Presumpte frau massiu en el cobrament del PIRMI

A partir de les investigacions obertes per la Generalitat per posar fre a un possible frau massiu en el cobrament del PIRMI es diu –de moment només en veu baixa- que ja s’han detectat uns quants milers de perceptors que viuen fora de Catalunya i que, per tant, no tenen cap dret a cobrar-lo. És la prova del cotó que aquest control s’hagués hagut d’haver iniciat molt molt molt abans. Tot sembla indicar que el presumpte frau no ve d’ara, ve de més lluny. I no ens confonguem, aquí no es discuteix el PIRMI; aquí s’està investigant un possible frau.

El proper divendres 26 d’agost serà distret escoltar les compareixences dels consellers Cleries i Mena al Parlament, perquè després de les seves intervencions potser s’acabarà posant en evidència un frau massiu en el cobrament del PIRMI. Es podria donar el cas que els diputats tripartits que han forçat la compareixença dels dos consellers al Parlament, un cop escoltats els arguments de l’administració acabin sent ells mateixos els que hagin de donar explicacions als catalans per haver permès una dilapidació irresponsable i, segons com es miri, fins i tot potser delictiva, d’uns recursos públics que provenen, no ho oblidem, dels nostres impostos. El Síndic de Greuges Rafael Ribó, després d’haver-se posicionat amb una contundència com no s’havia vist mai abans en contra del govern de la Generalitat, potser també ens haurà de donar alguna explicació.

I per cert, no té cap validesa l’excusa que posen alguns perceptors del PIRMI dient que el xec de la Generalitat corresponent al mes d’agost no els ha arribat perquè ja no viuen en el mateix domicili que tenien abans. La percepció del PIRMI estava i està condicionada a tota una sèrie de requisits, i un d’ells és el compromís adquirit pel beneficiari de declarar a l’administració qualsevol modificació de les seves dades i, entre aquestes, òbviament, un possible canvi de domicili. De vegades les coses no són com alguns ens volen fer creure. Aviat se sabrà qui és realment el dolent d’aquesta pel·lícula.

Uns aniversaris sense pena ni glòria

S'han complert ara 75 anys de dos fets històrics: a Espanya, el cop d’estat del 18 de juliol de 1936; a Catalunya, la fundació del PSUC. Uns aniversaris que no van merèixer l’atenció de gairebé ningú. Amb comptades excepcions, els mitjans de comunicació pràcticament ni en van parlar. Però des d’una visió democràtica de la nostra societat la conclusió només pot ser positiva: tant del franquisme com del comunisme ja no en queda pràcticament res, deixant de banda les reivindicacions de quatre nostàlgics. O potser són vuit, però no són més.

Aquests dies també s’ha celebrat el 50è aniversari de l’inici de la construcció del Berliner Mauer, un mur que tenia com a únic objectiu evitar que els dissidents del comunisme marxessin d’aquells paradisos dels que ara només en queden algunes escorrialles. Parlem, per exemple, de Corea del Nord, que té les fronteres més vigilades del món. A Cuba no va caldre construir cap mur; sort en tenen les autoritats comunistes de l’illa d’estar rodejats d’aigua i taurons per tot arreu, que si no fos així allà ja no hi quedarien ni els germans Castro. Salvant totes les distàncies, tant les geogràfiques com les ideològiques, resulta oportú recordar que, durant els anys durs del franquisme, a Espanya també costava que et donessin el passaport. No és cap secret que als dictadors, siguin de dretes o d’esquerres, no els fa cap gràcia que els seus súbdits viatgin i vegin món.

Queden encara alguns partits polítics –extraparlamentaris- que reivindiquen obertament el franquisme, aquella dictadura sorgida d’una guerra incivil que els guanyadors van tenir el cinisme d’anomenar democràcia orgánica. Com ja s’ha dit altres vegades, malament rai quan les democràcies porten adjectiu. Per la banda comunista també hi ha partits, igualment extraparlamentaris, que encara reivindiquen la dictadura del proletariat, en nom de la qual alguns semblen haver oblidat que van morir milions de persones per tot el món. Sortosament, però, tots aquests partits es mouen entre l’extraparlamentarisme i la seva desaparició.

Però també hi ha partits parlamentaris que, per acció o per omissió, de vegades encara semblen defensar aquelles ideologies. Des del PP ja no es reivindica expressament el franquisme però formalment, en seu parlamentària, sempre s’han resistit a condemnar-lo. Des de IU i ICV-EUiA no només no han condemnat el comunisme sinó que entre les organitzacions que en formen part hi veiem el PCE, i les seves direccions estan ben representades per comunistes que, encara ara, presumeixen de la seva ideologia. De fet, entre les militàncies d’aquestes formacions polítiques encara hi ha qui obertament predica les bondats dels règims dictatorials, es diguin franquisme o comunisme. Buscant-hi una explicació i des del meu respecte per a totes les idees polítiques democràtiques, intueixo que es tracta de gent poc viatjada. El que intento expressar és que els grans ideals teòrics amb els que molts podem coincidir res tenen a veure amb les aplicacions pràctiques que hem vist al llarg del segle XX. Segons el diccionari, una teoria només és una construcció intel·lectual elaborada amb independència de tota aplicació pràctica, i algunes teories, per més bones que puguin ser sobre el paper, mai podran ser posades en pràctica.

I pensar que després del cop d’estat del 18 de juliol aquí hi va haver una dictadura, molt consolidada, que va durar quatre dècades! I pensar que durant al franquisme el PSUC i el PCE eren pràcticament els únics referents polítics de l’oposició a aquell règim! Com han canviat les coses en tan poc temps! El fet cert és que ambdues ideologies s’han desfet com dos terrossos de sucre. I sí, en aquest article les equiparo expressament, no pas per provocar ningú sinó perquè tan dictadura era el règim franquista que ens van imposar els uns com la dictadura del proletariat que ens pretenien vendre els altres. El que dèiem al principi, aquests són uns aniversaris sense pena ni glòria. Vaja, uns aniversaris per oblidar.

Quan vint minuts només en són deu

Des del Palacio de la Moncloa ens informaven dilluns passat que, per tal de reforçar la coordinació, els presidents Obama i Zapatero havien estat parlant per telèfon durant vint minuts. La durada declarada de la conversa tant pot ser real com no però, tant se val, donem-la per bona. I poca broma! Vint minuts de conversa telefònica amb el president Omaba és com per presumir-ne, i els serveis de propaganda de Presidencia del Gobierno ja es van encarregar de fer-nos-ho saber amb bombo i plateret.

Ara bé, sense entrar en els assumptes tractats durant la conversa, caldria matisar aquesta informació. Dos petits detalls: ni Obama parla espanyol ni Zapatero parla anglès. Això significa que quan aquests dos personatges s’entrevisten necessiten uns intèrprets que els vagin traduint les intervencions. Parla Zapatero i a continuació un traductor diu el mateix en anglès. Li contesta Obama i tot seguit l’altre traductor ho repeteix en espanyol. Tot el que es diu en una llengua es repeteix en l’altra per tal que ambdós personatges es puguin mínimament entendre.

En el món de la diplomàcia la durada d’una entrevista, sigui presencial o telefònica, té la seva importància. Fins i tot hi ha experts en la matèria que la relacionen amb una suposada proximitat o llunyania política i/o personal entre els interlocutors. Però per tal de valorar acuradament el cas que ens ocupa, el temps de l’entrevista s’ha de dividir per dos. És a dir, una entrevista de vint minuts són només deu minuts efectius de conversa. Els altres deu són pels traductors. Good morning president Zapatero (Obama). Buenos días presidente Zapatero (un traductor). Buenos días presidente Obama (Zapatero). Good morning president Obama (l’altre traductor). I així fins a esgotar els vint minuts oficials de la conversa.

Si al Palacio de la Moncloa hi hagués un president que parlés anglès (no és el cas del que hi ha ara ni del que previsiblement el substituirà d’aquí uns mesos), vint minuts de conferència telefònica serien vint minuts efectius de conversa. Però a Espanya ens hem de conformar amb deu i passar tots una mica de vergonya aliena. A Catalunya, amb Montilla de president això també ens passava. En canvi, tant Pujol com Maragall i Mas no tenen cap problema en aquest aspecte.

