Balanç humorístic del 2014

Aquests dies els mitjans de comunicació fan balanç. Tots coincideixen en que, tant a nivell català com estatal, els dos grans assumptes de l’any 2014 que avui acaba han estat la crisi econòmica, encara sense resoldre, i el conflicte Catalunya vs. Espanya, també encara sense resoldre.

Sobre el primer tema un polític gallec n’ha fet un resum humorístic, i sobre el segon hi ha dit la seva una política catalana, també en clau d’humor. Ho han fet amb dues grans afirmacions que resumeixen perfectament la seva alta sensibilitat social així com la profunditat del seu pensament polític. Són aquestes frases:

“La crisi ja és història passada” (Mariano Rajoy, president del Partido Popular i del govern espanyol).

“Que no es pugui votar és una victòria de la democràcia” (Alícia Sánchez-CamaRGA, encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular).

Arribats a aquest punt un es pot preguntar en què deu consistir la història futura (en contraposició a la història passada de Don Mariano), i en quina mena de democràcia pensava Doña Alícia quan va perpetrar la seva sentència. Potser en allò que en temps de Franco s’anomenava "democracia orgánica"?

Forges, un dels humoristes de capçalera de l’autor d’aquest blog, també ho ha editorialitzat a la seva manera al diari El País, amb les dues vinyetes que reprodueixo avui.

L’autor d’El radar de Sarrià desitja a tots els seus lectors un molt bon any 2015!

Barcelona, entre el consumisme i l’anarquisme

Dissabte ens vam moure entre dos ambients totalment diferents però que comparteixen el mateix espai: la ciutat de Barcelona. Primer, al migdia i a primera hora de la tarda, vam veure la Barcelona consumista de la gent que sembla que només pensi en comprar, de la gent que entra i surt de les botigues com si fossin robots programats per al consum, alguns amb bosses, altres només mirant. Després, al vespre, vam poder observar a una certa distància la Barcelona anarquista de la gent que protesta. Segurament tenien motius de sobra per sortir al carrer a protestar, però difícilment es poden compartir els mètodes de la destrossa per la destrossa en la que sempre cauen alguns forassenyats.

Vam dinar amb uns amics al restaurant El Nacional del Passeig de Gràcia. No s’hi menja malament i el preu és correcte, però no és gaire recomanable si no us agrada el soroll i estar rodejats de molta gent. És el típic lloc per anar a mirar i a ser mirat. Hi ha a qui li agrada. Després varem anar a prendre cafè al bar del H1898 de la Rambla, un hotel que ocupa l’edifici on hi havia hagut l’antiga seu de la Compañía General de Tabacos de Filipinas. Aquí els preus ja picaven més (un cafè 3€, un te 4€), però el lloc és força agradable. En acabar ens vam acomiadar dels nostres amics empordanesos i d’una parella de Madrid que passa uns dies de vacances a Catalunya; ens vam conèixer en un país africà fa onze anys i no ens havíem tornat a veure, i d’aquí el motiu de la nostra trobada.

Al vespre vam decidir tornar a Sarrià tot passejant. Quan pujàvem pel Passeig de Gràcia ens el vam trobar tallat a la circulació de vehicles per la policia; això sí, els que anàvem a peu podíem passar. Resulta que hi havia una manifestació, no anunciada prèviament, que també pujava pel Passeig de Gràcia. “Són anarquistes”, em va dir un policia. “I com ho sabeu que són anarquistes?”. “Ho són perquè aquests sempre van per lliure, mai notifiquen que es manifestaran”. Es tractava, doncs, pel que sembla, d’una manifestació anarquista; un miler de persones a tot estirar. La policia anava al darrere, a una certa distància, com protegint-los. Vam comptar uns 25 cotxes i furgonetes policials amb les seves dotacions, motos de la urbana, secretes que anaven a peu, així com l’emprenyador helicòpter de la policia que apareix sempre que hi ha algun esdeveniment especial a la ciutat (manifestació, partit de futbol, etc.). Sovint em pregunto si no existeix algun silenciador per poder disminuir aquell sorollàs.

No sóc gens amant del consumisme i, de les aglomeracions, especialment de les aglomeracions per motius comercials, en fujo sempre que puc. Dissabte el centre de Barcelona era una autèntica bogeria. A l’interior de la botiga Apple de la plaça de Catalunya hi havia tanta gent que semblava que ho regalessin. I segur que no ho regalaven. Òbviament tampoc sóc anarquista, però em sap molt greu veure que quan els manifestants semblen tenir raó en les seves reivindicacions -i diria que dissabte la tenien- sempre s’hi acaben barrejant uns quants poca-soltes i elements indesitjables que amb les seves destrosses indiscriminades a bancs, botigues i mobiliari urbà acaben enfosquin les justes reivindicacions dels seus companys de manifestació. Una pena.

Aterratge molt mediàtic... i poca cosa més

(Foto: publico.es)

La plana major de Podemos, que s’assembla més a un moviment de masses que a un partit polític tradicional, va ser diumenge a Barcelona amb el seu líder màxim al capdavant. L’expectació ciutadana i mediàtica generada per la visita de Pablo Iglesias va ser enorme, però no hi va haver cap novetat en la seva aportació al debat català: no quiero que Cataluña de vaya. És obvi que els interessos de Podemos són els d’Espanya, i que als catalans només ens miren de reüll. Diumenge va quedar clar que de Catalunya només els interessa la quota electoral que els ajudi a conquerir Espanya. Hi tenen tot el dret, és clar que sí, però és convenient no amagar les prioritats. Naturalment els de Podemos no són independentistes, però és que ni tan sols són partidaris del dret dels catalans a decidir el seu futur. Les coses són així i s’han d’acceptar com són. L’acte de diumenge va ser un aterratge molt mediàtic, fredament calculat per uns politòlegs que portaven el discurs molt ben preparat, però que alhora van demostrar un gran desconeixement de Catalunya. Un es pot preguntar, per exemple, si calia menystenir d’aquella manera el president Mas, un president elegit democràticament a les urnes. És clar que els calia! Això els fa guanyar vots a, posem per cas, Albacete i Zamora, encara que en perdin algun a Catalunya.

Tot i que estic encantat amb l’aparició d’aquesta nova oferta política haig de dir també que només ho estic en part. Els partits de la casta han fet moltes malifetes i es mereixen el càstig electoral que els arribarà, inexorablement, via Podemos. Els polítics de la casta en són molt conscients, i alguns responen a l’oferta política de Podemos amb una barreja d’insults i desqualificacions personals. Qui reacciona d’una manera tan primària acostuma a ser genteta mancada d’una mínima solvència intel·lectual, i segurament insulten perquè no tenen arguments sòlids per contrarestar el discurs populista d’Iglesias. Però dit tot això diré també que espero que Podemos no guanyi mai unes eleccions. Reconec que algunes de les seves ofertes són certament atractives, però alguns semblen oblidar que totes les coses tenen un preu i s’han de pagar. Podemos no explica mai com es pagarà la festa que ens prometen. No crec que ningú amb dos dits de front posi en dubte que la política espanyola necessita una forta sacsejada, però s’ha d’estar molt desesperat o desinformat per posar-se en mans del populisme de Podemos.

Aquells que, com Podemos, diuen que no són d'esquerres ni de dretes no em mereixen gaire crèdit. Hi ha qui diu que Pablo Iglesias el fa pensar en el Felipe González dels vuitanta o en el ciudadano Albert Rivera amb cueta. Jo, en canvi, en Podemos només hi veig la quota més populista de la gran coalició de facto PPPSOEUPyDC'sIU. Parlo de coalició perquè tots els partits espanyols coincideixen en que NO permetran MAI que els catalans decideixin a les urnes si volen o no que Catalunya sigui un país independent. Pablo Iglesias va dir que Podemos és favorable al dret a decidir dels catalans, també sobre la independència de Catalunya, SEMPRE I QUAN el conjunt dels espanyols abans hagi donat el seu permís. És a dir, res de res. Clar com l’aigua i, d’ambigüitat, cap ni una. Els membres del Foro Puente Aereo, banquers i grans empresaris que en bona mesura viuen del BOE, han mostrat el seu interès en trobar-se discretament amb Pablo Iglesias. Cap sorpresa, tot quadra. La qüestió cabdal és que Catalunya no marxi. Sobre això a Espanya hi ha plena coincidència, des de l’extrema dreta fins a l’extrema esquerra, i incloent els no adscrits de Podemos.

"Tocar líder"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.682, del 12 de desembre de 2014.

***

Tocar líder

Sovint se celebren reunions, congressos i trobades diverses entre els militants de base dels partits polítics i els membres de la direcció. Són dos grups de persones que, naturalment, se suposa que comparteixen les mateixes idees polítiques, tot i que no sempre comparteixen els mateixos interessos personals. De fet, aquests interessos de vegades semblen oposats. Així, per posar només un exemple ben visible, són molts els militants de base que, amb tot el dret del món, aspiren a arribar a la direcció del partit, mentre molts dels que ja hi són aspiren a seguir-ne formant part in aeternum, i és evident que al politburó no hi cap tothom. Gregorio Morán va definir molt bé aquests dos grups en un article antològic publicat fa anys en ocasió de la mort de la fundadora i dirigent del Partido Comunista de España, Dolores Ibárruri la Pasionaria. En aquell article es definien els militants de base del partit com “els que creuen”, i els membres del politburó com “els que estan en el secret”. Vaig trobar que eren unes definicions absolutament encertades.

