Una gran decepció

Per motius professionals segueixo amb força interès la política brasilera des de fa molts anys, i l’etapa de la presidència de Lula la vaig seguir amb un interès més especial encara. Jo no estava d’acord amb totes les polítiques de Lula i el seu Partit dels Treballadors, però és un fet inqüestionable que durant la seva presidència el país va millorar molt, i no entraré ara en les dades econòmiques i sociològiques concretes que donen suport a aquesta afirmació. Quan Lula va deixar el càrrec el meu balanç particular, compartit per molta gent, és que havia estat un molt bon president, potser un dels millors presidents de la història del Brasil.

Quan Lula va acabar el seu mandat va assumir el càrrec la presidenta Rousseff, i amb el canvi en la presidència del país van començar els problemes. No buscaré ara els culpables, vaig pensar que després del cicle virtuós de l’etapa Lula tocava un canvi de cicle en negatiu. Sigui com sigui, ja durant el mandat de Lula i també després de deixar el càrrec, s’han denunciat pràctiques corruptes que no només afectaven alguns ministres sinó la pròpia institució de la presidència del Brasil. Però em costava de creure que Lula fos un governant corrupte més i atribuïa les denúncies a venjances polítiques. El fet és que fa uns dies Lula va ser detingut durant unes hores i va ser portat a declarar davant la policia i la justícia. De moment no s’ha demostrat res, i algun dia hi haurà un judici i una sentència, absolutòria o condemnatòria. El fet és que et poden detenir sent innocent, i estava convençut que Lula era innocent.

Per què parlo doncs d’una gran decepció? Aquesta setmana la presidenta Rousseff va oferir a Lula un càrrec de ministre amb l’objectiu que el seu antecessor en el càrrec passés a ser una persona aforada, i així pogués evitar sotmetre’s a la justícia ordinària. La meva decepció ha estat veure que Lula ha acceptat el càrrec, és a dir, ha acceptat seguir el joc que li oferia la presidenta actual per tal de passar a ser aforat. Aquest episodi m’ha fet canviar radicalment d’opinió, i encara que concedeixo a Lula, com a qualsevol altra persona imputada, la presumpció d’innocència, ara ja no posaria la mà al foc per Lula. Crec que ens intenta amagar alguna cosa i algun dia ho sabrem, però la decepció ja no me la treu ningú.

Les prioritats de l’alcaldessa

La possible connexió entre els dos tramvies que estan actualment en servei a la ciutat de Barcelona, des de la plaça de Francesc Macià (a la foto) fins a la plaça de les Glòries, s’ha convertit en el joguet més desitjat de l’alcaldessa. Sortosament pels contribuents barcelonins, que són els que paguen la festa, l’alcaldessa de Barcelona només disposa d’onze regidors de 41, i això fa que sense pactar-ho amb altres forces polítiques no pugui tirar endavant els seus capricis.

En una prova més de la seva manca de rigor, Colau va parlar d’un cost de cent milions pel tramvia, i ho va fer sense ni tan sols aclarir per on pretén que passi el seu tramvia. I tot això deixant de banda la manca d’estudis tècnics que justifiquin l’obra, i sense oblidar que una part d’aquest tram de la Diagonal ja va ser remodelada per l’anterior equip de govern. Veient aquestes coses un pot arribar a pensar que el gran objectiu de l’obra pública sigui fer-la, i no la utilitat pràctica de la mateixa.

Mentrestant, cinc refugiats sirians arribats a Barcelona que fugien de la guerra no van ser atesos per l’administració municipal, i van haver de marxar cap a un altre país més disposat a ajudar-los. Disset mil milions de pessetes per a un joguet en forma de tramvia, i no són capaços de trobar-ne molts menys per atendre les necessitats vitals d’unes poques persones que es van creure el discurs barceloní de la solidaritat. Una ciutat, Barcelona, on s’han fet viatges institucionals a l’estranger, i manifestacions i reunions a dojo en solidaritat amb els refugiats sirians, però tot això no ha servit per destinar els recursos necessaris per atendre’n uns quants que ja eren a la ciutat. A Barcelona el tramvia sembla que tingui prioritat.

Relleu sindical

Foto: ara.cat

Quan en un partit polític o en un sindicat es produeix un canvi de líder sempre tinc el costum de mirar-me la seva biografia. Aquest cap de setmana el sindicat UGT ha canviat de líder, i també ho he fet. Resultat: Josep Maria Álvarez ha estat, des de molt jove, un dirigent sindical. Més de vint anys com a líder del sindicat a Catalunya, i abans uns quants anys més com a directiu. De professió, sindicalista. Segur que coneix la casa ugetista com ningú, com la coneixia el seu antecessor en el càrrec, Cándido Méndez, que també s’ha passat mitja vida com a dirigent màxim de l’organització estatal. Però amb conèixer la casa des de dins no n’hi ha prou.

Passar-se tants anys encapçalant la cúpula d’una organització com aquesta et fa perdre la perspectiva de la realitat que t’envolta. Sóc un ferm partidari de la limitació de mandats, dos com a màxim, és a dir, vuit anys, i això no ho compleix el dirigent sortint, Cándido Méndez, ni l’entrant, Josep Maria Álvarez. Tot i les promeses del nou líder, amb aquests currículums difícilment el sindicat UGT podrà modernitzar unes dinàmiques i estructures antiquades que, en ple segle XXI, necessiten un canvi radical per esdevenir un sindicat modern i atractiu per a una militància que des de fa molt temps va a la baixa.

Legions d’imbècils a internet?

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 de març de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.746 de La Veu de l'Anoia)

La setmana passada Gregorio Morán va dedicar la seva sabatina de La Vanguardia a l’escriptor italià Umberto Eco, recentment desaparegut. En un moment determinat del seu article Morán reproduïa una afirmació d’Eco que em va cridar l’atenció: “Les xarxes socials concedeixen el dret a la paraula a legions d’imbècils que abans s’expressaven només al bar després de beure un vi”. (No cal dir que aquesta expressió, beure un vi, és fruit d’una mala traducció del text original en espanyol, cosa bastant habitual en la versió catalana del diari). Però seguim. Tot i que potser hauria de començar admetent que segons com es miri jo dec formar part d’aquesta legió d’imbècils, vaig trobar força afortunada la descripció que va fer Eco. Això sí, segurament s’hauria pogut estalviar la generalització, com donant equivocadament a entendre que a internet tot és d’una determinada manera. I no és així, a internet hi ha de tot.

A les xarxes socials et trobes tota mena de continguts, molta saviesa barrejada amb molta ignorància, i també una bona dosi d’aquella estupidesa o imbecil·litat de la qual parlava Eco. El problema d’utilitzar internet és que no hi ha cap avís que et previngui, abans de llegir-ho, de la categoria on s’ha d’incloure l’article que tens al davant, i això no sempre és fàcil escatir-ho a primera vista. Si es tracta d’un tema que més o menys domines, de seguida veus si l’autor hi toca o no, però si busques una cosa nova de la qual no en saps res et poden vendre gat per llebre amb una relativa facilitat. Es podria dir que a internet hi ha moltes coses escrites per imbècils, però òbviament no tot el que hi ha a internet entraria en aquesta categoria. Sortosament és així.

Normalment, les persones que sobre els continguts d’internet fan aquesta mena de generalitzacions, sigui desqualificant-los o alabant-los de forma generalitzada, acostumen a ser uns grans desconeixedors del funcionament de la xarxa, tot i que segurament no en són gens conscients. Dit en altres paraules, quan es manifesten d’aquesta manera, generalitzant sense matisos, només ens estan demostrant que no han acabat d’entendre en què consisteix internet. Ignoren què significa l’accés lliure a la xarxa per part de tothom qui hi vulgui participar, sense fronteres intel·lectuals i/o acadèmiques ni exàmens previs per mesurar la idoneïtat de qui decideix lliurement participar-hi. La gran característica de la xarxa d’internet és que no té amo, i això vol dir que no hi ha ningú que decideixi qui és un imbècil i qui no.

Errors sense cost?

Després d’haver guanyat medalles a dojo, fa tres anys i mig l’equip espanyol de natació sincronitzada, que depèn de la Real Federación Española de Natación, va prescindir de l’entrenadora catalana Anna Tarrés, sense que quedessin clars els motius del seu acomiadament. El jutge va declarar nul l’acomiadament i la federación li va haver de pagar 400.000 euros. El fet és que Anna Tarrés a qui, per cert, no conec de res ni em cau especialment simpàtica, es va quedar a l’atur.

Ara es comencen a veure els primers resultats d’aquella estranya decisió federativa: l’equip espanyol de natació sincronitzada no s’ha pogut classificar per poder participar en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. L’equip d’Ucraïna, en canvi, s’ha classificat i hi participarà, i els experts diuen que no seria gens estrany que aquell país fins i tot obtingués una medalla.

Qui està entrenant actualment l’equip d’Ucraïna? Anna Tarrés, a qui els ucraïnesos van fitxar sense dubtar-ho després de quedar-se sense feina a Espanya. Si això hagués passat en el món de l’empresa privada, ara el responsable d’acomiadar Tarrés aniria de pet al carrer. Tractant-se, però, d’una institució pública, segurament no passarà res. Que cadascú tregui les seves conclusions.

Medalles, homenatges i donanatges

Tot i que en aquest país es donen medalles a dojo, sempre he mantingut una actitud distant amb els premis que concedeixen les autoritats polítiques, per més merescuts que ens puguin semblar. Un alcalde, un regidor, un conseller o un ministre no són les persones més indicades per decidir qui es mereix ser condecorat. De fet, sovint es condecora per tapar mancances socials que són responsabilitat de les autoritats que concedeixen el premi, potser perquè pensen que la medalla serveix per tapar la seva mala gestió. Però dit això, com que gairebé tothom que assoleix un càrrec acaba caient en aquesta dinàmica de la vanitat, pròpia o aliena, en forma de medalles i condecoracions, cal acceptar les coses com són.

