L’home dels nassos

En el món dels blogs d’internet, altrament dit blogosfera, o catosfera en l’àmbit de l’idioma català, o catetosfera, com en clau burleta l’anomenen alguns que no els agrada gaire aquesta moguda, doncs en aquest petit o ja no tan petit món, d'un article se n'acostuma a dir post. Al principi, i més per mimetisme i ignorància que per convenciment, jo també ho feia, fins que vaig adonar-me que no hi havia motiu per utilitzar una nova paraula per denominar una cosa ja existent. És per això que aviat vaig optar per dir-ne article d'allò que sempre ho ha sigut.

Aquest és l’article número 100 d’aquest blog, però no és el meu article numero cent a la catosfera ja que en tinc 25 més de penjats al blog Barcelona Catalunya Europa que, ara mateix i fins a noves decisions, mantinc en un estat mig endormiscat a l’espera de no sé què qui sap quan, com i perquè.

A més del català com a idioma vehicular d’aquests blogs, en els 125 articles s’han utilitzat també els següents idiomes: alemany, anglès, basc, espanyol, francès, gallec, italià, llatí, portuguès i swahili. Els temes tractats han estat de lo més variat, des de l’economia fins a la política, des de la sociologia fins a la política, des de l’esport fins a la política, des de la literatura fins a la política, i des d’altres disciplines i especialitats fins a la política. Hi ha qui diu que la política és una de les meves dèries i fins avui jo no ho he negat mai; tampoc ho faré ara.

I a aquestes alçades algú potser encara es preguntarà a què ve el títol d’aquest article. Doncs és ben senzill, avui és 31 de desembre, i “per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts” (*), avui és el dia de l’home dels nassos. Avui s’acaba l’any 2007 i demà comença el 2008. Però demà no em busqueu a la catosfera, fins demà passat no tinc previst tornar-hi a treure el nas.

** Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! **


(*) una feliç definició d’Eugeni S. Reig, autor del llibre “Valencià en perill d’extinció”.

La premsa segueix mentint

Fa més de tres mesos aquí ja ens vam queixar d’aquest tema, però llavors ningú ens va fer cas i a dia d’avui les coses continuen pràcticament igual. Per l’autor d’aquest blog la cosa no quedarà oblidada i com que tenim molta paciència, avui hi tornem.

En aquests darrers mesos quasi tots els diaris d’aquí han mentit, han seguit mentint, i no pas per ignorància. Els seus directors sabran perquè menteixen, repetidament, compulsivament. Quasi tots els diaris sense excepció, en alguna o altra secció, article de fons o de superfície, editorial, títol, etc., al parlar del conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! l’han definit com a vicepresident del Govern, o com a vicepresident de la Generalitat, quan tothom sap que aquest senyor de vicepresident no n’és pas, només és un conseller.

Des de fa més d’un any ell vol ser vicepresident, i se’n fa dir així -amb força èxit per cert- pels seus dúctils subordinats i per la majoria dels periodistes. El fet, però, és que no ho és. Fins que no surti al DOG una llei que així ho estableixi, el conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! no serà vicepresident. De moment ha passat més d’un any des del seu nomenament com a conseller i el més calent és a l’aigüera, aquesta llei encara no ha vist la llum.

Si amb una cosa tan senzilla però alhora tan clara i inequívoca els diaris són capaços de mentir-nos amb tanta barra, què faran amb altres temes més importants i més sensibles? Ens podem fiar dels nostres diaris? La resposta és tan obvia que no cal perdre temps posant-la negre sobre blanc.

En aquest aspecte, altres mitjans de comunicació com ara diaris electrònics, ràdios i teles segueixen la mateixa pauta equivocada marcada amb mà de ferro des de Sant Jaume. Dir mentides és lleig i més d’un pensa que si no rectifiquen els Reis els portaran carbó.

Quelqu'un m'a dit (1)

Els lectors d’aquest blog sovint em fan arribar informacions que no solen veure la llum en els mitjans tradicionals, queixes de tot tipus normalment dirigides a les administracions públiques que mai obtenen resposta, rumors que quan es grata una mica deixen de ser-ho per transformar-se en notícies, etc. A partir d’ara aquest material tindrà l’oportunitat de treure el cap per la finestreta d’aquest blog.

Així, aquest és el primer d’una nova sèrie d’articles que aniran sortint de tant en tant, i de tant en tant vol dir exactament això, que no es fixa prèviament que hagi de transcórrer cap termini de temps concret entre un article i el següent.

Finalment, potser caldria aclarir el per què d’aquest títol, que pels que no saben francès vol dir “algú m’ha dit”. Mentre m’ho rumio i decideixo si cal aclarir-ho o no, comencem avui mateix amb un tema força punyent. Al meu parer, es tracta d’un assumpte realment escandalós.

***

Per 13è any consecutiu els censors de comptes de la UE no les firmaran per les irregularitats que hi troben i el frau que s’hi amaga.

