La credibilitat dels blogs d’internet

De manera vergonyosa i especialment interessada en el cas dels mitjans de comunicació tradicionals, que veuen com se’ls escapa el negoci del monopoli del control de la informació, i bàsicament per motius de desconeixement en el cas del gran públic, aquí quasi tothom sembla haver-se posat d’acord per aprofitar la més mínima excusa per a desacreditar qualsevol informació i/o opinió que es canalitzi per mitjà dels blogs d’internet. Evidentment aquí hi hem de posar unes quantes excepcions, que haberlas haylas, però més val ser realista i acceptar que, avui per avui, els defensors d’aquesta nova eina de comunicació encara som quatre gats.

Per exemple, aquests dies s’aprofita la ferma oposició pública d’una metgessa i doctora en salut pública en contra de la vacuna de la famosa grip, una tesi que bàsicament s’està transmetent via internet, amb dos grans arguments: que aquesta senyora és una monja benedictina (com si pel fet de ser monja benedictina ja la desacredités), i que les seves tesis es transmeten bàsicament per internet, per exemple des d’aquest mateix blog que esteu llegint.

És per això que iniciatives en defensa dels blogs d’internet com la dels Premis Blocs Catalunya, que per segon any consecutiu ha organitzat l’associació Stic.cat (Societat de Tecnologia i Coneixement), són molt positives per tal d’anar canviant la mentalitat de la nostra societat. I és que a internet hi ha de tot, bo i dolent, creïble i pura brossa, però passa exactament el mateix que amb els diaris de paper, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió. No crec que faci falta posar cap exemple de mitjans tradicionals amb la credibilitat sota zero doncs tots en tenim més d’un al cap. I més de dos.

En aquest sentit resulta també molt agradable escoltar les opinions d’un blogaire reconegut com és el Premi Nobel José Saramago, que aquests dies és a Itàlia per presentar el seu darrer llibre, un assaig que ha anat publicant al llarg d’uns mesos en el seu propi blog. Amb Saramago no comparteixo cap de les seves idees polítiques però en canvi només puc aplaudir la frase que va pronunciar abans d’ahir a Roma:

No hi ha diferència entre l’escriptura d’un blog i l’escriptura literària.

Minicrònica des d’Itàlia

Ahir vaig ser a Bolònia tot el dia, per feina. Avui sóc a Pisa. M’ha fet gràcia trobar-me amb aquesta foto del Corriere della Sera on es veu el primer ministre Berlusconi passant per davant d’una pintada dirigida contra ell que diu: Berlusconi en un país normal seria a la presó.

La primera cosa que m’ha vingut al cap és que no cal anar a Itàlia per trobar polítics que haurien de ser a la presó i no hi són. Però és que no s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per arribar a la conclusió que el nostre tampoc és un país gaire normal.

La cabra golfa

Avui torna a ser dimarts i tretze i podríem tocar aquest tema, el de les persones que creuen en la mala sort relacionada amb determinades dates i circumstàncies i totes aquestes coses que, francament, jo no he entès mai. Però avui em ve de gust parlar de la cabra de la legión, quasi un símbol patri per a molts espanyols. O potser sense el quasi.

Ahir, dia de la desfilada militar de l’exèrcit espanyol a Madrid en commemoració d’ara mateix no recordo què, sembla ser que es trobava desplaçada a l’estranger, en comissió de serveis, la entranyable cabra de la legión que desfila cada any al costat dels espitregats legionaris. I és que actualment l’exèrcit espanyol té el gruix de la seva feina a l’estranger, així que no ens ha d’estranyar que també s’emportin la cabra. A Espanya l’exèrcit només hi deixa uns petits contingents de soldats per defensar l’illa africana de Perejil i per algun altre imprevist que es pugui presentar.

És per això que la ministra de la cosa, Carmen Chacón, sempre alerta amb els temes importants, una senyora que alguns diuen que és catalana però que políticament jo sempre l'he vist exercir d’espanyola, i no li va pas gens malament, li va donar l’oportunitat de lluir-se a la cabra substituta, que per la tele van tenir l’encert d’informar-nos que porta per nom golfa. La cabra golfa ja figura a la plantilla de l’exèrcit espanyol, naturalment fent mèrits com tothom per intentar ascendir en l’escalafó, amb el noble objectiu d’arribar algun dia a esdevenir la cabra titular.

S’ha de dir que de disciplina militar la cabra en té més aviat poca. La cabra acostuma a anar per lliure i no amb aquella regularitat tan espectacular de les 160 passes per minut que marca el reglament dels legionarios.

Si no sóc fora en un dia tan senyalat com el d’ahir m’agrada veure desfilar la cabra de la legión, i per sort a la tele pública espanyola no s’obliden mai de retransmetre’ns l’acte en rigorós directe. Però el que fins ara no havia gosat fer mai és dedicar-li un article a la cabra. Doncs bé, a partir d’ara això ja no ho podrà dir ningú.

Va ser també interessant constatar les grans xiulades que va rebre el presidente Zapatero durant diversos moments de l’acte. I és que sembla ser que per Madrid aquests dies també corren mals aires.

Anècdotes d’aeroports i avions

Entre viatge i viatge he vingut a passar aquest cap de setmana llarg a Barcelona. Vaig arribar divendres a la nit i torno a marxar demà al migdia. Viatjant sempre s’aprenen coses i avui explicaré dues anècdotes d’aquests dies. Són situacions amb les que un dia o un altre tothom s’hi pot trobar.

Primera experiència. Dissabte 3 d’octubre, control de seguretat de la T1 de l’aeroport de Barcelona. Deixo la jaqueta i tota la ferramenta a la safata però quan passo per sota de l’arc el detector insisteix en seguir pitant. No porto cap pròtesi ni res que s’hi assembli. Potser és el botó metàl·lic dels texans, ves a saber. El prosegur de torn, jove, fatxenda i malcarat però això sí, aquest cop amb els guants posats (altres vegades els haig de recordar que aquestes feines s’han de fer amb guants, i més ara, amb la grip i tota la pesca) se’m dirigeix amb veu autoritària dient-me "ponte ahí, en el rincón, que no dejas pasar a los demás", com si ell fos el mestre emprenyat dirigint-se a l’alumne que no el creu. Li pregunto educadament per la causa del seu tuteig, si és que ens coneixem d’alguna cosa, doncs jo a ell ara mateix no el recordo de res. Ara al tuteig l’home hi afegeix una cara d’emprenyat, com si patís del fetge. Mentrestant els que van darrere meu quietos parados, esperant ordres del xerif prosegur. El jove guàrdia civil a càrrec de la supervisió del control ho veu tot i se’ns acosta. Em pregunta què passa. Li explico que el prosegur m’ha tutejat dirigint-se a mi de males maneres, sense cap motiu, i aprofito per recordar-li que la norma interna d’aquests controls parla d’un tracte educat al viatger. (Ara entre nosaltres, dues confessions. La primera, admeto que no conec la norma interna, ni tan sols sé si existeix una norma que reguli el tracte entre els prosegurs i els viatgers, però intueixo que alguna cosa hi deu haver. La segona, encara que estic bastant ben conservat confesso que ja passo dels cinquanta, i a partir de certa edat un ja no està per aguantar segons què ni segons qui). Doncs bé, abans que el prosegur m’inspeccionés amb el detector portàtil i veient que jo no m’arronsava em diuen que marxi, llavors sí, tractant-me de vostè.

Segona experiència. Potser ho recordareu. No fa gaire una gran campanya de publicitat ens informava que, fruit de la fusió d’aquelles empreses, la companyia d’aviació Clickair passava a ser Vueling. No he estat mai un client regular de Clickair i només ocasionalment he volat amb aquesta low cost del grup Iberia. Però en canvi, sóc client regular de Vueling des de la seva entrada en funcionament al juliol del 2004, quan aquesta companyia disposava de tan sols dos avions i un número molt limitat de destinacions. Tornem a la anunciada fusió. I és que més que d’una fusió es tracta d’una absorció de Vueling (fins ara una companyia independent) pel grup Iberia al que pertany Clickair. És a dir, tot i mantenir-se el nom de Vueling (només per raons de cotització a la borsa segons es va dir) aquella operació significava a la pràctica la desaparició de la filosofia de negoci de Vueling. Ja n’he parlat altres vegades, Vueling era (recalco l’era, en passat) una companyia moderna, amb avions nous de trinca (el més antic tenia menys de cinc anys), personal nou i en general molt amable i amb voluntat de servei al client. Clickair, en canvi, va heretar d’Iberia, el seu amo, molts dels vicis i defectes d’aquesta ex companyia de bandera. Els seus avions no són nous sinó repintats, la majoria amb bastants anys d’antiguitat. Tot això ho explico perquè els dos vols que tenia previst fer amb Vueling els vaig fer en avions de Clickair. Quasi cap passatger ho va notar doncs si no t’hi fixes, entrant pel finger és difícil adonar-se’n. I un cop a dins de l’avió sembla que estiguis en un avió de Vueling, però més vell. Per exemple, el meu llum de lectura no funcionava i en dir-ho al personal només van saber dir-me “pues sí, no va”. Quan Vueling era Vueling els faltava temps per demanar-te disculpes i oferir-te un altre seient. El resum de tot plegat és que encara que l’anunci diu que ara Clickair és Vueling, la realitat és que Vueling és Clickair.

