Mentir fa lleig, i tard o d’hora passa factura

Mentir és dir el contrari del que es pensa amb intenció d'enganyar.

El president del govern d’Espanya va ser diumenge passat al seu graner de vots de l’àrea metropolitana de Barcelona (o potser hauríem de començar a dir el seu ex-graner de vots?). Ahir, i amb el títol de Rendir cuentas, ens va deixar escrites a La Vanguardia una sèrie de promeses que, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja no se les creu ningú. Penso que ni tan sols se les creuen els seus.

Tal com sempre diu el president José Montilla que, per cert, en tot el sidral dels trens de rodalies sembla treballar menys que el fotògraf del BOE (*), jo ara també dic: “fets, no paraules”. Ara les paraules sobren. I els fets són els que són, els que tots coneixem.


(*) BOE = Boletín Oficial del Estado (no té fotos, només té text).

La Sagrada Família. El TGV. Les prioritats

Cada dia som més els que comencem a estar fins al capdamunt de sentir parlar els uns i els altres sobre la seguretat de la Sagrada Família. (Deixarem per un altre dia el fet del monument en sí, de com s’està continuant l’obra, i de com s’està interpretant l’incomplet projecte original del Sr. Gaudi).

Els uns diuen que el túnel s’ha de fer; que no hi ha pràcticament cap risc; que ens hi posaran unes pantalles de formigó per protegir el monument. Que els altres només volen alarmar la gent, sense cap base tècnica que justifiqui la seva oposició al projecte. Que els altres són uns mentiders.

Els altres diuen que el túnel no s’ha de fer passar per allà de cap manera, que el risc és molt superior al que ens diuen els uns. Que hi ha un perill real de que el monument quedi tocat de mort, i llavors ja sigui massa tard per rectificar. Que hi ha diverses alternatives que els uns es neguen a considerar. Que els uns són uns mentiders.

Aquesta picabaralla fa massa temps que dura, i ja comença a cansar. Se’n parla, sí, però molt menys, del que realment és cabdal i molt més important que l’edifici en sí. Es tracta dels milers de barcelonins que viuen en els centenars d’edificis que hi ha a banda i banda dels carrers pels que té previst passar el túnel. Encara que no ho diuen mai en veu alta, tant els uns com els altres actuen com si pensessin: a aquests, que els bombin!

En la disjuntiva d’haver de triar entre que ens caigui el temple (si pot ser, de nit i sense visitants) o que ens caigui una de les cases, encara que només sigui un sol dels edificis de veïns (en aquest cas no hi poso preferència horària, a qualsevol hora del dia o de la nit hi hauria gent a dins), jo votaria, sense el més mínim dubte, per la primera opció. En altres paraules i contràriament al que diuen els mitjans de comunicació, al que diuen els uns i el que diuen els altres, per a mi, la seguretat de la Sagrada Família queda molt en segon terme, molt per darrera de la seguretat dels veïns

Un altre exemple: què té prioritat per la majoria de la gent, el correcte funcionament dels trens de rodalies o la data de l’arribada del TGV a Barcelona? Quants viatjaran amb el nou tren? Quants utilitzen cada dia els rodalies?

Doncs si les prioritats són la seguretat dels veïns i el correcte funcionament dels trens de rodalies, per què dia sí i dia també veiem com a principal notícia a les primeres planes dels diaris la seguretat de la Sagrada Família i la data de l’arribada del TGV a Barcelona? No havíem quedat que aquests eren temes secundaris?

Viatjar sense canviar de moneda

En els darrers trenta dies he estat a cinc països diferents, cadascun amb la seva llengua pròpia i les seves peculiaritats. Tots ells, però, compartint la mateixa moneda, l’euro. Amb això ja dono una mica de pista de que no he anat massa lluny. Només m’he hagut d’esforçar una mica per parlar l’idioma del país. Cap problema, ja hi estic acostumat. Ho he fet sempre i, a més, m’agrada fer-ho.

Des que hi ha l’euro, quan viatjo pels països del nostre entorn geopolític ja quasi no tinc aquella sensació de ser a l’estranger. No sé com explicar-ho, canvies de país, sí, però no del tot. Recordo que abans havies de portar la moneda de cada lloc on anaves, acostumar-te als preus en la moneda local i a fer ràpids càlculs mentals per saber si allò que compraves era car o era barat, comparant-ho amb els nostres preus, aleshores en pessetes. Tot plegat era força més complicat.

Així, el dia que, per fi, l’estat espanyol se surti amb la seva i es pugui desempallegar de bascos i catalans (tard o d’hora ho assolirà, no ho dubteu pas, Espanya fa molts esforços en aquesta direcció, i tot esforç té la seva recompensa), als espanyols els hi passarà el mateix. Vindran a Catalunya de visita, o a cal metge, o a volar en globus aerostàtic, o a vendre pernil de jabugo, o a comprar mató de Montserrat, i encara que formalment canviaran de país, ells tampoc ho notaran. Fins i tot, cosa que no ens passa a nosaltres quan viatgem, podran seguir utilitzant el seu propi idioma sense cap problema. Exactament igual que com fan ara.

Josep Pla (Palafrugell 1897 – Llofriu 1981)

Els experts diuen que a banda de ser un excel·lent escriptor, en Josep Pla i Casadevall no es complicava massa la vida si podia dir les coses amb senzillesa, perquè les entengués tothom sense esforçar-se massa.

Per posar només un exemple, deia que el seu país era allà on quan deia "bon dia" li responien "bon dia".

Doncs mireu, jo també m’hi apunto a aquesta definició, m’agrada. El que ara no tinc clar és si visc al meu país.

Avui plou a Barcelona, i comença a fer fred

A Itàlia, quan plou, la gent diu: “Piove? Porco governo!” També hi ha qui diu el contrari: “Non piove, porco governo”, per allò de la (ir)responsabilitat dels governs amb el canvi climàtic.

Jo no crec que si plou sigui per culpa del govern. A més, el fet de ploure no és necessàriament negatiu, almenys no ho és per a tothom. Pensem amb els fabricants i els venedors de paraigües, i els de xubasqueros i catiusques, i amb tantes altres activitats que viuen de la pluja. Per cert, encara se’n fan de catiusques?

Ara bé, dit això, de tot lo altre sí que en té la culpa el govern. Sí, tota la culpa. I fins ara, que sé sàpiga, no ha dimitit ningú. Ni s’ha cessat a ningú. El famós motorista, aquell que es presentava per sorpresa al despatx del polític de torn amb la carta de cessament signada pel seu cap, pel seu jefe, ja fa massa temps que no té feina. El de motorista, doncs, sembla ser un altre ofici a extingir, a amortitzar, com ho va ser el de sereno en el seu temps. O com ho serà aviat el de fabricant de cotxes al nostre país.

Això que fa –de fet, allò que no fa- el president del govern espanyol amb la seva ministra Álvarez és un excel·lent exemple del “sostenella y no enmendalla”. I el mateix es pot dir del nostre president respecte als titulars de certes conselleries. Per posar només un exemple: que surti ara la consellera Geli i digui que l’incendi de l’Hospital de la Vall d’Hebron va ser per culpa d’un manguito, és més que vergonyós, és un clar insult a la intel·ligència de la majoria de la gent, és quasi de jutjat de guàrdia. Encara que sóc molt escèptic espero que aviat ho paguin, que ho paguin amb vots, millor dit, amb manca de vots a les properes eleccions.

I què es pot dir als que es queixen del fred que comença a fer aquest darrers dies? Potser allò de “no hi ha fred, sinó roba inadequada” seria el més escaient.

“Ves en compte amb el que escrius”

Un conegut meu que té un blog a internet ha rebut un avís, que ell interpreta com un simple retret més que com una amenaça, sobre un dels seus comentaris. Pel que sembla, quelcom no ha agradat a algú que remena les cireres públiques (cal recordar-ho, les nostres cireres) i que potser es pensa que, pel fet de remenar-les, té a més el dret a actuar com si fos una mena d’aprenent dolent de censor, del tipus “Ves en compte amb el que escrius”. Sense entrar en més detalls ni encetar cap polèmica amb el seu interlocutor, aquest conegut meu li ha contestat, en privat, amb una frase que va llegir fa temps i que, més o menys, deia que si la llibertat significa res, és el dret a dir als altres allò que no volen sentir. Sento no tenir permís del titular del blog per donar més detalls. Ja m’agradaria, ja!

L’autor d’aquell blog m’ha comentat que la part positiva d’aquest afer poc agradable és que tot allò que escriu intueix que potser comença a arribar a dalt. Si la seva intuïció és bona, i ell vol creure que sí que ho és, només això ja el fa sentir moralment recompensat pels esforços que li representa tirar endavant el seu blog.

