Corrupció a Bolívia i a altres llocs (2)

En l’article anterior vam situar Bolívia en el context sociopolític de l’Amèrica Llatina. Avui ens centrarem més en el propi país i les seves circumstàncies polítiques.

L’actual president bolivià va accedir al càrrec fa poc més d’un any mitjançant el vot popular i té, per tant, tota la legitimitat democràtica. Si repassem la història de Bolívia s’ha de reconèixer que ens trobem davant d’un cas poc corrent, atípic, quasi una excepció.

El problema sorgeix quan el partit MAS (Movimiento al socialismo) amb el seu líder Evo Morales al capdavant intenten, com a guanyadors de les eleccions, fer una mena de refundació del país d’acord amb els seus legítims interessos polítics. Es troben, però, que per fer-ho és precís modificar la constitució. I per fer els canvis radicals que es proposen necessiten, com en qualsevol país democràtic del món, un quòrum parlamentari mínim que no tenen (2/3 dels diputats electes).

En altres paraules, per tirar endavant les seves propostes el president Morales necessita el suport de part de l’oposició. I l’oposició li diu que nanay, que ells això que proposa el president no ho volen. Més de la meitat del territori (la zona més rica) tampoc ho vol. De raons cadascú té les seves i ara no hi entrarem doncs no és el cas. Ara parlem del respecte que s’ha de tenir per les regles del joc, especialment si es pretén seguir gaudint de credibilitat en els diferents escenaris. Es tracta, per tant, de la credibilitat democràtica que el president Morales pretén mantenir tant a nivell intern (per tenir el país en calma) com en l’escenari internacional (per poder seguir gaudint dels crèdits de les institucions supranacionals).

Davant d’aquesta situació, què fan llavors el president Morales i els seus? D’entrada, no veuen altra alternativa que saltar-se les normes democràtiques a la torera, però alhora assegurant al món que no fan allò que fan per tal d’intentar no perdre els suports que necessiten. A nivell intern (mig país en contra) però també en l’esfera internacional, ningú se’ls creu, com no podria ser d’altra manera.

Els diputats que donen suport al govern posen llavors en marxa una trampa molt matussera. Es reuneixen en una caserna militar i, sense la presència de l’oposició, decideixen tirar endavant la reforma constitucional, sigui com sigui. Com s’ho fan? Doncs establint que el quòrum necessari per modificar la constitució no s’hagi de calcular sobre la totalitat dels diputats escollits pel poble sinó només sobre uns diputats determinats, precisament els reunits en aquella ocasió i vigilats (amenaçats?) per l’exèrcit.

Això ho podem batejar de moltes maneres però el que ningú pot negar és que estem davant d’un fet antidemocràtic en tota regla. Convé recordar que es deixa de banda a la meitat dels diputats elegits democràticament; ni tan sols els permeten fer acte de presència per denunciar-ho. Dit d’una manera més entenedora, la meitat dels bolivians es queden a la pràctica sense els representants que van escollir.

·
És a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia. Evidentment el president Morales i el seu executiu no accepten aquesta lectura que consideren exagerada i contrària als interessos del país.

El nul respecte del president Montilla i l’alcalde Hereu per unes normes democràtiques acceptades quasi a tot arreu

Dijous passat el ple del Parlament de Catalunya va votar en contra del traçat previst d’un túnel que volen fer a Barcelona. Unes setmanes abans havia passat el mateix al plenari de l’ajuntament. Per tant, ha quedat clar que els dipositaris legítims de la voluntat popular, dels catalans en general i dels barcelonins en particular, estan en contra d’aquest túnel tal com està projectat. Aquesta opció ara ja només la defensen els socialistes (amb el seu sempre obedient annex verd), però els hi costa admetre que han quedat en minoria en ambdues institucions.

Ara no toca discutir si la decisió presa és la correcta o no ho és. Resulta evident que per la majoria dels diputats catalans i per la majoria dels regidors de Barcelona sí que ho és. No val l’argument de que fa uns anys s’havia votat una altra cosa. És veritat, sí, però llavors les circumstàncies eren unes i ara són unes altres. Abans era abans i ara és ara. Els representants del poble han decidit ara que donde dije digo, digo Diego. Això pot agradar molt, poc o gens (a mi, particularment, no m’entusiasma), però aquesta majoria s’ha de respectar. La democràcia té avantatges i té inconvenients, però funciona així, a vegades es guanya i a vegades es perd.

El nostre és un món dinàmic on tot evoluciona. Només faltaria que no es pogués canviar d’opinió. Diuen que rectificar és de savis i la majoria de regidors i de diputats ens han demostrat que tenen vocació de savis; almenys s’ho pensen. En una democràcia sense tuteles tot s’hauria de poder modificar. Fins i tot el model d’estat. Fins i tot aquest túnel. Res hauria de ser etern. Alguns volen donar al traçat urbà del tren el mateix tracte inamovible que es dóna a l’institució monàrquica i no és això, companys, no és això. Ni una cosa ni l’altra.

Després de la votació de l’Ajuntament, que l’equip de govern encapçalat per Jordi Hereu va perdre estrepitosament, l’alcalde de Barcelona va declarar que prescindiria de la voluntat majoritària dels regidors barcelonins. I dit això, es va quedar tan ample.

De manera similar, després de la votació al Parlament, que el govern encapçalat per José Montilla també va perdre de manera contundent, el president de la Generalitat va qualificar la votació com un “moviment tàctic de vol gallinaci”, i va afegir que oposar-se a l’obra era “mol poc coherent i poc seriós”. I prenent a l’alcalde Hereu com a model de mestre de demòcrates, va acabar dient que prescindirà de la voluntat majoritària dels diputats catalans, que equival a dir que prescindirà de la voluntat popular.

Tant l’un com l’altre ens estan demostrant el seu nul respecte per les normes democràtiques, i tots dos personatges s’han posat en evidència davant la ciutadania. Si això mateix hagués passat a Itàlia, el govern ja hauria caigut. Romano Prodi, Il professore, els ho podria explicar amb pèls i senyals. Encara ho té fresc.

Jornada de reflexió

D’aquí exactament un mes s’ha d’anar a votar. Qui vulgui, és clar. Anar a votar és recomanable però no és obligatori. La normativa diu que la reflexió s’ha de fer precisament el dia abans d’anar a votar. A mi no m’agrada que em diguin quan haig de fer les coses així que la reflexió la faig avui mateix, no un dia sinó un mes abans de la jornada electoral. Avançar la jornada de reflexió m’evita la contaminació de la campanya electoral. Té també l’avantatge que si veig que amb un dia no en tinc prou ho puc allargar uns quants dies més.

