L’eix dreta-esquerra i l’independentisme

Tinc l’estranya sensació que des de determinats partits i plataformes d’esquerres se’ns vol fer creure que en el món independentista gairebé tothom és d’esquerres, com si les esquerres en tinguessin el monopoli. Aquesta pretensió és, però, més falsa que un bitllet de sis euros, i per evitar malentesos convé que ni que només sigui de tant en tant hi hagi algú que ho recordi. Com a desig personal que poden tenir alguns és ben legítim, però és un desig que ara com ara res té a veure amb la nostra realitat.

Així, encara que interessadament es digui sovint, l’independentisme català no és només d’esquerres sinó que és tan políticament transversal com ho pot ser l’unionisme. En el món unionista català passa una cosa similar, que hi ha de tot, des de l’esquerra comunista i socialista fins als dretans populares i ciudadanos. Si, com diuen alguns, Catalunya fos una societat majoritàriament d’esquerres, no hauria estat possible que Jordi Pujol, que d’esquerres en tenia ben poca cosa, ens hagués governat durant tants anys.

No dubto que la CUP sigui una plataforma de l’extrema esquerra revolucionària, però permeteu-me que comenci a posar en dubte el seu independentisme. La realitat és que ells solets —o elles soletes, com els agrada dir— s’han carregat un procés cap a la independència que teníem bastant ben encaminat. Aquests són els fets, i en el món polític s’han de jutjar fets. La història situarà la CUP a l’extrema esquerra, però encara està per veure si també la considerarà independentista.

Finalment ha estat bessonada

Foto: elpuntavui.cat

Les ecografies fetes durant l’embaràs no estaven prou clares i els ginecòlegs no es posaven d’acord sobre el sexe del nadó. Ha estat un part llarg i difícil, amb tres mesos de contraccions molt doloroses, però des d’ahir al vespre ja sabem que al final ha estat una bessonada del tot inesperada. Tenim, doncs, una nena, que diuen que li posaran el nom de Març, però també s’hagués pogut dir Anna o Higínia, i hi ha també un nen, que li posaran de nom Artur. Sembla ser, però, que un dels nadons no és viable, i encara ens haurem d’esperar uns dies per saber quin dels dos surt endavant. Ara tocaria gestionar el difícil postpart amb molta habilitat i saviesa, però jo no compraria una moto de segona mà als responsables d’aquest desgavell. Confiança zero, i és que en aquests tres mesos tots plegats han fet els papers més ridículs i vergonyosos de l’auca. Alguns, potser sense ser-ne conscients, n’han presumit en públic i tot, provocant un sentiment generalitzat de vergonya aliena. Això sí, ara tot fa pensar que la nostra emancipació es retardarà. Però no busquem culpables forans perquè la culpa només és nostra, és a dir, dels catalans partidaris d’una Catalunya independent, per haver votat el 27-S sense rumiar gaire en qui dipositàvem la nostra confiança. Ara només en paguem les conseqüències.

El millor regal

Fa anys uns grans magatzems van treure un lema que parlava de la elegancia social del regalo, i no és només que els comerciants vulguin vendre, que també; al capdavall, aquesta és la seva feina. Però aquests dies molta gent pensa que, tant sí com no, s’han de fer regals d’aquells que es compren amb diners, sobretot en les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. Diuen que socialment és el que toca.

Hi ha qui pensa que amb diners es pot comprar tot, però hi ha moltes coses que no es poden comprar amb diners, per més que se’n tinguin. Això em porta a pensar que hi ha pobres tan pobres que només tenen diners. I són pobres perquè, tot i tenir-ne molts saben que, determinades coses, amb diners no les podran comprar mai.

El millor regal potser és aquell que no es pot comprar amb diners. Per exemple, dedicar una part del teu temps a mantenir una conversa sense presses amb alguna persona interessant, mirant d’escoltar molt i parlar menys. Possiblement la faràs més feliç que amb una ampolla de colònia. I tu també hi sortiràs guanyant. En termes comercials, negoci rodó. Bon Nadal!

Per què criden “¡Sí se puede!”?

En les trobades catalanes de Podemos el lema “Sí que es pot!”, així, en català, no s’acostuma a cridar, encara que així figura escrit en el material electoral. Aquí, com a la resta de l’estat, també criden “¡Sí se puede!”, que és el lema de les diverses marques electorals que utilitzen les franquícies territorials de Pablo Iglesias. Això té una explicació, una explicació, al meu entendre, no gaire respectuosa amb el destinatari del missatge. Per comprovar-ho només cal situar la clientela política de Podemos en el mapa de Catalunya. Són ciutats i barris amb molta immigració, és a dir, amb una taxa alta de castellanoparlants. Però el fet d’evitar el català per dirigir-se a tota aquella gent denota que el polític podemita no els considera prou intel·ligents com per poder-s’hi adreçar en català, tot i que el 99 per cent com a mínim l’entén. Aquesta particularitat lingüística de Podemos ve de lluny; vaig observar que en les concentracions del 15-M, a la plaça de Catalunya de Barcelona, això ja passava.

Sóc conscient que recordant aquestes coses m’estic ficant en un esbarzer del que en puc sortir esgarrinxat, però considerant-ho en sentit ampli sempre he pensat que prescindir del català per dirigir-se a la immigració és una forma ben poc intel·ligent de discriminar-la i menystenir-la, i de considerar aquells votants com a ciutadans de segona i/o poc dotats intel·lectualment. Si volem que les persones provinents de fora s’integrin a Catalunya se les ha de tractar com a catalans, que al capdavall és el que són. Doncs bé, els partits moderns també han caigut en aquestes pràctiques discriminatòries. I encara que avui m’he centrat en Podemos no cal dir que aquest comentari es pot aplicar igualment al PP, PSOE i Ciudadanos, que cauen en el mateix error. Encara que a alguns els sembli que no, “Sí que es pot” dir en català. I ho entén tothom. Això sí, la llibertat d’expressió per davant de tot. Només faltaria.

Comentari d’urgència

En aquests últims mesos he escrit sovint que, guanyés qui guanyés les eleccions d’ahir a Espanya, el resultat no tindria la més mínima incidència en el contenciós català. Segueixo pensant exactament el mateix. Qualsevol persona mínimament realista sap que a Catalunya només hi ha una sortida política, votar per marxar d’Espanya o quedar-s’hi, i cap dels quatre grans partits d’àmbit estatal està disposat a permetre que els catalans decidim sobre quin ha de ser el nostre futur.

La posició de Podemos és ambigua, i només cal comparar els discursos que fan dirigits a Espanya amb els que a Catalunya apadrina Ada Colau. Per cert, una senyora que tampoc fa tant temps assegurava per activa i per passiva que no entraria mai en política; però el cas peculiar de l’alcaldessa de Barcelona el deixarem pendent per quan parlem de la baixa credibilitat de la nostra classe/casta política. Sigui com sigui, arribat el moment no tinc cap dubte que Podemos coincidirà amb els altres tres grans partits espanyols.

Per poder convocar a Catalunya un referèndum vinculant amb l’aquiescència espanyola es necessiten dos terços dels vots, i només el PP sol ja té la majoria de bloqueig per impedir-ho. Però, si no la tingués, socialistes i ciudadanos els ajudarien encantats. Així que cal oblidar-nos d’Espanya per resoldre el nostre futur; la solució l’hem de trobar nosaltres sols, al marge d’Espanya.

A Espanya ho tenen molt complicat per formar govern, tant o més que a Catalunya, però sobre això ja hi haurà temps d’entrar-hi més endavant. Ara bé, a Catalunya, cal recordar-ho, tenim un Parlament amb una majoria absoluta independentista, una realitat que darrerament es tendeix a oblidar.

Molt possiblement abans de l’estiu a Catalunya haurem de tornar a votar, i serà llavors quan haurem de demostrar-nos nosaltres mateixos que, al marge de la CUP, la majoria de catalans estan més per la independència que pel comunisme tronat que pretén imposar la CUP com a prioritat. Si no assolim aquesta fita, llavors sí, el procés català s’haurà de posar al congelador durant uns quants anys. El futur segueix estant a les nostres mans, però potser haurem de reduir la velocitat de creuer.

Prescindir de la CUP

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de desembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.734 de La Veu de l'Anoia)

Des del 27 de setembre la CUP ens ha demostrat, per activa i per passiva, que és una opció política amb la qual no es pot comptar per tirar endavant seriosament un procés tan complicat com la independència de Catalunya. És per les seves traves a una entesa mínimament lògica amb Junts pel Sí que les opcions unionistes de dretes i d’esquerres els aplaudeixen encantats. La CUP ens està demostrant que Aznar tenia raó quan deia que abans que es trenqui Espanya els independentistes catalans es dividiran entre ells. I tot això al marge que finalment es pugui arribar o no a un acord, que si hi és serà un acord precari entre sensibilitats polítiques tan allunyades.

Passi el que passi, tot indica que aquesta legislatura serà més curta que els divuit mesos previstos. Les pròximes eleccions al Parlament no és clar si seran a principis de març en el cas que no s’investeixi president abans del 9 de gener, o una mica més endavant si ara s’investeix president amb el suport de la CUP. Tenir de soci la CUP és garantia d’inestabilitat política i descarrilament a curt termini. La CUP té tot el dret a decebre l’expressió majoritària del món independentista, però la culpa també és de Junts pel Sí per haver confiat en allò que no era possible. Per més que t’hi esforcis, oli i aigua no es barregen mai.

Ara ja ha quedat clar que l’interès prioritari de la CUP és implantar el seu model econòmic i social d’extrema esquerra. Però si la CUP, com ells mateixos manifesten, vol implantar el comunisme o una cosa que s’hi assembli, el seu soci natural no és precisament Junts pel Sí sinó el grup del diputat Franco, que també està en aquesta línia. Toquem, doncs, de peus a terra, i acceptem que com que amb la CUP no s’hi pot ni s’hi podrà comptar, no porta enlloc pressionar-los més. Cal promoure un pla B i tenir-lo ben a punt per quan s’hagi d’aplicar.

