Militar té un preu

(Article original publicat el 18/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1996, pàg. 2)

No m’agraden les disciplines, i menys les de partit. Mai he militat en un partit polític. Les meves referències són, per tant, indirectes. Són les experiències de persones conegudes que han optat per defensar les seves idees des de dins dels partits. Però sent una opció molt respectable, no ha sigut mai la meva. Considero que puc defensar millor les meves idees mantenint la meva llibertat individual sense la contrapartida dels peatges que comporta qualsevol militància. Això sí, tinc amics i coneguts a gairebé tots els partits polítics, i la meva experiència em diu que, respectant les idees polítiques de cadascú, es pot mantenir una relació cordial amb gairebé tothom, tant si milites com si t’ho mires des de fora.

He tingut algunes enganxades amables amb persones de l’entorn convergent, militants de les diverses formacions que han anat sorgint a partir de la confessió de Jordi Pujol de fa uns anys; allò de la deixa del seu pare. Amb gent de més a la dreta i unionista, populares i ciudadanos, hi ha poc espai per al debat, ja que la distància que ens separa en termes nacionals és sideral. Amb els socialistes em passa el mateix, i més des que, als efectes pràctics, van optar per ser una franquícia més del PSOE. Amb l’entorn d’Esquerra hi tinc un bon tracte, ja que, en general, les persones que m’he trobat saben escoltar a qui no comparteix les seves idees. Amb els comunistes, que inclou tots els grups i grupets d’aquesta ideologia, sempre hi he discrepat, i acostumen a callar quan els pregunto què han fet de bo en els països on han governat (URSS i l’Europa de l’Est, Corea del Nord, Cuba, etc.).

Tenim també les plataformes ciutadanes reivindicatives que reben suport dels partits. El lobby ciclista, per exemple. Aquesta eina de pressió ha anat deixant d’interessar-me a mesura que s’ha anat convertint en una mena de religió laica d’obligat compliment. Així, davant les crítiques a determinades mesures de l’urbanisme tàctic barceloní que els ciclistes defensen a capa i espasa, la seva reacció sempre ha estat més ideològica (cotxes = caca) que argumentada amb dades; en altres paraules, no accepten la discrepància. Un cas similar és el lobby okupa, que no pot beneir ningú que, com jo, defensi el dret a la propietat privada, una de les bases de la convivència ciutadana. En definitiva, no m’interessen les organitzacions que no accepten la llibertat de criticar determinades decisions de les seves cúpules dirigents, i per això no milito. Militar té un preu que no estic disposat a pagar.

El mal periodisme

(Article original publicat el 4/12/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1994, pàg. 2)

Hi ha qui es dedica a espiar, i no fa falta que l’espia pertany al món policial tot i que, de manera directa o indirecta, la majoria dels espies en formen part. Ens trobem també amb espies que es dediquen a vendre informació obtinguda de manera il·legal a periodistes sense escrúpols. I a partir d’aquí podem deduir que, en aquest mercat, hi ha mals periodistes que en la seva tasca professional estan disposats a utilitzar aquesta informació i, també, a fer xantatges particulars a canvi d’alguna contrapartida. I tot i que aquesta mala praxi ha existit sempre, sembla que ara és més habitual que abans. Segur que tots tenim al cap personatges coneguts i mitjans de comunicació que sovintegen aquestes clavegueres.

A partir d’aquesta realitat sorgeix el debat ètic. Per una banda, ens trobem que l’obligació d’un periodista és publicar tot allò que passa i, especialment, tot allò que alguns no volen que es faci públic. Però les fronteres ètiques del món policial i de determinats perfils de periodista tot sovint no estan ben delimitades. Deixarem, però, de banda la primera baula de la cadena, per òbvia, és a dir, els personatges que ens espien il·legalment i després treuen al mercat els fruits de les seves malifetes. La seva actuació és mereixedora de tots els retrets socials, i seria molt d’agrair que en casos evidents de males pràctiques delictives la judicatura també hi digués la seva.

Centrem-nos, doncs, en els compradors del material informatiu obtingut de manera il·legal. Estic pensant en els individus que, amb carnet de periodista o sense, estan disposats a prescindir de qualsevol norma ètica en el desenvolupament de la seva tasca professional. Són persones socialment menyspreables, i seria desitjable que ningú consumís el seu producte. Si tothom fos conscient que també forma part del delicte consumir productes obtinguts mitjançant la via de la delinqüència, el problema potser deixaria d’existir.