De les paraules als fets (i 2)

(Ve d’aquí)

Té sentit que un diputat del Parlament cobri més que un metge especialista? Uns polítics, els diputats, que en la majoria dels casos encara no han demostrat què són capaços de fer, a banda de tenir bones relacions amb els cuiners del seu partit, aquells personatges sinistres que decideixen els llocs de les llistes electorals. Té sentit que la trentena d’assessors dels partits polítics amb representació a la Diputació de Barcelona (assessors dels partits, no de la institució!) cobrin 3.500 euros mensuals de l’erari públic per una feina que ni tan sols requereix dedicació exclusiva? Seguirà sent la Diputació de Barcelona, ara amb un govern de CiU + PP, una agència de col·locació dels amics polítics, com ho ha sigut en els últims 32 anys amb governs socialistes? Com que tancar-les sembla ser que no es pot fer mentre Catalunya depengui d’Espanya, no seria millor plantejar un ERO i deixar aquestes institucions espanyoles reduïdes a la mínima expressió, i transferir la tasca de suport als municipis a la Generalitat?

S’ha perdut el sentit de la proporció salarial. Tenint en compte que tots aquests sous, tant els dels metges de la Vall d’Hebron que dèiem en l’article anterior com els dels càrrecs electes i polítics en general, tots surten de la mateixa caixa, és a dir, de la nostra caixa comuna, aquí hi ha quelcom que grinyola. Té sentit que la paga d’incentius per objectius que es cobra a la sanitat pública, que evidentment només es cobra si s’han complert els objectius fixats a principi d’any, ara es posi en qüestió o, com ja ha passat en alguns hospitals, s’acabi reduint a la mínima expressió o suprimint-la del tot? Després del que va costar introduir-la, es pretén ara deixar de banda la cultura de l’incentiu? S’ha rumiat bé abans de tancar determinats ambulatoris i serveis d’urgència? Insisteixo, totes aquestes retallades no són projectes de futur, són realitats fàcilment comprovables que, contràriament al que manifesten els nostres governants, repercuteixen molt negativament en l’atenció a l’usuari.

És lamentable constatar que amb les retallades que toquen directament els serveis bàsics a la població (repeteixo, serveis bàsics) no hi hagi hagut massa miraments per tirar-les endavant, mentre que per a les retallades de despeses supèrflues i, per tant, objectivament prescindibles, encara es continua parlant en uns termes ambigus de futur que, als efectes pràctics, és com no dir res.

Per què les generoses subvencions públiques als festivals de música i altres saraus estiuencs que per tot el territori s’estan celebrant aquests dies (Grec, Cap Roig, Perelada, Portaferrada, Torroella, El Vendrell, Santa Florentina, la Shubertíada de Vilabertran, etc.) han de tenir prioritat sobre la despesa sanitària bàsica que dèiem abans? No seria molt més lògic que ara, tal com estan les coses, el cost dels concerts se’l pagués íntegrament cadascú de la seva butxaca? No estic ni molt menys minimitzant la importància de la cultura, però és evident que quan no hi ha diners per tot la salut hauria de ser prioritària.

Al final hom treu la conclusió que els nostres governants no toquen gaire de peus a terra i, en conseqüència, massa sovint apliquen unes prioritats de retallada, despesa i inversió clarament oposades al sentit comú i a les necessitats reals de la població. Subvencionen un concert i deixen de finançar serveis bàsics de la sanitat. Per cert, uns governants que, siguin del color polític que siguin, sempre acostumen a tenir seient reservat a tots els saraus subvencionats amb diner públic, i intueixo que potser no sempre passen per taquilla. Algú més atrevit que jo fins i tot gosa insinuar que segurament no hi han passat mai. Sigui com sigui, vist des de fora del món de la política tot plegat resulta força decebedor. Aquells que diuen no entendre els motius del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els administrats potser s’ho haurien de fer mirar. O tal vegada s’haurien de plantejar canviar de feina per incapacitat manifesta. Raimon deia que nosaltres no som d’eixe món, però els que no semblen ser-ho són els governants que viuen i actuen d’esquena a la societat que els paga generosament el sou.

De les paraules als fets (1)

Parlem primer de les despeses públiques prescindibles. Des del govern no paren de assegurar-nos que s’aprimarà l’estructura administrativa de Catalunya. Entre altres mesures es parla de fusionar i/o suprimir organismes públics prescindibles (?). Però tot i tractar-se d’una música que, d’entrada, no sona gens malament, té una petita pega. Aquest govern ja porta més de mig any i encara es continua parlant en termes de futur, del què faran, del que suprimiran, del que els catalans ens estalviarem.

Penso que després de tants mesos ja tocaria que es comencessin a canviar els temps verbals, és a dir, que és comencés a parlar en termes de present i fins i tot de passat. Estem fent això i allò, ja hem fet allò altre, ja hem suprimit l’organisme ics, ja us hem estalviat tants milions d’euros. És a dir, el contribuent agrairia que s’anés concretant, que es fes pública la relació dels organismes que ja s’han suprimit, suposant que se n’hagi suprimit algun. El contribuent vol saber quants càrrecs polítics s’han amortitzat, tot i que algunes de les persones afectades segueixin cobrant de l’administració perquè ja tenien plaça fixa de funcionari. En definitiva, volem saber quin és l’estalvi real fruit d’aquestes mesures, tenint en compte que els diners són nostres, no d’ells. Ells només ens els administren de manera temporal i, dissortadament, no sempre ho fan amb la cura que caldria.

En canvi, en retallades sanitàries bàsiques dissortadament ja es parla de realitats. Per exemple, ja s’han tancat cinc plantes (cinc serveis) de l’Hospital Vall d’Hebron de Barcelona, i els malalts de les especialitats afectades pel tancament s’han hagut d’anar redistribuint pels altres serveis, amb tots els inconvenients que això comporta. També s’han deixat de fer les tres operacions diàries de cirurgia cardíaca que es feien abans. Actualment només se’n fa una, i hom es pregunta si després del període de vacances es tornarà al ritme de les tres intervencions diàries que es feien fins ara. I això és només un petit exemple, però ben significatiu de per on van els trets.

També és bo que se sàpiga que els metges especialistes que no són adjunts amb plaça fixa treballen a base de precaris contractes temporals que, quan vencen, si no se’n van directament al carrer (que hi van sovint) els fan un altre contracte igualment temporal de només dos mesos, sempre amb l'espasa de Damocles a sobre. La cirereta del pastís és que, per la formació i la responsabilitat que tenen, cobren uns salaris de misèria, i sort en tenen de les guàrdies per anar fent la viu-viu. Té algun sentit que els metges especialistes formats en els grans hospitals universitaris, uns professionals que, de promig, han dedicat més de deu anys de la seva vida a formar-se com a tals, acabin cobrant sous tercermundistes amb contractes precaris? Vist tot això, no ha de sorprendre que molts d’aquests metges, totalment decebuts pel tracte que reben aquí, acabin llençant la tovallola i marxin a treballar a l’estranger, on els reben amb els braços oberts i els donen el tracte que professionalment i socialment es mereixen.

(Segueix aquí)

Banderes... i banderes

Va ser molt significatiu el gest de l’entrenador de la selecció espanyola sub-19 de futbol d’arrabassar de males maneres la bandera asturiana que duia a l’espatlla un dels seus jugadors, tot just quan el seu equip s’acabava de proclamar campió d’Europa i ho estava celebrant al mig del camp. És una imatge molt significativa del tarannà espanyol, i l’han vist milions de persones per televisió. Ja diuen que una imatge val més que mil paraules, i ara que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions. Segons va explicar després el peculiar personatge, un tal Meléndez, "la Real Federación Española de Fútbol ha determinat que a partir d’ara estan prohibides totes les banderes no espanyoles". Queda molt clar. O potser no tant.

Tres consideracions. La primera: costa d’imaginar quines haguessin estat les reaccions a Espanya i a Catalunya o Euskadi si la bandera objecte de la censura espanyola hagués estat la senyera o l’ikurrina. La imaginació és lliure. La segona: trobo que és molt positiu que des de la nostra estimada metròpoli es comenci a reconèixer que algunes banderes autonòmiques, com en diuen ells mateixos, no són espanyoles, tot i que aquesta vegada n’han fet un gra massa. La majoria, m’atreviria a dir que quasi totes, sí que ho són d’espanyoles. Però que la senyera no és una bandera espanyola alguns ja fa temps que ho estem dient, i és bo que des de Madrid ens comencin a donar la raó, encara que sigui de manera involuntària i per una traïció del subconscient. And last but not least, la tercera: la bandera rojigualda versió torOsborne que portava un altre jugador aquell enfurismat entrenador ni la va tocar, tot i tractar-se, aquella sí, d’una bandera clarament anticonstitucional. No deixa de ser curiós.