En aquestes trobades es produeix un fet que, ideologies al marge, constitueix tot un clàssic, i és l’obsessió que mostren molts militants de base per tocar líder. Segur que tots us n’heu adonat, la fita del militant de base es poder tocar físicament el seu líder. L’escenari sempre és el mateix: la soferta militància està asseguda o, segons com, dreta, a la sala de l’hotel o del palau de congressos on s’ha convocat la trobada, i tothom espera l’entrada triomfal del líder màxim acompanyat del seus col·laboradors més propers. Moltes persones situades a banda i banda del passadís o de l’escala per on ha de passar el líder es mostren especialment emocionades per la possibilitat que se’ls presenta d’encaixar la mà del seu líder, o d’abraçar-lo, o de poder-lo petonejar. I, si hi ha una mica de sort, alguns fins i tot es fan una foto amb el personatge. No ho critico pas, només deixo constància d’unes actituds humanes que, francament, sempre m’han cridat l’atenció.

De vegades també hi ha la voluntat d’establir aquest contacte físic que dèiem en sentit oposat, és a dir, des del líder cap a la militància. Aquesta sempre m’ha semblat una actitud molt més forçada que l’altra. Un exemple del contacte físic en sentit contrari ens l’ofereix sovint l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular, tota una especialista a petonejar i abraçar-se amb el primer militant o no militant que se li posa al davant. Hi ha a qui li agrada.

A Cuba sembla que tornarà a sortir el sol

Quan vaig arribar a Cuba vaig veure de seguida que allò era un altre món que no s’assemblava de res a altres països que havia vist abans. De la meva curiosa, curiosa almenys per mi, arribada a l’illa caribenya en vaig publicar un article ara fa set anys, i no amagaré que aquell article va agradar força. Fins i tot hi ha qui diu que és l’article més divertit que s’ha publicat en aquest blog. En fi, les opinions són lliures, i sobre això la meva me la reservo.

Sobre la situació política de la Cuba governada ininterrompudament, des de 1959, per la família Castro, n’he anat parlant sovint en aquest blog. T’ho miris com t’ho miris costa de creure que les dues grans icones comunistes que queden al món, Cuba i Corea del Nord, estiguin governades per dues famílies locals que actuen com a famílies reials, és a dir, que es passen els trastos de manar entre membres de la mateixa família. Costa de digerir-ho, però és així.

Quan fa 36 anys vaig aterrar a La Havana em vaig preguntar de què servia el bloqueig decretat pel govern nord-americà, un bloqueig comercial en tota regla que llavors ja tenia gairebé dues dècades de vigència, i fins ara mateix m’ho he continuat preguntant. La resposta, però, és ben senzilla: el bloqueig no ha servit de res. Ni ha servit, com pretenien els americans, per eradicar el comunisme a l’illa, ni per ajudar els cubans, que l’han patit amb escreix durant més de mig segle.

Han tardat molts anys però, ara, amb l’ajut inestimable del Papa Francesc i la col·laboració del govern canadenc, els americans semblen disposats a donar per acabat el bloqueig a l’illa caribenya. És obvi que amb aquesta mesura tan esperada no s’acabaran els maldecaps que pateix la soferta població cubana, però serà un primer pas imprescindible. I ni a l’illa ni a fora es dubta que un dels propers passos serà la caiguda del comunisme i la convocatòria d’eleccions lliures.

Països de primera i països de segona

Recentment Espanya ha entrat a forma part, per elecció, del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, junt amb Angola, Malàisia, Nova Zelanda i Veneçuela. Aquests cinc països s’han afegit a uns altres cinc que ja en formaven part: Jordània, Lituània, Nigèria, Txad i Xile. En termes de diplomàcia internacional podríem definir aquests deu països com de segona, en contraposició amb els cinc països que són membres permanents del Consell de Seguretat: Estats Units, Regne Unit, França, Rússia i Xina, que els podríem definir com l’elit mundial.

Als efectes pràctics els cinc membres permanents són els que tallen el bacallà al Consell de Seguretat. Tenen dret a veto i no s’han de sotmetre a cap elecció per continuar formar-ne part. Hi són sempre. Injust? Sí, molt, però les coses són com són i les guerres han anat com han anat. El fet és que aquests cinc països diplomàticament són molt més respectats que els altres deu, que entren i surten i es van renovant, tota vegada que són elegits per un període de tan sols dos anys.

Naturalment que formar part d’aquesta diguem-ne segona divisió té conseqüències. Així, el dictador cubà Castro no s’hagués atrevit a fer el lleig que recentment va fer al ministro espanyol García-Margallo no rebent-lo oficialment durant el seu viatge a La Havana. I això que l’espanyol es va rebaixar, i de passada va rebaixar també la dignitat del país que representa, a no reunir-se amb l’oposició democràtica cubana per evitar que Castro s’enfadés. Però no li va servir de res. Castro no s’hagués atrevit a actuar igual amb els representants dels cinc països membres permanents. Hi ha països de primera i països de segona, i Espanya no està entre els primers.

Practicants i no practicants

Juan Carlos Monedero, un dels ideòlegs i membre del politburó de Podemos, va dir fa poc que somos un país católico no practicante, del mismo modo que somos un país demócrata no practicante. Deixant de banda que, molt sovint, determinades afirmacions fetes en primera persona del plural em produeixen una mica d’angúnia (“els catalans som demòcrates”, per exemple), reconec que la frase de Monedero queda bé, i a alguns potser els pot produir un somriure i tot. Sense anar més lluny, a mi mateix me’l va produir quan la vaig escoltar.

Fa uns anys, parlant distesament amb un caputxí savi del convent de Sarrià sobre els que es declaren “catòlics no practicants”, un sector que pel que sembla és força habitual en una societat que, com la nostra, sembla més centrada en la imatge externa que en els principis, ens va confirmar amb un somriure sorneguer que d’aquests en coneixia alguns, però que a la missa de dotze dels diumenges dels Caputxins de Sarrià el que ell hi veia eren molts “practicants no creients”.

Hi ha qui és molt de tenir i presumir de carnet, és a dir, de proclamar-se als quatre vents com un gran demòcrata, o com un gran catòlic, o com el que sigui, però veus que en el seu dia a dia, a l’hora de posar en pràctica aquella proclamació de principis, la cosa comença a grinyolar. Ara em vénen al cap, per exemple, determinades actuacions polítiques d’alguns governants.

Parlo de la Ley de Enjuiciamiento Criminal que s’està discutint aquests dies a Madrid, amb un ministre que alhora que es proclama demòcrata defensa mesures que sense cap mena de dubte són del tot antidemocràtiques. Entre altres disbarats jurídics, m’estic referint a les escoltes telefòniques i a la violació de correspondència per part de la policia, sense prèvia autorització judicial, unes mesures dictatorials defensades per un ministre que sempre presumeix de tenir els carnets que dèiem abans. Dissortadament estem en una societat en la que massa sovint les grans teories esdevenen antagòniques amb la pràctica diària.

Petits oblits de Duran

El diputat català Josep A. Duran i Lleida té per costum publicar una carta setmanal adreçada a la seva militància. Per no allargar-me no entraré ara en els diferents punts tractats en la carta de divendres passat, tot i que també n’hi hauria per dir-hi alguna cosa, i em centraré només en la postdata que Duran va incloure al final de la seva carta, i que reprodueixo a continuació:

PS.- Continuant amb la tradició encetada fa unes setmanes per donar comptes del cost dels meus viatges, aquesta setmana he anat i he tornat de Madrid amb avió en classe turista. I amb res més he originat despesa pública llevat de la benzina del cotxe que em porta de l'aeroport de Madrid al Congrés i a l’inrevés. També he anat amb el cotxe oficial a un dinar i a una recepció a dues ambaixades. Per la resta, si he anat a dinar o a sopar lluny del Congrés, ho he fet amb taxi i ho he pagat de la meva butxaca.

Llegint aquesta postdata es nota que Duran no es juga els seus propis diners ni ha gestionat mai una empresa privada. Si ho hagués fet sabria que quan es parla dels costos associats a una activitat, en aquest cas la seva activitat política, s’han de considerar TOTS els costos i no només uns quants agafats a l’atzar com fa ell. Així, suposant que el cotxe oficial que el diputat utilitza per moure’s per Madrid no sigui d’aquells que funcionen sense conductor, que no ho crec pas, penso que en els costos s’ha oblidat d’incloure el sou del xofer i totes les despeses associades. Més. Sobre el cotxe que el porta amunt i avall no n’hi ha prou en considerar només la benzina sinó que també s’han de tenir en compte tots els altres costos associats com el manteniment, l’amortització, l’assegurança, el garatge, etc., unes despeses que Duran fa com si no existissin. Més. Dels dies que es passa a Madrid no ens diu qui ha pagat les factures dels restaurants, a no ser que sempre vagi convidat, que també podria ser. No ens parla tampoc d’un altre “petit detall” com és el lloc on ha dormit. Fins fa poc Duran acostumava a parar al Palace, on encara que li facin un preu d’amic ens costa una morterada. I dic ens costa, sí, perquè l’hotel també el paguem nosaltres. I segur que encara em deixo unes quantes despeses que mentre Duran és a Madrid també van a càrrec del contribuent.

Seria bo que la propera vegada que Duran ens passi comptes del cost dels meus viatges i de les despeses associades, a càrrec nostre, no se n’oblidés de més de la meitat com ha fet aquesta vegada. Per acabar, deixeu-me dir també que potser no seria una mala idea que en comptes de desplaçar-se sempre en cotxe oficial o en taxi com ell mateix ens diu, alguna vegada agafés el bus i el metro. Costos més assequibles a banda, allà hi trobarà el gruix de la societat actual. Deixant al marge les grans proclames que tan agraden als polítics, a un legislador com ell li hauria de ser útil observar, ni que només fos de tant en tant, com viu el pueblo llano, és a dir, aquelles persones que Duran no es trobarà mai a les recepcions oficials, ni a les ambaixades, ni al Congreso de los Diputados.

