“He cumplido mi palabra” (ZP)

Aquesta setmana han passat algunes coses importants. Unes han tingut gran relleu als mitjans (assumptes Pizarro i Gallardón) mentre que una altra no n’ha tingut pràcticament cap. Al meu entendre, la poca rellevància mediàtica d’un fet concret no s’ha correspost amb la seva importància real. Passa sovint.

Així, vam començar la setmana amb la noticia que, de llarg, supera a qualsevol altra en importància, i no és pas la que ha tingut més ressò als mitjans d’informació. De fet, encara no ha passat ni una setmana i hi ha molta gent que ni la recorda. Farem memòria. Es tracta de les declaracions del presidente, admetent sense embuts ni posar-se vermell que, després de la bomba que va esclatar fa un any a l’aeroport de Madrid, amb el resultat de dues persones mortes i molts danys materials, el govern va continuar negociant o parlant amb aquella gentussa.

No objecto el fet en sí, el fet de que el govern seguís parlant amb aquells criminals. Sóc dels convençuts que el diàleg i la negociació (i altres coses, però això també) són imprescindibles per acabar amb el problema. Que només amb la policia no n’hi ha prou és més que evident: quaranta anys de policies i governs de tota mena i el més calent és a l’aigüera.

La gravetat del fet radica en que tant el presidente, com la seva vicepresidenta, com alguns dels seus ministros, ens han anat dient i repetint sense parar, dia sí i dia també, que a partir d’aquell atemptat el diàleg s’havia acabat, els lligams s’havien trencat, ni es parlava ni hi havia res a parlar. La gravetat resideix en que ens mentien i ho sabien, ens mentien amb l’única intenció de enganyar-nos.

En països democràticament més consolidats del nostre entorn geopolític, el que va fer dilluns el presidente, admetre una mentida flagrant d’aquest calibre sense ni tan sols demanar perdó, és motiu més que suficient per plegar. Però ja sabem que aquí no plega ningú.

Sempre se’m podrà dir que el meu anàlisi és massa estricte i que no deixa de ser una visió particular i subjectiva. És cert, també sóc subjectiu, com tothom, sovint fins i tot inintencionadament.

Formes de plantejar-ho

Hi ha moltes maneres de dir les coses. Es poden dir bé o malament. És com la divisió de les persones per les seves idees polítiques; es diu que hi ha gent de dretes, d’esquerres i mal educats. A vegades tinc la temptació a passar-me al tercer grup, però sempre acabo reprimint-me. No cal dir en quins llocs ens podem trobar amb reaccions com aquestes:

· en català, si us plau!
· svp, soyez propre, parlez français!
· sorry, I don’t understand you.
· habla en cristiano que estamos en España!

Amb els tres primers supòsits no m’hi he trobat mai, francament. Un sempre ha de saber on és i tractar de parlar en l'idioma que toca allà on es troba, encara que això li representi alguna dificultat. En cas de desconèixer la llengua local, entenc que sempre s’hauria de començar amb una disculpa educada per no parlar-la. En fi, això és el que acostumo a fer quan vaig pel món.

Amb el quart supòsit m’hi trobo sovint. Té també una subvariant: que tan aviat com el teu interlocutor sent parlar la llengua d’aquí es giri d’esquena, o es faci el sord i faci veure que no t’ha sentit. L’exemple més corrent el trobem amb els cambrers de bars de tota mena. Són tàctiques matusseres que solen utilitzar alguns ignorants, els analfabets lingüístics en aquest cas. En canvi, els analfabets militants s’inclinen en veu alta pel cristiano. Segons l’humor i segons el dia, a vegades els he contestat que sóc de Sarrià, que hi ha gent que diu que és Espanya i hi ha gent que diu que no, i que ves a saber qui té raó, i que em sembla que el cristiano no és un idioma però que ja ho buscaré al Google. Alguna vegada m’ha funcionat. La majoria, no. Santa paciència!

Conferència del lehendakari

A l’hora que escric això, dijous 17 de gener a 2/4 de 8 del vespre, el lehendakari Juan José Ibarretxe deu estar dictant la seva conferència a l’Auditori Axa, de l'Illa Diagonal de Barcelona. L’acte estava programat per les 7 del vespre i s’anunciava amb el títol “Ahora más que nunca iniciativa política”.

Juntament amb centenars de persones més, m’hi he presentat abans de 2/4 de 7 i ja llavors la cua per entrar a l’auditori era força llarga Diagonal enllà. Al arribar a la porta, quan només tenia vuit persones per davant d’on jo em trobava per arribar al control, han dit prou al·legant que a la sala no hi cabien més de quatre-centes persones. L’alternativa que oferien era una petita sala del pis de sota, des d'on es podria seguir la conferència per una pantalla de tele, però això no m’ha convençut i he marxat.

Els organitzadors, les plataformes Sobirania i Progrés i Dret a Decidir, juntament amb el Centre d’Estudis Sobiranistes, organisme promogut per l'Alfons López Tena, vocal del CGPJ i l'Héctor López Bofill, escriptor i professor de dret constitucional, han pecat d’imprevisió, i com a resultat d’això moltes persones han vist frustrades les seves expectatives d’escoltar en directe les idees del senyor Ibarretxe. Crec que de la mateixa manera que sovint se’ls agraeix la seva tasca, al meu entendre força meritòria, avui s’ha de deixar constància d’aquesta manca de previsió per part dels organitzadors abans esmentats.

Haig de reconèixer que tenint en compte el tema i la personalitat del conferenciant, al convocar-se la conferència ja em va semblar que s’havia triat un lloc massa petit, i vaig sospitar que podria passar el que m’he trobat avui. Haver-hi anat abans! Què hi farem, ens baixarem la conferència de la xarxa i ens la llegirem amb interès més endavant.

Per cert, els periodistes acreditats i els vips de sempre anaven entrant sense problemes, i diputats de Convergència i d’Esquerra se saltaven la cua per la cara. Privilegis de la classe política i nova constatació del divorci creixent entre aquesta i el ciutadà de a peu. Diputats dels partits d’obediència espanyola no dic que no n’hi haguessin però no n’he vist entrar cap ni un.