En l’informe que ha fet públic l’European Court of Auditors (ECA) es posa en evidència la manca d’uns mínims nivells de control, tant per part de la Comissió com pels seus Estats Membres. L’opinió adversa dels auditors afecta diferents àrees que en conjunt representen el 57% del pressupost comunitari. El darrer informe dels auditors, que es va fer públic fa quasi dos mesos, sembla que no va representar cap sorpresa per la Comissió. Es constata que tretze anys no només no han estat suficients per posar ordre a casa seva sinó que la Comissió admet la impossibilitat de millorar els controls mentre depenguin totalment o parcialment dels Estats Membres. A més, la nova versió aigualida de la Constitució Europea no resol el problema. L’informe detalla els punts febles dels diferents sectors del pressupost comunitari. El sector agrícola i la política agrària comuna s’emporta el primer premi de la corrupció i el frau comunitaris; en molts dels subsectors s’hi constaten trampes de tot tipus que afecten a tots els països involucrats, bàsicament els del sud d’Europa. Respecte als fons estructurals, tan sols menys d’una tercera part dels projectes auditats resten lliures d’errors. Quant a temes de política interna de la UE, despeses culturals i de recerca exageradament inflades també mostren nivells de frau considerable. Finalment es posen exemples clars de frau i corrupcions de tota mena, com ara ponts que no es poden utilitzar per manca d’accés per una de les bandes, asils d’ancians que es van pagar i només existeixen de forma virtual, un hospital pagat que no disposava ni d’un simple llit i que la màfia l’utilitzava com a magatzem, irregularitats urbanístiques de tot tipus per poder rebre fons europeus, etc. etc. I la resposta de la Comissió de l’UE també és decebedorament lluïda, al treure’s les puces de sobre argumentant que el 78% dels fons comunitaris es distribueixen per part dels Estats Membres sense un control efectiu de la Comissió, en forma d’ajuts agrícoles i fons estructurals.

(Dades extretes del think tank anomenat Open Europe).

Vist tot això que he tractat de resumir en el poc espai del que disposo, em sembla que queda fora de tot dubte que els contribuents europeus ens mereixem un millor tracte per part dels polítics. I aquest millor tracte podria començar per fer-se més ressò d’informacions com aquesta que ningú sembla tenir interès en posar a l’abast dels contribuents.

El cànon digital

No entro en la seva legitimitat. Tampoc vull entrar en la seva (in)oportunitat ni en la vessant legal de l’assumpte doncs tinc entès que ja hi ha advocats que hi treballen de valent. De fet, els meus coneixements sobre aquest tema són tan limitats que no van més enllà de les quatre coses que han sortit darrerament als mitjans de comunicació.

Com a ciutadà tinc, però, la meva opinió al respecte que, en definitiva, es pot resumir en que intentar posar portes al camp no serveix de res, i a més resulta ridícul a ulls de qualsevol persona amb dos dits de front.

La SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) fa santament defensant, mentre pugui, els interessos dels seus associats, però potser hauria de començar a adonar-se que el món està canviant molt ràpidament, que el que era vàlid fa pocs anys ara ja no ho és, i que la tècnica de reproducció sempre anirà per davant de qualsevol control que es pugui establir per part de l’administració. No estic defensant ni molt menys cap actuació delictiva, però no es pot viure d’esquenes a la realitat.

Si es donen per bons els perversos motius que s’han exposat per introduir el cànon digital, els mateixos arguments podrien servir per justificar un nou cànon que gravés també des d’un simple llapis (des dels més senzills fins els luxosos Caran d’Ache) fins a qualsevol altre instrument d’escriptura i/o de reproducció com ara retoladors, bolígrafs, plomes estilogràfiques, etc. També els paquets de 500 fulls de paper DIN A4, les llibretes i qualsevol altre article que pugui ser utilitzat per copiar creacions literàries d’altri en qualsevol format.

I tot això al marge de la bestiesa de considerar d’entrada a tots els usuaris com a delinqüents en potencia, doncs es dona per suposat que et cobren per anticipat el cànon digital per un DVD verge PER SI DESPRÉS fessis copies il·legals. Si es dona per bona aquesta perversa teoria, es podria fer el mateix en molts altres àmbits. Per exemple, PER SI DESPRÉS excedissis el límit de velocitat, al comprar un cotxe hi podria haver un cànon de 500 euros. PER SI DESPRÉS pensessin que pots fer una malifeta, et podrien tancar a la presó de manera preventiva. Però ara que hi caic, això ja ho fan: se’n diu Guantánamo i quasi tothom, fins i tot molts dels que es diuen demòcrates, miren cap a una altra banda.

