El debat de TV3, més que una crònica

En primer lloc cal dir com a fet positiu que aquesta vegada l’amo Cuní, que feia de moderador, no va ser el protagonista de l’acte. I dit això cap sorpresa, a banda de l’oferta de Montilla a en Mas (per cert, oferta llegida i per tant gens improvisada) consistent en renunciar a condicionar un cara a cara entre ells dos a que se’n fes també un en espanyol. Mas va estar àgil i brillant en la resposta, aquesta sí, improvisada: d’acord, i ja que som aquí fem el cara a cara ara mateix. Llavors Montilla, que no s’ho esperava, es va arronsar, va dir que no, que millor un altre dia. És el que més em va cridar l’atenció del debat.

C’s. Demagògies lingüístiques al marge, Rivera té un discurs fluid però es va comportar amb força mala educació, tallant a tothom i agafant la paraula quan no era el seu torn, oblidant també que quan a la tele parlen dos a la vegada no se’ls entén.

ICV. Herrera es dirigia bàsicament als seus però sovint s’equivocava d’interlocutor. Entre Mas i ell no es robaran vots i per tant entenc que els seus retrets haurien d’haver estat dirigits cap a una altra banda de la taula. Va repetir que això d’anar a pas de tortuga per les autopistes no és cap error. Sostenella y no enmendalla.

PP. Sánchez-Camacho parla molt ràpid, i en un debat on només es calculen els temps d’intervenció i no les paraules que es diuen per minut això és avantatjós. Sobre el fet de passar-se a l’espanyol en un moment determinat del debat no crec que ni així millori gaire els resultats de les últimes eleccions. El PP és un partit de dretes però a Catalunya té la clientela que té, un 10%, un percentatge molt inferior al de votants catalans de dreta. El PP no ha entès que a Catalunya la dreta endreçada vota CiU, sense que això vulgui dir que CiU sigui exactament un partit de dretes. Són aquestes peculiaritats de la política catalana que tant costen d'entendre des de fora.

ERC. Puigcercós va estar més bé que de costum. Sembla haver oblidat el paper de destraler que feia fins fa poc, però ara ja és massa tard per rectificar i fer aquest paper més seriós i institucional. Tot sembla indicar que la bufetada que es donaran diumenge serà de les que fan història. Per altra banda, el dilluns serà divertit escoltar què hi diu Carod, que aquests dies està molt calladet. A ERC s’albira un important ball de bastons.

PSOE. Montilla va estar excessivament encarcarat, va improvisar poc i va llegir massa. No va transmetre il·lusió en cap moment, semblava un funcionari del registre, amb tots els meus respectes pels funcionaris del registre. Diu que no pactarà amb el PP, i que no repetirà el tripartit encara que sumin. És a dir, té ben assumit que els socialistes s’estaran una temporada a l’oposició.

CiU. Mas va guanyar el debat i tornarà a guanyar les eleccions. Aquest cop sembla que governarà, tot i que això del concert econòmic no s’ho creu ni ell. Espero, però, que no assoleixi una majoria absoluta, que sabem per experiència que les majories absolutes comporten actituds de prepotència que mai ens han portat res de bo. Sigui com sigui, segur que no ho farà pitjor que Montilla.

La resta dels partits que es presenten a les eleccions no hi van participar, i crec que s’ho mereixien igual que els sis que van anar a TV3. Una injustícia que s’hauria de resoldre, però no sé cóm.

La Vanguardia i El Periódico

A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico. Sense entrar en valoracions sobre la seva qualitat, en tirada i difusió estan molt per sobre de la resta dels diaris catalans. Són els mitjans més emblemàtics dels grups de comunicació Grupo Godó i Grupo Zeta, respectivament. Esquematitzant-ho molt, potser massa i tot, podríem dir que La Vanguardia és un producte més de dretes que El Periódico, especialment des que aquest últim actua de facto com una corretja de transmissió dels socialistes. La Vanguardia, en canvi, tot i ser bastant de dretes, sempre procura està bé amb els que manen, siguin de dretes o d’esquerres. És en aquest sentit que s’ha d’entendre, i dic entendre i no pas justificar-ho, que en un moment determinat decidissin allargar la seva manxeta, afegint el mot “española” al nom del diari. I potser precisament per això aquest diari, que va ser fundat per dos igualadins l’any 1881, ha complert els 129 anys de vida i encara el trobem cada dia al quiosc, mentre que molts altres diaris han anat desapareixent.

Sobre la sensibilitat lingüística amb la llengua catalana que mostren aquests dos grups de comunicació hi ha una dada que no ho diu tot però diu molt: ambdós grups ofereixen les seves webs institucionals només en versió espanyola. El Periódico, però, va fer una aposta per posar també al mercat una versió del diari traduïda al català, que diuen que té força èxit de venda. Fins ara La Vanguardia sempre s’hi ha resistit, i s’ha limitat a petits gestos: alguna carta al director en català i poca cosa més. Però sembla ser que en pocs mesos sortirà també una versió del diari traduïda al català, més per intentar buscar sortides a la greu crisi que pateix el sector que per la sensibilitat lingüística del Grupo Godó amb el català, que ja ha quedat clar que és més aviat escassa.

Com a diari de paper, La Vanguardia podríem dir que és més dens; costa més de llegir que El Periódico, que té més fotos, gràfics i dibuixets. Però en contrapartida el diari dels Godó té la secció de les esqueles, molt valorada per una part gens menyspreable dels seus subscriptors i lectors, així com els articles sabatins intempestius de Gregorio Morán. Des de fa un temps, però, els diaris de paper ja no em serveixen per informar-me sinó només per veure si i/o cóm expliquen les coses que el lector ja coneix via internet des del dia abans. Per això, ara que s’acosta la data de caducitat de la meva subscripció em plantejo un cop més si em val la pena renovar-la. Costa trencar amb els costums i la decisió no és fàcil però em sembla que d’aquest any no passarà. I si més endavant algun dia se’m presentés la necessitat de tornar a tocar la versió paper del diari, tinc la tranquil·litat de saber que molt a prop de casa hi ha un quiosc.

Striptease fiscal

L’striptease fiscal ha esdevingut tot un clàssic abans d’unes eleccions. Tinc un cotxe vell i una bicicleta, un pis hipotecat, una segona residència heretada de la família i 5.000 euros en una llibreta d’estalvis de la Caixa. No sóc ric però sóc molt transparent. Aquest és el missatge. Alguns caps de llista fan aquests dies striptease fiscal, ens informen amb més o menys detall sobre el seu patrimoni particular. Encara que no ho manifesten obertament, tinc la sensació que els candidats que decideixen lliurement fer striptease fiscal ens volen transmetre dos missatges, un de clar i l’altre de subliminal. El primer, que presumeixen de ser persones que no han acumulat un gran patrimoni a la vida, com si això ja fos un actiu polític o personal per si mateix. Evidentment hi discrepo. El segon missatge que ens volen transmetre, aquest més subliminal, és que una persona amb un gran patrimoni no pot ser mai un bon gestor públic perquè, d’entrada, ells estan convençuts que disposar d’un determinat estatus econòmic està mal vist i és sospitós. Encara hi discrepo més.

Com no podria ser d’altra manera, respecto les persones que els hi agrada exhibir-se en aquesta mena d’espectacles, si és que l’striptease és un espectacle, que aquí potser també hi hauria molt a discutir. Però els candidats que en són partidaris ens haurien d’explicar els motius reals del seu exhibicionisme, més enllà d’una pretesa actitud de transparència. Tal com jo ho veig, una persona amb un gran patrimoni pot gestionar la cosa pública tan bé o tan malament com una persona que amb prou feines arriba a final de mes. I de robar o de ser honest, tantes possibilitats en tenen els uns com els altres. Tant m’és que els meus governants siguin rics o pobres, el què vull i exigeixo és que siguin honestos i que ens gestionin bé uns recursos que són nostres, i que fruit del resultat d’unes eleccions ells ens administraran temporalment. Per tant, en primer lloc els exigeixo que no oblidin mai que els diners públics també tenen amo.

Sobre la suposada transparència que hi ha al darrere de l’striptease fiscal, cal dir que si un polític es proposa incrementar el seu patrimoni de manera irregular des d’un càrrec públic, ja se’n ocuparà ell mateix que aquest augment no figuri en la seva declaració de patrimoni quan deixi el càrrec. Vull dir que el fet que faci una declaració pública de patrimoni al principi del seu mandat i una altra quan deixi el càrrec per a mi no és garantia de res. Si el que es pretén és controlar millor les finances particulars dels polítics s’han de buscar altres mecanismes de control més efectius, i un cop establerts fer-los extensius i obligatoris per a qualsevol persona que aspiri a ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa.

Bilingüisme asimètric del PP. Més dades

De vegades els amics del PP encara gosen dir-me que exagero. Avui els tornaré a demostrar que no exagero, que són ells els que menysvaloren la llengua catalana. He rebut la propaganda electoral d’aquest partit, on juntament amb la papereta de votació s’hi acompanya un full DIN A4 escrit per les dues cares.

Cara A
• 1/3 de la cara A l’ocupa el meu nom i adreça, acompanyats del logo del partit i d’un títol que diu Soluciones para la crisis.
• 2/3 de la cara A estan ocupats amb un text escrit únicament en espanyol i signat pel senyor Rajoy, i que porta per títol El cambio en España empieza en Catalunya.
• Resum de la cara A: català, 0%; espanyol, 100%. Títols: 100% en espanyol.