Aquesta és doncs la crònica de la conferència del lehendakari que m’havia compromès (amb mi mateix) a fer.

“Eau de Chacón”

Abans d’ahir la presidenta de la franquícia catalana, l’entranyable Manuela de Madre, per tal de justificar que els socialistes repartiran colònia durant la campanya electoral, va declarar que això era “idea de la Chaconeta”. De fet, l’Eau de Chacón era el tema previst per l’article d’avui però m’he quedat en blanc, sense arguments. Amb tota franquesa, no sé què dir. En sentirem a parlar més de la Chaconeta.

Per cert, dilluns passat vaig enviar una nota a la senyora Carme Chacón (a) la Chaconeta que deia:

Durant la campanya ja sabem que els candidats ens enganyen i diuen tantes mentides com poden per tal d'intentar convèncer els pocs incauts que encara queden. Només cal recordar les promeses fetes pel seu cap durant la campanya anterior referides a Catalunya, i el seu grau zero de compliment. Res a dir, cadascú fa el que pot. (...) Vostè, però, aquest cop es passa de la ratlla, i ens vol entabanar amb una biografia que resulta inversemblant, se suposa que per tal de pillar el vot jove més desinformat. Segons la seva biografia, vostè va ser membre de la JSC als dotze anys, i als dinou anys ja era observadora internacional per la OSCE a Bòsnia i Herzegovina i Albània, etc. etc. Jo ja havia sentit una critica similar sobre la seva falsa biografia però no en vaig fer massa cas ja que els partits forans com el PSOE no es troben dintre de les meves preferències. Però com que ara tractaré de les mentides dels polítics durant les campanyes electorals, ho he volgut comprovar a la seva web i veig que sí, que el que m’havien dit és veritat. I després encara es queixen del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els ciutadans que ens hem de guanyar la vida per, entre altres coses, pagar el sou a polítics com vostè.

Han passat tres dies i no he rebut cap resposta ni res de res. Silenci administratiu? No ho sé. Això sí, la falsa biografia va ser convenient maquillada després d’enviar la meva nota, i a la tarda ja l’hi havien afegit sis anys a l’edat que deien que tenia al matí. Misteris de la cibernètica o corrección de errores? Ves a saber!

Els himnes

La setmana passada tots els informatius parlaven de que hi havia una nova lletra de l’himne d’Espanya, i teles i ràdios ens mostraven a la gent cantant-lo pels carrers amb un entusiasme al meu parer un pèl exagerat. També hi havia qui deia que no li agradava i fins i tot en vaig escoltar un, que no devia ser gaire gens patriota, que es va atrevir a titllar-lo de carrincló, casposillo i no sé què més. Tant entre els defensors com entre els detractors n’hi havia de totes les ideologies, i també de sense ideologia, que és el que ara més es porta. Diguem que l’entusiasme i la crítica estan molt repartits, com amb els premis de la rifa de Nadal.

No sé a què ve tot aquest rebombori. A mi, amb tota franquesa, les banderes i els himnes no em fan fred ni calor, no en tinc cap necessitat, crec que tot això són coses del passat i no cal donar-hi massa importància. Els temps han canviat i avui en dia es pot fer més pel país amb un PC o un Mac que amb mil banderes o mil persones cantant un himne. Fa temps ja vaig escriure en aquestes pàgines que quan en Hamilton guanyava una cursa de Formula 1, l’himne que l’hi haurien de tocar hauria de ser el de Vodafone que, al cap i a la fi, és qui paga la festa, i paga molt.

Si em fessin triar un himne basant-me únicament en la seva qualitat musical, haig de reconèixer que m’agraden molt més els himnes dels nostres veïns francesos i italians: La Marsellesa i Il Canto degli Italiani, conegut popularment com a Fratelli d'Italia; al meu parer, ambdós es troben a anys llum de l’espanyol, i també del català. En canvi, l’himne de Portugal A portuguésa, o l’andorrà El gran Carlemany els trobo molt fluixos. Ep, això són les opinions d’un perfecte analfabet musical però que, com tothom, té els seus gustos i les seves preferències.

Ara bé, si a ells els hi agrada posar lletra al seu himne i cantar-lo quan en Fernando Alonso guanyi una cursa de F1 (suposant que això es torni a produir algun dia, que potser és molt suposar), crec que no hi tinc massa a dir. Segueixo pensant, però, que si s’apliqués la coherència, l’himne que li haurien de tocar a l’Alonso al podi hauria de ser el d’ING direct, el seu nou patrocinador. I de ben segur que, si ho fessin, l’home se’ns emocionaria encara molt més pensant en la pastarrufa que li paguen els seus sponsors.

Un “presidente” que no és de fiar

Encara no he descobert si el presidente només és un mentider compulsiu o és un frívol sense escrúpols, o potser una combinació d’ambdues virtuts. No sé que és pitjor. Però els fets són els fets i són incontrovertibles. Puc arribar a admetre que, almenys al principi, l’home anés de bona fe i es cregués el que deia. Però aviat va descobrir que tot el que fos fotre el noreste li era molt rendible políticament en altres zones de l’estat. Aquí potser s’arrisca a perdre cinc vots, si els perd, cosa que encara està per veure, però allà en guanya cinquanta, sense cap mena de dubte. Els seus rivals polítics ja ho havien descobert abans i actuen en la mateixa direcció des de fa, almenys, vuit anys, des que don José Maria va assolir la majoria absoluta.

Ara ja no hi ha cap dubte. La penúltima prova és el no traspàs de les rodalies Renfe. (Entre nosaltres, ens han fet un favor però això ara mateix no es pot dir). Ell ha vedat el traspàs no pas per ajudar-nos sinó per purs interessos electorals. Ja des d’abans de ser president, de totes les promeses que ha anat fent referides específicament al noreste no n’ha complert cap, però és que cap ni una. Almenys no he sabut trobar-ne cap, i això que les he buscat fins i tot a l’hemeroteca de El País.

