Qui fos navarrès!

En el debat reobert ara sobre l’oportunitat o no d’abolir determinats impostos injustos i/o restablir-ne uns altres igualment injustos –injustos al meu entendre, és clar–, el grau de demagògia utilitzat per uns i altres per defensar les respectives posicions polítiques és veritablement vergonyós. Sempre he pensat que, per més estrafolàries que siguin, totes les posicions ideològiques són políticament defensables, però quan s’intenta casar ideologia amb matemàtica la cosa sempre acostuma a grinyolar. Les ideologies sempre poden ser objecte d’interpretació i també d’aggiornamento, però mani qui mani dos i dos sempre sumen quatre.

És oportú recordar que l’impost de successions i donacions va ser sàviament suprimit fa uns anys pel govern tripartit pel que fa al 90 per cent de la seva recaptació. El 10 per cent restant que encara es pagava ha estat abolit per l’actual govern de CiU. Dues decisions tardanes però plenes de sentit comú. Entre altres injustícies, aquest impost era un càstig clar als estalviadors. Si et gastaves el teu patrimoni abans de morir (parlo de gastar, no d’invertir, perquè si inverteixes mantens el patrimoni), els teus hereus es quedaven sense l’herència familiar i, òbviament, mort el gos morta la ràbia, i l’impost no s’havia de liquidar. Aquest era el missatge subliminal que se’ns transmetia des del govern: gasteu-vos-ho tot i no haureu de pagar res! Però si conservaves el teu patrimoni en forma d’inversió, els hereus havien de pagar sobre un capital que ja havia tributat amb escreix via IRPF i, sovint, a més a més, via societats. És a dir, l’impost de successions era la segona o la tercera clatellada impositiva sobre un mateix objecte tributari. Tots coneixem casos de famílies que han hagut de malvendre el patrimoni rebut en herència per tal de poder liquidar l’impost, especialment quan l’herència no és diner líquid. Sé de negocis que per aquest motiu van haver de tancar, i treballadors que es van quedar a l’atur gràcies a l’impost de successions.

Pel que fa a l’impost extraordinari sobre el patrimoni, aquest va ser feliçment abolit l’any 2007 pel govern d’esquerres del president Zapatero, quan encara manava. Ara Zapatero només governa, però manar, allò que se’n diu manar, ja no mana gens. Ara, almenys fins a la seva previsible derrota electoral del 20N, a Espanya mana Rubalcaba. Quan fa quatre anys es va abolir l’impost, per part del govern es van utilitzar uns arguments plens de lògica i de sentit comú. Però ara aquells arguments tan sensats sembla ser que ja no tenen vigència, i donde dije Digo, digo Diego. Ara s’acosten unes eleccions que els socialistes saben que tenen irremissiblement perdudes. Ara toca treure de l’armari tota aquella demagògia barata de perseguir els rics, tot aquell fals argumentari electoral que acostuma a reaparèixer just abans d’unes eleccions. Però això sí, de les societats anomenades Sicavs que tributen l’1 per cent, on els rics-rics hi tenen ben aparcats els seus patrimonis, gairebé ni se’n parla.

En l’àmbit estatal l’impost del patrimoni ara reintroduït gravarà uns 160.000 contribuents, dels quals 41.448 (26 per cent) són catalans, i la recaptació total s’estima en 1.080 milions d’euros (272 a Catalunya). Però el diner és poruc, sempre ho ha sigut i, com no podria ser d’altra manera, la deslocalització discreta de capitals ja ha començat. Als advocats especialistes se’ls ha girat feina. Per entendre-ho millor hem de tenir present que de l’Europa dels 27 l’impost del patrimoni només existeix a França, que aquest any ha abaixat el tipus màxim de l’1,8 al 0,5 per cent, com a pas previ a la seva definitiva desaparició. Però Spain is different! I per cert, a Euskadi i Navarra no tenen aquest problema, allà la gestió dels impostos la decideixen ells solets, sense interferències foranes. Qui fos navarrès!

L’excepcionalitat de tancar bé

Avui en dia, un tancament empresarial modèlic que hauria de ser la norma resulta que és l’excepció que confirma la regla. A casa nostra les empreses acostumen a tancar malament. No cobra ningú i els treballadors sort en tenen del Fogasa per cobrar una part de la indemnització que per llei els correspon. Normalment tothom en surt emprenyat, i ho dic amb coneixement de causa. La setmana passada vaig visitar una empresa industrial d’un país que va entrar a la Unió Europea fa bastants anys i que té, per tant, ben assumida i consolidada la seva pertinença a Europa així com la moneda única, amb tots els avantatges –molts- i inconvenients –alguns- que això comporta. És tracta d’una petita empresa però molt prestigiosa dintre del seu ram d’activitat. Fabriquen un producte d’alta qualitat destinat gairebé en la seva totalitat als mercats de l’anomenat primer món. La seva ràtio exportadora és gairebé del cent per cent. Excepte un petit percentatge en dòlars i altres monedes fortes ho compren quasi tot en euros, i vénen bàsicament en una proporció similar en quant a monedes. És a dir, s’estalvien el risc de canvi de moneda que tant ha perjudicat, i ha beneficiat, segons els casos, a moltes empreses.

La companyia sempre ha estat ben dirigida pels seus propietaris però a causa de la competència dels països emergents anomenats BRICS (Brasil, Rússia, India, Xina i Sud-àfrica), ja feia temps que anaven disminuint el seu marge comercial així com les seves quotes de mercat. L’empresa encara no generava pèrdues comptables però anava pel camí d’entrar-hi aviat. Els propietaris tenien molt clar que no s’emmirallarien mai en les pràctiques empresarialment suïcides de molts dels seus competidors quan es trobaven en situacions similars. Són aquelles empreses que abans de perdre clients opten per abaixar els preus de venda de manera irresponsable i entren en una dinàmica imparable de pèrdues que, normalment, acostuma a acabar en una gran fallida. L’empresa acaba tancant igualment però no cobra ningú.

Fa uns mesos els propietaris van prendre una difícil decisió: tancar ordenadament l’empresa. Disposaven d’un estoc important que estan col·locant a preus de mercat entre la seva clientela tradicional, sense presses i, per tant, sense rebentar preus. Quant als treballadors, des de feia temps l’empresa ja no cobria les baixes; si puntualment necessitaven algú l’agafaven d’una ETT. No s’ha produït cap conflicte laboral, els treballadors són ben conscients de la situació d’inviabilitat futura de l’empresa. Tothom ha cobrat bastant més del que per llei els corresponia ja que els amos de l’empresa, que a la vegada hi treballaven com qualsevol altre però moltes més hores, no han volgut quedar malament amb ningú. Evidentment els proveïdors també han cobrat sense problemes ja que l’empresa no ha deixat mai de pagar al comptat. Els bancs no tindran cap problema per cobrar els seus crèdits. Doncs bé, tot això que pot semblar tan normal a ulls d’un que no segueixi de prop el món de l’empresa, no deixa de ser l’excepció que confirma la regla. Dissortadament.

Els polítics canvien mentre el radar prossegueix el seu camí

El 18 de setembre de 2007 va aparèixer a la xarxa El radar de Sarrià, el blog que estàs llegint ara mateix. Llavors a Espanya ja manava Zapatero, i parlo expressament de manar i no de governar perquè ara Zapatero ja no mana, només governa. Darrerament el president espanyol rep ordres del seu més que previsible successor, Rubalcaba, que fins fa quatre dies estava a les seves ordres, tot i que aquesta peculiar circumstància, és a dir, manar després de deixar el govern, no li evitarà una estrepitosa derrota electoral de les que fan història. Quan vaig obrir aquest blog a Catalunya manava José Montilla, que per manca de suport electoral aviat farà un any que ho va deixar. Seguint amb el repàs de les nostres administracions públiques, fa quatre anys el també socialista Celestino Corbacho presidia la Diputació de Barcelona, però després de les darreres eleccions municipals allà ja tampoc no hi governen els socialistes. A l’Ajuntament de Barcelona l’any 2007 manava Jordi Hereu, que fa quatre mesos també ho va deixar, no pas per voluntat pròpia sinó pels seus fluixos i, per altra banda, del tot merescuts resultats electorals. Entre les seves virtuts podem dir que va fer bo el seu antecessor Clos, i amb això ja està tot dit. Però cal deixar constància, això sí, que els socialistes, en un any, hauran passat de governar a tot arreu a no fer-ho enlloc.

