Ficció? Ves a saber

Navegant per la catosfera he trobat una perla i m’he proposat reproduir-la dilluns vinent per tots els meus lectors. Tot i creure que no hi haurà cap problema, una norma de mínima cortesia m’obliga a disposar primer de l’autorització del seu autor.

De fet, de seguida es veu que no en sóc l’autor. No en sé tant, d’escriure, ni molt menys, ni tampoc tinc aquesta visió de futur. Ficció? Ves a saber. Ara mateix, ningú està en situació de demostrar que tot allò que hi diu no s’hagi de complir. En tot cas, haurem d’esperar uns quants anys per comprovar-ho. Així doncs, bon cap de setmana i fins dilluns!

La Cope no s’ha de tancar. I TV3?

L’últim a cometre l’error d’exigir el silenci o el canvi de línia de l’emissora de la Conferencia Episcopal Espanyola, ha estat el Sr. Duran i Lleida, dirigent de la coalició CiU. De fet, home sibil·lí com pocs, aquest cop s’ha tret de la màniga el mot avortar però penso que tothom l’ha entès perfectament.

Aquells que demanen el tancament de l’emissora dels bisbes, o que volen que despatxin a alguna de les seves estrelles, una de dues, o s’equivoquen de mig a mig o és que, en el fons del fons, no són tant demòcrates com es pensen. Si partim de la base que som en una democràcia, tot i que de vegades alguns en tinguem seriosos dubtes, tot s’ha de respectar, fins i tot la veu d’aquells piròmans de les ones com Don Federico, Doña Cristina, Don César i companyia. Desclot, exdirector de l’Avui, va dir que “n’hi ha que han nascut perquè hi hagi de tot”. (Ara ja es pot dir que en Desclot és en Sanchis, ell mateix va sortir diumenge de l’armari).

La Cope és una empresa privada, i poden fer el que els vingui de gust sempre que sigui dintre dels límits de les lleis vigents. Si algú creu que s’ultrapassen aquests límits, té els jutges per dirimir-ho. Qui amb els seus diners no vulgui fer-se còmplice de la Cope i els seus accionistes, ja sap on no ha de posar la “x” a la propera declaració de l’IRPF.

Una cosa es criticar-los amb tota la contundència que calgui; penso que no només s’ho mereixen sinó que aquesta crítica se la guanyen cada dia. Jo aprofito per fer-ho sempre que se’m presenta l’ocasió. Algunes vegades he aconseguit que el meu interlocutor quedi en evidència; són aquells que surten per peteneras i, rient per sota el nas, diuen que no escolten mai la Cope i que, per tant, com que no saben què hi diuen, no la poden jutjar. D’això hi ha qui en diu cinisme en estat pur; no tinc cap intenció de desmentir-ho.

Una altra cosa ben diferent és exigir que callin. Per fer això ja hi ha especialistes, com el tovarisch Putin de Rússia o un dels millors deixebles d’en Fidel Castro, el compañero Chávez de Veneçuela. Però precisament ells serien uns bons exemples del que no s’ha de fer mai en una democràcia: silenciar un mitjà de comunicació. Ells, però, tenen una disculpa: ni Rússia ni Veneçuela passarien avui la prova del cotó d’una democràcia.

I per què hi surt TV3 al títol d’aquest article? En primer lloc, ho confesso, per provocar la seva lectura fins al final. Però és que, a més, he sentit a dir des de la mateixa Cope que l’emissora que s’hauria de tancar és TV3, amb l’argument que aquesta emissora pública promou la desaparició de l’espanyol a Catalunya. Ni que això fos veritat, cosa que qualsevol persona amb dos dits de front sap que no ho és, no seria el meu parer argument per tancar-la. Potser podria arribar a entendre que algú promogués el tancament de TV3 per molts dels seus lamentables programes, i també pels seus (des)informatius, totalment inacceptables en una televisió pública. Això almenys tindria una base més sòlida. No s’ha de perdre de vista que entre la Cope i TV3 hi ha una gran diferencia: la Cope se la paguen ells i TV3 la paguem entre tots. A TV3 tenim, per tant, tot el dret de dir-hi la nostra.

El polític vs. l’estadista

“El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions” (W.Churchill).

Dissortadament aquí només tenim polítics i, a més, no ens enganyem, la majoria d’ells de poca monta. D’estadistes no n’hi ha pràcticament cap; almenys aquesta és la meva percepció, crec que força realista.

Convé aclarir que quan dic que “aquí només tenim polítics”, em limito a considerar exclusivament el reduït món de la petita política, la política dels partits que ja coneixem.

De fet, a Catalunya, d’estadistes potencials sí que n’hi ha, tots en coneixem algun, però acostumen a ser persones que dissortadament no tenen cap interès per entrar en política en les condicions actuals de dictadura de les cúpules, promoció de la mediocritat, llistes tancades i submissió absoluta al líder (“el que se mueve no sale en la foto”).

