyat l'extrema dreta, es pregunten els partits tradicionals holandesos?

Una pregunta similar es faran els partits tradicionals de Catalunya i les franquícies catalanes del PP, PSOE, Bocs i Sumar a les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya, quan el partit de Sílvia Orriols, Aliança Catalana, assoleixi un bon resultat, que sens dubte el tindrà. O si a les pròximes eleccions municipals Orriols obté la majoria absoluta a l'alcaldia de Ripoll, cosa que tampoc s'ha d'excloure.

Els partits tradicionals europeus ja fa temps que veuen que els problemes derivats de la immigració se'ls estan escapant de les mans, però amagar el cap sota l'ala per no veure el problema no ens portarà res de bo. Quan per més arguments raonables que es posin sobre la taula la majoria dels dirigents polítics no accepten la nova realitat, potser és que no la volen entendre. El votant no s'equivoca mai, i de vegades s'anticipa i posa en evidència uns problemes nous abans que ho facin els partits tradicionals. I, mentrestant, opten per votar partits extremistes.

Europa té un problema molt greu amb la immigració descontrolada, i la situació s'agreuja a mesura que va passant el temps i no s'implementen solucions efectives. "Volem acollir", sí, sobretot quan és gent que necessita sortir del seu país, sigui per motius polítics o econòmics. Solidaritat amb les persones immigrants, tota, però tocant de peus a terra. Acollir, sí, però acollir sense límits i sense exigir a les persones nouvingudes unes condicions mínimes d'integració és la millor garantia per a l'aflorament de conflictes.

El sentit comú ens diu que és la persona immigrant que decideix deixar el seu país per anar a viure a un altre país qui s'ha d'adaptar als costums, llengua i maneres de fer del país acollidor. El problema s'agreuja quan alguns dirigents polítics d'esquerres s'oposen a aquest plantejament, és a dir, defensen que els immigrants ja tenen prou pena d'haver d'emigrar, i que un cop arriben es mereixen que ens adaptem als seus costums. Ser d'esquerres no hauria de comportar l’error de fer polítiques poc conscients, i de vegades sembla que una cosa comporti l’altra.

Les escoles del meu barri

Diuen que el barri de Sarrià és el que té la concentració d'escoles més alta d'Europa. Ara bé, les escoles públiques es poden comptar amb els dits d'una mà. La gran majoria de les escoles de Sarrià són privades; d'aquestes, la majoria són concertades, i unes poques són privades-privades, és a dir, que com que no reben un cèntim de subvenció pública costen tants diners de mensualitat que poques famílies es poden permetre el luxe de portar-hi els fills.

A partir d'aquesta realitat resulta molt curiós constatar que quan l'ajuntament, el govern del districte per ser més concrets, i altres entitats que més o menys en depenen, organitzen actes amb la participació de les escoles, tendeixen a deixar de banda les escoles privades, siguin concertades o no. Vaja, com si no existissin. He comentat aquesta anomalia amb funcionaris i dirigents polítics del districte, i només han sigut capaços de contestar-me amb un somriure i excuses de mal pagador. Que el lector ho interpreti com vulgui, jo ja ho he fet.

Així, buscant una explicació als somriures còmplices per la clara discriminació de les escoles privades, cal recordar que des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) han passat quaranta-quatre anys i, excepte els quatre anys de Xavier Trias com a alcalde de Barcelona, la resta han governat sempre els socialcomunistes. És sabut que els defensors d'aquestes ideologies no són gaire partidaris de les iniciatives privades i, sempre que poden, opten per l'activitat pública, una preferència que inclou també el món escolar. Aquesta és la realitat poc exemplar dels dirigents del nostre districte, molts dels quals, per cert, porten discretament els seus fills a l'escola privada, però sembla que els faci vergonya dir-ho en públic.

Carril bici de la Via Augusta (2/2)

(Ve d’aquí) 

Les persones que decideixen per on ha de passar un carril bici (CB) semblen oblidar que tant els ciclistes com els vianants volen respirar aire net. Però així com els experts en aquests temes ens recomanen, i fan bé, que evitem anar a córrer per la Diagonal a causa de la contaminació que hi ha en aquella altra via d’entrada i sortida de la ciutat, s’ha trobat a faltar una recomanació similar adreçada als ciclistes que circulen per la Via Augusta (VA).

Intueixo que no es tracta d’un oblit involuntari, sinó que, en aquest cas, el lobby ciclista i les esquerres que governen i han governat la ciutat des de les primeres eleccions municipals de la democràcia (1979) callen per ideologia, ja que consideren que ara toca donar preferència absoluta a la bici, al preu que sigui.

L’Ajuntament de Barcelona i els amics del lobby ciclista farien bé de reconsiderar aquesta obsessió pro CB a tot arreu. CB sí; a tot arreu, no. El CB que s’ha posat a la VA, i més concretament en el tram que va de Ganduxer a Sarrià, on hi ha l’entrada del túnel de Vallvidrera, incompleix els dos factors mencionats al principi.

Ningú ignora que modificar ara el recorregut del CB a partir de Ganduxer tindria un alt cost polític, però el malbaratament de recursos públics no vindria per aquesta rectificació sinó per haver posat el CB allà on no tocava. Uns pocs, però, potser pensen que els polítics d’esquerres no s’equivoquen mai, i, per tant, tampoc han de rectificar res.

Per tal d’evitar el cost polític que representaria revertir una decisió errònia com aquesta, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que es deixi la VA tal com està ara. Passi el que passi els ciutadans pagarem, això sí, les conseqüències negatives derivades de decisions poc rumiades.

Carril bici de la Via Augusta (1/2)

Per Barcelona no vaig mai en bici. De dia vaig a peu o en transport públic, i de nit em sento més segur anant en cotxe. Dit això, sóc un ferm defensor dels carrils bici (CB), però sempre he condicionat la meva defensa dels CB a dos factors: que estiguin ben dissenyats, i que estiguin en els carrers més adients.

Des que se'n va començar a parlar, vaig comentar a qui em volia escoltar que no era raonable posar un CB a la part alta de la Via Augusta (VA), és a dir, de Ganduxer fins a Sarrià. Ho argumentava així: 1/ sent un indret força contaminat, no és recomanable fer-hi exercici físic (pedalar); 2/ per tractar-se de la via natural de connexió de vehicles entre la ciutat i el Vallès, i més enllà del Vallès, tampoc és raonable reduir els carrils reservats als vehicles que, necessàriament, continuaran entrant i sortint de la ciutat pel túnel de Vallvidrera.

No porta enlloc pretendre que per evitar utilitzar el túnel i entrar en cotxe per la VA la gent de Sant Cugat agafi els Ferrocarrils de la Generalitat; no tothom ho pot fer, ni tothom ve de Sant Cugat. No és tampoc un argument sòlid que el CB de la VA fos votat en un procés participatiu; la gent inexperta de vegades s'equivoca, i els tècnics cobren per evitar-ho. Si no volem vehicles per la VA, només hi ha una solució: tapiar el túnel de Vallvidrera. Llavors tindríem la VA convertida en la Via Amish que uns quants, molt pocs, desitgen.

(Segueix aquí)

Quota catalana

Després de les eleccions al parlament espanyol és tot un clàssic que quan a Madrid es forma un nou govern sempre es parli de la quota catalana. Ara els ministres catalans són dos de vint-i-dos, l’exalcalde socialista de Barcelona Jordi Hereu i el diplomàtic de l'òrbita comunista Ernest Urtasun. El primer milita a la franquícia catalana del PSOE, i el segon a la franquícia catalana de Sumar. Són molts dos ministres catalans? Són pocs? És del tot irrellevant, tot i que si s'apliqués la matemàtica proporcional d’acord amb el pes del nostre territori —tant en termes de població com de l'economia catalana—, de ministres catalans n'hi hauria d'haver quatre com a mínim.

