No es mereixen el meu vot

Estic bastant decebut i de cara a les eleccions europees em plantejo votar en blanc o no votar. Passa que no hi ha cap candidat amb possibilitats de sortir elegit que em faci mínimament el pes. I francament, per votar segons què penso que és millor abstenir-se. La teoria del mal menor (si no em votes a mi vindrà l’altre) mai m’ha acabat de convèncer, sobretot quan tots els candidats deixen molt que desitjar. I això per no parlar de les lamentables campanyes electorals pensades per a no sé qui però segur que no per a mi. Els vídeos que fins ara han fet públics els partits més grans els trobo francament vomitius, i més que provocar la participació portaran més abstenció.

En intel·ligència, el senyor Vidal-Quadras (PP) supera a qualsevol dels altres candidats. És una persona intel·lectualment molt brillant, i és trist que molts catalans no el puguem votar per defensar les idees que defensa, al meu entendre totalment contràries a allò que molts volem pel nostre país. Això per no parlar de qui encapçala la seva llista, l’intel·lectual basc Mayor Oreja, que l’altre dia presumia amb orgull que a casa del seu avi estava prohibit parlar en euskera, tot i ser la llengua materna d’aquella família. Al meu entendre el PP es mereix un vot de rebuig, almenys a Catalunya.

Francament, sents el discurs espanyolista i gens europeista de la senyora Badia (PSOE) i ja et vénen ganes de sortir corrents. I encara que ens ho intentin amagar (diuen que el seu nom no sortirà a les paperetes), va acompanyada de la Maleni, de trist record per a Catalunya. Això d’amagar determinats candidats a les paperetes serà tan legal com es vulgui però és un clar frau a l’electorat. Crec que només per això el PSOE es mereix un vot de càstig, almenys a Catalunya.

El senyor Romeva (IVC), defensant cada dos per tres les virtuts de la democràcia cubana i altres règims similars, em resulta més aviat patètic. Al senyor Junqueras (ERC) el veig políticament molt verd, gens preparat. El seu discurs és insuls i tot sembla indicar que el canvi del tractament legal de la llengua catalana a Europa serà el seu gran objectiu. Jo de moment em conformaria amb una cosa molt més senzilla, i és que el català es pogués utilitzar a tot Catalunya amb normalitat, i això encara és una assignatura pendent.

Ens queda el senyor Tremosa (CiU). Sens dubte té una bona base tècnica i segurament, d’entrada, em desagrada menys que els que he esmentat abans. Però ell o el seu partit ens van amagar la seva molt recent militància a Convergència quan ens el presentaven com a gran fitxatge extern, un independent de prestigi. Ens van enredar sense cap necessitat ja que al final tot s’acaba sabent. Només per això el meu vot no se’l mereix i la propera vegada potser aniran més en compte abans de dir-nos segons què. Per cert, des de CiU tampoc ens han explicat encara els motius reals per prescindir de Guardans, que com a diputat europeu no va fer pas una mala tasca.

I de llistes amb possibilitats de sortir em sembla que ja no en queda cap més. Doncs a partir d’aquestes dades ara només queda acabar-ho de madurar i prendre la decisió final que, evidentment, no faré pública.

PS: Sembla ser que això de presentar llistes fraudulentes, on s’amaguen determinats candidats que es voten sense que l’elector ho sàpiga, també ho fan altres partits. Doncs allò que dèiem abans, més arguments per mantenir-se al marge d’aquest frau legal generalitzat.

Independentistes de tots colors

Hi ha la idea equivocada que a Catalunya l’únic partit independentista amb representació parlamentària és Esquerra. I llavors ens diuen que si Esquerra treu un quinze per cent dels vots això vol dir que a Catalunya només hi ha un quinze per cent d’independentistes. I es queden tan amples. Una altra idea equivocada és que per ser independentista s’ha de ser necessàriament d’esquerres. Res més allunyat de la realitat.

Una cosa són els partits i una altra són les persones. Observant una mica el que ens envolta no crec que es pugui negar una clara progressió a l’alça de l’independentisme. Diguin el que diguin les enquestes, sovint esbiaixades, normalment patrocinades per gent ben instal·lada al poder i poc sospitosa de simpatitzar amb aquestes idees. Per tant, quan fan una enquesta ja procuren fer les preguntes de manera que no surti allò que s’ensumen que podria sortir.

Centrant-nos en els partits polítics amb representació parlamentària, cap ni un ho és d’independentista. Hi va haver un temps que, sobre el paper, Esquerra semblava que ho era. En qualsevol cas, la seva trajectòria en els darrers anys ens ha demostrat que ja no ho és. Esquerra ha passat a ser un partit de govern, que vol dir que a canvi de ser-hi, al govern, ha deixat de banda els seus principis. No sé si tots els principis però almenys algun segur que sí. I és que Esquerra ja no és un partit independentista. Com dèiem abans, dels altres partits amb representació al Parlament tampoc n’hi ha cap que, com a tal, propugni la independència de Catalunya. Vist així, semblaria que el moviment independentista fos gairebé inexistent, que anés a menys. Doncs no, la meva teoria és que va a més.

Llavors, d’on surten els independentistes? Surten també d’Esquerra, evidentment. El partit com a tal i la seva direcció ja no ho són però una bona part de la seva clientela sí. Però no només d’aquest partit surten els independentistes. D’independentistes en trobem també entre els votants d’altres partits, i també entre els que no voten. Trobem votants de tot l’arc parlamentari que a nivell particular es declaren independentistes. Conec gent que normalment vota PP però que en cas d’un referèndum votaria sí a la independència de Catalunya, sense dubtar-ho ni un moment. Voten PP bàsicament per motius econòmics i fiscals, i votarien independència exactament per les mateixes raons, prescindint del que digui el Rajoy de torn. Per ser independentista no cal ser ni molt jove, ni ser d’esquerres, ni ballar sardanes ni que t’agradin els castellers. Amb saber fer anar una calculadora quasi que n’hi ha prou.

L’independentisme és actualment molt transversal i, com dèiem abans, va en augment. És un moviment que supera l’àmbit dels partits. No és cap disbarat dir que es pot ser perfectament de dretes i independentista. Els professionals de la política encara no consideren massa seriosament aquesta realitat però ho hauran d’anar acceptant per la via dels fets.

El dia que ens ho deixin votar més d’un tindrà una gran sorpresa. Algú de dalt, però, ja s’ho ensuma, i per això, mentre no hi hagi molt més soroll, no tenen cap interès en preguntar-nos-ho en un referèndum comme il faut, és a dir amb resultats vinculants (guanya l’opció que treu, com a mínim, el cinquanta per cent dels vots més un vot).

Encara podria continuar però ho haig de deixar aquí doncs ara mateix marxo cap a la Catalunya Nord. Allà sí que ho tenen clar: són francesos i prou. Encara que alguns parlin també en català. Dilluns serà un altre dia.

L’amenaça de la vergonya com a mètode

Vaig deixar la droga del tabac amb un mètode propi. Només que hi hagués una persona que també ho deixés aplicant el meu mètode ja em donaria per satisfet. Per això ho explico, no és pas per presumir de res. El mètode és força senzill però, com quasi tot, depèn en primer lloc que hi hagi la ferma voluntat d’abandonar la droga.

Els antecedents. Abans fumava un paquet diari o més. Sempre tabac negre, Habanos, Coronas, etc. Sovint em deia a mi mateix ho has de deixar, molt convençut, però no passava mai de fer-me la reflexió teòrica. No passava mai a l’acció.

La decisió. Un bon dia vaig decidir molt seriosament que a partir d’una data determinada, el dia “x”, unes setmanes més tard, deixaria de fumar definitivament. Sobre el paper n’estava convençut però, com tothom, era conscient que necessitava una ajuda per tenir èxit.

El mètode. Em vaig inventar jo mateix el mètode i us asseguro que el meu invent no l’havia llegit enlloc ni me’l va explicar ningú. Va ser de collita pròpia. Consistia en que des del moment en que vaig decidir deixar-ho vaig començar a dir a tothom que a partir del dia “x” deixaria de fumar. Quan dic tothom vull dir família, amics, coneguts, saludats, clients, proveïdors, l’estanquer, etc. Jo intuïa que com més gent ho sabés més possibilitats hi havien de tenir èxit.

El dia “x”. Poc abans de les dotze de la nit vaig encendre parsimoniosament el darrer Coronas, me’l vaig fumar molt de gust i, un cop acabat, vaig ser molt conscient que aquell plaer s’havia acabat per sempre. Després he descobert que un cop deixes de fumar sorgeixen altres plaers, però això ja seria una altra història.

Per què em va funcionar? És molt senzill. Només de pensar en la vergonya que passaria si després d’haver dit a tothom que ho deixava hi hagués tornat, se’m passaven automàticament les ganes de reincidir. L’amenaça de la vergonya sempre podia més que les ganes de fumar.

