De la conversa presencial al xat digital

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de juliol de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.764 de La Veu de l'Anoia)

Amb la proliferació de les noves tecnologies de la comunicació s’està perdent l’art de la conversa en directe i sense intermediaris digitals pel mig, com es feia abans. Abans volies parlar amb una persona i quedaves per dinar o per fer un cafè, i l’entorn convidava a la conversa reposada i sense interrupcions. Ara tot resulta urgent, i la nova organització de la societat ha anat imposant que t’hagis de comunicar per altres mitjans que la tecnologia digital ha anat posant al nostre abast. Diuen els experts que fins i tot les comunicacions telefòniques tradicionals s’empobreixen. Ara toca comunicar-se via WhatsApp o Telegram, o per mitjà de Twitter o Facebook, o per correu electrònic o SMS, tot i que aquests últims mitjans, que fa uns anys van començar monopolitzant les nostres comunicacions digitals, van quedant cada dia més arraconats i substituïts per altres plataformes més innovadores.

Abans que la tecnologia digital s’introduís a les nostres vides, mentre tenies una conversa distesa amb el teu interlocutor no es produïen interrupcions. Ara hi ha més temps dedicat a les interrupcions que a la conversa, i aquestes sempre semblen tenir total prioritat. Quan al mig d’una conversa sona la trucada d’un mòbil, o no sona però el seu propietari la nota per la vibració, segur que aquesta excusa us resulta familiar: “Perdona, és que estic esperant una trucada urgent. Estaré de seguida”. I et deixen plantat amb la paraula a la boca, com donant a entendre que aquella trucada no només és tan urgent com diuen sinó que és molt més interessant que la conversa que estaven mantenint amb tu. I molt més sovint del que seria desitjable aquella conversa intempestiva i, sovint, banal, no dura un moment sinó que s’allarga més del compte. Convindreu amb mi que, amb poquíssimes excepcions, no hi ha conversa telefònica que no pugui esperar una estona.

Amb les noves formes de comunicació digital tots plegats ens hem acostumat malament, i entre tots —uns per acció i uns altres per omissió, és a dir, per no queixar-nos en veu alta— estem creant una societat de gent mal educada i poc respectuosa. Però, a més, no som prou conscients que la proliferació de mòbils connectats a tota hora ens va convertint en els nous esclaus del segle XXI, ara al servei de la tecnologia digital. Se’ns ofereix un smartphone d’última generació i, sigui per imposició aliena o per la voluntat pròpia del seu usuari, aquell aparell no es desconnecta mai. Però el dret a interrompre una conversa no està escrit enlloc.

Països amb inflació desbocada

Encara que haver-lo viscut personalment ajuda a entendre una mica el fenomen, no és fàcil explicar a un profà en la matèria en què consisteix la inflació desbocada, i això per no parlar de les seves causes. He estat en diversos països d’inflació desbocada. Al matí canviava la moneda estrictament necessària per a les despeses previstes del matí, i al migdia tornava a canviar per a les despeses de la tarda, no cal dir que a una taxa de canvi més favorable. En una situació d’inflació desbocada els preus no paren mai de pujar. El preu del cafè que t’has pres al matí, al migdia ja no és vàlid. El bitllet de Zimbabwe reproduït a dalt, amb un munt de zeros, amb prou feines servia per pagar un dinar. I, l’endemà, ni per això. Normalment això de posar tants zeros als preus de les coses ho resolen suprimint-ne uns quants de tant en tant. Recordo el cas de l’Argentina hiperinflacionista dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Llavors, la moneda, el peso, amb uns quants zeros suprimits, passava a anomenar-se peso nou. Mil pesos (o un milió de pesos) passaven a ser un peso nou. I sant tornem-hi. De cop i volta la denominació peso desapareix i sorgeix l’austral, sempre amb menys zeros que abans. Ara, des de fa bastants anys, tornen a tenir el peso, que equival a 10.000 australs d’abans. Vaja, com per tornar-se boig. No cal dir que per fer operacions de comerç exterior en aquests països d’inflació desbocada t’has d’oblidar de la seva moneda i operar en monedes estables com el dòlar o l’euro.

Castigats sense sopar

La setmana passada es fa fer públic que el rei espanyol i/o el seu govern —no queda clar de qui va partir la curiosa iniciativa— van castigar sense sopar els legítims representants dels partits nacionalistes bascos i catalans. O potser era un dinar, vés a saber, però l’hora de l’àpat vetat a nacionalistes catalans i bascos resulta irrellevant.

Aquesta gent és una mica estranya, i de proves ens en donen cada dia. Potser pensaven que, amagant els altres nacionalistes, és a dir, aquells que no són nacionalistes espanyols, el seu convidat, Barack Obama, president dels Estats Units, no s’assabentaria de la seva existència ni del problema polític que Espanya té plantejat.

Aquesta gent deu ignorar que Obama disposa d’uns excel·lents serveis diplomàtics i consulars per tenir-lo al corrent de tot. I de tot vol dir de tot, també del que passa a Catalunya i a Euskadi. Per cert, el consolat americà a Barcelona, un dels més antics del món, fa una cosa que no fa gairebé cap organisme públic espanyol a Barcelona: tuiteja amb tota normalitat en català.

És evident que els nacionalistes perifèrics no desapareixeran pel fet que se’ls castigui sense sopar, i això ho sap Obama i ho saben també els polítics nacionalistes espanyols. De fet, amb aquest episodi tan ridícul s’han obtingut uns efectes diametralment contraris als que es buscaven. Ara es parla més dels nacionalistes perifèrics que si no se’ls hagués vetat l’assistència a l’àpat, un àpat que, com no podria ser d’altra manera, també anava a càrrec de les nacions perifèriques peninsulars. És a dir, cornuts i pagar el beure, aquest és el nostre destí mentre no decidim emancipar-nos.

PS: Tot i que, finalment, per voluntat d’Obama, l’àpat oficial ha quedat anul·lat, aquests comentaris mantenen, però, la seva plena vigència.

Sanfermines

Aquesta foto de Pedro Armestre la trobo espectacular. Fa bastants anys vaig anar als Sanfermines acompanyant un client anglès que no s’acabava de decidir a tancar un negoci que m’interessava molt. Vaig pensar, i ho vaig encertar, que convidant-lo un parell de dies tot pagat a Pamplona seria l’empenteta que feia falta per acabar de lligar l’operació. A veure, els toros no m’agraden gens —si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía—, però cal haver-hi estat per concloure que l’espectacle dels Sanfermines és molt més que una corrida de toros.

Els cambrers de Baleària

Els fets. Un cambrer gallec de Baleària dirigint-se a un passatger que feia la ruta d’Eivissa a Formentera, en demanar-li aquest un cafè amb llet: “Mira, en gallego, español, francés, inglés y hasta en italiano te entiendo, en catalán o mallorquín, ya no”. Com que qui demanava un cafè amb llet era una persona coneguda i ho va penjar a twitter, la xarxa aviat es va fer ressò de l’incident. A Espanya, el cambrer de Baleària ha tingut molts més defensors que detractors. Cap sorpresa, l’anticatalanisme està molt estès.

La “disculpa” del cambrer. “No tenía que haberle contestado como lo hice y le pido disculpas si le he ofendido”. Estudiem-la. Primer et peguen i després es disculpen per “si le he ofendido”? No, la cosa no va així, és evident que hi ha hagut una ofensa i, per tant, la primera frase és correcta, però la segona no. Aquest afegitó “si le he ofendido” treu tot el valor a la disculpa. Vol dir que, en el fons, no se la creu. Algú ha induït el cambrer a demanar disculpes, però no li ha transmès bé les instruccions.

El comentari. De cambrers de Baleària n’està ple, i quan dic cambrers tinc al cap policies, guàrdies civils, fiscals, jutges, metges, professors, etc., en definitiva, funcionaris públics espanyols que són destinats a Catalunya —o que hi vénen voluntàriament— i actuen com si això fos una colònia de la seva propietat, on ens poden imposar la seva llengua, l’espanyola, amb tota naturalitat i sense que mai passi res. No entenen, no se sap si perquè no volen o per una evident manca de capacitat intel·lectual, que en l’àmbit lingüístic català els forans són ells, els que s’han d’adaptar són ells i que, per tant, qui ha de saber que un cafè amb llet és l’equivalent d’un café con leche són ells, encara que no ho sàpiguen dir en català.

Per acabar amb una mica d’humor. El passatger hauria d’haver intuït que, si demanava un cafè amb llet, el cambrer espanyol potser no l’entendria. Què li hagués costat demanar una Coca-Cola, evitant així el conflicte lingüístic? Aquests catalans, ja són ganes de provocar, ja!

Photo opportunity

No havia passat ni una setmana del referèndum del Brexit britànic, guanyat pels euroescèptics partidaris del leave en el conjunt de la Gran Bretanya però no a Escòcia, que la Primera Ministra d’Escòcia, Nicola Sturgeon, se’n va anar a Brussel·les a fer-se unes fotos amb Jean-Claude Juncker, President de la Comissió Europea, Martin Schulz, President del Parlament Europeu, i altres destacats dirigents polítics europeus.

La photo opportunity és una faceta molt important de la política de gestos, i la Primera Ministra escocesa era perfectament conscient que aquell moment històric l’havia d’aprofitar. Quan, a més a més, a Brussel·les es va trobar amb reaccions molt amistoses per part dels seus interlocutors, així com una declaració que deia que “Escòcia s’ha guanyat el dret a ser escoltada”, molts catalans vam sentir una enveja sana dels escocesos i, molt especialment, dels seus governants.

Encara que els casos de Catalunya i Escòcia no són ben iguals, s’assemblen força. El Govern de la Generalitat hauria de seguir molt de prop els passos que vagin donant els escocesos i, quan calgui, mirar d’imitar-los. D’entrada, el President Puigdemont s’hauria de proposar obtenir de Brussel·les, quan abans millor, unes fotos i unes declaracions similars a les que les autoritats comunitàries van obsequiar la senyora Sturgeon. Catalunya es va guanyar el dret a ser escoltada molt abans que Escòcia.