Però tornem al blog, perquè avui fa exactament quatre anys de l’inici de la meva experiència com a blogaire. No em fa res confessar que aquests quatre anys han estat per a mi una experiència satisfactòria i enriquidora, amb unes activitats que m’agraden força: escriure, debatre i conèixer gent nova, ni que només sigui virtualment. Si aquest blog fos l’empresa en la que jo m’hi guanyés les garrofes, des de fa un any ja estaria cobrant el primer trienni, i ara mateix ja hauria completat una tercera part del temps de treball necessari per tenir dret a cobrar el segon. Però El radar de Sarrià no és la meva empresa sinó només un simple entreteniment. No em proporciona cap ingrés pecuniari, i potser millor que sigui així; d’aquesta manera no tinc compromisos amb ningú i puc escriure el que em sembli sense patir per les reaccions dels eventuals espònsors. Ara bé, si algú en coneix algun, algun espònsor openminded disposat a donar suport financer a El radar de Sarrià, prego que m’ho faci saber i segur que ens posarem d’acord. Si cal retribuir la gestió amb una comissió, cap problema. Això sí, tinc clar que no vull rebre ajuts públics de cap mena; els diners públics es necessiten per altres activitats molt més necessàries i urgents que la gestió d’un blog personal.

Durant aquest període de 1.460 dies com a blogaire han aparegut publicats a El radar de Sarrià 977 articles, o posts, o entrades, o com cadascú ho vulgui anomenar. Això vol dir que, de mitjana, he publicat dos articles cada tres dies, o vint articles cada mes, una regularitat de producció que ja la voldrien molts empresaris pels col·laboradors de les seves empreses. Òbviament parlo només de quantitat doncs la qualitat dels meus articles no sóc pas jo qui l’ha de valorar. Ara només em manquen 22 articles per arribar a la xifra emblemàtica de l’article número 1.000, que previsiblement apareixerà cap a la segona quinzena d’octubre. Mentrestant, mentre tots els nostres governants han anat canviant, he anat celebrant amb molta satisfacció el primer, el segon i el tercer aniversaris d’un blog que avui, 18 de setembre, compleix els seus primers quatre anys de vida.

Si no pots amb el teu competidor, intenta pactar-hi o compra-li el negoci

Recordo el cas d’una gran companyia que va acabar comprant Rosdor, una petita empresa anoienca propietat d’un igualadí, amb l’únic objectiu de tancar-la i evitar que li seguís fent la competència. Rosdor produïa i venia snacks (les seves patates rosses eren de les millors que hi havia al mercat) en una zona en la que pràcticament en tenia el monopoli. Aquell èxit empresarial feia nosa a la gran multinacional, i la solució per posar fi a la competència va ser dràstica: oferir l’oro i el moro al propietari d’aquella petita empresa per tal que no pogués negar-se a vendre-la. El senyor Seuba va cobrar trinco-trinco i es va acabar la competència tan aviat com els nous propietaris de Rosdor van abaixar definitivament les persianes.

Per acabar aquesta història cal recordar que amb aquells diners el fundador de Rosdor va crear una altra empresa, Paellador, que encara té més èxit que la primera. En comptes de patates rosses ara elaboren i venen paelles i altres especialitats gastronòmiques precuinades i llestes per escalfar i consumir.

Aquest episodi m’ha vingut al cap veient que sobre el tema de la llengua catalana i la ferma voluntat que tenen alguns de deixar-la reduïda al consum familiar i poca cosa més, aquí tenim dos partits que es fan durament la competència. Un de gran a nivell d’estat, el Partido Popular, i un de petit a nivell més local, Ciudadanos. Doncs bé, no m’estranyaria gens que mes tard o més d’hora Ciudadanos acabés sent el Rosdor de la política catalana, tot i que sóc incapaç d’intuir qui faria llavors el paper de Paellador.

Barbacid, el CNIO i el govern espanyol

Recordo que quan fa uns anys es va convèncer Mariano Barbacid, un científic i investigador espanyol reconegut mundialment, perquè tornés dels Estats Units i s’instal·lés a Espanya, ens ho van presentar com un gran èxit del govern. Va ser portada a tots els diaris i telediaris. I la foto, sobretot que no falti mai la foto del governant de torn amb el científic que torna a casa. Però posteriorment, i això va passar gairebé desapercebut, van sorgir discrepàncies entre Barbacid i el govern espanyol. El científic feia temps que es queixava de la manca de finançament, i lamentava també que les autoritats no li permetien utilitzar un finançament addicional privat per a les seves investigacions sobre el càncer de pulmó. I potser hi van haver més discrepàncies que no s’han fet públiques.

Degut a la manca de suficient diner públic per tirar-les endavant amb una mínima garantía d’èxit, l’equip de Barbacid es va espavilar per altres vies. Finalment va trobar una font de finançament complementària, d’origen privat, però quan els governants espanyols se’n van assabentar no els hi va agradar gens. Tal vegada el nostre govern no vol compartir els possibles èxits que pugui assolir aquest equip punter d’investigadors. La foto que dèiem abans, la punyetera foto, i el desmesurat afany de protagonisme tan habitual entre els dirigents polítics. La reacció governamental, però, va anar una mica més lluny: a Barbacid el van fe fora de la presidència del Centro Nacional de Investigaciones Oncológicas CNIO, tot i que podia continuar treballant com a investigador en el mateix organisme.

No crec que a aquestes alçades ningú discuteixi la qualitat científica i professional de primer ordre de Barbacid, reconeguda a tot el món. Ara que encara el tenim aquí seria lamentable que per uns temes bastant secundaris, que sembla ser que la cosa pot anar per aquí, Barbacid se n’acabés atipant i fes novament les maletes per tornar als Estats Units, on per altra banda el rebrien amb els braços oberts. Si els bons continuen marxant, aquest país (Espanya o Catalunya, tant se val) no aixecarà mai el cap. ¡Que inventen ellos! deia Unamuno. Però resulta que els ellos d’avui són també científics d’aquí que han hagut d’emigrar i buscar-se la vida a l’estranger, i quan tornen els fan la vida impossible perquè tornin a marxar. Decebedor.

Longevitat parlamentària

Alfonso Guerra @ mienmano ha declarat que Pérez Rubalcaba @ azotedelosricos, el més que previsible futur cap dels socialistes espanyols, finalment l’ha convençut perquè segueixi fent de diputat a Madrid quatre anys més. Ell no volia seguir, no, ja ens ho creiem, ja, però un deure patriòtic -malentès- i un -equivocat- sentit de la lleialtat amb el seu partit l’han fet agafar el compromís de sacrificar-se quatre anys més per la seva pàtria (no puc evitar que se m’escapi el riure). Així, Guerra es tornarà a presentar a les properes eleccions per tal d’intentar revalidar l’acta de diputat que conserva ininterrompudament des de l’any 1977. Porta, per tant, 34 anys al Congreso de los Diputados d’Espanya. No crec que ningú amb un mínim de sentit comú pugui negar que 34 anys són massa anys.

Estic convençut que la limitació de mandats que alguns reclamem, val a dir que amb un èxit més aviat escàs per no dir nul, hauria d’afectar també els diputats. No sóc tècnic en la matèria i ignoro si un parlamentari hauria de tenir fixat per llei un límit de vuit anys com a diputat o n’haurien de ser un màxim de dotze, però que no s’hi hauria d’estar tota la seva vida laboral n’estic ben convençut. Els que manen de veritat, però, que no són precisament els diputats, dissortadament ho veuen de manera diferent, i així ens va. Ara bé, no cal anar tant lluny, no cal anar fins a Espanya per trobar casos de longevitat parlamentària. A casa nostra també en tenim algun exemple, casualment o no també d’un socialista: Higini Clotas va entrar al Parlament quan es va reobrir l’any 1980, i des de llavors encara no n’ha sortit. Quan l’any 2014 s’acabi la present legislatura, l’home portarà com a diputat els mateixos anys que ara porta Guerra al parlament espanyol: trenta-quatre.

Sense cap intenció d’acusar als senyors Guerra i Clotas, sobre els que no tinc cap mena de sospita de corrupció, està sobradament demostrat que la corrupció política té com a un dels seus aliats principals les llargues estades dels bandarres ocupant càrrecs públics, siguin d’elecció democràtica o siguin d’accés digital. Altres vegades ja hem parlat dels excessius 23 anys del mandat de Pujol, o dels encara més excessius 32 anys del mateix color polític a molts ajuntaments (per exemple, el de Barcelona), i molt sovint amb el mateix alcalde. I ara algú potser dirà que no es pot prohibir que governi un partit que va rebent el suport popular majoritari cada quatre anys. I és cert, no es pot prohibir. Però si hi hagués hagut la limitació de mandats de vuit anys (dues legislatures), tant l’alcalde Maragall com el president Pujol haguessin hagut de plegar després d’aquests vuit anys, i l’alternança política que alguns demanem amb tanta insistència hagués estat molt més factible. Per tant, limitació de mandats ja!