La gent ho sap

Començo amb una consideració prèvia que, per altra banda, és una pura obvietat. El polític que aspira a la reelecció, que m’atreviria a dir que són quasi tots, durant el seu mandat intentarà lògicament establir complicitats amb el seu potencial votant. Si el polític acaba prenent decisions impopulars segur que no ho fa per molestar sinó perquè les considera absolutament imprescindibles. Conscientment ningú, i menys encara una persona mínimament intel·ligent, es tira pedres al seu propi terrat. Si la crisi que patim actualment obliga a fer retallades pressupostàries, i d'aquesta obligació n'estic ben convençut, ningú amb dos dits de front pot pensar que es tiren endavant per caprici sinó perquè es consideren del tot necessàries, encara que a curt termini vagin en detriment de la popularitat del governant que les ha de prendre. Espero que aquesta introducció prèvia ajudi a entendre millor el comentari d’avui.

El valor de les enquestes és que marquen una tendència. Una enquesta per sí mateixa no té gairebé cap valor però, considerada en un determinat context, ens dóna pistes de per on poden anar els trets. Les últimes enquestes publicades ens confirmen una tendència bastant definida que, per altra banda, no crec que sorprengui ningú. Ens diuen que els partits del tripartit encara reculen una mica més, mentre que CiU i PP pugen moderadament. La gent té memòria i, lògicament, les enquestes, si estan ben fetes, reflecteixen aquesta memòria popular.

Però la gent no només té memòria sinó que no és tan limitada intel·lectualment com alguns ens volen fer creure. El PSOE i els seus exsocis, ERC i ICV, poden dir el que vulguin, però la gent sap que aquests tres partits que durant set anys han governat Catalunya són en part responsables de la lamentable situació en la que ens trobem ara. No pretenc encolomar-los tota la culpa (de la crisi econòmica mundial no els en faig pas responsables) però sí d’una part, aquella derivada directament de l’acció de govern i que ells irresponsablement sempre defugen. Una culpa compartida amb la que tenen els governants de l’estat, casualment també socialistes, per no haver encarat la crisi quan ni de la manera que tocava fer-ho. I això no és revengisme sinó la constatació d’una realitat. Dit d'una altra manera, a Zapatero no se'l trobarà a faltar, però a Montilla, Carod, Saura i companyia tampoc.

El tripartit d’esquerres va deixar la Generalitat pràcticament en fallida tècnica, i a partir d’aquí el nou govern no ha tingut cap més opció que posar-se a fer una feina tan impopular com necessària. La gent les lamenta molt perquè les pateix directament però, sabent on som i d’on venim, les retallades pressupostàries no costen tant d’entendre. És una tasca inútil que els components del tripartit i els subvencionats sindicalistes agraïts vagin predicant que la dreta només es dedica a retallar capritxosament l’estat del benestar, i totes les tonteries que hem d’escoltar aquests dies. La gent sap que aquest discurs és radicalment fals, i les enquestes i els resultats electorals de les recents eleccions municipals no fan altra cosa que anar-ho confirmant cada dia que passa. I tot plegat s’acabarà de confirmar el proper 20 de novembre (deixeu-me dir que la data escollida per Zapatero se las trae, eh!) amb les properes eleccions espanyoles, o generals com en diuen alguns. I un consell final: més d’un faria santament de començar a buscar-se feina fora del paraigües de la política. A partir del novembre moltes coses canviaran, i ja res serà com abans.

Atenes i Moià

Francesc Sanuy: L’ajust i el rescat han de quedar condicionats a la lluita contra la corrupció. A Atenes hi ha 17.000 piscines i només 300 paguen l'impost corresponent. Article sencer a El Punt Avui.

I a Moià (a la foto), què ha passat a Moià? És només malbaratament de fons públics o i ha quelcom més?

(També via twitter)

Estiu: tèxtils i nudistes

Hi ha gent per tot. Hi ha qui prefereix les platges nudistes, que és així com alguns anomenen aquelles platges que els seus usuaris habituals en diuen naturistes. Altres prefereixen anar a les platges tèxtils, anomenades així pels nudistes per definir les platges on la gent no va del tot destapada. El fet és que pots triar entre anar a prendre el sol i banyar-te despullat o fer-ho més o menys tapat. Però de vegades la frontera entre aquestes dues categories de banyistes és molt fina, tan fina com ho és el tallapets d’un tanga, i no em refereixo al poblet de la India d’aquest nom sinó a la part del darrera d’un d’aquests minibanyadors que semblen mig renyits amb els fabricants de lycra i fibres similars.

Amb els anys, el debat entre nudistes i tèxtils ha esdevingut tot un clàssic. Cada estiu passa el mateix. Sempre hi ha gent que té tendència a queixar-se sobre cóm van o no van vestits els seus veïns, i això no només passa a la platja sinó també en altres àmbits. Però deixeu-me dir que amb la crisi i l’atur que hi ha s’ha de tenir molt poca feina com per dedicar-se a reobrir el debat del nudisme a les platges que, amb tota franquesa, ja comença a cansar. La meva posició és clara: en tinc prou amb que el personal compleixi les lleis i les ordenances municipals.

A aquells que tingueu la sort de fer-les a l’agost us desitjo molt bones vacances, i també desitjo una bona rentrée als que les heu fet al juliol. Així mateix, vull transmetre tota la meva simpatia per aquells de vosaltres que aquest any, pels motius que sigui, heu hagut de prescindir d’unes merescudes vacances. Durant el mes d’agost aquest blog seguirà funcionant però, això sí, a mig gas, amb un ritme més alentit que de costum, i sense cap compromís per part del seu autor de respondre amb la diligència acostumada els eventuals comentaris que hi podeu deixar, unes aportacions que, per altra banda, sempre són benvingudes.

Bon estiu a tothom!

La comèdia dels papers de Salamanca

Aquesta història és molt semblant a altres episodis que han tingut lloc en altres indrets i en circumstàncies similars. En el cas dels papers de Salamanca, les autoritats nomenades pels guanyadors de la guerra (in)civil se’t presenten a casa o a la fàbrica o a l’ajuntament del teu poble i et roben impunement uns papers que són teus i se’ls emporten. Primer els passen per l’escàner polític de la policia, en busca de qualsevol cosa que els pugui interessar, i després els arxiven. Ara aquests documents es troben dipositats a Salamanca, al Archivo General de la Guerra Civil. Una ciutat, Salamanca, que, per cert, recomano visitar; és allò que els britànics en diuen a must. Bé, no ens perdem. Estem parlant, per tant, d’un arxiu-museu que s’ha anat nodrint, com tants d’altres que et trobes anant pel món, d’objectes robats. Van passant els anys (d’aquells robatoris ja en fa setanta), arriba la democràcia, si més no formalment (d’això ja en fa més de trenta) i ja es veu que justificar aquell robatori no s’aguanta ni amb pinces. Però quan els reclames que et tornin els teus papers d’entrada s’hi neguen, al·legant que hi ha una llei que els empara. Això és cert, els lladres ben organitzats sempre es fan les lleis a mida per justificar els seus robatoris, i aquests acaben sent legals. Fins que arriba un moment que els governants democràtics se n’adonen que del retorn dels papers de Salamanca als seus legítims propietaris també en poden treure un profit, un rèdit polític. Així que canvien radicalment de postura i prometen tornar-los tots. Ho prometen però... no els tornen. Més ben dit, els van començar a tornar fa uns pocs anys, però sempre amb comptagotes. Ara una caixeta, ara una carpeta, ara una furgoneta. I sempre amb la foto de la ministra de cultura (aquesta vegada compartida sarcàsticament amb la ministra de la guerra, que diuen que és catalana i no ho hem pas de dubtar) combinat amb articles laudatoris a la premsa per la seva gran generositat envers els catalans. Normalment aquestes operacions d’imatge es reactiven quan s’acosten eleccions (és el cas de les actuals remeses) i s’alenteixen un cop hem anat a votar. Casualitat? M’abstindré de fer un judici d’intencions, però el fet és que van passant els anys i aquests papers mai ens els acaben de tornar del tot.