Però tal com estan les coses tot indica que això no passarà. Així, alguns periodistes seguiran comprant informació obtinguda de manera delictiva, i alguns ciutadans seguiran consumint el producte final, segurament sense ni tan sols fer-se el plantejament ètic d’estar col·laborant en un delicte. Alguns policies corruptes seguiran actuant com fins ara, i alguns jutges i fiscals, coneixedors d’aquestes males pràctiques, faran com si sentissin ploure. La combinació de tots aquests factors és força decebedora, però cal ser-ne conscients i no subestimar un problema que ens afecta a tots.

Operació Volkhov

(Article original publicat el 20/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1992, pàg. 2)

La Guardia Civil espanyola i els diferents serveis secrets estatals han espiat i punxat telèfons, webs, cases particulars, vehicles, etc., a la recerca d’algun fet delictiu que ni ells mateixos saben en què consisteix. D’aquesta perversa actuació policial se’n diu fer investigació prospectiva, una pràctica que en democràcia està, naturalment, prohibida. Busquen aquí i allà no un fet concret sinó a veure què hi troben que pugui perjudicar a les persones espiades. Quan no hi troben res, s’inventen un relat copiant i enganxant una mica d’aquí i una mica d’allà, i si convé hi afegeixen algun extra de collita pròpia. Després fan un informe que a primera vista pugui semblar seriós i busquen la complicitat d’un jutge que els hi compri el producte. Quan el troben, cosa que a Espanya passa molt sovint, avisen als mitjans de comunicació amics que tal dia a tal hora es faran detencions aquí i allà, de manera que tenen les portades dels mitjans reservades per donar la màxima cobertura periodística a aquests excessos policials.

A l’antiga Alemanya de l’Est —cínicament batejada com a “república democràtica”— coses d’aquestes passaven tot sovint; una gran pel·lícula anomenada “La vida dels altres” ho explica molt bé. Però que aquesta manera de fer passi en un règim comunista tampoc ha de sorprendre, els comunistes ho porten en el seu ADN. Ara bé, que passi a Espanya? No ens diuen que és una gran democràcia? Doncs bé, això va passar fa tres setmanes a diverses localitats catalanes, Igualada inclosa. Quan el dia D a l’hora H la Guardia Civil es va presentar per efectuar detencions i escorcollar domicilis, tota la premsa amiga ja hi era per donar la cobertura mediàtica que buscaven les autoritats. Els detinguts van pagar, doncs, la pena de telenotícies, van sortir a tots els mitjans de comunicació, els van tenir engarjolats al calabós un parell de dies, i finalment els van portar a declarar davant del jutge. Exercint el seu dret, la majoria dels detinguts es van negar a declarar i poca estona després van ser posats en llibertat sense que ni tan sols se’ls retirés el passaport.

Però la pena de telenotícies i de telediari ja l’han pagat, i sempre hi haurà aquella genteta que pensarà que si els han detingut “alguna cosa hauran fet”. No sabem com acabarà aquesta història, batejada, per cert, com a Operació Volkhov per afegir escarni als fets, amb les connotacions feixistes que té aquest nom. Però, de moment, les vint-i-una persones perjudicades ja han pagat un peatge mediàtic totalment injust.

Totalitarismes

(Article original publicat el 6/11/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1990, pàg. 2)

Es defineix el totalitarisme com el “règim polític que exerceix una forta intervenció en tots els ordres de la vida d'una nació o d'un estat i que, sense admetre cap forma d'oposició legal, concentra la totalitat dels poders estatals en mans d'un grup o partit, no respectant els drets cívics i polítics i les llibertats públiques, o reduint-los”. Els totalitarismes poden ser de dretes o d’esquerres, però tots són igualment rebutjables. Uns i altres comparteixen un aparell repressiu molt eficient, el control total dels mitjans de comunicació i un rebuig absolut cap a les nacions existents dins l’estat.
 