La política ho envolta tot, també l’Ateneuesfera

(Foto: Guillem Carbonell)

Anem on anem estem envoltats de política. Hi ha qui se’n queixa però no és el meu cas. La política ho envolta tot, és cert, perquè deixant al marge les decisions particulars de cadascú, i encara, tot el que és col·lectiu acaba tenint relació amb la política i els polítics. Ens agradi o no, és així. Instal·lar un semàfor en una cruïlla perillosa, fixar els períodes de rebaixes o els horaris comercials de les botigues els diumenges són activitats polítiques, de la mateixa manera que ho són fixar les condicions immigratòries de qui vol establir-se en un país que no és el seu, establir els paràmetres de qualitat de l’oli d’oliva o decidir on es construeix un aeroport.

Ahir, al restaurant de l’Ateneu Barcelonès es va reunir l’Ateneuesfera per dinovena vegada des que l’amic Guillem Carbonell la va posar en marxa aviat farà set anys. Normalment abans de la trobada se’ns fa arribar una mena de guió obert sobre els assumptes que es podrien tractar durant el sopar. Ahir se'ns havia suggerit tractar sobre tres temes més o menys relacionats amb el motiu que ens porta a reunir-nos de tant en tant; 1/ Snowden i altres casos relacionats amb la privacitat a Internet; 2/ un article del periodista Lluís Foix sobre noves formes de periodisme, i 3/ els atacs cibernètics contra interessos determinats. Però el Guillem n’hi va afegir un quart que deia i és clar, parlar del país. Què pensem que passarà?

Sobre el què passarà políticament a Catalunya en els mesos/anys a venir hi va haver una clara divisió d’opinions, és a dir, es van expressar punts de vista totalment oposats. Però al marge de les preferències polítiques de cadascú, totes respectables, com que ningú té la bola de vidre només el temps ens dirà com s’aniran desenvolupant els esdeveniments. En bona part la discussió es va centrar en què ens convé com a país i en com actuaran en unes futures eleccions i/o referèndum vinculant els catalans que fins ara no s’han expressat a les urnes. Sobre això tinc una idea clara: qui no vota, no vota, i la posició política de l’abstencionista, sigui la que sigui, ni es coneix ni es té en compte. Així funciona la democràcia.

En una cosa sí que sembla que ahir hi va haver unanimitat, i és la d’ignorar olímpicament els tres temés més tècnics suggerits pel Guillem, tot i que ell mateix en va ser en part responsable en introduir un quart punt polític de molta actualitat. Resulta obvi que ahir tenia més ganxo parlar del país que del senyor Snowden o del senyor Foix. I és que, ens agradi o no, la política ho envolta tot. I no ho dic en clau de queixa ni molt menys perquè jo ahir m’ho vaig passar la mar de bé, i penso que va ser una trobada molt agradable en tots els sentits. Vam acordar que la propera Ateneuesfera, la vintena, serà als voltants de Sant Jordi, i a primers d’abril de 2015 intentarem que el Guillem ens fixi una data adient per tal de reservar aquell vespre a les nostres agendes. Bé, òbviament parlo només per mi, és clar, que potser hi haurà qui ahir no s’ho va passar tan bé com jo.

Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial? (2/2)

(Ve d’aquí)

L’assumpte que m’interessa tractar del Consell Plenari de dijous és el projecte Kan Go d’accés a les escoles amb transport públic, que ens va llegir, aparentment molt convençuda, una consellera convergent del districte. Però ja que hi som, abans deixeu-me demanar, un cop més, que aquests documents, com el que ens va llegir el conseller de cultura, també convergent, haurien d’estar penjats a la web de l’ajuntament i permetre que les persones interessades se’ls llegeixin, i així els assistents al plenari ens estalviaríem aquestes lectures tan pesades. Estem parlant d’uns consells que duren més de quatre hores, i estic convençut que tothom agrairia que duressin menys.

Bé, tornem al Kan Go. Es tracta d’una prova pilot adreçada als nens de 8 a 12 anys per controlar per via telemàtica els seus desplaçaments de casa a l’escola i, si es produís alguna incidència, poder avisar els pares també per via telemàtica. Això implicaria l’ús d’unes targetes amb xip incorporat que tindrien els nens, els quals les haurien d’acostar als sensors dels telèfons intel·ligents d’uns voluntaris que es trobarien estratègicament situats a les parades del bus. L’objectiu teòric d’aquest desplegament tècnic i humà seria comprovar per via telemàtica que els nens no es desvien ni un metro del camí prefixat. Si el nen no fitxés quan toca fer-ho, els seus pares serien alertats tot seguit.

Què es busca amb aquests controls? Nens segurs i pares tranquils, això ens van dir. Sembla maco, oi? Doncs al meu entendre no ho és. És com si es volgués preparar mentalment la canalla per acostumar-la a l’estat policial que es trobaran quan siguin més grans i, llavors sí, estiguin permanentment controlats per “l’autoritat”. Aprofitaré per comentar que els ministros espanyols Fernández i Catalá pretenen controlar les nostres trucades telefòniques i comunicacions telemàtiques sense mandat judicial, i després encara tenen la barra de dir que Espanya és una democràcia consolidada. Doncs si això és democràcia... jo no dec ser gaire demòcrata.

No és cap secret que, al marge de les ideologies, el governant sempre vol tenir-ho tot sota control, i tot vol dir que també pretén tenir controlades les persones, els seus moviments i les seves comunicacions. Amb aquesta prova pilot que la consellera convergent ens va presentar molt cofoia, adreçada als nens i les seves famílies, s’està creuant una línia vermella. Intenten vendre’ns la moto de la seguretat infantil sabent que, presentant-ho d’aquesta manera, els pares, que no sempre tenen temps per rumiar-hi massa, difícilment s’hi mostraran en contra. Però no tot val. No val implantar un Big brother en versió infantil, en comptes de deixar en mans dels pares l’aprenentatge de les responsabilitats individuals dels seus fills.

Són els pares i no l’administració els que tenen el dret i l’obligació d’educar els seus fills per tal que, des de la llibertat, esdevinguin persones responsables per convenciment i no pel temor a les conseqüències de no utilitzar quan toca la targeta que controla els seus desplaçaments. Amb la implantació d’aquests controls s’estaria potenciant una societat de persones irresponsables, de persones immadures que no actuen per convenciment sinó per la por al càstig.

És això el què volem, un estat policial? Jo no, i no penso pas votar cap partit que per activa o per passiva doni suport a mesures com aquesta. Ho dic perquè va ser decebedor observar com els grups polítics de l’oposició (PP, PSC i ICV) no es mostressin radicalment en contra d’un disbarat com aquest, que a mi em recorda l’Europa de l’Est de fa un quart de segle. Cal denunciar que al nostre districte es pretén activar una mena d’Stasi en versió 2.0. És d’esperar que algú amb més sentit comú ordeni la paralització immediata de la mesura defensada per la consellera convergent.

Plenari de Sarrià: comentaris col·laterals (1/2)

Amb una assistència nombrosa de veïns dijous passat es va celebrar a Sarrià el Consell Plenari del Districte. Darrerament, si m’ho puc combinar, hi acostumo a anar; sempre s’aprenen coses. Aquests consells tenen la particularitat que el primer punt de l’ordre del dia són els precs i rocs, és a dir, es pretén que els veïns preguntin, felicitin, critiquin i/o comentin els temes ABANS de ser tractats pels regidors i consellers dels diferents grups polítics.

No és que això sigui criticable, però sembla estrany que no s’estableixi un torn de precs i rocs al final, és a dir, DESPRÉS d’escoltar les intervencions dels regidors i consellers. Potser pensen que d’aquesta manera s’estalvien crítiques, però semblen ignorar que si fan les coses bé tal vegada també rebrien alguna felicitació. Bé, el fet és que si vols comentar coses que se t’acudeixen durant la sessió només et queda l’opció d’exposar-les en el Consell següent, quan ja han perdut actualitat i ningú se’n recorda de res.

El Consell se celebra a la Sala de Plens de l’Ajuntament de Sarrià (a la foto). Cal no oblidar que fins fa relativament poc (1921) Sarrià era un municipi independent, i va ser annexionat a Barcelona amb l’oposició generalitzada del consistori i veïns del poble. A partir d’aquest fet històric potser és més fàcil entendre que de vegades les simpaties dels sarrianencs cap als governants de la plaça de Sant Jaume siguin més aviat escasses.

Presideix aquestes sessions el regidor popular Oscar Ramírez. És una persona intel·ligent, de tracte afable i educat, i sempre que toca -i dijous Ramírez va considerar que tornava a tocar- ens explica que ell sempre compleix la Constitución Española i les lleis que se’n deriven. I dit això va afegir no com altres, tot mirant-se de reüll el Regidor del Districte, convergent, assegut a la seva esquerra. El convergent Joan Puigdollers va fer un gest com de desgrat que de seguida va mutar a un mig somriure incòmode de complicitat, com volent dir ja sé perquè ho dius, això, però la cosa no va passar d’aquí.

I parlant de complir la llei, cal dir que a la Sala de Plens hi ha el retrat d’un rei espanyol que el dictador Franco ens va deixar en herència. Cal recordar, però, que el personatge que hi ha penjat a la sala de plens fa uns mesos va decidir jubilar-se anticipadament, i llavors un es pregunta on és la foto del seu successor, és a dir, la foto del nét polític del dictador, la que, segons la llei, hauria d’estar penjada a la sala. Estem davant, doncs, d’un clar incompliment de la llei que el president del districte tant diu defensar.

Cal dir, però, en favor de Ramírez, que sempre fa les seves intervencions en català, i diria que la majoria dels assistents ho agraeix. Però els consellers populares del districte acostumen a donar la nota i ens perpetren uns discursos forçadament bilingues i gairebé sempre llegits i, per tant, bastant pesats. Són unes intervencions amb més quota d’espanyol que de català, no fos cas que algun expert en percentatges lingüístics fes els càlculs i ho denunciés públicament. Ells saben, però, que aquestes excentricitats lingüístiques donen vots a Espanya. I sí, repeteixo, utilitzar la llengua espanyola en aquests actes en detriment de la llengua pròpia de Catalunya i, per tant, també la de Sarrià, molts ho considerem una excentricitat.