Carod demana "calma"

Carod demana "calma" en relació amb la seva exclusió de les llistes electorals d'ERC (de l'Avui d'avui).

Senyor Carod,

Doncs miri, què vol que li digui, no sé si ens podrem aguantar, no sé si podrem mantenir la "calma" que vostè tan humilment ens demana. La majoria dels catalans estem molt més que tristos, estem tan emprenyats amb la seva defenestració política que potser no podrem mantenir la "calma", potser sortirem tots al carrer exigint el seu retorn a la primera fila de la política, així com una Creu de Sant Jordi compartida amb el senyor Puigcercós com a agraïment pels serveis prestats fins ara.

Miri, no ens enganyem, del desprestigi que s'ha guanyat merescudament Esquerra (abans ERC) en els darrers sis anys tan responsable n'és vostè com el senyor Puigcercós. Tanto monta, monta tanto. A vostè el treu Puigcercós, això ja queda clar. Ara només s'ha de veure qui enviarà el motorista a Puigcercós.

Catalunya des de lluny

De vegades és bo mirar-se els assumptes en general -i els problemes en particular- des d'una certa perspectiva, des d'una certa distància. A aquestes alçades ja pocs negaran que des de fa un temps a Catalunya ha ressorgit amb força un greu problema d'encaix polític. Estem parlant d'un conflicte latent des de fa segles i, segons pretenen interessadament alguns, sense una solució alternativa que no sigui mantenir l'estatus actual. També ens trobem amb aquells que, confonent els seus desitjos amb la realitat intenten, al meu entendre sense massa èxit, negar les evidències, negar el conflicte i, per tant, negar la peremptòria necessitat de trobar-hi una solució que sigui vàlida per a la majoria dels catalans. I com a resultat de tot això, a mesura que passa el temps i políticament es va deixant podrir el problema, augmenta la gent descontenta amb els polítics. No hem d'oblidar que és bàsicament aquest col·lectiu, els polítics, el que hauria de presentar propostes engrescadores a la societat. Per això els paguem i per això cobren, i no pas un sou qualsevol. Bàsicament fruit d'aquest divorci generalitzat entre la ciutadania i la classe política sorgeixen com a alternatives exitoses iniciatives populars com la consulta d'Arenys de Munt, i actes similars que s'estan coent en altres indrets de la nostra geografia. Una altra conseqüència del progressiu allunyament entre la classe política de sempre i el poble que els paga el sou és l'aparició de moviments polítics alternatius que busquen aglutinar una clientela políticament transversal amb un objectiu prioritari: resoldre d'una vegada per totes l'encaix de Catalunya en el seu context geopolític europeu. El fenomen Reagrupament en podria ser l'últim exemple, tot i que encara s'ha de veure si això de la transversalitat que tant prediquen s'acaba confirmant per la via dels fets.

Des dels més de mil quilòmetres de distància on em trobo aquests dies veig algunes coses clares:
1/ Catalunya es pot considerar una democràcia, tot i que de vegades alguns en dubtem.
2/ En una democràcia els conflictes es resolen votant. Tots, sense excepció. L'article vuitè de la Constitución Española, aquell que contempla la intervenció violenta dels militars per carregar-se en determinats casos la voluntat de les institucions civils, constitueix en aquest sentit una clara anomalia democràtica.
3/ Aquells que estan tan segurs i dia sí i dia també repeteixen com a lloros que el moviment independentista és molt minoritari a Catalunya (sempre ens parlen d'unes suposades enquestes oficials que el redueixen al vint per cent de l'electorat, com si s'hagués de donar per bo que en una democràcia es governa a base d'enquestes i no mitjançant els vots dels ciutadans), precisament ells haurien de ser els primers interessats en sotmetre el tema a votació. Segons la seva particular teoria guanyarien per un 80/20 i ja no se'n parlaria més. Per tant, si tan convençuts n'estan, a què vénen aquestes reticències?
4/ És per això que la seva continuada negativa a votar i a deixar votar a alguns ens fa sospitar que les enquestes a les que fan referència no se les creuen ni farts de Tio Pepe. I és que per la mateixa regla del tres, jo podria dir que el moviment independentista a Catalunya és vist amb simpatia per quatre de cada cinc catalans. Dues afirmacions agosarades, dues boutades que només resoldrem el dia que anem tots a votar.

Tornar a Lisboa

No he comptat les vegades que he anat a Lisboa però en els últims anys en són ja unes quantes. Avui ja fa tres dies que hi torno a ser i encara m’hi estaré uns quants dies més. Per a mi sempre és agradable tornar a Lisboa, tot i tractar-se d’una capital decadent com poques te’n trobes a Europa. Bé, Atenes i Roma tampoc és que es puguin posar com a exemples de ciutats massa endreçades tot i que tenen poc a veure amb el nivell de degradació de la capital portuguesa. Però és que aquesta és precisament la gràcia de Lisboa, la seva entranyable decadència. Una prova que és una ciutat decadent la tenim en que, entre altres particularitats, en trenta anys Lisboa ha perdut uns tres-cents mil habitants. Això es nota en segons quins barris del centre en els que ara pràcticament només hi queden despatxos i botigues, i molts habitatges tancats. Són barris que durant el dia tenen molta vida però al vespre, quan tanquen les botigues, es queden pràcticament buits. Fins i tot molts dels seus restaurants només obren al migdia, i viuen d’una clientela a mitges entre lisboetes i turistes, una mena de plaga, per altra banda molt benvinguda, que ha passat de ser estacional i que actualment es manté estable durant tot l'any. És una ciutat decadent perquè, entre altres particularitats, una campanya per arreglar les façanes de les cases del tipus “Lisboa, posa’t guapa” encara no ha arribat, almenys no de forma massiva com es va fer a Barcelona amb l’excusa dels Jocs Olímpics del 92. Moltes façanes cauen literalment a trossos i no és gens estrany trobar-te les voreres molt malmeses. Però tot i la seva decadència Lisboa és una ciutat que val molt la pena. Això sí, quan a Espanya hi ha un pont Lisboa s’omple d’espanyols que passegen per la ciutat, molts d'ells sense dissimular la seva coneguda prepotència davant dels portuguesos. Això tornarà a passar el proper cap de setmana (dilluns és festa a Espanya) però jo ja no ho veuré, tinc previst tornar a casa divendres al vespre.

Sobre la grip nova

Un document que considero molt seriós i, per tant, de lectura més que recomanada i que, per motius tècnics, he hagut de penjar en un blog amic, concretament aquí.

Els informes com excusa

Hi ha moltes maneres de desviar el diner públic, el diner de tots, cap a destinacions poc clares. O segons com es miri, potser massa clares i tot. Una de les modalitats que està més de moda és mitjançant l’elaboració d’informes (per dir-ne alguna cosa), la majoria inútils, que les administracions públiques encarreguen a l’exterior, sovint a la gent del seu entorn polític i/o familiar més proper, i així tot queda a casa. Aquests dies la premsa en va plena.

Tècnicament potser ho hauríem d’anomenar malversacions de fons públics, que evidentment ho són, però jo ho veig més aviat com un lladronici en tota regla. Sembla ser que legal, això sí, però ja se sap que les lleis no són perfectes. Per altra banda, considero irrellevant el destí concret dels diners que es mouen a l’entorn d’aquests informes. Tant m’és que aquests diners serveixin per finançar un partit polític, per fer reformes a la casa de qui els fa o de qui els encarrega, o per fer un donatiu a Càritas. El fi no justifica els mitjans.

El més divertit de tot, per no dir lamentable, va ser la reacció del conseller Castells al Parlament, i ho explico aquí perquè ja han passat uns quants dies i la premsa no se n’ha fet ressò. Castells va dir textualment el següent (pàgina 11 d’aquest enllaç):

“Els informes realitzats que tenen un caràcter clarament de valoració, d’aspectes que es poden canviar, de polítiques, etcètera, abans d’efectuar el pagament haurien de ser objecte d’una avaluació externa –del mateix departament, però externa– que n’acrediti el valor amb relació al preu.”

Si no ho he entès malament, sembla ser que el conseller Castells demana que es faci en cadascun d’aquests casos un informe sobre l’oportunitat de l’informe. Com deia fa pocs dies un personatge de l’acudit de Tharrats a l’Avui: “Hauríem d’encarregar un informe per saber si l'informe que diu que alguns informes són inútils és també inútil”. L’home no anava gens desencaminat.