“Sarko et Carla”

La premsa francesa no té gaire a veure amb la d’aquí, i òbviament no parlo només dels diferents idiomes en que l’una i l’altra estan escrites. Per altra banda a França tenen un cap d’estat que tampoc té res a veure amb el d’aquí: ni pel sistema d’accedir al càrrec i la seva duració (aquí força més estranys que allà), ni pel poder executiu i de decisió que tenen, ni per edat, ni per la situació familiar. Si aquí hagués passat el que passa allà amb la vida privada del seu cap d’estat, no costa gaire d’imaginar la diferència de tracte que hi hauria per part de la premsa, tant l’anomenada del cor com l’altra, aquella que alguns poc realistes encara defineixen com a seriosa.

A les actuals vacances egípcies del cap d’estat francès i la seva nova companya, els diaris d’allà li donen un perfil informatiu baix. D’entrada crida l’atenció que quasi tots parlen de “Nicolas Sarkozy et sa nouvelle compagne, l'ex-mannequin et chanteuse Carla Bruni”, en una més que rara unanimitat (?) descriptiva que comparteixen diferents mitjans (suggeriment, potser, del Palais de l’Élysée?) Per altra banda, alguns diaris tenen aquest assumpte tan amagat que m’ha estat impossible trobar-ne cap referència, ni a la portada ni a l’interior. Altres en parlen, sí, fins i tot incloent-hi alguna foto, però amb força discreció.

Ja m’agradaria que el meu país tingués una premsa que al tractar temes personals d’aquesta naturalesa ho fessin utilitzant un perfil tan baix o, encara millor, que hi passessin de llarg. Seria potser un signe de que començaríem a ser un país seriós, n’est-ce pas?

Avui no és “la nit bona”

Per aquí hi ha el mal costum, cada vegada més estès, de dir que avui és la nit bona. Aquesta expressió fins i tot s’ha sentit a TV3, cada dia més la d’ells i menys la nostra. L’origen d’aquest error de denominació ara mateix no em ve al cap. Tant se val. Avui no és la nit bona. De fet, que jo sàpiga, a Catalunya no hi ha cap nit amb aquest nom.

També s’està estenent com una epidèmia imparable el tema del Papá Noel. Alguns s’atreveixen a dir que es tracta d’una antiga tradició molt nostrada, i fins i tot ens els trobem pujant perillosament pels balcons amb el risc evident de caure daltabaix a la mínima que es despistin. Doncs no, fins fa quatre dies aquí ningú sabia què era això del Papá Noel. Per tant, el Papá Noel pot ser qualsevol cosa menys una tradició catalana.

Així doncs, quedem entesos, avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal!

A Igualada hi ha un grup de gent que per segon any consecutiu impulsa una campanya per reivindicar les tradicions, els símbols i les festes nadalenques genuïnament nostres: el pessebre, la Missa del Gall, el tió, les neules i els torrons, Sant Esteve, l'Home dels Nassos, els Reis i el tortell de reis. Veient tanta interferència forana que intenta fer passar bou per bèstia grossa, crec que aquests voluntariosos igualadins es mereixen, com a mínim, una felicitació pública.

Ep, no voldria pas ser malinterpretat. No estic insinuant que celebracions foranes com el Rocío, el Ramadà, l’any nou xinès, etc. no s’hagin de celebrar, ni molt menys. Cadascú és lliure de celebrar el que li vingui de gust, faltaria més. Però d’aquí a pretendre que aquestes celebracions importades més o menys recentment són festes catalanes n’hi ha un bon tros. No ho creieu?

A casa nostra a vegades també celebrem el 2 de Mayo, però no per això hem tingut mai la pretensió de transformar en catalana una festa que és típicament madrilenya. No sé si m’explico.

BON NADAL!!! I també bon Sant Esteve!!!

La “kale borroka” sindical, també coneguda com a “piquets informatius” de les vagues

Com és possible que després de tants anys de democràcia en aquest país encara es confongui la informació amb la coacció i l’agressió? Com és possible que el reconegut dret a fer vaga es confongui amb l’obligació de fer-la, amb la imposició de la vaga a tothom, tant si vols com si no vols? Com és possible que, en cas de vaga, els sindicats, teòrics defensors dels interessos dels treballadors, no només no els defensin sinó que es converteixen en actors principals o en còmplices de coaccions, agressions i destrosses de tota mena? Com és possible que les diverses policies que tenim aquí no facin res per evitar la kale borroka sindical? Com és possible que els polítics responsables dels molts cossos policials que tenim aquí no facin res i mirin cap a una altra banda, practicant allò del laissez faire, laissez passer en una nova accepció del terme aplicada ara al sindicalisme salvatge on tot val? Com és possible que, a la pràctica, en cas de convocatòria de vaga ningú defensi el dret a no sumar-s’hi, el dret a treballar, i el dret a circular? Com és possible que ningú detingui i porti davant del jutge a aquesta mena d’agressors que actuen amb total impunitat? Com és possible que mai els passi res a aquells que durant una vaga es dediquen a agredir a la gent i a destrossar autobusos i altres béns propietat de tots els ciutadans? Com és possible que els jutges tampoc intervinguin mai o que, si ho fan, no apliquin el mateix tractament, el mismo rasero, als que practiquen amb total impunitat la kale borroka sindical que als de la kale borroka política? Senyors jutges, on és la diferència?