Revetlla de reflexió

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.762 de La Veu de l'Anoia)

Avui celebrem la revetlla de Sant Joan i demà és festa a Catalunya, així que els catalans tindrem un llarg cap de setmana per anar reflexionant. Diumenge tenim eleccions espanyoles, i els líders polítics esperen el miracle que els tregui de l’atzucac en el qual es troben, i es puguin posar d’acord per configurar el nou govern espanyol. Però a hores d’ara ningú pot garantir que això acabi passant. Dissabte serà la jornada oficial de reflexió en la qual, segons la legislació vigent, la propaganda electoral no està permesa, com tampoc ho està la publicació d’enquestes, una antigalla legal que en l’època d’internet resulta molt ridícula. Però ja se sap que en aquest país la realitat sempre va per davant de la legislació i, feta la llei, feta la trampa. Així, les enquestes oficialment estrangeres d’El Periòdic d’Andorra s’han convertit en tot un clàssic per esquivar prohibicions.

Bé, el fet és que diumenge els electors estem novament convocats a les urnes per elegir la composició del parlament espanyol, i aquests dies és oportú plantejar-se com ens convé als catalans exercir la nostra responsabilitat. Cal suposar que molts votants ja saben quina llista electoral ficaran a l’urna, i també és de preveure que la majoria repetirà el vot de desembre. Però com que tot això són suposicions, també podria ser que diumenge es produís un canvi significatiu respecte a les anteriors eleccions, un canvi que potser podria ser conseqüència de fenòmens externs. En aquest sentit, a ningú se li escapa que el resultat del referèndum del Brexit que se celebra avui a la Gran Bretanya tindrà efectes directes en els resultats electorals de diumenge.

Fetes aquestes consideracions, quina incidència poden tenir les eleccions espanyoles en el procés cap a la independència de Catalunya? Diria que cap, ja que, governi qui governi, tots els partits espanyols van d’acord a negar l’única solució que resoldria el problema català, solució que passaria perquè els catalans votessin democràticament el seu futur en un referèndum vinculant en el qual només es preguntés sobre la independència, sí o no, i en què guanyaria l’opció que tragués un vot més del cinquanta per cent dels vots emesos. Però al marge de quina sigui la voluntat majoritària dels catalans —l’enquesta de La Vanguardia de diumenge tornava a parlar d’una clara majoria independentista—, els catalans no poden esperar cap col·laboració dels partits espanyols. Per tant, mirat amb ulls independentistes, resulta irrellevant qui guanyi diumenge a Espanya.

Post 26-J, partit a partit

ECP.- Han enredat molts votants de bona fe amb les seves promeses d’un referèndum acordat amb Espanya que saben perfectament que no les podran complir. Cada dia està més clar que la seva prioritat màxima, i podríem dir que única, és Espanya; en aquest sentit, per a ECP Catalunya només és un mer instrument al servei dels interessos superiors de Podemos. Ben legítims, això sí, però és bo recordar-ho.

ERC.- Sort en van tenir dels molts vots prestats per la CUP, però tot indica que aquest préstec té data de caducitat. Caldrà veure si a Madrid saben gestionar amb intel·ligència el subcampionat assolit a Catalunya. Per altra banda, semblen estar oblidant massa ràpid que el moviment independentista és políticament transversal, i que quan es parla d’independència el seu company de viatge natural és CDC; els uns sense els altres no ens portaran enlloc.

PSC.- Segueixen la seva deriva, i cada dia que passa hi posen més interès, per esdevenir un partit extraparlamentari a Catalunya, i tot indica que ho acabaran assolint. De fet, gairebé tota la seva cúpula directiva actual, encapçalada per Iceta, funciona amb mentalitat PSOE, i no té massa sentit que encara utilitzin unes altres sigles.

CDC.- N’han sortit molt més ben parats del que semblava. Però que no es confonguin. Un aggiornamento a fons d’idees, persones i mètodes no el poden demorar més ja que la paciència dels seus votants tradicionals, molts dels quals ja els han perdut, no és infinita. Si aspiren a tenir protagonisme en el futur necessiten molt més que un simple maquillatge.

PP.- Primera constatació: el primer partit d’Espanya només és el cinquè partit a Catalunya. Segona: veient la nul·la incidència que entre els seus votants ha tingut el cas Fernández Díaz, un pot concloure que darrere dels seus resultats electorals hi han uns valors ètics més que dubtosos. Aquest episodi tan lamentable ens demostra, un cop més, que no són de fiar.

C’s.- Tampoc són de fiar, i només hi afegiré que estic francament encantat —i sé del cert que no sóc l’únic que ho pensa— que el partit que va néixer amb l’objectiu principal de carregar-se el català hagi quedat l’últim a Catalunya.

CUP.- No es van presentar a les eleccions però ara ja comencen a donar lliçons sobre què haurien de fer els altres partits. En fi, són així.

Guanyi qui guanyi, guanya Espanya

Vinyeta: El Mundo

Quan hi ha eleccions espanyoles, com les d’ahir, Espanya sempre guanya, també a Catalunya. Quan dic Espanya no cal dir que m’estic referint als partits polítics espanyols PP, PSOE, P's i C's, és a dir, els que tenen Espanya com la seva única prioritat. Això sí, sempre guanya Espanya però no sempre guanyen els mateixos. Aquesta vegada han guanyat els bandarres que ara s’ha sabut que durant anys s’han dedicat a espiar i conspirar en secret contra els independentistes catalans, amb unes pràctiques perverses que només s’utilitzen en dictadures i que són, per tant, profundament antidemocràtiques, però que a la vegada estan ben vistes i donen vots a l’Espanya anticatalana que, dissortadament, està molt estesa. Ells saben que per cada vot que perden a Catalunya, en guanyen cinc a Espanya; negoci rodó.

Ahir també haurien pogut guanyar els socialistes, o els podemitas, comuns i altres franquícies territorials d’extrema esquerra, que per dissimular una mica la seva profundíssima espanyolitat però, alhora, per intentar diferenciar-se de la dreta, posen banderes republicanes a dojo —espanyoles, és clar— en els mítings catalans de la seva campanya. Però no ha estat així. Finalment, sobre els ciudadanos poca cosa es pot dir. Han patit un sever correctiu electoral, i els vots prestats pel PP fa mig any han tornat ara als seus orígens. Per altra banda, potser encara no han entès que, presentant-se amb un candidat català, gairebé tenen la garantia de no arribar mai a La Moncloa.

Fetes aquestes consideracions en clau espanyola, alguns potser diran que l’independentisme català ha fet llufa, o que ha aguantat l’escomesa espanyola, o fins i tot que s’ha enfortit. Però la realitat és que, ens agradi o no, en unes eleccions espanyoles sempre guanya Espanya, i té tot el sentit que sigui així ja que la catalana és una altra lliga que només es dirimeix en les eleccions catalanes. Dit d’una altra manera, té poca importància quin partit governi Espanya, perquè els partits d’àmbit estatal que dèiem abans tenen una característica comuna que els agermana, i és la seva posició intransigent sobre el problema catalán. Els podemitas també, és clar, encara que els de Pablo Iglesias sempre intenten enredar-nos amb una calculada ambigüitat.

Avui no calen comentaris

Foto: ara.cat

“Les hemos destrozado el sistema sanitario”

Demà els catalans no podrem votar

Foto: aljazeera.com

Imaginem-nos una parella que té un fill major d’edat que decideix marxar de casa per començar una nova vida independent. No cal dir que, amb més o menys intensitat, aquesta decisió afectarà tota la família. Hauria, doncs, de demanar permís als pares, àvies, oncles i cosines per emancipar-se? És evident que no, només a ell li pertoca decidir marxar de casa, encara que la seva decisió afecti tota la família. Doncs bé, si s’entén això, també s’entendrà que demà els catalans no podrem votar.

Demà els britànics voten en referèndum si es queden a la Unió Europea o marxen i, sigui quina sigui la decisió que prenguin, aquesta afectarà tots els europeus. Però, tot i això, demà només votaran els britànics. No he sentit cap dirigent polític no britànic reclamant poder votar, ja que tothom entén que la decisió de marxar o quedar-se només la poden prendre els britànics. De la mateixa manera que quan es va votar sobre la pertinença d’Escòcia a la Gran Bretanya, tot i ser una decisió que afectava tots els britànics, només van votar els escocesos.

La conclusió lògica d’aquestes obvietats és que quan a Catalunya es voti sobre la seva independència només votaran els catalans, encara que algú de fora pugui pensar, amb tota la raó, que la decisió que es prengui a Catalunya també l’afectarà a ell. Quan es van convocar els referèndums sobre la independència del Quebec tampoc no van votar tots els canadencs sinó només els quebequesos. Així, per més que a alguns ens agradaria, demà els catalans no podrem votar, i no cal dir que respectarem democràticament el resultat de les urnes.

De veritat pensen que som cretins?

Alguns gestors de la cosa pública estan convençuts que viuen en una societat formada per cretins, i que com a tals ens han de tractar. Són aquells que, quan fa calor, pensen que estan obligats a recomanar-nos beure molta aigua i evitar passar pel sol. Ens ho van repetint cada dos per tres perquè deuen pensar que, si no ho fessin, a nosaltres potser no se’ns acudiria. Ens tracten de curts de gambals quan, molt més sovint del que seria desitjable, els curts de gambals es troben entre els gestors de la cosa pública. No dic que tots ho siguin, segurament són només uns quants, però són els que fan més soroll mediàtic. Fins i tot els animals irracionals, que no han anat mai a escola, saben què s’ha de fer quan fa calor: beure aigua i evitar el sol. En una societat madura com se suposa que és la nostra, de persones així que cobrin un sou públic no n’hi hauria d’haver cap. Recordem que el seu salari el paguem entre tots, i no estan les coses com per anar pagant cretins per recordar-nos les obvietats.

