Diàleg diàleg diàleg

Pedro Sánchez no ha fet cap proposta política concreta a Catalunya des que fa set mesos, amb l’ajut imprescindible dels partits independentistes catalans, va assolir la presidència del govern espanyol. De xerrameca buida tanta com vulgueu, però de propostes concretes, cap ni una. I s’equivoca quan diu (portada dels diaris de dissabte passat) que el guió que va rebre de Quim Torra el passat 21 de desembre no és útil com a inici d’un diàleg sinó que és un monòleg(?), sense explicar els motius d’aquesta estranya conclusió. Convé recordar que tots els governs espanyols han dialogat amb tota mena de terroristes amb molts morts a les seves espatlles. Però el cas de Catalunya, sense cap mort, sembla que no admet aquest diàleg. Algú podria concloure que Sánchez també pensa, com els seus antecessors en el càrrec, que el problema català no té solució i que, per tant, l’única alternativa és que es vagi podrint. 

Per dialogar només es necessita un mínim de dues o més persones disposades a fer-ho, i disposades, òbviament, a escoltar els arguments dels seus interlocutors. És una acció no massa difícil, i que cal no confondre amb donar la raó a l’adversari. Un governant té l’obligació de dialogar amb tothom, i per això cobra. Reunir-se i parlar no pot ser mai un error. Ni molt menys encara, un acte delictiu. No hi ha cap llei que prohibeixi dialogar, fins i tot amb el pitjor enemic. Tots els governs ho fan i ho han fet.

Però vaig una mica més enllà. Tractar d’impedir el diàleg és un gest antidemocràtic. Criminalitzar el diàleg només es pot defensar des d’una mentalitat política tancada amb nul·les conviccions democràtiques. Intentar limitar els assumptes sobre els quals dialogar és un error de principiant. En definitiva, prohibir el diàleg entre dues o més persones no deixa de ser l’expressió més visible d’un tarannà poc o gens democràtic. Sóc conscient que insistint tant sobre aquest tema potser m’estic repetint, però en aquest cas prefereixo pecar per excés que per defecte.

D’un temps ençà, a la nostra societat s’està imposant aquesta idea perversa de criminalitzar el diàleg. Ho escoltem cada dia: amb aquests no t’hi pots reunir, d’això no en pots parlar. Correm el risc que algunes persones amb principis democràtics poc consolidats arribin a una conclusió equivocada, i pensin que, davant d’un conflicte, la prohibició de parlar-ne és el camí correcte; que pensin que quan un problema és massa complex és millor que quedi enquistat sine die, com si el temps ho resolgués tot. Doncs no, les solucions arriben sempre a partir del diàleg, ni que sigui imposat i/o dirigit des de fora.

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre

Foto: Jordi Bosch.

En primer terme, a la dreta, el Monestir de Pedralbes;

en segon terme, a l’esquerra, l’església de Sant Vicenç de Sarrià

Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre. Però un alcalde dels anys vuitanta del segle passat, Pasqual Maragall, un dia va tenir un caprici polític i, mitjançant un decret d’alcaldia, va modificar els límits de Sarrià i ens va arrabassar el Monestir de Pedralbes i el barri annex del mateix nom per cedir-los, sense cap justificació mínimament lògica, al districte de les Corts. Des de Sarrià, en les tres dècades transcorregudes des d’aquella desafortunada decisió, s’han fet innumerables gestions, particulars i institucionals, públiques i també discretes, per tal d’intentar recuperar, com a mínim, el monestir, per tornar-lo a situar al barri d’on no hauria d’haver sortit mai. Munts d’escrits des de Sarrià i des d’altres llocs s’han fet arribar als alcaldes Maragall, Clos, Hereu, Trias i Colau, però la resposta dels regidors sempre ha estat la més absoluta indiferència cap als interessos legítims del nostre barri.

El barri de Pedralbes, modern i gairebé sense història digna de remarcar, a Sarrià ja el donem per perdut. Al capdavall, la causa última de l’alcaldada de Maragall van ser els ciutadans d’aquesta zona benestant de Barcelona, els quals no votaven com hauria agradat als governants barcelonins de l’època, i van pensar que els seus vots, diluïts al barri de les Corts, passarien més desapercebuts. Guardant totes les distàncies, vindria a ser el mateix que passa amb Catalunya respecte a Espanya. A Espanya no agrada com es vota a Catalunya, i intenten per tots els mitjans que la voluntat popular dels catalans, repetidament expressada a les urnes, passi desapercebuda i no es tradueixi en decisions polítiques. I així com l’eina de l’alcalde Maragall per resoldre el seu problema es va limitar a la signatura d'un decret d’alcaldia, les eines que utilitza Espanya en contra de Catalunya són la violència exercida per les forces policials espanyoles, les decisions antidemocràtiques dels jutges del Tribunal Supremo, i el control polític del Tribunal Constitucional.

Durant aquestes tres dècades hi va haver una oportunitat d’or per revertir aquella lamentable decisió de Maragall. Va ser durant els quatre anys del mandat Trias (2011-2015), durant els quals tant Sarrià, com les Corts, com el govern de la ciutat van estar en les mateixes mans polítiques. Però els convergents, que disposaven de tot el poder polític a les seves mans per resoldre el problema amb relativa facilitat, no van tenir la valentia política de posar ordre en el seu partit i resoldre el problema. Va ser una gran decepció per a Sarrià.

Ara bé, facin el que facin des dels despatxos de la plaça de Sant Jaume, la gent de Sarrià no renunciarà mai al nostre valuosíssim patrimoni històric i cultural, el Monestir de Pedralbes. I de tant en tant ens sembla que és oportú recordar-ho, i especialment cal fer-ho en època electoral, no fos cas que algun polític pensés erròniament que el nostre silenci equival a una renúncia. Pedralbes és Sarrià, i ho serà sempre, i algun dia ho tornarà a ser de forma oficial.

Dejuni als Caputxins de Sarrià

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de Decembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.891 de La Veu de l'Anoia)

L’acte de la setmana passada als Caputxins de Sarrià va deixar palesa la solidaritat d’una part de la classe política catalana envers els presos polítics que es troben injustament engarjolats, i amb alguns dels seus drets bàsics a una defensa justa clarament vulnerats. Primer semblava que era una estratègia dels convergents per intentar frenar la pèrdua de terreny electoral, i és que les enquestes els van cada dia pitjor. Aviat, però, es va poder constatar que al dejuni de vint-i-quatre hores hi participaven personatges d’un ampli espectre polític.

Només les decisions equivocades d’un jutge són l’origen d’haver arribat fins aquí. Els delictes de rebel·lió, sedició i malversació de diners públics només existeixen en algunes ments perverses que, més que promoure una justícia justa (disculpeu-me la redundància), semblen treballar en exclusiva per defensar, per sobre de tot, la unitat de la seva pàtria, i en nom d’aquesta defensa tot s’hi valdria.

Per decisió pròpia van quedar exclosos de l’acte dels Caputxins els representants dels partits del trio 155 (Cs, PSOE i PP), els quals, com tothom sap, tenen altres interessos polítics. Interessos igualment legítims, és clar que sí, però que compten amb un suport minoritari de la societat catalana: el 43,5 per cent segons els últims resultats electorals.

Tot i que càrrecs polítics i altres dirigents de la franquícia catalana del PSOE no hi van participar oficialment, algun socialista conegut va treure discretament el cap al pati dels Caputxins. Però com que no es tracta de perjudicar ningú, “hasta aquí puedo llegar”, com diu sovint l’advocat Gonzalo Boye. De polítics ciudadanos no en vaig veure cap, i del PP (un partit que a Catalunya està en ple procés d’extinció, amb 4 diputats de 135) tampoc. Dels comuns, alguns hi van fer acte de presència en senyal de solidaritat, i és que la solidaritat humana és o hauria de ser transversal.

També s’ha dit que els dejunis públics de curta durada (24 o 48 hores) són la via per banalitzar una vaga de fam indefinida com la que van decidir tirar endavant els presos polítics catalans. Fins i tot s’ha publicat, i ningú ho ha desmentit, que no tots els presos polítics tancats a la presó de Lledoners estan d’acord amb aquesta vaga de fam; sense anar més lluny, Junqueras s’hi hauria manifestat en contra. Però que aquesta discrepància no és de partits sinó d’opinions personals ho demostra el fet que als Caputxins també s’hi van deixar veure alguns diputats coneguts d’Esquerra com, per exemple, Sergi Sabrià.

Carol, la Vanguardia i Catalunya

L’encara director de La Vanguardia, Màrius Carol, a la seva tasca té dies bons, pocs, i dies desafortunats, cada dia més. Hi ha nervis al Grupo Godó, i alguns dels seus dirigents ja no ho dissimulen. Les vendes de La Vanguardia de paper van cada dia a menys, i aquesta davallada no es justifica amb la baixa general de vendes de tota la premsa de paper. Carol s’adona que el mitjà de comunicació de referència a Catalunya ja no és el diari que dirigeix, de la mateixa manera que El País va deixar de ser el mitjà de comunicació de referència a Espanya. El nostre personatge encara no ha entès o, si ho ha entès, ho dissimula molt bé, alguns principis bàsics de la democràcia com són, entre d’altres, el dret a manifestar-se pacíficament i el dret a reivindicar la independència de Catalunya. Quan en una tertúlia es parla d’aquests temes i li porten la contrària, l’home s’enfurisma i es posa a cridar com si estigués en un plató de Telecinco, especialment quan es tracta de mitjans de comunicació del Grupo Godó (RAC1 i 8TV) on els seus "conducators" li toleren les seves sortides de to i la seva manca absoluta de respecte cap a aquells que discrepen de les seves opinions. L’últim episodi es va produir fa dos dies. Carol, cridant com un possés per la ràdio, va dir que els manifestants que divendres tenen previst protestar a Barcelona ho haurien de fer a Vic, la capital de la Catalunya catalana. De Catalunya només n’hi ha una, i la seva capital és Barcelona. Que Carol defensi el relat interessat de dues catalunyes (Tabàrnia i Tractòria, per entendre’ns) forma part del seu negoci; ja s’ho farà. Es pot discutir si la convocatòria d’un Consejo de Ministros a Barcelona en una data tan assenyalada és o no és una provocació; per mi, ho és, sense cap mena de dubte. Franco també feia aquesta mena de gestos amables cap a Barcelona, al Palacio de Pedralbes, però llavors no es podia protestar. L’argument que divendres, previsiblement, s’augmentarà el salari mínim i s’anunciaran inversions a la colònia del nord-est peninsular no és argument. La pujada del salari mínim s’acostuma a fer per decret, i no cal que es reuneixi el Consejo de Ministros. I les inversions que s’anuncien repetidament a Catalunya tots sabem que, en una bona part, no s’acaben implementant.