Em sembla la mar de bé que es premiï a les dones encara que sigui amb la forma ridícula del donanatge, o que se les homenatgi, com diuen les persones que no tenen aquesta obsessió malaltissa per rebregar el llenguatge. Ara bé, si parlem d’igualtat entre sexes, no em sembla correcte que els donanatges estiguin reservats en exclusiva a la dona, com tampoc m’hagués semblat bé que els homenatges estiguessin reservats només als homes. I és que amb això de voler compensar injustícies passades i presents amb les dones estem entrant en una dinàmica lingüísticament ridícula. L’últim episodi ha estat inventar-se la paraula donanatge. Esperem que aquesta nova ridiculesa de l’Ajuntament de Barcelona no s’estengui a altres institucions.

Política senzilla

Deixant de banda els liberals autèntics que, com que són quatre gats si hi arriben, els deixo per a una altra anàlisi, en política només hi ha esquerres i dretes, i poca cosa més. Després, els matisos, les formes i, sobretot, els fastigosos personalismes dels líders polítics, fan que amb dos únics partits sembla que no n’hi hagi prou, i ens trobem amb diversos partits de dreta i diversos partits d’esquerra. Però quan rasques una mica veus molt poca diferència entre populares i ciudadanos, o entre socialistes i podemitas, el partit que en molt poc temps, i sense fer massa soroll, s’ha cruspit políticament els comunistes. En el fons, i sovint també en les formes, hi ha una oferta política bàsica de dretes que podrien signar tots els partits de dreta. I el mateix passa amb l’oferta política d’esquerres. I fins i tot podríem dir que els programes polítics de dreta i d’esquerra, de tant que s’assemblen, molt sovint s’arriben a confondre. En definitiva, i potser generalitzant massa, la política només és l’eina que tenen els polítics per fer-se amb el poder.

Otegui, un pres polític

Un país que castiga amb pena de presó l’opinió dels seus ciutadans no és una democràcia com cal i, en aquest sentit, Espanya és, clarament, una democràcia low cost. Caldria eliminar el delicte d’opinió del nostre ordenament jurídic per tal que casos com el d’Otegui no es repeteixin mai més. Ahir el van deixar en llibertat després de complir la totalitat de la pena de presó que se li havia imposat, i ara haurà de vigilar molt bé què escriu i què diu si no vol tornar a ser engarjolat per expressar en públic les seves opinions polítiques.

Cal dir les coses pel seu nom: Otegui s’ha passat més de sis anys a la presó per un delicte d’opinió. Ens podem fer trampes al solitari i simular que no ho veiem, però a Otegui el van detenir, jutjar, condemnar i empresonar perquè políticament feia nosa a l’establishment, que no es podia permetre l’ofensa que la gestió política de la pau a Euskadi la pogués encapçalar un antic etarra. Diuen que Otegui pot ser el pròxim lehendakari, i diuen també que aquests anys de presó el poden ajudar a arribar-hi. Sigui com sigui, si assoleix l’objectiu els costos polítics i personals hauran estat excessius. I per esvair qualsevol dubte això ho escriu un que a Otegui no el votaria mai. Però una cosa no treu l'altra.

Un mal presagi

Amb gran parafernàlia parlamentària i molt soroll mediàtic, la setmana passada Pedro Sánchez (PSOE) i Albert Rivera (C’s) van signar un document conjunt que, immediatament després, aquests dos partits van penjar a internet. Com que els textos penjats no eren coincidents, se’ls va preguntar sobre detalls concrets de l’acord, i resulta que s’interpreten de forma oposada. Un mal començament.

Posteriorment, els socialistes van sotmetre a la seva soferta militància una mena de consulta que és una pura ambigüitat, en la que ni tan sols es menciona quina és l’altra part de l’acord, ciudadanos. La pregunta és aquesta:

"El PSOE ha alcanzado y propuesto acuerdos con distintas fuerzas políticas para apoyar la investidura de Pedro Sánchez a la Presidencia de Gobierno. ¿Respaldas estos acuerdos para conformar un gobierno progresista y reformista?".

Un que s’ho mira des de fora es pot preguntar, per exemple, que si l’acord assolit pel PSOE és només amb C’s, per què es fa referència a "distintas fuerzas políticas"? S’ha pactat amb altres forces polítiques sota mà? Quines són aquestes forces polítiques? Què s’ha pactat?

El resultat de la consulta s’interpretarà com un vot de confiança a la direcció socialista, però sent tothom conscient que no està gens clar què s’ha votat. Tot plegat ha estat una gran comèdia combinada amb una petita estafa a la militància socialista. Un mal presagi.

Espanya en un atzucac

(L’article original en versió paper es va publicar el 19 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.744 de La Veu de l'Anoia)

Un programa electoral és un contracte públic que ofereixen uns polítics als ciutadans als quals s’adrecen amb la intenció que els votin. Però té un problema, i és que massa sovint hi ha una certa tendència a incomplir-lo. La millor vacuna per no repetir errors és que l’elector recordi com han anat les coses en els darrers quatre anys. Perquè una cosa són les campanyes i les promeses electorals, i l’altra la translació pràctica d’aquests compromisos a l’acció de govern. Abans de les eleccions els partits ens poden prometre l’oro i el moro —el paper ho aguanta tot—, però només quan és l’hora de governar el ciutadà pot constatar si compleixen o no.

L’any 2011 el Partido Popular va prometre un munt de coses però, en fer-se càrrec del govern, van fer exactament les contràries. Es van burlar dels ciutadans que els havien fet confiança i, de retruc, dels electors en general. Per acabar-ho d’adobar, com que disposaven d’una còmoda majoria parlamentària, que no social, han estat quatre anys sense voler dialogar amb ningú. No ens ha de sorprendre, doncs, que ara siguin menystinguts per la resta de partits. Els dirigents populares paguen ara, ben merescudament, les conseqüències de la seva prepotència i de les seves mentides electorals.

El discurs de la por a l’extrema esquerra és l’últim recurs que tenen els governants actuals en funcions per mirar de continuar quatre anys més, ara mitjançant un pacte amb Ciudadanos, un partit que, als efectes pràctics, ve a ser com la seva segona marca. Per altra banda, som molts els que estem convençuts que Podemos i les seves diverses franquícies i, en general, les organitzacions extremistes de caire comunista, no ens portarien res de bo. Però tot i això, si Podemos fos capaç de pactar la seva entrada en un govern liderat pels socialistes, se’ls ha de deixar que governin. I és que en això consisteix la democràcia, i després ja tindrem ocasió de jutjar resultats.

Difícilment hi haurà un acord d’investidura, i tot indica que abans de l’estiu haurem d’anar a unes noves eleccions. Ara, els números no surten de cap manera. El ciutadà haurà de tornar a votar i triar entre partits que ja sabem de quin peu calcen o inclinar-se cap a una altra opció. I per no perpetuar la situació actual d’inestabilitat, hauríem d’esperar que els resultats electorals no siguin una repetició dels del desembre. També els votants independentistes catalans, perquè mentre siguem socis d’aquest estat a tots ens convé que funcioni d’una manera mínimament correcta.

Se sabrà tot

El nostre sistema polític està bastant podrit. Estem en un país amb abundància de lladres i tampoc ens ha de sorprendre tant que les pràctiques delictives comencin a dalt de tot. Es pot guardar un secret durant un temps però, si arriba el cas que per mantenir-lo has de sortir més perjudicat del compte, al final el més normal és que acabis xerrant. Al principi els acusats ho neguen tot però, a mesura que les investigacions policials i/o els judicis van avançant, comencen a admetre les malifetes i acaben xerrant pels descosits. Intenten compartir la seva responsabilitat amb altres persones que ells consideren igualment culpables però que, per diverses circumstàncies, no s’asseuen al banc dels acusats. Al final, però, se sabrà tot, o gairebé tot.

En el judici que aquests dies s’està celebrant a Palma, per exemple, comença a quedar clar que tots o gairebé tots els moviments d’aquell institut es feien amb el coneixement, l’assessorament i/o l’aquiescència del de dalt de tot, aquell personatge que Franco ens va deixar en herència. Pel que es va veient, allà no es bellugava res sense que ell i/o els seus assessors hi donessin prèviament el seu vistiplau. Amb això no vull pas dir que els acusats siguin innocents però, si finalment hi ha una sentència condemnatòria, si més no la culpabilitat moral serà compartida, encara que alguns responsables no siguin jutjats ni, per tant, judicialment condemnats. Potser podran evitar la condemna judicial, però la condemna moral no se la podran estalviar.

Spain is different!

Al Regne Unit hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part de la UE, i el pròxim dia 23 de juny es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la seva permanència a la UE o la seva sortida. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida del Regne Unit de la UE comportaria conseqüències importants, tant al Regne Unit com a la resta de la UE. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els britànics mitjançant urnes i paperetes.

Arribats a aquest punt ens podem fer una pregunta: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar de la UE s’hauria de votar a tot el territori de la UE i no només al Regne Unit? No he sentit cap demanda al respecte, tothom accepta que el que decideixin els britànics serà el que es farà.

A Catalunya també hi ha una clara divisió d’opinions sobre la conveniència o no de continuar formant part d’Espanya, i algun dia es votarà democràticament, mitjançant un referèndum vinculant, la nostra permanència o no a Espanya. Guanyarà l’opció que obtingui el cinquanta per cent més un dels vots emesos. No cal dir que una eventual sortida de Catalunya d’Espanya comportaria conseqüències importants, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya. Però així funciona la democràcia, la decisió la prendran en exclusiva els catalans mitjançant urnes i paperetes.

Ara ens podem fer la mateixa pregunta d’abans: en algun moment s’ha plantejat que la decisió de quedar-se o marxar d’Espanya s’hauria de votar a tot el territori espanyol i no només a Catalunya? Doncs sí, curiosament hi ha qui defensa que sobre aquest eventual divorci s’haurien de pronunciar les dues parts en conflicte. Spain is different!