En ple segle XXI sorgeixen polítics amb altaveu públic o amb signatura als butlletins oficials que es mostren partidaris d’imposar el pensament únic a la nostra societat, base dels règims totalitaris. El pensament únic sense la més mínima objecció pública del poble és el somni de qualsevol dictador. Són persones que pretenen tenir la raó absoluta i, per tant, neguen qualsevol dret a la discrepància; no admeten que altres puguin pensar diferent. A partir d’aquestes premisses, no hi hauria cap necessitat que existissin els partits polítics ni les eleccions. Corea del Nord i Cuba en serien bons exemples.

No cal dir que aquesta obsessió malaltissa per part de determinats líders polítics és molt perillosa. Hi ha gent, normalment poc llegida i poc viatjada, però no només d’aquest perfil, que acaba comprant el producte. Els totalitaris saben que hi ha votants que no objecten mai res, votants als quals no se’ls acut discrepar dels dirigents dels partits que voten, i aquests personatges se n’aprofiten. Ara bé, tractar d’imposar el pensament únic totalitari en una democràcia resultaria ridícul, tot i que alguns ho intenten. Sortosament, ni que només sigui sobre el paper, vivim en democràcia, i determinats desitjos políticament criminals de dirigents malalts no hi tenen cabuda.

En ple segle XXI alguns discursos i propostes de tarannà totalitari fan rumiar. Si aquests personatges arribessin al poder sense cap control parlamentari o ciutadà aviat es convertirien en deixebles avantatjats de Pol Pot, i poso l’exemple extrem de la Cambodja dels anys setanta del segle passat per posar en evidència la gravetat de l’amenaça totalitària. Però si excloem la brutalitat esgarrifosa d’aquell règim criminal i els milers de morts que va causar, trobarem altres exemples més propers, potser més suaus en les formes però igualment de tarannà totalitari en el fons. Estiguem alerta, ens hi juguem molt.

Governar bé té premi

(Article original publicat el 23/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1988, pàg. 2)

Jacinda Ardern, primera ministra neozelandesa, ha tornat a guanyar les eleccions del seu país. El seu partit, el Labour Party, ha obtingut el 49 per cent dels vots en les eleccions celebrades dissabte passat. Traduït en escons, els laboristes disposaran d’una àmplia majoria absoluta al parlament, i a partir d’ara la senyora Ardern ja no haurà de dependre d’altres partits per poder continuar governant amb comoditat. Governar bé té premi, i la senyora Ardern ho ha fet força bé, especialment en la gestió de la crisi de la COVID. Nova Zelanda és un país força endreçat —tinc una llarga experiència personal de tractes comercials amb aquest país—, i la bona gestió de la crisi sanitària s’ha traduït en uns resultats electorals inqüestionables. Vist des d’Europa, la situació d’aquest país dels antípodes ens hauria de generar una sana enveja, i polítiques com Ardern haurien de ser un exemple per a tothom.

Però si governar bé té premi, per lògica governar malament hauria de ser castigat per l’electorat. Però no sempre és així. Si avui es fessin eleccions generals a Espanya, Sánchez les tornaria a guanyar. Pot semblar sorprenent, almenys a mi m’ho sembla, però totes les enquestes ho diuen. No és cap secret que a Espanya la crisi de la pandèmia no s’ha gestionat gens bé, i la prova és que les dades estadístiques COVID d’Espanya es troben entre les pitjors del món. I això vol dir, dissortadament, molts més morts que es poden atribuir directament a la mala gestió governamental de la crisi sanitària. Allà els governants amb la seva consciència, tot i que no s’ha d’excloure que les conseqüències de la mala gestió no quedin reduïdes a l’àmbit de les consciències individuals; potser algun dia la justícia hi tindrà alguna cosa més a dir.

Ara que s’acosten eleccions a casa nostra, podríem acabar comentant com s’ha gestionat la crisi sanitària a Catalunya. Aquí tampoc ens podem posar medalles. La gestió de les residències de gent gran, per exemple, ha sigut escandalosa, i es van haver de canviar els responsables polítics per mirar de reduir les xifres de morts. Per altra banda, sense arribar al ridícul de posar uniformats dels cossos armats a les rodes de premsa com es va fer a Espanya, la gestió política de la comunicació tampoc podem dir que sigui com per tirar coets. Últimament s’ha intentat posar-hi remei amb el canvi dels funcionaris que fan d’interlocutors amb la premsa. Tot plegat segur que tindrà una incidència electoral, però no em veig capacitat per traduir-ho en dades concretes.