Internet es toda una marisma de basura...

"Internet es toda una marisma de basura e insulto soez, que ha encontrado en el anonimato de la red una presa fácil"

L’autor d’aquest disbarat (*) és Toni Bolaño, exdirector de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta perla forma part d’un article publicat ahir al diari La Razón. És evident que no es pot generalitzar amb aquesta lleugeresa, a internet hi ha de tot i Bolaño, massa sovint propens a l'estirabot, ha tingut dies molt més inspirats que el d'ahir. Aquell "Barbeta (**), estás muerto y todavía no te has enterado" encara ressona al Palau de la Generalitat.

(*) Disbarat = Acció o dita completament fora de propòsit, contrària a la raó.

(**) Barbeta = Periodista de La Vanguardia.

Un miratge de només quaranta-vuit hores

De vegades convé fer una mica de memòria. Ara fa quatre anys el Parlament va aprovar el nou Estatut de Catalunya amb el vot favorable del noranta per cent dels diputats. Només hi va votar en contra el Partido Popular, en una nova demostració de la seva coneguda trajectòria política que jo sovint acostumo a definir, admeto que potser amb una certa lleugeresa, com d’estratègia anticatalana. És a dir, allò que pel Partido Popular compta de veritat és Espanya, encara que sigui a costa de perjudicar Catalunya. Els compensa quedar malament aquí i perdre dos vots a Tarragona si a canvi se’n guanyen sis a Ciudad Real, Badajoz i Santander.

Aquell text aprovat pel Parlament, el text original, és el que de veritat representa la voluntat del poble de Catalunya. Res a veure amb les escorrialles que n'han quedat en forma d’un text políticament castrat i que encara està pendent de ser validat pel Tribunal Constitucional de España. Les retallades que s’hi han anat fent a partir del 30 de setembre de 2005, data de la seva aprovació solemne al Parlament, estan dintre de la legalitat però no s’hauria d’oblidar que són contràries a la voluntat dels catalans expressada pels seus representants al Parlament. Començant per aquella important passada de ribot sàviament dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, i acabant per una previsible sentència del TC que tothom sap que serà condemnatòria, o no absolutòria, o interpretativa a la baixa, o qualsevol altre sinònim que hi vulguem posar per expressar una nova retallada.

Una sentència que, per cert, es pot fer pública demà mateix o d’aquí uns anys. I és que aquell desprestigiat i mig caducat tribunal espanyol no té legalment cap límit de temps per dictar sentència... ni per renovar-se. Si ara des de determinades instàncies polítiques ens volen fer creure que la publicació de la sentència és imminent només és per tal que no es parli tant de la nostra taxa d’atur, la més alta de la Unió Europea.

El que ha passat amb l’Estatut des que es va aprovar el 30 de setembre de 2005 fins ara vindria a ser equivalent a que et robin la cartera al metro i després enxampis el lladre, i llavors el lladre, armat, et diu que te la torna a canvi que tu li donis els bitllets que hi tens, i també la tarja T10. T’han robat, t’han fotut els calés, finalment tu et quedes només amb la documentació, i encara hi ha gent que això ho considera positiu (mira quin lladre més guai, encara m’ha tornat els documents!). Però el fet és que t’han robat i per això molts no vàrem donar suport a aquell text descafeïnat que es va sotmetre a referèndum.

Però no hem de perdre de vista la data del 2 d’octubre de 2005, és a dir, només quaranta-vuit hores després de la solemne aprovació del text de l’Estatut celebrada per tots els partits, fins i tot pel Partido Popular tot i haver-hi votat en contra. Recordo que el llavors president dels populares a Catalunya, el senyor Piqué, sortia retratat juntament amb els altres cofois líders polítics catalans, tots amb la seva copa de cava a la mà celebrant amb cara de satisfacció el text finalment aprovat. I és que van ser només quaranta-vuit hores el temps que va tardar el President de la Generalitat en anunciar importants retallades sobre el text aprovat. O dit d’una altra manera, quaranta-vuit hores és el temps que vàrem tardar els catalans en perdre la il·lusió, en saber que tot aquell llarguíssim episodi de negociacions al Parlament i als reservats dels restaurants havia estat una gran estafa política, una impressionant enganyifa col·lectiva, una comèdia generalitzada de la que en van ser actors els membres de la classe política catalana.

Abaixar els impostos és d’esquerres

Aquesta frase la va pronunciar fa uns mesos el president del govern d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero. Una mentida més, sembla ser que ja no ve d’una. No cal haver fet cap doctorat per concloure que les esquerres no acostumen a abaixar els impostos sinó que normalment els apugen.

Fa unes setmanes el mateix personatge ens va dir que la forta crisi (ha costat, però ara ja admet que això nostre és una crisi econòmica de cavall) obligaria a retocar els impostos, però que la retocada només afectaria a les rendes més elevades. Per entendre’ns, que només afectaria als rics. Una altra mentida.

El resultat pràctic del que en podríem anomenar sobtada evolució del pensament econòmic de Zapatero la vàrem tenir dissabte per la via dels fets. Entre les mesures aprovades pel Consejo de Ministros hi trobem les següents:

* el tipus general de l’IVA augmentarà un 12.5% (del 16 al 18)
* el tipus reduït de l’IVA augmentarà un 14.3% (del 7 al 8)
* la tributació de les rendes del capital augmentarà entre un 5.6 i un 16.7% (del 18 al 19 i 21).
* ens havien promès que no ens tocarien l’IRPF, i ara ens diuen que no l’han tocat, però que ens han suprimit aquella deducció electoralista de 400 euros. O sigui que ens han tornat a enredar perquè, a la pràctica, l’IRPF també ens l’han tocat i, com no podia ser d’altra manera, a l’alça.

Com es pot veure, es tracta de les típiques mesures dirigides als rics ja que tots sabem que els pobres no paguen IVA. Però no és cap secret que en aquest país tenim diferents categories de rics.

Així, tenim també els rics de veritat, aquells que tenen els seus diners aparcats en una Sicav. Doncs per a ells cap problema, seguiran gaudint d’un impost de societats de l'1%. I encara ens quedarien els rics/rics, aquells que ni tan sols es refien de les Sicav i tenen els diners dipositats a Vaduz. Business as usual.

A remarcar que com sempre passa quan Zapatero diu o fa el contrari del que havia dit el dia abans, aquest cop l’home tampoc s’ha posat vermell. Arribats aquí, què podem pensar ara? Hi veig diverses alternatives, no necessàriament excloents una de l’altra:

* Zapatero no és d’esquerres,
* o potser és que no se sap explicar,
* o tal vegada som nosaltres que no l’entenem.

La meva conclusió és, però, molt més senzilla: tenim un president que no només no és de fiar sinó que està portant aquest país a la ruïna. Això fins i tot ja ho comencen a dir els seus, tot i que de moment només s’expressen amb la boca petita. Però cuando el rio suena...

La foto que es va intentar censurar

Es diu que si no vols pols no vagis a l’era, però si vas acompanyat de les teves filles al Metropolitan Museum of Art de Nova York per sopar amb un senyor important ja t’hauries d’imaginar que potser hi hauria algun fotògraf. Doncs això.

Signe de quasi normalitat blogaire

Divendres passat va fer dos anys que vaig obrir El radar de Sarrià. La normalitat de la que parlo és que un important aniversari com aquest (per a mi ho és) em va passar totalment per alt. El quasi és que no he pogut evitar mencionar-ho avui. Queda dit.

·
Per cert, avui és la Mercè, Festa Major de Barcelona, i amb aquesta excusa tanco la barraca fins dilluns. No és que marxi, no, no ho acostumo a fer quan ho fa tothom, però m’agafo aquests dies de descans de blog. Segur que ens anirà bé a tots els radarencs.

Còmplices dels negocis de Don Fèlix?

Tornant al tema del Palau de la Música, sempre m’agrada separar clarament la cosa pública, és a dir, de tots, del sector privat. Si al RACC o al Barça un dia sortís a la llum una cosa lletja d’aquestes, un lladronici per part del president, em sabria greu només en la meva qualitat de soci d’una d’aquestes entitats, però sense anar més lluny. Vull dir que es tracta d’institucions privades que funcionen amb diners privats, i els seus socis en són els únics responsables i, per tant, quan van mal dades en són els únics perjudicats. Però en els negocis de Don Fèlix, a banda de molt diner privat provinent d’empreses i particulars que suposo ja prendran les mesures pertinents, hi havia també un gran volum de diner públic, diner de tots, i aquest és el que em preocupa especialment.