Dit això, els ministres catalans representen els interessos que representen, que no són altres que els dels partits espanyols. Els ministres catalans, com la resta de ministres, representen i defensen els interessos d'Espanya. Catalunya no té ministres a Madrid, i estaria bé que els catalans no ens féssim trampes al solitari parlant de quotes. Que dos polítics catalans siguin ministres a Madrid no és cap garantia d’una millor defensa dels interessos catalans, ja que no necessàriament els interessos espanyols coincideixen amb els interessos de Catalunya. Encara més, tot sovint els interessos d'Espanya són oposats als de Catalunya. I d'exemples en podríem posar tants que no cabrien en aquesta pàgina. Però, per acabar, en posarem un: el corredor ferroviari mediterrani. Espanya no el vol de cap manera, i per això va donant llargues des de fa tants anys.

L’IBI d’Igualada

(Article original publicat el 17/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2148, pàg. 2)

Caldria que els polítics governessin pensant només en els interessos generals de la ciutadania, però resulta inevitable que no perdin de vista, també, el seu futur particular. Encara que el ciutadà sap que no hauria de ser així, el polític acostuma a governar pensant més en les pròximes eleccions que en les pròximes generacions. I tot i que no la justifico, és una actitud humanament comprensible. Partint d'aquesta realitat, les decisions menys agradables sempre es prenen al principi, deixant per al final del mandat municipal, ja amb les següents eleccions a la vista, les bones notícies pel ciutadà. Igualada no és una excepció.

Encara que a Igualada no hi he viscut mai i en aquesta columna no acostumo a parlar-ne, és també la meva ciutat. Tant per motius familiars com professionals, no exagero si dic que he anat a Igualada més de mil vegades. Els esdeveniments ocorreguts l'últim dia d'octubre a la plaça de l'ajuntament —una institució, per cert, on tant el meu avi com el meu besavi n'havien sigut alcaldes—, em porten a parlar avui de la capital de l'Anoia o, més concretament, de la seva fiscalitat.

Vaig ser a Igualada pocs dies abans de les sorolloses protestes populars que van tenir lloc a la plaça de l'ajuntament l'últim dia d'octubre, i de les quals els mitjans de comunicació se'n van fer força ressò. El dia que hi vaig anar, el projecte de l'augment de l'IBI era vox populi a tot arreu, i em van ensenyar un retall de diari sobre els municipis espanyols on més es paga d'IBI. Tot i que no he pogut verificar la veracitat d'aquell article, em va sorprendre que Igualada ocupés el desè lloc de la llista estatal i, si ho limitem als municipis catalans, figura en el segon lloc del podi, només superada per Sant Cugat del Vallès.

En termes de comunicació política municipal es van cometre algunes relliscades, i algunes explicacions de l'alcaldia intentant justificar l'augment de l'IBI només van servir per embolicar més la troca. Per exemple, va ser un error vendre com a baixada de l'impost en un quatre per cent el que en realitat era un augment del set per cent. És cert que la proposta inicial de l'alcaldia parlava d'un augment de l'11%, així com també ho és que aquest percentatge és inferior a l'augment de l'IPC dels últims quatre anys. Però de baixada de l'IBI com es va intentar vendre, res de res i, finalment, es va aprovar un augment del set per cent. No valoraré ara la seva oportunitat, però afegiré, això sí, que els igualadins es mereixen que se'ls tracti com a persones adultes.

Una assignatura pendent: Via Laietana 43

Via Laietana 43 és l'adreça de l'edifici que, encara ara —abans-d'ahir es van commemorar els quaranta-vuit anys de la mort del dictador—, la policia colonial espanyola utilitza a Barcelona amb ves a saber quins objectius. Via Laietana 43 és el lloc sinistre on durant el franquisme es torturava amb total impunitat a qui no combregava amb el franquisme... i ho expressava en veu alta. No calia ser sindicalista o polític, activitats diguem-ne de més risc; a qualsevol persona la podien fer passar per allà, i tot el que allò representava.

Tinc familiars, amics i coneguts que hi van passar, i encara ara, si caminen per la vorera dels senars, quan arriben a l'altura de Via Laietana 43 canvien de vorera. Ara, però, diuen que ja no s’hi tortura. Tot un detall. Jo només hi vaig entrar una vegada per un tema burocràtic amb el meu passaport (ja no en recordo els detalls), però com que anava ben recomanat sabia que no corria cap risc; tot i això, entrar en aquell edifici i passejar-me per aquells despatxos em va fer molta impressió.

En aquest mig segle han governat Espanya i Catalunya les dretes i les esquerres, però cap governant ha tingut la delicadesa de tancar aquelles instal·lacions. En aquest sentit estem en males mans, tant a Barcelona com a Madrid. Quants anys més haurem d’esperar per perdre definitivament de vista la Jefatura Superior de Policía de la Via Laietana 43?

Intel·ligència artificial vs. estupidesa humana

 

Té tot el sentit que ens comencem a preocupar pels efectes perversos de la intel·ligència artificial, i estic convençut que, amb les mateixes eines tecnològiques, més aviat que tard els experts trobaran un antídot efectiu per evitar els excessos que es comencen a veure.

En canvi, els efectes perversos produïts per l'estupidesa humana els patim cada dia a tot arreu, i no sembla fàcil que es pugui trobar un antídot efectiu per corregir-la. Si més no, fins ara no ens n’hem sortit.

Hi ha qui diu, i al meu entendre l'encerta de ple —lamento no recordar el nom de l'autor de la frase—, que no ens hauria de fer tanta por la intel·ligència artificial com l'estupidesa humana.

D’efectes perversos causats per l'estupidesa humana en veiem i en patim contínuament, i el carril bici que es va instal·lar per anar a l'aeroport de Maó en seria un bon exemple.

Encara n'hi sobren tres

Si tot surt tal com està previst, el supervivent Sánchez tornarà a ser investit president del govern d’Espanya. Ho farà amb facilitat, en primera volta. A alguns espanyols això no els acaba de fer el pes, i aquests dies han protestat al carrer. Res a dir, manifestar-se és un dret democràtic; sempre que no hi hagi violència, és clar. Però la matemàtica parlamentària és la que és: el parlament d’Espanya té 350 diputats, i, per tant, la majoria absoluta són 176. A Sánchez el votaran 179, és a dir, encara n'hi sobraran tres. Són les regles de la democràcia. I tota la resta és fum. Els manifestants que cada vespre surten a protestar al carrer Ferraz de Madrid, fum.

(Obro parèntesi per incloure una nota personal. Tinc una certa simpatia per la ciutat de Madrid, i en especial pel carrer Ferraz, on hi ha la seu central del PSOE. És un carrer, per cert, que d'obrero en té entre poc i gens, però si els socialistes van decidir posar-hi la seva seu, ells sabran per què. L'anècdota personal és que al carrer Ferraz hi vivia la meva dona, i és que els catalans neixen allà on volen. Tanco parèntesi).

A manca de poder comptar vots, les dictadures tenen una certa tendència a comptar manifestants. A Espanya, també. Com que no li agradava que els espanyols votessin, Franco també comptava manifestants, exactament igual que fan ara els dirigents polítics que mouen els fils de les manifestacions de Madrid, un tal Abascal i un tal Feijóo. Fum.

Alguns recordem amb una barreja estranya de sentiments aquells aplecs patriòtics d'un milió de persones a la plaça d'Oriente de Madrid, mentre cridaven ¡Franco Franco Franco!. El dictador s'ho mirava des d'un balcó, acompanyat per qui uns anys després seria el seu successor, tots dos amb cara de satisfacció. És evident que en aquella plaça tanta gent no hi cabia ni de lluny, però la dictadura ho assegurava i els diaris no tenien més remei que publicar la mentida. Eren altres temps, uns temps que alguns nostàlgics encara enyoren.

