Aquests dies toca parlar sobre els greus esdeveniments que van tenir lloc al maig del 1968 a Paris i a altres ciutats franceses, i tot el que allò va representar. Molts dels cronistes d’ara ens aclareixen que el seu relat és de primera mà ja que ells hi eren i ho van viure en directe. Segur que no ens equivocaríem si diguéssim que alguns dels que ara pretenen haver-hi estat en directe només hi eren en la seva imaginació. I és que ja han passat quaranta anys des de llavors i quan ja ha transcorregut tant de temps tenim tendència a confondre records i vivències. No dubto que a Paris, llavors, hi havia molta gent, però potser no tants com alguns ens volen fer creure. O potser sí, ves a saber.
Formalment jo no formo part dels anomenats soixante-huitards, bàsicament per edat. Vaig viatjar a Paris per primer cop dos anys més tard, l’any 1970. A partir de llavors hi he anat un munt de vegades, tant per feina (les més) com per altres motius. Tot i no portar cap tipus d’estadística dels meus viatges, m’atreviria a dir que és la capital del món que més cops he visitat i també una de les que més m’agrada, i això té molt mèrit tenint en compte el conegut mal caràcter dels parisencs. Paris sense els parisencs s’assemblaria molt al meu ideal de ciutat.
Per tant, no vaig viure in situ tota la moguda del maig del 68, però sí que ho vaig seguir amb molt d’interès a través de la premsa de l’època. En canvi, recordo perfectament les importants manifestacions parisenques de 1970 en protesta per unes condemnes a mort del franquisme. Llavors sí que hi era i totes aquelles mobilitzacions i mostres de rebuig dels parisencs em van impressionar força.
Tornem al maig del 68. El conegut filòsof i activista francès André Glucksmann i el seu fill Raphaël, periodista, han escrit un llibre sobre aquells esdeveniments. Un dels plantejaments que fan els autors és que Sarkozy va ser votat com a president de la república per la generació del maig del 68. Vénen a dir que sense aquella moguda intel·lectual, social, sindical, estudiantil i política de fa quaranta anys un home com Sarkozy, divorciat i descendent d’immigrants, mai hagués pogut arribar a la presidència de França.
Formalment jo no formo part dels anomenats soixante-huitards, bàsicament per edat. Vaig viatjar a Paris per primer cop dos anys més tard, l’any 1970. A partir de llavors hi he anat un munt de vegades, tant per feina (les més) com per altres motius. Tot i no portar cap tipus d’estadística dels meus viatges, m’atreviria a dir que és la capital del món que més cops he visitat i també una de les que més m’agrada, i això té molt mèrit tenint en compte el conegut mal caràcter dels parisencs. Paris sense els parisencs s’assemblaria molt al meu ideal de ciutat.
Per tant, no vaig viure in situ tota la moguda del maig del 68, però sí que ho vaig seguir amb molt d’interès a través de la premsa de l’època. En canvi, recordo perfectament les importants manifestacions parisenques de 1970 en protesta per unes condemnes a mort del franquisme. Llavors sí que hi era i totes aquelles mobilitzacions i mostres de rebuig dels parisencs em van impressionar força.
Tornem al maig del 68. El conegut filòsof i activista francès André Glucksmann i el seu fill Raphaël, periodista, han escrit un llibre sobre aquells esdeveniments. Un dels plantejaments que fan els autors és que Sarkozy va ser votat com a president de la república per la generació del maig del 68. Vénen a dir que sense aquella moguda intel·lectual, social, sindical, estudiantil i política de fa quaranta anys un home com Sarkozy, divorciat i descendent d’immigrants, mai hagués pogut arribar a la presidència de França.
La meva tesi particular és que en aquest aspecte els catalans anem definitivament bastant per davant dels francesos. Tot i no haver passat pel sedàs d’un maig del 68 com ells, recentment aquí també vàrem elegir un immigrant divorciat com a president del país. I tampoc se’ns ha enfonsat el món, almenys fins el moment. Creuem els dits.
3 comentaris:
N'estas segur, Miquel, que el país no s'està enfonsant? I no ho dic pas perquè el president sigui immigrant i divorciat -úniques similituds que li veig amb Sarkozy-, sinó per la difusió, diguem-ne 'ambiental', d'actituds i valors 68's chez nous. No cal haver estat a París per exigir sense responsabilitzar-se gens de l'ús que se'n fa d'allò que es té entre mans. No cal haver estat a París per despreciar el sentit de la tradició i la jerarquia -el cànon- en tants i tants ordres de la vida. No cal haver estat a París per acabar transformant les expectatives revolucionàries des d'una còmoda condició funcionarial que et permet de mirar "amb condescendència l'esquifida moral dels qui creen riquesa i treball com a emprenedors/exploradors"
Patim d'un mal que ve no exactament del 68 parisí, però sí d'aquells anys. I, a més, em temo que no té remei.
Si vols que et sigui franc, Àngel, jo cada dia estic segur de menys coses, però una de les coses que tinc clares és que un país només pot tirar endavant i progressar amb els emprenedors, i els funcionaris són qualsevol cosa menys emprenedors. És a dir, com més funcionaris, pitjor, fins a arribar a l’extrem de l’ideal comunista on tothom és funcionari, i acaba com acaba. Penso que la teva reflexió és molt oportuna doncs tampoc m’agradaria que el meu article hagués donat la impressió d’un optimisme per part meva que, francament, no és el cas ni molt menys. M’agrada també que des de la teva condició de catedràtic d’universitat (funcionari) facis aquesta crítica de la condició funcionarial des de dintre del sistema. I respecte a la teva ultima frase, espero i ens convé a tots que estiguis equivocat.
Així sia!!!
Publica un comentari a l'entrada