.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 14 de juliol del 2008

15è Congrés de CDC (1)

Aquí ja vaig explicar que la iniciativa de CDC de convidar al seu congrés a la gent que fem blogs em sembla una idea excel·lent. A l’estat espanyol és la primera vegada que un partit polític convida a assistir al seu congrés als blogaires que hi han mostrat interès. És evident que s’hi van apuntar molts blogaires simpatitzants de CDC (en vaig saludar més d’un) però també n’hi havien que ni tan sols n’eren votants. Aquest seria el meu cas. Es tracta d’una decisió valenta, innovadora, i que previsiblement tindrà imitadors entre els altres partits. Al cap i a la fi CDC no ha fet res més que copiar el que ja fan en altres països més internetament avançats que nosaltres com Estats Units i França.

El que particularment m’interessava més del congrés era la Taula rodona: Política 2.0 i blocs que va tenir lloc divendres a la tarda. No els vaig comptar però devíem ser una seixantena de blogaires participant en l’acte. La presentació va anar a càrrec de David Madí, responsable de comunicació i estratègia de CDC, que actuava com a moderador de la taula. Van prendre la paraula Saül Gordillo, director de l’Agencia Catalana de Noticies, Carme-Laura Gil, diputada de CiU al Parlament, Marc Vidal, un gran expert sobre aquest tema, i Carles Puigdemont, regidor de CiU i cap de l’oposició a l’Ajuntament de Girona.

Com a cròniques diguem-ne formals d’aquesta trobada CDC-blogaires ja dono per bones les que altres assistents han anat penjant a la xarxa. Resumiria l’acte dient que actualment ens trobem amb dues concepcions, sovint contraposades, sobre el que representen els blogs i les altres eines de comunicació i xarxes socials que tenen internet com a lligam comú.

Hi ha qui considera aquestes noves eines com no gaire cosa més que un nou sistema de comunicació entre l’emissor, sempre actiu, i el receptor, normalment passiu (tot i que, normalment, el lector pot deixar comentaris als blogs). És a dir, a partir de les eines utilitzades fins ara com el diari, el telègraf, la ràdio, el telèfon, la televisió, el tèlex, el fax, el telèfon mòbil... aquests veuen les eines d’internet com una evolució tecnològica més, un invent més però sense anar massa més enllà. Després d’escoltar la seva presentació i acceptant el risc que se m’acusi de massa esquemàtic, aquesta seria al meu entendre la posició de Carme-Laura Gil.

A l’altre extrem hi trobem la visió de Marc Vidal, que ens va fer una presentació molt didàctica que trobareu clicant aquí. En certa manera el món de la comunicació ha canviat com un mitjó i ja poques coses que eren vàlides fins a l’aparició d’internet segueixen sent-ho ara. Personalment crec que es tracta d’un plantejament força més ajustat a la realitat. Només ens hem de fixar en les eines de comunicació que utilitzen avui en dia els joves i els ja no tan joves. És un detall que convé no oblidar parlant com parlem d’un partit polític, ja que es tracta dels seus votants potencials.

Però tractant-se precisament de Convergència, crec que es podria fer l’esforç de buscar una certa convergència entre els dos punts de vista aparentment contraposats (el senyor Vidal va començar la seva intervenció tot dient que no estava d’acord en quasi res del que havia dit la senyora Gil). En aquest sentit, podríem potser acordar una resolució transaccional dient que la visió de la Diputada Gil es pot referir a un tram d’edat dels més grans de xy anys, mentre que el punt de vista de Vidal seria aplicable als menors d’aquesta edat. No em veig capaç de fixar, amb una base sòlida, quina seria l’edat xy que dèiem abans però si em forcessin a definir-me la situaria ja una mica per sobre dels trenta anys, i pujant.

Per avui ja n’hi ha prou. Demà faré una crònica complementària centrant-me en els detalls menors del congrés però no per això menys importants, anècdotes, organització, suggeriments a CDC de cara a futurs congressos, etc.

divendres, 11 de juliol del 2008

El manifest en contra del català

Ja ho sé, aquest no és exactament, literalment, el títol del famós manifiesto dels ultranacionalistes lingüistes autoanomenats intel·lectuals. Però al meu entendre aquest títol reflecteix bastant millor que l’oficial el que es persegueix amb aquesta recollida de signatures. Encara que als promotors del manifiesto no els agrada que aquest sigui considerat com una peça més del seu ranci ultranacionalisme monolingüe, qualsevol persona amb un mínim de coneixement del que passa a Catalunya veurà que això és el que s’hi respira des de la primera línia fins al punt final del text.

Abans de tractar aquest tema he deixat passar uns dies doncs els assumptes més conflictius requereixen sempre d’un cert distanciament en el temps. Els fets, però, són tossuts, diguin el que diguin els manifiestos.

Primer fet. El català ha estat oficialment perseguit a Catalunya durant els quaranta anys del franquisme. Sé molt bé del què parlo. Vaig estudiar durant aquella època i l’ús del català quedava pràcticament limitat a l’àmbit privat. Salvant les distàncies i segons com es miri, la situació actual en segons quins llocs no és massa diferent. Per posar només un exemple, a la ciutat de Barcelona resulta del tot impossible viure només en català.

Segon fet. Durant els darrers trenta anys el català ha continuat sent una llengua proscrita en molts àmbits, tant privats com de l’administració pública; tota l’estatal i també part de les administracions autonòmica i municipal. No és una situació tan descarada com abans, només faltaria, però Déu n’hi do com certs elements s’esforcen –encara ara- amb el tema de la llengua.

Tercet fet. 40 + 30 = 70. Setanta anys de discriminació efectiva del català requeriran d’un temps llarg per tractar de recuperar la normalitat, si és que encara hi som a temps. Hi ha un número creixent de persones a les que tant els fa que el català acabi desapareixent del mapa. Altres tractem d’evitar-ho, cadascú des de les seves possibilitats.

Quart fet. Convé recordar que la llei d’ensenyament que s’aplica a Catalunya, aprovada democràticament pel nostre Parlament, ja va ser portada als tribunals en el seu moment, i el Tribunal Constitucional de l'estat li va concedir totes les benediccions legals.

Acabaré amb un comentari que vaig deixar fa uns dies en un altre blog. Al meu entendre el pitjor del manifiesto no és la segregació lingüística que exigeix (això en tot cas en seria una conseqüència) sinó les falsedats de les que parteix. Manifestar que el castellà està en perill és una mentida flagrant. Qualsevol que visqui a Catalunya pot comprovar, sense cap esforç, que no només és una falsedat sinó que la realitat és justament la contrària, és a dir, que la llengua que està en perill és el català. I a partir d’unes premisses falses els promotors del manifiesto en treuen unes conclusions equivocades, i clarament discriminatòries. Però fins i tot si s’acceptessin les seves tesis, l’únic camí que hi ha per introduir la segregació lingüística que demanen és ben senzill. Només han de convèncer a la majoria del parlament (68 diputats) i elaborar una nova llei que, posats a fer, potser també podria considerar els drets del número creixent de catalans que no tenen el català ni l’espanyol com a llengües maternes. Si com diu aquesta colla d’intel·lectuals els drets lingüístics són de les persones i no dels territoris, acceptarien que també es fes la segregació educativa dels que volen l’amazig, l’ucranià, el swahili, el rus, l’italià o l’holandès com a llengües d’escolarització pels seus fills? Dons apa, a posar-se a treballar per convèncer un mínim de 68 diputats. I mentrestant que deixin de donar la tabarra.

dijous, 10 de juliol del 2008

Rànquing de Sarrià a la xarxa

Resultat d’un experiment fet diumenge passat, 6 de juliol. De les 25 primeres entrades que et trobes al Google al posar-hi “Sarrià” (escrit amb accent, sense posar-n’hi seria diferent), ens trobem amb les següents entrades:

1 Sarrià de Ter (Google maps)
2 Ajuntament de Barcelona. Districte de Sarrià-Sant Gervasi
3 Sarrià net (una web no actualitzada des de fa anys)
4 Entrada de la wikipedia sobre el barri de Sarrià
5 Escola Pia Sarrià-Calasanç
6 Vilaweb Sarrià
7 EUSS Enginyeria, Escola Universitària Salesiana Sarrià
8 Ajuntament de Sarrià de Ter
9 Ajuntament de Callosa d’en Sarrià
10 Residència Universitària Sarrià
11 IQS, Institut Químic de Sarrià
12 Audiovisuals de Sarrià
13 Sant Ignasi-Sarrià
14 Pastisseria Foix de Sarrià
15 Blog personal de Xavi Sarrià
16 Salessians de Sarrià
17 Parròquia de Sant Vicenç de Sarrià
18 Unió Esportiva Sarrià
19 Consorci d’Educació de Barcelona, CRP Sarrià-Sant Gervasi
20 BCN Sarrià, Serveis Immobiliaris Integrals
21 Castellers de Sarrià
22 Sarrià Nord
23 Fundació Sagrat Cor Sarrià
24 El radar de Sarrià
25 Arxiu Municipal del Districte Sarrià-Sant Gervasi

Excloent les 3 entrades referides a Sarrià de Ter i Callosa d’en Sarrià, sense cap lligam amb el barri de Sarrià de Barcelona, tenim les següents 22 (100%) entrades:
8 (36%) d’ensenyament privat i afins,
3 (14%) d’altres empreses privades,
2 (9%) de l’Ajuntament i el Districte,
2 (9%) de blogs personals, i
7 (32%) de diversos (miscel·lani, wikipedia, Vilaweb, parròquia, club esportiu, castellers i associació).

A primera vista se m’acudeixen algunes conclusions:

* La importància de l'associacionisme al barri és un fet evident.
* Més d’una tercera part de la xarxa fa referència a l’ensenyament, un fet que segurament no es dóna a cap altre barri de Barcelona. És conegut que Sarrià és el cluster de l’ensenyament de la ciutat, amb una important i variada oferta que va dels parvularis als centres universitaris.
* El fet que els blogs personals tinguin el mateix pes a la xarxa que l’Ajuntament i el Districte (dos i dos) no pressuposa el que en principi podria semblar. La influència dels blogs al barri encara és força limitada.
* Sempre fa mal als ulls constatar que algunes webs no s’actualitzen. T’adones que al darrera hi ha gent que sembla que s’hagi quedat aturada al segle XX. Ho comparo amb aquelles empreses que en lloc de facilitar-te un correu electrònic encara et segueixen donant un número de fax. Afortunadament són les excepcions, no la norma.

