Sens dubte, millor Rajoy

Aquest article no s’ha de llegir, com altres que a vegades apareixen en aquest blog, entre línies. Tampoc se n’han de fer segones o terceres lectures. És un al·legat clarament favorable a que Mariano Rajoy segueixi presidint el PP, sense reserves. Tractaré d’explicar-ho des de la meva posició de no militant, no votant i no simpatitzant d’aquest partit (ni de cap altre d’àmbit no català). De fet, no milito ni he militat mai enlloc, ni tinc previst fer-ho a curt termini.

No ens enganyem, mentre Catalunya pertany a Espanya, tant si és per molt temps com si només són quatre dies, al capdavant del govern espanyol sempre hi tindrem un socialista o un popular. Se’m fa difícil per no dir impossible imaginar-me la possibilitat que el govern estigui encapçalat per un altre partit diferent dels dos grans.

Fa quatre anys el PP va cedir al PSOE els trastos de manar, després de haver-se passat vuit anys governant. Ara el PSOE porta quatre anys al govern i en té, com a mínim, quatre més per endavant. Són les anomenades alternances polítiques, un fenomen que sovint encara se’ns fa estrany doncs durant molts anys a Catalunya no n’hem experimentat. Rajoy ha intentat arribar a La Moncloa en dues ocasions, el 2004 i el 2008, sense aconseguir-ho, i les properes eleccions seran, en principi, l’any 2012. El que ara mateix es discuteix és qui hi haurà al capdavant del PP quan se’ns convoqui novament per anar a votar.

L’oposició interna a Rajoy està formada pel sector més dretà del partit, tot l’entorn d’allò que alguns en diuen la derecha extrema o la brunete mediática. Els caps visibles d’aquesta oposició interna són, per la banda política, Esperanza Aguirre i els seus, i per la basant mediàtica, els federicos i els pedrojotas, amb efectius instruments com són ara El Mundo, la Cope, LibertadDigital, TeleMadrid, etc. És tota aquella colla de gent que al principi d’estar Rajoy a la presidència del PP li deien maricomplejines. Després, no se sap ben bé perquè, van deixar d’anomenar-lo així, i ara ja hi tornen. Sembla ser que els agradava més Aznar, i ho demostren així.

Si ara Rajay decidís no seguir al capdavant del PP, o el seu partit el convencés de que tornés a fer de registrador de la propietat a Santa Pola, qui hi posarien en el seu lloc? Crec no equivocar-me si dic que hi veuríem una persona més inclinada a la dreta més nacionalista (nacionalista espanyola, s’entén), especialment en els temes més sensibles, els territorials i lingüístics. Podria ser Esperanza Aguirre, o José Bono (sí, sí, per què costa tant d’imaginar-se un Bono pepero?) o una altra persona d’aquest tarannà. Tampoc s’ha d’excloure la possibilitat d’un retorn d’Aznar, però no del primer Aznar que deia que parlava català sinó del darrer Aznar, el de la majoria absoluta que es creia que ja dominava l’anglès.

Davant d’aquest panorama, penso que el millor pel país passaria per la continuïtat de Rajoy al capdavant del seu partit, potser una mica més moderat si és capaç, per fi, de desempallegar-se dels fidels que li va deixar Aznar com a herència enverinada. No sé si això també seria el millor pel seu partit; a Catalunya segur que sí però a Espanya no ho tinc tan clar.

Aigua

Només vull dir-vos que si esteu interessats en el tema de l’aigua, en la manca d’aigua que patim des de fa temps, he llegit un comentari que segurament us pot interessar. És aquest enllaç. Es tracta d’un blog també de tota confiança, i de la solvència del seu autor us en puc donar totes les garanties. Bon diumenge!

El canvi d’horari, voleu dir que val la pena?

Només aquells que facin un exercici de bona voluntat i utilitzin una lupa de molts augments potser arribaran a la conclusió -al meu entendre errònia- de que les conseqüències positives del canvi d’horari que ens fan fer aquesta nit superen els molts aspectes negatius de la controvertida mesura. Dit això, el que per a mi resulta sorprenent és que la mesura tingui la pràctica benedicció de la societat i quasi ningú en faci objecció.

Em comentaven fa poc uns ramaders que segons quin tipus de bestiar és molt sensible a aquests canvis, i em posaven l’exemple de les vaques lleteres. Per tal que no els baixi la producció de llet, ells han de fer els canvis d’horari molt suaus i progressivament, durant una setmana sencera o més, i aplicant-hi tan sols uns pocs minuts cada dia. És a dir, han d’enganyar les vaques. Si tal com diuen les autoritats apliquessin els seixanta minuts de cop la propera nit, la setmana que ve els baixarien els ingressos per la disminució de la producció de les seves vaques, que estarien massa estressades pel canvi sobtat. Això diuen els ramaders i no tinc perquè dubtar-ho. De fet ja feia temps que intuïa que les vaques son més llestes que alguns humans.

Tenim també des de la gent ultrasensible que els agafa com una sensació de mini jetlag per aquesta hora de diferència, fins els que dues vegades l’any ens passem una bona estona canviant l’hora de tot allò que no ens la canvia automàticament com els ordinadors. Parlo dels rellotges, despertadors, impressora, fax, rellotges penjats a la paret, el rellotge del microones, el del forn, dvd, video, tele, telèfons fixos i mòbils i altres aparells electrònics de tota mena, el rellotge del cotxe, etc., i segur que encara me’n descuido algun.

I els malalts? I els hospitals? S’imposa recalcular per cada malalt les medicacions que s’han de prendre exactament cada x hores per tal de perjudicar-los com menys possible. Hi ha també l’alternativa de tirar pel dret i passar olímpicament de tot, i creure que per una hora més o menys tampoc els passarà res. Però si a les vaques els afecta tant negativament no és agosarat concloure que el canvi afecta també les persones, encara que la seva funció a la societat no sigui la de produir llet.

No dic que sigui bo ni dolent però és un fet que la propera nit o la gent dormirà una hora menys o, si vol dormir les mateixes hores de sempre, s’haurà de llevar una hora més tard -si pot- i llavors gaudirà d’un diumenge més curt. Per altra banda, qui passi la nit a l’hotel i hagi de deixar la cambra demà abans de les dotze del migdia l’haurà utilitzat una hora menys, i l’hoteler segur que no li deduirà res per aquest concepte.

Quant als avantatges, diuen que amb els canvis d’horari cada llar s’estalvia sis euros l’any en energia pel millor aprofitament de la llum solar, és a dir, mig euro al mes, menys de dos cèntims al dia. I aquest ridícul cèntim i escaig diari per cada llar encara s’hauria de dividir pel número de persones que visquin a la casa. Això és menys que xavalla. Quasi res. Res.

Contrastant amb aquest suposat estalvi que de tan minso ni es nota, a Bèlgica s’estan plantejant eliminar de la circulació les monedes d’un i de dos cèntims d’euro, en vistes a que en el futur la moneda més petita sigui la de cinc cèntims. És l’altre extrem. Crec que no cal i, a més, aquesta mesura crearà inflació per la tendència incorregible que tenim a arrodonir sempre a l’alça. Les d’un i dos cèntims són monedes amb les que no es pot pagar res però si n’ajuntes unes quantes ja pots fer alguna cosa, com ara pagar els noranta cèntims de la barra de pa amb xavalla petita quan la noia del forn fa veure que no t’entén i se’t gira d’esquena quan li fas la comanda en l’idioma d’aquí. És només un exemple però segur que en trobaríem d’altres tant o més pedagògics encara.

Com a conclusió, m’afegeixo als que des de fa anys demanen eliminar aquesta pràctica que cada sis mesos ens causa unes molèsties que ens podríem evitar. On s’ha d’anar a firmar?

El totxo: créixer per créixer a qualsevol preu

Les meves nocions d’economia són tan bàsiques, tan limitades, que els meus amics economistes potser es posarien les mans al cap o directament es farien un tip de riure si llegissin aquest article. Confio que sent avui divendres potser ja hauran marxat de cap de setmana cap a la Cerdanya o cap a l’Empordà, o hauran anat a passar un parell de dies a Lisboa (opció que no deixo de recomanar mai), i que aquest article els passarà desapercebut. Però si tot i sent divendres l’acaben llegint, estic segur que ho tindran en compte i seran comprensius amb mi abans de jutjar-me massa severament.

