Altaveus alternatius

Tal com ja vaig explicar fa temps, aquest blog està orgullós de compartir aniversari amb The New York Times, un gran diari americà que avui compleix els seus primers 158 anys de vida. Deixant modèstia i vergonya de banda, podríem dir que el diari novaiorquès i aquest blog sarrianenc són complementaris, en el sentit que aquí hi surten informacions i opinions que mai apareixeran allà, i viceversa.

Si el 18 de setembre de 2007, quan vaig obrir El radar de Sarrià, algú m’hagués dit que el blog romandria obert tres anys més tard, és a dir, avui, i que hi haurien centenars d’entrades publicades (exactament 761 comptant aquesta que estàs llegint), no sé què hagués pensat però segur que no m’ho hagués pas cregut. Llavors jo era un perfecte ignorant en aquests temes i no sabia on em ficava.

A partir d’aquesta realitat es poden treure algunes conclusions: que això de gestionar un blog crea un grau important d’addicció que jo ignorava fa tres anys, que sembla mentida com van sortint els temes a tractar sense quasi ni buscar-los, i que mitjançant les xarxes socials el nostre món virtual se’ns està eixamplant en progressió geomètrica i de manera totalment irreversible. Ja res no serà com abans.

Una acotació final. Sovint se’m retreu que aquí es critiquen molt els polítics. És veritat però l’explicació és ben senzilla. Els polítics tenen els seus altaveus públics i, per tant, pagats per nosaltres, per fer-se tota la propaganda i tot l’autobombo que els calgui, però difícilment fan autocrítica. Per això són necessaris altaveus alternatius com The New York Times i El radar de Sarrià. Modèstia apart.