Avui. Fa més de vuit anys que vaig deixar de fumar. Això és tot. Ni acupuntura, ni pegats o xiclets de nicotina, ni anar al psicòleg, ni anar reduint la dosi de tabac una mica cada dia. Res de res. Només amb l’amenaça de la vergonya que hauria de passar si hi tornava en vaig tenir prou per deixar-ho definitivament. Algú més s’hi apunta?

Notícies d'Espanya: perdedors i guanyadors

Amb aquest cel no calen més paraules

La xiulada

No sóc gens partidari de xiular ni escridassar ningú, ni menys encara d’insultar. Quan toca fer-ho, que toca sovint, crec que és millor expressar la discrepància sense perdre aquella manera educada d’anar pel món que mai fa nosa. Amb ironia i un somriure sorneguer normalment s’arriba més lluny que amb la mala educació que hi ha al darrere de la cridòria i l’insult per l’insult.

Dit això constato un cop més que aquest no és un país gaire normal. Almenys no considero normal que sobre un partit de futbol com el de l’altre dia s’hagi parlat més del rerefons de xiulets i pancartes que del partit en si. Alguns aspectes col·laterals que en espectacles esportius abans passaven gairebé desapercebuts semblen tenir ara més interès. Em centraré en tres aspectes a l’entorn de la xiulada.

La pancarta. Aquesta imatge del partit resumeix moltes coses que es poden concretar en una: en determinades perifèries peninsulars hi ha un creixent cansament d’Espanya, un cansament al meu entendre justificat i que es va estenent com una taca d’oli. I s’intenta aprofitar qualsevol esdeveniment per fer-lo públic. Ara ha estat el futbol i demà serà un altre acte. Ja no són només els quatre eixelebrats de sempre; aquest és un moviment transversal que poc a poc va en augment. Per cert, hi van haver també altres pancartes, amb el conegut lema Catalonia is not Spain, que van ser requisades a l’entrada del camp, com si fossin les molt perilloses ampolles d’aigua sense gas que et requisen els prosegurs de torn en alguns aeroports.

El rei. Jo no era al camp però estic segur que la xiulada no era res personal. Poca gent li discuteix al rei la seva simpatia personal i el seu savoir faire. Però el rei representa allò que representa. Aguantar estoicament la xiulada com va fer suposo que entra dintre de les obligacions del càrrec. Per cert, un ofici, el de rei, gens mal retribuït, i amb un contracte indefinit de per vida sense el risc d’haver de sotmetre’s mai a cap ero ni al veredicte de les urnes. Un veritable chollo que diria aquell.

TVE. Allò que no és normal és que s’intenti amagar la xiulada com va fer la tele pública d’Espanya, un organisme que paguem entre tots, també els bascos, els catalans, els periquitos i aquells que no vibrem especialment amb el futbol. En censurar la gran escridassada no van fer altra cosa que el ridícul. Decidir fer una transmissió en directe té uns riscos que s’han d’assumir, però amagar l’existència d’un descontentament popular en un acte retransmès en directe és enganyar el personal. La xiulada no em va agradar però aquella desconnexió temporal encara em va agradar menys. Feia temps que no veia un cas tan clar de censura televisiva.

En vista de l’èxit mediàtic de la xiulada (se n’ha parlat a tot Europa) intueixo que de protestes com aquesta cada dia se’n veuran més. I o molt m’equivoco o d’intents de censura també.

La “E” i/o el CAT a les matrícules

Des de la conselleria d’en Saura, que encara no ha plegat ni l’han fet plegar de conseller, s’intenta ara reobrir aquell assumpte sempre recorrent de les matrícules dels cotxes, un tema que molts de nosaltres ja teníem mig oblidat. Una nova saurada, més ganes de fer soroll, segurament per intentar tapar alguna altra cosa. Ben mirat, aquest debat de les matrícules constitueix una absoluta pèrdua de temps. Sempre he pensat que posar-se el CAT a la matrícula no porta enlloc ni resol cap problema petit ni gran. Vull dir que, com a teràpia patriòtica, qui senti la necessitat d’anar identificat potser amb una discreta insígnia a la solapa de l’americana en tindria prou. Tal vegada allò que ens hauríem de plantejar seriosament no és el CAT a la matrícula del cotxe sinó més aviat el CATALUNYA amb totes les lletres a la tapa del passaport. I quan això es produeixi, ja decidirem com fem les matrícules, on hi posem el CT i tantes altres coses, sense cap necessitat que les autoritats del país veí ens hagin de fer de tutors. Mentrestant i de manera provisional, no hi veig cap gran inconvenient en circular amb un vehicle amb plaques estrangeres o amb una matrícula que porta com a única identificació la lletra “E” d’Europa. De fet, sempre he cregut que qui es pensi poder resoldre els seus problemes identitaris posant-se un CAT a la matrícula, potser els resoldria amb més rapidesa i efectivitat si anés directament a demanar consell a un bon especialista. No un especialista en matrícules sinó dels altres. En conec un que ho va fer fa temps i va sortir d’allà convençut que aquella “E” no era d’España com li deien sinó d’Europa. Qui no es conforma és perquè no vol.

Discriminació lingüística a Catalunya

Primer de tot potser convé deixar constància d’un fet que massa sovint s’intenta amagar. I és que a Catalunya existeix una clara discriminació per raó de llengua. Espanyol i català (totes dues llengües oficials) no reben el mateix tracte legal ni social, i molta gent se sent discriminada. Negar l’evidència no ens porta enlloc ni ajudarà a resoldre el problema. Una altra cosa és definir de quina forma es produeix aquesta discriminació, un tema que no tothom el veu de la mateixa manera.

Conseqüentment, hi ha gent que denuncia la discriminació lingüística que hi ha a Catalunya. S’ha de dir que, fins ara, sense massa èxit. Jo mateix sóc un dels que sovint denuncia aquestes discriminacions, tot i que s’ha de reconèixer que aquesta és una de les grans especialitats del Partit Popular. Ara el PP ens amenaça amb un nou recurs al Tribunal Constitucional d’Espanya (a Catalunya encara no en tenim) sobre aquest assumpte, el de la llengua, en aquest cas centrat en la Llei d’Educació que s’està discutint actualment al Parlament.

Per tal de preparar el terreny d’aquesta nova ofensiva contra el català (més val dir les coses pel seu nom), en un anunci del PP a pàgina sencera aparegut a La Vanguardia de diumenge passat (pàgina 29), entre altres demandes i exigències es podia llegir la següent:

Nuestra visión de la educación demanda y exige (...) Libertad para decidir la lengua preferente en la escuela: catalán, español e inglés.

D’entrada se m’acut una observació: s’han oblidat de l’amazig, l’ucranià i tantes altres llengües que es parlen a Catalunya. Per què només en mencionen tres, dues d’oficials i una que no ho és?

Un petit incís. Aquí el PP ens parla de llengua preferent. En un altre apartat del mateix anunci parlen de llengua bàsica. Des d’altres estaments s’utilitza el terme llengua vehicular. Per altra banda, l’Estatut vigent parla de llengua oficial. També ens trobem amb els termes llengua pròpia i llengua curricular, i potser encara me’n deixo algun. Reconec que els que no estem massa ficats en aquest negoci ens perdem entre tanta terminologia.

En fi, tornem al principi. A Catalunya hi ha una clara discriminació lingüística que, tal com jo la veig, és en favor de l’espanyol i en detriment del català. Només cal sortir al carrer i intentar fer les gestions d’un dia qualsevol parlant només en català: tasca impossible. O fer-ho tot en espanyol: cap problema.

Mentre hi hagi aquesta discriminació social de facto (no pretenc ni molt menys que em parlin en català, em conformaria amb que m’entenguessin) tinc clar que s’ha de protegir el català amb una normativa eficaç. I mentrestant, qui vulgui l’ensenyament en romanès sempre té l’opció de buscar una escola privada que ofereixi aquesta opció. I qui diu romanès diu anglès. O Espanyol. O basc. Però a Catalunya la llei diu que, com a norma general, l’ensenyament públic i concertat ha de ser en català. Les lleis i les sentències judicials sempre es poden criticar però s’han de complir.