Cara B
• 1/3 de la cara B l’ocupa un text signat per la senyora Sánchez-Camacho; la primera meitat en espanyol, la segona meitat en català. Resum: català 50%; espanyol 50%. Prioritat: primer l’espanyol, després el català.
• 2/3 de la cara B estan encapçalats per dos títols: Soluciones para Barcelona i Ahora la prioridad es crear empleo. A continuació hi ha set textos curts dels quals tres són en català i quatre en espanyol. Resum: català 43%; espanyol 57%.
• Resum global de la cara B: català 45%; espanyol 55%. Títols: 100% en espanyol.

Resum global del fulletó
En els textos, el català té una quota del 22.5%, i l’espanyol del 77.5%. Si ho comptéssim per caràcters o per paraules, la proporció seria encara més escandalosa. Per altra banda, els quatre títols del fulletó (les lletres més grans) estan només en espanyol. Aquest és el bilingüisme asimètric del PP. No són opinions, són dades. I dit això, hi tenen tot el dret, però llavors que no ens parlin d’un suposat però inexistent respecte del PP per la llengua catalana. Hi hauria també molt a dir sobre el contingut dels missatges inclosos en aquest fulletó, però això no és el tema d’avui.

RedBull vs. Santander. Vettel vs. Alonso

El campionat mundial de F1 té un més que merescut guanyador: RedBull-Vettel. La lectura que alguns en fan de la derrota de Ferrari-Alonso és, al meu entendre, interessada i equivocada. Aquest campionat no s’ha guanyat (Vettel) ni s’ha perdut (Alonso i Webber) en aquesta última carrera d’Abu Dabi sinó que és el resultat de la feina feta en 19 carreres. El campionat mundial de F1 és com la lliga de futbol: un premi a la regularitat. És evident que a Abu Dabi l’equip Ferrari es va equivocar d’estratègia, però aquest no ha estat l’únic error del campionat, ni Ferrari ha estat l’únic equip que en aquest campionat ha comés errors d’estratègia. Si ens fixem en les classificacions del conjunt de la temporada i les dividim en dues meitats, veurem que de les primeres deu carreres Ferrari-Alonso només en van guanyar una. Doncs bé, aquí hi ha la clau del resultat final. Ferrari-Alonso han quedat a només quatre punts del guanyador, i aquests quatre punts i alguns més es van perdre molt clarament en les deu primeres carreres.

Algun analista despistat també ha dit que el resultat final d’aquest campionat és com una mena de revenja d’Alemanya (Vettel és alemany) perquè Espanya (Alonso és espanyol) va guanyar el campionat mundial de futbol. Tonteries. Com diuen més enllà, cal no mezclar churras con merinas. Primer, aquí no s’enfrontaven Alemanya contra Espanya sinó unes marques comercials contra unes altres: RedBull i altres patrocinadors contra Santander i altres patrocinadors. Ha guanyat RedBull i ha perdut Santander. Després, al podi, sonen els himnes que sonen. Però això només passa perquè la majoria de les marques comercials encara no tenen himne, i al podi alguna cosa ha de sonar. I no cal donar-hi més voltes. Aquesta temporada Alonso ha demostrat ser un molt bon pilot però Vettel ha demostrat ser-ho una mica més; no gaire més, només quatre punts.

Culpables i còmplices

Amb els tristos esdeveniments que aquests dies tenen lloc al Sàhara lo més fàcil és donar tota la culpa al Marroc. Cal fer, però, una mica de memòria. Tot va començar amb la marxa verda, quan Espanya va fugir del Sàhara o, per ser més exactes, quan a Espanya la van fer marxar del Sàhara de pressa i corrents, d’un dia per l’altre i amb la cua entre les cames, en un dels episodis més ridículs, tristos i vergonyosos de la història política i militar espanyola. Franco agonitzava a l’hospital. La persona que llavors feia de cap d’estat en funcions i va beneir aquella covarda fugida africana amb un viatge llampec a la zona és el que poc després, a la mort de Franco, va ocupar el seu lloc i... encara hi és. Des de llavors han passat 35 anys.

Han passat molts anys però algunes coses no han canviat. No ha canviat la posició del Marroc (el Sàhara és marroquí i no se’n parli més). No ha canviat la cúpula de l’anomenada RASD, que són més o menys els mateixos que hi havia llavors, però m’atreviria a dir que amb el temps s’han anat aburgesant i desconnectant de la realitat actual d’aquell territori. No ha canviat el passotisme d’Espanya (a veure si escampa la boira i el problema que vam deixar s’acaba oblidant per si sol). Sobre els sentiments i les voluntats de la població sahrauí no m’atreveixo a dir res perquè ho ignoro: mai se’ls ha preguntat què en pensen de tot això ni què volen fer en el futur. Allà mai no s’ha fet un referèndum. Per cert, no per res però, ja que hi som, aquí tampoc.

De tota aquesta lamentable història sabem, per tant, que els grans culpables són Espanya i el Marroc, amb l’ajut inestimable dels inoperants i corruptes organismes internacionals. Sabem també que els sahrauís són els que pateixen les conseqüències d’aquest desgavell. Però convé parlar també dels que a banda de ser culpables, durant tots aquests anys han esdevingut els còmplices silenciosos, que no són altres que els diversos governs espanyols que s’han anat succeint i que han anat deixat que el tema Sàhara s’anés podrint, ni que fos per cansament. Parlo dels governs presidits per Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar i Zapatero. Governs de dictadura i governs de democràcia, governs de dreta i governs d’esquerra, però sobre l’assumpte del Sàhara cap diferència entre ells. Cal recordar-ho de tant en tant. Primer Espanya va ser culpable per acció, i després ha esdevingut còmplice per omissió. Tot plegat una vergonya, impròpia d’un país que pretén ser democràtic.

Aung San Suu Kyi

(Foto: TIME)

Els militars de Myanmar (Birmània) que des de feia anys mantenien en arrest domiciliari a Aung San Suu Kyi l’han deixat finalment en llibertat. En sortir de casa seva, la política birmana ha recordat que la base de la llibertat democràtica és la llibertat d’expressió. Totes les dictadures es miren la llibertat d’expressió com el seu gran enemic. Però alguns règims democràtics també, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Aquests dies només cal observar el trist paper dels mitjans de comunicació públics en les informacions o, millor dit, publireportatges, que transmeten (però que no elaboren, això ho fan els propis partits) de la campanya electoral catalana.

Suggeriment per a Madí i Collboni

David Madí i Jaume Collboni són els caps de les campanyes electorals de convergents i socialistes, respectivament. Ara semblen haver llençat la tovallola i diuen que excepte que es produeixi un miracle, en aquesta campanya electoral no hi haurà un debat a dos Mas-Montilla. La manca d’un cara a cara d’aquestes característiques no és pas cap drama, però si comparem la nostra situació amb la d’altres països democràticament més consolidats arribarem a la conclusió que som un país democràticament poc madur. A alguns ens hagués agradat veure les capacitats dialèctiques dels dos candidats confrontats en un acte així, però pel que sembla no podrà ser.

S’ha dit que el principal obstacle per fer el cara a cara entre els dos únics candidats amb possibilitats reals d’ocupar la presidència de la Generalitat tenia quelcom a veure amb la llengua a utilitzar durant el debat. Fins ara tothom ho tenia clar. TV3, la televisió pública de Catalunya, era el lloc més indicat per fer els grans debats electorals. Això no es discutia, com tampoc no es discutia en quina llengua es feien. Es a dir, la majoria utilitzaven el català i algú optava per l’espanyol. Cap problema. Però aquesta vegada els socialistes, mirant de reüll cap al PP, Ciutadans i UPyD, van exigir fer també un debat en espanyol com a condició per fer-ne un altre en català, posant com excusa que el debat en llengua espanyola s’hagués emès també a Espanya. Tenint en compte que en aquestes eleccions només es vota a Catalunya, era una pretensió ridícula i fora de lloc. Interpreto, però, que l’estratègia dels socialistes anava una mica més lluny: era un intent més d’espanyolitzar les eleccions catalanes. Amb molt bon criteri Mas no ha volgut picar l’ham espanyolista.

Però com que el problema s’ha presentat i encara hi ha temps de trobar-hi una solució, em permeto proposar una sortida imaginativa per tal que el debat a dos es pugui finalment celebrar. La meva proposta és molt senzilla. Debat a dos Mas-Montilla a TV3, i els candidats que parlessin en la llengua que volguessin. Ningú millor que ells saben quina llengua els convé utilitzar de cara a intentar convèncer votants dubtosos, suposant que hi hagin votants dubtosos que es mirin aquests debats, i suposant que algú es cregui que en un debat d’aquesta naturalesa es poden guanyar clients, que al meu entendre és molt suposar, tant una cosa com l’altra. I si després TV3 volgués vendre el programa a Espanya, ni que fos subtitulant les intervencions fetes en català, cap problema. Què hi diuen ara els respectius caps de campanya, David Madí i Jaume Collboni? Es posaran d'acord o això ja no té remei?

Emprenedors

Un país sense emprenedors és un país sense futur, i amb aquesta afirmació em sembla que tothom hi pot estar d’acord. Però intueixo que a partir d’una obvietat com aquesta potser sorgirà alguna discrepància, tot i que no és la meva intenció provocar ningú. Ja fa temps que tinc al cap parlar críticament del tema dels emprenedors, aquesta paraula que, especialment des de l’administració pública, s’ha posat tan de moda darrerament. Més ben dit, la meva crítica no és òbviament en contra dels emprenedors sinó que va dirigida cap a molts dels seus entusiastes propagandistes, amb totes les excepcions que calguin, que n’hi ha i de molt meritòries.

