Aquest article no s’ha de llegir, com altres que a vegades apareixen en aquest blog, entre línies. Tampoc se n’han de fer segones o terceres lectures. És un al·legat clarament favorable a que Mariano Rajoy segueixi presidint el PP, sense reserves. Tractaré d’explicar-ho des de la meva posició de no militant, no votant i no simpatitzant d’aquest partit (ni de cap altre d’àmbit no català). De fet, no milito ni he militat mai enlloc, ni tinc previst fer-ho a curt termini.
No ens enganyem, mentre Catalunya pertany a Espanya, tant si és per molt temps com si només són quatre dies, al capdavant del govern espanyol sempre hi tindrem un socialista o un popular. Se’m fa difícil per no dir impossible imaginar-me la possibilitat que el govern estigui encapçalat per un altre partit diferent dels dos grans.
Fa quatre anys el PP va cedir al PSOE els trastos de manar, després de haver-se passat vuit anys governant. Ara el PSOE porta quatre anys al govern i en té, com a mínim, quatre més per endavant. Són les anomenades alternances polítiques, un fenomen que sovint encara se’ns fa estrany doncs durant molts anys a Catalunya no n’hem experimentat. Rajoy ha intentat arribar a La Moncloa en dues ocasions, el 2004 i el 2008, sense aconseguir-ho, i les properes eleccions seran, en principi, l’any 2012. El que ara mateix es discuteix és qui hi haurà al capdavant del PP quan se’ns convoqui novament per anar a votar.
L’oposició interna a Rajoy està formada pel sector més dretà del partit, tot l’entorn d’allò que alguns en diuen la derecha extrema o la brunete mediática. Els caps visibles d’aquesta oposició interna són, per la banda política, Esperanza Aguirre i els seus, i per la basant mediàtica, els federicos i els pedrojotas, amb efectius instruments com són ara El Mundo, la Cope, LibertadDigital, TeleMadrid, etc. És tota aquella colla de gent que al principi d’estar Rajoy a la presidència del PP li deien maricomplejines. Després, no se sap ben bé perquè, van deixar d’anomenar-lo així, i ara ja hi tornen. Sembla ser que els agradava més Aznar, i ho demostren així.
Si ara Rajay decidís no seguir al capdavant del PP, o el seu partit el convencés de que tornés a fer de registrador de la propietat a Santa Pola, qui hi posarien en el seu lloc? Crec no equivocar-me si dic que hi veuríem una persona més inclinada a la dreta més nacionalista (nacionalista espanyola, s’entén), especialment en els temes més sensibles, els territorials i lingüístics. Podria ser Esperanza Aguirre, o José Bono (sí, sí, per què costa tant d’imaginar-se un Bono pepero?) o una altra persona d’aquest tarannà. Tampoc s’ha d’excloure la possibilitat d’un retorn d’Aznar, però no del primer Aznar que deia que parlava català sinó del darrer Aznar, el de la majoria absoluta que es creia que ja dominava l’anglès.
No ens enganyem, mentre Catalunya pertany a Espanya, tant si és per molt temps com si només són quatre dies, al capdavant del govern espanyol sempre hi tindrem un socialista o un popular. Se’m fa difícil per no dir impossible imaginar-me la possibilitat que el govern estigui encapçalat per un altre partit diferent dels dos grans.
Fa quatre anys el PP va cedir al PSOE els trastos de manar, després de haver-se passat vuit anys governant. Ara el PSOE porta quatre anys al govern i en té, com a mínim, quatre més per endavant. Són les anomenades alternances polítiques, un fenomen que sovint encara se’ns fa estrany doncs durant molts anys a Catalunya no n’hem experimentat. Rajoy ha intentat arribar a La Moncloa en dues ocasions, el 2004 i el 2008, sense aconseguir-ho, i les properes eleccions seran, en principi, l’any 2012. El que ara mateix es discuteix és qui hi haurà al capdavant del PP quan se’ns convoqui novament per anar a votar.
L’oposició interna a Rajoy està formada pel sector més dretà del partit, tot l’entorn d’allò que alguns en diuen la derecha extrema o la brunete mediática. Els caps visibles d’aquesta oposició interna són, per la banda política, Esperanza Aguirre i els seus, i per la basant mediàtica, els federicos i els pedrojotas, amb efectius instruments com són ara El Mundo, la Cope, LibertadDigital, TeleMadrid, etc. És tota aquella colla de gent que al principi d’estar Rajoy a la presidència del PP li deien maricomplejines. Després, no se sap ben bé perquè, van deixar d’anomenar-lo així, i ara ja hi tornen. Sembla ser que els agradava més Aznar, i ho demostren així.
Si ara Rajay decidís no seguir al capdavant del PP, o el seu partit el convencés de que tornés a fer de registrador de la propietat a Santa Pola, qui hi posarien en el seu lloc? Crec no equivocar-me si dic que hi veuríem una persona més inclinada a la dreta més nacionalista (nacionalista espanyola, s’entén), especialment en els temes més sensibles, els territorials i lingüístics. Podria ser Esperanza Aguirre, o José Bono (sí, sí, per què costa tant d’imaginar-se un Bono pepero?) o una altra persona d’aquest tarannà. Tampoc s’ha d’excloure la possibilitat d’un retorn d’Aznar, però no del primer Aznar que deia que parlava català sinó del darrer Aznar, el de la majoria absoluta que es creia que ja dominava l’anglès.
Davant d’aquest panorama, penso que el millor pel país passaria per la continuïtat de Rajoy al capdavant del seu partit, potser una mica més moderat si és capaç, per fi, de desempallegar-se dels fidels que li va deixar Aznar com a herència enverinada. No sé si això també seria el millor pel seu partit; a Catalunya segur que sí però a Espanya no ho tinc tan clar.
4 comentaris:
No ho veig clar això que el rajoy ens vagi millor que la Esperanza Aguirre.
Si CiU i ERC es van esmicolant i només ens queda l'opció PP/PSOE, jo votaré PP, sens dubte. Em sembla gent més preparada per governar Espanya, que de mica en mica hem d'anar assumint com el nostre país.
Martí, vols dir?
Martí, a temu em miro les teves opinions, de fet des que vaig veure el link aquíal Radar i em sobte que una persona com vostè digui que s'ha d'assumir Espanya com a país (dels catalans) i encara em sobta més que digui que votara al PP. Parafrasejo en Miquel, "vols dir?"
Publica un comentari a l'entrada