Ventres de lloguer

Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit un important mercat de nadons. A banda del mètode natural de tota la vida, avui en dia la tecnologia ofereix moltes altres maneres de ser mare. Ara bé, al marge del que digui la llei, al meu entendre no tots els mètodes són èticament acceptables. Posaré només un exemple molt cridaner, com són els ventres de lloguer que posen a disposició del mercat dones que tenen dificultats econòmiques, unes dones que, a canvi d'unes compensacions, es presten a tenir un embaràs per compte d'una altra dona, la qual es farà càrrec del nadó quan l'embaràs arriba a termini. Es miri com es miri, això no deixa de ser una variant més d'explotació sexual, sense matisos, tot i que socialment potser és més acceptada. Repetim-ho per si no ha quedat prou clar: la necessitat fa que dones en dificultats econòmiques es prestin a ser mares només durant els nou mesos d'embaràs; un cop s'ha produït el part, aquell nadó passa a mans d'una altra dona que se'l queda en propietat. Algunes dones no volen acceptar que ser mare no és un dret, i a partir d'aquesta realitat ha sorgit una activitat èticament reprovable.

+ + + + 

Afegitó de les 16.15h: em fan veure que el meu comentari és incomplet, ja que el desig de la paternitat, que no dret, el poden tenir igualment els homes, i que també poden optar per la via igualment reprovable del ventre de lloguer. Ben cert, em ve al cap el cas de Miguel Bosé i els seus bessons. Queda dit, doncs, junt amb les meves disculpes per l'oblit.

Dretes, esquerres i liberals

(Article original publicat el XX/11/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 100/11-2023, pàg.10)

No em considero una persona de dretes, tot i que alguns que no em coneixen gaire de vegades em diuen que sóc de dretes. Però no sóc una persona de dretes, amb tots els meus respectes per a les persones que es defineixen de dretes. En un país amb tan poca cultura política com el nostre, tot sovint es confon ser de dretes amb ser liberal. I una cosa té poc a veure amb l'altra.

D'esquerres, però, tampoc m'hi considero. Si contraposo les definicions clàssiques de l'esquerra i de la dreta amb les meves opinions i actuacions, observo que en determinats temes sóc més d'esquerres que molts que diuen ser-ne. Em venen al cap aquelles persones que podríem definir com de l'esquerra paperera, és a dir, aquella esquerra que només ho és sobre el paper. I ja sabem que el paper ho aguanta tot, però no necessàriament reflecteix la realitat.

Veient com tantes persones que s'autoproclamen d'esquerres —o de dretes, tant se val— pretenen viure de la rifeta pública, és a dir, de les subvencions públiques i, si pot ser, amb un lloc de treball garantit de per vida per una administració pública (funcionaris i assimilats), estic als antípodes d'aquest enfocament vital. Sempre he sigut partidari de guanyar-me la vida pel meu compte, amb tots els avantatges i inconvenients que això comporta. Però, per sobre de tot, sóc partidari de no tenir amo.

Defenso l'economia productiva, la que crea riquesa, ja que amb els impostos recaptats es poden finançar les nostres mancances socials. Sóc partidari de pagar uns impostos raonables, però no confiscadors. I sense ser contrari a l'existència dels funcionaris públics, alguns són necessaris, estic convençut que si n'hi hagués menys, la societat funcionaria molt millor. Les administracions públiques s'haurien de limitar estrictament a fer allò que els privats no poden fer, sense anar més enllà. És un error considerar que tot el que és públic, només pel fet de ser-ho, funciona millor que si fos privat.

Podríem traslladar aquest debat al món de la premsa i, més concretament, al diari El Jardí. Sóc conscient que la premsa imparcial no existeix, ni aquí ni enlloc. Ningú és imparcial. Als periodistes només se'ls ha de demanar que siguin honestos fent la seva feina. El Jardí tot sovint defensa situacions que no comparteixo. Però, alhora, té una mirada prou oberta cap a la societat per acceptar la publicació d'articles com els meus. El Jardí que esteu llegint és el número 100, i un centenari com aquest només pot ser motiu d'una felicitació més que merescuda adreçada als que tiren endavant una publicació que és un regal pel veïnat del nostre districte.

Al·lèrgia telefònica

(Article original publicat el 3/11/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2146, pàg. 2)

Estava a punt de tancar una venda important. Vaig viatjar a l’empresa del client i vam acordar amb el seu director tots els detalls de l'operació, i només quedava pendent que el propietari de l'empresa, que es trobava de viatge, donés el seu vistiplau final. L'endemà em va trucar el director en nom del propietari per donar-me la conformitat definitiva a l'operació, i llavors vaig confirmar el negoci als venedors. Però al cap de tres dies em van tornar a trucar per dir-me que aquella operació que havíem acordat quedava anul·lada, i van afegir que com que no hi havia res escrit ni signat no es podrien demostrar mai el contingut de les nostres converses. L'operació, òbviament, no va tirar endavant i, per pèrdua de confiança, vaig decidir no tornar a tractar mai més amb aquell industrial tan poc seriós. Aquest episodi em va fer aprendre que quan tractes amb segons qui els contactes s'han de fer sempre per escrit.

Aquell fiasco em va reafirmar en la meva postura anti telèfon. La gent que em coneix sap que fora de les meves comunicacions en l'àmbit privat (família i amics) pateixo d'una malaltia que jo mateix anomeno al·lèrgia telefònica. Tot i que m'agrada molt parlar amb la gent de tu a tu, presencialment, i si hi ha un cafè o un dinar pel mig encara millor, reconec que el fet de parlar per telèfon està lluny de les meves preferències. Quan m'haig de comunicar amb algú o en el cas que m'hagin de dir alguna cosa, opto sempre per escriure i demano que m'escriguin. Estic més tranquil tenint un suport documental, i el format que s'utilitzi m'és del tot indiferent: correu electrònic, missatges de WhatsApp o Telegram, etc.

Amb aquestes particularitats —de manies tots en tenim, però alguns no les reconeixen—, els meus nous interlocutors de vegades s'estranyen que insisteixi en la comunicació escrita, però al final valoren els avantatges de fer-ho així, perquè saben que sempre rebran la meva resposta. Tot i que no sempre puc contestar de manera immediata, els meus interlocutors saben que els respondré. El que no faig durant el dia (de nit el tinc tancat) és estar sempre pendent de si sona el mòbil, ja que moltes estones el tinc silenciat.

Com que em molesta que una trucada a un mòbil interrompi una conversa, una trucada al meu mòbil no interromp mai una trobada presencial en la qual participi jo, perquè tinc el costum de silenciar-lo just abans de començar-la. Si parlem en termes d'educació social i admetent que, dissortadament, no ho fa gairebé ningú, això és el que hauríem de fer tots.

La successora d’una família gens exemplar

Per intentar defensar amb ungles i dents la continuïtat d’una institució obsoleta, a la monarquia del país veí només li queda jugar a fons la carta de la successora, una senyora que encara és massa jove per estar contaminada com ho estan alguns dels seus familiars. La majoria dels membres de les generacions anteriors, i també la contemporània a la seva, estan del tot desprestigiats. Sense entrar en detalls, el seu avi ha fet de tot a la vida, i això l’ha portat a ser una de les grans fortunes d’Europa; però diuen els entesos en aquestes coses que les seves més que presumptes malifetes no es poden jutjar. Les dues ties paternes, amb famílies desestructurades i poc exemplars, però que viuen del què viuen. Uns cosins que ja es veu que faran poques coses de profit. Per altra banda, els seus pares, titulars actuals de la cosa, ni tan sols són capaços de veure que no poden continuar provocant mitjançant la utilització del mateix Rolls que feia servir un dictador de trista memòria, un personatge que va decidir reintroduir la monarquia amb el nomenament de l'avi de la successora actual com a cap d'estat. Sense oblidar tampoc que, si més no a casa nostra, el pare de la successora va quedar totalment desautoritzat en perpetrar aquell discurs impresentable i amenaçador del 3 d'octubre de 2017. Encara no s’ha disculpat, ni ho farà. En definitiva, una família que no és exemple de res, però que es van passant el càrrec de pares a fills, i tots els beneficis que comporta el càrrec i la institució, com si fos part del seu patrimoni privat. Semblen ignorar que són allà només perquè així ho va decidir un dictador que pretenia perpetuar sine die la seva dictadura, un dictador que després de quatre dècades d’ocupar el poder va deixar una herència de milers de morts i una monarquia i unes institucions franquistes que encara perviuen. Una monarquia, per cert, que mai ha estat sotmesa democràticament a la ratificació popular de la ciutadania, i que alguns encara tenen la barra d’anomenar-ho democràcia. Aquest és el panorama que heretarà la successora, una pobra noia —és una manera amable de dir-ho— que fa pocs dies va celebrar la majoria d’edat.