Un pensament anònim diu que “hom pot enganyar-ne uns quants tota la vida, i pot enganyar tothom una temporada, però no pot enganyar tothom tota la vida”. Jo començo a tenir els meus dubtes que això es compleixi sempre. Molt em temo que el pitjor llegat que quedarà del mandat d’aquest home sigui la seva reelecció, d’aquí dos mesos, per a un segon mandat. Els entesos diuen que això només pot ser possible amb als vots recollits en el granero catalán, situat bàsicament a determinats districtes de Barcelona i a la comarca del Baix Llobregat, precisament una de les zones més afectades pel desgavell dels trens de rodalies.

·

El que passa és que aquí, al noreste, també tenim virtuts, i això s’ha de reconèixer. Una de les nostres grans virtuts és que som molt masoquistes. I amb l’excusa fàcil de que els altres són uns impresentables, que ho són i de bon tros, tenim una certa tendència malaltissa a tornar a votar a aquells que més ens han perjudicat. I així ens va.

Gent que no és massa de fiar

Darrerament i en els propers dies anirem veient alcaldes elegits fa només uns mesos que anuncien que deixen la poltrona municipal per canviar d’escenari, per optar a un altre càrrec, en aquest cas un càrrec a Madrid. L’alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, que no sé de quin partit és ni crec que ens importi massa, ens diu ara que, amb l’excusa d’optar per anar al Senat espanyol, deixa l’alcaldia en mans del seu segon, com si una alcaldia fos una propietat particular que es pogués traspassar amb la mateixa facilitat que si es tractés d’un bar musical o d’una ferreteria de barri. Només per aquest fet, la senyora Arqué constitueix un bon exemple de persona que no és de fiar.

Fa pocs mesos, durant la campanya electoral municipal, els llavors candidats i ara alcaldes ens deien que en els quatre anys del seu mandat ferien allò i allò altre i el de més enllà, i ens demanaven confiança i tota la pesca. L’autor d’aquest blog és bastant escèptic però hi ha gent que encara va als meetings i es creu els polítics a ulls clucs, i els vota en funció del que prometen en campanya. Ara aquesta gent es pot sentir decebuda i emprenyada per la manca de paraula d’aquests personatges que només semblen obeir al secretari d’organització del seu partit quan els ordena un canvi de poltrona.

El que fan alguns alcaldes de deixar el seu càrrec pocs mesos després d’unes eleccions és més que una burla i una falta de respecte al ciutadà: és un frau ètic. Crec que excepte en casos de força major com ara una malaltia greu, aquestes pràctiques reprovables haurien d’estar prohibides per llei. Però mentre no tinguem la llei hi ha l’ètica. Senyors alcaldes dimissionaris, els sona això?

Al marge d’això, no som pas pocs els que veient tal com està estructurat el poder estatal, considerem el Senat espanyol com un organisme que no serveix per res més que no sigui el tenir ben aparcats aquells polítics que han quedat més o menys amortitzats en els càrrecs anteriors; un cementiri d’elefants en diuen alguns.

D’actuacions fraudulentes com les de la senyora Arqué els ciutadans de Barcelona en tenim molta experiència: cap ni un dels alcaldes que han ocupat el càrrec des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 ha estat capaç de completar el seu darrer mandat. Tots l’han deixat a mitges per anar a Madrid o a qualsevol altre lloc. Parlo de Narcís Serra, de Pasqual Maragall i de Joan Clos. Tres exemples més de persones que no són de fiar.

De l’hereu del senyor Clos més val no parlar-ne massa doncs tothom se’l rifa, començant pels seus propis companys del PSOE. D’ell tampoc ens em poder refiar massa però, almenys fins ara, els motius són uns altres. Per allò tan conegut de que quien se mueva no sale en la foto, quan des de el PSOE li fan la guitza l’alcalde no s’atreveix mai a enfrontar-s’hi, i només sap reaccionar acusant l’oposició dia sí i dia també de no deixar-lo governar en minoria. El senyor Hereu té algunes dificultats per entendre que, en democràcia, qui decideix és la majoria, i que a l’alcaldia de Barcelona ell hi és en minoria. Si després de quasi un any encara no es veu capaç d’aglutinar una majoria de regidors, la meitat més un, que plegui. En aquest cas, no seria un frau sinó una lliçó de dignitat política.

“És que tot és política?”

Em diuen que darrerament sóc monotemàtic, que quasi tot el que penjo en aquest blog va de política. He fet una revisió a fons dels meus darrers escrits i haig de reconèixer que és cert. Avui deixarem el tema de banda i no parlarem de política. Més que res perquè no sigui dit. Demà, però, hi tornarem.

Avui parlarem d’una màquina increïble, em sembla que se’n diu quelcom similar a Termumix. Més que un electrodomèstic més dels molts que es troben en una cuina, es tracta una mena de robot que ho fa quasi tot. Vull dir que s’hi posen els ingredients per un forat, es premen uns botons que regulen una sèrie de paràmetres (temps, velocitat, temperatura, etc.) i llavors deixes que es posi a treballar tota sola, i tu pots continuar tranquil·lament fent el sudoku de El Mundo mentre vas escoltant a Don Fedegico a la Cope, o llegint l’article d’en Sostres a l’Avui i escoltant en Basté a RAC1. Al cap d’una estoneta, la màquina emet una mena de politono com si fos el d’un telèfon mòbil dels més nous, i això és la senyal inequívoca de que ja la pots obrir i extreure’n el resultat gastronòmic. És increïble! Ahir uns bons amics ens van convidar a dinar a la seva casa del Maresme i us puc assegurar que de la maquina que us parlo en van sortir una sèrie de plats d’una qualitat excel·lent, semblants als que et poden servir als restaurants més estrellats. No us detallaré el menú que vam degustar per no fer-vos venir salivera, però s’ha de reconèixer que els aproximadament mil euros que et demanen per la màquina són una bona inversió. I l'avantatge més gran és que no s’ha de saber res de cuina, tan sols s’han de anar llegint unes senzilles instruccions i saber prémer els botons que toquin en cada cas. El que no fa la màquina encara es connectar-se amb el Kapraboakasa per fer la comanda del súper, però em consta que ja hi estan treballant de valent per incorporar aquesta opció quan treguin el nou model.