“Els anys no ens fan més savis...

...només ens fan més vells.”

Ara mateix no recordo qui va dir aquesta frase però no hi estic d’acord, almenys no hi estic 100% d’acord. Dir que els anys ens fan més vells, més grans, és una obvietat i, per tant, aquí no cal perdre el temps discutint-ho. Sempre he pensat que la vellesa té més a veure amb l’actitud mental que amb l’edat biològica, així que prefereixo utilitzar el terme grans en lloc de vells. És allò tan repetit de que hi ha vells de quaranta anys i joves de vuitanta; jo en conec, tant dels uns com dels altres.

Però els anys també ens fan més savis, ni que només sigui per l’experiència acumulada. L’experiència només s’aconsegueix amb els anys; no s’estudia, ni s’adquireix per ciència infusa.

Per tant, els anys ens fan més vells, sí, però també ens fan més savis.

Els sentiments

M’han suggerit que en aquest blog potser també hi hauria d’incloure temes una mica més profunds, més del món interior. Ni que només sigui de tant en tant. Doncs potser sí. Provem-ho avui mateix.

Això va passar fa cinc dies durant un dinar familiar força agradable. Conversa educada entre dues persones adultes i, tot d’una, com si fos un argument de pes, l’argument per antonomàsia, l’una li retreu a l’altre: “El que passa és que tu no mostres sentiments”. Ve a ser allò de no cal que t’hi esforcis per convencem perquè estàs mancat de sentiments, i això ja t’impedeix que em puguis entendre. El tema de la conversa no el recordo però tan se val, això és el menys important.

Encara que sembli una obvietad, haurem de començar aclarint que no hi ha encara al mercat cap aparell que serveixi per mesurar els sentiments de les persones. Per tant, les persones que pretenen saber qui té sentiments i qui no en té, o qui en té més i qui en té menys, ens haurien d’explicar com s’ho fan per estar-ne tan segurs.

Sovint es confon el tenir-ne, de sentiments, amb la seva expressió pública, amb esbombar-ho de portes enfora per tal que tothom se n’assabenti. És com aquells que confonen el seu sentiment de religiositat amb la necessitat imperiosa davant la societat d’anar a la processó de Divendres Sant a fuetejar-se fins a fer-se sang. Antigament, quan es moria algú, hi anaven les plañideras; de fet hi ha llocs que aquesta figura encara té plena vigència, i això no és res més que la voluntat de la plasmació pública d’un sentiment de tristesa.

A un altre nivell, tenim els que amb qualsevol excusa necessiten penjar la senyera al balcó per tal de mostrar als veïns el seu profund sentiment de catalanitat. També hi ha qui creu imprescindible posar-se el ruc català, o el CAT, o qualsevol altre enganxina al cotxe (“sóc català, passa res?”, o “zoi epañó, casi na”; us prometo que las he vist totes dues, aquesta darrera ribetejada per la silueta del toro d’Osborne). I fins i tot hi ha qui diu que qui no gaudeix amb les sardanes i els castellers és sospitós, no és massa de fiar, el seu sentiment de catalanitat és, com a mínim, dubtós.

En fi, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. I tot s’ha de respectar ja que ningú té el monopoli de res (bé, el cas d’Aena i els seus aeroports son figues d’un altre paner). Les persones que s’atribueixen un cert monopoli dels sentiments haurien de ser els primers en demostrar la seva tolerància i, com a mínim, acceptar als qui no els ve de gust mostrar els seus sentiments en públic.

La tripulació d'un avió retinguda al Tchad

Em limitaré a deixar constància de l’estranya i lamentable situació d'abandonament i manca d'ajut i de suficient suport diplomàtic que han patit durant massa dies al Tchad els 7 tripulants de l'avió de l’empresa barcelonina GIRjet.

Se suposa que el cos diplomàtic disseminat pel món té com a missió principal en els seus països de destinació el suport i la defensa dels seus nacionals que tinguin problemes quan es troben en aquells països. Jo, almenys, ho tinc entès així.

Per centrar el tema, començarem fent esment que Espanya no té cap diplomàtic amb residència al Tchad, però sí que n'hi té residint a altres països del voltant. Per tant, encara que no hi visquin, aquests funcionaris s'hi poden desplaçar (s'hi han de desplaçar, tenen obligació de fer-ho) tan aviat com tenen coneixement d'un problema greu. A falta d’un mitjà de transport es lloga un avió o el que sigui. Si els hi paguem el sou és perquè ens protegeixin, i no ens haurien de deixar penjats.