La meva pedra es diu Ryanair

(Forges, a El País)

Diuen que els homes, i suposo que les senyores també, som els únics animals que ensopeguem dues o més vegades amb la mateixa pedra. La meva pedra es diu Ryanair. Després de prometre’m seriosament a mi mateix i d’haver explicat públicament que segurament no hi tornaria mai més, ara haig de confessar que aviat tornaré a viatjar amb aquests impresentables. La butxaca és dèbil i la memòria curta, i si en moments de crisi generalitzada i dificultats econòmiques per a gairebé tothom has de triar entre pagar 65 euros o pagar-ne 225 per viatjar a un determinat aeroport, un es tapa els ulls, el nas i el que faci falta i acaba fent el clic final de comprar a la web de Ryanair. I tot i que acabes pagant 65 euros per un bitllet que, d’entrada, t’anuncien que te’n costarà 36, és a dir, al final del procés de compra acabes pagant un vuitanta per cent més del que et deien al principi, la diferència de preu amb altres companyies més respectuoses amb el passatger és abismal. I això que viatjo sense facturar la maleta i que em presentaré a l’aeroport amb la targeta d’embarcament impresa des de casa, tot i que aquesta opció ara també tenen la barra de cobrar-te-la, facturació online en diuen, com si el paper i la tinta de la meva impressora me’ls paguessin ells. Això sí, seguint els consells de ryanaristes més experts, aquesta vegada he optat per pagar la prioritat d’embarcament, que vol dir que et deixen pujar a l’avió abans que la resta de mortals. D’aquesta manera pots escollir seient i trobar lloc a l’armari superior per deixar-hi l’equipatge sense dificultats. En fi, ja només ens falta que les ments pensants de Ryanair ens obliguin a comprar un rasca-rasca com a nova condició per pujar a l’avió. Són capaços d’això i més!

El cas Otegui: els jutges i la premsa

Fa setze mesos el Tribunal Supremo espanyol va condemnar Arnaldo Otegui a dos anys de presó i setze d’inhabilitació per un delicte d’enaltiment del terrorisme. Gairebé tota la premsa ho va destacar en portada. Més tard, el mateix tribunal va anul·lar aquella sentència en considerar que, durant el judici, la jutgessa va incórrer en una falta d’imparcialitat, i es va ordenar repetir-lo. La premsa ho va explicar, sí, però sense destacar-ho. No interessava.

Divendres passat es va fer públic que, en aquest segon judici, l’Audiencia Nacional espanyola ha absolt Otegui. S’ha posat un cop més en evidència que la frontera que hi ha entre el dret a la llibertat d’expressió i la figura del delicte anomenat enaltiment del terrorisme és, per dir-ho d’alguna manera, poc definida. Fruit d’aquesta indefinició el sentit de la sentència acaba depenent del tarannà ideològic del jutge de torn, jutgessa en aquest cas, com ara ha quedat novament en evidència. Recordo bé el comentari que, en el transcurs del primer judici, va fer la jutgessa com a reacció a la negativa de l’acusat a respondre-li: ya sabía yo que no me iba a contestar! Els mitjans d’informació es van fer ressò d’aquest lamentable incident, i va ser bàsicament aquesta frase la que va provocar que, finalment, el Tribunal Supremo anul·lés el judici.

Recordo també que quan Otegui va ser condemnat, ara ja podem dir que ho va ser injustament, la premsa ho va incloure a les seves portades com una notícia molt destacada. En canvi, ara que l’han absolt alguns diaris ni n’han parlat i altres ho han fet d’una manera tan discreta i passant-hi quasi de puntetes que es notava que no podien dissimular que l’absolució d’Otegui no els havia agradat. Aquesta sentència absolutòria els incomoda força, doncs tira per terra tot l’argumentari que la majoria dels mitjans de comunicació havien utilitzat durant l’últim any i mig per desqualificar les opinions d'Otegui.

La importància del matís

"D’ahir a avui * Els viatgers s’han convertit en turistes, persones que creuen que coneixen una cosa quan només hi han passat de puntetes després de cues llargues"

Una reflexió molt oportuna de Luis Racionero al diari La Vanguardia (suplement “culturals” 474, 20/7/2011), ara que molta gent marxa de viatge pensant que són viatgers quan només són uns turistes, amb tot el respecte i simpatia pels uns i els altres.

(També via twitter)

Periodisme: pràctiques poc ortodoxes

Carta oberta al Director de La Vanguardia

Senyor Director,

Una bona part dels blogaires, és el meu cas, també tenim el costum de llegir altres blogs. No és per presumir però acostumem a ser gent bastant ben informada, i els periodistes això ho haurien de tenir en compte. A la pàgina 29 de La Vanguardia d’avui hi ha l’article El lleó davant el castrisme, signat per Elisabet Sabartés (a la foto). Aquest matí, a mesura que anava avançant en la lectura no podia evitar pensar que allò jo ja ho havia llegit abans. I sí, en efecte, ho havia llegit feia un parell de dies aquí.

No pretenc que un periodista no es pugui informar aquí i allà abans d’escriure el seu article, però signar-lo amb el seu nom i cognom quant té parts copiades quasi –o sense el quasi- en la seva literalitat d’un altre article escrit per una altra persona ho trobo lleig. Sí, ja sé que per cobrir-se Sabartés menciona el nom de la blogaire Yoani Sánchez com l’autora d’una determinada frase que reprodueix al final del seu article, però és que una bona part de la resta de l’article també estava, diguem-ne, excessivament inspirat en el blog “Generación Y”.

Tots sabem que els cubans tenen necessitats de tota mena, i sé del cert que la Yoani Sánchez no constitueix una excepció. Penso que estaria bé que, com a desgreuge, Isabel Sabartés, l’empresa editora de La Vanguardia o ambdós de manera conjunta fessin arribar a la blogaire més coneguda de Cuba una carta de disculpa junt amb una transferència per l’import de la seva col·laboració intel·lectual en aquest article.

Atentament,
Miquel Saumell

PS: intueixo que aquesta és la típica carta que LV no publicaria mai, i per això m’he permès la llibertat de fer-la pública al meu blog.

A la matrícula o al passaport?

En general i sigui del partit que sigui, el polític té una estranya tendència a parlar més del compte, i massa sovint dóna la sensació que no rumia gaire abans d’obrir la boca. Avui comentaré un tema recurrent que amb els anys ha esdevingut tot un clàssic. Es tracta d'un tema polític menor que apareix de tant en tant, com el riu Guadiana. L’altre dia va sortir el portaveu del govern, un personatge que pel seu càrrec hauria de ser especialment curós amb el que diu, i va mostrar la seva estranyesa perquè els automobilistes catalans no ens posem massivament el CAT tapant la E d’Europa de la matrícula del cotxe. I no només això sinó que va afegir que si ho féssim no ens passaria res. Els mossos van reaccionar immediatament dient que sí que ens passaria, i van explicar que per portar l’enganxina del CAT ens podria caure una bona multa, tot i que dubto que els mossos s’atreveixin a multar els vehicles oficials que la porten. Per cert, si us hi fixeu veureu que quasi cap d’aquests vehicles la porta. No sé si és cosa del xofer o del passatger, o d’un consens entre ells. Bé, agradi o no tenen raó els mossos. És evident que la matrícula d’un vehicle no es pot modificar capritxosament, encara que ho digui el portaveu del govern. Però tot i que aparentment el senyor Homs s’ha ficat en un esbarzer del que en pot sortir esgarrinxat, també podria ser que només digués el que va dir per marejar la perdiu. Mentre es parla de les enganxines no es parla del nostre veritable problema, i és que, degut al dèficit fiscal que tenim amb la metròpoli, Catalunya no només no avança sinó que continua reculant, amb enganxina del CAT o sense. Parlem clar. El CAT alguns el volem imprès a la tapa del passaport. Després ja decidirem nosaltres, sense interferències foranes, com han de ser les nostres matrícules.

I després encara tenen l’atreviment de dir que no són anticatalans!