La batalla del relat de la guerra contra Israel

Un dels calls jueus més ben conservats d'Europa és el de Girona, un barri que he visitat unes quantes vegades. Allà m'hi he trobat visitants jueus de tot el món que no es perden la visita al call i al molt recomanable museu de la història dels jueus, que gairebé sempre l’he trobat buit de visitants. Un dels motius que potser justifica una certa simpatia meva per Israel i pels jueus en general, visquin allà on visquin —n'he trobat per tot el món, i per motius professionals he tingut tractes comercials amb molts jueus—, potser el podem trobar en el fet que per part de la meva àvia materna sóc descendent d'una família coneguda a Igualada com els de can judiu. Judiu és una paraula occitana que en català traduïm per jueu.

Feta aquesta llarga introducció en clau personal, convé puntualitzar algunes coses: 1/ això és una guerra contra Israel, i la va començar l'organització terrorista Hamàs. Hamàs va començar atacant; Israel es defensa. I si ens hem de remetre als orígens del conflicte, hauríem d'anar milers d'anys endarrere, però aquest blog no té vocació d’historiador. 2/ Intentar confondre la gent associant el grup terrorista Hamàs amb Palestina o amb el poble palestí és fer trampa. Palestina no és Hamàs, ni Hamàs és Palestina. Aquesta confusió interessada és tan rebutjable com la que es feia, i per part d'alguns encara es fa, entre el terrorisme d'ETA i Euskadi. 3/ Israel és un país envoltat de països àrabs que tenen entre els seus màxims objectius la destrucció d'aquell estat; alguns fins i tot ho especifiquen en la seva constitució. 4/ Israel és l'únic país democràtic d'aquella regió; els països que envolten Israel estan molt lluny d'assolir la consideració de democràcies, i alguns ni tan sols ho pretenen. 5/ La visió de la guerra que ens traslladen la majoria dels periodistes que ens informen sobre aquell conflicte és molt esbiaixada. El primer lloc del podi de la desinformació pro palestina i anti jueva el podrien ocupar perfectament els mitjans de comunicació públics de Catalunya (TV3 i Catràdio), que amb molt poques excepcions donen una visió falsa i ideològicament interessada, mentre els màxims responsables de la Generalitat callen i deixen fer. Molt lleig.

Acabem tornant al títol d'aquest article, la batalla del relat de la guerra contra Israel. No tinc el més petit dubte que aquesta guerra la guanyarà Israel, però, de moment, s'ha de reconèixer que la batalla del relat l'està guanyant Hamàs i els països i institucions que d'una manera directa o indirecta donen suport als terroristes de Hamàs. Si busquéssim una informació més veraç del conflicte, entre tots hauríem de fer un esforç per revertir aquesta situació.

Votar i organitzar una votació no pot ser mai delicte

El títol d'aquest article hauria de ser democràticament irrebatible, però a Catalunya tenim la trista experiència de les conseqüències penals i físiques que va comportar la celebració del referèndum de l'1 d'octubre del 2017.

Conseqüències penals que es van concretar, poca broma!, en un segle de presó per a nou persones condemnades per participar d'alguna manera en l'organització d'aquella votació.

I conseqüències físiques en forma de càstigs corporals a càrrec de la policia colonial espanyola que, al crit de ¡a por ellos!, va infligir a milers de ciutadans que només pretenien votar.

L'observació freda dels fets del 2017 em porta a afirmar que un país que criminalitza i castiga les pràctiques democràtiques dels seus ciutadans no pot ser considerat una democràcia comme il faut.

Organitzar una votació i participar-hi són activitats polítiques totalment democràtiques. La conclusió és que Espanya no pot ser considerada una democràcia plena i homologable amb la d'altres països del nostre entorn geopolític. Marxem?

Els homes que porten camisa negra

No me n'he posat mai cap, de camisa negra. Havent-hi al mercat un catàleg tan ampli de colors, ratlles i estampats per triar i remenar, sempre m'han cridat l'atenció els homes que porten una camisa negra. I encara em criden més l'atenció aquells que, com a complement del seu vestuari, es posen una americana de tall clàssic, i porten la camisa —negra o no— per fora dels pantalons. Seria un bon exemple de la pèrdua d'elegància que s'ha anat imposant en determinats ambients. Hi ha persones que encara no saben que vestint d’una determinada manera es perden oportunitats de negoci, laborals i de tota mena.

Digueu-me tiquismiquis, però les camises negres que porten alguns polítics, gairebé tots d'esquerres, em remeten a episodis molt foscos de la història. Veig una camisa negra i no puc evitar que em vinguin a la memòria els alemanys de la Gestapo i el dictador italià Mussolini, tots ells grans amics del dictador Franco. Se'm podrà dir que això de les camises negres és com qualsevol altra moda, com la dels texans estripats, per exemple, que també es van posar de moda. Alguns dels seus defensors diuen que “contra gustos...”, però no és pas veritat. I després alguns encara es queixen que no troben feina.

Confondre facturació amb beneficis

Gravar fiscalment els beneficis empresarials té tot el sentit, i ningú ho posa en dubte. Però els amics de Podemos i, de retruc, els seus socis del PSOE, han anat una mica més enllà, i s'han proposat castigar la banca i les grans empreses energètiques amb una mesura fiscal que genera molta incomprensió. Així, s'han tret de la màniga un impost gairebé revolucionari sobre els ingressos empresarials; recordem que sobre els beneficis ja es paga l'impost de societats.

Però gravar la facturació, gravar els ingressos de les empreses, constitueix un greu error que només pot cometre una persona econòmicament ignorant o, encara pitjor, una persona que amb aquesta mesura busqui que determinades grans empreses abaixin la persiana d'aquí i marxin a llocs fiscalment més amables. Alguns polítics no dissimulen una obsessió malaltissa en aquest sentit.

Expliques a l'estranger això de gravar fiscalment els ingressos i fan uns ulls com unes taronges, ja que tampoc ho entenen. El resultat és que a la vista d'aquests disbarats fiscals no costa gaire d'entendre que grans empreses energètiques i bancàries es comencin a plantejar molt seriosament la deslocalització d'algunes de les seves activitats empresarials a indrets en els quals no es caigui en l'error de confondre facturació amb beneficis.

Els nens i les pantalles

(Article original publicat el 20/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2144, pàg. 2)

Resulta preocupant l'ús inadequat que fan els nens dels telèfons mòbils, les tauletes i els ordinadors personals, però potser és oportú recordar que abans d'Internet molts pares ja deixaven els fills al davant de la tele buscant que estiguessin entretinguts. Ara, amb unes pantalles tecnològicament molt més sofisticades, passa més o menys el mateix. Molts pares posen aquestes eines a l'abast dels seus fills ja des de ben petits, sense ser conscients que es tracta d’una tecnologia que també té efectes perniciosos. No sembla que hi hagi una recepta clara per resoldre aquest problema.

Els nens, però, no fan res més que allò que veuen fer als adults del seu entorn. Si els nens veuen que els adults escupen a terra, acabaran escopint a terra, i si veuen que els seus pares diuen paraulotes, els nens també ho faran. Si veuen que molts adults sempre porten el telèfon mòbil a la mà com si fos una extensió inseparable del seu cos, els nens pensaran que aquest fet forma part de la normalitat. I quan els nens veuen que qualsevol activitat queda automàticament interrompuda per una trucada de mòbil, una trucada que sempre té prioritat tot i que, en molts casos, acaba esdevenint una conversa banal, no ens ha de sorprendre que els nens vegin en el mòbil un joguet molt atractiu, i reclamin accedir-hi des que són ben petits.