Calen unes noves eleccions, amb Esquerra i la nova marca de Convergència presentant-se per separat. La llista única ha estat un gran fracàs estratègic, i alguns ho hem estat dient des del principi. Amb aquesta coalició contra natura dreta-esquerra, Esquerra ha perdut molts votants per l’esquerra, en benefici de la CUP, i Convergència els ha perdut per la dreta. Presentant-se per separat, és de preveure que Esquerra recuperarà aquells votants, i que Convergència també en recuperi uns quants. L’aposta és que aquests dos partits sumin la majoria absoluta de vots i escons. És molt difícil però no impossible. A dia d’avui no hi sé veure cap camí alternatiu.

Creació de llocs de treball

No m’agrada gens que en campanya electoral els candidats ens prometin alegrement la creació de centenars de milers de llocs de treball. Fins i tot algun té la gosadia de prometre milions de llocs de treball en quatre anys si surt elegit. D’entrada, recomano no votar cap candidat que faci aquesta mena de promeses, ja que més que un vot es mereix un càstig electoral.

Tot plegat és molt més senzill. No necessitem que ens prometin llocs de treball, només esperem que quan governin no posin entrebancs a la creació d’ocupació per part de qui l’ha de crear, és a dir, de l’economia productiva. Crear noves places de funcionaris per reduir l’atur —que és això el que pot fer un polític— potser resol algun problema particular, però no serveix per sortir de la crisi sinó que contribueix a agreujar-la.

Alguns confonen les seves funcions. El votant no ha d’esperar que el candidat prometi la creació de llocs de treball. La feina del polític és en realitat molt més senzilla: ha d’eliminar burocràcies innecessàries per facilitar la contractació laboral, i deixar que sigui l’empresa qui creï l’ocupació que necessita per tirar endavant els seus projectes. És així i no amb més funcionaris com es genera riquesa pel país.

Gran sacsejada dels partits catalans

En molt poc temps el panorama polític de Catalunya ha canviat radicalment. Excepte Ciudadanos, la CUP i Esquerra, la resta de partits podríem dir que ja no existeixen, si més no com havien existit fins fa molt poc. Repassem-los tots per estricte ordre alfabètic, per tal d’evitar favoritismes.

Ciudadanos. A banda de la seva obsessió malaltissa per la llengua catalana, ara aposta per una clara recentralització política i administrativa de l’estat, és a dir, per recuperar competències que fins ara tenien les autotomies.

Convergència. L’inevitable associació d’idees entre aquest partit i Pujol s’ha fet insostenible, i s’ha anunciat la seva pròxima dissolució. Ara caldrà veure si són capaços de gestionar la seva important clientela política des d’un nou partit. No ho tindran fàcil.

Convergència i Unió. La federació que tants èxits electorals ha tingut en els darrers trenta-cinc anys ja no existeix.

CUP. Mentre mantinguin el programa revolucionari i inaplicable que prediquen, i tot indica que el mantindran, té un recorregut electoral molt limitat.

Esquerra. És l’únic partit consolidat d’esquerres i independentista, i si saben aprofitar-ho tenen una bona expectativa de creixement.

Iniciativa. Aquest ha estat un cas clar de suïcidi polític assistit, amb autor i autora. Ha esdevingut una marca més de Podemos.

Partido Popular. A Catalunya mai ha tingut rellevància, però ara mostra una vocació clara cap a l’extraparlamentarisme.

PSC. Als efectes pràctics ja no existeix, i ara és una franquícia territorial més del PSOE estatal.

Unió. S’ha trencat en dues meitats, i la meitat que es va quedar amb la marca —no queda clar si també amb els deutes— ja és un partit extraparlamentari.

Serà interessant veure com es tradueix aquesta gran sacsejada política en els resultats electorals de les properes eleccions al Parlament, que tot indica que seran abans de l’estiu. Mentrestant ens podem entretenir amb les eleccions espanyoles de diumenge vinent, però aquella és una altra lliga en la que aviat ja no hi jugarem.

Ateneuesfera 22

Dijous passat, dia 10, vam celebrar la sessió número 22 de l’Ateneuesfera, al lloc habitual del restaurant de l’Ateneu.

El blogaire convidat va ser en Jordi Girbén, del blog Foravial, que queda incorporat a la relació de blogs ateneuesfèrics que hi ha a la columna de la dreta. En Jordi, tot un personatge, molt interessant, és el blogaire número 64 que ha passat per l’Ateneuesfera.

Per manca de temps no m’estenc més, però si es publica algun altre article sobre la trobada l’enllaçaré encantat.

Opcions

Cas 1. Quan en un pàrquing heu d’aparcar el cotxe en bateria, és a dir, l’heu de deixar perpendicular al sentit de la marxa, com ho feu? Entreu de cara o entreu de cul? Jo sempre entro de cul, de manera que quan hagi de sortir em sigui més fàcil i ràpida la maniobra. Però hi ha qui prefereix que la maniobra fàcil sigui a l’arribada; són els que entren de cara, però quan han de treure el cotxe ho tenen més difícil.

Cas 2. Ara tot un clàssic: tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta; quina notícia preferiu escoltar primer, la bona o la dolenta? Ignoro quina és l’opció de la majoria, però jo sempre demano conèixer primer la dolenta per treure’m el pes de sobre com més aviat millor, sabent que, a partir del disgust inicial, la continuació —la notícia bona— pot arribar a minimitzar la notícia negativa. De com es prenen aquestes decisions segurament els psicòlegs en traurien alguna conclusió, però ni sóc psicòleg ni és aquest l’objectiu del meu comentari.

Cas 3, ja per entrar en matèria. En quina clau ens convé votar als catalans el 20-D? Què seria millor, votar en clau estrictament independentista/unionista, i fer-ne després una lectura plebiscitària, o fer-ho en clau ideològica clàssica, és a dir, dretes/esquerres, pensant només en les polítiques que es faran a Espanya en els pròxims quatre anys? Com dèiem abans, totes les opcions tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, i jo ja he decidit la meva.

Però, es voti com es voti, una cosa està clara: els unionistes, contraris a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya, seran els primers que, si els resultats els acompanyen, de les eleccions del 20-D en faran una lectura plebiscitària. I encara està més clar que, guanyi qui guanyi aquestes eleccions a Espanya i/o a Catalunya, res canviarà pel que fa a l’actitud futura de l’estat espanyol respecte el contenciós català. Les eleccions del 20-D són tan poc importants pel futur de Catalunya que, dels tres casos exposats abans, l’opció que prenguem en el tercer serà la menys rellevant.

Trampes socialment acceptades

"Rufián va deixar la feina per cobrar de l'atur. El candidat d’ERC explica que ho va fer per dedicar-se a la política" (dels diaris). Bé, ell ho explica a tothom que li ho pregunta, mentre que altres també ho fan però no ho expliquen.

Tinc entès que, en aquest país, si deixes voluntàriament la feina no tens dret a cobrar de l’atur. Això no vol dir que feta la llei, feta la trampa, i moltes baixes voluntàries es presenten oficialment com acomiadaments, precisament per permetre que el treballador que deixa la feina tingui dret a la prestació de l’atur. En un país poc seriós com el nostre aquesta mena de trampes són bastant acceptades per la societat, però no per això deixen de ser trampes.

El candidat Rufián em cau bé, i penso que és un paio honest. Trobo original la seva manera de fer campanya, és a dir, que utilitzi normalment la llengua espanyola sent candidat d’un partit independentista català. Però dit això algú li hauria d’haver explicat que no es pot presumir d’una situació que, tot i ser molt estesa i bastant acceptada socialment, no deixa de ser un frau. Vull pensar que Rufián això ni s’ho havia plantejat.

Unes campanyes prescindibles

Acostumo a dividir la legislatura —normalment de quatre anys—en dues parts ben diferenciades: la precampanya, que dura quatre anys menys quinze dies, i la campanya pròpiament dita, que dura quinze dies. Si per mi fos, es podria perfectament prescindir de les campanyes electorals. El fet és que per a molts dels càrrecs electes la precampanya comença just després de la jornada electoral, i prenen les seves decisions amb l’objectiu prioritari d’intentar repetir mandat al cap de quatre anys. Segurament no hauria de ser així però massa sovint ho és.

Així, com que considero que la campanya electoral és l’època menys interessant de la vida política, no m’ha passat mai pel cap anar a un míting electoral, uns actes que bàsicament estan pensats per convocar i donar satisfacció als propis votants. Però, mítings a banda, els actes electorals són pura frivolitat i, massa sovint, ganes de fer el ridícul per part dels candidats; no entrarem ara en detalls i situacions que tots tenim al cap.

No he decidit mai el vot a partir de les promeses que fan els candidats durant la campanya, unes promeses que en molts casos tothom sap que no es podran complir. Per jutjar les diferents opcions prefereixo observar l’activitat política durant la llarga precampanya. És a dir, opto per jutjar fets i no paraules. A la pràctica això es tradueix en el fet que quan divendres passat va començar oficialment la campanya electoral ja tenia ben decidit què faré el dia 20 de desembre.

No han aprés la lliçó

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.732 de La Veu de l'Anoia)

Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents —en vaig haver de tractar alguns— formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.

Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.

És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han aprés la lliçó.

Sentència exprés del TC espanyol

Ahir, tal com era de preveure i amb una rapidesa inusitada que és d’agrair, el Tribunal Constitucional espanyol va tombar la resolució sobre la independència de Catalunya aprovada recentment al Parlament per majoria absoluta. Des del punt de vista colonial espanyol té tot el sentit que la resolució hagi estat declarada inconstitucional. Però en aquest cas concret cal comentar alguna cosa més, i és que molts partidaris de la independència de Catalunya han quedat alleujats pel fet que la imposició ideològica de la CUP a Junts pel Sí reflectida en alguns punts de la resolució ja no tingui recorregut. Aquella resolució va ser un gran error estratègic, i que la signés Junts pel Sí a canvi de res, repeteixo, a canvi de res, més que un error va ser una gran badada política que pocs van entendre. No tinc cap dubte que cal seguir treballant a favor de la independència de Catalunya, però els fets cada dia ens estan demostrant que la CUP no és el company de viatge ideal per tirar-la endavant amb unes mínimes garanties d’èxit.

