Copenhague, Haidar i Obama's Nobel. Així ho veu El Mundo

No comencem gaire bé

La plataforma Barcelona decideix es proposa organitzar també un referèndum sobre el futur de Catalunya a la ciutat de Barcelona, i personalment ho considero una bona notícia. Tot i el seu valor purament testimonial jo penso anar a votar. Però si els organitzadors de la consulta que es vol tirar endavant l’abril de l’any vinent són els mateixos que van organitzar l’acte d’ahir davant de la Sagrada Família començo a tenir els meus dubtes que aquest assumpte estigui en unes mans mínimament competents. Ho explico amb un ànim de crítica constructiva als organitzadors doncs ara encara s’és a temps de rectificar. El fet és que de moment s’ha donat una imatge bastant lamentable.

La convocatòria de l’acte per internet deia textualment que tindria lloc ahir a la una del migdia davant de la Sagrada Família. Jo em trobava per aquella zona i, encuriosit, m’hi vaig acostar. Entendre què vol dir exactament davant de la Sagrada Família devia ser complicat per la majoria dels assistents. I ho era, es veien grups dispersos amb cara de perduts per les quatre façanes del temple. Vaig veure també alguna estelada així com uns mossos d’en Saura igualment mig perduts que no sabien massa cap on s’havien de dirigir per tal de controlar l’acte. Finalment vaig trobar el lloc escollit, que es trobava mig amagat a l’altra banda del llac. A la una menys cinc allà només hi havia un periodista amb la càmera i el trípode preparats, el noi de l’empresa d’Igualada que va muntar el faristol, la pancarta i els dos altaveus, i qui això escriu. Tres persones, ningú més, a banda de quatre jubilats que prenien el sol en aquella zona de la plaça. Vaig esperar quinze minuts i veient que no apareixia ningú més a la una i deu vaig marxar amb la cua entre les cames a recollir el cotxe que tenia aparcat a l’altra banda del temple.

Allà vaig veure un grup de gent que tenia la pinta de ser del ram independentista i m’hi vaig acostar. Eren unes dotzenes de persones, entre elles alguns periodistes de diversos mitjans, també algun d’estranger, i algun polític. Vaig reconèixer un diputat. També hi havia quatre persones encorbatades que més aviat cridaven l’atenció. En preguntar qui muntava l’acte tothom es treia les puces de sobre: això ho fem uns quants, no hi ha ningú que en sigui el responsable, potser hauries de parlar amb aquell que està responent a la premsa, i per l’estil. Llavors els vaig indicar on es trobava el lloc preparat per l’acte, és a dir, just a l’altra banda del temple, no al davant de la façana sinó a l’altra banda del llac. Em van mirar amb cara molt estranya com si jo fos un veritable marcià acabat d’arribar al planeta terra i vaig decidir que el límit de la meva paciència ja havia estat àmpliament superat. Vaig marxar. Devia ser un quart i mig de dues. És evident que la campanya de cara el referèndum que es farà a la ciutat de Barcelona no ha començat gaire bé. Algú s’hauria de posar les piles.

Joan Solà

Al llarg de més de 25 anys, Joan Solà, catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, un dels lingüistes més respectats del país, ha bolcat la seva passió per la llengua i pel país en prop d’un miler d’articles de premsa. Així comença la contraportada de l’últim llibre d’aquest autor, Plantem Cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, que em permeto recomanar. Tot i que el tema que tracta Joan Solà d’entrada pot semblar molt feixuc aviat veus que explica les coses de forma molt didàctica i entenedora. En altres paraules, no cal ser lingüista ni independentista per gaudir d’aquest llibre.

El diari Avui va publicar ahir una nova aportació de Joan Solà, un article que porta per títol Llibertat, dignitat. Parla d’un tema de molta actualitat com són les consultes informals que es portaran a terme diumenge vinent a moltes poblacions de Catalunya. Després de llegir aquest article resulta molt més fàcil entendre el creixent i al meu entendre imparable moviment sobiranista d’una bona part de la societat catalana. Diu Solà que sense dignitat no hi pot haver mai llibertat. Jo també penso que això és exactament el que ens passa ara a Catalunya.

Les coses pel seu nom

Essent conscient que avui en dia potser seria més políticament correcte anomenar-lo paisatge d’hivern, jo sóc un amant de les tradicions i encara en dic pessebre, de la mateixa manera que de les properes vacances de Nadal em resisteixo a dir-ne vacances d’hivern. Potser en diré vacances d’hivern de la setmana blanca que el conseller Maragall ha reservat als catalans amb canalla en edat escolar per anar a esquiar el mes de febrer. Però ara per ara prefereixo seguir dient a les coses pel seu nom. Vacances de primavera? No, Setmana Santa i tothom s’entén.

Aquestes reflexions les faig al bell mig del pont de la Puríssima. Sí, ja sé, alguns en diuen pont de la Constitució. Però al meu entendre van errats, o potser és que també pretenen ser tant políticament correctes com els defensors del paisatge d’hivern. A veure, la Constitució va ser ahir, diumenge, i quan la festa cau en diumenge no hi ha pont que valgui. Aquest pont en tot cas s’explica perquè dimarts és la Puríssima. Per tant, avui és el pont de la Puríssima.

Com dèiem abans, alguns van commemorar ahir els 31 anys de la Constitución Española, una llei espanyola feta sota les fortíssimes tuteles militar i eclesiàstica de finals dels anys setanta del segle passat. Llavors es va decidir el nostre futur excepte en un punt molt concret que ja havia decidit en nom nostre el senyor Franco l’any 1969, és a dir, el seu successor com a cap de l’estat. Aquests detallets convé recordar-los de tant en tant doncs la memòria d’alguns és fràgil, almenys per algunes coses. No van gaire desencaminats els que d’aquella transició política tan peculiar entre el franquisme i el que tenim ara en diuen pacte de l’amnèsia.

L’argument democràtic dels defensors de la monarquia franquista en que es va convertir la Jefatura del Estado és que aquesta institució es va incloure en la Constitución Española que es va sotmetre a referèndum el 6 de desembre de 1978. És veritat, però també ho és que tots els que van poder votar-la ara ja passen dels cinquanta-dos anys d’edat. Això vol dir que la majoria dels espanyols, és a dir, els que ara són menors de cinquanta-dos anys, mai s’han pogut definir sobre unes qüestions que no ens hauria d’estranyar que després de tants anys es comencin a posar en dubte.

Pessebre. Nadal. Setmana Santa. Pont de la Puríssima. Pacte de l’amnèsia. Monarquia franquista. Les coses pel seu nom.

Més clar, l’aigua

Algunes coses que a primera vista ens poden semblar molt complicades d’explicar i fer entendre a Espanya en realitat són força més senzilles del què sembla. Espanyols! n’és un bon exemple.

Guerra oberta als internautes

La ministra de Cultura d'Espanya, Ángeles González-Sinde, ens va demostrar ahir dues coses:

la primera, que no ha entès res de res, posant així en evidència la seva manifesta incapacitat per continuar ocupant el càrrec de ministra.

la segona, que el govern espanyol no és un govern seriós i que Espanya no és un país seriós. Si ho fossin, a hores d’ara Doña Ángeles ja hauria presentat la seva dimissió irrevocable. Alternativament, ja hauria estat fulminantment cessada per Don José Luis. Però no ha passat ni una cosa ni l’altra.

La conclusió és que es demostra una vegada més que, amb comptadíssimes excepcions, els polítics i els alts funcionaris públics porten incrustada la censura en el disc dur del seu cervell.

El PP intenta ara treure profit polític d’aquesta relliscada, i fa bé. Però no ens enganyem, intueixo que si governés el PP també intentaria silenciar i enfosquir segons quines webs amb excuses de mal pagador, exactament com ara està fent el PSOE.

Atur i economia (in)sostenible

Aquests dies he estat visitant diverses empreses de la Catalunya interior. Sempre que ho faig, i ho faig sovint, torno a Barcelona decebut al constatar que l’economia de la Catalunya real no només no millora sinó que empitjora. Per altra banda, escoltes els polítics i els alts càrrecs de les nostres administracions públiques i aviat te n’adones que, en general, no toquen massa de peus a terra. No m’estranya. Es tracta d’un col·lectiu amb una idea bastant distorsionada de la realitat econòmica que els envolta. Són persones que normalment gaudeixen d’una bona preparació acadèmica teòrica, però que tenen la particularitat que no han passat mai per l’economia real, amb poquíssimes excepcions que confirmen la regla.