Crònica incompleta, Elkoreka guanyador

Ahir al vespre tenia la tele posada mentre retransmetien el “debate del estado”, i més o menys escoltava el que anaven dient uns i altres. A Rajoy (PP) no el vaig sentir, no puc dir res. A Zapatero (PSOE) només el vaig veure en les respostes, no en la seva intervenció inicial. A banda de la seva faceta de mentider compulsiu a la que ja ens té acostumats, negant una evidència darrera l’altra, el vaig veure molt tocat, com si fos un boxejador en KO. Duran i Lleida (CiU), com quasi sempre, va voler quedar bé amb tothom; no va estar gens a l’alçada del que ahir tocava. Com a català vaig tenir una decepció, per altra banda gens inesperada. Té tota la pinta que Duran encara veu possibilitats en una sociovergència, i es reserva pel que pugui passar. A Elkoreka (PNV) el vaig veure esplèndid, feia anys que no escoltava un discurs tan brillant al parlament espanyol; de la seva duríssima intervenció se’n sentirà a parlar. Sens dubte, el gran guanyador. Ridao (ERC) també va estar força bé com a plantejament teòric, però poc convincent vistos els suports incondicionals que el seu partit dóna a la franquícia catalana del PSOE. Darrere de Ridao sortien els diputats del grup mixt però ja eren quarts d’onze i ho vaig deixar córrer.

Més que un club?

Un gran club segur que sí. Un dels millors clubs potser també. Però més que un club ja no ho tinc tant clar. I en el cas hipotètic que ho fos, tinc encara menys clar que ens convingui que sigui més que un club. La normalitat arribarà el dia que només sigui un gran club, i que allò del més que ho representi una altra institució, una institució política per entendre’ns. Perquè mentre sigui més que un club no resoldrem el problema de fons, que és aquell que deixarà de ser-ho el dia que el Barça deixi de ser més que un club i torni a ser només un club, el millor club del món si es vol, però sense anar més enllà. Dit d’una altra manera, no és el mateix un club que un estat, encara que a alguns potser ja els està bé que aquesta confusió de termes continuï in aeternum.

Separació de sexes a l’escola

El gran inconvenient que veuen els comunistes, verds, sindicalistes afins i altres companys de viatge per donar suport a la Llei d’Educació de Catalunya és que aquesta llei contempla la possibilitat de mantenir el concert educatiu també per a unes poques escoles que separen els alumnes per sexes. Almenys aquesta és la conclusió que n’he tret després d’escoltar-los diverses vegades i separar el poc gra de la molta palla de les seves intervencions.

Els comunistes i companyia voldrien que tothom fos igual, que tothom pensés de la mateixa manera, que tothom tingués al cap el mateix model d’escola i el mateix model de societat. Sempre han sigut contraris a la discrepància d’opinions. Pensament únic, aquest és el seu gran objectiu. Qui passa de la ralla l’orella se li talla, i si a mi no m’agrada la teva escola jo et suprimeixo el finançament.

Els comunistes i companyia no poden o no volen entendre que els primers i principals responsables de l’educació dels fills són els pares. No poden o no volen entendre que hi ha pares que pensen que la mainada es desenvoluparà millor si els nois i les noies estudien per separat. Els comunistes i companyia sempre han tingut al·lèrgia al pensament discrepant.

Precisament per això el comunisme tan sols ha durat uns pocs anys (que no triomfat) en aquells països on només hi havia un partit, el seu, un partit comunista que ho decidia tot, fins i tot els aspectes més íntims de la vida de la persona. No els cap al cap que hi hagi gent que pugui pensar diferent. Aquí, però, tenim la sort que són quatre gats mal comptats i, afortunadament, no poden imposar el seu ideari.

Des de la meva profunda discrepància amb l’educació diferenciada per sexes, espero que els comunistes i companyia no se’n surtin. Tot i ser-ne contrari, espero que el concert educatiu segueixi sent vigent també per a aquelles poques escoles i famílies que en són partidàries. Això és també la democràcia, que la gent pugui triar com s’eduquen els fills, i es respectin també aquelles minories que optin, encara que al meu parer equivocadament, per l’educació diferenciada.

Ja per acabar, dues obvietats. La primera és que, sexe al marge, d’escoles només n’hi ha de bones, de menys bones i de dolentes, i les que separen per sexes no es troben precisament entre aquestes últimes. La segona és que comunisme per una banda i llibertat i democràcia per l’altra són termes incompatibles. És una combinació utòpica, antagonisme en estat pur.

Blanco

Un tal Blanco que diuen que és ministre d’Espanya va ser ahir a Catalunya i va prometre no sé què sobre el traspàs de rodalies a la Generalitat, i l’oro i el moro sobre altres inversions i compromisos pendents amb Catalunya. Òbviament són promeses que ja s’havien fet abans per part de la seva antecessora en el càrrec, i que naturalment mai es van complir en els terminis establerts. Cadascú decideix la seva especialització i aquesta gent s’ha especialitzat en incomplir terminis i compromisos de tota mena amb Catalunya. De totes maneres, aquí els de la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona el van tractar com si fos el rei Mides que venia a fer-nos un obsequi (això sí, amb els nostres doblers), i van fer veure que estaven molt satisfets amb tot allò que aquell home deia i prometia. El conseller Nadal feia aquella cara de murri que tots coneixem però a Hereu li queia literalment la bava. Blanco, però, no ho podia evitar, se li escapava el riure per sota el nas. Se li nota que fa molt poc que és ministre i encara no ha après a mentir amb aquella professionalitat i elegància a la que ens té acostumats el seu cap. Amb tota aquesta tropa jo des de fa temps faig com Sant Tomàs: només em crec allò que es pot tocar. I res del que prometia ahir el ministre es podia tocar. Per tant, el meu diagnòstic és que entre allò d’ahir i res no hi ha cap diferència. Som exactament on érem. Per cert, que la nova terminal de l’aeroport s’obrirà al juny no és cap novetat. Jo ho sabíem des de fa temps. Per això no li calia venir a Barcelona.

La pretesa renovació del Partido Popular

Dia sí i dia també des del PP ens diuen que el partit es va renovant. En alguns àmbits no dubto d’aquesta renovació però en altres em quedo amb el dubte. Per entendre’ns, segueixo veient el renovador Fraga Iribarne assegut a la presidència de moltes reunions.

Ara s’ha fet pública la llista dels candidats del PP al Parlament Europeu i aquí la renovació no l’acabo de veure clara. Ni fosca, no la veig per enlloc. O potser és que el concepte renovació no tothom l’entén de la mateixa manera.

En què consisteix la profunda renovació del PP, ara de cara a les properes eleccions al Parlament Europeu? Per exemple, en posar el renovador Mayor Oreja de candidat numero 1, i en fer-lo acompanyar dels renovadors catalans Vidal-Quadras (veure foto) i Santiago Fisas a la mateixa llista. Aquests darrers candidats (el primer d’elecció segura, el segon d’elecció probable) constitueixen el gruix de la quota catalana renovadora que el PP ens ofereix per Europa. No volíeu renovació? Doncs apa, dues tasses.

O potser la renovació consisteix en copiar del seu antecessor i explicar-nos, com van fer recentment, que Rajoy també parla català en la intimitat, i alhora admetre amb un somriure incòmode que tampoc parla anglès, com si fos un vulgar Aznar bis o un Zapatero qualsevol. Això és renovació? Per renovació jo entendria unes coses diferents i millors que les d’abans, però veig que anem repetint esquemes, discursos i persones.

A veure, Rajoy no és Aznar, això alguns ho tenim clar. Aquí la renovació es veu amb claredat. Jo a Aznar no el podria votar mai, ni que d’un dia per l’altre se’ns fes independentista, es presentés amb una barretina i es posés a cantar L’estaca o La santa espina al bell mig de la Plaça Major de Vic. És un problema de manca de química, o de sintonia, o del que sigui. A Rajoy ara mateix tampoc el votaria però el veig d’entrada més assequible. Tinc la sensació que és una persona amb la que es pot parlar de tot, i només això ja és un important punt de partida.

Però no ens enganyem, el problema d’aquest partit és que parlen de renovació sense creure-hi massa. Els seus estrategs ja tenen ben assumit que a Catalunya mai faran gran cosa però, en canvi, a la resta de l’estat tampoc els va tan malament. De fet, si Catalunya fos un estat dels que passen comptes directament amb Brussel·les, a Espanya ara mateix governaria el PP amb força comoditat, i Zapatero es miraria la crisi tranquil·lament assegut als bancs de l’oposició.

Carta oberta a Patxi López

Egun on lehendakari,

Excepte en assumptes considerats d’estat, és força inusual que es produeixin pactes polítics entre populars i socialistes. A la ciutat de Barcelona, per exemple, un d’aquests pactes ha estat factible fa pocs dies per preservar el Castell de Montjuïc en mans de l’estat espanyol. Pacte d’estat. A Euskadi, per fer-lo a vostè lehendakari. Pacte d’estat.

Però tot i el camí utilitzat, lehendakari, moltes felicitats pel nou càrrec. Vostè volia ser lehendakari al preu que fos, fins i tot amb el suport dels seus grans adversaris polítics, i ja ho és. Enhorabona! Encara que, francament, vist tot plegat des de la distància no crec que sigui per envejar-lo gaire. Governar no és manar, lehendakari. Vostè està lligat de mans i peus pel PP, "el partido que quita y pone lehendakaris” segons ells mateixos van dient a qui els vulgui escoltar. Però és evident que aquest suport no serà incondicional ni gratuït. Aviat s’hauran de començar a pagar les contrapartides.