Els responsables d’haver posat tan alegrement els diners de tots en mans de qui ara ja sabem que és un lladre compulsiu són, en primera instància, Zapatero, Montilla, Fogué i Hereu. Per cert, tots socialistes. No ens hem d’oblidar, però, d’alguns dels seus antecessors, socialistes i no socialistes, en els respectius càrrecs de presidents del Gobierno de España, de la Generalitat de Catalunya, de la Diputació de Barcelona i de l’Ajuntament de Barcelona. I aquí encara hi hauríem d’afegir alguns ministres, consellers, diputats i regidors. Aquestes persones són les que tenen la responsabilitat política del cas. Ara bé, si ells diuen que del robatori continuat no en sabien res jo, des del meu més profund escepticisme, no hi tinc gran cosa a dir.

O si es vol, hi tinc molt a dir: és l’eterna discussió sobre les generoses subvencions públiques a determinades institucions privades, una pràctica tan estesa al nostre país que personalment em produeix una mena d’urticària que alguns en comencen a dir desafecció política. Sempre m’ha semblat que les voluntats polítiques s’haurien de poder aconseguir utilitzant tan sols l’exemple de la feina ben feta, i els diners s’haurien de reservar per a coses més necessàries com ara les infraestructures, la sanitat i l’educació. Resumint-ho, el tema de les subvencions més o menys alegres ens pot agradar o no però sembla ser que fins aquí no hi hauria res delictiu.

Ara bé, que aquests personatges i les administracions que representen no haguessin establert uns controls efectius sobre la destinació final dels diners públics, és a dir, diners de tots, potser ja molts convindrem que és quelcom que comença a fer pudor de socarrim. M’estic referint també als polítics de segona fila i als alts funcionaris públics que en representació de les diferents administracions formaven part dels patronats, consorcis i juntes directives que hi ha a l’entorn del Palau de la Música.

Dit això, penso ara mateix en els milions de ciutadans que amb els nostres impostos hem involuntàriament contribuït a l’enriquiment delictiu de Don Fèlix. Crec que ara tenim tot el dret a plantejar-nos una sèrie d’interrogants i a demanar responsabilitats, no només polítiques, a tota aquesta colla d’incompetents que no han estat capaços d’evitar aquest lladronici continuat en el temps. A no ser... a no ser que no siguin tan incompetents com pugui semblar a primera vista. A no ser que no tots els diners esfumats hagin anat a parar a la mateixa butxaca com ens volen fer creure. Molts esperem que la justícia acabi posant a tothom al seu lloc. Als jutges tot d’una se’ls ha girat molta feina.

Swatch es pensa que tothom fa trampa

Et compres un rellotge Swatch i et donen una garantia de dos anys. Al cap d’onze mesos el rellotge s’espatlla i el portes a una botiga oficial Swatch juntament amb la garantia. Allà et diuen que en aquests casos el procediment passa per enviar el rellotge a la casa central per tal que puguin comprovar que no se n’ha fet un mal ús, i que un cop comprovat et donaran un rellotge nou. Al cap d’unes setmanes et truquen de la botiga oficial Swatch i t’informen que ja pots passar a recollir el rellotge nou. Hi vas i te l’entreguen i quan demanes la garantia et diuen que la garantia és la mateixa que la del rellotge que s’havia espatllat. És a dir, t’entreguen un rellotge nou de trinca però en comptes de donar-te la garantia usual de dos anys te la donen de només dotze mesos, els tretze que et quedaven de la garantia del rellotge quan es va espatllar menys el mes que t’has passat sense rellotge. Al dir que no hi estàs d’acord et diuen amb aquella seguretat de qui sempre pretén tenir raó que aquestes són les normes de la casa Swatch, com volent dir que això va a missa. Tu insisteixes i al final t’acaben dient que si cada cop que entreguen un rellotge nou a canvi d’un d’espatllat tornessin a donar els dos anys de garantia, la gent només es compraria un rellotge Swatch una vegada a la vida, i de tant en tant l’espatllaria i en demanaria un altre de nou. En altres paraules, et diuen a la cara que ets un trampós, o si més no que ets un trampós en potència. Els hi fas veure que per aquest camí no anem gens bé i de passada els recordes que aquesta teoria tan rebuscada que t’expliquen no es podria pas donar a la realitat, doncs ells mateixos, al fer-se càrrec del rellotge espatllat, et van dir que primer s’enviava el rellotge a la casa central per tal que allà puguin comprovar que no se n’ha fet un mal ús. Llavors ja no saben què dir-te més i et repeteixen que aquestes són les normes de la casa Swatch, donant així per acabada una conversa que començava a ser força interessant. Els hi dius que aquestes normes no et semblen acceptables, i que com que només et deixen l’opció del derecho al pataleo ho faràs públic per tal que altres clients potencials de la marca Swatch sàpiguen a què atenir-se abans de decidir-se per aquesta marca. Es queden tan amples, fent cara de no entendre res. Doncs apa, ara ja sabeu com las gasten a can Swatch. De moment ja han perdut un client, i potser més d’un i tot.

No podem permetre que a Catalunya es compleixi la llei

Aquesta frase no l’he llegit enlloc. És de collita pròpia, el que no vol dir que jo hi estigui d’acord. Frases com aquesta són pures provocacions les digui qui les digui, però estic segur que dites per una persona que es dedica a la política a molta gent els poden cridar l’atenció. Molta gent, però, no vol dir tothom. Als dirigents del Partido Popular aquesta mena de provocacions no només no els criden l’atenció sinó que quan les escolten aplaudeixen amb la satisfacció de qui està sentint allò que sempre ha pensat però no s’atreveix a dir en veu alta.

·

Dissabte passat la cúpula directiva del Partido Popular es va desplaçar a Barcelona per tal d’assistir a l’acte oficial d’entronització de la senyora Alícia Sánchez-Camacho com a cap de llista del Partido Popular a les properes eleccions al Parlament, previstes per d’aquí un any.

·

D’aquell acte el que més em va sorprendre va ser una frase pronunciada des del faristol per la flamant candidata gironina, i a la vegada responsable màxima de la franquícia del seu partit a Catalunya. La frase diu així:

·

“No podem permetre que el català sigui la llengua vehicular a les escoles dels nostres fills”

·

Va ser escoltar aquella frase i veure com tot d’una els dirigents del partit es van posar a aplaudir amb força posant cara de gran satisfacció. Vull pensar que aquesta gent deu haver oblidat que el català és la llengua vehicular a les escoles de Catalunya perquè el Parlament així ho va legislar per majoria absoluta. Em sembla recordar que la immersió del català té el suport del noranta per cent dels diputats, és a dir, tots menys els del Partido Popular.

·

Després vàrem sentir com Mariano Rajoy proclamava solemnement que ells acceptarien la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut aunque no nos guste. Però fora del Partido Popular no crec que se'l cregués ningú. Ells ja havien deixat clar que no poden permetre allò que no els agrada, encara que es tracti d’una llei democràtica aprovada per majoria absoluta del Parlament de Catalunya.

Fèlix Millet

M’han tornat a passar al davant. Tenia quelcom mig embastat per publicar la setmana vinent i ara em trobo amb aquest article que reflecteix amb molta exactitud allò què jo també penso sobre aquest afer. Talment com si m’haguessin llegit el pensament!

L’Hospital Vall d’Hebron i la consellera Geli

És l’hospital més important de Catalunya, una de les icones de la consellera Geli, com abans ho era dels seus antecessors en el càrrec. La consellera hi va sovint, normalment a fer-se fotos en ocasió de qualsevol acte dels molts que s’hi celebren. Alguna vegada també hi ha anat en visita d’inspecció sorpresa, és a dir, oficialment sense avisar. Però a la conselleria sempre hi ha alguna ànima caritativa que, al meu entendre equivocadament, es pensa que el millor que pot passar en una visita sorpresa és que deixi de ser sorpresa, no fos cas que sorgís alguna cosa estranya que grinyolés o que no agradés a la consellera. Aquestes ànimes caritatives avisen mig d’amagatotis als responsables de l’hospital o del servei que té previst visitar d’incògnit la consellera, compte, que demà vindrà la consellera, vigileu de tenir-ho tot en ordre, no fos cas que la consellera s’enfadés si troba alguna cosa que no li agrada. I el servei d’urgències, per exemple, sempre atapeït de malalts per tot arreu, passadissos inclosos, aquell dia es mostra inusualment endreçat i molt més buit que de costum. La consellera queda satisfeta.

La consellera Geli acostuma a anar a l’hospital en l'Audi A6 oficial. Com a bon ciutadà jo segueixo el seu exemple i quan hi haig d’anar ho faig també en cotxe, en el meu cas un vehicle privat. Però un cop hi arribo no el puc deixar a qualsevol lloc com fa la consellera, així que el deixo al pàrking del mateix hospital.