Per entendre-ho millor sempre poso un exemple que és quasi una declaració de principis: menys del 10% dels treballadors de Catalunya treballen per l’administració pública, mentre que més de les dues terceres parts dels nostres representants al Parlament són funcionaris en actiu o en excedència. Més clar, l’aigua. És un parlament democràticament escollit, sí, però poc o gens representatiu del país real. En contraposició, escoltes els titulars de les pimes catalanes i aviat arribes a la conclusió que aquí hi ha dos móns que viuen d’esquena un de l’altre. El món oficial va prepotentment a la seva mentre el món real de l’economia productiva fa el què pot per intentar sobreviure. Són dos móns diferents, dues realitats que s’ignoren entre sí.

Escric aquestes notes a corre-cuita i sense tenir al davant les dades estadístiques. Per tant, podria ser que les xifres que tinc al cap i que donaré a continuació no siguin 100% fiables, però no crec que em desviï massa de la realitat. De la trentena de països de la Unió Europea, Espanya és el que té la taxa d’atur més alta, amb quasi quatre milions de desocupats. De les disset autonomies en les que està dividit l’estat espanyol, Catalunya és la que té la taxa d’atur més alta, amb més de mig milió d’aturats. De les quaranta i escaig comarques de Catalunya, la comarca de l’Anoia és la que gaudeix de la taxa d’atur més elevada, i poso aquest exemple concret perquè ahir m’hi vaig passar tot el dia i ho tinc més fresc. Dels trenta i escaig municipis pertanyents a la comarca de l’Anoia, no és estrany trobar-te amb taxes d’atur del tot insostenibles, que en alguns casos freguen el trenta per cent de persones sense feina. Aquesta és la trista realitat, aquestes són les xifres del drama dels aturats, aquests són uns tristos rècords que no són precisament per presumir.

Escoltar llavors els polítics que tenen a les seves mans pal·liar d’alguna manera aquesta lamentable situació es transforma aviat en una gran decepció. Veure amb quina persistent incompetència es manifesten els presidents dels governs espanyol i català és per deixar-ho tot i marxar cap a l’exili. Observar com les persones que tenen el deure de facilitar la creació de llocs de treball productius, o almenys de no posar-hi tantes traves administratives i de tota mena com hi posen ara, és quasi un exercici de masoquisme. Escoltar les dues persones que tenen directament al seu càrrec aquest negociat, és a dir, la consellera Mar Serna des de la Generalitat i el ministre Celestino Corbacho des del govern espanyol, és lo més semblant a rebre una lliçó d’incompetència política.

Economia sostenible? Cap economia pot ser sostenible amb una tercera, o una quarta o, en el millor dels casos, una cinquena part de la seva força laboral a l’atur. I mentrestant, els nostres estimats dirigents polítics no volen reconèixer que per aquest camí no anem enlloc, enlloc més que a un empitjorament del drama de l’atur.

Massa burocràcia

Us heu preguntat alguna vegada quants nivells d’administracions públiques governen les vostres vides? Us heu preguntat alguna vegada si totes i cadascuna d’aquestes administracions públiques us són útils i necessàries? Us heu preguntat alguna vegada si alguna o algunes d’aquestes administracions públiques es podrien eliminar? Veieu convenient que s’estableixin nous nivells administratius (ara es parla de les vegueries) abans de concretar quines administracions s’eliminen prèviament?

Si no m’he descomptat o me n’he deixat algun, jo tinc vuit nivells administratius que em vigilen i em governen les 24 hores del dia. Cadascun amb els seus corresponents despatxos, els seus funcionaris, els seus càrrecs de confiança, els seus cotxes oficials, les seves dietes, els seus assessors i informes externs (partida pressupostària important, però massa sovint mig opaca), les seves propagandes dites institucionals i altres despeses i benèfiques de tota mena. Ens podem permetre aquesta disbauxa? Estic convençut que no necessitem tanta gent. No ja per les quotes de llibertat que cada un d’aquests nivells de l’administració ens va acotant sinó pels calés que costa mantenir tota aquesta gegantina estructura administrativa que no fa més que créixer i créixer sense parar.

A més a més ens trobem que cada nivell de l’administració vol deixar petjada en les nostres vides. Els buròcrates amb signatura als diaris oficials (alerta, n’hi ha de molt perillosos!) pretenen que tothom sàpiga qui mana i això vol dir que el ciutadà ho ha de notar, i no necessàriament mitjançant actuacions positives i necessàries per la societat. Amb tants funcionaris i assimilats que pretenen controlar tots i cadascun dels nostres actes com si fóssim pàrvuls, s’està arribant a situacions esperpèntiques i ridícules com la de pretendre fixar quants minuts al dia hem de treure a passejar el gos, o intentar rebatejar el Nadal com a vacances d’hivern amb unes justificacions que no se sostenen, i moltes altres bestieses per l’estil.

El districte, la ciutat, la comarca, la regió metropolitana, la província, la nació, l’estat i Europa. Jo crec que si ens ho miréssim amb una mica de deteniment i un mínim d’interès aviat arribaríem a la conclusió que si s’eliminessin alguns d’aquests nivells administratius el ciutadà no només ho notaria positivament a la seva butxaca sinó també en l’alleujament d’una burocràcia que massa sovint ens ofega. Jo pensava que quan amb molt bon criteri l’administració va decidir eliminar el paper de barba, les pòlisses i els “Dios guarde a Ud. muchos años” de les instàncies allò s’hagués traduït en quelcom més profund, però dissortadament sembla ser que només es tractava de pura façana.

Les reaccions

Gregarisme. L’article de divendres ja era prou llarg i no vaig fer cap menció sobre el meu conegut escepticisme amb tot el què tingui a veure amb les unanimitats i els comportaments gregaris de la gent. Són actituds pròpies d’una societat democràticament poc madura i massa depenent dels poders públics (= subvencions) com la nostra. I amb això no estic insinuant que l’ideòleg del text publicat conjuntament dijous tingui despatx a tal plaça o a tal carrer, tot i que puc tenir les meves intuïcions al respecte.

Resposta de Madrid. Dit això, els mitjans d’informació espanyols no van reaccionar d’una manera unitària a l’editorial dels dotze. Almenys en les formes no hi va haver una resposta única, i cada diari va editorialitzar per separat seguint el seu particular estil. Me’ls vaig llegir tots, i tots apuntaven amb més o menys intensitat en la mateixa direcció. Alguns van ser més educats, suaus i diplomàtics en les formes mentre que els altres s’ho van prendre més a la tremenda, incloent-hi els insults de rigor. Res de nou, res que no fos del tot previsible. Però al marge de les formes de cada diari, en el fons tots venien a dir el mateix, tots defensaven el que se suposa és el posicionament únic d’Espanya sobre el conflicte, en contraposició al que se suposa és el posicionament únic de Catalunya.

Opinió pública i opinió publicada. Una cosa són els diaris i una altra és la gent del carrer. Si no ho tinc mal entès tant a Catalunya com a Espanya encara té plena vigència la llibertat de pensament i, en conseqüència, el dret a la discrepància. Per tant, diguin el què diguin els editorials dels diaris de Madrid i de Catalunya no tots els ciutadans ens hi sentim representats. Dijous passat em vaig sentir una mica incòmode amb tanta unanimitat, tanta coincidència entre les empreses editores dels dotze diaris i tanta gent que suposadament parlava en nom meu amb total impunitat.

El resum de tot plegat és que encara que tant els uns com els altres ens intenten convèncer del contrari, ni els diaris de Catalunya ni els de Madrid reflectien els pensaments únics de les seves respectives clienteles. I no ho reflectien per un motiu ben obvi, i és que aquests pensaments únics, el català per una banda i l’espanyol per l’altra, afortunadament no existeixen. Malament rai el dia que passés una cosa així. Seria la prova del cotó de la desaparició de facto de la democràcia al nostre país. Amb un sol diari i una sola tele n’hi hauria prou. Com a Cuba. Vull creure que això no ho vol ningú o, per ser políticament correcte, quasi ningú.

Val tot?

Els dotze diaris de paper de Catalunya van publicar ahir un editorial conjunt pressionant el Tribunal Constitucional espanyol sobre la sentència pendent de l’Estatut de Catalunya. Posteriorment, han donat suport al text un reguitzell de diaris digitals, blogs, webs i emissores de ràdio i de televisió de tota mena, mitjans públics i privats. Una sentència que, no ho oblidem, tant es pot fer pública demà mateix com l’any que Madrid organitzi uns jocs olímpics. No hi ha cap límit per fer-ho. La premsa espanyola ha reaccionat amb indignació i sorpresa, i alguns fins i tot amb crispació. Es pot entendre. Les metròpolis no acostumen a rebre de bon grat les pressions de les seves colònies díscoles. No m’estranyaria gaire que els diaris espanyols responguessin amb una estratègia conjunta similar que, segurament, podria signar també sense cap remordiment algun dels políticament ambivalents dotze diaris que dèiem abans. I és que tenim els diaris que tenim, alguns d’ells absolutament transversals, en el sentit més ampli del terme.