El mite de la superioritat moral de l’esquerra

Els escoltes i de seguida t’adones que molta gent d’esquerres —i molt especialment aquells que disposen d’alguna quota de poder polític— pretén tenir el monopoli de la superioritat moral de la nostra societat. I, de tant repetir-ho, molta gent de bona fe se’ls acaba creient. Per entendre’ns, quan parlo de persones amb poder polític m’estic referint a aquelles que tenen signatura als diaris i butlletins oficials (DOG/BOE). Al meu entendre, però, aquesta pretesa superioritat moral de les esquerres només és un mite que cal posar al descobert, ja que no té res a veure amb la realitat que ens envolta.

La superioritat i/o inferioritat moral van amb la persona, no amb la ideologia. Tots coneixem persones d’esquerres que mostren sense complexos una vergonyosa inferioritat moral. I coneixem, igualment, persones de dretes que poden presumir amb orgull d’una gran superioritat moral. I també coneixem justament les situacions contràries. En la nostra societat hi ha, per tant, de tot, i la conclusió és que la valoració moral de les persones no va amb la seva ideologia política sinó amb la manera de ser de cadascú. Aquestes obvietats molta gent les pensa privadament, però cal també expressar-les en públic.

Dimitir sense marxar

Foto: voxpopuli.com

No és la primera vegada que passa però haig de reconèixer que aquestes coses encara em sorprenen. L’últim cas és el de la mitja dimissió de la presidenta del Partido Popular de Madrid, Esperanza Aguirre, que diumenge va dimitir d’aquest càrrec però, això sí, sense marxar de l’ajuntament. Un ajuntament on segueix exercint, i cobrant, com a regidora del seu partit i cap de l’oposició municipal. Si Aguirre creia que tenia motius per dimitir, hagués hagut de marxar del tot. Si no ho creia, que també podria ser, no calia que hagués presentat la dimissió. Però dimitir a mitges, com va fer Aguirre, és una presa de pèl a la ciutadania.

Dir que a Madrid, i no només a Madrid, el Partido Popular fa pudor de mort no és cap descobriment, i dir que està ple de càrrecs empastifats per la corrupció, tampoc. Aguirre, com a cap del partit a Madrid, alguna responsabilitat deu tenir. No parlo de responsabilitats penals, que aquestes encara no estan clares i s’hauran de concretar al jutjat, sinó d’unes responsabilitats polítiques que, al meu entendre, estan claríssimes. Per tant, dimitint a mitges, Aguirre s’ha equivocat. Si no volia marxar, s’hagués pogut perfectament estalviar de presentar la dimissió. La mitja dimissió d’Aguirre, la dimissió sense marxar, és pur teatre.

Governar en negatiu

(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de febrer de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.742 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha dues maneres de governar: en positiu, és a dir, fent coses, i en negatiu, prohibint-les. Ara mateix, a Barcelona, hi ha un Ajuntament que té més tendència a prohibir que a permetre, a alentir i aturar projectes que a impulsar-los. Els governants actuals pretenen objectar tot el que s’ha fet fins a la seva arribada a l’Ajuntament i, mentrestant, tot queda aturat. Ja fa més de vuit mesos de les eleccions municipals, però l’equip de govern considera que aquest període és massa curt per començar a prendre decisions en positiu. Però, mentrestant, es continua permetent que el top manta segueixi fent competència deslleial als botiguers que paguen impostos, tal com ja passava amb l’equip de govern anterior. Al final, els electors sempre fan pagar els errors a les urnes. No ens confonguem, Colau no va guanyar les eleccions del mes de maig sinó que Trias les va perdre, ben merescudament, per incórrer en actuacions similars. Ara es continua permetent que el top manta segueixi amb la seva activitat il·legal, de la mateixa manera que Trias va permetre que els ocupants de Can Vies es convertissin en els amos i senyors d’aquelles instal·lacions. Les polítiques populistes potser no fan guanyar eleccions, però poden ajudar a perdre-les.

Hi ha polítics que fan un gran soroll mediàtic però acaben no fent res. El discurs demagògic de la participació ciutadana no serveix per amagar les pròpies mancances. Cal explicar-se, i més quan hi ha diner públic entremig, però parlar per parlar i no fer res no porta enlloc. Votar ideologia està molt bé, però si no es tradueix en fets concrets les ideologies no serveixen per res, i és de preveure que els votants se n’acabaran atipant. Tot indica que seguint per aquest camí l’equip de Colau perdrà les pròximes eleccions municipals. Farem farem farem, però fins ara tot queda en grans discursos. Aturen o alenteixen projectes ben estudiats (xarxa de busos, pla d’hotels, política de fires, etc.), i mentrestant els promotors privats es veuen forçats a buscar alternatives d’inversió allà on no siguin tan mal vistos per l’administració. Hi ha governants que sembla que hagin accedit al càrrec sense haver estudiat a fons, abans de presentar-se a les eleccions, el lloc que aspiren a ocupar. I si a més es troben en franca minoria, com l’equip de Colau, opten per governar aturant, en negatiu, potser pensant que així no s’equivocaran. Però l’equivocació és precisament governar en negatiu, perquè transmeten la sensació que no saben què volen ni on s’han ficat.

Per què tenim bitllets de 500 euros?

Recordo que fa molts anys, als Estats Units, em va sorprendre que quan pagava amb un bitllet de 100 dòlars o més em miraven malament. Pagar determinats imports en efectiu no estava ni està massa ben vist. Allò podia ser diner negre, i en aquell país operar amb diner no supervisat pel fisc resulta perillós; a banda de les incidències fiscals, per una cosa així et poden tancar a la presó.

A casa nostra, des que ens vam acomiadar de la pesseta tenim en circulació bitllets de 500 euros, tot i que segons on els vulguis utilitzar segur que o no te’ls acceptaran, o et posaran mala cara, o et faran preguntes incòmodes. Òbviament, tractant-se de bitllets de curs legal, disposar de bitllets de 500 euros no és pas cap delicte, però el fet és que utilitzar-los no està ben vist.

No serà potser que les autoritats europees, a l’hora de posar-los en circulació, van tenir en compte els usuaris de diner negre, facilitant les transaccions en efectiu a determinats perfils delictius de la societat? Tenint en compte que si fas un ingrés en efectiu amb bitllets de 500 euros passes a ser un sospitós, i el banc té l’obligació d’informar a l’autoritat tributària, són dubtes més que raonables.

L’ascensor social

Tot i que d’aquí al novembre encara poden passar moltes coses, Marco Rubio, senador per Florida i fill d’uns cubans molt humils emigrats als Estats Units, és ara mateix un candidat molt ben situat per competir amb Donald Trump per a la candidatura republicana a la presidència del seu país. Els pares de Rubio, cambrer i empleada de supermercat, mai haurien pogut arribar a ser candidats, ja que per ser president dels Estats Units s’ha d’haver nascut al país, i ells van néixer a Cuba. Però el seu fill, mitjançant un gran esforç personal, de moment ha pogut arribar fins aquí, i ja veurem si encara és capaç d’arribar més enllà. Rubio és un exemple més de com les segones generacions de famílies immigrants poden arribar a ocupar els càrrecs polítics més importants. És el que alguns anomenen l’ascensor social, en aquest cas també ascensor polític i només de pujada.

A Catalunya, amb la gent vinguda de fora, aquest ascensor també funciona. Un bon exemple és el de José Montilla, màxima autoritat del país durant uns anys, que va venir a Catalunya de jovenet i sempre s’ha dedicat a això de la cosa pública: regidor, alcalde, president de la Diputació, ministre i president de la Generalitat. Després ha espatllat la seva biografia rebaixant-se a anar al Senado, que tothom sap que només serveix per anar-hi a cobrar un bon sou. La de Montilla ha estat una decisió molt pròpia de la mentalitat espanyola: un càrrec autonòmic només serveix com a trampolí per fer carrera política a Espanya. En aquest cas i des del meu particular punt de vista, l’ascensor social i polític de Montilla ha sigut primer de pujada, i darrerament de baixada. De Molt Honorable President a un simple Excelentísimo Señor Senador.

Implementar

Haureu observat que d’un temps ençà s’ha posat de moda utilitzar el verb implementar. Es veu que queda com més intel·lectual. O més trendy, ves a saber. Amadeu Altafaj, representant de la Generalitat a la Unió Europea, ho comentava l’altre dia a twitter, i vaig trobar que ja era hora que algú amb un perfil més públic també ho digués. Ara les coses ja no es fan, es realitzen o es posen en pràctica sinó que s’implementen. Si voleu que us sigui franc, ho trobo una mica ridícul. Això sí, els que facturen els seus articles per caràcters tenen un avantatge crematístic clar: si escriuen implementar facturen quasi quatre vegades més que si escriuen fer. Però intueixo que la cosa va una mica més enllà del pur aspecte crematístic. Hi ha personatges força peculiars que pensen que si utilitzen un llenguatge allunyat de la parla del carrer, els fa com més interessants. Al meu entendre, però, van errats. I és que hi ha gent molt estranya, tan estranya que en comptes de fer, implementa.

De solució només n’hi ha una

Arribats al punt on ens trobem només hi ha un camí per resoldre el contenciós Catalunya vs. Espanya, i aquest passa necessàriament per la via democràtica, mitjançant l’eina més democràtica que existeix per a aquests casos, és a dir, un referèndum d’autodeterminació basat en els següents punts bàsics:

1/ Un referèndum vinculant a Catalunya
2/ Una pregunta clara sobre la independència de Catalunya
3/ Dues possibilitats de resposta: sí o no a la independència
4/ Guanya l’opció que obté el 50 per cent més un dels vots emesos.

Aquests quatre punts haurien de ser innegociables, però per poder donar plena validesa al procés es podria acordar un percentatge de participació mínima que es podria fixar, per exemple, en el cinquanta per cent del cens electoral.

Mentre no es vagi per aquesta via, mentre uns i altres vagin marejant la perdiu amb terceres vies, federalismes, descentralitzacions administratives i altres invents que, al meu entendre, estarien tots inclosos en l’opció del no, el problema seguirà enquistat.

I recordem-ho, la independència no és una finalitat en sí mateixa, només és una eina perquè els catalans visquin millor. Necessitem un estat propi que ens defensi perquè ara depenem d’un estat que en molts aspectes no només no ens defensa sinó que ens perjudica.