A més, s’hauria d’extremar la diligència quan el problema ja es veu que si es deixa podrir (com ha passat en aquest cas) s’anirà complicant a mida que passin les hores. Més urgent encara és no perdre ni un minut si el problema es presenta en un país on no hi ha cap tipus de garanties, ni llibertats individuals i col·lectives, ni la presumpció d’innocència, ni res del que aquí és normal però allà no.

Així, aquest tripulants de GIRjet no han estat considerats per les autoritats tchadianes com a presumptes delinqüents sinó directament com a culpables d'un delicte. No ho dic jo, ho diu el website oficial de la Presidència de la República del Tchad amb aquestes paraules textuals:

"Tous les auteurs, co-auteurs et complices d’enlèvement de mineurs et escroquerie sont arrivés hier après-midi à N’Djaména à bord d’un avion de l’armée tchadienne. Il s’agit de 9 Français, 7 Espagnols et 4 Tchadiens." (Site Officiel de la Présidence de la République du Tchad. http://www.presidencedutchad.org/).

Els diplomàtics espanyols, amb l’ambaixadora al capdavant, coneixien perfectament aquestes circumstàncies des del mateix dijous 25 d'octubre en que es van produir les detencions. Però en lloc de posar-se les piles immediatament van preferir no espatllar-se el cap de setmana, i dilluns ja en parlarem que tampoc vindrà de quatre dies. Evidentment jo no hi era present però pel que hem pogut saber pels mitjans, que és bastant, la seva reflexió devia ser per l'estil.

Què van fer els diplomàtics francesos, aquells sí, amb residència al Tchad? Doncs simplement van complir amb la seva obligació i es van començar a bellugar amb diligència des del mateix dijous. Tot i que, pel que sembla, l'actuació dels francesos detinguts en aquest affaire no està gens clara, no els hi va faltar l’ajut i el suport diplomàtic des del primer moment. L'endemà mateix l’ambaixador francès ja va ser rebut pel primer ministre del Tchad, tal com ho explica el website oficial del Govern del Tchad:

"Le Premier Ministre Dr Nouradine Delwa Kassiré Coumakoye a reçu en audience en fin d’après midi du vendredi 26 octobre 2007, l’ambassadeur de France accrédité auprès du Tchad SEM Bruno Foucher. Le diplomate français a remis à l’occasion, un communiqué du Ministère français des Affaires étrangères et européennes suite à la tentative de trafic de 103 enfants pour la France par une association française « l’Arche de Zoé » et l’arrestation de neuf français impliqués dans cette opération par les autorités tchadiennes." (Site du Gouvernement du Tchad. http://www.primature-tchad.org/).

Diumenge al migdia (ahir) s’anuncia que el president de França, Nicolas Sarkozy, s’ha desplaçat a aquell país per tal de tancar la negociació amb el seu homòleg tchadià Idriss Deby, i recollir als tres periodistes francesos i també a les quatre tripulants espanyoles que han quedat alliberades. Els tchadians, amb el seu president al capdavant, han donat una lliçó pràctica a tot el món sobre el que no és la separació i l’independència de poders (executiu i judicial).

No se sap com acabarà aquesta desagradable historia però, si algun dia em trobés amb un problema seriós fora del meu país, m’agradaria que el tracte que rebés dels funcionaris del servei exterior fos molt diferent, molt més professional i eficient, del que han patit els tripulants de GIRjet. Vull creure que, com a mínim, el ministeri obrirà una investigació sobre l’actuació dels seus funcionaris durant els primers dies de la crisis i, si s’escau, es demanaran responsabilitats a qui toqui.

“La llibertat està permanentment amenaçada”

“Si l'écrivain fait de la littérature, c'est-à-dire s'il écrit, c'est parce qu'il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l'affirmation de la liberté et l'appel de la liberté.”

Poc a poc i moltes vegades sense que ni ens n'adonem, cada dia tinc més la percepció que la nostra llibertat es va retallant, ara per aquí i ara per allà, avui aquest nou control que ahir no hi era, demà ves a saber. Els ordinadors connectats a internet són una meravella de la tecnologia però en mans de segons qui deixen en un no res el Nineteen Eighty-Four que George Orwell va escriure aviat farà sis dècades.

Estic a anys llum de considerar-me un écrivain però això no m’impedeix sentir-me totalment identificat amb aquesta reflexió de Jean-Paul Sartre.

Vuit centímetres

Estic segur que a Barcelona no és l’únic cas però em centraré en el tram de carril bici que hi ha a la banda muntanya de la Diagonal, a l’alçada de Muntaner, i concretament, a la zona que es troba baixant per Muntaner i agafant Diagonal cap a la dreta, en direcció a Francesc Macià.