Se m’acudeixen dues consideracions. O millor dit, tres. La primera: tenint en compte la diversitat ideològica dels diaris que el fan seu i la dificultat de consensuar un text comú, l’editorial conjunt m’ha agradat força. Jo mateix l’hagués pogut signar si estès d’acord amb el text de l’Estatut capat objecte de discussió. Però no és el cas. Això sí, potser hi hagués afegit alguna matisació. Per exemple, que si ens trobem en aquesta situació esperpèntica no és només degut al recurs interposat pel PP, d’altra banda del tot previsible, sinó també pels recursos del PSOE interposats pels governs aragonès i el de ses illes, així com el recurs del Defensor del Pueblo, tots ells sota l'estricta tutela socialista. En altres paraules, ens passa el què ens passa per culpa del PP, sí, però també per culpa del PSOE. Aquí sembla que de dolent només n’hagi un. Doncs no, com a mínim n’hi ha dos. Que cada palo...

Segona consideració. El maltracte fiscal que rep Catalunya (per manca d’espai no entro ara en altres aspectes de la discrepància entre Catalunya i Espanya) no crec que a aquestes alçades el pugui negar ningú. Quan el maltracte fiscal al que estem sotmesos els catalans ha arribat als nivells escandalosos que ha arribat, el plantejament que ens hem de fer és si, per tal d’intentar defensar-nos, en cas d’una clara agressió com aquesta val tot. La meva opinió és que sí, que val tot, exceptuant òbviament la utilització de la violència física. Valen també, per tant, els editorials conjunts de pressió dels mitjans de comunicació catalans i, arribat el cas, fins i tot el tancament de caixes. I tant que valen! Però dit això, ara no ens perdem. L’escenari de la lluita política aviat ja no serà Madrid, ara el què toca és començar a treballar seriosament a l’entorn dels despatxos de Brussel·les (UE) i Nova York (UN), unes organitzacions supranacionals que en el seu moment potser ens hauran d’apadrinar, vull dir que hauran d’apadrinar la descolonització de Catalunya si els catalans així ho decideixen democràticament.

La tercera i última reflexió, aquesta de tipus més personal. Ja he dit altres vegades que quan es va sotmetre a referèndum jo no vaig donar suport al text estatuari, i no ho vaig fer per uns motius que res tenien a veure ni amb els del PP ni amb els d’Esquerra, els dos únics partits parlamentaris que van propugnar el vot negatiu en aquella consulta. Tinc molt clar que el model estatuari constitucionalista espanyol establert fa trenta anys ha quedat definitivament esgotat, i que ara ens cal un altre estatus polític regit per una constitució catalana amb dret a tenir comissari propi a Brussel·les. Això és el què pensem molts. Quants? No en tinc ni idea. Per saber-ho primer ho haurem de votar.

Desactivant falsos arguments

Un article meu que porta per títol Desactivant falsos arguments ha sortit publicat avui al diari El Punt. En la versió digital el trobareu clicant aquí, i en la versió paper (edició Barcelona) surt a la pàgina 18.

Els triestrellats

Un any més es confirma que si un vol anar a un restaurant catalogat amb tres estrelles per aquella casa de pneumàtics, de Pirineus cap avall no cal buscar-los ni a Espanya ni a Portugal. No n’hi ha cap.

A Catalunya, però, en tenim quatre. A Euskadi, tres. Felicitats a tots set (i sobretot als germans Roca que s’han incorporat ara a la colla dels triestrellats) tot i que a mi, mentre algú no em pagui aquests articles comme il faut no crec pas que m’hi trobin. Tinc altres prioritats. Per exemple, canviar-me els pneumàtics Bridgestone del cotxe que faig servir quan no utilitzo el transport públic.

Winners and losers

THE WINNER
Is always a part of the answer,
THE LOSER
Is always a part of the problem.

THE WINNER
Always has a program,
THE LOSER
Always has an excuse.

THE WINNER
Sees a green near every sand trap,
THE LOSER
Sees two or three sand traps near every green.

THE WINNER
Says “Let me do it for you”,
THE LOSER
Says “That’s not my job”

THE WINNER
Sees an answer for every problem,
THE LOSER
Sees a problem in every answer.

THE WINNER
Says “It may be difficult, but it’s possible”,
THE LOSER
Says “It may be possible, but it’s too difficult”

BE A WINNER...

(Aquest text no és pas meu, el tenien penjat en un despatx de Porto Alegre, Brasil. No sé qui n’és l’autor però el missatge em va agradar i ara he pensat que seria bo compartir-lo amb la clientela d’aquest blog)

Denúncia d’uns excessos policials

La rebutjable actitud de prepotència que els dirigents socialistes de l’Ajuntament de Barcelona, encapçalats per Jordi Hereu i Carles Martí, estan tenint aquests dies amb els regidors de l’oposició ja ens dóna una pista bastant fiable d’un tarannà polític que pateix d’evidents mancances democràtiques. Potser a aquestes alçades, després de més de trenta anys continuats ocupant uns despatxos de la plaça de Sant Jaume -banda mar- com si fossin de la seva propietat, els barcelonins ja no en podem esperar gran cosa més. El darrer exemple el trobem en la lamentable reacció que estan tenint aquests senyors després de fer-se públic que també en el nostre ajuntament s’encarreguen informes inútils als amics i coneguts dels governants. Al cap i a la fi CiU i PP només exigeixen conèixer més detalls sobre uns informes que pel que s’ha sabut fins ara s’han encarregat de manera si més no sospitosa. L’equip de govern, intentant amagar a l’oposició una documentació que és pública, o sigui de tots, només tracta d’evitar que se sàpiguen més coses lletges de les que ja han sortit a la llum fins ara.

Per això tampoc ens hauria d’estranyar que la Guàrdia Urbana de Barcelona de vegades s’excedeixi en les seves funcions. Normalment la policia és el reflex dels seus dirigents polítics. La lògica ens diu que d’un equip de govern educat i respectuós amb el ciutadà normalment n’hauria de sortir una policia també educada i respectuosa amb el ciutadà. Dissortadament i pel que dèiem abans aquest no sembla ser el cas de la ciutat de Barcelona. Vull pensar, però, que la nostra Guàrdia Urbana no utilitza com a norma de conducta habitual la provocació, la fatxenderia, els insults i la violència verbal i física gratuïtes contra els seus conciutadans. Però almenys de tant en tant és evident que ho fa, i en aquests casos un ciutadà responsable ha d’exercir el seu civisme i denunciar-ho sense por, encara que aquesta decisió li representi algun maldecap, i un temps i uns diners que per gust segurament utilitzaria d’una altra manera més profitosa.

Els fets als que em refereixo van passar al voltant d’un rutinari control d’alcoholèmia que tenia lloc el passat cap de setmana a Barcelona, concretament al barri del Raval, on la Guàrdia Urbana va acabar agredint gratuïtament, amenaçant i detenint a uns joves espectadors. Resulta que la policia va acabar caient en les provocacions verbals d’un espectador que havia begut més del compte i que juntament amb altres s’ho miraven des d’una distància prudencial. Parlo d’unes provocacions que tot i ser exclusivament verbals jo evidentment no defensaré, de la mateixa manera que tampoc puc defensar que la policia faci un ús forassenyat de les seves atribucions. Em diuen els entesos que ficar-se verbalment amb un policia no pot ser mai motiu d'una detenció. La realitat és, però, que aquest cos policial va acabar perseguint i agredint físicament, amenaçant, emmanillant i portant a la caserna a uns espectadors d’un control d’alcoholèmia, un d’ells transferit posteriorment a la caserna dels mossos on s’hi va estar fins l’endemà, després de passar pels serveis sanitaris per tal d’avaluar-ne les lesions sofertes fruit de la totalment injustificada agressió policial.

Un cop més ens trobem davant d’un clar abús d’autoritat d’uns funcionaris que teòricament ens haurien de protegir, i ara haurà de ser la justícia qui en digui la última paraula.

Viagra, silicona i... antiaging!

El conegut oncòleg i escriptor brasiler Dráuzio Varella és l’autor d’aquesta afirmació: actualment s’està invertint cinc vegades més en medicaments per a la virilitat masculina i silicona per les dones que en la cura del Alzheimer. D’aquí uns anys tindrem velles amb els pits grossos i vells amb el penis dur però cap d’ells se’n recordarà per què serveixen.