(La segona part es publicarà demà passat, amb aquest títol: Plenari de Sarrià: assaig d’estat policial?)

"El país ha canviat"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.680, del 28 de novembre de 2014.

***

El país ha canviat

Per poder entendre el creixent suport popular a la independència de Catalunya primer de tot s’ha de reconèixer que sociològicament el país ha canviat com un mitjó, i ho ha fet en relativament molt poc temps, menys de deu anys. El problema és, però, que no tothom està disposat a acceptar la nova realitat, i és a partir d’aquesta incomprensió que sorgeixen els problemes que se’ns presenten quan s’intenta trobar una sortida política raonable al contenciós polític, que no legal, que hi ha entre Catalunya i Espanya. A aquestes altures ningú amb uns mínims coneixements de la Catalunya actual entendria que no es preveiés l’exigència que els catalans puguin triar democràticament entre la independència i la continuïtat.

I tot i que pugui tenir les meves intuïcions no estic pas insinuant que la majoria dels catalans sigui necessàriament independentista. Ni ho sé jo ni ho sap ningú, i ni tan sols ho saben aquells que han optat per fer el ridícul més estrepitós atribuint-se les intencions polítiques dels abstencionistes. En democràcia qui no vota, no vota, i per resoldre el problema d’una manera definitiva s’ha de partir d’una premissa prèvia i ineludible, i és que els independentistes s’han de poder comptar, de forma democràtica i amb totes les garanties, i els que estan en contra d’una Catalunya independent, també. Fins que no se sàpiga quants són uns i quants els altres seguirem encallats, i això no és bo per a ningú.

Conec més d’un votant de tota la vida del PP que el 9-N no només va anar a votar sinó que, molt convençut, va optar pel “Sí-Sí”, contravenint per duplicat la doctrina dels populars. No tinc el costum de preguntar què vota la gent, i ignoro quina llista escolliran a les properes eleccions els que podríem perfectament anomenar com els nous independentistes, els quals, ens agradi o no, són la gran majoria. Però encara que hi ha qui diu que, en política, els extrems es toquen, per mi resulta molt simptomàtic que el 9-N alguns votants populars optessin pel “Sí-Sí”.

Casos com aquests són la constatació més evident del canvi sociològic que en els últims temps ha experimentat la societat catalana. Fer veure que aquí no ha passat res és amagar el cap sota l’ala, com si així els problemes deixessin d’existir de forma miraculosa. Per acabar, cal no perdre de vista que el fenomen independentista no ha sorgit per generació espontània sinó que s’ha anat consolidant a partir d’unes actituds i comportaments clarament anticatalans per part de les autoritats espanyoles.

Es pot criminalitzar el pensament?

Tota vegada que determinades religions, la catòlica per exemple, tenen el pecat de pensament perfectament tipificat, encara que potser no caldria vull aclarir que la pregunta del títol la plantejo en clau estrictament política. Fet aquest aclariment, plantejo tres preguntes. 1/ Es pot acceptar que en un context democràtic determinats pensaments puguin arribar a constituir delicte? 2/ En una democràcia sense adjectius, es poden condemnar judicialment simples opinions, expressades de paraula o per escrit? 3/ En definitiva, es pot criminalitzar el pensament?

Plantejaments com aquests potser a algú li podem semblar excessivament teòrics o, si més no, exagerats. Però els exposo perquè per a alguns que es consideren a sí mateixos els únics dipositaris de les essències pàtries, determinats pensaments pretenen associar-los a actes delictius. Dit d’una altra manera, hi ha persones que, si poguessin, estarien disposades a ficar els discrepants a la presó, és a dir, a fer desaparèixer de la vida pública les persones que no combreguen amb les seves idees polítiques, com si això fos Corea del Nord.

Però a Espanya, tot i que al codi penal no figura descrit amb aquestes paraules, el delicte de pensament existeix. Recordem el cas, per exemple, del polític basc Arnaldo Otegui, el qual té moltes possibilitats de ser elegit democràticament lehendakari quan les altes institucions de l’estat el deixin en llibertat. De moment, però, les autoritats espanyoles el mantenen tancat a la presó pel suposat delicte d’haver gosat expressar negre sobre blanc determinades idees poc grates al poder constituït. És només un exemple però n’hi ha d’altres de similars. Conclusió: ens volen fer creure que gaudim d’una democràcia consolidada quan episodis antidemocràtics com l'empresonament d'Otegui ens recorden que encara estem lluny d’aconseguir-la.

Els boicots cal rumiar-los bé

(Foto: eldiario.es)

L’empresa Freixenet ha complert cent anys. D’entrada, no tinc cap mena de dubte que toca felicitar-los. La majoria de les empreses no arriba al segle de vida així que, sempre que me’n trobo una, felicito molt sincerament als seus propietaris. Ara mateix me’n venen algunes altres al cap i des d’aquí també aprofito per felicitar-les, però en el cas de Freixenet ho faig encara amb més motiu perquè conec personalment el president de l’empresa (a la foto, amb el president Mas). Ara potser cal recordar una obvietat, i és que sense empreses no es crearien llocs de treball, i sense llocs de treball la gent es moriria de gana. Així que, sense cap mena de reserva mental, repeteixo: moltes felicitats, Freixenet, pels vostres primers cent anys de vida, i tant de bo en compliu molts més.

Freixenet ha fet un vídeo per celebrar el primer centenari, un vídeo que és l’anunci nadalenc d’aquest any. Haig de dir que l’anunci no em desagrada, i això potser sí que ja comença a ser una raresa perquè a mi els anuncis em fan més nosa que servei. De fet, sempre que puc me’ls estalvio. Però no ens despistem i anem al contingut de l’anunci, que aquest és el motiu del comentari d'avui. Centrem-nos, més concretament, en la part final del vídeo on es brinda “por los próximos cien años juntos”. Es veu que aquesta frase alguns se l’han agafat en un sentit polític que, amb tota franquesa, diria que està fora de lloc. Que no toca, vaja. Hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i aquesta n’és una més.

Fins i tot hi ha hagut una diputada de CiU del Parlament que, a partir d’aquesta lectura forçada del mot “juntos”, ha insinuat un boicot a Freixenet. Després la diputada s’ha mig disculpat, al meu entendre sense massa convicció, però el mal ja estava fet. Mireu, aquestes festes de Freixenet no en beuré ni una gota, com tampoc tastaré el Vichy Catalan ni la Coca-Cola, i és que de begudes amb bombolletes no me n’agrada cap. Però dit això, cal dir també que tenim uns representants polítics que no ens els mereixem, i massa sovint ens fan passar vergonya aliena. En determinades circumstàncies els boicots comercials poden arribar a ser molt útils, és clar que sí, però primer s’han de rumiar molt bé. La nostra diputada hauria d’haver fet cas a aquella màxima del president Tarradellas que deia que en política es pot fer de tot menys el ridícul.

Diuen que rectificar és de savis

(Foto: btv.cat)

Els lectors habituals d’El radar de Sarrià saben que una de les bèsties negres d’aquest blog és, per mèrits propis, el PP. Dels molts motius d’aquesta al meu entendre justificadíssima popularfòbia n’he anat parlant regularment al llarg dels anys així que ara, per no allargar-me, no els detallaré. Només que ens centrem en la perversa ideologia lingüística dels dirigents d’aquest partit observarem com, a mesura que passa el temps, el seu gens dissimulat intent de genocidi lingüístic en contra de la llengua catalana, en totes les seves modalitats, no només no s’apaivaga sinó que cada dia que passa va a més. Penso, per tant, que encara sóc massa tou i que em quedo curt en les meves crítiques. Però deixem-ho aquí, que el meu comentari d’avui no té com a objectiu criticar el PP sinó transmetre’ls-hi el meu agraïment per un fet puntual i molt agradable que s’ha produït darrerament.

Encara que ens estimaríem més que les persones no s’equivoquessin mai i no haguessin de rectificar, el fet és que tots ens equivoquem. I, de vegades, ens adonem de l’error i rectifiquem. Fins i tot hi ha qui diu que rectificar és de savis, però jo això ja no ho tinc tan clar. Sigui com sigui, la notícia és que una mala decisió del PP finalment s’ha deixat sense efecte, és a dir, que el PP s’ha desdit d’un compromís contret anteriorment. Cal reconèixer l’encert de la rectificació, i com que lo cortés no quita lo valiente avui, sense que serveixi de precedent, vull expressar el meu sincer agraïment al PP per haver canviat d’opinió sobre un assumpte que, des de feia uns mesos, preocupava als barcelonins en general i als sarrianencs en particular. Parlo, concretament, de la retirada del suport polític a la permuta del Parc de l’Oreneta, un pacte acordat entre l’empresa Núñez i Navarro i l’Ajuntament de Barcelona, amb el suport del PP.

La permuta, tècnicament impecable però ambientalment errònia, comptava inicialment amb l’acord de CiU i el PP, i amb aquest suport ja n’hi havia prou per tirar-la endavant. Excepte els socialistes, que es van abstenir (després de 32 anys seguits governant la ciutat i pactant amb NiN no deu ser fàcil canviar les inèrcies), la resta de partits amb representació al ple de l’ajuntament barceloní hi havia votat en contra. Però fa uns dies el PP va optar per retirar el suport a la permuta, i amb la seva inesperada decisió la construcció d’habitatges al Parc de l’Oreneta quedava sense el mínim suport requerit. CiU es va quedar en minoria i va haver de claudicar.