Avui tothom es veu amb cor de parlar sobre els emprenedors i de quan necessaris són perquè un país vagi endavant. I és veritat, els emprenedors són imprescindibles. Crida l’atenció, però, veure com els que més parlen dels emprenedors són els polítics i els alts càrrecs de l’administració pública, que es permeten donar grans consells sobre un tema que en el millor dels casos només coneixen en el seu vessant teòric. Resulta curiós constatar que molts dels que s’omplen la boca amb el tema dels emprenedors a la pràctica no en són pas d’emprenedors sinó més aviat el contrari. Estic pensant en persones que professionalment parlant no han fet res més que dedicar-se a la política o treballar per l’administració, que precisament són els escenaris menys indicats per posar en pràctica allò que se suposa que ha de fer un emprenedor, i que comença per prendre la difícil decisió d’arriscar-se.

Fixeu-vos-hi, els grans propagandistes dels emprenedors són aquells que sobre el paper semblen tenir molt clar què és això de ser emprenedor però no ho posen ni ho posaran mai en pràctica perquè la seva estable situació laboral d’un lloc de treball públic els ho impedeix. Són aquelles persones que es permeten pontificar a tort i a dret perquè els altres facin allò que ells aconsellen, però que no prediquen amb l’exemple de demanar una excedència i posar-s’hi. Són com aquells metges que no paren d’aconsellar als seus pacients que deixin de fumar, però ho diuen amb el puro a la boca i sense cap voluntat de deixar de fumar. En altres paraules, la necessitat que hi hagin emprenedors no n’hi ha prou amb proclamar-la als quatre vents. I ho deixo aquí en el benentès que, com en tot, no es pot generalitzar, i de vegades et trobes amb agradables excepcions que confirmen la regla.

Passaports

Ben mirat, un passaport no és res més que una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc. Però si un té el costum de viatjar de tant en tant fora de la zona Schengen, aquesta llibreteta es converteix en un element imprescindible. Estic segur que arribarà un dia que els passaports desapareixeran, no perquè les autoritats decideixin controlar-nos menys sinó més aviat perquè encara ens voldran tenir més controlats. Llavors només amb el DNI i els xips corresponents que portaran incorporats podrem creuar les fronteres sense més tràmits que ficar i treure el DNI d’un lector que trobarem a l’aeroport. Si està tot en ordre s’obrirà la porta automàtica de sortida, com al metro; però si hi ha algun problema la porta de sortida no se’ns obrirà, i apareixerà un policia que ens convidarà a acompanyar-lo fins a un despatxet. És a dir, tot i viatjar sense passaport estarem molt més vigilats que ara. El xip serà el nostre disc dur personal i qualsevol autoritat amb l’ajut de l’eina de lectura corresponent podrà saber una bona part de la nostra vida i miracles. Però això serà el futur, de moment per a molta gent el passaport és quelcom imprescindible. D’aquí la seva importància i simbolisme.

Una persona que em volia convèncer que Catalunya és Espanya i no semblava tenir arguments prou sòlids, després de moltes consideracions constitucionals, culturals, estatuàries, gastronòmiques, històriques, morals, polítiques, sentimentals i de tota mena, veient que les meves respostes no ens portaven allà on ell volia arribar sinó més aviat en sentit contrari, em va acabar fent una pregunta molt concreta, la pregunta del milió: què hi posa a la tapa del teu passaport? En respondre-li, el meu interlocutor va somriure satisfet i, convençut d’haver guanyat la partida, em va dir: no se’n parli més. Ho veus com ets espanyol? Gran argument el del passaport, almenys sembla ser-ho per alguns.

Però ben pensat, si el gran argument només és la tapa d’una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc potser no ho tenim tan malament com sembla. En quatre dies, i qui diu quatre dies diu vuit anys, que després de tant temps ja no vindrà d’una mica, resulta fàcil vaticinar que es produirà una declaració unilateral d’independència al Parlament, amb el suport d’un mínim de 68 diputats. A continuació tocarà convocar un referèndum per a la independència. Si guanya el no... això no és previsible que passi; se suposa que el referèndum només es convocarà quan hi hagin suficients garanties de guanyar-lo. Si guanya el sí a la independència, tocarà fer passaport nou per a tothom o, per ser més precisos, per aquells que optin a ser ciutadans catalans amb tots els ets i uts. Perquè estic convençut que quan Catalunya sigui un estat independent ningú estarà obligat a canviar de passaport, ningú estarà obligat a ser i sentir-se català, de la mateixa manera que, digui el que digui la tapa d’aquesta llibreteta, ara ningú pot estar obligat a sentir-se espanyol. Aquest sentiment patriòtic no pot ser mai imposat sinó fruit del propi convenciment.

Tots i totes

Tot va començar una mica abans que una ministra del govern espanyol es referís a los miembros y las miembras. Si hi ha una manera ben estranya d’expressar-se és la que s’ha posat tan de moda des de fa un temps, consistent en deixar sempre constància de la necessitat que tenen algunes i alguns d’incorporar al missatge l’altra versió del mot, encara que s’arribi a l’extrem d’inventar-se’n una, miembras, que fins i tot les o els que no som ministres sabem que no existeix. És com si ara tots i totes, o totes i tots, que no se’ns enfadi ningú, de sobte haguéssim descobert que en el llenguatge normal el masculí plural no inclou també el femení com passava fins fa quatre dies. El que intento exposar, lectores i lectors, és que l’abús que fan alguns i algunes d’aquesta al meu entendre innecessària redundància sexista el trobo francament fora de lloc, si més no quan s’utilitza en la comunicació entre persones mitjanament intel·ligents.

Catalanes i catalans, ciutadans i ciutadanes, barcelonines i barcelonins, sarrianencs i sarrianenques, és realment necessària aquesta redundància? És aquesta manera d’expressar-se un signe de respecte cap a les dones, o cap els homes, o és només el resultat de l’excés desmesurat d’una correcció política malentesa portada fins a l’extrem? Una cosa és començar un discurs amb la fórmula de cortesia senyores i senyors, i una altra és que a cada paràgraf del discurs s’especifiqui la diferenciació de sexes, no fos cas que algú se sentís menystingut o menystinguda. Voleu dir que val la pena seguir parlant de conselleres i consellers, botiguers i botigueres, professores i professors, informàtics i informàtiques, etc., i així anar-nos complicant la forma de comunicar-nos fins a la ridiculesa?

A veure, per evitar confusions, no em queixo de la fórmula sinó del desmesurat abús que en fan algunes i alguns. Tal vegada tots i totes ens hauríem de replantejar aquesta forma tan forçada d’expressar-nos. Sí, forçada, perquè es miri com es miri de normal no en té res, i si encara queden dubtes recomano tornar a llegir aquest article. Ep, amb tots els meus respectes per aquelles i aquells que defensen que aquesta redundància no és cap tonteria, que aquesta diferenciació de sexes s’ha de fer sempre i en totes les circumstàncies, encara que la contrapartida sigui que el missatge a transmetre esdevingui carregosament redundant. Per sobre de tot, llibertat d’expressió per a tots i totes.

Quina barra!

La capacitat de sorpresa de l’ésser humà sembla no tenir límits. No sabrem mai els costos de l’alliberament dels excursionistes que es dedicaven a fer turisme solidari per Àfrica, però ara resulta que un tema que consideràvem tancat s’ha reobert amb una inesperada petició, inesperada almenys per mi. Dos mesos després del seu alliberament un dels segrestats de la caravana solidària demana ara al govern espanyol una indemnització com a víctima del terrorisme pel segrest sofert i per les corresponents seqüeles físiques i psicològiques. Ignoro si en aquest cas concret la legislació vigent contempla el dret a reclamar la compensació que demana ara l’excursionista, però en cas que finalment s’aprovi el seu pagament em permeto recomanar a qui correspongui, és a dir, al govern o al propi beneficiari de la compensació, que aquests milers d’euros no es transfereixin al seu compte corrent sinó que es comptabilitzin com un pagament a compte dels costos del seu alliberament. És a dir, si el seu alliberament ens va costar ics (la xifra exacta no la sabrem mai) i ara n’hi concedeixen 10 d’indemnització, voldrà dir que l’excursionista encara ens en deurà x-10. Que quedi clar que aquests excursionistes tenen un deure amb la societat que els va pagar el cost de l’alliberament. En altres paraules, que no ens prenguin per estúpids, i si volen fer negoci que vagin a Tele5, que allà potser encara els pagaran millor.

PS: Sembla ser que posteriorment l'excursionista ha aclarit que els diners que reclama de l'estat espanyol els destinarà a uns fins determinats. Però sigui quin sigui el destí que hi doni l'aclariment és al meu entendre irrellevant. Aquí no entrem en cóm es gastarà els diners; només es planteja la clara inoportunitat d'una reclamació com aquesta.

La xocolata del lloro

S’ha publicat que als malalts ingressats als hospitals públics de Catalunya els hi cobraran l’ampolla d’aigua mineral, i els llençols només els hi canviaran cada dos dies. L’anunci ha suscitat crítiques. Tot i que estem parlant de la xocolata del lloro de la despesa sanitària, d’entrada se m’acudeixen dues consideracions.