Les reflexions de Varella són molt oportunes. Així, semblaria lògic que s’hauria d’invertir més en la investigació sobre l’Alzheimer, i tal vegada podríem concloure que una societat tan superficial com la nostra gasta massa en tunejats com els referits abans per Varella. Sigui com sigui, la seva frase ha fet fortuna i ha estat reproduïda en diversos llocs.

El problema de fons és, però, força més senzill: a la nostra societat, allò que es coneix com el primer món, li costa acceptar que el temps passa inexorablement, també per a les persones, i que aquest fenomen natural té les conseqüències que té, algunes de negatives, això ningú no ho discuteix, però també se’n troben moltes de positives que es tendeixen a obviar.

Relacionat amb tot això veiem també com alguns professionals no paren d’utilitzar el mot antiaging com a gran argument de venda. Sembla ser que avui en dia això d’enganyar el temps té fàcil venda, tot i que no deixa de ser un flagrant autoengany. Però se’ns intenta vendre que el temps no passa, que el podem aturar a voluntat, i sempre hi ha qui s’ho creu i ho compra.

Però quan sento parlar amb tanta fe del antiaging no puc evitar pensar que tal vegada en alguns casos seria molt recomanable fer una visita prèvia al psiquiatre de capçalera o al psicòleg de confiança. I un cop aclarit allò que tots hauríem de tenir clar, que cadascú faci el què vulgui, fins i tot sotmetre’s a un tractament antiaging si creu que en pot treure algun profit. A mi, però, que no m’hi busquin.

Què convé dir quan no es té res a dir?

De Fraga a Geli

Any 1966: dos avions militars dels Estats Units tenen un accident i perden unes bombes termonuclears mentre sobrevolaven la costa de Palomares (Almeria, Espanya). Per demostrar que no hi havia cap mena de perill de contaminació, Manuel Fraga Iribarne, aleshores ministre de Franco, convoca la premsa i es fa retratar mentre es banya a la platja on van caure els artefactes nuclears. Amb posterioritat s’ha demostrat que els temors de la població eren certs, i a dia d’avui Palomares és la localitat amb més radioactivitat d’Espanya. Intueixo que l’espònsor d’aquell bany col·lectiu va ser la casa Meyba però mai hem sabut què els va costar aquella festa.

Any 2009: comença la vacunació voluntària contra la grip nova. Els primers agraciats són els anomenats "grups de risc". Per demostrar que no hi ha cap mena de perill amb una vacuna que tantes suspicàcies ha generat entre la població en general i molt especialment entre els científics en particular, Marina Geli, consellera de Montilla, convoca la premsa i es fa retratar mentre és vacunada en un ambulatori. Ara mateix és massa d’hora per saber quins efectes secundaris tindrà aquesta vacuna sobre la consellera, això suposant que ahir no hagués fet comèdia fent-se injectar un simple placebo en comptes de la vacuna. Ara la consellera Geli potser ens hauria d’explicar en quin grup de risc es troba. O és que tal vegada es va colar passant per davant de tothom?

El PP, un partit d’estratègia anticatalana

El PP potser no és un partit anticatalà com diuen alguns (fins i tot jo mateix potser ho he afirmat alguna vegada) però com a mínim és un partit que segueix una claríssima estratègia anticatalana. Això li dóna molts vots fora de Catalunya a canvi de perdre’n alguns aquí, fins al punt que si s’exclogués Catalunya dels últims resultats electorals ara mateix Rajoy governaria Espanya amb una còmoda majoria i Zapatero seria el cap de l’oposició. Diguin el que diguin els dirigents del PP que el darrer cap de setmana van baixar a Barcelona, Catalunya no és cap prioritat pel PP sinó que és simplement un mitjà més per tractar de recuperar el govern espanyol. Això és així com a mínim des que el PP va assolir aquella majoria absoluta de l’any 2000, a partir de la qual el partit es va treure la careta que Aznar s’havia posat quatre anys abans a la porta del Hotel Majestic de Barcelona, amb aquell yo hablo catalán en la intimidad i tot el que allò significava. Pura comèdia, tot allò era més fals que una moneda de tres euros. Llavors el PP només buscava els vots de CiU i els va tenir. I és que ens agradi o no, defensar sempre i per sobre de tot els interessos d’Espanya com a prioritaris sovint entra en conflicte amb els nostres propis interessos com a catalans. Però no pretenc pas que tothom comparteixi la meva visió sobre el tema i és evident que no tothom la comparteix. Un deu per cent dels catalans en deuen discrepar perquè veig que voten el PP. Un deu per cent dels diputats del Parlament són del PP. 14 de 135. El quart partit de Catalunya. Ningú posa en dubte que el PP és decisiu a Espanya però els resultats electorals ens demostren repetidament que és un partit residual a Catalunya. I tot fa preveure que seguirà sent així.

Llistes obertes: Montilla tria Parlón

En una demostració pràctica de la mena de llistes obertes que defensen alguns, un cop més s’ha demostrat el grau d’autonomia que tenen els ajuntaments i els seus representants. Autonomia zero. Un cop més s’ha demostrat que, en definitiva, qui mana, mana. José Montilla amb l’ajut de José Zaragoza han triat Núria Parlón Gil, novena tinent d’alcalde, com a alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, saltant-se així una bona colla de companys que anaven per davant seu a les llistes. Aquests senyors ja han dit que són contraris a les llistes obertes amb les que els ciutadans podrien decidir una mica més que ara. Això sí, mentrestant ells mantenen el privilegi de gestionar-les com si ho fossin, exercint tot el control no només sobre el partit sinó sobre les persones. Així, Montilla ha demostrat no tenir cap mena de respecte per l’ordre dels candidats que figuraven a les llistes tancades de les últimes eleccions municipals. Ha quedat clar que l’alcaldessa de Santa Coloma ha estat escollida pels cuiners del partit i no pels colomencs o els seus representants. Però que sàpiga la senyora Parlón que de la mateixa manera que aquests senyors avui l’han posat al càrrec, demà mateix la poden treure sense cap mena de problema. D’això en podríem dir la dictadura dels cuiners i segurament no ens equivocaríem gaire.

Banca ètica

Llegint l’altre dia el diari El Punt em va cridar l’atenció que s’utilitzés l’expressió banca ètica com exemple del que podria ser un oxímoron, és a dir, el nom que es dona al conjunt de dues paraules de sentit oposat. Es tractava d’un article molt interessant de la Verónica Sánchez Orpella dedicat al Triodos Bank, una institució financera que es presenta com l’excepció de la regla dintre del món de la banca.

Sóc molt conscient que aquesta societat s’alimenta de determinats tics, al meu entendre massa sovint equivocats, dels que resulta molt difícil desprendre-se’n. Hi ha la idea molt estesa que els empresaris són d’entrada els dolents de la pel·lícula i els treballadors són els bons, que les organitzacions empresarials són l’expressió de la maldat i els sindicats l’expressió de la bondat, i que dintre del món de l‘empresa la banca és lo pitjor de lo pitjor.

En conseqüència, una bona part de la nostra societat accepta de bon grat que l’expressió banca ètica és el típic exemple d’oxímoron, perquè per a molta gent el negoci de la banca té necessàriament unes connotacions negatives, en contraposició a la idea positiva que suggereix l’adjectiu ètica.

Certament no tothom pensa així. Tant en el món de la banca com en el sector de la siderúrgia o entre els fabricants d’ordinadors portàtils hi ha de tot, gent honesta i gent que no ho és, persones ètiques i persones que ni tan sols saben el significat de la paraula ètica aplicada als negocis o a la vida en general. No tinc cap dubte que com diuen a ses illes per tot hi ha de tot, també banquers amb un alt sentit ètic del negoci.

La crisi i la gestió de la crisi

El mes d’octubre es va tancar a Catalunya amb una xifra oficial de 543.603 aturats, que representa un increment del 43.8% sobre les dades de fa un any. Les xifres reals són força més altes doncs se sap amb certesa que determinats col·lectius que ja han perdut tota esperança de trobar feina deixen d’inscriure’s en els corresponents registres.

Per altra banda, les nostres autoritats han afirmat diverses vegades que el pitjor de la crisi ja ha passat. És evident que això no és cert però voldria pensar que ho diuen amb bona intenció, per no alarmar-nos més. Sigui com sigui tenim uns governs amb un molt baix nivell de credibilitat.

Organismes internacionals de tota solvència afirmen que ni aquest any, ni el 2010, ni possiblement el 2011 sortirem de la situació de precarietat econòmica en la que ens trobem. Ens diuen també que, en el context europeu, quan el nostre país torni a treure el cap serà dels últims països en fer-ho, amb tot el que això comporta. Estaria bé que aquests organismes s’equivoquessin però molt em temo que no només no serà així sinó que encara són massa optimistes.