Una de les obsessions de molts espanyols és el rebuig malaltís al teòric plurilingüisme de determinats territoris de l’estat. No l’entenen ni el volen entendre. La seva ignorància és tan atrevida que pensen que això d’expressar-se en català només pot ser fruit d’un caprici estrafolari de nen malcriat que s’ha de corregir com més aviat millor. Sovint argumenten que, si l’espanyol és llengua oficial a tot l’estat, la utilització de qualsevol altre llengua fora de l’àmbit estrictament familiar és sobrera i fins i tot provocadora. No tenen cap ganes d’entendre la realitat plurilingüística de l’estat espanyol, i de fet la neguen dia sí i dia també. Amb unes idees tan peregrines no ha de sorprendre que, per a ells, l’uniformisme lingüístic sigui l’única opció raonable.

Els partits polítics acostumen a recollir les sensibilitats dels seus potencials votants, per més equivocades que puguin ser. Tot i que tampoc en té el monopoli, no és cap secret que, en el món del monolingüisme militant, un dels dos grans partits espanyols és el que més clarament s’ha posicionat sempre en contra de la llengua catalana. És una estratègia política legítima que, per cert, no difereix gaire del pensament governamental que hi havia durant els anys foscos del franquisme. És una opció que saben que els dóna molts vots a Toledo i a Badajoz tot i que no els permet créixer més a Catalunya, on estan estancats amb només el dotze per cent del suport popular. Aquest és el peatge que han de pagar pel seu persistent anticatalanisme.

El seu gran argument per desacreditar qualsevol defensa de la llengua catalana és que els ciutadans tenen altres prioritats com l’atur, el terrorisme i la inseguretat, com per haver d’anar perdent el temps en discussions identitàries i/o lingüístiques. ¡No perdamos el tiempo con falsos debates identitarios! repeteixen frívolament els dirigents d’aquell partit. Però deixant de banda el fet evident que es pot anar en bicicleta i mastegar xiclet alhora, és a dir, és pot defensar el català i alhora lluitar contra la crisi econòmica, amb la seva actitud només ens demostren que el seu propi debate identitario és encara més malaltís que el que injustament ens atribueixen a nosaltres. I sí, parlo d’ells i de nosaltres, i ho faig molt conscient que en aquesta matèria concreta hi ha dues posicions clarament enfrontades.

Més proves. Les recents eleccions municipals i autonòmiques d’Aragó, Balears i València las ha guanyat el gran partit espanyol que dèiem abans. És a dir, exclosa Catalunya, ha guanyat a la resta del territori de parla catalana, sigui parcialment de parla catalana (la franja d’Aragó) o en la seva totalitat (Balears i València). Doncs bé, tot i la seva prèdica anti-identitària, les primeres mesures anunciades per Doña Luisa Fernanda, Don José Ramón i Don Francisco (*) són, gens casualment, de caire lingüístic i, com no podria ser d'altra manera, contràries a la llengua catalana (o valenciana, o mallorquina). Només des de la ceguera política o des del cinisme més malintencionat es pot negar que, si més no en l’aspecte lingüístic, aquell gran partit espanyol sigui profundament anticatalà. Però cal recordar que, ens agradi o no, a Aragó, Balears i València la gent els ha votat massivament i, en una democracia, els resultats electorals s’han de respectar sempre. Afortunadament el cas de Catalunya és diametralment oposat. I que duri!

(*) Aquest personatge va dimitir ahir a la tarda, tant del govern com del partit. Ha estat una bona decisió tot i que excessivament tardana. Però tot indica que el seu successor, Alberto Fabra (amb Camps, a la foto d'El Mundo), no modificarà la política lingüística anticatalana aplicada fins ara.

Anar a Ikea

No sóc una persona a qui li agradi anar a comprar. Més aviat el contrari, si m’ho puc estalviar m’ho estalvio. Només hi vaig quan toca fer-ho, quan no hi ha més remei, i si ho puc enllestir en tres minuts no me n’hi estic cinc. A més a més, no m’agraden gens les cues ni les aglomeracions. Si haig de fer cua, simplement ho deixo córrer, sigui un botiga, un restaurant, un museu o un espectacle. Aquest és el motiu que m’ha impedit visitar, per exemple, la Capella Sixtina d’El Vaticà. Sempre hi he trobat cues quilomètriques. Visc a Barcelona, a la part baixa de Sarrià. És a dir, visc a cinc minuts a peu d’El Corte Inglés i de L’illa Diagonal, els dos grans temples del consum de la part alta de la ciutat. No hi vaig gairebé mai, només si haig de comprar quelcom molt concret que sé que si vaig allà ho trobaré sense problemes. Però conec gent que s’acosta a aquests temples laics simplement per anar-hi, per badar, sense un objectiu de compra concret. Van a L’illa a fer un tomb, com qui va a passejar pel Parc de la Quinta Amèlia. Hi ha gent per tot.

Ahir em va tocar anar a Ikea d’acompanyant, bàsicament a fer de camàlic. Havíem de comprar un sofà-llit i ja havíem decidit el model que ens interessava. Abans d’anar-hi confirmem per internet la disponibilitat del producte però, arribats a la secció corresponent, ens fan esperar una bona estona. Sembla que hi ha algun problema. Després d’unes telefonades al magatzem finalment ens diuen que sí, que els en queda un però que l’embalatge està una mica malmès. Bé, si només és l’embalatge... Fem tota l’excursió pel laberint de passadissos per on has de passar vulguis o no vulguis, per tal que vegis tota la seva extensa oferta i si piques amb alguna cosa més... piques. Finalment arribem a la caixa, paguem trinco-trinco el que ens demanen i anem al magatzem a recollir la peça.

Allà hi ha un munt de gent esperant com nosaltres, però els van despatxant a tots fins que quedem pràcticament sols. Ikea ens amenitza l’espera amb una gran tele penjada a la paret. Quin canal tenen sintonitzat? Intereconomia. Coi de suecs! Després de més de vint minuts d’espera pregunto si és veritat el cartell que tenen a la paret on s’indica que el temps d’espera no passarà mai de set minuts, i que si passa et conviden a dinar. És evident que a nosaltres ens hi han de convidar. Bé, finalment surt la peça i comprovem que no només l’embalatge està malmès sinó que la peça també ho està. Res de l’altre món, només una rascada sense més importància. Ens ofereixen anular l’operació i esperar uns dies fins que els arribi una peça nova. Això voldria dir tornar un altre dia i tota la pesca. De cap manera.

Alternativament ens ofereixen un descompte. Per demanar que no quedi, demano un cinquanta per cent de descompte per quedar-nos amb la peça defectuosa, pensant que si hem de rebaixar les nostres pretensions sempre hi serem a temps. Ho consulten i finalment ens ofereixen un trenta. Començo a trobar-m’hi bé, tot i que això de regatejar com si fóssim al Gran Basar d’Istambul o el Khan El Khalili d’El Caire ho trobo una mica extravagant tractant-se d’una empresa sueca com Ikea. Intento tancar-ho amb un quaranta i que no se’n parli més, però ells no es mouen de lloc: o el trenta per cent de descompte o s’anul·la l’operació i ens tornen els diners. I com que la rascadeta tampoc és tan important ho tanquem amb el trenta i sortim d’aquell temple del consum. Ens oblidem de reclamar el val per anar a dinar, un val que, la veritat, tampoc haguéssim aprofitat. Això és Ikea, i em diuen que sempre hi ha tanta gent que sembla que ho regalin. Cada dia ho veig més clar: Ikea no és per mi.

Nous rics

Hi va haver un temps, potser els anys cinquanta del segle passat, que d’un cotxe americà d’aquells tan llargs i llampants en deien haiga. Parlo, per entendre’ns, d’aquells vehicles que encara ara, atrotinats i apedaçats, circulen per Cuba com, per exemple, el Chrysler New Yorker 1948 de la foto. Són vehicles que podrien entrar en la categoria d’allò que en David Rodríguez anomena arqueologia contemporània. Són cotxes que ben nets fan molta patxoca, però això sí, no disposen ni d’aire condicionat ni d’altres comoditats que avui en dia fins i tot porten els vehicles utilitaris. Evidentment no són cap exemple d’ecologia sostenible, doncs consumeixen uns 25 litres de súper per 100 kilòmetres, i contaminen d’allò més.