Consignes vs. arguments

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de juny de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.760 de La Veu de l'Anoia)

Em trobo sovint que quan es discuteix d’algun tema polític sempre hi ha qui intenta tancar el debat anteposant la consigna política per davant de l’explicació argumentada que un espera sentir de persones intel·ligents. Podem parlar, per exemple, d’una consigna política molt repetida darrerament, aquella que diu que “els bancs són els culpables” de tot. No s’acostuma a passar d’aquí, i el debat, per dir-ho d’alguna manera, no va més enllà d’anar repetint la frase com un lloro, com si per més que es repetís pogués acabar sent veritat. Estudiem-la, doncs.

Es diu que en aquesta crisi els bancs han estat rescatats amb diner públic, i això és fals. Els bancs no han estat rescatats amb diner públic. S’han rescatat entitats financeres, sí, però cap d’aquestes entitats era un banc sinó que eren caixes d’estalvi, i tothom sap que no té res a veure una cosa amb l’altra. Els bancs són entitats privades amb uns accionistes que arrisquen la seva inversió. Així, si el banc té pèrdues, qui hi perd és l’accionista, no el contribuent. Les caixes, en canvi, no tenen accionistes. Estaven supervisades, dirigides i fèrriament controlades pels polítics que governaven el territori i, quan van anar malament, aquestes entitats sí que es van rescatar amb diner públic.

Posem un exemple ben proper i nostrat de caixa rescatada, la catalana Caixa de Catalunya, depenent de la Diputació de Barcelona, llavors controlada pels socialistes. Després va ser Catalunya Banc (de fet encara conserva la marca), i ara, després de la seva privatització, és una secció més del banc espanyol BBVA. El socialista Narcís Serra, ex gairebé tot en política, era qui es trobava al capdavant de l’entitat. Els socialistes, que llavors manaven molt al territori, controlaven el consell d’administració, amb el suport dels sindicats i altres entitats. Per tant, posats a buscar culpables del desastre d’aquella caixa, els trobarem entre els socialistes, no entre els bancs.

És important tenir molt clares aquestes coses, i poder rebatre aquesta mena de falsedats sempre que se’ns intenti fer passar bou per bèstia grossa. Si seguim acceptant com si res que es vagi repetint que “els bancs són els culpables”, potser correm el risc que la gent que no rumia gaire pugui concloure que l’afirmació és certa i actuï en conseqüència. No seria gens recomanable que s’acabés perdent la confiança en les nostres entitats financeres, la gent tragués tots els diners del banc i els amagués sota el coixí com ja havia passat en èpoques pretèrites.

Provocacions gratuïtes

Hi ha polítics que, especialment en campanya, busquen insistentment la provocació del personal, i acostumen a portar un equip de col·laboradors per enregistrar les reaccions irades de la gent. L’únic interès que tenen és que quedi constància de l’episodi per utilitzar-lo després en altres escenaris políticament més amables amb els seus interessos, i poder dir “mireu, mireu què passa a Catalunya; si això no és feixisme, s’hi assembla molt”. En totes les campanyes electorals s’han vist episodis similars; qui els provoca pensa que n’obtindrà vots.

No s’hauria de caure en la trampa fàcil dels professionals de la provocació. En aquests casos, el millor seria reaccionar amb una gran indiferència, i no fer-ne cas. Amb qui busca brega no hi ha millor reacció que un somriure silenciós i sorneguer, actuar com si aquella provocació no existís. Amb actituds així els desmuntes l’estratègia. Però segurament no sempre deu ser fàcil ignorar les provocacions d’aquests personatges, i de vegades s’acaba caient en la seva trampa.

Em va fer molta vergonya veure com una candidata del PP era expulsada de la plaça Major de Vic als crits de “fora, fora”, com si la plaça fos propietat d’aquella gent que cridava. No tinc cap mena de simpatia, ni personal ni política, per la candidata, i no és cap secret que tot sovint actua com a provocadora, buscant la reacció irada de la gent. Però si, com va passar a Vic l’altre dia, s’acaba caient en la seva trampa, la provocadora ja ha assolit l’objectiu. Ella sap que episodis com aquest fan guanyar vots al seu partit.

Votar divideix?

A manca d’arguments sòlids, els partidaris que no es pugui votar sobre la independència de Catalunya diuen que votar divideix la societat. Dit en altres paraules, ells creuen —de fet no ho creuen, però ho diuen— que, si se’ns prohibeix votar, s’evitarà que la societat catalana es divideixi, com si no estigués ja prou dividida entre els partidaris de marxar d’Espanya i els que pretenen que tot segueixi més o menys com fins ara. Fins i tot algunes arriben al ridícul més estrepitós i afirmen sense parpellejar: “que no es pugui votar és un gran triomf de la democràcia” (Alícia Sánchez-Camacho), una afirmació que en els temps de la democràcia orgànica hagués pogut compartir el mateix Franco.

El motiu de qui vol evitar que es voti en referèndum és, però, un altre: el pànic a perdre. Mentre no es voti ells podran seguir dient, sense cap base, és clar, que la majoria de la societat catalana no vol una Catalunya independent, i es quedaran tan amples. Per la mateixa regla del tres també podrien dir, sense preguntar-ho abans, que la majoria de la societat catalana vol marxar de la Unió Europea, o que a la majoria ens agraden les curses de braus, o l’escalivada.

No disposo de la bola de vidre per saber quin seria el resultat d’un referèndum sobre la independència de Catalunya. Tinc les meves intuïcions però de certesa no en tinc cap, i per això reivindico que es pugui votar. Votar no només no divideix sinó que aclareix les coses. Resulta curiós constatar que els partidaris de la independència volen votar i estan tan preparats per guanyar com per perdre. En canvi, aquells que no volen que es voti no estan gens disposats a perdre. És la diferència que hi ha entre la democràcia orgànica i la democràcia sense adjectius.

Ateneuesfera XXIII

Foto: Víctor Pàmies

Foto: Guillem Carbonell

Ahir, al restaurant de l’Ateneu Barcelonès, es va tornar a reunir l’Ateneuesfera, un grup heterogeni de persones que comparteix interès per tots els aspectes de les xarxes socials, i sobre com aquestes, en els seus diferents formats (blog, twitter, facebook, whatsapp, etc.), influeixen creixentment en la nostra societat.

Però com no podria ser d’altra manera —l’actualitat mana, i les ganes de parlar una mica de l’actualitat política també— el primer tema de conversa va ser la confirmació de la rebequeria cupaire esdevinguda hores abans al Parlament, així com la constatació que de CUPs n’hi ha, com a mínim, dues. Què passarà a partir d’ara? Opinions per a tots els gustos.

Després d’aquest aperitiu vam entrar en matèria, i es va parlar molt de mitjans de comunicació, de com han canviat a mesura que internet s’ha anat consolidant en totes les franges de la societat, del pes minvant dels diaris de paper —alguns més que altres—, i del pes creixent de les pantalles en els diferents aparells que el mercat ens posa a l’abast. Va ser una conversa molt viva i interessant.

Els presents van comentar les seves experiències amb els blogs. La idea inicial d’aquestes trobades era per parlar exclusivament dels nostres blogs, però ja han passat molts anys i l’Ateneuesfera s’ha anat adaptant als temps. Alguns blogs molt actius en anys passats ara estan aturats, altres van fent la viu-viu i també n’hi ha uns quants que segueixen actualitzant-se força sovint.

La conclusió és que, tot i els anuncis de determinats gurus de la cosa, aquest món dels blogs no es pot pas donar per amortitzat i seguirà donant guerra en els temps a venir. Quan ens vam acomiadar, tothom va estar d’acord que seria molt oportú convocar una altra sessió a la tardor. No cal dir que, per la part que em toca, no quedarà.

Votar en clau espanyola

Si em sentís espanyol i hagués de votar, per tant, en clau espanyola, el pròxim dia 26 hauria de triar entre, bàsicament, dues opcions polítiques. Una seria votar el partit de la corrupció, que tot indica que guanyarà les eleccions, i això ja ens dóna una idea del nivell ètic de l’elector espanyol. I és que per més que s’esforcin a tirar pilotes fora, el PP ha sigut excessivament tou, quan no complaent, amb els seus casos de corrupció, i ja gairebé tothom té clar que aquest partit s’associa a pràctiques corruptes, encara que no tots els seus polítics ho siguin. Hi ha també l’oferta de Ciudadanos, però aquest partit sempre serà la crossa més o menys amable del PP, encara que de tant en tant, per despistar al seu electorat, facin la comèdia de signar acords poc creïbles amb els socialistes.

L’altra opció seria votar l’esquerra de Podemos i les seves diverses franquícies territorials. Ara es mostren més amables i suavitzen el seu discurs, tot i que quan parlen del problema territorial el discurs que fan a Madrid —que és el que es creuen— té poc a veure amb el que fan a Barcelona, farcit d’ambigüitats per intentar esgarrapar vots d’allà on sigui. Ja són pocs els podemitas que es defineixen com a comunistes, fins al punt que el seu líder màxim —ara quasi sempre amb corbata— ja es comença a reivindicar com a socialdemòcrata, amb el lògic disgust d’una part de la seva fidel parròquia. El PSOE, amb una davallada que no sembla tenir aturador i directament perjudicat per la dretanització de Podemos, anirà perdent influència. A Catalunya la cosa encara pinta pitjor, però han pres una decisió correcta en línia amb la seva crisi política: vendre la seu del partit.

Què se suposa que hauria de fer en aquestes eleccions un votant que se senti només català? No donaré cap consell de vot perquè no ho faig mai, però sí que em permetré fer una afirmació que, per altra banda, faig sovint: voti el que voti i surti el que surti, en el tema de Catalunya els partits espanyols sempre van i aniran d’acord. Així, la solució del problema català no ens vindrà de l’oest, que com a màxim ens hi posaran alguns pedaços, sinó que ens l’haurem de gestionar els catalans, sense ajuts exteriors.