Fa anys que prescindeixo olímpicament de la campanya electoral i ho recomano a tothom. No en tinc cap necessitat, talment com si no existís, i mentalment parlant resulta molt saludable. Crec que no fa cap falta explicar-ne els motius, per massa obvis.

Sempre he votat, ni que fos en blanc. I no ho faig pas per considerar que votar sigui un deure ciutadà i tot allò que és diu de la festa de la democràcia i altres expressions encara més ridícules. Vaig a votar no pas en to festiu sinó per pur interès i convenciment. Quan es parla dels polítics sovint es diu que tots són iguals però a vegades veus molt clar que, tot i semblar-ho, alguns són una mica diferents. La importància del matís. És això el que es vota. I quan no s’hi veu cap diferència ni matis, sempre queda el recurs del vot en blanc, o de quedar-se a casa.

Algun cop, no em fa res reconèixer-ho, fins i tot he votat a la contra: he donat el vot a una llista determinada per dificultar que guanyi aquella altra. Al comentar-ho amb segons qui m’han renyat. Alguns puristes m’han arribat a dir que “això de votar a la contra és poc democràtic”. Sempre els responc que el que és poc democràtic és pontificar sobre quin vot és més o és menys democràtic, i tan amics. (Aprofitant l’avinentesa i seguint la teoria dels puristes, a Cuba tots els vots serien democràtics ja que només hi ha una llista, i un únic candidat per cada càrrec a escollir. Els dirigents cubans diuen sempre que la seva és una democràcia en estat pur. Patria o muerte, venceremos).

Respecte a votar en blanc i al marge del que deia en l’article d’abans d’ahir, fa temps vaig arribar a la conclusió que només beneficia als partits grans i perjudica als petits, i això tampoc m’agrada. Potser reconsideraré la meva postura el dia que la classe política decideixi respectar de veritat els votants que ho fan en blanc, i aquests tinguin també la seva pròpia representació parlamentària (*).

Evidentment no faré públic, i suposo que ningú s’ho esperava, el destí del meu vot, i menys en aquesta pàgina tan concorreguda. Diuen que el vot és secret i això s’ha de respectar. El que faig sempre que ho considero convenient és dir a quin partit no donaré el meu vot, i qui llegeixi regularment aquest blog ho ha pogut comprovar més d’un cop. De moment deixem-ho aquí, i seguim reflexionant sense presses. Tenim un mes per endavant.

(*) Deixant vuits els escons corresponents al percentatge del vot en blanc. Exemple: parlament espanyol, amb 350 escons per adjudicar. Imaginem un 12% de vot en blanc = 42 escons que no s’ocuparien, 42 diputats menys, 42 sous i altres benèfiques de tota mena que ens estalviaríem. Conec almenys un partit, Escons Insubmisos (tenen una web mig endormiscada, i un blog més despert), que porta aquesta reivindicació com a principal proposta política. Algun partit més s’hi apuntaria a legislar en aquest sentit? Algun altre partit estaria disposat a promoure una llei que protegeixi el creixent numero de votants que ho fan en blanc?

Un sorollet

El cotxe que teníem abans ja ens havia fet més de cent noranta mil quilòmetres i començava a fer una mica el tonto, petiteses, res important, però quan havíem d’anar una mica lluny començàvem a pensar que potser ens deixaria tirats, que si hauríem d’avisar al RACC (això sí que és un gran negoci, en parlarem algun dia), que si naps, que si cols.

Per no allargar-ho, ens va semblar que era el moment de canviar de cotxe. Estàvem satisfets amb el servei postvenda del concessionari i ens va semblar que el més lògic era repetir, així que vam anar a la botiga on havíem comprat el cotxe vell i em vam demanar un altre d’igual, del mateix fabricant, mateix color, mateixa capacitat, etc., però nou de trinca.

Va ser una mica frustrant assabentar-nos que el nostre cotxe ja no es fabricava, que la marca havia canviat de nom (raons de marketing ens van dir), que el color que volíem no el tenien disponible (resulta que els cotxes blancs són més barats que els metal·litzats, i ara les botigues només en tenen de metal·litzats), el número de cilindres havia augmentat (abans quatre, ara sis), la tapisseria tèxtil no era possible ni pagant algun petit sobrepreu (segueixo pensant que una tapisseria de pell al calorós sud d’Europa és un error), i tot això a banda d’una sèrie de millores i extres que no necessitàvem per res.

Però el venedor era bo (era la mateixa persona que ens havia venut el cotxe anterior) i vam acabar comprant -convençuts- el cotxe que ell ens volia vendre. A canvi d’això li vam regatejar una mica el preu fins que ens vam posar d’acord. Un parell de dies més tard vam deixar el cotxe vell al concessionari i ens vam emportar el nou.

D’això en fa set mesos. El cotxe va perfecte, tot són millores respecte al cotxe anterior. Ens hem acostumat als nous extres i ara quasi ens costa d’entendre com és que abans podíem prescindir d’uns accessoris i mecanismes que ara ens semblen imprescindibles. Per aquesta banda res a dir, estem raonablement satisfets, si més no igual de satisfets que amb el cotxe que teníem abans.

Hi ha, però, un petit problema. El cotxe ens fa un sorollet que sembla venir de la zona davantera esquerra, i que només se sent en llocs molt silenciosos i circulant a menys de vuit quilometres per hora. Per sobre d’aquesta velocitat el sorollet desapareix. Hem portat el cotxe al taller uns deu cops. Ens han canviat totes les peces canviables, però el sorollet no desapareix. Els del taller ens diuen que el sorollet no saben d’on ve però que podem anar tranquils, que no hi ha el més mínim perill. Aviat l’haurem de portar a la primera revisió (quinze mil quilometres) i s’ho tornaran a mirar.

La nostra tranquil·litat respecte a la seguretat del cotxe és raonable, però sempre ens queda la pregunta del milió, pregunta que evidentment els del concessionari tampoc semblen estar capacitats per contestar-nos: si sobre l’origen del sorollet ells no en tenen ni idea, com poden assegurar-nos que podem circular tranquils, que no hi ha cap mena de perill?

(Originalment aquí hi havia un paràgraf que lligava aquesta historieta banal amb la política, els partits, els candidats nomenats digitalment i la campanya electoral. Una mena de moraleja. Però finalment m’he decidit a suprimir-lo per tal de donar-nos tots plegats una mica de descans polític, que ja toca. Demà, però, hi tornaré).