Fa uns anys vaig ser a Cuba per feina, convidat pel govern cubà, tot i que dir que hi vaig anar convidat és només una manera de parlar; em van convidar a anar-hi a fer negocis amb ells però... pagant-m’ho jo. Bé, els vaig demanar si seria possible fer algun dels desplaçaments per l’illa en un d’aquells vehicles, però el Mincex (Ministerio de Comercio Exterior) va preferir oblidar-se del meu interès per una d’aquelles andròmines i em va posar un cotxe més modern amb xofer a la meva disposició.

Diuen que el mot haiga ve de quan a Espanya els nous rics anaven al concessionari a comprar-se un cotxe amb l’objectiu principal de lluir-lo davant de familiars, amics i coneguts per demostrar que prosperaven. Sembla ser que es dirigien al venedor dient-li quiero el coche más grande que haiga. Potser no era així o només va passar una vegada però, sigui com sigui, se non è vero, è ben trovato.

Avui en dia l’haiga modern seria el BMW sèrie 7, el Mercedes classe S, l’Audi A8 i similars. I bé, aquesta llarga introducció sobre l’haiga em ve sovint al cap veient les despeses exagerades que, en cotxes oficials, fan els polítics nous rics; siguin del partit que siguin doncs, dissortadament, aquí no se salva ni l’apuntador. Ara s’ha publicat que el president sortint de Castilla-La Mancha (Espanya) també va caure en aquesta temptació i, francament, veient el munt de deutes que ha deixat als seus successors aquestes exageracions no deixen de cridar negativament l’atenció. Però és que encara que no hi hagués crisi sovint s'oblida que totes aquestes disbauxes pressupostàries les paguem nosaltres. Un cotxe de luxe equival a uns quants llits d'hospital, i aquests dies de llits se n'estan suprimint.

Dotzena Ateneuesfera: blog o bloc?

(Fotos: Guillem Carbonell)

Ahir dissabte ens vam reunir al Jardí Romàntic de l'Ateneu Barcelonès una quinzena de membres de l'Ateneuesfera, més quatre blogaires nous que hi eren per primera vegada. Això fa que els que hem participat en aquestes trobades almenys una vegada ja passem del mig centenar de persones (poca broma!), concretament 51 si els meus càlculs són correctes.

Els nous membres d’aquesta xarxa de blogaires presencials són (autor / blog):

Enric H. March / Bereshit
Isabel Aparici / Caligrafías urbanas
Marta Millaret / Volar de nit és perillós
Sani Girona / Baudelairianismes Dipofilopersiflex III

Com ja és tradició en aquetes trobades, i després que els nous membres ens fessin una petita presentació dels seus respectius blogs, tothom va intervenir per dir-hi la seva sobre diferents aspectes a l’entorn dels blogs, internet i les xarxes socials, inclosa la de més recent aparició, Google+.

I com ja acostuma a ser habitual en aquestes trobades, va tornar a sorgir la polèmica no resolta sobre si són galgos o podencos, és a dir, si això que fem són blogs o blocs, amb opinions per a tots els gustos. Jo ja fa anys que ho tinc perfectament clar, un bloc té fulles de paper i un blog no en té tot i que, openminded com em considero, no excloc la possibilitat que pugui estar equivocat.

Al final la Roser Caño va tenir la cortesia de regalar-nos un exemplar dedicat del seu llibre A l’altra banda del riu, un recull dels seus primers contes que arriben a la fantàstica aventura de la lletra impresa. Moltes gràcies, Roser!

PS: També se n'ha parlat aquí, i aquí, i aquí, i aqui, i aquí, i aquí, i aquí.

Los Martínez

No tots els joves es troben aturats. En conec uns quants que no paren de fer coses, i a base de feina, esforç i no llençar mai la tovallola se’n van sortint. Per exemple, l’Alex i l’Alfonso, que a banda de treballar en feines diguem-ne més convencionals com poden ser un estudi de disseny o un banc, s’ho passen d’allò més bé i potser fins i tot guanyen alguns calerons amb el duo musicòmic que van formar fa uns anys anomenat Los Martínez. Entre les seves cançons més conegudes hi ha El Baile de la Maripa. Típic espectacle per anar-hi a l’estiu... i també a l’hivern.

Quan ens tornaran Pedralbes?

Sembla que amb el nou equip de govern de l’ajuntament de Barcelona el tema del Monestir de Pedralbes es torna a bellugar. Quan els ciuencs s’estaven a l’oposició es mostraven bel·ligerants amb els governants socialistes, però dissortadament sense obtenir cap resultat positiu. Doncs bé, ara que governen la ciutat tenen una ocasió d’or per demostrar que allò que reclamaven des de l’oposició era quelcom en el que realment creien. Ara poden posar fi a un injust espoli sense ni tan sols haver-ho de pactar amb els socialistes.

Fem una mica d’història. Als anys vuitanta del segle passat l’aleshores alcalde, Pasqual Maragall, va orquestrar un veritable espoli a Sarrià. El beneficiari de l’espoli va ser el Districte de Les Corts; l’objecte espoliat, el Monestir de Pedralbes i el barri del mateix nom, i el propietari espoliant, el Barri de Sarrià del Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Parlo d’espoli, espoli legal si es vol, per no dir-ne robatori. Evidentment el responsable últim d’aquell disbarat no va ser el districte de Les Corts, tot i que en va sortir beneficiat, sinó que tot plegat es va tirar endavant sota la batuta política i el somriure sorneguer de la cúpula dirigent socialista de l’època. Des de Sarrià s’ha reclamat regularment la devolució del monestir, però els que han ocupat durant tots aquests anys els despatxos de la Casa Gran sempre han fet oïdes sordes a la legítima demanda dels sarrianencs.

Aquest lamentable espoli no va ser fruit d’un error o d’un caprici de l’alcalde Maragall. Té molt a veure amb la distribució territorial del vot no-socialista de la ciutat. El fet és que a Sarrià el vot socialista ha estat sempre gairebé residual -menys del deu per cent a les darreres eleccions-, i al barri de Pedralbes aquesta tendència encara s’accentua. Els socialistes devien pensar que si partien el districte en dos i en passaven una part a un altre districte, el vot no-socialista de la ciutat quedaria més diluït, com així va ser. Però per tirar endavant aquella decisió, justificada exclusivament per interessos de partit i no de ciutat, els socialistes van castigar els sarrianencs amb l’espoli del símbol més emblemàtic del barri. Des de Sarrià esperem, exigim i reclamem que sense més dilació es passi de les paraules als fets, es posi fi a aquell espoli i en nom de l’ajuntament es demanin disculpes als sarrianencs pels perjudicis causats.

Anna Grau deixa l’Ara

L’any 2009 vaig escriure un article sobre la periodista Anna Grau; segons l’estadística de Google analytics aquella entrada figura entre les més llegides d’aquest blog. Sempre m’ha intrigat la popularitat que entre els lectors d’El radar de Sarrià van tenir aquelles notes meves, que no tenien cap més pretensió que comentar les enfurismades reaccions d’alguns aprenents de censor i suposats protectors de les essències pàtries. Parlo d’aquells que des d’un punt de vista ideològic criticaven la marxa de l’Anna Grau de l’Avui per anar a l’ABC. Això sí, encara ara si poso “Anna Grau” al buscador de Google aquell article surt a la primera pàgina, és a dir, figura entre els deu primers resultats de la recerca. Aquest és un tema que també em té intrigat, tenint en compte el llarg recorregut professional d’aquesta periodista. Una persona a la que, per cert, no conec de res.

Havia llegit alguns articles de l’Anna Grau quan publicava a l’Avui i no n’he llegit cap dels que li han publicat a l’ABC, més que res perquè aquell és un diari que no acostumo a llegir. N’hi he llegit algun dels que han aparegut a l’Ara amb la seva signatura però reconec que no és una de les meves articulistes preferides. Intueixo, això sí, que la senyora Grau no és gaire o gens independentista, i en aquest sentit podríem dir que entre ella i jo hi haurien més discrepàncies que coincidències. Però des de la meva intuïda manca d’afinitat política amb l’Anna Grau vull deixar-li aquí constància de tot el meu suport moral quan per motius ideològics es veu forçada a marxar del diari Ara. Una cosa no treu l’altra.