El cinisme d’un partit espanyol

Quan abans d’ahir vaig començar a rumiar aquest article, el títol que hi pensava posar era “El cinisme de l’alcalde García”. Avui, però, llegint La Vanguardia de paper, he vist clar que l’actitud novament provocadora de l’alcalde García no és un verso suelto dins del seu partit sinó que representa fidelment la posició oficial del Partido Popular. García ja fa uns quants anys que és regidor de l’ajuntament de Badalona. Abans s’asseia als bancs de l’oposició i des de fa uns quants mesos, en guanyar clarament les eleccions, ocupa amb tot mereixement la poltrona d’alcalde. Quan García s’estava a l’oposició ja no participava en els actes organitzats pel seu ajuntament per celebrar la Diada Nacional de Catalunya. Un incís: segons la legislació vigent aquesta és la denominació oficial de la diada, tant com s’omplen la boca amb això de fer complir les lleis. Aquest primer 11 de setembre com a alcalde, García s’ha hagut de buscar noves excuses per evitar la celebració institucional del seu ajuntament. Per exemple, en la documentació institucional s’ha suprimit el mot nacional de la denominació oficial que dèiem abans. Per exemple, suprimint unes conferències del seu ajuntament i que ja formaven part de la tradició badalonina, però que a ell i al seu partit li semblaven massa identitarias. Finalment, l’objectiu no confessat de García ha estat assolit amb èxit: divendres els altres partits del consistori van manifestar que, davant de les continues provocacions del regidor, no participarien en els actes institucionals del seu ajuntament i llavors l’alcalde García, mostrant-se falsament compungit davant la premsa, va reaccionar anul·lant l’acte. Ja tenia l’excusa que buscava.

Parlava abans de La Vanguardia d’avui. A la pàgina 23 hi ha un anunci a tota plana del Partido Popular amb una gran foto de la presidenta de la seva franquícia catalana i un títol que diu “FELIÇ DIADA DE CATALUNYA”. Aquí el mot nacional tampoc no hi surt, i això m’ha confirmat que l’alcalde García no va per lliure sinó que segueix instruccions clares e inequívoques de la seva formació política. Llavors he anat a buscar l’anunci a l’Ara i a El Punt Avui per comprovar que el mot nacional tampoc no hi era, no fos cas que la mutilació del nom oficial hagués estat una iniciativa pròpia de La Vanguardia, que del diari dels Godó t’ho pots esperar tot. Però no, no és que el mot nacional no hi fos, és que ni tan sols hi he trobat l’anunci, i a partir d’aquesta dada les conclusions que se’n puguin treure són lliures. No he pogut comprovar, però, si al TBO hi sortia el mateix anunci; no l’acostumo a comprar.

El Partido Popular ho té clar. La seva nació és España, i Cataluña y su lengua vernácula només són una gran nosa política pel seu projecte centralista d’estat uno y grande. Democràticament hi tenen tot el dret, només faltaria. Recordem, però, que a aquesta formació política només la vota el dotze per cent de l’electorat català. Passen els anys i no passen del dotze. Cal recordar que en la seva millor època, durant el mandat de Vidal-Quadras, havien superat el tretze, que tampoc no és res de l’altre món. És a dir, per més soroll que facin, a Catalunya el Partido Popular sempre ha sigut un partit residual. Relacionat amb tot això, ahir vaig ser a l’Hotel Santa Marta de la platja de Santa Cristina de Lloret. Allà també ho tenen clar. Les banderes les tenen penjades en un únic pal. A sobre, ben a la vista de tothom, l’espanyola; a sota, mig amagada pels arbres segons des d’on t’ho miris, la catalana. Així de clar, una manera ben visible de mostrar la submissió sense subterfugis. Com ho fa el Partido Popular. Banderes a banda, al Santa Marta s’hi menja molt bé, i tenen unes instal·lacions i una platja fantàstiques. Però mentre demostrin aquest nul respecte per la bandera del meu país no hi penso pas tornar.

Vicenç Navarro vs. Manel Fuentes

S’ha produït un gran rebombori mediàtic per l’entrevista de dotze minuts que Manel Fuentes (El matí de Catalunya Ràdio) va fer dimecres passat a Vicenç Navarro, catedràtic de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra. Les esquerres i, molt especialment, les esquerres més esquerranoses i dogmàtiques d’aquest país, han posat el crit al cel i han demanat la dimissió i/o el cessament immediat de Manel Fuentes com a conductor del programa. Són les mateixes esquerres que durant els darrers set anys ens han governat amb mà de ferro. Són les mateixes esquerres que, seguint les teories econòmiques del professor Navarro, ens han deixat el país com ens l’han deixat, i no estaven gens acostumades a que algú posés en qüestió les teories del seu guia espiritual, tot i que l’economista Xavier Sala i Martin ja havia fet públiques les seves abismals discrepàncies professionals amb Navarro. En aquest sentit, chapeau! ara per en Fuentes.

L’entrevista, però, té algun moment poc afortunat per part de l’entrevistador, i així ho va reconèixer ell mateix poca estona després, quan va demanar disculpes per antena, unes disculpes que va reiterar per escrit. I només començar el programa del dia següent –ahir dijous- en Fuentes va tornar a entonar el mea culpa per antena. Partint de la base que tothom es pot equivocar, també el periodista radiofònic més escoltat de Catalunya en la seva franja horària, penso que tres disculpes en menys de 24 hores són més que suficients, especialment si es complementen amb una invitació formal feta a l’entrevistat perquè vagi un dia amb més calma al programa i s’expliqui sense les urgències d’una curta entrevista telefònica.

Dit això, el professor Navarro va quedar ben retratat, tant en les formes com en el fons de la seva intervenció. En aquest sentit, un mitjà públic com és Catalunya Ràdio entenc que amb aquesta entrevista ha fet un bon servei al país. Navarro es queixava del to dur utilitzat per l’entrevistador, però cal no oblidar que va ser el propi Navarro qui va començar a escalfar l’ambient només començar l’entrevista, en respondre de forma clarament provocadora a la primera pregunta d’en Fuentes: faci una pregunta més interessant, si us plau. No cal dir que tenia tot el dret a dir-ho, però llavors havia d’acceptar que entrava en un joc perillós, ja que en Fuentes té una acreditada habilitat com a entrevistador que Navarro no té.

I ja per acabar, un curiós intercanvi de missatges d’ahir al vespre entre l’autor d’aquest blog i la Universitat Comunista dels Països Catalans. Jo tan sols pretenia saber si aquesta entitat podria tenir quelcom a veure amb la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya, generosament subvencionada pel tripartit, i de la que Vicenç Navarro n’és actualment el rector emèrit. Aquests són els missatges creuats:

18:24 * Quina relació té el professor Vicenç Navarro amb aquesta Universitat, si és que n’hi ha alguna? Miquel Saumell
18:26 * Gràcies per contactar amb nosaltres. Properament atendrem la teva petició. Atentament, Grup Promotor de la UCPC
20:47 * A que es deu aquesta pregunta?
22:35 * Moltes gràcies per la seva resposta, per cert sense firma, que ara hauré de interpretar, a risc d’equivocar-me. Encara existeix el secretisme leninista? Salutacions cordials, Miquel Saumell

I per avui deixem-ho aquí.

Els conversos són els pitjors

Catalunya és un país petit i més o menys tots ens coneixem. Els polítics conversos són els pitjors, els més perillosos i els més imprevisibles. S’han de demostrar a sí mateixos i també al seu nou partit la justificació del canvi de camisa. Per tal que els perdonin els pecats comesos amb anterioritat, els conversos es creuen contínuament en l’obligació de fer mèrits extraordinaris, com una mena de penitència civil. I la millor manera que se’ls acut per demostrar la seva fidelitat i la seva adhesión inquebrantable a les noves sigles passa per atacar el seu antic partit amb el que, com qui diu fins fa quatre dies, tot eren coincidències i flors i violes. Per els polítics conversos aquesta és la sortida fàcil, tot i que sovint determinades declaracions provoquen vergonya aliena. I credibilitat zero.