Així, reconec que des de fa uns quants anys em costa un esforç anar digerint les tasses de creixement quasi sense límit de certes empreses, un creixement basat essencialment en comprar a crèdit tot allò que se’ls posa per davant, i basant-se quasi exclusivament en unes expectatives de futur exageradament optimistes. Això pot durar una temporada, fins i tot una temporada llarga, però al final la realitat i la lògica sempre s’acaben imposant.

Fa massa temps que llegim als diaris que tal empresa ha crescut en un any amb xifres de dos dígits, i que els seus beneficis ho han fet encara en percentatges superiors. El que no es diu gaire o directament s’intenta amagar és que aquest creixement desmesurat l’han assolit a base d’un endeutament quasi sense límit, a base d’un crèdit bancari fàcil i poc rigorós, a base del que es coneix com un canvi de cromos. Això no és normal, aquesta bombolla arriba un moment que es desinfla o explota sense més. Si la bombolla es desinfla poc a poc potser encara si és a temps de controlar-ho però si peta de cop no hi ha res a fer.

Veiem com comencen a tornar a tocar de peus a terra uns peculiars personatges que fa quatre dies quasi no en tenien ni per menjar calent, i que amb molt poc temps ens han dit que s’havien transformat en uns grans empresaris i financers als que tothom els feia reverències. Ara s’adonen que deuen molt més del que tenen i quan els bancs creditors els pressionen una mica no ho poden assumir. Evidentment, aquests bancs que amb tanta alegria concedien facilitats crediticies sense mirar-s’ho massa són els primers a tremolar.

Tot plegat són unes pràctiques de risc portades al límit. Pràctiques que en el món de l’empresa darrerament se n’han vist més del compte i, encara que el sector més visible és el del totxo, no és pas l’únic. Les coses sembla que vulguin començar a tornar al seu lloc però en el camí de tornada a la realitat sentirem molts espetecs i més d’un terrabastall.

“No voy a decir ni mu” (Bono)

Me’l crec. Me’l crec a pies juntillas. Ara no dirà ni mu. No té cap necessitat de dir res. A més, aquest só, “mu”, només el deixen anar els cabestros i Bono evidentment no és un cabestro, ell sempre ha dit que és el fill d’un falangista, i un cabestro no pot ser fill d’un falangista.

És evident que José Bono serà el proper president del parlament espanyol. Així ho vol Zapatero i així ho vol ell mateix. Amb aquestes dues voluntats n’hi ha prou. Duran (CiU) mareja la perdiu i fa veure no sé què i ens diu que encara no ho té clar, però se li escapa el riure per sota el nas. De fet, el que voti CiU és irrellevant. Ell sap millor que ningú que en els propers quatre anys Bono el presidirà com a diputat, li agradi a Duran o no (no queda massa clar si li agrada o no), li agradi a Mas o no (sembla que no li agrada gaire), li agradi a Pujol o no (diu que no li agrada gens).

Que com ho sé? Molt senzill. Abans de les eleccions uns candidats de la franquícia catalana del PSOE, entre els que hi havia la doctora Chacón, ara ja tots ells diputats electes, van assegurar que Bono no seria president del parlament espanyol. Va ser la senyal, la prova del 9. De seguida ho vaig veure clar; Bono seria president, evidentment amb els vots favorables de tots els diputats de la franquícia. Todos a una.

Convé recordar que els diputats de la franquícia es caracteritzen per dir aquí una cosa i allà la contraria. Ja ens els coneixem. Estatut de Catalunya. Papers de Salamanca. Balances fiscals. Presidència de Bono. I podríem seguir amb molts exemples més. Ells fan el seu paper i es pensen que queden la mar de bé amb tothom. Ells saben molt bé qui mana, i qui mana és al carrer Ferraz de Madrid i no al carrer Nicaragua de Barcelona. Aquí sí, allà no. Allà sí, aquí, no. És el paper que tenen reservat a la política estatal (ells en diuen nacional), el seu trist paper. En cas de conflicte entre Catalunya i Espanya ells ho tenen clar: Espanya.

A mi, particularment, m'il·lusiona la perspectiva de quatre anys amb un Bono dient i fent de les seves. Segur que serà infinitament més divertit que el seu predecessor, Manuel Marín, sempre tan seriós, sempre amb aquell posat d’emprenyat. Amb Bono serà molt diferent. Segur que ens ho passarem bé.

Que què? Que amb Bono a la presidència del Parlamento no es podrà parlar català a Madrid? I? Amb tota franquesa, a mi el que m’agradaria es que es pogués parlar català amb normalitat al Caprabo de sota a casa, a l’agencia de la Seguridad Social de dues cantonades més avall, al BBVA del carrer del costat, a l’Hospital Vall d’Hebron, a l’oficina on ens fan els passaports, al control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, en aquell restaurant (quasi tots), etc. Però un cop surts de Catalunya ho tinc clar. A Roma s’ha de parlar italià, a Paris s’ha de parlar francès, i a Madrid s’ha de parlar espanyol. És el que toca.

Referint-se a Bono, el diputat Erkoreka (EAJ-PNV) va dir que "es bueno que los cabestros estén bien acotados. A los animales mansos se les puede dejar pasar con libertad, pero los cabestros, o están bien acotados, o pueden hacer mucho daño, sobre todo a su dueño". Bono va contestar que "no voy a insultar a nadie", i per si no havia quedat prou clar va afegir "no voy a decir ni mu". Genial! Va ser la prova de que ja se sentia president. El nomenament oficial vindrà d’aquí uns quants dies però ell ja actua com si ho fos.

Cinc blogs destacats en català

Fa més d’un mes, l’Aleix d’Empremtes va escriure un post que començava així: “Tria de cinc * Fer la tria de cinc blogs no és fàcil, perquè només a la Catosfera ja n'hi ha un bon grapat que valen la pena...” (Doncs mira, Aleix, ara de blogs ja n’hi ha uns quants milers més que al febrer, així que la meva tasca ha sigut encara una mica més difícil que la teva!)

Ho explico. Es tracta d’una iniciativa, si més no simpàtica, que consisteix en destacar cinc blogs en català, o majoritàriament en català, que creguis que es mereixen un reconeixement especial, pel motiu que sigui, no necessàriament literari. Encabat, cada un dels cinc destacats n’ha de triar cinc més, formant-se així una cadena que, si no es trenca, anirà augmentant el número de blogs destacats en català en progressió geomètrica... fins que potser ja no quedi cap blog en català sense destacar. Llavors tots estarem al podi, ens mirarem el melic i direm caram que guapos som!

Aquest blog que esteu llegint va ser -i no me n’amago de dir que molt merescudament- un dels cinc destacats per l’Aleix i, per tant, a l’agraïment per la distinció s’hi ha d’afegir la feina de buscar-ne uns altres cinc, amb la particularitat de que no es pot distingir a qui ja ho ha estat abans, almenys això és el que se’m va recomanar.

Sense més preàmbuls, la selecció que fa El radar de Sarrià és aquesta (per estricte ordre alfabètic doncs no es poden ordenar de cap més manera ja que es valoren aspectes no comparables):

· B... (sense enllaç)
Aquest blog destacat no el puc fer públic per demanda expressa del seu autor que, sense renunciar a la distinció, prefereix romandre en l’anonimat (*).

· COM MOLA BARCELONA (BETA)
Pel que ja s’ha vist fins ara i les expectatives que hi ha dipositades

· EL VIGILANT DEL FAR
Molt especialment, per la sèrie permanent “Qüestions de llengua”

· EXTRAMURS
Per l’originalitat de que l’autor no hi escriu res de collita pròpia

· OBITER DICTVM
Pel conjunt del seus articles, tots ells amb discurs propi

Estic segur de que entre els quatre blogs enllaçats, molt diferents entre ells, en trobareu algun que us agradarà.