La solució d'aquest problema és complexa, però segur que no la trobarem posant més psicòlegs a les escoles ni establint observatoris ben regats amb recursos públics. L'addicció infantil als mòbils ha de passar, per davant de tot, per educar els pares, ja que n'hi ha molts que no estan capacitats per educar correctament els fills. Abans d'adoptar un fill els pares han de superar molts tràmits burocràtics i controls de tota mena, alguns excessius. En canvi, quan decideixen tenir un fill biològic l'administració no imposa l'obligatorietat de sotmetre els pares a una educació prèvia.

No estic demanant res, només constato un fet. Com a defensor de la responsabilitat i la llibertat individuals de les persones, tinc clar que els culpables dels nens que estan enganxats a les pantalles són els seus pares. Si els nens veiessin que els seus pares llegeixen habitualment un llibre, quan arribés el seu sant, aniversari o Reis els nens acabarien demanant un llibre. I si el llibre està ben triat, l'acabaran llegint i en demanaran un altre. No és una utopia, és una realitat tot i que no és massa habitual. El camí de la solució hauria de començar per aquí, per educar els pares.

L'amnistia de la camarada Yolanda

 

La camarada Yolanda Díaz, vicepresidenta en funcions del govern espanyol, va ser fa uns dies a l'Ateneu Barcelonès de Barcelona acompanyada per la seva plana major. Objectiu: presentar una carta als reis en nom del seu partit, Sumar, amb una mena d'informe sobre l'amnistia. (L'anomeno camarada perquè aquesta senyora, sempre que se li pregunta, es declara comunista). Díaz és la persona encarregada pel seu cap Pedro Sánchez de llançar globus sonda polítics amb l'objectiu de veure com reacciona la societat; ho ha fet sovint en la seva faceta de ministra de treball.

L'informe que va presentar a Barcelona explica les vies d'una possible amnistia per a algunes persones encausades pel procés. Com a simple globus sonda, que això és el document presentat, el seu projecte no s'acabarà publicant al BOE. Sánchez és una persona llesta i, sempre que pugui, evitarà assumir riscos innecessaris; per fer això ja té a la camarada Yolanda. Sánchez, sempre que pot, deixa que el desgast l'assumeixin altres.

A l'acte de Barcelona la camarada Yolanda va seure a primera fila, però tampoc va dir ni piu, i va deixar el protagonisme del faristol a altres persones, Jaume Asens entre elles. Asens és una persona ben vista per alguns independentistes catalans, ja que en algun moment del passat va arribar a donar a entendre que ell també era independentista. Si encara ho és, chi lo sa? L’advocat Asens és qui el 2017, quan el MHP Puigdemont va emprendre el camí de l'exili, li va aconsellar que fitxés a Gonzalo Boye com a advocat. Vistos els èxits judicials obtinguts fins ara en el conflicte entre Catalunya i Espanya, no es pot negar que aquell va ser un bon consell.

Dit tot això, no veig clar que l’amnistia sigui una bona solució, ara que amb l’arribada d’aquests assumptes als tribunals internacionals començarà a ser l’hora de la veritat judicial. Si l'amnistia acabés tirant endavant, Espanya evitaria la vergonya i el descrèdit de rebre de valent per part dels jutges de més al nord dels Pirineus, i als policies del a por ellos no se’ls castigaria pels seus evidents excessos. És això el que vol el món independentista, o només volen l’amnistia els nou polítics que van ser empresonats?

Conseqüència d'una societat desesperada

Ahir es van celebrar eleccions a la República Argentina, un país destrossat en molts sentits, i molts diuen que sense futur. Però de futur en té, és clar que en té. L'Argentina és un país extremadament ric, però ha estat liderat durant molts anys per uns governants nefastos, tant de dretes com d'esquerres, els quals no s'han limitat a robar de dia sinó que també ho han fet a partir de la posta de sol, impedint que el país es recuperés durant la nit. Sóc generós anomenant-los governants, ja que seria més correcte definir-los d'ineptes, corruptes i lladres.

Amb una inflació de tres dígits que provoca que els diners necessaris per comprar al matí determinats productes i serveis després de dinar aquells diners ja no són suficients, resulta molt difícil gestionar el dia a dia del ciutadà normal. Per entendre’ns, el ciutadà normal és aquell que no té la possibilitat de moure's amb dòlars. Amb una taxa d’inflació que els argentins no calculen en percentatge anual com es fa en el món endreçat sinó en la xifra mensual o diària, cal haver-ho viscut per poder valorar el problema en la seva justa mesura. Però el país té futur i segur que se'n sortirà, tot i que, ara com ara, ningú sap veure la llum al final del túnel.

La conseqüència poc sorprenent de la desesperació de molts argentins té un nom: Javier Gerardo Milei, a qui totes les enquestes donen com a possible guanyador de les eleccions —escric aquests comentaris el diumenge, quan s'acaben d'obrir les urnes—. Votant-lo, els argentins no s'han tornat bojos, ni tampoc pensen que aquest personatge tan extravagant els resoldrà els seus problemes de forma miraculosa. Optant per l'opció Milei volen expressar que n'estan fins al capdamunt dels governants que han tingut fins ara, tant dels de dretes com dels d'esquerres.

Afegitó de les 6.45 del matí de dilluns: hi haurà ballottage, que és com els argentins anomenen a la segona volta de les eleccions. Milei s'haurà d’enfrontar al candidat peronista —però què és el peronisme? un dia en parlarem—, i el 19 de novembre veurem qui acaba sent finalment el pròxim inquilí de la Casa Rosada. Ara bé, guanyi un o guanyi l’altre, els argentins tenen mala peça al teler.

Unes preguntes sobre els jutges

Als ciutadans ens convindria poder creure en la justícia com a via per solucionar problemes que no es poden resoldre per altres vies. Això hauria d'excloure, naturalment, els problemes polítics, que s'han de resoldre per la via política. Seria bo que la ciutadania tingués la màxima confiança en uns jutges que durant la seva jornada laboral es limitessin a concentrar-se estrictament en la seva tasca tècnica. El jutge té una feina molt interessant i força ben pagada, i els ciutadans tenen el dret d'exigir-li una actuació professional inequívocament honesta, políticament asèptica i fora de tota sospita. En democràcia, aquesta seria la situació ideal.

Quan alguns jutges van decidir entrar en política sense deixar la professió i posar-se a les ordres dels partits, utilitzant les seves resolucions i sentències en defensa d'unes determinades posicions polítiques i no d'una justícia políticament asèptica, va ser el moment en què el prestigi del món judicial espanyol va començar a trontollar. No parlo dels jutges de primera instància, persones joves que fa poc que s'han incorporat a la carrera judicial, sinó d'alguns dels més veterans els quals, sempre amb uns bons padrins polítics, han arribat al capdamunt de la cúpula judicial (AN, TS i TC).

Parlem d'aquells jutges, sortosament no tots, que han ascendit fins a dalt de tot de la judicatura usant en benefici propi les seves afinitats polítiques. A Espanya això fa molts anys que passa, i és trist constatar que la societat, en general, no s'escandalitza gaire. Per què quan es renoven les cúpules d'aquestes institucions de seguida surten els experts a explicar-nos que el jutge ics pensa així i actuarà d'una determinada manera, i gairebé tothom ho dóna per inevitable? Per què quan un assumpte arriba al TC ja sabem quina serà la resolució que es prendrà en funció de la composició política d'aquest tribunal? No s'adonen els jutges que fan bé la seva feina que determinats companys de professió han desacreditat fins a uns extrems increïbles una professió que en un país endreçat i democràtic hauria d'estar fora de tota sospita?

L'obsessió del polític: que no sembli que es fa ric dedicant-se a la política

(Article original publicat el XX/10/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 99/10-2023, pàg.20)

Amb alguna excepció, el polític sempre té al cap les pròximes eleccions. Són pocs els que treballen per a les pròximes generacions. En segons quins ambients, guanyar-se bé la vida està mal vist. El polític no vol que algú pensi que s'aprofita del càrrec públic. El polític té pànic a ser motiu de crítica ciutadana.