La Grossa de Cap d’Any

A Catalunya aviat hi haurà el sorteig de la Grossa de Cap d’Any, i des de l’administració pública ens asseguren que els beneficis generats per la loteria es destinen a finalitats socials. Com a exemple d’aquestes finalitats se m’acut la de potenciar la unitat contra la ludopatia de l’Hospital de Bellvitge. D’entrada crida l’atenció que el joc es promocioni des de l’administració pública, sent els governants plenament conscients dels seus efectes nocius sobre la població. Els mateixos governants que promocionen el joc es veuen obligats a destinar importants recursos públics per pal·liar els seus efectes negatius sobre la salut de la població. Amb més concreció, el Departament de Salut de la Generalitat ha de destinar quantitats importants dels diners que ens administra —recordem que aquests diners són nostres— per combatre la ludopatia que la mateixa institució promociona des d’un altre departament. Tot plegat sembla força contradictori. Algú dirà que és una tradició d’anys que s’ha de respectar, o que en altres països aquestes coses també passen, o que els impostos que se’n deriven benvinguts siguin. Bé, són arguments tan febles que fan més aviat vergonya. Posats a fer, l’argument econòmic el podríem també aplicar a altres activitats socialment molt més mal vistes encara, com el foment del consum del tabac i altres drogues, la prostitució, etc., i no es fa. Vull aclarir que no proposo abolir la venda de loteria, però trobaria menys antiestètic que del joc se n’ocupés la iniciativa privada —pagant els impostos que corresponguin— i no es promocionés des de l’administració pública com passa ara.

El fracàs d’una societat

Dos signes ben visibles del fracàs estrepitós de determinades polítiques de la nostra societat són l’existència del Gran Recapte d’Aliments i la Marató de TV3. No són ben bé el mateix però la filosofia que hi ha al darrere s’hi assembla força. És la caritat institucionalitzada que alguns bategen com a solidaritat. Denominacions al marge, l’objectiu d’aquests esdeveniments és intentar pal·liar els efectes adversos d’una societat molt injusta que no inverteix prou en investigació mèdica ni en polítiques socials.

Cal dir que els culpables de l’existència de la caritat institucionalitzada són els polítics que no han estat capaços de tirar endavant les polítiques necessàries que evitarien aquests espectacles de la caritat. I, sorprenentment, quan la caritat es converteix en festa els culpables es posen totes les medalles. Parlo d’aquells personatges amb sou públic que, asseguts a primera fila de la sala, van prenent nota per telèfon dels donatius que es van rebent. I, sobretot, que ho agafi TV3, que s’acosten eleccions —sempre s’acosten eleccions—  i aquests gestos es poden convertir en vots.

Naturalment que s’ha d’agrair la gran tasca de les persones anònimes que es posen les armilles a les sortides dels supermercats per recollir la caritat del client en forma d’un paquet d’arròs. Però, massa sovint, amb un gest molt lloable com aquest s’intenta amagar la realitat que hi ha al darrere. La caritat que tapa els nostres forats socials és el mal menor d’una societat tan hipòcrita com injusta. L’objectiu hauria de ser que aquesta mena d’esdeveniments caritatius perdessin la seva raó de ser, però tot indica que els poders públics van en la direcció contrària, és a dir, la de potenciar-los per, d’aquesta manera, intentar tapar-se les vergonyes.

Deslocalitzar l’empresa

Des de fa un temps determinades entitats empresarials i mitjans de comunicació insisteixen molt en el fet que algunes empreses catalanes marxen de Catalunya i es radiquen a, posem per cas, Dublín (Irlanda) o Madrid (Espanya). Algunes informacions ens parlen de dotzenes d’empreses que darrerament han fet aquest pas. No poso en dubte que la dada pugui ser certa, però d’empreses que canvien de domicili fiscal sempre n’hi ha hagut. Els motius per fer-ho solen ser molt diversos tot i que, en la majoria dels casos, es busca una fiscalitat menys onerosa. Si aquí es paga ics d’impost de societats i a Irlanda es paga una tercera part, s’entén que hi hagin empreses que decideixin aprofitar-se’n. I és que el patriotisme és cosa de les persones i no de les empreses, que no acostumen a actuar per patriotisme sinó amb l’objectiu de generar beneficis. Una empresa sense beneficis és el pas previ a la seva desaparició, amb tots els costos socials que això comporta.

Però dit tot això, quan ens diuen que dotzenes d’empreses marxen de Catalunya ens amaguen una part de la veritat. Així, per poder valorar correctament aquest fenomen ens haurien de facilitar també els beneficis que generen i l’impost de societats que aquestes empreses deixaran de pagar a Catalunya. Aquí potser ja ens emportaríem alguna sorpresa. Però, més important encara, ens haurien d’informar també de les empreses que fan el camí en sentit contrari, és a dir, les que decideixen establir-se a Catalunya, així com les seves inversions. Penso ara en determinades inversions estrangeres que tenim constància que es fan a Catalunya i que darrerament costen de trobar en segons quins mitjans. Per tant, la notícia correcta no ha de ser sobre les empreses que marxen sinó el balanç final que d’aquests moviments empresarials en ambdós sentits en resulta, i aquest balanç ens és clarament favorable.

Barcelona, una ciutat d’esquerres

Es diu que Barcelona és una ciutat d’esquerres, i que si vols fer carrera política i simpatitzes amb aquestes idees, o almenys si no t’hi mostres en contra, tens mitja carrera política feta. El fet és que dels trenta-sis anys que portem d’ajuntaments democràtics l’esquerra n’ha governat trenta-dos, i la dreta només quatre, vuit vegades menys. Però l’àmbit de l’esquerra és molt ampli, i va des de la moderada socialdemocràcia fins a l’extrema esquerra. Ara a Barcelona tenim un govern de l’extrema esquerra comunista, que va rebre el suport electoral d’un de cada quatre barcelonins, un gran suport però clarament insuficient per governar amb comoditat. Tenim ja l’experiència de mig any per constatar que per la manca de la cultura del pacte aquest govern gairebé no pot governar, i ni tan sols ha estat capaç d’aprovar els pressupostos. La lògica ens diu que apostar per una futura moció de censura que impedeixi a Barcelona en Comú acabar la legislatura governant en solitari no és cap disbarat. Seria una opció tan exquisidament democràtica com ho és que ara intentin governar amb només onze regidors de quaranta-un, i és que la matemàtica política sempre s’acaba imposant.

Ciudadanos

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.730 de La Veu de l'Anoia)

Cal exercir una mica la memòria i recordar els episodis previs que van acabar desembocant en el naixement de Ciudadanos, i ara em ve a la memòria tot aquell soroll mediàtic del Foro Babel i altres plataformes polítiques. L’objectiu últim dels seus promotors era, i segueix sent, que amb l’excusa falsa de defensar la llengua espanyola, com si aquesta necessités una defensa especial, s’havia de debilitar l’ús de la llengua catalana que, aquesta sí, necessitava i necessita encara una protecció oficial si no volem que acabi desapareixent. Perquè l’objectiu d’alguns polítics és que el català acabi desapareixent. Recordem les dades: l’espanyol té cinc-cents milions d’usuaris mentre que els de català no arriben a deu, cinquanta vegades menys. Amb aquestes xifres a la mà resulta insultant que encara hi hagi qui dubti sobre quina llengua necessita protecció.

Aquells autoanomenats intel·lectuals mai ho admetien en públic, però se’ls notava de lluny quina era la seva intenció: unitat de llengua a l’estat. Tots iguals, aquí i a Valladolid, amb l’objectiu que el català quedi reduït a l’àmbit familiar i poca cosa més. Rivera demostra la seva intel·ligència política perquè sap que el seu discurs demagògic té una molt fàcil venda electoral a la resta de l’estat, així com en els barris d’immigració espanyola de Catalunya. Diguem-ho clar: el català els fa nosa, perquè la seva existència grinyola amb el seu projecte unificador d’una España Una Grande y Libre. L’eslògan és d’altres èpoques, ho sé, però s’adapta perfectament a les intencions polítiques d’aquest partit. Resulta insultant que quan ara la cap de l’oposició parlamentària Arrimadas fa les rodes de premsa en espanyol, després s’ofereixi a fer una versió curta en català, com donant a entendre que els catalanoparlants som analfabets en espanyol.

Posteriorment i potser per dissimular una mica, Ciudadanos s’ha posicionat en la defensa d’una tercera llengua, l’anglès, en igualtat de condicions amb les altres dues. Això portaria com a conseqüència pràctica que, sobre el paper, el català ja quedaria limitat al 33 per cent. L’objectiu oficial és la defensa i promoció de l’espanyol i l’anglès, però l’objectiu amagat sempre és perjudicar el català, i cal que la gent en sigui conscient. Tothom té dret a votar aquesta opció política, però alhora és bo que els potencials votants catalans de Ciudadanos sàpiguen quins són els orígens i quin és el rerefons d’aquest partit i les perverses intencions, més o menys amagades, dels seus dirigents.

Calia publicar aquesta foto?

Aquesta foto de Reuters va ser reproduïda ahir per mitjans de comunicació de tot el món. És la detenció d’un presumpte terrorista a Saint-Denis. No estic suggerint cap intent de censura, i la millor prova és que per il·lustrar i complementar aquest comentari també he decidit publicar-la. Però estic segur que més d’un s’ho pot prendre com una provocació. Potser és el que es pretén, provocar l’enemic amb un càstig mediàtic afegit? Pena de telenotícies, que en diem per aquí? Doncs després no ens lamentem quan ells publiquin altres fotos que a nosaltres no ens agradin i les considerem una provocació.

Si jo fos de la CUP

Si jo fos de la CUP, segurament també m’emprenyaria amb la pressió que estan rebent els cupaires per investir Mas, i des d’una visió molt tancada de la situació política puc arribar a entendre que estiguin molestos. Però dit això, ells també han d’entendre que la majoria dels independentistes ni són de la CUP ni hi simpatitzen, i l’actitud de desgast de la CUP —desgast del candidat i, conseqüentment, desgast del procés— encara molesta més, i a molta més gent. La CUP no sembla ser-ne conscient i, si en fos, encara seria més greu.