La primera, adreçada a la consellera. Suposo que la senyora Geli i el seu equip han fet un gran esforç intel·lectual per fer públiques aquestes mesures d’estalvi. Ara resulta que han arribat a la conclusió que el culpable del dèficit és el cost de l’ampolla d’aigua que es beu el malalt i el cost de la bugaderia. Les gegantines estructures burocràtiques de la conselleria i dels hospitals públics, amb càrrecs directius de tota mena, molts d’ells innecessaris i, per tant, prescindibles, i cadascun d’aquests càrrecs amb tota la parafernàlia que toca, resulta que per la consellera no hi tenen res a veure, i ho dic perquè no han fet més que créixer. Com a mínim resulta curiós.

Segona consideració, dirigida a aquells que es queixen, amb dos comentaris en forma de preguntes. El primer: m’atreviria a assegurar que a casa seva la majoria de la gent beu aigua de l’aixeta, i dono per fet que l’aigua de l’aixeta dels hospitals també és potable. Per què si a casa beuen aigua de l’aixeta a l’hospital reclamen que l’aigua sigui embotellada? El segon comentari: cada quan es canvien els llençols a les cases particulars? Per què si a casa no els canvien cada dia a l’hospital en reclamen el canvi diari? Parlo evidentment de malalts que per les seves condicions d’hospitalització no necessiten un canvi diari de llençols doncs em consta que aquells que ho necessiten tenen els canvis de llençols que facin falta, ni que sigui més d’un cada dia.

En fi, la situació és la que és i s’ha d’estalviar d’allà on es pugui, i estaria bé que entre tots féssim un esforç de realisme començant evidentment pels governants, que haurien de ser els primers en donar exemple i no ho fan. Però els usuaris també hem de tocar de peus a terra.

L’article 16.3

Segons l’article 16.3 de la Constitución Española cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal. Dit en altres paraules, fa trenta-dos anys Espanya es va declarar constitucionalment aconfessional. Doncs bé, de vegades tinc la sensació que els que es proclamen grans defensors d’aquesta constitució –no és precisament el meu cas- només ho són d’alguns dels seus articles i no d’uns altres com pot ser, per exemple, l’article 16.3. És evident que en un acte estrictament civil com ho és el jurament del càrrec de ministre, en un estat aconfessional com és l’espanyol no hi hauria d’haver cap símbol religiós. Així, en aquests actes m’hi segueix sobrant el crucifix. No perquè jo estigui en contra del catolicisme o sigui ateu, agnòstic o d’una altra religió, que aquest és un tema privat que no interessa a ningú més que a mi, sinó perquè entenc que obligar als ministres a jurar el càrrec davant d’un símbol religiós és quelcom anticonstitucional, i grinyola tant com ho seria fer-los jurar el càrrec davant d’un Alcorà o del llibre vermell de Mao. Estic segur que no tots els ministres espanyols de la democràcia són o han sigut catòlics quan han jurat el càrrec de ministre davant d’un crucifix. Aniré una mica més lluny: estic segur que més d’un s’hi va sentir fins i tot incòmode. No entenc que amb tants ministres que en les darreres tres dècades han jurat el seu càrrec en aquesta tauleta del Palacio de la Zarzuela no n’hi hagi hagut cap que s’hagi plantat i hagi exigit a qui correspongui el seu dret a fer el jurament d’acord amb el que diu la constitució, és a dir, fent evident que l’estat espanyol és constitucionalment aconfessional.

Premi a la constància anticatalana

La setmana passada vaig coincidir amb un votant del Partido Popular de la Catalunya interior, un d’aquells llocs on pels carrers encara es parla bastant en català. En un moment donat de la conversa em va dir desencisat: “sembla mentida els esforços que hi posa el PP per continuar fent amics a Catalunya”. Vaig copsar de seguida què em volia dir amb aquella barreja d’ironia i sarcasme, però tampoc no gosaria assegurar que a les properes eleccions aquesta persona canviï la seva opció política.

Si es convoqués entre els partits polítics un premi a la constància anticatalana, aquesta distinció se l’emportaria sens dubte el PP. Només s’han d’observar les seves entusiastes reaccions a la interlocutòria del jutge sobre el reglament d’us del català a la Diputació de Lleida i a l’Ajuntament de Barcelona. Només calen escoltar les seves continuades amenaces d’interposar nous recursos judicials sobre el tractament legal de la llengua catalana a Catalunya. Comença a ser preocupant aquesta obsessió malaltissa que tenen els dirigents del PP amb tot allò que olori a defensa o promoció de la llengua pròpia de Catalunya, una obsessió que no només no disminueix sinó que augmenta a mesura que van passant els anys. Només calen veure les intervencions de la senyora Sánchez Camacho i companyia quan participen en els peculiars debats d’Intereconomia La Gazeta (¡orgullosos de ser de derechas!), uns teòrics debats que a la pràctica no ho són per la senzilla raó que sobre determinats temes allà pràcticament tothom opina el mateix, i tots sabem quins són a Espanya els temes que generen tanta unanimitat.

S’acosten eleccions i tothom es posiciona. També el PP, fins i tot enviant uns curiosos pamflets de propaganda als catalans residents a l’estranger. Ara mateix els populars tenen una minsa representació al Parlament de 14 diputats sobre 135, però estic pràcticament convençut que finalment assoliran l’objectiu de reduir-la encara més. Aquesta sembla ser la secreta aspiració del PP, perdre clientela a Catalunya amb l’excusa de la llengua (i amb l’excusa dels toros, i amb qualsevol altra excusa), sempre calculant que per cada vot que perden a Catalunya en guanyen tres a Espanya. El partit presidit per la senyora Sánchez Camacho juntament amb els Ciutadans del senyor Rivera i l’UPyD de la senyora Díaz, tots ells coincideixen amb un objectiu: fer recular l’ús de la llengua catalana a la mínima expressió, utilitzant tots els recursos que tenen a l’abast. I dissortadament de mica en mica sembla que se’n van sortint. No hem de llençar la tovallola però tenim mala peça al taler.

Punt i a part

L’eslògan que fan servir darrerament els socialistes és “punt i a part”. És un bon eslògan tot i que la meva interpretació segurament difereix de la que fan els dirigents del partit. Al meu entendre aquest “punt i a part” només pot significar que a partir del 28 de novembre els socialistes ocuparan els escons reservats a l’oposició. Repassem els diferents escenaris possibles.

En primer lloc, sembla assegurat que no hi haurà tripartit tres. Però no perquè ara Montilla ho vagi prometent dia sí i dia també. Molts encara recordem que Montilla feia exactament les mateixes promeses l’any 2006, molt poc abans de perdre les eleccions... i de reeditar el tripartit inventat per Maragall. Cadascú té la credibilitat que té i, almenys en aquest aspecte, la de Montilla és més aviat escassa. Escassa per no dir nul·la. Tan nul·la com la d’Esquerra, que fa quatre anys també negava a tort i a dret la possibilitat de pactar un segon tripartit just després de perdre les eleccions... i de reeditar-lo. Per tant ara no es reeditarà el tripartit, però no per les promeses de Montilla sinó per les matemàtiques, perquè els tres partits no sumaran els 68 escons necessaris.

Sobre el paper hi hauria una segona opció de tripartit que, de sumar, mantindria els socialistes en el poder. Seria un tripartit dissenyat en clau espanyolista pels partits PSOE, PP i Ciutadans, és a dir, una mena de pacte com el que hi ha ara mateix a Euskadi. Però totes les enquestes diuen que això tampoc sumarà, ni que també s’hi afegís algun diputat que pogués treure el partit UPyP de la senyora Díez.

Per tant, tot indica que els socialistes no podran comptar ni amb un tripartit d’esquerres ni amb un tripartit en clau espanyolista. Ni menys encara podran governar en solitari, ni a hores d’ara sembla possible aquella sociovergència que tant agrada a Duran i Lleida. Així doncs, el futur que espera als socialistes no pot ser cap altre que els bancs de l’oposició. Punt i a part. Final d’etapa i alternança de poder. I a oblidar com més aviat millor aquests darrers set anys, que ens deixen un balanç global que, per dir-ho suaument, no arriba ni de lluny a l’aprovat.

El trobarem molt a faltar

Dijous passat el filòleg i lingüista Joan Solà s’acomiadava dels seus lectors mitjançant aquest article. Estava molt malalt i ahir va morir. No vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment però persones que van tenir aquest privilegi diuen que era una persona extraordinària, i que només a mesura que passi el temps anirem sent plenament conscients de lo molt que el senyor Solà ha significat per Catalunya i molt especialment per la llengua catalana. Descansi en pau.

Els polítics que llencen els diners

Una de les coses que més molesta al ciutadà que compleix amb les seves obligacions fiscals és veure com els politics que suposadament el representen llencen alegrement els diners públics amb aquella fatxenderia que tots coneixem. De vegades sembla que el fet d’ocupar un càrrec públic amb dret a signatura al diari oficial i accés a la caixa sigui sinònim d’impunitat. Avui no parlarem, però, dels polítics que roben sinó dels polítics que llencen impunement els nostres diners sense un aparent benefici personal, tot i que ambdues activitats poden ser coincidents en la mateixa persona.