Recullo el tiquet on hi figura la data i l’hora d’entrada i em fixo en la part posterior, que està ocupada per l’anunci d’una empresa, que no mencionaré per no fer-los propaganda, i que ofereix els seus serveis legals als visitants de l’hospital. Reclame la indemnización que merece, diu la propaganda. L’anunci especifica que aquests advocats estan especialitzats en accidents de trànsit amb lesions, i que només et cobren si ells en treuen alguna cosa.

Sorpresa? La veritat, no. És una prova més que les pràctiques de l’economia de mercat poc o poc van entrant també als hospitals públics. Això dels advocats que busquen clients pels hospitals és una pràctica corrent en molts llocs. Per exemple, als Estats Units, i aquí comencem a copiar-ho. A mi no em sorprèn però, això sí, em fa mal efecte. Una cosa és que passin els advocats repartint discretament les seves targetes pels diferents serveis (l’accés a l’hospital és lliure), i una altra és que aquesta publicitat te la trobis només arribar-hi en el primer paper que et donen, el tiquet del pàrking. Segur que és legal però, la veritat, fa lleig que només arribar a un hospital uns advocats et recordin la possibilitat d’emprendre una reclamació.

No sé si el pàrking el gestiona el mateix hospital o és un servei externalitzat. La factura només diu “PK. VALL D’HEBRON” * CIF A59605741, i per la lletra A es tracta d’una societat anònima, segurament d’una empresa concessionària externa. Però sigui com sigui, si surt l’anunci dels advocats és perquè la direcció de l’hospital ho tolera. Potser entremig hi ha alguna comissió i tot. Per cert, al marxar i pagar el pàrking, el rebut que surt de la màquina automàtica és il·legal, ja que està exclusivament redactat en llengua espanyola. Si això ho fes una botiga de Sarrià o del Raval li cauria una multa dels inspectors de les essències pàtries del catalanisme. Però és clar, aquests detallets la consellera no els coneix doncs ella no té cap necessitat d’anar al pàrking, el seu xofer la deixa sempre al davant de la porta i s’espera a que ella surti un cop feta la photo opportunity de rigor.

Solbes també marxa

Van marxant, quasi tots amb força discreció, amb elegància i educació, sense fer soroll. Però van marxant. Són polítics que han fet de ministres de Zapatero, o han sigut alts càrrecs. Són persones que es veuen capaces de guanyar-se la vida fora del paraigües del parlament i que, veient el que està passant, decideixen deixar l’escó de diputat i no continuar sent còmplices d’una política econòmica totalment equivocada. Ara s’acosta la transcendental votació dels pressupostos de l’any que ve i ells han decidit, al meu entendre amb molt bon criteri, que no volen avalar amb el seu vot una mala llei com la que s’està gestant entre el govern i els que ja es comencen a conèixer com els quarts vicepresidents, els líders sindicals. Una llei que segons vaticinen els experts encara agreujarà més la nostra situació econòmica. Una llei que en comptes de primar la creació de llocs de treball productius, un objectiu que ara mateix hauria de ser prioritari per a qualsevol govern responsable, encara en destruirà més. Una llei que encara posarà més entrebancs a les empreses. Una llei que allunyarà les inversions, també les provinents de l’estranger. Una llei que apujarà fortament els impostos (es parla de 15.000 milions d’euros) quan el que tocaria fer seria abaixar-los.

Des que el món és món tothom sap que el diner és molt poruc i quan veu massa risc marxa. Els anomenats rics, que juntament amb els empresaris són els que reben les diatribes governamentals, això ho tenen clar, i ja tots sabem de què estem parlant. Dissortadament tenim un govern que no està disposat a abaixar la despesa pública de manera significativa, en tot allò superflu i prescindible. Evidentment no em refereixo a la despesa social bàsica (educació i sanitat) sinó a la despesa sobrera i innecessària. Ben bé tres o quatre ministeris es podrien perfectament tancar i només ho notarien els seus treballadors. Amb dades a la mà ens diuen des d’Europa que nosaltres serem els últims en sortir de la crisi perquè no fem els deures que s’han de fer. I el govern com si sentís ploure. I això ens ho diu des de Brussel·les precisament un comissari socialista de llarga trajectòria com el senyor Almúnia, que abans de ser comissari europeu va ser ministre amb Felipe González. Però aquí el govern s’ha anat tornant autista, no escolta a ningú de fora excepte els sindicats. Uns senyors que tots sabem que de creació de llocs de treball productius en tenen una llarga experiència.

I mentrestant, el govern encapçalat per Zapatero en general, i un ministre tan nefast com Corbacho en particular, es dediquen a criminalitzar dia sí i dia també als únics potencials creadors de llocs de treball productius que ens poden ajudar a sortir de la crisi: els empresaris. Ara veiem l’ombra de Solbes que marxa però el que no veiem és el diner disponible per a la inversió que també marxa cap a altres indrets menys arriscats.

Japonesos de Sarrià

El Sushi Buigas, carrer Buigas 14 (al davant de la Clínica Corachán) és el nou restaurant japonès del barri de Sarrià. Ha obert fa pocs dies però ja es veu que si es donen a conèixer serà tot un èxit. En aquests casos el boca orella és la millor propaganda i per això ho explico aquí, no pas perquè em paguin cap comissió en diners ni en dinades. Però sé que faig una bona recomanació als lectors d'aquest blog.

Porta el negoci una parella de mitjana edat. Ell cuina i ella, molt agradable i servicial, s’ocupa de la sala. S’hi accedeix baixant unes escales des del carrer però això no impedeix que hi arribi la claror natural. Es tracta d’un local petit i lluminós (hi domina el blanc) amb unes quantes taules i la barra al fons. Estic convençut que si corre la veu aviat s’omplirà cada dia ja que la relació qualitat-preu és excel·lent. Amb menys de vint euros tot inclòs quedes com un senyor (o com una senyora, no fos cas que se’ns enfadi el senyor Saura o la senyora Mayol).

Un altre japonès del barri, aquest ja del tot consolidat i amb bastants anys de recorregut és el Ken, carrer Benet Mateu cantonada Mestre Falla. Aquí es pot menjar a la barra que hi ha al davant de la planxa, i veure com cuinen. Com alternativa de la barra només tenen quatre o cinc taules petites. Sempre està ple, migdies i vespres, tot i que aquí la factura puja una mica més, potser perquè el freqüenta gent coneguda de Barcelona (una particularitat que a mi em deixa del tot indiferent), però tot és també de la màxima qualitat. Al Ken hi trobes més oferta de marisc que al Sushi Buigas, potser també per això pica més.

Cal aclarir que es tracta de restaurants genuïnament japonesos, res a veure amb els restaurants asiàtics que darrerament a Barcelona sorgeixen com a bolets. Això sí, en tots dos locals es pot comprar el menjar i emportar-te’l a casa.

Arenys. Una crònica informal

Ignoro si Catalunya assolirà algun dia la seva independència d’Espanya per esdevenir una nació sobirana i membre de ple dret de la Unió Europea i de les Nacions Unides. I no ho sé, entre altres motius, perquè mai des de l’estat espanyol s’ha permès que els catalans poguéssim expressar la nostra preferència en un referèndum oficial convocat a l’efecte.

Però estic segur que en aquesta nova fase del procés, la jornada de diumenge 13 de setembre serà una fita històrica d’aquelles que els avis expliquen amb orgull als seus nets: jo hi era! Arribi o no arribi la independència de Catalunya, en aquest país hi haurà sens dubte un abans i un després d’Arenys. Això d’Arenys s’encomanarà molt més ràpidament que la famosa grip.

Vaig arribar a Arenys de Munt, un poblet del Maresme situat a 49 km de Sarrià, a quarts d’onze del matí. Ja abans d’arribar al poble el trànsit estava tan col·lapsat que vaig decidir deixar el cotxe allà mateix, a l’altra banda de la riera, i fer la resta del recorregut a peu.

Només arribar a les primeres cases d’Arenys em va cridar l’atenció la quantitat de senyeres que es veien arreu, així com les riuades de gent que caminaven riera amunt en direcció al centre del poble. Allò era una veritable festa que quedava reflectida en les cares de satisfacció de la gent. Vaig voler comprar el diari però en els dos llocs que ho vaig intentar em van dir que tant l’Avui com El Punt s’havien exhaurit a tot el poble feina estona. Això sí, d’abcs, mundos, periódicos, públicos, razones i vanguardias en quedaven molts exemplars.

La consulta privada que alguns erròniament anomenen referèndum s’havia de fer inicialment a l’ajuntament però una ridícula i pueril resolució judicial va obligar a que s’hagués de buscar un local alternatiu. Els organitzadors van optar finalment per fer la consulta al Centre Moral, just al costat de l’ajuntament. Els arenyencs feien una llarga cua des de la porta del local, riera avall, esperant per votar. Es veia molta gent jove però també de mitja edat i gent gran, allà coincidien totes les franges d’edat.