“Caucus”

Als Estats Units d’Amèrica cada quatre anys els partits polítics han de triar els seus candidats per competir per la presidència del país en les eleccions que se celebren, indefectiblement, el dimarts següent al primer dilluns de novembre dels anys de traspàs. Així ho estableix la constitució americana del segle XVIII i la manera de fixar la data els deu funcionar prou bé doncs fins ara no ha prosperat cap esmena per modificar-ho.

Per tal de triar el candidat més idoni, els partits utilitzen el peculiar sistema dels caucus, que no deixen de ser una mena de reunions de veïns, més o menys nombroses i d’assistència totalment voluntària, on després de contrastar les ofertes d’uns i altres i discutir-ho tot públicament, decideixen per votació, secreta o a mà alçada segons cada cas, quin és el candidat més adient per tal de competir al novembre per la presidència del país.

També cada quatre anys, és ja un clàssic que a la vella Europa es poden llegir opinions crítiques i fins i tot burletes sobre aquest peculiar sistema d’elecció. Intel·lectuals europeus de reconeguda solvència argumenten en contra dels caucus al·legant que, democràticament, el sistema té moltes mancances i pontificant amb els tòpics ja coneguts, que si els americans són molt infantils, que si naps, que si cols, que si xirivies. Tenen una part de raó, el sistema americà és manifestament millorable.

El que passa és que l’alternativa als caucus americans, el nostre sistema, és de lluny molt pitjor, força més peculiar i encara menys democràtic, tant menys que es podria dir que de democràtic el nostre sistema per elegir els candidats no en té res. Aquí, el caucus per escollir candidat està format per la cúpula de la cúpula del partit, la cupulíssima, sovint formada únicament per la persona que es troba al capdavant (president o secretari general, segons l’estructura de poder de cada partit) que, si pot, tira pel dret i s’hi posa ell mateix com a candidat. I la resta de la cúpula diu amen.

Mentre aquí no siguem capaços d’establir un sistema millor per l’elecció dels candidats, penso que no hi ha cap base per criticar els americans per aquest motiu. Podem criticar-los per un munt de coses, el llimb legal de Guantánamo per exemple, però no per el sistema dels caucus precisament.

Més sobre la Política Agrícola Comuna (PAC)

En l’article d’abans d’ahir comentaven la perversa injustícia comercial i social que representava la política de subvencions que l’UE dóna als nostres pagesos, l’anomenada PAC. Sobre aquell article s’han rebut alguns comentaris i per tal de tenir una visió més global potser cal fer-ne esment.

Un pagès ja gran, propietari d’una mitjana explotació agrícola i forestal, se’m queixava i amb raó que en l’article anterior no es feia cap menció als ramaders, que també han rebut i reben importants subvencions de l’UE. Doncs ho faig ara, va ser un oblit involuntari de l’autor. Les mateixes reflexions i similars arguments que els utilitzats pels pagesos es poden aplicar als ramaders.

També m’han fet veure que no es va mencionar ni de passada que les polítiques agrícoles ultra proteccionistes d’altres països rics del món (Estats Units, Japó, Canadà, Suïssa, etc.) son encara més exagerades que les nostres. És cert. S’ha de recordar, però, que l’article estava centrat, bàsicament, en Europa, si bé les conseqüències repercuteixen també en altres escenaris. Però ja que surt el tema, la crítica a les polítiques d’aquests altres països seria òbviament la mateixa.

Però per tal de tenir un retrato encara més complet de la situació, hi han altres aspectes derivats dels anteriors que també convé posar sobre la taula.

Així, com a principal conseqüència perversa del pacte de la gana al que el primer món sotmet al tercer món, resulta pràcticament impossible que aquest pugui prosperar econòmicament, i llavors els països pobres necessiten ajudes per a subsistir. Com no podria ser d’altra manera, aquestes ajudes les reben del primer món, mitjançant organismes intermediaris de tota mena dels que algun dia també n’hauríem de parlar. És de remarcar que com a resultat d’aquesta política proteccionista fora de tota lògica i, a parer de molts, molt equivocada, aquest és ja el segon pagament que fa el primer món. Recordeu que el primer pagament era per subvencionar els nostres pagesos.

I quasi podríem deixar-ho aquí perquè, amb tota franquesa, si gratéssim una mica sobre els destinataris reals d’aquestes ajudes al desenvolupament ens emportaríem més d’una sorpresa desagradable. La corrupció endèmica que hi ha instal·lada als països del tercer món es prou coneguda, tan coneguda com ho és la manca d’interès dels que paguen, nosaltres, per posar-hi fi. Qualifico d’endèmica aquesta corrupció per un motiu molt fàcil d’entendre: de gent potencialment corrupte en trobarem arreu, al primer món i al tercer món, però els controls polítics que hi ha establerts al primer món democràtic eviten o si més no dificulten molt que la corrupció potencial esdevingui una realitat. En canvi, al tercer món ens trobem amb carències democràtiques generalitzades que expliquen el que dèiem abans i la pràctica impunitat amb la que actuen els corruptes.

Com a resum final, els pagesos del tercer món i els contribuents del primer món són els grans perjudicats d'aquesta història, mentre que els pagesos del primer món i les elits polítiques i econòmiques del tercer món en són els grans beneficiats. Podríem dir també que els contribuents del primer món som, de rebot i molts cops sense ni saber-ho, els grans supporters econòmics dels mandataris corruptes del tercer món.