(*) Encara que potser trenco una mica les regles del joc (regles que, per cert, mai he vist publicades enlloc) entenc que fins i tot això, aquesta voluntat de no treure el cap, s’ha de respectar. De la mateixa manera que passa en el mon presencial, en el món virtual no hauria de valer tot; hi ha unes mínimes normes de comportament, d’educació blogera, relatives a la privacitat i a altres aspectes de la comunicació, que s’haurien de respectar sempre.

Des de la perifèria estant

No deixa de ser un misteri veure que els nacionalistes més reivindicatius de la península ibèrica no admetin que ho són i, alhora, jutjant-ho amb paràmetres similars, es vegin capaços de repartir a tort i a dret llicències de nacionalisme als altres. Vist des de la perifèria (o com diuen ells, desde provincias) la seva posició esdevé un pèl contradictòria. Negar l’evidència sempre m’ha semblat una manera de fugir d’estudi. L’evidència és que si basats en determinats criteris ells anomenen nacionalistes a uns altres, aplicant els mateixos criteris ells també ho serien. O tots moros o tots cristians, n’est-ce pas?

Majoritàriament agrupats a l’entorn dels dos grans partits polítics d’àmbit estatal, PP i PSOE (o PSOE i PP que, al capdavall, tanto monta, monta tanto), es passen el dia reivindicant la nació espanyola, i alhora negant amb la mateixa rotunditat altres nacions que comparteixen el territori peninsular; només se’n salven Portugal i Andorra.

Les diferències entre ambdós partits són només de forma, de matís. Així, els uns (PP) presenten directament i sense complexos un recurs al Tribunal Constitucional contra l’Estatut de Catalunya. Els altres (PSOE) són una mica més rebuscats, i fan exactament el mateix però una mica d’amagat, sense donar la cara. Tiren la pedra i amaguen la mà. Utilitzen els càrrecs institucionals del seu partit, incloent-hi el Defensor del Pueblo i algun president autonòmic, perquè els facin la feina bruta de presentar uns recursos similars i amb el mateix objectiu que el PP: tombar l’estatut, una llei prèviament ja molt retallada per Alfonso Guerra (a) el que se mueva no sale en la foto, i pactada per ells mateixos. Algú diu que la forma del PSOE potser és més amable que la del PP però, no ens enganyem, el fons de l’assumpte és exactament el mateix. Tanto monta, monta tanto.

Vostè és català, sí, ja ho entenc però, de veritat, segur que es considera només català? Segurament més d’un cop heu sentit fer preguntes similars. Per què als catalans se’ls fan aquest tipus de preguntes i no es fan als francesos, italians, espanyols, etc.? Vostè és portuguès, sí, ja ho entenc però, de veritat, segur que es considera només portuguès? Veieu factible que un espanyol fes aquesta pregunta a un portuguès? Oi que no?

Sé d’un que anant pel món li han preguntat això moltes vegades, aquí, allà i més enllà, i sempre els contesta que ell és català però que ara mateix viatja amb un passaport espanyol, com si diguéssim un passaport de conveniència, deixant-ho així i sense donar-hi més importància (que, per cert, la té, i molta). Hi ha gent que ho entén de seguida i també n’hi ha que potser no ho entendran mai. I tan fàcil que és entendre-ho des de la perifèria estant!

Comentaris al blog, ara sí

Torna a estar oberta la possibilitat de fer comentaris directes al blog, sota l’estricta normativa de que no hi poso cap mena de normativa, restricció o control. Encara que recordar-ho potser és sobrer, cadascú només es fa responsable del que escriu, no del que deixa escriure als altres.

“Sentiu-vos lliures d'enviar qualsevol comentari, perquè el debat ideològic és precisament el que fa avançar la humanitat, un mil·límetre cada deu mil anys” (Martí Duran, del blog "Obiter Dictvm").

Alguns no marxem

Vaig llegir però no ho he comprovat que des de l’any 1913 no es donava el cas que Sant Josep (ahir) arribés abans que Dijous Sant (avui). Per tant, només els més grans de 95 anys ja han viscut abans una Setmana Santa tan matinera com la d’aquest any.

Encara que aquests dies no acostumo a sortir de Barcelona (procuro no fer-ho quan ho fa tothom, i normalment me’n surto), ara tanco aquesta parada fins, en principi, el proper dimarts. La tanco perquè sí, perquè em ve de gust.

Abans de tancar, però, una petita provocació i un bon consell.

La provocació:
“L'heretgia moderna és qüestionar la democràcia. Pots blasmar la religió, la ciència, el govern, l'exèrcit, res d'això no et farà decapitar. Però ai de tu si dius: la democràcia és un petitfeixisme de cornuts i pagar el beure dirigit per botiguers”. (Miquel de Palol)

El consell:
No us perdeu l’exposició “Prínceps etruscos. Entre Orient i Occident”. La fan al CaixaForum de Barcelona. L’exposició “posa de manifest els aspectes històrics i culturals que defineixen el sorgiment i l’apogeu de la civilització etrusca”. Molt recomanable.

Bona Pasqua i, en principi, fins dimarts que ve.

El senyor Carod sembla que no hagi entès res

Qui des de fa més d’un any es fa dir vicepresident de la Generalitat quan tothom mitjanament informat sap que no ho és, que només és un conseller més del govern, ens ha donat una nova prova de la seva preocupant immaduresa. I dic preocupant perquè Carod forma part del govern de Catalunya, i les seves decisions no només afecten els seus esquerrans republicans sinó que ens afecten a tots. Carod no ha après la lliçó, encara no ha paït els resultats electorals de fa deu dies, uns resultats que van castigar molt especialment el partit que ell mateix encara presideix.

Diumenge passat el van entrevistar al diari Avui, i n’hi ha prou amb reproduir la primera pregunta, i la corresponent resposta de Carod, per adonar-se de l’autisme polític en que ha caigut el conseller.

Pregunta:
Vostè és el president d’un partit que diumenge va perdre 350.000 vots. Per què no ha dimitit?

Resposta:
Perquè d’entrada jo no era el candidat i perquè tampoc era el director de campanya. Quan jo vaig ser el candidat, ERC va treure 8 diputats. Jo hauria dimitit si fa quatre anys hagués tret un pèssim resultat o si fa només un any i mig, a les eleccions catalanes, haguéssim punxat, cosa que no va passar.

És la típica reacció de qui no accepta la realitat de la derrota ni fer-se’n responsable, ni que sigui de manera compartida. Carod ni tan sols va ser capaç de donar un argument original. Els culpables sempre són els altres; això, en política, ho hem d’escoltar més sovint del que seria desitjable. Tot plegat sembla que la direcció d’Esquerra ja fa temps que s’ha anat envoltant d’una gran irresponsabilitat col·lectiva.

Mig any

Què són sis mesos? Dia més o dia menys, cent vuitanta dies. Setmana amunt o setmana avall, dos terços d’un embaràs humà. Mig any. Pot ser molt temps o en pot ser molt poc, tot depèn de la comparació que fem i de l’estat d’ànim que tinguem i d’altres factors que, potser per mandra, avui no explicarem.

Avui dimarts 18 de març fa exactament mig any que va obrir aquesta finestra virtual batejada com ElradardeSarrià, i la voluntat és que segueixi oberta mentre sorgeixin temes per anar-los tractant en aquest blog. Amb aquest motiu (i si no fos aquest en podria trobar qualsevol altre), l’autor s’agafa avui un dia de mitja festa. Demà, però, hi tornarem.

Per cert, una curiositat, un fet que m’ha sorprès força. El número de visitants d’aquesta pàgina, i suposo que no és pas un cas excepcional, baixa estrepitosament durant els caps de setmana. És a dir, de dilluns a divendres hi ha quatre o cinc vegades més de visitants que els dissabtes i diumenges. No s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per concloure que molta més gent de la que em pensava es connecta a internet per motius extralaborals des del seu lloc de treball, i hem de suposar que en hores de feina. Pensant en la creixent manca de competitivitat del nostre país, aquest fet potser ens hauria de fer reflexionar.

