Filibusterisme judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de març de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.852 de La Veu de l'Anoia)

Mentre la política ens la facin els jutges, ningú podrà negar la gran anomalia democràtica a la qual els poders estatals tenen sotmesos els catalans, siguin independentistes o no ho siguin. Des que la política catalana ha passat a estar dirigida sota mà pels jutges, el poder, la influència i el protagonisme d’aquests personatges en la nostra societat ha augmentat d’una manera tan escandalosa que no té parangó en les democràcies del nostre entorn. Les contínues interferències judicials en la vida política i la manca de facto d’una efectiva separació de poders ens aboquen cada dia a situacions creixentment esperpèntiques. Ara els jutges s’han atribuït la facultat de decidir i, de fet, decideixen, si es pot fer un ple d’investidura al Parlament o no es pot fer, i si un determinat diputat, innocent a tots els efectes, pot optar o no a presidir Catalunya. D’aquestes greus irregularitats els polítics defensors del 155 en diuen independència judicial. Altres, però, ho veiem com una gran estafa democràtica que, tard o d’hora, és d’esperar que també tindrà conseqüències negatives per als polítics i jutges responsables d’un desgavell democràtic que no sembla tenir aturador.

Ara el Parlament de Catalunya pot fer dues coses. Oblidar-se de la seva dignitat i deixar que sigui el jutge qui triï directament la persona que ha de presidir el país, o plantar-se, encara que això representi que es convoquin noves eleccions. Contràriament al que dia sí i dia també ens repeteixen des de Madrid, cal recalcar que la responsabilitat de convocar eleccions quan no toquen no l’hem de buscar a Catalunya sinó a Madrid. Madrid es va atribuir la potestat de dissoldre el Parlament, substituir el govern català per uns funcionaris estatals i convocar eleccions el 21 de desembre. Unes eleccions que no tocaven i que van ser convocades per qui no tenia atribucions per fer-ho, pensant que els unionistes les guanyarien. L’únic motiu d’aquella anòmala convocatòria electoral és que els resultats electorals de l’any 2015 no van agradar gens a Madrid. En definitiva, el problema no són els candidats sinó que a Madrid no agrada com voten els catalans. Tant el 2015 com el 2017 l’opció independentista va guanyar les eleccions, i es va configurar un Parlament amb majoria absoluta independentista. Si ara es tornessin a convocar eleccions, no m’estranyaria gens que els independentistes les tornessin a guanyar i que el PP, primer responsable d’aquest desgavell, esdevingués un partit extraparlamentari a Catalunya.

Un govern viatger

Des que es troben a l’exili, el president i els consellers de la Generalitat han viatjat fins ara a aquests països: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Dinamarca, Holanda, Luxemburg, Regne Unit i Suïssa. A aquesta llista demà hi podrem afegir Finlàndia, pròxima destinació del president Puigdemont. Fins ara no han tingut cap problema amb les autoritats d’aquests països, ni hi ha hagut cap ordre de detenció contra ells, i això que aquests desplaçaments s’han fet públics amb antelació. Bé, de fet hi va haver una ordre de detenció al principi però Espanya la va retirar al cap de pocs dies, amb explicacions confuses.

Espanya no deu tenir gens clar que la seva justícia sigui homologable amb la justícia més endreçada dels països europeus, i per això no intenta detenir-los. Espanya no vol tornar a fer el ridícul. La qüestió és que en vista de l’èxit viatger dels nostres polítics, o fracàs si es mira des de Madrid, diuen que les autoritats espanyoles pretenen dificultar aquests viatges i estudien alguna fórmula que els permeti inutilitzar els seus passaports, però sense cursar ordres de detenció. Jo diria que això no es pot fer, però com que no sóc expert en aquests temes tampoc insistiré.

Ara bé, a partir d’aquí es produeixen debats a tot arreu sobre els passaports dels viatgers catalans, que si el jutge ho autoritzarà, que si no s’hi atrevirà, etc. Però són debats inútils. Passi el que passi amb els passaports, cal recordar que per moure’s per Europa no cal utilitzar el passaport, amb el DNI n’hi ha prou. I diria que el DNI tampoc es pot desactivar a distància. Així que tot aquest debat no porta enlloc. Espanya té la possibilitat de cursar ordres de detenció. Si no ho ha fet fins ara, és que no deu tenir gens clar que fossin útils als seus interessos.

Mai

Quan Kosovo es va independitzar unilateralment de Sèrbia, Espanya va manifestar, amb molta rotunditat, que mai reconeixeria el nou país dels Balcans. Aquell missatge no anava dirigit a Kosovo sinó a Catalunya i els catalans. “Espanya no reconeixerà mai Kosovo”, aquesta segueix sent la posició oficial d’Espanya, amb la mirada posada a Catalunya. El procés independentista de Catalunya és la causa real del no reconeixement de Kosovo per Espanya. Avui, tot i que la majoria dels països d’Europa ja reconeixen Kosovo, Espanya encara segueix sense fer-ho. El sentit comú ens diu, però, que Espanya no tardarà gaire a canviar d’opinió. Segurament no rectificarà per voluntat pròpia sinó forçada per les circumstàncies de la política internacional. Al capdavall, la política no es basa en principis sinó que és un joc d’interessos i, per més contundent que sembli, el terme mai també acostuma a tenir data de caducitat. Per això, mai és una paraula que en política s’hauria d’intentar evitar. Els socialistes, i qui diu els socialistes diu qualsevol força política, d’això en saben molt. “Mai pactarem amb aquells”, i al cap de quatre dies ja havien pactat l’aplicació de l’article 155. “Mai votarem a Rajoy com a president”, i al cap de quatre dies Rajoy era el president. “Mai ens manifestarem amb els fatxes”, i al cap de quatre dies, ahir mateix, compartien la capçalera d’una manifestació. En política, mai no va més enllà de les 24 hores següents, que és una manera de donar a entendre que el terme mai també té data de caducitat.

Què volen aquesta gent?

Fa cinquanta anys Maria del Mar Bonet va compondre una cançó que porta per títol “Què volen aquesta gent?”, amb la lletra d’un poema de Lluís Serrahima, com a denúncia de la repressió política franquista. Ha passat mig segle i tornem a estar al mateix lloc. Llavors “aquesta gent” eren, i tornen a ser ara, els poders de l’estat, todos a una, que s’han conjurat contra Catalunya i els catalans. A por ellos! Volen destruir el país, volen transformar Catalunya en una Región de Murcia qualsevol, amb tot el respecte pels murcians. Volen destruir la llengua i la cultura catalanes, com feien mig segle enrere i han intentat fer sempre. No admeten la diversitat, sempre intenten aixafar-la.

Aquesta cançó va estar prohibida, de la mateixa manera que ara també es prohibeixen cançons, llibres, xarxes socials, obres d’art, etc. Llavors es ficava la gent a la presó per les seves idees, i ara passa exactament el mateix. Ara també tenim exiliats i presos polítics. La separació de poders, si és que alguna vegada havia existit, ha passat a millor vida. Els ministres, alts càrrecs i la premsa afí, que és quasi tota, ens anticipen grollerament i amb molta antelació les resolucions que dictaran els jutges. On és la separació de poders? Aquí segur que no. I aquesta genteta encara diu que Espanya és una democràcia.

I tot i això hi ha gent, genteta en dic jo, que ho considera acceptable o, si més no, dóna per bons els abusos de l’estat per tal de preservar el que per a ells és una fita superior a qualsevol altre, la sacrosanta unidad de la patria. Amb aquest objectiu pervers estan destruint la convivència i la democràcia. Ens volen rendits, ens volen agenollats, ens volen empresonats. Si ho poguessin fer, empresonarien a la meitat dels catalans, però no tenen lloc per encabir-nos a tots. Què volen aquesta gent? Destruir-nos. Si no reaccionem ara, haurem perdut, i després de tots els esforços de molta gent que s’han fet en els últims anys, seria molt lamentable. I tots en seríem culpables, uns per acció, i altres per omissió. Polítics, el poble us passarà per sobre!

Ser espanyol és obligatori?

Escoltant a segons qui semblaria que ser espanyol és una obligació divina de la que no te’n pots escapar encara que no te’n sentis. Et diuen que si has nascut aquí, només tens l’opció de ser espanyol, i no pots aspirar a ser una altra cosa que et convingui més. Quan dic nascut aquí, vull dir a Catalunya; altres, quan et diuen que has nascut aquí, només tenen al cap l’España Una Grande y Libre. Per mi, Espanya només és un passaport i un recaptador d’impostos que després es distribueixen d’una manera totalment arbitrària i injusta, i un país on no es respecten les seves diverses llengües, cultures i altres particularitats. Res més, això és Espanya segons el meu particular punt de vista. Doncs bé, no us costarà d’entendre que amb aquesta perspectiva tan pobra s’ha de ser molt poc exigent per conformar-se a ser espanyol. Jo, la veritat, tot i viatjar amb passaport espanyol, fa anys que no me’n sento, i espero que més aviat que tard podré viatjar amb un passaport emès per les autoritats del meu país: Catalunya. Ep!, dit amb tota la simpatia cap als meus veïns de l’oest, als quals respecto que se sentin molt espanyols, però els demano que no m’obliguin a mi a ser-ho. No hi ha més opcions, a Catalunya hem de votar si ens quedem o marxem. I com més aviat ho fem, millor.

En defensa del capitalisme

Quan has viatjat pel món i veus que fins i tot els països nominalment comunistes com la Xina defensen el sistema capitalista i les lleis del mercat t’adones que grinyolen algunes coses que sempre ens havien explicat sobre els diferents models de societat, i que cal parlar clar i dir les coses pel seu nom. Defenso el capitalisme per exclusió, en el sentit que ja fa molt temps vaig arribar a la conclusió que el capitalisme és el sistema menys dolent per organitzar el funcionament de la societat d’una manera raonable i respectant els drets de les persones. Així, mentre ningú demostri amb dades fiables i contrastables que l’anticapitalisme ha donat uns bons resultats econòmics i socials en algun país del món, jo seguiré optant per defensar el capitalisme com a model de societat. Si voleu, hi podem afegir adjectius i tot el que comporten aquests adjectius: capitalisme social, capitalisme amb visió humana, o capitalisme amb tots els matisos i controls que es considerin convenients per tal d’evitar abusos. En aquesta línia, rebutjo qualsevol propaganda, convocatòria de mobilització o reivindicació del tipus que sigui que inclogui unes suposades bondats de l’anticapitalisme que fins ara no s’han demostrat mai enlloc. Defensar l’anticapitalisme, en definitiva, és un error que va en contra dels interessos majoritaris de la nostra societat.

Presos polítics i llibertat d’expressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de març de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.850 de La Veu de l'Anoia)

Fa uns dies el president del Parlament va ser convidat a dir unes paraules en un acte de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, en la diada del seu patró. Una part del discurs de Roger Torrent no va acabar d’agradar a tothom. Alguns s’esperaven unes paraules amables i sense endinsar-se en els problemes de la professió, i es van sorprendre en sentir unes quantes veritats descarnades, expressades amb molta correcció, sobre el defectuós funcionament del sistema judicial espanyol. Torrent es va referir també a les contínues interferències, que ja no es dissimulen, entre la política i la justícia.