El dret a la privacitat

Des de fa uns anys s’ha anat posant en qüestió el dret dels ciutadans a la privacitat, un dret que fins fa poc no es qüestionava. Durant els últims anys dels governs del PP van entrar en vigor lleis retrògrades clarament inspirades en els règims turc i hongarès. Els socialistes, llavors a la oposició, les van criticar molt, i es van comprometre a anul·lar-les quan ells governessin. Doncs bé, Pedro Sánchez ja porta més de mig any a La Moncloa, i lo més calent és a l’aigüera. El sector del periodisme és un dels més maltractats, i alguns professionals es troben que hi ha jutges que pretenen investigar les seves fonts, és a dir, alguns jutges pretenen conculcar un dels principis bàsics de la democràcia.

La via eslovena

Alguns criminalitzen el president Torra per haver reivindicat la “via eslovena” com a mitjà per assolir la independència de Catalunya. Torra hauria pogut posar un altre exemple que no portés als equivocs interessats que s’han creat, segur que sí. Hauria pogut posar, com a exemples, les vies quebequesa o escocesa. Sigui com sigui, el debat de la “via eslovena” és artificial, amb interessos partidistes interessats per part dels busca-raons que es dediquen a inventar-se problemes inexistents i, a partir d’aquí, impulsen un fals debat. I com que ara toca atacar Torra, s’agafen amb la “via eslovena”. Abans tocava atacar Puigdemont, i abans Mas, i abans... Resumint, quan es veuen més atrapats, des de l’unionisme s’ataca Catalunya amb qualsevol excusa, i els atacs es personalitzen en els seus presidents o altres dirigents polítics.

La "via eslovena" va organitzar un referèndum a Eslovènia (de fet se’n van fer dos), totalment pacífic, i el Sí a la independència va guanyar per més de la meitat dels vots emesos, que van ser molts. I la proclamació de la independència es va fer, com no podria ser d’altra manera, de manera unilateral. O algú realment pensa que la proclamació de la independència d’un país s’ha de compartir amb l’antiga potència colonial? Siguem seriosos. El problema és que llavors va intervenir la "via iugoslava", o la “via sèrbia”, i de manera violenta, amb ferits i morts, va tractar, infructuosament, d'impedir la independència del nou país assolida per mitjà d’una escrupolosa via democràtica.

La via de Catalunya serà la via catalana, una via 100% democràtica. Es convocarà un referèndum vinculant amb dues respostes, sí a la independència i no a la independència, es votarà i s'aplicarà el resultat. Guanyarà qui tregui el 50% més un dels vots emesos. Abans es pot negociar un percentatge mínim de participació per validar els resultats del referèndum, que jo situaria en el 50% més un del cens electoral. I no cal donar-hi més voltes. La majoria dels nous països que han assolit la seva independència de forma pacífica han nascut d’aquesta manera.

Discrepàncies familiars

Sóc fill d’un pròfug i desertor. Fa uns anys vaig publicar un article explicant i documentant que a l’estiu de l’any 1936, en plena guerra incivil espanyola, el meu pare va ser declarat “pròfug i desertor” per les autoritats republicanes de l’època. Però no només això, sinó que les autoritats en feien també responsables “a llurs inductors i encobridors” (vaig suposar que es referien als seus pares, és a dir, els meus avis), amenaçant-los amb “molèsties i sancions” sense determinar-ne l’abast. El meu pare, finalment, també va anar a la guerra, però no formant part del bàndol al que hauria hagut d’incorporar-se quan va ser cridat a files sinó en el bàndol contrari. D’això en fa més de vuit dècades, però de tant en tant encara em trobo amb gent que es mostra sorpresa pel fet que jo, venint de la família que vinc, defensi les opinions que defenso. No és ben bé un retret però alguna vegada s’hi ha assemblat molt.

Aquesta introducció em serveix per plantejar-me a mi mateix, i també als lectors d’aquest article, unes preguntes molt bàsiques sobre l’abast de la nostra responsabilitat en els actes comesos per tercers, suposant que en tinguem alguna, que segurament és molt suposar. Així, sobre els meus avis faria la següent pregunta: quina responsabilitat tenen els pares d’un “pròfug i desertor” en el fet que aquest no es presenti a files quan es cridat per l’autoritat? I sobre mi mateix, em preguntaria: quina responsabilitat tenen els fills sobre les actuacions dels seus pares? La resposta a aquestes preguntes la tinc més clara que l’aigua: cap ni una.

Tot això ve a tomb pel fet que tot sovint es critiquen les persones per determinades actuacions dels seus pares. En el món de la política aquestes crítiques, dissortadament, sovintegen força. Així, al fill d’una comunista no se li perdona que defensi posicions de dretes, i a la filla d’un ultraliberal no se li perdona que defensi, posem per cas, les idees de Podemos. Aquestes són crítiques tan esteses com simplistes, i només estan basades en la discrepància entre les idees dels fills i les del seus progenitors. És a dir, són crítiques que no estan gens argumentades. Oi que no està prohibit discrepar dels pares? Doncs estaria bé que tothom fes un esforç per desterrar aquestes pràctiques tan poc intel·ligents.

Gibraltar espanyol? De cap manera!

(L’article original en versió paper es va publicar el 30 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.889 de La Veu de l'Anoia)

Pocs dies abans del cap de setmana passat el president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va amenaçar de no viatjar a Brussel·les i, per tant, boicotejar el Consell Europeu de diumenge passat que devia ratificar per unanimitat dels seus vint-i-set membres la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El motiu del boicot espanyol s’originaria en una manca d’acord sobre com, a partir d’ara, s’hauria de tractar el tema de Gibraltar entre els diferents interlocutors implicats, és a dir, la Unió Europea, el Regne Unit, Gibraltar i el Regne d’Espanya. Però l’amenaça de boicot de Sánchez va ser tan sorollosa —tota la premsa europea se’n va fer ressò, i potser des del Palacio de la Moncloa només es buscava això— com mancada de fonament. Finalment, la sang no va arribar al riu i el president espanyol es va desplaçar a Brussel·les a signar la paperassa del Brexit britànic amb els seus col·legues.

La història és la història, i el tractat d’Utrecht de l’any 1713 que va donar lloc al final de la guerra de Successió espanyola diu el que diu sobre Gibraltar, però en aquest comentari no em dedicaré a interpretar ni una cosa ni l’altra. El conflicte entre Espanya i el Regne Unit sobre la colònia de Gibraltar és d’aquells que molts defineixen com a irresoluble. Espanya, tots els governs espanyols dels últims temps, pretén recuperar aquell petit territori que en el seu dia va ser cedit al Regne Unit a canvi de determinades contrapartides. Però la reivindicació espanyola del penyal, tot i que des d’un punt de vista nacionalista espanyol es pot arribar a comprendre, tothom sap que no tindrà cap recorregut efectiu.

En democràcia, els interessos de les persones han d’estar sempre per sobre dels interessos dels governs i dels partits polítics. Doncs bé, resulta que els ciutadans gibraltarenys, súbdits britànics a tots els efectes, es van expressar contundentment a les urnes, sense cap mena de dubte, sobre quins són els seus interessos, és a dir, que volen continuar sent súbdits britànics. Així, l’any 2002, amb una altíssima participació (88% sobre el cens electoral) els gibraltarenys van rebutjar, amb un 98,5% dels vots vàlids, la sobirania compartida de Gibraltar entre el Regne Unit i el Regne d’Espanya. Alguns nacionalistes espanyols consideren, erròniament al meu entendre, que defensar l’estatus actual de Gibraltar és equivalent a atacar els interessos espanyols. No ho veig pas així, i insisteixo, els interessos de les persones sempre han d’estar per sobre dels interessos dels estats.

Sis de desembre, res a celebrar

No tinc el costum de celebrar constitucions de països estrangers, tot i que respecto que altres ho facin. El meu país de constitució encara no en té cap... però la tindrà més aviat del que molts es pensen. Avui, com que tinc molta feina pendent, treballaré amb total normalitat. Faré com elcortingles i altres comerços, que avui també obriran els seus negocis perquè tampoc deuen tenir res a celebrar. Res de nou, com passa cada any el 6 de desembre. Business as usual. Ahir al vespre tornava a Barcelona des de l’Empordanet, i l’autopista en sentit contrari anava molt plena. Sempre intento anar al revés de la gent. M'estalvio cues i maldecaps. I posats a celebrar, en tinc prou amb els sants i els aniversaris familiars.

Qui ens ho havia de dir?

Qui ens havia de dir que en plena democràcia assistiríem a la convocatòria d’una vaga de fam en defensa dels drets humans més bàsics, i el dret a una legítima defensa n’és un, d’uns polítics catalans que des de fa més d’un any es troben segrestats a la presó sense judici ni, per tant, sense haver estat condemnats? I he escrit la paraula democràcia en cursiva ben conscientment. Cada dia hi ha més dubtes sobre que el tronat règim monàrquic amb potents residus neofranquistes en què s’ha convertit aquest país sigui homologable a una democràcia com cal, tal com l’entenen a l’Europa endreçada del nord dels Pirineus. Aquests dubtes són àmpliament compartits, i només cal llegir la premsa de més enllà dels Pirineus per constatar-ho. Es fa difícil de preveure com pot acabar tot plegat però, mentrestant, vull expressar tot el meu respecte i solidaritat per aquesta decisió valenta dels presos polítics catalans.

Qui ens havia de dir que a Andalusia (Espanya) haurien guanyat les dretes després de quatre dècades ininterrompudes de governs d’esquerres? Suposant, això sí, que el PSOE encara sigui un partit d’esquerres, la qual cosa segurament és molt suposar. Amb una majoria absoluta al parlament andalús, PP, Cs i Vox podran governar amb comoditat, tenint en compte que aquests tres partits han perpetrat pràcticament el mateix discurs electoral, i que entre ells només es diferencien en petits matisos de forma. La campanya electoral de les dretes, en clau inequívocament anticatalana, els ha donat un molt bon resultat, un resultat que ni els mateixos protagonistes del sorpasso de la dreta a l’esquerra s’esperaven. L'anticatalanisme ven a tot arreu, i els partits d'obediència espanyola ho saben perfectament i ho aprofiten, encara que sigui a costa de perdre vots a Catalunya.

Aena menysprea el català i...

Es diu que Espanya és un dels països amb la gestió aeroportuària més centralitzada d’Europa. En altres paraules, la gestió de l’aeroport de Barcelona es fa des de Madrid, amb tot el que de negatiu això comporta. L’episodi que relato a continuació n’és un bon exemple. Vaig reclamar per escrit a Aena pel cobrament, al meu entendre indegut, dels primers 15 minuts del pàrquing exterior de la T1 de l’aeroport de Barcelona, els quals, segons el tiquet que reculls a l’entrada, són gratuïts.