Així mateix resulta trist constatar que a banda de la crisi econòmica aquí ens toca sofrir també la mala gestió que de la crisi en fan les nostres autoritats. Van passant els mesos i no es prenen les mesures imprescindibles per tal d’apaivagar els efectes de la crisi. Encara pitjor, sovint es fa justament el contrari del que s’hauria de fer.

Així, en comptes d’abaixar els impostos per dinamitzar l’economia ens els apugen. Per altra banda, la imprescindible eliminació de les despeses públiques innecessàries és una de les nostres assignatures pendents. De què serveix el Ministerio de la Igualdad? De què serveix mantenir el Ministerio de la Vivienda i el Ministerio de Cultura quan es tracta de sectors traspassats a les autonomies? Són només uns pocs exemples, tres ministeris sobrers, d’una sola administració, la de l’estat. Podríem trobar exemples similars en altres nivells de l'administració pública.

Una altra assignatura pendent és la reforma del mercat laboral, del tot imprescindible si es pretén facilitar la creació d’ocupació, o almenys no entorpir-la. Però aquest sembla un tema tabú tant pels nostres governants com pels líders sindicals de CCOO i UGT que, a la pràctica, actuen com si fossin els veritables vicepresidents del govern. Haver d’escoltar els tronats discursos dels dirigents sindicals d’aquest país és quasi una tortura psicològica. Ja per acabar i sobre aquest mateix tema, deixar la representació dels empresaris de la CEOE en mans d’un personatge que des de fa mesos no paga el sou dels empleats de la seva pròpia empresa tampoc resulta gens engrescador.

Unes preguntes gens innocents

Vista la simpàtica polèmica generada pel meu innocent article d’ahir i tenint en compte els respectables arguments emprats pels benintencionats defensors de la contractació del servei de traducció en ocasió de la visita a Barcelona d’uns senyors nicaragüencs, com és que no es contracten traductors cada cop que una delegació provinent d’Espanya visita el Parlament, un tipus de visites que en aquella institució del Parc de la Ciutadella es dóna molt sovint? És que només hem de fer gestos de dignitat i donar lliçons de protocol als amics nicaragüencs que viuen a milers de quilòmetres de distància? No seria molt més justificat fer aquesta mena de pedagogia amb els nostres veïns espanyols? Què ens interessa més: explicar als nicaragüencs que la nostra peculiar situació lingüística és la que és o intentar convèncer d’una punyetera vegada els espanyols del significat exacte del terme pluralitat lingüística de l’estat, un assumpte que pel que sembla alguns no acaben de tenir prou clar? Potser fins i tot el propi senyor Benach, que també es va sentir molt ofès per aquestes crítiques, ens en podria fer cinc cèntims.

President Benach: paraules i fets

Ernest Benach és el president del Parlament i des que va accedir al càrrec acostuma a fer declaracions institucionals carregades de sentit comú. Va tenir aquella relliscada amb els extres del seu cotxe oficial (la relliscada per la mala gestió que ell mateix en va fer de l’afer, més que per l’afer en sí) però normalment demostra ser un polític bastant sensat. La setmana passada es va adreçar a la ciutadania per parlar de la desafecció política dels ciutadans i de la necessària regeneració política de la que tothom en parla però ningú fa res. Va detallar també algunes idees concretes (sindicatura de comptes, llei electoral, etc.) sobre allò que a parer seu s’hauria de fer sense més dilació per tal d’evitar que el creixent allunyament entre els polítics i la ciutadania acabi esdevenint un divorci definitiu. Unes boniques paraules.

Els fets. El Parlament que presideix Benach va contractar un servei de traducció català/espanyol i espanyol/català amb motiu de la visita a la institució d’una delegació nicaragüenca, cedint així a l’exigència d’alguns diputats que es volien expressar exclusivament en català. Els nicaragüencs lògicament van utilitzar els auriculars quan parlaven els catalans, i amb la mateixa lògica i per motius obvis els catalans en van prescindir olímpicament.

Davant de les crítiques rebudes, la persona que va donar la cara per explicar la contractació del doble servei de traducció va ser el director de l’Agència Catalana de Cooperació, David Minoves, que depèn políticament del vicepresident del govern (que no de la Generalitat), el senyor Carod, el mateix que recentment va anar a Guatemala a comprar una llança que ens va costar un milió d’euros.

Minoves ho va intentar justificar amb l’argument que els visitants “són a Catalunya per saber com s’ha desenvolupat l’autonomia catalana, com han funcionat les institucions i com som capaços de recuperar la nostra llengua i cultura”, afegint que “davant d’aquesta situació, el que no podia era expressar-me al Parlament amb una llengua que no fos el català”.

Considero del tot ridícules aquestes explicacions i, per tant, penso que va ser un error la decisió de contractar el traductor que, convé no oblidar-ho, el paguem entre tots. Una manera més de llençar impunement els nostres diners en temps de crisi. Senyor Benach, sàpiga que amb aquestes ximpleries (*) els desafectes només fan que continuar augmentant.


(*) ximpleria = acció pròpia d’una persona de poc seny.

Berliner Mauer, mai més

Fa dècades que llegeixo el diari cada dia i de totes les notícies que m’han passat pel davant al llarg d’aquests anys la caiguda del mur de Berlín, avui fa vint anys, és la que sense cap mena de dubte m’ha impactat més. Molt més que qualsevol altra.

Avui fa vint anys del principi de la fi d’aquell malson en què es va convertir l’experiment del comunisme a Europa. Avui fa vint anys que es va començar a enderrocar aquell mur inhumà que els d’una banda, la comunista, van construir per tal d’evitar, segons deien, perverses contaminacions ideològiques provinents de l’oest capitalista. Els comunistes en deien “Mur de protecció antifeixista”, i a l’oest era conegut com el “Mur de la vergonya” o el “Teló d’acer”.

Avui fa vint anys que els orientals van recuperar la llibertat de moviments per retrobar-se amb els seus familiars i amics de l’altra banda del mur, després de dècades de separació forçosa imposada per les autoritats comunistes. Avui fa vint anys que els orientals van poder començar a gaudir de totes les altres llibertats a les que fins llavors no tenien accés, amb els lògics inconvenients que l’exercici de la llibertat sempre comporta, sobretot quan un no està acostumat a prendre decisions pel seu compte. Dues generacions d’alemanys orientals havien viscut sota aquell règim i alguns, pocs, especialment la gent que ja tenia una certa edat, no han pogut superar aquell sotrac que els va canviar la vida, i reivindiquen amb nostàlgia el sistema comunista. És el vot residual de la nostàlgia.

Amb independència de les explicacions oficials dels seus constructors, el Berliner Mauer era un mur que a la pràctica només evitava que a algun il·luminat de l’est se li passés pel cap la idea de marxar del paradís comunista cap al pervers oest capitalista. Molts dels que ho van intentar van deixar-hi la vida. Evidentment de candidats a creuar-lo en sentit contrari no n’hi havia, s’entén creuar-lo no per anar-hi uns quants dies de visita sinó per quedar-s’hi a viure.

És per tot això que em costa d’entendre com encara hi ha persones que defensen aquella ideologia, un sistema polític que amb moltes dificultats només pot mig sobreviure en uns pocs racons del planeta (Corea del Nord, Cuba...) a base d’aplicar la mateixa recepta, és a dir, prohibint que la gent marxi, prohibint la llibertat dels ciutadans. Però ja es veu que un disbarat com aquest té els dies comptats. L’últim que apagui el llum i tanqui l’aixeta, suposant que encara hi hagi llum i aigua a disposició dels ciutadans que viuen en aquests falsos paradisos.

Un altre “10” per Xavier Roig

Aquest article del diari Avui d’ahir és el millor resum que he llegit fins ara sobre el cas Pretòria. Pel meu gust, és clar, doncs sóc molt conscient que no serà del gust de tothom.

El drama dels 36 del “Alakrana”

Primer de tot vull deixar constància de tota la meva solidaritat amb els 36 mariners del vaixell Alakrana que porten 36 dies segrestats per pirates de Somàlia. Espero que se’n surtin aviat i sense més conseqüències que els danys psicològics que ja han sofert fins ara.

Però dit això em faig a mi mateix unes reflexions. Tothom sap que fa anys en aigües de Somàlia es produeixen segrestos de vaixells. Tothom sap que allà hi ha molta pirateria descontrolada, vull dir sense control governamental de cap mena ja que tothom sap també que a Somàlia fa anys que no hi ha un govern estable. Tothom ho sap. També ho saben els governs de tot el món. I els pescadors. Tothom.

Llavors, si tothom ho sap, a sant de què alguns pescadors decideixen córrer el risc d’anar a pescar per aquelles aigües tan perilloses? I si tot i ser coneixedors dels molts perills que comporta la pesca a Somàlia prenen l’arriscada decisió d’anar-hi, fins a quin punt el govern espanyol té l’obligació de protegir-los?