No es faci il·lusions, lehendakari, no es pensi que serà com a Catalunya, on Montilla governa, amb els suports que tots coneixem, pràcticament sense contrapartides. A partir d’ara a Euskadi governa el PSOE però mana el PP.

Amb vostè de lehendakari ara ja tenim els governs de les dues nacions històriques de l’estat espanyol en mans dels perdedors de les eleccions, els socialistes. Vostès, els socialistes, han obtingut els governs respectius amb tota la legitimitat però sense haver guanyat a les urnes, tot i que de vegades semblen haver-ho oblidat o, si més no, intenten amagar-ho. Per això de tant en tant convé recordar que, tant a Euskadi com a Catalunya, van guanyar les eleccions els dos partits nacionalistes que ara s’estan a l’oposició. Pot semblar estrany, a mi també m’ho sembla, però la llei ho permet. La perfecció no existeix ni en democràcia.

Que tingui sort, lehendakari! Cregui’m, la necessitarà. Vostè ho té molt més complicat que el nostre molt honorable. Espero que se’n surti.

Zorte ona izan!

Europa, la part i el tot

D’aquí a poques setmanes haurem d’anar a votar els diputats del Parlament Europeu. Em sorprèn que la majoria dels polítics espanyols diguin que allò realment important és veure qui guanyarà a la relativament petita circumscripció espanyola, en comptes de centrar-se en com quedaran configurats els grans grups parlamentaris que tallen el bacallà al Parlament Europeu. És curiós però d’això a Espanya no se’n parla, com si se’ns volgués amagar la importància que per a nosaltres té la tasca que es fa en aquell parlament. I és que a Espanya d’aquestes eleccions pràcticament només se’n parla en clau espanyola, és a dir, de si el PP o el PSOE guanyaran a la circumscripció espanyola. És com si hi haguessin eleccions al Congreso de los Diputados i només ens fixéssim en els resultats de la circumscripció de Guadalajara, en comptes d’interessar-nos per com queda configurat el parlament de l’estat. Amb aquests plantejaments uns i altres només demostren creure poc o gens en Europa. En unes eleccions espanyoles és important guanyar a Guadalajara, això no ho discuteix ningú, però allò que realment pesa és qui guanya en el conjunt de l’estat. A Europa passa més o menys el mateix. Segur que té la seva gràcia guanyar a la circumscripció espanyola, però amb mentalitat europea allò que realment pesa és guanyar en el conjunt d’Europa. Si el PP treu aquí més diputats que el PSOE però el grup socialista del Parlament Europeu esdevé més nombrós que el conservador, és evident que els socialistes haurien de tenir més motius d’estar contents que els populars. Doncs pel que es veu, a Espanya passaria exactament al revés: els populars donarien salts d’alegria mentre que els socialistes serien considerats els perdedors. Penso que el camí correcte passa per deixar de pensar amb visió espanyola local i fer-ho en clau europea global. D’altra manera només ens vénen a dir que encara no han entès què és i què representa políticament Europa com a conjunt. Molts encara s’ho miren com una suma d’individualitats que van per lliure.

Nota: no val l’argument que la lectura en clau espanyola és deguda a que aquestes eleccions es consideren unes primàries de les eleccions que tindran lloc a l’estat espanyol quasi tres anys després. Això no s’ho creu ningú. Si en poden arribar a passar de coses en tres anys! Fins i tot seria possible (tant de bo!) que llavors ja ni es parlés de la crisi, i tampoc seria impossible que els socialistes fessin el cim de la majoria absoluta, com va fer Aznar l’any 2.000. Però no cridem el mal temps de les majories absolutes al Congreso de los Diputados, que aquestes situacions mai ens han portat res de bo.

Ara a Madrid ja ho comencen a tenir clar

No sóc gaire futbolero però s’ha de reconèixer que un 2 a 6 no es veu cada dia. Espero que ningú no se m’enfadi per transmetre aquesta particular visió que sobre el tema ens dona avui certa premsa de Madrid. Monarquia o república? Allà ja ho comencen a tenir clar. República.

Aturats i economia submergida

La recomanació de les autoritats sanitàries d’evitar les aglomeracions per córrer menys risc d’agafar l’ara anomenada grip nova m’ha fet decidir a no acostar-me a la manifestació del primer de maig, i quedar-me a casa meditant sobre el tema del treball, els treballadors en actiu i el creixent nombre d’aturats, i algun aspecte col·lateral. De fet, la veritat és que no he anat mai a la manifestació, cada any trobo alguna excusa per quedar-me a casa.

No m’agradaria que aquestes notes s’interpretessin com una defensa de l’economia submergida doncs no és aquesta la meva intenció. Però penso que si no fos per la gent que treballa en negre aquest país ja seria ingovernable. Segons les darreres dades oficials el nombre d’aturats arriba als 4.010.700. Aquí encara s’hi haurien de afegir aquells que no estan registrats com a aturats però que ho són a la pràctica. Parlo, per exemple, dels immigrants que no tenen papers, o dels molts autònoms que ara mateix no tenen feina però que oficialment encara figuren en actiu. En conec uns quants.

Per altra banda les dades oficials també ens diuen que quasi una quarta part del diner que corre per Espanya està allò que se’n diu fora del sistema. Per entendre’ns, estem parlant del diner opac o diner negre, un diner que, entre altres particularitats, no paga impostos. Concretament, les últimes estadístiques ens diuen que l’economia submergida d’Espanya equival a un 23 per cent del PIB, i que a Europa només ens supera Grècia.

(Obro parèntesi per dir que quan surten aquests percentatges tan precisos sempre em quedo amb el dubte de com s’ho fan per filar tant prim. I és que resulta evident que la gent que treballa en negre no omple cap mena d’imprès que desprès serveixi per elaborar la corresponent estadística. D’aquí ve el meu escepticisme quan veig xifres massa concretes.)

Parlo del lampista o el pintor que no et fan factura, de la modista que treballa a casa seva, del mecànic que treballa on i quan pot, del cambrer que viu bàsicament de les propines, del negoci de la prostitució, del pagès que necessita col·laboracions laborals puntuals, del corrector o el traductor de textos que o treballa en negre o no li donen la feina, del jardiner que va per lliure, del treballador de la petita indústria que fa hores extres sense declarar, etc. Estic segur que tots coneixem casos similars.

Té avantatges l’existència de l’economia submergida en temps de crisi? No sé si en té però estic segur que gràcies al diner negre encara es manté una certa pau social. Algú s’imagina un escenari amb un vint per cent d’aturats que no tinguessin cap mena d’ingrés? Sense aquestes activitats econòmiques no controlades, que serveixen a molta gent per resistir i anar fent la viu-viu en espera de temps millors, en moments difícils com aquests no es podria ni sortir de casa amb un mínim de tranquil·litat.

Monarquia o república?

Vull començar dient que quan fa un parell de dies vaig veure aquesta foto em va agradar tant que vaig decidir penjar-la al blog. I a partir de la foto em vaig proposar escriure alguna cosa que hi tingués alguna relació. Però avui el que m’interessa més és la foto. El text que l’acompanya només és l’excusa, tot i que procuraré escriure alguna cosa mitjanament coherent.

La diferència que hi ha entre monarquia i república és que mentre en el primer cas el càrrec de cap d’estat passa de pares a fills, en el segon la persona que ha d’ostentar aquell càrrec la decideixen els ciutadans anant a votar cada ics anys. El nom que després es doni és secundari. Vull dir que per més que Corea del Nord es conegui oficialment com a república i el seu cap d’estat no sigui formalment un rei, allò és una monarquia hereditària amb tots els ets i uts.

És a dir, la pregunta que plantejo és: Corea del Nord (ara s’ha fet públic que el fill del fill, o sigui el nét, serà el successor del fill) o una república? Qualsevol monarquia àrab o una república? El rei que fa quaranta anys ens va designar Franco com a successor o una república? Cuba (allà entre germans) o Estats Units? En definitiva, per què ha de prevaler el dret d’haver nascut en una determinada família i no la voluntat popular mitjançant el vot dels ciutadans?

Per a mi la resposta és tan òbvia que fins i tot em plantejo si fer una pregunta així no serà considerat per algú com un insult a la seva intel·ligència. Però també podria ser que jo estigués equivocat, i resultés que hi ha més monàrquics que republicans. Dissortadament la resposta no la sabrem mai, és una pregunta que no s’acostuma a fer en un estat monàrquic. No es volen arriscar. Ho entenc.