El maltractat vot en blanc

S’ha posat de moda. Tothom en parla. Ara ja el comencen a recomanar fins i tot alguns polítics molt honorables. Hi ha gent que hi està a favor, altres que hi estan en contra, i la majoria silenciosa, com sempre, passant olímpicament de tot, i també del vot en blanc.

La meva teoria particular sobre el vot en blanc sé que no agrada gens als partits polítics amb representació parlamentaria, i especialment no agrada als grans partits. Per entendre’ns, grans en número de vots, no en altres aspectes en els que més aviat els hauríem de considerar de cal justet. No els hi agrada tot i saber que no tenen raó.

Partim de la base de que en unes eleccions el percentatge total de vots vàlids inclou també el vot en blanc (no així el vot nul). Llavors, si el vot en blanc és vàlid, per què no se li reconeix la representació parlamentària que li pertoca? Com es justifica que es compti el vot en blanc als efectes de fixar el total dels vots vàlids emesos (base que serveix per poder establir després la xifra mínima de vots necessària per accedir al escó), i alhora que aquests vots no tinguin cap representació al parlament? Això és més que un error, és una mancança democràtica.

Diuen que una gran majoria dels que voten en blanc ho fan perquè, per una banda, creuen en la democràcia, creuen en aquest sistema, però per altra banda no tenen una mínima confiança en cap dels partits que es presenten a les eleccions. En aquest sentit, el vot en blanc ve a ser un vot a favor del sistema democràtic i alhora un vot en contra de tots els partits que es presenten a les eleccions. Això no és contradictori ni menys encara passota; tinc la impressió que el vot en blanc acostuma a ser un vot més rumiat que els altres.

Però què passa a la pràctica amb el vot en blanc, el vot d’aquells que no el volen donar a cap partit en concret? Doncs passa justament el contrari del que pretén qui l’emet, passa el que no hauria de passar. El vot en blanc se’l reparteixen proporcionalment els partits amb representació parlamentària, aquells als que expressament no se’ls volia beneficiar amb el vot. Ve a ser allò de que si no vols caldo, dues tasses. I això, a banda de ser molt injust és una imperfecció de la democràcia que ja s’hauria d’haver resolt fa temps.

Per acabar-ho d’arreglar resulta que qualsevol vot és secret menys el vot en blanc. La normativa diu que és el president de la taula qui ha de dipositar el sobre tancat del votant dins l’urna. La normativa diu també que per considerar-se vot en blanc el sobre no ha de contenir cap paper. Si s’hi posa un paper en blanc (com fan en alguns països més endreçats que el nostre) aquí això es considera un vot nul. Qualsevol persona amb un mínim de tacte sap diferenciar si el sobre és ple o és vuit. Si el sobre és ple, el president no sap quina llista hi ha a dins. És un vot secret. Si el sobre és buit, el president sap que la persona que té al davant està votant en blanc. No és un vot secret.

Així doncs queda clar que el vot en blanc no és secret, i a més se’n fa d’ell un ús incorrecte i, sovint, contrari a la voluntat de l’elector. Demà passat dissabte, jornada de reflexió, explicaré el que al meu entendre s’hauria de fer amb el vot en blanc si hi hagués voluntat política de respectar la voluntat del votant.

Eslovènia i Catalunya

Avui no estic massa inspirat i no se m’acut què puc comentar. Sempre he sentit a dir que, en cas de dubte, més val callar. De fet, de coses per explicar sempre n’hi han, però ara mateix tampoc sabria quina triar. Hi ha dies que aquestes coses passen, la inspiració no és inesgotable ni continuada en el temps, almenys no ho és la meva. Així doncs, a falta de pan..., avui suggereixo que feu un clic aquí, on es parla d’Eslovènia i també, encara que una mica de passada, de Catalunya. De la seriositat de l’autor de l’article en dono fe, com els notaris, i no cal dir que compto amb el seu permís per reproduir-lo aquí.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (1)

L’altre dia parlàvem dels nous governs d’esquerres que s’estan instal·lant darrerament a l’Amèrica Central i del Sud (Nicaragua, Veneçuela, Equador, Bolívia, ...), i vam acabar centrant la conversa en Bolívia i els seus actuals dirigents liderats pel senyor Evo Morales. D’entrada, haig d’aclarir que encara que he visitat aquell continent diverses vegades a Bolívia no hi he estat mai, tot i que durant uns anys hi vaig mantenir relacions comercials. Des de fa dècades segueixo amb interès la situació política de l’Amèrica del Sud en general i també la de Bolívia i altres països en particular. Per tant, tot i no haver trepitjat encara aquell país crec que també en sé alguna cosa.

Des de la seva independència, Bolívia ha tingut la gran desgràcia d’estar governada per dirigents corruptes de tota mena, molts d’ells militars i de dretes. Una bona part dels presidents bolivians ha accedit al càrrec mitjançant un cop d’estat més o menys cruent. Crec haver llegit que considerant el conjunt del segle XX, Bolívia té el record mundial de poca duració dels seus governs i, com a conseqüència, és el país que ha tingut més canvis de govern del món. Tot un símptoma de qualsevol cosa menys d’estabilitat. Això són fets constatats.

La continuada inestabilitat política boliviana ha portat una corrupció governamental més o menys generalitzada. Acostuma a ser sempre així; com més dictadura, més facilitats sorgeixen per a la corrupció, i com més democràcia, estabilitat política i control parlamentari, menys possibilitats tenen els corruptes. El resultat de tot això és que Bolívia és conegut com un país corrupte, un més dels molts que hi ha, com si la corrupció s’hi hagués instal·lat a dins. Personalment no hi estic massa d’acord, els països no són mai corruptes, en tot cas ho són els seus dirigents. Però si hi ha tantes facilitats com en el cas de Bolívia els corruptes surten com a bolets, i llavors sovint resulta difícil diferenciar el país dels seus dirigents.