Són preguntes que em faig cada cop que un vaixell del nostre país té problemes per aquella zona. I és que no estem davant de cap sorpresa, el cas del Alakrana no és pas el primer, i molt em temo que no serà l’últim.

El ressentiment de dos fiscals

Amb les lamentables declaracions que han fet aquests últims dies Carlos Jiménez Villarejo i José M. Mena sobre la detenció dimarts de la setmana passada de dues persones de l’entorn de Convergència que actualment es troben empresonades a Madrid, aquests exfiscals comunistes només ens han demostrat una vegada més que encara no han paït el seu rotund fracàs professional que els va impedir ficar Jordi Pujol a la presó aviat farà trenta anys, tot i haver-ho intentat pel dret i pel revés amb l’ajut de tot l’aparell polític dels socialistes catalans i espanyols de l'època. Com diuen a l’oest a falta de pan buenas són tortas, i com que amb Pujol no van poder ara s’acarnissen amb dos dels seus excol·laboradors, que algun dia algun jutge ens dirà si són culpables del que se’ls acusa o no ho són. És el ressentiment comunista de dos fiscals espanyols que s’han passat mitja vida destinats a Catalunya però que mai han estat capaços d’expressar-se en la nostra llengua.

No al peatge de la mort

L’impost de successions és fiscalment injust (es paga per un patrimoni que ja ha pagat abans, amb escreix, via IRPF) i socialment insolidari (només l’acostumen a pagar els pobres -les classes mitja i baixa-. Els rics disposen d’uns mecanismes d’enginyeria fiscal –per altra banda 100% legals- i quasi sempre s’estalvien aquest pagament). I no només això. Mentre Catalunya segueixi pertanyent a l’estat espanyol, i aquí em dirigeixo especialment a aquells que tant reivindiquen aquell concepte conegut com unitat de mercat, cal també recordar que es tracta d’un impost estatalment discriminatori (només te’l cobren a Catalunya i a Extremadura).

A més a més, és obvi que es tracta d’un impost que penalitza clarament l’estalvi. El missatge subliminal que se’ns transmet amb el manteniment d’aquest impost és que et gastis tot el que puguis en vida abans que quan et moris se t’ho quedi la Generalitat. I espero que ningú em parli ara d’una obligada solidaritat del mort amb els que es queden. No. El mort ja ha pagat en vida tot el que li tocava i s’ha de permetre que es mori tranquil i no pas amb l’angúnia, com passa ara, de pensar que el Conseller de Finances es troba a l’aguait per cobrar el peatge de la mort als seus familiars tan bon punt surtin del cementiri.

Què podem fer els contribuents que estem en contra de l’impost de successions? La meva proposta és ben senzilla. En les eleccions que es convoquin d’ara en endavant proposo que ens abstinguem de votar els partits que no portin clarament especificada en el seu programa electoral l’eliminació d’aquest impost.

Per evitar malentesos vull aclarir que he pagat aquest impost dues vegades en els darrers 10 anys, i degut a la meva situació familiar és poc previsible que l’hagués de tornar a pagar per tercera vegada suposant que no l’eliminin. Per tant, ara mateix no estic pensant ni molt menys en la meva butxaca particular sinó en el conjunt de les famílies catalanes que, tot just surten del cementiri d’enterrar els seus familiars, han de fer front a una desgràcia afegida: la liquidació del peatge de la mort a la Generalitat.

Lliçons morals i d’un censor amb sou públic

Saül Gordillo és el director d’una empresa pública catalana que ara mateix depèn políticament d’Esquerra. En defensa dels seus legítims interessos polítics, Gordillo segueix impartint lliçons morals des del seu blog, i combina aquesta tasca amb la censura de determinats comentaris que alguns dels seus lectors li fem arribar de tant en tant. Jo puc entendre que no li agradi que alguns ciutadans que contribuïm a pagar-li el sou discrepem de les seves opinions. Però ja em costa més d’acceptar que una persona amb sou públic com ell resolgui les crítiques educades tirant pel dret, és a dir, silenciant els discrepants, encara que ho faci des del seu blog personal. Mort el gos morta la ràbia; mort el crític morta la crítica, aquesta deu ser la filosofia del senyor Gordillo. Dit això, dic també que té tot el dret de censurar-nos, exactament el mateix dret que tinc jo d’explicar-ho.

Dimecres de la setmana passada Gordillo va publicar al seu blog un article on parlava de les primeres reaccions de la classe política sobre l’assumpte de les detencions d’uns polítics i d’uns expolítics fetes el dia abans per la Guardia Civil per ordre del jutge espanyol Garzón. Una de les coses que deia Gordillo és que “Puig (CDC) hauria de fer més cas a Zaragoza (PSC)”, deixant d’aquesta manera molt clar quin és el seu referent. Deia també que “el PSC ha sabut reaccionar”, i es referia a unes paraules de compromís de José Zaragoza, també conegut com el cuiner de Nicaragua, dient que al seu partit “no hi ha lloc per a gent d’aquesta”.

Atenent a la possibilitat que ens ofereix el seu blog de comentar els seus articles, jo li vaig deixar un missatge que deia textualment el següent:

"Està be defensar el tripartit i els seus membres ja que el teu sou depèn d’ells però penso que quan dius que "el PSC ha sabut reaccionar", simplement per unes declaracions de José Zaragoza, t’oblides que, mentre no es demostri el contrari, tots els detinguts d’ahir són innocents, de la mateixa manera que també és innocent el senyor Millet. En canvi, a un condemnat en ferm per delictes similars, Josep M. Sala, el PSC el va nomenar secretari de formació i es va reincorporar a l’executiva del partit tant bon punt va sortir de la presó. Amb això vull dir que les declaracions de Zaragoza dient que al PSC no hi ha lloc per a gent d’aquesta s’han d’agafar amb molta prudència. De moment, “gent d’aquesta” es troba còmodament instal·lada a la direcció del seu partit."

Evidentment aquest comentari va ser censurat per Gordillo, i dic evidentment perquè no és pas la primera vegada que això passa i ja no em ve tant de nou. En quedi, però, constància; un cop més.

Alavedra, Garzón, Millet, Montull, Prenafeta i Solaz

D’aquests sis noms ordenats alfabèticament i mentre no es demostri el contrari, dos són delinqüents confessos, dos són jutges i els altres dos són innocents. Estem davant d’uns episodis judicials que tot just comencen i ningú sap encara com acabaran. Mentrestant, sobre les decisions que han pres fins ara aquests dos jutges aquí hi ha un article que diu més o menys el mateix que penso jo.

·

PS: No em puc estar de dir que ja han passat sis dies des de les detencions i Jordi Pujol encara no ha dit aquesta boca és meva. I francament, això sí que tampoc no hi ha qui ho entengui.

Un tracte degradant innecessari

No acostumo a comprar El Mundo però me’l miro cada dia per internet, com faig amb altres diaris catalans i estrangers. Però com que no en sóc subscriptor no puc accedir a tots els continguts de la versió digital del diari. Una de les coses que no puc llegir són els seus editorials; només puc llegir-ne els títols que, sovint, ja ens ho diuen tot.

El diari El Mundo no destaca precisament per la seva simpatia amb Catalunya i la majoria dels polítics catalans, ni amb CDC i el PSOE-PSC-PSOE en particular. És precisament per aquesta línea editorial tan marcada que avui m’interessa destacar que també en aquest diari s’editorialitza sobre l’innecessari tracte degradant, buscant l’espectacle mediàtic, que la Guardia Civil o la judicatura espanyoles (ignoro qui n’és el responsable directe) van sotmetre ahir a uns detinguts relacionats amb la política catalana. L’editorial porta per títol:

No era necesario esposarlos y menos exhibirlos

Potser convé recordar que quan es fan els trasllats de presumptes terroristes a la Audiencia Nacional de Madrid els furgons acostumen a entrar al pàrquing de l’edifici abans d’obrir les portes. Per tant, resulta materialment impossible veure’ls i menys encara fotografiar-los emmanillats i portant com poden una gran bossa d’escombraries amb les seves pertinences.

Algú ja va dir fa temps que el gran problema d’Espanya no és Euskadi sinó Catalunya. Jo també ho penso, i l’espectacle mediàtic que ens va brindar ahir Espanya n’és una prova més.

Més restaurants econòmics a Lisboa

A banda del Ruca, unes visites que no fallen mai quan sóc a Lisboa, avui podem parlar d’uns altres restaurants lisboetes que compleixen tres característiques: són negocis sense pretensions ni luxes de cap mena, hi pots menjar força bé per uns quinze euros tot inclòs i són molt cèntrics, in a walking distance que diuen els anglesos.