Fa un parell de dies Enric Millo, ara diputat del Partido Popular i abans de CiU, ens amenaçava des d’un faristol, somrient en les formes però amb un to clarament amenaçador, dient-nos que si CiU trencava amb els populares estava a les seves mans provocar eleccions anticipades a Catalunya. Cada dia es fa més evident que en el tema lingüístic la distància entre ambdós partits és sideral, tot i que en altres temes la coincidència ideològica pugui ser força alta. El diputat parlava com si els 18 diputats populares (més els 3 diputats de la que sembla la seva segona marca, Ciudadanos) tinguessin la clau definitiva de la governabilitat de Catalunya. Però ells saben que 18 diputats són només 18 diputats sobre 135, i no és cap secret que en un parlament amb 10 partits polítics representats les alternatives parlamentàries no s’acaben, sortosament, amb el Partido Popular. Per això de tant en tant fan veure que estiren molt la corda però... assegurant-se que no es trencarà. Saben que Rajoy els vigila de prop.

Parlem clar. A Catalunya, la tasca lingüística del Partido Popular consisteix en relegar l’ús del català a l’àmbit familiar i poca cosa més. Això sí, sense dir-ho clarament. La seva guia és el Decret de Nova Planta: Introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Amb aquest objectiu, els populares utilitzen totes les armes al seu abast, des dels tribunals espanyols de justícia fins a la demagògia més insultant, barroera i fastigosa, que els fa ser tan antipàtics i poc votats (dotze per cent) a Catalunya però que els dóna molts rèdits electorals a Espanya, on d’aquí dos mesos obtindran una folgada majoria absoluta.

I no ens enganyem, aquí pocs creiem en una justícia clarament parcial com la que tenim, que massa sovint actua com a jutge i part. Aquí tots volem una justícia a la carta. Quan els convé, els populares són els primers en deixar de banda aquesta justícia tan parcial, i només cal veure com estant reaccionant a la sentència del Tribunal Constitucional (TC) espanyol que va declarar la legalitat de Bildu. TC sí quan es carrega l’Estatut de Catalunya; TC no quan beneeix Bildu. Si la justícia establís que els catalans ens hem de suïcidar és evident que una sentència així no s’hauria de complir. Doncs lingüísticament parlant és això el que diu la justícia espanyola: que ens anem suïcidant de mica en mica. Per tant, els nostres governants tenen l’obligació de trobar una sortida imaginativa que ens estalviï el suïcidi lingüístic que se’ns vol imposar des d’Espanya. Al capdavall, cap sentència ni cap interlocutòria ha parlat mai de percentatges. Es tracta de posar-hi una mica d’imaginació. Per exemple, es podria donar una classe a l’any en espanyol i tota la resta en català, i l’ensenyament ja seria tècnicament bilingüe com ens imposen des d’Espanya. Cal acabar agraint al Partido Popular, això sí, la seva valuosa contribució a la causa de l’independentisme a Catalunya. Lo cortés no quita lo valiente.

Des de Burgos, Espanya

Deia en l’article anterior que m’estava uns quants dies a l’estranger. Aquesta vegada ens hem estalviat els desagradables controls dels prosegurs aeroportuaris i hem viatjat per carretera, direcció oest, concretament fins a Burgos, Espanya. Obro parèntesi. Tinc perfectament clara la delimitació geogràfica del meu país. Per mi tan estranger és Clermont Ferrand (França) i Ravenna (Itàlia), com Matosinhos (Portugal) i Burgos (Espanya). És a dir, ara per ara em moc provisionalment amb documentació que considero estrangera. Tanco parèntesi. He pogut constatar que res no ha canviat des de la darrera vegada que vaig viatjar a Espanya, ara fa un parell de mesos. Una mica més enllà de Catalunya s’acaben els radars recaptatoris que tant sovintegen a les autopistes catalanes. Allà n’hi ha molts menys. Un altre avantatge és que, tan aviat com surts de Catalunya, la gasolina et surt quelcom més barata, i és que a Espanya encara no paguen el cèntim sanitari. I això sí, estrelles Michelin al marge, que de restaurants triestrellats a Espanya encara no en tenen cap, no sabria pas dir on es menja millor. Tot depèn dels paràmetres que es considerin. Però que no se’ns enfadi ningú i deixem-ho en un empat tècnic, tot i que pel meu gust aquella cuina potser és massa contundent, massa calòrica, si més no a l’estiu

L’arqueòleg Eudald Carbonell és molt mediàtic i es presenta sempre com el cap visible d’Atapuerca. Sap vendre el seu producte. En aquest sentit i al marge de les seves reconegudes habilitats tècniques pròpies de la seva professió, sempre l’he considerat un bon venedor. Es nota que és català. Això sí, segueix vestint amb aquell look Coronel Tapiocca tan propi de l’explorador europeu que a principis del segle passat es movia per l’Àfrica negra. Yes, Bwana! Aquells salacots blancs i aquelles armilles multibutxaca de color de gos com fuig, que no dubto que per alguns deuen tenir la seva utilitat. En definitiva, Carbonell se’ns presenta amb aquell vestuari propi dels blancs que dominaven els negres de l’Àfrica subsahariana i que encara ara et trobes en zones rurals de Kenya. Una mena de disfressa que a mi sempre m’ha cridat l’atenció, més aquí que a l’Àfrica, i especialment des que fa uns mesos l’empresa Coronel Tapiocca va fer fallida. En fi, cadascú vesteix com vol i, com diuen per aquelles terres, el hábito no hace al monje.

Anem al gra. Valen la pena les visites als jaciments arqueològics de la Sierra de Atapuerca, així com al Museo de la Evolución Humana, del que a dalt a l’esquerra he reproduït el seu excel·lent logotip. És més que recomanable anar als dos llocs, que es complementen perfectament, tot i que degut al meu desconeixement previ potser m’esperava quelcom més. Però tot i això recomano aquestes visites. Burgos queda a uns sis-cents quilòmetres des de Barcelona per autopista; per cert, tota de pagament. Sense entretenir-se massa pel camí es tarden menys de sis hores. Un incís. Burgos forma part d’allò que es coneix com l’Espanya profunda, un concepte més ideològic que geogràfic. La premsa local d’aquests dies té com a tema estrella el segons ells perill real de la desaparició de la llengua espanyola a Catalunya, degut a la imposició nacionalista del català a l’escola. Aquella gent també es mostra igualment molt preocupada pel perill que corre la indisoluble unidad de la nación española. No ens volen com som, però tampoc ens volen deixar anar. Un especialista en alta psiquiatria política potser hi podria fer alguna cosa.

Com una mena d’avís a navegants catalans, en un lloc preferent del loby del nostre hotel hi havia un faristol amb un exemplar de la Constitución Española obert per la pàgina dels articles 1, 2 i 3. L’article 1 és aquell que ve a dir que un senyor extremeny de Jerez de los Caballeros, o una senyora canària d’Icod de los Vinos, tenen el mateix dret que un català a decidir els temes que afecten Catalunya. L’article 2 parla de ...la indisoluble unidad... patria ... indivisible... L’article 3 diu per una banda que el castellano es la lengua..., que es compleix fil per randa, i per l’altra que la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección, un aspecte que tots sabem que no s’ha complert mai, més aviat el contrari. És a dir, cap respeto per part d’Espanya. Bé, o no tan bé, però avui ens estem allargant massa i encara no hem entrat en matèria.

Per resumir-ho en tres paraules i tal com diria la Guide Michelin, la visita vaut le voyage. A Burgos no us perdeu tampoc la catedral, el retaule espectacular de l’església de San Nicolás de Bari, el Monasterio de las Huelgas, la Cartuja de Miraflores, San Pedro de Cardeña, etc. No entraré en els detalls concrets de les visites doncs els podeu trobar amb facilitat per internet. Després d’aquest viatge es pot perfectament aplicar aquell eslògan de Rosa Díez que va fer tanta fortuna, i que deia Ven y cuéntalo!, quan aquesta diputada d’UPyD era la consellera socialista de turisme del govern d’Euskadi i encara no havia fet la deriva ideològica cap a l’espanyolisme més caspós. Doncs això és exactament el que he intentat fer amb aquestes ratlles, verlo y contarlo. I ja per acabar, una prova més del multilingüisme d’aquest blog, per altra banda gens nacionalista, és que només en aquest article s’han utilitzat cinc llengües amb tota naturalitat i sense cap problema: l’anglès, el català, l’espanyol, el francès, i el swahili.

De aquellos polvos...

Al capdavall, els problemes quasi sempre acaben sent econòmics. El gravíssim problema que tenim a Catalunya té molt a veure amb el vessant econòmic de la nostra relació amb Espanya. Ni la llengua, ni la sardana, ni els castellers que ensenyen l’estelada a Nova York i són xiulats i insultats pels espanyols, ni la immersió lingüística, ni les ambaixades, ni les matrícules dels vehicles amb o sense el CAT. Res de tot això té cap importància si ho comparem amb el creixent maltractament fiscal que patim els catalans per part de l’encara nostra metròpoli.