Si jo fos de la CUP, treballaria de valent buscant clientela nova per tal d’intentar aplicar en el futur les meves idees polítiques per mitjans democràtics. Però, mentrestant, sent conscient que la força parlamentària de la CUP es limita a deu escons, no posaria els entrebancs que estan posant per fer descarrilar el procés. Ara no és el moment de dissenyar el futur econòmic i social de Catalunya, i menys encara d’aplicar el model de l’últim partit de Catalunya en representació parlamentària. Això seria antidemocràtic.

Si jo fos de la CUP, intentaria fer veure als meus companys de partit que la CUP confon els temps. Ara cal treballar per fer de Catalunya un país independent, i en aquesta tasca ens necessitem tots treballant alhora i sense fer-nos la traveta. I tots vol dir tots, no ens podem permetre el luxe de prescindir de ningú. Ara no s’ha de decidir com serà la Catalunya del futur, això s’anirà decidint cada quatre anys mitjançant les eleccions. Tant costa d’entendre?

Si jo fos de la CUP, veient el trist espectacle d’aquests dies, em donaria de baixa immediatament. El candidat es va equivocar oferint a la CUP unes contrapartides que, al meu entendre, eren del tot inacceptables, però dijous ja va quedar perfectament clar que els de la CUP només se’l volien torejar, i segurament no quedarà cap altra opció que anar a unes noves eleccions. És trist reconèixer el fracàs però com més es tardi a fer-ho més costos tindrà per tothom.

Morts de primera i morts de segona

Foto: Le Monde

De Barcelona a París hi ha menys de dues hores d’avió, i de Barcelona a Ankara, Beirut o Damasc una mica més, però tampoc tant més. Al món, dissortadament, d’atemptats terroristes amb dotzenes de morts i ferits se’n produeixen cada setmana, i els morts i ferits en atemptat són sempre persones innocents. És per això que quan, davant de determinats atemptats, no tots, veiem els polítics fent grans declaracions de rebuig i condemna, posant les banderes a mitja asta i participant en minuts de silenci, alguns ens preguntem pel motiu de la claríssima discriminació que fan d’uns morts respecte a uns altres. Alguns pensem que els morts no poden ser de primera i de segona, i no entenem que, per part dels poders públics, els morts de divendres a Paris mereixin més consideració i respecte que els que cada setmana moren una mica més lluny. Així, en les reaccions de les autoritats públiques alguns hi veiem una barreja d’hipocresia i cinisme. O potser només es tracta d’una manifestació pública d’impotència per resoldre un problema que, massa sovint, han provocat els mateixos polítics, per acció o per omissió. Pensem-hi!

Un fracàs estrepitós

Foto: La Vanguardia

Avui és divendres 13, dia de la mala sort pels supersticiosos, i que jo no sigui supersticiós no vol dir que no pugui reconèixer que no estem de sort. Estava convençut que aquesta setmana hi hauria acord per investir president de la Generalitat. No ha estat així, i la CUP ho ha despatxat amb un “no tranquil”. Per a algunes persones, segurament no experimentades en l’art de la negociació, negociar és rendir-se als desitjos del seu interlocutor. Però negociar és una altra cosa. Negociar no és atrinxerar-se com ha fet la CUP. Negociar és, també, cedir i, sobretot, reconèixer la força que representa cada part de la negociació. La força parlamentària de la CUP és sis vegades inferior a la força de Junts pel Sí, i sovint es tendeix a oblidar-ho.

Gràcies a l’actitud obstruccionista de la CUP el blog unionista se n’està sortint prou bé. Tot i que molts encara alaben la coherència de la CUP, a partir d’ara caldrà parlar de la seva intransigència, perquè reflecteix molt millor la realitat. Cada dia està més clar que l’objectiu prioritari d’aquest partit és desgastar políticament el candidat, però la corrupció no és excusa per vetar-lo. Que Mas sigui un corrupte ens ho han de demostrar, i de moment no ho ha demostrat ningú. En canvi, sí que ha quedat sobradament demostrat que Mas és qui més se l’ha jugat. Per cert, Junqueras està molt callat, i alguns diuen que massa i tot.

Calia donar a l’estat una imatge de fermesa i determinació, i fins ara només s’ha demostrat que hi ha hagut molta intransigència i un total desacord per part del bloc independentista. La impressió que ens emportem d’aquesta setmana parlamentària és que la decisió de la CUP ha reforçat el moviment unionista. Si més no, estan posant tants bastons a les rodes de l’independentisme que sembla que ells no en siguin partidaris. No dic que no en siguin, dic que ho sembla. A partir d'ara cada minut que passa afebleix procés i candidat, i repetir eleccions segurament seria el mal menor.

Discriminació electoral

El preu de sortir escollit diputat no és igual a Barcelona que en una comarca poc poblada, i la diferència pot arribar a ser considerable. És més fàcil, és a dir, es necessiten menys vots per sortir escollit diputat en segons quins llocs que en altres, i això es fa per evitar que territoris poc poblats es quedin sense representació a les cambres legislatives. No em sembla pas malament, però s’ha de dir també que resulta discriminatori. Jo mateix, que visc a Barcelona, em sento molt discriminat per la llei electoral, de la mateixa manera que un elector de Madrid es pot sentir igualment discriminat respecte els electors de, posem per cas, Teruel. El principi d’una persona un vot a la pràctica no és aplicable, perquè el meu vot val menys que el d’una senyora de Cervera. De fórmules per conjuminar la representació del territori i el principi que tots els vots han de valer igual n’hi ha moltes però, es miri com es miri, sempre hi hauran electors i elegits que hi sortiran perdent, i d’altres que hi sortiran guanyant. Esperem que quan es redacti la llei electoral catalana s’arribi a una solució de compromís que faci que les grans diferències actuals, ja que no es poden eliminar del tot, almenys s’escurcin.

Matemàtica parlamentària

Foto: ara.cat

Des de les eleccions del 27-S uns i altres ens hem fet un fart de discutir que si vots, que si escons, que si percentatges, que si plebiscitàries, que si naps i que si cols. Al final la cosa és, però, força més senzilla. La foto reflecteix el resultat de la votació d’ahir al matí al Parlament de Catalunya, i la matemàtica parlamentària ens diu que 72 vots són més que 63 vots. Doncs no cal dir res més.

Setmana decisiva?

Posant-hi una barreja de seny i sentit comú, aquesta hauria de ser la setmana decisiva. El termini per investir president de la Generalitat s’acaba oficialment passat Reis, però penso que el termini sensat s’hauria d’acabar aquesta mateixa setmana i, més concretament, en la segona votació. Aquesta tarda o demà es produirà la primera votació i, excepte sorpreses d’última hora, gens previsibles, tot indica que encara no hi haurà acord. Però de la segona votació, prevista per mitjans de setmana, n’hauria de sortir investit el president, sense més excuses ni dilacions. No ens podem permetre tant temps d’inestabilitat.

Fa un mes i mig que es van celebrar les eleccions, i de temps per negociar-ho tot n’hi ha hagut més que suficient. Allargar més la investidura del president no portaria enlloc i, més important encara, aniria debilitant no només el candidat, cosa que a algú potser ja li estaria bé, sinó tot el procés. Aquesta situació d’interinitat no convé als grups polítics que defensen la independència de Catalunya i que disposen de la majoria absoluta parlamentària per poder aplicar el programa electoral amb el que es van presentar a les eleccions.

No vull creure que els 72 diputats independentistes siguin tan rucs com per tirar-se pedres a la seva pròpia teulada i, de retruc, a la dels seus votants. Seria imperdonable que es deixés passar una oportunitat com la que tenim ara i que, si no s’aprofita, no es tornarà a presentar en molt temps. Espero, doncs, que aquesta setmana s’acabi, per fi, aquest vodevil tan lamentable. Haver de tornar a votar el mes de març, que és l’alternativa lògica si ara no es posen d’acord, seria la constatació d’un gran fracàs col·lectiu i tindria uns costos altíssims que els catalans no ens podem permetre.

Pagar en negre

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.728 de La Veu de l'Anoia)

No conec ningú que no pagui en negre, però primer vull aclarir què entenc per pagar en negre. Anar a un bar a prendre cafè i pagar 1,20 € sense que et donin el tiquet és pagar en negre, tot i que no en siguis conscient. El fet és que hi ha la possibilitat que la venda d’aquell cafè sense tiquet no es declari al fisc. Recordo que fa uns anys, a Itàlia, quan sorties del bar on havies entrat a esmorzar la Guardia di Finanza et podia demanar el tiquet de la consumició, i si no el tenies et podien multar. Era la visualització populista de la lluita governamental contra la circulació del diner negre, tot i que en un país com Itàlia on gairebé tothom paga amb bitllets segurament aquella mesura no va servir de gran cosa. Però els diaris en parlaven i algun governant es devia posar alguna medalla. Recordo també una vegada, a Lisboa, en què l’amo d’un bar va sortir a buscar-me al carrer per entregar-me el tiquet que havia deixat oblidat al mostrador. Al nostre país aquestes coses no passen.

Fa uns dies Jordi Évole va entrevistar els líders polítics emergents Albert Rivera i Pablo Iglesias. Preguntats pel periodista, tots dos van admetre amb naturalitat que segurament alguna vegada havien pagat en negre, i aquí van ser honestos. Després alguns puristes que, per cert, també deuen pagar el cafè en negre s’han posat les mans al cap, i algun periodista fins i tot ha dit que una confessió així inhabilita per a governar. El fet és que es comença per pagar el cafè en negre i s’acaba com s’acaba. Fins i tot es diu que els notaris, just abans de signar l’escriptura de compravenda d’un pis, surten del despatx amb l’excusa de deixar que comprador i venedor acabin tranquil·lament la negociació, que no és altra cosa que l’entrega dels bitllets de la part de l’operació acordada en negre. El notari hi és per donar fe de l’operació però, naturalment, si quan es fa el pagament en negre ell no hi és, no en pot pas donar fe.