Quan fa vuit anys va esdevenir alcaldessa de Barcelona, una de les primeres coses que va fer Ada Colau va ser sotmetre al plenari la mesura populista de reduir els salaris dels regidors. Colau va perdre aquella votació, i aquella derrota li ha permès acumular uns ingressos de vuit-cents mil euros en els vuit anys que ha ocupat el càrrec, al marge d’altres ingressos, també en espècies i, per tant, difícilment avaluables, associats als diferents càrrecs que ha ocupat.

(Obro parèntesi. No s'hi val a justificar aquests ingressos amb l’argument que una part d'aquests diners Colau els ha destinat a fer el bé. Amb els diners propis cadascú fa el que vol, i els ciutadans que li paguem el sou no n'hem de fer res si el polític se'ls gasta al bingo, se'n va a Ruanda a veure goril·les o els dedica a finançar un quiosquet polític de la seva corda. Tanco parèntesi).

Tot i no pertànyer al mateix partit de Colau, una de les primeres mesures que va prendre el nou alcalde cupaire de Girona va consistir a reduir-se el seu sou i el de la resta dels regidors. Es va votar i la proposta es va aprovar, i ara cobren menys que abans. És una mesura tan populista com democràtica, i sempre hi ha qui la valora de forma positiva; no és el meu cas.

No tothom és idoni per fer d'alcalde. L'alcalde i el seu equip han de gestionar un pressupost important, i no tothom està preparat per fer-ho. Es necessita tenir un perfil professional determinat i, si no fos demanar massa, estaria bé que els alcaldes tinguessin experiència prèvia a l'empresa privada. Al capdavall, un ajuntament no deixa de ser una empresa i l'alcalde és el seu CEO, amb la particularitat que els seus accionistes són els ciutadans del municipi.

Tot i que dissortadament és molt habitual, no hauria de ser normal que la persona que hagi de defensar els nostres interessos no sàpiga gestionar ni una petita botiga, i això passa massa sovint. D'un alcalde ben pagat i preparat i que optimitzi amb intel·ligència els recursos públics en surten beneficiats tots els ciutadans que li paguen el sou. Un alcalde mal pagat, en canvi, per més bona voluntat que hi posi, és fàcil que acabi fent disbarats, i, com que diuen que tothom té un preu, es corre el risc que tingui alguna temptació poc honorable al marge de la defensa dels interessos col·lectius.

Uns criden, altres xiuxiuegen

Hi ha una dita anglosaxona que traduïda al català vindria a dir que "els diners criden, la riquesa xiuxiueja". La virtut de la discreció és molt més elegant que la cridòria d'aquells que van pel món fent el fatxenda. Les persones que es passen el dia presumint de tenir molts diners i béns materials penso que en el fons són més desgraciats del que aparenten, ja que només semblen ser rics en diners, i només amb diners és evident que no n'hi ha prou.

Quan passes per davant de la Trump Tower on té les oficines l'expresident Donald Trump, a la Cinquena Avinguda de Nova York, aquell gratacel impressiona. L'edifici és als antípodes de la discreció, i sembla pensat pour épater le bourgeois. Tots coneixem persones que de seguida es deixen impressionar pels signes externs. Els anomenats nou-rics, per exemple.

A l'altre extrem de la imatge pública s'hi podria posar, per exemple, la seu mundial de l'Opus Dei, a Roma. Vas passejant pel barri benestant de Parioli, i si no t'hi fixes molt quan passes per davant de Villa Tevere ni t'adones que aquell edifici tan discret és la seu central de l'organització.

Sempre em fixo en com es mostren en públic les persones poderoses. Algunes, poques, xiuxiuegen i intenten passar desapercebudes; moltes, però, només saben cridar. Estic als antípodes tant del trumpisme com de l'Opus, però m'agrada molt més la gent discreta que xiuxiueja que la gent ostentosa que es passa el dia cridant.

El xec escolar

(Article original publicat el 6/10/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2142, pàg. 2)

La subvenció pública és la pastanaga que alguns polítics consideren imprescindible per convèncer la gent que faci bondat. Avui en dia tenim subvencions per tot, i això no és bo perquè amb tantes subvencions la gent no s'acaba d'espavilar mai. Fins fa poc es considerava que un adult de trenta anys encara podia optar a les subvencions reservades per a la gent jove; ara, en alguns casos l'edat del jovent s'ha augmentat fins als trenta-cinc anys. Aviat transitarem de la joventut directament a la jubilació, sense passar per l'època adulta.

Els polítics porten la censura incrustada en el seu ADN i intenten fer callar la gent, alguns mitjançant l'anomenada “llei mordassa”, que tot i les promeses de retirar-la ja porta més de vuit anys de vigència. Altres ho fan amb les subvencions. Els poderosos, siguin o no polítics, sempre intenten comprar el silenci; jo et pago, però tu calles; jo et pago, però ves amb compte amb el que publiques. Considero pervers el sistema generalitzat de subvencions públiques, i no recordo haver-ne rebut mai cap. Moltes subvencions s'haurien de suprimir, i replantejar el sistema partint de zero.

El lector potser recordarà el cas d'aquella ministra socialista que va dir en públic que "el dinero público no es de nadie", demostrant que tot un ministre pot dir bestieses i quedar-se tan ample. Els desmemoriats tendeixen a oblidar que els diners de les subvencions públiques no cauen del cel com potser pensava aquella senyora, sinó que són diners cent per cent nostres, dels contribuents. Els polítics i els funcionaris només ens els administren, i els ciutadans hem d'exigir que ho facin amb la màxima cura.

Aquests dies es parla del xec escolar que reben les famílies amb nens, i que serveix per adquirir material escolar. Aquests ajuts no diferencien si els progenitors són rics de mena, de classe mitjana o pobres de solemnitat, com sí que es fa a les farmàcies a l'hora d'establir quin preu has de pagar pels medicaments. Parlem d'una subvenció que enguany ha sigut de cent euros, i que de cara a l'any que ve s'ha anunciat que es reduirà a setanta. En contrapartida, se'n podran beneficiar més famílies, més famílies que sabran per la via del xec que s’han de mostrar agraïdes als governants. Poso l'exemple del xec escolar perquè no és poca cosa. Estem parlant de gairebé deu mil milions de pessetes, tot i que quan ens ho diuen en euros sembla que estem parlant de xavalla. Els governants no han trobat altres necessitats socials més prioritàries per invertir aquests diners?

Observo, escolto, llegeixo i opino

No he amagat mai que en els meus articles prima sempre l'opinió, la meva opinió, sobre la informació. Si només pretengués informar seria molt avorrit, i amb una mica d'ajut d'Internet ja en tindria prou. Però quan es tracta d'opinar, això ja són figues d'un altre paner, ja que la teva opinió no la trobes a la xarxa, l'has de desenvolupar partint de zero.

Alguna vegada m'han preguntat per la pauta que segueixo per escriure un article d'uns dos mil cinc-cents caràcters, que és l'extensió que acostumen a tenir moltes de les reflexions que publico en diferents mitjans, tant en format digital com en suport paper. El procés que segueixo és poc original. Quan sorgeix un assumpte que m'interessa, primer de tot em plantejo si també pot ser d'interès pels lectors i, si considero que és així, llavors observo el meu entorn, escolto, llegeixo coses i, només després, intento fixar el meu punt de vista.

Sempre busco que els meus articles mantinguin una mínima coherència, i que siguin atractius pel lector, però segurament no sempre me’n surto. Sigui com sigui, com que sóc molt exigent amb tothom, també m'exigeixo a mi mateix. Tot sovint el meu punt de vista no coincideix amb l'opinió de la majoria, i és precisament quan discrepo de l'opinió majoritària quan em trobo més satisfet. Sóc un enemic declarat del pensament únic.

Si alguna vegada no me'n surto, llavors ho deixo córrer i em concentro en un altre tema. Però encara que no ho acabi publicant, allò que ja he escrit no ho destrueixo; sempre ho guardo per si es pot reciclar i em pot ser d'utilitat més endavant. Sóc molt partidari del reciclatge.

