Fa dècades que llegeixo el diari cada dia i de totes les notícies que m’han passat pel davant al llarg d’aquests anys la caiguda del mur de Berlín, avui fa vint anys, és la que sense cap mena de dubte m’ha impactat més. Molt més que qualsevol altra.Avui fa vint anys del principi de la fi d’aquell malson en què es va convertir l’experiment del comunisme a Europa. Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar aquell mur inhumà que els d’una banda, la comunista, van construir per tal d’evitar, segons deien, perverses contaminacions ideològiques provinents de l’oest capitalista. Els comunistes en deien “Mur de protecció antifeixista”, i a l’oest era conegut com el “Mur de la vergonya” o el “Teló d’acer”.
Avui fa vint anys que els orientals van recuperar la llibertat de moviments per retrobar-se amb els seus familiars i amics de l’altra banda del mur, després de dècades de separació forçosa imposada per les autoritats comunistes. Avui fa vint anys que els orientals van poder començar a gaudir de totes les altres llibertats a les que fins llavors no tenien accés, amb els lògics inconvenients que l’exercici de la llibertat sempre comporta, sobretot quan un no està acostumat a prendre decisions pel seu compte. Dues generacions d’alemanys orientals havien viscut sota aquell règim i alguns, pocs, especialment la gent que ja tenia una certa edat, no han pogut superar aquell sotrac que els va canviar la vida, i reivindiquen amb nostàlgia el sistema comunista. És el vot residual de la nostàlgia.
Amb independència de les explicacions oficials dels seus constructors, el Berliner Mauer era un mur que a la pràctica només evitava que a algun il·luminat de l’est se li passés pel cap la idea de marxar del paradís comunista cap al pervers oest capitalista. Molts dels que ho van intentar van deixar-hi la vida. Evidentment de candidats a creuar-lo en sentit contrari no n’hi havia, s’entén creuar-lo no per anar-hi uns quants dies de visita sinó per quedar-s’hi a viure.
És per tot això que em costa d’entendre com encara hi ha persones que defensen aquella ideologia, un sistema polític que amb moltes dificultats només pot mig sobreviure en uns pocs racons del planeta (Corea del Nord, Cuba...) a base d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, prohibint que la gent marxi, prohibint la llibertat dels ciutadans. Però ja es veu que un disbarat com aquest té els dies comptats. L’últim que apagui el llum i tanqui l’aixeta, suposant que encara hi hagi llum i aigua a disposició dels ciutadans que viuen en aquests falsos paradisos.
11 comentaris:
No es poden posar murs a la llibertat, tard o d'hora cauen, aquesta és la gran lliçò, no?
Només una puntualització: sense el permís dels americans, els russos mai haurien pogut construir el mur ;-)
Tot i que et dóno part de la raó, el que em sembla més greu és que només es critiquin els murs quan són fets per comunistes mentre a l'orient mitjà empreses espanyoles tenen inversions en la construcció d'un mur esgarrifosament semblant al que mostres a la fotografia i no tothom posa el crit al cel. Demonitzar aquell qui viu a l'altra banda sempre ha estat la sol·lució. No tots els palestins són terroristes suicides de la mateixa manera que no tots els habitants de la RFA no eren feixistes perillosos.
Separar col·lectius humans és el primer pas per a la deshumanització. El Gheto de Varsòvia i la dignitat dels seus habitants ens hauria de donar lliçons a tots.
Massa murs tendim a construir tots plegats. També n'hi ha en el nostre país, a Ceuta i Melilla, o a Amèrica, entre EEUU i Mèxic. No són privatius d'una sola ideologia. Cal reflexionar més en allò que signifiquen aquells murs, els faci qui els faci.
Els americans foren els que van construir el mur en menys de 48 hores. Diversos documents demostren qeu foren els més interessats en mantenir la situació, era una solució que els permetia fer campanya ideològica. La guerra freda fou un període de greus estigmatitzacions, que encara avui duren. Els alemanys de l'est són tractacts amb poca consideració i han de patir la mofa (especialment els més grans) quan viatgen a Münich o Hamburg., En alguns països no hi ha murs però hi ha diferències gairebé més grans entre sectors de població: enter nord i sud a Itàlia, entre negres i WASP a EUA. Segons com, el stablishment dels països "lliures" mantenen alguns murs no físics.
A mi em va agradar el títol del reportatge d'Informe Semanal, "la gran cicatriu", més que no pas el dels 30 minuts. Potser perquè encara no he anat a Berlín o perquè sóc de la generació que no ho ha viscut i que li han hagut d'explicar (només tenia 2 anys en el moment de la caiguda) que veient les imatges d'arxiu dels reportatges semblava que no podia ser que existissin dues realitats tan diferents i que només faci fa 20 anys de tot plegat. Avui és un bon dia per tornar a veure "Goodbye lenin".
A mi, fins al moment, la notícia que més m'ha impactat ha sigut la de l'11-S.