Sovint es diu que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és fiscalment opaca. Al marge que sempre m’ha sorprès que es pugui documentar amb tanta precisió el percentatge de l’economia informal, no és cap secret que en aquest país el diner negre corre per tot arreu amb normalitat. I en moments de crisi sort en tenim, perquè si no existís hi hauria encara més gent sense feina. Pagar i cobrar en negre és rebutjable i socialment insolidari, però no treballar encara ho és més. Sovint el diner negre és el mal menor d’una societat tan imperfecta com la nostra.

Majories i minories

Catalunya és una realitat molt diferent de la resta d’Espanya. Catalunya té 949 municipis en els quals hi viuen, i això també passa a Espanya, persones de tota mena i condició: rics i pobres, industrials i jubilats, mecànics, metges, pagesos, advocats, funcionaris, polítics professionals i dels altres, estudiants, venedors, catalanoparlants i gent que es comunica en moltes altres llengües, bona gent i bandarres, d’esquerres i de dretes. És a dir, a Catalunya, com a Espanya, hi ha molta barreja.

Doncs bé, un es pot preguntar com és que amb tanta diversitat humana i, per tant, amb tanta diversitat de votants, la majoria dels catalans no volen ser governats per alcaldes dels partits PP i C's. Així, els populares només governen en un poblet molt petit (el famós alcalde de Pontons), i els de ciudadanos no en tenen cap, d’alcalde. Això no passa enlloc més de l’estat. Si aquests dos partits es qüestionessin aquesta realitat potser entendrien que més de la meitat dels catalans ens volem autogovernar al marge de les actuals tutories espanyoles que ells tant diuen defensar.

La realitat és que molts catalans consideren que aquests dos partits són contraris als seus interessos, i potser és per això que hi ha qui sense rumiar massa ho resumeix dient, equivocadament, que són partits anticatalans. Cal acceptar que hi ha una minoria de catalans que els vota i a la que, òbviament, s’ha de respectar, però sempre sense perdre de vista que amb l’excusa que s’han de respectar les minories no es poden deixar de respectar les majories.

Mas

Estem en un atzucac, i si qui ha d’espavilar no espavila aviat haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara tenim una llista clarament guanyadora, Junts pel Sí, però amb 62 escons els en falten sis per assolir la majoria absoluta. Un possible soci, la CUP, en va treure 10, però no està disposat a col·laborar si es manté Mas com a candidat. Si entre ells no es posen d’acord, hi ha diverses alternatives: noves eleccions al març o uns socis alternatius de Junts pel Sí, amb el cost d’aigualir les expectatives sobiranistes. Aquesta és la situació, perquè la tercera opció seria que es fes un pacte de perdedors amb un programa i una presidenta, Arrimadas, que els aglutinés a tots, i això encara seria més difícil, tot i que en política no s’ha de descartar res.

Diuen que Mas és la imatge de la corrupció. Ho diuen, però fins ara no ho ha demostrat ningú, i com que crec en la presumpció d’innocència, mentre no es demostri no m’ho crec. Diuen també que Mas és la imatge de les retallades, i això és ben cert. Però cal mirar una mica més enllà de la punta del nas. Cal preguntar-se pel motiu de les retallades, i la resposta és de manual: d’on no n’hi ha, no en raja. Si des de Madrid no transfereixen els diners, diners que, per cert, són de Catalunya, difícilment es poden evitar les retallades. Puc entendre que des de Madrid s’intenti ofegar financerament Catalunya, puc entendre que aquest sigui el pervers full de ruta del PP, i podré entendre també que sigui el full de ruta del PSOE, Ciudadanos o Podemos si algun dia arriben a governar. Al capdavall i només amb petits matisos de formes, Catalunya els uneix a tots.

Però no puc entendre que arguments tan febles siguin els arguments de la CUP per justificar que Mas no ha de ser president, tot i haver-se presentat a les eleccions com a candidat a president i guanyar-les amb autoritat. Al final potser acabarà tenint raó Aznar quan va dir que el procés ens el carregarem nosaltres sols a Catalunya, mentre a Madrid es faran un tip de riure. Si a la Catalunya política encara queda algú amb sentit comú, i vull pensar que sí, això no s’hauria de permetre. I un recordatori final pels més reticents amb la presidència de Mas: ara no es decideix com serà socialment la Catalunya del futur; això ho anirem decidint cada quatre anys mitjançant les eleccions. Hi ha qui sembla haver-ho oblidat.

Quan arriben de matinada

Als països endreçats com, per exemple, la Gran Bretanya, quan arriben a casa de matinada acostuma a ser la persona que et porta la llet, el pa o el The Times. A casa nostra, però, et pots esperar de tot, des dels Mossos d’Esquadra, la Guardia Civil o la Policia Nacional, sovint amb la cara tapada amb passamuntanyes i carregats amb un munt de maletes i caixes de cartró, cosa força sorprenent en l’època digital i dels arxius desats al núvol. Busquen i busquen però sembla que no acaben de trobar mai allò que busquen amb tanta insistència. De fet, potser ni ells mateixos saben exactament què busquen, a banda de la foto que poca estona després apareixerà en tots els mitjans de comunicació. I és que els fotògrafs sempre arriben una estoneta abans que les forces de l’ordre. És evident que algú els ha avisat perquè hi siguin. El repartidor de la llet, potser? Ves a saber. Un país ben estrany, el nostre.

Les formes també són importants

A mesura que et fas gran i agafes experiència aprens que per anar pel món les formes també són importants. Ahir, al Parlament, no em van agradar alguns diputats per la forma de presentar-se en públic ja com a representants polítics dels catalans. El respecte institucional no només te’l dóna el càrrec i els resultats electorals, te l’has de guanyar cada dia i no està renyit amb el respecte degut a les institucions. Ahir, durant l’acte solemne de la constitució del Parlament, no es van veure xancletes perquè ja no som a l’estiu i comença a fer fresqueta, però menys xancletes i bermudes es va veure una mica de tot: calçat molt adequat per anar d’excursió als Cingles del Bertí, samarretes reivindicatives com si anessin a una manifestació sindical, i pantalons i xandalls ideals per anar a buscar bolets a l’Empordà. No exigeixo corbata ni molt menys, però sí una presentació pública mínimament endreçada, digna i respectuosa amb el càrrec que ocupen. El diputat de la CUP Antonio Baños, presentant-se a l’acte amb americana i corbata, va donar una lliçó al seu antecessor en el càrrec i als seus companys de partit. Alguns pensen, equivocadament, que el vestuari no té cap importància; encara no han aprés que les formes també són importants.

De la patacada de les nacionals a les pobres expectatives de les estatals

A Madrid, de les nostres eleccions nacionals en dirien autonòmiques, i de les estatals, nacionals. Però ja ens entenem. Vaig comentar fa poc que, aplicant una mínima dosi de sentit comú, quan les coses de Catalunya es decideixen a sis-cents quilòmetres de distància el resultat electoral no pot ser mai bo pels partits forans. Parlo de la distància geogràfica, perquè la distància mental és infinitament superior, i aquí no faig cap diferenciació entre les franquícies catalanes dels diversos partits forans que pesquen vots a Catalunya, des de la dreta més dretana i xenòfoba fins a l’esquerra més esquerranosa i cubana.

Joan Herrera s’ha carregat el poc que quedava d’Iniciativa, és a dir, el poc que quedava del vell PSUC. Ell i Dolors Camats es van deixar enlluernar per Pablo Iglesias, Íñigo Errejón i companyia, i els resultats estan a la vista: Iniciativa pràcticament ha deixat d’existir, i aviat només en quedaran els deutes bancaris. I com que allò de fer primàries ha passat a millor vida, a les pròximes eleccions el cap de llista serà un desconegut a qui no ha votat ningú. Serà l’enterrament d’Iniciativa.

Veient que amb la candidata Alícia Sánchez no farien res de bo, el PP va buscar de pressa i corrents un candidat amb un cert tuf xenòfob, buscant també aquesta tipologia de votant, que per aquestes contrades també en tenim algun. Però a les nacionals han passat de 19 diputats a 10, i a les estatals les enquestes els en donen menys de la meitat. Potser serà el moment de replantejar el negoci a fons, començant pel nom del partit. Navarra podria ser una pista, i Duran segur que s’oferiria per ajudar: no pas de franc, és clar.

Què podem dir de la franquícia catalana del PSOE a Catalunya, amb l’encarregat Miquel Iceta al capdavant després d’expulsar el pobre Pere Navarro de les llistes? Un desastre electoral sense pal·liatius, un més, i van... Per mirar d’evitar la derrota final, a la llista del 20-S hi posaran un tàndem renovador, amb Carme Chacón i José Zaragoza, però tot indica que s’acabaran d’enfonsar del tot.

Està per veure qui guanyarà a Catalunya les eleccions estatals, però tot indica que no les guanyarà un partit forà. De totes maneres, tots sabem també que les guanyi qui les guanyi la solució al problema català anirà per altres camins, al marge de qui governi a Madrid. De Madrid ja fa tems que no en podem esperar res de bo.

Què es pot esperar de l’Espanya post 20-D?

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 d'octubre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.726 de La Veu de l'Anoia)

La resposta és res. Intentaré explicar-ho. Posant-hi més o menys èmfasi, periodistes i polítics semblen haver-se posat d’acord per dir que ara s’haurà d’esperar a veure qui guanya les eleccions espanyoles i, a partir d’aquí, es fan especulacions sobre quines ofertes es podrien fer a Catalunya des d’una nova majoria política a Espanya. Però és poc realista dubtar que, guanyi qui guanyi les eleccions del 20-D, l’actitud espanyola seguirà sent exactament igual que fins ara. Entre els dirigents polítics espanyols hi ha una voluntat inequívoca per retenir Catalunya, sigui com sigui. Per tant, dir que ara s’ha d’esperar fins després de Reis per veure qui governa a Madrid em sembla que no porta enlloc. Repassem, doncs, què pensen els líders polítics amb possibilitats de governar Espanya.

Des de la dreta de Rajoy i Rivera només cal esperar més autoritarisme i recentralització. Des de Podemos plantegen, de forma creixentment ambigua i en clau espanyolista —no oblidem que s’acosten eleccions— negociar un nou encaix de Catalunya a Espanya. Però Iglesias sembla ignorar que una bona part de la societat catalana el que vol és desencaixar-se d’Espanya i assolir la majoria d’edat política amb la creació d’una república.