Vist amb la perspectiva que ens donen les tres dècades transcorregudes des del conegut com a pacte de la transició, aquell gran acord polític dels anys setanta del segle passat que algú amb força encert va anomenar pacte de l’amnèsia, cada dia està més clar que CiU va cometre un greu error en donar suport a la constitució del 78 en els termes en que va quedar finalment redactada. És el pecat original de CiU i, si ho hem de personalitzar, és el pecat original de Pujol Soley i Roca Junyent, que aleshores dirigien amb mà de ferro la coalició. De aquellos polvos vienen estos lodos.

Ara s’ha posat en marxa una reforma exprés de la constitució que encara ens collarà més. I dic ens perquè els catalans, amb la disminució de l’autogovern que la reforma comporta, serem uns dels grans perjudicats. Com diria aquell, éramos pocos y parió la abuela. O a perro flaco todo son pulgas. No demano res dels socialistes, que sempre han tingut clar qui és el seu amo. Però estaria bé que Pujol i Roca comencessin a reconèixer la seva part de responsabilitat en aquest afer, tot i que amb la boca petita ja ho comencen a insinuar. La transició era el moment dolç per resoldre el problema del finançament de Catalunya, tal com van fer els bascos aprofitant una situació històrica que els beneficiava. Però pel motiu que sigui Catalunya no ho va fer. De aquellos polvos vienen estos lodos.

No em cansaré de repetir-ho sempre que convingui: respecte Catalunya, PP i PSOE són exactament la mateixa cosa. És a dir, en el fons, i sovint també en les formes, ambdós tenen una mirada centralista i colonialista de l’estat. La prova del cotó: ens han estat repetint durant trenta anys que la seva constitució, seva en el sentit que no la considero gens meva, sempre es podia modificar, però que el procediment per fer-ho era llarg i feixuc, i que després s’havia de ratificar en referèndum. Era mentida. Ara s’han proposat modificar-la i amb un parell de reunions s’han posat d’acord. Els catalans tenim mala peça al taler. I ho deixo aquí. Deixo també el blog fins a mitjans de la setmana que ve, que durant uns quants dies seré a l’estranger i tindré altres prioritats i ocupacions.

I molt relacionat amb el tema d'avui també us podeu mirar aquesta entrevista.

Que difícil és deixar-ho!

El 28 de novembre de l’any passat els socialistes van perdre, amb tot mereixement, el govern de Catalunya. El responsable màxim d’aquella estrepitosa derrota electoral es diu José Montilla, que encara exerceix de primer secretari del partit socialista. El sentit comú ens diu que, després d’una derrota tan contundent, a can socialista s’imposava amb urgència un canvi de líder, i segurament d'algunes coses més. El politburó del partit, però, s’ho va prendre amb tota la calma fins que finalment va decidir fixar la data del proper congrés pel 28 d’octubre, és a dir, exactament onze mesos després d’aquell fracàs electoral sense precedents. Mentrestant els senyors Montilla, Iceta, Zaragoza, Nadal, de Madre, Rangel i companyia han continuat al capdavant del partit com si ells no tinguessin res a veure amb aquell desastre.

Posteriorment, el personatge que als efectes pràctics és també qui porta la batuta dels socialistes catalans, José Luis Rodríguez Zapatero @ ¡apoyaréelestatuto!, va anunciar que les properes eleccions espanyoles seran el 20 de novembre, una data emblemàtica que, per uns motius ben diferents, ja forma part de la història d’Espanya. Es desconeix quin estrany mecanisme mental va portar Zapatero a fer coincidir la data de la seva mort política amb la data de la mort biològica de Franco, però aquest estudi el deixarem pels experts en alta psiquiatria política.

La primera conseqüència de l’avançament electoral ha sigut l’ajornament del congrés dels socialistes catalans que dèiem abans, per tal d’evitar que coincideixi amb la campanya electoral. Que es vulgui evitar aquesta coincidència té tota la lògica, però costa d’entendre que en comptes d’avançar el congrés s’hagi decidit endarrerir-lo encara més. Així, aquell període transitori d’onze mesos s’allargarà fins a superar els quatre-cents dies. Pel que sembla, els actuals dirigents de la franquícia socialista catalana no tenen cap presa per sotmetre’s a l’harakiri polític que els toca fer després dels seus darrers fracassos electorals. Per altra banda, tampoc semblen massa disposats a deixar pas a gent nova amb idees noves com poden ser, per exemple, les diputades Laia Bonet, Rocio Martínez-Sampere i altres components de l’anomenada generació blackberry, que destaquen per la seva gran preparació. Si algú en dubta pot comparar els seus currículums amb els dels que actualment governen el partit, començant pel del primer secretari.

S’especula que el successor de Montilla com a primer secretari del partit pot ser Miquel Iceta, una persona molt intel·ligent que a can socialista ho és tot... menys la imatge de renovació que els socialistes necessiten ara com el pa que mengen. Aquesta difícil successió, però, la decidirà el politburó del partit en petit comitè, i el congrés no farà res més que seguir obedientment les seves instruccions. Es diu també que la ministra de la guerra, que no de defensa, Carme Chacón, podria repetir com a cap de llista per Barcelona on, per cert, durant els darrers quatre anys pràcticament no hi ha posat els peus. Cal constatar que sempre que aquests dos personatges han hagut de triar entre Catalunya i Espanya han optat per la seguretat que els dóna la metròpoli. Ho fan, ho diuen i no se n’amaguen; és la seva opció, tan legítima com qualsevol altra.

Vist des de fora crida l’atenció aquesta indefinició i manca d’iniciativa dels socialistes catalans. Si en una empresa privada hagués passat el que va passar a can socialista el 28 de novembre de l’any passat, amb la cirereta afegida de la patacada bis de les municipals, ningú amb dos dits de front entendria que un any després encara seguissin dirigint l’empresa els mateixos personatges. Amb això es constata una vegada més que les dinàmiques polítiques dels partits no tenen res a veure amb el ritme que porta la societat a la que els polítics pretenen dirigir.

Heribert Barrera

Dissabte va morir a l’Hospital de Barcelona el president Heribert Barrera. D’entrada cal dir que Barrera sabia fer moltes coses al marge de la política, i el seu currículum professional deixa en evidència el de la majoria dels nostres polítics. Aquest és un dels molts fets diferencials del personatge ara desaparegut, tot i que avui em centraré en el seu vessant polític. El recordo com a diputat del Congreso de los Diputados d'Espanya quan es va aprovar l’estatut. El recordo també com a diputat del Parlament Europeu, on no va utilitzar mai la llengua espanyola per fer visible la seva protesta per la prohibició d’expressar-se en la seva llengua. Una prohibició, per cert, encara vigent, deguda a pressions polítiques provinents dels dos grans partits de l’estat espanyol, unes organitzacions que en els temes d’estat tenen una visió bàsicament colonialista de Catalunya, i així ens va als catalans. PP i PSOE, tanto monta, monta tanto. Sí, sí, no ens escandalitzem, és exactament així, i tots ens entendríem millor si, tal com feia el president Barrera, diguéssim sempre les coses pel seu nom.

Barrera va deixar un bon record com a diputat i primer president del nostre Parlament recuperat, una institució històrica que després del franquisme es va haver d’organitzar a partir del no-res. Ens ha deixat també bons records de la seva activitat pública a partir de la seva retirada de la vida política oficial, tot i alguna relliscada semàntica tant puntual com disculpable. Alguns, i molt especialment dirigents del seu propi partit que no veuen més enllà de la punta del seu nas, no li van perdonar mai que fos una persona amb un sòlid discurs propi. Va ser molt clarivident la seva forta crítica, per altra banda del tot merescuda i plena de sentit comú, sobre la submissió d’Esquerra a un partit d’obediència forana com ho és el PSOE-psc, només amb l’objectiu de tocar poder amb aquell invent polític anomenat tripartit. Ho va ser igualment la seva advertència sobre les greus conseqüències futures que aquell pacte de perdedors tindria a nivell electoral. Amb els anys Heribert Barrera es va anar consolidant com tot un senyor de la política catalana. Descansi en pau.