Criminalitzar el comerç

La manipulació interessada d’uns fets delictius combinada amb la complicitat perversa de certa premsa d’extrema esquerra han acabat convertint, per a alguns, el propietari del local de Gràcia anomenat “banc expropiat” en el dolent de la pel·lícula. Fins i tot una senyora tant del sistema com Patrícia Gabancho —si no ho fos, no aniria convidada tan sovint a 8tv, una cadena que cada dia s’assembla més a Telecinco (“Quina edat tenia la senyora violada? La resposta després de la publicitat”, Josep Cuni dixit no fa gaire)— ha caigut en la trampa fàcil i ha titllat el propietari del local de "perla", en el sentit més negatiu del terme, i s’ha atrevit a encoratjar okupes, comuns, cupaires i assimilats a fer-li un escrache al seu despatx del Passeig de Gràcia, en protesta per no voler vendre el local al preu que els okupes i assimilats consideraven just. Què ha fet de suposadament dolent el propietari del local, segons aquesta gent? Dedicar-se a la compravenda de locals, i rebutjar vendre el “banc expropiat” a un preu que per a ell estava molt per sota del preu de mercat. Ara resulta que, almenys per a alguns, dedicar-se al comerç és delictiu. És el món al revés, on els okupes pretenen ser els bons, tot i que okupar és una activitat il·legal, alhora que titllen els comerciants de locals, una activitat, aquesta sí, totalment legal, de ser els dolents de la pel·lícula. No anem bé.

Es veia a venir

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.758 de La Veu de l'Anoia)

Diuen els experts que la CUP, com a moviment assembleari, no té dirigents, i les cares visibles que surten als mitjans de comunicació i ocupen els seus escons al Parlament només estan autoritzats a tirar endavant allò que decideixen les assemblees, que avui pot ser blanc i, demà, negre. Així, amb la contundent resolució aprovada el passat cap de setmana durant l’assemblea de la CUP celebrada a Esparreguera que parla, textualment, de “deslliurar-se de l’acord amb Junts pel Sí”, es va tornar a posar en evidència que pactar amb aquest partit segurament va constituir un greu error polític que aviat ens portarà importants conseqüències, no cal dir que negatives. Però el mandat assembleari per a un trencament unilateral del pacte amb Junts pel Sí anunciat diumenge per la CUP, i que més d’hora que tard s’acabarà confirmant en tota la seva cruesa, no pot constituir cap sorpresa per a ningú. Quan es fa un pacte entre gent seriosa i respectuosa amb els seus compromisos un només pot esperar que el pacte es compleixi, però si es fa amb una força política que no té un mandat clar, sempre es corre el risc que allò que semblava un pacte ferm i consolidat no vagi més enllà de ser una mera declaració de bones intencions en un moment determinat i, per tant, vàlida només per a aquell moment però no per l’endemà. I qui diu l’endemà diu uns mesos més tard.

El risc de pactar amb un partit assembleari alguns l’hem anat posant insistentment sobre la taula des de molt abans que se signés solemnement l’acord entre les dues forces polítiques. Personalment vaig escriure en aquest mateix diari que entre pactar amb la CUP, amb els riscos evidents que això comportava, i anar a noves eleccions, l’opció correcta hauria d’haver estat la segona. Per fer aquesta afirmació no calia tenir la bola de vidre sinó només aplicar una mica de sentit comú. Si la CUP, finalment, fa caure el govern, que ho pot fer i, com dèiem abans, tot indica que ho acabarà intentant, ningú podrà dir que ha estat una sorpresa. Els riscos de pactar amb la CUP tothom els coneixia però, tot i això, a Junts pel Sí es va optar per jugar aquesta partida tan perillosa. És d’esperar que quan es confirmi que aquella estratègia de pactes era totalment equivocada, aquesta relliscada hauria de tenir conseqüències polítiques pels dirigents que la van defensar amb ungles i dents. Per molt menys, en països més endreçats que el nostre, els polítics responsables presentarien la dimissió irrevocable i marxarien cap a casa deixant pas a gent nova.

Quan demagògia i populisme se’t giren en contra

La primera lliçó del polític és que no es pot subestimar cap votant potencial, i la seva actuació sempre està encaminada a atraure’n com més millor. De maneres d’atraure nous votants cadascú deu tenir les seves però, al marge d’ideologies, els polítics tenen una tendència malaltissa, aparentment irrefrenable, a caure en el populisme i la demagògia, és a dir, a fer promeses que són conscients que no podran complir i/o a defensar objectius populars absolutament utòpics. Però sempre busquen la manera fàcil de caure bé a la gent, o almenys així ho creuen ells, i aquí hi podem incloure també les mentides pietoses, o no tan pietoses, que tant sovintegen en campanya electoral.

El polític no oblida mai que el públic al qual s’adreça està format per votants potencials que algun dia els podran ajudar a arribar al poder. No cal dir que les actituds demagògiques i populistes són molt més marcades quan el polític forma part de l’oposició i que, arribat al poder, la realitat amb què es troba fa que intenti allunyar-se’n com més aviat millor. Si pot, és clar, però no sempre es pot, sobretot si la seva motxilla està carregada d’una llarga biografia farcida de populisme i demagògia. L’alcaldessa Colau n’és un bon exemple.

Amb els okupes de Gràcia Colau no sap com sortir-se’n, fins al punt que intenta traslladar les seves responsabilitats als veïns. Si surt bé reclamarà tots els mèrits i, si surt malament, sempre podrà dir que els responsables són uns altres. I el missatge que ja ens transmet Colau és que el dolent d’aquesta lamentable pel·lícula és el seu antecessor en el càrrec. Trias té, òbviament, la seva part de responsabilitat, que no és poca, per haver subvencionat sota mà els okupes i, d’aquesta manera, per haver permès que el problema s’enquistés. Però ara l’alcaldessa és Colau, i és ella qui ho ha de resoldre.

***

Última hora: si, per una banda, els okupes volen tornar a okupar el local i, per l’altra, el propietari el vol vendre però no troba comprador, la solució miraculosa que proposa l’ajuntament és comprar el local a un preu raonable, i permetre que els okupes el tornin a okupar. El propietari, content, i els okupes, encantats de la vida. Com no se’ls havia acudit abans? La lliçó: ara és el moment, okupeu, germans!

Agressions a periodistes

De vegades mostrar la realitat dels fets pot ser perillós. Dels greus aldarulls esdevinguts la setmana passada al barri de Gràcia un dels aspectes que no s’ha tractat gaire és el del risc físic que corren els periodistes que cobreixen aquests actes des del lloc dels fets. Un cop més estem davant d’una altra trista realitat, i és que els agressors intenten amagar les seves accions violentes mitjançant les intimidacions als professionals que intenten fer la seva feina. S’ha tornat a posar en evidència que hi ha gent a qui no li agrada que s’expliqui en directe què està passant.

Aquests dies s’han vist diverses coaccions i agressions físiques a periodistes; s’han vist les clatellades i les bufetades sofertes per aquests professionals mentre intentaven informar en directe, així com agressions als càmeres de televisió. Als agressors de Gràcia no els agraden el so ni les imatges en directe, i intenten censurant-les mitjançant la violència. Aquestes actituds tenen un nom que tots tenim al cap, i cal denunciar-les, no només per protegir la integritat física dels periodistes que, òbviament, també, sinó per protegir la llibertat d’informació.

Una societat sense llibertat d’informació no pot ser considerada una societat plenament democràtica. Un periodista amenaçat o que rep en directe la plantofada d’un manifestant és evident que no està en condicions d’informar lliurement. No sóc periodista però, si ho fos, tindria el mateix interès a denunciar aquesta mena d’agressions que, si no són de caràcter feixista, s’hi assemblen molt. No actuo per corporativisme de professió sinó només en defensa d’una llibertat d’informació que ens afecta a tots.

Okupes: de Trias a Colau

L’ambigüitat manifesta de l’Ajuntament de Barcelona amb els moviments okupes ens ha portat on estem. No seré gens original si repeteixo que Trias va resoldre malament l’okupació de Can Vies, és a dir, no la va resoldre. A més, ara s’ha sabut que va pretendre comprar la pau social amb els okupes de la Travessera pagant el lloguer del local mig d’amagat. Lleig per part de Trias, i molt sorprenent per part dels okupes antisistema que s’estaven deixant comprar pel propi sistema i, sabent-ho, callaven perquè aquella solució ja els anava bé. És dur exposar-ho així però parlant clar i sense eufemismes tots ens entendrem millor.

Colau no ho està fent millor i ara es troba, ens trobem, amb un nou problema d’ordre públic que està generant violència i destrosses de béns privats i públics al barri de Gràcia. L’alcaldessa, però, va lamentar-se ahir que no hi ha interlocució possible entre l’ajuntament i els okupes. Per sortir de l’atzucac, la solució miraculosa que Colau s’ha tret de la màniga ha estat proposar que siguin les associacions de veïns les que facin d’interlocutors i, d’aquesta manera, ella es treu les puces de sobre traspassant la responsabilitat a les entitats veïnals. És d’esperar que aquestes entitats no caiguin ara en la trampa que els ha parat l’alcaldessa.

En defensa de la propietat

Foto: naciodigital.cat

Com a ferm defensor de la democràcia defenso igualment el dret a la propietat, un dels seus pilars bàsics. Aquí hi incloc, com no podria ser d’altra manera, tant la propietat estrictament privada com la part proporcional que, com a ciutadà que paga els seus impostos, em correspon dels béns de titularitat pública que ens administren els polítics.

Si jo tingués una segona residència per anar-hi els caps de setmana, no acceptaria trobar-me-la ocupada quan hi arribés el divendres al vespre, com tampoc acceptaria que m’ocupessin el pis on visc o que s’apropiessin del cotxe que utilitzo aprofitant que he estat uns dies de viatge. En altres paraules, una propietat buida segueix sent una propietat a defensar.