És que potser tots els actors d’aquesta auca estem d’acord amb el que passa quan es convoca una vaga i tot això ja ens està be? És que els sindicalistes agressors, els policies que passen de llarg, els polítics irresponsables que miren cap a una altra banda, els fiscals que no actuen d’ofici, els jutges que deuen tenir altra feina, els usuaris perjudicats que ens resignem sense fer res, etc. etc., és que a tota aquesta gent ja ens va bé que passin aquestes coses?

El factor Solbes (4%)

Pedro Solbes: "los españoles tenemos el IPC que merecemos, porque no hemos interiorizado lo que vale el euro" ... “y claro, cuando se dejan propinas [en bares y cafeterías], no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas y que un euro son 160 pesetas, y muchas veces se deja el 50% del valor del producto de propina...”.

Deixo de banda el tema de les propines doncs aquests dies ja se n’ha parlat abastament.

Però si ens hem de fiar dels números que fa aquest home anem llestos. Penso que, contràriament al que ens diu, qui no ha interioritzat el que val un euro és el propi Solbes. Això es demostra amb quatre números ben senzills.

1.- “no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas”. Això potser serà a Madrid. A Catalunya, 20 cèntims d’euro equivalen a 33.28 pessetes, o sigui 1.28 pessetes més del que ell ens diu, exactament el 4% més.

2.- “un euro son 160 pesetas”. Tornem-hi. A Catalunya un euro són exactament 166.386 pessetes, o sigui 6.39 pessetes més del que ens diu el ministre, també el 4% més.

La darrera dada d’inflació ens diuen que és del 4.1%. El factor Solbes explicat abans es del 4%. No serà que el propi Solbes és el responsable d’aquesta tassa d’inflació?

Aquest home té tantes coses al cap que ja no sap lo que vale un peine, el valor d’un euro. Em permeto fer una proposta assequible de regal de Reis pel ministre d’economia de l’estat espanyol: una taula d’equivalències entre pessetes i euros. Si Ses Majestats no la troben, jo potser encara en trobaria alguna per casa.


PS: en Solbes va fer aquestes declaracions avui fa una setmana i veient que no ha rectificat entenc que s’hi ratifica, que persiste en el error.

“Fer país” o “fer el mec”

No sé del cert de qui és l’expressió fer país però si hagués de mullar-me diria que és del Jordi Pujol dels anys seixanta.

Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.

També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.

A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.

En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.

Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!

(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).

Més sobre la Fira de Frankfurt

Gràcies al Partit Popular, que va fer una pregunta parlamentaria molt oportuna sobre el tema, ara s’ha sabut que en ocasió de la Fira del llibre de Frankfurt el Govern va desplaçar a Alemanya 59 persones adscrites a mitja dotzena de departaments (Cultura, Educació, Interior, Presidència, Vicepresidència i Salut). Si això no és una exageració i una disbauxa de despeses (transport, allotjament, dietes, manduques, etc.) que venga Dios y lo vea. A més, a aquesta llista s’hi haurien d’afegir les dotzenes de persones que també van anar a Frankfurt enviades per organismes paraoficials com ara Com-Ràdio, Catalunya-Ràdio, TV3, BTV, i altres entitats que també viuen del diner públic, dels nostres diners.

Vaig escriure un article força crític sobre la participació del govern en aquesta fira comercial. Ara comencem a saber-ne els detalls concrets i al meu parer resulten escandalosos, si bé el govern encara no té fets els números globals, o almenys no els ha presentat encara al Parlament com és la seva obligació. Com que de temps n’han tingut de sobres, un pot pensar que si no ho han fet fins ara potser ha sigut per vergonya d’ensenyar les vergonyes.

Sovint he estat molt crític amb el Partit Popular (i és que s’ho mereixen!) però ara haig de reconèixer que gràcies a ells podem començar a llegir la lletra menuda d’aquesta injustificada excursió col·lectiva. Per anar a Frankfurt hi havien diners de sobra i per altres coses molt més importants no hi ha ni un euro de pressupost. No cal posar cap exemple, tots en tenim més d’un al cap.

A vegades les solucions són senzilles

Hi ha coses que funcionen raonablement bé, hi ha llocs on saben com resoldre els petits -o no tant petits- problemes. Ho fan amb imaginació i sentit comú. Un exemple: a Paris la gent també pixa, com a tot arreu, però no ho fan al carrer. Ho fan allà on toca. Pels carrers parisencs t’hi trobes més o menys el mateix que et trobes a Barcelona, excepte dues coses: brutícia (que també n’hi ha però molta menys que aquí) i pixades.