Llegida l’explicació sobre els motius que l’han portat a discontinuar la seva col·laboració amb l’Ara, només puc dir que la censura directa o encoberta a la premsa em produeix fàstic i pena, i també una estranya i molt frustrant sensació que en segons quins temes no sembla que en aquests anys de democràcia hàgim avançat gaire. Hi ha gent que és incapaç de valorar les virtuts del pluralisme polític i sembla que només aspiri a llegir mitjans d'opinió única del tipus Granma i similars. No s’entén que un diari com l’Ara s’excusi en que els lectors no ho entendrien per justificar la censura que exerceixen sobre els textos dels seus articulistes. Almenys no s’entén des del meu concepte ideal d’una premsa lliure. Dit això, estaria bé que el diari Ara ens donés també la seva versió dels fets per tal de poder jutjar aquest lamentable afer amb més coneixement de causa.

La diplomàcia del pernil ibèric

De l’experiència de volar en globus aerostàtic viscuda des de l’aire ja n’he parlat anteriorment. Per exemple, aquí i aquí. Avui ho faré des d'una perspectiva diferent: la que es té des de terra. Cal dir que sense un equip de rescat amb cara i ulls la logística d’un vol en globus aerostàtic resultaria força més complicada. Abans de volar el globus s’ha de preparar, inflar i escalfar-ne l’aire a una temperatura suficient que permeti l’enlairament (a la foto de Marc S., feta abans d'ahir, es poden veure fins a deu globus durant la preparació del vol). Llavors es vola durant un temps més o menys predeterminat i al final s’acaba aterrant en el lloc més imprevisible. Durant el vol el pilot pot fer pujar i baixar el globus en busca d’uns vents que bufin en una determinada direcció, però aquests vents de vegades es troben i de vegades no. La qüestió és que quan és el moment d’aterrar, ja sigui perquè s’ha exhaurit el temps prèviament fixat pel vol, perquè s’acaba el combustible de gas propà que alimenta el cremador que serveix per anar escalfant l’aire del globus, o perquè les condicions meteorològiques així ho aconsellen, el lloc on finalment aterres no l’has pogut preveure amb anticipació i et pots trobar, per exemple, al bell mig d’un camp de blat.

Allà tens, per una banda, la cistella que fa la funció de cabina i que, per bellugar-la, són necessàries algunes persones. També tens el globus, que abans de ficar-lo dins d’una gran bossa s’ha de desinflar del tot, estirar-lo i plegar-lo, una tasca que tampoc pot fer una persona sola. És per tant llavors, un cop s’ha produït l’aterratge, quan entra en joc l’equip de rescat. Aquest acostuma a moure’s en un vehicle 4x4 amb un número de places suficient com per encabir-hi tant les persones de l’equip de rescat que fan el seguiment des de terra com el pilot i els passatgers del globus. Evidentment aquest vehicle ha de portar també un remolc gran per carregar-hi el globus i la cistella. L’equip de rescat disposa de mapes detallats de la zona amb tots els camins i caminets degudament marcats, així com un GPS i una emissora de ràdio per comunicar-se amb el pilot quan el seguiment des de terra impedeix la localització visual del globus.

Dissabte, durant la quinzena edició de l’European Balloon Festival d’Igualada, volaven simultàniament una quarantena de globus, i en aquestes condicions no sempre resulta fàcil identificar el teu des de terra. Llavors és quan hi juga l’experiència i veus com, per exemple, la Mª Neus en va tenir prou amb veure des de la llunyania una petita taca groga al mig del paisatge per identificar-la com el seu globus, que en aquell moment ja es trobava a terra. Llavors cal arribar fins al lloc on s’ha produït l’aterratge, fer les operacions que dèiem abans i carregar-ho tot i tothom al vehicle de rescat. En aquest cas el pilot era en Josep Mª, director general de l’empresa catalana Ultramagic que, per cert, és ja el segon fabricant de globus aerostàtics del món, i que duia entre altres passatgers a la simpàtica ambaixadora d’Indonèsia a Espanya, l’excelentíssima senyora Adiyatwidi Adiwoso Asmady.

Un cop enllestida la feina és el moment de fer un bon esmorzar per recuperar forces. L’establiment per fer-ho tampoc es pot preveure amb anterioritat doncs depèn del lloc on hagi aterrat el globus. Dissabte vàrem anar a “La taberna de Luis – El Rincón de Sánchez-Molina”, de l’Espelt Òdena, on ens van servir un dels millors pernils ibèrics que es poden trobar a la comarca de l’Anoia. I ja per acabar, un detall de bona escola diplomàtica que no ens va passar per alt: com a musulmana que ens va dir que era l’ambaixadora el pernil ni el va tastar, però va tenir el detall de convidar-nos a tots a esmorzar. Terima kasih, Madam Ambasador! I gràcies també al Josep Mª, al Carles i a tot l’equip d’Ultramagic per fer possible cada any aquest gran espectacle que posa el nom de la ciutat d’Igualada al món.

Trias, topmanta, Chávez, Rubalcaba, SGAE, Pajín, Oliart, Diputats europeus...

(Vergara, a Público)

Aquesta setmana també hagués pogut tocar altres temes, com per exemple 1/ La relliscada de Trias contra els periquitos. S’ha de menystenir l’Espanyol per demostrar que s’és culé? 2/ L’actitud condescendent d’alguns predicadors del bonisme en defensa dels venedors i compradors dels mercats informals anomenats topmanta. El debat s’hauria de centrar en si s’han de complir les lleis i les ordenances municipals o no, i és evident que en democràcia s’han de complir. Això tant val pel topmanta com per les acampades urbanes, passejar mig despullat per la ciutat, aparcar en doble fila o fer massa soroll a la nit. 3/ L’estada d’Hugo Chávez a Cuba per operar-se. Tant s’ha degradat la sanitat a Veneçuela com per haver decidit passar del foc veneçolà a les brases cubanes? 4/ El sorprenent acudit de Rubalcaba dient que té la fórmula per crear ocupació. Cóm és que no l’ha posat ja en marxa sent com és el numero dos del govern Zapatero? 5/ L’afer de l’SGAE i la sorprenent reacció d’alguns intel·lectuals i artistes en defensa d’aquells impresentables que han estat imputats pel jutge. Hi ha, però, quelcom positiu. Acabi com acabi l’afer, sembla ser que el cànon digital té els dies comptats. 6/ Les vacances de la ministra Pajín i família a Menorca. És sostenible que es paguin amb diner públic llocs exclusius d’estiueig reservats per a determinats funcionaris de l’estat? 7/ La dimissió d’Alberto Oliart com a president de RTVE. És l’excepció que confirma la regla que diu que en aquest país no dimiteix ningú. 8/ La posició d’alguns diputats catalans del Parlament Europeu sobre el tractament legal de la llengua catalana. Una tal Maria Badia, dient-nos el que no és, ens ha tornat a prendre per imbècils. Cal dir-ho així de clar. Vidal-Quadras també és un impresentable però almenys no ens enganya, doncs no dissimula mai la seva posició absolutament contrària a qualsevol reconeixement legal per la llengua catalana. Oriol Junqueras, Ramon Tremosa i Raül Romeva han mostrat la seva inoperància sense pena ni glòria, mentre la llengua catalana va reculant en totes les instàncies, i ningú no fa res efectiu per evitar-ho. 9/ ...

Què és pitjor, ser inepte o ser corrupte?

Anant en contra del sentit comú i de totes les recomanacions de la gent assenyada, algú va decidir tirar endavant una estrafolària oferta ferroviària en AVE que unia Toledo amb Albacete passant per Conca. Els estudis comercials previs ja apuntaven que la ruta no es justificava des de cap punt de vista. Tothom sabia que no hi hauria demanda. Però com que la decisió era política i venien eleccions, fa mig any es va tirar endavant la nova ruta, amb una oferta de tres trajectes diaris en cada sentit. El resultat: un promig de 9 passatgers al dia, que sense massa esforç es pot intuir que no tots paguen el bitllet, i un cost declarat de 18.000 euros diaris. Passades les eleccions, ara s’ha eliminat aquesta oferta ferroviària. Ha dimitit algú? S’ha cessat algú? No és cap secret que dimitir i cessar són accions que per les nostres contrades no s’estilen gaire, i aquest cas no ha estat una excepció.