Just al davant, a la mateixa riera, hi havia unes carpes per rebre els periodistes acreditats, que em van dir que eren més de 130, catalans, espanyols i estrangers. Després he llegit a Vilaweb que els periodistes acreditats superaven els 300. També hi havien unes altres carpes per rebre adhesions i signatures de suport, i que comptaven amb unes urnes per dipositar-hi donatius. Una mica més amunt hi havia instal·lada la sala de premsa, en un local que disposava també d’una zona per fer les rodes de premsa que tenien lloc durant tota la jornada.

Policia. Com era de preveure, el desplegament policial que es va fer a Arenys de Munt va ser realment important. En favor de qui el va dissenyar s’ha de dir, però, que es va fer amb força intel·ligència. Tota la part de la riera on es trobava el gruix de la gentada estava aparentment lliure de policia, i dic aparentment perquè per aquella zona anaven de paisà. Els mossos i els guàrdies civils passaven així més desapercebuts i la gent no tenia aquella desagradable sensació d'estar massa controlats. Els uniformats s’estaven a un parell de carrers de la riera, i uns altres a les entrades del poble controlant els cotxes que hi anaven arribant. Volant per sobre del lloc on ens trobàvem ens vigilava atentament un helicòpter de la policia que tothom hagués agraït que hagués portat un silenciador més efectiu.

A dos quarts d’una vaig marxar. Pel camí em vaig creuar amb uns falangistes que s’anaven a manifestar a la plaça de Catalunya, situada una mica més avall del local on es feien les votacions, un lloc ja controlat per la policia des de feia estona. Els falangistes, entre ells bastants camisas azules, anaven en un autocar gran però que no anava ple, seguit d’un microbús que tampoc anava ple, i ambdós vehicles anaven fortament protegits per un dispositiu policial impressionant, tant per davant com per darrere de la comitiva: un munt de camionetes i cotxes policials de totes mides, motos, cotxes de la secreta, serveis sanitaris, etc. Per cada falangista hi anaven uns quants policies.

Al sortir del poble i sintonitzar Catalunya Informació van donar com a primera notícia que al poble d’Arenys s’estaven celebrant en aquell moment dues manifestacions, una de vuitanta falangistes, una xifra que podem donar per bona, enfront d’una altra de milers d’independentistes, ambdues colles separades pels mossos. De la veritable notícia que s’estava produint a Arenys, la que tenia lloc uns metres més amunt, al Centre Moral i al carrer, pràcticament ni se’n va parlar. I aquesta diuen que és la ràdio nacional de Catalunya!

No vull pas acabar aquesta crònica informal sense donar les gràcies al Gobierno de España, al Govern de la Generalitat, a l'advocat falangista que representa els interessos espanyols, al fiscal i a la jutgessa que han tractat aquest assumpte amb una poca gràcia que mai m’hagués imaginat. Però sense la seva inestimable col·laboració la consulta d’Arenys no hagués pas tingut un ressò mediàtic tan impressionant com el que està tenint. Hi haurà sens dubte un abans i un després d’Arenys, i en bona part gràcies a l’actitud tan poc intel·ligent de la que potser algun dia serà la nostra exmetròpoli.

Catalunya és Espanya

Aquest és un dels lemes dels falangistes i altres companys de viatge que es manifesten avui a Arenys de Munt com a mostra del seu rebuig a que els arenyencs puguin donar la seva opinió a una associació privada. I penso que els falangistes, i els del PP, i els Ciudadanos, i els de la Rosa Díez, i els socialistes, i... fan bé d’utilitzar aquest lema ja que jurídicament tenen raó. Però precisament per això i per tot allò de positiu i de negatiu que aquesta dependència comporta, hi ha cada dia més gent que vol poder opinar lliurement sobre si els interessa seguir mantenint aquesta dependència o els convé més buscar un nou status que els permeti passar comptes directament amb Brussel·les, eliminant els actuals intermediaris peninsulars. Tant costa d’entendre que en una democràcia la gent vol dir la seva sobre uns temes que els afecten tan directament?

El referèndum d'ahir

Ahir, Diada Nacional de Catalunya, un col·lectiu anomenat Gent de la Terra que es defineix com obert, divers, autoorganitzat i no depenent ni política ni econòmicament de cap institució ni partit, va organitzar per vuitena vegada la Mostra d’entitats dels PPCC 2009. La mostra va tenir lloc a l’Arc del Triomf, Passeig Lluís Companys, de Barcelona, i acollia un ventall d’entitats de tota mena.

No hi havia estat mai i ahir hi vaig anar a fer un tomb. Va ser una visita francament interessant, amb dotzenes i dotzenes d’estands de tota mena. Un dels estands que em va sorprendre més estava presidit per un gran cartell que deia “REFERÈNDUM” i uns rètols més petits que deien “referèndum il·legal”. Allà hi havia una urna i dues piles de paperetes (Sí i No) amb el text següent:

REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ
Voleu que Catalunya sigui independent?

Per votar no es demanava cap identificació però, això sí, es vigilava que el votant no hi fiqués més d’una papereta. Encara que òbviament aquest "referèndum il·legal" no té cap valor polític ni sociològic, vaig tenir interès en conèixer els resultats de l’escrutini que, com a curiositat, reprodueixo aquí:

Total escrutat 2.741 vots, 100,000%
Sí 2.706 vots, 98,723%
No 33 vots, 1,204%
Nul 2 vots, 0,073%

Evidentment no en trec cap conclusió, a banda de ser molt conscient que aquests resultats no s’assemblarien gaire als que s’obtindrien en un referèndum oficial. Pel que vaig poder observar, el visitant tipus d’aquesta mostra és una persona de tarannà catalanista i bastant convençuda i conscienciada. O dit en altres paraules, el votant tipus que hagués escollit la papereta del No ahir no es trobava precisament passejant per l’Arc del Triomf de Barcelona.

Per cert, el mateix estand ja havia organitzat l'any passat una primera consulta pública entre els visitants de la mostra, tot i que amb una pregunta una mica diferent. Els resultats del primer assaig de referèndum per exigir un referèndum (aquest va ser el tema plantejat l'any passat) van ser

Sí 98,73% *** No 1,10% *** Nul 0,17%

amb el que es demostra que els visitants de la mostra que s'han acostat a l'urna no han canviat d'opinió en els darrers dotze mesos.

La Diada, l’enquestador i el general colpista

El que quedarà per a la història d’aquest cap de setmana llarg de la Diada Nacional de Catalunya d’enguany no serà ni el previsible discurs institucional de Montilla, ni el boicot que els comunistes i companyia faran a la cantant israeliana Noa durant la seva actuació al Parc de la Ciutadella, ni l’estirada d’orelles que la cúpula socialista del carrer de Nicaragua de Barcelona ha fet al conseller Castells per dir en veu alta unes quantes obvietats. I això que Castells és un dels pocs membres del Consell Executiu de la Generalitat que se salva de la mediocritat governamental que ens envolta, tot i que sempre li quedarà la taca d’haver donat com a bo un sistema de finançament que, a més a més de ser contrari a les lleis vigents, ell és el primer en saber que només és bo per Espanya però no per Catalunya. Però com dèiem, res de tot això passarà a formar part de la nostra història. D’aquí un any en podem tornar a parlar i m’atreveixo a dir que ja ningú recordarà aquestes anècdotes de la política petita.

·

El que veritablement quedarà per a la història de la Diada del 2009 és que la justícia espanyola, a instàncies d’un govern espanyol que ha comptat amb la evident complicitat i simpatia del govern català, ha autoritzat una manifestació de falangistes que té com a únic objectiu rebentar una enquesta privada que han organitzat uns enquestadors privats d’Arenys de Munt. Una enquesta privada que, per cert, també s’ha intentat impedir que es portés a terme amb tots els mitjans legals disponibles, i que s’intentarà boicotejar fins a l’últim moment per part de les nostres autoritats, sigui per acció o por omissió. I dic això perquè és de preveure que el desplegament de policia que es farà diumenge a Arenys no només serà excepcional i mai vist abans en un petit poble del Maresme, sinó que la policia no tindrà pas com a objectiu protegir als organitzadors de l’enquesta privada sinó als falangistes que tenen com a objectiu boicotejar-la.

·

L'esperpèntica actuació del govern espanyol encara es fa més evident i impresentable al donar-se la casual circumstància que aquest mateix cap de setmana visita Madrid el president Chavez de Veneçuela, i a uns exiliats veneçolans que van demanar permís al govern per manifestar-se en contra de la presència a Madrid del dictador se’ls ha prohibit la manifestació. A l'oest d'això en diuen diferentes varas de medir.