Quan aquí un té ganes de pixar, té dues opcions: entrar a un bar, consumir alguna cosa i aprofitar per anar al servei, o fer-ho gratis, directament al carrer, com si fos un gosset.

A Paris prendre’s un cafè en un bar costa quasi el doble que a Barcelona. Dijous passat jo hi era i en vaig prendre dos: en el primer lloc em van cobrar 2.40 euros, i al segon lloc 2.80 euros. S’ha de comprendre que tenint l’alternativa de pixar a un altre lloc, no tothom està disposat a pagar aquesta quantitat per poder fer ús dels serveis del bar.

El truc és que a Paris està ple de wàters portàtils, similars als que hi ha repartits per algunes zones cèntriques de Barcelona, però amb una petita diferencia: allà son gratis. “Toilettes. Accès gratuit”. Aquest és el truc i no cap altre. Potser es podria considerar la possibilitat de copiar-ho i fer el mateix a Barcelona. I no s’haurien de pagar drets d’autor.

Tres mesos

Aquest matí ens ha passat per alt que avui, precisament avui dia 18, fa tres mesos que va obrir aquest xiringuitu. El fet d’haver-ho oblidat em fa creure que la consolidació d’El radar de Sarrià comença a deixar de ser un desig incert i esdevé una realitat palpable i cada dia més consolidada, fins i tot amb les seves inevitables rutines. Ara recordo com vaig celebrar a grande e a francesa, com diuen a Portugal, els primers trenta dies del blog al Caffé Florian de Venècia, i també em ve al cap la celebració dels primers dos mesos al Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. Avui l’antiguitat del blog ja es pot començar a comptar en trimestres; ja n’ha passat un. Qui ho havia de dir aquell ja llunyà 18 de setembre! Llavors encara feia calor i avui fa un fred que pela, ni més ni menys que el fred que toca per l’època que estem. Llavors encara érem a l’estiu i ara, el proper divendres, ja ens comença l’hivern.

Quasi “a la búlgara”

Carme Chacón, ministra d’Espanya, ha estat oficialment elegida candidata del PSc (PSc-PSOE) per encapçalar la llista per Barcelona a les properes eleccions al parlament espanyol. Ha rebut el suport del 98.4% dels votants (total vots 192, a favor 189, en blanc 3, en contra 0, nuls 0). Les cròniques que he pogut llegir no aclarien si van ser eleccions a ma alçada o secretes.

Tanta unanimitat, però, se’m fa estranya, se’m fa fins i tot sospitosa, doncs no és cap secret que la ministra també té detractors dins del seu partit. Però situacions similars passaven no fa massa anys a Bulgària i a altres països, i els elegits ho arribaven a ser fins i tot amb el 101% dels vots. Se’n deien eleccions a la búlgara. A la ja cap de llista per Barcelona només li ha faltat el 2.6% per assolir la fita búlgara.

Més: si finalment surt elegida diputada, més d’un cop haurà d’optar entre Espanya i Catalunya ja que sovint els interessos són contraposats. No us càpiga cap mena de dubte que davant d’aquesta disjuntiva, haver de defensar els seus legítims interessos (els d’Espanya, de quin govern en forma part) o els de Catalunya, tan o més legítims que els d’ella, a la ministra Chacón no li tremolarà la mà per defensar els de l’estat, com ha fet sempre quan s’hi ha trobat anteriorment. Òbviament si no ho fes així no hauria arribat pas allà on és ara.

Els cinc minuts de silenci

Sempre m’ha semblat que aquests actes, cada cop més nombrosos, només posen en evidència la frustració i la incapacitat dels dirigents polítics, i potser també de la societat en general, per trobar solucions als problemes que els originen. Jo no en sóc partidari doncs, al meu entendre, aquestes concentracions més o menys silencioses que és fan davant dels ajuntaments i d’altres institucions públiques, no serveixen de res. No deixen de ser altra cosa que la plasmació pública d’una frustració col·lectiva.

Tant m’és que el motiu de la concentració sigui per mostrar el rebuig per la lamentable mort d’un policia fruit d’un atemptat terrorista, com si ho és per una mort a causa del que en diuen violència domèstica, o per un accident de trànsit. Els dirigents polítics, que són els que solen promoure aquests actes, no fan altra cosa que curar-se en salut i tapar-se les vergonyes. Alguns pensen que amb això ja paguen la seva quota pública de solidaritat amb les víctimes.

Hi ha gent que creu que d’aquesta qüestió no se n'hauria de parlar, com si fos un tema tabú o políticament incorrecte posar-lo sobre la taula. Doncs a mi em sembla que sí, que no només se’n pot parlat sinó que és bo fer-ho, i deixar constància explícita que el pensament únic i políticament correcte que tan agrada a molts dirigents polítics tampoc és d’aplicació en aquesta matèria.