Abans-d’ahir, en el transcurs d’uns incidents lamentables, es van malmetre propietats privades i públiques: un camió municipal de neteja i un cotxe particular (a la foto), uns quants contenidors de brossa, aparadors de botigues, unes quantes motos, etc. Doncs bé, com a copropietaris del camió i dels contenidors de titularitat municipal, cal dir que els barcelonins ens vam sentir directament agredits per aquella colla d’impresentables.

El futbol també és política

(Foto: La Vanguardia)

De tant en tant convé recordar que els temps foscos de les colònies, els amos i els esclaus van passar a millor vida fa molts anys, i avui és una bona ocasió per recordar-ho un cop més. Així, després del lema que ha fet fortuna als estadis de futbol quan hi juga el Barça, el conegut Catalonia is not Spain (Catalunya no és Espanya), frase que, al meu entendre, reflecteix una evidència inqüestionable, a partir d’ara potser se n’haurà d’utilitzar un altre de més contundent que digui Catalonia does not belong to Spain (Catalunya no pertany a Espanya).

Si no fos per aquest malaltís sentit de la propietat que alguns —entre ells, la majoria dels que ens governen des de Madrid— tenen de Catalunya i els catalans, molts que ara són independentistes segurament no ho serien. Però cada dia són més els catalans que no estan disposats a continuar suportant aquesta actitud tan molesta i provocativa dels que es consideren els nostres amos, com si els catalans pertanyéssim a una categoria inferior. Són actituds colonials que han fet créixer molt l’independentisme.

Aquest malestar polític creixent apareix fins i tot en un partit de futbol. El Barça ha guanyat la Copa de Su Majestad el Rey de España però, al marge del resultat, el que també quedarà per a la història petita són les interferències antiesportives que han acompanyat el partit jugat ahir al vespre a Madrid. I, en aquest context, sembla ser que val tot, fins i tot fer el ridícul més estrepitós. La xiulada a l’himne del país amfitrió, una reacció que a alguns ens genera incomoditat, les banderes estelades i un pueril intent fallit de prohibir-les només reflecteixen una realitat, i és que el futbol també és política.

Quan dos més tres poden sumar quatre o sis

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de maig de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.756 de La Veu de l'Anoia)

Mentre Espanya la paguem també els catalans hem de vigilar de prop tot el que passa a l’oest. Doncs bé, ara a Espanya s’acosten eleccions i, en la mesura que els catalans continuem formant part de l’Estat espanyol, aquestes seran encara unes eleccions que tindran incidència directa en les nostres vides. La importància que sobre el procés català cap a la independència tinguin aquells comicis és molt menor que si fossin unes eleccions catalanes, però això no vol pas dir que ens puguem desentendre dels resultats electorals del 26 de juny. Per tant, s’ha de buscar la màxima representació parlamentària possible. Encara que no serà el mateix que Rajoy segueixi instal·lat a La Moncloa o que hi vagi a viure Iglesias, Rivera o Sánchez, hem de ser conscients que cap d’aquests quatre personatges farà canvis substancials en el tractament espanyol del problema català. I és que el gran objectiu dels partits espanyols és que, sigui com sigui, Catalunya no marxi. En aquest sentit, si per preservar els interessos espanyols ho consideren convenient i necessari, els quatre líders que dèiem abans treballaran plegats per evitar el trencament, i utilitzaran tots els mètodes disponibles al seu abast. En això dreta i esquerra aniran sempre d’acord.

Fetes aquestes consideracions prèvies, centrem-nos ara en la matemàtica electoral. De cara a les eleccions del 26 de juny s’ha parlat de dues coalicions o llistes compartides entre dos partits. Així, a Catalunya, es va plantejar la possibilitat de fer una llista única d’Esquerra i Convergència, però finalment no es consolidarà i aquests partits es presentaran per separat. A Espanya, en canvi, les llistes compartides per Podemos i Izquierda Unida sembla que acabaran sent una realitat. Les llistes compartides tenen, però, avantatges i inconvenients, defensors i detractors. Els defensors —Convergència en el cas de Catalunya— argumenten que amb la suma de vots de dos partits concentrats en una mateixa llista s’obtenen més diputats que si es presenten per separat. Els sobra raó... sempre i que els vots de la llista única siguin els mateixos que la suma de vots de les dues llistes si es presentessin per separat, cosa que ningú està en situació de demostrar. En canvi, els detractors de la llista compartida creuen que presentant-se junts partits d’ideologies molt diferents es perden vots per l’esquerra, i també per la dreta. Evidentment, aquesta teoria tampoc es pot provar, i tant en un cas com en l’altre només estem davant de simples intuïcions.

Els que pensen i els que opten per no pensar

Quan el 1989 va morir la Pasionaria (a la foto), dirigent del Partido Comunista de España (PCE), l’articulista Gregorio Morán hi va dedicar un article necrològic que va fer fortuna. Morán parlava de “los que creen y los que están en el secreto”, sent “los que creen” l’obedient militància de base del PCE, i “los que están en el secreto” els dirigents del politburó. Bé, han passat ja uns quants anys des de llavors i, encara que l'actual situació política és molt diferent de la que hi havia en aquella època fosca, en molts àmbits de la vida actual la situació a la qual Morán feia referència continua tenint plena vigència.

Així, hi ha persones que mai es fan el plantejament de pensar sobre els temes que els afecten, potser perquè els fa mandra, i prefereixen que altres pensin per elles i els ho donin tot mastegat, digerit i decidit. Prefereixen creure “perquè sí” que fer l’esforç de plantejar-se les coses, valorar-les, rumiar-hi i, finalment, treure una conclusió i/o prendre una decisió. I els que manen, pertanyin al món de la política o al de la societat civil, estan encantats amb aquesta genteta —permeteu-me la llicència popular— perquè saben que no els portaran gaires problemes, o que els en portaran menys que la gent que té el caprici o la mania de pensar les coses que els poden afectar.

No cal dir que, posats a triar, resulta molt més enriquidor relacionar-se amb “los que están en el secreto”, és a dir, amb les persones que pensen i es qüestionen les coses, encara que no siguin fàcilment manejables com “los que creen”. Els que fan les coses perquè sí, simplement perquè els ho manen, com si fossin religiosos o militars sotmesos al vot d’obediència, no aporten res de positiu a la societat. Els que pensen, òbviament, poden estar equivocats, però els que opten per no fer-ho tenen tan poques ambicions que ni tan sols es plantegen l’oportunitat d’equivocar-se.

D’independentista ho és tothom. Sí, vostè també

Darrerament, quan em pregunten per què sóc més partidari d’una Catalunya independent que d’una Catalunya dintre d’Espanya, deixo de banda els contundents arguments clàssics que tots tenim a l’abast (lingüístics, culturals, fiscals, inversions, etc.) i contesto que, com a mínim, el meu independentisme està tan justificat com el de l’interlocutor que m’interpel·la. Estic dient que també considero independentista a qui pretén retreure’m que jo ho sigui? Doncs sí, vull dir exactament això.

Per poc que hi rumiem una mica aviat s’arriba a la conclusió que d’independentista ho és tothom, també els que pensen que no en són. O és que potser a un senyor de Càceres o a una senyora de Guadalajara els agradaria ser governats des de l’estranger, posem per cas des de París o Lisboa? Oi que els espanyols ni es plantegen la possibilitat de ser governats des d’un altre lloc que no sigui la seva capital, Madrid en aquest cas? Doncs a mi em passa el mateix, no m’agrada que em governin des de l’estranger i, per mi, l’estranger comença a dos-cents kilòmetres de Sarrià en direcció oest.

No cal dir que qui ha de decidir quin és el seu país, Catalunya en aquest cas, són els seus propis habitants. Ningú més, perquè no s’entendria que aquestes decisions es preguessin des de l’estranger. Per tant, bon rotllo amb francesos, espanyols i andorrans, només faltaria, però cadascú a casa seva... y Dios en la de todos. Tothom té dret a mantenir la seva independència, i això vol dir que s’ha de comprendre i respectar que els catalans també vulguin defensar la seva. Sempre que els vots així ho decideixin, és clar.

Comportaments gregaris

Darrerament, quan es convoca una manifestació o concentració ciutadana, tant se val que sigui per protestar com per celebrar alguna cosa, de seguida es proposa, es demana o, en alguns casos extrems, gairebé s’exigeix que s’hi vagi amb una determinada samarreta. Tots de groc, o de blau, o de vermell, o de verd, segons quin sigui el motiu de la moguda. I les masses, obedients, normalment en fan cas.

A mi, però, difícilment em trobareu als llocs on la gent va uniformada. No estic parlant, òbviament, dels que per raons laborals han d’anar uniformats com, per exemple, el personal d’un hospital, sinó que m’estic referint als comportaments gregaris més o menys voluntaris. Sóc tan al·lèrgic a aquestes uniformitats com al pensament únic que, dissortadament, defensa molta més gent de la que pot semblar.

Les unanimitats sempre m’han provocat escepticisme. Vivim en una societat democràticament poc madura i excessivament depenent dels governants, que tenen a les seves mans una de les eines més perverses i efectives per fer creure a la gent: la clau de la caixa de les subvencions públiques que els governants poden concedir o no als ciutadans de manera més o menys discrecional. Si et portes bé tindràs premi; si segueixes emprenyant, et quedaràs sense. Tu mateix. Aquest és el missatge.

Tot això la gent ho va interioritzant, i quan se li demana que es posi una determinada samarreta, se la posa, sense ni plantejar-se altres consideracions. Sóc conscient que formo part d’una minoria de la societat que va per lliure, i els comportaments gregaris prefereixo evitar-los. Tampoc tinc compte a la Caixa, ni sóc del Barça, ni miro Telecinco. I què?