Cal recordar que el PP és el segon partit de Sarrià i, segurament, aquesta particularitat ha influït en la seva rectificació, de la mateixa manera que, sense cap mena de dubte, la pressió dels veïns canalitzada per la Plataforma Defensem el Parc de l’Oreneta ha estat decisiva. Segur que també hi ha influït l’entrada a la presó dels propietaris de l’empresa constructora beneficiària de la permuta, condemnats en ferm per la justícia per un delicte de suborn. I no cal dir que la proximitat de les eleccions municipals també hi deu haver tingut alguna cosa a veure. El fet és que el PP ha rectificat i molts ens n’alegrem.

Quan la metròpoli és feble

La frase sencera diu que “Quan la metròpoli és feble, cau”, i no és pas meva sinó de Jaime Domínguez Buj, cap de l’estat major de l’exèrcit espanyol (a la foto). Sense dir-ho expressament, que si ho fes potser seria considerat políticament incorrecte, el general espanyol ens ve a dir que Catalunya és una colònia del que ell anomena una metròpoli feble, és a dir, Espanya. Doncs bé, ni que sigui només per una vegada i sense que serveixi de precedent, estic molt d’acord amb la lectura que el general Domínguez fa de la situació actual.

Sí, tinc aquesta mateixa sensació, és a dir, no que Catalunya sigui una colònia, que tot i els vergonyosos tics colonials de les autoritats espanyoles sabem que, si més no formalment, no ho és, sinó que, des de la metròpoli, massa sovint tracten els catalans com si ho fos. També coincideixo amb el general espanyol quan insinua que Espanya està cada dia més feble, i només cal obrir el diari per adonar-se’n. Per això penso que ara, precisament ara, és quan no hem d'abaixar la guàrdia. Tenim una oportunitat d'or i s'ha d'aprofitar.

Així, quan Duran Lleida ens diu que “Catalunya mai no serà independent sense pactar amb Espanya”, sabent perfectament que no és veritat, i sabent tothom que Duran només busca allò de qui dia passa, any empeny, penso que li hem de respondre que Catalunya mai no serà independent si abans ho ha de pactar amb Espanya, i que Catalunya serà independent el dia que els catalans ho decideixen a les urnes. Així, doncs, no perdem més temps i, ara que la metròpoli és feble, aprofitem per fer el pas que ens falta per decidir democràticament el nostre futur.

Us presentem la fiscal Magaldi

Tot indica que la querella interposada per Espanya contra el president de Catalunya és un disbarat jurídic però, sense cap mena de dubte, és un gran disbarat polític, i no cal dedicar-se professionalment al dret o a la política per concloure que, en democràcia, querellar-se per posar urnes i paperetes a disposició dels ciutadans, per tal que puguin opinar, va també contra el sentit comú. I poca cosa més es pot dir de la querella en sí mateixa, així que aprofitaré per comentar aspectes secundaris d’aquest nou vodevil espanyol.

Dijous passat la fiscal en cap de Barcelona, Ana Magaldi, va convocar una roda de premsa sense preguntes per fer uns aclariments sobre les divergències sorgides entre els fiscals, així com sobre l’oportunitat o no de querellar-se contra el president de Catalunya. Però, repeteixo, no és l’objecte d’aquest article entrar en el fons de l’assumpte. Em limitaré a comentar un aspecte secundari com són les formes poc educades i autoritàries de la fiscal Magaldi. Vull destacar dos fets puntuals: que la fiscal no va admetre preguntes dels periodistes (no hagués calgut convocar-los, cursant una nota als mitjans de comunicació n’hi hagués hagut prou), i que d’utilitzar el català en un acte celebrat a Catalunya ni parlar-ne.

Aquesta fiscal, gironina, parla un català perfecte. Dijous ens ho va deixar clar amb les úniques paraules que va pronunciar en català a la roda de premsa: “Jo sé parlar català. Bon dia i bona tarda”. Això va ser tot, com si se’n burlés. Es veu que quan exerceix la seva tasca professional es nega a utilitzar-lo. Dijous passat hi va tornar i l’excusa, la pobra excusa que ens va donar una fiscal que té una fama ben merescuda de seca i fins i tot de malcarada, va ser que es negava a parlar en català com a cortesia cap els que no l’entenen. Per acabar-ho d’arrodonir va afegir que, com que a Catalunya tenim dues llengües oficials, ella optava per utilitzar-ne només una, com volent dir que d’aquesta manera ja cobria l’expedient. Aquí Magaldi també es va equivocar, que a Catalunya de llengües oficials no n’hi ha dues sinó tres.

El que no va dir la fiscal és que ella només utilitza, precisament, una llengua que, sent oficial, no és la llengua pròpia de Catalunya, que així es defineix el català en una llei orgànica espanyola anomenada Estatut d’Autonomia de Catalunya. Dit en altres paraules, a la seva manera la fiscal Magaldi pretenia deixar constància de la seva peculiar cortesia cap a unes persones que, per cert, ningú ens ha demostrat que no entenen el català, alhora que expressava el seu menyspreu cap a la llengua pròpia dels catalans. Aquesta és, dissortadament, una pràctica força habitual de molts funcionaris de l’administració pública espanyola, talment com si el territori del nord-est peninsular fos una colònia com ho era Cuba fins fa poc més d’un segle. I suposo que no cal recordar com va acabar lo de Cuba.

Mentre des d’instàncies oficials de l’estat espanyol la utilització del català només es valori en termes de cortesia o de manca de cortesia, a casa nostra el català seguirà sent una llengua perseguida, menystinguda, de segona i prescindible. I, segurament, més d’un n’estarà encantat, i més d’una també, però no ho admetran mai en públic perquè, si ho fessin, els seus caps els podrien picar el crostó. Des dels poders estatals es mostra indignació i sorpresa quan constaten que la deriva independentista de Catalunya resulta ja imparable, i només se’ls acut querellar-se quan veuen que cada dia som més els catalans que volem deixar enrere les repetides descortesies espanyoles vers Catalunya i els catalans. Una querella mai no aturarà la voluntat majoritària d’un poble, és a dir, el seu dret a opinar mitjançant urna i papereta. Però no és que no ho entenguin, és que no ho volen entendre, que és pitjor.

"Flam de la casa"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 6 del nº 1.678, del 14 de novembre de 2014.

***

Flam de la casa

Encara que no ho he comprovat intueixo que en el món endreçat (Europa, el Canadà, els Estats Units, el Japó, etc.) el sector alimentari deu ser dels més regulats que hi ha, fins al punt que, tot sovint, alguns tenim la sensació que patim un excés regulatori, que estem sotmesos a un intervencionisme excessiu. I parlo del sector alimentari entès en el sentit més ampli, és a dir, el que comprèn tota l’activitat econòmica que va des de la producció agropecuària (incloent, per exemple, les granges de gallines, el món del vi, la pesca i totes les industries i activitats relacionades), sense oblidar l’estricta normativa sobre envasament, transport i distribució, fins a tot allò que, com a consumidors finals, ens és més proper, com per exemple la regulació del sector de la restauració.

Vull suposar que tota aquesta normativa no és fruit del caprici dels poders públics, encarnats en els legisladors i els governants, ni tampoc dels funcionaris de les diverses administracions públiques que tenen l’obligació d’aplicar la normativa. M’agradaria creure que aquest intervencionisme és només el resultat d’una voluntat honesta de servei públic, és a dir, la de vetllar per la nostra seguretat alimentària i el benestar general dels ciutadans.

Ara situem-nos en un restaurant qualsevol a l’hora d’escollir les postres, quan llegim a la carta que tenen “flam de la casa”. Llavors molt sovint es produeix una situació que segur que també heu experimentat, quan es presenta la mestressa o l’encarregat i ens diu amb cara orgullosa de satisfacció que “el flam és de la casa, el fem nosaltres”. Com volent dir, o almenys així ho interpreto, que el seu flam és de la màxima garantia, donant a entendre que si el flam fos de la marca ics no oferiria tanta qualitat com el que ens estan oferint ells.

Doncs bé, sempre que em trobo en una situació com aquesta, i m’hi trobo sovint, em pregunto quin mecanisme mental fan servir els restauradors, cuiners i cambrers, per utilitzar com a únic argument de venda que el flam “és de la casa”. Perquè, fixeu-vos-hi bé, no et diuen que el sucre l’han anat a buscar a la quinta forca o que els ous són d’unes gallines del pagès del costat que no estan gens estressades, sinó que es limiten a argumentar-te que el flam “és de la casa”. Naturalment que només puc parlar per mi, però us puc ben assegurar que si el lloc on sóc no el conec ni en tinc referències prèvies, quan em diuen que el flam “és de la casa” ja sé del cert que, per si de cas, aquell dia no menjaré flam.

Podemos i jo

Sovint em pregunto quin recorregut pot tenir el partit polític espanyol Podemos i la seva marca catalana Podem, que no deixa de ser una simple franquícia amb la mateixa autonomia de funcionament que poden tenir altres franquícies polítiques catalanes com, per exemple, la dels populares; és a dir, cap ni una. Si en teniu dubtes només cal que feu una ullada a les webs de Podemos i del PP i ho veureu clar. Però dit això, no em sorprèn gens que sorgeixin ofertes polítiques alternatives fora del que en podríem dir el circuit polític tradicional. Tot plegat té bastant sentit. Veient com actuen els que Podemos anomena els partits de la casta, que són tots, no ens ha d’estranyar que sorgissin fa tres anys les mobilitzacions del 15-M i que, a partir d’aquells experiments assemblearis, ara aparegui una oferta política alternativa com Podemos. Per cert, el passat cap de setmana Podemos ha deixat de ser oficialment un partit assembleari per passar a ser un partit amb estructura jeràrquica i amb un líder únic al capdavant. El detall no és menor i cal deixar-ne deguda constància.