Es tracta d’un tram de la Diagonal on, pel vianant, resulta una operació d’alt risc passar-hi a peu. Parlo per pròpia experiència. Situem-nos, doncs, a la vorera del mig, la que es troba entre els carrils laterals i els centrals de circulació de vehicles. Allà hi trobarem, en primer lloc, un quiosc de diaris; a continuació, un espai no excessivament generós però sí suficient pels vianants (això sí, sempre que el quiosc estigui tancat); després hi ha el carril bici, i finalment una zona de gespa. Aquest parterre, una mica més elevat que la vorera, té tres funcions: augmentar la quota de zona verda de la ciutat, separar i protegir els ciclistes dels autobusos que circulen pel carril bus, i també com a passeig pels gossos.

(Aquesta zona de separació té l’avantatge pels amos del gossos que, al estar coberta de gespa, no solen recollir les caques doncs queden una mica dissimulades. Deu ser per això que hi tanta demanda canina).

Bé, tornem al tema. Aquest tram és perillós pel vianant però si tothom compleix i ningú se surt dels pocs centímetres que li pertoquen, en pot sortir il·lès. Així doncs, on és el problema? Resulta que el quiosc té l’estranya costum d’obrir durant el dia i, com sol passar en aquests establiments, el material exposat ocupa un bon lloc de la vorera, precisament la ja estreta franja reservada als vianants. La setmana passada vaig mesurar l’espai real que queda per l’ús dels vianants, entre la ratlla blanca del carril bici i la pila de Razones (o potser eren Mundos, no n’estic segur): només 8 cms. Ni que un estigui molt prim hi passa!

Aquí només hi veig dues solucions: o treure el carril bici, doncs resulta evident que tot no hi cap, o expropiar al quiosc per tal que no torni a obrir. La indemnització es podria pagar mitjançant els calés recaptats d’una nova taxa que pagarien els ciclistes; al cap i a la fi, ells han estat els darrers en arribar. No se’m acut cap altre solució. Bé, sí, deixar-ho tot tal com està i passar olímpicament del tema, com sol fer l’Ajuntament de Barcelona quan un s’hi adreça amb aquestes nimietats. A veure si aquest cop, sortint a la catosfera, hi haurà més ressò i ens faran cas.

“Són massa llargs”

Sovint em diuen això sobre els meus articles. Potser sí que haurien de ser més curts però encara no en sé prou per dir amb menys paraules el que vull explicar. Sóc un ferm partidari de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i estic segur que amb el temps n’aniré aprenent. De moment, avui ja me n'he sortit. Tot és començar!

Igualada, capital de la comarca de l’Anoia. L’Ajuntament

Un ministre franquista va dir fa molts anys i, al meu parer, amb molt d’encert, que la política hace extraños compañeros de cama. Un bon exemple d’això el tenim a l’Ajuntament d’Igualada.

Tinc una predilecció especial per aquesta ciutat. Encara que jo sóc barceloní de la variant sarrianenca, els meus pares eren igualadins, i tant el meu besavi com el meu avi en varen ser alcaldes en diferents èpoques, l’un als anys trenta i l’altre als anys cinquanta del segle passat. A Igualada hi tinc molta família, hi tinc enterrats els meus quatre avis i altres avantpassats. Hi tinc amics, coneguts i saludats. Hi vaig sovint, ara menys que abans. Això sí, procuro anar-hi sempre per la festa de Reis (pel que tothom diu, a Catalunya no n’hi ha cap altre de comparable), i quasi no he fallat cap any; de jove hi vaig participar activament, fent de patge alguns anys, i en tinc molt bon record. Segueixo amb interès els temes locals, i tot el que es refereix a Igualada i als igualadins mereix sempre la meva atenció.

Igualada té 21 regidors i, per tant, per governar amb comoditat se’n necessiten 11. Després de les darreres eleccions del mes de maig, la composició de l’Ajuntament va quedar així: Entesa per Igualada 10, CiU 6, ERC 3, PP 2. Quant a la paritat home-dona, els dos primers grups l’apliquen amb perfecció matemàtica: 5 i 5, i 3 i 3. Els altres dos grups l’apliquen a la seva peculiar manera: 3 i 0, i 2 i 0. No seré pas jo qui en tregui conclusions, però aquestes són les xifres.

Aviat es veu que el grup més petit, el PP, amb només 2 regidors, té la clau de la governabilitat. I potser us preguntareu: amb qui pacta el PP a Igualada? Doncs sí, no sou gens mal pensats, ho heu endevinat: pacta amb l’Entesa (acord local de socialistes i comunistes-verds). Un dia vaig sentir a dir que los extremeños se tocan, i aquí en teniu un bon exemple. És per això que he començat l’article d’avui amb aquella coneguda frase del ministre franquista.

A l’alcalde Jordi Aymamí (Entesa) no tinc el gust de conèixer-lo encara que un cop me’l van presentar i ens vam saludar un moment en un restaurant (encantat, molt de gust, i poca cosa més). Algun dia li proposaré de prendre un cafè plegats, si és que les seves moltes obligacions li deixen temps lliure per rebre a un fill d’igualadins que alhora és nét i besnét de dos antecessors seus a l’alcaldia.