Les eleccions a Sarrià. Les xifres i el rerafons

Diumenge passat els contribuents del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona també vam anar a votar. Com ja és habitual, el nostre districte esdevé una anomalia política ja que elecció rere elecció insistim a portar la contrària a la resta de la ciutat, a la resta del país i a la resta de l’estat. Aquí sempre votem diferent, com si diguéssim contra govern, i per ser més precisos contra els tres governs municipal, nacional i estatal, ara tots ells monopolitzats pel PSOE. Aquest vot contrari dels sarrianencs ens porta a que més sovint del que seria raonable acabem pagant les conseqüències de la nostra desafecció. Mana qui mana i la clau de la caixa la té qui la té, uns partits que a Sarrià són no només minoritaris sinó quasi testimonials.

Diumenge passat el guanyador indiscutible de les eleccions a Sarrià va ser CiU, amb el 44.59% dels vots, seguit del PP, amb el 19.52%. Només aquests dos partits quasi acaparen les dues terceres parts dels votants del districte (64.11%). El terç restant dels vots se’l reparteixen els altres setze partits que es presentaven a les eleccions, entre els que hi ha el tripartit que governa la Generalitat i que suma poc més de la quarta part dels vots (26.29%).

Una altra característica de Sarrià és la regularitat en el vot. A altres llocs voten diferent segons es tracti d’escollir regidors o diputats. Aquí no, aquí sempre es vota més o menys el mateix. (Un incís, prescindeixo de parlar del Senado perquè com ja s’ha explicat diverses vegades en aquestes pàgines, aquesta institució no serveix per res més que no sigui tenir ben aparcats els polítics mig o del tot amortitzats en altres tasques polítiques anteriors).

Així, a les darreres eleccions municipals d’aviat farà un any, també el primer partit va ser CiU, amb el 42.26%, i el segon el PP, amb el 22.58%, acaparant entre aquests dos partits el 64.84% dels vots. Els altres vint partits que es van presentar a aquelles eleccions es van repartir el terç restant de vots. El bipartit de socialistes i comunistes que governa en precari l’Ajuntament a Sarrià no va recollir ni la cinquena part dels vots (19.72%).

Comparant aquests dos resultats es demostra tant la regularitat com també aquella anomalia política que dèiem abans: els sarrianencs estem governats per uns partits absolutament minoritaris al barri.

A pesar d’aquestes magres collites de vots recollits a Sarrià pels socialistes i annexionats el fet és que el PSOE domina ambdues bandes de la plaça de Sant Jaume. Llavors no costa massa d’entendre que els veïns d’aquest districte no ens sentim gens satisfets de la nostra representació política a les institucions. És aquella sensació estranya de que manen els altres.

Unes píndoles

Passades les eleccions i el recompte de vots i vist tot plegat amb més perspectiva, ara ja es pot dir que de la sèrie d’entrevistes electorals de La Vanguardia fetes per Pilar Rahola (aquella senyora que s’atreveix amb tothom menys amb l’amo Cuní), la que va patir la cap de llista del PP per Barcelona, Dolors Nadal, va ser sens dubte allò que Ferran Monegal defineix com una mossegada de les grosses, com feia temps que no es veia en aquell diari. La resta d’entrevistes als altres caps de llista van ser més aviat massatges. Semblava que la senyora Rahola volia que es notés que no li agrada gens el PP. Va quedar clar.

+ + +

Es deia que El Periódico, un diari en espanyol que també disposa d’una versió traduïda al català, fet a Barcelona i prosocialista sense complexos, esta en venda. Es deia també que un dels possibles compradors era Jaume Roures, però que ell no volia prendre cap decisió abans de les eleccions, donant a entendre que si guanyaven els seus tiraria endavant l’operació. Per tant, el canvi d’accionistes serà imminent.

+ + +

Començant per les administracions públiques, tothom parla de que s’ha d’estalviar aigua. I també energia. Fa pocs dies els diaris n’anaven plens d’una canalització d’aigua que depèn de la Generalitat, concretament de l’Agència Catalana de l’Aigua, que des de fa anys té pèrdues d’un terç del seu cabdal, l’equivalent diari al consum d’una ciutat de més de cent cinquanta mil persones. No se n’ha parlat més. Ha dimitit algú? Han cessat a algú?

+ + +

Dijous de la setmana passada, 6 de març, 11 del matí. Era un dia claríssim com pocs n’hi ha a Barcelona, amb un sol fantàstic. Tot l’enllumenat de l’Avinguda Foix, la que des de la part baixa de Sarrià ens porta fins al nus de Can Carelleu per agafar la Ronda de Dalt, estava encès, tots els fanals encesos. La part de la Ronda d’aquella zona, la que està descoberta, també tenia tots el fanals encesos. Les patrulles de la Guardia Urbana passen molt sovint per allà, i ho veuen, de la mateixa manera que ho veiem els altres. S’ha castigat al funcionari de l’Ajuntament, la persona (ir)responsable de la disbauxa d’energia que paguem entre tots?

+ + +

A l’organització empresarial espanyola (CEOE) encara s’està discutint si el totpoderós secretari general des de sempre, el senyor Jiménez Aguilar, s’ha de jubilar o ha de seguir fent de testaferro de l’antic president senyor Cuevas, un personatge molt peculiar que, per cert, té la particularitat de que mai ha sigut empresari. Talment com si el president del Col·legi de Metges no fos un metge.

+ + +

A l’entitat equivalent d’Itàlia, Cofindustria, han decidit per unanimitat que el fins ara president, Luca Cordero di Montezemolo, capo de Fiat i Ferrari, deixarà pas per primer cop a la historia de la patronal a una dona, Emma Marcegaglia. Aquí encara grinyolem bastant mentre allà s’adapten als nous temps sense tantes tensions. Aquí tenim gent molt gran ocupant llocs des de sempre i que impedeixen el relleu generacional. Per contrast, la senyora Marcegaglia té 42 anys.

+ + +

L’autor d’aquest blog es pensava que el twitter era necessàriament un complement del blog. Ara que segueixo una mica aquest tema veig que no, que hi ha twitaires sense blog, gent que a internet tot ho comunica mitjançant els minimissatges del twitter, amb totes les avantatges i limitacions d’aquesta aplicació.

+ + +

“La puntualitat no és una qüestió de cortesia, sinó d'exigència ètica”

La representació “distorsionada” d’alguns partits polítics al parlament espanyol

Sovint els dos grans partits nacionalistes espanyols (PSOE i PP) es lamenten, sense cap raó, de que la seva representació parlamentària, en número de diputats, està distorsionada a la baixa degut a l’excessiva representació parlamentària dels partits nacionalistes de la perifèria. Aquesta musiqueta es va repetint elecció rera elecció i com que ningú la rebat amb xifres sembla que sigui veritat. Doncs no ho és.

Amb una simple calculadora es demostra que si s’apliqués al peu de la lletra allò tan democràtic de que cada vot té el mateix valor, aquesta teoria recurrent és més falsa que un d’aquells rellotges copywatch d’or i brillants que pots comprar a Hong Kong per no més de quinze euros.

Al parlament espanyol hi ha 350 diputats (100%). Diumenge passat el PSOE va treure el 43.64% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 153 diputats (43.64 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 169, setze més dels que li tocarien.

El PP va treure el 40.11% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 140 diputats (40.11 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat 154, catorze més dels que li tocarien.

És a dir, entre el PP i el PSOE que tant es queixen, tenen 30 diputats més dels que matemàticament els correspondria. És a dir, els dos grans partits espanyols disposen al parlament de la representació que els correspon segons el vot obtingut més una propina legal del 8.5%. Sempre fan el ploramiques però, de fet, no només no en surten perjudicats sinó que en són els dos grans beneficiats.

Per no allargar-ho massa amb tots els partits de l’arc parlamentari, ara podem fer els mateixos càlculs amb els dos partits nacionalistes catalans:

CiU va treure el 3.05% dels vots que, matemàticament parlant, equival a 11 diputats (3.05 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 10, un menys dels que li tocarien. CiU és un dels partits perjudicats, se li escatima el 9% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, CiU tindria un 10% més de diputats.

Esquerra va treure l’1.17% dels vots que, matemàticament parlant, hauria d’equivaler a 4 diputats (1.17 x 350 : 100). En canvi, la llei electoral vigent n’hi ha atorgat només 3, un menys dels que li tocarien. Esquerra és un altre dels partits perjudicats, se li escatima el 25% de la representació parlamentària que matemàticament li correspondria. Podem dir també que si només s’apliqués la matemàtica, sense correccions polítiques, Esquerra tindria un 33% més de diputats.