O Cantinho do Bem Estar. Es troba a la Rua do Norte 46, a pocs minuts a peu del conegut i pel meu gust massa turístic Café A Brasileira, aquell que té a la porta la coneguda estàtua de Pessoa en bronze, veritable meca del turista. O Cantinho és un restaurant molt petit (vint o vint-i-cinc places en total) i convé anar-hi d’hora, a quarts d’una. Cuina excel·lent, servei molt correcte tot i que l’amo, que té cura de les taules, a primera vista pot semblar una mica eixut. Però al final t’adones que no ho és.

Palmeira. Tot un clàssic, té més de 50 anys segons em va explicar fa poc, molt orgullós, el seu amo. És a la Rua do Cruxifixo 69, sortint del metro de Chiado a unes poques passes a mà dreta. Entrant al local a mà esquerra hi ha un saló molt agradable per a no fumadors, i al fons del local hi ha la sala de fumadors, normalment amb força més xivarri que l’altra. Parròquia bàsicament de lisboetes, però degut a la zona on es troba també hi entra algun turista.

Casa do Alentejo, Rua Portas de Santo Antao 58. L’entrada discreta i lletja no dona cap pista del que et trobaràs a dins un cop has pujat l’escala. Tenen també botiga on pots trobar tota mena de productes de l’Alentejo. Típica cuina alentejana. Els plats del dia solen estar sempre força bé (millor que agafar-ne un de la carta), però la característica principal d’aquest lloc és el local en si mateix. Una curiositat que cal visitar encara que no t’hi quedis a menjar, amb un petit teatre annex, sala de ball, etc.

Si teniu previst anar properament a Lisboa espero que aquestes noves referències culinàries us puguin ser d'utilitat.

El veritable problema de fons

Encara que el President de la Generalitat aparegui voluntariós al Parlament i ens demani amb tota solemnitat que no perdem la confiança en els polítics, perquè no tots són uns lladres i uns corruptes sinó només uns quants, ja poca gent dubta que la corrupció entre la classe política del nostre país forma part del sistema. És una pràctica tan generalitzada i assumida pels líders polítics que tot un expresident de la Generalitat com el senyor Pujol l’altre dia també es va permetre el luxe d’amenaçar amb tirar de la manta. Una prova més que... l’expresident se’ns fa gran.

Hi ha a la nostra societat una sensació molt estesa, també entre els gestors polítics, que el diner públic no és de ningú i, com que no té amo, el gestor polític de torn pot fer i desfer a caprici amb total impunitat. Des del govern es subvencionen fundacions lligades als partits polítics amb representació parlamentària. Aquestes ajudes evidentment no es donen a canvi de res sinó com a contrapartida de rebre determinats favors. Reben també subvenció les fundacions culturals a canvi d’un percentatge de retorn al partit via conveni, o allò que convingui en cada moment i circumstància. Una de les coses que he aprés aquests dies amb el cas Millet és que d’aquest percentatge de retorn en diuen conveni.

Des que el món és món la condició humana és la que és. Vivim rodejats de bandarres i de bona gent, tot i que estic convençut que dels últims n’hi ha molts més que dels primers. Encara que lògicament els primers, quan els enxampen, fan més soroll mediàtic que la bona gent que sol passar per la vida de manera més discreta.

Per tant, que els gestors del diner públic caiguin en la temptació de desviar-lo per a fins que els beneficien personalment, ja sigui directament a ells o a l’empresa del cunyat o a la seva colla política, a mi tampoc em sorprèn gaire. En tot cas em sorprèn la manca de controls efectius que evitin aquesta mena de delinqüència. No és cap secret que només amb les irrisòries quotes de la militància i la subvenció per vot rebut a les eleccions els partits polítics no poden funcionar amb l’exagerat ritme de despesa que porten. I a partir d’aquesta realitat és lògic pensar que els partits s’hagin de buscar la vida. I se la busquen, i tant que se la busquen!

El problema de fons és que ens hem acostumat a viure en una societat subvencionada, i amb la decisió de donar-te o de retirar-te la subvenció el gestor polític de torn disposa d’una possibilitat real de fer-te xantatge que evidentment no hauria de tenir, i alhora qui rep la subvenció farà el que sigui per tal de no perdre-la. I mentrestant els dos principals partits que tenen a les seves mans l’elaboració d’una normativa legal que reguli el finançament dels partits polítics, una assignatura pendent des de fa més de trenta anys, segueixen actuant amb aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny, és a dir, sense fer absolutament res al respecte. I anem tirant d’escàndol en escàndol fins al punt que dissortadament ja ens hi comencem a acostumar.

BBVA: confiança per confiança

Fa anys vaig obrir un compte corrent al banc que ara es fa dir BBVA (llavors tenia un altre nom), un compte que darrerament tenia pràcticament inoperatiu. Algun rebut domiciliat de tant en tant i algun ingrés en efectiu per tal d’anar mantenint un saldo més aviat discret era ara tot el seu moviment.

Fa uns dies hi tenia un saldo de 164 euros i, sense avisar-me, el banc es va prendre la llibertat de retornar impagat un rebut de 174 euros que estava domiciliat en aquest compte. No discuteixo el fet que el límit de la confiança, és a dir, el risc, que el BBVA fixa per a cada un dels seus clients el decideix el propi banc i, per tant, ara ja m’ha quedat clar que la confiança que em tenen és inferior a 10 euros.

Però confiança per confiança, si el BBVA no va confiar en que jo els cobriria un descobert de 10 euros, que aquest hagués estat el risc del banc si ells haguessin atès el pagament del rebut, a partir d’ara jo també he deixat de confiar en aquest banc. Em fa por que si a partir d’aquest incident un dia em presento al BBVA a demanar els meus diners el banc no me’ls pugui tornar.

Vaig parlar amb la directora de la sucursal però no em va voler donar cap satisfacció. Llavors li vaig dir que només em deixava l’opció del derecho al pataleo, i que donaria a conèixer públicament l’incident per tal que altres clients sabessin amb qui es juguen els quartos.

Evidentment tancaré aquest compte. No hi veig cap motiu que justifiqui que a partir d’ara la meva confiança en el BBVA hagi de ser superior a la que el BBVA ha demostrat tenir amb un client amb més de trenta anys de trajectòria com a tal. Ells s’ho perden.

Amèrica segons TV3

A banda de la més que lògica corresponsalia als Estats Units amb seu a Washington i a càrrec del senyor Bassas, aquell periodista que sembla ser que té massa crosta catalanista per continuar treballant a la Catalunya governada pel tripartit, la nostra cadena pública de televisió només disposa d’una altra corresponsalia fixa per a tota la resta del continent americà. Té la seu a Caracas i la porta Isabel Galí. Potser recordareu que quan aquesta senyora es trobava destinada a l’Orient Mitjà i ens feia les cròniques sobre els jueus i els palestins, sempre es mostrava indefectiblement partidària dels de la kefia en detriment dels de la kipà. No sé si va ser per les seves claríssimes simpaties i antipaties polítiques que la van enviar allà, o potser precisament per això la van acabar traient de Jerusalem per enviar-la a Caracas.

La qüestió és que ara la senyora Galí ha desat la kefia a l’armari i s’encarrega d’explicar-nos les bondats (i també, de tant en tant, alguna maldat, tot s’ha de dir) del chavisme veneçolà, així com les dels seus règims satèl·lits liderats per aquells governants que han anat sorgint darrerament apadrinats pels petrodòlars del règim d’Hugo Chávez (Aló Presidente!). Parlem de la Bolívia d’Evo Morales, de la Cuba dels germans Castro (tot i que aquests dictadors ja hi eren molt abans, ja porten més de cinquanta anys ocupant els despatxos governamentals de l’Havana), de l’Equador de Federico Correa, de l’Hondures de Manuel Zelaya (un projecte de dictadura chavista ara mateix a la corda fluixa), així com també de la Nicaragua de Daniel Ortega, un dels promotors de la piñata en què va acabar tristament aquella primera etapa del sandinisme post Somoza que tant prometia, de la mateixa manera que també prometia molt el castrisme de l’any 1959, i després va anar evolucionant fins arribar a la trista realitat d’avui en dia.

Sense ser cap especialista en l’Amèrica llatina, que no ho sóc tot i que hi he estat unes quantes vegades, tinc alguna idea de quins són els països informativament més interessants de la zona: cap dels països que cobreix actualment TV3.