El dret de veto

Els conflictes internacionals gairebé sempre s'acaben mitjançant una taula de negociació entre les parts enfrontades. Durant l'Assemblea General de l'ONU celebrada a Nova York fa uns dies el president d'Ucraïna, Zelenski, va proposar suprimir el privilegi al dret de veto que tenen cinc països que formen part del Consell de Seguretat. És una demanda més que raonable. Situats l'any 2023, el dret de veto que tenen aquests països no té cap justificació, ni té res de democràtic, i més encara quan un d'aquests països, Rússia, està en guerra contra un altre país que no es troba en igualtat de condicions diplomàtiques, ja que no disposa del mateix dret de veto que té l'agressor. En aquest cas el Consell de Seguretat no pot ser el marc adequat per negociar el final de la guerra d'Ucraïna, ni serveix com a garantia de cap acord perquè, d'entrada, una de les parts en conflicte, precisament la dels agressors, jugaria amb avantatge. I la part agredida es trobaria en un clar desavantatge.

Els dirigents polítics que sempre riuen

Em sobten els dirigents polítics que, passi el que passi, sempre riuen. Algú pensarà que exagero, però no puc evitar tenir la sensació que molts dirigents polítics que sempre riuen ens estan prenent el pèl. Escric això ben conscientment, perquè ells —els dirigents polítics que sempre riuen— saben millor que ningú que són els primers (ir)responsables de les moltes mancances socials i de tota mena que depenen de les seves males decisions. No pretenc transmetre el missatge que els dirigents polítics que sempre riuen són de cal justet, ja que són perfectament conscients que les coses no acaben d'anar prou bé. Però no en saben més. De vegades no puc evitar arribar a la conclusió que potser opten per riure per a intentar dissimular la seva incompetència. Em venen molts noms al cap, però... avui no farem més sang, que a Sarrià encara estem de Festa Major.

Ells

(Article original publicat el XX/9/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 98/9-2023, pàg.15)

Feia uns dies que al matí la pressió de l'aigua de la dutxa de casa era sensiblement inferior a l'habitual. Després de comprovar que l'aixeta de pas estava ben oberta, vam arribar a la conclusió que el problema no era nostre sinó d'ells. Quan a casa se'n va la llum, primer comprovem si l'escala de veïns també està a les fosques i, si ho està, ja sabem que l'origen del problema no és a casa nostra sinó que és d'ells. Ells són els subministradors dels diversos serveis que els ciutadans tenim contractats. Ells són la companyia d'aigua que et disminueix la pressió, la de la llum que fa aquells microtalls tan emprenyadors, la del gas que quan menys t'ho esperes et deixa sense subministrament, o la d’Internet que et deixa desconnectat de la xarxa, òbviament sense cap mena de notificació prèvia. Aquestes companyies tenen una manera força peculiar d'entendre el concepte de servei al client.

Tinc una experiència personal recent. A finals de juliol, per culpa d'ells, vaig estar cinc dies seguits sense internet ni telèfon fix. Són els cinc dies que va tardar el tècnic d'ells a passar per casa per reconfigurar el router. Cinc dies desconnectat, un munt de reclamacions i ni una disculpa. I ja que hi som, no he vist mai una factura d'aquestes empreses en la que se'ns apliqui un descompte per manca de subministrament, és a dir, per incomplir temporalment el compromís adquirit de donar a la clientela un servei correcte i permanent.

Ells poden ser també les empreses, entitats i administracions públiques de tota mena amb les quals els ciutadans tenim l'obligació de tractar-hi tant sí com no, perquè no disposem d'una oferta alternativa. Aquesta situació no es dóna, per exemple, quan decideixes anar a sopar al restaurant, que pots triar, o quan et compres un cotxe, per exemple, i pots escollir entre diferents marques; si no vols un Seat, sempre tens l'opció de comprar-te un Aston Martin. O quan busques una escola pels fills, que pots triar el tipus d'escola que més et convingui, i és molt positiu que sigui així. La facultat de triar, la possibilitat d'escollir, aquests drets tan poc respectats per unes esquerres que tenen l'obsessió malaltissa de pretendre controlar les nostres vides.

Quan no hi ha possibilitat que algú pugui fer la competència als teus proveïdors, ells tenen sempre les de guanyar. Ells són, en definitiva, la perversitat del sistema monopolístic. Siguin públics o privats, els monopolis gairebé sempre són socialment perniciosos. I és que quan tractem amb ells, nosaltres, els consumidors, sempre tenim les de perdre.

Sense el perdó dels bisbes?

 

Es diu que quan et confesses els mossens et perdonen els pecats. Entres al confessionari recitant l'inventari dels teus pecats, i en surts amb el comptador a zero. Se suposa que els bisbes, que no deixen de ser mossens, però, per dir-ho d'alguna manera, amb més galons, també haurien de seguir una pauta similar. Però ara hem vist que els membres de la Conferencia Episcopal Española —el conjunt de bisbes de l'estat— s'ha posicionat en contra d'una possible amnistia pels independentistes catalans perseguits per Espanya i condemnats per la justícia espanyola. No queda clar si els bisbes estan en contra que l'amnistia també s'apliqués als policies que fa sis anys ens van venir a atonyinar al crit de a por ellos!, així com als polítics espanyols que van donar les ordres de castigar als independentistes, els quals, a partir de les últimes eleccions al Parlament, ha quedat acreditat que són (som) el 52% dels catalans. Se suposa que els bisbes ja ens ho aclariran si algun dia entra en vigor una llei d'amnistia. Mentrestant, les opinions dels bisbes, tot i ser respectables, tenen el mateix valor que les opinions que puguin tenir els associats al gremi de fabricants de globus aerostàtics (suposant que existeixi) o qualsevol ciutadà no agremiat.

Els deures pendents dels partits independentistes

(Article original publicat el 22/9/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2140, pàg. 2)

Enlloc està escrit que s'hagi de disposar del vistiplau de la metròpoli. Les independències no es demanen; es voten i es proclamen. Unilateralment, és clar. A partir del referèndum del 2017, un dels errors comesos pels dirigents independentistes ha sigut comprar, potser inconscientment, el relat colonial de l'adversari, i continuar demanant permís a Espanya per celebrar un altre referèndum d'independència, en comptes de defensar els resultats del referèndum celebrat fa sis anys. Allà va quedar acreditat que més de la meitat dels catalans volen que Catalunya sigui un estat independent. L'etapa de la consulta democràtica, per tant, ja està superada.

Quan els unionistes, que són menys de la meitat dels catalans, diuen que el referèndum unilateral de l'1 d'octubre del 2017 va tenir mancances, ningú pot negar que les va tenir. Es va fer allò que es va poder, allò que les circumstàncies permetien amb tot l'estat en contra. Un estat que ho va boicotejar molt activament, enviant milers de policies a atonyinar persones que només feien cua per votar pacíficament. Recordem-ho, més de mil ferits de diversa consideració. Costa d'entendre que alguns encara demanin una amnistia pels agressors vinguts d'Espanya, els quals encara no s'han disculpat, ni ho faran.

Dels partits amb representació parlamentària, són independentistes els tres que sumats representen la voluntat del 52% dels catalans: CUP, Esquerra i Junts. Són els tres que es van presentar a les últimes eleccions catalanes amb un programa independentista clar. Que després els seus dirigents no complissin els seus compromisos amb l'electorat són figues d'un altre paner. Hi ha més partits independentistes, però com que no tenen representació parlamentària els deixo fora de l'equació.

Des de les últimes eleccions catalanes, les de l'any 2021, s'han celebrat altres comicis, municipals i estatals, però en aquests no es dirimia el suport a la independència de Catalunya sinó altres assumptes que, òbviament, també ens afecten. Cal no barrejar les coses.

Els dirigents independentistes han de completar la feina. Si no ho fan, aviat sorgiran opcions alternatives. No té massa sentit que els partits es treguin les puces de sobre convocant la gent a manifestar-se l'onze de setembre i el primer d'octubre. Ara cal més intel·ligència i més valentia, unes virtuts que s'han trobat a faltar en els últims sis anys. Els polítics independentistes s'han de moure, i si no es veuen capaços de liderar l'etapa definitiva del procés, haurien de marxar cap a casa.

