Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.
(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).
Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.
Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.
(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).
Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.
Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.
5 comentaris:
Quin fàstic em fan totes aquestes coses que demostren que vivim en una gran mentida.
Miquel,
T'he deixat una nota al meu blog. Et donava les gràcies i et deia que les notes que escrius em semblen de primera. Pel que fa a aquesta... les formes, en democràcia, ho són tot. El problema de l'esquerra és que sovint creu que la democràcia no és un procediment sinó una cosa sustantiva -que són ells, vaja. I aquesta no és una raó menor a l'hora de fer-ne un negoci. Pel que fa a la resta, ja t'ho he deixat dit al meu blog, em temo que sé que sóc espanyol!!!
Una salutació ben cordial
Àngel
Àngel,
Si tots plegats ens hem de quedar més tranquils, no em costa res fer públic que el meu passaport també diu "España", i em sembla recordar que té validesa fins el 2014. Quan l’hagi de renovar ja en tornarem a parlar doncs em sembla que abans no hi haurà res de nou sobre aquest tema. Alguns, però, seguirem fent pedagogia sempre que es presenti l’ocasió.
El problema de l’esquerra... què vols que et digui, en tenen tants! Ara bé, el problema de molta gent, de dretes i d’esquerres, és que en el fons no hi creuen en la democràcia.
Em sembla que no he pogut resistir la temptació i t'he citat a http://adm-eltinglado.blogspot.com/2008/05/la-cada-del-caballo-la-patacada.html
Confio que et sembli bé!!!
Abraçada
Àngel
Em sembla perfecte!
Publica un comentari a l'entrada