Alguns personatges (advocats, jutges i fiscals) es van enfadar tant que es van aixecar i van marxar ostentosament de la sala a mig discurs. Ep!, hi tenien tot el dret, el mateix dret que Torrent tenia de dir tot allò que molts pensem però que es veu que no és políticament correcte dir en segons quins llocs i en segons quines circumstàncies. Doncs mireu, què voleu que us digui, trobo que Torrent va estar molt encertat. Tristament, avui en dia a Espanya hi ha presos polítics, o ostatges de l’estat, si voleu, i es dóna la circumstància que alguns dels empresonats són diputats electes que el president del Parlament té l’obligació de defensar.

A Espanya cada dia hi ha més gent que posa en dubte la separació de poders i la independència judicial. Ho diuen molts professionals de l’advocacia i entitats de reconegut prestigi, tant d’aquí com de l’estranger. Espanya no és —encara— una dictadura, però la qualitat de la seva democràcia té moltes mancances. Si seguim pel camí de les interferències polítiques en el món judicial potser aviat ja ni tan sols podrem publicar i llegir articles com aquest que esteu llegint. La llibertat d’expressió és un dels pilars de la democràcia i ningú no l’ha de qüestionar, ni els polítics, ni els jutges i fiscals, ni els policies.

Amb posterioritat a aquests fets, la degana del col·legi, Maria Eugènia Gay, va emetre una nota en la qual tractava de treure ferro a l’incident de què va ser ella també, per cert, protagonista. Si us interessa llegir-la, la trobareu a la web del col·legi. El fet és que la degana va renyar públicament i de manera ostentosa, davant de tothom, la segona autoritat de Catalunya, perquè no li van agradar les seves paraules, com si no li reconegués el dret a la llibertat d’expressió. Però, en la seva nota, la degana es va oblidar de demanar disculpes públiques a Torrent per haver-lo renyat en públic; la nota va quedar coixa.

Marejant la investidura

El número 1 de la llista independentista més votada, Carles Puigdemont, no pot ser perquè es troba a l’exili i tothom sap que, si torna, serà immediatament engarjolat. El número 2 de la llista, Jordi Sánchez, sembla que tampoc podrà ser perquè, tot i ser també una persona innocent, es troba injustament empresonat. Aquests impediments perquè els polítics elegits pel poble puguin sotmetre’s a la sessió d’investidura depenen d’un jutge que tot fa pensar que fa i desfà seguint interessos polítics, i només cal llegir-se les seves interlocutòries judicials per constatar-ho.

Parlem clar, a manca de delictes, aquí es persegueixen idees, i a les interlocutòries que deia abans em remeto. En el fons, el que voldrien a Madrid és que el president de Catalunya fos escollit per ells mateixos i no per les persones que vam votar a les eleccions del 21 de desembre. Així que ara tenim dues vies: oblidar-nos de la dignitat i permetre que Madrid decideixi qui ha de presidir Catalunya o plantar-nos i forçar la convocatòria d’unes noves eleccions. La meva opció és mantenir la dignitat i tornar a votar totes les vegades que facin falta.

No val l’amenaça que mentre no hi hagi un govern no es retirarà l’article 155. Un govern, no ho oblidem, que hauria de tenir el vistiplau de les autoritats espanyoles. Amb govern o sense, Catalunya seguirà intervinguda de facto, encara que formalment es retirés el 155. Madrid ha après la lliçó, i hem d’acceptar que l’autonomia que teníem no tornarà mai més. I si algun dia s’acceptés reformar la constitució, seria en un sentit clarament regressiu. Així que, si no volem abaixar el cap, el camí que ens queda només és un: seguir treballant per l’aposta de marxar però, això sí, fer-ho amb més intel·ligència.

Des del respecte per la vaga de dijous

Voleu dir que la solució al problema social de les dones és fer una vaga de dones, instaurar el dia de les dones, donar la medalla de la dona (això ho fan cada any a Sarrià), i altres actes per l’estil que l’única cosa que fan és consolidar, amb gestos que no porten enlloc, una clara injustícia social contra la qual diuen lluitar? Voleu dir que aquest és el camí cap a la no discriminació i la normalitat de les dones a la societat? No seria molt millor que totes aquestes entitats que convoquen la vaga de dijous i diuen defensar tant a les dones comencessin donant exemples pràctics com, posem per cas, juntes directives paritàries, cosa que ara no es dóna gairebé mai? Si aquesta societat no ens agrada, i sóc dels que considero que és manifestament millorable, per què no comencem per endreçar casa nostra? Per què no donem exemples pràctics i efectius a aquells que, sense dir-ho, en el fons es resisteixen als canvis i pensen que amb una vaga, una diada o una medalleta a l’any ja fan el fet? Ep, dit amb tot el respecte cap a les persones que dijous optaran per fer vaga. El que intento dir és que amb la vaga no n’hi ha ni per començar, i alguns ens la venen com si fos la vareta màgica imprescindible per resoldre un dels problemes greus que té la nostra societat.

El pecat del cònsol

A petició de les autoritats espanyoles el cònsol honorari de Finlàndia a Barcelona ha estat cessat pel govern finlandès. Res a dir sobre el procediment, que és el correcte i d’acord amb la normativa internacional vigent. El pecat del cònsol va ser que va convidar a un sopar informal del cos consular de Barcelona a una alcaldessa de les que porten el llacet groc. Quan Espanya se’n va assabentar va exigir als finlandesos que cessessin el cònsol, i Finlàndia no va tenir més remei que fer-ho. Amb astracanades com aquesta Espanya està disposada a fer el ridícul totes les vegades que calguin. De victòria en victòria fins a la derrota final.

Puigdemont o noves eleccions

Carles Puigdemont tindria els vots necessaris per continuar sent el President de la Generalitat però, per motius obvis, de moment no pot tornar, i les autoritats espanyoles diuen que si no torna, no podrà ser investit president. I encara que no ho diguin és obvi que si tornés, tampoc ho podria ser perquè seria immediatament engarjolat a fi i efecte d’augmentar la nòmina dels presos polítics catalans.

S’ha dit que una alternativa a Puigdemont podria ser Jordi Sánchez, però està empresonat i el jutge difícilment li donarà permís per sotmetre’s a la sessió d’investidura, i menys encara per poder exercir el càrrec amb total llibertat. Per altra banda les autoritats espanyoles ens diuen que altres diputats electes tampoc poden optar al càrrec perquè poden ser inhabilitats en qualsevol moment. Quan parlo d’autoritats hi incloc ministres, fiscals, jutges i parlamentaris, ja que només els molt fanàtics d’aquest govern i els defensors del 155 es creuen que a Espanya hi hagi separació de poders.

En definitiva, semblaria que el nom del pròxim president de la Generalitat hagués de dependre de l’aprovació prèvia de les autoritats espanyoles, o que fossin elles les que triessin directament la persona que ha d’exercir el càrrec. I ni que només sigui per dignitat, això no es pot admetre de cap manera. Per tant, si no es troba la fórmula per fer possible que Puigdemont sigui investit, s’ha de tornar a votar, i fer-ho tantes vegades com sigui necessari. Puigdemont o noves eleccions, i Madrid ha d’entendre que d’aquí no ens mourem. Si ara ens arronséssim, hauríem perdut.

Un besamans no consumat

Ahir al vespre, al Palau de la Música de Barcelona, diverses autoritats catalanes es van negar a participar en un besamans en honor d’un personatge espanyol que es dedica a la política però que, curiosament, no ha votat mai ningú. De fet, el nostre personatge és el nét polític del dictador Franco el qual, l’any 1969, va decidir pel seu compte i risc que el seu successor seria el pare de la persona protagonista del besamans d’ahir. I com que en aquella família els càrrecs es passen de pares a fills, quan el pare, fill polític del dictador, es va retirar, li va passar el càrrec al personatge que dèiem abans, és a dir, el nét polític del dictador. Sense entrar en més consideracions i sent aquest el context del besamans no consumat d’ahir, només se m’acut afirmar que saludar amb simpatia el gest de les autoritats que es van negar a participar-hi és una opció gens menyspreable i plena de sentit comú.

Comprar el silenci

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de febrer de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.848 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha persones que no suporten que ningú els porti la contrària. Consideren que allò que ells pensen és l’única veritat acceptable, i qualsevol posicionament contrari pensen que s’ha de tallar de soca-rel. Aquesta és la seva filosofia, es dediquin al que es dediquin. Així, poden ser persones que es dediquin a la política o a qualsevol altra activitat professional, però el seu modus operandi passa per la criminalització del pensament discrepant. Si disposen de mitjans per silenciar la discrepància, intenten anul·lar-la. Són aquella mena de persones tan extremadament orgulloses que no s’adonen que una de les gràcies de la vida és la discrepància educada.

Després de rebre diverses crítiques, la majoria justificades, per part del seu successor a la direcció de la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha optat per tirar pel dret i comprar el seu silenci. Ja diuen que mort el gos, morta la ràbia, i veurem si aquesta operació també es tradueix en la desaparició de més crítiques de la PAH cap a l’alcaldessa. Hi ha, però, un petit detall. La compra del silenci de Carlos Macías no s’ha fet amb el patrimoni particular de Colau —si fos així, jo no hi tindria res a objectar— sinó amb fons públics.

Als barcelonins aquesta operació ens costarà més de cinquanta mil euros l’any, si bé des dels comuns ens intenten convèncer que ens costarà menys per allò del codi ètic que es van treure de la màniga quan van accedir al govern de la ciutat i van perdre la votació sobre la reducció de salaris. Però la diferència de costos, si és que n’hi ha, resulta impossible d’establir, perquè no es poden comparar sous bruts (51.298,94 euros l’any és el salari oficial de Macías com a nou assessor de Colau) amb sous nets (2.000 euros al mes). Quan es comparen sous bruts amb sous nets hem de tenir clar que se’ns intenta manipular, i aquesta és una pràctica habitual de molts governants.

El treballador Macías pot optar per augmentar la deducció de l’IRPF en la seva nòmina mensual, i a ningú se li escapa que, si t’han deduït més del compte, ho recuperes al juny de l’any següent quan passes comptes amb Hisenda. Parlant en plata, no seria incompatible cobrar 2.000 euros nets mensuals per catorze pagues amb tenir uns ingressos bruts anuals de 51.298,94 euros l’any. Que des de l’alcaldia s’intenti comprar els silencis dels crítics és un fet força habitual que els ciutadans no podem evitar, però demanar que no ens prenguin per rucs és una aspiració més que raonable.

Desimmersió lingüística?

Les persones expertes en el sistema educatiu català coincideixen a afirmar que els resultats de dècades d’immersió lingüística a Catalunya són força bons. Però hi ha un partit polític que hi està en contra, un partit que és irrellevant a Catalunya: té 4 diputats de 135, i un alcalde de 948. Hi ha, també, el partit-crossa que li dóna suport: té bastants més diputats, però d’alcalde no en té cap, i això ja ens dóna una idea de la seva implantació al territori. Van acompanyats d’un sindicat absolutament minoritari i una associació civil que fa molt soroll mediàtic però que amb prou feines arriba al centenar de socis. I sense ser un expert en el sistema educatiu, que no ho sóc, el sentit comú em diu que quan una cosa funciona bé el millor que es pot fer és no tocar-la.

Doncs bé, aprofitant la vigència de l’article 155, populares i ciudadanos —i alguns socialistes— s’han proposat eliminar la immersió lingüística de les aules de l’escola pública, és a dir, introduir a Catalunya un nou problema, com si ja no en tinguéssim suficients. D’arguments i estudis tècnics per mantenir el sistema n’hi ha molts, i no hi entraré. Però una cosa sí que vull dir: no és que es vulguin carregar el sistema educatiu vigent a Catalunya, que també, sinó que es volen carregar el país, i saben que carregant-se la llengua ho tindrien més fàcil. Objectiu? Transformar Catalunya en una autonomia descafeïnada més d’Espanya, com La Rioja o Murcia. Se’ls veu el llautó d’una hora lluny.

