Passaports

Ben mirat, un passaport no és res més que una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc. Però si un té el costum de viatjar de tant en tant fora de la zona Schengen, aquesta llibreteta es converteix en un element imprescindible. Estic segur que arribarà un dia que els passaports desapareixeran, no perquè les autoritats decideixin controlar-nos menys sinó més aviat perquè encara ens voldran tenir més controlats. Llavors només amb el DNI i els xips corresponents que portaran incorporats podrem creuar les fronteres sense més tràmits que ficar i treure el DNI d’un lector que trobarem a l’aeroport. Si està tot en ordre s’obrirà la porta automàtica de sortida, com al metro; però si hi ha algun problema la porta de sortida no se’ns obrirà, i apareixerà un policia que ens convidarà a acompanyar-lo fins a un despatxet. És a dir, tot i viatjar sense passaport estarem molt més vigilats que ara. El xip serà el nostre disc dur personal i qualsevol autoritat amb l’ajut de l’eina de lectura corresponent podrà saber una bona part de la nostra vida i miracles. Però això serà el futur, de moment per a molta gent el passaport és quelcom imprescindible. D’aquí la seva importància i simbolisme.

Una persona que em volia convèncer que Catalunya és Espanya i no semblava tenir arguments prou sòlids, després de moltes consideracions constitucionals, culturals, estatuàries, gastronòmiques, històriques, morals, polítiques, sentimentals i de tota mena, veient que les meves respostes no ens portaven allà on ell volia arribar sinó més aviat en sentit contrari, em va acabar fent una pregunta molt concreta, la pregunta del milió: què hi posa a la tapa del teu passaport? En respondre-li, el meu interlocutor va somriure satisfet i, convençut d’haver guanyat la partida, em va dir: no se’n parli més. Ho veus com ets espanyol? Gran argument el del passaport, almenys sembla ser-ho per alguns.

Però ben pensat, si el gran argument només és la tapa d’una llibreteta amb la majoria dels fulls en blanc potser no ho tenim tan malament com sembla. En quatre dies, i qui diu quatre dies diu vuit anys, que després de tant temps ja no vindrà d’una mica, resulta fàcil vaticinar que es produirà una declaració unilateral d’independència al Parlament, amb el suport d’un mínim de 68 diputats. A continuació tocarà convocar un referèndum per a la independència. Si guanya el no... això no és previsible que passi; se suposa que el referèndum només es convocarà quan hi hagin suficients garanties de guanyar-lo. Si guanya el sí a la independència, tocarà fer passaport nou per a tothom o, per ser més precisos, per aquells que optin a ser ciutadans catalans amb tots els ets i uts. Perquè estic convençut que quan Catalunya sigui un estat independent ningú estarà obligat a canviar de passaport, ningú estarà obligat a ser i sentir-se català, de la mateixa manera que, digui el que digui la tapa d’aquesta llibreteta, ara ningú pot estar obligat a sentir-se espanyol. Aquest sentiment patriòtic no pot ser mai imposat sinó fruit del propi convenciment.