Em van contestar, també per escrit i en un correcte català, demanant que els fes arribar la reclamació en castellà o en anglès, les dues úniques llengües que Aena contempla per gestionar les reclamacions. Els vaig respondre dient que no em semblava correcte el seu menyspreu per la llengua pròpia de Catalunya, el lloc, per cert, on Aena desenvolupa el seu negoci. Aena em va respondre amb una còpia literal del mateix missatge que ja m’havia transmès abans, com volent dir: au, no ens emprenyis  amb collonades.

Llavors els vaig demanar l’email del president d’Aena, el català Maurici Lucena, per fer-li arribar la meva queixa, però Aena ni va tenir la cortesia de contestar-me. Maco, oi?

Un detall: el tiquet que et donen a l’entrada està correctament redactat en tres idiomes, per aquest ordre: català, anglès i castellà (15 minuts gratuïts / 15 minutes for free / 15 minutos gratis). Però resulta que si t’hi estàs 17 minuts, no te’n cobren 2 sinó que et fan pagar els 17. Aena actua amb mentalitat colonial menyspreant el català, però hi afegiria que, a més a més, ens roba els 15 minuts gratüits que ells mateixos anuncien al tiquet del pàrquing. Lleig per partida doble.

Un país de bars

Segons un anunci de Coca-Cola que vaig veure recentment, a Espanya hi ha 183.306 bars, un per cada 255 habitants; l’anunci afegia que és una de les densitats més altes del món. He buscat les dades equivalents de Catalunya però no he estat capaç de trobar-les enlloc, tot i que intueixo que la nostra ràtio no s’allunyarà gaire de l’espanyola. I si dels 255 clients potencials per bar de promig hi restem la mainada més petita, les persones que per voluntat pròpia no trepitgen mai un bar, les persones impedides que no surten mai de casa, etc., ens surt una mitjana de menys de dos-cents clients potencials per establiment, incloent-hi aquells que, demanant un cafè, s’hi passen un parell d’hores. La meva conclusió és que muntar un bar no pot ser mai un gran negoci.

L’anunci donava a entendre, o així ho vaig interpretar, que aquesta ràtio és com per sentir-nos satisfets, com volent donar a entendre que aquí es viu molt bé, ja que la gent té temps de sobres —i mitjans econòmics suficients— per passar una estona al bar, cosa que no passa en altres països del nostre entorn, potser exceptuant els països de l’Europa del sud coneguts com a PIGS (Portugal, Italy, Greece, Spain). A Sarrià també tenim dotzenes de bars, però de biblioteques públiques no en tenim ni una. I això que en els últims anys aquí han governat tota mena de polítics, des dels socialistes fins als convergents, i sense oblidar els comuns que ens governen ara. M’estalvio el comentari.

Una paga extra no és un extra

Amb l’excusa de la crisi econòmica, els anys 2013 i 2014 la Generalitat de Catalunya va deixar de pagar als seus treballadors una part dels seus salaris, i ara el Govern pretén pactar amb els sindicats allargar el pagament d’aquest deute fins a l’any 2026, és a dir, pagar als seus treballadors amb fins a tretze anys de demora. No he llegit enlloc que també es pagaran els interessos de demora corresponents, i em temo que la Generalitat això ni s’ho planteja. En aquest sentit, tothom sap què passaria si el deutor de l’administració pública fos el ciutadà.

L’administració pública, i també algunes empreses privades, consideren erròniament que les pagues extres són gratificacions extraordinàries al marge dels salaris quan, òbviament, aquestes pagues formen part intrínseca de la remuneració salarial. El salari d’un treballador és el salari brut anual pactat entre l’empresa i el treballador, al marge que aquest salari anual es divideixi en 12, 13, 14 o més pagues. Si un empresari o un dirigent polític no entén aquest principi bàsic de les relacions laborals, valdria més que es dediqués a una altra activitat.

Si una cosa hauria de ser sagrada en les relacions laborals entre empresa i treballador és l’abonament dels salaris en la data que toca i sense cap mena de deducció. I això és vàlid tant pels treballadors de l’empresa privada com pels treballadors públics. Així, abans de retallar el salari s’ha de retallar qualsevol altra despesa, i si la Generalitat vol idees sobre què es podria retallar abans de retallar el salari que m’ho demani i les hi faré arribar.

És d’esperar, per tant, que la Generalitat reconsideri la seva posició i decideixi deixar de ser l’administració morosa amb els seus treballadors que és ara. No pagar quan toca forma part, també, de la inseguretat jurídica de la qual tant s’omplen la boca els dirigents polítics. I acabo com si això fos una instància d’una època que, sortosament, ja no tornarà: es gracia que espera alcalzar del recto proceder de vuecencia, cuya vida guarde Dios muchos años.

Instint de supervivència. El cas Espadaler

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.887 de La Veu de l'Anoia)

Ramon Espadaler és el típic polític capaç d’anar canviant de companys ideològics per mantenir la poltrona política i, més important encara, el sou públic corresponent. Espadaler va rebre l’encàrrec del seu antic cap, Duran i Lleida, de tancar l’històric partit Unió Democràtica de Catalunya, acomiadar els treballadors i donar bones paraules als creditors, majoritàriament La Caixa, perquè de deutes (més de 22 milions d’euros quan el partit es va declarar en concurs de creditors) se’n van pagar ben pocs. Alguns partits polítics consideren que els deutes que han contret amb la banca no cal necessàriament tornar-los amb diners sinó que es poden considerar amortitzats mitjançant la gestió amable de govern o parlamentària dels seus dirigents. A l’altra banda de l’arc parlamentari, un cas molt similar al d’Unió és el d’Iniciativa, un partit nascut a partir de les restes del PSUC. Així, amb deutes impagables de molts milions, es va deixar aixoplugar pels comuns, i tampoc consta enlloc que hagi tornat el gruix del deute o tingui previst fer-ho.

Però no ens despistem i seguim amb el vigatà Espadaler. Després del tancament d’Unió, el nostre personatge va crear el seu propi partit polític Units per Avançar i, tot i que sobre el paper va mantenir la ideologia demòcrata cristiana, els de la franquícia catalana del PSOE li van fer un raconet i allà va anar, en un pacte que, vist des de fora, ideològicament sembla contra natura. Així, a l’hemicicle del Parlament Espadaler té ara el seu escó a un metre del d’Iceta, i els hereus d’un partit inequívocament catalanista i amb la llarga història d’Unió fan ara costat als socialistes, un dels partits que van donar suport al 155. Encara que només sigui per això, molt poca gent va entendre que els socialistes i Espadaler es col·liguessin, però el polític franquista Fraga Iribarne ja va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”.

Doncs bé, després de passar de la dreta d’Unió a l’esquerra dels socialistes —perquè se segueixen reivindicant d’esquerres, oi?— Espadaler ha decidit ara tornar als seus orígens dretans i demanar l’ingrés del seu partit al Partit Popular Europeu (PPE). Res fa pensar que els populares s’hi negaran. Ep, cap retret per part meva, tothom és lliure de canviar d’opinió, i també d’ideologia; només em limito a deixar-ne constància. Sense cap pretensió de comparar-lo amb Espadaler, Sir Winston Churchill, un altre exemple de polític d’anada i tornada, va passar a la història com un dels grans estadistes mundials.

Trenta per cent d’habitatge social

L’alcaldessa de Barcelona proposa traspassar la responsabilitat de la manca d’habitatges a uns actors privats, els promotors i constructors, mitjançant l’obligació de reservar un trenta per cent de les noves promocions per a habitatges socials. Ras i curt, Colau proposa que les medalles les rebin els polítics, i els costos d’aquestes medalles vagin a càrrec d’uns particulars. Però deixant de banda la cobertura legal que pugui tenir una mesura d’aquesta naturalesa, un aspecte que desconec, si això tirés endavant el preu de l’habitatge encara pujarà més. És la típica mesura preelectoral i populista que els partits polítics presenten a la ciutadania abans d’unes eleccions. Però, repeteixo, lluny de reduir el preu de l’habitatge, aquesta mesura a la llarga l’incrementarà.

Posem un exemple amb xifres fàcils per no haver d’agafar la calculadora. Un constructor fa un edifici de 10 habitatges, i calcula un preu de 10 per habitatge. Per tant, el preu total de l’edifici és 100. Si 3 d’aquests habitatges (30 per cent de l’edifici) s’haguessin de destinar a lloguer/venda social, a un preu, posem per cas, de 5, el preu total dels 3 pisos socials suma 15. Restant aquests 15 del cost total de l’edifici (100), en queden 85 a repartir entre els 7 habitatges restants de mercat lliure. Fent la divisió ens surt un preu de 12 per habitatge, 2 més que els 10 calculats sense les interferències de l’administració. És ben cert que, amb aquesta mesura, tres famílies pagarien la meitat pel seu habitatge, però set famílies pagarien un 20% més.

Dues consideracions finals. La primera, la manca de disponibilitat d’habitatges combinada amb uns preus —de compra o de lloguer— que no estan en consonància amb el nivell de salaris mitjà és un problema molt greu de la nostra societat, tant a la ciutat de Barcelona com a altres indrets on també el pateixen amb més o menys intensitat. Aquesta realitat no la nega ningú, i que s’ha d’intentar pal·liar-la, tampoc.

La segona consideració és que els responsables de resoldre aquest problema no són els ciutadans particulars, tampoc els promotors immobiliaris ni els constructors, sinó les administracions públiques. Criminalitzar l’empresa privada amb l’argument que aquesta genera molts beneficis, i intentar carregar-li el mort d’un problema que l’administració pública és incapaç de resoldre potser és una mesura molt popular, populista diria jo, però serà poc efectiva. Per corregir l’excés de beneficis empresarials (algú ens hauria d'explicar quin abast té la paraula excés) ja tenim l’impost de societats. De fet, els ciutadans hauríem d’estar satisfets que les empreses generin com més beneficis millor, ja que una part es retornen a la societat via impostos per resoldre, per exemple, el greu problema de l’habitatge que patim els ciutadans.

La setmaneta del Black Friday

Avui comença una setmaneta en la qual alguns comerciants sense massa escrúpols socials ens conviden a consumir sense aturador, amb l’esquer d’uns suposats descomptes que no sempre reflecteixen la rebaixa de preus que ens prometen. Hi ha qui aquests dies, sense rumiar gaire, segueix aquest joc i s’apunta al consumisme salvatge i irreflexiu, adquirint productes i serveis que en condicions normals segurament no compraria perquè, entre altres raons, no els necessita per res. Que cadascú faci el que li sembli millor, però si aquests dies em busqueu, us puc assegurar que no em trobareu a cap botiga.