No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau

(Ve d’aquí)

Aquest matí s’ha reunit la Diputació Permanent del Parlament de Catalunya, que es composa de vint-i-dos diputades i diputats que gaudeixen dels següents tractaments protocol·laris: una diputada que és Molt Honorable, quatre diputades i diputats que només són Honorables, setze diputades i diputats que són Il·lustres i, finalment, una diputada –casualment pertanyent al Partido Popular- que té un tractament de connotacions tan clarament espanyoles com és el d’Excel·lentíssima. Amb aquesta introducció protocol·lària vull donar a entendre que cap d’aquestes vint-i-dues persones reflecteix el tipus de gent normal que et pots trobar anant pel carrer. Així, intueixo que cobren el seu sou i les seves dietes puntualment, que a la seva empresa (el Parlament) no tenen cap por de patir un ERO, ni de tenir impagats, ni de rebre inspeccions d’organismes públics de tota mena i condició, que massa sovint sembla que només tinguin com a objectiu el de fer la vida impossible a les empreses. Intueixo que la majoria d’aquestes diputades i d’aquests diputats no solen viatjar en metro ni en bus com fa la gent normal, i intueixo també que des d’un cotxe amb xofer (sigui del Parlament, del partit o d’altres organismes públics als que també pertanyen) les coses no es veuen de la mateixa manera com les veu la gent normal.

El tema monogràfic de la reunió extraordinària de la Diputació Permanent era la modificació extraordinària i puntual del sistema de pagament que s’ha establert aquest mes d’agost per tal d’intentar controlar els perceptors del PIRMI (renda mínima d’inserció), on alguns experts –i jo me’ls crec- ens diuen que hi ha un frau bastant generalitzat. No deixa de ser curiós que diputats pertanyents als partits d’esquerra que formaven part del tripartit ja van demanar fa dies la dimissió dels consellers compareixents avui, és a dir, abans d’escoltar els seus arguments. Res de nou però molt decebedora aquesta irresponsabilitat d’alguns parlamentaris. El fet és que amb el temps s’ha anat fent més evident que això del PIRMI era un berenar de negres, una expressió sense cap connotació racista, tot i que més del quaranta per cent de perceptors del PIRMI són estrangers, però sí com a sinònim de confusió i desordre. Algú hi havia de fer alguna cosa, algú havia d’intentar posar fi a tant desgavell.

Els encarregats de posar ordre són els consellers Cleries i Mena que avui han comparegut al Parlament. Han explicat que la totalitat dels xecs corresponents a les 34.535 persones que fins ara rebien el PIRMI es va enviar a finals de juliol a les adreces catalanes que els propis beneficiaris del PIRMI havien declarat en el seu moment a l’administració. Des de primers d’agost fins ara s’han cobrat més del vuitanta per cent d’aquests xecs, concretament 27.828. La resta de xecs enviats i fins a data d’avui no cobrats són 6.707, és a dir, el 19 per cent del total. Les causes d’aquests no-cobraments són diverses i moltes encara s’estan investigant: des dels beneficiaris que han mort –alguns fa més d’un any, però que per manca de control i desídia de l’administració els seus familiars anaven rebent puntualment la transferència bancària- fins als que ja no viuen a Catalunya, passant pels que han millorat la seva situació social i ja no ténen dret a cobrar el PIRMI, etc. etc. No ens fem trampes al solitari: aquí no es discuteix el PIRMI, aquí es discuteix un frau, i de l’acte d’aquest matí n’he tret la conclusió que a alguns parlamentaris ja els estava bé seguir com fins ara i no tocar res. Per això deia al principi que som molts els que tenim la sensació que políticament no ens representa gent gaire normal.

Una opció pràctica: comprar el sindicat

Sovint sorgeixen conflictes entre l’empresari i els seus empleats, i lògicament cadascú defensa aferrissadament allò que considera seu. El treballador, el seu lloc de treball en unes condicions laborals i salarials raonables. L’empresari, una raonable remuneració del capital que ha invertit a l’empresa. Quan apareix el conflicte es discuteix i es negocia en busca d’una sortida consensuada. En la majoria dels casos s’arriba a una solució de compromís, una solució que, normalment, no satisfà del tot cap de les dues parts enfrontades. Aquesta és precisament la prova del cotó que l’acord és bo, que ningú en quedi plenament satisfet. Però de vegades, per més bona voluntat que hi posin les parts en conflicte, l’acord no resulta possible. Llavors només queda, per part del treballador, el recurs a la vaga i, per part de l’empresa, el recurs al lockout o tancament patronal, una opció tan legítima com l’altre però que poques vegades s’utilitza. Així és com funcionen les relacions laborals quan hi ha un conflicte d’interessos.

Però per part de l’empresa és legítim pretendre que els treballadors no utilitzin el recurs de la vaga. Imaginem-nos que una empresa es vulgui assegurar una pau laboral consolidada i duradora. Per assolir-ho l’empresa té dues opcions. Opció 1: tractar bé els treballadors. Si el treballador rep un tracte correcte no tindrà cap motiu per exercir el dret de vaga. A més a més, treballarà content i augmentarà la seva productivitat. Òbviament l’empresa en sortirà igualment beneficiada. Opció 2: comprar els sindicats. Tot i que en aquest país la taxa d’afiliació sindical és molt baixa, inferior al deu per cent, les nostres lleis donen molt poder als sindicats. A la pràctica poden fer i desfer al marge dels interessos dels treballadors, i veiem massa sovint com els dirigents sindicals acaben defensant per davant de tot els seus propis interessos personals. Això és així de lamentable, i seguirà sent-ho mentre no es canviïn les lleis que regulen el nostre cada dia més desacreditat sindicalisme.

Tot i que l’opció 1 seria la més lògica, de vegades l’empresa que vol evitar conflictes s’inclina per l’opció 2. Ras i curt, si el sindicat es deixa estimar l’empresa el compra. Així de clar i així de contundent. Quan l’empresa és una administració pública la temptació de comprar els sindicats augmenta ja que el polític que hi ha al capdavant pensa prioritàriament en la seva reelecció i, per tant, no vol soroll. I evidentment aquí posem-hi totes les excepcions que calguin, que haberlas laylas. Però no deixen de ser això, excepcions que confirmen la regla. Si per garantir la pau laboral s’ha d’untar el sindicat, es paga el que faci falta. Al capdavall es paga amb uns diners que, com diuen equivocadament alguns que no tenen les coses gaire clares, no són de ningú, com si aquests diners no tinguessin amo. O dit en altres paraules, quan el conflicte es dóna en una administració pública, qui pren la decisió no posa en joc els seus propis diners.

Això és el que passa entre la Conselleria d’Interior de la Generalitat de Catalunya i alguns dels seus treballadors, aquells coneguts com els mossos d’esquadra. Un quart de milió d’euros l’any és el preu de la pau laboral dels mossos d’esquadra. Jo, administració, et subvenciono i tu, sindicat, no m’esveres el galliner. Més senzill, impossible. Però dirigents d'un sindicat presumptament agraciat encara tenen la barra de dir que els sindicats per ser independents i poder defensar les iniciatives d’un col·lectiu, han de sobreviure de les quotes dels seus afiliats i no dels diners que li dóna el departament. La teoria d’aquests sindicalistes és certament irrebatible, tot i que ells la prediquen però segons e-noticies.cat aparentment no la posen en pràctica. El cinisme d’alguns sindicalistes és d’antologia.

La meva “rentrée” a El Punt Avui

Solidaris? és el títol d’un article meu que surt publicat avui al diari El Punt Avui, tant en les seves versions digitals com en les edicions de paper: Comarques Gironines (pàgina 11) i Edició Nacional (pàgina 17). Espero que també el trobeu interessant.

Sobrevolar el Kilimanjaro en globus aerostàtic

Kilimanjaro Balloon Ultramagic Experience 2011 és la nova aventura organitzada pels amics d’Ultramagic, una empresa igualadina que actualment és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. Aquesta vegada l’objectiu és sobrevolar el Kilimanjaro (5.893 metres) amb set globus aerostàtics provinents de diversos països. Cada globus volarà amb dos pilots; sumant-hi els equips terrestres de rescat així com uns quants amics que els acompanyen, més de seixanta persones s’han desplaçat a Tanzània per l’ocasió.

Encara que els expedicionaris ja es troben sobre el terreny, l’aventura pròpiament dita no començarà fins el proper divendres dia 26, segons el calendari oficial que, com ja és habitual en aquests esdeveniments, queda una mica obert i subjecte a canvis, en funció de les condicions meteorològiques i altres imprevistos que els expedicionaris es vagin trobant cada dia sobre el terreny.

El valor afegit d’aquesta aventura és que des de qualsevol ordinador connectat a internet es podrà fer un seguiment en directe dels vols, en temps real, connectant amb el blog obert per l’ocasió. Sembla ser que serà la primera vegada que una expedició d’aquesta naturalesa es retransmetrà en directe per internet. Tractant-se d’un país com Tanzània, amb greus dificultats de comunicació, en el suport tècnic de la retransmissió, que es farà via satèl·lit mitjançant aparells GPS 3D, hi ha involucrades diverses companyies tecnològiques especialitzades. Esperem que després de tants mesos treballant-t’hi amb moltes ganes, il·lusió i sense estalviar mitjans, tot plegat acabi funcionant com una seda.