"Sinceramente, conmigo en el Gobierno no se hubiera producido esta crisis"

El senyor que veieu a la dreta de la foto, el que fa el paper de protegit pel seu tutor, deixarà per a la història dues grans frases de la seva pròpia collita. La primera, dirigint-se al senyor que hi ha a la seva dreta: she’s my friend (ella és la meva amiga), per demostrar al món que té un amic (o una amiga, la cosa no queda clara), i també que els seus avanços en l’aprenentatge de l’anglès resulten innegables.

La segona, dirigint-se la setmana passada a la societat espanyola: "Sinceramente, conmigo en el Gobierno no se hubiera producido esta crisis", en una demostració pràctica que es pot haver sigut primer ministre d’un país durant vuit anys i mantenir després aquella humilitat franciscana que el poble tant aprecia en els polítics.

No tinc paraules.

La sisena reunió de l'Ateneuesfera

El Diari de Barcelona la va explicar així.
També se n'ha parlat aquí, i aquí, i aquí.

El nou govern d’Espanya, sense novetat

El govern d’Espanya es va sotmetre a una mena de lifting, un canvi de cara. Uns ministres van marxar i en van entrar uns altres. Però passats uns dies ja es veu que la filosofia de fons sobre les relacions d’Espanya amb Catalunya segueix sent la mateixa d’abans.

Els socialistes ja van esgotar fa temps tota la credibilitat. Sobre el tema sempre pendent del finançament de Catalunya ara ens diuen que si la crisi, que si naps, que si cols, que si xirivies. No crec pas que es pensin que a aquestes alçades encara se’ls creu algú; i és que de credibilitat no en tenen cap però de rucs no en tenen un pèl. Tot plegat és molt més senzill. Simplement se’ns rifen perquè saben que nosaltres ens ho empassem tot. Però és que ben mirat no es pot esperar gran cosa d’un govern, el català, que no deixa de ser una mena de sucursal de l’altre. Qui mana sempre és la central, mai la sucursal. I a nosaltres ens toca callar, no fos cas que els de la central s’enfadessin i encara ens castiguessin més.

Ara a Espanya hi ha un trio de vicepresidents, dues senyores i un senyor. Un d’ells, Manuel Chaves, va passar dimarts passat per Barcelona. A banda d’abraçar-se en públic amb Montilla, demostrant molt interès pel retrato que sortiria als diaris, va dir alguna cosa sobre els diners que ens deuen. Els sembla que quan són aquí han de dir quelcom sobre el tema i ho fan. Però per no perdre el costum aquesta vegada tampoc s’ha concretat res. Almenys això m’han dit fonts molt ben informades de la plaça de Sant Jaume, que m’asseguren que Chaves va marxar sense deixar cap xec ni anunciar cap transferència. Dijous va ser el conseller Castells que va anar a Madrid a veure’s amb Elena Salgado, una altra vicepresidenta. Més del mateix, tampoc hi va haver cap concreció, ni cap xec. I l’altra vicepresidenta, la senyora Fernández de la Vega, no recordo que sobre això hagi dit aquesta boca és meva.

Més val dir-ho clar. Som exactament on érem fa més de dos anys quan es va aprovar l’Estatut. Mireu si ho veig negre que començo a tenir la sensació que aquest tema no es resoldrà fins que a Madrid tornin a manar els altres. Això sí, partint de la base que qualsevol solució tindrà sempre un caire provisional. La solució definitiva vindrà un dia o altre per altres camins.

Reflexions a l’entorn de les flors

Abans d’ahir, diada de Sant Jordi, la M., una lectora d’aquest blog, se’m va queixar de bon rotllo perquè en el meu primer post no hagués parlat ni de passada d’una festa tan nostra i entranyable com la dedicada al llibre i la rosa. Vaig donar per fet que ja hi haurien altres blogs que tractarien el tema, i que ho farien molt millor del que ho hagués pogut fer jo. Després, però, vaig pensar que el 23 d’abril hagués estat bé oblidar-se una mica dels temes que acostumo a tractar més sovint i dedicar el post a una flor com la rosa. Però ja no hi era a temps, tot i que al vespre del mateix dia vaig penjar de pressa i corrents una rosa virtual al blog, no fos pas que em diguessin que sóc un mal català.

Avui, però, veig que tinc una altra excusa per reconciliar-me amb la natura floral. Les roses de Sant Jordi ja deuen estar mig pansides però com alternativa podem parlar dels clavells. A Portugal, l’aixecament militar que va acabar amb la llarga dictadura de Salazar i Caetano es coneix com la Revolução dos Cravos (revolució dels clavells). Avui fa 35 anys que es va acabar aquella dictadura i a Portugal la data del 25 d’abril de 1974 quedarà sempre associada al clavell com a símbol d’aquella revolució. Des de llavors, cada 25 d’abril els portuguesos ho celebren, de la mateixa manera que aquí nosaltres celebrem la diada de Sant Jordi. Ells el clavell i nosaltres la rosa, i tothom content.

Ara algú potser es preguntarà perquè al final he derivat cap a Portugal. És molt senzill, resulta que la queixosa lectora de la que parlava al principi viu precisament a Lisboa. Dons apa, dijous potser no vaig parlar de les roses catalanes però avui he parlat dels clavells portuguesos. Tot són flors.

Sant Jordi 2009: llibres, roses i blogs

Aquest vespre l’equip del Diari de Barcelona ha enviat aquesta rosa virtual feta amb els noms dels 23 blogaires entrevistats fins ara. En deixo constància i aprofito per donar fe que no m’han fet pagar ni cinc per la propaganda del meu blog.

RAC1 & CatRàdio, Up & Down

“RAC1 desbanca Catalunya Ràdio com a emissora líder de Catalunya, segons l'EGM” (dels diaris). Toquen dues felicitacions. Evidentment i per motius obvis, la primera ha de ser per a RAC1 i el seu propietari, el Grupo Godó.

La segona felicitació, també molt merescuda, és pel govern tripartit de la Generalitat que ja fa temps es va proposar com a principal objectiu radiofònic ensorrar no només CatRàdio sinó i molt especialment tot allò que l’emissora representava. Els canvis introduïts a l’empresa en són una bona prova i han anat tots dirigits en aquesta direcció. Veient els resultats obtinguts fins ara s’ha de reconèixer que els canvis han estat d’allò més efectius. Ara ja s’ha assolit la primera fita, és a dir que CatRàdio hagi deixat de ser la primera emissora de Catalunya. A partir d’aquí ja només es tracta de deixar-la seguir lliscant per la suau pendent de l’audiència a la baixa fins que arribi als confortables nivells de la COM. Llavors objetivo cumplido, tota aquesta gent ja podrà descansar tranquil·la. Se m’acut que potser una Creu de Sant Jordi pels responsables de l’èxit no seria cap mala idea. Al cap i a la fi es van proposar un objectiu no gens fàcil, l’estan aconseguint amb escreix i tot plegat amb molt menys temps del que ells mateixos es podien imaginar. Penso honestament que es mereixen una recompensa.

Errors fàcilment evitables

Aquest rètol es troba en una escola concertada de Cornellà. No cal afegir-hi res més, resulta prou explícit. A mi m’ha fet pensar en allò del hable en cristiano que tant criticàvem anys enrere, i amb tota la raó. És a dir, amb la mateixa raó que alguns pares d’aquesta escola critiquen la llengua que els seus fills se suposa que han d’utilitzar a l’hora del pati. Vull pensar que al darrere d’aquest rètol hi ha més bona voluntat que intel·ligència però sigui com sigui aquestes coses s’haurien d’evitar. Les classes es donen en la llengua que toca però al pati que cadascú parli en la llengua que li vingui de gust. Només faltaria.

El desastre de Major de Sarrià

Des de fa molt temps els sarrianencs demanem repetidament a l’Ajuntament que s’hauria d’arreglar el carrer Major de Sarrià, fet una pena i ple de sots, forats i foradets de totes mides i formes, tant al vial com a les voreres. Aquest blog també n’ha parlat. Per fi, no fa gaire van començar les esperades obres però, dissortadament, els resultats que ja es poden veure a la part baixa em permeten dir que potser serà pitjor el remei que la malaltia. Anava a escriure un post sobre aquest tema però he rebut un comentari privat que m’estalviarà la feina. El reprodueixo a continuació:

Suposo que hauràs vist la porcada que estan fent a Major de Sarrià. Aquesta animalada m'ha semblat un bon tema per al teu radar. Quasi em sembla mentida que no sigui portada als diaris. Potser caldria preguntar-li al Regidor-President del Districte Joan Puigdollers què en sap. Ja han fet el primer tram fins a Mañé i Flaquer (si fa o no fa) i estan executant el que queda fins a Pedró de la Creu. En el tram que queda a mitges es pot veure la pavimentació encara existent: un empedrat de granet, o bé d'una pedra artificial molt ben aconseguida. En la urbanització encara existent (veure foto) les voravies són més altes que el vial, cosa que va bé perquè ni l'aigua ni els cotxes passin per la vora. A les hores en què no hi ha circulació, a l'estar la franja central feta amb pedra fa de bon passejar. En el primer tram executat es veu com han cobert la pedra, sense salvar cap peça ni per reciclar-la, amb asfalt amb un gravat que simula llambordes i pintat de color crema. Ho han enrasat tot amb els vorals i ara, tant els cotxes com l'aigua de la pluja, no tenen cap impediment per ocupar-la. Segons sembla, s'han hagut de fer treballs en el clavegueram o en algun servei soterrat, i atès que refer el paviment amb la qualitat original era massa car, s'ha optat per cobrir-ho tot d'asfalt en quatre dies i aviat ningú recordarà què hi havia. És una llàstima que per estalviar quatre peles, deixem enterrat un paviment que era digne, sota una vulgar capa d'asfalt pintat que envellirà de la manera més xavacana possible.