Nota 1. Els resultats obtinguts del buscador Google es van modificant contínuament en funció de moltes variants. Si féssim la prova avui, els resultats obtinguts segur que ja no serien els mateixos.

Nota 2 pels que es queixen que aquí es parla poc de Sarrià. Amb l'entrada d'avui queda desmentit per la via dels fets que El radar de Sarrià parli poc de Sarrià.

dimecres, 9 de juliol del 2008

El PP, CiU i Catalunya

Ara fa tres dies que s’ha tancat (en fals, no ens enganyem) el congrés de la franquícia catalana del Partido Popular. D’aquí un parell de dies s’obrirà el congrés de Convergència Democràtica de Catalunya. Des d’aquesta equidistància en el temps crec que és un bon moment per analitzar la incidència política que aquestes organitzacions tenen a Catalunya.

Quan analitzen els magres resultats que elecció rere elecció recullen a Catalunya, a can PP sempre cometen l’error de considerar la nostra región com una més d’Espanya, com si Catalunya fos una sucursal més de Madrid. Talment com si Catalunya fos Múrcia, amb tots els respectes pels meus amics i clients murcians. Això ja passava fa trenta anys amb els seus antecessors d’Alianza Popular i, fins ara, no han tingut cap interès en corregir-ho.

A la cúpula del PP no volen admetre que els plantejaments socials, econòmics i fiscals que defensen a nivell de l’estat, a Catalunya ja estan defensats per un altre partit molt consolidat, CDC, que es defineix com a nacionalista català en la mateixa mesura que el PP no es defineixen com a un partit nacionalista espanyol, tot i actuar com a tal durant els 365 dies de l’any. Simplificant-ho molt, tots dos són partits nacionalistes però com a primera prioritat defensen nacions diferents. A uns els enorgulleix declarar-se nacionalistes catalans, i amb els anys s’han anat fent amb una clientela catalana d’ordre més o menys fidel. Els altres fugen com la pesta de qualsevol definició nacionalista, i a Catalunya recullen els vots que recullen, que no passa de ser una collita bastant minsa.

Què passa a la pràctica? Un bon amic meu votant del PP escrivia no fa gaire (i espero que ningú es molesti per la simplificació) que a Catalunya bàsicament només voten al PP quatre rics de Pedralbes i dotze seguratas de Prosegur, la majoria d’ells de parla no catalana, amb totes les excepcions que tots sabem que hi ha. Jo mateix tinc bons amics que voten al PP i no són ni una cosa ni l’altre, i parlen normalment en català. Però en la base del cos electoral d'aquest partit els meus amics no deixen de ser excepcions a la regla, i ells són els primers en reconèixer-ho. En aquest sentit resulta significatiu observar en quin idioma es van fer la majoria de les intervencions durant el darrer congrés, i en quin idioma els partidaris de Nebrera celebraven el seu inesperat triomf: ¡¡¡el próximo congreso lo vamos a ganar!!!

Molts votants potencials del PP, que a Catalunya n’hi ha més o menys en la mateixa proporció que en altres indrets de l’estat, no han quedat gens contents de com s’han desenvolupat les coses en aquest congrés. La prova més evident ha estat aquest 42 per cent de vot de càstig a la nova direcció, elegida aquí però prèviament imposada des de Madrid. A les properes eleccions aquest grup creixent de descontents una de dues, o votaran CDC/CiU o es quedaran a casa. Aquest és el gran drama que té el PP a Catalunya. Vull dir, evidentment, que el drama és que això tan senzill que aquí veu tothom des de fa anys, al carrer Génova de Madrid encara no ho han entès, i fan i desfan a la sucursal catalana prescindint de la voluntat dels seus clients potencials, als que sempre acaben ningunejant.

El delegat (ara la delegada) que la casa mare envia a gestionar la franquícia catalana, encara que siguin catalans com ara la senadora Sánchez o abans els senyors Sirera i Piqué, aquí sempre se’ls veu com a enviats de Madrid. Se’ls veu i ho són. Les formes són importants i s’han de vigilar però sembla ser que no tothom ho veu així. I mentrestant, a can CDC/CiU estan encantats de la vida amb el camp lliure electoral que els va deixant el PP. Si ho saben aprofitar la seva tornada al govern és cada dia més a prop.

dimarts, 8 de juliol del 2008

“Ateneuesfera”, tercera edició

Començaré dient que tot i que jo mateix des de fa uns dies ja en formo part activa, la sonoritat de la paraula Ateneuesfera no m’acaba de convèncer. Reconec, però, que reflecteix amb força precisió el que hi ha al darrera i, per tant, només em toca felicitar a qui va tenir l’idea. Estic segur que m’hi acostumaré.

Què hi ha al darrera de l’Ateneuesfera? El que fa uns mesos es va batejar amb aquest nom són les trobades regulars d’un petit grup de persones que té blogs molt actius i que, per iniciativa del Guillem Carbonell, s’han trobat ja tres cops al Palau Savassona de Barcelona, seu de l’Ateneu Barcelonès, amb l’únic objectiu de parlar de blogs. La darrera trobada va tenir lloc dissabte passat i l’autor d’aquest blog va tenir la satisfacció de ser-hi convidat. Tota una experiència que sembla repetirem a la rentrée, després del tancament estival.

Com dèiem, amb aquestes tertúlies es tracta de mantenir un canvi d’impressions sobre l’única circumstància coincident en els membres del grup: la gestió d’un blog. Cadascú amb el seu estil i la seva especialitat (és el que més abunda), també els blogs generalistes que no estan especialitzats en res en concret i parlen una mica de tot, a vegades sense massa rigor (parlo concretament per mi). Es van mencionar també els coneguts com a blogs-contenidor, un terme que, com altres que van anar sortint a la conversa, jo no havia sentit mai fins l’altre dia. No és falsa modèstia. Crec que el reconeixement de la ignorància és la primera condició per anar-la deixant enrera. Per començar i atenent al consell dels experts, ara m’he proposat incorporar l’RSS al meu blog.

Aviat vaig veure que allà hi havia molta qualitat, persones amb amplis coneixements tècnics és el que més abundava. Per tant quan em va tocar fer la presentació del meu blog vaig començar deixant constància de les meves evidents mancances, tècniques i de tot tipus, sobre l’interessantíssim món dels blogs. Però dit això i constatat el fet, tinc clar que només serà una qüestió de temps acostar-me al seu nivell. En descàrrec meu haig de dir que, com que ja tinc una edat, em vaig incorporar a la informàtica sent més gran que els meus companys, i no és cap secret que començar certes coses a certes edats representa una dificultat afegida.

Si ho vaig copsar bé, aquest blog que esteu llegint vindria a ser una barreja de blog generalista i contenidor, i tot plegat adornat amb més bona voluntat que una altra cosa. I també, perquè no dir-ho, amb unes certes dosis d'ironia i provocació que considero necessàries segons el tema que tracti. Però una cosa sí que puc dir, i és que tot i estar lluny del nivell dels altres ateneoesfèrics, de blogs cada dia n’aprenc alguna cosa nova i estic segur que a mitjans de setembre, quan el radar compleixi el seu primer any de vida a la xarxa, en sabré bastant més que ara. Aquest és un dels meus motius particulars que em va decidir a demanar la meva incorporació al grup.

Si teniu interès en donar una llambregada als altres vuit blogs representats dissabte a la trobada de l’Ateneu Barcelonès, els enllaços són, per ordre alfabètic invers, aquests: la Sílvia, la Núria, en Martí, en Marc, en Janquim, en Guillem, en David i l’Andreu. Algú ja ha fet també el seu propi comentari sobre la trobada i altres tenen previst fer-ho aviat.

dilluns, 7 de juliol del 2008

European Balloon Festival (i 2)

Aprofitant la celebració a la ciutat d’Igualada del ja tradicional European Balloon Festival dissabte passat em van convidar a fer un vol en globus aerostàtic. Es tracta de quelcom que, si no s’ha fet mai, sempre recomano. És una cosa diferent, res semblant a volar en avió o en helicòpter, o a tirar-se en paracaigudes (això només ho intueixo doncs no ho he fet mai). A mi també em resultava difícil imaginar-me aquesta experiència abans d’haver-ho experimentat per primera vegada ja fa uns anys.

L’invent consisteix en viatjar dintre del vent i, per tant, per més vent que faci, quan viatges horitzontalment aquest mai el notes (al pujar i baixar sí, pots notar una mica el vent). A la cistella d’un globus aerostàtic es pot viatjar tranquil·lament a, per exemple, vuitanta quilometres per hora en complet silenci, i mantenir un llumí encès sense cap risc de que s’apagui, o llegir un diari sense que les pàgines et corrin soles. Per més vent que faci tu ets dintre d’aquest vent i, per tant, no el notes.

Per pilotar un globus aerostàtic és necessita una llicència. El pilot tan sols té la possibilitat de fer-lo pujar escalfant l’aire mitjançant un cremador de gas propà que, quan està encès, és l’únic moment de soroll del viatge. O de fer-lo baixar deixant anar aire per unes obertures que també es dominen des de la cistella. Per tant, l’única manera que té el pilot de canviar de direcció és buscant els diversos vents que, tant en velocitat com en direcció, es troben a diferents altituds.

Jo ja havia volat en globus fa uns anys però l’experiència és tan enriquidora que no vaig dubtar gens en repetir-la, i en aquest cas amb l’important valor afegit de volar rodejat de dotzenes d’altres globus concentrats a Igualada en ocasió de l’European Balloon Festival. Tot un espectacle!