Ell m’argumenta que el seu blog no està preparat per admetre la publicació de qualsevol comentari que es rebi, ni encara menys per acceptar cap restricció a priori que li vingui imposada de fora. Amb això coincidim, ja que aquest blog tampoc té activada aquesta possibilitat. Li he comentat que el fet de no acceptar que els seus lectors li puguin fer comentaris on line es podria considerar, per algun purista de la catosfera, com una mena de censura encoberta doncs, sense anar més lluny, a mi ja m’ho han dit més d’un cop. Ell hi discrepa, i afegeix que els seus lectors sempre es poden comunicar amb l’autor mitjançant l’adreça de correu electrònic de contacte que apareix a la majoria dels blogs d’internet. A més, m’aclareix que té la costum de contestar tots els comentaris que rep, fins i tot aquells que no li agraden.

Peatges, jo en sóc partidari

Els qui em coneixen saben que jo solc anar bastant contra corrent, i que sóc un ferm partidari dels peatges. Això sí, peatges per tothom, sense excepcions. A Extremadura i a Madrid també. Aquells conductors que demanen que els eliminin, “que els rescatin”, a banda de ser poc solidaris amb els que no tenen cotxe, es fan falses il·lusions ja que, si els traguessin, els pagarien igualment però, en lloc de fer-ho cada cop que hi passen, ho farien cada final de juny via impostos. I això vol dir que, llavors, tothom els pagaria, els que tenen cotxe i els que no en tenen, els que passen cada dia per vies amb peatge com, per exemple, els túnels de Vallvidrera, i els que no hi passen mai i utilitzen l’alternativa gratuïta de la carretera que travessa el poble del mateix nom. I això penso que seria totalment injust, si més no força més injust que el sistema actual.

I ja que hi som, una altra cosa: quan l'autopista es col·lapsa, la recepta no hauria de ser, exceptuant casos molt puntuals d’accidents, etc., apujar barreres sinó fer una bona previsió de l'afluència de cotxes que hi haurà i apujar abans el preu del peatge, per tal de reduir-ne el tràfic. És allò de la llei de l'oferta i la demanda, que fa tants milers d'anys que funciona raonablement bé; fins ara no se n'ha inventat cap de millor. Els comunistes ho van intentar durant dècades però no se’n van sortir enlloc on van implantar el seu peculiar sistema alternatiu.

Rodalies i altres línies de Renfe

Fa molts mesos que patim aquest desgavell, que sembla no tenir límit ni final. I fins ara, seguint la rància i gens democràtica tradició establerta, no ha dimitit ningú. Ni la ministra del ram que més val que no torni per aquí, doncs es mereixeria quelcom més que unes paraules gruixudes. Ni el seu secretari d’estat, aquell senyor aragonès de la barbeta que sempre riu per sota el nas, aquell senyor que la ministra ens va enviar a Barcelona fa temps, més que res per despistar i per burlar-se una mica més de nosaltres, no des de la distància de 600 kms, com feien abans, sinó directament a la nostra cara. Se’n burlen de nosaltres, i ho fan amb molta premeditació i més mala milk encara. No sé els motius però estic segur que, a Fomento, fa temps van decidir que s’havia de castigar el noreste, i se’ls nota que gaudeixen fent-ho. El tema d’Aena i l’aeroport va ser només un aperitiu. No ho poden ni ho volen amagar. Per tant, no resulta gens previsible que dimiteixin ara, amb la feina a mig fer. Aquesta gent ha perdut la dignitat si és que mai n’havien tingut.

I des de la Generalitat, en contes de defensar el país amb ungles i dents, juguen a fer el paper de còmplices i comparses. El president Montilla s’amaga, com sempre que hi ha problemes (“fets, no paraules”). Els germans Nadal, ara un ara l’altre, parlen i parlen i no diuen mai res. I la resta del govern juguen a mirar cap a una altra banda. Des d'aquell que es fa dir vicepresident i no ho és, fins a l’últim conseller.

Mirant més amunt, només ens queda el president del govern d’Espanya, (i)responsable no.1 de tot això que ens fan. Els fets demostren que també se’n fot de nosaltres, si més no per no haver cessat fulminantment a la ministra, no ara sinó fa molt temps.

Què hauria de passar a partir d’ara? Jo ho tinc molt clar, cristal clear com diu un conegut meu. A tota aquesta colla d’inútils, a tota aquesta gentussa, no se’ls pot tornar a votar durant una bona temporada. Se’ls ha de castigar amb l’únic instrument que tenim: el vot o, més ben dit, el no vot. Ara no val a dir tot allò tan recurrent de que “més val un boig conegut, etc.”. No val. Fer això seria donar-los la raó.

Però... què passarà a partir d’ara? M’agradaria equivocar-me però una gran majoria de tota aquesta gent tan enfadada, tan perjudicada dia sí i dia també des de fa molts mesos, molt em temo que els tornarà a votar, tornarà a donar confiança a tota aquesta colla d’inútils. I llavors encara se’n riuran més de nosaltres.

Em començo a plantejar molt seriosament l‘alternativa de l’exili, ni que sigui de forma temporal.

P.S.: Sempre acostumo a penjar els meus articles a primera hora del matí però avui faig una excepció. La delicada situació en què es troba l’assumpte de Rodalies Renfe i les pressions de tota mena que rep la cúpula del ministerio des de totes bandes em fa intuir que, si hagués esperat a demà per penjar aquest article tal com tenia previst, potser abans l’hauria de retocar en algun aspecte que ja hauria perdut vigència. Article que, per cert, vaig escriure diumenge passat.

Sobre Rodalies, a la ministra Malena Álvarez:

Mentre acabo d’escriure l’article que li mig dedicaré demà, i que estic preparant amb tot el carinyo que vostè i la seva actuació mereixen, només se m'acut allò de que “d’on no n’hi ha no en raja”. S’ho pot aplicar tant a vostè mateixa com als seus eficaços col·laboradors del ministerio, en ambdós casos amb ple mereixement.

“Encara no t’has canviat el nom?”

Sovint em trobo amb gent que em retreu que encara no m’hagi canviat el nom. Ho diuen referint-se a que en els meus papers oficials encara no hi surt el meu nom sinó la seva traducció a l’espanyol. A alguns puristes els sembla que la meva actitud fa poc català.

Jo discrepo amb aquesta corrent contratraductora, i a continuació n’explico els motius:

1/ Per començar, jo no m’haig de canviar de nom, des del dia que vaig néixer sempre he tingut el mateix. En tot cas no estem davant d’un problema de canvi de nom sinó d’un assumpte menor, administratiu, purament burrocràtic.

2/ Els meus pares, al presentar-se a l’organisme corresponent per tal de registrar-me com a nou ciutadà i futur contribuent, es van trobar que, com a condició sine qua non per tirar endavant el tràmit administratiu, els hi feien traduir capritxosament el meu nom a un altre idioma. Per tant, el problema el va generar el registre i, si s’ha de resoldre, ho hauria de fer qui el va generar, no la víctima.

3/ Però és que resulta que no és només el meu nom el que s’hauria de modificar en la meva documentació. El nom del meu pare també va ser capritxosament traduït pel funcionari de torn, segurament emparant-se en estranyes lleis de l’època. El nom de la meva mare s’escriu igual en ambdues llengües i aquell funcionari no va gosar traduir-lo a una tercera.

4/ A més, la data real del meu naixement tampoc és la que surt als papers sinó deu dies abans. Ja podeu suposar que entre el que diuen uns papers tan plens d’errors i el que sempre em van dir els meus pares, em quedo amb la versió familiar, sense cap dubte.

5/ La millor prova de que els papers no només menteixen amb els noms de pila sinó també amb la data de naixement és que, si la data que surt als papers fos veritat, resulta que m’haurien batejat cinc dies abans de néixer, quan la realitat és que em van batejar cinc dies després del meu naixement. En aquelles èpoques els nadons es batejaven bastant més d’hora que ara, poc després de néixer, però convindreu amb mi que no tan abans com es desprèn de la meva documentació oficial.

6/ And last but not least, el país que hi surt reflectit resulta que tampoc és el meu.

Així doncs, de moment funciono sense massa problemes amb aquestes falsificacions i, evidentment, el dia que es pugui corregir tot de cop, si no es fa d’ofici des de l’administració tal com hauria de ser, llavors sí, ho tramitaré jo mateix. Però això d’anar ara al registre per canviar una cosa, i més endavant tenir-hi de tornar per fer altres modificacions, no m’acaba de convèncer.