Arrimadas vs. Sanchis a TV3

Em vaig comprometre a dir alguna cosa sobre l’estranya visita que la diputada ciudadana Inés Arrimadas va fer a TV3 diumenge passat, i encara que em fa una mica de mandra compleixo avui la meva paraula. Cal dir que, a la xarxa, abans de l’emissió del programa, es va organitzar un boicot a veure TV3 mentre durés l’estada a la cadena pública de la cap de l’oposició parlamentària, i els potencials espectadors en van fer força cas ja que les dades d’audiència del programa van ser més aviat de cal justet. Però jo no em vaig sumar al boicot, i vaig fer l’esforç de veure el programa sencer, de poc més d’una hora de durada. I tot i que s’havia anunciat com una entrevista, d’entrevista en va tenir ben poc, i de debat desendreçat, bastant. Massa. Era evident que Arrimadas s’adreçava, bàsicament, a la seva parròquia espanyola en general, i als andalusos en particular, tenint en compte que a Andalusia es celebraran eleccions autonòmiques d’aquí pocs dies. La persona entrevistada buscava brega des del primer minut i, per tant, va tenir la seva gran part de responsabilitat en que allò no fos una entrevista normal sinó que s’acabés convertint en un debat sobre la qualitat periodística de la pròpia TV3. Arrimadas portava l’argumentari antiTV3 aprés de memòria —l’utilitza molt sovint—, i va tenir l’oportunitat de transmetre’l a la minsa audiència que va tenir el programa. Però diguem-ho tot, diumenge l’entrevistador no va tenir un dia professionalment brillant, ja que amb una mica de mà esquerra i ofici, que Sanchis en té, hagués pogut evitar que el programa se li escapés de les mans com, al meu entendre, va acabar passant. Tot plegat va acabar en un empat, ja que Arrimadas es va passar tot el programa repetint com un lloro que TV3 mentia, i Sanchis la rebatia dient que els mentiders eren els líders de ciudadanos. No crec que amb la seva intervenció Arrimadas hagi guanyat cap vot a Catalunya, on molta gent que l’havia votat pensant-se qui sap què ara ja veu de quin peu calça. A Espanya, però, es possible que en guanyi algun, de vot. No és cap secret que la catalanofòbia malaltissa que traspua sempre la diputada ciudadana entrevistada diumenge genera molts vots a l’oest.

Com passar de la socialdemocràcia a l’extrema dreta. El cas de Ciudadanos

En pocs anys el partit Ciudadanos, fundat per Albert Rivera i altres personatges, alguns dels quals posteriorment van abandonar el partit, ha passat de reivindicar-se com a un partit socialdemòcrata modern a fer la competència directa a l’extrema dreta inclosa dintre dels populares i el partit Vox, així com la facció d’extrema dreta dels socialistes, de la qual se’n parla poc. Són uns quants socialistes de carnet de la colla felipista, mig jubilats, que des de fa temps coquetegen amb mitjans de comunicació d’extrema dreta i organitzacions socials de tarannà similar. Són els Bono, Leguina, Guerra @mienmano, Rodríguez Ibarra, Borrell, etc., els quals segurament no tindrien cap problema a canviar el carnet polític del PSOE per un altre d’aquestes organitzacions ultradretanes.

Cal tenir-ho clar, aquests personatges competeixen pel control del mateix tros del pastís electoral, l’extrema dreta, tal com passa en altres països d’Europa i d’ultramar. És un mercat electoral que ha existit sempre però que, a Espanya, fins ara quedava més o menys diluït entre el PP les diverses falanges, agafat aquest terme en sentit ampli. Alguns polítics que fins fa relativament poc es reivindicaven d’esquerres ara treballen mig d’amagat a favor de l’extrema dreta. Altres no se n’amaguen pas i presumeixen amb la cara ben alta del seu canvi ideològic. Però res a dir, tothom pot canviar d’ideologia.

Actualment, polítics d’extrema dreta estan governant a molts països, i amb el temps l’estat espanyol també podria formar part de la llista. Els models són Trump als Estats Units, Balsanaro al Brasil, Orban a Hongria, Salvini a Itàlia, Kurz a Àustria, Duterte a les Filipines, i altres. A Espanya la cara visible de l’extrema dreta se la disputen ara mateix tres polítics: el popular Casado, el ciudadano Rivera, i Santiago Abascal, el líder de Vox. Seria oportú preguntar-nos si Rivera ens enredava abans, quan es mostrava despullat als cartells electorals, o ens enreda ara. Si hagués de fer una aposta, diria que Rivera ens enredava abans, quan deia que era socialdemòcrata.

L’esquerra xenòfoba i racista

La setmana passada es va produir a Catalunya un episodi molt lamentable que és d’esperar que no es repeteixi mai més. Resulta que en el context de la Lliga Mundial de Waterpolo femení s’havia de disputar un partit de la selecció israeliana femenina (a la foto de dalt). L’equip rival era el de la selecció espanyola, i el lloc on s’havia de jugar inicialment era Molins de Rei.

Doncs bé, resulta que diverses entitats d’aquella població (CUP, Arran, Comuns, EUiA, Crida LGBTI i diverses entitats pro palestines) van promoure un boicot amb l’objectiu d’impedir la celebració del partit, i se’n van sortir amb èxit. El partit no es va poder jugar. Llavors es va buscar un escenari alternatiu a la ciutat de Barcelona, però el govern dels comuns, esperonat per diverses entitats de similar tarannà, també es va negar a cedir les instal·lacions de la piscina Sant Jordi, però no van tenir la valentia d’explicar els motius reals del seu boicot, i van justificar la seva vergonyosa negativa a cedir la piscina per motius de seguretat.

Finalment es va imposar el sentit comú, i la Generalitat va cedir la piscina del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat, i el partit es va poder celebrar. A mig any de les eleccions municipals l’alcaldessa Colau s’ha tornat a cobrir de glòria. Amb la seva decisió ens ha vingut a dir que el racisme i la xenofòbia són perfectament vàlids quan es tracta de practicar la carraca d’un antisemitisme caspós boicotejant l’únic país democràtic d’aquella zona tan conflictiva. Repeteixo, l’únic.

Consideracions sobre el top manta

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de Novembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.885 de La Veu de l'Anoia)

S’està estenent com una plaga la proliferació dels mal anomenats “top manta”. Jo prefereixo definir-los com immigrants africans que no disposen dels permisos necessaris per poder treballar de forma legal, i que per cobrir les seves necessitats bàsiques han optat per dedicar-se al comerç informal als carrers. Hi ha diverses consideracions a fer sobre aquest fenomen, i així com determinats aspectes del problema surten cada dia als mitjans de comunicació, n’hi ha d’altres que amb prou feines apareixen. Parlem-ne.

En alguns indrets de la ciutat on es col·loca aquesta munió de venedors, s’impedeix que el vianant pugui exercir el seu dret a caminar amb tranquil·litat. A Barcelona, un dels exemples més clàssics és el vestíbul del metro que hi ha a l’entrada del capdamunt de la Rambla, tocant a la plaça Catalunya. Entre tantes paradetes resulta tota una aventura travessar a peu aquell vestíbul. De tant en tant l’autoritat els fa fora, però la tranquil·litat només dura el temps que la Guàrdia Urbana hi és present, i tan bon punt marxen els guàrdies, tornen els venedors.

El producte. Gairebé tots són productes falsificats: ulleres, bosses de pell o d’imitació, calçat majoritàriament esportiu, paraigües i altres accessoris diversos. Els top manta s’abasteixen de comerciants que treballen en grans naus industrials de la conurbació barcelonina, i el producte que comercialitzen en bona mesura l’importen de la Xina.

Els comerciants. Els botiguers legals es queixen d’una competència deslleial, i amb tota la raó. Ells paguen el lloguer de les seves botigues i tota mena d’impostos i taxes per poder exercir la seva activitat; estan sotmesos a inspeccions municipals i autonòmiques de tota mena, i s’exposen a multes si no compleixen la normativa vigent. Doncs bé, els top manta els fan la competència a la porta dels seus comerços.

Les administracions públiques. Les autoritats municipals són les responsables de no posar fi al problema del top manta. Normalment la policia fa els ulls grossos, amb l’argument que els immigrants sense papers d’alguna cosa han de viure. Sovint els polítics es permeten la frivolitat d’insinuar que, si fossin més durs en la persecució del delicte, creixeria la delinqüència urbana. Aquest és el nivell.

Els compradors. Es parla molt poc dels compradors, tot i que la solució del problema podria venir incidint per aquí. Alguns països, en comptes de multar les prostitutes han decidit multar els clients. Amb el top manta es podria fer el mateix: multar el comprador.

Presumir del luxe

No m’he sentit mai còmode amb l’ostentació pública de la riquesa que practiquen algunes persones. Em desagraden els signes externs pensats únicament per presumir davant dels altres. Però, presumir, de què? De tenir la butxaca més plena que el veí, potser? S’ha de ser molt pobre d'esperit per comprar això. Hi ha qui pensa que moure’s amb cotxes de luxe i presumir d’una gran casa a la Cerdanya els dóna un estatus social per sobre de la resta dels mortals. I qui diu la Cerdanya diu aquells poblets mig amagats de l’Empordanet més exclusiu. Però, si t’hi fixes, moltes d’aquestes persones semblen tenir una única vocació, la d’esdevenir algun dia les més riques del cementiri. Però de què els servirà ser tan riques si ja no podran fer ostentació pública del seu patrimoni?

No cal dir que aquestes reflexions van dirigides exclusivament a l’ostentació gratuïta de la riquesa dels bens materials, aquella riquesa sense pudor ni, molt sovint, sense límit aparent. Són aquelles persones que sempre pateixen perquè mai en tenen prou. En canvi, valoro molt la riquesa interior de les persones, la que no es pot comprar amb diners. M’agrada gaudir de la riquesa intel·lectual dels altres, conreada exclusivament amb l’esforç d’un mateix, així com la gran intel·ligència que demostren les persones que saben escoltar. Són qualitats humanes que valoro i respecto moltíssim. De fet, gaudeixo molt de les sobretaules llargues, les converses sense presses amb persones que em superen en intel·ligència, aquelles que m’aporten molt més del que jo els puc aportar a elles. Això sí que és un veritable luxe, i no passejar-se en un Masseratti o un Aston Martin (a la foto de dalt) amb l’únic objectiu que la gent es giri quan passes!

Independència? / ¿Independencia?

La (in)dependència judicial

Malgrat els esforços ingents del sector polític unionista per intentar convèncer-nos sobre la independència judicial i la separació de poders a Espanya, la realitat és que si ens mirem els Eurobaròmetres —unes enquestes que fa la Unió Europea entre tots els estats membres— Espanya apareix sempre en les últimes posicions entre els països d’Europa occidental quant a la independència dels jutges.


La (in)dependencia judicial

A pesar de los ingentes esfuerzos del sector político unionista para intentar convencernos sobre la independencia judicial y la separación de poderes en España, la realidad es que si nos miramos los Eurobarómetros —unas encuestas que hace la Unión Europea entre todos los estados miembros— España aparece siempre en las últimas posiciones entre los paises de Europa occidental en cuanto a la independencia de los jueces.