Ens queda el socialista Sánchez. Fa pocs dies va concedir una llarga entrevista a La Vanguardia, i la conclusió que en vaig treure és decebedora. Sánchez suggereix una reforma constitucional en clau federalista que encara empitjoraria les coses. Per cert, s’ha de ser atrevit per proposar-ho en un país sense federalistes. Segons Sánchez, Catalunya no és una nació, ni una realitat nacional, ni una nacionalitat, sinó només una singularitat, un concepte entranyable que m’ha fet pensar en els Coros y Danzas del franquisme. El mateix personatge ja havia suggerit una dolenteria en forma de regal enverinat als catalans: traslladar el Senado a Barcelona. Però qualsevol persona amb dos dits de front sap que el que s’ha de fer amb aquell inoperant cementiri polític és suprimir-lo i enviar els elefants que n’ocupen els escons a la cua de l’atur.

Resulta cansat haver-ho d’anar repetint però el contenciós català només es resoldrà mitjançant la convocatòria a Catalunya d’un referèndum vinculant, que guanyarà qui obtingui més de la meitat dels vots. Això sí, sempre es poden negociar aspectes secundaris com, per exemple, fixar una participació mínima per donar validesa a la consulta. Seria molt assenyat fixar aquesta participació mínima en el cinquanta per cent del cens electoral.

La màxima autoritat és el ciutadà

Hi ha qui quan es troba davant d’un funcionari o d’un càrrec públic, tant és que sigui d’elecció popular (el regidor d’un ajuntament, per exemple), de nominació digital (un conseller de la Generalitat) o d’accés per oposició (un policia), no s’atreveix a queixar-se quan toca fer-ho, a dir-li educadament però de forma clara les coses que depenen d’ells i no funcionen. L’acoquinament social d’alguns ciutadans que es troben en aquesta situació va més enllà de l’educació i el respecte que hi ha d’haver en el tracte personal; és el resultat d’un servilisme malentès i d’una devoció malaltissa per l’autoritat difícil d’entendre, unes actituds que semblem més pròpies d’una dictadura que d’una democràcia.

Quan tenim al davant un càrrec públic o un funcionari hi hem de veure una persona que està al nostre servei, un empleat nostre, algú a qui paguem entre tots perquè treballi per a la comunitat. El dia que això tots ho tinguem clar, el dia que els nostres empleats públics, polítics i funcionaris, treballin com a public servants (servidors públics) i no actuïn com si els ciutadans estiguéssim al seu servei, aquest país funcionarà molt millor. Mentrestant, mentre molts polítics i funcionaris considerin que és el ciutadà qui està al seu servei i aquest resignadament ho accepti, encara que sigui per por, seguirem sent un país de segona.

En una societat democràtica, moderna i endreçada, la màxima autoritat ha de ser sempre el ciutadà. Per què? Perquè el ciutadà és qui paga la festa.

De l’ecologisme a la demagògia i el populisme

Torna amb molta força la demagògia i el populisme ecosocialista a l’Ajuntament de Barcelona. Després de dotze anys de descans dissabte es va tornar a celebrar el mal anomenat Dia sense Cotxes, i dic mal anomenat perquè els cotxes als carrers eren més o menys els habituals, només que estaven concentrats en els carrers oberts al trànsit. Pregunteu als veïns afectats, pregunteu! Així, determinats carrers que normalment els dissabtes no mostren problemes circulatoris, aquest dissabte estaven totalment col·lapsats degut al caprici de l’alcaldessa Colau.

L’esquerra, que després d’haver-ho fet durant 32 anys ara torna a governar Barcelona, no vol cotxes a la ciutat, ni hotels, ni creuers, ni fàbriques, ni tallers, ni sorolls, ni contaminacions. A mi tampoc m’agraden les molèsties, i predico amb l’exemple anant gairebé sempre a peu o en transport públic. Però és que dissabte el transport públic també va quedar afectat, perquè evidentment pels carrers tallats tampoc hi circulaven els autobusos, i no a tot arreu s’hi pot anar en metro o a peu. Això sí, les bicis sempre tenen barra lliure, fins i tot per passar en vermell o per circular per voreres estretes que amb prou feines tenen cabuda per els vianants.

La teoria ecologista tots la tenim clara, però a l’hora de posar-la en pràctica la cosa comença a grinyolar. Parlo sovint amb defensors d’aquestes mesures demagògiques i populistes, i he observat que molt sovint et fan el discurs de la superioritat ecologista mentre utilitzen cotxes amb motor dièsel, que són els que, de lluny, més contaminen de tots. Són molt ecologistes i van a buscar bolets, però ho fan amb vehicles quatre per quatre amb motor dièsel. El Dia sense Cotxes no m’ha convençut mai i no sé si aprovaria l’examen de la consciència ecologista, però no he tingut mai un cotxe dièsel.

La via Colau no existeix

Ara es parla de la via Colau, com si de cop i volta els catalans ens haguéssim d’oblidar amb quins suports polítics va arribar al càrrec l’alcaldessa de Barcelona. Jo als polítics els acostumo a jutjar pels fets i no per les seves declaracions que, tot sovint, els contradiuen. Colau pot fer ara les manifestacions independentistes que consideri convenients, però tot i que són d’agrair no tenen massa credibilitat mentre l’alcaldessa no es desmarqui clarament de Podemos i Pablo Iglesias, que sobre aquest tema ja sabem com pensa. A Espanya potser encara es pot fer el discurs ambigu respecte Catalunya, però a aquestes alçades del procés a Catalunya s’ha de parlar clar i actuar en conseqüència. Per tant, de Colau, més que grans declaracions només n’espero fets. Un primer gest simbòlic que seria valorat molt positivament seria, per exemple, que rectifiqués i autoritzés que Barcelona passés a formar part de l’AMI. Mentrestant, si més no en clau independentista, la via Colau no existeix. Diuen que rectificar és propi de persones sàvies, i Colau pot demostrar que ho és.

Desestabilitzant Catalunya

Dijous passat, a prop de Tarragona, es va produir un incident a les vies de l’AVE que va provocar molts maldecaps. Primer es va parlar d’un robatori de coure però després es va confirmar que es tractava d’un sabotatge. Divendres al migdia la moderadora d’un debat de la tele dels bisbes va insinuar que en el sabotatge hi tenia alguna cosa a veure la policia catalana, i és que barrejar qualsevol cosa negativa amb Catalunya és l’especialitat d’aquella casa.

Tot i la gravetat de la insinuació els tertulians presents al plató van assentir satisfets. Un polític jubilat que fa anys era d’esquerres —recordo quan vivia a Santiago de Xile en l’època d’Allende— i ara és molt de dretes, va dir que això ho arreglava ell enviat la policia espanyola a Catalunya. Amb els anys Leguina s’ha transformat en un personatge patètic que sembla sortit de la factoria del ministro Fernández. Quina manera més llastimosa d’empastifar una brillant biografia!

Jo ara podria dir que al darrere del sabotatge hi havien els agents del CNI espanyol, amb l’objectiu de desestabilitzar Catalunya. Però, evidentment, com que no ho puc demostrar no ho puc afirmar, com tampoc 13TV pot justificar les seves malintencionades insinuacions. En fi, estem en temps de gran tibantor entre una Catalunya que sembla tenir clar el seu futur i una metròpoli molt nerviosa que veu, impotent, com està perdent la mamella del nord-est peninsular.

Els bisbes espanyols farien bé d’investigar què passa a Catalunya, i llavors potser entendrien que cada vegada menys catalans posen la creueta a la casella de l’IRPF. Els catalans tenim molts defectes, però no fins al punt de facilitar que des de 13TV se’ns insulti i se’ns menystingui. Per cert, alguns ministres espanyols van insinuar també que els Mossos tenien alguna responsabilitat en el sabotatge. Ara, l’objectiu d’Espanya és desestabilitzar Catalunya, i aquesta vegada els ha tocat als Mossos.

Cartell censurat per Ada Colau

Aquest cartell publicitari s’havia d’haver penjat en un edifici del Passeig de Colom de Barcelona, però l’alcaldessa Ada Colau ho ha prohibit. A mi el cartell tampoc m’agrada i la fiesta nacional encara menys, però en democràcia la censura no té justificació.

La cursa segueix

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 d'octubre de 2015 a la pàg. 7 del núm. 1.724 de La Veu de l'Anoia)

La combinació del discurs repetitiu de la por amb les amenaces provinents de l’Estat va experimentar diumenge una contundent derrota electoral a les urnes. Aquesta campanya electoral ha estat molt més llarga que les dues setmanes de la campanya oficial i, de fet, tot i haver-se celebrat ja les eleccions, aquesta encara continua. En aquests mesos, però, les opcions unionistes no han estat capaces d’oferir res de positiu als catalans. Res. L’argumentació unionista ha estat centrada exclusivament en transmetre als catalans por i amenaces, però els resultats electorals demostren que aquesta estratègia no els ha funcionat. La conseqüència és que si fins ara teníem un Parlament clarament favorable al dret a decidir, una expressió que es pot prestar a interpretacions equívoques, ara tindrem un Parlament clarament independentista. Aquesta és la gran diferència.

En aquesta llarga campanya l’unionisme ha estat representat pels partits polítics d’àmbit estatal, el Govern espanyol i els seus apèndixs, el Tribunal Constitucional, la Junta Electoral, l’Exèrcit, l’Agència Tributària, els dirigents esportius, la premsa de paper i també la digital, les ràdios i les teles, la majoria dels anomenats intel·lectuals espanyols, determinats portaveus i traductors de la Unió Europea, la Conferència Episcopal, les organitzacions patronals i sindicals, dirigents estrangers com Cameron, Merkel, Obama i companyia, els quals han dit unes vaguetats a canvi de vés a saber què, els amos d’algunes grans empreses que han intentat condicionar el vot dels seus treballadors com si encara fóssim al segle XIX, i les espectaculars campanyes publicitàries d’entitats fantasma com la Societat Civil Catalana i Empresaris de Catalunya, que no està clar qui tenen al darrere que els financi amb tanta generositat; aquest seria un bon tema d’investigació per a una tesi doctoral.