No és casualitat que la concentració de globus d’aquests dies i altres esdeveniments importants que tenen lloc al llarg de l’any es facin precisament a Igualada. Des de fa una pila d’anys Igualada és una ciutat coneguda als cinc continents en el petit món dels globus aerostàtics. Allà es troba des de fa quasi 30 anys l’empresa Ultramagic, l’única fàbrica de globus de la península i la segona del món. Actualment fabriquen un centenar de globus per any que s’exporten als cinc continents. Fa relativament poc van commemorar en una gran i multitudinària celebració la fabricació del seu globus número mil. Però no tots volen: la vida mitjana d’un globus és de només uns tres anys.

dissabte, 5 de juliol del 2008

European Balloon Festival (I)


El text, dilluns. Avui només aquesta foto d’ahir, publicada a Regió7.cat/ACN.

divendres, 4 de juliol del 2008

Més futbol, ja per anar acabant

Malament rai quan la unitat d’Espanya s’ha de centrar en un gol, per més important que sigui el gol i el que aquest representa. Mala peça al teler tenen els espanyols que pretenen justificar la unitat de la pàtria amb la disbauxa social i mediàtica d’aquests dies a l’entorn d’un partit de futbol. Igualment de malament aniríem si la catalanitat i l’esperit reivindicatiu dels catalans s’haguessin de sustentar en que l’equip espanyol hagués perdut el partit de l’altre dia.

A Espanya, d’aquests exercissis tan clarament artificials en diuen mezclar churras con merinas, tot i que molts d’ells són els primers en apuntar-se a la barreja. Aquí potser podríem dir que s’ha de separar el gra de la palla. I el futbol, no ens equivoquen, no és gran cosa més que palla amb, això sí, un gran negoci al darrera. Però quan no hi ha gra disponible sempre surten com a bolets els que pretenen elevar la palla a la categoria de gra. Va intent, sí, però és el que ha passat aquests dies.

Estic encantat amb la victòria de l’equip d’Espanya a l’Eurocopa. En serio, me n’alegro molt per ells. M’agrada que la gent estigui contenta i se’ls veu tan satisfets que només això ja justifica que jo també ho estigui. A més a més, mentre gaudeixen amb el futbol i la victòria de la roja no s’entretenen en altres temes que potser ens podrien perjudicar. Per si de cas no dono pistes, no cal.

Però me n’hagués alegrat igualment, no més però tampoc menys, si la copa se l’haguessin endut els alemanys, o els russos, o els turcs, o qualsevol altre equip dels que participaven en la competició. Al cap i a la fi tots tenen els seus mèrits, i al final el partit se l’emporta l’equip que fa entrar la pilota a la porteria contraria. Encara que sigui per error, o per carambola, o per un autogol, o per un penalty inexistent en temps de descompte. Sempre s’ha dit que el futbol no necessàriament és un esport just i que no sempre guanya el millor (jo hi afegiria que potser no sempre, però sí quasi sempre). Alguns ho resumeixen amb aquella frase tan profunda com contundent, que no requereix de més explicacions: “el futbol és així”.

España es un sueño, pintada de un mismo color y trazada por el perímetro de una pelota, redonda como una unidad sin aristas.

La frase en cursiva la vaig llegir dilluns al diari El Mundo i crec que no mereix cap comentari; es comenta per si mateixa. Els que seguiu aquest blog ja sabeu que en els meus escrits de tant en tant deixo anar petites provocacions; això és tant cert com que no és ni molt menys el cas d’avui. Els paràgrafs anteriors poden semblar una provocació però no ho són. És tal com ho veig. Si la unitat de l’estat espanyol només és tot això que ens diuen repetidament aquests dies, em sembla que els catalans que volen anar pel seu compte, que volen deixar enrera els peatges polítics i fiscals espanyols, ho tenen bastant més fàcil del que podria semblar a primera vista. Un gol de més o de menys pot fer miracles.

dijous, 3 de juliol del 2008

Caciquisme a la franquícia del PP

Algú es creu que la franquícia catalana d’un partit espanyol que depèn per tot de la seva casa central de Madrid pot aspirar seriosament a ser un partit de govern a Catalunya? Jo sí. El primer exemple que ara mateix em ve al cap és el PSOE, que des de fa uns quants anys mana a la Generalitat. Però deixem el PSOE en pau. Avui toca parlar de l’altre gran partit nacionalista a nivell estatal.

Fins dimarts semblava que els militants catalans del PP podrien triar a la persona que a partir de diumenge haurà de dirigir la franquícia catalana del partit, escollint entre les tres opcions que havien obtingut els necessaris avals per poder optar al càrrec. Fins dimarts, aquestes candidatures estaven encapçalades per Fernández, Nebrera i Sirera.

Pues va a ser que no, van dir des de Madrid. Aquesta vegada tampoc podrà ser per haver-ho impedit la mà llarga de la casa central. Una franquícia és només una franquícia, i qui acaba manant és sempre la casa central. Tot el meu respecte per unes decisions que només incumbeixen als militants catalans del PP. A casa seva cadascú s’organitza com vol. Res a objectar, i menys encara per part de qui no els ha votat mai i no és fàcil que ho faci properament.

Com a consideració general, els partits tenen pànic a confrontar posicions, sigui a nivell intern o de cara a la galeria. Per tal d’evitar les eleccions de diumenge, abans d’ahir la dirección nacional va acabar exigint als candidats que renunciessin a les seves aspiracions en favor d’una nova candidatura, suposadament de consens. Una candidatura encapçalada per la senadora Sánchez amb la curiosa particularitat de que, al donar-se l’ordre, el proclamat consens només existia en la imaginació de la direcció del carrer Génova. Com dos xaiets i davant l’ordre taxativa arribada de Madrid, els funcionaris del partit Fernández (amb sou de l’ajuntament) i Sirera (amb sou del parlament) van llençar immediatament la tovallola. "Poca broma amb les coses de menjar", devien dir-se. Però la candidata Nebrera no va voler entrar en aquest joc. Ara a can PP de posicions com la de Nebrera en diuen versos sueltos. Ella ha mantingut la dignitat i segueix sent candidata a presidir el partit. Chapeau! Si les coses no tornen a canviar abans del cap de setmana, que tot pot passar, la lluita es dirimirà entre la diputada per lliure Nebrera i la senadora apadrinada Sánchez.

La senadora Sánchez, candidata oficial, té com a característica curiosa el fet d’haver encapçalat en les darreres eleccions la llista electoral per la circumscripció de Girona i no haver estat elegida. Conseqüentment, el PP té ara diputats elegits en totes les circumscripcions espanyoles menys en la de Girona. I ara, com a compensació per no haver estat elegida, la volen premiar amb la presidència de consens del partit a Catalunya. És maco això de no deixar abandonats els perdedors!

Hi ha gironins que presumeixen de que Girona és l’única circumscripció sense cap representant del PP al congrés dels diputats. Doncs bé, amb aquests moviments tàctics de la central intueixo que podran presumir-ne per una llarga temporada. Així que quasi tots contents: els gironins presumits, els genoveses que s’han sortit, finalment, amb la seva, els funcionaris Fernández i Sirera que s’asseguren les seves menjadores, i la diputada Nebrera que, guanyi o perdi, és l’única persona d’aquesta història que ja ha guanyat el debat de la dignitat. Un perdedor clar: el sofert militant del PP.

Ens trobem davant d’una nova prova de l’autonomia real que tenen les franquícies del PP a provincias per organitzar-se orgànicament. Autonomia zero. Els socialistes es tornen a fregar les mans veient que els seus adversaris polítics els hi posen tot en safata. A les darreres eleccions el PSOE va treure 25 diputats a Catalunya per només 8 del PP. La diferència va ser llavors de 17 diputats i no resulta massa difícil preveure que anant per aquest camí la diferència augmentarà. Els militants i votants catalans del PP no es mereixen aquest tracte però al cap i a la fi hi són voluntàriament, ningú els obliga.

Si jo fos votant del PP tindria molt clar que diumenge votaria per la candidata de la dignitat. S’ho mereix.

dimecres, 2 de juliol del 2008

Bisk(ha) Varsalooona

Oi que el títol d’avui us fa mal als ulls? Oi que sí? Doncs mireu, quasi el mateix mal als ulls, i a l’oïda, i a la butxaca, em fa a mi quan em topo amb la darrera campanya institucional de l’Ajuntament de Barcelona anomenada Visc(a) Barcelona.

No crec que hi hagi massa diferència entre el títol del meu article i la darrera campanya publicitària de l’ajuntament, finançada com sempre per nosaltres però sense el nostre permís. Saben perfectament que si ens el demanessin no els hi donaríem.

Aquest ajuntament estic segur que fa algunes coses bé, d’això no en tinc cap dubte. Encara que només sigui per càlcul de probabilitats segur que hi han aspectes positius en la seva gestió. Però no els sé trobar enlloc. Potser el problema és que ells (Hereu, Martí & Cia.) no les saben explicar. I quan tenen una oportunitat i un pressupost per fer-ho, és a dir, per explicar-nos les coses clares i sense embuts, en lloc d'explicar-nos-les ens surten amb allò tan estrany de Visc(a) Barcelona. I així no anem enlloc, això ho veu tothom.

Tant se val si el Jordi Hereu des de l’ajuntament ens vol dir que “Visc a Barcelona” (de fet no cal, ja ho sabem que l’alcalde viu a Barcelona, concretament al barri de les Corts), com si el que ens vol transmetre l'Hereu és el seu orgull ciutadà amb el crit de “Visca Barcelona!”. Sigui una cosa o l’altra en aquesta campanya no hi veig cap virtut, cap objectiu. Res de positiu, res més que no sigui llençar, un cop més i amb total impunitat, els nostres calés.

La publicitat institucional darrerament tan desprestigiada, en bona mesura per la irresponsabilitat manifesta i el menfotisme pels propis anunciants, hauria d’estar legalment prohibida. Una cosa són els avisos concrets i les recomanacions que puntualment s’hagin de fer als ciutadans, i una altra de ben diferent és la publicitat diguem-ne filosòfica que no ens porta enlloc. I que em perdonin els meus amics filòsofs, que no en tenen cap culpa.