El fenomen “curvy”

Fa gairebé sis anys vaig escriure un article que portava per títol “Models de passarel·la”, i tot indica que em vaig avançar als temps. Ara sembla que s’intenta posar una mica d’ordre en allò que alguns denunciem fa anys. Així, d’un temps ençà s’ha començat a parlar molt de les models curvies i de la moda curvy, que interessadament ens ho presenten com una novetat del món de la moda. Però de novetat no en té res, la veritable i perversa novetat va ser quan es van començar a veure algunes models anorèxiques, i allò es va anar estenent i va anar degenerant fins al punt que el món de la moda i una bona part de la societat ho consideraven la cosa més normal del món. Però qualsevol persona amb dos dits de front ja veia que allò de promocionar l’anorèxia que, no ho oblidem, és una malaltia greu, de normal no en tenia res, i no podia tenir massa recorregut. Esperem, doncs, que el sentit comú s’acabi imposant, que les models curvies vagin substituint les anorèxiques, i que el fenomen curvy no es quedi només en una moda passatgera.

Lladres ostentosos

El lladre, si vol fer carrera, no ha de presumir mai en públic del seu botí, i una de les coses que més em sorprenen dels polítics que estan ficats fins al moll de l’os en temes de corrupció és el ritme de vida ostentós que porten. No dissimulen gens, sembla que no se’n sàpiguen estar de mostrar les seves riqueses materials. “Seves” és un dir, és clar, ja que són béns robats a la societat. Intueixo que ells en són perfectament conscients, però com que es consideren per sobre del bé i del mal creuen que ni tan sols els cal ser discrets. Són lladres però, a més, són rucs. Molt rucs. Així, la majoria dels polítics lladres després fan ostentació del seu botí. És a dir, presumeixen públicament de les seves malifetes i, normalment, és a partir d’aquí que els acaben enxampant. No cal dir que es mereixen la condemna judicial que se’ls imposi, que sempre hauria de portar aparellada la restitució de la totalitat dels diners robats amb els corresponents interessos. Però amb això no n’hi hauria d’haver prou. Aquesta gentussa hauria de ser també mereixedora del rebuig unànime de la societat i, juntament amb la condemna, hauria de sentir-se socialment aïllada. Però això últim dubto que passi. Vivim en un país on hi ha molta gent que sent una malaltissa admiració social per aquesta mena de personatges.

Servei de desatenció al client

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.754 de La Veu de l'Anoia)

Avui en dia ens costaria trobar algú que no hagi experimentat situacions desagradables com les que s’exposen a continuació. Es tracta de les trucades que tot sovint els consumidors es veuen obligats a fer a determinades empreses, especialment les que ens subministren serveis de telefonia, i al pèssim servei telefònic que donen aquestes companyies. En aquest tema podem generalitzar, i no cal mencionar cap empresa concreta perquè totes actuen amb similar grau de desídia i manca de respecte per la seva soferta clientela. Les esperes llarguíssimes, les musiquetes que semblen especialment seleccionades per fer perdre la paciència del client, l’exigència gairebé obsessiva de fer-li repetir el motiu de la trucada i les dades personals i de facturació, els emprenyadors “torni a trucar d’aquí una estona”, i les trucades que misteriosament es tallen quan et sembla que ja estàs a punt de finalitzar la gestió. I tot això sense oblidar el que ja s’ha convertit en tot un clàssic d’aquestes gestions telefòniques: “todos nuestros operadores están ocupados”, sobretot quan el client opta per ser atès en la seva llengua; com si demanar ser atès en català, la llengua pròpia de Catalunya, fos més una extravagància pròpia de client capritxós que un dret reconegut per la legislació.

Amb l’existència de tantes regulacions catalanes, espanyoles i europees a les quals estem sotmesos els ciutadans, sorprèn que les administracions públiques responsables de vetllar pels drets i interessos dels consumidors encara no s’hagin decidit a defensar-los amb eficàcia per tal d’evitar aquestes claríssimes situacions d’abús per part de les companyies de serveis. Davant d’aquests casos, la sensació d’impotència que experimenta el consumidor és absolutament frustrant, sobretot perquè no té una opció alternativa, ja que mentre en sigui client s’hi ha d’entendre tant sí com no. I si, arribats al límit de la paciència, el client decideix canviar de companyia, es troba amb els mateixos problemes i potser encara incrementats, i això sense oblidar que l’antic proveïdor, abans d’alliberar-lo, segurament pretendrà cobrar-li uns euros de més per uns conceptes inventats. És evident que les empreses proveïdores són les responsables directes d’aquestes situacions, però no han de quedar al marge de la demanda de responsabilitats les administracions públiques que, a canvi dels nostres impostos, ens haurien de defensar d’aquestes pràctiques abusives. I si el problema és que les lleis estan mal fetes, cal canviar-les ja.

Freixenet en venda

Si una empresa no acaba de rutllar i l’amo rep una oferta d’un comprador interessat, el millor que pot fer és considerar-la seriosament. Molt resumit i deixant de banda les divergències familiars que hi puguin haver entre les diferents branques de la tercera generació de propietaris, això és el que està passant a Freixenet. No és cap secret que des de fa temps l’empresa no acaba de rutllar, i només cal fer una ullada a les xifres comptables que s’han fet públiques per constatar-ho.

En el sistema capitalista, que feliçment és el nostre, els ciutadans tenen llibertat per comprar i vendre les seves propietats, i això inclou també les seves empreses. Doncs bé, ara ha sorgit un candidat alemany per convertir-se en el nou propietari de Freixenet, i els actuals propietaris sembla que estan d’acord en vendre. És així de senzill. Venedors i compradors es posen d’acord en el preu i van a cal notari a escripturar la compravenda. Així funciona el nostre dia a dia empresarial.

Desconec les causes que han motivat la situació delicada de l’empresa. Segons sembla, un dels debats interns que hi ha hagut a Freixenet és la seva política de preus. Sent el primer exportador de cava de l’estat, el seu producte no és precisament el millor exemple d’un cava de qualitat, i llavors un preu de venda al públic reduït és bàsic per mantenir la clientela dels Carta Nevada i similars, base de la seva exportació.

No cal dir que d’aquesta operació se’n poden fer lectures molt diverses, i jo en faré una de molt positiva. Així, si s'acaba confirmant, la venda de Freixenet a uns alemanys serà una nova constatació que la inversió estrangera a Catalunya no només no s'atura sinó que va a més, i això és una excel·lent notícia pel país.

Aeroports de disseny

Si hi arriba en avió, la primera imatge que el viatger rep d’una ciutat és la del seu aeroport. Com és lògic, les autoritats miren de donar una bona imatge, i acostumen a encarregar els aeroports a despatxos d’arquitectes de reconegut prestigi. Inaugurada fa pocs anys, la construcció de la nova terminal T1 de l’aeroport de Barcelona, per posar només un exemple ben proper, es va encarregar a Ricard Bofill i, agradi més o menys, s’ha de reconèixer que resulta espectacular. A mi m’agrada força tot i que, contràriament a la coneguda dita, sobre els gustos hi ha molta cosa escrita, i com que totes les opinions són respectables no cal dir que tothom té tot el dret a dir-hi la seva.

Ara bé, mirat amb ulls d’usuari, trobo que els aeroports resulten bastant inhòspits, i el de Barcelona no seria pas una excepció. No em pregunteu com hauria de ser un aeroport perquè, com que d’aquestes instal·lacions només en sóc usuari, ho ignoro. El fet és que en la majoria dels aeroports moderns hi prima un disseny espectacular, però semblen més enfocats a épater le bourgeois que pensant en la comoditat del viatger. Conec aeroports de tot el món i en aquesta mena d’instal·lacions mai m’hi he trobat mitjanament confortable. N’hi ha de millors i de molt pitjors que el de Barcelona, però no n’he trobat cap que es pugui posar com a exemple.

Sovint ens fixem més en el disseny que en els seus efectes pràctics, i donem més importància a les formes que a facilitar la utilització de les coses. Sóc conscient que a aquestes mancances molta gent no hi dóna importància, però no és el meu cas. Els bons dissenyadors (arquitectes, etc.) només són aquells que són capaços de conjuminar un disseny atractiu amb la comoditat de l’usuari. I la meva experiència em diu que aquests són bastant escassos. Però també podria ser que jo fos massa exigent.

Indumentàries

Fa unes setmanes, per assistir a la gala dels Premios Goya, el líder de Podemos, Pablo Iglesias, es va posar un esmòquing. El mateix polític, per anar a veure el seu cap d’estat es posa una camisa amb les mànigues arremangades, uns texans i calçat esportiu; i per anar al seu parlament, també. Del vestuari que utilitza Iglesias se’n poden fer moltes lectures, i la meva és que ell considera més solemne anar al teatre que anar al Congreso de los Diputados, on es troba la seu de la sobirania popular.

Aquesta setmana, per anar de visita política a Londres i Brussel·les, el líder de Sortu, Arnaldo Otegi, s’ha posat un vestit fosc i corbata, i els diaris expliquen que és la primera vegada que el líder abertzale opta per aquesta indumentària.

Les senyores i els senyors de la CUP, i no són pas els únics, van al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona amb samarretes i texans, com si sortint d’allà tinguessin previst anar a buscar bolets sense temps de passar per casa a canviar-se de roba.

Res a dir, cadascú escull el seu vestuari i la imatge pública que vol donar. Aquesta gent sap perfectament a qui s’adreça i quins són els seus votants potencials, així com quins ciutadans, que es fixen en aquests detallets, difícilment els votaran mai.