La gent n’està fins al capdamunt dels lladres i, molt especialment, dels lladres amb el barret de polític. La gent n’està fins al capdamunt dels que es fiquen a la butxaca diners públics que no els pertoquen, uns diners que són nostres i no pas un manà sense amo caigut graciosament del cel. La gent n’està fins al capdamunt dels que ens roben a plena llum del dia i, quan els enxampen, tenen les galtes d’intentar tapar el seu lladronici explicant uns sopars de duro que ningú amb dos dits de front es pot creure. La gent n’està fins al capdamunt dels polítics corruptes que cobren comissions sota mà a canvi de favors. La gent n’està fins al capdamunt de les empreses privades que paguen sota mà unes comissions informals als polítics, unes comissions que, per altra banda, no els costen ni un ral perquè afegeixen aquests imports al cost del producte o servei que facturen a les administracions públiques. Es miri com es miri sempre paga el poble.

M’imagino que tot això ho pot compartir molta gent, però jo no podria votar mai un partit com Podemos. I és que, especialment en economia, tinc per costum intentar tocar sempre de peus a terra. Podemos fa una sèrie de propostes molt atractives però que són totalment utòpiques, més que res perquè la festa que ens proposa Podemos s’ha de pagar, i escoltant els seus dirigents no queda gens clar d’on sortirien les misses. Fa pocs dies, preguntat pel programa econòmic de Podemos, un programa ara mateix inexistent, el seu secretari general, Pablo Iglesias, va contestar que estan a l’espera de rebre un important informe que els està elaborant l’economista Vicenç Navarro, un dels experts que els assessoren, per donar-li forma i fer-lo públic. Iglesias es va oblidar de dir, però, que les idees econòmiques neocomunistes d’aquest senyor han fracassat estrepitosament a tots els llocs on s’han intentat aplicar. El mur de Berlín i tot el que representava va caure fa un quart de segle, i a can Podemos sembla que encara no se n’hagin assabentat.

Barcelona i els seus governants

(Foto: Vilaweb)

Dijous passat em vaig queixar al regidor del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, un dels veterans de l’Ajuntament de Barcelona, per la seva manera rude de respondre les preguntes i queixes que rep dels ciutadans, fins al punt que massa sovint molts tenim la sensació que, quan no li agrada el que se li exposa, el regidor ens renya, com si la ciutat fos un parvulari. El regidor em va escoltar educadament i em va contestar que a la seva edat ja no canviaria la seva vehemència en la forma d’expressar-se, i jo li vaig respondre que, sent encara més gran que ell, cada dia estic disposat a aprendre coses noves i a canviar en tot allò que faci falta. I aquí va acabar la conversa però, repeteixo, cal aclarir que el regidor se suposa que està al servei del ciutadà, amb el sou perfectament assegurat cada final de mes, mentre que els ciutadans com jo ens hem de guanyar la vida tractant amb proveïdors i clients que tenen tota mena de tarannàs, i no ens podem pas permetre el luxe de menystenir-los ni engegar-los a dida a les primeres de canvi.

Dissabte, al Saló de Cent de l’ajuntament, vaig coincidir amb l’alcalde de Barcelona amb motiu de l’acte (a la foto) de lliurament dels Premis Josep Maria Batista i Roca, uns guardons que serveixen per premiar catalans i catalanòfils d’Europa, Amèrica, Àfrica, Austràlia i el Japó que fan i han fet una continuada projecció de la llengua i la cultura catalana. Jo hi era perquè una de les persones guardonades d’aquest any és familiar meva. Com a cloenda de l’acte, molt simpàtic i entranyable (a més d'un se li va escapar la llàgrima), l’alcalde Trias ens va perpetrar un discurs que m’atreviria a dir que no l'havia rumiat gaire. Ens va venir a dir que Barcelona és una smart city molt envejada arreu, que atrau talent de l’estranger i que hi vénen a treballar científics i emprenedors de tot el món. S’ha de dir també que l’alcalde va afegir, només de passada i com mig obligat per no obviar la realitat que l’envolta, que també hi ha barcelonins que han d’anar a guanyar-se les garrofes a l’estranger per manca d’oportunitats a casa seva. Jo, que no sóc polític ni aspiro a ser-ho, ho hagués explicat d’una altra manera: cada dia més catalans, molt ben preparats, han d’emigrar (i els premis que es donaven alguna cosa tenen a veure amb aquesta emigració) mentre que alguns estrangers privilegiats, molts menys, troben feina a Barcelona. És a dir, la trista realitat és que com que els catalans que han de marxar acostumen a ser els més ben preparats, el país es va empobrint. No entendre que aquest és el principal problema migratori a què ens enfrontem és no entendre res. Dit d'una altra manera, les importacions no compensen ni de lluny les exportacions, i disculpeu-me que utilitzi un llenguatge excessivament mercantil.

S’acosten eleccions i molts polítics, potser un pèl nerviosos per no tenir gens assegurada la seva reelecció, comencen a dir coses que no toquen. Uns diuen sense posar-se vermells que ja no canviaran, com si l’edat fos un impediment per fer-ho. L’alcalde ens explica el conte de fades d’una ciutat meravellosa i plena d’estrangers que han vingut a treballar a Barcelona, i ho fa aprofitant un acte que premia no els forans que han trobat oportunitats professionals a casa nostra sinó aquells que, per triomfar, han hagut de deixar Barcelona per instal·lar-se a l’estranger. Intento posar sobre la taula dues realitats, dos mons cada dia més allunyats un de l'altre: el dels governants que massa sovint sembla que no toquin de peus a terra, i el dels ciutadans que els paguem generosament el sou. Arribats a aquest punt tampoc ens ha d’estranyar que fenòmens com Podemos tinguin les altes perspectives electorals que les enquestes ens anuncien. El proper mes de maig en tindrem el primer tastet, i això ho diu un que, precisament, si a algú no votarà és a Podemos. Però aquest és un debat que deixarem per més endavant.

Es pot discrepar?

Qualsevol persona amb dos dits de front i que tingui una mínima exigència democràtica té molt clara quina és la única resposta a la pregunta del títol d’aquest article. Òbviament la resposta és un “sí” sense matisos. És clar que es pot discrepar, fins i tot els governants espanyols, siguin del partit que siguin, poden admetre el dret teòric dels catalans a la discrepància. Fins aquí, doncs, tothom d’acord, la teoria tots la tenim clara.

Arribats a aquest punt, però, un es pot plantejar, i jo m’ho pregunto des de fa molts anys, quin camí tenim els catalans per poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. I aquí ja xoquem amb la visió tancada dels governants espanyols, que només són capaços de repetir-nos aquella cançoneta que diu modifiqueu la constitució, si podeu, sabent, com sap tothom, que això MAI ho podrem fer. I MAI vol dir MAI.

Com que només som una cinquena part dels espanyols la constitució no la podrem modificar MAI ja que, per modificar-la, es necessita disposar d’una majoria parlamentària a Madrid que els catalans MAI assolirem. Per tant no cal donar-hi més voltes, el camí constitucional està cent per cent blindat. Se n’han de buscar d’altres i aquests passen, necessàriament, per desobeir la constitució. I en això estem, buscant la via de poder exercir a la pràctica el nostre dret legítim i democràtic a la discrepància. Si els catalans ens creiem aquest dret no tinc cap dubte que ens en sortirem.

L’últim assaig

(Foto: ara.cat)

Diumenge, pel fet de participar en un assaig simpàtic en forma de votació declarada il·legal per Madrid, els milions de catalans que vam anar a votar potser vam incórrer en alguna il·legalitat. El full de ruta que sempre defenso per a la via catalana cap a la independència passa, necessàriament, en algun moment o altre del procés, per desobeir alguna llei espanyola. I això serà així no pas pel caprici d’uns quants sinó perquè Espanya no deixarà cap més opció per mirar de tirar endavant un projecte polític il·lusionant defensat per una bona part dels catalans, segurament majoritària tot i que, per saber-ho del cert, primer s’haurà de votar. Dit això, pensar que el referèndum vinculant pugui ser acordat amb Espanya és tan legítim com utòpic i, naturalment, l’haurem de tirar endavant sense el permís espanyol.

Que diumenge molts catalans, prescindint de les amenaces i dels discursos de la por, optessin per desobeir les institucions de l’estat espanyol pel fet d’utilitzar una eina tan perillosa com és una papereta de vot, té molta més importància de la que a primera vista pot semblar. Diumenge van quedar clares dues coses: que la democràcia popular es va acabar imposant i que la batalla de la por l’ha perdut Espanya. Quan ETA encara matava se’ns deia que con violencia nada se puede obtener, pero sin violencia todo es posible. Però com que tots sabem que aquella afirmació era una enganyifa, diumenge molts catalans vam optar per tirar pel dret, al marge dels permisos. En una societat democràtica per votar no s’ha de demanar permís. I parlo només del fet de votar, no dels efectes legals i/o polítics d’una votació.

Resumint, deixant al marge els percentatges obtinguts per les diferents opcions (“SÍ-SÍ”, “SÍ-NO”, “NO” i blanc/nul), per altra banda bastant previsibles, al meu entendre el més important de diumenge és que, com que s’ha perdut la por, molta gent va sortir al carrer a participar en un assaig festiu com a preparació del referèndum vinculant que més d’hora que tard s’haurà de convocar. Per acabar, a aquells que diuen que la participació electoral de diumenge de només un terç del cens és poc representativa, els recordo que Rajoy, amb un suport electoral del 32 per cent del cens, governa Espanya amb majoria absoluta.

"Xenofòbia a Igualada?"

El meu article de La Veu de l'Anoia. En la versió paper el trobareu a la pàgina 7 del nº 1.676, del 31 d'octubre de 2014.

***

Xenofòbia a Igualada?

L’existència de polítics xenòfobs elegits democràticament pels ciutadans és una altra constatació que vivim en una societat malalta. Robert Hernando és el secretari general del partit xenòfob Plataforma per Catalunya i, gràcies als 924 igualadins que l’any 2011 el van votar, és també l’únic regidor que té aquest partit a l’Ajuntament d’Igualada. Per als igualadins contraris a la xenofòbia, que són la gran majoria, Hernando és la taca del consistori igualadí. Ara ha anunciat que el proper mes de maig es tornarà a presentar a les eleccions.