Si els assessors de l’alcalde creuen que aquest necessita una mica de propaganda, francament, jo suggeriria que se la pagui ell, que per això els barcelonins li paguem un sou més que decent. De fet, no només ho suggeriria sinó que ho exigiria. Resulta inadmissible que aquest bodrio de campanya l’haguem de pagar entre tots els barcelonins. Amb el Visc(a) es burlen clarament del ciutadà i el que resulta sorprenent és que encara hi ha qui els riu les gràcies. I després encara es fan els sorpresos i es lamenten que a Sarrià no els votem. Em limito a parlar de Sarrià doncs és el meu barri però aquest sentiment es va estenent per la ciutat com una taca d’oli. Només cal veure els darrers resultats electorals. De fet, encara queda algú que els vota, sí, és veritat, però cada cop menys, i bàsicament ho fan per desconeixement, o per clientelisme.

Porten massa temps a l’ajuntament (l’any vinent celebraran trenta anys de govern ininterromput) i encara que de tant en tant renoven les cares, las idees se’ls van acabar fa temps. I llavors ens surten amb coses tan estranyes com aquestes campanyes publicitàries.

dimarts, 1 de juliol del 2008

Crònica d’una reunió privada d’una gran (gran també per extensa) família

Un aclariment previ: pels que no esteu avesats a les normes particulars d’aquest blog, vull aclarir en primer lloc que per tal de no complicar la redacció d’aquestes notes el masculí inclou sempre el femení. És a dir, quan dic fills vull dir fills i filles, quan llegiu casats heu d’entendre casats i casades, etc. Sé que avui en dia això potser no és massa políticament correcte però els que em coneixeu ja sabeu que jo acostumo a prescindir d’aquests convencionalismes que darrerament s’han posat de moda. En altres paraules, estic tan en contra de les miembras com dels taxistos.

Dissabte passat vaig tenir la satisfacció de ser convidat a una multitudinària trobada familiar. A banda dels mateixos membres de la família directa hi havia també altres familiars i alguns amics. Per posar-vos en antecedents, la composició familiar de la que us parlo comença, per ordre d’edat, amb els descendents d’un matrimoni d’igualadins que ja no són entre nosaltres i que van tenir quatre fills; tres d’ells encara són vius i afortunadament gaudeixen d’una salut envejable. La següent generació està formada pels seus descendents directes, concretament vint-i-tres fills. La tercera i última –fins ara- generació la constitueixen els descendents dels vint-i-tres, que si no m’he descomptat són seixanta-set joves i nens amb unes edats que van dels trenta i pocs anys la més gran fins a uns pocs mesos la més petita.

Per tant, estem parlant d’una convocatòria que entre propis, sobrevinguts, altres familiars i els amics que us deia es va fer arribar a un centenar llarg de persones. N’hi van assistir entre vuitanta-cinc i noranta, xifra que s’ha de considerar tot un èxit si tenim en compte que es tracta d’un grup familiar que en els darrers anys s’ha anat escampant per diversos indrets de Catalunya i altres llocs de l’Europa comunitària. Per poder assistir a la trobada, hi ha qui va haver d’agafar un avió des de més de mil quilòmetres de distància fins el que en va tenir prou amb conduir uns pocs minuts des de casa seva fins al lloc de trobada.

De trobades similars en aquesta família se n’han fet ja unes quantes. Aquest cop el lloc escollit va ser la Villa Maria, una luxosa torre de principis del segle XX però ja en un estat d’una certa decadència, encara elegant. La torre es troba al poble de Vallvidrera, que ara és oficialment un barri del districte de Sarrià-Sant Gervasi de la ciutat de Barcelona, molt proper al Tibidabo. El lloc és ideal per a tanta gent i tanta canalla doncs disposa d’un jardí molt gran. Un jardí que avui en dia quasi el podríem considerar excessiu, un dels molt pocs d’aquestes mides que encara no han desaparegut per deixar lloc a les impersonals cases de pisos que ens envolten i segons com ens ofeguen.

Resulta molt agradable trobar-se amb gent que només veus molt de tant en tant, ja que en aquestes festes sempre sorgeixen un munt de temes, nous i antics, per comentar amb els uns i amb els altres. Però aquest relat l’haurem de deixar aquí per no entrar en l’esfera estrictament privada. Tan sols dir-vos que l’autor d’aquest blog pertany a la segona generació abans esmentada, al grup dels vint-i-tres.

dilluns, 30 de juny del 2008

“La roja”: per fi, punt i final

Nota prèvia: l’esbós d’aquest article l’escric a primers de juny, abans de marxar de viatge cap a l’oest i tot just començada una competició de futbol anomenada Eurocopa que, si ens hem de creure el que diuen els mitjans informatius quasi per unanimitat, es veu que per Espanya és una cosa molt important. Per tal de no descentrar a cap dels components de la roja que puguin llegir aquest blog, suposant que n’hi hagi algun que ho faci, vull dir algun jugador que llegeixi quelcom més que no sigui la premsa esportiva, això no veurà la llum fins que la roja hagi jugat la final de la competició i s’hagin cantat els himnes de rigor: Juntos podemos, A por ellos oé, i qualsevol altre que pugui sorgir durant la competició; o abans si la roja -Déu no ho vulgui!- quedés eliminada i no pogués arribar a jugar la final.

Aquestes darreres setmanes sovint m’he preguntat si un es pot considerar una persona normal en adonar-se que passa de la roja i de tot el que l’envolta. Doncs bé, jo em considero bastant normalet i no em fa res reconèixer que passo olímpicament de la roja. Passo també de la canallesca que només sap parlar de la roja a tothora, així com de tota la caspa patriòtica i el frikisme que hi ha instal·lat a l’entorn d’aquesta colla de xicots que només destaquen per saber donar cops de cap i de peu a una pilota. No puc entendre com, per exemple, una tertúlia política a la Cuatro, fins ara seriosa, esdevingui darrerament una mena de fòrum patriòtic centrat a l’entorn del fet històric sobre si la pilota entrarà o no entrarà. Em fa vergonya aliena escoltar en una roda de premsa multitudinària a un tal Luis Aragonés, conegut també com el Sabio de Hortaleza, donant-nos a tort i a dret lliçons de filosofia esportiva i d’altres disciplines, i renyant assenyalant-lo amb el dit estirat al periodista que no li pregunta exactament allò que ell considera que se li ha de preguntar en moments tan històrics per Espanya com aquests.

Però per a frikisme en estat pur, aquella massa de gent, de tota edat i condició social, orgullosos de mostrar-se amb la cara pintada com si pertanyessin a una tribu africana, i disfressada amb tot el catàleg de banderes espanyoles osborniades i de les altres, fent saltirons pels carrers de Viena com si els hagués tocat la grossa de Nadal. Em resulta més que patètic observar com competeixen entre ells per allò de a veure qui la diu més grossa quan el periodista agosarat de la Cuatro, en busca de l’exclusiva mundial, els hi posa al davant l’escarxofa.

Per cert, en aquests akelarres patriotesportius no hi falta mai un tal Manolo el del Bombo que sempre trobem a tots els estadis on actua la roja. Això també ho paguem nosaltres o s’ho paguen ells? Vull dir, l’excés d’equipatge quan s’ha de facturar el bombo patrio, qui el paga?

Nota complementaria: només per aclarir que si en comptes de ser la roja es parlés d'una selecció quatribarrada aquest comentari seria força similar. Només s’hauria de substituir el Sabio de Hortaleza per el Llest de Ripoll, Manolo el del Bombo per en Cisco el del Flabiol i la Cuatro per TV3 la d’ells. L’avantatge seria que, el pagui qui el pagui, el nòlit (flete) aeri del flabiol d’en Cisco resultaria força més assequible.

Nota final: això ja s’ha acabat i esperem que a partir d’ara tot plegat anirà tornant a la normalitat. Ara s’anirà desinflant el globus de la roja i tindrem, espero, una temporada de tranquil·litat, fins que hi tornin. Ja per acabar, si algú arriba a la conclusió de que potser el que li passa a l’autor d’aquest blog és que el futbol no li diu gaire res no penso perdre ni un minut en desmentir-ho.

PS: aquest article queda penjat a internet diumenge 29 de juny a mitja tarda, abans de que comenci el darrer partit. El seu autor no en coneix, per tant, el resultat, ni falta que li fa. Veurà la llum a les 00:01 del dilluns 30 de juny.

dissabte, 28 de juny del 2008

divendres, 27 de juny del 2008

Gir al centre del Partit Popular?

Potser sí. S’ha de concedir el benefici del dubte, els tradicionals primers cent dies i tota aquell catàleg de tòpics ja coneguts. Ara bé, si mirem qui són els catalans que des del congrés de diumenge formen part del nou Comitè Executiu del PP crec que les conclusions poden ser de tot menys centristes. Aquesta és la llista dels centristes catalans:

· el centrista per antonomàsia Alejo Vidal-Quadras. Cal aclarir qui és?
· els reconeguts centristes Alberto i Jorge Fernández Díaz. Si ells ara es proclamen centristes –hi tenen tot el dret- primer ens hauran de demostrar que ho són per la via dels fets. I els fets, fins ara, són els que són.
· el reconegut centrista Daniel Sirera. Entre altres virtuts, va ser el gran defensor i l’introductor del centrista García Albiol a l’executiva del PP de Catalunya.
· el també centrista Jorge Moragas, que des de fa temps porta els temes internacionals del PP i només cal veure l’enfocament centrista que sempre hi dóna.
· i last but not least, l’única senyora de la colla, Dolors Nadal, que té tant de centrista com l’autor d’aquest blog de comunista.

Diuen els experts que si a les darreres eleccions els dos grans partits nacionalistes de l’estat, PP i PSOE, s’haguessin intercanviat els resultats obtinguts per les seves respectives franquícies de Catalunya, avui Rajoy Brey sería el president del govern i Rodríguez Zapatero el cap de l’oposició. Però perquè això s’hagués produït haurien d’haver passat abans moltes coses, entre elles el famós gir centrista del PP. Rajoy ho sap però dóna la impressió que la seva aposta centrista, almenys a Catalunya, s’ha quedat curta, molt curta. Al tiempo.