Vagues antisocials

A Barcelona tornem a patir vagues del transport públic. Ahir va ser el metro, i avui està anunciada una vaga del bus. A continuació està previst tot un seguit de més vagues per tal que els barcelonins siguem conscients de qui mana a la ciutat: els vaguistes de TMB. Aviat tindrem fires importants i, com no podia ser d’una altra manera, les vagues del transport públic coincidiran amb aquests esdeveniments. S’ha demanat als sindicalistes que les vagues no coincideixin amb les fires, i la resposta ha estat que ni parlar-ne. Els centenars de vaguistes semblen ignorar que els afectats són, som, centenars de milers.

Vull aclarir que sóc plenament partidari dels sindicats i del dret a vaga, però no sóc gens partidari dels inconvenients que una vaga del transport públic causa a la ciutadania. Com poden coexistir aquests dos drets, el de vaga i el de tenir un servei de transport públic, no ho sé, però quan els únics perjudicats d’una vaga són les persones alienes al contenciós laboral entre vaguistes i empresa la vaga resulta antisocial. Els efectes de les vagues del sector públic són molt injustos per a la societat, i aquestes haurien d’estar regulades molt més estrictament. Això vol dir, per exemple, més serveis mínims.

Els sindicalistes de l’empresa pública TMB tenen una mala fama merescudament guanyada. El que obtenen aquests treballadors amb les seves vagues és una creixent manca d’empatia del ciutadà que les pateix. Per part meva no sento cap solidaritat envers els vaguistes de TMB. No sé què reclamen, però sí que sé que el seu dret a vaga xoca de ple amb el meu dret a disposar de transport públic. Quan un treballador accedeix a un lloc de treball d’aquestes característiques hauria de saber que els seus drets sindicals no poden ser els mateixos que si es posa a treballar a la pastisseria de la cantonada.

Crítiques i alabances

De vegades em retreuen que en els meus articles em dedico massa a criticar les coses que, al meu entendre, l’administració pública i els polítics en general fan malament, i que difícilment alabo les que es fan bé, que és de suposar que també n’hi deuen haver. Bé, les dues coses són certes, que critico més que alabo i que des de les administracions públiques també es fan moltes coses positives.

La meva actitud crítica té, però, una justificació fàcil d’entendre. Els dirigents polítics i els càrrecs públics en general (presidents, ministres, alcaldes, regidors, consellers, directius d’entitats públiques, etc.) acostumen a disposar dels seus propis departaments de premsa, formats per funcionaris que tenen l’encàrrec de parlar bé del seu cap i de les mesures que pren, òbviament tot pagat amb diner públic.

No veureu mai que el cap de premsa d’una administració pública o d’un dirigent polític critiqui les coses que els seus caps fan malament. I és que la seva tasca és, precisament, la d’intentar amagar-les i destacar, en canvi, els aspectes positius de la seva gestió. Doncs bé, la meva és justament la contrària, ni que només sigui per intentar compensar una política informativa que difícilment podem qualificar d’imparcial.

Periodisme de partit

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.740 de La Veu de l'Anoia)

La primera mesura que ha pres el nou govern català ha estat nomenar un nou director per a Catalunya Ràdio, una cadena pública que, en termes d’audiència, fa temps que està en hores baixes. Han optat pel típic perfil de periodista de partit, i amb això no vull dir que necessàriament vagi amb el carnet a la butxaca sinó que vaig una mica més enllà. De periodistes n’hi ha de bons i de dolents, però la tasca dels periodistes de partit té una dificultat afegida, i és que el periodista de partit sovint no pot actuar lliurement i es veu obligat a callar. Algú es pot imaginar que un periodista critiqui el partit o el dirigent polític que l’ha col·locat?

Una de les grans obsessions dels polítics amb càrrec directiu a l’administració pública és la d’intentar tenir controlats els mitjans de comunicació. Per a un dirigent polític, intentar controlar políticament la televisió, la ràdio i els mitjans escrits, tant els de format paper com els digitals, és una tara que porten incorporada en el seu ADN ètic. I sí, en dic tara perquè ho considero un frau al ciutadà. El periodista de partit sap que alguns assumptes o no es poden tocar o s’han de tractar d’una manera més amable del que tocaria, per no perjudicar el partit.

Una societat sense una premsa lliure no pot ser considerada una democràcia amb tots els ets i uts. Els periodistes han de ser lliures per poder criticar la gestió política sempre que ho considerin convenient. La reacció del polític afectat per una crítica periodística no hauria de ser la d’intentar silenciar o tutelar aquella informació sinó esmenar la conducta que ha originat la crítica per tal d’evitar que aquesta es repeteixi. Tant de bo que els mitjans de comunicació públics de Catalunya funcionessin com la BBC, que diuen els experts que sempre actua al marge de qui sigui l’inquilí de Downing Street. No cal dir que aquesta fita aquí encara som lluny d’assolir-la.

Ara algú podria objectar que qui escriu en un mitjà privat tampoc és lliure d’expressar una opinió discrepant amb la línia editorial de la propietat. No ho nego. Hi ha, però, una petita diferència. En el cas dels mitjans públics la propietat és de tots, i com a contribuents-propietaris hauríem de ser molt més exigents que amb els mitjans privats. En els mitjans privats sempre hi ha algú que es juga els seus diners, i això té els seus riscos, i el seu mèrit. I si no n’està content, el lector sempre té l’opció de canviar de diari o d’emissora. Els públics, en canvi, els has de pagar encara que no t’agradin.

Present i futur d’una alcaldessa

Foto: El País

La setmana passada l’alcaldessa Colau va mostrar de manera expeditiva com actuar amb les veus discrepants. La recepta aplicada és clàssica i ben coneguda: silenciar-les. Mort el gos, morta la ràbia. Imposar el silenci a les persones discrepants que estan a les teves ordres és més vell que anar a peu, però aquesta manera de fer no és pas un monopoli de la gestió pública. Com diuen a ses illes, per tot hi ha de tot. Si tu dius el que jo no vull escoltar, com que jo mano et retiro l’altaveu, i qui diu l’altaveu diu el lloc de treball. Discrepes en veu alta? Doncs al carrer!

Això, segons ha explicat la premsa, ha passat dues vegades en una setmana, i afecta una consellera de districte i la responsable d’una empresa municipal, i es diu que algú altre també està a la corda fluixa. Són càrrecs de confiança, ho sé, però són situacions que no deixen de grinyolar. I davant d’aquests fets, l’equip de govern i el cercle de persones més properes a Colau fan com si sentissin ploure. Saben molt bé que, si volen evitar-se problemes, els convé no portar la contrària a una persona que té unes aspiracions polítiques que van bastant més enllà d’una alcaldia. I hi té tot el dret, només faltaria.

Amb les coses de menjar no s’hi juga, i menys ara que l’alcaldessa ja ha anunciat la creació d’un nou espai polític a Catalunya, que no es dirà partit de Colau però com si ho fos. I mentre a l’ajuntament aplica una autoritària manera de fer, cessant a qui discrepi i marejant la perdiu amb un tramvia per la Diagonal que gairebé ningú considera prioritari, va quedant clar que a aquesta política Barcelona se li està fent petita. Tot indica que aviat liderarà l’opció d’un nou encaix de Catalunya a Espanya, allò que alguns polítics caiguts en desgràcia anomenaven tercera via.

Sobretaula

Sobretaula: Temps que hom resta a taula després de menjar. Estar de sobretaula. Fer una sobretaula molt llarga (del diccionari).

Una part molt interessant d’un dinar o sopar amb els amics és la sobretaula, especialment si no hi ha pressa per marxar i els cambrers no t’insinuen que potser començaria a ser l’hora de tocar el dos, que ells també tenen un horari laboral. Dissabte, a La Fàbrica del Gel de Palamós, ni una cosa ni l’altra, ni pressa per marxar ni cambrers nerviosos per desparar la nostra taula, i això que a mitja tarda gairebé totes les altres taules del restaurant ja estaven buides.

A la sobretaula escoltes persones que potser fa temps que no has vist i t’assabentes de coses que no sabies i que en una conversa normal, amb més presses, s’acostumen a obviar. Una bona sobretaula pot convertir un àpat gastronòmicament justet en una molt bona trobada, però si a més la part gastronòmica frega l’excel·lent, com va ser el cas que avui ens ocupa, només et queden ganes de repetir-la.

A la sobretaula es toquen assumptes de tota mena, i veus també que en molts temes no tothom pensa com tu. Això sempre resulta molt enriquidor ja que massa sovint la sortida còmoda és la tendència fàcil a considerar que a la nostra societat hi impera el pensament únic. I sortosament no és pas així. Finalment surts al carrer bastant més savi que quan fa unes hores t’has trobat amb aquella colla d’amics, i quan veus que tothom ja parla de repetir-ho t’adones que la trobada i, sobretot, la sobretaula, han estat tot un èxit.

Medalles

Fixeu-vos en un petit detall: els dirigents polítics del món, com més dictadors són més medalles porten penjades. A la nostra societat, una democràcia formal però amb moltes mancances democràtiques, les medalles també solen agradar, i no vull establir aquí una relació entre una cosa i l’altra. Potser és casualitat, simplement em limito a deixar-ne constància. Sóc poc partidari de les medalles, excepte si la medalla és pensionada, que llavors almenys té alguna utilitat pràctica.

Al meu barri, per posar un exemple ben proper, ara s’està debatent quina senyora de Sarrià és mereixedora de rebre la medalla de la dona. Dels homes, que també n’hi deu haver algun amb mèrits, veig que ni se’n parla. Queda dit. I a la meva ciutat, sense anar més lluny, s’acaba de decidir retirar la medalla d’or de Barcelona que s’havia concedit fa anys a la senyora Borbón. Quan he vist el debat he pensat que si no li haguessin donat, ara no s’hauria de perdre el temps discutint sobre la seva retirada.