Aquesta modificació que es vol introduir en el nostre sistema educatiu és profundament anticatalana, ja que la majoria dels catalans, nascuts aquí o a fora, no la volen. Resultats electorals canten. No s’ha de permetre que uns polítics monolingües —la majoria dels que propugnen aquesta mesura forassenyada ho són— es carreguin una de les coses que a Catalunya ha funcionat la mar de bé des que es va implantar amb el suport polític de la majoria absoluta del nostre Parlament. Aquesta és una línia vermella que no s’ha de traspassar, i si cal fer una gran vaga del sector, com es va fer a ses illes, es fa.

La CUP i Mireia Boya

Ideològicament em situo a l’extrem oposat de la CUP, no tinc cap mena de coincidència política ni econòmica amb aquesta gent. Em declaro liberal quan ells es consideren antiliberals, sóc defensor del sistema capitalista —amb tots els controls que calguin— i ells es declaren furibundament anticapitalistes. No m’agrada gens el control de l’administració pública sobre el ciutadà i sóc absolutament partidari de la iniciativa privada per davant de la gestió pública en tots els àmbits de la vida. No pas per caprici sinó perquè l’experiència em diu que les nostres coses funcionen molt millor si les gestionem nosaltres que si deixem que ho facin uns polítics o uns funcionaris en nom nostre. En definitiva, sóc als antípodes de la CUP i d’altres partits d’ideologia similar.

Dit tot això, dic també chapeau! a Mireia Boya, exdiputada de la CUP, per la seva valentia en plantar cara a la justícia espanyola, i per dir les coses pel seu nom, clarament, tal com les veu ella i no com a les autoritats espanyoles els agradaria escoltar. Res de demanar perdó. Perdó, per a què? Abans d’anar a declarar Boya va dir en públic que, si l’empresonaven, era conscient que no sortiria de la garjola en molt temps, i amb això ens va demostrar la seva valentia i la seva dignitat. Sortosament Boya segueix en llibertat, i potser servirà d’exemple a altres polítics que aviat passaran pel mateix tràngol d’haver de declarar davant el jutge amb l’amenaça, sempre present, d’enviar-los a la presó a fer companyia als presos polítics que ja fa mesos que hi són sense motiu. Per això alguns diem que, més que presos, són hostatges.

Feta la llei, feta la trampa

Els que més s’omplen la boca amb una defensa aferrissada de la Constitución Española acostumen a ser els primers a buscar excuses i subterfugis per rebregar-la al seu gust i eludir-ne el compliment quan els interessa. D’exemples en tenim a dojo i, en aquest sentit, amb la intervenció de les institucions catalanes via article 155 les institucions espanyoles s’han cobert de glòria incomplint repetidament la seva Carta Magna. Algun dia un tribunal de fora d’Espanya ho confirmarà i, com ja ha passat moltes vegades, Espanya tornarà a quedar internacionalment en evidència.

La Constitución Española prohibeix clarament la pena de cadena perpètua, però els partidaris d’aquesta pena es van treure de la màniga una figura anomenada presó permanent revisable, que ve a ser el mateix. És a dir, com que volen que determinats delictes es castiguin amb presó fins a la mort del reclús però, constitucionalment, això no és possible fer-ho, li van canviar el nom, i en comptes de cadena perpètua ara en diuen presó permanent revisable. Els efectes pràctics són exactament els mateixos. Feta la llei, feta la trampa, una pràctica molt estesa a l’Europa del Sud.

Els mentiders i els coixos

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de febrer de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.846 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que s’agafa abans un mentider que un coix. No cal dir que un coix no té cap culpa de ser-ho, i es mereix tota la solidaritat dels que tenim la sort de caminar sense dificultats perquè, més endavant, vés a saber què ens trobarem nosaltres mateixos. Ara bé, un mentider, o una mentidera, es mereix tots els retrets de la societat, i més encara quan es tracta de persones a les quals els ciutadans els paguem un sou públic més que generós. Mentir és molt lleig, t’ho miris com t’ho miris. Abans de mentir, sempre val més callar. Allò de la mentida pietosa que alguns defensen per justificar segons què no ho he entès mai. Digues la veritat o calla, però no menteixis, perquè s’agafa abans un mentider que un coix i, al final, t’acabaran enxampant.

No han passat ni quinze dies i ja s’ha fet públic que la nova jutgessa espanyola del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg va mentir en el currículum que va presentar per optar a ocupar la plaça, atribuint-se falsament tasques que no havia fet mai i la redacció de diversos documents. S’agafa abans un mentider que un coix, i aquesta senyora no sembla pas que coixegi. Parlo de coixejar físicament, que coixejar de principis és una altra cosa. Cal recordar que el seu contrincant, que optava a la mateixa plaça, va quedar eliminat, també, per mentider, ja que el seu nivell d’anglès no anava massa més enllà del “my tailor is rich”, quan ell presumia, i així ho va fer constar en el currículum, d’un bon nivell d’anglès. El coneixement d’una llengua estrangera s’ha d’acreditar entenent-la i parlant-la; no és com el valor, que a la “Cartilla del Servicio Militar” espanyol es deia —no sé si encara passa— que “el valor se le supone”. El fet és que quan aquest personatge era davant del jurat i va dir que no entenia què li preguntaven, en anglès, va demanar que li fessin les preguntes en espanyol. El tip de riure que es devien fer els membres del tribunal del candidat a jutge encara deu ressonar.

Cal no oblidar que aquests personatges pretenien representar el seu país en una institució internacional de prestigi. I després alguns encara s’omplen la boca amb la marca España i altres expansions patriòtiques per l’estil. Amb els molts casos de corrupció d’aquest país passa el mateix. A banda de la corrupció pecuniària, tot es basa en la mentida. Per intentar tapar-ne una, de mentida, se n’han de dir tres de noves, i així fins que, al final, ja no recordes què has dit, i t’acaben enxampant. I és que per mentir, a més, s’ha de tenir memòria.

Xerrar sense dir res

Hi ha persones que, quan han de parlar en públic, estan més pendents d’escoltar-se a si mateixes que de transmetre a la seva audiència un missatge clar i sense barroquismes innecessaris. Fa uns dies vaig assistir a una reunió d’una associació del meu barri i vaig constatar, un cop més, que hi ha persones que són capaces d’estar xerrant una estona sense dir gairebé res. No cal dir de quina entitat es tracta perquè, a banda d’aquest simpàtic comentari puntual, considero que a Sarrià fan una bona tasca, i la dedicació voluntària dels membres de la seva junta és molt d’agrair. Però, al meu entendre, bastir una reunió de socis amb paraules i frases que políticament potser estan molt de moda però que sonen buides de contingut no aporta res a l’audiència. Utilitzar tòpics gastats i repetir obvietats no porta enlloc. Ara bé, en veure que el gruix dels assistents, al final, aplaudia amb un aparent convenciment, vaig pensar que potser sóc massa exigent. Més tard, però, vaig poder comprovar que no era pas l’únic que havia tingut aquella sensació. Així, vaig poder constatar que la meva opinió era compartida per altres assistents que feien comentaris similars. Sigui com sigui, cada dia tinc més clar que per evitar que la gent s’enfadi potser no convé ser excessivament exigent. La societat és com és i, encara que jo no comparteixi aquesta manera de fer, i d’aquí el meu comentari d’avui, per a alguns potser la posició més còmoda és simular que tot els està bé.

Crítiques improcedents

Sovint s’intenta criticar algú per la via de desqualificar el seu pare. Dissabte passat, en un programa de la màxima audiència de TV3, es va intentar criticar Arrimadas pel que ha sigut o ha fet el seu pare. Però si hem de criticar els polítics no pel que fan sinó pel que fan o han fet els seus pares crec que ens equivoquem. Quina responsabilitat té Arrimadas sobre les activitats del seu pare? Cap ni una. En canvi, els motius per criticar políticament Arrimadas i els seus ciudadanos són justificadíssims. Per què, doncs, en comptes de criticar-la directament a ella alguns opten per la via de desqualificar el seu pare? No té cap sentit, i és que, a més a més, mentre es desqualifica el pare se la deixa de criticar a ella, i de motius per fer-ho en sobren. Proposo, doncs, que deixem el senyor Arrimadas en pau, que de la seva actuació la filla no en té cap culpa. I per esvair qualsevol dubte, ho dic des dels antípodes d’Inés Arrimadas, una de les polítiques més nefastes de l’arc parlamentari català.

L’Espanya que ens venen

Toisón de oro per a la filla aprofitant l’aniversari reial. Visita a Davos que no tocava, atribuint-se una representació governamental que no tenia, ja que allà hi van caps de govern i ministres; els únics caps d’estat que hi prediquen són els de les dictadures. Reportatge ensucrat en excés, i ridícul d’allò més, sobre la vida privada d’aquesta família; sembla mentida que no hi hagi ningú que els hagi assessorat sobre la no conveniència d’emetre’l.

Si d’aquí passem al gobierno, presidit per eme punto Rajoy, la cosa no millora gens. Veiem com, per exemple, ahir mateix els ministres ja s’anticipaven a les sentències judicials. A Madrid ja tothom sap quants anys de presó esperen als independentistes catalans; i als jutges, pel que sembla, els toca obeir. En el tema de Catalunya tothom té clar que els tres poders estatals i els poders accessoris (policia, mitjans de comunicació, grans empreses, Ibex 35, etc.) van todos a una.

També tenen els seus tentacles a Catalunya. Una fundació principesca a Girona que té poques simpaties entre la població, de la mateixa manera que ha estat declarat persona non grata el seu titular, nét polític del dictador Franco. Un virrei català amb despatx al carrer Mallorca de Barcelona i residència oficial, que també paguem entre tots, al barri de Pedralbes. A Catalunya tenim gent de tota mena. Un virrei català per supervisar les feines brutes ordenades pels seus senyoritos de Madrid. Per exemple, atonyinar-nos l’1 d’octubre.

Es podrien posar més exemples però amb aquests ja són suficients. Aquesta és l’Espanya que alguns pretenen que els catalans abracin i la considerin seva. És ben cert que de persones masoquistes se’n troben a tot arreu, també a Catalunya. Però si parlem de la voluntat de la majoria dels catalans, ni que només sigui per demostrar una mínima dignitat, no se’n sortiran. Ho repeteixo un cop més: Catalunya acabarà caient de l’arbre espanyol com una fruita madura.

No ens ho podem permetre

El que va passar ahir al Parlament de Catalunya no ens podem permetre que es torni a repetir. El món unionista (Cs, PP i PSOE) comet molts errors, i ja ens va bé que els cometi, però els independentistes no ens podem permetre entrar en el mateix joc infantil de cometre errors de principiant. Ahir va semblar que les forces polítiques del món independentista anaven cadascuna pel seu compte, i semblava que actuessin més en clau de partit i curt terminisme que en clau de país i futur. I això no pot ser. Els errors aliens, que són molts, ens ajuden, a condició que no caiguem en l’error de fer el mateix que els nostres adversaris. Com a ciutadà només demano als setanta representants polítics de l’àmbit independentisme que el sacramental d’ahir al Parlament no es torni a repetir. No ens ho podem permetre, i els ciutadans que els hem votat no ens ho mereixem. Gràcies.