Incoherència

Imatge: elcorreo.com

En política, sense violència tot és possible. Aquesta afirmació s’ha repetit molt en les últimes dècades. Els polítics espanyols s’han passat anys insistint que els terroristes i les persones que els donaven suport havien d’oblidar-se de la lluita armada i fer política des de les institucions. Una demanda, per cert, que té tot el sentit. El fet és que aquella banda terrorista va deixar de matar fa uns anys, i a mesura que van sortint de la presó alguns dels seus membres i simpatitzants ara intenten fer política des de les institucions. Tot i no ser l’únic, Arnaldo Otegi és el cas més emblemàtic d’aquesta nova fornada de polítics excarcerats que abans donaven suport a l’acció armada i ara es proposen fer política des de les institucions. Otegi ha estat condemnat diverses vegades —per cert, mai per haver matat— i s’ha passat uns quants anys a la presó, els últims pel que alguns experts consideren un delicte d’opinió. Però això ja seria un altre debat, i el fet és que ara Otegi ja és una persona lliure i sense assumptes pendents amb la justícia. Ara ha començat la seva campanya electoral —aspira a ser el pròxim lehendakari—, i aquesta setmana ha fet una visita a Londres i una altra al Parlament Europeu. Doncs bé, molts d’aquells polítics que deien que sense violència tot és possible, molts d’aquells que s’han passat dècades reclamant que la política s’havia de fer des de les institucions, ara es posen les mans al cap i critiquen que Otegi s’hagi posat americana i corbata i hagi anat a Londres i al Parlament Europeu a donar unes conferències. Jo d’això en dic incoherència. A veure si encara serà veritat aquella frase tan repetida que diu que contra ETA vivíamos mejor.

Jugar amb la ignorància de la gent

Il·lustració: The New Yorker

Molts polítics juguen contínuament amb la ignorància de la gent, i alguns són tan rucs que fins i tot en presumeixen. Ignoro si es tracta d’una característica general de la condició humana —vull pensar que no— però els fets ens demostren que, almenys entre la classe política, aquesta és una pràctica força habitual. Per altra banda, a molta gent ja els va bé que els enredin, i semblen preferir viure enganyats en la ignorància que haver-se d’enfrontar a la dura realitat. I així ens va, tenim la classe política que tenim, però potser no ens en mereixem d’altra. Ep, amb totes les excepcions que calguin, que de polítics honestos també en tenim alguns.

Bona diada de Sant Jordi!

La rosa guanyadora del concurs de La Vanguardia

La resposta d’un alcalde

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.752 de La Veu de l'Anoia)

Un proverbi espanyol diu que “allá donde fueres, haz lo que vieres”. Sempre intento aplicar-me aquest consell a mi mateix, i actuo així no per res més que vagi més enllà del pur sentit comú. Per motius professionals l’autor d’aquest blog ha hagut de viatjar per tot el món i tractar amb tota mena de gent, i allà on he anat sempre he intentat adaptar-me. Quan sóc a l’estranger —i, per mi, l’estranger comença a menys de dos-cents quilòmetres de Sarrià— mai he tractat d’imposar la meva llengua, els meus costums ni la meva cultura, sinó que intento adaptar-me a tot el que em vaig trobant. Entre altres motius, perquè no acceptar-ho seria ridícul, i una de les situacions de les quals sempre intento fugir és de fer el ridícul.

Fetes aquestes precisions, i sent conscient que avui corro el risc que aquestes reflexions es puguin mal interpretar, a continuació reprodueixo la resposta, amb adaptació lliure a Catalunya, de l’alcalde d’una ciutat d’un país centreeuropeu a uns pares musulmans que havien exigit la retirada de la carn de porc dels menús escolars:

“Els musulmans han d’entendre que s’han d’adaptar a Catalunya, als seus costums, a les seves tradicions i a la seva manera de viure, perquè va ser el país que lliurement van escollir per emigrar. Han d’entendre que són ells els que s’han d’integrar i aprendre a viure a Catalunya; que han de ser ells, i no els catalans, els que canviïn el seu estil de vida. La majoria de catalans no són racistes ni xenòfobs, i accepten molts immigrants, de molts països amb diferents cultures i religions, contradient molts països musulmans que no accepten els immigrants no musulmans. Els musulmans han d’entendre que a Catalunya, amb les seves arrels judeocristianes, les esglésies i festes religioses, la religió ha de romandre en l’àmbit privat. Per tant, en justa correspondència, Catalunya té el dret de rebutjar qualsevol concessió a l’Islam i les seves lleis. Per als musulmans que no se senten còmodes a Catalunya, hi ha mig centenar de països musulmans a tot el món, la majoria d’ells poc poblats i llestos per rebre’ls amb els braços oberts. Si van deixar el seu país per venir a Catalunya, i no a un país musulmà, és perquè van considerar que la vida és millor a Catalunya que en altres llocs, però han d’entendre que els catalans no estan disposats a renunciar a la seva identitat ni a la seva cultura.”

No cal dir que, deixant de banda el redactat manifestament millorable de la carta de l’alcalde, comparteixo fil per randa les seves reflexions.

Aznar té raó

L’expresident del govern espanyol José María Aznar és un dels personatges de la política que, en general, cauen més malament. De motius que justifiquen aquesta actitud en sobren, però com que són en boca de molts no em dedicaré ara a relacionar-los un per un. No dic que mentre era president no hagués fet coses positives, que alguna en va fer; per exemple, eliminar el servei militar obligatori. Però el balanç dels seus vuit anys de mandat és que es tracta d’un personatge nefast, tant per Espanya com, i més encara, per Catalunya. I com a expresident també ha esdevingut un personatge tòxic pel seu propi partit, els dirigents del qual no saben com treure-se’l de sobre.

Ara bé, en el seu contenciós fiscal amb la hisenda espanyola Aznar té raó. El ministeri de la cosa té el mal costum d’esbombar casos particulars de problemes amb hisenda sempre que li convé. S’han fet públics els problemes fiscals de tota mena de personatges, des d’artistes fins a polítics, passant per empresaris, esportistes, etc., i això està expressament prohibit per la llei. Pel càrrec que ocupa Montoro pot saber moltes coses però no les pot fer públiques, ni ell ni els funcionaris que estan a les seves ordres. En democràcia, els contribuents que tenen problemes amb hisenda també tenen drets.

Aznar ha anunciat una querella i ha fet bé. Una cosa és que un determinat personatge no caigui bé, i una altra és que algú s’aprofiti d’informació confidencial i l’airegi als mitjans d’informació amb vés a saber quines intencions. Aznar té raó, com també la tenia el podemita Monedero quan es va trobar en una situació molt similar (tributar per societats en comptes de fer-ho per renda). Si aquest fos un país normal el ministre ja hauria dimitit o hauria estat cessat per qui el va nomenar. I és que, en democràcia, amb aquestes coses no s’hi pot jugar. Però, dissortadament, aquest no és un país normal.

La censura de TV3

Aquest comentari és un complement de l’article que vaig publicar divendres amb el títol Les brometes de la Moliner. Quina va ser la reacció de TV3 a la minifalla constitucional de la Moliner? Censurar el vídeo i eliminar-lo de la web, se suposa que amb l’objectiu de fer-lo desaparèixer de la xarxa. Un objectiu, per cert, més aviat complicat, perquè després de penjar un vídeo a internet difícilment aconseguiràs fer-lo desaparèixer de la xarxa, i més quan ja ha estat vist per milers de persones. El fet és que la direcció de TV3 primer va decidir penjar el vídeo i, vistes algunes protestes, després el va eliminar, i no queda clar amb quin criteri van decidir aplicar la censura.

L’acció de la Moliner ha rebut més crítiques negatives que positives, potser? No m’atreviria pas a afirmar-ho, he vist també molts aplaudiments a la seva acció. Tot indica que la direcció de TV3 ha reaccionat moguda per la por. De fet, els que apliquen la censura, tant ara amb la democràcia com abans amb la dictadura, acostumen a actuar més moguts per la por que per altres motivacions. Els responsables de despenjar el vídeo de la Moliner saben que més amunt sempre hi ha algú que vigila, i com que aquest algú mai saps com reaccionarà van preferir despenjar el vídeo i no córrer més riscos que el de fer el ridícul. Tot plegat, molt lamentable.

Les brometes de la Moliner

Foto: La Vanguardia

No conec personalment a Empar Moliner ni he llegit cap dels seus llibres. Tampoc puc jutjar les seves intervencions a TV3 perquè Moliner actua al matí i a aquelles hores no miro la tele. He vist, però, el vídeo d’una de les seves últimes actuacions televisives, en la que la nostra protagonista simulava la crema d’una Constitución Española com a protesta per una sentència del Tribunal Constitucional espanyol contrària a una llei catalana que pretenia protegir els drets de determinats col·lectius afectats per la pobresa energètica.

A partir d’aquí s’han produït reaccions de tota mena, des de qui demana que Moliner sigui acomiadada de TV3 fins a qui ha anunciat que presentaria denuncia al jutjat per aquests fets.

Fins aquí el relat dels fets, als que hi afegiré que jo també sóc partidari de la llei catalana que ara han tombat a Madrid, una decisió difícil d’entendre perquè pretén deixar sense cobertura energètica a centenars de famílies catalanes necessitades que havien demanat aquest ajut a l’administració pública. Aprofitaré per dir que també sóc un aferrissat defensor de la llibertat d’expressió, sense matisos.

Quina ha estat la brometa de Moliner a la vergonyosa decisió del TC? Cremar en públic la Constitución. Amb quina intenció? Al meu entendre, només la de provocar. Servirà d’alguna cosa positiva aquesta provocació? Al meu entendre, no. Ens farem més simpàtics els catalans? A Espanya segur que no.

Em diuen que la Moliner sempre és molt de la brometa, i que li agrada que li riguin les gràcies. Bé, res a dir, cadascú és com és i cadascú té els seus gustos. Però, dit això, considero que aquesta mena de brometes —brometes per a alguns, provocacions per a altres— no són pròpies d’una televisió pública com TV3. Per a aquestes cosetes ja tenim Tele5 i altres cadenes privades.