Ara bé, tot i creure que aquests actes no serveixen per a res, tampoc pretenc tenir el monopoli del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer i, per tant, respecto als que creuen en la utilitat de seguir promovent aquestes concentracions. Aquí no es tracta d'establir qui té raó i qui no la té sinó de respectar tots els punts de vista sobre un tema sensible que no per això deixa de ser matèria opinable.

Al fer-ne una valoració global també s’haurien de tenir en compte els perjudicis tangibles que aquestes concentracions causen, inevitablement, als ciutadans que no s’hi apunten i que, per cert, són majoria. Comentant-ho no fa gaire amb un dels lectors habituals d’aquest blog, em deia:

“Crec que utilitzar un espai públic per un menester que no el pertoca és fer un menyspreu a la resta de ciutadans que no el poden fer servir en aquell moment, i córrer uns riscos innecessaris quins costos, si es produeixen, són a repartir entre tots en el millor dels casos, o els ha de pagar qui no té res a veure. Els carrers són per que hi circulin els cotxes i les persones, no per utilitzar-los un col·lectiu segons li convingui, per molts permisos municipals que tinguin i molt lloable sigui la causa. Això ho faig extensiu a la Jean Bouin o les celebracions del Barça. Si algú es vol manifestar que llogui el Camp de Barça o el Palau de la Musica, però que no emprenyi a la resta de ciutadans, i ja se n'encarregarà el propietari de demanar a l'organitzador una fiança per les destrosses que puguin fer els manifestants en les instal·lacions.”

No es pot dir més clar. Crec que té raó.

Els seients dels autobusos urbans de Barcelona

A molts usuaris dels autobusos urbans de Barcelona ens agradaria saber des de quin despatx de l’ajuntament es dóna l’aprovació al disseny antiergonòmic dels seients d’aquests vehicles. El que és segur és que les persones que decideixen aquestes coses no agafen mai l’autobús o, si ho fan, viatgen sempre a peu dret. O, si viatgen assegudes, una de dues: o són uns masoquistes o passen de metro setanta-cinc d’alçada.

Com és possible que una bona part de la població no toqui de peus a terra (en la seva accepció més literal), i hagi de tenir els peus penjant quan estan asseguts a l’autobús, amb la incomoditat i la pèrdua d’estabilitat que això comporta? Com és possible que una situació tan evident que veu tothom i que pateix una bona part dels usuaris no ho vegin des de l’Ajuntament de Barcelona? O és que, potser, els càrrecs polítics i els alts funcionaris que decideixen aquestes coses són persones força més altes que la mitjana dels barcelonins? Per més voltes que hi donem aquestes preguntes no semblen tenir una resposta lògica.

Aquesta anomalia constitueix, sense cap mena de dubte, una prova més del divorci existent entre la classe política i els votants que els hi paguem el sou i no ens belluguem per Barcelona amb cotxe oficial.

L’actitud humana davant les mascotes

(Avui faig la prova de no posar cap punt i a part en tot l’article, tal com fa un conegut col·laborador del diari Avui). Quan anava a l’escola tenia un company que estava encantat i molt orgullós amb la seva mascota. Jo a aquella bestiola li tenia més que respecte, i no ho amagava. Quan anava a casa seva, que hi anava de tant en tant, sempre li posava com a condició amistosa (que ell, bon amic, sempre acceptava) que per favor, la tingués amagada ja que la meva por era incontrolable, i davant d'això jo no hi podia fer res. Sempre pensava que m’acabaria mossegant, de la mateixa manera que quan em trobo davant d’un gat el primer que penso és que m’acabarà saltant al damunt i, com a mínim, m’esgarraparà. És com aquell que té pànic a volar i pensa qui si agafa l’avió, s’estavellarà; afortunadament aquest no és el meu cas doncs n’agafo un quants d’avions, i mai se m’ha passat pel cap que tindré un accident. El meu amic sempre em deia que els animals detecten de seguida si la persona que tenen al davant està nerviosa o esta tranquil·la, i que si estàs tranquil no t'ataquen mai. No dubto que aquesta teoria sigui certa però el fet és que jo no n’estava gens de tranquil. Per tant, entenia que si me la trobava al passadís jo corria un risc evident, doncs la bèstia aviat detectaria el meu estat d’ànim i se’m tiraria al damunt sense pensar-s’ho. El meu amic em deia que segurament algun dia canviaria d'opinió i m’acabarien agradant les mascotes, i com que jo em considero una persona oberta de mires i preparada per acceptar fins i tot les coses més inversemblants, li deia que potser sí però, això sí, sense cap convenciment. I tot i el temps transcorregut, segueixen sense agradar-me les mascotes, i això que cada dia n’hi ha més. També tinc comprovat que, sovint, davant d’un gos, un gat o qualsevol bèstia m’agafen ganes d’esternudar, però haig de reconèixer que mai m’he fet les proves d’al·lèrgia per saber-ne els motius exactes d’aquest fenomen. Fixeu-vos-hi, sempre que hi ha un incident en el que un gos ataca a una persona i la deixa mal ferida o morta (segons els diaris, cada any es produeixen bastants casos d’aquests), la reacció de l’amo sempre acostuma a ser la mateixa: “no ho puc entendre, mai havia fet mal a ningú, mai havia atacat a ningú, es devia posar nerviós ves a saber perquè, se li devien creuar els cables, no ho puc entendre, ...”. Per cert, la mascota del meu amic era una serp d'uns dos metres de llarg, però segons el seu amo era molt tranquil·la i mai havia fet mal a ningú. No ho dubto però ara mateix, només de tornar a recordar aquells episodis, encara se’m posen els pels de punta! No ho puc pas evitar i, a la vegada, tinc una certa enveja als que no només es queden indiferents davant de les mascotes sinó que s’hi apropen i les toquen. I fins i tot es deixen llepar! Ufff! (Vist el resultat, em sembla que prefereixo tornar al sistema tradicional d’introduir algun punt i a part de tant en tant).