Demà és el dia clau

Demà, dimarts 30 de gener, és el dia clau. Els 135 representants polítics de Catalunya han de decidir si mantenen la dignitat o la deixen de banda i fan el que Espanya pretén que facin. Els diputats del Parlament han de votar qui serà el president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les opcions independentistes disposen de la majoria absoluta del Parlament, les interferències del govern espanyol i l’administració judicial intenten evitar que Carles Puigdemont sigui restituït com a 130 President de la Generalitat. No s’hi val a fer trampa i exigir que hi hagi un candidat alternatiu. De candidat només n’hi pot haver un, i es diu Puigdemont.

No hem de permetre que Madrid, Madrid com a concepte, decideixi qui ha d’estar al capdavant de la Generalitat. Això ja es va votar el dia 21 de desembre i van sortir els resultats electorals que van sortir. Si demà, per culpa de les interferències espanyoles, no és possible la investidura de Puigdemont, al meu entendre s’hauria de bloquejar aquest procés fins que sigui possible aplicar els resultats electorals. L’amenaça espanyola que l’article 155 seguirà vigent no ens ha de fer canviar d’opinió, ja que amb 155 o sense tothom sap que Catalunya seguirà intervinguda via finances fins que Espanya vulgui.

S’ha de transmetre el missatge contundent que de president només n’hi pot haver un, i aquest és el que han votat la majoria dels catalans independentistes que disposen de la majoria absoluta al Parlament. Tot el que no sigui aplicar la via democràtica ni s’hauria de tenir en compte. Esperem, doncs, que demà els setanta diputats independentistes no s’arronsin i actuïn amb dignitat.

Partit Nacional Català

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.844 de La Veu de l'Anoia)

Es diu que, més d’hora que tard, acabarà sorgint una gran confluència política en forma d’una única oferta electoral independentista, formada per gent de dretes, d’esquerres, liberals, etc. L’objectiu coincident i gairebé únic hauria de ser la visualització d’un únic espai polític que agrupés TOTES les sensibilitats independentistes de l’actual oferta política. Penso en una mena de Partit Nacional Català, amb aquesta denominació o amb una altra, emmirallat en el model escocès, i que tingués com a objectiu la via catalana cap a la independència. No estic suggerint una coalició electoral tradicional, del tipus Junts pel Sí o similar, amb quotes prefixades de poder entre, posem per cas, Esquerra, Convergència i la CUP, sinó que parlo d’un partit de nova factura i sense compromisos ideològics previs amb els uns i els altres.

No s’haurien de descartar renúncies entre els actuals dirigents polítics, ja que no tots els pesos pesants dels actuals partits independentistes acceptarien formar part d’unes llistes electorals ideològicament molt transversals. L’objectiu de la nova formació hauria de ser l’assoliment d’una Catalunya independent amb una àmplia base social que li donés suport, i tot plegat sota un lideratge únic del màxim prestigi social. Un cop assolida la independència, caldria oblidar-se d’aquest instrument temporal i tornar a les convocatòries electorals tradicionals, amb les opcions polítiques diverses enfrontades entre si pels seus diferents plantejaments ideològics.

Aquesta opció requeriria de sacrificis personals entre els polítics actualment en actiu, i no hi haurien de cabre els afanys de protagonisme tan habituals en la política tradicional. Les persones que hi participessin haurien d’oblidar-se de moltes de les coses que s’han fet fins ara i ser conscients que estarien fent un servei al país de manera temporal fins a l’assoliment de la independència, fent una tasca que potser seria poc reconeguda per la ciutadania. Els actuals dirigents polítics haurien d’optar entre ser generosos i formar part de la pinya o anar-se’n cap a casa. Repeteixo, no hi haurien d’haver quotes de representació política de les diferents ideologies sinó un únic objectiu comú amb un programa de mínims que hauria d’agrupar TOT el món independentista, i que tothom s’hi sentís còmode. Prèviament caldria fer una gran campanya política explicant a la ciutadania els avantatges d’una Catalunya independent, que són moltes. Si existís aquesta possibilitat molts catalans hi donarien suport.

Tramvies i tramvies

Dissabte es va fer una manifestació per reivindicar la unió dels dos tramvies de Barcelona per la Diagonal. Se’n va fer molta propaganda i, a banda de les xarxes socials, els organitzadors van disposar d’altaveus pagats amb diners públics per donar a conèixer l’acte. L’ajuntament, mig d’amagatotis, també hi va col·laborar, i alguns regidors es van afegir a la marxa. Però la manifestació va ser un veritable fracàs, i el que havia de ser una gran mobilització ciutadana va acabar reduït a la sortida al carrer d’uns pocs centenars de ciutadans, menys de mil segons els mitjans que n’han parlat. Els partits polítics que tenen la representació majoritària del consistori barceloní són contraris a aquest projecte milionari, i la majoria dels ciutadans mai ha donat suport al projecte. Per desbudellar un tram de la Diagonal que, en part, ja va ser renovat durant el mandat anterior, s’ha parlat de més de cent milions d’euros de pressupost com a xifra inicial. Un disbarat.

Paral·lelament, l’ajuntament ha anunciat la desaparició, possiblement definitiva, del Tramvia Blau, tot un emblema barceloní. Aquí els motius són uns altres, i és que Tramvia Blau i turisme van associats, i ja sabem que aquest ajuntament no veu amb bons ulls res que tingui a veure amb el turisme. Intueixo que si aquest tramvia fos a Nou Barris el conservarien, però com que està en una zona on els comuns que ens governen tenen poca clientela, anuncien el tancament i llestos. Això sí, des de l’ajuntament diuen que el Tramvia Blau només estarà uns anys fora de servei. Però vistes les repetides experiències de promeses municipals incomplertes, qui se’ls creu?

Quan l’empleat fa ombra al seu cap

Hi ha persones que no suporten que empleats intel·ligents que estan a les seves ordres els facin la més mínima ombra, potser perquè no volen quedar en evidència davant de tercers. De vegades el cap suggereix a qui li fa ombra que abaixi el perfil i accepti unes noves condicions de treball menys avantatjoses i, si no les accepta, se’l treu de sobre i l’envia a l’atur, fent-li una gran injustícia. En el món de l’empresa, dissortadament, aquestes situacions passen sovint, però no perquè siguin habituals deixen de sorprendre. Fa uns dies ens vam assabentar d’un altre d’aquests episodis. Un periodista radiofònic esportiu del primer grup privat de comunicació amb seu a Barcelona, amb una excel·lent trajectòria professional, s’ha quedat injustament sense feina. Els centenars de missatges de suport que ha rebut el tuit on anunciava amb molta elegància que deixava de col·laborar amb el grup han estat massivament a favor del periodista acomiadat, i això ja diu molt de com poden haver anat les coses. No cal dir que, en aquest cas, qui més hi perd és l’empresa. En el fons a aquest periodista li han fet un favor, ja que aviat trobarà una feina millor de la que tenia i passarà de ser un col·laborador lleial del grup a un competidor. Les empreses haurien de ser més curoses en com tracten els seus col·laboradors, sobretot si, com en el cas que ens ocupa, es tracta de bons professionals i millors persones.

Poli bo, poli dolent

Després de les salvatjades perpetrades l’1 d’octubre a Catalunya per les forces policials espanyoles, la meva confiança en aquestes institucions i els polítics que les governen és entre zero i sota zero. Ahir es va fer públic que Espanya va destinar 87 milions d’euros a atonyinar catalans el dia 1 d’octubre, amb els resultats que tots coneixem. Però com he començat dient, la credibilitat que em mereix tot el que vingui de segons quines persones i institucions és nul·la, i això vol dir, entre altres coses, que estic convençut que el cost total de l’operació va ser molt superior a la xifra reconeguda ara pel ministre espanyol, el qual ha necessitat gairebé quatre mesos per fer-la pública. Tot un símptoma de la dificultat de construir segons quins relats. No me’ls crec i punt.

Ara bé, el missatge de fons que ahir es volia transmetre des d’Espanya és que l’1 d’octubre el paper del poli bo el va fer la policia espanyola per atonyinar-nos, i el paper del poli dolent l’atribueixen als mossos per, segons ells, no haver-nos atonyinat. És el món al revés. Aquesta lectura que fan des de Madrid és perversa, perquè encara que a Catalunya la majoria de gent sap com van anar les coses l’1 d’octubre, a Espanya hi ha una gran ignorància sobre el tema. Però com que Catalunya ja la consideren perduda, és a Espanya on intenten guanyar complicitats a base de mentides. Resumint, la intervenció que va fer ahir el ministre espanyol ben bé podria ser titllada d’un nou episodi de post veritat informativa.

Prescripció a la carta?

De la sentència no ferma —ja s’ha anunciat que es recorrerà al Supremo— del cas Palau de la Música sorprèn especialment no les condemnes sinó una determinada aplicació de la prescripció del delicte que genera l’absolució dels que van pagar i la condemna dels que van cobrar. La corrupció hauria de ser tan greu per qui paga com per qui cobra, i em costa molt d’entendre que per la mateixa operació de pagament/cobrament qui paga quedi lliure i qui cobra quedi condemnat. Segurament aplicant la llei al peu de la lletra ha de ser així però, sense entrar en tecnicismes legals, la lliçó que ens queda a tots és que tu pots corrompre tranquil·lament però no pots ser corromput sense córrer el risc de ser castigat. En aquest sentit, el missatge que, en el cas Palau, es transmet a la societat és difícil d’entendre. Potser el problema és que la llei està mal feta i, si fos així, caldria reformar-la amb urgència, encara que només sigui per evitar que la gent pugui pensar que el sistema protegeix els corruptors.

Manipulacions interessades

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2018 a la pàg. 6 del núm. 1.842 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà s’atribueix a la deriva independentista de Catalunya les causes de tots els nostres mals. Des de Madrid, no només el Madrid geogràfic sinó també el Madrid concepte amb residència a Catalunya, ens transmeten amb gran soroll mediàtic una realitat econòmica poc brillant combinada amb unes pobres expectatives de futur referides a Catalunya, sovint amb dades matusserament manipulades que, poc després, queden desmentides per la realitat. Parlem de la creació de llocs de treball, visites de turistes i ocupació hotelera, venda de béns diversos, exportacions i altres dades econòmiques. Se’ns explica que la causa de tots els nostres mals és el procés independentista, però els portaveus de l’unionisme saben que no és ben bé així. El procés com a origen de tots els mals, aquesta és l’equació que ens transmeten des de Madrid, el Madrid geogràfic i també el Madrid concepte que dèiem abans. Estic pensant en els dirigents de la patronal Foment, els círculos elitistes diversos, els grans grups de comunicació, i també alguns empresaris als quals sembla que els preocupi més la xifra de vendes a Espanya que el futur del país on viuen i hi tenen les seves empreses, com si el seu mercat mental de vendes quedés reduït a la península Ibèrica.

Només han passat quatre mesos i els propagandistes de la causa unionista semblen haver oblidat l’atemptat terrorista del mes d’agost a la Rambla de Barcelona, com si aquell episodi no tingués una influència molt directa en el turisme i en altres sectors de la nostra economia. Tot indica que és un oblit interessat d’aquells que ens volen transmetre el discurs de la por. Allà on hi ha hagut atemptats terroristes pateixen després una certa recessió, i parlo dels països del nostre entorn més proper. Com és que es donen per lògiques les conseqüències negatives posteriors als atemptats ocorreguts en altres països europeus i, en canvi, quan l’atemptat s’ha produït a Catalunya, ens entestem a buscar tres peus al gat? En el cas de l’atemptat de Barcelona la cosa encara és més greu, coneguda la connexió entre els serveis secrets espanyols i l’organitzador d’aquella matança, un tema gravíssim del qual gairebé no es parla. Per cert, tampoc es relaciona la reducció del turisme, suposant que n’hi hagi, amb l’actuació policial de l’1 d’octubre. Vosaltres aniríeu de vacances a un lloc on la policia actua d’una manera tan violenta i desmesurada contra gent pacífica i indefensa que només pretén introduir el seu vot en una urna? La pregunta és retòrica.