A dalt reprodueixo la imatge de la senyora Borbón sent condecorada per l’alcalde Maragall. Al fons, Miquel Roca Junyent (a la foto, tapat per l’alcalde), llavors regidor i cap de l’oposició municipal, i ara el seu advocat, i aplaudint amb cara de gran satisfacció i complicitat, Eulàlia Vintró, una regidora comunista i republicana. Sembla ser que al voltant de les medalles es conreen complicitats molt transversals.

El pecat original

Un dels pecats originals de la transició política espanyola (1975-1978) és haver acceptat, sense qüestionar-la, la monarquia que Franco havia instaurat sis anys abans de produir-se allò que es va conèixer com el hecho biológico, és a dir, la mort del dictador (1975). Franco no va reinstaurar la monarquia borbònica en la figura de l’avi del rei actual, llavors titular de la institució, sinó que es va saltar aquell personatge i en va crear una de nova més al seu gust.

La monarquia d’avui va néixer amb aquest pecat original, i d’aquesta peculiaritat se’n deriven moltes coses. Potser cal recordar que el pare del rei espanyol actual va jurar els Principios Fundamentales del Movimiento que el dictador Franco li va posar al davant quan el va nomenar successor (1969). Se’ls creia o no se’ls creia aquells principios? Si se’ls creia, malament; i si no se’ls creia i els va jurar, encara pitjor.

Amb aquests antecedents sorprèn que a La Zarzuela s’hagin molestat perquè el president de Catalunya, aquest sí, elegit democràticament amb tots els ets i uts, no hagi jurat el càrrec amb la fórmula de lleialtat a un rei que, en aquest cas, seria tant com jurar lleialtat a l’invent franquista que dèiem abans. I és que tot té un límit.

Els tres errors del rei espanyol

Equivocar-se és humà, però no reconèixer els errors és propi de persones poc intel·ligents. El rei espanyol s’ha equivocat tres vegades en una setmana, i encara que les seves equivocacions hagin sigut fruit d’un mal assessorament, ell no deixa de ser-ne el principal responsable.

Primer error: refusar la visita de cortesia de la presidenta del Parlament de Catalunya, com es fa sempre en ocasions similars. Segon error: Signar el decret de cessament de Mas sense agrair-li els serveis prestats, com es fa sempre que es produeix un relleu d’aquestes característiques. Tercer error: no haver demanat públicament disculpes per haver incorregut en aquests errors.

El rei espanyol no tenia cap obligació formal de rebre aquella visita, ni d’agrair els serveis prestats, ni de demanar disculpes, però hauria estat intel·ligent per part seva que ho hagués fet, fins i tot si el govern espanyol en funcions s’hi mostrava en contra. Se suposa que el cap d’estat ha de tenir un perfil propi al marge de la política dels partits.

Darrerament estan d’actualitat els incompliments constitucionals, però els fets ens demostren que la tasca constitucional de moderació que té atribuïda el rei espanyol també s’està deixant de banda. La desconnexió ja està funcionant des dels dos extrems del conflicte Catalunya-Espanya. Tot ajuda, anem avançant.

Tot ve d'aquí

Avui es compleixen 300 anys de l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta (16-1-1716). La majoria de catalans avui no tenim res a celebrar, però cal no oblidar-ho. Tot ve d’aquí.

Necessitem una economia que rutlli

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de gener de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.738 de La Veu de l'Anoia)

Sense una economia privada que rutlli el futur serà fosc, però els líders polítics de l’esquerra emergent ens transmeten per la via dels fets el seu rebuig a l’economia privada. Quan veus que el somni dels nous governants d’esquerres seria convertir la nostra societat en un monocultiu de funcionaris en detriment de l’economia productiva t’adones que anem pel pedregar. Són ja tants indicis que s’han acabat convertint en consigna. Alguns semblen oblidar que les activitats privades que des de l’administració s’intenten frenar generen importants recursos econòmics que amb la seva actitud s’estan posant en risc, i no són conscients que sense recursos per finançar-la no hi haurà despesa social.

Els nous governants parlen més de tancar que d’obrir, més d’aturar projectes que d’impulsar-ne, més de moratòries que de facilitats per a noves inversions empresarials. No els agraden els cotxes ni els esports de motor que es practiquen al circuit de Montmeló, oblidant que Catalunya és un focus molt important del sector del motor, i tot el que això representa. Diuen que sobren turistes i hotels, però obliden els importants recursos econòmics que aquest sector genera. Però és que, a més, d’hotels no en sobren. Aquests dies els hotels de Barcelona han estat plens, i quan hi ha fires molts visitants han d’anar a dormir lluny de Barcelona per manca d’allotjament a la ciutat.

Determinades fires internacionals molt prestigioses que se celebren a Barcelona sembla que facin nosa a les esquerres emergents. Actuant amb tan poca empatia un dia es trobaran que els organitzadors d’un projecte important per a la ciutat se’n cansen, toquen el dos i marxen a un escenari més amable i receptiu. Votants de l’extrema esquerra minimitzen aquesta deriva anticapitalista, però al final ells seran els primers a pagar-ne les conseqüències, i és que quan disminueix l’activitat econòmica desapareixen també els llocs de treball que hi estan associats.

Quan la societat sigui conscient d’aquest desgavell segurament els dirigents de la nova esquerra ja no governaran, per manca de suport electoral. Recuperar tot el que s’està destruint costarà temps, esforços i diners, i alguns encara tindran la barra de culpar de la manca d’activitat econòmica els governants que els substitueixin. Podem posar noms concrets a aquestes reflexions, des de l’alcaldessa de Barcelona fins als líders de Podemos, passant pels cupaires i els comunistes residuals de la vella guàrdia que encara defensen en veu alta tan nefasta ideologia.

Coherència vs. responsabilitat

Foto: La Vanguardia

La gent de la CUP va dir des del primer dia que no investiria Mas com a president, i així s’han mantingut fins al final. No s’han mogut ni un mil·límetre. Màxima coherència. Junts pel Sí va dir des de la presentació de la seva candidatura que el seu únic candidat era Mas, però com que volien evitar de totes totes unes noves eleccions al març, al final van haver de sacrificar-lo i buscar-ne un altre. El risc era que si cap de les dues parts baixava del burro hagués passat allò de entre todos la mataron y ella sola se murió, i l’expresident espanyol Aznar encara s’estaria petant de riure per les cantonades d’Espanya. Uns han posat la seva coherència per davant de la responsabilitat, els altres han optat pel contrari, i cadascuna de les parts deu tenir les seves raons per actuar com ha actuat.

Uns han sigut coherents amb el suport de deu diputats i, suposadament, amb el suport de la meitat de la seva militància, tot i que, pel que s’ha anat sabent després, el resultat d’aquella votació està molt qüestionat. Els altres van haver d’aparcar la seva coherència tot i disposar d’un suport parlamentari sis vegades superior. Però la debilitat extrema de l’acord va quedar confirmada immediatament després d’assolir-lo. Així, les prepotents declaracions de diputats de la CUP ventant-se d’haver enviat Mas i diversos consellers del seu govern “a la paperera de la història” eren del tot sobreres, i la manifestació afegida que l’acord és reversible no augura res de bo. Ahir des de la CUP ja suggerien que Puigdemont, que encara ni tan sols ha pres possessió del seu càrrec, s’hauria de sotmetre a una moció de confiança. Només un irresponsable pot romandre tranquil escoltant aquestes coses.

Avui som exactament allà on érem el 27-S a la nit, amb un Parlament que té majoria absoluta independentista. Però, dit això, tothom ha de ser conscient que tenim uns acords tan fràgils que es poden trencar en qualsevol moment. Negociar sempre comporta la generositat de cedir, però sembla que els nostres representants polítics ignoraven els altíssims costos de negociar amb segons quin adversari. Tot i que ens han venut que Junts pel Sí i la CUP serien socis lleials cal no oblidar que segueixen sent adversaris polítics amb interessos totalment contraposats. Tant de bo s’acabi imposant la responsabilitat i això no passi, però en qualsevol moment ens poden donar un disgust.

La CUP ha guanyat perdent

La política té coses ben estranyes. A Catalunya, per exemple, l’últim partit amb representació parlamentària —amb només 10 diputats de 135— ha acabat guanyant, és un dir, la partida que s’ha estat jugant durant més de tres mesos, tot i haver perdut, òbviament, les eleccions del 27-S. La CUP volia, per sobre de tot, que Mas marxés, i potser algun dia ens explicaran els motius reals de la seva exigència, no la xerrameca buida a la qual ens tenen acostumats.

La CUP ha guanyat perdent, però segur que no passaran a la història com els guanyadors. El desgast polític importantíssim que la CUP ha infligit al país és del tot inqüestionable, i no veig cap motiu per alegrar-nos-en ni, menys encara, per felicitar-los. I cal dir també que els partits que han acabat caient en el joc anti Mas de la CUP es mereixen més d’un retret. Més d’un polític hauria d’anar passant cap a casa.

Durant els últims tres mesos els nostres representants polítics s’han burlat dels electors i, mes d’hora que tard, aquest episodi esperpèntic acabarà passant factura. A qui? Això encara està per veure. Amb aquest acord in extremis només hi veig un gran motiu de satisfacció: Espanya no es podia permetre de cap manera un acord a Catalunya, i ara se l’haurà de menjar amb patates.

Cal felicitar a qui avui serà investit President de la Generalitat: Carles Puigdemont. I felicitar, també, a qui ens ha dut fins aquí amb tanta valentia política com desgast personal, i que ha decidit enretirar-se just abans del toc de campana: Artur Mas. Tant l’un com l’altre segur que passaran a la història. I dit tot això, repeteixo, jo hauria preferit anar a unes noves eleccions. Però les coses són com són, i no sempre surten al gust de tothom.

Els reis republicans de Sarrià

El dictador Franco utilitzava el futbol per tenir entretinguts els espanyols; mentre discutien de futbol no criticaven el seu règim i es passava de puntetes sobre els temes importants. A Sarrià, aquest any, hem tingut uns reis que semblaven inspirats en aquelles pràctiques de la dictadura, que a molts ens provoquen vergonya aliena. Així, el rei blanc, en comptes de dirigir-se als nens, grans protagonistes de la festa, es va dedicar a fer públiques les seves frustracions republicanes mitjançant un discurs antiborbònic del tot inoportú. Què pretenia tapar el rei blanc amb la seva sortida de to?