El dubte

Siguem realistes i així no ens vindrà tant de nou. El dubte no és si el Partido Popular guanyarà les properes eleccions espanyoles, que les guanyarà; ni si tindrà majoria absoluta, que la tindrà. El dubte és si aquest partit superarà o no la frontera psicològica dels dos-cents diputats. I tal com veig les coses intueixo que passarà dels dos-cents diputats, no pas per mèrits propis, que n’ha fet ben pocs, sinó pels demèrits continuats dels socialistes. Siguem realistes, els socialistes s’ho han guanyat a pols, i els del Partido Popular faran bé d’aprofitar-ho. I una cosa sí que hem de tenir perfectament clara: com passa sempre que a Espanya es governa amb majoria absoluta, als catalans ens tocarà el rebre de valent. Siguem realistes i preparem-nos, doncs, per a quatre anys especialment difícils.

Presumpte frau massiu en el cobrament del PIRMI

A partir de les investigacions obertes per la Generalitat per posar fre a un possible frau massiu en el cobrament del PIRMI es diu –de moment només en veu baixa- que ja s’han detectat uns quants milers de perceptors que viuen fora de Catalunya i que, per tant, no tenen cap dret a cobrar-lo. És la prova del cotó que aquest control s’hagués hagut d’haver iniciat molt molt molt abans. Tot sembla indicar que el presumpte frau no ve d’ara, ve de més lluny. I no ens confonguem, aquí no es discuteix el PIRMI; aquí s’està investigant un possible frau.

El proper divendres 26 d’agost serà distret escoltar les compareixences dels consellers Cleries i Mena al Parlament, perquè després de les seves intervencions potser s’acabarà posant en evidència un frau massiu en el cobrament del PIRMI. Es podria donar el cas que els diputats tripartits que han forçat la compareixença dels dos consellers al Parlament, un cop escoltats els arguments de l’administració acabin sent ells mateixos els que hagin de donar explicacions als catalans per haver permès una dilapidació irresponsable i, segons com es miri, fins i tot potser delictiva, d’uns recursos públics que provenen, no ho oblidem, dels nostres impostos. El Síndic de Greuges Rafael Ribó, després d’haver-se posicionat amb una contundència com no s’havia vist mai abans en contra del govern de la Generalitat, potser també ens haurà de donar alguna explicació.

I per cert, no té cap validesa l’excusa que posen alguns perceptors del PIRMI dient que el xec de la Generalitat corresponent al mes d’agost no els ha arribat perquè ja no viuen en el mateix domicili que tenien abans. La percepció del PIRMI estava i està condicionada a tota una sèrie de requisits, i un d’ells és el compromís adquirit pel beneficiari de declarar a l’administració qualsevol modificació de les seves dades i, entre aquestes, òbviament, un possible canvi de domicili. De vegades les coses no són com alguns ens volen fer creure. Aviat se sabrà qui és realment el dolent d’aquesta pel·lícula.

Uns aniversaris sense pena ni glòria

S'han complert ara 75 anys de dos fets històrics: a Espanya, el cop d’estat del 18 de juliol de 1936; a Catalunya, la fundació del PSUC. Uns aniversaris que no van merèixer l’atenció de gairebé ningú. Amb comptades excepcions, els mitjans de comunicació pràcticament ni en van parlar. Però des d’una visió democràtica de la nostra societat la conclusió només pot ser positiva: tant del franquisme com del comunisme ja no en queda pràcticament res, deixant de banda les reivindicacions de quatre nostàlgics. O potser són vuit, però no són més.

Aquests dies també s’ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la construcció del Berliner Mauer, un mur que tenia com a únic objectiu evitar que els dissidents del comunisme marxessin d’aquells paradisos dels que ara només en queden algunes escorrialles. Parlem, per exemple, de Corea del Nord, que té les fronteres més vigilades del món. A Cuba no va caldre construir cap mur; sort en tenen les autoritats comunistes de l’illa d’estar rodejats d’aigua i taurons per tot arreu, que si no fos així allà ja no hi quedarien ni els germans Castro. Salvant totes les distàncies, tant les geogràfiques com les ideològiques, resulta oportú recordar que, durant els anys durs del franquisme, a Espanya també costava que et donessin el passaport. No és cap secret que als dictadors, siguin de dretes o d’esquerres, no els fa cap gràcia que els seus súbdits viatgin i vegin món.

Queden encara alguns partits polítics –extraparlamentaris- que reivindiquen obertament el franquisme, aquella dictadura sorgida d’una guerra incivil que els guanyadors van tenir el cinisme d’anomenar democràcia orgánica. Com ja s’ha dit altres vegades, malament rai quan les democràcies porten adjectiu. Per la banda comunista també hi ha partits, igualment extraparlamentaris, que encara reivindiquen la dictadura del proletariat, en nom de la qual alguns semblen haver oblidat que van morir milions de persones per tot el món. Sortosament, però, tots aquests partits es mouen entre l’extraparlamentarisme i la seva desaparició.

Però també hi ha partits parlamentaris que, per acció o per omissió, de vegades encara semblen defensar aquelles ideologies. Des del PP ja no es reivindica expressament el franquisme però formalment, en seu parlamentària, sempre s’han resistit a condemnar-lo. Des de IU i ICV-EUiA no només no han condemnat el comunisme sinó que entre les organitzacions que en formen part hi veiem el PCE, i les seves direccions estan ben representades per comunistes que, encara ara, presumeixen de la seva ideologia. De fet, entre les militàncies d’aquestes formacions polítiques encara hi ha qui obertament predica les bondats dels règims dictatorials, es diguin franquisme o comunisme. Buscant-hi una explicació i des del meu respecte per a totes les idees polítiques democràtiques, intueixo que es tracta de gent poc viatjada. El que intento expressar és que els grans ideals teòrics amb els que molts podem coincidir res tenen a veure amb les aplicacions pràctiques que hem vist al llarg del segle XX. Segons el diccionari, una teoria només és una construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica, i algunes teories, per més bones que puguin ser sobre el paper, mai podran ser posades en pràctica.

I pensar que després del cop d’estat del 18 de juliol aquí hi va haver una dictadura, molt consolidada, que va durar quatre dècades! I pensar que durant al franquisme el PSUC i el PCE eren pràcticament els únics referents polítics de l’oposició a aquell règim! Com han canviat les coses en tan poc temps! El fet cert és que ambdues ideologies s’han desfet com dos terrossos de sucre. I sí, en aquest article les equiparo expressament, no pas per provocar ningú sinó perquè tan dictadura era el règim franquista que ens van imposar els uns com la dictadura del proletariat que ens pretenien vendre els altres. El que dèiem al principi, aquests són uns aniversaris sense pena ni glòria. Vaja, uns aniversaris per oblidar.

Quan vint minuts només en són deu

Des del Palacio de la Moncloa ens informaven dilluns passat que, per tal de reforçar la coordinació, els presidents Obama i Zapatero havien estat parlant per telèfon durant vint minuts. La durada declarada de la conversa tant pot ser real com no però, tant se val, donem-la per bona. I poca broma! Vint minuts de conversa telefònica amb el president Omaba és com per presumir-ne, i els serveis de propaganda de Presidencia del Gobierno ja es van encarregar de fer-nos-ho saber amb bombo i plateret.

Ara bé, sense entrar en els assumptes tractats durant la conversa, caldria matisar aquesta informació. Dos petits detalls: ni Obama parla espanyol ni Zapatero parla anglès. Això significa que quan aquests dos personatges s’entrevisten necessiten uns intèrprets que els vagin traduint les intervencions. Parla Zapatero i a continuació un traductor diu el mateix en anglès. Li contesta Obama i tot seguit l’altre traductor ho repeteix en espanyol. Tot el que es diu en una llengua es repeteix en l’altra per tal que ambdós personatges es puguin mínimament entendre.

En el món de la diplomàcia la durada d’una entrevista, sigui presencial o telefònica, té la seva importància. Fins i tot hi ha experts en la matèria que la relacionen amb una suposada proximitat o llunyania política i/o personal entre els interlocutors. Però per tal de valorar acuradament el cas que ens ocupa, el temps de l’entrevista s’ha de dividir per dos. És a dir, una entrevista de vint minuts són només deu minuts efectius de conversa. Els altres deu són pels traductors. Good morning president Zapatero (Obama). Buenos días presidente Zapatero (un traductor). Buenos días presidente Obama (Zapatero). Good morning president Obama (l’altre traductor). I així fins a esgotar els vint minuts oficials de la conversa.