La Castanyada vs. Halloween

Passada la Castanyada i Tots Sants, avui torna a ser un dia feiner, tot i que ho és només per a tots aquells que avui no fan pont i els toca treballar. Uns altres s’han agafat els quatre dies de festa, i molts han marxat dels seus llocs habituals de residència i s’han llençat a les carreteres. Dimecres a la tarda, amb les Rondes col·lapsades, circular per les sortides de Barcelona era tot un poema, i tot indica que les cues quilomètriques, en sentit contrari, es repetiran diumenge. Però com diuen a l’oest, sarna con gusto no pica.

Sobre l’etern debat entre la Castanyada nostrada i els que opten per celebrar la festa de Halloween, importada dels països anglosaxons, he observat que la gent catalanoparlant que vota partits d’obediència catalana (CUP, Demòcrates i Esquerra) prefereix la Castanyada, mentre que els que s’inclinen pels partits d’obediència espanyola (Cs, PP i PSOE), majoritàriament castellanoparlants, prefereixen celebrar la festa importada. Els motius els desconec, però aquesta és la conclusió d’una enquesta particular feta entre gent del meu entorn més immediat, sense cap mena de rigor científic ni pretensió de veracitat.

Un fracàs ben merescut

Aquesta és la crònica d’un fracàs ben merescut: Lopetegui ha estat acomiadat, ja no és l’entrenador del Real Madrid. Després d’uns quants partits sense guanyar, la cirereta del pastís de perdre diumenge al Camp Nou per 5-1 ha estat el senyal definitiu que marca el final de la seva curta etapa com a entrenador del Real Madrid. Lopetegui ja va començar malament la seva etapa madridista, amb un fitxatge fet de pressa i corrents, i ara surt per la porta del darrere després de ser humiliat pel Barça. Cal recordar que l’estiu passat Lopetegui era l’entrenador de la Roja al Mundial de Rússia, i va deixar penjat l’equip d’un dia per l’altre, a mig campionat, per fitxar pel Real Madrid, tot i que, formalment, no va marxar sinó que la federació el va acomiadar. Podent perfectament esperar uns dies per signar el contracte, fins a l’acabament del campionat, Lopetegui va decidir tirar pel dret i no fer front al seu compromís contractual amb la Roja. Lleig. Amb aquesta actuació ja va demostrar que no era una persona de fiar, i amb personatges com aquest el millor que es pot fer és prescindir-ne. Ara, Florentino Pérez, el president de l’entitat, el farà culpable de tots els mals de l’equip, tot i que en aquest cas el president Pérez és tan culpable com l’entrenador. I és que aquell contracte que aparentment no podia esperar el van signar tots dos. La diferència entre aquests dos personatges és que a l’entrenador el poden acomiadar, mentre que al president no poden fer-lo fora perquè tot i que no és el propietari del club, actua com a tal.

Ateneuesfera 27

Dimecres passat, 24 d’octubre, un grup de nou blogaires, alguns força actius i alguns altres més mandrosos o cançoners a l’hora d’actualitzar els seus blogs, ens vam tornar a trobar per sopar al Restaurant ATN de l’Ateneu Barcelonès per celebrar la 27a reunió de l’Ateneuesfera. (A la foto de dalt hi falta l’autora, @MartaMillaret, coorganitzadora d’aquestes trobades).

Sembla que va ser ahir però ja han passat més de deu anys des de la primera vegada que, per iniciativa i sota l’organització d’en Guillem Carbonell, es van començar a fer aquestes trobades de blogaires. Considerant que, segons alguns visionaris de l’univers digital, ja fa uns quants anys els blogs es van donar per morts, cal remarcar que entre els ateneuesfèrics n’hi ha bastants, de blogs, que s’actualitzen amb regularitat. Podríem dir, doncs, que els blogaires de l’Ateneuesfera som morts vivents? Potser sí, però el fet és que, avui en dia, els participants d’aquestes trobades semblen tenir les mateixes ganes de venir, participar i dir-hi la seva que els que venien a les sessions de l’Ateneuesfera fa deu anys. I poca broma, deu anys en el món digital equivalen a molt més d’una vida en el món analògic.

La tertúlia va ser força interessant, i va anar oscil·lant d’un tema a l’altre sense un ordre prèviament establert. No vam deixar de comentar la molt complicada situació política actual, tant la d’aquí com la de més enllà, i les visions diferents que uns i altres tenim al respecte; les sempre canviants xarxes socials digitals, el futur incert de la premsa en general i la de paper en particular, la ràpida evolució del món del periodisme, així com la necessitat d’una adaptació tan ràpida com imprescindible dels seus professionals a les noves realitats que van sorgint. Però aquells que es lamenten que el món digital destrueix molts llocs de treball tradicionals semblen ignorar que, sent això cert, paral·lelament se’n creen també de nous.

En acabar la trobada els organitzadors ens vam mig comprometre a no deixar passar uns altres onze mesos entre aquesta trobada i la pròxima, la qual ens proposem convocar d’aquí uns quatre o cinc mesos. A veure si aquesta vegada som capaços de complir-ho!

De Baviera al Brasil

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.883 de La Veu de l'Anoia)

El món polític no és immutable, i allò que sembla que no passarà mai pot acabar passant. A Barcelona, per exemple, semblava que el socialisme governaria la ciutat per sempre més, però després de trenta-dos anys (1979-2011) va haver de deixar pas als convergents. A Catalunya, per posar un altre exemple ben nostrat, semblava que Pujol no plegaria mai, però després de vint-i-tres anys (1980-2003) va haver de cedir el poder als socialistes. L’elector decideix els canvis, i de tant en tant canvia de preferència i envia a casa seva el governant que considera que no ho ha fet prou bé.

A primera vista l’Estat Lliure de Baviera i la República Federal del Brasil tenen molt poc en comú, però alguns esdeveniments recents, polítics i electorals, ens aporten determinades similituds sobre alguns canvis importants en el comportament de l’electorat. Així, els seus mapes polítics podrien canviar radicalment molt aviat. He triat aquests dos països perquè els conec de primera mà, hi he estat diverses vegades i he mantingut molts tractes comercials tant amb bavaresos com amb brasilers.

Després de dècades de govern monocolor, el partit hegemònic de Baviera, Unió Social Cristiana (CSU), un partit que ha guanyat totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial, diumenge passat les va tornar a guanyar, però perdent la majoria absoluta. Així que per poder continuar governant ara haurà de pactar amb un altre partit. Ningú dubtava que la CSU tornaria a guanyar les eleccions, però amb la pèrdua de la majoria absoluta els marges per governar es fan més estrets. I no s’ha d’excloure que, més endavant, allò que ara sembla impossible, que la CSU passi a l’oposició, pugui acabar passant.

Al Brasil, quatre dècades després de la dictadura militar, d’aquí a vuit dies pot accedir a la presidència del país un militar defensor d’aquella dictadura, Bolsonaro, que s’ha declarat antidemòcrata i contrari als drets de les dones i dels homosexuals, i totes les maldats que hi vulgueu afegir. Però tenint en compte que a la primera volta va obtenir el 46% dels vots, seria una sorpresa que després de la segona volta no accedís a la presidència. Mentre el Brasil estava governat per l’esquerra del Partit dels Treballadors (PT), amb els presidents Lula da Silva i Rousseff, i el poble semblava satisfet. Però els brasilers van descobrir després que la corrupció no era un monopoli de la dreta sinó una xacra políticament tan transversal que afectava també el PT. Bolsonaro també és la conseqüència del vot de càstig al PT.

Esperant la/el Punset del PP

Tot i que Ciudadanos va néixer com un partit socialdemòcrata, si més no sobre el paper, després va anar evolucionant cap a la dreta més propera al PP. Però és més, negar la deriva ultradretana d’aquest partit fins a pretendre superar el PP per la dreta i fer la competència directa a Vox seria negar una evidència inqüestionable.

És, precisament, en aquest context que s’ha de llegir la carta que la fins ara eurodiputada ciudadana Carolina Punset va adreçar als dirigents del seu partit, anunciant que plega com a militant de Ciudadanos però que estirarà la seva pertinença al Parlament Europeu fins a les pròximes eleccions. (A ningú se li escapa que les retribucions d’un eurodiputat són tan llamineres que deu costar molt de renunciar-hi).

Després de fer pública la carta, dissabte passat Punset es va sotmetre a TV3 a una entrevista juntament amb la seva parella, Alexis Marí, diputat del Parlament Valencià i també ex militant de Ciudadanos. Però era més treballada i creïble la carta que les respostes a l’entrevista televisiva. Dit d’una altra manera: escoltant-la, la credibilitat de Punset segueix quedant en entredit.

Aquesta introducció em serveix per constatar que el PP també està experimentant una deriva ultradretana que no tota la seva militància comparteix. Així, partint de la base que no tots els populares són tant d’extrema dreta com el seu líder Pablo Casado, no s’ha d’excloure que més aviat que tard ja no podran amagar les discrepàncies internes i sorgirà algun personatge tipus Punset que se n’atipi i deixi el partit.

Mentrestant, els líders del partit ultradretà Vox es freguen les mans de satisfacció veient els estranys moviments que fan els seus dos competidors per imitar-los.

S’acosta l’hora de fer balanç

A set mesos de les eleccions municipals, s’acosta l’hora de passar comptes amb els polítics que ens han governat durant aquest mandat. A molts dels personatges que aviat acabaran el seu mandat els ve costa amunt fer un balanç, és a dir, comparar el seu programa electoral de fa quatre anys amb els resultats de la seva gestió.

Al final del mandat de Jordi Hereu (2007-2011) vaig comparar el balanç que ens va deixar amb el programa electoral amb el qual s’havia presentat a les eleccions, i els resultats van ser tan decebedors que, després de trenta-dos anys de govern ininterromput, els socialistes van perdre la gestió política de Barcelona en favor dels convergents.

Però al final del seu mandat (2011-2015), Xavier Trias també va haver d’assumir les conseqüències dels seus incompliments, perdent per pocs vots el govern de la ciutat. Els sarrianencs tenim bona memòria, i el fet que Trias incomplís el seu programa electoral passant olímpicament de tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià tal com s’havia compromès, li va costar el càrrec; evidentment que aquest no va ser l’únic motiu per perdre el govern de la ciutat, però estic segur que hi va tenir la seva influència.

El pròxim mes de maig Ada Colau acabarà el seu mandat, i comença a ser l’hora de fer el balanç de la seva gestió. Per tal de facilitar-me aquesta tasca vaig demanar el programa electoral del 2015 a la seu central dels comuns, i ni tan sols van tenir la cortesia de respondre’m. Uns dies més tard vaig insistir a la seu dels comuns de Sarrià-Sant Gervasi, dissortadament amb els mateixos resultats. I ara, per mitjà d’aquestes línies, adreço la meva demanda pública directament a l’alcaldessa Colau, a veure si tinc més sort, tot i que a ningú se li escapa que, amb programa o sense, el balanç dels quatre anys dels comuns al govern de Barcelona sortirà igualment a la llum.