No ho justifico però puc entendre que per a la vella esquerra intel·lectual europea ha de ser frustrant veure que quan els seus arriben al poder als països sud-americans, els nous dirigents acaben actuant de forma molt similar a la dels seus antecessors de dretes. Puc entendre però no justificar que aquests sectors es resisteixin a acceptar la dura realitat. És aquesta la justificació que tenen per seguir defensant (darrerament amb la boca més petita) el règim comunista cubà, que d’aquí menys d’un any celebrarà el seu primer cinquantenari de presència continuada a l’illa. Són també aquests sectors els que fins fa pocs dies justificaven els excessos de tota mena de l’impresentable militar que regeix ara Veneçuela. O els que es van alegrar quan el corrupte Daniel Ortega va recuperar el poder a Nicaragua després de la piñata revolucionària de no fa massa anys, i de la que a Europa ja quasi no se’n parla. Són els mateixos que tapant-se els ulls encara intenten justificar la gran mentida que hi ha a l’entorn de la novel·la que ens va explicar la Rigoberta Menchú, i que li va representar el Premi Nobel de la Pau, ja totalment desprestigiat molt abans que li fos concedit a la senyora Menchú. Els seus conciutadans, però, van demostrar la seva intel·ligència i la van clissar aviat. La van castigar de la manera més democràtica que hi ha: no votant-la quan es va presentar a les darreres eleccions guatemalenques.

Dos joves catalans: la Najat i el Bojan

Per a mi, la notícia cultural del mes de gener és que la catalana Najat el Hachmi Buhhu ha resultat guanyadora del Premi de Novel·la Ramon Llull, per la seva obra “L’últim patriarca”. Amb 90.000 euros, és el premi més ben dotat en llengua catalana. Segons va explicar el secretari del jurat, Carlos Pujol, persona que conec de fa anys i em mereix confiança i respecte, la decisió va ser presa per unanimitat i amb tot mereixement.

La Najat va néixer a Nador (Marroc) i als vuit anys va arribar a Catalunya, concretament a Vic, evidentment sense saber ni un borrall de català. El seu idioma matern és l’amazic en la seva varietat rifenya. Vull dir que la Najat, de petita, no parlava l’àrab. Potser convé recordar que al Marroc no tothom té l’àrab com a llengua materna.

Ve a ser una situació similar a la nostra doncs a Catalunya no tothom té l’espanyol com a llengua materna. Alguns catalans tenen el català o la varietat rifenya de l’amazic com a llengua materna, un fet que no exclou que molts catalans parlin també l’anglès i el francès, i fins i tot l’espanyol i altres llengües. Entre altres idiomes, la Najat també parla l’àrab doncs va estudiar Filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Catalunya conèixer idiomes no és una excepció ni una extravagància; és una cosa normal, o hauria de ser-ho. El que no és gens normal és que hi hagi gent que viu a Catalunya des de fa 10, 20, 30, 40, 50 o més anys i encara pretenguin no entendre l’idioma d’aquí ni vulguin parlar-lo. Hi tenen dret, sí, però aquestes actituds de normals no en tenen res.

El mateix dia que es va fer públic l’important premi de la Najat, es va fer públic també que un altre català, Bojan Krkic, futbolista dels bons segons diuen, sembla ser que serà convocat per a un partit de futbol amistós. La convocatòria li ha fet arribar un senyor que treballa d’entrenador de futbol i que deu ser molt savi ja que se’l coneix com a el sabio de Hortaleza. La notícia esportiva sobre el Bojan no es limita a la convocatòria en si mateixa sinó que s’hi afegeix que podria ser que fins i tot el deixessin jugar uns minuts.

Vista l’exagerada cobertura que la premsa ha donat d’aquesta darrera notícia, se m’ha acudit una pregunta: és propi d’un país normal que la segona notícia, la del Bojan, hagi tingut molt més ressò mediàtic (i no només a la premsa esportiva) que la primera, la de la Najat? Crec que no i, per tant, crec que no vivim en un país normal. Quelcom grinyola, quelcom ens falla. I dit això, felicitats Najat! I també, per què no, felicitats Bojan, però a un altre nivell, of course.

“Aquí hay tomate” com a excusa

M’he interessat per un programet de la sobretaula dels migdies de Telecinco anomenat Aquí hay tomate a partir del fet que aquesta setmana tothom n’ha parlat. Quan dic tothom vull dir que els diaris n’anaven plens, les ràdios, les teles, les tertúlies de tota mena, i també el poble, la gent del carrer. Es veu que feia alguns anys que aquest programet s’emetia i ara s’ha decidit donar-lo per acabat. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol, i Telecinco és una empresa privada.

Per tal de poder escriure alguna cosa sobre aquest programet em vaig proposar mirar-me’n un de sencer, i posats a triar-lo vaig escollir el d’ahir divendres, que era l’últim abans de desaparèixer. El vaig veure sencer, des de quarts de quatre fins a les cinc tocades que va acabar, si be haig de dir que ho vaig combinar amb la lectura d’un llibre.

Admetre la meva més absoluta ignorància sobre els programes televisius és una obvietat. No m’interessen gens. Abans encara em mirava els noticiaris però des que vaig agafar l’hàbit d’assabentar-me del que passa mitjançant internet, per a mi la tele ha perdut quasi tot l’interès. Ara em miro els noticiaris amb ulls crítics, com a fenomen sociològic, i m’agrada comparar els diferents tractaments que uns i altres donen a la mateixa notícia, les prioritats informatives de cada canal i coses per l’estil.

Per posar només un exemple nostrat, fa un parell de dies TV3 la d’ells obria tots els seus noticiaris informant-nos d’una nova política del Departament de Salut. Consisteix en que a les màquines expenedores dels instituts hi hauran pomes i entrepans en lloc de donetes i xuxes. Per demostrar-ho, es veia a la Honorable Consellera Marina Geli com ens posava hàbilment una moneda a la màquina expenedora, i com tot seguit ens treia amb cara de satisfacció una poma vermella embolicada en plàstic transparent. Allò era, per a ells, la noticia del dia. Prioritats se’n diu d’això. La diferència amb Telecinco és que la d’ells la paguem nosaltres.

Hi ha noticiaris de certes cadenes que, ara en versió televisiva, són calcats als que sortien abans a la revista El caso (assassinats, violacions, robatoris i derivats de tota mena). Em costa d’entendre com hi ha gent que se’ls mira i encabat es pensa que ja sap el que passa pel món. Després surt la gent que surt, cada cop més alienada, i passa el que passa.

Veig que se m’acaba l’espai i encara no he dit res del programet. Ho he fet expressament (ja ho dic al títol, “com a excusa”) i és que, amb tota franquesa, no sé què dir. El programet em va deixar tan indiferent com si hagués anat a un míting del PPSOEIUERCiU. No sóc cap expert en la matèria però segurament la clientela d’ambdós espectacles ve a ser més o menys la mateixa.