Que les opcions independentistes hagin guanyat les eleccions amb tanta contundència només demostra que la raó de la força bruta representada per la por i les amenaces no ha estat suficient per imposar-se a la força de la raó democràtica i ben argumentada amb optimisme. Ara els perdedors objectaran els vots, els percentatges i tot el que se’ls acudeixi. Alguns fins i tot tindran la gosadia de dir que s’han de comptar vots i no escons. L’exigència, però, perd qualsevol validesa quan aquests són els mateixos que no ens han deixat comptar els vots mitjançant un referèndum tal com des de Catalunya s’ha demanat amb insistència. La cursa segueix.

Quan El País era un diari respectable

El món dóna moltes voltes, i el que avui és negre ahir era blanc. Sovint em pregunto per què. Durant molts anys El País era un diari respectable i, de lluny, el diari més important d’Espanya. Alguns deien que era un diari d’esquerres, però tinc els meus dubtes. Això sí, El País donava suport al PSOE. Però algú pensa que el PSOE és un partit d’esquerres? Bé, sigui com sigui no he sigut mai del PSOE ni de cap partit, però El País el comprava cada dia. I quan era fora, era el diari més fàcil de trobar als quioscos de l’estranger. Però d’un temps ençà El País i, sobretot, la seva línia editorial, al meu entendre han deixat de ser respectables. Des de fa uns quants mesos quan llegeixo els seus editorials tinc l’estranya sensació que estic llegint els de La Razón, dirigida per un tal Marhuenda, de professió principal tertulià. Quan algú se’m queixa de la deriva ideològica que ha fet El País jo sempre li recomano passar-se al TBO dels Lara. Llegirà el mateix però almenys no s’emprenyarà. I si de tant en tant necessita un descans razonable, pot passar-se tranquil·lament a l’ABC o El Mundo; ni ho notarà. I no cal dir que amb aquestes reflexions em refereixo especialment a l’enfocament tristament unànime de la premsa madrilenya sobre el problema catalán.

La feina bruta de la diplomàcia espanyola

Dotzenes de milers de catalans residents a l’estranger s’han quedat sense poder votar per culpa del govern espanyol. El ministre Margallo, amb la complicitat dels ambaixadors, cònsols i personal diplomàtic repartits pel món, ha fet la feina bruta d’aquestes eleccions, és a dir, la de no permetre votar a dotzenes de milers de catalans, majoritàriament independentistes (després ho explico), que volien exercir el seu dret a vot i no han pogut. Aquests fets s’han denunciat a la justícia, i caldrà veure si els tribunals demostren que són independents del poder executiu i acaben enviant a la presó els culpables de delicte electoral. I menciono la pena de presó no per caprici sinó perquè així està contemplat per aquests delictes.

Critico sovint aquells que s’atribueixen, sense cap base, la voluntat dels que no han anat a votar. Avui, però, faré una excepció que no anirà més enllà d’una simple teoria tot i que, en aquest cas, està cent per cent basada en dades reals. Segons el resultat de l’escrutini del vot exterior tancat abans d’ahir, dues terceres parts dels pocs catalans forans que han pogut votar ho han fet a favor de les opcions independentistes. D’aquí se’n pot treure raonablement la conclusió que si tots els catalans que volien votar haguessin pogut fer-ho, s’haguessin expressat a les urnes en uns termes similars. Extrapolant les dades obtingudes dimecres s’ha calculat que si s’haguessin pogut comptar aquells vots, l’independentisme hauria guanyat dos diputats, amb tot el que això comportaria.

La diplomàcia espanyola ha tornat a jugar brut i ha guanyat aquesta batalleta, però no tinc cap dubte que la voluntat majoritària dels catalans acabarà superant totes les traves colonialistes i els entrebancs antidemocràtics de la metròpoli, i tard o d’hora serà reconeguda internacionalment i s’acabarà imposant. I és que així és la democràcia, una gran doctrina política en la que, dissortadament, no tothom hi creu amb la mateixa intensitat.

Tuteles perjudicials

Diumenge, a mesura que avançava el recompte de vots, els resultats van anar posant els partits al lloc que els corresponia. El podi dels guanyadors va quedar configurat per Junts pel Sí, indiscutibles guanyadors amb 32 escons més que el segon partit, que va ser Ciudadanos i que a partir d’ara serà el primer partit de l’oposició, i la CUP en tercer lloc, que van més que triplicar els seus diputats. Es dóna la particularitat que tots tres es presentaven sense tuteles externes: juguen a Catalunya i decideixen a Catalunya.

Els perdedors, en canvi, depenien tots de Madrid: CSQEP (Franco Rabell), fèrriament tutelat per Podemos i el seu líder màxim, el lerrouxista Pablo Iglesias; el PSC del ballarí Iceta, tutelat, com sempre, pel PSOE; i la franquícia catalana del PP. Deixo de banda Unió, l’altre gran perdedor, que no ha necessitat cap tutela externa per situar-se ella soleta com a partit extraparlamentari.

S’ha demostrat que la tutela madrilenya no ha funcionat, no ha generat uns bons resultats, i un es pot preguntar per què. Una explicació plausible podria ser que durant la campanya electoral els partits perdedors van actuar en clau espanyola. Només tenien al cap les eleccions espanyoles del desembre, i les eleccions catalanes eren com un peatge que havien de pagar de mala gana, i tots ells estaven disposats a perdre vots a Catalunya a canvi de guanyar-ne a Espanya. De moment, les pèrdues electorals a Catalunya ja són una realitat.

Un Parlament inequívocament independentista

Com que molts catalans se senten maltractats, insultats i menystinguts per l’estat espanyol no ha de sorprendre que a Catalunya s’hagi optat per la creació d’un nou estat, amb tots els riscos i els avantatges evidents que aquesta opció comporta. Ahir van guanyar els independentistes. Una candidatura independentista va guanyar clarament les eleccions, i va treure gairebé el triple de diputats que la candidatura unionista que va quedar en segona posició.

Ara, a partir d’aquesta realitat inqüestionable, podem parlar d’escons, de vots, de percentatges, de majories simples o reforçades, dels efectes pont de la Mercè i de la climatologia favorable o adversa segons les comarques. Podem parlar de tot i segur que se’n parlarà, però sempre sense perdre de vista que l’independentisme ha guanyat clarament les eleccions catalanes.

Segur que sortiran alguns perdedors atribuint-se la voluntat política dels que ahir es van abstenir, però ningú ignora que qui no vota, no compta, bàsicament perquè no se sap què pensen els que ahir es van quedar a casa. Altres tindran la gosadia de dir que els catalans s’han equivocat. Passa sempre, els perdedors no sempre accepten democràticament la derrota, i busquen excuses de mal pagador.

Ahir Catalunya es va llevar autonòmica i aquest matí s’ha llevat independentista. Ara caldrà saber administrar els resultats electorals amb molta intel·ligència. Comença una nova etapa basada en la diplomàcia discreta i la negociació a diverses bandes, sota l’atenta mirada de Brussel·les. Seran unes negociacions llargues i difícils, però juguem amb l’avantatge que a totes les parts involucrades interessa que s’arribi a un acord que respecti la voluntat dels catalans i resolgui políticament la nova situació creada.

De les mentides al lerrouxisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 de setembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.722 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui pensa que per guanyar unes eleccions s’hi val tot. I no tot s’hi val. Avui posaré dos exemples de males pràctiques polítiques que potser serveixen per guanyar algun vot però que s’haurien d’eradicar: les mentides i el lerrouxisme. A Escòcia hi va haver les mentides de Cameron, i a Catalunya el lerrouxisme d’alguns partits polítics que juguen en clau espanyola. Però així com a Escòcia l’unionisme va guanyar el referèndum amb l’ajut dels mentiders, a Catalunya tot indica que als lerrouxistes, de dretes i d’esquerres, les coses no els aniran tan bé.

Els independentistes escocesos van perdre el referèndum que els hauria pogut portar a la independència per creure’s les promeses que els va fer el primer ministre britànic, David Cameron, pocs dies abans de la jornada electoral. Totes les enquestes eren favorables a la independència d’Escòcia fins que va arribar Cameron i va fer un munt de promeses als escocesos si votaven a favor de quedar-se al Regne Unit. Unes promeses que a dia d’avui no s’han complert. Quan els escocesos han constatat que els han entabanat ja era tard, i ara s’hauran d’esperar a celebrar un altre referèndum anunciat per l’any vinent. Però aquesta vegada enredar-los ja no serà tan fàcil, i és que de les derrotes també se n’aprèn, sobretot quan qui guanya ha fet trampa.

La sorpresa de la campanya electoral catalana ha estat la irrupció del lerrouxisme. Sorpresa relativa, tot s’ha de dir, però tardarem a oblidar la utilització barroera que del lerrouxisme ha fet un polític populista de la nova fornada, Pablo Iglesias. Al líder de Podemos se li va veure el llautó lerrouxista quan en un míting va començar a jugar amb els cognoms dels votants i els orígens espanyols dels seus pares i avis. Iglesias va voler entrar en un debat pervers que va quedar superat fa dècades, tot i que en els darrers anys la dreta espanyola més tronada de populares i ciudadanos sempre l’han intentat ressuscitar. Els que parlen de cognoms i orígens semblen haver oblidat que fa cinc anys, a Catalunya, teníem un president que era d’origen andalús i que es deia Montilla, i dient això no cal dir gran cosa més. El lerrouxisme era reprovable fa vuitanta anys i ho és ara, però a alguns polítics sense moral els sembla que en un lloc o altre els dóna vots. I, dissortadament, potser tenen raó. Però encara que fos així, apel·lar als baixos instints de la gent més senzilla resulta fastigós i reprovable. Repetim-ho per si no havia quedat prou clar: a Catalunya tots els votants són catalans.

Política ficció

En aquesta foto del diari Ara tenim els set candidats a les eleccions de diumenge. Començant per l’esquerra, el primer i el penúltim són inequívocament partidaris del “sí”, i la resta no. Suposem per un moment que totes les enquestes electorals que s’han publicat fins ara s’haguessin equivocat, i que diumenge guanyés el “no”. I quan dic totes les enquestes vull dir tant les cuinades a Catalunya com les que es cuinen a Madrid, que al marge del diferent grau de cocció a la que han estat sotmeses totes coincideixen en que el “sí” superarà sense problemes els 68 escons. Suposem, però, que la suma de diputats dels partits contraris a la independència de Catalunya fos superior a la suma dels diputats que hi estan a favor. Impossible no ho és.