Infrastructures: ahir no em “vaig fer viu” a internet

I no va ser pas per mandra, ni molt menys. Tenia programat penjar l’article abans de sortir de viatge però no vaig poder connectar-me per un problema d’ells, de línia, com quasi sempre. L’equip informàtic que utilitzo, el hardware que en diuen els entesos, ja comença a ser una mica vell i aviat l’hauré de canviar, però les línies telefòniques encara ho són més, d’obsoletes, i fallen més sovint que el meu vell Toshiba.

Ve a ser una cosa similar al que ens passa amb els trens de rodalies: el que acostuma a fallar no són els trens sinó les catenàries, que fa anys que no es renoven i es van gastant fins que finalment es trenquen. És així de senzill, i és així de frustrant.

Això no és cap excusa ni cap justificació, però he volgut deixar-ne constància. Tant me fa de qui sigui la culpa, el que sé segur és que no és meva. El fet evident és que ens segueixen fallant les infrastructures més bàsiques, i això porta com a conseqüència que som cada cop menys competitius a Europa i al món.

Per cert i parlant d’infrastructures, dimecres passat, poques hores després de penjar l’article insistint que la consellera Geli hauria de plegar o l’haurien de fer fora, l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti) va agafar el relleu de l’Hospital de la Vall d’Hebron i també se’ns va cremar. Senyor Montilla, per Déu, faci alguna cosa, tot això comença a fer molta pudor de cremat!

PS: Escric aquest article dijous al vespre des de l’aeroport de Paris-CdG, esperant que ens avisin per embarcar i tornar cap a Barcelona. Espero poder-lo penjar demà divendres a primera hora del matí, amb permís dels senyors d’Orange.

L’actitud de la consellera Geli s’assembla cada cop més a la de la ministra Álvarez

Primer van ser els incendis a l’Hospital de la Vall d’Hebron (sí, incendis en plural, ja que n’hi va haver més d’un). El darrer, per cert, amb l’apagada elèctrica corresponent i totes les negatives conseqüències que encara s’arrosseguen. Els diaris han deixat de parlar-ne per cansament, però la realitat és la que és.

Ara tenim la manca absoluta de control -control efectiu s’entén- sobre els avortaments aparentment il·legals que es coneixien des de fa anys a tot Europa menys aquí.

També hem sabut dels contagis de l’hepatitis C a l’Hospital de la Vall d’Hebron (un altre cop aquest hospital), i altres incidències que, de moment, no es fan públiques.

Per cert, fa pocs dies i sobre els contagis, la senyora Geli va deixar anar per TV3, “la d’ells”, dues coses que són contradictòries: primer va dir que MAI es podrà saber el motiu dels contagis i a continuació va afegir que MAI més es tornarà a repetir l’error de l’hospital que va originar-los. Si no saben ni poden saber on és l’error, com poden estar tan segurs que no es repetirà? Ens prenen per passerells?

La incompetència de la consellera Geli i el seu equip comença a ser preocupant i sembla no tenir límits. La duració del seu mandat tampoc sembla tenir límits. S’equivoca ella no plegant, i s’equivoca encara més el president Montilla no fent-la plegar. En fi, potser ho pagaran amb menys vots a les properes eleccions.

En política, les incompetències es paguen plegant. Si ho sabrà bé la consellera Geli que, abans de ser nomenada per aquest càrrec i davant d’un cas similar de contagi a l’Hospital de Figueres, va demanar ella mateixa la dimissió dels responsables del departament, llavors sota la responsabilitat de CiU. Era l’any 2000, tampoc fa tant de temps per haver-ho oblidat, oi senyora Geli? O potser és que la consellera ha canviat d’opinió?

És la incoherència de la política, o més ben dit d’alguns polítics, que prediquen molt quan són a l’oposició i després, tan aviat com ocupen el despatx i el cotxe fosc amb xofer i mosso, fan justament el contrari del que predicaven.