Societats acrítiques

Quan el governant accedeix al poder acostuma a tenir tres objectius bàsics: aplicar el seu programa electoral i repetir mandat a la legislatura següent serien els objectius prioritaris, i un tercer objectiu seria crear una societat poc o gens crítica amb les seves decisions. Avui centrarem el comentari en el tercer objectiu, és a dir, el d’una societat acrítica que amb el seu silenci faciliti la vida al governant.

Mantenir una societat acrítica es pot aconseguir mitjançant la violència institucional, situació típica en els règims poc democràtics. Els esdeveniments de l’1 d’octubre a Catalunya en serien un bon exemple, tot i que encara està per veure si amb aquella violència policial extrema contra els ciutadans indefensos que volien introduir la papereta electoral en una urna es va aconseguir l’efecte buscat. Manifesto els meus dubtes al respecte.

Una altra mesura per crear una societat acrítica consisteix a untar pecuniàriament entitats i organitzacions de tota mena. Sovint el governant reparteix les subvencions amb una gran frivolitat i sota uns criteris poc ortodoxos buscant, bàsicament, que el teixit associatiu no faci massa soroll i esdevingui poc o gens crític amb el poder. L’objectiu és intentar crear una societat formada per persones que no es qüestionin les males pràctiques dels seus dirigents polítics, i això és el que passa a casa nostra amb el repartiment de les subvencions. Amb totes les excepcions que calguin, que alguna n’hi haurà, la política de les subvencions públiques crea societats acrítiques.

Governar des de la distància

Des de fa uns mesos Catalunya està governada a distància, des de fora de Catalunya. Molt mal governada, això sí, però no degut precisament a la distància geogràfica que hi ha entre Barcelona i Madrid sinó a factors polítics excepcionals que a ningú se li escapen. Els polítics que ara es qüestionen si el President de Catalunya pot residir temporalment a l’estranger, són els mateixos que ara estan governant Catalunya des de fora de Catalunya, i se suposa que no hi veuen cap inconvenient. Seria oportú, per tant, exigir-los una mica de coherència en els seus arguments. Si ho valorem en hores de distància, governar des de Madrid (a menys de tres hores d’AVE) o des de Brussel·les (a dues hores d’avió) ben poc canvia les coses.

Doncs bé, mantenint uns quants polítics catalans injustament tancats a la presó i forçant-ne uns altres a seguir a l’exili, la justícia espanyola pretén forçar les coses de manera que Catalunya segueixi estant governada des de la distància, en una mena de segona versió de l’article 155, però ara no pas aplicat per Rajoy sinó per un jutge. És evident que Puigdemont no pot tornar a Catalunya i arriscar-se a ser detingut només arribar així que, mentre no canviïn les coses, tot indica que Catalunya seguirà estant governada des de la distància, amb tot el que això comporta. D’aquest entrellat només en sortirem quan el contenciós català arribi al Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg el qual, és d’esperar, posarà les institucions espanyoles al lloc que els correspon, com ja ha hagut de fer en cinc ocasions durant l’any 2017.

Seria viable una Catalunya independent?

La pregunta és retòrica, ja que tots els experts admeten que Catalunya seria perfectament viable com a país independent. No en conec cap, sigui independentista o no ho sigui, que afirmi el contrari. Però si ens creiem els defensors d’uns teòrics grans avantatges que té ara Catalunya com a part d’Espanya, un pot arribar a la conclusió, equivocada, que una Catalunya independent no seria econòmicament ni políticament viable. El problema és que els grans avantatges de formar part d’Espanya mai se’ns especifiquen, i hi poso tots els dubtes sobre la seva existència. De fet, jo no en sé veure cap, i quan dic cap vull dir cap ni un. En canvi, tots tenim present un munt d’inconvenients associats a formar-ne part, començant pel maltractament institucional de la nostra llengua i cultura pròpies. Des de la metròpoli ens amenacen amb tantes conseqüències negatives si marxem que al final algú pot córrer el risc de dubtar sobre les nostres pròpies capacitats. Però, amb les dades a la mà i els informes dels experts, una Catalunya independent seria perfectament viable. Dit amb altres paraules, els catalans no necessitem cap mena d’ajut de la metròpoli. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que Espanya ajudi Catalunya, i no al revés. Però això ja seria un altre debat.

Som on érem

Es va acabar l’any 2017 amb la notícia que les autoritats estatals van decidir que les forces policials de repressió i ocupació enviades fa més de tres mesos a Catalunya tornessin a les seves bases espanyoles. Aquesta operació ha costat dotzenes de milions d’euros, però la xifra exacta tardarem a saber-la perquè ha estat declarada secret d’estat. No cal dir que l’objectiu que tenien les autoritats espanyoles amb aquesta demostració desmesurada de força i violència gratuïta no ha servit absolutament de res, però l’actuació policial de l’1 d’octubre contra persones innocents els catalans no l’oblidarem mai. Tampoc l’oblidaran els catalans no independentistes. Al final, però, s’han repetit els mateixos resultats electorals, i la realitat és que la meitat dels votants d’aquest país segueix sent independentista. Així que som on érem, però ara els catalans independentistes encara tenim més motius per estar emprenyats amb la metròpoli. Ignoro quina serà l’oferta que farà Espanya a les autoritats catalanes per rebaixar la tensió, sense excloure que segurament no en farà cap, com no n’ha fet cap en els últims anys. L’única cosa segura, però, és que el moviment independentista seguirà existint i es continuarà enfortint, i més d’hora que tard, si els catalans ho volen, Catalunya esdevindrà un estat independent al marge del que diguin les lleis espanyoles. Una llei, per més important que sigui, no pot anar mai contra la voluntat majoritària d’un poble.

Satisfet o decebut?

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.840 de La Veu de l'Anoia)

Els catalans, tots, sabem què voldríem que diguessin avui els diaris i què no ens agradaria gens que diguessin. Com que aquest article l’escric uns dies abans de sortir a la llum no sé si avui estaré content o decebut, però indiferents segur que la premsa d’avui no ens hi deixarà. Sovint ens creem unes determinades expectatives, i de vegades es compleixen i de vegades acaba passant exactament el contrari del que ens agradaria. Les coses són com són, la gent actua com actua i, com diu aquella dita, el poble mai no s’equivoca, tot i que al meu entendre això no és ben bé així. Sóc dels que penso que, de vegades, amb les seves decisions, la gent s’equivoca, i després només li queda l’opció de lamentar-ho. Però, dit tot això, si avui no ens agraden les portades dels diaris, tampoc ens servirà de consol donar la culpa a un tercer.

Ahir vam tenir l’oportunitat de votar en unes eleccions absolutament atípiques en molts sentits. Així, com que no es van respectar els resultats electorals de Catalunya de fa dos anys, el partit més corrupte d’Europa, amb l’ajut inestimable dels seus socis del 155, a banda d’altres disbarats es va permetre la gosadia de destituir el govern de Catalunya, tancar el Parlament i ordenar que es tornés a votar. Recordem que no hi havia cap necessitat de repetir les eleccions, ja que els mandats són per a quatre anys, no dos. Cal deixar ben clar, doncs, que ens van convocar a votar aquells que no van respectar els resultats electorals. I aquest és el gran problema que té Catalunya, ara mateix convertida en una colònia d’Espanya, amb totes les connotacions negatives que té la paraula colònia.

En els últims tres mesos les autoritats espanyoles han mostrat una claríssima manca de credibilitat democràtica. Els membres del club 155 es van proposar, tant sí com no, que la majoria dels catalans han de votar unionisme, i per això, només per això, ens han tornat a convocar a les urnes. I, amb aquest objectiu, utilitzaran tots els mecanismes irregulars que tenen al seu abast per guanyar. Estic insinuant una tupinada? No ho puc provar, ni sóc expert en aquests tecnicismes, ni sé com s’ho faran, però estic segur que ho intentaran. Trobo, per tant, molt oportuna l’organització de recomptes paral·lels i que s’haguessin demanat observadors internacionals neutrals que, finalment, no han estat autoritzats per Madrid. Tot un símptoma. Fins i tot si la meva opció surt guanyadora, no podré evitar pensar que l’abast real de la victòria va ser superior a les xifres oficials.

La Catalunya castellana

Lingüísticament Catalunya també està dividida en dos. A Catalunya hi conviuen dos països, i un d’aquests països és la Catalunya castellana. És la Catalunya que reivindica el bilingüisme però que, quan s’expressa, ho fa gairebé sempre en espanyol. En podem posar uns exemples ben recents: les campanyes electorals dels populares i dels ciudadanos en bona mesura s’han desenvolupat només en castellà, i la propaganda electoral enviada als electors —si més no la que em van enviar a mi— era cent per cent en espanyol. Aquests dos partits es disputen el mateix espai electoral, i no ignoren a quina franja de la població s’han d’adreçar per demanar el vot. És la Catalunya de la immigració i, sovint, dels fills de la immigració; en aquest sentit, és molt interessant observar l’origen dels cognoms dels seus candidats a diputats. És la Catalunya de la Festa de la Rosa del PSOE, la Catalunya dels votants de la ciutadana Arrimadas i dels votants del PP, tot i que és una Catalunya ideològicament molt transversal, que va des de l’extrema esquerra fins a l’extrema dreta. És la Catalunya que escolta la COPE però també la Catalunya que escolta la SER. Un altre exemple: sense aquesta Catalunya, avui la senyora Colau no seria alcaldessa de Barcelona. És, també, aquella Catalunya tan antipàtica que voldria reduir l’ús del català a la comunicació familiar i poca cosa més. És la Catalunya contrària a la immersió lingüística a l’escola. És la Catalunya que et trobes a Pedralbes però també a altres barris de Barcelona, al Baix Llobregat, als barris castellanoparlants de Girona, Lleida, Tarragona i altres ciutats mitjanes de Catalunya. És, com deia abans, la Catalunya del bilingüisme monolingüe, és a dir, la Catalunya que predica el bilingüisme teòric però que, a la pràctica, exerceix el monolingüisme en espanyol. És la Catalunya que reivindica amb orgull la llengua que parlen centenars de milions de persones a tot el món, i això sol sembla que per a molts ja justificaria que considerin el català com una llengua de segona. Ep, dit tot això amb totes les excepcions que calguin, que en trobaríem moltes. Sortosament.

Independentisme 70, Rajoy 3

De res no ha servit avançar les eleccions. Després de la jornada electoral d’ahir i el recompte de vots, el Parlament de Catalunya seguirà tenint una clara majoria absoluta independentista. Escó més escó menys, som on érem.

El gran derrotat d’aquestes eleccions, Rajoy, ha passat d’aplicar de forma matussera l’article 155 a situar el seu partit a Catalunya en la indigència política. Ara, amb només 3 diputats (en tenia 11), se n’haurà d’anar al grup mixt, i tot indica que serà el pas previ a la seva desaparició com a partit parlamentari.

Ara parlem de percentatges. En les eleccions de fa dos anys la suma de les opcions independentistes va assolir el 47,8 per cent dels vots emesos; ara, tres dècimes menys. Som on érem, però encara amb més participació popular.