Jorge Heredero, l’alcalde de Barcelona

Encara que sembli que no pugui ser, l’Ajuntament de Barcelona no permet empadronar-se a les persones que es diuen Núria si prèviament no accepten canviar-se el nom a Nuria, és a dir, per entendre’ns, espanyolitzar-lo. Els funcionaris del padró no ho expliquen exactament així, s’excusen en no sé què de les majúscules que no s’accentuen i altres bestieses per l’estil, però ja a aquestes alçades de la pel·lícula tots sabem que les explicacions que se’ns donen mentre ens van posant tants impediments com poden al desenvolupament normal del català són d’allò més estrafolari.

Potser cal recordar que el senyor Franco, l’antecessor del cap d’estat espanyol que hi ha ara i que fa quaranta anys ell mateix es va permetre l’atreviment d’escollir-nos com a successor seu, aviat farà 34 anys que es va morir. Des de llavors ha plogut molt, però sembla ser que en determinats organismes públics com el nostre ajuntament encara té molta influència la crosta espanyolista que aquell senyor també ens va deixar en herència. Recordeu allò de lo dejo todo atado y bien atado? Doncs és exactament d’això del què estic parlant: les majúscules que no s’accentuen, el seu successor com a cap d’estat, etc.

Ara mateix el màxim responsable de que a les oficines del padró municipal encara passin aquestes coses tan peculiars és l’alcalde de Barcelona. Com a protesta i fins que el registre del padró municipal no es normalitzi d’una vegada per totes, se m’acut que al nostre alcalde també li podríem espanyolitzar el nom i, posats a fer, també el cognom. I ho podríem fer sense demanar-li permís, com fan els funcionaris del padró amb les senyores que es diuen Núria. Així, a partir d’ara quan llegim el nom de Jorge Heredero ja tots sabrem a qui ens referim, a l’alcalde monàrquic.

El cinisme d’Iberia

Per tal de centrar el tema aclareixo que aquest article tracta exclusivament de la companyia Iberia i no del grup d’empreses que encapçala la mateixa, ni de l’aliança One World a la que pertany. Abans era el que es coneix com una companyia de bandera, de bandera espanyola i capital públic. Actualment, tot i que el seu capital és privat, en alguns aspectes encara actua com si ho fos, al servei de l’estat que hi ha al darrere de la rojigualda, o al servei de la Comunidad Autónoma de Madrid que hi ha al darrere de Caja Madrid, accionista de l’empresa.

Aquesta companyia va decidir fa uns anys anar prescindint de l’aeroport de Barcelona fins a deixar-hi només el servei del pont aeri. Iberia va anar eliminant totes les altres rutes que sortien de o arribaven a Barcelona, alhora que la seva filial de baix cost Clickair (ara Vueling) es feia càrrec d’algunes d’aquestes rutes i n’obria de noves. El missatge subliminal d’Iberia és que els seus clients catalans tenen ara dues opcions: o viatgen via Madrid o viatgen amb low cost.

Amb quin objectiu Iberia va actuar amb tan poc respecte i manca de sensibilitat cap als clients que surten de o arriben a Barcelona? Doncs amb l’únic objectiu d’intentar omplir la T4 de Madrid al preu que fos, encara que aquest preu fos quedar malament amb la clientela catalana. Dit en altres paraules, des de Barcelona Iberia ofereix als seus clients totes les facilitats per anar a Madrid, però només per anar a Madrid. Un cop allà, la companyia ofereix un ventall de possibilitats per anar a un munt de destinacions europees i d’ultramar. Per aquesta companyia, la nova T1 de l’aeroport de Barcelona fa només funcions d’auxiliar de la T4 de Madrid, com si la nova terminal de Barcelona fos una mena de T5 de l’aeroport de Madrid.

Alguns ho tenim clar i no passem mai per Madrid. Com a norma, ja fa anys que no viatjo amb Iberia, i només ho faig quan em resulta absolutament imprescindible, i quasi mai ho és. Posats a tenir d’anar a Madrid per agafar un altre avió, alguns tenim clar que també podem viatjar via Amsterdam, o Frankfurt, o Munic, o Paris, o Londres, o... Afortunadament tenim un munt d’alternatives que ens permeten prescindir d’Iberia. Ells ens tracten amb poca consideració i nosaltres deixem de ser-ne clients. Així de senzill, pur sentit comú.

El cinisme d’Iberia es fa evident en l’anunci que aquests dies surt a la premsa anunciant que a partir d’avui aquesta companyia passa de la T2 a la T1. L’anunci a pàgina sencera aparegut a la premsa d’ahir deia textualment:

“A partir de demà, tota Iberia és a la T1 de Barcelona”

Cinisme en estat pur. Per entendre’ns, tota Iberia vol dir el pont aeri, l'única cosa que aquesta companyia ens ha deixat a Barcelona.

Compareixences sense preguntes

Les anomenades compareixences sense preguntes que sovint fan els polítics i alts càrrecs de l’administració pública davant dels periodistes formen part d’una mala pràctica que s’ha anat estenent com una taca d’oli i que al meu entendre s’hauria d’anar tallant. Ho veig com un insult a la dignitat de la professió periodística, així com una pressa de pèl als ciutadans que els paguem un sou normalment bastant superior a la mitjana.

Penso que les empreses periodístiques s’haurien de plantar, s’haurien de negar a continuar donant el seu suport implícit a aquestes comèdies. Ho podrien fer perfectament si decidissin no enviar cap professional del periodisme en aquells casos en què el personatge de torn es negués a respondre preguntes i a fer aclariments sobre la seva intervenció prèvia.

Si un polític o un alt càrrec vol fer una simple declaració institucional davant les càmeres i considera que no està preparat per rebre i contestar preguntes, no necessita tenir al davant a cap periodista. Amb un parell de tècnics d’imatge i so n’hi hauria d’haver prou.

També hi ha l’opció més barata i senzilla que consisteix en enviar als mitjans de premsa via internet el suport informàtic de les imatges i/o del so, evitant així desplaçaments innecessaris a uns professionals que segur que tenen coses molt més interessants a fer que anar a una sala de premsa a fer el paperina.

Tot això si parlem de les formes. Si ens centrem en el fons de la qüestió em resulta políticament impresentable que aquestes persones es neguin a atendre a la premsa quan es presenten al darrere d’un faristol institucional a llegir algun paper que normalment no han escrit ells, o encara que facin una intervenció improvisada. És allò que alguns consideraven tan simpàtic del això no toca del president Pujol, però que no és res més que una manca de consideració cap els periodistes. És potestat exclusiva del periodista decidir si toca o no toca preguntar quelcom.

Un aclariment final: no sóc periodista.

L'expedient Catalunya. El cas d’Arenys

La cosa és molt senzilla. Resulta que a Arenys de Munt hi ha una entitat privada que pretén fer una pregunta als seus conciutadans, amb tres opcions de resposta: si, no i en blanc. És tan senzill com això.

Assabentat l’ajuntament d’Arenys de les intencions d’aquesta entitat privada, es va sotmetre el tema a votació del ple. La majoria dels regidors van aprovar donar-hi suport en forma de col·laboració tècnica i, òbviament, de suport polític. A la pràctica, això vol dir que l’ajuntament es va comprometre a cedir la infraestructura mínima necessària (un local municipal) per tal de poder tirar endavant el projecte de consulta amb una certa comoditat.

Però resulta que des d’instàncies polítiques superiors aquesta iniciativa privada d’Arenys no els acaba de fer el pes. Tant la Generalitat de Catalunya com la Delegación del Gobierno de España consideren que el poble està format bàsicament per cretins que només serveixen per pagar impostos i poca cosa més, però no per poder donar la seva opinió a una entitat privada.

Des de determinades instàncies judicials sembla ser que es comparteix aquesta visió tan simplista i pueril de la societat. Així, una jutgessa ha donat la raó a un partit polític molt minoritari, que compta amb l’ajut d’unes intolerables amenaces provinents d’un altre partit més minoritari encara, extraparlamentari, que ja ha dit que impediria aquella consulta privada por las buenas o por las malas. Sembla ser, però, que no farà falta que la sang arribi al riu. La jutgessa, de moment, ja ha decidit prohibir cautelarment la consulta.

A partir d’aquestes premisses i per tal de justificar tot aquest enrenou, des d’aquelles instàncies polítiques superiors que dèiem abans se’ns ha volgut fer creure que un consistori molt dolent i irresponsable ha convocat un referèndum d’autodeterminació de Catalunya il·legal i delictiu. Molta gent de bona fe s’ho ha cregut i tot. Evidentment això és mentida, i qui ho ha dit se n’hauria de donar vergonya i demanar immediatament disculpes.

Ignoro com acabarà aquest assumpte (aquest article l’escric el dijous 3 de setembre). De moment una jutgessa ja ha decidit que determinades enquestes no es poden fer, ni que siguin privades, posant així un cop més en evidència la qualitat democràtica del nostre ordenament jurídic. Un país que tanca diaris, un país que prohibeix partits polítics, un país que jutja i empresona a persones per uns delictes d’opinió que només existeixen en la imaginació d’unes ments molt retorçades. Un país, en definitiva, que fins i tot prohibeix que una entitat privada faci determinades enquestes entre els ciutadans d’un petit poble del Maresme.