Hi ha també un altre motiu per abstenir-me de canviar el nom que figura als papers, i està relacionat amb la memòria històrica de la que tant es parla darrerament. Resulta que a vegades em trobo amb gent jove que no es creu que durant molts anys passaven aquestes coses tan rares, que uns pares decidien que el seu fill es digues Marc o Alexandre i el funcionari de torn, que en teoria estava al servei del ciutadà, deia que allò no podia ser de cap manera, que l’apuntava al registre com a Marcos o Alejandro, i si t’agrada bé i si no també. I jo només els puc demostrar que tot això passava no fa massa anys mostrant-los els meus papers.

Alzheimer

Fa uns anys jo vaig viure molt directament una situació similar en el meu entorn familiar més proper. Avui només vull deixar constància escrita del meu més profund respecte i tota la meva simpatia personal pel Sr. Pasqual Maragall que, amb una decisió que segur no li ha estat gens fàcil de prendre i amb molta valentia, ha fet públic l’important problema de salut que se li ha presentat de sobte. Ànims i a lluitar!

Sarrià (i III) i algunes derivacions polítiques

Des de la posició ultracentralista del govern municipal de la plaça de Sant Jaume, així com des de Nicaragua (carrer de Barcelona on hi ha la seu central de la marca blanca del PSOE), entenen que el que fan els veïns de Sarrià (no votar-los) no es pot consentir, i que mereix un càstig, un càstig exemplar pel barri díscol que no els vota. I així ho va entendre el Sr. Maragall, i després el Sr. Clos, i ara el Sr. Hereu. Canvien les persones i també els tarannàs, però no canvien les actuacions dissenyades pels funcionaris de Nicaragua, els anomenats capitans. A més, es dona la circumstancia, i això no s’hauria d’oblidar i penso que tampoc s’hauria de permetre, que tots tres batlles van accedir a l’alcaldia de Barcelona mitjançant el conegut mètode digital que tant agrada a les cúpules dels partits polítics (*).

Ras i curt: com més vots treu el PSOE, més gran és el premi pel barri en forma d’inversions; i a menys vots, menys inversions. Volteu una mica per la ciutat i, amb els resultats electorals a la ma, aneu comparant els diferents districtes i barris. Arribareu a la mateixa conclusió. També es pot fer al inrevés, prescindiu dels resultats electorals i doneu un vistassu a les diferents zones de Barcelona; sabreu el grau de suport electoral que cada districte dóna al partit del govern en funció de les inversions que s’hi constaten. El resultat és una ciutat amb barris de primera i barris de segona, marcadament diferenciats.

Partit del govern municipal des de fa quasi tres dècades, el PSOE, amb les seves actuacions de flagrant clientelisme a tot nivell, a la ciutat de Barcelona cada dia s’assembla més al PRI mexicà, que va dominar aquella república durant dècades. Crec que la comparació és bona i escaient, almenys molts ho veiem així. Sí, sí, els del PRI també presumien de tenir el suport popular però, com diu un conegut meu, més de vuit anys al càrrec és corrupció. Però per evitar-ho s’hauria de modificar la llei vigent, i com que són ells mateixos els que ho haurien de fer, pel compte que els hi té no ho han fet, ni ho faran si no si veuen obligats per circumstàncies excepcionals.

Per tant, els sarrianencs ho tenim cru, tenim mala peça al teler. Els que ens governen no ens estimen, i nosaltres tampoc sentim massa simpatia per aquells que ens maltracten. És allò del peix que es mossega la cua. Però fent un balanç global i a pesar del tracte manifestament millorable que a Sarrià rebem de l’Ajuntament de Barcelona, encara resulta força agradable viure al nostre barri. I és per això que no n’hem marxat, i és per això que molts sarrianencs defensem el nostre barri, cadascú des de les seves possibilitats. I la meva opció és i serà la denúncia de totes aquelles coses que no m’agraden, amb l’objectiu de millorar-les i també, per què no, de posar en evidència els (i)responsables de torn.

Abans d’acabar, algú pot pensar que m’oblido dels famosos 23 anys d’en Pujol a la Generalitat. Doncs no, no ho he oblidat, ni molt menys. Però ara parlem de Sarrià i de Barcelona, no del conjunt de Catalunya. Però ja que hi som, no tinc cap inconvenient en admetre que, en aquell cas, la crítica (més de vuit anys al càrrec és corrupció) i la recepta (nova llei electoral que inclogui la limitació de mandats) serien exactament les mateixes. No hi veig diferències substancials entre ambdues actuacions polítiques més o menys PRIenques.

PS: Ahir es va fer públic que el Sr. Maragall ja no és socialista. I jo, il·lús de mi, que pensava que ell no ho havia estat mai, de socialista! El Sr. Maragall és com és, però la quantitat de males jugades que ha patit per part dels capitans, amb el Sr. Montilla al capdavant, és de jutjat de guàrdia. Més val tard que mai, això sí, però s’ha de reconèixer que ja li ha costat a aquest home veure la llum, ja! I per altra banda, els que fins ara havien estat els seus, deuen haver quedat ben descansats. Tant l’un com els altres s’han tret un bon pes de sobre.


(*) El Sr. Serra ens va plegar d’alcalde a mig mandat, i els capitans van decidir que el Sr. Maragall ocupés el seu lloc. El Sr. Maragall també ens va plegar d’alcalde a mitja legislatura, i els capitans van ordenar que el Sr. Clos el substituís. I el Sr. Clos, per no ser menys que els seus antecessors, també ens va marxar a mig mandat, i els capitans ens hi van posar el Sr. Hereu al seu lloc. En tots tres casos, la decisió va ser presa pels capitans de la marca blanca del PSOE, prèvia consulta a la seva seu central però sense cap intervenció, consulta ni votació ciutadana si bé, posteriorment, tots tres van ser ratificats en unes votacions. Només faltaria!

Primer mes d' "El Radar de Sarrià" a la catosfera

No vull pas amagar-vos que tinc la meva autoestima pels núvols. Estic francament satisfet. Precisament avui es compleix el primer mes des que vaig obrir aquest blog. Amb aquest són 29 els articles que han sortit publicats en el transcurs d’aquests primers trenta dies, pràcticament un article cada dia. Això és bastant més del que preveia al presentar aquest blog, quan deia que tenia “previst fer un o dos articles setmanals, i potser alguna setmana n'hi haurà tres.”

Sóc conscient, però, que al principi s’ha de fer un esforç extra per tal de guanyar lectors en aquest espai virtual i, a la vegada, tan competitiu. Penseu que un mes enrera jo partia de zero, i de blogs i de la catosfera no en sabia gens ni mica. Ara sé que tinc molts més lectors del que mai m’hagués pogut imaginar. A partir d’ara, però, afluixaré una mica el ritme, tant amb l’objectiu de no cansar massa els lectors com per evitar que em cansi jo o se m’acabin les idees.

Aquests primers 30 dies els he celebrat por todo lo alto. Així, aprofitant que des de dimarts era per la zona del Veneto italià, he volgut celebrar aquest primer mensuari amb tot el luxe que l’ocasió es mereix, com és el de prendrem un cafè a Venècia, precisament al famosissim Caffé Florian de la Piazza San Marco. Diuen els entesos que aquest establiment és el més antic d’Itàlia. Aviat complirà els tres segles d’activitat ja que va ser inaugurat el 29 de desembre de l’any 1720 per Floriano Francesconi. Tinc la costum de prendrem un cafè al Florian un parell de cops cada any ja que sempre que hi passo trobo una bona excusa per celebrar quelcom. Avui pel caffé espresso me n’han cobrat 5.70 € però estareu d’acord amb mi que l’ocasió s’ho mereixia. Un dia és un dia, i qui dia passa any empeny!

No vull acabar aquest comentari sense agrair-vos molt sincerament la lectura dels meus articles. Intento que siguin sempre amens i variats encara que sóc conscient que no sempre ho assoleixo. Agraeixo també tots els comentaris rebuts, tots sense excepció. De tot se’n aprèn si un vol, i jo intento aprofitar-ho tot. Moltes gràcies a tothom.

Per què he decidit no publicar l’article que tenia previst sobre la Fira del Llibre de Frankfurt?