Avui he conegut en Marc Castells, cap de llista per CiU i, per tant, cap de l’oposició a l’ajuntament; és també vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia. Ens ha presentat un bon amic comú i hem dinat plegats tots tres. Ha estat una trobada força agradable. Es tracta d’una persona jove i alhora sembla molt seriosa, i se la veu amb empenta i ganes de fer coses. La seva tasca no és pas gens fàcil: recuperar una alcaldia que durant els primers anys dels ajuntaments democràtics sempre pertanyia a CiU.

També avui, mentre dinàvem, m’han presentat en Joan Torras, cap de llista d’Esquerra, que arribava a dinar al mateix restaurant on érem nosaltres. Ha estat només un molt de gust de conèixer-te i poca cosa més.

El cap de llista del PP, Pere Calbó, no tinc el gust de haver-lo saludat mai. Però tothom em diu que mana, que mana molt a l’Ajuntament d’Igualada. Per cert, al website de l’Ajuntament no li han accentuat la lletra “o” del seu cognom. Potser és que no mana tant com sembla...

Mentir fa lleig, i tard o d’hora passa factura

Mentir és dir el contrari del que es pensa amb intenció d'enganyar.

El president del govern d’Espanya va ser diumenge passat al seu graner de vots de l’àrea metropolitana de Barcelona (o potser hauríem de començar a dir el seu ex-graner de vots?). Ahir, i amb el títol de Rendir cuentas, ens va deixar escrites a La Vanguardia una sèrie de promeses que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja no se les creu ningú. Penso que ni tan sols se les creuen els seus.

Tal com sempre diu el president José Montilla que, per cert, en tot el sidral dels trens de rodalies sembla treballar menys que el fotògraf del BOE (*), jo ara també dic: “fets, no paraules”. Ara les paraules sobren. I els fets són els que són, els que tots coneixem.


(*) BOE = Boletín Oficial del Estado (no té fotos, només té text).

La Sagrada Família. El TGV. Les prioritats

Cada dia som més els que comencem a estar fins al capdamunt de sentir parlar els uns i els altres sobre la seguretat de la Sagrada Família. (Deixarem per un altre dia el fet del monument en sí, de com s’està continuant l’obra, i de com s’està interpretant l’incomplet projecte original del Sr. Gaudi).

Els uns diuen que el túnel s’ha de fer; que no hi ha pràcticament cap risc; que ens hi posaran unes pantalles de formigó per protegir el monument. Que els altres només volen alarmar la gent, sense cap base tècnica que justifiqui la seva oposició al projecte. Que els altres són uns mentiders.

Els altres diuen que el túnel no s’ha de fer passar per allà de cap manera, que el risc és molt superior al que ens diuen els uns. Que hi ha un perill real de que el monument quedi tocat de mort, i llavors ja sigui massa tard per rectificar. Que hi ha diverses alternatives que els uns es neguen a considerar. Que els uns són uns mentiders.

Aquesta picabaralla fa massa temps que dura, i ja comença a cansar. Se’n parla, sí, però molt menys, del que realment és cabdal i molt més important que l’edifici en sí. Es tracta dels milers de barcelonins que viuen en els centenars d’edificis que hi ha a banda i banda dels carrers pels que té previst passar el túnel. Encara que no ho diuen mai en veu alta, tant els uns com els altres actuen com si pensessin: a aquests, que els bombin!

En la disjuntiva d’haver de triar entre que ens caigui el temple (si pot ser, de nit i sense visitants) o que ens caigui una de les cases, encara que només sigui un sol dels edificis de veïns (en aquest cas no hi poso preferència horària, a qualsevol hora del dia o de la nit hi hauria gent a dins), jo votaria, sense el més mínim dubte, per la primera opció. En altres paraules i contràriament al que diuen els mitjans de comunicació, al que diuen els uns i el que diuen els altres, per a mi, la seguretat de la Sagrada Família queda molt en segon terme, molt per darrera de la seguretat dels veïns

Un altre exemple: què té prioritat per la majoria de la gent, el correcte funcionament dels trens de rodalies o la data de l’arribada del TGV a Barcelona? Quants viatjaran amb el nou tren? Quants utilitzen cada dia els rodalies?

Doncs si les prioritats són la seguretat dels veïns i el correcte funcionament dels trens de rodalies, per què dia sí i dia també veiem com a principal notícia a les primeres planes dels diaris la seguretat de la Sagrada Família i la data de l’arribada del TGV a Barcelona? No havíem quedat que aquests eren temes secundaris?