Els portuguesos, en això dels trens d’alta velocitat, ens acaben de donar una lliçó. Degut a la crisi, han paralitzat de moment la construcció del tram Badajoz-Lisboa, i això que la demanda comercial estava, en aquest cas sí, justificada. Veient el que ha anat passant a banda i banda de la frontera, en temes ferroviaris els portuguesos han demostrat tenir més sentit comú que els espanyols, encara que ara puguin haver actuat mig forçats per Brussel·les. Aquí vam tirar la casa per la finestra i es van fer despeses típiques de nou ric, però amb l’agreujant que de rics només ho semblàvem, però no n’érem. Ara tenim una xarxa d’alta velocitat que és la primera d’Europa i la segona del món, però hi ha un petit problema, i és que en moltes d’aquestes línies hi falta l’element essencial: el viatger.

Posar en servei un eix ferroviari sense passatgers, construir aeroports a Castelló, Ciudad Real, Lleida, etc., però sense que hi aterrin avions, són decisions polítiques pròpies d'ineptes o de corruptes, i haurien d’estar tipificades com a delicte al codi penal. M’imagino que en països més seriosos que el nostre, per fer coses com aquestes algú aniria de pet a la presó. Perquè hi ha una cosa que sovint oblidem: aquestes disbauxes es paguen amb els nostres diners, i si per tirar-les endavant s’han de reduir serveis bàsics els únics perjudicats per les retallades som els ciutadans.

Per fi un alcalde escollit pels barcelonins

Fa cinc dies Xavier Trias va ser escollit alcalde de Barcelona. No se sap com ho farà però molts barcelonins esperem que ho faci millor que els seus antecessors. De moment, però, el seu mandat ha començat amb un fet diferencial positiu que li dóna un mèrit afegit: des que Narcís Serra, l’any 1979, va ser elegit el primer alcalde de la democràcia, cap dels seus successors va accedir al càrrec d’alcalde de Barcelona per la via de les urnes. Tant Maragall com Clos com Hereu van arribar a l’alcaldia de carambola, a mig mandat dels seus respectius antecessors, i va ser així per decisió dels cuiners de Nicaragua, és a dir, el politburó del PSOE a Catalunya.

Posteriorment sí, aquests tres personatges es van presentar a les eleccions i les van guanyar, però la diferència és que quan les van guanyar ells ja eren alcaldes, és a dir, les van guanyar des de dintre. Trias és el primer alcalde de Barcelona des de 1979 que ha guanyat les eleccions sense ser alcalde, és a dir, des de fora. A ningú se li escapa que no és el mateix presentar-se a unes eleccions sent ja l’alcalde que sent un simple regidor. Els tres antecessors de Trias a l’alcaldia de Barcelona jugaven amb avantatge, i en aquest sentit l’elecció de Trias podríem dir que encara té més mèrit.

I això per no parlar de la desafecció política que es genera entre la ciutadania quan veu que el seu alcalde plega alegrement a mig mandat, prescindint del seu compromís de quatre anys amb els electors, i amb la mateix alegria el seu partit n’hi posa un altre per la via digital. És legal però és lleig.

DSK

Fer públiques segons quines opinions té els seus riscos però també les seves compensacions. En aquest blog es fan comentaris de tota mena i també pronòstics, sovint agosarats. De vegades l’encerto i de vegades no. Però una cosa que no he fet mai és eliminar articles publicats anteriorment. La raó és ben simple: quan escric quelcom és perquè ho penso i, per tant, no hi veig cap motiu per eliminar opinions que, almenys en el moment de publicar-les, són les meves opinions. Evidentment, a la vista de noves dades després un sempre pot canviar de parer, només faltaria que no fos així.

Fa un mes i mig vaig escriure aquest petit comentari sobre Dominique Strauss-Kahn, quan la seva detenció per part de la policia novaiorquesa encara estava calenta i els diaris n’anaven plens. Vistos els darrers esdeveniments que s'han conegut sobre el cas, aquell comentari renova la seva vigència. Tot plegat ens porta a constatar que el món dóna moltes voltes, i sovint aquestes voltes es donen en un sentit poc previsible. De moment llegeixo que els socialistes francesos ja no descarten DSK com el seu candidat per a les properes eleccions presidencials de França. Com deia llavors, aquest és un tema periodísticament apassionant que caldrà seguir de prop.

La pregunta que ens podem fer ara és ben simple: on serà DSK l’any que ve, al palau de l’Elisi de Paris exercint de president de la República Francesa o tancat en una presó novaiorquesa com a condemnat per violació? S’admeten apostes. I dit això, deixeu-me dir que aquest personatge potser no és un violador però, deixant al marge les seves habilitats sexuals i financeres, que és un bandarra em penso que hi ha poca gent que ho dubti.

Bonet, se t’ha vist el llautó!

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), el 42.9 per cent dels catalans es mostren favorables a la independència de Catalunya. És una xifra que va creixent a mesura que passa el temps i augmenten els maltractaments fiscals i de tota mena als que ens sotmet l’estat espanyol. Sense entrar en el tema de fons la senyora Laia Bonet, una diputada del PSOE (*) que exerceix a Catalunya, ho ha despatxat dient que és una perversió que el CEO ens pregunti la nostra opinió sobre la independència de Catalunya.

Agafo el diccionari que tinc més a mà i hi busco el mot perversió. D’aquí m’adrecen al verb pervertir, que defineix com desviar de la rectitud moral. És a dir, si no ho he entès malament, una perversió és una desviació de la rectitud moral. Segons Bonet, al CEO hi ha hagut una desviació de la rectitud moral. Al marge d’altres consideracions, cal dir d’entrada que malament rai quan un polític pretén fixar-nos els límits de la moralitat. Una de dues, o té un tarannà democràtic més aviat escàs o simplement és que no té arguments més sòlids per justificar la seva crítica.

Evidentment les opinions són lliures, també les de la diputada Bonet. Però les seves opinions tenen un valor afegit, ja que Bonet és la portaveu dels socialistes al Parlament. Per tant, quan Bonet parla en públic està parlant en nom del seu partit. De fet, però, ben mirat Bonet no ens diu res de nou. Simplement ha volgut deixar clar que li molesta la pregunta. La teoria és que si no ho preguntem no ho sabrem, i vivint en la ignorància qui dia passa any empeny. És aquesta obsessió difícil d’entendre que tenen alguns polítics per ignorar què vol la gent. Per això no només troben una perversió que el CEO gosi fer-nos una pregunta per a una simple enquesta sinó que tampoc volen que aquesta pregunta se’ns faci de forma oficial mitjançant un referèndum amb tots els ets i uts. Bonet, se t’ha vist el llautó!

(*) Els fets ens demostren cada dia que el PSC no existeix com a tal, només és una simple franquícia del PSOE.

Montserrat, numerus clausus?

Després de molts anys des de la meva última visita, fa uns dies vaig tornar a Montserrat. Vam pujar amb el cremallera des de Monistrol, on pots deixar el cotxe en un gran pàrquing cobert gratuït a la mateixa estació. Tren modern i silenciós, amb un bon aire condicionat i seients força còmodes, tot i que això només ho vam poder comprovar a la tornada, doncs l’anada la vam haver de fer a peu dret per manca de seients lliures. Els vagons anaven atapeïts de gent, asseguda i dreta, com el metro en hora punta. Molts turistes, la majoria estrangers. Això sí, hi ha unes vistes espectaculars que compensen tots els inconvenients del viatge que, per altra banda, només dura quinze minuts. Arribats a dalt, un parell d’hores van ser suficients per adonar-me’n que allò està massa massificat. Gent per tot arreu, massa gent. Dificultats per moure-t’hi, per anar d’un lloc a un altre, per trobar un lloc on seure. A la basílica, impossible seure per escoltar la Salve cantada per l’escolania. Gent dreta i gent asseguda per tot arreu, també a terra i a les capelles laterals. Els seients de l’església estaven ocupats des de molta estona abans. El museu, això sí, és francament molt interessant i recomanable. És l’únic lloc on no hi havia empentes, potser perquè s’ha de pagar entrada. A les dues vam donar la visita per acabada. Cremallera de tornada cap a Monistrol; aquesta vegada, com que era l’hora de dinar, amb els vagons gairebé buits. Només hi ha una solució per evitar aquesta excessiva massificació: reserva prèvia i numerus clausus. Jo m'hi apunto. Mentrestant, però, amb tanta gent em costarà tornar-hi. I això que hi vaig anar entre setmana. No em puc imaginar cóm deu ser visitar Montserrat en cap de setmana.