Si al Palacio de la Moncloa hi hagués un president que parlés anglès (no és el cas del que hi ha ara ni del que previsiblement el substituirà d’aquí uns mesos), vint minuts de conferència telefònica serien vint minuts efectius de conversa. Però a Espanya ens hem de conformar amb deu i passar tots una mica de vergonya aliena. A Catalunya, amb Montilla de president això també ens passava. En canvi, tant Pujol com Maragall i Mas no tenen cap problema en aquest aspecte.

De les paraules als fets (i 2)

(Ve d’aquí)

Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?

S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.

És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.

Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.

Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.

De les paraules als fets (1)

Parlem primer de les despeses públiques prescindibles. Des del govern no paren de assegurar-nos que s’aprimarà l’estructura administrativa de Catalunya. Entre altres mesures es parla de fusionar i/o suprimir organismes públics prescindibles (?). Però tot i tractar-se d’una música que, d’entrada, no sona gens malament, té una petita pega. Aquest govern ja porta més de mig any i encara es continua parlant en termes de futur, del què faran, del que suprimiran, del que els catalans ens estalviarem.

Penso que després de tants mesos ja tocaria que es comencessin a canviar els temps verbals, és a dir, que és comencés a parlar en termes de present i fins i tot de passat. Estem fent això i allò, ja hem fet allò altre, ja hem suprimit l’organisme ics, ja us hem estalviat tants milions d’euros. És a dir, el contribuent agrairia que s’anés concretant, que es fes pública la relació dels organismes que ja s’han suprimit, suposant que se n’hagi suprimit algun. El contribuent vol saber quants càrrecs polítics s’han amortitzat, tot i que algunes de les persones afectades segueixin cobrant de l’administració perquè ja tenien plaça fixa de funcionari. En definitiva, volem saber quin és l’estalvi real fruit d’aquestes mesures, tenint en compte que els diners són nostres, no d’ells. Ells només ens els administren de manera temporal i, dissortadament, no sempre ho fan amb la cura que caldria.

En canvi, en retallades sanitàries bàsiques dissortadament ja es parla de realitats. Per exemple, ja s’han tancat cinc plantes (cinc serveis) de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, i els malalts de les especialitats afectades pel tancament s’han hagut d’anar redistribuint pels altres serveis, amb tots els inconvenients que això comporta. També s’han deixat de fer les tres operacions diàries de cirurgia cardíaca que es feien abans. Actualment només se’n fa una, i hom es pregunta si després del període de vacances es tornarà al ritme de les tres intervencions diàries que es feien fins ara. I això és només un petit exemple, però ben significatiu de per on van els trets.

També és bo que se sàpiga que els metges especialistes que no són adjunts amb plaça fixa treballen a base de precaris contractes temporals que, quan vencen, si no se’n van directament al carrer (que hi van sovint) els fan un altre contracte igualment temporal de només dos mesos, sempre amb l'espasa de Damocles a sobre. La cirereta del pastís és que, per la formació i la responsabilitat que tenen, cobren uns salaris de misèria, i sort en tenen de les guàrdies per anar fent la viu-viu. Té algun sentit que els metges especialistes formats en els grans hospitals universitaris, uns professionals que, de promig, han dedicat més de deu anys de la seva vida a formar-se com a tals, acabin cobrant sous tercermundistes amb contractes precaris? Vist tot això, no ha de sorprendre que molts d’aquests metges, totalment decebuts pel tracte que reben aquí, acabin llençant la tovallola i marxin a treballar a l’estranger, on els reben amb els braços oberts i els donen el tracte que professionalment i socialment es mereixen.

(Segueix aquí)

Banderes... i banderes

Va ser molt significatiu el gest de l’entrenador de la selecció espanyola sub-19 de futbol d’arrabassar de males maneres la bandera asturiana que duia a l’espatlla un dels seus jugadors, tot just quan el seu equip s’acabava de proclamar campió d’Europa i ho estava celebrant al mig del camp. És una imatge molt significativa del tarannà espanyol, i l’han vist milions de persones per televisió. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules, i ara que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Segons va explicar després el peculiar personatge, un tal Meléndez, "la Real Federación Española de Fútbol ha determinat que a partir d’ara estan prohibides totes les banderes no espanyoles". Queda molt clar. O potser no tant.

Tres consideracions. La primera: costa d’imaginar quines haguessin estat les reaccions a Espanya i a Catalunya o Euskadi si la bandera objecte de la censura espanyola hagués estat la senyera o l’ikurrina. La imaginació és lliure. La segona: trobo que és molt positiu que des de la nostra estimada metròpoli es comenci a reconèixer que algunes banderes autonòmiques, com en diuen ells mateixos, no són espanyoles, tot i que aquesta vegada n’han fet un gra massa. La majoria, m’atreviria a dir que quasi totes, sí que ho són d’espanyoles. Però que la senyera no és una bandera espanyola alguns ja fa temps que ho estem dient, i és bo que des de Madrid ens comencin a donar la raó, encara que sigui de manera involuntària i per una traïció del subconscient. And last but not least, la tercera: la bandera rojigualda versió torOsborne que portava un altre jugador aquell enfurismat entrenador ni la va tocar, tot i tractar-se, aquella sí, d’una bandera clarament anticonstitucional. No deixa de ser curiós.

La gent ho sap

Començo amb una consideració prèvia que, per altra banda, és una pura obvietat. El polític que aspira a la reelecció, que m’atreviria a dir que són quasi tots, durant el seu mandat intentarà lògicament establir complicitats amb el seu potencial votant. Si el polític acaba prenent decisions impopulars segur que no ho fa per molestar sinó perquè les considera absolutament imprescindibles. Conscientment ningú, i menys encara una persona mínimament intel·ligent, es tira pedres al seu propi terrat. Si la crisi que patim actualment obliga a fer retallades pressupostàries, i d'aquesta obligació n'estic ben convençut, ningú amb dos dits de front pot pensar que es tiren endavant per caprici sinó perquè es consideren del tot necessàries, encara que a curt termini vagin en detriment de la popularitat del governant que les ha de prendre. Espero que aquesta introducció prèvia ajudi a entendre millor el comentari d’avui.

El valor de les enquestes és que marquen una tendència. Una enquesta per sí mateixa no té gairebé cap valor però, considerada en un determinat context, ens dóna pistes de per on poden anar els trets. Les últimes enquestes publicades ens confirmen una tendència bastant definida que, per altra banda, no crec que sorprengui ningú. Ens diuen que els partits del tripartit encara reculen una mica més, mentre que CiU i PP pugen moderadament. La gent té memòria i, lògicament, les enquestes, si estan ben fetes, reflecteixen aquesta memòria popular.

Però la gent no només té memòria sinó que no és tan limitada intel·lectualment com alguns ens volen fer creure. El PSOE i els seus exsocis, ERC i ICV, poden dir el que vulguin, però la gent sap que aquests tres partits que durant set anys han governat Catalunya són en part responsables de la lamentable situació en la que ens trobem ara. No pretenc encolomar-los tota la culpa (de la crisi econòmica mundial no els en faig pas responsables) però sí d’una part, aquella derivada directament de l’acció de govern i que ells irresponsablement sempre defugen. Una culpa compartida amb la que tenen els governants de l’estat, casualment també socialistes, per no haver encarat la crisi quan ni de la manera que tocava fer-ho. I això no és revengisme sinó la constatació d’una realitat. Dit d'una altra manera, a Zapatero no se'l trobarà a faltar, però a Montilla, Carod, Saura i companyia tampoc.

El tripartit d’esquerres va deixar la Generalitat pràcticament en fallida tècnica, i a partir d’aquí el nou govern no ha tingut cap més opció que posar-se a fer una feina tan impopular com necessària. La gent les lamenta molt perquè les pateix directament però, sabent on som i d’on venim, les retallades pressupostàries no costen tant d’entendre. És una tasca inútil que els components del tripartit i els subvencionats sindicalistes agraïts vagin predicant que la dreta només es dedica a retallar capritxosament l’estat del benestar, i totes les tonteries que hem d’escoltar aquests dies. La gent sap que aquest discurs és radicalment fals, i les enquestes i els resultats electorals de les recents eleccions municipals no fan altra cosa que anar-ho confirmant cada dia que passa. I tot plegat s’acabarà de confirmar el proper 20 de novembre (deixeu-me dir que la data escollida per Zapatero se las trae, eh!) amb les properes eleccions espanyoles, o generals com en diuen alguns. I un consell final: més d’un faria santament de començar a buscar-se feina fora del paraigües de la política. A partir del novembre moltes coses canviaran, i ja res serà com abans.