Però arribats a aquest punt de la política ficció, algú amb un mínim de sentit comú es pot imaginar un govern presidit per Arrimadas, amb en Franco Rabell de vicepresident encarregat dels assumptes econòmics, García Albiol conseller de llengua i immigració, Iceta de cultura (per la seva faceta de ballarí) i Espadaler conseller encarregat de la tercera via, una cosa que ningú sap en què consisteix? Algú es pot imaginar un govern d’aquestes característiques, un govern tan políticament transversal com aquest, un govern que només estigués cohesionat pel “no” a un futur més decent per a Catalunya i els catalans. Doncs jo no.

L’anticapitalisme de la CUP

Tant de bo tots els partits que diumenge es presenten a les eleccions fossin tan coherents com la CUP, que té el discurs més clar de la nostra àmplia oferta política. L’oferta de la CUP es basa en dos eixos bàsics: són independentistes i són anticapitalistes fins al moll de l’os. Sense fissures ni matisos, i no s’amaguen de proclamar-ho als quatre vents sempre i allà on convingui. Són coherents, si més no sobre el paper, tot i que el model econòmic que propugnen és a les antípodes del meu. Sent un convençut partidari d’una Catalunya independent, nego que aquesta independència hagi d’anar associada a un model econòmic com el que propugna la CUP. Per això no els votaré.

El programa electoral de la CUP diu que el model econòmic capitalista és injust, indecent i inhumà, però s'obvia que aquest es pot reformar i millorar sense caure en l’altre extrem. He observat que allà on s’implanta el capitalisme d’estat, que als efectes pràctics no deixa de ser una manera menys ambigua d’anomenar l’anticapitalisme, les coses funcionen bastant pitjor i, a més a més, desapareixen les poques llibertats individuals que encara ens queden. Per això no votaré la CUP, perquè sóc un ferm partidari de les llibertats individuals.

El capitalisme d’estat comporta que només uns quants privilegiats, molt pocs, ho decideixen tot i gaudeixen dels seus molts avantatges. Evidentment no parlo de governar un petit ajuntament, que aquesta és l’experiència que hi ha hagut fins ara amb la CUP, sinó de governar un país. I tot això sense negar que al capitalisme que defenso convindria introduir-hi tots els matisos i controls que calguin per evitar els molts excessos que en el seu nom es cometen. Però que el capitalisme tingui coses a millorar no vol dir que s’hagi d’eliminar. Per això no votaré la CUP.

Cent dies

Ara es compleixen els cent dies des de la pressa de possessió dels nous alcaldes sorgits de les eleccions del mes de maig. Discrepo, però, de les interpretacions excessivament generoses que es fan d’aquella regla no escrita que diu que quan un polític pren possessió del seu càrrec ens hauríem d’esperar cent dies per poder criticar els seus errors. Podria entendre que els cent dies de cortesia fossin per deixar-li temps d'estudiar la situació abans de començar a prendre decisions, és a dir, estaria d’acord en que la cortesia quedés limitada a no criticar-lo si en aquest període no es prenen decisions.

Però les males decisions polítiques s’han de poder criticar sempre. Així, si a partir de la presa de possessió del càrrec electe aquest comença a prendre decisions equivocades, és evident que des del minut u tenim tot el dret a criticar-lo, encara que els seus de vegades se’ns enfadin. Però no només això, els càrrecs públics s’haurien de prendre la crítica com una mostra de cortesia i col·laboració ciutadana. Ens haurien d’agrair les crítiques pels seus errors. Descortesia ciutadana seria amagar el cap sota l’ala, fer veure que tot va com una seda i no criticar tot allò que des de l’administració pública es fa malament, hagi passat un dia o n’hagin passat cent.

Tot un clàssic: la salvatjada de Tordesillas

Dibuix: El Mundo

Per tal d’esvair qualsevol dubte la meva posició personal sobre la fiesta nacional, que inclou els bous embolats de les Terres de l’Ebre i altres divertiments, seria aquesta: si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia.

A Tordesillas (Espanya) cada any es va repetint la mateixa salvatjada a costa d’una pobra bèstia, amb la Guardia Civil, a les ordres del ministro Fernández, protegint la fiesta, el arte o com ho vulguin anomenar, així com els salvatges que hi participen.

Volíeu un argument de pes, un altre, per marxar? L’argument és diu el Toro de la Vega. Dit això, un aclariment: si l’alcalde de Tordesillas en comptes de ser socialista fos popular, passaria exactament el mateix. A Tordesillas són així, s’han quedat aturats al segle XVI. Amb les excepcions que calguin, que alguna n’hi deu haver.

Eren molts més els que no hi eren

Foto: La Vanguardia

Divendres 11 de setembre centeners de milers de persones van anar a la Meridiana a manifestar-se en favor de la independència de Catalunya. Tot i que en democràcia es compten vots i no manifestants, ningú pot negar l’èxit indiscutible d’aquesta gran manifestació cívica. Però alguns que ja no saben què dir al·leguen que eren molts més els que es van quedar a casa. Bé, formalment tenen raó. Si a Catalunya som 7,5 milions i a la manifestació només hi van anar, posem per cas, 1,5 milions, això vol dir que el vuitanta per cent dels catalans no es va manifestar. És un argument de curta volada, però és l’únic que ara mateix pot utilitzar l’unionisme. Així, ja que tot indica que no podran presumir de guanyar les eleccions del 27S, deixem-los que mentrestant facin el ridícul atribuint-se les intencions polítiques dels sis milions de catalans que divendres no eren a la Meridiana. Però tothom sap que en democràcia no es compten els que es queden a casa. El dia 27 només es comptaran els vots d’aquells que vagin a votar. Què dirà llavors l’unionisme?

Coincidències molt sospitoses

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 de setembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.720 de La Veu de l'Anoia)

Divendres de la setmana passada Artur Mas i altres líders polítics tenien anunciat un acte públic d’assistència multitudinària per presentar la candidatura de Junts pel Sí. La notícia, però, va tenir una contraprogramació estatal que va ocupar les portades dels diaris de dissabte. Al matí del mateix divendres la Guardia Civil va fer un desplegament espectacular per escorcollar quatre ajuntaments convergents, la fundació del partit i la seu central. La coincidència en el temps de les intervencions policials amb l’acte polític podria haver estat una casualitat. Podria, però no ho va ser. Molta estona abans de les exhibicions policials diversos mitjans de comunicació estatals estaven esperant a la porta de la fundació, i segur que no eren allà per casualitat. Algú de l’entorn del govern espanyol o de la fiscalia els havia avisat per tal que els periodistes no es perdessin un gran espectacle mediàtic amb clares intencionalitats polítiques.

Un es pot preguntar com és que quan arriba la Guardia Civil a fer un escorcoll, que en teoria hauria de ser per sorpresa, la premsa ja els espera i els mateixos que han de ser investigats ja n’estan assabentats. Qui va avisar els periodistes? Amb quines intencions ho va fer? Suposo que a hores d’ara ningú apel·larà a la separació de poders per justificar que la coincidència va ser casual. Dia sí i dia també es demostra que, dissortadament, a Espanya no hi ha separació efectiva de poders. Negar les estretes connexions i complicitats polítiques entre els diversos estaments estatals és negar l’evidència, i més quan falta menys d’un mes per a unes eleccions que seran cabdals, no només a Catalunya sinó també a Espanya.

Negar que l’espectacle mediàtic dels guàrdies civils traginant maletes i caixes de cartró no forma part de la campanya estatal en contra de la independència de Catalunya és d'un cinisme sideral. El que va passar divendres només és un episodi més de la pressió judicial, fiscal, policial i política que en les properes setmanes anirà en augment. Encara que no es vulgui admetre en públic, Espanya també llegirà els resultats del 27S en clau plebiscitària, sobretot si guanya l’unionisme. Aquestes eleccions tindran, sigui quin sigui el resultat, conseqüències polítiques de llarg abast. El 27S sabrem per la via democràtica si el suport a la independència de Catalunya és majoritari. Mentrestant, ens queda la imatge de l’exhibició de maletes i caixes de cartró en l’època del llapis de memòria i dels arxius digitals desats al núvol.

Quan abstenir-se és oposar-s’hi

Ahir, el plenari de l’Ajuntament de Barcelona va sotmetre a votació dels seus 41 regidors l’entrada de Barcelona a l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Abans de la votació l’alcaldessa Colau va fer unes consideracions personals sobre els conceptes llibertat de vot i disciplina de partit, com volent justificar-se pel que vindria després. Òbviament Colau va imposar la disciplina de partit, i això vol dir que als independentistes de la seva formació —que sempre he dubtat que en tingui però que ens asseguren que hi són— se’ls va impedir que ho expressessin amb el seu vot.

El sí a l’entrada de Barcelona va guanyar clarament la votació, però com que no es van assolir els 21 vots de la majoria absoluta contemplats en el reglament de l’AMI, als efectes pràctics es va impedir que aquesta incorporació tirés endavant. L’unionisme va perdre la votació però va acabar guanyant aquesta batalleta. Esquerra es va enfadar molt i va donar per suspès el suport a Colau però, davant la sorpresa de molts, Ciudadanos es va oferir a substituir-los. Els unionistes s’ajuden sempre, és allò de antes roja que rota.

Ahir va tornar a quedar en evidència l’equip de govern municipal barceloní, tot i que no va quedar clar si Ada Colau es va sotmetre als desitjos prèviament expressats per Pablo Iglesias o va actuar per convenciment propi. El matís, però, és irrellevant. L’entrada de Barcelona a l’AMI queda ara pendent per més endavant, per quan es pugui conformar la majoria necessària. Però a partir d’ara ja no valdrà que els regidors de Colau segueixin marejant la perdiu de l’independentisme. Qui sigui independentista i vulgui ser mínimament coherent ja sap a qui no ha de votar en les properes eleccions.