Ara que ho dius Esther, jo tenia 5 anys i només recordo dues coses d'aquell fet vistes a través d'un nen.
1-No entenia per quin motiu mon pare estava absorbit mirant com tiraven una paret si això els paletes ho feien cada dos per tres i no sortia a la tele. Em semblava que s'emocionaven massa per un fet tan mediocre...
2-M'havien dit que Rússia era molt gran i no entenia per quin motiu, entre tanta gent havien hagut de triar un home que tenia una taca al cap com a president.
De les cel·lebracions del 20e aniversari de la caiguda del mur em sorprèn el comentari més o menys generalitzat que el mur de Berlín és va fer per separar als berlinesos, comparant-ho amb altres situacions com la de Palestina o la frontera sud dels Estats Units i a mi em sembla aquesta comparació, com a mínim, una equivocació interessada.
El mur de Berlín es va fer no per separar, si no que el van aixecar les autoritats del Est per evitar que els seus ciutadans fotessin el camp a l’oest . En els casos de Palestina i Estats Units el que han fet les autoritats de Israel i les americanes es posar una separació que tracta de impedir que els del altre costat entrin. Precisament el contrari del que va passar a Berlín. No em semblen situacions comparables en absolut.
També m’ha sorprès molt la presencia del President de Rússia Sr. Medvedev al capdavant de la comitiva oficial en les actes de la cel·lebració que es va fer ahir a Berlín. Que hi feia aquest senyor si el seu país encara ha de reconèixer les barbaritats que va fer el comunisme? Si ells van ser els responsables de la vergonya del mur!!!. Que cel·lebrava ell?
Sarrianenc
Miquel,
els murs són físics, però especialment mentals i culturals, el mur de Berlin significava una separació ideològica i mental entre dues formes d'entendre el mòn desprès de la segona guerra mundial, i casualment van agafar al mig a una ciutat i als seus ciutadans...els murs actuals a Israel o a Mèxic s'assemblen, crec que són més culturals que ideològics i per tant més difícils de treure....sempre però quedarà la raó i el pensament crític per a fer-los caure..com sempre
salut
Eva,
Exacte. Sobre aquest tema m’ha agradat força el que has escrit al teu blog.
Greips,
Jo crec que la veritable noticia del segle XX no és la construcció del mur sinó la seva caiguda. Però reconec que la meva és una impressió purament subjectiva.
Dani,
Jo també et dono una part de raó perquè d’entrada estic en contra de tots els murs i, si molt m’apures, fins i tot estic en contra dels passaports com a filosofia. I també de les generalitzacions tòpiques. Ara bé, penso que s’hauria de diferenciar entre un mur que serveix perquè no t’entrin (cas del que separa EEUU de Mèxic, o el que separa Melilla del Marroc, o les proteccions que tu poses a casa teva per evitar que t’entrin els que no hi són convidats) d’un altre que té com a missió impedir-te sortir (el de Berlín, la presó de Can Brians, etc.). No és exactament la mateixa cosa.
Molt enginyosa la teva resposta a l’amiga Esther.
Clidice,
Em remeto a la resposta anterior però estic molt d’acord amb tu en que cal reflexionar més sobre el significat dels murs, també dels mentals.
Andreu,
Al marge d’altres consideracions, si el mur no va caure molt abans és evident que va ser exclusivament per la voluntat dels alemanys orientals i altres socis del Pacte de Varsòvia de mantenir-lo dret i operatiu fins l’últim dia. La guerra freda era entre dos bàndols clarament diferenciats i jo tinc molt clar quins eren "els bons", de la mateixa manera que altres estaven convençuts que era al revés. Però la realitat és que els intents de creuar el mur eren exclusivament en una direcció, i això ja ens dona alguna pista. La prepotència utilitzada -encara ara- pels alemanys occidentals envers els orientals és una gran i trista veritat i em molesta especialment; cada cop que he anat a Alemanya o parlo amb alemanys (i ho faig molt sovint des de bastant abans de la caiguda del mur) ho puc constatar amb desgrat.
Esther,
És evident que les coses no es veuen de la mateixa manera quan te les expliquen que quan les has viscut "en directe", encara que sigui des de la butaca de casa. I la teva sensació és la mateixa que tinc jo: allò semblava que no podia ser... però era.
Sarrianenc,
Comparteixo fil per randa el teu comentari.
Trina,
Sento no estar massa d’acord amb aquestes comparacions. Deixant de banda si els murs són físics, mentals o culturals (el de Berlín ho era de tot això i més) i tal com s’ha dit abans, no és el mateix no deixar entrar que no deixar sortir. El matis és important.
+ + +
Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris, sempre benvinguts, i tant de bo algun dia això dels murs deixi de ser una realitat i passi a ser només una part fosca de la nostra història.
air jordan travis scott
bape outlet
hermes outlet
Publica un comentari a l'entrada