Fa unes setmanes vaig preparar l’esbós d’un article força crític sobre el finançament públic de la participació catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Vaig preveure publicar-lo un cop passat l’esdeveniment per tal de no interferir en la eufòria col·lectiva que ja llavors s’endevinava; eufòria que, per cert, ha anat augmentant a mida que passaven els dies. Doncs bé, ara que la fira ja ha tancat portes i tothom comença a tornar a casa, alguns amb massa mandra i poca pressa (mentre són allà, amb qualsevol excusa cultural, viuen del pressupost públic), he decidit no publicar aquell article. Amb tota franquesa, em posaria una part del món cultural català en contra i això em fa molta mandra. I no em ve de gust. Autocensura? Potser sí.

Tothom estarà d’acord en que, quan parlem de diners públics, sempre hi ha prioritats i no es pot atendre tot. Per més que n’hi hagin, mai s’arriba a cobrir-ho tot. Llavors algú ha de decidir què s’atén i què es deixa d’atendre, i aquest algú són els polítics de torn que, mitjançant la maquinària de l’administració pública, gestionen amb més o menys fortuna els diners dels nostres impostos. Penso que fins aquí no hi ha d’haver massa discrepàncies.

Les discrepàncies arriben, però, a l’hora de definir les prioritats de la despesa. I aquí és on jo tenia, i segueixo tenint, una postura molt critica amb la decisió política de finançar tant generosament la participació catalana a Frankfurt. Mireu, per començar hem d’admetre que mai sabrem l’import total de la despesa publica que ha representat el finançament de l’esdeveniment. Perquè una cosa són els pressupostos oficials i una altra de molt diferent és la despesa real. Aquí no només estem parlant dels diners que oficialment ens diuen que hi ha destinat la Generalitat (12 milions d’euros), sinó també de tot l’important complement pressupostari d’organismes oficials de tota mena com ara, per posar només un exemple, els mitjans de comunicació públics que, durant aquest dies, han desplaçat equips nombrosos a Frankfurt. Parlo de TV3, Catalunya Ràdio, BTV, Com Ràdio, etc.

Per altra banda i com a contrapartida, ens trobem que la sanitat pública catalana no té diners ni per fer un mínim i correcte manteniment del seu primer hospital de referencia, i se’ns crema. I tampoc disposa de diners per escurçar les llistes d’espera de determinades cirurgies, de certes proves específiques i de les visites de moltes especialitats. I la consellera Geli tampoc en té per pagar dignament els empleats adscrits a la seva conselleria. I si ens fixem amb un altre departament, el conseller Maragall cada dos per tres ha de posar més containers com a aules, també degut a la manca de pressupost per construir-ne de normals, d’obra, com Déu mana.

Algú potser pensarà que faig trampa, que aquí no es tracta de despesa sinó d’inversió de futur, i que, si més no, de les despeses s’haurien de descomptar els substancials ingressos que, en forma de drets d’autor, s’aniran cobrant en els propers anys. Doncs sento dir que no és així. Tot aquest món dels llibres són negocis privats, les empreses editorials són també privades, i els drets d’autor els cobren els escriptors, persones privades.

Per tant, si el beneficiari de tota aquesta activitat econòmica és el sector privat, molts pensem que s’ho haurien de finançar ells mateixos, sense els ajuts públics que són molt més necessaris per altres coses. Exactament de la mateixa manera que operadors d’altres sectors de l’activitat econòmica sempre ens hem pagat els viatges per anar a les nostres fires. Avui mateix jo me’n vaig al nord d’Itàlia per visitar una fira que m’interessa, i no rebo cap subvenció de la Generalitat per anar-hi.

A més, per acabar-ho d’arreglar, ens tocar aguantar en Baltasar Porcel (un dels que ha anat a Frankfurt gratis total) dient l’altre dia que ell, d'editors, no en vol saber res, que ells només pensen en xifres de vendes i en diners i, en canvi, a ell només l'interessa la creació literària. Ah si? Resulta entranyable el Sr. Porcel. I de que viu l'home si no és dels sucosos drets d'autor que li paguen, amb tot mereixement, els seus editors?

És de tot això i de totes aquestes contradiccions del que anava el meu article crític sobre la Fira de Frankfurt. Però finalment he decidit enviar-lo a la paperera de reciclatge del meu ordinador i, això sí, explicar-vos més o menys el seu contingut, per tal de deixar ben palesa la meva posició crítica sobre aquest finançament públic d’una activitat cent per cent privada.

Monarquia moderna?

Un escriptor espanyol que no és precisament sant de la meva devoció, ho va explicar fa temps de forma força entenedora:

Aquí se habla demasiado de la modernización de la Monarquía. Monarquía moderna es sinónimo de desierto frondoso (A.Ussia).

Tal com ja vam comentar fa quinze dies, no s’ha d’oblidar que a l’estat espanyol no hi ha ningú de menys de 50 anys que hagi tingut mai la possibilitat de votar ni la forma de l’estat (monarquia, república) ni el cap d’estat que tenim des de fa 32 anys. Potser tampoc és sobrer recordar que l’actual cap d’estat va ser designat pel seu predecessor en el càrrec, evidentment sense cap intervenció de la ciutadania (llavors aquestes coses no s’estilaven).

La resta de ciutadans, els que ara superen els 50 anys, només varen poder opinar sobre aquest tema no menor, i encara de forma tangencial, mitjançant el referèndum constitucional de 1978. Així, des de fa 29 anys ningú ha tingut l’oportunitat de dir-hi la seva. I si algú, des de llavors, ha canviat d’opinió?

És possible canviar d’opinió en una democràcia? És democràtic fer-ho? Jo crec que ambdues preguntes es responen amb un SÍ, amb un sí rotund. El que passa és que el nostre peculiar sistema polític no té previst com canalitzar-ho. Qualsevol persona amb dos dits de front se n'adona que aquí hi ha un problema, i que s’hauria de resoldre.

Doncs bé, posats a buscar solucions amb la millor predisposició i bona voluntat, una sortida original per modernitzar l’institució monàrquica podria consistir en votar o ratificar el cap d’estat de tant en tant, de forma regular. Per exemple i per tal d’estalviar despeses, cada quatre, cinc o sis anys es podria aprofitar alguna jornada electoral ja establerta (eleccions als ajuntaments, al parlament d’aquí, al parlament d’allà o al parlament de més enllà) per tal de ratificar o no la voluntat del poble respecte a la persona que fa de cap d’estat.

Doncs si tan senzill sembla ser, per què no es considera seriosament aquesta possibilitat? Per què no es comença ja la propera primavera aquesta ronda regular de consultes aprofitant les previstes eleccions al parlament d’allà?

Però es clar, ben mirat, això de votar el cap d’estat cada x anys no és pas cap novetat, no és pas cap idea original. Aquest sistema ja existeix des de fa molts anys: se’n diu república. Arribats a aquest punt, dissortadament, l’autor arriba també a la mateixa conclusió a la que va arribar aquell escriptor espanyol que citàvem al principi.

Per rumiar una mica

“A vida é a busca do impossível através do inútil...
... Vivemos um entreacto com orquestra”
(Fernando Pessoa, "Livro do Desassossego")

Fernando António Nogueira Pessoa, va néixer a Lisboa el 13 de juny de 1888, i va morir a la mateixa ciutat el 30 de novembre de 1935. L’últim text que va escriure no era en portuguès sinó en anglès, la llengua en la que va ser educat de petit, i deia això:

"I know not what tomorrow will bring"

Doncs per saber-ho haurem d’esperar que sigui demà així que, per avui, això és tot, que no és pas poc. Nogensmenys mai és demà, sempre és avui. No sé com ens ho farem!

Sarrià (II)

En aquest sentit, la situació política a Sarrià aquests darrers anys ha esdevingut esperpèntica i, al nostre parer, bastant allunyada d’uns mínims estàndards democràtics.

Per una banda, la distribució dels consellers de districte que, aquests sí, representen proporcionalment els votants, ens dóna, a Sarrià-Sant Gervasi i després de les eleccions del 27 de maig, el següent resultat: CiU 8 consellers, franquícia del PP 4, marca blanca del PSOE 2, IC 1, ERC 0, Ciudadanos 0 (*).

Per tal d’intentar compensar els desastrosos resultats electorals obtinguts pels partits de l’equip de govern en el nostre districte, l’alcalde nomena llavors per a governar-lo a una regidora executiva de la seva confiança, del seu mateix color polític, amb independència de que aquest color a Sarrià, per dir-ho amb paraules planeres, no ven i està en franca minoria. La figura vindria a ser la d’una mena de virrei (virreina en el cas que ens ocupa) o d’una delegació de govern amb quasi plens poders. Segons opinions recollides al barri, abans hi teníem una senyora que es va guanyar a pols una merescuda fama de prepotent i, fins i tot, una mica mal educada. Ara ens hi han posat a la Sra. Sara Jaurrieta que encara és massa d’hora per jutjar-la però que, pel que sembla, almenys vigila una mica més les formes. Cal no perdre de vista, però, que el fons de la qüestió segueix sent el mateix: una minoritària opció política se’ns imposa manu militari a la gran majoria dels votants sarrianencs.