Una darrera prova del gir al centre del PP, a nivell de l’estat, és la adhesió incondicional del partit al manifiesto d’uns autoproclamats intel·lectuals, promogut per un partit anomenat UPyD (a Madrid, un sol diputat de 350), una emissora (la Cope) i un diari (El Mundo), tots tres ben coneguts pel seu centrisme. Es tracta d’un manifiesto, un més, en defensa de la llengua espanyola i en detriment, evidentment, de la llengua més dèbil, que casualment és la meva: la catalana.

dijous, 26 de juny del 2008

Les “Gambas à Guilho” del Ruca de Lisboa

De la ciutat de Lisboa en aquest blog ja n'hem parlat diverses vegades i se n'han fet algunes recomanacions. Avui n'hi afegiré una que m'he resistit a fer-la fins ara per por que una invasió turística exagerada ens ho espatllés. Aneu-hi si voleu, però sigueu discrets i no ho esbombeu gaire, no sigui que el Ruca es converteixi en un destí turístic i perdi la seva gràcia.

Es tracta del Restaurant Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. És molt cèntric, baixant per la Rua Augusta des de Rossio, és el carrer que la creua per on passa el tramvia. Cuina casolana de tota la vida. Vaig descobrir aquest restaurant fa sis anys, per casualitat, i des de llavors hi torno sempre que vaig a Lisboa. El plat estrella de la casa són les Gambas à Guilho (gambas a l'allet) però tenen també diversos tipus de carn i peix, amb una menció especial pel bacallà, plat típic del país. Es tracta del típic restaurant de barri, sense pretensions i sense cap mena de luxes. Sense ser un lloc gaire barat, que no ho és, els preus són força assequibles. Si els amos s’assabenten que ets barceloní es mostren satisfets, doncs sé del cert que tenen clients barcelonins que viuen temporalment a Lisboa i que hi van amb freqüència. El servei és eficient i educat. De fet, i encara que em sap greu constatar-ho, no em fa res reconèixer que la gent de Lisboa és, en general, força més educada que la de Barcelona. Encara que també hi van turistes és un típic restaurant per als lisboetes, sobretot al migdia ja que la zona és plena de despatxos. Si hi aneu no deixeu de provar les Gambas à Guilho. No us en penedireu!

* * *

Da cidade de Lisboa neste blog já falamos algumas vezes e já se fizeram algumas recomendações. Hoje vou acrescentar mais uma que me resisti a fazê-la até agora por medo a que uma invasão turística exagerada estragara tudo. Vão lá se quiserem, mas sejam discretos e não o divulguem a mais, não seja que o Ruça vire destino turístico e perca a sua piada.

Trata-se do Restaurante Ruca, Rua da Conceição 47, Lisboa. É muito central, quem desce pela Rua Augusta desde o Rossio, é a rua que a cruza pela qual passa o eléctrico. Cozinha caseira de sempre. Descobri este restaurante há já seis anos, por acaso, e desde então volto lá sempre que vou para Lisboa. O prato estrela da casa são as Gambas à Guilho mas também têm diferentes tipos de carne e peixe, com uma menção especial ao bacalhau, prato típico do país. É o típico restaurante de bairro, sem pretensões e sem nenhum género de luxos. Sem ser um sítio muito barato, que não o é, os preços são muito acessíveis. Se os donos repararem que és de Barcelona mostram-se satisfeitos, pois sei de certeza que têm clientes de Barcelona que moram temporariamente em Lisboa que vão lá com frequência. O serviço é eficiente e educado. De facto, e ainda que me dói um bocadinho constatá-lo, não me importo de reconhecer que as pessoas de Lisboa são, em geral, bastante mais educadas que as de Barcelona. Se bem que também vão lá turistas é um típico restaurante para os lisboetas, sobretudo à hora do almoço porque está numa zona de escritórios. Se forem lá, não deixem de experimentar as Gambas à Guilho. Não se arrependerão!

dimecres, 25 de juny del 2008

Els toros, “fiesta nacional”

A l’estat espanyol ja fa temps que la tortura va deixar d’estar tolerada per les autoritats. I no només això, avui en dia la tortura està oficialment perseguida i castigada per la llei. A la pràctica, però, en els casos de tortura policial, per posar només un exemple que sorgeix encara massa sovint, el que resulta quasi impossible és poder-la demostrar davant del jutge. Entre la paraula d’un policia que, per motius que se m’escapen, en un tribunal sempre té més valor que la d’un ciutadà que no ho és, la manca de proves i allò tan extens i pervers dels que diuen que si l’han detingut alguna cosa devia haver fet, molts casos de tortura queden sense càstig. Tenim la legislació garantista que tenim i... res a dir, o molt a dir, però aquest no és el tema d’avui.

El tema d’avui és la tortura infligida als animals. Aquesta activitat també està prohibida per la legislació vigent. Si t’enxampen organitzant una baralla de galls, si et troben al carrer fent malifetes al teu gos o al teu gat, o al del teu veí, la policia et portarà davant del jutge i tens moltes possibilitats d’acabar sent fortament multat i fins i tot endreçat a Can Brians per una bona temporada. Tot i que a mi, personalment, no m’agraden els gossos ni els gats, la persecució i el càstig per aquests delictes em sembla de lògica pura. Però com en el cas de la tortura infligida a les persones que dèiem abans, tot depèn de si et veuen o no i per tant, segons com, el torturador pot quedar impune. Vull dir que si tu et dediques a torturar regularment la teva mascota en la intimitat de casa teva i ningú se n’entera no et passarà res.

Tal com molta gent i jo mateix ho veiem, la faena que se li fa a un toro en una tarda de corrida és tortura sistemàtica fins a la mort, sense pal·liatius artístics que ho puguin justificar. Jo vaig fer meva i sovint repeteixo aquí i allà una frase que fa anys vaig veure pintada en una paret de Terrassa: si el toreo es arte, el canibalismo es gastronomía.

La fiesta nacional té lloc en una plaça pública i plena de gent. No és res que es faci en la intimitat. De testimonis de les malifetes que se li fan al toro n’hi han, per tant, a milers. A més, si no ho han canviat, el presidente que decideix els trofeus que es mereix el torero de torn acostuma a ser el cap de policia. Per acabar-ho d’adobar, la fiesta es transmet sovint en directe per la tele. Per cert, tenint en compte que sol començar a mitja tarda, l’espectacle es transmet impunement dins la franja de l’horari protegit pels nens. Esperpèntic. La cirereta final és que sovint veiem el cap d’estat espanyol gaudint in situ de la fiesta. Per a més catxondeo encara, al torero se l’anomena maestro. No hi tenen res a dir els mestres de les escoles per aquesta usurpació de títol?

Segons diuen, una tarda de toros constitueix la fiesta nacional espanyola per excel·lència. Algú ho entén això? Doncs jo tampoc. Del món dels toros no em desagrada tot, m’agraden algunes coses. M’agrada l’estofat de toro. M’agrada molt veure, de lluny, com pasten els toros per les deveses. Darrerament els he vist a milers per les deveses extremenyes i s’ha de reconèixer que l’espectacle fa goig de veure. També m’agrada trobar-me, de tant en tant, amb el toro d’Osborne. A Catalunya només ens en queda un però a Espanya encara n’hi ha molts. Però per més esforços que faig per posar-me a la pell dels aficionados, no puc arribar a entendre a la gent que defensa la tortura sistemàtica infligida a un animal indefens que sempre acaba morint. A vegades, poques, també matant. Trist consol.

Volia acabar aquest article posant-hi una imatge al·legòrica però com que a vegades el radar també el llegeix la canalla he preferit penjar-la en un altre racó més discret. La trobareu aquí però, creieu-me, si teniu nens petits és millor que no la vegin doncs correu el risc de que, veient-la, de més grans esdevinguin uns nous afeccionats a la fiesta.

dimarts, 24 de juny del 2008

Convé llegir més d’un diari

Primers titulars d'alguns diaris digitals d'avui, agafats a l'atzar, a les 9 i 20 del matí

Avui
Saura assegura que alguns al govern espanyol no entenen l'Estatut

El Mundo
Aragonés se plantea la suplencia de Villa y Senna ante Rusia

El País
El CGPJ se inclina por una multa leve para el juez del 'caso Mari Luz'

El Periódico
Zapatero admite el serio "deterioro" económico

La Razón
Zapatero congela sueldos tras ampliar el número de altos cargos

La Vanguardia
Zapatero admite la gravedad de la crisis y anuncia un plan de medidas para paliarla

Público
Naciones Unidas condena la violencia contra la oposición en Zimbabue

Zapatero guanyador per golejada. Sense més comentaris.

dilluns, 23 de juny del 2008

Extremadura. Petits i grans detalls

Una botiga de queviures: La Despensa Cacereña, Productos típicos regionales, Calle Roso de Luna 3, Cáceres. L’amo, José Cantero Valle, és tot un personatge. Per començar, és un pou de ciència sobre qualsevol producte gastronòmic extremeny, receptes de cuina, com conservar els diferents tipus de formatges, com cuinar els productes extremenys, etc. En sap i t’ho explica, sense presses. A més a més és un escriptor afeccionat (com jo). Don José coneix tothom a qui s’ha de conèixer en una petita capital de província com és Cáceres, des dels polítics fins als que pinten alguna cosa a la ciutat.

Un restaurant estrellat: Restorán Atrio, també a Cáceres. Dues estrelles Michelin. L’únic dues estrelles en tot Extremadura. S’ha de reservar amb temps, cosa que nosaltres no vàrem fer i, per tant, no hi vam anar. Ara estan reconstruint un edifici al nucli antic de la ciutat per fer-hi un hotel con encanto i, sembla ser, traslladar-hi també el restaurant. Segons indiquen els cartells, finançat -en bona part- amb calés públics, de la Junta de Extremadura. Allà la Junta ho és tot, és omnipresent. Ho interpreto com que més aviat els sobren els diners, i en alguna cosa s’han de gastar, no? Algú sap de cap restaurant a Catalunya finançat amb diner públic, sigui o no sigui estrellat? Jo no en conec cap. El que més s’hi assemblava va ser aquell bistrot de l’ambaixada de Catalunya a Paris que, segons em sembla recordar, després de perdre diners sense aturador, els nostres diners, afortunadament va passar a millor vida.