Si us mireu una mica el seu blog (no us en facilito l’enllaç perquè no li vull fer propaganda) en tindreu prou per adonar-vos de la baixa categoria intel·lectual i moral del personatge. Un detall molt lamentable de la seva biografia política resulta força significatiu del seu tarannà. El partit PxC va organitzar fa uns mesos una recollida d’aliments per a la gent necessitada d’Igualada, especificant que només eren “pels necessitats de casa”, que és l’eufemisme fàcil que utilitzen els xenòfobs per evitar parlar dels estrangers en general i dels negres, magribins i sud-americans en particular. Hernando, però, es va trobar amb una sorpresa que no s’esperava. Unes senyores magribines van reaccionar a la clara provocació del regidor xenòfob amb una combinació d’intel·ligència i sentit de l’humor, unes qualitats que, pel que sembla, Hernando no deu conrear gaire. Així, les senyores, amb el tradicional vel i tot, van decidir anar al punt de recollida indicat per PxC a fer les seves aportacions d’aliments “pels necessitats de casa”. Evidentment Hernando això no s’ho esperava, i no se li va acudir res millor que oferir talls de pernill als donants d’aliments sabent que els magribins, normalment, el pernil no el tasten. Les senyores magribines, però, no van caure en la nova provocació del regidor i es van limitar a fer les seves aportacions alimentàries amb un somriure als llavis, tot rebutjant, naturalment, el pernil que els oferia el regidor xenòfob.

És només un exemple que mostra el nivell del personatge. Al meu entendre, amb la seva presència al consistori igualadí Hernando malmet la imatge amable que es vol donar de la ciutat. Al maig els igualadins decidiran consolidar o rebutjar la presència de PxC al consistori igualadí, i és d’esperar que sabran prendre la millor decisió per a la ciutat. De retruc decidiran també si consoliden el nom d’Igualada en la vergonyosa llista d’ajuntaments catalans que tenen regidors xenòfobs o si l’eliminen.

Murs més alts han caigut

Avui els catalans estem cridats a votar, i tot i ser perfectament conscient que la votació per triar entre marxar d’Espanya o quedar-nos no és pas aquesta d’avui, hi penso participar. Estem en un procés polític tan llarg i pesat com il·lusionant, i mentre hi siguem s’han de jugar totes les cartes. La d’avui n’és una més, i tothom sap que no tindrà cap conseqüència legal. Però segur que tindrà conseqüències polítiques. El d’avui és un pas més, i més d’hora que tard, si es demostra/quan es demostri democràticament que la majoria de catalans és favorable a la independència de Catalunya, serà el moment de la caiguda del mur mental que als catalans ens impedeix ser lliures. Llavors podrem decidir pel nostre compte i això vol dir que, quan ens equivoquem, ens equivocarem nosaltres solets, i ja no podrem donar la culpa al veí. Però sóc raonablement optimista i penso que l’encertarem més que l’errarem.

Murs molt més alts han caigut i tampoc semblava que fos possible. Avui fa un quart de segle de la caiguda del mur de Berlín. El 9 de novembre del 1989 es va començar a enderrocar el que era conegut arreu del món com el mur de la vergonya o el teló d’acer. Tot el que aquell immens disbarat representava es va anar enfonsant com un castell de naips. El comunisme governant durant dècades es va anar desfent com un terròs de sucre, i avui al món ja no en queda pràcticament res. Bé, sí, queden les relíquies de Cuba i Corea del Nord, però això ho deuen haver deixat perquè ningú mai més tingui la temptació de tornar-ho a provar. La caiguda del comunisme ha estat sense cap mena de dubte, almenys per mi, la notícia més impactant de la segona meitat del segle XX.

Per la meva feina he tingut ocasió de veure món i tractar amb gent dels cinc continents. Doncs bé, no he trobat mai ningú que, havent experimentat el comunisme de primera mà, me’l defensés. Aneu a Cuba i parleu amb la gent que hi viu, i ja veureu què us diran. Aneu a l’Europa de l’Est i pregunteu a la gent gran (els joves no ho han viscut) si voldrien tornar al sistema anterior. Feu-ho, feu-ho! Que al món queden alguns defensors d’aquell sistema? I tant que sí, jo mateix en conec més d’un, i al Parlament en tenim alguns representants. Però no conec cap dels actuals defensors del comunisme que l’hagi viscut des de dins. El paper ho aguanta tot, però el problema es presenta quan s’han de posar en pràctica determinades teories polítiques.

Un cop escrit aquest article he recordat que fa cinc anys, en commemoració dels vint anys de la caiguda del mur, en vaig publicar un altre. Ara l’he rellegit i veig que s’assembla el d’avui. El fet evident és que els murs, físics i mentals, no són eterns, especialment si hi ha una voluntat majoritària per enderrocar-los. El mur físic de Berlín, que servia per impedir marxar, també semblava molt sòlid. Va acabar caient. El mur mental que encara patim a Catalunya serveix pel mateix, per impedir que els catalans s’independitzin d’Espanya. Ara bé, tan aviat es demostri mitjançant una votació seriosa que els catalans volen enderrocar-lo, no tinc el més mínim dubte que acabarà caient. Com el de Berlín.

El vot “SÍ-NO”

Cal que no ens fem trampes al solitari sobre el veritable sentit del vot de diumenge. Diumenge hi ha convocada una votació, o costellada, o botifarrada, o procés de participació, o com li vulguem dir. Tots sabem, però, que per més alta que sigui la participació i sigui quin sigui el resultat de la votació, l’acte de diumenge no servirà per proclamar la independència de Catalunya. L’acte de diumenge només és un peatge més que se’ns fa passar en aquest viacrucis laic que ens imposa la nostra respectada metròpoli, Espanya. Respectada, sí, perquè al marge de les vicissituds polítiques que estem passant, els veïns s’han de respectar sempre, i entre aquests veïns hi ha, naturalment, Espanya, és a dir, el poble espanyol, que no el govern espanyol. Res a veure els pobles amb els seus governants. Però, aclarit això, a dia d’avui d’opcions reals els catalans només en tenim dues: “sí a la independència de Catalunya” i “no a la independència de Catalunya”. És a dir, o marxem o ens quedem, i tant en un cas com en l’altre haurem d’acceptar totes les conseqüències de la nostra decisió, les positives i, naturalment, també les negatives.

El vot intermedi “SÍ-NO” és una estranya martingala que els polítics es van haver d’inventar, de pressa i corrents, per tal d’evitar la rebequeria de dues persones que potser es pensen que són més del que en realitat representen: Joan Herrera, representant dels neocomunistes, i Josep Antoni Duran, representant dels democratacristians. Sembla ser, i dic sembla ser perquè jo no hi era, que si no s’hagués inclòs aquesta ficció o alternativa-trampa del “SÍ-NO”, tant l’un com l’altre s’haguessin desvinculat d’una votació que sempre els ha fet més nosa que servei. Sigui com sigui, l’engany del “SÍ-NO” no passarà pas a la història de Catalunya. De fet, a partir de diumenge al vespre l’engany quedarà oblidat. El vot “SÍ-NO” és el vot gens compromès del sí però no i/o del no però sí. És el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “NO” i, potser també, el vot del poruc que no s’atreveix a votar que “SÍ”. Però tots sabem que optar pel “SÍ-NO” representa optar per una cosa ara per ara del tot inexistent. El vot del “SÍ-NO” només es podria entendre si hi hagués una oferta en ferm sobre la taula provinent de l’altra part, Espanya, però ni hi és ni se l’espera. I si un dia s’arribés a concretar, ja serà massa tard.

Nervis, crispació, violència

Tot i els innumerables entrebancs que ens estan posant, a mesura que va avançant el procés català cap a la independència hi ha molta gent, a Espanya però també a Catalunya, que es va posant nerviosa per moments. Hi ha una crispació creixent. Però té tot el sentit que sigui així, els catalans ens hi juguem molt, perquè no només ens hi juguem el nostre futur sinó també el benestar dels nostres descendents, de les futures generacions de catalans. I d’això, tant els partidaris del “sí” com els del “no” en som perfectament conscients. Per altra banda, tant els partidaris del “no” com els del “sí” estem convençuts que les posicions que uns i altres defensem, tot i ser radicalment oposades, són les millors pels catalans.

A dia d’avui ningú disposa d’un ordinador prou potent i intel·ligent (suposant que els ordinadors siguin intel·ligents, que això ja seria tot un altre debat) que ens pugui demostrar quina serà la nostra situació d’aquí a, posem per cas, deu anys, en el cas que surti guanyadora una opció o l’altra. I com que no tenim la bola de vidre per veure el futur, uns i altres ens hem de basar en les opinions dels especialistes de cada sector. Així, si centrem el debat en l’àmbit econòmic, que no és pas l’únic ni molt menys, uns confien en economistes del tipus Gonzalo Bernardos i altres en economistes del tipus Xavier Sala i Martin, i els catalans hem de triar quins professionals ens mereixen més confiança i credibilitat. I tot i això, ningú ens pot garantir que la nostra aposta serà la millor.

Però permeteu-me que torni a l’origen d’aquest comentari, és a dir, els nervis, la crispació i la violència física que alguns auguren que hi haurà. Els catalans som uns privilegiats, tenim la gran sort que Catalunya pertany a l’Europa més endreçada, i això exclou determinats comportaments violents per part dels poders públics. Estic convençut, per tant, que de violència física no n’hi haurà, i aquells que voldrien que aquest procés esdevingués violent es quedaran amb les ganes. Aquells que voldrien veure els tancs al carrer atacant les nostres institucions democràtiques estaran de pega. Ignoro qui és l’autor del vídeo-ficció que mostra un tanc atacant l’Ajuntament d’Igualada i, per tant, no el puc felicitar; s'ha de reconèixer que resulta molt impactant. Però, dit això, repeteixo, Catalunya pertany a l’Europa endreçada, i de violència no n’hi haurà.