Tan sols una curiositat que he sentit aquesta setmana sobre el Aquí hay tomate. Es veu que l’autor d’aquesta frase és en Josep Maria Espinás (abans a l’Avui, ara a El Periódico). Diuen que se la va inventar quan treballava per a una agència de publicitat i li van encarregar que fes la campanya publicitària d’una salsa de tomàquet.

“L’elisir d’amore”

Aquest és el títol d’una òpera còmica en dos actes estrenada al Teatro della Canobbiana de Milà el 12 de maig de l’any 1832. Des de llavors ha plogut molt però a pesar de tota l’aigua caiguda aquesta òpera encara es representa amb el mateix èxit que el dia de l’estrena.

L’autor de la música és Gaetano Donizetti (1797-1848) i el llibret és de Felice Romani, basat en el llibret Le philetre d’Eugène Scribe. Hi destaca la coneguda ària per a tenor Una furtiva lagrima. Etc. etc. etc. Si a més els artistes que la representen són bons i el dia de la representació els surt una feina d’allò que se’n diu rodona i, per acabar d’arrodonir-ho, tens la sort de conèixer personalment algun dels que canten a l’escenari, amb tots aquests antecedents hi ha pràcticament garantia absoluta d’èxit.

Hi vàrem anar l’altre dia i, en efecte, va ser tot un èxit de públic i crítica. Teatre ple a vessar i gent que es va quedar fora sense poder-hi entrar. Llargs aplaudiments al acabar i tota la pesca.

Doncs com pot ser que amb tots aquests ingredients tan positius i altres que no s’expliquen per falta d’espai, a mi segueixi sense agradar-me l’òpera? Cada cop que he anat a l’òpera surto fent-me la mateixa pregunta. I no és que no m’agradi gaire, és que aquest gènere no m’agrada gens. Per més que busco no hi trobo el què. Algun cop ja he explicat que la meva cultura musical tendeix a zero, i penso que, en el fons, deu ser això. Mancances culturals, no és pot tenir tot.

Quelqu'un m'a dit (2)

L’article de fa un mes que parlava de l’auditoria de comptes de la Unió Europea també el vaig fer arribar a determinats despatxos per tal de veure com es reaccionava davant del que, almenys per mi, representava un escàndol sobre com s’administren els diners de l’UE, els nostres diners. En van ser destinataris polítics i periodistes teòricament força coneixedors d’aquests temes. S’ha de dir que quasi tothom s’ho va treure de sobre amb una excusa o una altra, amb més o menys elegància. Alguns personatges ni tan sols van considerar oportú acusar-ne rebut; constato que d’aquests personatges cada cop n’hi ha més. Són aquells que apliquen la màxima de que qui no fa res no s’equivoca mai, i no són conscients de que les persones també es poden equivocar per omissió i, de fet, en el món de la política això passa sovint.

Hi ha una excepció: l’Oficina de la Comissió Europea a Barcelona va tenir la amabilitat de fer-me arribar un extens escrit explicatiu, amb un annex de tres-centes pàgines del Tribunal de Comptes Europeu, de setembre de 2007, titulat “Informe Anual sobre la ejecución presupuestaria relativo al ejercicio 2006, acompañado de las respuestas de las instituciones”. S’agraeix el detall i l’interès dels responsables d’aquesta oficina.

Encara que òbviament es tracta d’un document ple de tecnicismes de tota mena, he fet dues coses: me l’he llegit, tot i que alguns capítols una mica en diagonal, i l’he fet arribar a gent més entesa que jo per tal de poder contrastar opinions.

De l’informe dels auditors se’n poden treure conclusions de tota mena. Vull dir que qui hi vulgui trobar elements positius de ben segur que els trobarà, i qui en vulgui trobar de negatius també. Així, per una banda, els auditors ens diuen que la situació va millorant, amb el que ens podem imaginar com devia anar tot això en anys anteriors. Però per altra banda, els auditors fan una quantitat de salvetats molt remarcable, i deixen sobre la taula dubtes de tota mena, constatant la baixa qualitat del control intern dels diversos organismes de l’UE.

Una conclusió fàcil que es pot treure per part de qualsevol persona amb uns mínims coneixements del tema és que si l’UE fos una empresa privada i es presentés amb aquest informe d’auditoria per demanar la cotització de les seves accions en qualsevol de les borses de valors del primer món (Londres, Nova York, etc.), de ben segur que no se’n sortiria. Això sol ja és força significatiu de per on van els trets.

També resulta decebedor veure com des de la representació de l’UE a Barcelona s’intenten justificar les irregularitats detallades en l’article anterior i moltes altres, que l’informe dels auditors no fa altra cosa que confirmar. Els sembla que apel·lant a la important xifra del pressupost i a la complexitat dels organismes europeus ja n’hi ha prou com a justificació. Si es comparés el pressupost de l’UE amb el d’empreses importants del món veuríem que estem parlant de magnituds i organigrames similars, o potser encara de més complexitat en el cas de certes empreses. Resulta impensable imaginar que algun directiu d’aquestes empreses intentés justificar amb els mateixos pobres arguments situacions irregulars com les que es constaten a l’UE.

La reflexió final que se’n pot fer de tot això la deixo en mans d’un amic meu, economista, doncs coincideixo fil per randa amb el seu diagnòstic:

“Els polítics i els que viuen al seu entorn tenen un grau de rigor ínfim en la seva tasca. Gràcies a Deu en la majoria d'altres activitats s'aplica un grau més alt d’escrupolositat, detall, minuciositat i en definitiva professionalitat que a la política. Si tots fóssim com ells t'imagines com aniria la societat? T'imagines com s'aguantarien les cases si els arquitectes tinguessin el mateix rigor, o com volarien els avions si els enginyers aeronàutics fossin com els polítics, o els curtcircuits que hi hauria si ho fossin els electricistes, o qualsevol altre professió?”

L’anglès com a única llengua vehicular (*)

Contràriament al que algú hagi pogut pensar en llegir el títol d’aquest article, avui no parlarem de l’escola, ni dels alumnes, ni dels mestres. Avui tractarem d’un tema que, aquest sí, ens afecta a tots, si més no afecta les nostres butxaques.

Els fets i les circumstancies. Divendres i dissabte de la setmana passada vaig participar en la reunió general (general meeting) dels membres d’una agrupació europea d’interès econòmic que va tenir lloc a Barcelona. Els participants eren una seixantena de persones originàries d’una vintena de països europeus, cadascun amb la seva llengua pròpia.

(Simplificant-ho potser un pèl massa però per tal de fer-ho més entenedor, podríem dir que aquesta trobada vindria a ser l’equivalent d’una reunió habitual de la Unió Europea, o d’una sessió del Parlament d’Estrasburg, però òbviament a més petita escala).