Un tòpic que s’ha de matisar: Cáceres val molt la pena, Badajoz no val res. Fals. Cáceres és turísticament millor, té molta més pedra i història, però Badajoz també val força la pena. Recomanaria visitar Badajoz abans d’anar a Cáceres.

Una altra recomanació: si sou a Badajoz, us sobren un parell de dies i no heu estat mai a Lisboa, la visita a la capital portuguesa resulta del tot recomanable. Són només un parell d’hores en cotxe per autopista, aquesta sí, de pagament. Com les nostres, comme il faut.

La Raya. Aquí tenim la franja, la zona de l’Aragó de parla catalana fronterera amb Catalunya. Allà hi ha la Raya, franja fronterera entre Extremadura i Portugal. Hi ha un munt de connexions per tot tipus de carreteres principals i secundaries. La cuina i els vins d’aquella zona de Portugal, l’Alentejo, són també molt interessants. Els restaurants alentejanos són més barats que els de la banda espanyola. Per l’idioma no hi ha cap problema, no perquè els espanyols parlin portuguès, que no en parlen ni hi tenen cap interès, sinó perquè els portuguesos entenen i parlen l’espanyol sense dificultat. Ells hi tenen interès, els espanyols representen un important percentatge de la seva clientela, i es tracta de gent que té sentit del negoci.

El gaspatxo. L’extremeny és similar a l’andalús, al que coneixem aquí. A l'Alentejo hi posen més o menys els mateixos ingredients però no els trituren i, per tant, no queda amb una textura de crema semilíquida com aquí. Allà els ingredients sòlids queden flotant al bol o al plat. La presentació és diferent però el gust es evidentment similar.

dissabte, 21 de juny del 2008

La Cope. Una visió discrepant

La meva posició sobre aquesta empresa privada, repeteixo, empresa privada, és a dir, que no costa diners als contribuents, es ben coneguda pels que llegeixen aquest blog. Aclareixo que jo sí que, de tant en tant, escolto la Cope, i parlo per tant amb coneixement de causa. M’he trobat amb gent que critica l’emissora dels bisbes i t’acaben dient que no l’escolten mai. O són uns mentiders o demostren ser poc rigorosos amb les seves opinions. Això no és seriós.

En primer lloc, res de exigir-ne el tancament. Què és això de fer callar als que discrepen del que no ens agrada? Que no havíem quedat que això és una democràcia? És democràtic fer tancar un mitjà de comunicació? La meva resposta és rotunda: no. Quan no fa gaire un jutge amb evidents mancances democràtiques i aplicant a la seva manera unes lleis que no resistirien l’anàlisi seriós d’altres tribunals constitucionals del nostre entorn geopolític (el d’aquí no ho és de seriós, tothom ho sap), quan aquell jutge va fer tancar cert diari, Egunkaria, ja vaig mostrar la meva més absoluta discrepància. Doncs si ara passés el mateix amb la Cope la meva crítica seria similar. Copistes, tranquils, això no passarà, el cost polític seria massa alt. Parlo del cost polític, sí, amb tota la intenció, doncs en aquest país tothom sap que, a la pràctica, no hi ha separació de poders. Aquí, tal com està muntat el sistema judicial, diguem les coses clares i deixem-nos d’eufemismes: això del jutge independent no existeix, és una utopia. Algú es creu encara que la cúpula de tot el sistema, el Tribunal Constitucional, és independent dels partits polítics? Fa falta tornar a parlar, per posar només un exemple recent, del escàndol dels albertos?

En segon lloc, res d’exigir als propietaris de l’empresa (Conferencia Episcopal Española) la rescissió del contracte del conducator que hi tenen als matins. Aquell home deixa anar la seva particular homilia moral i després es queda més tranquil, com si s’hagués tret un pes de sobre. Després organitza una mena de debat entre tertulians que diuen que pensen com ell (jo no m’ho crec, però quan et paguen bé molta gent sense escrúpols acaba dient el que faci falta) i el senyor Jiménez es queda com més relaxat, i apa, fins demà, i tothom content i cap a casa. Per a molta gent resulta fora de tot dubte que Don Fedeguico és un home malalt, que s’hauria de posar urgentment en tractament. Mentrestant, mentre els accionistes de l’empresa així ho decideixin, l’home substitueix la visita al psiquiatre per aquest aquelarre de verborrea matinera, amb la benedicció sotto voce dels bisbes, que al matí fan veure que s’emprenyen i a la tarda, any rera any, li van renovant el contracte.

Entremig hi ha tota mena d’insults i desqualificacions professionals i personals, i injuries i calumnies de tot tipus. Quasi tothom rep la seva part, fins i tot els bisbes de l’emissora que no són exactament de la seva corda. Bé, cap problema, per resoldre això ja tenim els codis civil i penal. Qui se senti perjudicat, com per exemple Alberto Ruiz Gallardón, Alcalde de Madrid, sempre té la porta oberta per anar als jutjats.

És així com es funciona en democràcia. Vull dir que el sistema democràtic té moltes coses bones (crec que no n’hi ha cap de millor) però hem d’acceptar que no es perfecte, i té els seus costos.

Abans d’acabar, un petit detall: tothom parla de la Cope, tothom parla de Jiménez Losantos, però quasi ningú diu res de l’altre sant cristo gros de l’emissora dels bisbes: el senyor César Vidal, menys destraler en les formes que el de Teruel però molt més manipulador. Ningú en parla. Per què?

divendres, 20 de juny del 2008

Extremadura. Fons de la Unió Europea

No havia estat mai a Extremadura i reconec que he tardat massa temps a anar-hi per primer cop. Val molt la pena. Com diria Le Guide rouge Michelin, Extremadura merit le voyage. Hi tornaré.

Viatjant per aquella regió vaig tenir moltes sorpreses. Una de les coses que més em va cridar l’atenció va ser trobar-me amb unes infrastructures públiques de primer ordre. Definitivament molt millors que les que tenim a Catalunya. Autopistes i carreteres fantàstiques, ponts, túnels, etc. I quasi sense tràfic, quasi ningú les utilitza. És a dir, els extremenys ens guanyen per golejada, també, per la fluïdesa en el tràfic. Ah, i per acabar-ho d'adobar, cap peatge, però és que cap ni un!

El petit o gran detall és que en els cartells que hi ha per tot arreu anunciant les inversions que s’han fet o es fan i on s’informa sobre qui hi ha posat o hi posa els calés, quasi sense excepció es pot observar que el percentatge de fons europeus és molt alt. Sovint és, amb diferència, el primer finançador de les obres, amb més del cinquanta per cent de la inversió. Parlo de carreteres però també de reconstrucció d’edificis històrics, museus i centres públics de tota mena. I cadascun d’aquests equipaments amb els funcionaris corresponents. Per lo vist aquests dies, intueixo que el percentatge de funcionaris sobre el total de la població activa d’Extremadura ha de ser força més alt que la mitjana.

Després de la bandera d’Espanya en les seves diferents modalitats (buida, amb l'escut d'ara o el d'abans, o amb el toro d’Osborne), la bandera blava amb les estrelles grogues te la trobes arreu, potser més que la regional. Els extremenys són molt conscients d’on els arriben els calés si bé s’ha de dir també que de senyera no en vaig veure cap. Potser no seria mala idea posar-ne alguna, més que res com a recordatori.

Com que mai abans havia estat per aquella zona no tinc punts de referència que em permetin comparar l’ara amb l’abans. Però sabent d’on es partia no costa gaire imaginar-se que el gran salt endavant, l’impuls inversor cap a la modernitat d’Extremadura es va produir, primer, amb l’arribada del govern González a Madrid i, després, amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i l’arribada d’importants fons procedents de Brussel·les.

El fet que una part substancial dels fons europeus rebuts anessin a parar a Extremadura no sé de qui és mèrit però estic segur que el president de la Junta de Extremadura durant tots aquests anys, Juan Carlos Rodríguez Ibarra, hi ha tingut alguna cosa a veure. Simpaties (poques) o antipaties polítiques al marge, si jo fos extremeny crec que se l’hauria de felicitar i potser fins i tot donar-li alguna medalla. La gent que ha viscut el canvi de prop ens deia que aquella región en pocs anys ha canviat com un mitjó. M’ho crec.

Ara tenen carreteres i autopistes de primer ordre, però segueixen sense tenir fàbriques. Es veu que Europa fa carreteres però no fa fàbriques.

dijous, 19 de juny del 2008

Una interessant iniciativa de CDC

Convergència Democràtica de Catalunya té previst celebrar el seu 15è Congrés durant el segon cap de setmana de juliol. Segons explicava fa uns dies Saül Gordillo en el seu blog, Convergència serà el primer partit català que celebrarà un congrés amb el testimoni directe de blocaires independents que se'n faran ressò. Els socialistes catalans ja van assajar aquesta fórmula durant la darrera campanya electoral. La idea prové dels Estats Units, on els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Un lloc reservat, comoditats per navegar i accés a determinats protagonistes. Això ho posarà en pràctica, per primer cop a Catalunya, el partit gran de la federació nacionalista.

No sóc militant ni votant de CDC però veient l’oportunitat que se’m presentava no vaig dubtar a demanar de participar com a blogaire en aquest congrés. Per fer-ho vaig haver d’emplenar un senzill qüestionari on se’m demanaven nom i cognoms, l’adreça del meu blog, un correu electrònic de contacte, indicar la meva relació amb CDC (“No sóc militant de CDC”), i uns comentaris (“Informaré sobre el Congrés en el meu blog”). Això és tot. Vull aclarir, però, que a dia d’avui encara no he rebut la confirmació de Convergència sobre l’acceptació de la meva presencia al congrés, pel que intueixo que es deuen estar mirant el meu blog abans de donar-me l’ok definitiu.

Les raons que tinc per participar en aquesta iniciativa són bàsicament el meu interès per conèixer coses noves i especialment aquelles relacionades amb el món dels blogs, i també per veure de prop el que és un congrés d’un partit polític. Estic quasi segur que tot plegat m’aportarà quelcom de positiu, almenys així ho espero.