Doncs això, tarden anys en fer la reparació i al final sembla que l’Ajuntament de Barcelona segueixi sense voler fer les paus amb els veïns de Sarrià. Em sembla que si segueixen per aquest camí continuaran sense rebre els vots dels ciutadans d’aquest barri de Barcelona, un dels més maltractats de la ciutat a nivell d’inversions. Un altre exemple: dels 218 milions d’euros del conegut pla municipal anticrisi de Zapatero dedicats a la ciutat de Barcelona, a Sarrià només hi destinen el 0,4 per cent. Quasi un insult al nostre barri. Un altre.

Patxi López, el lehendakari del PP

Març de 2009, les paraules del PSOE
En un acte electoral, Patxi López va manifestar: "He dit una i mil vegades que no buscarem acords amb un Partit Popular que l'únic que sap fer a Euskadi és antinacionalisme i antisocialisme". Ho va repetir més d’una vegada. No me’l vaig creure.

Març de 2009, les paraules del PP
Durant la mateixa campanya i prescindint de les repetides afirmacions de López en sentit contrari, el PP admetia sense amagar-se i com si fos la cosa més normal que donaria suport a López com a lehendakari. No vaig tenir cap dubte que el PP compliria la seva paraula.

Abril de 2009, els fets
El PSOE anuncia que Patxi López serà elegit lehendakari gràcies, precisament, als imprescindibles vots de l'antinacionalista i antisocialista Partit Popular.

Conclusions. N’hi veig com a mínim tres.
1.- que els ara socis a Euskadi han confirmat per la via dels fets que el nacionalisme espanyol, que ells anomenen razón de estado, segueix estant per sobre de qualsevol altra consideració personal, política o ideològica. No ho valoro, només ho constato.
2.- que al març Patxi López va mentir descaradament. No només ho constato sinó que ho valoro de l’única manera que es pot valorar, és a dir, molt negativament. I després encara es queixen si els diem a la cara que són uns mentiders!
3.- que almenys en aquest episodi concret el PP està demostrant ser molt més de fiar que el PSOE. Van dir el què farien i faran exactament allò que en campanya van dir que farien. Chapeau! De moment ja tenen emparaulat el lehendakari que volien.

La reacció de José Zaragoza

Els socialistes catalans van acusar l’exconseller de Treball d’Unió Democràtica Ignasi Farreras d’un munt de coses lletges. Ara els tribunals han absolt Farreras i han condemnat a una altra persona que, per cert, ja ha anunciat que recorreria la sentència.

Doncs bé, en comptes de demanar immediatament disculpes públiques a Farreras per aquest calvari que li han fet passar, la reacció de José Zaragoza, secretari d’organització de la franquícia catalana del PSOE, ha sigut proclamar als quatre vents que “Mas ha de demanar disculpes als ciutadans”, se suposa que per l‘altra persona condemnada a la que, com ja hem dit, ja es veurà en el seu moment si finalment li confirmen la condemna o també l’absolen.

No el conec personalment i tal vegada Zaragoza sigui políticament un crac com diuen alguns. Però veient la seva actuació en aquest cas em resulta bastant repugnant. I com que per allò que diu el que se mueva no sale en la foto intueixo que els seus no s’atreviran a dir-li, em permeto fer-ho jo.

Dos-cents cinquanta dies

Si no m’he descomptat avui fa 250 dies que s’incompleix una llei orgànica de l’estat espanyol que diu, entre altres coses, que el termini límit per resoldre el tema del finançament de Catalunya s’acabava indefectiblement el dia 9 d’agost de l’any passat.

Aquesta data límit ja s’havia fixat amb molt marge un parell d’anys abans, de manera que hi hagués temps suficient per discutir amb calma, negociar sense presses i arribar a un acord entre les administracions espanyola i catalana. El que es discuteix és, ras i curt, quants diners dels catalans han de tornar a Catalunya i quants es queden a la metròpoli.

Si en quasi tres anys no hi ha hagut cap acord és que no hi ha hagut cap voluntat d’arribar a un acord. A partir d’aquí, tot el que s’ha dit i es diu des del dia 9 d’agost és marejar la perdiu. Tots els polítics han fet el ridícul, tant des dels respectius governs com des de l’oposició. Si algú en dubta pot anar a l’hemeroteca i es farà un tip de riure, o de plorar.

Ignoro com acabarà tot això però passi el que passi allò que ja és definitiu és que fa 250 dies que no es compleix una llei orgànica de l’estat espanyol. Sempre havia pensat que incomplir una llei orgànica és una cosa molt seriosa però sembla ser que en aquest cas concret ningú ha anat als tribunals a denunciar aquest flagrant incompliment de la llei.

Tot plegat resulta molt estrany i sospitós i em pregunto si no hi haurà una certa connivència entre les dues parts per tapar-se mútuament les vergonyes d’aquest estrepitós fracàs. Però ells saben millor que ningú que això no ho poden allargar sine die.

Ignasi Guardans

Per evitar malentesos començaré recordant, tal com ja he explicat anteriorment, que sóc bastant contrari a allò que s’ha batejat com la sociovergència. Per altra banda, l’eurodiputat Ignasi Guardans tampoc és massa sant de la meva devoció, tot i que sempre que passo pels controls de seguretat aeroportuaris penso que des del Parlament Europeu Guardans va fer una bona tasca en benefici dels viatgers, tot i que encara queda molt per fer.

Però dit això, em pregunto si és incompatible militar a Convergència i treballar com a alt càrrec per a una administració pública que està sota el control d’un altre partit polític, en aquest cas el PSOE. Aquesta és la pregunta que ens hem de fer. No crec pas que ho sigui però si ho fos, és evident que Guardans hauria d’optar entre una cosa o l’altre, entre la militància convergent o l’alt càrrec a l’administració socialista. Però si no hi ha incompatibilitat, a què venen tants escarafalls? Volem unes administracions públiques exclusivament dirigides per alts càrrecs militants tots ells del mateix partit, precisament del partit on milita la persona que hi ha al capdavant del departament i, per tant, del mateix partit de qui l’ha nomenat? És aquesta submissió política piramidal allò que pretenen els crítics amb la decisió de Guardans? Vull creure que no. Pensem-hi.

Una altra cosa és que Guardans es proposa anar a treballar a un ministeri que ja no hauria d’existir, però això ja són figues d’un altre paner.

Carta oberta al (encara) conseller Saura

Vostè sap, conseller, que Montilla no complirà amb la seva obligació i no el traurà. I és que si Montilla vol conservar la seva pròpia cadira no pot fer-ho, està lligat de mans i peus. Si Montilla acomiadés a un perfecte inepte com vostè demostraria, per una banda, ser un governant responsable que mira pels seus administrats. Però la conseqüència immediata seria que Montilla es quedaria en minoria i llavors seria ell mateix qui hauria de plegar. I a tant no crec que estigui disposat a arribar el president. Almenys això és el que ha demostrat fins ara per la via dels fets o, més ben dit, dels no fets.

És per això que molta gent li demana, si us plau, conseller, ni que només sigui per una vegada a la seva vida, que faci un bon servei al país i presenti la seva dimissió. No costa gaire, ningú és imprescindible, faci com el seu referent Fidel Castro va fer a Cuba i plegui d’una punyetera vegada. Dediqui’s a viure de renda o dediqui’s a una altra cosa, però marxi del govern. No esperi més, que això seu ja no hi ha qui ho resisteixi. Plegui per dignitat o pel motiu que sigui. Si vol, digui que plega per motius personals, que és una manera de no dir res però que sempre queda bé. Però marxi ja.

Escolti, conseller, si es tracta de negociar una compensació pels serveis prestats, una CreudeSantJordi per exemple, doni-ho per fet, ja hi pot comptar, però faci el punyetero favor de deixar el govern de la Generalitat. Molts catalans, m’atreviria a dir que a aquestes alçades ja som majoria, n’estem fins al capdamunt de vostè, de la seva nefasta gestió i de les seves repetides proves d’incompetència. I ja que tot això seu ho paguem nosaltres potser tenim dret a demanar-li, a exigir-li que ho deixi, sense esperar ni un minut més.