Més sobre Sarrià (II)

Molts sarrianencs ens fem algunes preguntes que potser des de la Plaça de Sant Jaume o des del Districte de Sarrià-Sant Gervasi ens podran respondre.

1/ Quan tenen previst tornar-nos el Monestir de Pedralbes i el seu entorn geogràfic, monument i terrenys que ens van prendre per donar-ho a Les Corts, sense cap tipus de consulta i/o compensació de cap mena, fa més de vint anys? Abans, quan l’Ajuntament t’expropiava, s’establia un justipreu, de comú acord o mitjançant sentencia judicial, i l’expropiat era degudament recompensat. En aquest cas, es va arribar a algun acord compensatori entre Barcelona i Sarrià? Es van pagar compensacions? Qui les va cobrar? Molts veïns que no tenim massa memòria agrairíem rebre informació al respecte.

2/ Per què al nostre barri es recullen els contenidors de brossa, amb tot el terrabastall que l’operació comporta, al voltant de les quatre de la matinada? Es tracte potser d’un càstig per no votar-los? Els altres barris de la ciutat, especialment els políticament més afins, reben el mateix (mal)tracte?

3/ Qui va ser l’(ir)responsable de l’Ajuntament que fa un parell o tres d’anys va decidir canviar les zones d’aparcament i de circulació de l’avinguda Bosch i Gimpera? Cal recordar que al cap de molt poc temps es va decidir tornar a la més raonable situació anterior, i que el capritx ens va costar haver hagut d’esborrar i repintar de nou tota la calçada dos cops en molt poc temps. Saben vostès que en una empresa privada aquesta persona hauria anat de pet al carrer?

4/ Es tracta, potser, de la mateixa persona que va fer el seguiment i va donar conformitat a l’obra de la calçada de Major de Sarrià? Avui, després de relativament poc temps, està feta una desgràcia, amb moltes peces trencades i enfonsades com si per aquest carrer hi hagués passat una companyia de tancs de l’exercit.

(Continuarà)

L’escola pública a Catalunya (i III)

Des que vaig iniciar aquesta sèrie s’han publicat tantes coses als diaris, se n’ha parlat tant a ràdios i teles i a fòrums de tota mena, que me n’adono que qualsevol cosa que hi vulgui afegir ara ja s’haurà dit i, a més, amb molta més autoritat que la meva.

El resum de tot plegat és que la situació és molt delicada però, més greu encara, és que els que hi haurien de posar remei no semblen ser conscients d’aquesta gravetat. Només cal llegir les recents declaracions del conseller Maragall i les dels representants sindicals dels mestres per adonar-nos que, amb aquesta gent i amb aquesta poca predisposició que mostren, no només no s’arreglarà res sinó que el problema s’anirà agreujant.

No es sobrer recordar que al capdavant de la conselleria del ram ara hi tenim l’Ernest Maragall, aquell senyor que, entre altres originalitats, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona es va encaparrar tan si vols com si no vols a posar un plet als tribunals dels Estats Units per tal d’obtenir, per la nostra ciutat, la propietat del www.barcelona.com, website que ja tenia uns propietaris des de feia anys; em sembla recordar que era una gent del Maresme que va tenir la bona pensada de registrar el SEU website als Estats Units. Com era d’esperar aquell plet és va perdre, els barcelonins el vam perdre, i la broma ens va costar quasi cent milions de pessetes en advocats, viatges i derivats.

Doncs aquest mateix senyor ens deia l’altre dia, amb la mateixa convicció amb la que defensava la propietat d’aquell website per Barcelona, que el nivell de l’educació a Catalunya no només compleix l’aprovat sinó que va pel camí d’assolir aviat un notable, segons es pot llegir a l’Avui d’abans d’ahir.

Ara s’hi afegeix la ministra Cabrera que, després de fer una lectura potser massa ràpida i esbiaixada dels darrers informes que han sortit aquests dies, en treu la conclusió de que, en educació, no només no hi veu cap gravetat sinó que, per arrodonir-ho, ens diu que estem en una mena de cercle virtuós; a El País de dissabte hi trobareu tots els detalls.

També ja comença a ser un clàssic que els polítics s’escudin en la manca de pressupost per tapar-se les vergonyes, quan tothom sap que la manca de recursos en un sector clau com és aquest, si es confirma, s’acostuma a resoldre amb un canvi de prioritats inversores. Però és que a més, si un es mira per sobre el cost real per alumne de l’ensenyament públic, resulta que no és pas inferior a la xifra de l’escola privada. Ens trobem doncs que, entre altres importants mancances, aquí hi ha també un problema greu de gestió financera.

Per part dels que hi ha ara a la conselleria no s’hi val a donar la culpa als que hi havia abans, doncs encara que amb això tenen una certa raó, el que haurien de fer és començar per reconèixer la realitat d’avui i, si hi veuen una sortida, posar-se a treballar. I si no la veuen, plegar com més aviat millor i deixar pas a gent més preparada.