Mirat des de Barcelona, dels 15 consellers del nostre districte, només 3 (el 20%) representen l’equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Mirat des de Sarrià, els 12 consellers que representen la gran majoria del nostre districte (80%) pertanyen als partits de l’oposició. Democràtic? Lògic? Una mica esperpèntic sí que ho és.

Menys del vint per cent dels votants del districte de Sarrià-Sant Gervasi ho van fer pels partits de l’actual equip de govern de la plaça de Sant Jaume. Amb altres paraules, més de quatre cinquenes parts dels votants del nostre districte es van decantar pels partits de l’oposició. Tot plegat resulta força simptomàtic de que a Sarrià molta gent, la majoria, no estem gens satisfets amb els que governen tant la ciutat (en minoria relativa) com el nostre districte (en minoria absoluta).

I després ens parlen dels avantatges de la descentralització política de Barcelona, quan tothom que s’ho estudiï una mica sap que aquest discurs no se’l creuen ni ells. Essent optimistes, aquí hi ha hagut, com a màxim, una lleugeríssima descentralització administrativa, i para de comptar. Per exemple, encara s’ha d’anar a l’altra banda de la ciutat, a la Vil·la Olímpica, i fer unes cues de cal ample, per resoldre els molts errors municipals que es produeixen amb els temes fiscals, i des de Sarrià anar allà baix ja és tota una excursió.

(Continuarà)


(*) Per no fer-ho massa llarg, només es fan constar els resultats obtinguts pels partits que, després de les darreres eleccions, tenen representació a l’Ajuntament de Barcelona i al Parlament. Per aquest motiu, no hi surten altres interessants opcions polítiques, avui encara extraparlamentàries però en camí de deixar de ser-ho aviat com, per exemple, Escons Insubmisos.

Els papers robats que encara es troben a Salamanca...

... o, més ben dit, la seva definitiva i total devolució als seus legítims propietaris serà, tal com van les coses, una d’aquelles herències enverinades que deixarem als nostres fills pràcticament en el mateix estat en que la vam rebre dels nostres pares. Potser ells seran capaços de tancar aquest tema d’una vegada per totes. Nosaltres no ens en sortim, ni amb governs amics (voleu dir que al país veí algun cop n’hi han hagut de governs amics?) ni amb governs dels altres. Tot plegat és la prova d’una nova frustració. I van... ja hem perdut el compte. El pitjor de tot és que, poc a poc, ens hi anem acostumant.

Ara resulta molt oportú recordar tota aquella comèdia de fa uns mesos, amb gran ressò als mitjans d’aquí i d’allà. Es veien uns homes transportant a mitja nit caixes de documents en uns carretons, des de la porta de l’arxiu de Salamanca fins a unes furgonetes aparcades estratègicament uns carrers més enllà, tot plegat molt protegit per la policia estatal. Una escala a Madrid mai justificada d’aquella peculiar caravana de papers. Finalment, la foto amb els polítics de torn lliurant aquelles caixes a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat. Tot plegat va ser, com dic, pura comèdia. Allò només representava un ínfim percentatge de l’obligada restitució de aquell robatori, la petita part corresponent a uns papers propietat de la Generalitat. Però el gruix de la documentació que, per llei, s’ha de tornar als seus legítims propietaris, en aquest cas persones individuals, empreses privades i altres organismes, segueix dormint a Salamanca i, de moment, no sembla haver-hi cap intenció per part del govern del país veí de que es compleixi la llei.

Per incompliment flagrant de la llei potser es podria considerar la possibilitat de demandar al ministre de Cultura, però no es considera prudent considerar-ho.


... i algunes lleis que no es compleixen

Algunes lleis, com ara aquesta que obliga a tornar als seus propietaris o als seus descendents allò que els va ser robat fa anys, sembla ser que no passa res si no es compleixen. Ningú se’n fa responsable. Altres lleis, com la de les banderes que s’han de penjar en tots els centres oficials, tampoc es compleixen, i tampoc passa res. En aquest cas, però, hi ha una bona excusa: resulta que aquelles banderes sempre son a la tintoreria, i aquesta circumstància impedeix que es pengin allà on toca, tal com ho mana la llei. Fixeu-vos en els edificis de Capitania i el Govern Militar (*), casernes de la Guardia Civil i comissaries de la policia de l’estat, i tutti quanti, i busqueu-hi la senyera. No cal, no la trobareu, la tenen sempre a la tintoreria.

La llei corresponent (en aquest cas, l’Estatut vigent), que particularment a mi no m’agrada gens però que mentre no sigui declarat inconstitucional, que ho serà, s’ha de complir, diu que la senyera hauria d’estar penjada juntament amb l’altra bandera, aquella amb menys franges però dels mateixos colors, aquella que alguns anomenen encara com l’estanquera, de l’època no massa llunyana en que era obligatori tenir-la pintada a la fatxada de tots els estancs de l'estat.


(*) Aquests edificis constitueixen la seu de les institucions encarregades de fer complir l’article 8è de la constitució del país veí, que en el seu punt 1 diu: “Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.” Per prudència ho reproduïm amb lletra ben petita, no sigui que ara els hi agafi una temptació, un pronto.

Aeroport de Barcelona (i II) vs. Schiphol Airport

Fa just una setmana parlàvem dels aeroports hubs que tenim al nord, com una alternativa interessant al hub que ens han muntat i ens estant potenciant a l’oest comptant, això sí, amb el paper de comparsa que tenen reservat per l’aeroport de Barcelona. Anava a dir, i de poc se’m escapa, el nostre aeroport, però de seguida he caigut al compte que de nostre no en té res; bé, això tampoc és ben bé veritat, ja que nosaltres en som accionistes minoritaris, però amb la peculiaritat de no tenir cap dret a exercir com a tal el dia de la junta, i sense cap representació al consell d’administració. D’això algú en diu ser cornuts i pagar el beure i no seré jo qui ho rebati.

Fixada ja la meva posició sobre els hubs que em cal utilitzar, abans d’ahir vaig tornar a passar per Schiphol, l’aeroport hub d’Holanda. I avui, una mica per esperit de contradicció i també per contradir-me a mi mateix, faré el contrari del que s’espera que hauria de fer. En lloc de fer les alabances de l’aeroport d’Amsterdam i carregar-me a continuació el de Barcelona faré el discurs oposat centrant-me, això sí, en uns temes molt concrets i puntuals.

Schiphol: és molt censurable la tarifa que et cobren per fer ús d’internet: 6 € per 30 minuts de connexió. També ho és la combinació del teclat metàl·lic que tenen fixat al taulell amb el peculiar enllumenat de la zona, amb la conseqüència que s’hagin de fer contínuament veritables contorsions per tal d’evitar el brillo i poder veure les lletres de les tecles. No tothom escriu sense mirar, alguns encara no en sabem, i sobretot si, com en aquest cas, no ni ha prou amb acariciar la tecla sinó que s’hi ha de donar un bon cop perquè la lletra quedi marcada a la pantalla.

Barcelona: aquest cop l’avio low cost va tenir finger, precisament el que hi ha just al davant de la sortida “recollida d’equipatges B” i, per tant, em vaig estalviar aquella excursió habitual entre les botigues tancades que tant ens agrada fer quan tornem a Barcelona, ja de nit, amb el cansament habitual d’un viatge de feina. No em van perdre l’equipatge (potser hi té quelcom a veure el fet que no n’havia facturat). I, per arrodonir-ho, el taxi que vaig demanar per telèfon és va presentar passats només cinc minuts des de la trucada. Va ser arribar jo al carrer i simultàniament arribar el taxi.

Així doncs, tot perfecte a Barcelona? Doncs no, la perfecció no existeix, i menys a Barcelona. Per tercer cop en els darrers pocs mesos ens vam trobar el nou tram semi-soterrat de la Gran Via, al seu pas per l’Hospitalet, amb TOTS els carrils tallats, amb el tràfic desviat per aquell estret lateral ple de semàfors, rotondes i altres distraccions.