Avui torna tothom

Sóc dels pocs (o dels molts, no ho sé) que no acostumo a sortir per Setmana Santa. Aquest any tampoc ho he fet. Tinc una certa tendència a no fer allò que fa la majoria. Afortunadament em puc permetre el luxe d’organitzar el meu calendari i els meus horaris dintre d’uns límits força amplis. No negaré pas que treballar per a un mateix té molts inconvenients, però també té algun avantatge. I aquest n’és un i s’ha d’aprofitar. Un altre és no haver de dependre d’un jefe incompetent que, com tots sabem, haberlos haylos per tot arreu.

No m’agraden gens les cues, especialment les de trànsit. Així, si la gent va cap al nord jo més aviat tinc tendència a anar cap al sud. Si la gent va a la platja, jo cap a la muntanya. I si la gent surt de Barcelona, jo tinc clar que és millor quedar-me a casa. En qualsevol cas, com que això de sortir de tant en tant també m’agrada, intento fer-ho quan els altres ja han tornat o abans de que marxin. I tots contents.

Avui diuen que torna tothom, és a dir, tornen els pocs o molts que han marxat aquesta Setmana Santa. Espero que tornin contents i amb les piles ben carregades. Els mesos que ens esperen no seran gens fàcils per a la majoria dels mortals. Contràriament al que diuen alguns diaris, veig que tot això no només no mostra símptomes de millora sinó que empitjora cada dia que passa. Almenys jo no sóc capaç de veure cap llum al final del túnel de la crisi, un túnel que serà bastant més llarg del que els nostres polítics ens volen fer creure. Amb això també ens enreden. Més val que en siguem conscients.

Catorze quadres de Sorolla

Una exposició molt interessant i del tot recomanable és la que fan aquests dies al MNAC de Barcelona. Porta per títol Sorolla. Visió d’Espanya. Col·lecció de la Hispanic Society of America. S’acaba el 3 de maig. Són només 14 quadres (això sí, tots ells de grans dimensions) però el desplaçament a Montjuïc val molt la pena. El preu de l’entrada és al meu entendre massa assequible, i aquesta és potser una de les causes de que hi vagi més gent de la que la capacitat de les instal·lacions faria desitjable, fins el punt que degut al gran nombre de visitants la visita es pot arribar a fer una mica incòmoda. Però fora d’aquest petit inconvenient aquesta exposició és d’aquelles que un no es pot perdre doncs no resulta previsible que aquests quadres puguin tornar mai més a Barcelona.

Nous ministres a Madrid

Ja em costa, ja, ganes no me’n falten, però de moment em reservo l’opinió sobre les noves incorporacions a l’equip governamental de Zapatero. Però no fins que hagin passat els tradicionals cent dies sinó només fins que comencin a prendre decisions executives. A partir d’aquell moment crec que els ciutadans tenim tot el dret a dir-hi la nostra, sigui en el sentit que sigui, hagin passat cent dies o n’hagin passat només quinze. Tornarem sobre el tema.

Festa flamenca subvencionada al Fòrum

L’altra dia des del partit socialista se’ns invitava a no criticar la Feria de Abril de Catalunya. Ho entenc. Pels socialistes aquest esdeveniment és un dels grans actes propagandístics de l’any. Ells saben perfectament que, per entendre’ns, el gruix de la seva clientela balla més sevillanes que sardanes, i aquí es busca el rendiment electoral per davant de tot. De fet, ara que ho penso, em sembla que de sardanes ja no en balla quasi ningú. Intueixo que al demanar que no es critiqui la feria és perquè els socialistes són molt conscients que hi ha motius de sobra per criticar-la. Diuen que més de 220.000 motius només en diner públic directe, originari en la seva totalitat d’administracions públiques sota estricte control socialista. Vull per tant aclarir que la meva crítica no és a la feria com a tal sinó al seu finançament públic.

Prometo solemnement que deixaré de criticar el finançament d’aquest sarau el dia que no l’hagi de pagar jo. És així de senzill: si ho pago jo tinc tot el dret a criticar-ho; el dia que s’ho paguin ells deixaré de fer-ho. Em sembla un plantejament més que raonable. Ara els socialistes tenen pràcticament el monopoli de la despesa pública: ajuntaments, diputació i Generalitat. Però qualsevol persona amb dos dits de front sap que des de les administracions públiques no s’hauria de posar un duro a la feria mentre hi hagin coses més urgents sense resoldre. Quan hi ha manca de recursos el polític ha de decidir què es paga i què no es paga amb el diner públic. Mentre la prioritat sigui la festa flamenca i no les persones grans amb dificultats de tota mena, l’ensenyament i la sanitat amb totes les seves endèmiques mancances, les infrastructures necessàries sempre pendents, etc. jo no m’estaré de criticar que haguem de pagar la festa flamenca d’uns quants en detriment d’unes despeses públiques molt més necessàries i urgents pel conjunt de la nostra societat.

Trenta anys de democràcia a Barcelona

Aquest article també podria portar per títol Trenta anys de democràcia... i de socialisme ininterromput a Barcelona.

Abril de 1979, primeres eleccions democràtiques als ajuntaments. Ara es compleixen trenta anys. Crec que d’aquesta fita n’hem d’estar raonablement satisfets. Potser convé recordar que abans l’alcalde de Barcelona ens el triava Franco, i aquí s’acabava la història.

A partir d’aquell any el sistema va canviar bastant. Ara l’alcalde de Barcelona ens el tria la cúpula del partit socialista, i després a nosaltres ens hi deixen donar el vist i plau. Fins i tot ens deixen votar per unes altres llistes, fetes per les cúpules dels respectius partits, per si la que els socialistes ens han preparat no ens acaba de fer el pes. La majoria de sarrianencs és el que solem fer, preferim escollir altres opcions polítiques.

Sense que encara sigui com per tirar coets, s’ha de reconèixer que la d’ara és una situació molt millor que la d’abans. Però queda molt per fer. S’haurien de regular la limitació de mandats, les llistes obertes, l’autonomia real dels districtes, i un grapat d’aspectes més que sens dubte millorarien un sistema que, sense deixar de ser democràtic, massa sovint grinyola.

Per posar només un exemple pràctic i molt proper: tal com dèiem abans, al barri de Sarrià els socialistes sumats amb els seus socis menors no han guanyat mai les eleccions, però a l’hora de la veritat els socialistes i els seus socis menors fan i desfan a Sarrià com si les haguessin guanyat sempre. Ja es veu que això s’hauria de resoldre d’alguna manera. És només un exemple.

Una de les característiques de la democràcia és el govern de la majoria. Però també s’ha dit sempre que una de les moltes virtuts de la democràcia és la possibilitat d’anar alternant els partits que ocupen el poder polític. Evidentment aquesta possibilitat teòrica existeix també a Barcelona però, dissortadament, a la nostra ciutat encara no s’ha pogut posar mai en pràctica. Exagerant una mica podríem dir que des de fa trenta anys Barcelona és una ciutat de partit únic, amb tot el que això representa. Ep, tot legal; això no ho discuteix ningú.

Així, en els darrers trenta anys la ciutat de Barcelona ha tingut quatre alcaldes: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. Tots quatre del mateix color polític. I els tres primers amb una particularitat afegida, i és que van plegar d’alcalde abans d’hora i, per estalviar feina, ells mateixos (amb el vist i plau de la cúpula del partit socialista) van nomenar els seus respectius hereus a l’alcaldia. Successió digital, diuen que la llei no la prohibeix. És de preveure que l’hereu del senyor Clos acabarà fent el mateix que els seus tres antecessors. Si fins ara la tria digital els ha sortit bé no crec que el senyor Hereu corri el risc de saltar-se aquest peculiar sistema consistent en marxar abans d’hora i deixar-ho tot ben lligat. Curiositats de la democràcia barcelonina.

Creixent insatisfacció ciutadana

Des de fa un temps tinc la sensació que, en general, el grau d’insatisfacció ciutadana amb els polítics va en augment. Es tracta d’un fet transversal al marge de les idees polítiques que pugui tenir cadascú. Ja no es tracta només de la crisi econòmica sinó que això ve de bastant abans. Les causes les trobaríem potser en una combinació entre el poc nivell que, en general, tenen els polítics d’aquest país, i un major grau d’exigència per part dels ciutadans.