Tornem a l’exemple. L’única llengua utilitzada durant totes les sessions oficials i altres actes socials i lúdics de la trobada va ser l’anglès. Els traductors contractats per la trobada: zero. El cost de les traduccions de tota la documentació generada a la vintena de llengües de les persones participants a la reunió: zero.

I ara anem a les preguntes innocents que es fa un il·lús com l’autor d’aquest blog. Algun dia es podrà prendre en consideració aquest exemple d’uns particulars per tal de posar-lo en pràctica a l’UE? En aquest sentit, algun partit polític amb representació parlamentària a Estrasburg estaria disposat a començar a posar fil a l’agulla?

Al marge dels diners, molts diners, que els europeus ens estalviaríem en sous i dietes de traductors, un estalvi gens menyspreable, quins altres avantatges hi haurien respecte al sistema actual que tenen establert a l’UE de multitraduccions orals i escrites? Doncs, com a mínim, molta més agilitat. I quins inconvenients es presentarien? Pels contribuents europeus, cap ni un. Alguns polítics, això sí, potser es quedarien sense feina però... algú els trobaria a faltar?

Queda el nombrós exèrcit de traductors, en sóc conscient. Els bons, professionalment parlant, es resituarien aviat, i els altres potser s’haurien de buscar la vida amb una altra activitat. És a dir, passaria exactament el mateix que passa cada dia quan una empresa tanca portes i plega per no tornar a obrir.

(*) llengua vehicular: llengua de comunicació entre parlants de llengües maternes diferents.

“Pocos han hecho más por Cataluña que yo” (Manuel Pizarro, antic president d’Endesa)

Aquesta lapidaria frase constituïa abans d’ahir diumenge l’eix central de la portada de LV. Si en lloc de haver-la pronunciat una persona habitualment moderada en els seus gestos i expressions, i alhora gens pagada de si mateixa, ho hagués fet qualsevol arreplegat, potser hagués dit “ningú ha fet més que jo per Catalunya”, i s’hagués quedat tan ample. Però no és el cas, el senyor Pizarro creu mesurar molt bé les seves paraules.

Don Manuel, home conegut per la moderació en el llenguatge, ha encetat la seva particular precampanya electoral a Catalunya amb la humilitat que el caracteritza. Ho dic seriosament, penso que el senyor Pizarro es creu allò que va declarar a LV. No sent la veritat una característica massa estesa entre els polítics, i menys encara davant d’unes eleccions, sempre he cregut que la ciutadania hauria d’agrair la franquesa de la gent com el senyor Pizarro. Votar-los tampoc els votarem pel que diguin o deixin de dir durant la campanya electoral, altrament coneguda com l’olimpíada dels disbarats dialèctics o el concurs de a veure qui la diu més grossa. Però coneixent les expansions dialèctiques dels polítics potser sabrem millor de quin peu calcen aquells que pretenen governar-nos durant els propers quatre anys.

De totes maneres i tornant a la frase del senyor Pizarro, què deu voler dir “pocos” per a ell? Per arrodonir la seva frase de diumenge i optar a fer “el pleno al 15” del surrealisme amb tot mereixement, el senyor Pizarro ens hauria d’aclarir què és el que ell entén amb el terme “pocos”.

Però abans de que ell mateix ens ho aclareixi, m’atreveixo a fer-ne una interpretació. El senyor Pizarro era el president d’Endesa quan es va produir la famosa opa catalana. La seva actitud al capdavant de l’empresa va beneficiar, i molt, als seus accionistes, entre ells el propi senyor Pizarro. I un cop beneficiats els accionistes amb ell mateix al capdavant, l’home es va confondre, al meu parer interessadament, i va considerar el món privat d’Endesa com si allò fos el conjunt de Catalunya, i els accionistes catalans d’Endesa com si fossin el conjunt dels catalans. I a partir d’aquí ens va deixar anar la frase que encapçala aquest article.

La realitat és una mica diferent. Els accionistes catalans d’Endesa, que constitueixen una minoria molt minoritària entre els set milions de catalans, li han d’estar molt agraïts, és veritat, i s’haurien d’empadronar a corre-cuita a Madrid per poder-lo votar a ell en senyal d’agraïment per la seva gestió. La resta de catalans, molts d’ells precisament clients captius d’Endesa, crec que no tenim, des de la nostra vessant de clients, cap motiu d’agraïment envers el senyor Pizarro; més aviat al contrari.

Provocacions als mitjans (i 2)

Seguint amb el que dèiem abans d’ahir, fa uns dies en Sala i Martín, després de qüestionar alguns aspectes relacionats amb el reciclatge de la brossa, va acabar així el seu article de LV:

“Antes de que el establishment de la corrección política me condene a la pira purificadora, déjenme clarificar que no estoy sugiriendo que la gente no tenga derecho a reciclar. La gente tiene derecho a practicar los rituales que crean que mejor les acercan a sus dioses, sean éstos cristianos, musulmanes, paganos o medioambientales. Lo que es inaceptable es que alguna de estas religiones nos obligue a los infieles a participar en sus liturgias simplemente porque no creemos en ellas. Garantizar nuestra libertad manteniendo la separación entre estado e iglesia (y eso incluye a la iglesia medioambientalista) es mucho más importante para nuestro bienestar que la separación de la basura.”

També fa pocs dies i en un estil totalment diferent, en Sostres va deixar-nos la seva particular definició de la ciutat de Barcelona:

“Barcelona és un transsexual que va en bicicleta a una manifestació contra la guerra, i que pel camí es pixa i es caga enmig del carrer i si va a l’Ajuntament li donen gratis el paper de vàter.” Per cert, un dels seus lectors li va contestar: "Sostres, és pitjor del que dius: a l'Ajuntament ni tan sols li donen paper de vàter, que s'han de tallar molts arbres per fer-lo".

La meva contribució al tema d’avui es limita a reproduir les provocacions del Xavier Sala i Martín i del Salvador Sostres. Cadascuna en el seu estil, crec que són més que suficients.

Abans d'acabar, em ve de gust aclarir un parell de coses: 1) que tot i no estar-hi al cent per cent d’acord, a casa reciclem la brossa seguint les normes del nostre ajuntament; 2) que per Barcelona ens movem bàsicament a peu i en transport públic, a vegades en vehicle privat a motor, però mai en bici.