Banderes

(Foto 12/10/2018 * Ajuntament de Vilanova del Camí)

L’advocada Noemí Trucharte, socialista, és l’alcaldessa de Vilanova del Camí (Anoia). Fa una setmana, el dia 12 d’octubre, va aparèixer una gran bandera rojigualda a la façana de l’ajuntament d’aquell poble. Aquest comentarista, que és més aviat antibanderes, antihimnes, i no es defineix com a patriota (no he tingut mai la necessitat de definir-me així), ni tampoc com a nacionalista (en tinc prou amb ser català i europeu), aquest fet no em sembla criticable. Si l’alcaldessa vol penjar una gran bandera a la façana del seu ajuntament, que ho faci. Ho trobo antiestètic, això sí. Com tampoc tinc res a dir sobre el fet que l’alcalde de la capital d’aquella comarca, Igualada, tingui penjades unes banderes minúscules darrere de la barana del balcó del seu ajuntament, tan petites i amagades que necessites uns prismàtics per veure-les. Estic, per tant, en contra dels que critiquen l’alcaldessa Trucharte per una bandera rojigualda massa grossa, com també em mostraria en contra dels que protestessin si la gran bandera penjada a l’ajuntament fos una altra.

L’extrema dreta

La concentració de la setmana passada de nou mil persones al Palacio de Vistalegre de Madrid en un acte del partit Vox fa que, a Espanya, sembli que l’extrema dreta hagi aparegut de cop, com si fins ara aquesta ideologia fos tan marginal que ni tan sols disposava de representació parlamentària. Vaja, com si l’extrema dreta espanyola hagués sorgit de sobte la setmana passada, com un bolet a la tardor. Doncs res més lluny de la realitat, aquesta és una conclusió massa simple i del tot equivocada.

A Espanya l’extrema dreta ja hi era molt abans de Vistalegre, hi ha sigut sempre. Són, entre d’altres, els hereus directes del franquisme gràcies al fet que, a la mort del dictador, la transició política es va fer com es va fer, amb una sabata i una espardenya. Fins ara aquesta gent es trobava còmodament acollida pel Partido Popular i per Ciudadanos. Però aquesta ideologia extrema es troba igualment molt ben representada al PSOE. Els discursos abrandats d’alguns dels seus barons, parlamentaris, exdirigents i tertulians socialistes així ens ho indiquen, sense cap mena de dubte.

L’extrema dreta espanyola està dividida i, com a mínim, els quatre partits mencionats abans, tots ells amb possibilitats d’assolir representació parlamentària, es disputaran els seus vots. Aparentment aquests partits es fan la competència entre ells però, això sí, en el conflicte amb Catalunya van tots units, todos a una, com Fuenteovejuna. I sempre sumen 155.

Desfilada militar a Madrid

Divendres va tenir lloc a Madrid la tradicional desfilada militar del “Doce de Octubre, Fiesta Nacional de España”. Com que divendres aquest cronista treballava (ja havia fet festa el dilluns 1 d’octubre), vaig decidir mirar de reüll la desfilada. Tenia un ull a l’ordinador i l’altre a la pantalla de la tele, ja que TVE va tenir la gentilesa de retransmetre en directe l’acte de Madrid.

Mentre m’ho mirava vaig decidir fer unes piulades, però sense cap pretensió d’estar fent una crònica seriosa i rigorosa de l’acte. Aquells que no vàreu tenir l’oportunitat de llegir les meves piulades en directe, em permeto reproduir-les a continuació:

1/ Crònica d'ara mateix (10:30): la plaça Artós (ells diuen Artos, sense accent, vés a saber why) ha agafat color rojigualdo. Mitjana d'edat baixa, amb molts adolescents, però també senyores d'edat ben vestides/pentinades. Tots parlen/criden en espanyol. El @bonpreuesclat és obert.

2/ A Madrid la meteo no és gens patriòtica. Ha sigut començar la desfilada militar i posar-se a ploure. Les autoritats civils posant-se uns ridículs xubasqueros transparents, com si no poguessin mullar-se com els militars. En fi, ni amb la meteo tenen sort.

3/ També desfilen uns soldats amb boina groga, i diria que no semblen indepes. Potser s'han colat.

4/ Tot un clàssic: la legión i la cabra, que diria que s'ha engreixat ;-)

5/ TVE ens mostra també una gran pancarta: "CATALUÑA SIEMPRE ESPAÑA", però semblaria que s'han deixat el verb, i no queda clar com interpretar-ho.

6/ Molt resumit, totes les desfilades militars del món s'assemblen força, però en marcialitat i alineació perfecta dels soldats, les de Corea del Nord encara no les ha superat cap país.

I fins aquí la meva crònica informal de l’acte de divendres a Madrid.

Valls, el candidat del 155

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 d'0ctubre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.881 de La Veu de l'Anoia)

D’aquí a menys de vuit mesos es convocaran les eleccions municipals a tot l’estat. A la ciutat de Barcelona encara no tenim gens clar entre quines candidatures podrem triar els votants. En aquest període poden passar tantes coses que, ara com ara, resulten impossibles de preveure. I és que, des de fa uns anys, els esdeveniments de la política catalana, i també la barcelonina, es mouen amb tanta rapidesa que les notícies que s’han produït avui és molt possible que demà hagin perdut tota vigència, i ja formin part del calaix de la història.

Alguns consideren que els resultats electorals de maig del 2019 a la capital de Catalunya seran cabdals per decidir el futur del nostre país. Aquests resultats seran molt importants, sí, però pensar que seran cabdals pel nostre futur ho veig una mica exagerat. No cal ser especialment visionari per concloure que el nostre futur com a país només té dues alternatives: continuar lligats políticament de peus i mans a Espanya, o liquidar directament amb Brussel·les prescindint dels onerosos peatges espanyols. Ara bé, només es tracta de modificar els lligams polítics, ja que els lligams familiars, d’amistats i les relacions entre veïns no tenen per què canviar.

En aquest sentit, el món unionista s’ha començat a moure i, aparentment, sembla tenir les idees més clares que en l’entorn de l’univers independentista. Així, la setmana passada es va fer pública la candidatura del polític francès Manuel Valls a l’alcaldia de Barcelona. Però tot i haver nascut al barri barceloní d’Horta, Valls ha desenvolupat tota la seva carrera política a França, i això no deixa de ser un hàndicap per a la seva candidatura barcelonina. Una candidatura que pretén aglutinar tot el món polític unionista al voltant dels tres partits pro-155. Per més que s’hi esforcin, PSOE, Cs i PP ja no es trauran de sobre l’etiqueta d’aquest episodi tan vergonyós.

Valls buscarà també acords amb altres forces més extremistes (Vox i similars), així com amb el sindicalisme amb visió espanyolista que, no ens enganyem, és gairebé tot. I sense oblidar la part de la societat civil catalana i espanyola que estan disposades a abocar els diners que facin falta pel bon fi de l’operació. Fa de mal dir què es pot esperar de la proposta de Valls, però la rebuda amable que aquest anunci ha tingut a la premsa unionista espanyola, que és tota, i també la catalana, que en bona mesura també ho és, fa pensar que de suport dels mitjans no n’hi faltarà. El suport dels votants, però, és una gran incògnita.

Ruptura trista

Ahir es va consumar la ruptura del bloc independentista al Parlament, una ruptura anunciada per José María Aznar fa molt temps. Aznar havia dit que “antes se romperá Catalunya que España”, o alguna cosa per l’estil. Doncs bé, a dia d’avui la ruptura entre Esquerra i el Partit Demòcrata ja és un fet, tot i que a hores d’ara es fa difícil valorar quin abast tindrà. Ahir els diputats d’Esquerra es van alinear amb els del PSOE, del bloc 155. T’ho miris com t’ho miris resulta molt difícil de pair. No em puc imaginar com de malament ho deuen estar passant els meus amics militants d’Esquerra. Sigui com sigui, el resultat pràctic és que s’ha perdut la majoria absoluta independentista al Parlament, amb tot el que això comportarà. Ahir ja es van perdre algunes votacions.

Convé recordar que l’origen de tot plegat és que, per decisió personal del jutge Llarena (a qui, per cert, em diuen que aquest estiu se l’ha vist poc per Das), hi ha cinc diputats independentistes, quatre convergents i un d’Esquerra, que no poden votar. Tot i que, òbviament, el jutge no té atribucions per fer-ho, Llarena ja actua com a governador a l’ombra del Parlament de Catalunya. El MHP Torrent fa el seu paper, però qui mana realment és el jutge. Llarena primer va decidir que alguns candidats no poguessin accedir a la presidència de la Generalitat i, més recentment, va impedir el vot d'uns diputats electes. I la separació de poders? A l’Espanya actual això són bajanades, i en tenim proves tot sovint.

Però el problema de fons, i diria que irresoluble, és que a Espanya no agrada gens com votem els catalans. I, en aquestes circumstàncies, de solucions només n’hi ha dues: o a partir d’ara fem bondat i votem d’una altra manera, és a dir, en clau unionista espanyola, o ens haurem de plantejar seriosament aplicar d’una vegada per totes la voluntat popular dels catalans, i tirar pel dret assumint totes les conseqüències. Enlloc està escrit que el naixement d’un nou país hagi d’estar supeditat a la voluntat política dels governants de la seva metròpoli, i encara que, formalment, Catalunya no sigui una colònia, fa molt temps que és tractada com a tal pels dirigents polítics espanyols, sigui quin sigui el seu color polític.

La incontinència verbal de Núria de Gispert

L’expresidenta del Parlament, Núria de Gispert, la setmana passada va tornar a relliscar, i ja van dues vegades en poc temps, i totes dues en el mateix sentit. Així, de Gispert va tornar a insinuar que Inés Arrimadas (al meu entendre, la política més nefasta de Catalunya, i potser encara em quedo curt) faria bé de tornar a Jerez de la Frontera (Andalusia, Espanya), el lloc on va néixer l’encarregada de la franquícia catalana de Ciudadanos.

A veure, a Catalunya d’arguments polítics per criticar Arrimadas ens en sobren, però d’aquí a convidar-la a marxar del seu país (ens agradi o no, ara mateix Catalunya és el seu país) em sembla totalment fora de lloc. Però no només això, convidar els discrepants a marxar de casa seva no és gens propi d’una persona amb un mínim tarannà democràtic, com se suposa que hauria de ser el de l'expresidenta del Parlament.

Arrimadas s’esforça en el seu paper de gran provocadora de la política catalana, i diu unes coses que, a banda de ser mentida, busquen generar a Catalunya un greu problema de convivència, que m’atreviria a dir que no convé a ningú, per posteriorment justificar ves a saber què. Sigui com sigui, les seves contínues astracanades s’han de combatre amb arguments una mica més sòlids que l'antidemocràtica invitació a tocar el dos de Catalunya.