A veure, quan dic llençar els diners no estic dient que els consellers de la Generalitat, tan ecologistes ells, agafin els bitllets i els llencin al contenidor del reciclatge que toqui, però quasi. I qui diu consellers diu ministres, secretaris d’estat, presidents, regidors i alcaldes, dirigents polítics de tot l’espectre ideològic, carods de tota mena, i aquí personalitzo amb tota la intenció perquè la trajectòria governamental de Carod és un exemple perfecte del tema que estem tractant. Veiem massa sovint que molts d’aquests personatges gasten els nostres diners en bajanades que tothom sap que no serviran per res de positiu. Llencen els diners a canvi de res, o tal vegada reben un obsequi a canvi d’una generosa subvenció a fons perdut. A més a més, sempre hi ha la trista contrapartida que a casa nostra quelcom realment necessari quedarà per fer per manca de recursos.

Vist tot això, de cara a les properes eleccions els ciutadans hauríem d’exigir als nous governants que almenys deixin de llençar els diners, ni que sigui a canvi de rebre com a record una llança guatemalenca que només servirà per decorar alguna casa particular. Uns diners que, no ho perdem de vista, són nostres, tot i que temporalment ens els administren ells. I si a més a més s’abstenen de robar, sigui en benefici propi o pel partit, que no sé què és pitjor, festa major. És molt demanar?

Un restaurant per no tornar-hi

Trattoria La Braseria, Bolonya, Itàlia. Ens l’havien recomanat uns amics i hi vàrem anar a sopar fa pocs dies. És tracta d’una trattoria de cuina genuïnament bolonyesa. Tot i ser molt cèntric, a quatre passes de la Piazza Maggiore, la clientela del restaurant era majoritàriament local, un detall que d’entrada sempre em dóna una certa garantia. Preus tirant a cars però sense exagerar; cal no perdre de vista que Bolonya és una ciutat gens barata. Vull dir que nosaltres érem dos i el sopar, sense fer cap exageració, tampoc amb el vi, ens va sortir per uns vuitanta euros. Haig de dir que gastronòmicament en varem sortir satisfets. Però no hi tornaré, i ara n’explicaré els motius.

Abans d’entrar al restaurant vàrem fer una ullada a la carta que tenien penjada al carrer per tal de tenir una idea aproximada del lloc on ens ficàvem. Un cop asseguts a taula vam observar amb sorpresa que la carta que ens van donar tenia els preus inflats aproximadament en un vint per cent respecte els preus que havíem vist al carrer. Per exemple, del filetto di manzo que a fora cotitzava a 20 euros, a dins ens en demanaven 24. I així per l’estil amb els altres plats. En demanar explicacions, l’amo, sense mostrar cap sorpresa i com si m’estigués recitant un rotllo aprés de memòria per l’ocasió, em va dir que feia molt poc que havien canviat els preus i algunes cartes encara no les havien rectificat. Va afegir que ens cobraria els preus que figuraven al carrer però fora d’això no hi va haver cap disculpa per part seva. Evidentment no me’l vaig creure però com que ens feia mandra marxar i buscar un altre lloc per sopar, ens hi vam quedar. La veritat, vam sopar molt bé. En portar-nos la ricevuta fiscale vam comprovar que els preus que ens cobraven eren els convinguts, i també vam constatar que no havien tingut ni el més mínim detall per compensar aquell intent d’ensarronada que ens pretenien fer. A La Braseria s’hi menja molt bé però a mi no m’hi veuran més el pèl, i això que a Bolonya hi vaig sovint. Ells s’ho perden.

La sentència s’ha quedat curta

La postura oficial del govern espanyol i de la SGAE consisteix en considerar que el comprador d’un CD és d’entrada sospitós de fer una determinada utilització d’aquest producte i no una altra. L’error d’aquests organismes és donar per fet que allò que enregistrem en un CD està necessàriament subjecte a uns determinats drets de la propietat intel·lectual com pot ser, per exemple, una cançó del Raimon, i basats en aquesta falsedat ens fan pagar el cànon digital. Però aquesta presumpció governamental de culpabilitat no té cap justificació.

Aquest article que esteu llegint forma part de la meva creació literària, però no està subjecte a la protecció dels drets d’autor que defensa la SGAE. Doncs bé, si enregistro aquest article en un CD pel meu arxiu particular, quan compro el CD m’obliguen a pagar el cànon digital com si l’utilitzés per copiar una cançó del Raimon. Un altre exemple. Si als alumnes d’una escola se’ls exigeix presentar els treballs en format CD, aquests també es veuen obligats a pagar el cànon digital quan compren el CD. Són situacions injustes però dissortadament el govern no contempla aquests casos i molts d’altres, i considera que qui es compra un CD ho fa exclusivament per copiar-hi quelcom subjecte als drets d’autor defensats per la SGAE. El govern sembla tenir com a model el sistema cubà que es coneix amb la figura del predelito, que consisteix en donar-te el cop de garrot, és a dir, cobrar-te el cànon digital, abans i no després que es demostri que has comés la malifeta.

Ara hi ha hagut una sentència d’àmbit europeu que posa les coses al seu lloc i estableix justament el contrari, és a dir, que l’usuari d’entrada és innocent i no ha de pagar el cànon digital de manera preventiva com passava fins ara. Però la sentència només es refereix a uns determinats usuaris i no, per exemple, al meu cas particular o al cas d’aquells alumnes que dèiem abans. La sentència només podia ser aquesta però resulta evident que s’ha quedat curta sobre el seu àmbit d’aplicació. És d’esperar que els que hi entenen trobin aviat una solució que no ens continuï perjudicant.

Per negoci o per patriotisme?

Sempre he pensat que barrejar el negoci amb el patriotisme és un error; i sovint també és un mal negoci. Amb els bons de la Generalitat a un any i al 4.75 per cent d’interès per l'inversor (que sumant-t'hi el 3 per cent de comissió per l'entitat financera surten a un cost total del 7.75 per cent, es miri com es miri excessivament elevat) s’està intentant barrejar perillosament el negoci amb el patriotisme. És un plantejament governamental erroni. Analitzem-ho.

Si arribem a la conclusió que els bons s’han de comprar per patriotisme al marge de qualsevol altra consideració tècnica, comprem-los sense pensar-nos-ho i no se’n parli més. Però si comptem amb expectatives de fer negoci, parlem-ne. Parlem primer de l’interès ofert (4.75 per cent), que a primera vista el trobo més que correcte, fins i tot atractiu, per sobre de la mitjana que ofereixen productes similars. És una dada que ja d’entrada crida l’atenció. Però parlem també del risc, que al meu entendre és alt tenint en compte que la Generalitat s’adreça ara als particulars com a últim recurs, després d’haver intentat finançar-se a bancs i caixes, d’aquí i de fora, sense èxit. Si el banc ics o la caixa zeta, que suposadament hi entenen molt més que els particulars, decideixen no deixar més diners a la Generalitat, per quins set sous els particulars hem de prendre el risc que no volen assumir les entitats financeres? Si després d’aquesta reflexió arribem a la conclusió que els bons de la Generalitat són un producte de risc, llavors comparem-los amb un altre producte de risc com, per exemple, Nueva Rumasa. Sabeu quin és l’interès que fins fa quatre dies oferien els Ruiz Mateos a un any de termini? El 10 per cent. Sé que ara algú pensarà que aquesta comparació no té cap sentit. Potser sí, però la realitat és que almenys fins el dia d’avui Nueva Rumasa encara no ha deixat de pagar a ningú, mentre que des de fa mesos la Generalitat està deixant de pagar el sou del personal dels hospitals concertats de Catalunya el dia que toca. Que una administració pública no pagui el sou el dia que toca no només és morositat, és molt més greu. És la demostració pública d’una extrema debilitat financera. I és només un exemple.

Resumint. Si disposem de recursos sobrers per aquestes coses i decidim fer-ho per patriotisme, endavant les atxes. Però si hi busquem expectativa de negoci, pensem-nos-ho bé abans de prendre cap decisió. Que després no ens passi com als hospitals concertats, que no cobren el dia que toca.

El nou govern d’Espanya, crònica d’urgència

De ministres en surten sis i n’entren quatre de nous. Augmenta el pes del felipisme. Es redueixen carteres, dues concretament, i les seves titulars són degradades de ministres a secretàries d’estat. Plega Moratinos, que no discuteixo que sigui un bon diplomàtic per l’Orient Mitjà però que ha demostrat ser un mal ministre. Baixa a la meitat la quota catalana. Però de què ens ha servit la quota catalana a la taula del consell de ministres? De res. Ens ha fet el mateix servei que els 25 diputats del PSOE elegits a Catalunya. És a dir, cap. Ascensió de la figura del típic personatge trepa (Pajín), tot i que es fa càrrec d’un ministeri pràcticament buit de competències, que s’hagués pogut aprofitar per reconvertir-lo en una secretaria d’estat. Rubalcaba guanya pes, i és d’esperar que com a portaveu del govern s’explicarà millor que la seva antecessora. Consolidació a l’alça, ara com a ministra d’exteriors, d’un personatge que no diu mai que no al jefe i que sempre somriu, una qualitat molt útil en el complicat món de la diplomàcia. Incorporació com a nous ministres d’una comunista reconvertida i d'un sindicalista que primer assessora al govern sobre les mesures laborals que s'han de prendre i, un cop presses, després s'hi manifesta en contra. I cap canvi a economia, cosa que francament és el que més crida l’atenció. I per cert, una vegada més Zapatero s’ha consolidat com el gran mentider del regne. Fa quatre dies ens assegurava que no hi hauria crisi de govern, que el canvi només afectaria al ministeri que deixava lliure Corbacho. Si es descuida...

Una Catalunya independent i comunista?