Dit tot això, les meves expectatives per a les eleccions d’ahir, contemplades en clau plebiscitària, implicaven aconseguir, com a mínim, el 50 per cent més un dels vots emesos. Aquest objectiu no ha estat assolit, i això vol dir que ara s’haurà de prescindir del “tenim pressa” i plantejar la independència de Catalunya amb més intel·ligència. Ens en sortirem!

Normals i anormals

Els termes “normal” i “anormal” referits als votants els va introduir en aquesta campanya electoral el tripartit 155 (coalició PP-PSOE-Cs). Així, el club dependentista considera normals els seus votants i anormals els votants que s’inclinen per altres opcions polítiques. Tot i que fer aquesta diferenciació és un disbarat més del moviment unionista, els espanyolistes no han rectificat, i “anormals” i “normals” són termes que han seguit utilitzant en campanya. Doncs bé, jo em declaro un votant anormal, i això vol dir que no votaré cap opció que tingui Espanya com a centre neuràlgic dels seus interessos. Els anormals com jo votarem partits genuïnament catalans, i no cal dir que m’agradaria que, dijous, la suma dels votants anormals superés la dels normals. Però en unes eleccions tan peculiars com aquestes, amb el món judicial intervenint en campanya coordinadament amb els governants espanyols, amb candidats empresonats, exiliats i altres en llibertat sota fiança i amenaçats pels jutges per si diuen alguna cosa que no els agrada, fa de mal dir com pot acabar aquesta història.

Les campanyes dels independentistes

En l’article d’avui, últim d’aquesta sèrie, englobo els tres partits independentistes. A ningú se li escapa que, tot i haver governat conjuntament, entre ERC, JxC i la CUP hi ha moltes diferències, però com que comparteixen l’objectiu comú d’una Catalunya independent i han estat dos anys al Parlament mantenint un acord de mínims, m’ha semblat que podria fer l’anàlisi conjunta de la campanya electoral de les tres forces. I haig de dir que el que s’ha vist fins ara no m’ha agradat gaire. Una cosa és que ara es presentin per separat, cosa que sempre he defensat, i una altra és que es tirin els plats pel cap i es culpin mútuament, com hem vist aquests últims dies. Una vegada decidit presentar-se en llistes separades, trobo que haguessin hagut de pactar un acord no agressió, i tot indica que aquest acord o no hi és o, si hi és, no es compleix. Alguns semblen oblidar que l’adversari comú de l’independentisme és la coalició 155 (PP, PSOE i Cs). Doncs bé, analitzant les campanyes dels partits independentistes, sembla que l’adversari principal de JxC sigui ERC, i que l’adversari principal d’ERC sigui JxC, i la CUP, per no perdre la tradició, fa la guerra pel seu compte. Tot això em porta a pensar que tal vegada l’objectiu no declarat de tots o alguns dels partits independentistes és intentar governar sense tenir la independència com a eix principal sinó subsidiari. Hi tenen tot el dret, però si ara s’aparca la independència pensant més en els interessos de partit que en els interessos de país, els catalans, independentistes o no, tenim molt mala peça al taler.

Reflexions preelectorals

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de desembre de 2017 a la pàg. 3 del núm. 1.838 de La Veu de l'Anoia)

La societat catalana està dividida sobre com ha de ser el seu futur. Uns són partidaris del liberalisme i l’economia de mercat, amb els matisos reguladors que calguin. Altres opten per un model d’economia estatal i centralitzada, amb menys llibertats individuals i una forta presència de l’administració pública a les nostres vides. Cada una d’aquestes opcions es canalitza amb diverses ofertes polítiques. Per entendre’ns, sent tots dos partits d’esquerres, no és el mateix Esquerra que la CUP. I per resoldre qui ha de governar, cada quatre anys ho decidim a les urnes.

Hi ha també l’altre debat, el de la independència de Catalunya, amb dues opcions, una a favor i l’altra en contra. Els últims resultats electorals ens diuen que els partidaris de la independència són més que els que no en són, 48 per cent a favor de la independència i 39 per cent en contra. Altres partits que van concórrer a aquelles eleccions van demanar expressament que no se’ls comptés entre els partidaris del sí ni entre els partidaris del no; seria el vot en blanc, una opció que no preveu un referèndum amb resposta binària.

Així com per escollir el model de societat ens comptem cada quatre anys, per decidir sobre la independència també ens hem de comptar. Però ens hem de comptar bé, i això vol dir prescindir d’enquestes i manifestacions i fer-ho via urnes, amb totes les garanties. La manera més lògica i democràtica seria votant en un referèndum similar als celebrats al Quebec i a Escòcia, amb totes les garanties que, dissortadament, no va tenir el de l’1 d’octubre.

Però com que, dissortadament, de referèndum acordat amb Espanya no n’hi haurà mai, per resoldre definitivament el problema s’han de buscar vies alternatives. A les eleccions del 21 de desembre tenim una nova oportunitat de comptar-nos amb totes les garanties. Els dirigents independentistes ja han dit que respectaran els resultats, siguin els que siguin, però els dirigents unionistes no són tan clars a l’hora d’acceptar un compromís similar.

La solució del problema només vindrà a partir del compromís previ de totes les parts en conflicte de respectar democràticament la voluntat popular dels catalans expressada a les urnes. Així, si la suma de les opcions unionistes supera el 50 per cent dels vots, s’hauria d’aparcar la independència per una bona temporada. Però si el que supera el llistó del 50 per cent és la suma de les opcions independentistes, la independència no es pot ajornar. Tot el que no sigui això és agreujar el conflicte.

La campanya dels comuns

Els comuns presumeixen de ser neutrals, com Suïssa, i la seva bandera és la suposada equidistància entre els dos extrems en conflicte. Repeteixen com a lloros que ni article 155 (PP, PSOE i Cs) ni independència unilateral (JxC, ERC i la CUP), però davant d’una situació com la que pateix Catalunya no es pot ser equidistant. L’equidistància dels comuns es confon amb l’alineament amb una de les parts en conflicte, l’unionisme. Són tan independentistes com capitalistes, és a dir, gens. Hi ha gent, però, que se’ls deu creure, i d’aquí l’èxit relatiu que els comuns han tingut en algunes eleccions. Els comuns deuen pensar que guanyaran clientela enviant una de les seves dirigents més emblemàtiques, l’alcaldessa de Barcelona, a explicar intimitats personals en un programa televisiu que detesto i que em provoca una barreja d’urticària mental i vergonya intel·lectual. En fi, cadascú escull els programes que vol, però els polítics que van a segons quins llocs sembla que subestimin les capacitats intel·lectuals del seu electorat potencial. I per tal d’evitar qualsevol mala interpretació vull fer un aclariment final. Dels polítics m’importa molt el que signen de dia, mentre exerceixen el càrrec; el que facin de nit, fora del seu despatx, és cosa seva.

La campanya del PSOE

La franquícia catalana del PSOE lluita pels mateixos vots que lluiten les altres franquícies de la coalició pro 155, és a dir, populares i ciudadanos. Tots tres partits busquen, amb totes les excepcions que calguin, les persones que se senten còmodes amb el trist paper de colonitzats per la metròpoli. Són aquelles persones que, per davant de tot, es consideren espanyoles, i deixen Catalunya com a subsidiària dels seus interessos. Són els partits que quan fan campanya electoral sempre tenen un ull posat a Madrid, no fos pas que l’amo s’enfadés. Quan un votant dubti sobre si votar-los o no cal que recordi que Rajoy governa gràcies als socialistes, que l’article 155 i els seus efectes nefastos també s’aplica gràcies als socialistes i que, en definitiva, la complicitat política entre el PSOE per una banda i el PP i Cs per l’altra és ara mateix total. I, per acabar, el votant cal que no oblidi que a la llista socialista s’hi han aixoplugat representants de la dreta extrema (SCC) així com els hereus de la morosa Unió Democràtica, que d’esquerres no en tenen res. I si tot i això els acaba votant, que no digui després que s’ha sentit enganyat.

La campanya de Cs

El projecte de Ciudadanos per a Catalunya és molt similar, per no dir gairebé calcat, al del seu germà gran, el PP. Hi ha qui diu que Ciudadanos és ara mateix l’extrema dreta espanyola, el partit favorit de la Faes. Vés a saber, però també veig molta dreta extrema entre els populares. El fet és que Ciudadanos va néixer a Catalunya fa onze anys amb una obsessió malaltissa per afeblir la llengua pròpia d’aquest país i, a partir d’aquesta obsessió, han creat un fals debat entre els catalans que, tard o d’hora, els acabarà passant factura. Per afeblir el català posen l’excusa de l’espanyol i l’anglès però ells, gairebé sempre, només utilitzen l’espanyol. Se’ls veu el llautó. I si algú ho dubta, pot comprovar fàcilment que la seva activitat a les xarxes socials (comptes de Twitter, etc.) és gairebé monolingüista. En política no tot val, i en aquests onze anys els dirigents d’aquest partit han creuat diverses vegades la línia vermella. Segurament Ciudadanos esgarraparà molts vots a la Catalunya castellanoparlant (Baix Llobregat, etc.), però no suficients com per poder governar Catalunya. Sortosament.

La campanya del PP

A les zero hores d’ahir va començar la campanya electoral per a les eleccions del 21 de desembre, unes eleccions convocades per qui no té potestat legal per fer-ho i amb l’objectiu prioritari —confessat obertament per dirigents del seu partit— de destruir el moviment independentista català i tot el que s’ha aconseguit a Catalunya en més de tres dècades d’autonomia. El somni humit del PP consisteix a carregar-se els signes d’identitat del nostre país començant per la llengua, i transformar Catalunya en una regió més d’Espanya, com La Rioja o Múrcia. El PP pretén que el fet diferencial català quedi reduït a les sardanes dels diumenges... i poca cosa més. L’objectiu últim no declarat del PP és la recentralització d’Espanya per tornar a una situació d’uniformitat territorial similar a la del franquisme, en una mena de reconeixement de facto del fracàs estrepitós de l’Espanya de les autonomies que es van inventar a la mort del dictador. El sistema ha fet fallida, i això vol dir la fi del café para todos. Destruir el projecte que de Catalunya té la majoria de catalans seria el preàmbul imprescindible per uniformitzar Espanya... si el PP guanyés aquestes eleccions. Però això, sortosament, no passarà.

Fred

Aquests dies fa molt fred.

Encara estem a la tardor però les temperatures ja són de rigorós hivern. Deu ser cosa del canvi climàtic, tot i que jo tenia entès que aquest fenomen potenciava la calor, no el fred. Però potser no hi té res a veure. En fi, som al desembre i fa fred, i no cal donar-hi més voltes. Tots els problemes fossin com el fred d’aquests dies. Si fa fred, t’abrigues més i assumpte resolt.

Però, parlant de meteorologia, el terme fred veig que no té el mateix tractament lingüístic arreu. Així, quan sento parlar de “la fred” en comptes de “el fred” sempre em crida l’atenció. A l’Empordà i a Girona, i potser també en altres indrets, el substantiu fred el feminitzen i en diuen la fred, com si dient-ho en femení el fred fos més suportable. O potser no, vés a saber. El fet és que mentre a Sarrià fa molt fred a Palamós fa molta fred, i sent diferent el tractament lingüístic del terme fred, a tots dos indrets gaudeixen d’una temperatura similar.

I després encara hi ha qui diu que només sabem parlar del procés.