Un discret suport popular

Foto: La Vanguardia

De vegades, quan sorgeixen discrepàncies sobre les actuacions de l’ajuntament, els dirigents polítics colauistes que són directament responsables del nostre districte ens responen “que a nosaltres ens han votat per tirar endavant el nostre programa electoral” (copyright Gerardo Pisarelo, el regidor del districte), com volent donar a entendre que, si la gent els vota, tenen carta blanca per fer i desfer al seu gust. Però afirmacions com aquesta s’han de contrastar amb xifres concretes. Així, si parlem del conjunt de la ciutat de Barcelona, cal recordar que només un de cada quatre votants barcelonins va donar suport a la llista que actualment governa la ciutat, i això vol dir, entre altres coses, que tres de cada quatre votants barcelonins van triar altres opcions polítiques que ara es troben a l’oposició. Però és que si ens centrem concretament en el nostre àmbit geogràfic més proper, el districte de Sarrià-Sant Gervasi, cal tenir present que aquest suport va quedar reduït a la mínima expressió: el 10,51 per cent dels vots emesos. Tractant-se d’un nou partit que es presentava per primera vegada a les eleccions són uns resultats que estan prou bé, però tampoc és per tirar coets i presumir d’un suport popular que, sent molt optimistes, només podem qualificar de discret. Una mica d’humilitat per part dels dirigents de Barcelona en Comú seria, per tant, recomanable.

Aneu a fregir espàrrecs

Forma part del meu particular codi de conducta social que en el transcurs d’una discussió sempre has d’intentar mantenir unes formes mínimament correctes i educades. Així, abans de caure en la desqualificació gratuïta del teu interlocutor, sempre és millor callar. Quan en una discussió el teu interlocutor, aparentment sense disposar de més arguments mínimament sòlids, et deixa anar un “aneu a fregir espàrrecs”, fent servir el plural que no havia utilitzat abans, com si de cop i volta et volgués tractar de vos ves a saber amb quines secretes intencions, saps que ja has guanyat. Si més no, és la traducció que acostumo a fer quan em trobo amb situacions com aquesta.

Llibertat vs. seguretat

(L’article original en versió paper es va publicar el 1 d'abril de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.750 de La Veu de l'Anoia)

Sempre que es produeix un atemptat terrorista es reobre un debat que s’ha convertit en tot un clàssic de la ciència política. Així, el plantejament que se’ns fa és aquest: acceptaria vostè una retallada de les seves llibertats per tal que el govern pugui garantir la seva seguretat? Hi ha qui, segurament sense rumiar gaire, respon que sí, és clar, només faltaria. A mi, en canvi, no em cal rumiar gaire per respondre, d’entrada, que no, de cap manera. Intentaré explicar-ho.

Aquesta és, al meu entendre, una pregunta trampa, perquè la seguretat total o el risc zero no existeixen, ni aquí ni enlloc. Partint d’aquesta premissa, per més que se’ns retallessin les llibertats individuals i/o col·lectives cap governant de cap país del món ens podria garantir la nostra seguretat. I mentrestant, mentre discutim sobre llibertat vs. seguretat, les llibertats ja les hauríem perdut. I quan et prenen una cosa costa molt que te la tornin, i més si qui te l’ha de tornar és el govern.

Amb totes les excepcions que calguin, el governant acostuma a tenir una tendència malaltissa a voler-ho controlar tot i, per tant, si qui formula la pregunta és un governant, molt possiblement espera que la resposta majoritària sigui que sí, i tractarà de convèncer la ciutadania que per damunt de tot hi ha d’haver la seguretat. Però si qui es fa la pregunta és un ciutadà que, com jo, no necessàriament dóna per bons els arguments dels governants, aquí ja no hi haurà tanta unanimitat.

Renunciar a una part de les nostres llibertats és com devaluar la democràcia. Com que tinc una tendència a dubtar, d’entrada, de les afirmacions i promeses dels nostres governants, la meva resposta, com he dit abans, seria que no es pot acceptar una retallada de les llibertats a canvi de res. De res, sí, perquè, repeteixo, la seguretat que ens prometen a canvi de renunciar a la llibertat només és fum. I com que la seguretat que ens prometen simplement no existeix, no ens la pot garantir ningú.

Qui es proposa perpetrar un atemptat terrorista ho acaba fent, i més quan està disposat a deixar-hi la pell. Quan el terrorista no dóna cap valor a la seva vida ens enfrontem a un problema més difícil de resoldre, i el debat polític s’hauria d’ampliar molt més, anant a l’arrel del problema. La solució no ens arribarà afeblint la democràcia amb la retallada de les llibertats sinó enfortint-la, i posant en marxa, allà on s’origina el problema, un canvi radical de les polítiques econòmiques, socials i educatives que s’han aplicat fins ara.

Molta xerrameca i poca cosa més

Avui parlaré novament del govern municipal de la capital de Catalunya. Onze mesos després de les eleccions municipals podem resumir l’actuació de l’equip de govern durant aquest període en molta xerrameca i poca cosa més. Els nous dirigents han abusat de la xerrameca del no, de l’estil no volem cotxes, no volem contaminació, no volem tants turistes, no volem nous hotels, no volem que els bars tinguin terrasses, etc. Escoltant-los, de vegades sembla que busquin que Barcelona deixi de ser una capital moderna i competitiva.

I un repetitiu discurs de la participació que al final es queda en no res, excepte en considerar que tot el que es feia abans, fins i tot el que es feia bé, s’ha de revisar a fons. Moltes reunions farcides de grans declaracions d’intencions, i moltes trobades amb veïns que de seguida intueixes que l’únic objectiu que tenen és fer-les, sense cap intenció aparent d’anar més enllà. Sembla que només es busqui l’estadística de les reunions. I quan preguntes alguna cosa concreta et diuen que no ho saben, que ja s’ho estudiaran.

I així han anat passant les setmanes, i els mesos, i aviat farà un any de les eleccions. Diria que en altres pobles i ciutats de Catalunya això no passa. Aquí, persones que al principi hi estaven molt implicades, i s’ho miraven amb molta simpatia i la lògica curiositat, comencen a estar cansades de tant procés participatiu per a no res. Es detecta una creixent manca d’interès ciutadà pels discursos ideològics dels nous dirigents, i potser començaria a ser hora d’anar oblidant la xerrameca i començar a governar en positiu.

Fronteres

Només centrant-nos en Europa existeix la possibilitat que el Regne Unit deixi de formar part de la Unió Europea, que Escòcia deixi de ser britànica, que Catalunya surti d’Espanya i que Flandes s’independitzi de Bèlgica. Això voldria dir, entre altres moltes coses, l’establiment d’unes noves fronteres. Així, allà on ara passes d’una banda a l’altra sense ni adonar-te’n, potser aviat et trobaràs que et fan aturar per passar determinats controls.

Espanya té ara mateix diverses fronteres terrestres que la separen d’Andorra, França, el Marroc, Portugal i el Regne Unit. Excepte les fronteres que separen Espanya del Marroc (Ceuta i Melilla) i el Regne Unit (Gibraltar), la resta són fronteres diguem-ne nominals, en les que normalment no et fan aturar, tot i que de vegades també s’hi fan controls aleatoris extraordinaris; per exemple, a la frontera andorrana.

Quan Catalunya s’independitzi d’Espanya, no cal dir que suposant que els catalans així ho decideixin democràticament, Catalunya tindrà frontera terrestre amb tres països: Andorra, Espanya i França. Amb Andorra i França la frontera ja existeix, només que ara són fronteres espanyoles i passarien a ser catalanes. L’única nova frontera d’una Catalunya independent seria amb Espanya.

Partint de la base que la voluntat de les autoritats comunitàries europees coincidirà amb la voluntat majoritària dels catalans, no tinc cap dubte que la continuïtat de Catalunya com a membre de la Unió Europea està garantida. Europa necessita socis que siguin contribuents nets, i no cal dir que Catalunya n’és un d’ells. La conclusió és que en una Catalunya independent no hi hauria canvis substancials en el disseny actual de les nostres fronteres.

Iceta i companyia

Encara que públicament no se li coneixen activitats professionals remarcables al marge de l’ampli camp de la política, és a dir, que no pot presumir gaire d’experiència laboral en el món diguem-ne real en el que ens movem la majoria dels mortals (el món de la política és tota una altra història), i aquesta mancança, evidentment, no deixa de ser un handicap, no em fa res admetre que Miquel Iceta és un dels polítics intel·ligents del nostre país, i ho dic des de la meva llunyania ideològica amb el nostre personatge.

Iceta és el màxim responsable de la franquícia catalana del PSOE, que sembla tenir una vocació inequívoca per transformar-se, també, en un partit extraparlamentari a Catalunya. I dic també perquè, en aquest sentit, els dos grans partits espanyols a Catalunya sembla que s’hagin posat d’acord en els seus objectius. El món ha canviat i alguns encara no s’han assabentat que els nacionalistes espanyols de Catalunya ara tenen com a màxims referents polítics a dos partits nous, Ciudadanos i la franquícia colauista de Podemos.

Ara, el líder podemita Pablo Iglesias ha suggerit a Iceta que ens continuï entretenint amb la comèdia d’un referèndum acordat amb l’estat, que és tant com no dir res, i que tracti de posar-se d’acord amb el seu encarregat a Catalunya, Domenech, el qual també sembla anar per aquest camí. Però tots sabem, i ells els primers, que, mani qui mani a Madrid, l’estat mai s’avindrà a donar llum verda a aquest exercici de democràcia. Insistir que el referèndum s’ha de pactar amb l’estat és tant com admetre que no tenen cap interès en que es faci. 

La conclusió de tot plegat és que si els interessos polítics passen per la constitució d’una Catalunya independent, cal allunyar-se políticament de tota aquesta gent com més aviat millor. Iceta i companyia, i aquí hi podem incloure els populares, els ciudadanos, els podemitas i assimilats, només pretenen continuar marejant la perdiu amb un referèndum acordat amb l’estat que saben perfectament que no es farà mai. Però no són prou honestos per admetre-ho públicament.