Més sobre Sarrià (III)

Em consta que bastants dels lectors d’aquest blog són veïns de Sarrià. Em consta també que la majoria d’aquests lectors sarrianencs no s’han fet encara socis de l’Associació de Veïns de Sarrià. Hem de partir de la base que els interessos particulars dels sarrianencs no només no coincideixen necessàriament amb els interessos generals dels barcelonins sinó que massa sovint són contraposats. Constitueix també tot un símptoma que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat pels partits polítics menys votats a Sarrià, i aquesta circumstància tampoc ajuda gaire a defensar els nostres drets com a sarrianencs. Si volem que els interessos particulars dels sarrianencs siguin defensats, si volem que hi hagi algú que se’n ocupi, encara que sigui amb més bona voluntat que mitjans, i a més que ho faci gratis et amore (tinc entès que els membres de la junta directiva treballen de franc), una de les formes de canalitzar-ho és mitjançant l’Associació. Ara mateix no recordo l’import exacte però la quota anual de soci és força assequible, poc més que simbòlica. El local de l’Associació és al número 4 del conegut carrer Canet; allà hi trobareu tots els detalls que necessiteu sobre les activitats que l’associació porta a terme al llarg de l’any i els serveis que ofereix als associats. En fi, de socis de l’Ajuntament de Barcelona ja em som tots, per obligació, fins i tot aquells que potser, si poguéssim, tornaríem als orígens, a l’status polític d’un Sant Vicenç de Sarrià independent de Barcelona, tal com era fa nou dècades. Si amb tot això no en teniu prou i encara necessiteu un altre argument per decidir-vos, aquest any els associats hem recuperat un vuitanta per cent del que vàrem jugar per la Rifa de Nadal, i no és cap secret que amb això de les rifes quan es comença la bona ratxa mai se sap fins on pot arribar. Som ja bastants però encara no suficients els sarrianencs que hem decidit que si volem que el nostre barri no és deteriori encara més una bona via passa per canalitzar les nostres inquietuds mitjançant l’Associació de Veïns de Sarrià.

Un greu contrast: la liberalització de les importacions del tèxtil xinès i la subvenció escandalosa de l’agricultura europea

Després de les esglaonades reduccions aranzelàries i la desaparició de les quotes a les importacions de productes tèxtils i de confecció de la Xina, ara desapareix a Europa la darrera limitació que encara existia. En els últims tres anys s’ha gaudit encara d’un cert control, d’una mena de quotes, però ara el proteccionisme s’ha acabat. Als països del sud d’Europa on encara hi ha activitat industrial tèxtil, la crisis del sector s’ha anat agreujant fins a fites insospitades. De fet, la liberalització total arriba quan de la crisis estructural de la indústria tèxtil europea aviat no se’n parlarà, degut a la seva practica desaparició. Però no ens enganyem, la crisis no és pas cosa d’aquests darrers anys sinó que va començar fa més de tres dècades, quan de la Xina se’n parlava poc o gens. Ara només estem davant de l’estocada final.

És evident que a Europa el sector tèxtil no desapareixerà doncs com a mercat consumidor és el més important del món. El que està passant és que deixa de ser un sector industrial amb una intensitat de mà d’obra considerable per concentrar-se exclusivament en la vessant comercial i logística del negoci. Dit d’una altra manera potser més entenedora, resulta plenament compatible l’existència de dues multinacionals com ara una Zara gallega i un Mango català amb el fet que Europa es quedi sense cap indústria tèxtil.

A Europa ara és un bon moment per a reflexionar. El plantejament que tots plegats ens hauríem de fer és perquè hi ha una diferència de tracte entre el sector agrícola europeu, fortíssimament subvencionat, i el sector tèxtil que, com a indústria, ara pràcticament desapareix, tant per manca de competitivitat com d’ajuts més o menys encoberts. Com és possible que més del noranta per cent dels europeus que no són pagesos donin per bo el fet que 4 de cada 10 euros del pressupost comunitari serveixin per subvencionar un sector, l’agrícola, que ni tan sols representa el 4% del PIB de l’UE, i molt poc més en termes d’ocupació?

Som conscients que aquestes subvencions i quotes europees van en detriment directe dels països del tercer món que tenen en l’agricultura el seu principal modus vivendi? Som conscients que aquests països no poden exportar els seus productes a l’Europa rica i consumidora degut a que aquí els fem joc brut? Som conscients que amb el pacte de la gana al que els europeus rics sotmetem el tercer món pobre estem cometem una greu injustícia social?

And last but not least, som prou conscients que amb aquestes escandaloses subvencions als privilegiats pagesos europeus, pagades amb uns diners que –i això no s’ha d’oblidar mai- surten de les nostres pròpies butxaques, estem anant també contra els nostres propis interessos com a consumidors? Ja no només com a europeus sinó estrictament en la nostra vessant de consumidors, ens podem continuar permetent tota aquesta disbauxa subvencionadora que sembla no tenir fi?

Uns aclariments sobre “la crosta i el crostó”

Sembla que el meu article d’ahir era potser massa enrevessat i no em vaig saber explicar prou bé. Avui intentaré aclarir-ho una mica. A veure si me’n surto.

Les possibilitats de govern a Catalunya són, al meu entendre, bàsicament dues: un govern de crosta nacionalista a l’entorn de CiU, o un govern de crostó socialista a l’entorn del PSc. Al no ser fàcil que cap d’aquestes llistes assoleixi la majoria absoluta del Parlament, tant l’un com l’altre s’han de buscar uns socis que complementin el seu número de diputats fins a arribar a la xifra màgica de 68.

A les dues darreres eleccions i davant de les dues opcions que tenien, Esquerra va deixar inequívocament clara la seva preferència pel crostò, deixant així de banda la seva faceta crosta que, almenys per història, semblava tenir també. Podien optar, i ho van fer d’aquesta manera. D’això se’n diu dret a decidir.

A l’estat espanyol, quan creuen que la unitat de la pàtria, la seva pàtria, està en perill, sempre pesarà més la crosta nacionalista que, en el cas del PSOE, el seu crostó socialista. La crosta, en aquest cas de nacionalisme espanyol, la porten a sobre tots els partits d’àmbit estatal.