Amb la nova esquerra barcelonesa l’alcaldessa, sense disfressar, va pujar a la carrossa del rei blanc, intentant acaparar un protagonisme que aquell dia no li pertocava. Mentrestant, el conseller del nostre districte, disfressat de rei blanc, deixava constància pública de les seves frustracions polítiques. Al marge de la coincidència o no que els sarrianencs poguessin tenir amb aquell discurs, un tema en el qual avui no toca entrar-hi, ningú amb dos dits de front pot defensar que el lloc, el dia i el personatge eren els més adequats per criticar els reis que viuen a Madrid (Espanya).

Hi ha reis que no rumien gaire, i quan obren la boca per fer política barata són incapaços de tenir en compte el públic al qual s’adrecen —nens petits en aquest cas— i ignoren allò que s’espera d’ells en una diada tan senyalada. I encara que aquest és un tema menor sense massa importància, penso que calia deixar-ne constància. Esperem que en edicions futures els organitzadors de la cavalcada tinguin present que als reis se’ls ha d’exigir la mínima dosi de sentit comú que aquest any molts sarrianencs hem trobat a faltar.

Societat de consumidors

(L’article original en versió paper es va publicar l'24 de desembre de 2015 a la pàg. 4 del núm. 1.736 de La Veu de l'Anoia)

Aquestes festes es confirma una vegada més la tendència imparable de perdre costums catalans que fins fa poc semblaven molt consolidats. Simultàniament, se n’incorporen de nous, vinguts de fora, bàsicament amb un únic objectiu: augmentar el consum. Per entendre’ns, cada dia hi ha més Fridays, Mondays i Papàs/Pares Noels, com si amb la nostrada festa de Reis, i molt especialment a la ciutat d’Igualada, no en tinguéssim prou. Ara resulta que els catalans hem de ser consumidors tant sí com no. A marxes forçades estem deixant de ser considerats com a clients per ser tractats cada dia més com a simples consumidors. Aquesta tendència que, com deia abans, sembla imparable, la veig com un signe d’una societat molt pobra i decadent. Potser rica en diners, en alguns casos, però pobra en valors.

L’objectiu únic i últim —no només dels botiguers, que encara es podria entendre, sinó de molts governants de gairebé tots els colors polítics— és, especialment en aquesta època de l’any, que comprem i comprem, necessitem o no allò que ens ofereix el mercat. Aquests dies es compren moltes coses innecessàries, i es fan regals poc rumiats, i només pensant en el regal pel regal. S’ha de fer i punt, quan segurament molta gent preferiria una hora de conversa en lloc del clàssic regal de compromís. És la malaltia del consumisme que ens envaeix. Alguns diuen que, si es compra, el país va endavant, però molts semblen haver oblidat els disbarats que es feien fins fa pocs anys amb aquella facilitat d’accés al crèdit perquè la gent adquirís pisos i altres béns que en molts casos no necessitaven. Molts encara no s’han recuperat d’aquells excessos, i alguns no se’n recuperaran mai.

Jo vaig, però, una mica a contracorrent del consumisme generalitzat. Els missatges que intenten esperonar el consum pel consum no només no em motiven a comprar sinó que em produeixen l’efecte al·lèrgic contrari: m’allunyen de les botigues. Compro quan ho necessito, no quan el gremi de comerciants o els partits polítics que s’afegeixen a la festa consumista em diuen que ho haig de fer. El missatge que se’ns transmet aquests dies és que com més comprem més feliços serem, i és evident que això és fals. Però hi ha persones que s’ho creuen, i llavors pateixen si no poden accedir a allò que els diuen que han de comprar i que no necessiten per res. Durant el Black Friday i altres anglosaxonades no vaig comprar res, i no tinc cap complex de pobre. Hi ha pobres que són tan pobres que només tenen diners. Bon Nadal i bon any a tothom!

Immobilisme disfressat de coherència

Des del 27-S la bandera d’uns i altres ha estat la coherència. Els de la CUP van dir des del primer dia que no investirien Mas com a president, i els de Junts pel Sí van assegurar, també des del primer dia, que no canviarien de candidat a la presidència. Uns i altres han sigut coherents fins al final, i el resultat d’aquesta doble coherència ha estat un fiasco polític de grans proporcions que ens avergonyeix a tots. Si més no, m’avergonyeix a mi.

Però quan ningú es belluga i la coherència esdevé immobilisme, i això és exactament el que uns i altres ens han mostrat durant els més de tres mesos transcorreguts des de la jornada electoral, qualsevol negociació deixa de ser una negociació per passar a ser una comèdia, un diàleg de sords, dos monòlegs. Com es podia resoldre una situació així? Només amb democràcia, és a dir, avaluant democràticament la força que uns i altres tenen en la societat catalana. En aquest cas, 62 contra 10. Arribats a aquest punt un es pregunta qui hauria d’haver cedit, qui té més suport popular i qui en té menys. La resposta és obvia.

Ens han estat dient que la persona no era el problema, però al final s’ha demostrat que el problema d’uns i altres era precisament la persona, Mas, que uns no volien veure ni en pintura i els altres consideraven que, sent l’actiu més important del procés, no se’n podia prescindir. El resultat és que l’independentisme, tot i ser majoritari al Parlament, ha perdut aquesta etapa del Dakar, i l’unionisme minoritari l’ha guanyat. Però no confonguem les coses, el procés segueix ben viu, aquest Dakar és molt llarg, i en l’etapa final tots votarem i ens comptarem. I no en tingueu cap dubte, en aquesta pel·lícula, com en gairebé totes, al final guanyaran els bons.

L’eix dreta-esquerra i l’independentisme

Tinc l’estranya sensació que des de determinats partits i plataformes d’esquerres se’ns vol fer creure que en el món independentista gairebé tothom és d’esquerres, com si les esquerres en tinguessin el monopoli. Aquesta pretensió és, però, més falsa que un bitllet de sis euros, i per evitar malentesos convé que ni que només sigui de tant en tant hi hagi algú que ho recordi. Com a desig personal que poden tenir alguns és ben legítim, però és un desig que ara com ara res té a veure amb la nostra realitat.

Així, encara que interessadament es digui sovint, l’independentisme català no és només d’esquerres sinó que és tan políticament transversal com ho pot ser l’unionisme. En el món unionista català passa una cosa similar, que hi ha de tot, des de l’esquerra comunista i socialista fins als dretans populares i ciudadanos. Si, com diuen alguns, Catalunya fos una societat majoritàriament d’esquerres, no hauria estat possible que Jordi Pujol, que d’esquerres en tenia ben poca cosa, ens hagués governat durant tants anys.

No dubto que la CUP sigui una plataforma de l’extrema esquerra revolucionària, però permeteu-me que comenci a posar en dubte el seu independentisme. La realitat és que ells solets —o elles soletes, com els agrada dir— s’han carregat un procés cap a la independència que teníem bastant ben encaminat. Aquests són els fets, i en el món polític s’han de jutjar fets. La història situarà la CUP a l’extrema esquerra, però encara està per veure si també la considerarà independentista.

Finalment ha estat bessonada

Foto: elpuntavui.cat

Les ecografies fetes durant l’embaràs no estaven prou clares i els ginecòlegs no es posaven d’acord sobre el sexe del nadó. Ha estat un part llarg i difícil, amb tres mesos de contraccions molt doloroses, però des d’ahir al vespre ja sabem que al final ha estat una bessonada del tot inesperada. Tenim, doncs, una nena, que diuen que li posaran el nom de Març, però també s’hagués pogut dir Anna o Higínia, i hi ha també un nen, que li posaran de nom Artur. Sembla ser, però, que un dels nadons no és viable, i encara ens haurem d’esperar uns dies per saber quin dels dos surt endavant. Ara tocaria gestionar el difícil postpart amb molta habilitat i saviesa, però jo no compraria una moto de segona mà als responsables d’aquest desgavell. Confiança zero, i és que en aquests tres mesos tots plegats han fet els papers més ridículs i vergonyosos de l’auca. Alguns, potser sense ser-ne conscients, n’han presumit en públic i tot, provocant un sentiment generalitzat de vergonya aliena. Això sí, ara tot fa pensar que la nostra emancipació es retardarà. Però no busquem culpables forans perquè la culpa només és nostra, és a dir, dels catalans partidaris d’una Catalunya independent, per haver votat el 27-S sense rumiar gaire en qui dipositàvem la nostra confiança. Ara només en paguem les conseqüències.

El millor regal

Fa anys uns grans magatzems van treure un lema que parlava de la elegancia social del regalo, i no és només que els comerciants vulguin vendre, que també; al capdavall, aquesta és la seva feina. Però aquests dies molta gent pensa que, tant sí com no, s’han de fer regals d’aquells que es compren amb diners, sobretot en les festes de Nadal, Cap d’Any i Reis. Diuen que socialment és el que toca.

Hi ha qui pensa que amb diners es pot comprar tot, però hi ha moltes coses que no es poden comprar amb diners, per més que se’n tinguin. Això em porta a pensar que hi ha pobres tan pobres que només tenen diners. I són pobres perquè, tot i tenir-ne molts saben que, determinades coses, amb diners no les podran comprar mai.

El millor regal potser és aquell que no es pot comprar amb diners. Per exemple, dedicar una part del teu temps a mantenir una conversa sense presses amb alguna persona interessant, mirant d’escoltar molt i parlar menys. Possiblement la faràs més feliç que amb una ampolla de colònia. I tu també hi sortiràs guanyant. En termes comercials, negoci rodó. Bon Nadal!

Per què criden “¡Sí se puede!”?