L’altre dia anava en cotxe escoltant la ràdio i vaig sentir aquesta frase: “Estic fins els collons de tots nosaltres”. No la coneixia. Em va agradar especialment el seu grau d’autocrítica ja que avui en dia aquest és un fenomen quasi inexistent entre la nostra classe política. Aquí ningú és responsable de res i quan es presenta un problema tothom es treu les puces de sobre. L’autor de la frase va ser el polític català de la segona meitat del segle XIX Estanislao Figueras, President del Poder Executiu de la Primera República Espanyola (febrer-juny de 1873). Es veu que, fart de debats estèrils i de la ineficàcia del seu govern, el president Figueras se’n va atipar i es va adreçar d’aquesta manera tan poc ortodoxa als membres del consell de ministres.

Han passat ja 136 anys però resulta evident que la frase té encara plena vigència. La podria repetir tranquil·lament el president Zapatero durant un consell de ministres. I no cal dir que el president Montilla podria fer el mateix. Això sí, tant un com l’altre haurien de posar molt èmfasi amb el nosaltres, és a dir, sense defugir les responsabilitats pròpies. Però molt em temo que serien incapaços de fer aquest exercici d’autocrítica.

Avui fa 70 anys. Una curiositat

Fixeu-vos en el detall: Franco no accentuava les paraules, almenys no va posar cap accent en aquest document històric escrit i signat per ell mateix avui fa setanta anys. Prou significatiu.

Entrevista a Pedralbes

Gestionar un blog d’internet et porta tota mena de sorpreses. La darrera és que fa uns dies des del Diari de Barcelona em van proposar fer-me una curta entrevista per parlar del meu blog. Un cop superada la sorpresa vaig pensar que per provar-ho no hi perdia res. Haig d’admetre, però, que em costa d’entendre que aquest blog pugui generar un interès com per justificar una entrevista al seu autor. Però bé, la vida és plena de misteris i les coses són com són.

L’entrevista me la va fer la setmana passada en Rafael Luján i ahir la van penjar aquí. El lloc que vaig triar per fer-la va ser la Plaça del Monestir, situada al davant del sarrianenc Monestir de Pedralbes. Ara ja sé que parlar davant d’una camera i un micro, una nova experiència per aquest blogaire, no té res a veure amb la facilitat que representa anar fent un blog. La veritat és que em vaig trobar una mica com un pop en un garatge i haig de reconèixer que si ha sortit una cosa mig aprofitable és en molt bona mesura mèrit del periodista.

Anna Grau, de l’Avui a l’ABC

Llegeixo que la periodista sabadellenca Anna Grau, que actualment viu a Nova York, ha decidit recentment deixar de col·laborar amb el diari Avui i passar-se al diari ABC. No entraré a fer valoracions sobre els motius que l’han portat a prendre aquesta decisió professional. Intueixo que són purament econòmics però la veritat és que tant se me’n dóna. La senyora Grau ha decidit canviar de feina i això és tot. O ho hauria de ser. I és que resulta que a rel d’aquest canvi d’aires de la senyora Grau s’ha produït una reacció de rebuig per part d’un determinat grupet de gent que considera el canvi d’aires com un acte nacionalment reprovable. Aquests puristes del catalanisme que se li han tirat a sobre pel canvi d’empresa sembla que no entenguin ni acceptin una cosa tan senzilla com és la llibertat que tots tenim de treballar allà on vulguem. Pel sol fet de deixar un diari català i posar-se a escriure per a un altre diari que no ho és a l’Anna Grau li han dit fins i tot botiflera. Aquests aprenents de censor i suposats protectors de les essències pàtries s’equivoquen totalment d’estratègia tot i que, sortosament, només es representen a si mateixos. I encara una altra cosa. Sent un tema menor, possiblement també ignoren qui mana al diari Avui, qui en són els seus amos. Perquè estic segur que si ho sabessin no farien tant el ridícul intentant desacreditar a una periodista de reconeguda solvència com l’Anna Grau. De moment els que han quedat desacreditats són ells mateixos.

El partit de Rosa Díez

L’altre dia un cotxe anava en contra direcció per l’autovia N-II a l’alçada del Bruc. És un tram de carretera que conec bé ja que hi passo sovint. No hi ha possibilitat de confusió. Però el conductor estava convençut que ell anava bé i que tots els vehicles amb els que es creuava i l’esquivaven com podien anaven equivocats. Finalment el van aturar i vull pensar que el van convèncer que l’equivocat era ell.

UPyD, el partit de la senyora Rosa Díez, compara ara la immersió lingüística del sistema educatiu vigent a Catalunya amb el nazisme. Un sistema que sens dubte és millorable però que en termes de suport democràtic està avalat pels parlaments català, espanyol i europeu. Però pel que sembla, la gent de Díez veu nazis allà on només hi ha persones que tenen unes idees no coincidents amb les seves. Com aquell cotxe del Bruc, podríem dir que el partit UPyD de la senyora Díez va clarament contra direcció.

Bé, si jo fos aquesta senyora potser m’ho faria mirar. Titllar de nazi un determinat sistema educatiu és titllar de nazis els diputats que han avalat amb els seus vots el sistema d’immersió lingüística. Realment em costa de creure que sigui això el que pensa Rosa Díez.

Ja sabem que en política val quasi tot però potser no s’hauria d’arribar mai a aquests extrems que no pretenen altra cosa que confondre el personal. És del tot reprovable que hi hagi partits polítics que ens vulguin confondre amb els termes immersió i nazisme, encara que només sigui amb l’objectiu de captar algun votant mig desorientat. En política no tot s’hi val. Però sembla que no tothom ho té clar.

L’excusa d’Espanya

L’excusa oficial per fer tornar la tropa espanyola desplegada a Kosovo és que Espanya no reconeix ni reconeixerà mai aquell país. Això diuen. Per tant, Espanya tampoc té cap interès en col·laborar més amb Kosovo. Bé, com tothom sap, en política el terme mai no acostuma a anar massa més enllà de les 48 hores. Posem-hi uns quants dies, o si es vol uns quants mesos. Però tard o d’hora Kosovo serà reconegut també pel govern espanyol. Espanya farà el ridícul diplomàtic durant una temporada més o menys llarga, però al final s’imposarà el sentit comú. Dels 27 països de la Unió Europea només en queden cinc pendents de reconèixer el nou estat. Un d’ells és Espanya. Tots ells actuen en estricta clau interna. Política petita de no mirar massa més enllà de la punta del nas. Estan tan preocupats per les possibles reaccions internes que no s’atreveixen a donar el pas. Els seus governants són plenament conscients que en aquests cinc països hi ha un indeterminat número de persones que potser voldrien canviar de passaport, i els sembla que això no ho poden permetre. De fet, ni tan sols ho volen preguntar, ni que només fos per saber quants són. Tenen pànic a que per la via democràtica se’ls presenti un altre Kosovo a dins de casa seva. Per això fan marxar els soldats espanyols de Kosovo, tot i que potser els hauran d’enviar a un altre lloc més conflictiu i amb més risc. Però mentrestant no hauran de passar pel tràngol de reconèixer diplomàticament un nou estat d’Europa que ja reconeixen quasi tots els nostres socis comunitaris.

Juan Carlos Girauta vs César Vidal

Juan Carlos Girauta s’ha quedat sense una bona feina a Madrid. Llegeixo que deixa les seves col·laboracions a la Cope i deixa també d’escriure a Libertad Digital. No sé si marxa o el marxen, la notícia només diu que el motiu del trencament de relacions són les seves discrepàncies amb César Vidal. Com a comiat, Girauta ha sigut valent dient el que ha dit. Això sí, posats a buscar un però, potser ha reaccionat un pèl massa tard. Bé, no potser, segur.

Dir com ha dit Girauta que César Vidal és un anticatalà no és dir res de nou que qualsevol persona que conegui una mica la trajectòria de Vidal no sàpiga ja. Però dir-ho des de dins té el seu impacte. I que ho digui una persona de la influència de Girauta és un plus. Jo també penso que Vidal és l’exemple del perfecte anticatalà, com ho són la Cope i Libertad Digital. Però tant a Catalunya com a Espanya l’anticatalanisme ven, i ven força, i és per això que no desapareixerà d’un dia per l’altre. De fet, darrerament el fenomen va més aviat a l’alça.

Però amb el trencament de relacions entre Girauta i aquestes dues empreses de comunicació crec que hi perden més les empreses i els seus clients que el propi Girauta. Es pot coincidir o discrepar amb ell però Girauta és un element intel·lectualment valuós, escrigui allà on escrigui o parli allà on parli. I a més a més és una persona educada que no té cap necessitat d’insultar l’adversari cada dos per tres.

I tot això ho diu un que quasi mai (per no dir mai) comparteix les tesis polítiques de Girauta. Però una cosa és discrepar políticament i una altra de ben diferent és utilitzar l’insult permanent contra Catalunya i els catalans com a principal eina de treball. Això és exactament el que fa Vidal. Llegint i escoltant a César Vidal em sento insultat. I Girauta potser també, i potser per això ha dit prou.