Per tant, la teoria de que els partits nacionalistes de la perifèria estan excessivament representats en detriment dels dos grans partits nacionalistes espanyols és més falsa que un euro rus. No només no és així sinó que unes senzilles operacions matemàtiques ens demostren que esdevé exactament el contrari.

Si algú encara no ho veu clar pot fer la prova del 9 partint del número de vots en lloc dels percentatges, i es trobarà amb els següents resultats: el PSOE ha necessitat 65.471 vots per obtenir un diputat, el PP 66.470, CiU 70.392 i Esquerra 98.824.

La meva conclusió és que la llei electoral està mal feta, però no en el sentit que pretenen els dos grans partits nacionalistes espanyols sinó exactament en el sentit contrari. Però es clar, aquests dos grans partits són els únics que tenen la capacitat numèrica de fer les lleis i, sempre que poden, se les fan a mida.

ETA 1968-2008 (i 2)

En l’article anterior vam fer una mica de memòria del passat. Avui tractarem de mirar una mica cap al futur. Actualment ens trobem amb que, després de quaranta anys, per una banda hi ha un percentatge gens menyspreable de la població basca que, quan se’ls permet (no és el cas de les eleccions de diumenge passat), tenen tendència a donar el vot a ETA. Això almenys és el que diu la llei mencionada en l’article anterior, llei plenament vigent mentre els tribunals no diguin el contrari. Evidentment i com no podria ser d’altra manera, no tothom està d’acord amb aquesta peculiar legalitat que porta a concloure que a Euskadi hi hagi molta gent que beneeix l’assassinat com a instrument polític. A Euskadi també hi ha mala gent, com a tot arreu, però estic segur que no n’hi ha tanta com ens vol fer creure el legislador.

Per altra banda, han passat quaranta anys i aquesta gentussa segueix matant sempre que ho considera convenient.

El paper dels polítics. Cada vegada que hi ha un nou atemptat d’ETA la classe política reacciona de manera similar. Els dirigents d’ara diuen exactament les mateixes obvietats que deien els que hi havia fa vint o quaranta anys. Paraula per paraula, frase per frase, reaccionen pràcticament igual. I com a demostració de la seva més absoluta impotència i total sequera d’idees no se’ls acut res més que convocar-nos a concentracions silencioses i manifestacions multitudinàries cada dos per tres. Són actes molt respectables i amb un alt grau d’emotivitat però, en el fons, no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no ens resolen un problema que va començar fa més de dues generacions.

Però al marge de tot el que s’ha fet fins ara, hi ha una cosa bastant senzilla que encara no s’ha provat mai. Consisteix en preguntar als bascos, al conjunt de la societat d’Euskadi, què és el que volen. Encara que sembli que no pugui ser, el simple fet de preguntar-ho, una cosa tan senzilla com aquesta, no s’ha fet mai. I potser començaria a ser hora de plantejar-se seriosament aquesta possibilitat.

Durant aquests quaranta anys he viatjat per molts països i he conegut gent de tot arreu, i també de diferents ideologies polítiques. Quasi sempre que ha sorgit el tema d’ETA a la conversa m’han fet la pregunta inevitable: “però, i els bascos, sabeu el què volen?”. Doncs no, no ho sabem perquè, directament, no els ho em preguntat mai. Intuïcions sí que n’hi ha, i per a tots els gustos, però res més.

Mentre l’excusa per continuar amagant el cap sota l’ala i no plantejar una consulta valenta als bascos sigui que la legislació espanyola no ho permet, molt em temo que seguirem estant allà on érem i pagant-ne les conseqüències. Després de quaranta anys potser ja començaria a ser hora de posar-hi una mica més d’imaginació, i buscar altres camins alternatius als utilitzats fins ara. Això sí, mentrestant que la policia vagi fent la seva feina; els camins policial i polític haurien de ser complementaris i no excloents l’un de l’altre.

I ja que hi som i aprofitant que un dia o altre s’haurà d’acabar preguntant què volen els bascos, estic convençut que també s’hauria de fer el mateix amb els catalans. Espanya hauria de ser la primera interessada en voler conèixer l’opinió de bascos i catalans. Ara no se sap què pensen/què pensem i tinc la intuïció que, disposant d’aquestes informacions, hauria de ser més factible trobar entre tots el camí de la solució definitiva a un problema que fa masses anys que s’arrossega. Més de quaranta anys!

Ei-ADD: les dues cares de la moneda

La cara optimista

Un dels partits que més ha crescut a Catalunya ha estat Escons Insubmisos, Alternativa dels Demòcrates Descontents, que es presentava a les quatre circumscripcions de Catalunya. Dels 2.332 vots obtinguts a les eleccions al Parlament d’Espanya de l’any 2004, s’ha passat als 4.992 vots de diumenge passat, amb un augment espectacular del 114%. En els darrers quatre anys s’han guanyat 2.660 vots.

+ + +

Una cara més realista

Un altre partit que ha baixat força a Catalunya ha estat Escons Insubmisos, Alternativa dels Demòcrates Descontents, que es presentava a les quatre circumscripcions de Catalunya. Dels 6.922 vots obtinguts a les eleccions al Parlament de Catalunya de l’any 2006, s’ha passat als 4.992 vots de diumenge passat, amb una disminució espectacular del 28%. En els darrers dos anys s’han perdut 1.930 vots.

+ + +

Les xifres

2004 .......... 2.332 vots
2006 .......... 6.922 vots
2008 .......... 4.992 vots

+ + +

Les preguntes clau

On deuen haver anat a parar els quasi dos mil vots que s’han perdut en poc més d'un any? Com és que aquests votants s’han desvinculat del projecte d’ Ei-ADD?

L’agraïment d’uns masoquistes

Ja feia temps que s’intuïa que molts votants catalans són masoquistes per naturalesa. El fet és que darrerament aquestes dues paraules, català i masoquisme, en molts casos van plegades. Políticament parlant, no s’entén l’una sense l’altra. Tots els partits polítics catalans (tant els pròpiament d’aquí com els franquíciats) han jugat a explotar i a treure’n tot el profit que han pogut d’aquesta virtut tan catalana, tan nostrada. Durant el franquisme hi havia la pertinaz sequía i ara tenim el masoquisme pertinaç.

Fent per tant cas a aquella dita que diu es de bien nacido ser agradecido, els votants de la franquícia catalana del PSOE haurien de fer arribar el seu més sincer agraïment, pels excel·lents resultats electorals obtinguts diumenge, a una persona en especial, que no és altra que la Ministra Magdalena Maleni Álvarez, aquella senyora coneguda com la ministra

Ni partía ni doblá.
Ahí es ná!
Solo doblemente reprobá.
Que no es ná! (*)

Estic convençut que sense el seu inestimable ajut combinat amb el masoquisme de molts catalans no hagués estat possible que diumenge el PSOE hagués tret en aquesta colònia els millors resultats de la seva història.

A parer de molta gent, hi ha una dita portuguesa que definiria perfectament a la ministra: "El bé l'ha fet malament i el mal l'ha fet bé”. Ara, com a premi, no estaria gens malament que el seu jefe ens l’enviés com a virreina a Catalunya (bé, em sembla que dels virreis ara en diuen delegados del gobierno). Aquí se la rebria com es mereix, amb els braços oberts. I segur que faria bé la seva feina, d’això no en tinc cap dubte.


(*) el primer vers és de la ministra; els altres tres són meus.

ETA 1968-2008 (1)

Per situar-nos: en aquests quaranta anys ETA ha matat quasi un miler de persones. Aviat està dit. Homes i dones; grans, joves i nens; civils i militars; policies, guàrdies civils i ertzaines; militants de partits de dretes i d’esquerres, i també gent sense cap significació política; càrrecs polítics de tot tipus; funcionaris de l’administració pública i treballadors de l’empresa privada, i aturats, i altre gent.