Provocacions als mitjans (1)

M’agraden els escriptors provocadors, els escriptors que utilitzen els seus coneixements i la necessària habilitat per provocar el lector i deixar-li alguns interrogants. Aquest és un dels molts motius pels que procuro no perdre’m mai els articles mensuals de Xavier Sala i Martín a LV. Et fan qüestionar coses que reben un tractament normalment oposat per part de la gran majoria dels opinadors, i t’ho raona amb arguments tan sòlids i contundents que sovint et fan replantejar temes que creies inqüestionables i superats.

A un nivell molt diferent, el provocador per excel·lència del diari Avui és en Salvador Sostres, que hi escriu un article cada dia; també ho fa quasi diàriament a la seva pròpia pàgina web. Són articles curts, sovint polèmics i quasi sempre provocadors.

El Periódico no l’acostumo a llegir mai i, per tant, ignoro si també té el seu propi provocador de capçalera. Aquest periòdic no l’he vist mai com un diari normal sinó com una mena d’introductor dels diaris gratuïts que han anat apareixent després com a bolets. Pel que veig al quiosc, darrerament potser el més provocador són les seves trencadores portades.

Provocar, però no necessàriament en un sentit negatiu (encara que de vegades sí), també ho entenc com una manera de qüestionar molt seriosament actituds i situacions que potser no se t’havien acudit abans, a vegades per pura ignorància.

(La segona part d’aquest article la deixarem per demà passat, dilluns. A partir d’ara i després de més de quatre mesos treballant ininterrompudament tots els dies de la setmana, l’autor d’aquest blog es prendrà el diumenge com a dia de descans, crec que molt merescudament. Domingo cerrado por descanso del personal).

El principal risc que té Catalunya

Contràriament al que va dir el conseller Saura, crec que el principal risc que té avui Catalunya no és, precisament, que hi hagi un atemptat terrorista islàmic. Almenys aquesta no és la meva percepció. El risc fa temps que el correm, ho sabem, és evident, i qualsevol risc potencial sempre es pot acabar convertint en una realitat. En tot cas, veurem en què queda finalment tot això de les detencions del barri del Raval de Barcelona. Recordant antecedents recents d’altres detencions similars, hi ha motius per posar-hi més d’un interrogant. No s’ha d’oblidar, però, que serà finalment un altre jutge qui dirà si els detinguts són delinqüents o no ho són. Vull dir que, per a mi, el que ara ens pugui dir la policia, el jutge, el ministre espanyol o el conseller català és relatiu, poc rellevant.

Mentrestant, i per allò de la presumpció d’innocència que en alguns casos tenim tendència a deixar de banda i en altres la posem sempre com a inqüestionable bandera democràtica, s’ha de recordar que tots els detinguts son innocents. Fins i tot és innocent aquell senyor gran que fa quasi quaranta anys que viu a Barcelona i que és propietari d’una fleca, tot i que per algun motiu que se m’escapa però que segur que deu existir, les teles ens passen la seva detenció d’una manera tan repetitiva que fa sospitar.

Dit això, un dels principals riscos que té avui Catalunya és tenir-lo a ell, a en Saura, sempre en companyia de les seves demostrada incompetència i excessiva loquacitat, ocupant ara la conselleria d’Interior, i abans la de Relacions Institucionals i Participació. No falla, cosa que ha tocat, cosa que ha espatllat. Cosa que declara avui, cosa que rectifica demà. Algú seria capaç de enumerar un parell d’actuacions d’en Saura, positives per la societat, que hagi fet aquest home des que en Maragall el va nomenar conseller? La participació, potser, que des que va caure a les seves mans no ha fet més que baixar, elecció rere elecció? El lamentable bus de l’Estatut que ja quasi ningú recorda? Els repetits excessos dels mossos en certes casernes? Tal vegada la memòria històrica sectàriament manipulada? La lamentable gestió policial de la recent manifestació d’antisistemes per la Via Laietana? Potser el límit dels 80 per hora que encara contamina més que abans? L’afer del kubotan, aquell punxó il·legal usat per alguns mossos? Aquí no hi ha cap risc, el que hi ha són evidencies repetides de mala gestió.

Hong Kong, Macao, Barcelona

A mitjans dels vuitanta vaig començar a anar a Hong Kong regularment. No ho he comptat però hi dec haver estat unes quinze vegades. Aclareixo que hi vaig per motius professionals doncs sóc de l’opinió que si un hi va de vacances amb un cop en té ben bé prou. Altres països són per repetir però no és pas el cas d’aquell peculiar territori.

Allà mana el dòlar, concretament el Hong Kong Dollar, moneda molt apreciada i que no ha canviat amb el nou status polític del territori, vigent des de 1997. A HK tothom va al que aquí en diem a la pela, que allà ho deuen dir d’una altra manera però amb el mateix sentit que s’hi dóna aquí, si bé molt més exagerat encara. HK és el capitalisme per antonomàsia. Això ja passava abans, quan els hongkonesos eren súbdits de la Reina d’Anglaterra, i tot va seguir igual quan fa deu anys els van canviar la reina pel cap d’estat xinès.

Pel visitant estranger pràcticament no hi ha cap diferencia entre l’abans britànic i l’ara xinès. El diari de referència pels estrangers analfabets en xinès com jo segueix sent el South China Morning Post, al meu parer un bon diari. La frontera entre HK i Xina segueix existint com abans, amb controls i restricció de moviments pels xinesos, excepte en el cas de que vagin a HK al matí a treballar i tornin a casa al vespre. HK ara és Xina, sí, però cadascú a casa seva y Dios en la de todos.

La coneguda passió pel joc que tenen els xinesos es mostra a HK amb la mateixa intensitat, tot i que aquesta activitat a HK segueix estant prohibida. Per jugar legalment s’han de traslladar a Macao (a menys de dues hores en vaixell), un petit territori que abans era colònia portuguesa i des de 1999 va passar a ser també territori xinès. Macao té la peculiaritat de que allà el joc hi està permès des de sempre; em sembla recordar que la principal font d’ingressos de Macao són els casinos. Tenint en compte que es tracta de súbdits d’un país comunista és tot un espectacle anar al gran casino de l’Hotel Lisboa de Macao i observar la passió pel joc que tenen els xinesos i els diners que hi inverteixen.

Tot i que l’anglès és idioma oficial a HK, una de les coses que més xoquen quan hi vas per primer cop és que l’anglès no el parla pràcticament ningú, de la mateixa manera que a Macao no s’ha parlat mai el portuguès, tret de quatre intel·lectuals i algun portuguès despistat que hi pugui haver.