Si finalment els arenyencs poguessin votar i guanyés el “no”, això només voldria dir que hi ha encara molta feina a fer tot i que, com a demòcrata convençut que sóc, seré el primer en felicitar als partits falangista i ciudadanos per la seva victòria política, un triomf que òbviament jo preferiria que fos només provisional. I si guanyés el “sí”, de moment no passaria res de l’altre món però seria un petit i significatiu pas endavant.

També existeix la possibilitat que per ordre judicial es prohibeixi fer aquesta enquesta privada. Cada vegada som més els que pensem que arribarà un dia que els nostres representants polítics s’adonaran que pel camí constitucional i estatuari ja no es va enlloc, i aquesta ridícula prohibició seria un argument més a afegir a la llarga llista de greuges que haurien de figurar en l’expedient Catalunya que, més tard o més d’hora, s’acabarà sotmetent a les instàncies supraestatals de Brussel·les (UE) i Nova York (UN), per tal que siguin aquelles institucions les que facilitin una sortida definitiva al nostre conflicte.

Ho sento

L'article que tenia preparat per penjar avui aquí sobre la consulta d'Arenys l'haig de deixar per un altre dia. Degut a un problema tècnic de la plataforma Blogger em veig incapaç de fer una cosa tan senzilla com copiar el text des del seu suport actual i enganxar-lo al blog. Si algú s'ha trobat amb el mateix problema i sap com resoldre'l m'agradaria molt que em digués com fer-ho. Segur que és d'allò més senzill però els meus coneixements tècnics sobre aquests temes són propers a zero. Moltes gràcies.

Carta oberta al director del Fnac L'Illa

Sóc client d’aquesta botiga pràcticament des que van obrir. Abans fins i tot disposava de la targeta client (núm. XXX), però vaig decidir no renovar-la quan fa uns tres anys vostès em van demanar un pagament per procedir-ne a la renovació. Jo també em dedico al comerç, com vostès, però aquesta peculiar política comercial de fer pagar per ser client és una cosa que encara no entenc ara.

Llavors ja els vaig dir que m’alegrava que els anés tan bé el negoci que fins i tot es podien permetre el luxe de fer pagar al client potencial abans de ser-ho, per endavant, per poder disposar d’una targeta de dubtosa utilitat, almenys per a mi. No estic segur de si la persona que em va atendre va copsar la meva ironia.

Avui he tingut una nova prova que no només el negoci els segueix funcionant d’allò més bé, una cosa d’admirar en temps de crisi, sinó que tenen tants clients que fins i tot es poden permetre el luxe de prescindir-ne d’uns quants. O almenys d’un, el signant d’aquesta carta.

Els fets d’avui: al mostrador corresponent he demanat el llibre XXX, i el noi que m’ha atès, que sempre actua amb molta amabilitat, correcció i professionalitat, m’ha dit que allà no el tenien però que me’n demanaria un exemplar a la botiga del Triangle. En altres paraules, ha fet el mateix que havia fet moltes altres vegades; em sembla que d’això vostès en diuen traspàs entre botigues. Però sembla ser que per telèfon li han dit des del Triangle que vostès ara ja no donaven aquest servei al client, i que la única solució que m’oferien era que jo mateix anés al Triangle a recollir el llibre.

De la mateixa manera que fa tres anys no vaig entendre la política de fer pagar per renovar la targeta, ara no entenc aquesta nova facilitat que el Fnac dóna als seus clients de tota la vida per tal que tots anem coneixent les diverses botigues del grup, ara amb l’excusa de recollir determinats productes que s’han exhaurit en la nostra botiga habitual.

En fi, el noi que m’ha atès tampoc ho ha entès però m’ha dit que, lamentant-ho molt, ell no hi podia fer res. Jo llavors l’he avisat que faria aquest missatge a la direcció del Fnac.

Segons quina sigui la seva resposta o en cas de no resposta, em reservo el dret a fer pública aquesta carta, de manera que altres clients del Fnac puguin compartir l’alegria de saber que compren en un lloc amb tantes facilitats a la clientela.

Atentament,

Miquel Saumell

Sarrià, Barcelona

+ + +

Nota: Aquesta carta la vaig enviar al director del Fnac de L’Illa Diagonal el dia 3 d’agost, avui fa exactament un mes. Com que la resposta del Fnac ha estat un silenci més que cridaner, m’ha semblat que ja era el moment de fer-la pública.

·

Afegitó del 4/9/2009: La influència que tenen els blogs, o almenys alguns blogs, es demostra també amb el següent fet: ahir a mig matí vaig rebre una llarga carta de disculpes del Fnac, donant-me una sèrie d'explicacions barrejades amb algunes excuses de mal pagador. Això sí, cap ganes de vendre per part del Fnac, cap referència al llibre del meu interès que els vaig demanar fa un mes.

No petonegis, no encaixis la mà, digues hola

Aquest eslògan és del Colegio Oficial de Médicos de Madrid, i sembla ser que aquestes instruccions, certament força originals, tenen quelcom a veure amb una passa de grip.

No em sembla pas malament. De vegades, haver de petonejar o encaixar la mà a segons qui resulta una mica desagradable. Doncs bé, ara ja tenim l’excusa perfecte per passar olímpicament de determinades salutacions. Si veiem que el nostre interlocutor se’ns enfada li podem contestar: mira chico, resulta un poco raro, sí, pero me limito a seguir instrucciones, i ens quedarem la mar de satisfets.

El que ja no em sembla tan bé és que ahir es van reunir els consejeros de sanitat de totes les regiones d’Espanya, i ho van fer precisament a Madrid. I tot va ser trobar-se i començar unes encaixades de mans (els senyors) i uns petons (quan hi intervenia alguna senyora) que a mi, d’entrada, em van sorprendre molt.

Després ja em van aclarir que els polítics que s’ocupen dels negocis de la sanitat no hi creuen gaire en tot això, és a dir, no creuen en els consells que ells mateixos transmeten als seus administrats, amb l’objectiu primordial que mentre es parli de la famosa grip no es parli de l’atur del nostre país, ara mateix amb la taxa més alta de tota la Unió Europea.

La facilitat que tenen alguns per mentir

Segons com es miri mentir pot semblar més fàcil i productiu que dir la veritat. Potser a primera vista ho pot semblar però m’atreviria a dir que a la curta o a la llarga no ho acaba sent. De vegades et trobes que et costa molt haver de comunicar segons què a segons qui, perquè saps del cert que no t’acceptarà fàcilment allò que li vols dir. Llavors se’t presenten dues opcions. Continuar endavant acceptant les conseqüències que puguin sorgir del fet de mantenir la teva sinceritat em semblaria la millor opció. Però sempre hi ha qui opta per suavitzar massa el missatge, o directament per manipular-lo fins a l’extrem que aquest esdevé una mentida. Aquest seria un cas que en el món de la política es dóna cada dia, i ara mateix estic segur que tots tenim al cap una cara i un nom molt concrets, oi? I potser més d’un i tot!

Per esdevenir un mentider amb un mínim d’èxit s’han de donar, d’entrada, dues condicions prèvies: tenir la voluntat de ser-ho i disposar d’una bona memòria. La primera condició és obvia. La segona és imprescindible si no vols que aviat t’acabis posant tu mateix en evidència, doncs m’imagino que no deu ser gaire agradable que se sàpiga públicament que ets un mentider. Però potser hi ha gent a la que li rellisca mentir, o que no sap diferenciar entre veritat i mentida.

Tu pots dir que ets un advocat de prestigi però saps perfectament que només ets l'ajudant del passant. Si et veuen conduint un Porsche 911 Turbo pots dir que el cotxe és teu però saps que tu només ets el mecànic del concessionari. Pots presumir que a l’agost has estat esquiant a Bariloche quan és evident que tu no has creuat mai l’Atlàntic. Pots prometre l’oro i el moro sabent perfectament que no tens cap intenció de complir-ho. Són mentides que d’entrada poden colar. Però si al cap d’un temps coincideixes amb els mateixos interlocutors i no tens molta memòria, aviat tots sabran que ets un mentider i ja no et creuran mai més.

Podria acabar aquesta reflexió posant l’exemple concret d’un conegut mentider compulsiu de la política. És d’aquells que no només menteixen sense parar sinó que, simultàniament, van negant les seves pròpies mentides prèvies, actuant sempre com si la gent no tingués memòria o com si tots plegats fóssim uns estúpids. Però no ho faré, ni que només sigui per un dia prefereixo que aquestes reflexions quedin avui al marge de la política petita.