És allò de que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. O bé allò altre de que ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. O també que el catalán, por el mero hecho de serlo, será severamente castigado. O encara més, aquelles grans frases d’en Quevedo: mientras haya catalanes habrá guerra y enemigo; mientras haya un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, habemos de tener enemigo y guerra; etc. Un gran home en Quevedo, si senyor!

Ara s’acosten eleccions, i tothom promet l’oro i el moro. No se us acudeixi pas creure res del que diuen. Quasi tot és mentida. Aquell gran amic de Catalunya que dèiem abans, Francisco de Quevedo, ja ens ho va advertir fa molts anys: nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir.

Resumint, no se sap qui guanyarà les properes eleccions del març però sí se sap que, guanyi qui guany, hi haurà crosta a dojo per a tothom.

La crosta nacionalista i el crostó socialista

En l’àmbit català, la crosta comprèn, bàsicament, CiU. Pel que fa a Esquerra (abans ERC) fins fa uns anys també hi era però ara ni ells mateixos saben on són. De fet sí que ho saben, són els responsables del govern crostó que hi ha ara mateix a Catalunya, govern liderat, no ho oblidem, per un membre destacat de l’executiva del PSOE del carrer Ferraz de Madrid.

El crostó seria la sucursal del PSOE coneguda com a PSc i els seus escolanets, els comunistes i ex, que manen molt més del que els pertocaria pel poc suport polític que tenen. I com s’ha dit abans, ara Esquerra també forma part del crostó.

La resta de les forces parlamentàries, franquícia del PP i Sitadans, quedarien, com si diguéssim, desclassificades, ni crosta ni crostó, però tots plegats tan sols representen el dotze i mig per cent dels diputats del Parlament. Políticament irrellevant.

En l’àmbit del país veí que encara ens tutela la cosa és molt més senzilla o, per a nosaltres, més complicada, segons com es miri. La crosta d’allà són, bàsicament, tots els partits. Tenen majoria absoluta per no parlar d’una quasi unanimitat, circumstància que els permet fer el que els convingui, des de Loapas de tota mena fins a ... no se sap fins on voldran estirar la corda.

El crostó d’allà seria ideològicament més o menys com el d’aquí però en cas d’haver d’optar entre crosta i crostó, els ambivalents tenen molt clar que la crosta comuna és prioritaria, fins i tot si s’ha de deixar de banda el crostó. Antes roja que rota; antes azul que rota. És el que hi ha, ni més ni menys.

"Por ese camino nos dirigimos a la disolución de la democracia" (Cardenal García-Gasco, arquebisbe de València)

Nota prèvia: potser ja us haureu adonat que aquest blog no toca temes religiosos, i avui no farem una excepció. Encara que a primera vista pugui semblar una altra cosa, l’article d’avui és exclusivament polític. No estic gens d’acord amb aquells dirigents polítics tipus Blanco, Llamazares i companyia, que exigeixen als bisbes que rectifiquin els seus discursos. Això és molt poc democràtic. Sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió per a tothom, sense excepcions. Per tant, crec que s’ha de defensar la llibertat d’expressió dels bisbes i també, amb la mateixa fermesa, la llibertat d’expressió dels que es mostren crítics amb els discursos trabucaires dels bisbes. Ras i curt, llibertat d’expressió per a tothom, sí; llibertat de crítica, també; exigència de rectificació, no.

En l’expressió “disolución de la democracia”, utilitzada diumenge passat pel Cardenal Garcia-Gasco, no hi ha cap mena d’equívoc terminològic. A veure si ens entenem, l’últim intent seriós de “disolución de la democracia” va ser el tejerazo del “se sienten, coño; todos al suelo” de fa cinc lustres que, afortunadament per molta gent i dissortadament per a uns pocs, (diuen que) va fracassar.

Potser el cardenal no volia dir el que va dir i només pretenia avisar que, al seu parer, per aquest camí no anem bé. Per fer-ho, però, va utilitzar una expressió gens adient i molt poc afortunada. És per això que, tal com faig en casos similars, he deixat passar una setmana per veure si es produïa alguna mena de rectificació. No només no s’ha produït sinó que l’entorn més proper dels interessats s’hi ha ratificat. Hi tenen tot el dret. Però tant dret té el cardenal a dir-hi la seva com altres a criticar-lo. Faltaria més!

Podria ser, però, que el cardenal i altres com ell volguessin que, en efecte, es produís la “disolución de la democracia”, i tornéssim al sistema anterior on els era molt més fàcil remenar les cireres, no només en els temes estrictament religiosos que afecten als seus feligresos, que ja els pertoquen i ningú els nega, sinó també en els polítics i socials que afecten tothom.

No ens enganyem, el risc de dissolució de la democràcia comença quan els que hem de respectar-la, que som tots, volem fer tasques que no ens pertoquen des del lloc equivocat. Si els bisbes volen que hi hagin unes determinades lleis hi tenen tot el dret: que es presentin a les eleccions i, si tenen el suport necessari, que les facin des del parlament. Si no es volen presentar a les eleccions tenen una altra possibilitat: convèncer la majoria de diputats i encarregar-los que els facin aquesta tasca. Però fora d’aquests circuits no hi veig cap altre camí.

En democràcia un partit polític no pot pretendre imposar tant sí com no les seves tesis a tots els ciutadans. El partit fa la seva oferta política i quan arriben les eleccions aquesta es posa a votació, i qui la vol la compra. Els bisbes tampoc tenen cap dret a imposar les seves tesis a tothom. I tot això al marge de si a la seva manifestació hi van anar 160.000 manifestants (segons El Pais) o “més de dos milions”, segons els organitzadors. Encara que sociològicament la xifra de manifestants és una dada remarcable, políticament és irrellevant. En democràcia el que compten són els vots, no els manifestants.

Aquesta nit passen els Reis!

El ja desaparegut humorista Eugenio sempre començava els seus acudits amb una expressió que es va fer famosa: saben aquel que...