Encara que pugui semblar estrany, intueixo que a les properes eleccions al Parlament la suma d’escons dels partits que es defineixen com independentistes (Esquerra, Reagrupament, Solidaritat, etc.) serà menor que els escons que actualment té Esquerra. I amb això no estic dient ni molt menys que el moviment independentista a Catalunya vagi a menys. Tot plegat és molt més senzill. El moviment independentista és creixent però alhora és cada dia més transversal. Fins fa com qui diu quatre dies declarar-se independentista era gairebé sinònim de ser d’esquerres. Avui d’independentistes n’hi ha de tots els colors polítics, i jo hi afegiria que això és un signe de normalitat. De tots els partits que es presenten a les eleccions el que té més independentistes és Convergència, sense que aquest partit s’hagi definit mai com a partit independentista. Fins i tot es pot ser votant habitual del PP i tenir clar que es votarà “sí” en un eventual referèndum per a la independència de Catalunya; jo en conec més d’un.

Però de vegades a la política hi passen coses molt estranyes, sobretot quan es comença a intuir que els resultats electorals et poden ser adversos. Un exemple. Per mirar de treure un resultat electoral mínimament presentable, Laporta, que jo sempre havia pensat que era un liberal, ha pactat ara amb el PSAN, que es defineix literalment com un partit obrer, comunista, d’àmbit nacional català, que es proposa la impulsió i la direcció política de la lluita de la classe obrera, al capdavant de les altres classes populars, per la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l'Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista. Un discurs tronat, antiquat i profundament antidemocràtic aquest del PSAN, i se’m fa difícil d’entendre que algú mitjanament intel·ligent com en Laporta pugui pactar amb un partit que té com a fita la societat comunista un cop destruïda la societat democràtica actual.

Per aquells benintencionats que tant insisteixen en que per tenir més força tots els independentistes haurien d’anar junts a les eleccions, aquesta entesa entre el partit laportista i els comunistes del PSAN els hauria de fer obrir els ulls d’una vegada per totes. L’existència d’aquest pacte hauria de ser l’argument definitiu per canviar d’estratègia. Alguns, intueixo que la majoria, tenim molt clar que si el peatge d’una Catalunya independent és el comunisme, aquesta independència no ens convé gens ni mica. Independència a qualsevol preu, no. Tot té un límit.

Els okupes de Sarrià

Dels okupes en general ja en vaig parlar l’altre dia. Avui parlaré dels okupes de Sarrià, perquè Sarrià té la fama de barri benestant que té però els que hi vivim sabem que al barri hi ha de tot, com a qualsevol altre indret de Barcelona. I dissortadament a Sarrià també tenim okupes. Aquests dies s’ha tornat a parlar de la casa okupada fa anys al carrer Hort de la Vila de Sarrià. L’origen del problema ve de lluny i parteix d’una actitud permissiva amb aquest fenomen per part d’un sector minoritari de la societat, combinada amb una evident simpatia per part d’alguns estaments del propi ajuntament. Una actitud que ha consistit en fer la vista grossa davant d’un delicte i en mirar-se els okupes amb una certa complicitat.

Potser cal recordar que l’okupació és un delicte perfectament tipificat, també a Sarrià. Però uns quants veïns del barri han anat acceptant el fenomen okupa amb una condescendència que francament crida l’atenció, amb la comprensió de qui està convençut que okupar una casa buida és la cosa més natural que es pot fer quan es busca un lloc per viure. Veïns i fins i tot alguns directius d’entitats del barri m’han arribat a dir que davant del fenomen okupa a Sarrià s’ha de ser comprensiu perquè en el fons es tracta de bona gent, que a més a més organitzen desinteressadament coses pels veïns del barri, i que si naps i que si cols. És a dir, per alguns sarrianencs el fi justifica els mitjans i no només justifiquen el delicte de l’okupació sinó que hi veuen totes les gràcies.

En fi, diuen que totes les opinions són respectables però jo segueixo sent partidari de la propietat privada i de la seva protecció per part dels poders públics, sense excepcions. Intueixo que cap d’aquestes persones que simpatitzen amb els okupes del carrer Hort de la Vila és la propietària de la casa okupada, ni hi viu al costat, ni pateix de forma directa les molèsties de tota mena que el fenomen comporta. I des de l’equip de govern de l’ajuntament molt bla bla bla però no ens enganyem, als efectes pràctics sempre han passat olímpicament del problema. I després encara es sorprenen quan arriben unes eleccions i a Sarrià no els vota pràcticament ningú.

Si us plau, no ens prometin llocs de treball!

De sempre i molt especialment quan la taxa d’atur és elevada, les esquerres tenen una tendència malaltissa a prometre la creació de llocs de treball si guanyen les eleccions, i massa sovint les dretes no poden evitar caure demagògicament en el mateix error. Quan un polític ens promet que crearà llocs de treball cal posar-hi totes les reserves ja que o directament ens enreda o no ens està dient tota la veritat. Un govern no ha de crear llocs de treball, això ho han de fer les empreses. Evidentment estic pensant en llocs de treball productius que generin riquesa pel país i que ens ajudin a sortir de la crisi. El que ha de fer un govern responsable és facilitar que les empreses puguin generar aquests llocs de treball productius i no posar-hi tantes traves burocràtiques com passa ara, i que a la pràctica dificulten la contractació laboral en comptes de facilitar-la. I en aquest aspecte poca cosa més han de fer els governs. Un cop establert el marc legal, com més senzill millor, més que fer, el que ha de fer un govern responsable és deixar fer.

Malament rai quan un polític es compromet a crear llocs de treball. En dir-ho, potser no està pensant exactament en augmentar encara més les places oficials de funcionari. O potser sí, vés a saber, perquè quan hi ha un polític entremig, i més encara en campanya electoral, les concrecions acostumen a ser més aviat escasses. També pot ser que el polític que promet llocs de treball tingui al cap fer créixer tota aquesta xarxa d’empreses públiques, miradors, altaveus, comissions, agències, oficines, secretaries, consorcis, patronats, consells, instituts, centres, delegacions, autoritats, etc., que massa sovint no serveixen per a gran cosa més que per justificar uns sous públics que ens podríem perfectament estalviar. I no s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per associar el creixement d’aquest món que s’alimenta amb diner públic amb el foment d’un clientelisme polític totalment rebutjable.

En canvi, em sona bé quan un polític es compromet a reduir els llocs de treball que depenen de l’administració pública. Em sona bé que un polític es comprometi a aprimar-la. Es pot fer i s’ha de fer. En moments de crisi aquesta pràctica hauria de ser d’obligat compliment per a qualsevol tipus de govern. Tanta burocràcia no ens la podem permetre, i espero que ara ningú ho interpreti en el sentit que estic en contra de les tres emes: mestres, metges i mossos. És clar que vull els serveis bàsics! Del que estic parlant és d’aquelles pràctiques burocràtiques absolutament prescindibles que tots coneixem i patim cada dia. Per entendre’ns, estic parlant d’allò que alguns en diuen burrocràcia, una trista realitat que a la Generalitat no ha fet més que créixer sense mesura des de la seva restauració ara fa tres dècades.

Sóc fora

Sóc fora i estic uns quants dies desconnectat del blog. Tot i que amb la tecnologia que avui en dia tenim a l’abast la distància física no és impediment per actualitzar el blog des d’allà on sigui, aquesta entrada és diguem-ne enllaunada, la vaig deixar preparada la setmana passada per tal que sortís publicada avui. D’aquesta manera no deixo el blog tants dies en blanc. El fet que la meva desconnexió digital coincideixi en part amb el pont del Pilar és ben bé una casualitat, el pont no hi té res a veure. Sóc uns dies a l’estranger, per feina, i tinc previst tornar a treure el cap pel blog, llavors ja en directe, el proper dilluns dia 18. Mentrestant esperem que les retallades governamentals no vagin a més. Això aviat ja no hi haurà qui ho aguanti, com molt bé reflecteix el dibuix d’Erlich publicat fa uns mesos a El País.

Alternança de poder

És sa per a la democràcia votar sempre socialista? La resposta és clara: és tan sa per a la democràcia votar socialista com fer-ho per qualsevol altre partit. La democràcia es construeix votant, però no necessàriament votant socialista ni fent-ho sempre pel mateix partit. Una de les gràcies de la democràcia és l’alternança de poder. Per tal d’impedir que sempre mani la mateixa persona i alhora dificultar que sempre ho faci el mateix partit es va inventar allò tan sensat de la limitació de mandats, tot i que entre la nostra classe política aquesta limitació no acaba d’agradar. En general aquí un polític ve per quedar-s’hi fins a la jubilació i el cas d’Aznar, que va prometre marxar després de dos mandats i ho va complir, és l’excepció que confirma la regla. Llàstima que aprofitant la seva majoria absoluta no promogués una llei que imposés la limitació de mandats també als seus successors.

Referint-se als vint-i-tres anys de governs Pujol, un conegut meu sempre deia que més de vuit anys és corrupció, i no seré pas jo qui li porti la contrària, i menys encara després de llegir els diaris d’aquests dies on s’expliquen les presumptes corrupcions del nostre ajuntament. Quan els socialistes porten més de trenta-un anys seguits governant la ciutat de Barcelona, l'alcalde Jordi Hereu ha dit textualment això: "És sa per a la democràcia que els socialistes sempre hagin governat Barcelona perquè els ciutadans així ho han recolzat", com donant a entendre que votar una altra opció política és democràticament menys sa que votar-los a ells. Imaginem-nos que Jordi Pujol hagués dit quelcom similar quan portava vint-i-tres anys seguits governant Catalunya. El soroll mediàtic que s’hagués organitzat ja ens el podem imaginar.