En aquest aspecte, hi ha una certa semblança entre Hong Kong, Macao i Barcelona. Aquí, i especialment en algunes zones, ja pràcticament ningú parla el català, tot i que de moment encara manté l’status d’idioma oficial. Els pocs que encara ho fem comencen a ser vistos com bitxos rars, tan rars com ho són els hongkonesos que entenen l’anglès. La cara que se li queda a un hongkonés quan t’hi dirigeixes en anglès no és massa diferent de la que fa el cambrer o la botiguera del passeig de Gràcia quan sent que el client s’hi adreça en català.

No més “ministerios”, si us plau!

Mariano Rajoy ha promès que si governa crearà el Ministerio de la Familia. Doncs ves per on, ja tinc un nou motiu per no votar-lo. No és que jo no sigui partidari de la família, la prova és que en tinc una, com quasi tothom, i no n’estic pas descontent. Però tinc molt clar que més aviat em resulten més atractius els candidats que prometen suprimir algun ministerio si guanyen les eleccions que aquells que pretenen afegir-n’hi un de nou, amb tota la despesa que això comporta. Crec que de ministerios en sobren, i de ministros també. Més que res perquè els ministerios i els ministros sempre els posen ells però els paguem nosaltres, i sovint no només no ens són de cap utilitat sinó que la seva interferència amb l’administració catalana fa nosa. Cal remarcar que estem parlant de competències molt importants, com les referides a la família, però que ja estan traspassades a Catalunya, tal com contempla l’Estatut. Per què ens ha d’atraure un nou ministerio sobre una matèria traspassada si a l’estat ja no hi tenen competències?

El Ministerio de Cultura és un altre exemple d’organisme que no hauria d’existir. Per no servir, no ha servit ni tan sols per retornar la majoria dels papers robats fa més de seixanta anys als seus legítims propietaris. Els papers encara es troben a Salamanca. Per calmar les feres van retornar el 10% dels papers a la Generalitat, però després del gest van dir prou, es van plantar. El gruix de la documentació segueix en el lloc equivocat, després de més de dues generacions des d’aquella apropiació indeguda.

“Tall cívic de la N-II”

Per acabar dient bajanades, no hi ha dubte que més val callar. Per començar, fixem-nos en el llenguatge políticament correcte: els polítics mai diuen res, ells només declaren. Doncs això, per acabar declarant als mitjans d’informació que abans d’ahir es va fer “un tall cívic de la carretera N-II”, al diputat Ridao més li hagués valgut no obrir la boca. A més, encara que només fos per no donar-nos un nou exemple d’incivisme, el senyor diputat s’hagués pogut estalviar la seva col·laboració activa a tallar aquella carretera del Maresme. “Tall cívic” en diuen ara, i es queden tan amples. Allà, de vots de conductors i acompanyants atrapats en l’embús no en va guanyar cap, més aviat m’inclino a pensar que en va perdre més d’un. I més de dos.

Un partit que forma part de l’equip de govern català i que, a més, dóna suport parlamentari al govern de l’estat, quan talla carreteres només demostra la seva més absoluta incompetència. Des d’un govern no es tallen carreteres; en tot cas se’n construeixen, o se’n reparen, però mai es tallen.

I una darrera cosa: en els països seriosos les carreteres no es tallen, i si uns incívics les tallen el que ha de fer la policia no és justificar i protegir els incívics, encara que estiguin liderats per un diputat d’Esquerra, sinó restablir la circulació com més aviat millor. Diumenge els mossos també es van equivocar. A veure si ens entenem, es van equivocar els (ir)responsables que van donar les instruccions equivocades. Al capdavant de tots, com quasi sempre, el conseller Saura.

Igualada: la memòria històrica perduda

Els assessors d’aquest blog em diuen que s’han de deixar passar un parell de mesos des de la presentació d’un escrit al registre d’entrada d’un ajuntament abans de treure’n cap conclusió. Si després d’aquest termini no és rep cap mena de resposta es pot considerar que hi ha el que se’n diu, al meu entendre perversament, silenci administratiu, que es pot interpretar de diverses maneres. La meva particular interpretació és que hi ha, com a mínim, una manca de sensibilitat del receptor de l’escrit envers el ciutadà que s’hi ha adreçat.

Fa dos mesos l’autor d’aquest blog es va adreçar al Il·ltre. Senyor Alcalde d’Igualada, senyor Jordi Aymamí, mitjançant una instància redactada amb tots els ets i uts, en la que, entre altres coses, demanava que s’inclogués a la nova web de l’Ajuntament “la relació de tots els alcaldes que ha tingut la ciutat des que hi hagi constatació escrita, amb noms i cognoms, dates de principi i fi de mandat i, allà on sigui possible, les corresponents fotografies i altres detalls que es puguin considerar d’interès històric i/o ciutadà. Ara sembla que aquest ajuntament comenci i acabi amb el Sr. Aymamí, i potser tampoc és això. Hi ha una memòria històrica que no reflecteix la web de l’Ajuntament”.

Convé aclarir que no s’estava demanant res de l’altre món doncs a l’antiga web la informació ja hi era. Només es demanava el restabliment d’aquella informació que ja hi havia hagut abans, completant-la amb algunes dades més.

L’Ajuntament d’Igualada està governat per una coalició de socialistes i comunistes (que em sembla que ara, per despistar, se’n diuen verds), i disposen de l’ajut inestimable del PP que els complementa la majoria necessària per a governar. És un exemple més de que el senyor Laureano López Rodó, ministre de Franco, tenia més raó que un sant i una gran visió de futur quan va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”. A Igualada, els dos partits genuïns d’aquí, vull dir els que no depenen de gent forana, CiU i ERC, treballen des de l’oposició. Com es pot veure, la memòria històrica cadascú l’entén a la seva manera. L’equip de govern municipal de la capital de l’Anoia la va entendre per la via ràpida de suprimir-la mitjançant un simple clic a l’ordinador municipal.

Fa dues setmanes el Financial Times va dedicar la meitat d’un article sobre la política econòmica espanyola a comentar la situació concreta de la ciutat d’Igualada. Si la Leslie Crawford, autora de l’article, se’n assabentés de quina manera l’Ajuntament tracta la seva pròpia memòria històrica, potser no s’ho creuria i faria alguna cosa. Des d’aquesta finestra pública, em permeto demanar a la senyora Crawford que faci una mica de pressió a l’Ajuntament en vista de que a l’autor d’aquest blog, fill d’igualadins i nét i besnét d’alcaldes d’Igualada, no li fan punyetero cas.