Tant costa avisar de la tallada feta per sorpresa i amb l’agreujant de nocturnitat? Per exemple, avisar-ho als conductors aprofitant els plafons de l’autovia de Castelldefels i els de la sortida de l’aeroport, i donar així l’opció d’agafar la Ronda de Dalt? Tant costa ser una mica responsable en aquest país? Tan mediocres son els polítics que decideixen tots aquests desgavells, o que decideixen posar-hi tècnics mediocres al capdavant? Fa anys que em faig les mateixes preguntes però no tinc encara les corresponents respostes.

Sarrià (I)

Aquest any els veïns de Sarrià commemorem, amb una certa i justificada nostàlgia, el 85è aniversari de la seva forçada annexió al municipi de Barcelona. L’absorció es va dur a terme en contra l’opinió majoritària dels sarrianencs, que volien continuar sent independents i amb ajuntament propi. Va ser una clara opa hostil municipal. El poble de Sant Vicenç de Sarrià era, per a Barcelona, un caramel massa important com per renunciar-hi, tenint en compte no només l’extens territori i els substancials impostos que hi aportava, sinó també la qualitat de vida de la que gaudia. Finalment, no van servir de res ni l’opinió majoritària del propi Ajuntament de Sant Vicenç de Sarrià, ni les mobilitzacions dels veïns al carrer, ni la vaga general que van fer els botiguers. N’hi va haver prou per tirar pel dret amb el Reial Decret del 4/11/1921; la monarquia i el govern de torn espanyols col·laborant, una vegada més, amb l’Ajuntament de Barcelona, en contra dels interessos legítims dels contribuents que els financen. Finalment, l’1 d’abril de 1922 es va fer efectiva l’annexió forçada de Sarrià a Barcelona.

Des de llavors, i com a càstig, l’abans poble i ara barri de Sarrià ha estat discriminat i castigat per quasi totes les administracions municipals que hi ha hagut a Barcelona. En els darrers trenta anys això s’ha fet encara més evident, i es fa molt palès en la política municipal d’inversions als diferents barris. Sarrià sempre al darrera. Sarrià sempre el menys afavorit per les inversions municipals que, cal recordar-ho, es fan amb els nostres calés, també amb els nostres calés.

Però al marge de les inversions, una de les actuacions de càstig injustificat a Sarrià que més es recorden, i que més mal va fer i fan al nostre barri, es va dur a terme l’any 1986, amb l’alcalde Maragall al capdavant. Llavors es va excloure del nostre districte de Sarrià-Sant Gervasi el barri de Pedralbes amb el seu emblemàtic monestir, i es va traspassar aquell territori al barri de les Corts. Mai se’ns han explicat els motius reals d’aquella bestiesa política, però molts intuïm que la correlació de vots del PSOE als diferents barris de la ciutat justificava aquella maragallada. La situació poc galdosa, electoralment parlant, del PSOE al nostre districte, i en especial al barri de Pedralbes, amb menys del 10% del suport popular, els va semblar que quedaria més dissimulada dintre del més gran districte de Les Corts. És un bon exemple de com es posen els interessos partidistes per davant de la lògica i dels interessos del veïns.

Aquell fet va constituir un nou element per confirmar el divorci entre els maltractats veïns de Sarrià i l’equip de govern de Barcelona. A Sarrià es diu: ells no ens tracten bé i nosaltres els castiguem no votant-los. A la plaça de Sant Jaume diuen: ells no ens voten i nosaltres els castiguem no invertint al barri. És allò del peix que es mossega la cua.

(Continuarà)

Cristina Peri Rossi vs. Patrícia Gabancho

Crec sincerament que a més de demanar-li disculpes, de pagar-li els endarreriments, d’oferir-li la readmissió a Catalunya Ràdio i deixar que triï programa, i de seguir fent la vista grossa quan en les seves properes intervencions radiofòniques prescindeixi del català, a Doña Cristina li haurien d’oferir una condecoració. La senyora s’ho mereix; estar-se més de trenta anys a Catalunya i admetre públicament que encara no és capaç d’expressar-se en català té mèrit, força mèrit, molt mèrit.

A l’altre extrem hi trobem un cas similar, però just a l'inrevés. A veure si m’explico. La Sra. Patrícia Gabancho també va néixer a Amèrica del Sud i porta més o menys els mateixos anys a Barcelona que Doña Cristina. Es dediquen totes dues al mateix ofici. Però la Sra. Gabancho té sempre la cortesia, l’autoexigència i l’educació de triar l’idioma en què s’expressa segons la circumstància, el lloc i el moment. Utilitza l’espanyol quan toca, i utilitza el català quan toca. No cal que li donin cap condecoració, ja té el reconeixement dels qui sabem apreciar el seu tarannà i la seva actitud que, per altra banda, hauria de ser l’imperant. Més o menys és el mateix que fem alguns quan anem a un altre país i procurem comunicar-nos amb la gent en el seu idioma. És aquella normalitat que, a Catalunya, encara crida l’atenció per poc estesa.

Dir que “es que me expreso mejor en español” és, evidentment, una obvietat, però a aquestes alçades no és una excusa vàlida. Una ho va entendre de seguida i l’altra encara no ho ha fet. I possiblement ja no ho farà mai. És per això que no cal que s’esperin més; la poden condecorar ya mismo. Potser el proper divendres, aprofitant que el país veí celebra el Dia de la Hispanidad? Seria molt entranyable.

F1, una visió potser una mica discrepant

Amb més o menys intensitat segons les èpoques, segueixo els campionats del món de F1 des de l’època dels mítics Graham Hill, Jackie Steward, Jim Clark, etc. Vull dir que els segueixo des d’abans de néixer els pilots actualment en actiu d’aquesta modalitat de l’automobilisme. Aprofito per dir, també, que la bogeria sorgida darrerament als nostres mitjans de comunicació amb el fenomen Fernando Alonso em rellisca molt; de fet, em rellisca del tot. Valoro els pilots exclusivament per la seva feina i no pel seu origen geogràfic, ni per la seva simpatia o antipatia, ni per res que no sigui la vessant purament esportiva de la seva actuació.

En la meva modesta opinió, aquesta és una competició on els països que figuren als passaports dels pilots no hi pinten res i, per tant, les respectives banderes tampoc hi haurien de pintar res. Els pilots només es deuen al seu equip i als seus patrocinadors, que hi posen molts calés cada any per tal de que tot aquest peculiar món rutlli. En lògica pura, les banderes que haurien d’onejar al podi haurien de ser la de Vodafone, o la de Fiat, o la de qualsevol altre dels grans patrocinadors.

L’empresa que hi ha al darrere de tot aquest entramat, la que ho domina tot, és la Formula One Administration Limited, i el seu cap visible és en Bernie Ecclestone. Hi té també un paper la Federació Internacional d’Automobilisme (FIA) però, a la practica, tot queda supeditat a la voluntat de Mr. Ecclestone. I la setmana passada aquest senyor va declarar que per tal de fer espectacle, amb tot el que això incideix en els multimilionaris drets televisius i derivats, la situació ideal seria la d’arribar a l’ultima cursa del campionat (Interlagos, Brasil, 21 d’octubre) amb el títol obert, amb més d’un candidat a obtenir-lo.

Doncs dit i fet, el que fa un parell de dies semblava molt poc probable ara s’ha fet realitat. Després de la cursa d’ahir a Shanghai, Xina, ens trobem amb tres candidats amb opcions al títol de campió del mon, i tot es decidirà d’aquí a dues setmanes al Brasil. Aquests afortunats pilots són, per ordre decreixent de les seves possibilitats teòriques d’obtenir el campionat, un britànic, un espanyol i un finlandès. El primer és un nouvingut i aquesta és la primera temporada que competeix en aquest campionat; els altres dos ja fa uns anys que hi participen.

Doncs bé, fet aquest relat purament descriptiu, ara em mullaré i donaré la meva opinió subjectiva, com no podria ser d’altra manera. Al meu entendre és el pilot britànic qui, de lluny, ha fet més mèrits per proclamar-se campió del món de 2007. En què em baso? Aquest xicot, que a més és el més jove dels tres, ha trencat amb una antiga i repetida teoria que diu que el primer any en que un pilot participa en aquesta competició és només per prendre-hi contacte; el segon, potser per fer algun podi i, a partir del tercer, per aspirar al campionat. I tot això donant per suposat que el pilot sigui de primera categoria i que el seu equip sigui realment punter. Doncs el britànic ha demostrat ser un excel·lent pilot i, en l’any del seu debut a la F1, ha tingut la sort de fitxar per a un equip punter. Ha trencat totes les regles i estadístiques i, a falta només d’una cursa, és el líder provisional del campionat.

D’aquí a quinze dies sortirem de dubtes i no cal dir que m’agradaria molt que es confirmés el meu desig. A pesar de tot el que ha passat aquest any, que ha sigut molt més del que tots ens podíem imaginar, penso que el noi s’ho mereix.