Francisco Franco Bahamonde, Luis Carrero Blanco, Carlos Arias Navarro, Adolfo Suárez González, Leopoldo Calvo-Sotelo Bustelo, Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Vuit en total. Són els noms dels presidents del govern espanyol que han ocupat aquest càrrec des que fa quaranta anys ETA va matar per primer cop. Ho podríem complementar amb la llista dels ministres de l’interior que hi ha hagut durant el mateix període però crec que no cal, seria massa llarga.

Políticament parlant, en aquests quaranta anys hem tingut de tot: des de la dictadura franquista fins a la democràcia actual passant per tot el llarg període de la transició política on no quedava massa clar si allò era carn o peix. Ideològicament parlant, de governs n’hem tingut de tots colors: des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més guay d’Europa.

De mitjans per intentar acabar amb ETA se n’han utilitzat de tota mena: des de les forces policials que durant els primers anys tenien absoluta carta blanca, molta més que ara, per fer i desfer a discreció sense cap tipus de control, fins a la situació actual més democràtica on tenim uns parlaments que, en teoria, ho vigilen tot. És a dir, s’ha utilitzat des de la tortura sistemàtica i oficialitzada del principi fins a la més controlada d’ara (no ho dic jo, ho diu cada any l’informe d’Amnistia Internacional). Fins i tot s’ha utilitzat l’exèrcit quan s’ha considerat necessari. Mitjançant els GAL i altres invents, el govern va fer també la guerra bruta amb morts i tot, amb el resultat ja conegut de ministres i alts càrrecs que han acabat anant a la presó condemnats per assassinat. S’han fet amnisties generals i indults particulars. S’han allunyat presos bascos cap al sud i també s’han acostat presos. S’han disseminat etarres per tot el món, mitjançant convenis bilaterals amb una sèrie de governs amics que es van oferir a acollir-los i tenir-los controlats per tal que deixessin d’actuar aquí. S’han tancat diaris i s’han il·legalitzat partits polítics mitjançant noves lleis fetes a mida que, i això és només la meva particular convicció, acabaran sent tombades pels tribunals europeus. Es tanca gent a la presó per un simple delicte d’opinió, que és una figura legal inexistent en democràcies més consolidades que la nostra. Per fer seguiments a aquesta gent s’ha utilitzat la tecnologia informàtica GPS més sofisticada que existeix al món, amb el suport dels serveis secrets dels Estats Units i altres grans potències.

S’ha fet ús de tot això i, després de quaranta anys, els resultats pràctics són els que són. Força magres, força minsos, quasi inexistents.

(Continuarà)

Crònica anticipada de la jornada electoral de demà (com si avui dissabte ja fos dilluns)

Tots han guanyat, sense excepció. Tots tenen algun paràmetre per demostrar que comparant les xifres d’ara amb les de fa quatre anys, o amb les de fa dotze anys, o amb les del veí, o amb el que convingui, ells han millorat. Si no han millorat en vots ho han fet en escons, o justament al inrevés. I alguns parlaran de la molt remarcable millora de percentatges, i si no hi ha cap millora en aquest aspecte donaran la culpa als abstencionistes que es van quedar a casa, i es quedaran tan amples.

Si l’abstenció ha estat massa elevada, els uns diran que el votant sociata es va quedar a casa degut a la pluja, i si no ha plogut el culpable serà el fred o el vent, però sempre es troba un culpable meteorològic que justifica l’abstenció. Llavors els altres respondran que el votant pepero no va votar perquè va anar a la platja aprofitant el bon temps. I si no hi ha cap fenomen meteorològic remarcable, sortirà el president Montilla (ja hi té una certa pràctica) i dirà que la gent no vota perquè ja està satisfeta amb el que hi ha.

En cas que no hi hagi res més positiu a comentar, sempre troben un col·legi electoral d’un barri determinat d’una ciutat concreta on han experimentat una millora considerable comparant-ho amb... el que sigui. I si tot i això encara no surten els números, sempre apel·len a que s’ha d’esperar a disposar dels resultats del vot per correu, o del escrutini definitiu, o qualsevol altra excusa per l’estil.

Sempre és així, cada cop que hi ha eleccions assistim a aquests happenings surrealistes dels partits. Sempre s’obren ampolles de cava català (en públic) i de champagne francès (privadament), encara que no hi hagi res a celebrar. I que no hi faltin unes olives i unes patates xips en el primer cas (per a los que creen), i unes racions generoses de jabugo i caviar iraní en el segon (es a dir, per a los que están en el secreto), en una nova demostració que les necessitats gastronòmiques de les cúpules dels partits no han de ser necessàriament coincidents amb les de la militància de base.

Ara els “a” ja han començat a proclamar que per pactar amb “b” exigiran la lluna i que moltes estrelles són irrenunciables, i els “b” els respondran ofesos que el seu programa electoral és intocable i serà la base de qualsevol futura negociació amb “a”. Els dirigents faran veure que parlen molt seriosament i que es creuen tot allò que, amb aparent convicció, deixen anar des del faristol rodejats d'uns quants fidels. Hagi passat el que hagi passat i encara que la diguin molt grossa, mai arriben a posar-se vermells. Acostuma a ser gent de l’ofici i es nota.

Ah! M’oblidava de dir que tots sense excepció diran també que el poble ha parlat i que el poble no s’equivoca mai. I encara que ja ha quedat clar que tots han guanyat, aquells que menys hagin guanyat (entre nosaltres, els que ocupen amb tot mereixement el podi dels perdedors) diran que prenen bona nota dels resultats. És a dir, passarà el que ha passat sempre des de fa trenta anys. Per no ser, els polítics que tenim no són ni originals.

Ja he reflexionat prou, ja ho tinc clar

Oficialment, l’anomenada jornada de reflexió toca demà dissabte però en el meu cas particular la reflexió de cara a diumenge ja la dono per acabada. Sóc un ferm partidari de no deixis mai per demà allò que puguis fer avui. Tant és així que demà dissabte, encara que només sigui per avançar-me al que diran dilluns els mitjans de comunicació privats, en aquest blog ja hi trobareu la crònica post-electoral de diumenge.

Parlo només dels mitjans privats ja que els públics són, en el nostre país, òrgans de propaganda més o menys encoberta del partit que hi ha al poder. És a dir, dilluns els públics diran només el que convingui als seus mentors polítics, encara que això els allunyi de la realitat. Com s’ha dit abans, el grau de dependència varia en funció de cada cas concret però hem d’admetre que, dissortadament, això és el que hi ha. Potser algun dia prendrem el model professional de la BBC i tindran més credibilitat que ara. Potser.

Tal com vaig explicar aquí, m’he pres un mes sencer de reflexió, no durant totes les hores del dia però sí alguns minuts de tant en tant, minuts que han estat més que suficients per arribar a una conclusió definitiva. Ara ja ho tinc clar i demà passat aniré a votar sense els típics dubtes de darrera hora que se m’han presentat altres vegades.

Definitivament no votaré en blanc per dos motius. Per una banda la representació parlamentària del vot en blanc se l’apropien legalment els partits parlamentaris, en una prova més de que la llei està mal feta. Per altra banda no vull que el meu veí, president de la taula on em toca votar, sàpiga que he optat per aquesta opció que, tal com s’explica aquí, és l’única possibilitat de vot no secreta. Votar en blanc seria fer saber al meu veí, president de taula, que voto en blanc, i això ni m’agrada, ni és democràtic ni té cap lògica. Els polítics professionals saben que hi ha aquest problema però no fan res per donar-hi una solució perquè no els interessa.

Dels partits tradicionals (tant els que cuinen a Madrid com els que ho fan a Barcelona) aquest cop en tornaré a prescindir doncs per un motiu o un altre no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes. Tots coixegen d’alguna/es cosa/es i, a més, per acabar-ho d’arrodonir, ens hi posen uns caps de llista sovint tan impresentables que no s’acaba d’entendre. Si hi haguessin llistes obertes... però no és el cas. Encara no és el cas.