En les trobades catalanes de Podemos el lema “Sí que es pot!”, així, en català, no s’acostuma a cridar, encara que així figura escrit en el material electoral. Aquí, com a la resta de l’estat, també criden “¡Sí se puede!”, que és el lema de les diverses marques electorals que utilitzen les franquícies territorials de Pablo Iglesias. Això té una explicació, una explicació, al meu entendre, no gaire respectuosa amb el destinatari del missatge. Per comprovar-ho només cal situar la clientela política de Podemos en el mapa de Catalunya. Són ciutats i barris amb molta immigració, és a dir, amb una taxa alta de castellanoparlants. Però el fet d’evitar el català per dirigir-se a tota aquella gent denota que el polític podemita no els considera prou intel·ligents com per poder-s’hi adreçar en català, tot i que el 99 per cent com a mínim l’entén. Aquesta particularitat lingüística de Podemos ve de lluny; vaig observar que en les concentracions del 15-M, a la plaça de Catalunya de Barcelona, això ja passava.

Sóc conscient que recordant aquestes coses m’estic ficant en un esbarzer del que en puc sortir esgarrinxat, però considerant-ho en sentit ampli sempre he pensat que prescindir del català per dirigir-se a la immigració és una forma ben poc intel·ligent de discriminar-la i menystenir-la, i de considerar aquells votants com a ciutadans de segona i/o poc dotats intel·lectualment. Si volem que les persones provinents de fora s’integrin a Catalunya se les ha de tractar com a catalans, que al capdavall és el que són. Doncs bé, els partits moderns també han caigut en aquestes pràctiques discriminatòries. I encara que avui m’he centrat en Podemos no cal dir que aquest comentari es pot aplicar igualment al PP, PSOE i Ciudadanos, que cauen en el mateix error. Encara que a alguns els sembli que no, “Sí que es pot” dir en català. I ho entén tothom. Això sí, la llibertat d’expressió per davant de tot. Només faltaria.

Comentari d’urgència

En aquests últims mesos he escrit sovint que, guanyés qui guanyés les eleccions d’ahir a Espanya, el resultat no tindria la més mínima incidència en el contenciós català. Segueixo pensant exactament el mateix. Qualsevol persona mínimament realista sap que a Catalunya només hi ha una sortida política, votar per marxar d’Espanya o quedar-s’hi, i cap dels quatre grans partits d’àmbit estatal està disposat a permetre que els catalans decidim sobre quin ha de ser el nostre futur.

La posició de Podemos és ambigua, i només cal comparar els discursos que fan dirigits a Espanya amb els que a Catalunya apadrina Ada Colau. Per cert, una senyora que tampoc fa tant temps assegurava per activa i per passiva que no entraria mai en política; però el cas peculiar de l’alcaldessa de Barcelona el deixarem pendent per quan parlem de la baixa credibilitat de la nostra classe/casta política. Sigui com sigui, arribat el moment no tinc cap dubte que Podemos coincidirà amb els altres tres grans partits espanyols.

Per poder convocar a Catalunya un referèndum vinculant amb l’aquiescència espanyola es necessiten dos terços dels vots, i només el PP sol ja té la majoria de bloqueig per impedir-ho. Però, si no la tingués, socialistes i ciudadanos els ajudarien encantats. Així que cal oblidar-nos d’Espanya per resoldre el nostre futur; la solució l’hem de trobar nosaltres sols, al marge d’Espanya.

A Espanya ho tenen molt complicat per formar govern, tant o més que a Catalunya, però sobre això ja hi haurà temps d’entrar-hi més endavant. Ara bé, a Catalunya, cal recordar-ho, tenim un Parlament amb una majoria absoluta independentista, una realitat que darrerament es tendeix a oblidar.

Molt possiblement abans de l’estiu a Catalunya haurem de tornar a votar, i serà llavors quan haurem de demostrar-nos nosaltres mateixos que, al marge de la CUP, la majoria de catalans estan més per la independència que pel comunisme tronat que pretén imposar la CUP com a prioritat. Si no assolim aquesta fita, llavors sí, el procés català s’haurà de posar al congelador durant uns quants anys. El futur segueix estant a les nostres mans, però potser haurem de reduir la velocitat de creuer.

Prescindir de la CUP

(L’article original en versió paper es va publicar l'11 de desembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.734 de La Veu de l'Anoia)

Des del 27 de setembre la CUP ens ha demostrat, per activa i per passiva, que és una opció política amb la qual no es pot comptar per tirar endavant seriosament un procés tan complicat com la independència de Catalunya. És per les seves traves a una entesa mínimament lògica amb Junts pel Sí que les opcions unionistes de dretes i d’esquerres els aplaudeixen encantats. La CUP ens està demostrant que Aznar tenia raó quan deia que abans que es trenqui Espanya els independentistes catalans es dividiran entre ells. I tot això al marge que finalment es pugui arribar o no a un acord, que si hi és serà un acord precari entre sensibilitats polítiques tan allunyades.

Passi el que passi, tot indica que aquesta legislatura serà més curta que els divuit mesos previstos. Les pròximes eleccions al Parlament no és clar si seran a principis de març en el cas que no s’investeixi president abans del 9 de gener, o una mica més endavant si ara s’investeix president amb el suport de la CUP. Tenir de soci la CUP és garantia d’inestabilitat política i descarrilament a curt termini. La CUP té tot el dret a decebre l’expressió majoritària del món independentista, però la culpa també és de Junts pel Sí per haver confiat en allò que no era possible. Per més que t’hi esforcis, oli i aigua no es barregen mai.

Ara ja ha quedat clar que l’interès prioritari de la CUP és implantar el seu model econòmic i social d’extrema esquerra. Però si la CUP, com ells mateixos manifesten, vol implantar el comunisme o una cosa que s’hi assembli, el seu soci natural no és precisament Junts pel Sí sinó el grup del diputat Franco, que també està en aquesta línia. Toquem, doncs, de peus a terra, i acceptem que com que amb la CUP no s’hi pot ni s’hi podrà comptar, no porta enlloc pressionar-los més. Cal promoure un pla B i tenir-lo ben a punt per quan s’hagi d’aplicar.

Calen unes noves eleccions, amb Esquerra i la nova marca de Convergència presentant-se per separat. La llista única ha estat un gran fracàs estratègic, i alguns ho hem estat dient des del principi. Amb aquesta coalició contra natura dreta-esquerra, Esquerra ha perdut molts votants per l’esquerra, en benefici de la CUP, i Convergència els ha perdut per la dreta. Presentant-se per separat, és de preveure que Esquerra recuperarà aquells votants, i que Convergència també en recuperi uns quants. L’aposta és que aquests dos partits sumin la majoria absoluta de vots i escons. És molt difícil però no impossible. A dia d’avui no hi sé veure cap camí alternatiu.

Creació de llocs de treball

No m’agrada gens que en campanya electoral els candidats ens prometin alegrement la creació de centenars de milers de llocs de treball. Fins i tot algun té la gosadia de prometre milions de llocs de treball en quatre anys si surt elegit. D’entrada, recomano no votar cap candidat que faci aquesta mena de promeses, ja que més que un vot es mereix un càstig electoral.

Tot plegat és molt més senzill. No necessitem que ens prometin llocs de treball, només esperem que quan governin no posin entrebancs a la creació d’ocupació per part de qui l’ha de crear, és a dir, de l’economia productiva. Crear noves places de funcionaris per reduir l’atur —que és això el que pot fer un polític— potser resol algun problema particular, però no serveix per sortir de la crisi sinó que contribueix a agreujar-la.

Alguns confonen les seves funcions. El votant no ha d’esperar que el candidat prometi la creació de llocs de treball. La feina del polític és en realitat molt més senzilla: ha d’eliminar burocràcies innecessàries per facilitar la contractació laboral, i deixar que sigui l’empresa qui creï l’ocupació que necessita per tirar endavant els seus projectes. És així i no amb més funcionaris com es genera riquesa pel país.

Gran sacsejada dels partits catalans

En molt poc temps el panorama polític de Catalunya ha canviat radicalment. Excepte Ciudadanos, la CUP i Esquerra, la resta de partits podríem dir que ja no existeixen, si més no com havien existit fins fa molt poc. Repassem-los tots per estricte ordre alfabètic, per tal d’evitar favoritismes.

Ciudadanos. A banda de la seva obsessió malaltissa per la llengua catalana, ara aposta per una clara recentralització política i administrativa de l’estat, és a dir, per recuperar competències que fins ara tenien les autotomies.

Convergència. L’inevitable associació d’idees entre aquest partit i Pujol s’ha fet insostenible, i s’ha anunciat la seva pròxima dissolució. Ara caldrà veure si són capaços de gestionar la seva important clientela política des d’un nou partit. No ho tindran fàcil.

Convergència i Unió. La federació que tants èxits electorals ha tingut en els darrers trenta-cinc anys ja no existeix.

CUP. Mentre mantinguin el programa revolucionari i inaplicable que prediquen, i tot indica que el mantindran, té un recorregut electoral molt limitat.

Esquerra. És l’únic partit consolidat d’esquerres i independentista, i si saben aprofitar-ho tenen una bona expectativa de creixement.

Iniciativa. Aquest ha estat un cas clar de suïcidi polític assistit, amb autor i autora. Ha esdevingut una marca més de Podemos.

Partido Popular. A Catalunya mai ha tingut rellevància, però ara mostra una vocació clara cap a l’extraparlamentarisme.

PSC. Als efectes pràctics ja no existeix, i ara és una franquícia territorial més del PSOE estatal.

Unió. S’ha trencat en dues meitats, i la meitat que es va quedar amb la marca —no queda clar si també amb els deutes— ja és un partit extraparlamentari.

Serà interessant veure com es tradueix aquesta gran sacsejada política en els resultats electorals de les properes eleccions al Parlament, que tot indica que seran abans de l’estiu. Mentrestant ens podem entretenir amb les eleccions espanyoles de diumenge vinent, però aquella és una altra lliga en la que aviat ja no hi jugarem.

Ateneuesfera 22

Dijous passat, dia 10, vam celebrar la sessió número 22 de l’Ateneuesfera, al lloc habitual del restaurant de l’Ateneu.