A TV3 se li veu massa el llautó de la ideologia dels seus dirigents, i ens transmeten una visió d’Amèrica que no té res a veure amb allò que et trobes quan hi vas. Pretenen fer-nos creure que a Amèrica només hi ha dues realitats: els Estats Units per una banda i la creixent xarxa del chavisme per l’altra. Però l’Amèrica llatina és, afortunadament, molt més que això.

La vuitena Ateneuesfera

(Foto: Guillem Carbonell, l'ànima de l'Ateneuesfera)

Abans d’ahir els membres de l’Ateneuesfera ens vàrem trobar una vegada més a l’Ateneu Barcelonès. Amb les sis noves incorporacions de dissabte ja som 35 bloggers els que amb més o menys continuïtat hem participat en les vuit reunions que s’han fet fins ara. Trobareu la relació completa d’ateneuesfèrics a la columna de la dreta d’aquest blog.

Els nous membres són la Beli Artigas, en Galderich, en Gerard Balagué, en Puigmalet, en Víctor Pàmies i en Xavier Caballé. Algunes d’aquestes persones gestionen més d’un blog (i algun més de dotze!!!) però, per no complicar-ho, a la relació de la dreta només hi figura un blog per cada ateneuesfèric.

Si voleu saber-ne més sobre la reunió de dissabte, trobareu altres cròniques molt més completes aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i...

Un article meu al diari El Punt

El Punt es defineix com un diari independent, català, comarcal i democràtic. A l’edició d’avui hi ha un article meu. En la versió digital del diari es pot llegir aquí, i pels que opteu per la versió tradicional en format paper (1.20 € al quiosc) el trobareu a la pàgina 16 (edició Barcelona) o a la pàgina 19 (edició Comarques Gironines). Espero que us agradi.

Bon cap de setmana a tothom!

En temps de crisi, gastar o estalviar?

Segons el nostre govern en temps de crisi com ara s’ha de potenciar el consum de la gent. Segons l’autor d’aquest blog el que s’ha de fer en època de crisi és exactament el contrari, és a dir, moderar el consum i fins i tot plantejar-se la possibilitat d’estalviar. És pur sentit comú. Evidentment no parlo en termes de país, no parlo de macroeconomia, sinó que ho plantejo des d’un àmbit estrictament personal i familiar. Sense oblidar, evidentment, que la possibilitat d’estalviar depèn de si t’ho pots permetre. Però si ho pots fer, fes-ho sense dubtar-ho. No sabem amb què ens podem trobar demà o què passarà l’any vinent. Però sí sabem que tots els indicadors seriosos i el sentit comú ens avisen d’un aprofundiment d’aquesta crisi, que portarà molta més gent a l’atur, digui el què digui el nostre govern amb aquell irresponsable fals optimisme que ens intenta encolomar. El meu consell passa doncs per prescindir de les apel·lacions governamentals al consum com si no passés res o com si el pitjor ja hagués passat. No gastis més del compte i, sobretot, no llencis els diners en despeses innecessàries i prescindibles, encara que t’ho demani el govern. En primer lloc perquè fa lleig, dones mal exemple. I en segon lloc perquè gastar per gastar, consumir per consumir, és a dir, llençar els diners no porta enlloc, no t’aportarà res de positiu. Si tens un excedent d’euros i no vols estalviar podries canviar aquella tendència general al consumisme que tots tenim per algun gest de solidaritat cap a persones o col·lectius que en aquests moments ho passen malament i ho necessiten més que tu.

L’únic col·lectiu que en temps de crisi es pot permetre el luxe de no reduir despeses és el dels funcionaris públics, uns treballadors privilegiats que gaudeixen d’un contracte laboral i un sou assegurats de per vida, amb o sense crisi. Per a ells no hi ha crisi que valgui ni corren cap risc d’haver d’afrontar un sobtat ero, tot i que alguns pensem que no hauria de ser així i que les conseqüències de la profunda crisi, que no ha fet més que començar, s’haurien de repartir solidàriament entre tots els treballadors. Però mentrestant, els funcionaris que facin cas al govern que els paga el sou i que gastin el que faci falta. El que demano és que des del govern es deixi de predicar la recepta irresponsable del consum a un treballador de la Nissan o a un autònom que avui encara té feina, ni que sigui precària, i demà vés a saber. Tampoc penso que sigui demanar massa que des del govern deixin de tractar-nos com si fóssim uns indocumentats que no sabem gestionar els nostres assumptes.

Participar en política

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil. Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això.

No diré res de nou si afirmo que m’interessa molt la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre. Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amén a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.

Però aquesta independència personal no m’ha impedit, en els últims anys, ser candidat a diputat tant del Congreso de los Diputados de España com del Parlament de Catalunya. També he estat candidat a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat molt lluny de poder accedir a l’escó. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals. Petites vanitats!

El meu interès per la política també m’ha portat a fer un seguiment de les activitats més o menys internes dels partits polítics. Així, he assistit com a convidat als congressos de diversos partits. S’ha de dir que en algunes ocasions, tot i haver-ho demanat expressament, alguns partits han declinat deixar-m’hi anar. I és que no tots els partits tenen el mateix grau d’obertura a la societat civil.

Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona el passat dia 3: l’assemblea fundacional de Reagrupament. Aquell dia jo era fora del país i per això no hi vaig poder anar. Així com la recent enquesta d’Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana, l'entrada d’aquesta nova opció a l’escenari de la política catalana també pot marcar un abans i un després. Crec que val la pena fer un seguiment exhaustiu de les noves opcions polítiques que se’ns presenten als catalans. Ho dic també per la que aviat ens pugui presentar la Montse Nebrera ara que sembla que per fi ha vist la llum.

Aprofitant que en aquest país...

...el pensament encara és lliure i veient la decisió d’ahir del jutge Solaz de deixar en llibertat al lladre Millet, un pot arribar a pensar que en la nòmina dels "no ens farem mal" de Don Fèlix potser hi ha més gent de la que en principi podíem suposar.

La polèmica reforma d’una llei polèmica

Uns ens asseguren que eren dos milions, exagerant ridículament a l’alça. Uns altres (agència EFE) informen que els que abans d’ahir van sortir al carrer van ser només 55.316 persones; també se’ls veia el llautó d’una hora lluny. Sigui com sigui i veient les imatges que s’han difós de la manifestació de dissabte a Madrid, els manifestants i els seus acompanyants menors d’edat (*) eren molts. Una gentada impressionant que no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat posi en dubte.

Ara bé, en un sistema democràtic se suposa que es legisla i es governa en base als vots obtinguts a les eleccions i no segons el número de manifestants que en un moment determinat puguin sortir al carrer. És a dir, les lleis es discuteixen, es modifiquen i es promulguen als parlaments, i allà només hi intervenen i voten els diputats, com no podria ser d’altra manera.

Determinats aspectes polèmics de la llei sota litigi em desagraden força, com desagraden a molta altra gent, també a membres reconeguts del PSOE, el partit que promou aquesta reforma. Però dissortadament això em passa no només amb aquesta llei sinó amb quasi totes les lleis. I és que mai he tingut la sensació que les lleis que finalment surten aprovades són com les que faria jo si tingués la potestat de fer-les. Però no és el cas.

Per tant, també em desagradaria que una manifestació multitudinària pogués fer canviar el contingut d’una llei. Perquè es comença per aquí i mai se sap fins on es pot arribar. El sistema democràtic té moltes mancances però sembla ser que de moment no n’ha sortit cap de millor. Ras i curt, el dret inqüestionable de manifestar-se no comporta ni de lluny el dret de modificar una llei mitjançant una manifestació.

De totes maneres és curiós constatar que el partit que més ha mogut els fils d’aquesta manifestació (tot i que astutament el Partido Popular no figura entre els seus convocants) va governar aquest país durant vuit anys, i sobre el tema del dret a l’avortament –que d’això es tracta- no va fer res. És a dir, el va mantenir, tot i gaudir d’una confortable majoria absoluta durant la meitat del seu mandat. A la manifestació de dissabte s’hi varen deixar caure alguns membres d’aquell govern, fins i tot el que llavors n’era el president. Eren unes presències que al meu entendre grinyolaven. Des del meu respecte més absolut a qui es manifesti en contra del dret de les dones a avortar, jo aquí hi veig una gran dosi de cinisme, sobretot per part d’alguns.


(*) Als menors d’edat no se’ls hauria de considerar com a manifestants normals i lliures. No puc evitar sentir malestar cada cop que veig menors d’edat participant en manifestacions al costat dels seus pares, o dels seus mestres, o de qui sigui. Si això no és una manipulació dels nens ja em diran què és. I ja que surt el tema i al marge de la manifestació de dissabte, afegiré que aquestes manipulacions les practica tant l’esquerra progressista com la dreta conservadora, encara que darrerament aquests són adjectius totalment intercanviables entre ambdues ideologies.