Doncs saben aquel que diu que és un home que té dos fills, un és molt pessimista i l’altre és l’optimisme personificat. Per compensar-ho, els Reis porten un valuós rellotge Rolex d’or i brillants al pessimista, i una tifa de cavall a l’optimista. El seu pare els pregunta què els ha semblat el regal. El pessimista està convençut que els Reis li han portat el típic copywatch, un rellotge falsificat de dotze euros a tot estirar. El pare, llavors, pregunta a l’altre fill què li han portat. I diu: “Un cavall. De moment només tinc la tifa però ara estic buscant el cavall”. (Versió lliure d’un text llegit recentment no recordo on).

Són maneres d’enfocar-ho. Jo també em quedo amb... la tifa.

Per cert, si quan llegiu això encara hi sou a temps i no us fa mandra, us recomano que aquest vespre aneu a veure l’arribada dels Reis a la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia. Com cada any, els tres reis aniran acompanyats per l’entranyable patge Faruk i els seus ajudants, quasi set cents patges més. No us perdeu el recorregut de la cavalcada per la Soledat, la plaça del Rei i la Rambla. No us en penedireu pas; els entesos diuen que és, de lluny, la millor cavalcada de Reis de Catalunya... i part de l’estranger. L’autor d’aquest blog, tot i no ser formalment igualadí, no hi falta mai.

Cap d'Any i televisions

Aquesta carta surt publicada al diari Avui d’avui

Em sap greu que el senyor Rafael Oriol comencés tan malament l'any veient l'infumable programa de TV3. Si li serveix de consol, m'han dit que els programes de les altres cadenes eren per l'estil. Jo, en canvi, vaig començar l'any molt més bé que ell, amb una mesura que pot utilitzar tothom: prescindint de la tele.

Miquel Saumell
Barcelona

Vaga d’autobusos, segona part

La primera part d’ aquest article la trobareu aquí.

Durant els darrers dies de desembre i aquests primers dies de gener a Barcelona estem patint una nova vaga dels conductors d’autobusos urbans de l’empresa municipal TMB. Fins aquí res a dir, el dret de vaga està reconegut per les nostres lleis. Ara bé, en una vaga d’aquestes característiques s’hi solen decretar uns serveis mínims. En aquest cas, la Generalitat estableix que durant les tres primeres hores del matí i les tres darreres hores de la tarda hi ha d’haver el 50% del servei en totes les línies. Alguns il·lusos pensàvem que si es fixen uns serveis mínims és perquè és compleixin. Doncs bé, aquí ja hi podem començar a dir alguna cosa: no cal utilitzar cap calculadora electrònica per adonar-se que els serveis mínims no s’han complert, ni molt menys, en el percentatge decretat. Qui digui el contrari és un mentider.

Per altra banda, tractant-se d’una vaga convocada per uns sindicats que no deixen de ser minoritaris dins de l’empresa TMB, em pregunto com és possible que durant la resta de les hores no cobertes pels serveis mínims no es vegi ni un sol autobús circulant pels carrers de Barcelona. Hem d’entendre que TOTA la plantilla de l’empresa s’ha sumat voluntàriament a la vaga, sense amenaces, sense coaccions? Vol dir això que no hi ha CAP conductor de TMB que aquests dies vulgui treballar?

Ho sento, no m’ho crec. Per començar, en les assemblees on es discuteix i es decideix la continuïtat de la vaga, les votacions es fan sempre a mà alçada; almenys així ens ho mostra la tele. Si això no és votar coaccionat que venga Dios y lo vea. I ho escric expressament en espanyol perquè no deixa de ser també força simptomàtic que l’idioma vehicular d’aquestes assemblees no és precisament el català.

Sempre he tendit a mirar-me amb suspicàcia fenòmens estranys com ara les eleccions a la búlgara, les unanimitats a la cubana i, en definitiva, el pensament únic que tant des de l’esquerra com des de la dreta ens intenten imposar dia sí i dia també, els uns per unes coses i els altres per les oposades, o just a l’inrevés. Doncs bé, no em crec que cap treballador de TMB no vulgui treballar durant la vaga, especialment tenint en compte que aquests senyors estan bastant més ben pagats que la mitjana dels treballadors d’aquest país.

Els responsables de totes aquestes irregularitats són, per part de l’empresa: Jordi Hereu, alcalde de Barcelona; Assumpta Escarp, presidenta de l’empresa; Didac Pestaña, vicepresident executiu; Constantí Serrallonga, conseller delegat, i Ignasi Armengol, director general.

Per part dels treballadors, només m’ha estat possible saber-ne un nom concret: Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa. Els fils d’aquesta vaga els mouen els sindicats minoritaris CGT (que en la seva web s’autodefineixen com a anarcollibertaris) i ACTUB (que en la seva web, amb tantes faltes d’ortografia i sintaxis com feia temps que no veia, ens aclareixen que Barcelona es la capital de la Autonomia de Catalaunya, España). A Barcelona, capital de l’autonomia de Tasta l’ungla, España, estem doncs lligats de mans i peus, en mans d’uns anarcos i d’uns indocumentats que més que treballadors semblen que s’hagin fet els amos de l’empresa. Segueix la kale borroka sindical amb total impunitat.

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

Com ja és habitual amb moltes de les frases brillants que surten en aquest blog, el títol d’avui tampoc és meu; és d’Eugeni d’Ors.

En l’article d’ahir vàrem gastar molta tinta -és un dir-, mentre tothom ens diu que s’ha d’estalviar, que no s’ha de consumir amb excés, ni contaminar tant, i tota la pesca. (Exceptuant tota la pesca, en la resta òbviament hi estic d’acord). Doncs bé, com a primera mesura de l’any, heus aquí que pel capritx d’uns comunistes a partir d’ara, amb el cotxe, no s’han de superar els 80 km/h en determinats trams d’autopista, sota pena de multa, de restar-te punts del permís de conduir i, segons com, de que t’endrecin una temporada a la presó.

(Per cert, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, com que aquest tema el gestionen els comunistes i ara m’estic documentant una mica sobre tot allò de la memòria històrica, potser és convenient recordar que ells, que tant pretenen alliçonar als altres en temes de tota mena, encara no han demanat perdó pels excessos del passat. No he pogut evitar que en escriure la paraula presó em vingués al cap la txeca de Sant Elies, recinte que vaig visitar recentment).