Hortera, horterada

La llengua espanyola té uns mots que no tenen una traducció precisa al català com, per exemple, hortera i horterada. Tots sabem què volen dir aquestes paraules i com les utilitzem quan parlem en la llengua del país veí, però no està prou clar com les podríem dir correctament en català sense perdre'n el significat exacte que tenen en espanyol.

Tot i no ser especialista en llenguatge, jo les tradueixo per vulgar (hortera) i vulgaritat (horterada). També hi ha qui ho traduiria per xaró i xaronada, o per carrincló i carrinclonada, però com que aquestes paraules —xaró i carrincló— no les faig servir mai quan parlo, tampoc ho faig per escrit, i descarto emprar-les.

Sigui com sigui i fet aquest preàmbul, cal deixar constància que la nostra societat està plena de gent vulgar, a tots nivells. Escoltes persones de tota mena i condició amb fàcil accés al micròfon públic i aviat t'adones que la vulgaritat sembla que s'hagi posat de moda, i que vagi a l'alça.

Molts polítics, esportistes, artistes, professors de nens i també de grans, periodistes, influencers i tertulians especialistes en tot —és a dir, especialistes en res— i altres perfils de personatges amb un cert ressò públic semblen competir cada dia per a veure qui és més vulgar. Tanta vulgaritat no hauria de ser normal en un país seriós i prestigiós com el que a mi m'agradaria.

En deixo constància, sent conscient del risc que corro de ser titllat d’elitista per alguns. És el peatge que has de pagar quan dius allò que penses en veu alta.

Benvolguts i estimades

Els vuit anys de govern d'Ada Colau al capdavant de l'Ajuntament de Barcelona han incidit, també, en la nostra manera d'expressar-nos. O, més ben dit, en la manera incorrecta d'expressar-se d'alguns. I si als comuns hi afegim els cupaires i altres que s'han deixat contaminar per aquesta moda tan ridícula del desdoblament lingüístic, ens està quedant una política comunicativa de cal justet. Vegem-ne un altre cas.

Divendres que ve comença la Festa Major de Sarrià. En el programa patrocinat per l'Ajuntament i altres entitats públiques i privades que s'està distribuint pel nostre barri, hi podem llegir dues salutacions: una de la regidora del Districte, Maria Eugènia Gay, i l'altre de la Comissió de Festes del Roser de Sarrià, sense personalitzar.

Partint de la moda ridícula del desdoblament lingüístic, veiem que el primer missatge s'adreça als "Benvolguts Sarrianencs i Sarrianenques", deixant ben palesa una clara discriminació cap a les senyores; és a dir, just el contrari d'allò que es volia evitar. Així, els sarrianencs són benvolguts mentre que les sarrianenques només són sarrianenques, és a dir, no són benvolgudes.

En el segon missatge, adreçat a les "Estimades Sarrianenques i Sarrianencs", els discriminats són els senyors. Queda molt clar que les sarrianenques són estimades, i jo que me n'alegro, mentre que els sarrianencs només són sarrianencs, és a dir, no són estimats.

Hem de suposar que no hi ha cap mala intenció, però sí una mala praxi lingüística per part dels redactors i correctors d'aquests i altres textos. És d'esperar que de cara a l'any que ve no tornem a caure en aquestes ridiculeses del desdoblament lingüístic, unes pràctiques que de vegades ens aboquen a situacions esperpèntiques. Amb una mica de ganes, bona voluntat i sentit comú, el ridícul que provoquen situacions estranyes com les descrites és fàcilment evitable. En català, totes i tots és tothom.

La foto d’una Espanya antipàtica

 

Azahara Palomeque, doctora en estudis culturals per la Universitat de Princeton, va definir l'idioma amb aquestes paraules: l'idioma no són només paraules: són codis culturals, tradicions, una història que es pronuncia. Per això hi ha qui ho detesta, per això és tan important defensar aquesta riquesa. Em quedo amb això: l'idioma és una història que es pronuncia.

Quan van abandonar l'hemicicle del Congreso de los Diputados d'Espanya perquè allà es parlava en una llengua que no era la seva llengua, els diputats de Bocs que ara mateix no sé quants són, però són molts menys dels que eren fa uns mesos —llavors passaven del mig centenar, amb tots els avantatges polítics i econòmics que ara han perdut—, buscaven com a nens petits la foto de los pinganillos que anaven deixant com a protesta a l'escó de Pedro Sánchez.

Amb la seva cara de pomes agres mentre feien el numeret volien escenificar el que segons el seu particular punt de vista era un sacrilegi lingüístic al temple de la democràcia espanyola. Volien ser els primers a expressar públicament que la nova situació plurilingüística del parlament espanyol no els acaba de fer el pes, i això sent suau en la descripció.

Els diputats d'aquest partit, com la majoria dels diputats i la majoria dels dirigents polítics espanyols, són gairebé tots monolingües, i alguns presumeixen sense vergonya d'un monolingüisme militant, una actitud que és alhora vocacional i patriòtica. Molts d'aquests personatges argumenten que utilitzant la llengua que parlen centenars de milions de persones de tot el món, només amb el castellà ja n’hi ha prou. Semblen ignorar una obvietat, i és que som a Europa, i més al nord dels Pirineus de ben poc et serveix parlar en castellà.

S'ha de reconèixer que la foto de los pinganillos és potent, i la persona que va tenir la idea es mereix una felicitació. La foto pretén explicar que, per a alguns, l’única Espanya possible no va més enllà de l'Espanya castellana monolingüe. Però vist des de la Catalunya plurilingüe de la perifèria, aquest gest només reflecteix una Espanya casposa i creixentment antipàtica i, segons alguns, en franca descomposició. Quines ganes de perdre-la de vista d'una punyetera vegada!

Quan no compres un producte sinó una marca

 

Potser per deformació professional em fixo en detalls que a la majoria de la gent els passen totalment desapercebuts. Recordo que fa uns anys, fent temps per agafar l'avió de tornada a Barcelona, passejava pel centre de Viena amb persones del meu sector d'activitat i vam passar per davant de la botiga Hermès. Mentre donàvem una ullada a l'aparador comentàvem que la llista d'espera per comprar una bossa Birkin d'aquesta empresa era superior a un any. Tant era que la demanessis a Viena com a la botiga del passeig de Gràcia que Hermès té a Barcelona, totes les botigues estan connectades telemàticament.

La llista d'espera forma part de la política de màrqueting d'aquesta empresa, líder mundial del sector del luxe en termes d'exclusivitat del producte. Conec bé aquestes situacions perquè professionalment les he viscut de prop. Si els directius d'Hermès decidissin posar el comptador a zero i eliminar la llista d'espera mitjançant un augment de la producció, ho podrien fer sense cap problema. Però és evident que no hi tenen gens d'interès.

Hi ha un sector molt minoritari de la societat, d'un alt poder adquisitiu, que per davant de tot busca l'exclusivitat. Si els fan esperar mesos per poder comprar el producte que busquen (un model determinat de cotxe o una bossa de pell Birkin), en comptes de buscar una alternativa similar a la competència com faria jo, estan disposats a esperar el temps que calgui per fer-se amb aquell producte de luxe. Alguns pensen que com més cua et fan fer, més exclusiu és el producte. Em reservo l'opinió, entre altres motius perquè jo mateix, indirectament, també m'he guanyat la vida en el sector del luxe.

La bossa de pell Birkin és un exemple clàssic i molt conegut, però en posaré un altre de la mateixa empresa Hermès que la gent potser no coneix tant. Hermès té a la venda unes sandàlies (a la foto) inspirades en un model dissenyat fa vint-i-cinc anys. Aquí també hi ha una llarga llista d'espera, i en algunes botigues tenen la venda limitada a un parell de sandàlies per client. El fet és que les persones que finalment poden accedir a les sandàlies, pagant un preu al meu entendre forassenyat i que em faria vergonya reproduir aquí, surten molt satisfetes de la botiga, i no cal dir que l’empresa encara més.