Rajoy també és independentista, però no ho sap

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.836 de La Veu de l'Anoia)

Alguns dirigents independentistes catalans han començat a fer una mica d’autocrítica pels errors comesos i, a partir d’aquest fet, ja sembla que s’hagi d’enfonsar el món. El món independentista, vull dir. I no, almenys no és aquesta la meva percepció. No conec cap independentista que hagi deixat de ser-ho pel fet d’haver sentit aquestes autocrítiques. Al contrari, jo crec que ara, veient que les agressions de tota mena provinents de l’estat no paren de créixer, hi ha més independentistes que fa mig any. I és que els catalans que es plantegen fredament el debat de la independència, sense apriorismes, es van adonant que seguir formant part d’Espanya és un mal negoci. Als catalans Espanya no els ofereix res més que un passaport, i això, sense deixar de tenir la seva importància, no és un argument. De passaports, en una Catalunya independent, també en sabrem fer.

Rajoy és tant o més independentista que qualsevol independentista català. Entre un independentista espanyol com Rajoy i els independentistes catalans només els diferencia que els espanyols no reconeixen que en són. Com que sempre s’han dedicat a criminalitzar qualsevol nacionalisme que no sigui el seu, no admeten que ells també en són. Perquè, a veure, als que se senten espanyols i critiquen tant els nacionalismes perifèrics peninsulars, els agradaria ser governants des de la capital del país veí, posem per cas, Lisboa o París? De veritat, a un ciutadà que se senti espanyol, li agradaria ser governat des d’una capital que no fos la del seu país, és a dir, Madrid? Oi que fins aquí s’entén bé? Doncs als catalans independentistes els passa més o menys el mateix. No volen ser governats des de la capital del país veí; pretenen ser governats des del seu país, Catalunya. Costa tant d’entendre?

A partir d’aquests exemples podem discutir si és legítim o no que un català consideri que el seu país és Catalunya i no Espanya, i aquí ja entraríem en un debat de sentiments. De sentiments cadascú té els seus, i tots són igualment respectables. Però si la majoria de catalans considera que el seu país és Catalunya i pretén ser governada des del seu propi país i no des del país veí, quin argument tenen els veïns per rebatre-ho? Cap. Es miri com es miri, finalment s’arribarà a la conclusió que s’ha de preguntar als catalans què volen. I si la majoria decideix que ja no volen ser espanyols, la minoria no podrà impedir-ho, per més constitucions que exhibeixi. Una llei contrària a la voluntat de la majoria deixa de ser operativa.

Tornar al franquisme

Com que és un text que no entra en concrecions i tot es deixa a la interpretació lliure i subjectiva de qui l’hagi d’aplicar, l’abast dels efectes pràctics de l’aplicació a Catalunya de l’article 155 de la CE era impossible de preveure. Que aquests efectes serien molt negatius es podia fàcilment intuir, però que el 155 fins i tot serviria, per exemple, per espoliar unes obres d’art propietat de la Generalitat de Catalunya i emportar-se-les a Espanya no crec que ningú s’ho hagués pogut imaginar, i més tenint en compte que l’assumpte està pendent de sentència judicial. Aquest episodi és una nova versió de l’Espanya ens roba però ara en versió artística. Abans es referien als diners i ara, amb el 155, s’aplica també a les obres d’art. O a les empreses, mitjançant un decret a mida que els facilita la seva deslocalització. Es va veient que el 155 és molt més pervers del que ens podíem imaginar. Serveix gairebé per tot, des de carregar-se el dret a utilitzar la llengua pròpia del país fins a empresonar polítics no proclius a la causa unionista, o forçar-ne uns altres a optar per l’exili endreçat de Brussel·les. Hi ha qui critica el president Puigdemont i alguns dels seus consellers per no haver-se deixat engarjolar, però a ningú se li pot exigir que faci de màrtir de la democràcia. Amb el 155 també s’ha restablert el control de les comunicacions privades, la violació de la correspondència, la censura d’Internet i altres coses que semblaven que no tornaríem a veure mai més. Si l’aplicació del 155 no és un retorn lent al franquisme, cada dia s’hi assembla més.

La gent normal

A Catalunya tenim un polític, un tal García, que competeix ridículament amb ell mateix per superar-se i dir-la cada dia més grossa. La seva incapacitat manifesta per dir coses coherents i amb un mínim de sentit comú fa que les seves expressions no tinguin la més mínima contenció. Però és que, a més a més, el tal García sembla ignorar què és el sentit del ridícul. Com que només busca que es parli d’ell, sempre fa el que sigui per donar la nota. I quan veu que gairebé tothom el critica, de vegades també alguns dels seus correligionaris polítics (ep, al seu partit també hi ha gent sensata!), l’home es queda tan ample, i molt satisfet amb les seves pròpies bajanades. Aquest individu, que lidera una petita franquícia política que només té el suport electoral del 8,5 per cent dels catalans, sap que l’única manera que té de sortir als mitjans és deixant anar astracanades, dia sí i dia també. Sense anar més lluny, la setmana passada el tal García parlava de la gent normal, se suposa que en contraposició a la gent anormal que hi ha a Catalunya. Però té un petit problema, i és que el tal García pensa que ell forma part de la normalitat quan tothom que el coneix una mica sap que aquest individu de normal en té ben poc. Ara ha proposat tancar TV3 i reobrir-la amb gent normal, és de suposar, amb gent com ell. Sortosament, però, el tal García només representa el que representa, i les enquestes auguren que encara reduirà més la seva presència política al Parlament. En política fer tant el pallasso tard o d’hora s’acaba pagant a les urnes, i no seria d’estranyar que més aviat que tard els populares passessin a ser extraparlamentaris a Catalunya.

Coses que passen a la Catalunya ocupada

Abans-d’ahir visitava Barcelona el cap màxim dels carcellers de mig govern de la Generalitat (l’altre mig es troba exiliat a Brussel·les), un tal “M.Rajoy”. Només baixar del cotxe oficial escolta uns crits dirigits a ell, diguem-ne que poc amables tot i que plenament justificats, i entra sense entretenir-se a l’edifici de Foment per participar en un acte amb sopar inclòs. L’acompanyen dos catalans obedients, Gay de Montellà, president de Foment, i Rosell, president de la CEOE, que l’esperaven a la porta. Quan arriba a la sala s’acosta a la taula on hi ha un tal Santi Vila, exconseller de la Generalitat i ara buscant una nova ubicació professional i política, i se saluden afectuosament. És la foto del dia. Posteriorment dóna uns premis i fa un discurs on demana a les empreses catalanes que van deslocalitzar el seu domicili social que ja poden tornar, que amb l’aplicació del 155 ja no hi ha cap perill. Cal recordar que aquestes empreses van marxar esperonades pel propi gobierno de “M.Rajoy”, que els va fer un decret a mida per facilitar la seva fugida. No cal dir que, de moment, no en tornarà cap, d’empresa, perquè el propi gobierno així els ho demana en veu baixa. Alguns, d’això, en diem cinisme, i segur que ens quedem curts. I, feta la feina, el tal “M.Rajoy” marxa entre els aplaudiments del respetable. Aquestes coses passen a la Catalunya ocupada.

I ara l’Agència del Medicament

Ara es comença a saber que no tot el que se’ns ha explicat sobre els suposats esforços espanyols per portar l’Agència Europea del Medicament a Barcelona era cert. De fet, tot indica que el govern espanyol no hi tenia massa interès, i dic massa per no dir cap. Perquè, a veure, si la candidatura de Barcelona era tan bona com ens predicaven, com és que va caure a la primera votació? Si tan bona era la nostra oferta, com és que la majoria de països europeus ens van girar l’esquena? No serà que, sota mà, el govern espanyol ja ens havia condemnat a perdre com a càstig per ser majoritàriament independentistes? No serà que a canvi de determinades declaracions sobre el contenciós català, favorables a Espanya, algunes molt forçades, el govern espanyol ens anava traint, i mentre feia veure que donava suport a la candidatura en negociava el seu fracàs? Tu digues això que jo ja m’ocuparé de canalitzar-te determinats vots. Al capdavall els negocis entre països són interessos, i no és cap secret que els interessos espanyols estan, des de fa uns quants anys, als antípodes dels interessos majoritaris dels catalans. Siguem realistes, no s’ha d’esperar res de bo provinent de les autoritats espanyoles. Ells pensen que d’aquesta manera, ofegant qualsevol opció de millora pels catalans, els independentistes ens oblidarem del tema. Van totalment errats, i al final acabarem marxant igual. Perquè som més. El 21 de desembre ho tornarem a demostrar.

Ateneuesfera 26

Dijous passat, 16 d’octubre, vam celebrar la trobada número 26 de l’Ateneuesfera. Seguint la tradició dels últims anys, va ser en format sopar al restaurant de l’Ateneu, aquesta vegada amb l’assistència de catorze persones.

Potser pecant una mica d’il·lusos, els organitzadors ens havíem proposat evitar que es parlés del monotema i, evidentment, no ens en vam sortir com, per altra banda, ja es podia preveure. Es van formar diverses converses simultànies, i al final gairebé tothom es va afegir a donar els seus punts de vista sobre el procés.

Hi van haver queixes generalitzades sobre el tractament que, amb poquíssimes excepcions, n’ha fet i en fa la premsa, sobretot la de paper, i fins i tot es va comentar que el descrèdit que han mostrat alguns diaris amb les seves informacions a l’entorn del procés podria ser el principi del fi de la premsa de paper. No crec, però, que aquest sigui el motiu de la crisi de la premsa de paper.

Al marge del tractament esbiaixat que la premsa faci sobre el procés, hi ha una realitat que no s’ha de perdre de vista, i és que la gent jove i de mitjana edat ja no compra diaris, i difícilment en tornarà a comprar. Els quioscos van tancant, i fins i tot acaba de tancar el de l’Autònoma a Bellaterra, tot un referent pels estudiants de periodisme.

El món ha canviat i per més que ens hi esforcem no el farem anar en direcció contrària. Avui en dia la gent s’informa per mitjans digitals i per la televisió. No ens vam posar d’acord sobre si a les xarxes s’imposa el twitter al facebook o al contrari, però sí que vam coincidir que cal saber regular la nostra exposició a les xarxes per tal d'evitar l'embafament d'informació.

La Júlia Costa va ser la convidada d’aquesta edició. El seu blog, La panxa del bou, queda incorporat a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, tots els blogs que en aquests deu anys han anat passant per l’Ateneuesfera. Benvinguda, Júlia!

Eleccions contaminades

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de novembre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.834 de La Veu de l'Anoia)

Avui complemento l’article de fa quinze dies expressant els meus dubtes sobre la netedat dels resultats electorals que s’anunciïn el vespre del 21 de desembre. Aquestes eleccions neixen fortament contaminades. Contaminades perquè qui les ha convocat no és qui les podia convocar, és a dir, el president de la Generalitat. Contaminades perquè el govern català, legalment constituït, ha estat cessat il·legalment. Contaminades perquè les competències de Catalunya han estat intervingudes. Contaminades perquè no toquen; han passat poc més de dos anys des de les anteriors, que tenien un mandat de quatre anys. Contaminades per les amenaces de suspendre determinats programes electorals i, potser també, declarar alguns partits fora de la llei i impedir que s’hi presentin. Contaminades perquè una part del govern legítim de Catalunya sorgit de les últimes eleccions es troba injustament a la presó. I l’altra meitat, a l’exili. En aquestes condicions no es pot pretendre que els catalans acceptem aquesta situació amb normalitat. De normal no en té res.