Una transició gens exemplar

Com que Xile no gosava fer-ho, fa uns anys Espanya va ordenar la detenció a Londres del dictador xilè Pinochet, que es passejava impunement per tot el món sense que ningú li demanés responsabilitats pels seus crims d’estat. Ara, com que Espanya tampoc s’hi atreveix, la jutgessa argentina María Servini ha ordenat la detenció d’una vintena d’espanyols molt significats durant el franquisme, entre els quals hi ha dos ministres de la dictadura, Martín Villa, ben conegut a Barcelona, i Utrera Molina, ben conegut, molt especialment, pel seu gendre, l’exministre Gallardón. El món és petit, i a Madrid ara manen els fills i els nets dels que governaven sota les ordres del dictador Franco. Ep, no estic dient que el fill sigui responsable del que ha fet el pare, només deixo constància d’un fet incontrovertible: els cognoms dels que ens governen es van repetint.

Sóc realista i m’estranyaria molt que l’ordre internacional de la jutgessa argentina serveixi per depurar les responsabilitats d’aquests individus per la seva relació amb els crims comesos durant la dictadura franquista. Però almenys serveix per constatar, una vegada més, que la transició del franquisme a aquesta mena de neofranquisme que patim ara no es va fer tan bé com alguns, interessadament, sempre ens han volgut fer creure. I la prova més emblemàtica és la figura del cap d’estat que ens va imposar Franco com el seu successor, sense que ningú gosés objectar la voluntat del dictador.

Per què insisteixo sempre en criticar la transició política espanyola? Posaré més exemples. A la mort de Franco van seguir els mateixos policies que es dedicaven a torturar i maltractar els detinguts, i alguns van continuar fent-ho. A la mort de Franco van seguir els mateixos jutges que durant el franquisme condemnaven a penes de presó per simples delictes d’opinió. I parlava abans del neofranquisme actual perquè el dictador fa quasi quatre dècades que és mort i Espanya encara té empresonat el senyor Arnaldo Otegui per un delicte d’opinió, una figura legal que no existeix en democràcia. Es miri com es miri és un fet vergonyós. A la mort de Franco van seguir, en definitiva, els mateixos tribunals de la dictadura tot i que, per dissimular una mica, el temut TOP (Tribunal de Orden Público) es va rebatejar com a Audiencia Nacional, però amb les mateixes funcions i similar tarannà dels seus actuals titulars. Per totes aquestes coses i moltes més penso que la transició política espanyola no va ser gens exemplar.

Estic a punt de declarar-me insubmís

(Dibuix: El País)

Els que em llegiu regularment ja sabeu que més aviat tinc pressa, i que trobo que no porta enlloc anar allargant sine die el procés cap a la independència de Catalunya. Segueixo pensant que el simulacre del 9 de Novembre ens el podríem perfectament estalviar. Hagués preferit que el president Mas hagués convocat eleccions autonòmiques com més aviat millor, i que els partits favorables a la independència de Catalunya les convertissin en eleccions plebiscitàries. Aquest era i segueix sent el meu full de ruta particular, i així ho he anat explicant aquí i allà.

De fet, no tenia gaire decidida la meva participació en el simulacre de diumenge que ve. Però els meus dubtes es van esvair divendres, quan vaig veure que el Consejo de Ministros d’Espanya havia decidit impugnar el nostre “procés de participació ciutadana” davant dels seus tribunals. Dels seus, sí, perquè com que a Espanya no hi ha separació de poders, el TC és una branca més del partit que governa, i tot queda a casa. Però ara ja tinc perfectament decidit que diumenge aniré a votar als Salesians de Sarrià, que és el lloc que m’han assignat.

Així que, Ministro Fernández, sàpigues que encara que ens ho prohibiu, diumenge em declararé insubmís i aniré a dipositar la meva papereta juntament amb els meus veïns, amics i familiars, alguns vinguts expressament de l’estranger. T’ho dic per si ens vols enviar per comprovar-ho els teus atrafegats empleats del CNI que tenen residència temporal a Capità Arenas cantonada Diagonal, baixant a l’esquerra, vorera de muntanya. Saps tan bé com jo que la majoria dels catalans ja no tenim por.

Persones honorables, persones amb conviccions

Com a mostra del seu desacord amb la política cultural del Gobierno de España, el músic Jordi Savall (Igualada, 1941) ha enviat una carta, dura i contundent però, alhora, molt educada, al ministre espanyol de cultura, José Ignacio Wert, en la que li comunica la renuncia al Premio Nacional de Música 2014 que li ha concedit el Ministerio de Cultura, dotat amb 30.000 euros.

Savall no és el primer ciutadà català que per les seves conviccions profundes opta per renunciar a un Premio Nacional espanyol; n’hi ha hagut d’altres que ho han fet abans, i tots em mereixen un gran respecte. Potser perquè no abunden massa, valoro molt les persones amb conviccions profundes que, per defensar-les, són capaces d’enfrontar-se als poders establerts. Si fos igualadí, que no en sóc però com si ho fos, avui estaria orgullós de ser de la mateixa ciutat que Jordi Savall. Més savalls és el que necessita aquest país!

Salvant totes les distàncies i sent un cas molt diferent, el jutge Santiago Vidal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954) és una altre persona honorable, una persona amb conviccions (“em poden prendre la feina, però no la dignitat”). Ara mateix s’està jugant la continuïtat de la seva carrera judicial per defensar la seva dignitat i la seva llibertat, i espero que se’n surti amb el mínim cost personal possible. Aquesta és la mena de persones que, amb seus exemples i testimonis, mantenen alta la dignitat d’un poble. Aquesta és la mena de persones que es mereixen tot el meu respecte.

La por cal superar-la

Joshua Wong, un hongkonguès de 18 anys, és el líder de les protestes estudiantils que des de fa algunes setmanes tenen lloc a Hong-Kong. Els estudiants es manifesten en contra del plans del govern comunista de Pequin, que té la pretensió de controlar políticament l’excolònia britànica més enllà del que estableix el tractat signat fa tres dècades entre el Regne Unit i la Xina. Per no repetir-me, trobareu més detalls a l’article de La Veu de l’Anoia que m’han publicat recentment.

Acceptant les distàncies geogràfiques, polítiques i de tota mena existents entre Hong-Kong i Catalunya hi ha, però, una certa similitud entre la situació actual de Hong-Kong respecte la Xina i la de Catalunya respecte Espanya. Amb totes les matisacions que calguin, no deixen de ser dos territoris sotmesos que se senten maltractats per les seves respectives metròpolis. Els governants xinesos amenacen els hongkonguesos si no deixen de protestar, de la mateixa manera que els governants espanyols amenacen els catalans si no fan bondat. La seva bondat, és clar, que no necessàriament és la que ens convé a nosaltres.

Però quan un sap que té raó, i tant els estudiants hongkonguesos com la majoria dels catalans estem convençuts de tenir-la, no s’ha de tenir por de les amenaces i, si se’n té, la por cal superar-la. En aquest sentit Wong, l'estudiant que ha demostrat repetidament que no té por, va pronunciar una frase que ho resumeix tot: "La gent no hauria de tenir por del seu govern, sinó que és el govern qui hauria de tenir por de la seva gent".

Ens estan robant!

(Dibuix: rac105)

Avui faré unes reflexions sobre les nostres finances particulars i segurament, cadascú des de la seva realitat individual i amb tots els matisos que calguin, arribarem a la conclusió que més o menys tots tenim un sentiment similar. Personalment els calés no m’han sobrat mai. Vaig fent. Podríem dir que sempre he anat més aviat escàs que sobrer, però tampoc aspiro a incorporar-me a la llista Forbes ni a figurar, quan em mori, entre els rics del cementiri. Ara bé, els pocs diners que tinc em cabreja molt que, amb una aparent impunitat i a plena llum del dia, me’ls vulguin robar. Amb els diners que m’administro jo per sort no m’han encolomat mai productes financers miraculosos (primes úniques, participacions preferents, etc.), potser perquè sempre he tingut una tendència molt conservadora a allunyar-me de les ofertes que considero massa llamineres respecte el rendiment promig del mercat. Els miracles, també els financers, només a Lourdes. Això sí, alguna vegada he patit de valent a la borsa, però això és cent per cent responsabilitat meva. Si et fiques en una operació de risc, i la borsa evidentment ho és, ja saps a que t’exposes.

Ara bé, tots tenim una part important dels nostres diners dipositats a les diverses administracions que ens governen: ajuntament, consell comarcal, diputació, Generalitat, estat i Unió Europea. En aquests llocs hi tenim una sèrie de polítics i funcionaris que, almenys en teoria, estan al nostre servei i vetllen pels nostres interessos. Aquests personatges ens administren uns diners que són tan nostres com els que tenim dipositats als nostres comptes corrents o a la llibreta de laCaixa. Si volem dir-ne diners públics cap problema, però no perdem mai de vista que els diners públics són diners nostres. Per això em fot molt que em comptes de utilitzar-los per allò que se suposa que s’han d’utilitzar (pagar sous dignes als funcionaris, garantir determinats serveis socials, fer carreteres, escoles i hospitals, etc.) quatre desgraciats se’ls fiquin a la butxaca a plena llum del dia. Tots aquests escàndols que estan sortint a la llum últimament tenen sempre la mateixa base: uns lladregots, normalment ben vestits i encorbatats que, des de les seves atalaies polítiques, es dediquen a robar diner públic impunement, és a dir, a robar-nos a nosaltres. Jo ja n’estic molt tip i penso que comença a ser l’hora de dir prou, però això no sé ben bé com s'hauria de fer. Els moviments polítics del tipus Podemos/Podem i l'assemblearisme en general no m'acaben de fer el pes.