Un conte d'origen rus

Un camperol es troba un ocell moribund pelat de fred al mig del camí. Es compadeix de l’animaló i, fent-li un buit, el fica dins d’una bonyiga de vaca perquè s'escalfi. L'au, reviscuda amb la caloreta, es posa a piular d'alegria. En aquell moment passa per allí un altre camperol que, en escoltar l’au, es fixa en ella; la treu de la bonyiga, li retorça el bescoll i se la fica al sarró per el sopar.

Moralitats (moralejas):

· No tot el que et fica a la merda és el teu enemic.
· No tot el que et treu de la merda és el teu amic.
· Encara que la merda t'arribi fins al coll, tu ni piu.

(Versió lliure de l’autor)

Censura: Francesc-Marc Álvaro, Antonio Bolaño, José Montilla, ... quina tropa!

No em puc estar de reproduir, sense el permís del seu autor, l’article de l’Enric Vila retirat (censurat) per El Singular Digital, després d’una trucada de Francesc-Marc Álvaro, de La Vanguardia.

Dietari a Destemps, per Enric Vila

Mitjans de comunicació i poder: L’altre dia vaig assistir a una xerradeta prudent però molt fina, a càrrec del director de l’Avui, Vicent Sanchis, amb cullerada final de Macià Alavedra, que va resumir el tema a l’estil d’Éduard Balladur en el seu llibre Maquiavel en democràcia: “Els polítics tenen por de la premsa perquè la necessiten i intenten controlar-la, i els diaris que acaben funcionant són els que es fan per obtenir privilegis del poder.” Pel que vaig entendre, a Barcelona passa al revés. Els xantatgistes són els polítics. Com que hi ha poc poder per repartir, el xantatge s’inverteix i en comptes de diaris tenim tebeos, una premsa emmordassada, que evoluciona com un presidiari amb un peu lligat a la caritat dels poders públics i, l’altre, a l'escassa cultura política dels lectors, que es conformen amb qualsevol cosa que porti fotos i sudokus.

Com que, a més, en aquest país el poc poder és delegat, tothom està en precari i tothom té por. I així, i entro ja en la interpretació lliure, hi ha un José Antich que s’inventa un redisseny de La Vanguardia per lligar-se al diari quan Zapatero guanya el 2004 i que, ara, ha descobert les editorials neofranquistes per continuar tenint il·lusionat al senyor Godó, que també es comte i monàrquic. Després hi ha El Periódico, diari més llegit de Catalunya, que com més lectors perd a favor de la premsa gratuita més s’assembla al butlletí de Montilla, i no troba, ni sota les pedres, un empresari-editor que s'atreveixi a comprar la capçalera. I també tenim l’Avui, que podria discrepar més sense l’estigma dels seus inicis poc brillants i el fre de la nova empresa.

Amb aquest panorama, el columnista d’opinió ha de tenir, si vol durar, l’olfacte del gos per saber qui mana i l’agilitat del felí per esquivar la garrotada. Per fer carrera ha de fer càlculs algorítmics amb les paraules, i per dir coses sensates ha conformar-se amb un compte corrent magre i un lloc discret, poc influent. Escriure coses que s'entenguin s'ha tornat tan difícil que fins i tot mestres de la moderació i el fino escepticismo van camí de convertir-se en màrtirs de l’idealisme. ¿S’han adonat, per exemple, que Barbeta ha estat dels pocs caps destacats de La Vanguardia que no ha ascendit amb la renovació? Deu ser que es comença a complir la profecia del director de l’oficina de Comunicació de la Generalitat, Antonio Bolaño.

El Sancho Panza de Montilla es veu que té mala llet. Després d’insultar i amenaçar Barbeta via telefònica fa uns mesos, no fa gaire el va amenaçar personalment al mateix Palau de la Generalitat: a la santa casa! Bolaño parlava amb uns periodistes de La Vanguardia i Barbeta, que havia rebut instruccions de llimar asprors, va intentar una broma: “Antonio, cuidame los nenes”, li va dir tot caminant cap a ell, a una certa distància, encara. L’Antonio va fer com que no el sentia i Barbeta va insistir: “Antoniooo!...” I l’Antonio es va girar i, tallant-lo en sec i assenyalant-lo amb el dit, li va dir ben fort i a poc a poc, perquè tothom ho sentís: “Barbeta, estás muerto y aún no te has enterado”.

Pensar que hi ha gent que vota de bona fe aquests heretges de la tolerància i la pau universal em posa la pell de gallina. La prova que aquesta gent no s’ha integrat no és ja com trepitgen l’idioma, són les maneres. Quina diferència hi ha entre aquesta prepotència i la de Lerroux desafiant a un duel Prat de la Riba i escrivint després: “No pasan caballeros por la puerta de La Veu”. Fins quan haurem d’aguantar aquests Curro Jiménez al servei d'Espanya? Escoltant l’anècdota recordava la indignació de l’escriptor Coromines, l’estiu del 1936, quan els revolucionaris de la FAI van anar a entrevistar-se amb Companys armats fins a les dents: “Amb pistoles -es va exclamar- no hi ha d’anar ni nostre senyor a veure el President de la Generalitat”. Però després vaig recordar que l’actual president és Montilla, i esclar: Montilla és el successor d'aquells faieros, és el Capo del "rondín" marxista de Cornellà.

Lamento la irreverència amb el president del meu país però és que justament Montilla protagonitza l’altre gesta del “rondín" que s'explica aquests dies. Dels mètodes del rondín aquest, fa temps que sento queixar-se'n periodistes de tots els colors, i potser caldria airejar-los, no? Quan la prudència arriba a la covardia es torna complicitat. En fi: Com que el molt honorable no té feina, va enviar al comte de Godó un sobre amb les transcripcions de les intervencions de Francesc-Marc Álvaro en les tertúlies de ràdio acompanyades només de la seva targeta. Cap més explicació: els passatges que no li havien agradat subratllats i la targeta de president de la Generalitat, utilitzada com la d’un vulgar mafiós. El pròxim dia li pot enviar un cap de porc, amb la targeta presidencial entre les dents. El comte, que ara ens passarà per liberal, li va fer arribar a l’Álvaro que no patís, però és clar, jo sóc un purità intolerant i suicida, però no tothom ha de tenir aquesta vocació, i després tenim l’Álvaro fent articles com el de dimecres, sobre els pastelitos bimbo de la infantesa, i a la pàgina del costat, Baltasar Porcel saltant damunt la tomba de Gaziel per llepar-li el cul al Godó i a l'Antich en motiu del "nuevo y àgil formato periodístico". I tot és això: si els columnistes de talent necessiten treure tants raspalls i fer-se tant els tontos, no cal dir què escriuen els tontos de veritat.

P.D. M’ha trucat el Francesc Marc Álvaro i m’ha demanat que aclarís:
1er. que ell no ha parlat personalment del tema del sobret amb el comte de Godó, i per això he canviat el "dir", pel "fer arribar".
2on, declara que no va escriure l’article dels “pastelitos” perquè se senti amenaçat i que en els articles que ha escrit aquests dies sobre política hi trobaran la prova.
També m’ha dit que la pròxima vegada abans de citar-lo el truqués, cosa que, naturalment, no vaig fer per no posar-lo en la situació de fer-lo còmplice de l’article o obligar-lo a vetar-me'l; seria una llàstima, il·lustrant com il·lustra una qüestió d'interès general.

...DE DECIDIR * SOM UNA NACIÓ I TENIM EL DRET DE DECIDIR! * SOM UNA NACIÓ I ...

Som una nació i tenim el dret de decidir!

Somos uma nação e temos o direito de decidir!

We are a nation and we have the right to decide!

Somos una nación y tenemos el derecho a decidir!

Siamo una nazione e abbiamo il diritto di decidere!

Nous sommes une nation et nous avons le droit de décider!

Wir sind eine Nation und wir haben das Recht auf Selbstbestimmung.

Els típics cinc o més minuts de (des)cortesia

Tots us hi haureu trobat més d’un cop. Es convoca un acte a una hora determinada, reunió de tal, junta de qual, presentació del que sigui, etc. A l’hora fixada o una mica més tard surt el ponent de torn, o el que ha d’intervenir en primer lloc, o el que té la potestat d’iniciar l’acte, i deixa anar aquella frase, per mi, tan emprenyadora: “Si us sembla bé deixarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba més gent, o si arriba en Ramon, o si arriba qui sigui”. I normalment ningú diu res, tothom ho accepta com si fos el més normal del mon. A mi, que sóc d’una puntualitat britànica d’allò més, això no m’agrada gens ni mica.