La prepotència fa que quan un partit o una persona porta tants anys seguits governant i no s’ho rumia gaire abans d’obrir la boca (estic pensant en aquells polítics que deixen anar la primera cosa que els ve al cap sense abans comptar fins a trenta-tres), resulta quasi inevitable que s’acabin dient tonteries. El cas d’Hereu comença a ser preocupant. Ara pretén que el dia de San Valentí sigui festa local a Barcelona, sense explicar-ne els motius. I jo que sempre havia pensat que Sant Valentí era un invent d’elcortinglés! Un altre exemple: l’altre dia Hereu va suggerir que els responsables dels aldarulls del dia de la vaga al centre de Barcelona no eren només els delinqüents sinó que el jutge que va ordenar el desallotjament del Banesto també hi tenia la seva part de culpa. El món al revés. Eleccions ja!

A qui votar el 28 de novembre?

Amb una solemnitat mai vista en ocasions anteriors per part dels seus predecessors en el càrrec, amb entrevista en prime time per TV3 inclosa, el president Montilla va donar dilluns per acabada la legislatura. És l’hora de fer balanç del segon tripartit i lògicament per a Montilla i els seus el balanç és molt positiu. Ara caldrà comprovar si la ciutadania també ho valora tan positivament com ho fa el govern sortint, i això es veurà clarament el 28 de novembre quan els ciutadans ens acostem a les urnes i decidim el nostre vot. No tinc cap dubte que si els tres partits que conformen l’actual govern tornessin a assolir els suficients escons per formar un tercer tripartit es repetiria la fórmula. Però si això passés alguns ens haurem de treure el barret per dir humilment que d’aquest negoci no hi entenem gens, i segur que no ens vindrà al cap allò tan repetit que diu que el poble mai no s’equivoca.

Però Montilla i els seus socis polítics saben que això no passarà, perquè saben que el balanç que ens deixa aquest govern és per dir-ho suaument manifestament millorable, i el gruix de la ciutadania farà el que sigui per evitar un tercer tripartit, cadascú a la seva manera. Uns es quedaran a casa i no aniran a votar, uns altres votaran qualsevol opció sempre que no faci tuf de tripartit, i molts jugaran a cavall guanyador i votaran CiU. A dia d’avui jo encara no sé a qui votaré el 28 de novembre, i no ho dic per amagar la meva opció política, que també, sinó perquè amb tota franquesa a hores d’ara encara no he decidit el sentit del meu vot. Alguna vegada ja he explicat que en les darreres tres o quatre eleccions vaig votar unes llistes que mai han assolit un escó, però aquesta vegada potser afinaré una mica més i optaré per quelcom que serveixi per alguna cosa més que per deixar constància d’un vot purament testimonial. Tots plegats tenim encara unes quantes setmanes per rumiar-hi. Ep, amb tots els respectes per aquells votants fidels del tripartit que ja han decidit repetir el vot. Hi ha gent per tot.

Coses de la democràcia

Molt malament s’han de fer les coses per perdre unes eleccions des del govern, però de vegades passa. De vegades les coses es fan molt malament i els electors aprofiten unes eleccions, encara que siguin unes simples eleccions primàries de partit, per passar comptes i donar una lliçó al governant de torn. Això és el que ha passat amb les eleccions primàries socialistes de diumenge passat a Madrid. Tanta prepotència per part de la cúpula del partit que, per cert, també és la cúpula del govern, finalment ha tingut un preu. I el preu ha sigut la pèrdua de les eleccions per part de tota una senyora ministra socialista. Una candidata molt coneguda i que comptava amb el suport incondicional de la cúpula que dèiem abans ha perdut davant d’un candidat que fins fa quatre dies era pràcticament un desconegut. Coses de la democràcia.

M’imagino que per a un polític perdre unes eleccions deu ser molt trist, però el sentiment que deu experimentar un polític que perd unes eleccions sense haver-s’hi presentat se’m fa difícil de qualificar. Això és el que li ha passat aquest cap de setmana al senyor Zapatero amb aquestes eleccions primàries madrilenyes. Ell optava clarament per una candidata que a més a més és ministra del seu govern i al final ha guanyat l’altre candidat. Els electors no li han donat directament el cop de coça a ell perquè ell no es presentava, però l’ha rebut igualment per persona interposada. Coses de la democràcia.

Convé que alguns polítics en vagin prenent nota. No sempre allò que decideixen les cúpules dels partits és la millor decisió per a uns votants que, al capdavall, són els que fiquen la papereta a l’urna. Si quan hi ha més d’un candidat els estatuts d’un partit tenen previst fer eleccions primàries, el millor és complir democràticament els estatuts i no potinejar com s’ha fet des de la cúpula socialista. Encara recordo les paraules que va dir l’altre dia Rubalcaba amenaçant al candidat Gómez, ara clar guanyador, per no voler retirar la seva candidatura: el teu gest tindrà conseqüències. Doncs ja las ha tingut: Gómez ha guanyat. Coses de la democràcia.

Okupes vs. propietaris

La propietat privada constitueix un dels pilars de la democràcia. Se’m fa difícil d’entendre que una persona que es consideri demòcrata, demòcrata sense estranys adjectius, es pugui declarar en contra de la propietat privada. Per la mateixa raó, se’m fa difícil d’entendre que un demòcrata pugui posicionar-se a favor del moviment okupa, que vindria a ser com una mena d’antítesi de la propietat privada. En aquest país afortunadament vivim en un règim democràtic i tenim unes lleis que, almenys sobre el paper, protegeixen la propietat privada. Els poders públics han de protegir les persones, això és més que evident, però també han de protegir les nostres propietats. Per això els paguem.

No tinc ni he tingut mai una segona residencia però si en tingués una no m’agradaria gens arribar-hi un divendres al vespre i trobar-me-la okupada. Els okupes justifiquen les seves okupacions amb l’argument que les lleis suposadament els garanteixen un lloc per viure, però s’equivoquen d’objectiu quan pretenent traslladar la responsabilitat d’aquesta suposada garantia a les persones particulars. Un particular no té cap obligació de garantir el dret a l’habitatge d’un okupa i, per tant, els okupes no tenen cap dret a okupar-li la seva propietat. Però si a pesar de tot l’okupen, tota vegada que es tracta d’un acte clarament delictiu les autoritats els haurien de poder fer fora immediatament, i demanar-los les responsabilitats que toquin pels danys causats durant l’okupació.

No s’entén que massa sovint s’han d’esperar mesos i fins i tot anys a que els jutges donin la llum verda per alliberar un edifici okupat, i dels danys causats ni se’n parli. La trista realitat d’avui en dia és que als efectes pràctics els okupes tenen més protecció dels poders públics que els propietaris de l’edifici okupat, i una mínima dosi de sentit comú ens diu que això no pot continuar així. Si per fer-la més efectiva s’ha d’endurir la llei que regula els desallotjaments dels okupes, a què esperen per fer-ho?

Balanç sindical d’una vaga

Com ja era de preveure, les cúpules sindicals s’han mostrat encantades amb el seguiment de la vaga, almenys així s’han manifestat de cara a la galeria. Però amb uns piquets tan poc democràtics com els que van sortir al carrer dimecres no s’hi val que els sindicats presumeixin dels resultats obtinguts. És a dir, el percentatge de seguiment d’una vaga com la de dimecres, que molta gent va fer per obligació, sigui per no poder arribar al lloc de treball per manca de transport, sigui per l’actuació dels piquets violents, sigui pel que sigui, és una dada que políticament hauria de tenir molt poca rellevància. I això ho saben els treballadors, tant els que van fer vaga com els que no en van fer, i ho saben també els dirigents sindicals convocants de la vaga. Dimecres es va posar en evidencia que les relacions existents entre les cúpules sindicals i els treballadors als que pretesament representen, ja molt tocades abans de la vaga, sens dubte han empitjorat. Els sindicats han perdut quota de credibilitat, si és que encara en conservaven alguna.

Els piquets

Segons el diccionari que tinc més a mà, un piquet és un grup poc nombrós de persones que, en una vaga, una revolta, etc., s’ocupa d’impedir que altres entrin al treball, vagin a votar, etc. Segons va dir ahir mateix per justificar aquesta mena de piquets el senyor Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT, el dret a no fer vaga no existeix. Si el senyor sindicalista no ens enredés, és a dir, si realment el dret a no fer vaga no existís o, dit en altres paraules, si fer vaga fos una obligació per a tothom, piquets que impedien que altres entressin a treballar com els que es varen veure ahir complirien una funció social i serien respectats per la societat. Però tots sabem que el senyor sindicalista ens enreda, tots sabem que la vaga només és un dret, no una obligació, i que els poders públics han de garantir tant el dret a fer-ne com el dret a treballar de qui no en vulgui fer.

En els seus orígens, en una societat molt desinformada on les notícies es transmetien amb una lentitud impensable avui en dia, i amb un percentatge important d’analfabetisme entre la població, quan es convocava una vaga els piquets tenien com a missió la d’informar als treballadors. Llavors els piquets tenien la seva raó de ser. Però un segle més tard la figura del piquet no té cap justificació, a no ser que acceptem que la missió d’un piquet sigui la coacció pura i dura mitjançant l’amenaça, l’extorsió i la violència contra els treballadors que volen treballar, com en realitat passa sempre que es convoca una vaga.