No em manifesto sobre si els partits catalans s’han de presentar a les eleccions; ja decidiran què els convé. Però, si ens ho mirem fredament, els partits catalans (és a dir, els que decideixen a Catalunya i tenen Catalunya com a objectiu dels seus interessos) haurien de negar-se a participar-hi. El problema vindria, però, que llavors el Parlament quedaria configurat exclusivament per partits d’obediència espanyola, amb l’alt risc que això comportaria. Ara bé, participin o no a les eleccions, sí que es pot afirmar que els partits catalans es troben clarament en inferioritat de condicions respecte als partits d’obediència espanyola (el PP i els seus escolanets del 155, PSOE i Cs), que controlaran els reglaments, els censos, el cens a l’estranger, el recompte de vots, etc.

Tinc, per tant, motius més que sobrats per expressar els meus dubtes sobre el joc net que s’ha d’esperar en una democràcia. Veus autoritzades espanyoles, civils i militars, ens han donat algunes pistes. Així, ens han advertit que quan diuen “todo por la patria”, todo vol dir tot, fins i tot les il·legalitats i les trampes que convinguin per tal de mantenir unida la seva pàtria. I més encara. Ens amenacen que si, tot i aquestes irregularitats, el 21 de desembre tornen a guanyar les forces independentistes, Espanya té a punt el remei que ens aplicarà. L’eina tornarà a ser l’article 155, amb l’objectiu d’impedir que els guanyadors puguin governar. Tenim mala peça al teler.

Autocrítica

La perfecció no existeix en cap àmbit de la vida. Tampoc en l’àmbit polític. Defensors i contraris d’una Catalunya independent han comès errors. Al meu entendre, per la banda unionista se n’han comès més que per la banda independentista, però els unionistes ni els acceptaran ni demanaran disculpes. És la mentalitat colonialista de creure’s l’amo, que mai accepta que els ocupats potser poden tenir raó. Són tarannàs, maneres de pensar, maneres de fer que no s’assemblen gaire.

Encara que de moment ho fan amb la boca petita, per la banda independentista s’han començat a reconèixer algunes coses que no s’han fet bé. Alguns dirigents polítics independentistes comencen a fer autocrítica pública pels errors comesos. Fan bé. D’errors se n’han comès uns quants, i és bo reconèixer-los per no repetir-los en el futur. Ara bé, que s’hagin comès errors per la banda independentista no vol dir que la Catalunya autònoma esdevingui un fet irreversible. Així, contràriament al que ens diuen els polítics unionistes, el procés independentista no només no ha acabat sinó que, amb les noves amenaces i agressions rebudes, s’anirà enfortint.

Estem en una nova etapa d’un llarg procés que ningú ha dit mai que fos fàcil ni que seria ràpid. Ara, a banda de demanar totes les disculpes que calguin, s’ha de saber gestionar amb intel·ligència la força colonial provinent de les institucions espanyoles, amb amenaces de penes de molts anys de presó i altres agressions que, amb aparença de legalitat, amenacen el món independentista. El problema de fons tothom sap que no és legal sinó polític, i tothom sap que no el resoldran els tribunals sinó els polítics. Per més que la metròpoli s’obstini en intentar demostrar el contrari.

El pensament pot ser delicte?

Tenim persones tancades a la presó, i també a l’exili, i imputades en llibertat provisional, per haver comès el suposat delicte de pensar políticament diferent dels governants espanyols i intentar plasmar democràticament el seu pensament, i el de molts ciutadans, de manera que ens permeti conèixer a tots quina és l’opinió dels ciutadans per poder tirar endavant o no el projecte independentista. Dit de manera més senzilla: tenim gent imputada per fer lleis i posar urnes, i els demanen trenta anys de presó. Poca broma!

Un cop desapareguda de facto la llibertat d’expressió de la nostra democràcia low cost, la gent del PP i els seus escolanets socialistes i ciudadanos intenten incloure en l’ordenament jurídic espanyol el delicte de pensament. Si no ho han fet fins ara, només és perquè no saben com podran controlar què pensa la gent del carrer per, si ho consideren convenient, poder-la castigar. Cada dia es fa més feixuc viure en aquest país. Viure en una Turquia bis no resulta gaire atractiu, i Espanya, per més que ho neguin els seus governants, cada dia s’assembla més a Turquia.

Hi ha qui, també des de Catalunya, participa en aquest exercici maliciós de complicitat amb la repressió d’idees a la que els governants antidemocràtics pretenen sotmetre la ciutadania catalana. Per exemple, els socialistes. Però es van posant en evidència i, de mica en mica, van perdent el poc poder que encara els queda arreu del territori. La ciutat de Barcelona, ahir mateix, n’és l’últim exemple. En política els errors sempre s’acaben pagant. Tractar de penalitzar el pensament discrepant mitjançant una aplicació capritxosa i feta a mida de l’article 155 és molt més que un error.

Espadaler, un enterramorts

La franquícia catalana del PSOE, la poqueta cosa que queda de l’antic PSC, un partit que anys enrere havia sigut molt important a Catalunya però que ara mateix està en hores molt baixes, gairebé en liquidació, ha decidit fitxar un polític enterramorts amb experiència en liquidar partits. Espadaler en té alguna. Així, després de la fugida vergonyosa d’en Duran (ara cobrant els serveis prestats durant anys a la direcció de la CEOE), Espadaler va ser l’encarregat de tancar la barraca d’Unió Democràtica, òbviament sense pagar els molts deutes que tenia. I és que en aquest país els partits que no paguen els deutes normalment no els hi passa res, i si no us ho creieu pregunteu als companys d’Iniciativa, ara aixoplugats pels podemos, comuns i assimilats. Doncs bé, posats a fitxar algú amb experiència, experiència en enterrar partits sense pagar els deutes, s’ha de reconèixer que Espadaler era una bona opció. Cal, doncs, felicitar a la direcció de la franquícia catalana del PSOE per l’encert del seu nou fitxatge.

Vaga

A Catalunya vivim una situació política tremendament complicada. Al meu entendre de motius de queixa en sobren, i cadascú expressa com millor li sembla el seu descontentament. Uns prefereixen les manifestacions al carrer, altres opten per les vagues. Uns altres, com jo, i no necessàriament de forma excloent amb els anteriors, escrivim i publiquem articles de crítica política i els fem arribar allà on calgui.

Un sindicat gairebé desconegut ha convocat per avui una jornada de vaga. D’entrada vull manifestar una obvietat, i és que fer vaga és un dret cívic fonamental i no seré pas jo qui el negui. Ara bé, encara que també sigui una obvietat recordar-ho, la vaga és un dret que no comporta el deure de fer-ne. Una vaga no pot ser mai obligatòria i, de la mateixa manera que s’han de defensar escrupolosament els drets dels vaguistes, s’han de respectar amb la mateixa intensitat els drets de qui opti per no fer vaga. En altres paraules, els piquets coactius són sobrers.

Intueixo que avui aquestes consideracions no es tindran gaire en compte. Dissortadament, a ningú se li escapa que, com passa a totes les vagues, avui hi hauran piquets coactius que tractaran d’imposar l’obligació de fer vaga a qui no en vulgui o no en pugui fer. Per cert, la casuística d’aquests últims seria llarguíssima d’enumerar. Hi ha molta gent que no pot fer vaga.

Les raons que puguin tenir els vaguistes per defensar la vaga les perdran quan pretenguin imposar-la amb violència física o verbal. Serà trist però serà així, com a totes les vagues generals que es convoquen en aquest país. I Madrid (Madrid com a concepte) es farà un tip de riure amb les nostres divisions i, a més a més, aprofitarà en contra nostra qualsevol episodi de violència que es produeixi.

Mas pretén recular cinc anys

Artur Mas va fer una feina força correcta i digna mentre va ser president, és a dir, fins que la CUP el va fer plegar i va ser substituït per Carles Puigdemont. Però a partir de la seva retirada Mas ha comès més errors que encerts, sent el principal error un gens dissimulat afany de protagonisme així com la voluntat d’exercir públicament la tutela del seu successor. I és que una cosa és aconsellar-lo discretament i una altra és aparèixer als mitjans dia sí i dia també. La foto de la portada de La Vanguardia reproduïda a dalt diu molt més que tot el que es pugui expressar amb paraules.

El Partit Demòcrata, ara, hauria de prendre amb urgència una decisió que no va ser capaç de prendre quan Mas va plegar, i aquesta decisió no pot ser cap altra que recomanar-li, amb tota la contundència que calgui, que se’n vagi de vacances, sense presència mediàtica i sense concedir entrevistes. Quan Mas governava va fer el que va poder, i algunes coses les va fer molt bé. Però ara ja és història, ara és l’hora de Puigdemont. Dubto que la persistència en l’afany de protagonisme de Mas beneficiï el procés català cap a la independència.

Mas va ser entrevistat dissabte per TV3 i, escoltant-lo, en vaig treure la impressió que ens estava insinuant la necessitat d’una reculada política de cinc anys, és a dir, tornar a la situació d’abans de la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012. I si una cosa sabem que ara no convé a l’independentisme és fer un pas enrere d’aquestes característiques, que seria equivalent a donar el procés per mort i enterrat i tornar a les polítiques convergents de sempre. Ara no és moment de reculades. Això ja ho farà Santi Vila.

La trampa de les eleccions anticipades

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 d'octubre de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.832 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha un detall que no ha passat desapercebut: només el món unionista demana que es facin eleccions anticipades a Catalunya, com si això fos la solució de tots els mals. Penso en els polítics, periodistes, tertulians, empresaris, sindicalistes, etc., que defensen posicions unionistes, o dependentistes, o constitucionalistes, o espanyolistes. No pretenc imposar cap definició, que cadascú esculli el terme que li sembli millor. Un es pot preguntar pels motius de la seva insistència. La meva teoria és que aquesta part clarament minoritària de la societat catalana calcula que amb unes eleccions anticipades hi guanyaria alguna cosa. Dic clarament minoritària, i dic bé: 39 per cent contra 48 per cent, segons les últimes eleccions al Parlament de Catalunya amb una participació, per cert, altíssima.

El minoritari món unionista sembla estar convençut que, amb unes noves eleccions, el seu percentatge de vots augmentaria de manera substancial fins a superar els vots d’aquells que propugnen una Catalunya independent. Però confonen els seus desitjos, no cal dir que perfectament legítims, amb la majoria d’un país que no els dóna suport. Així doncs, què els pot portar a pensar això, quan totes les enquestes apunten en sentit contrari? Al meu entendre només una cosa, i és que confien que es canviaran les regles del joc mitjançant una normativa electoral feta a mida, molt pròpia de les democràcies low cost. Deuen pensar que impedint un triomf de les posicions independentistes, ni que sigui fent trampes legals, problema resolt. Centrem-nos, doncs, en aquestes trampes.

El canvi sobtat de les regles de joc no seria pas cap novetat. Fa vuit anys vam tenir l’experiència d’Euskadi quan, tot i no haver guanyat les eleccions, les forces espanyolistes, amb el socialista Patxi López al capdavant, van poder governar perquè havien impedit que es pogués presentar a les eleccions una formació independentista amb una forta presència al territori. Allò va ser una trampa legal, una més, de l’estat espanyol, propiciant que accedís al govern qui va perdre les eleccions i impedint que governés qui les va guanyar, el PNV. Alguns pensen que aquesta també seria una sortida vàlida per a Catalunya. Són faves comptades, no cal ser un expert en política per entendre-ho. Impedint que els partits independentistes es puguin presentar a les eleccions segur que les guanyarien els partits que no ho són. Aquest seria el risc d’acceptar l’avançament de les eleccions que amb tanta insistència reclama el món unionista.