Temps complicats

Vivim temps polítics molt complicats. Els partits independentistes no ho estan fent bé, però tenen la gran sort que l’unionisme encara ho fa pitjor. El discurs polític del PSOE cada dia s’assembla més al del PP/Ciudadanos. Al capdavall, aquesta confluència ideològica té tot el sentit, ja que tots tres formen el trio 155, una tara democràtica que a curt i mitjà termini no es podran treure de sobre. Que hi ha diferències, desacords i estratègies diferents entre els partits independentistes catalans és una obvietat. I que aquesta situació tan pueril de fer política petita és molt lamentable ningú ho nega. Sovint tenim la sensació que aquí no es treballa en clau de país sinó en clau de partit. Però tampoc s’ha de perdre de vista que, ara, els catalans partidaris d'una Catalunya independent són bastants més que abans, i que el creixement de l’opció independentista potser és massa lent però és tossudament sostingut. I això és molt important. Resumint, tot i el pessimisme de molta gent, segueixo sent raonablement optimista sobre el bon fi del procés.

Provocacions i errors

Els episodis violents que s’han produït als carrers de Barcelona des del dissabte 29 de setembre fins al dimarts 2 d’octubre, tenen un origen ben definit: la manifestació de dissabte d’un suposat sindicat policial espanyol en homenatge als PN i GC que fa un any es van dedicar a atonyinar catalans a tort i a dret sense motiu, a banda del de complir ordres dels seus governants. Tenim ja experiències repetides que quan treuen a passejar la rojigualda sorgeix la violència que està buscant des de fa mesos el món unionista, sigui en forma de partits, bàsicament Cs i PP, o de determinats sindicats que de sindicats només tenen el nom. Cal recordar un cop més que els agredits només tenien com a objectiu introduir una papereta electoral en una urna, cosa que, evidentment, en una democràcia no pot ser mai un acte delictiu.

En aquests quatre dies s’han comès errors més que evidents, des d’una mala planificació dels operatius dels Mossos fins a determinades expressions del MHP Torra que s’hagués pogut perfectament estalviar (“Amics dels CDR, apreteu, i feu bé d’apretar”; per cert, el verb apretar deu ser un castellanisme, ja que no apareix al diccionari). I tot això sense oblidar la infiltració d’elements violents amb passamuntanyes, d’adscripció política dubtosa, en les manifestacions independentistes, unes manifestacions que fins ara havien estat molt pacífiques. L’univers independentisme és molt transversal i heterogeni, i és bo que ho sigui, però quan apareixen manifestants amb passamuntanyes, amb intencions que només ells coneixen, se’ls hauria d’expulsar sense cap remordiment de la manifestació, i sóc ben conscient dels riscos que assumeixo parlant tan clar.

És d’esperar que els errors d’uns i altres d’aquests quatre dies serveixen per evitar que es repeteixin en el futur. Amb això molts ja ens donaríem per satisfets. Enlloc està escrit que el camí cap a la independència sigui fàcil ni ràpid, i no hem de caure en les provocacions d’aquells que només busquen el fracàs del projecte democràtic de la majoria dels catalans. En aquest negoci ens hi va el nostre futur.

Primer d’octubre per no oblidar

Avui fa un any que 2.286.217 de catalans van poder exercir el seu dret a vot en el Referèndum sobre la independència de Catalunya, i més del 90% dels votants van optar pel “SÍ” a la independència. Gairebé un milió més de catalans (per motius obvis resulta impossible establir una xifra exacta) no van poder votar per culpa de l’actuació ultra violenta i repressiva de les forces policials espanyoles.

Avui, doncs, commemorem dos fets, un de molt positiu —la celebració del referèndum— i un altre de molt negatiu —els intents d’impedir-lo per part de les autoritats espanyoles (“Ni oblit ni perdó”)—. Per aquest motiu, avui hi ha moltes empreses catalanes que han decidit no obrir i donar festa a la seva plantilla de col·laboradors, molts dels quals treballaran el 12 d’octubre, declarada festa estatal espanyola, per compensar.

A Catalunya hi ha un abans i un després de l’1 d’octubre del 2017, i negar aquesta realitat és continuar amagant el cap sota l’ala i esperar que escampi. Senyors unionistes, treguin-s’ho del cap: no escamparà!

Els padrins de Valls

Valls, un dels polítics menys respectats de França, situació que s’ha guanyat a pols gràcies a les seves polítiques públiques antisocials desenvolupades mentre va ser ministre de l’Interior i, posteriorment, com a primer ministre de França, s’ha autoproclamat candidat a l’alcaldia de Barcelona. Valls ha anunciat que deixarà els càrrecs de regidor i parlamentari que mantenia a França i, de moment, viu en un pis del carrer Paris de Barcelona. Ha dit també que mantindrà algun tipus de col·laboració en una escola de negocis de l’avinguda de Pedralbes. La premsa del país veí diu que, amb la seva marxa de la política francesa, els francesos han respirat alleujats.

A Barcelona, i també a Espanya, Valls compta amb persones i institucions que li finançaran aquesta aventura política, i alguns dels seus padrins eren asseguts a les primeres files de l’auditori en el qual dimarts va donar a conèixer el seu programa. Diuen que de diners no n’hi faltaran ja que l’aposta per Valls per part de l’establishment unionista és molt seriosa. No cal dir que el grupo Godó (La Vanguardia, RAC1 i 8TV) ja s’hi ha començat a bolcar amb entusiasme, i els recursos econòmics dels dos bancs catalans que van decidir abandonar Catalunya sense tenir el permís dels seus accionistes (laCaixa i el bancSabadell) tampoc li faltaran. Els tres círculos (de economía, ecuestre i del Liceo) és de preveure que tampoc li faran el salt, i els amics del Foro Puente Aereo ja deuen estar preparant actes en suport a Valls.

Hi ha, però, al meu entendre, una manca de percepció de la realitat per part del candidat. Valls sempre diu que a Catalunya els independentistes són molts, però que els unionistes són més. Doncs bé, si ens basem en els últims resultats electorals de desembre del 2017, això és fals. Així, les dades objectives ens parlen d’un 47,5% de votants independentistes i un 43,5% de votants unionistes. I encara que Valls digui el contrari, els primers són més que els segons.

Un minut de silenci

Amb el cor a la mà, algú pensa que convocar i/o participar en “un minut de silenci a la plaça del Consell de la Vila en senyal de dol, rebuig i condemna del feminicidi de dissabte passat...” (terminologia utilitzada pel Districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona no fa gaires dies) serveix per a alguna cosa útil, més enllà de tranquil·litzar les consciències de les persones que hi participen? Algú realment confia que els agressors potencials s’estovaran quan vegin que la ciutadania protesta davant d’un ajuntament amb mesures com aquesta? Doncs bé, amb el màxim respecte cap a les persones que participen en minuts de silenci d’aquesta naturalesa, jo penso honestament que aquests actes no serveixen absolutament de res, i per això no m’he sentit mai cridat a participar-hi. I no cal dir que condemno tota violència amb la màxima contundència, i que em sento com a mínim tan solidari amb les víctimes com les persones que amb tota la bona fe participen en els minuts de silenci.

La meitat dels catalans

(L’article original en versió paper es va publicar el 14 de setembre de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.878 de La Veu de l'Anoia)

D’un temps ençà els dirigents polítics catalans pertanyents al tripartit pro-155 (Cs, PP i PSOE), acostumen a queixar-se de la Generalitat perquè consideren que només s’adreça als catalans independentistes, a “la meitat dels catalans” diuen. Els diputats García Albiol, Arrimadas García i Iceta Llorens utilitzen tot sovint aquesta expressió. Així, segons aquesta teoria, només els partidaris d’autogovernar-nos pel nostre compte i, per tant, de prescindir de les feixugues tutories espanyoles, ens sentiríem interpel·lats per l’actuació del Govern, mentre que la resta de la població catalana se sentiria òrfena. No sembla que els partidaris de l’unionisme que utilitzen la fórmula “la meitat dels catalans” hagin rumiat gaire abans d’utilitzar-la, i potser només es limiten a repetir l’argumentari oficial dels partits unionistes. Sigui com sigui, aquesta teoria és falsa, i intentaré rebatre-la des de dos punts de vista ben diferents.

Les dades empíriques. Des de l’unionisme sempre es diu que el 47% independentista pretén imposar-se al 53% unionista. Això és fals, i només cal fer una ullada als resultats electorals de les últimes eleccions per comprovar-ho. Què ens diuen aquestes dades? Primer, que l’independentisme no és el 47 sinó el 47,5 (la suma de les tres llistes independentistes). Segon i més important encara, que l’unionisme no representa el 53% dels votants catalans sinó només el 43,5% (la suma de les tres llistes unionistes). Potser convé recordar, un cop més, que els comuns han exigit moltes vegades que no se’ls inclogui en cap d’aquests dos grups, ja que tenen votants independentistes i votants unionistes. Està, per tant, fora de lloc que els unionistes s’atribueixin uns vots que no els pertoquen. De fet, si només votessin aquests dos blocs, l’independentisme assoliria el 52,2% dels vots, contra el 47,8 de l’unionisme.

El referèndum. Aquesta eina tan democràtica és l’única alternativa per resoldre el conflicte. És una oferta que s’adreça a tota la societat catalana i no només a “la meitat dels catalans” com diuen alguns. En un referèndum tothom pot votar. Ningú nega que la societat catalana estigui dividida, com també estaven dividides les societats escocesa i quebequesa abans dels seus referèndums d’independència. I és que per això serveixen els referèndums, per comptar-nos i actuar democràticament en conseqüència. Segons les dades comentades abans, a Catalunya guanyaria l’opció independentista (52,2%) amb més de quatre punts de diferència sobre l’unionisme (47,8%).

Castigar la part més dèbil

Amb l’excusa de la crisi econòmica la Generalitat es va veure obligada a fer retallades en despesa i inversió en molts àmbits de les seves competències, sense excloure, i això és extremadament greu, part de les retribucions salarials dels seus treballadors. Posteriorment, una part del deute contret per la Generalitat s’ha anat liquidant, òbviament sense pagar interessos, però els funcionaris de la Generalitat encara no han cobrat unes pagues extres de fa uns cinc anys.

Les irregularitats són, com a mínim, dos. Així com el contribuent és castigat amb el pagament d’interessos quan paga a l’administració pública amb un retard a partir d’un dia, quan el pagament és en sentit contrari i el retard afecta la nòmina del funcionari, als dirigents polítics ni els passa pel cap incloure els interessos, demostrant que la seva sensibilitat social deixa molt a desitjar. Per cert, no recordo haver vist mai cap sindicat que hagi reclamat el pagament d'interessos en nom dels treballadors.