Viatjar sense canviar de moneda

En els darrers trenta dies he estat a cinc països diferents, cadascun amb la seva llengua pròpia i les seves peculiaritats. Tots ells, però, compartint la mateixa moneda, l’euro. Amb això ja dono una mica de pista de que no he anat massa lluny. Només m’he hagut d’esforçar una mica per parlar l’idioma del país. Cap problema, ja hi estic acostumat. Ho he fet sempre i, a més, m’agrada fer-ho.

Des que hi ha l’euro, quan viatjo pels països del nostre entorn geopolític ja quasi no tinc aquella sensació de ser a l’estranger. No sé com explicar-ho, canvies de país, sí, però no del tot. Recordo que abans havies de portar la moneda de cada lloc on anaves, acostumar-te als preus en la moneda local i a fer ràpids càlculs mentals per saber si allò que compraves era car o era barat, comparant-ho amb els nostres preus, aleshores en pessetes. Tot plegat era força més complicat.

Així, el dia que, per fi, l’estat espanyol se surti amb la seva i es pugui desempallegar de bascos i catalans (tard o d’hora ho assolirà, no ho dubteu pas, Espanya fa molts esforços en aquesta direcció, i tot esforç té la seva recompensa), als espanyols els hi passarà el mateix. Vindran a Catalunya de visita, o a cal metge, o a volar en globus aerostàtic, o a vendre pernil de jabugo, o a comprar mató de Montserrat, i encara que formalment canviaran de país, ells tampoc ho notaran. Fins i tot, cosa que no ens passa a nosaltres quan viatgem, podran seguir utilitzant el seu propi idioma sense cap problema. Exactament igual que com fan ara.

Josep Pla (Palafrugell 1897 – Llofriu 1981)

Els experts diuen que a banda de ser un excel·lent escriptor, en Josep Pla i Casadevall no es complicava massa la vida si podia dir les coses amb senzillesa, perquè les entengués tothom sense esforçar-se massa.

Per posar només un exemple, deia que el seu país era allà on quan deia "bon dia" li responien "bon dia".

Doncs mireu, jo també m’hi apunto a aquesta definició, m’agrada. El que ara no tinc clar és si visc al meu país.

Avui plou a Barcelona, i comença a fer fred

A Itàlia, quan plou, la gent diu: “Piove? Porco governo!” També hi ha qui diu el contrari: “Non piove, porco governo”, per allò de la (ir)responsabilitat dels governs amb el canvi climàtic.

Jo no crec que si plou sigui per culpa del govern. A més, el fet de ploure no és necessàriament negatiu, almenys no ho és per a tothom. Pensem amb els fabricants i els venedors de paraigües, i els de xubasqueros i catiusques, i amb tantes altres activitats que viuen de la pluja. Per cert, encara se’n fan de catiusques?

Ara bé, dit això, de tot lo altre sí que en té la culpa el govern. Sí, tota la culpa. I fins ara, que sé sàpiga, no ha dimitit ningú. Ni s’ha cessat a ningú. El famós motorista, aquell que es presentava per sorpresa al despatx del polític de torn amb la carta de cessament signada pel seu cap, pel seu jefe, ja fa massa temps que no té feina. El de motorista, doncs, sembla ser un altre ofici a extingir, a amortitzar, com ho va ser el de sereno en el seu temps. O com ho serà aviat el de fabricant de cotxes al nostre país.

Això que fa –de fet, allò que no fa- el president del govern espanyol amb la seva ministra Álvarez és un excel·lent exemple del “sostenella y no enmendalla”. I el mateix es pot dir del nostre president respecte als titulars de certes conselleries. Per posar només un exemple: que surti ara la consellera Geli i digui que l’incendi de l’Hospital de la Vall d’Hebron va ser per culpa d’un manguito, és més que vergonyós, és un clar insult a la intel·ligència de la majoria de la gent, és quasi de jutjat de guàrdia. Encara que sóc molt escèptic espero que aviat ho paguin, que ho paguin amb vots, millor dit, amb manca de vots a les properes eleccions.

I què es pot dir als que es queixen del fred que comença a fer aquest darrers dies? Potser allò de “no hi ha fred, sinó roba inadequada” seria el més escaient.

“Ves en compte amb el que escrius”

Un conegut meu que té un blog a internet ha rebut un avís, que ell interpreta com un simple retret més que com una amenaça, sobre un dels seus comentaris. Pel que sembla, quelcom no ha agradat a algú que remena les cireres públiques (cal recordar-ho, les nostres cireres) i que potser es pensa que, pel fet de remenar-les, té a més el dret a actuar com si fos una mena d’aprenent dolent de censor, del tipus “Ves en compte amb el que escrius”. Sense entrar en més detalls ni encetar cap polèmica amb el seu interlocutor, aquest conegut meu li ha contestat, en privat, amb una frase que va llegir fa temps i que, més o menys, deia que si la llibertat significa res, és el dret a dir als altres allò que no volen sentir. Sento no tenir permís del titular del blog per donar més detalls. Ja m’agradaria, ja!