Una vegada més ahir molts piquets es van passar de la ratlla. Ahir, sota el paraigües del sindicalisme, hi va haver molta delinqüència mafiosa pels carrers de les ciutats i als polígons industrials. Parlo de siliconar els panys de les empreses, trencar vidres, sabotejar serveis, punxar rodes de vehicles, cremar-los, agredir treballadors i, en definitiva, impedir el dret al treball. Els legisladors s’haurien de plantejar molt seriosament i d’una vegada per totes quin paper han de tenir els piquets sindicals en ple segle XXI, i delimitar molt clarament per llei els límits de les seves atribucions. Mentre no ho facin, els legisladors hauran d’acceptar la seva quota de responsabilitat, potser no per acció però sí per omissió.

Avui alguns fan vaga

Extracte d'una entrevista amb un sindicalista del morro fort que vaig sentir dilluns per la ràdio:

Pregunta: Creu que la vaga de dimecres tindrà èxit?
Resposta: Sí, tindrà molt èxit.
Pregunta: Creu que els que decideixin treballar dimecres ho podran fer sense problemes?
Resposta: Quan hi ha una vaga general no hi ha cap motiu per anar a treballar.

Més clar, l’aigua. Democràcia sindical en estat pur. Si a aquesta peculiar filosofia hi afegim que segons els sindicats (no pas segons les lleis) el dret a la vaga preval sobre el dret al treball, no ens haurem d’esforçar gaire per endevinar amb quina contundència treballaran avui els piquets. Després encara tindran la barra de dir-nos que el seguiment de la vaga ha estat tot un èxit. I ho deixo aquí, que haig d’anar a treballar.

Això sí, amb tot el meu respecte i simpatia per aquells que avui decideixin lliurement exercir el seu dret constitucional a fer vaga.

Models de passarel·la

Al llarg dels anys i per assumptes professionals he assistit a bastants desfiles de models a diferents llocs del món. Sempre m’han cridat l’atenció aquestes models de passarel·la que sembla que faci molts dies que no mengen. Però darrerament la cosa ha anat empitjorant i ara les models semblen sortides d’un camp de concentració nazi. La model de l’esquerra és de la firma Dsquared2 i va desfilar la setmana passada durant la Setmana de la Moda de Milà. La model de la dreta és de la firma Elena Mirò, una empresa a la que no es va permetre desfilar per utilitzar models que surten de la norma; per entendre’ns, que a ulls dels organitzadors són senyores massa grasses. No hi afegiré res més, les fotos són prou significatives. Penso que els organitzadors s’ho haurien de fer mirar, diuen que rectificar és de savis, i si ho continuen veient bé potser algú els hauria de recomanar que demanessin discretament hora a cal psiquiatre. Si es posen en bones mans la seva malaltia té cura, i tots hi sortiríem guanyant.

Final extravagant de la legislatura

De vegades em renyen perquè diuen que perdo el respecte pels diputats que ens representen al Parlament. Bé, són maneres de veure les coses, no ho discutiré, però convindrem que el respecte d’un diputat se’l guanya o el perd ell solet cada dia amb la seva tasca parlamentària. El respecte no és quelcom inherent a la condició de diputat només pel sol fet de ser-ne, te l’has de guanyar cada dia tal com fa una metgessa o un taxista. Si un diputat pren el pèl a la ciutadania que li paga el sou ha d’acceptar les conseqüències de la seva presa de pèl, no pot pretendre que la ciutadania faci com si sentís ploure i miri cap a una altra banda.

Dit això, el Parlament de Catalunya ha comés un acte grotesc per celebrar el final de la legislatura, beneint els correbous només poques setmanes després de prohibir les corrides de toros. Aquesta ha estat la prioritat d’última hora dels nostres representants polítics, els correbous, en una nova prova del divorci que hi ha entre aquesta casta de privilegiats i el poble que els hi paga el sou. L’esperpent parlamentari ha comptat amb la complaença de la gran majoria dels diputats, incloent-hi aquells que molt aviat es quedaran sense feina i no volen marxar sense donar la nota. Per cert, alguns d’aquests diputats, amb una prepotència difícil d’entendre, de la sessió parlamentaria en van dir blindar els correbous, com si el pretès blindatge fos quelcom definitiu i intocable, com donant a entendre que una futura majoria parlamentària no podrà esmenar una llei o fer-ne una altra. Potser només és ignorància, no sé què és pitjor.

Sense que serveixi de precedent, avui coincideixo amb els diputats comunistes (o verds, que no se’ns enfadin), que amb tota aquesta història de toros i bous han estat els més coherents de la cambra. També han estat coherents els diputats que es van oposar a la prohibició de les corrides i ara han defensat els correbous. Però el grup majoritari de diputats, aquell que ha optat per mantenir els correbous i alhora prohibir les curses de braus, ha posat per davant del sentit comú un rebutjable electoralisme mirant de reüll a les Terres de l’Ebre. Un veritable insult a la intel·ligència de molts ciutadans. Apel·lar a la tradició per mantenir una salvatjada no té cap sentit. Tant m’és que alguns veterinaris ens assegurin que els toros no pateixen, no me’ls crec. També resulten entranyables els arguments dels partidaris de la festa que diuen que entre els espectadors dels correbous es produeixen menys morts i ferits en tota la temporada que els causats pels accidents de trànsit en un cap de setmana, i no per això es prohibeix conduir. En fi, una vegada més la classe política catalana s’ha cobert de glòria. Confiem que els diputats que els substitueixin siguin una mica més seriosos i es guanyin el respecte de la ciutadania.

Els serveis mínims del senyor Nadal

Quan es convoca una vaga el govern decreta uns serveis mínims de transport, que de vegades es pacten amb els sindicats i de vegades no. De cara a la vaga del dia 29, a Espanya s’han pactat uns determinats serveis mínims, i a Catalunya se n’han pactat uns d’inferiors. Preguntat el responsable de mobilitat de la Generalitat, el senyor Nadal, dels Nadal de Girona, sobre les raons d’aquesta nova discriminació que pateixen els catalans, ell ho ha justificat amb l’argument que a Catalunya existeix un acord entre el govern i els sindicats, intueixo que no escrit, que garanteix el compliment efectiu dels serveis mínims establerts en jornada de vaga, afegint que a Espanya això no passa i sovint els serveis mínims no es compleixen. En altres paraules, que els serveis mínims de Catalunya van a missa, i això és una garantía que els ciutadans han de valorar molt positivament. Deixem-ho aquí.

La setmana passada hi va haver una vaga a l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, és a dir, una empresa molt relacionada amb la gestió pública del senyor Nadal. Els serveis mínims no es van complir degut als sabotatges d’uns sindicalistes que possiblement no estaven al cas d’aquell suposat pacte al que es referia el responsable de mobilitat de la Generalitat. Milers de persones es van quedar penjades a les andanes de les estacions esperant uns trens que havien estat anunciats però que mai no passarien. No hi ha constància que la Generalitat hagi presentat denúncia contra els sabotejadors dels serveis mínims, ni tan sols que les cúpules sindicals els hagin desautoritzat. No cal ser molt perspicaç per saber qui sempre acaba pagant les conseqüències d’aquesta mena de sabotatges sindicals.

Davant de preses de pèl com la del senyor Nadal no deixa de sorprendre que encara hi hagi qui asseguri que aquesta colla d’incompetents tornaran a merèixer el seu vot, tot per tal d’evitar que tornin les dretes. Tenim els governants que ens mereixem.

Idoneïtat i salari dels gestors públics

I arribats a aquest punt, vostè què vol cobrar? Aquesta va ser la pregunta que li van fer a un conegut meu després de concretar altres condicions d’una col·laboració comercial que li proposava un empresari d’un país estranger. Ell va contestar al seu interlocutor més o menys això: Miri, per més diners que vostè m’ofereixi, si la feina no m’agrada els meus honoraris mai no seran suficients i ho acabaré deixant. I per poc que vostè em pagui, si no compleixo les expectatives que vostè diposita en mi la quantitat sempre serà massa elevada i vostè m’acabarà despatxant. Per tant, fem una prova sense que ni vostè ni jo acordem ara els meus emoluments, i d’aquí unes setmanes en tornem a parlar, llavors tots dos tindrem més elements de judici per valorar què haig de cobrar.

L’home, una mica sorprès, li va respondre que estava d’acord amb aquell plantejament, i va afegir que provisionalment li pagaria una determinada quantitat que, anecdòticament, superava les expectatives inicials que s’havia creat l’aspirant a col·laborar amb aquella empresa. La cosa començava bé. Unes setmanes després, tenint ja clar les dues parts que aquella col·laboració els era mútuament beneficiosa, es van entendre sense problemes.

Tant de bo es pogués establir un sistema similar per fixar la idoneïtat i la remuneració econòmica dels aspirants a gestionar la cosa pública d’aquest país. Tant de bo la meritocràcia dintre del partit no fos el principal i quasi únic camí per ocupar els càrrecs directius de la gestió pública. D’altre manera ens anirien les coses. Segurament arribaríem a la conclusió que a un bon aspirant a conseller se l’hauria de remunerar molt més bé que el sou que tenen establert actualment els consellers, i potser a altres aspirants a gestionar la cosa pública se’ls hauria de mostrar discretament la porta de sortida, que és amb el que es trobarien si optessin a treballar a l’empresa privada.