Darrer exemple: dimarts 2 d’octubre, 7 del vespre, sala d’actes d’Omnium Cultural, al carrer Diputació de Barcelona. Presentació del llibre “Nació.cat”. Jo estic assegut a la part del darrere. Al meu costat, drets, el Sr. Jordi Porta, President d’Omnium, el Sr. Saül Gordillo, autor del llibre, el Sr. Jordi Bosch, secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació de la Generalitat, i algú més que no recordo. A les 7 en punt, sento que una d’aquestes persones diu als altres: “esperarem els cinc minuts de cortesia a veure si arriba en Ramon Tremosa, que ha de parlar en primer lloc”. Jo, sense ni girar-me (tenia torticolis, ara ja estic recuperat), dic amb una veu suficientment alta perquè ells em sentin: “doncs jo penso que no començar ara mateix, quan toca, no és una cortesia cap al Sr. Tremosa sinó una descortesia envers els que hem arribat a l’hora”. Cap resposta per part d’ells, però tampoc cap reacció. Haig d’aclarir que la sala era força plena, però el mateix valdria si només hi hagués hagut una persona.

A les set i cinc aquells senyors entren a la sala, i s’asseuen al lloc reservat que tenen a la taula, tots menys el Sr. Porta que, a peu dret, fa una presentació molt ràpida de l’acte. Mentre ho fa, arriba el Sr. Tremosa, que s’asseu al seu lloc a la taula i espera que acabi la presentació. Marxa el Sr. Porta i llavors pren la paraula el Sr. Tremosa, i comença dient, més o menys, el següent: “és allò de que els últims seran els primers, jo arribo l’últim i parlo en primer lloc”. I segueix amb la seva dissertació, per altra banda força interessant i amena, però sense demanar disculpes a ningú, com si arribar tard i fer esperar la gent fos, per aquest reconegut economista, la cosa més normal del món.

Bé, jo crec que la puntualitat no és una qüestió de cortesia, sinó d'exigència ètica. I si volem tenir un país endreçat, modern, europeu i tota la pesca, això de la puntualitat hauria de tenir molta més importància de la que, en general, se li dóna. Però reconec que, ara per ara, estic en franca minoria. De vegades, fins i tot m’he arribat a sentir estrany per arribar als llocs a l’hora que toca.

Per cert, després de fullejar-lo, aquest llibre sembla molt interessant, i de lectura recomanada. “Narra els fets que van portar a aconseguir el .cat, el primer domini d’Internet que representa una comunitat lingüística” (de la contraportada del llibre). En vaig pagar 13 euros; els socis d’Omnium el podien comprar per 10 euros.

Hospital de la Vall d’Hebron (i III) i Aeroport de Barcelona (I)

Ja han passat tretze dies des de l’incendi (l’incident, com els agrada dir des de la conselleria). Veient que no ha dimitit ningú, ni el president de la Generalitat, ni la consellera, ni el director de l’hospital, ni el gerent, ni el responsable de manteniment, ni..., és previsible que ja no ho faran. Aquesta gent no té vergonya ni dignitat. Disposen d’un mecanisme mental diferent del de la resta dels humans, pensen que el temps ho tapa tot, que qui dia passa any empeny, que el ramat és curtet i té poca memòria (en això tenen força raó), que aviat ja no se’n parlarà, i que, per tant, a les properes eleccions els tornaran a votar els mateixos que ara es queixen i despotriquen (dissortadament, crec que en això també estan carregats de raó).

Mentrestant han anat sortint algunes informacions –una mica en comptagotes, això sí- sobre l’incompliment flagrant d’un munt de normes de seguretat que eren el pa de cada dia a la planta afectada per l’incident. Molts pensem que, amb un grau molt menor d’incompliment, si en comptes de tractar-se d’una empresa pública l’incident s’hagués produït en una de privada, a hores d’ara potser ja estaria tancada i amb el gerent processat pel jutge de torn.

Ara, tota aquesta colla d’irresponsables té un altre front obert, se’ls ha girat feina per intentar convèncer el ramat sobre les bondats de la decisió d’Aena quant a les companyes que ocuparan la nova terminal de l’aeroport de Barcelona. Ens han de convèncer de que la nova terminal és un bé de Déu per l’usuari català, que serà un prodigi del disseny i del posat guapa, i que hi haurà molta més competència... per anar a Madrid. Els catalans podrem triar entre anar a Madrid amb l’Ave o amb un munt de companyes aèries que donen aquest servei i que estaran totes concentrades al mateix lloc, la nova terminal. I mentrestant el TGV, el que ens ha de facilitar viatjar cap a l’Europa més endreçada, pateix retard darrera retard.

Doncs bé, mentre hi hagi la possibilitat d’utilitzar els hubs que tenim al nord (Amsterdam, Frankfurt, etc.) molts seguirem com sempre hem fet, prescindint com a viatgers (que no, de moment, com a contribuents) del hub que tenim a l’oest. Almenys com a client, amb la meva col·laboració que no hi comptin.

Els “bilingüistes monolingües”

L’altre dia em vaig referir, de passada, als bilingüistes monolingües d’una banda, la de la ceba, molt minoritaris però haberlos haylos. Avui desenvoluparé una mica més aquella expressió, però ara centrada en l’altra banda.

A Catalunya hi ha de tot i ens trobem, dintre del grup de gent que es declara clarament favorable al bilingüisme, amb dues posicions ben diferents i, massa sovint, enfrontades. Avui em centraré exclusivament en el bilingüisme català-espanyol, i no entraré en l’incidència que tenen altres llengües a Catalunya, tema que deixarem per més endavant.

Els uns fan com jo, practiquem el bilingüisme amb naturalitat, ho diem quan toca i ho demostrem sempre que ho considerem oportú. Ara bé, això no vol pas dir, necessàriament, que ho fem sempre que ens ho imposin; crec que s’ha de mantenir un cert nivell de dignitat que no convé traspassar, i davant de certes imposicions s’ha de mantenir una educada fermesa.

Los otros son aquellos que algunos definimos como “bilingüistas monolingües”. Son los que, a las primeras de cambio, exigen el bilingüismo a los demás (léase que se pasen al español) pero ellos no se apean nunca de lo que erróneamente denominan “lengua común”, ignorando que, en este mundo globalizado que nos ha tocado vivir, la lengua común hace ya unos días que pasó a ser el inglés.

Dit això, no us prengueu totes aquestes coses i la vida mateixa massa seriosament, de totes maneres no en sortireu vius.

20 Minutos, ADN, El Periódico, Metro, Què!

Hi ha qui diu que la difusió d’aquests diaris que, no ens enganyem, són, de lluny, els que més circulen, ajudarà a fer nous lectors de premsa convencional. Fixeu-vos que dic els que més circulen i no els que més es llegeixen. De fet, més que per llegir, són diaris per mirar. Hi ha tanta foto que quasi no queda lloc per posar-hi text. És un cas similar al de la revista Hola! que també és, bàsicament, només per mirar-la. I tots sabem l’èxit que té, des de sempre.

Al principi, jo això també ho pensava. Ara me n’adono, però, que anava errat. L’èxit indiscutible d’aquesta premsa només es justifica per dos fets molt concrets: són, per una banda, diaris de molt fàcil lectura i, a més, quasi (*) tots els diaris esmentats costen un euro menys que els altres. Això són arguments de molt pes, quasi definitius.

Em costa imaginar el lector tipus d’aquesta premsa, que abans no era consumidor de diaris i que darrerament s’ha acostumat a llegir aquests productes, passant-se a El Diari de Girona, o a l’Avui, o a El Punt, o a La Vanguardia, per citar-ne només alguns, aleatòriament, sense cap més connotació.

(*) El Periódico no sé quant val però al quiosc en fan pagar un euro, essent aquesta circumstància l’única que, bàsicament, el diferencia dels altres quatre diaris esmentats. El nou diari Público (cinquanta cèntims al quiosc), que porta només sis dies al carrer, sembla anar pel mateix camí.

Portugal (i II)

Des d’una visió necessàriament limitada a una estada de quatre dies a Lisboa, arribo a la conclusió que en Trapiello tenia més raó que un sant. De fet, això més o menys ja ho intuïa per viatges anteriors al país del costat del país del costat.

Quant a nosaltres, els catalans, els lisboetes acostumen a fer de seguida la diferenciació i ens miren, penso, amb força simpatia, sobretot quan fem el petit esforç d’intentar parlar en la seva llengua.