Tornant al tema, jo em crec més els del RACC, i si ells diuen que això dels 80 km/h és una collonada estic segur que déu ser-ho. I a més, si tan demòcrates volem ser, ningú dubte que si el RACC es presentés a unes eleccions recolliria molts més vots que aquells que, més que res per despistar i marejar la perdiu, darrerament es fan dir verds sostenibles i ecologistes.

Ara bé, si l’objectiu de la mesura és només la disminució dels accidents mortals a la carretera, resulta inobjectable que la gravetat i les conseqüències d’un accident de trànsit sempre seran menors a 80 km/h que a 120 km/h. Per aquesta regla del tres, si limitessin la velocitat a 40 km/h els resultats serien encara més espectaculars.

Però dit això, el que tampoc ningú crec que objecti és que per un recorregut de 80 km, a 80 km/h el cotxe contamina durant una hora exacta, a 40 km/h el temps de contaminació és de dues hores, i a 160 km/h contaminaria només durant mitja hora. L’estona durant la qual el cotxe contamina sembla que no l’han tingut massa en compte en decidir aquesta mesura, a todas luces molt poc rumiada. Vaig llegir que a Holanda també ho van provar i en adonar-se’n que els efectes negatius superaven els positius, van tornar a la situació anterior. Diuen que rectificar és de savis però no tothom vol ser-ho.

Alguns propòsits pel 2008

No deixar de caminar, com a mínim, quaranta minuts cada dia.

No practicar cap mena d’esport de competició, ni dels altres, ni apuntar-me al DIR ni a cap altre gimnàs o club esportiu, ni córrer la Jean Bouin, ni la San Silvestre vallecana, ni la de Nova York, ni la marató de Barcelona, ni la mitja marató, ni la cursa d’ElCorteInglés...

No fer cap esforç per intentar convèncer ningú que aquesta opció antisportiva que he adoptat és, per mi, la millor.

No permetre que em facin ofertes telefòniques sinó és en el meu idioma o, si molt m’apuren, en anglès.

No renunciar a fer un viatge a Portugal de tant en tant, entre molts altres motius per no perdre de vista que l’autonomia que molts volem pel nostre país és la de Portugal i no la de Galícia. Una altra de les coses que envejo de Portugal és que allà comencen la setmana fent festa, i no es posen a treballar fins a la segunda-feira; aquí, en canvi, els dilluns, només començar la setmana, ja ens posem a treballar. El matís és important.

No volar amb Iberia ni amb cap de les seves companyies participades. Quan tot això era un monopoli ells no em tractaven bé a mi, i ara jo procuro tornar-m’hi d’aquesta manera. (Tot i això, durant l’any 2007 hi he volat dos cops, quasi per obligació, simplement per manca de transportista alternatiu allà on volia anar).

No renunciar a continuar reclamant els 95 euros més interessos que des de principis de l’any 2006 em deuen els senyors (per dir-ne alguna cosa) d’Orange, per facturació indeguda. Durant el 2007 no me n’he sortit però ja pagaran, ja! I cada dia que passa els interessos van augmentant! I a més, mentrestant, jo no me n’estic de fer-los propaganda sempre que puc.

No deixar de llevar-me d’hora, amb tots els avantatges que això comporta, i alhora no pretendre imposar-ho als altres (entre altres motius, perquè no tindria cap èxit).

No entrar a cap parc temàtic de cap tipus, d’aquí, d’allà o de més enllà, sigui de Disney, o de la Caixa, o dels americans que ara pretenen omplir els Monegros de molts casinos i hotels. Marededéusenyor!

No oblidar-me d’escriure regularment en aquest blog i contestar tots els mails que m’arribin a l’adreça que surt a dalt, tal com ja faig des que aquesta finestra és operativa.

No entrar a cap botiga MediaMarkt mentre no retirin l’eslògan Jo no sóc tonto. Durant el 2007 ja no m’hi han vist el pèl. Ells s’ho perden!

No deixar passar un altre any sense fer un viatge en cotxe per Extremadura. No hi he estat mai i tothom em diu que s’hi ha d’anar, amb calma, sense presses, a la primavera o a la tardor.

No donar el meu vot a cap franquícia, ni marca blanca, ni delegació, ni sucursal de partits de fora. Això no cal explicar-ho; en tot cas els que haurien de justificar el seu vot són els que es decanten per partits forans que, òbviament, defensen interessos forans i, sovint, contraris als nostres.

No parar de seguir preguntant a l’Alcalde de Barcelona per quins set sous... Són tantes coses que ja les anirem veient al llarg de l’any.

No renunciar a reclamar el tren ràpid que realment ens interessa, que no és cap altre que el TGV que ens ha de comunicar, amb més rapidesa que ara, amb l’Europa més endreçada que tenim al nord.

No oblidar-me de llegir els articles dels dies 17 de cada mes del Xavier Sala i Martín, ni les sabatinas del Gregorio Morán, ni els del senyor Trallero (però no tots), ni algun altre que em cridi l’atenció d’aquell diari que ja no és el que era però que, com a grans actius, li queden encara uns pocs articulistes força interessants, i també les esqueles.

No jugar a la Rifa de Nadal, encara que em sembla que hi tornaré a caure com un babau, com sempre em passa. Però és que no toca mai!

No seguir utilitzant el no amb tanta assiduïtat com ho estic fent ara mateix, i intentar donar un gir més positiu als meus articles, encara que només sigui en les formes; el fons, no ens enganyem, és el que és.

No donar cap explicació pel fet que aquesta llista es composi de, precisament, vint propòsits, i no de tretze, o de vuitanta-set, o de dos.

No deixar d’agafar-me la vida amb seriositat, tal com sempre he intentat fer, però sense deixar de banda un cert sentit de l’humor. La combinació d’ambdues actituds crec que és una bona recepta, recomanable per tothom.

L’ordre d’aparició no pressuposa res, és tal qual ha anat sortint.