El blogaire convidat va ser en Jordi Girbén, del blog Foravial, que queda incorporat a la relació de blogs ateneuesfèrics que hi ha a la columna de la dreta. En Jordi, tot un personatge, molt interessant, és el blogaire número 64 que ha passat per l’Ateneuesfera.

Per manca de temps no m’estenc més, però si es publica algun altre article sobre la trobada l’enllaçaré encantat.

Opcions

Cas 1. Quan en un pàrquing heu d’aparcar el cotxe en bateria, és a dir, l’heu de deixar perpendicular al sentit de la marxa, com ho feu? Entreu de cara o entreu de cul? Jo sempre entro de cul, de manera que quan hagi de sortir em sigui més fàcil i ràpida la maniobra. Però hi ha qui prefereix que la maniobra fàcil sigui a l’arribada; són els que entren de cara, però quan han de treure el cotxe ho tenen més difícil.

Cas 2. Ara tot un clàssic: tinc dues notícies, una de bona i una de dolenta; quina notícia preferiu escoltar primer, la bona o la dolenta? Ignoro quina és l’opció de la majoria, però jo sempre demano conèixer primer la dolenta per treure’m el pes de sobre com més aviat millor, sabent que, a partir del disgust inicial, la continuació —la notícia bona— pot arribar a minimitzar la notícia negativa. De com es prenen aquestes decisions segurament els psicòlegs en traurien alguna conclusió, però ni sóc psicòleg ni és aquest l’objectiu del meu comentari.

Cas 3, ja per entrar en matèria. En quina clau ens convé votar als catalans el 20-D? Què seria millor, votar en clau estrictament independentista/unionista, i fer-ne després una lectura plebiscitària, o fer-ho en clau ideològica clàssica, és a dir, dretes/esquerres, pensant només en les polítiques que es faran a Espanya en els pròxims quatre anys? Com dèiem abans, totes les opcions tenen els seus avantatges i els seus inconvenients, i jo ja he decidit la meva.

Però, es voti com es voti, una cosa està clara: els unionistes, contraris a la convocatòria d’un referèndum a Catalunya, seran els primers que, si els resultats els acompanyen, de les eleccions del 20-D en faran una lectura plebiscitària. I encara està més clar que, guanyi qui guanyi aquestes eleccions a Espanya i/o a Catalunya, res canviarà pel que fa a l’actitud futura de l’estat espanyol respecte el contenciós català. Les eleccions del 20-D són tan poc importants pel futur de Catalunya que, dels tres casos exposats abans, l’opció que prenguem en el tercer serà la menys rellevant.

Trampes socialment acceptades

"Rufián va deixar la feina per cobrar de l'atur. El candidat d’ERC explica que ho va fer per dedicar-se a la política" (dels diaris). Bé, ell ho explica a tothom que li ho pregunta, mentre que altres també ho fan però no ho expliquen.

Tinc entès que, en aquest país, si deixes voluntàriament la feina no tens dret a cobrar de l’atur. Això no vol dir que feta la llei, feta la trampa, i moltes baixes voluntàries es presenten oficialment com acomiadaments, precisament per permetre que el treballador que deixa la feina tingui dret a la prestació de l’atur. En un país poc seriós com el nostre aquesta mena de trampes són bastant acceptades per la societat, però no per això deixen de ser trampes.

El candidat Rufián em cau bé, i penso que és un paio honest. Trobo original la seva manera de fer campanya, és a dir, que utilitzi normalment la llengua espanyola sent candidat d’un partit independentista català. Però dit això algú li hauria d’haver explicat que no es pot presumir d’una situació que, tot i ser molt estesa i bastant acceptada socialment, no deixa de ser un frau. Vull pensar que Rufián això ni s’ho havia plantejat.

Unes campanyes prescindibles

Acostumo a dividir la legislatura —normalment de quatre anys—en dues parts ben diferenciades: la precampanya, que dura quatre anys menys quinze dies, i la campanya pròpiament dita, que dura quinze dies. Si per mi fos, es podria perfectament prescindir de les campanyes electorals. El fet és que per a molts dels càrrecs electes la precampanya comença just després de la jornada electoral, i prenen les seves decisions amb l’objectiu prioritari d’intentar repetir mandat al cap de quatre anys. Segurament no hauria de ser així però massa sovint ho és.

Així, com que considero que la campanya electoral és l’època menys interessant de la vida política, no m’ha passat mai pel cap anar a un míting electoral, uns actes que bàsicament estan pensats per convocar i donar satisfacció als propis votants. Però, mítings a banda, els actes electorals són pura frivolitat i, massa sovint, ganes de fer el ridícul per part dels candidats; no entrarem ara en detalls i situacions que tots tenim al cap.

No he decidit mai el vot a partir de les promeses que fan els candidats durant la campanya, unes promeses que en molts casos tothom sap que no es podran complir. Per jutjar les diferents opcions prefereixo observar l’activitat política durant la llarga precampanya. És a dir, opto per jutjar fets i no paraules. A la pràctica això es tradueix en el fet que quan divendres passat va començar oficialment la campanya electoral ja tenia ben decidit què faré el dia 20 de desembre.

No han aprés la lliçó

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de novembre de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.732 de La Veu de l'Anoia)

Tinc una certa tendència a associar el comunisme amb la foscor i la tristesa. Es comenta sovint que una de les coses que més et cridava l’atenció quan anaves a un país comunista era la foscor dels carrers sense botigues i la tristesa que reflectien les cares de la gent. La gent corrent, és clar, ja que els dirigents —en vaig haver de tractar alguns— formaven part d’una casta privilegiada que vivia la mar de bé i podia viatjar a l’estranger sense limitacions. Però, en general, les societats comunistes de l’Europa oriental eren societats tristes. Segurament el clima dur de l’hivern també hi tenia alguna cosa a veure, però darrere d’aquella tristesa generalitzada s’hi intuïa alguna cosa més que una meteorologia poc amable. Les cares d’aquella gent que, segons els seus dirigents polítics, tenien la sort de viure amb els mínims vitals garantits, no transmetien felicitat. Allò era un anar fent rutinari sense alegria.

Per als desmemoriats cal recordar que d’aquells paradisos era molt difícil sortir-ne, i les extremes precaucions que prenien les autoritats quan algú havia de viatjar a l’estranger eren sempre per assegurar-se que tornaria o que, si decidia no tornar, com a mínim el cost de quedar separat de la família estava assegurat, així com altres conseqüències encara més greus. Allò era com un segrest oficial, i si tu havies d’anar a l’estranger la teva família es quedava com a penyora. I un es pot preguntar que si tan bé estaven en aquells paradisos, com és que molta gent volia marxar i ningú hi volia anar a viure? Aquesta és una pregunta que faig sovint i mai he rebut una resposta coherent que justifiqui aquella gran contradicció.

És ben cert que en el món comunista l’estat et garantia un mínim benestar, però qui jutjava en què consistia el teu benestar eren uns governants que ningú havia votat, i que t’impedien tocar el dos si no t’agradava aquell sistema. La cúpula governant considerava que els seus conciutadans no eren prou madurs per jutjar per si mateixos. Normalment els governants, siguin de dretes o d’esquerres, ja tenen una certa tendència a considerar que el ciutadà no té prou criteri per raonar i que, per tant, se li ha de donar tot mastegat. Doncs bé, en el món comunista, amb molta menys llibertat individual que en el món diguem-ne lliure, era això mateix però elevat a l’enèsima potència. Molts polítics comunistes que governen o aspiren a governar en el nostre entorn geogràfic més proper tenen la mateixa fixació que aquells dirigents. No han aprés la lliçó.

Sentència exprés del TC espanyol

Ahir, tal com era de preveure i amb una rapidesa inusitada que és d’agrair, el Tribunal Constitucional espanyol va tombar la resolució sobre la independència de Catalunya aprovada recentment al Parlament per majoria absoluta. Des del punt de vista colonial espanyol té tot el sentit que la resolució hagi estat declarada inconstitucional. Però en aquest cas concret cal comentar alguna cosa més, i és que molts partidaris de la independència de Catalunya han quedat alleujats pel fet que la imposició ideològica de la CUP a Junts pel Sí reflectida en alguns punts de la resolució ja no tingui recorregut. Aquella resolució va ser un gran error estratègic, i que la signés Junts pel Sí a canvi de res, repeteixo, a canvi de res, més que un error va ser una gran badada política que pocs van entendre. No tinc cap dubte que cal seguir treballant a favor de la independència de Catalunya, però els fets cada dia ens estan demostrant que la CUP no és el company de viatge ideal per tirar-la endavant amb unes mínimes garanties d’èxit.

La Grossa de Cap d’Any

A Catalunya aviat hi haurà el sorteig de la Grossa de Cap d’Any, i des de l’administració pública ens asseguren que els beneficis generats per la loteria es destinen a finalitats socials. Com a exemple d’aquestes finalitats se m’acut la de potenciar la unitat contra la ludopatia de l’Hospital de Bellvitge. D’entrada crida l’atenció que el joc es promocioni des de l’administració pública, sent els governants plenament conscients dels seus efectes nocius sobre la població. Els mateixos governants que promocionen el joc es veuen obligats a destinar importants recursos públics per pal·liar els seus efectes negatius sobre la salut de la població. Amb més concreció, el Departament de Salut de la Generalitat ha de destinar quantitats importants dels diners que ens administra —recordem que aquests diners són nostres— per combatre la ludopatia que la mateixa institució promociona des d’un altre departament. Tot plegat sembla força contradictori. Algú dirà que és una tradició d’anys que s’ha de respectar, o que en altres països aquestes coses també passen, o que els impostos que se’n deriven benvinguts siguin. Bé, són arguments tan febles que fan més aviat vergonya. Posats a fer, l’argument econòmic el podríem també aplicar a altres activitats socialment molt més mal vistes encara, com el foment del consum del tabac i altres drogues, la prostitució, etc., i no es fa. Vull aclarir que no proposo abolir la venda de loteria, però trobaria menys antiestètic que del joc se n’ocupés la iniciativa privada —pagant els impostos que corresponguin— i no es promocionés des de l’administració pública com passa ara.