El fet de participar-hi sense tenir cap vinculació amb el partit em dóna la possibilitat d’escriure les meves impressions sobre el desenvolupament del congrés de manera totalment lliure i sense entrebancs. Intentaré, com sempre, fer-ho honestament però alhora no tinc cap inconvenient en reconèixer que les meves impressions seran, òbviament, subjectives, com no podria ser d’altra manera.

Evidentment dono per suposat que els blogaires no tindrem cap mena de censura prèvia ni indicacions per part de CDC sobre el què cal escriure i el que és millor obviar. Si no n’estigués convençut no se m’hagués passat pel cap demanar de participar-hi.

Saül Gordillo diu que els Estats Units els blocaires reben per part dels partits una consideració semblant a la dels periodistes. Francament, jo no aspiro a tant, o a tan poc. Si la consideració consistís, per exemple, en tenir-nos endreçats en una sala més o menys equipada però allunyada del lloc on es fes el congrés preferiria no rebre aquestes consideracions. Si la consideració consistís en que ens fessin pagar 14 euros per connectar-nos a la xarxa wi-fi ho consideraria directament un error de l’organització. No m’estic inventant res. Segons va explicar fa un parell de dies Iu Forn, periodista del diari Avui, aquests dos estranys fenòmens els van patir els periodistes dels mitjans de comunicació tradicionals que van anar recentment al Fòrum a cobrir el congrés d’Esquerra.

És evident que passi el que passi tot quedarà anotat en els diferents blogs que participin en el congrés. Crec que de moment toca felicitar a la cúpula dirigent de Convergència per aquesta interessant i valenta iniciativa. Continuarà.

dimecres, 18 de juny del 2008

Extremadura. Els millors paisatges

De tot el que hem vist voltant per Extremadura, un dels millors paisatges naturals és el que es pot contemplar des de dalt de tot del Castillo de Monfragüe. Increïble! Val molt la pena anar-hi tot i que estem parlant d’un lloc que no s’hi passa. S’hi ha d’anar expressament.

La carretera per arribar-hi és molt estreta i quan arribes a dalt hi ha l’espai justet per donar la volta amb el cotxe. Això té l’avantatge que el turisme de masses que viatja en autocar (suposant que a Extremadura aquest fenomen existeixi) no te’l trobes ja que ells es queden bastant més avall, en una mena de miradors tocant a la carretera.

Quan s’acaba la pista que et deixa prop del castell, s’ha d'aparcar el cotxe i pujar a peu un munt d’esglaons, alts i força irregulars. Un cop a la base s’ha de buscar una estreta escala mig amagada que surt de dins del castell i que et permet arribar fins dalt de tot de la torrassa (torreón) per contemplar 360º d’un paisatge boscós fantàstic. És el lloc on conflueixen els rius Tajo i Tiétar, el Parque Nacional de Monfragüe. Els afeccionats a observar ocells diuen que aquest lloc és dels més interessants que es poden trobar a Europa.

Segurament algun expert dirà que a Extremadura hi ha paisatges millors que Monfragüe. No seré pas jo qui ho negui, entre altres motius perquè tot és també una qüestió de gustos. Un d’aquests llocs alternatius per veure paisatge podria ser, per exemple, el que es pot contemplar des del Puerto de Tornavacas (1.275 m. d’altitud), a dalt de tot del Valle del Jerte, just en el punt fronterer entre Cáceres i Ávila. El dia que hi vam ser nosaltres, però, hi havia una mica de boirina que no permetia contemplar massa bé aquella vall coneguda arreu pels seus cirerers. I hi feia força vent. I un fred que pelava, que mai no t’esperaries trobar a Extremadura a mitjans de juny!

dimarts, 17 de juny del 2008

Congrés d’Esquerra

Els diaris diuen –penso que amb encert- que el congrés d’Esquerra s’ha tancat en fals. Doncs per no repetir-ho només diré que les ferides que ha deixat aquest procés polític poden començar a supurar en qualsevol moment. Puigcercós parla d’una solució d’integració de les diferents sensibilitats a un any vista. Mentrestant pretén governar el partit amb dos terços de la militància en contra però ell és el primer en saber que un any en aquestes precàries condicions no ho resisteix ningú. El pet es produirà molt abans.

Això sí, el que sobre Esquerra sospitava feia temps i així ho havia posat per escrit en diverses ocasions ara ja m’ha quedat clar del tot. L’enteniment directe de Catalunya amb Brussel·les (UE) i Nova York (UN), si es produeix algun dia, arribarà A PESAR DE la política erràtica d’aquest partit teòricament independentista. Esquerra ja ha demostrat que, avui per avui, arriba on arriba i no anirà més enllà. L’objectiu era només aconseguir la poltrona, i ara l‘objectiu és que la poltrona s’ha de conservar sigui com sigui, al preu que sigui.

El trist paper de qui segons diuen és la segona autoritat del país, el president del Parlament Ernest Benach, fent campanya i no quedant campió ni subcampió d’aquesta peculiar competició resulta més que patètic. Que tot un molt honorable president que en teoria ens representa a tots lluiti no per guanyar sinó per no quedar l’últim diu molt. I que vist el seu evident fracàs no presenti immediatament la dimissió encara diu més.

El meu pronòstic per Esquerra és que seguirem assistint a la seva davallada imparable de vots fins a quedar com a força política residual, acostant-se al extraparlamentarisme. Si altres partits, plataformes o moviments ho saben veure i aprofitar, aquí hi ha un nínxol significatiu de votants que, fastiguejats, ja estan començant a buscar refugi polític desesperadament.

La nota positiva: Xavier Vendrell, cap visible del sistema de recaptació del partit en els darrers anys, utilitzant unes pràctiques mafioses com si fossin el més normal del món, sembla que de moment ha quedat escombrat de la cúpula. En això discrepo obertament del senyor Salvador Sostres que en un recent article semblava justificar allò de que la fi (sanejament de la situació financera d’Esquerra) justifica els mitjans. Hi ha coses que no es poden fer i límits que mai s’haurien de traspassar. Vendrell va anar massa lluny i ara en paga les conseqüències. Puigcercós sembla que tampoc ho ha entès, confirmant-se així la mesura moral del personatge.

dilluns, 16 de juny del 2008

Extremadura. Alcántara, dos cops en sis dies

(Nota prèvia: durant els propers dies donaré unes pinzellades sobre un recent viatge meu per Extremadura. No s’hi ha de buscar cap rigor, tan sols són unes impressions personals sin orden ni concierto. Alguna cosa potser serà d’utilitat per algú que hagi de viatjar properament per aquelles terres. Hi poden haver errors doncs no he consultat cap guia, ni el Google, ni la Wikipedia. Em baso tan sols en la meva memòria selectiva i subjectiva).

Algun cop ja s’ha explicat aquí que l’autor d’aquest blog té certes vinculacions amb la ciutat d’Igualada. Són vinculacions d’anys, familiars, professionals i d’amistats. Sóc descendent d’igualadins. Tinc parents a Igualada. També hi tinc clients. I amics. Avantpassats meus van ocupar l’alcaldia d’Igualada en diverses ocasions al llarg del segle passat. No sóc igualadí però potser me’n sento més que molts dels que hi viuen.

Alcántara és una petita població d’Extremadura (no arriba als dos mil habitants) famosa, entre altres coses, pel seu imponent pont romà. Si ets per aquella regió, només per veure el pont de prop i tocar-lo ja val la pena anar-hi. Hi vaig ser dilluns passat, avui fa una setmana. El que més em va xocar d’Alcántara no va ser precisament el pont, doncs això ja m’ho esperava. El que per a mi va ser sorprenent és que només entrar al poble et trobes amb una gran avinguda que es diu Avenida de Igualada. Va ser tota una agradable sorpresa.

Vaig preguntar-ne el motiu i em van dir que durant la segona meitat del segle XX hi va haver un gran moviment migratori d’Alcántara cap a Igualada i altres poblacions de la comarca de l’Anoia. Sembla ser que a Catalunya era més fàcil trobar feina i guanyar-se la vida que a Extremadura, i molts alcantareños no van dubtar a fer un viatge de quasi mil quilòmetres en busca de millors oportunitats.

Dissabte passat em van convidar a sopar en un restaurant d’Òdena, un poble que hi ha al costat d’Igualada. Una de les seves especialitats són els cargols. Vaig menjar cargols. Però quina relació té aquest fet amb el que he explicat abans? Casualitats de la vida, resulta que el restaurant estava decorat amb uns plats de ceràmica on hi sortia el pont d’Alcántara. No ho vaig preguntar però intueixo que els amos del restaurant són uns alcantarinos que viuen a la comarca de l’Anoia des de fa anys. La que semblava ser la mestressa entenia el català però només ens parlava en espanyol, cosa sembla ser bastant habitual entre els extremenys que viuen a Igualada.

Alcántara, dos cops en sis dies. Per cert, em van dir també que els seus habitants tant es poden dir alcantareños com alcantarinos.

dissabte, 14 de juny del 2008

Vaga salvatge de camioners

Avui intentaré fer un comentari fred, sense deixar-me portar per la meva experiència particular viscuda dimecres passat al vespre al creuar perifèricament la ciutat de Madrid per les autopistes R-5, M-45 i R-2, amb un munt de camioners en vaga tallant l’autopista poc abans de passar-hi nosaltres. Els camioners vaguistes van ser finalment reduïts i controlats en una àrea de servei per un operatiu impressionant de la Guardia Civil, amb tota mena de vehicles i mitjans. Actuació correcta i efectiva, sí, però al meu entendre la intervenció policial es va produir un pèl massa tard.

L’error de les autoritats va ser, un cop més, deixar passar uns quants dies sense fer res, permetent tota mena d’abusos i excessos per part dels vaguistes, excessos que a banda de les conseqüències econòmiques i laborals per a un munt d’empreses, van deixar dos camioners morts (un a Espanya i l’altre a Portugal) i diversos ferits, algun de molt greu. Resulta evident que el joc de la vaga hauria de quedar clar per a tothom d’una vegada per totes. Ara no ho està.

