Arenys. Una crònica informal

Ignoro si Catalunya assolirà algun dia la seva independència d’Espanya per esdevenir una nació sobirana i membre de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. I no ho sé, entre altres motius, perquè mai des de l’estat espanyol s’ha permès que els catalans poguéssim expressar la nostra preferència en un referèndum oficial convocat a l’efecte.

Però estic segur que en aquesta nova fase del procés, la jornada de diumenge 13 de setembre serà una fita històrica d’aquelles que els avis expliquen amb orgull als seus nets: jo hi era! Arribi o no arribi la independència de Catalunya, en aquest país hi haurà sens dubte un abans i un després d’Arenys. Això d’Arenys s’encomanarà molt més ràpidament que la famosa grip.

Vaig arribar a Arenys de Munt, un poblet del Maresme situat a 49 km de Sarrià, a quarts d’onze del matí. Ja abans d’arribar al poble el trànsit estava tan col·lapsat que vaig decidir deixar el cotxe allà mateix, a l’altra banda de la riera, i fer la resta del recorregut a peu.

Només arribar a les primeres cases d’Arenys em va cridar l’atenció la quantitat de senyeres que es veien arreu, així com les riuades de gent que caminaven riera amunt en direcció al centre del poble. Allò era una veritable festa que quedava reflectida en les cares de satisfacció de la gent. Vaig voler comprar el diari però en els dos llocs que ho vaig intentar em van dir que tant l’Avui com El Punt s’havien exhaurit a tot el poble feina estona. Això sí, d’abcs, mundos, periódicos, públicos, razones i vanguardias en quedaven molts exemplars.

La consulta privada que alguns erròniament anomenen referèndum s’havia de fer inicialment a l’ajuntament però una ridícula i pueril resolució judicial va obligar a que s’hagués de buscar un local alternatiu. Els organitzadors van optar finalment per fer la consulta al Centre Moral, just al costat de l’ajuntament. Els arenyencs feien una llarga cua des de la porta del local, riera avall, esperant per votar. Es veia molta gent jove però també de mitja edat i gent gran, allà coincidien totes les franges d’edat.

Just al davant, a la mateixa riera, hi havia unes carpes per rebre els periodistes acreditats, que em van dir que eren més de 130, catalans, espanyols i estrangers. Després he llegit a Vilaweb que els periodistes acreditats superaven els 300. També hi havien unes altres carpes per rebre adhesions i signatures de suport, i que comptaven amb unes urnes per dipositar-hi donatius. Una mica més amunt hi havia instal·lada la sala de premsa, en un local que disposava també d’una zona per fer les rodes de premsa que tenien lloc durant tota la jornada.

Policia. Com era de preveure, el desplegament policial que es va fer a Arenys de Munt va ser realment important. En favor de qui el va dissenyar s’ha de dir, però, que es va fer amb força intel·ligència. Tota la part de la riera on es trobava el gruix de la gentada estava aparentment lliure de policia, i dic aparentment perquè per aquella zona anaven de paisà. Els mossos i els guàrdies civils passaven així més desapercebuts i la gent no tenia aquella desagradable sensació d'estar massa controlats. Els uniformats s’estaven a un parell de carrers de la riera, i uns altres a les entrades del poble controlant els cotxes que hi anaven arribant. Volant per sobre del lloc on ens trobàvem ens vigilava atentament un helicòpter de la policia que tothom hagués agraït que hagués portat un silenciador més efectiu.

A dos quarts d’una vaig marxar. Pel camí em vaig creuar amb uns falangistes que s’anaven a manifestar a la plaça de Catalunya, situada una mica més avall del local on es feien les votacions, un lloc ja controlat per la policia des de feia estona. Els falangistes, entre ells bastants camisas azules, anaven en un autocar gran però que no anava ple, seguit d’un microbús que tampoc anava ple, i ambdós vehicles anaven fortament protegits per un dispositiu policial impressionant, tant per davant com per darrere de la comitiva: un munt de camionetes i cotxes policials de totes mides, motos, cotxes de la secreta, serveis sanitaris, etc. Per cada falangista hi anaven uns quants policies.

Al sortir del poble i sintonitzar Catalunya Informació van donar com a primera notícia que al poble d’Arenys s’estaven celebrant en aquell moment dues manifestacions, una de vuitanta falangistes, una xifra que podem donar per bona, enfront d’una altra de milers d’independentistes, ambdues colles separades pels mossos. De la veritable notícia que s’estava produint a Arenys, la que tenia lloc uns metres més amunt, al Centre Moral i al carrer, pràcticament ni se’n va parlar. I aquesta diuen que és la ràdio nacional de Catalunya!

No vull pas acabar aquesta crònica informal sense donar les gràcies al Gobierno de España, al Govern de la Generalitat, a l'advocat falangista que representa els interessos espanyols, al fiscal i a la jutgessa que han tractat aquest assumpte amb una poca gràcia que mai m’hagués imaginat. Però sense la seva inestimable col·laboració la consulta d’Arenys no hagués pas tingut un ressò mediàtic tan impressionant com el que està tenint. Hi haurà sens dubte un abans i un després d’Arenys, i en bona part gràcies a l’actitud tan poc intel·ligent de la que potser algun dia serà la nostra exmetròpoli.