L’autor d’aquell blog m’ha comentat que la part positiva d’aquest afer poc agradable és que tot allò que escriu intueix que potser comença a arribar a dalt. Si la seva intuïció és bona, i ell vol creure que sí que ho és, només això ja el fa sentir moralment recompensat pels esforços que li representa tirar endavant el seu blog.

Ell m’argumenta que el seu blog no està preparat per admetre la publicació de qualsevol comentari que es rebi, ni encara menys per acceptar cap restricció a priori que li vingui imposada de fora. Amb això coincidim, ja que aquest blog tampoc té activada aquesta possibilitat. Li he comentat que el fet de no acceptar que els seus lectors li puguin fer comentaris on line es podria considerar, per algun purista de la catosfera, com una mena de censura encoberta doncs, sense anar més lluny, a mi ja m’ho han dit més d’un cop. Ell hi discrepa, i afegeix que els seus lectors sempre es poden comunicar amb l’autor mitjançant l’adreça de correu electrònic de contacte que apareix a la majoria dels blogs d’internet. A més, m’aclareix que té la costum de contestar tots els comentaris que rep, fins i tot aquells que no li agraden.

Peatges, jo en sóc partidari

Els qui em coneixen saben que jo solc anar bastant contra corrent, i que sóc un ferm partidari dels peatges. Això sí, peatges per tothom, sense excepcions. A Extremadura i a Madrid també. Aquells conductors que demanen que els eliminin, “que els rescatin”, a banda de ser poc solidaris amb els que no tenen cotxe, es fan falses il·lusions ja que, si els traguessin, els pagarien igualment però, en lloc de fer-ho cada cop que hi passen, ho farien cada final de juny via impostos. I això vol dir que, llavors, tothom els pagaria, els que tenen cotxe i els que no en tenen, els que passen cada dia per vies amb peatge com, per exemple, els túnels de Vallvidrera, i els que no hi passen mai i utilitzen l’alternativa gratuïta de la carretera que travessa el poble del mateix nom. I això penso que seria totalment injust, si més no força més injust que el sistema actual.

I ja que hi som, una altra cosa: quan l'autopista es col·lapsa, la recepta no hauria de ser, exceptuant casos molt puntuals d’accidents, etc., apujar barreres sinó fer una bona previsió de l'afluència de cotxes que hi haurà i apujar abans el preu del peatge, per tal de reduir-ne el tràfic. És allò de la llei de l'oferta i la demanda, que fa tants milers d'anys que funciona raonablement bé; fins ara no se n'ha inventat cap de millor. Els comunistes ho van intentar durant dècades però no se’n van sortir enlloc on van implantar el seu peculiar sistema alternatiu.

Rodalies i altres línies de Renfe

Fa molts mesos que patim aquest desgavell, que sembla no tenir límit ni final. I fins ara, seguint la rància i gens democràtica tradició establerta, no ha dimitit ningú. Ni la ministra del ram que més val que no torni per aquí, doncs es mereixeria quelcom més que unes paraules gruixudes. Ni el seu secretari d’estat, aquell senyor aragonès de la barbeta que sempre riu per sota el nas, aquell senyor que la ministra ens va enviar a Barcelona fa temps, més que res per despistar i per burlar-se una mica més de nosaltres, no des de la distància de 600 kms, com feien abans, sinó directament a la nostra cara. Se’n burlen de nosaltres, i ho fan amb molta premeditació i més mala milk encara. No sé els motius però estic segur que, a Fomento, fa temps van decidir que s’havia de castigar el noreste, i se’ls nota que gaudeixen fent-ho. El tema d’Aena i l’aeroport va ser només un aperitiu. No ho poden ni ho volen amagar. Per tant, no resulta gens previsible que dimiteixin ara, amb la feina a mig fer. Aquesta gent ha perdut la dignitat si és que mai n’havien tingut.

I des de la Generalitat, en contes de defensar el país amb ungles i dents, juguen a fer el paper de còmplices i comparses. El president Montilla s’amaga, com sempre que hi ha problemes (“fets, no paraules”). Els germans Nadal, ara un ara l’altre, parlen i parlen i no diuen mai res. I la resta del govern juguen a mirar cap a una altra banda. Des d'aquell que es fa dir vicepresident i no ho és, fins a l’últim conseller.

Mirant més amunt, només ens queda el president del govern d’Espanya, (i)responsable no.1 de tot això que ens fan. Els fets demostren que també se’n fot de nosaltres, si més no per no haver cessat fulminantment a la ministra, no ara sinó fa molt temps.