La delinqüència sindical o l’institucionalitzem mitjançant noves lleis, assumint-ne les conseqüències, o la rebutgem mitjançant les lleis vigents, però el que no es pot fer és tolerar-la durant uns quants dies i perseguir-la després en adonar-se les autoritats que el tema se’ls ha escapat de les mans. Els vaguistes haurien de tenir clar que la delinqüència sindical es perseguirà des del primer moment amb tota la contundència que faci falta. Però ells ja saben per experiència que els deixaran fer, i mentre poden se n’aprofiten, passant olímpicament dels greus perjudicis que causen a la societat.

La veritat és que poc puc afegir al que ja s’ha dit i escrit sobre el tema. Però potser sí que cal recordar algunes obvietats que sovint s’obliden. Abans però, per tal d’esvair dubtes, aclariré que sóc totalment favorable al dret a fer vaga, i més favorable encara al dret a treballar, i que en cas de conflicte entre ambdós drets el de treballar ha de prevaler sempre sobre el de fer vaga. Aquests són els meus principis sindicals.

Per tant, hauria de quedar clar que el dret a fer vaga no està per sobre del dret a treballar, tot i que massa sovint es té la impressió que una convocatòria de vaga obliga tothom a fer-ne. Doncs no, en un règim democràtic la vaga mai pot ser obligatòria ni menys encara imposada per la força. La crua realitat és, però, que molta gent veu amb certa simpatia una suposada complicitat entre vaguistes que defensen els seus drets, legítims però particulars, i uns no vaguistes que en paguen involuntàriament les conseqüències.

Els vaguistes bategen descaradament com a solidaritat la participació forçada del conjunt de la societat en les seves vagues particulars, però convé recordar que la solidaritat sindical en cap cas pot ser d’obligat compliment per a ningú. El dret a treballar i al dret a circular mai haurien d’estar per sota del dret de vaga. Ara per ara la realitat és, però, força diferent.

En molts casos els anomenats “piquets informatius” són pura delinqüència i els seus arguments són únicament la raó de la força, en unes situacions estranyament tolerades per les autoritats. Màfia sindical institucionalitzada. Si intentes circular et trenco el vidre, o et punxo les rodes, o et cremo el camió, i si ets dins i et cremes la culpa és teva. Recordant el que vaig escriure durant la vaga salvatge de conductors d’autobusos de Barcelona, aquí també es podria aplicar el terme de kale borroka sindical amb tot mereixement.

divendres, 13 de juny del 2008

Aterratge suau al món digital després de deu dies de desconnexió total

En arribar ahir a Sarrià vaig fer una ullada al blog i vaig veure amb satisfacció que aquests dies s’ha anat seguint exactament la programació que havia deixat establerta a principis de la setmana passada al desconnectar-me –temporalment- de tota aquesta mandanga d’ordinadors i derivats. Aquest és el meu primer article fresc, no enllaunat, des de fa deu dies. El d’ahir, encara que no es mencionava expressament, també l’havia escrit feia dues setmanes. Això que llegiu ara està escrit dijous al vespre.

Sóc el primer sorprès de l’efectivitat del blogger (aplicació informàtica que gestiona el món dels blogs) ja que quan vaig marxar no ho veia pas tan clar com ho veig ara, amb els resultats a la vista. Puc dir amb ple coneixement de causa que el blogger vindria a ser, també, com un secretari eficient que et fa tota la feina que li encarregues sense protestar i, el que és més insòlit encara, sense cobrar ni cinc ni tenir-lo d’assegurar.

Bé, un secretari o una secretaria. Ni que només sigui una vegada siguem políticament correctes (i per què, em pregunto, diem políticament?) ara que la ministra ha parlat en seu parlamentària de miembros y miembras sense que, segons m’han assegurat, ni tan sols se li escapés un somriure per sota el nas, en una prova més de que la capacitat ministerial de fer el ridícul no sembla tenir límits coneguts.

M’he llegit també els comentaris que m’heu anat deixant al blog durant aquests dies. Moltes gràcies a tothom. Com que ara mateix tampoc disposo de massa temps em limitaré a comentar-ne dos que en David i Mss van deixar a l’article de dimarts passat, Enllaunat F. És evident que no tinc la famosa bola de vidre ni, per tant, la capacitat de preveure què passarà no ja d’aquí una setmana sinó ni tan sols d’aquí una estona. Però dit això dic també que tots tres tenim raó. Jo jugava, però, amb l’avantatge de que aquesta no era pas la primera vegada que desconnectava i, per tant, ja tenia pistes prèvies sobre la sensació que tindria en fer-ho. Jugava també amb el peixet afegit de que només hi havien dues alternatives possibles, és a dir, que de totes maneres el cinquanta per cent d’encert ja el tenia assegurat, i tot plegat ja donava garantia d’autenticitat a la meva reflexió.

Els comentaris rebuts aquests dies de forma privada potser necessitaré una mica més de temps per anar-los contestant. Però vull aprofitar aquest aterratge suau per deixar també constància del meu públic agraïment a aquells que fugen de tot afany de protagonisme i que prefereixen no sortir publicats a el radar, tot i fer-hi sovint aportacions força interessants.

dijous, 12 de juny del 2008

El dret a decidir dels espanyols

Després de vuit dies voltant per Espanya (i Portugal) començo a veure les coses una mica més clares. A vegades cal prescindir dels diaris i convé viatjar per adonar-se de la realitat que ens envolta. Cada dia que passa s’està més a prop de que Catalunya i Euskadi acabin reconeixent el dret d’Espanya a decidir, el dret dels espanyols a l’autodeterminació, a poder-se desenvolupar políticament pel seu compte sense el concurs de les sangoneres basques i catalanes. És a dir, el dret d’Espanya a entendre’s directament amb Brussel·les (Unió Europea) i Nova York (Nacions Unides), prescindint olímpicament de la perifèria nacionalista. Això és un moviment imparable que, no ens enganyem, es fonamenta en arguments econòmics. Fa dècades que Espanya no para d'abocar calés a la perifèria nacionalista com si allò fos un pou sense fons. I Catalunya i Euskadi, en comptes d’agrair-ho i estar contents amb la solidaritat espanyola, encara diuen que els espanyols són uns insolidaris i se’n burlen d’ells, i els tracten tan malament com poden. I com és lògic els espanyols se n’estan atipant, i jo hi afegiria que amb tot el dret del món. Tot té un límit i cada dia que passa estem més a prop d’arribar-hi. I és que Espanya transfereix a la perifèria nacionalista molts més recursos dels que matemàticament els pertocarien segons les balances fiscals que bascos i catalans, tossuts ells, es resisteixen a fer públiques, tot i els mandats del parlament en aquest sentit. Per Espanya comença a arribar el moment de dir prou. Hasta aquí hemos llegado. No puede ser que invirtiendo tantos recursos en las regiones periféricas no solo no se nos reconozca el esfuerzo solidario de los españoles hacia Cataluña y Las Vascongadas sino que todavía se nos tache de insolidarios, y de que nuestras legítimas reivindicaciones y aspiraciones políticas no se vean justamente correspondidas. No és normal que després de tants anys Espanya segueixi estant econòmicament escanyada per bascos i catalans, i és menys normal encara que aquest problema no s’hagi resolt després de trenta anys de democràcia. Cada dia són més els espanyols que es declaren defensors del dret a la seva independència i, francament, mirant-ho fredament, no resulta gens difícil entendre-ho. Ens agradi o no, més aviat que tard catalans i bascos haurem d’acabar reconeixent el dret a l’autodeterminació d’Espanya. Aviat serà un clamor popular que no hi haurà qui l’aturi.

dimecres, 11 de juny del 2008

Enllaunat G

Fins a arribar aquest vespre a Sarrià ens esperen quasi mil quilometres d’autopista. La gràcia és que fins que no siguem als confins de Catalunya pràcticament no trobarem peatges. No és que no n’hi hagin sinó que fora de Catalunya la majoria dels peatges els paguem entre tots un cop a l’any amb l’IRPF. Pot semblar que les autopistes que tenim a l’oest i al sud són gratis. Doncs no, també les paguen, però ho fem d’una altra manera.

dimarts, 10 de juny del 2008

Enllaunat F

Una setmana sense connectar-me a internet (només de tant en tant per despatxar el correu urgent). Cap blog visitat, cap diari, cap web, cap twitter, cap facebook, res de res del món digital durant set dies. Puc assegurar que la desconnexió no només és possible sinó molt recomanable i estic convençut que desconnectar-se de tant en tant de tot això és bo per la salut. Fins ara no m’ha agafat la síndrome d’abstinència ni res que s’hi assembli.

dilluns, 9 de juny del 2008

Enllaunat E

i 3) Com a corol·lari de la manca d’exigències lingüístiques pels funcionaris de l’estat espanyol que treballen a Catalunya i a Euskadi comentada la setmana passada (la situació a Galícia no la conec però deu ser si fa o no fa), potser ens ajudarà a entendre tot això el fet que hi ha gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense en català; és la mateixa gent a qui no agrada que es parle, s'escriga o es pense (Ovidi Montllor). Tot té una explicació.

dissabte, 7 de juny del 2008

Enllaunat D

2) Però no cal anar tan lluny. Centrant-nos en el sector públic, a Catalunya es pot exercir de jutge, de policia, de guàrdia civil, de funcionari d’un munt d’organismes de l’estat, etc., sense ni tan sols entendre el català. Algú es pot imaginar un funcionari de Quebec o de Valònia sense saber francès, o de Flandes sense saber flamenc, o... Doncs a Catalunya i a Euskadi aquestes coses tan rares, rares almenys per alguns, són possibles.

divendres, 6 de juny del 2008

Enllaunat C

1) Vaig llegir que per treballar de metge a la sanitat publica basca hi ha el següent barem pels coneixements d’euskera: 8 punts per a un nivell bàsic, 16 punts per a qui acrediti un nivell mitjà, i 24 punts pel nivell màxim (coneixements tècnics). Per tenir un doctorat et donen 4 punts i per un master 2. Per molta gent això és un gran escàndol. Per a mi també ja que d’això se’n dedueix que a Euskadi es pot exercir de metge sense saber l’idioma. Increïble!