La segona irregularitat afecta el fons de l’assumpte. Els dirigents polítics no ignoren que, si perjudiquessin d’aquesta manera els seus proveïdors, correrien el risc de quedar-se sense, i és un risc que no volen ni poden assumir. En canvi, la Generalitat sap que encara que no pagui quan toca, el treballador difícilment deixarà la feina. La conclusió és que quan hi ha escassetat de diners l’administració opta sempre per castigar la part més dèbil. Tot plegat resulta molt decebedor.

El meu màster també és peculiar

A diferència de molts polítics i també d’altres persones que no es dediquen a la cosa política, jo no he presumit mai de tenir un doctorat, ni una llicenciatura, ni un grau, ni un postgrau, ni un màster. Així que ningú em podrà dir que he inflat el meu C/V. I no n’he presumit per un motiu més que obvi: no tinc cap títol universitari. Per raons que ara no vénen al cas, vaig començar a treballar de molt jove. Així que, com a estudiant, no he trepitjat mai una universitat. Això sí, treballant m’ho he passat força bé, i m’he guanyat la vida raonablement bé. Vist amb perspectiva, no canviaria la meva formació autodidàctica, anant sempre per lliure, ni la meva experiència professional adquirida viatjant per tot el món i tractant amb tota mena d’interlocutors, de cultures comercials diverses i molt diferents de la meva; no canviaria totes aquestes coses per un títol universitari. Evidentment que no em faria cap nosa tenir-ne un, de títol, i sempre he valorat molt positivament les persones amb formació universitària. Però, per treballar, el títol no l’he necessitat mai. Només una vegada em vaig trobar una mica orfe de títol universitari. Em trobava a Nairobi constituint una societat comercial amb uns socis de Kenya, i el soci local, que era advocat, o almenys ho deia, em va demanar quin títol posàvem a l’escriptura darrere del meu nom. Amb tota naturalitat li vaig dir que no calia posar-ne cap, i aquell home va arrufar el nas. És l’única vegada que m’he sentit una mica incòmode, més que res perquè el meu soci no ho va entendre. Tot seguit va donar instruccions al nostre assessor legal, anglès, en el sentit que a l’escriptura hi posés que jo també era advocat (després, discretament, jo li vaig fer suprimir el títol inexistent). Ara podria acabar aquest comentari amb una relació de presidents, primers ministres, grans empresaris, escriptors, líders socials i persones molt importants d’arreu que han triomfat a la vida sense tenir un títol universitari, però no ho faré perquè potser semblaria que no dono importància a la formació universitària. I res més lluny de la realitat, n’hi dono molta. El meu màster també és peculiar, ja que només està basat en l’experiència.

La mani d’ahir: uns apunts a corre-cuita

La xifra de manifestants. No els vaig comptar però eren/érem una gentada. Em sembla infantil entrar en una guerra de xifres. Som adults. En aquest sentit, la majordoma Teresa Cunillera ahir també va optar per la discreció, i va demostrar ser més llesta que el seu antecessor en el càrrec, un tal Millo.

Els comuns. Sí que hi eren, encara que alguns diaris ho neguin. Gerardo Pisarello, Primer Tinent d’Alcaldia de Barcelona, hi era. Jaume Asens, Tercer Tinent d’Alcaldia de Barcelona i regidor de Sarrià, també hi era. Joan Josep Nuet, diputat al Parlament, també. Dolors Sabater, que fins fa tres mesos era l’alcaldessa de Badalona, també hi era.

La CUP. Tot i que més tard tenien la seva pròpia manifestació, també hi van ser representats. El diputat Carles Riera, número 1 de la CUP al Parlament, diria que també hi era.

Ada Colau. L’alcaldessa de Barcelona no va anar a la manifestació, però al matí va lluir un llaç groc a la solapa. L’equidistància ja coneguda; el sí però no, el no però sí. Colau és un bon exemple del polític fals, però a Barcelona ja la comencem a conèixer.

La Vanguardia. Una demostració més d’una evident mala intenció informativa és la portada del diari de paper d’avui: “Marea pels presos”, com pretenent amagar que la manifestació d’ahir era una manifestació independentista (en la que també es cridava, òbviament, a favor dels presos polítics que es troben segrestats a la presó).

Pepe Borrell. Les declaracions del ministro d’afers catalans a la BBC van impactar, especialment entre els unionistes: “Catalunya és una nació. Els presos haurien de ser a casa seva.” Avui haurà de dir algun disbarat anticatalà per fer-se perdonar la relliscada, que molts dels seus no li perdonen.

Elisenda Paluzie. Podem resumir el discurs de la presidenta de l’ANC en una frase dirigida als partits polítics: “Tracteu-nos com a adults”. Del meu article pre-Diada de dilluns destaco: Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet. Ahir es va confirmar.

Demà, a la Diagonal

L’onze de setembre no acostumo a sortir al carrer a manifestar-me. La Diada Nacional de Catalunya normalment m’agafa a l’estranger, i segueixo la manifestació per les xarxes. L’any 2012 —la primera gran manifestació independentista—, però, va ser una excepció, i em vaig organitzar per poder-hi anar. En vaig escriure aquesta crònica. Demà també seré a Barcelona, i aniré a la Diagonal. Això sí, hi aniré sense uniforme, i és que des que fa molts anys uns espanyols em van segrestar per fer la mili em vaig tornar al·lèrgic a tota mena d’uniformes. Així que no em veureu mai amb una samarreta al·legòrica, sigui quin sigui el motiu de la reivindicació.

Molts catalans independentistes estan justificadament molestos amb els seus representants polítics. Jo en sóc un. Molts considerem que darrerament els polítics no han fet bé la seva feina. En fi, ja s’ho trobaran/ens ho trobarem a les urnes. Molts catalans pensen pel seu compte, no necessiten tutors. Enric Vila ho ha definit molt bé: “Es va covant la revolta contra els partits”. Dimarts, a la Diagonal, en tindrem un primer tastet.

La gran diferència entre les sis diades anteriors (2012-2017) i la de demà és que ara tenim presos polítics catalans. I tenim també exiliats polítics que, si tornessin, passarien automàticament a ser presos polítics. Passa com en el franquisme. Doncs bé, encara que només sigui per això val la pena sortir demà a la Diagonal, i estic convençut que hi anirà una gentada. Sigui com sigui, però, cal no oblidar que en democràcia no es compten manifestants sinó vots.

Baix cost, pitjor servei

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'agost de 2018 a la pàg. 2 del núm. 1.876 de La Veu de l'Anoia)

Especialment a l’estiu, però no només durant l’època de vacances generalitzades, la societat assisteix entre atònita i impotent als maltractaments de tota mena a què les companyies aèries low cost sotmeten la clientela. Val a dir, però, que els clients d’aquestes companyies ho són perquè ho han decidit lliurement, ningú els obliga a utilitzar-les. Espai entre seients clarament insuficient, vols retardats o anul·lats sense explicacions, tot tipus de traves a indemnitzar els clients perjudicats segons la normativa europea vigent, etc. I això per no parlar del menysteniment i burla a parts iguals de les companyies involucrades cap als que gosin objectar aquests abusos evidents. La llista de greuges seria inacabable. L’últim, l’anunci de fa uns dies que a partir de novembre Ryanair cobrarà també per l’equipatge de mà. Ep, tenen tot el dret a cobrar-te pels conceptes més inversemblants, però quan se superen determinats límits corren el risc que el passatger digui prou i decideixi utilitzar altres alternatives de transport.

Quan les low cost van començar a operar semblava que allò era una bicoca, i que la cosa més normal del món era poder comprar duros a dues pessetes. I persones que normalment no viatjaven mai van començar a fer-ho amb assiduïtat. Cap de setmana a Londres per un preu ridícul el bitllet; i quan dic ridícul vull dir que el cost del pàrquing per deixar el cotxe a l’aeroport és superior al preu del bitllet de l’avió. La gent s’ho va creure, i segurament no es plantejava que aquell miracle del principi no podia durar eternament. Recordo molt bé els començaments de Vueling (juliol del 2004); jo n’era client habitual. Podies anar a París per un preu ridícul i, a més, rebent un tracte més que correcte. Però els costos, per més reduïts que siguin, són els costos, i el litre de querosè el cobren al mateix preu a Ryanair que a Lufthansa. Una altra cosa són els sous dels treballadors d’aquestes companyies, des dels pilots fins a la resta del personal, que cobren una misèria. I té tot el sentit que el maltractament laboral al qual són sotmesos els treballadors de les low cost s’acabi traduint, negativament, en el tracte al sofert viatger.

On és el límit que els clients d’aquestes companyies low cost estem disposats a suportar? No es tracta d’una pregunta retòrica, ignoro on posarem el límit. Però un dia o altre els clients haurem de dir prou. Les companyies low cost només reaccionaran quan vegin que els disminueix la clientela, però dissortadament això encara no passa.

Una rentrée calenta

Les pròximes setmanes seran d’un gran vertigen polític. Amb el mes de setembre comença una rentrée política que alguns diuen que serà calenta, i no van pas desencaminats. El dimarts que ve serà l’onze de setembre, i tot indica que molta gent tornarà a sortir al carrer. Serà el setè onze de setembre consecutiu amb una gentada al carrer des d’aquella gran manifestació de l’onze de setembre del 2012. Resulta irrellevant si seran més o menys manifestants que en anys anteriors; en democràcia no es compten manifestants, es compten vots.

Després vindrà el primer aniversari del referèndum de l’1 d’octubre i de les garrotades gratuïtes de les forces de seguretat espanyoles contra persones de tota edat i condició que només pretenien introduir una papereta en una urna. Aquesta és una data que la majoria de catalans no oblidarem mai. El dia 3 d’octubre farà un any d’aquell més que lamentable discurs del monarca espanyol (pels curts de memòria, el nét polític del dictador Franco), que és considerat per molts com el divorci definitiu entre la monarquia espanyola i la majoria dels catalans.

Tothom es pregunta què passarà. I tothom especula, i molts ho fan de manera interessada. Uns diuen que tornarà l’aplicació del 155. De fet, el 155 només va decaure al BOE, però la majoria dels seus efectes perversos encara perduren. Altres asseguren que veurem moviments estratègics d’uns i altres, però sense entrar en més detalls. Jo no ho sé, no m’atreviria pas a concretar què passarà. Que passaran coses és segur, però ja les anirem veient quan passin.

Ara bé, què no passarà? El president espanyol Sánchez va dir ahir que els catalans sí que votaran en referèndum, però no en el sentit que la majoria de catalans entenem sinó insinuant que votarem un nou estatut. És a dir, que tornarem a repetir l’aventura iniciada per Maragall. No tinc la bola de vidre per veure el futur, però m’atreveixo a dir que això segur que no passarà. Els catalans tenen memòria, i no crec que estiguin disposats a repetir aquell error, i més ara sabent el recorregut polític i judicial que va tenir.