Queden els partits més petits, aquells que avui encara són extraparlamentaris però que aspiren amb més ganes que mitjans a deixar de ser-ho tan aviat com sigui possible. Ei, hi ha molta varietat, n’hi ha de tots colors, des dels extrems políticament més oposats fins a frikis de tota mena i condició. Finalment n’he triat un que m’ha convençut de forma suficient per donar-los el meu vot. Els promotors d’aquesta llista, des dels escons que es comprometen a deixar buits si n’obtenen algun, propugnen actuar com a insubmisos del sistema, en espera d’una sèrie de millores mínimes del funcionament democràtic, millores que, al parer de molta gent, resulten imprescindibles. Ells confien que siguin precisament els partits tradicionals els que acabin per tirar endavant aquestes millores, quan s’adonin que això de que una part important dels escons parlamentaris quedi sense ocupar els anirà posant en evidencia davant la societat. Aquesta opció vindria a ser com una mena d’alternativa dels demòcrates descontents amb l’imperfecte sistema vigent.

Es vota la persona o es vota el partit? (i 2)

Imma Colom és metgessa i alhora exerceix com a alcaldessa de Tossa de Mar. A les darreres eleccions va encapçalar la llista guanyadora per majoria absoluta. A Tossa s’escullen 13 regidors. L’equip de govern està format per 7 regidors (dels quals tres són senyores, dos són senyors i dos no tenen títol), contra 6 regidors de l’oposició (tres i tres). Aquestes dades han estat extretes de la web oficial de l’Ajuntament de Tossa de Mar.

Diumenge passat al migdia ens vàrem trobar l’alcaldessa de Tossa mentre ella donava una ullada per la zona de la platja buscant el lloc més adient per, quan comenci el bon temps, instal·lar-hi la caseta de la Creu Roja. No la coneixia personalment i me la van presentar. Vàrem estar xerrant. Tot i que l'alcaldessa diu que el millor que té Tossa és el seu tarannà com a poble, ens comentava que si bé tothom està més o menys d’acord en que hi ha d’haver la instal·lació, qualsevol localització que es proposi sempre té inconvenients per uns o altres: que si ens tapa el paisatge, que si ens tapa la vista del mar, que si aquí davant fa lleig, que si naps, que si cols. Aviat es prendrà la decisió sobre la ubicació definitiva i l’alcaldessa té molt clar, i alhora sembla no preocupar-li gaire, que no tothom hi estarà d’acord; sap que aquest inconvenient resulta inevitable.

Aquella curta conversa amb l’alcaldessa em va agradar i alhora també em va sorprendre. Contràriament al que solen fer la majoria dels polítics, em va comentar que ella pren les decisions no pas pensant en les conseqüències polítiques d’aquí a quatre anys, en si la tornaran a votar o deixaran de fer-ho, sinó en funció del que ella pensa que ara mateix més convé al poble. Em va venir a dir que ara és ara i que d’aquí quatre anys ja es veurà. Diumenge vaig concloure que si l’autor d’aquest blog fos de Tossa molt possiblement la senyora Colom tindria bastants possibilitats de tenir el meu vot. I això que llavors no tenia ni idea de quin era el seu partit polític ni vaig gosar preguntar-li. Aquest potser podria ser un altre exemple del que dèiem ahir quan parlàvem de Sabadell. Potser sí que a les municipals es té més tendència a votar la persona que el partit.

Ens agradi o no, quan ens referim a un sistema democràticament imperfecte com el nostre formalment sempre votem els partits, siguin les eleccions que siguin. Però a la pràctica molts cops ens fem la il·lusió, falsa il·lusió, de que estem votant la persona que encapçala la llista. No està de més recordar la reivindicació democràtica repetidament demandada, també des d’aquesta finestreta, de la necessitat de que com més aviat millor sigui possible votar llistes obertes. Quan això es faci realitat la pregunta que conforma el títol d’aquest parell d’articles tindrà menys raó de ser.

PS: per cert, ja que parlem de Tossa de Mar, aprofito per avisar-vos que si aneu a dinar al restaurant Rem Vell i decidiu demanar “Arroz pescador cazuela” penseu que us el serviran en una mena de plats de disseny, d’aquests que era es porten tant, que dan el pego però on és molt difícil per no dir impossible manipular-hi segons què. Ve a ser com una petita mitja esfera incrustada al mig d’un plat pla de gran diàmetre, i es pretén que es mengi el que se serveix dintre d’aquella ridícula -per massa petita- esfera. Amb una mica d’habilitat amb la forquilla (o amb la cullera) encara pots anar agafant l’arròs però intentar pelar els escamarlans allà dins esdevé una tasca impossible.

Es vota la persona o es vota el partit? (1)

Aquesta pregunta és ja un clàssic que surt cada cop que hi ha eleccions, i la resposta és depèn. I de què depèn? Depèn de diversos factors. Posarem uns exemples.

A les eleccions de diumenge que ve al parlament de la nació veïna es vota, bàsicament, qui serà el proper president del govern d’Espanya. Sí, ja ho sé, la nostra democràcia no és presidencialista sinó parlamentària i, per tant, formalment, diumenge només és vota la composició d’un parlament de 350 escons, i qualsevol dels 350 diputats que surtin elegits pot ser escollit després president del govern. Però acceptada la teoria, la pràctica ens diu que es vota el president i molta gent va a votar només amb aquesta idea al cap.

Els que es decanten per votar als dos partits forans, és a dir, els que voten els partits que prenen les seves decisions a uns quants centenars de quilòmetres de distància, tenen clar que tant els fa que al capdavant de la seva llista els hi posin a la doctora Chacón com a la bilingüista Nadal. Ells saben que aquestes senyores només fan de corretja de transmissió dels seus senyoritus de Madrid, Zapatero i Rajoy.

Per altra banda, els que voten partits estrictament catalans, sense lligams forans, tenen clar també (o haurien de tenir-ho) que estan votant per un partit frontissa que, a partir de les vuit del vespre de diumenge, tindrà com a únic objectiu tractar de pactar amb algun dels dos grans partits espanyols, sovint a canvi de res i a vegades a canvi d’unes engrunes. Hi ha, això sí, la capacitat d’influència, però no sempre resulta fàcil fer una avaluació correcta i acurada del que això representa. Qui en unes eleccions al parlament espanyol encara tingui dubtes de que aquest és el trist paper reservat als petits partits nostrats de la perifèria peninsular potser s’hauria de posar ulleres.

Està, però, molt estesa la teoria que diu que en unes eleccions municipals, i especialment en ciutats i pobles no massa poblats, no es vota la llista, no es vota el partit, sinó que es vota la persona que hi ha al capdavant i que, previsiblement, ocuparà l’alcaldia en cas de guanyar la seva llista. Sempre es posa l’emblemàtic exemple de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut comunistes però tampoc són tants, com a tot arreu. Es dóna el cas, però, que durant molts anys guanyava sempre i per majoria absoluta la llista dels comunistes. L’explicació era que al capdavant d’aquella llista hi havia l’Antoni Farrés, i la gent no votava als comunistes sinó que ho feia pel senyor Farrés. Fins i tot el votava aquella àvia tan conservadora i benestant que tenia el seu capital invertit en accions del Sabadell (tal com es coneix allà l’emblemàtic i més que centenari Banc de Sabadell), i cada any anava a tallar el cuponet. Si el senyor Farrés hagués decidit un dia presentar-se en una llista que es digués els amics d’Antoni Farrés no tinc cap dubte que també hagués guanyat per golejada. Tot va ser que l’Antoni Farrés ho deixés, que abandonés la política, i la llista dels comunistes va deixar de ser la protagonista de la política sabadellenca i va tornar al lloc que li correspon.

Periodistes i polítics

Fa uns anys vaig llegir una dita que deia: “no li diguis a la meva mare que sóc periodista, que la pobra està convençuda de que toco el piano en una casa de barrets”. Llavors vaig pensar que es tractava d’una exageració sense cap base. Aclareixo que encara que no sóc periodista cada dia que passa m’adono que l’autor potser no anava tan desencaminat.

El periodisme és una professió que darrerament, almenys en l’àmbit de la política, s’ha anat degradant força. No és cap secret que els polítics ho volen controlar tot incloent-hi molt especialment els missatges que donen i els seus missatgers. Això s’evidencia encara més durant les campanyes electorals, amb normes abusives de tota mena per part dels intocables aparells dels partits. En refereixo a mesures tan fora de lloc com ara la prohibició d’entrada de cameres de TV als mítings i altres precaucions per l’estil que alguns consideren no només insultants per a la professió sinó antidemocràtiques.