Què hauria de passar a partir d’ara? Jo ho tinc molt clar, cristal clear com diu un conegut meu. A tota aquesta colla d’inútils, a tota aquesta gentussa, no se’ls pot tornar a votar durant una bona temporada. Se’ls ha de castigar amb l’únic instrument que tenim: el vot o, més ben dit, el no vot. Ara no val a dir tot allò tan recurrent de que “més val un boig conegut, etc.”. No val. Fer això seria donar-los la raó.

Però... què passarà a partir d’ara? M’agradaria equivocar-me però una gran majoria de tota aquesta gent tan enfadada, tan perjudicada dia sí i dia també des de fa molts mesos, molt em temo que els tornarà a votar, tornarà a donar confiança a tota aquesta colla d’inútils. I llavors encara se’n riuran més de nosaltres.

Em començo a plantejar molt seriosament l‘alternativa de l’exili, ni que sigui de forma temporal.

P.S.: Sempre acostumo a penjar els meus articles a primera hora del matí però avui faig una excepció. La delicada situació en què es troba l’assumpte de Rodalies Renfe i les pressions de tota mena que rep la cúpula del ministerio des de totes bandes em fa intuir que, si hagués esperat a demà per penjar aquest article tal com tenia previst, potser abans l’hauria de retocar en algun aspecte que ja hauria perdut vigència. Article que, per cert, vaig escriure diumenge passat.

Sobre Rodalies, a la ministra Malena Álvarez:

Mentre acabo d’escriure l’article que li mig dedicaré demà, i que estic preparant amb tot el carinyo que vostè i la seva actuació mereixen, només se m'acut allò de que “d’on no n’hi ha no en raja”. S’ho pot aplicar tant a vostè mateixa com als seus eficaços col·laboradors del ministerio, en ambdós casos amb ple mereixement.

“Encara no t’has canviat el nom?”

Sovint em trobo amb gent que em retreu que encara no m’hagi canviat el nom. Ho diuen referint-se a que en els meus papers oficials encara no hi surt el meu nom sinó la seva traducció a l’espanyol. A alguns puristes els sembla que la meva actitud fa poc català.

Jo discrepo amb aquesta corrent contratraductora, i a continuació n’explico els motius:

1/ Per començar, jo no m’haig de canviar de nom, des del dia que vaig néixer sempre he tingut el mateix. En tot cas no estem davant d’un problema de canvi de nom sinó d’un assumpte menor, administratiu, purament burrocràtic.

2/ Els meus pares, al presentar-se a l’organisme corresponent per tal de registrar-me com a nou ciutadà i futur contribuent, es van trobar que, com a condició sine qua non per tirar endavant el tràmit administratiu, els hi feien traduir capritxosament el meu nom a un altre idioma. Per tant, el problema el va generar el registre i, si s’ha de resoldre, ho hauria de fer qui el va generar, no la víctima.

3/ Però és que resulta que no és només el meu nom el que s’hauria de modificar en la meva documentació. El nom del meu pare també va ser capritxosament traduït pel funcionari de torn, segurament emparant-se en estranyes lleis de l’època. El nom de la meva mare s’escriu igual en ambdues llengües i aquell funcionari no va gosar traduir-lo a una tercera.

4/ A més, la data real del meu naixement tampoc és la que surt als papers sinó deu dies abans. Ja podeu suposar que entre el que diuen uns papers tan plens d’errors i el que sempre em van dir els meus pares, em quedo amb la versió familiar, sense cap dubte.

5/ La millor prova de que els papers no només menteixen amb els noms de pila sinó també amb la data de naixement és que, si la data que surt als papers fos veritat, resulta que m’haurien batejat cinc dies abans de néixer, quan la realitat és que em van batejar cinc dies després del meu naixement. En aquelles èpoques els nadons es batejaven bastant més d’hora que ara, poc després de néixer, però convindreu amb mi que no tan abans com es desprèn de la meva documentació oficial.

6/ And last but not least, el país que hi surt reflectit resulta que tampoc és el meu.

Així doncs, de moment funciono sense massa problemes amb aquestes falsificacions i, evidentment, el dia que es pugui corregir tot de cop, si no es fa d’ofici des de l’administració tal com hauria de ser, llavors sí, ho tramitaré jo mateix. Però això d’anar ara al registre per canviar una cosa, i més endavant tenir-hi de tornar per fer altres modificacions, no m’acaba de convèncer.

Hi ha també un altre motiu per abstenir-me de canviar el nom que figura als papers, i està relacionat amb la memòria històrica de la que tant es parla darrerament. Resulta que a vegades em trobo amb gent jove que no es creu que durant molts anys passaven aquestes coses tan rares, que uns pares decidien que el seu fill es digues Marc o Alexandre i el funcionari de torn, que en teoria estava al servei del ciutadà, deia que allò no podia ser de cap manera, que l’apuntava al registre com a Marcos o Alejandro, i si t’agrada bé i si no també. I jo només els puc demostrar que tot això passava no fa massa anys mostrant-los els meus papers.