L’autor d’aquest blog no seria tan dràstic. Al cap i a la fi un míting no deixa de ser un acte privat en un lloc privat. Vull pensar que encara que l’acte tingui lloc en un equipament públic els partits paguen un lloguer de mercat per utilitzar-lo, i per tant seria d’aplicació allò de que a casa seva cadascú convida a qui vol i fa el que li sembla (sempre que no molestí els veïns, és clar).

Altra cosa són les compareixences polítiques sense preguntes, les mal anomenades rodes de premsa sense preguntes. Els llocs on solen convocar-se aquests actes tan peculiars solen ser les sèus oficials de qualsevol organisme públic, aquells que paguem entre tots, com ara ajuntaments, conselleries, ministerios, generalitats (en plural, sí, a València també hi són molt afeccionats), empreses que depenen del pressupost públic i altres pessebres per l’estil.

S’ha de començar afirmant que si en una roda de premsa no s’admeten preguntes ja no és una roda de premsa; és una altra cosa. I això ja són figues d’un altre paner doncs, com dèiem abans, no es tracta d’actes privats sinó d’actes públics que es convoquen a llocs públics per personatges que viuen del diner públic. L’acte consisteix en que el polític de torn convoca la premsa i deixa anar el seu rotllo (molt sovint llegit i, massa sovint també, sense interès periodístic), i tot seguit marxa sense que se li puguin fer preguntes ni demanar aclariments sobre la seva intervenció.

Si en el nostre entorn busquéssim l’origen d’aquesta moda perversa que darrerament s’ha anat popularitzant, potser arribaríem a aquella resposta que tanta gràcia feia a alguns (la veritat, a altres no ens en feia cap) quan el president Pujol contestava les preguntes que se li feien amb l’expressió “això no toca”, com volent desacreditar en públic al periodista que gosava preguntar. No és el polític qui ha de jutjar el que toca preguntar. Tocar, el que se’n diu tocar, toca tot; el periodista té l’obligació de preguntar tot allò que pensa que pot interessar als seus lectors. Si el polític que té al davant no vol contestar que ho digui sense excuses i sense voler donar lliçons del que toca i del que no.

No he entès mai que els periodistes es degradin fins al punt d’acceptar aquesta perversitat, no he entès mai que coi hi van a fer a aquests actes sense preguntes en els que abans d’anar-hi ja saben que no hi podran intervenir. Si només hi van a recollir el text de la compareixença o a posar la gravadora sobre el faristol, els mitjans hi podrien enviat un missatger que faria la mateixa feina amb menys cost i segurament amb més rapidesa. (Tinc entès que els missatges motoritzats solen cobrar bastant menys i córrer bastant més que els periodistes).

Si els periodistes es posessin d’acord i decidissin deixar d’anar a aquests actes, la compareixença sense preguntes desapareixeria molt aviat de mort natural, i aquests actes quedarien reduïts a la tramesa als mitjans per correu electrònic del corresponent comunicat de premsa. Entre altres avantatges, hi hauria un estalvi important de temps i diners i a la vegada augmentaria una mica l’autoestima d’aquests professionals.

El nou eix estratègic Moscou-Madrid

Moscou, Bucarest, Belgrad, Atenes, Nicòsia, Madrid. Ja tenim aquí la nova aliança de les civilitzacions repetidament anunciada pel presidente Rodríguez Zapatero. No sabíem ben bé de què es tractava i ara ja ho sabem. Tant parlar-ne, tant dir que si l’eix de la nova aliança el formarien ell mateix per Espanya, el bolivià Evo Morales, el veneçolà Hugo Chávez, el compañero Raül de Cuba (que s’ocuparia dels assumptes educatius i sanitaris, temes sempre recurrents quant es parla de la Cuba dels darrers cinquanta anys), i tots ells coordinats per l’iraní Mahmoud Ahmadinejad, i ara resulta que tot plegat ho teníem molt més proper. No ens calia ni creuar l’Atlàntic per formar l’aliança definitiva.

A més, aprofitant que diuen que els espanyols aviat hauran d’anar a votar, el nou eix té com a premi afegit el suport incondicional del Partido Popular. Què més volem? No volíem unanimitat, o almenys una majoria política àmplia, en els temes cabdals? Doncs ja la tenim. És el que sempre es diu, amb les coses de menjar no si juga. Per Rússia, Romania, Servia, Grècia, Xipre i Espanya (PPSOE), la independència de Kosovo s’ha convertit en una cosa de menjar, però no en qualsevol cosa sinó en el plat principal de l’àpat.

Què caram hi entenen els de l’altre eix, el que va de Washington a Roma passant per Londres, Paris i Berlín? Què caram saben els de la Unió Europea? Què pretenen els de les Nacions Unides? Reconeixent la independència de Kosovo ells no saben el que es fan. Ells ignoren les grans veritats defensades per l’eix Zapatero, aquell que passa per Belgrad i Madrid.

·
Les excuses oficials espanyoles (cada país de l’eix en té unes de diferents) són que la declaració d’independència de Kosovo ha estat unilateral i que Kosovo no té res a veure amb, posem per cas, Catalunya. És clar que no té res a veure. Ningú pretén el contrari. I és clar que la declaració d’independència ha estat unilateral, és el que sol passar amb aquest tipus de declaracions. A les metròpolis no els agrada gaire perdre terreny (recordem l’illot de Perejil), i encara els agrada menys perdre potencials contribuents fiscals.

Saturnino Mercader vs Assumpta Escarp

Ja fa temps que hi ha un conflicte laboral a l’empresa pública TMB que gestiona els autobusos de Barcelona. Ara s’anuncia que de cara a la setmana que ve el conflicte s’agreujarà i els barcelonins tornarem a estar durant uns dies sense el servei d’autobusos.

Saturnino Mercader és el president del comitè d’empresa i, a la vegada, delegat del sindicat CGT, que porta la veu cantant en aquest conflicte. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en català i, a més a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte utilitza un to de veu amenaçant que, francament, es podria estalviar.

Assumpta Escarp és regidora de l’Ajuntament de Barcelona i, a la vegada, presidenta del consell d’administració de l’empresa. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en espanyol i, a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte fa servir un to de veu pausat i educat.

(Els detalls anecdòtics sovint deixen de ser-ho, d’anecdòtics, i donen més pistes del que a primera vista pot semblar. Aprofito per posicionar-me i, posats a triar entre les dues actituds, em quedo amb l’opció educada escollida per la senyora Escarp).

Si uns i altres no ens enganyen, cosa que tampoc s’ha d’excloure del tot, el problema se centra bàsicament en que, per una banda, els treballadors volen fer els dos dies de festa setmanal que els pertoquen durant el cap de setmana. Per altra banda, l’Ajuntament ha de garantir el servei durant els set dies de la setmana, caps de setmana inclosos.

Què proposa en Saturnino? És molt senzill: que els treballadors actuals de l’empresa treballin de dilluns a divendres i que se’n contractin uns altres per treballar els caps de setmana. L’empresa s’hi nega en rodó, adduint que aquesta alternativa costaria molts diners als barcelonins (dotzenes de milions d’euros cada any).

Així com el PP proposa fer l’ensenyament amb dues línies ben diferenciades (una en català i l’altra en l’idioma de la majoria dels seus votants), en Saturnino vol que a TMB hi hagin també dues classes de xofers: els privilegiats que treballen els dies laborables i els que ho fan els caps de setmana. Una nova prova de que los extremos (PP i CGT) se tocan.

Francament, crec que en Saturnino i els seus vagaires s’equivoquen. Si només volen treballar de dilluns a divendres i fer festa tots els caps de setmana (aspiració, per altra banda, molt raonable), s’haurien de buscar feina en una empresa que tanqués els caps de setmana, i conflicte resolt. Si tu treballes en una empresa que obre tots els dies de l’any ja saps que, de tant en tant, et tocarà pencar en diumenge. No entendre això és no entendre res.

Encara que com a usuari aquestes vagues em perjudiquen força, com a contribuent espero que aquest cop l’Ajuntament no acabi baixant del burro. Aprofito per aclarir que mai he votat, ni tinc previst fer-ho, per l’opció política de la senyora Escarp.