El paper de la premsa

(Article original publicat el 9/10/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1986, pàg. 2)

Hi ha periodistes que des del seu diari es dediquen a fer activisme polític, i n’hi ha d’altres que es limiten a exercir estrictament de periodistes. Aquests últims, els que no prenen partit per cap opció política, són al meu entendre més creïbles. Però quan s’acosten eleccions la premsa sempre fa les seves apostes, no només en el sentit d’intentar predir qui les guanyarà sinó en el paper menys galdós d’apadrinar o donar suport, ni que sigui de forma indirecta, a alguna candidatura. Amb les eleccions catalanes que tindran lloc el 14 de febrer de l’any que ve, aquest fenomen s’està tornant a repetir. La “premsa de partit” és molt avorrida, i seria bo que els periodistes i les empreses editores es mantinguessin al marge de la lluita política dels partits. Però les coses són com són, i el fet és que davant d’unes eleccions molts mitjans mostren una determinada posició política.

Resulta interessant fer un seguiment de la premsa de Madrid. Per entendre una mica com ens veuen als catalans des de la metròpoli, cal llegir també la premsa de Madrid. No cal dedicar-hi massa temps, només amb una fullejada diària és suficient. I et vas fent una idea no només de com ens veuen sinó, també, de quina determinada manera els agradaria que els catalans votéssim. Així, d’un temps ençà la premsa de Madrid es dedica a parlar molt elogiosament d’un determinat partit independentista català i dels seus dirigents. Quan dic premsa de Madrid estic pensant en El País, El Mundo, ABC, La Razón, Público i El Diario, aquests dos últims en format exclusivament digital. Però en aquest paquet també hi podríem incloure altres diaris més nostrats, com La Vanguardia i El Periódico.

Com dèiem abans tots aquests mitjans parlen bé d’un determinat partit català i dels seus líders. Han fet una aposta política clara i cada dia que passa s’hi ratifiquen. Ara ja no dissimulen. Ara ja no incideixen tant en les franquícies catalanes dels partits unionistes del 155, ja que a Madrid són molt conscients que cap d’aquestes opcions no guanyarà les eleccions catalanes. Ni tan sols totes sumades assolirien la majoria absoluta del Parlament. I d’això van aquestes eleccions. Definir-les com a plebiscitàries no agrada al món unionista, però això va de blocs, el bloc unionista i el bloc independentista. I si guanyés el bloc unionista, cosa que tot indica que no passarà, els unionistes serien els primers a llegir les eleccions en clau plebiscitària. I si guanyen els independentistes, aquests també en faran una lectura plebiscitària.

Reunions

El nombre de reunions que es fan no és directament proporcional al funcionament més eficient d’una societat, una entitat o una empresa. Dit en altres paraules, un nombre elevat de reunions no garanteix ni molt menys un millor funcionament, ni més eficiència, ni més productivitat. I no només això, de vegades passa exactament el contrari, i és que l’estona dedicada a participar en reunions poc o gens útils impedeix fer mentrestant altres activitats més útils. Sovint es convoquen reunions que de seguida veus que són innecessàries, i fa molta mandra participar-hi. De motius per convocar-les n’hi ha molts, des de l’afany de protagonisme dels convocants fins a la poca feina de molta gent. I quan acaba la reunió i fas un repàs mental de la mateixa arribes a la conclusió que la trobada a la qual t’han convocat no tenia cap sentit ni justificació. Avui no posaré cap exemple, segur que tots en teniu més d’un al cap.

La feina bruta

(Article original publicat el 25/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1984, pàg. 2)

Espanya sap que Catalunya serà un país independent, amb el reconeixement polític dels organismes internacionals. El dia que unes eleccions catalanes donin més de la meitat dels vots a les candidatures independentistes, això ja no hi haurà qui ho aturi, tot i que la pandèmia ho retardarà una mica. Un 48 per cent dels catalans va votar opcions independentistes en les últimes eleccions catalanes convocades el desembre del 2017, no pel president català com diu la llei sinó per les autoritats colonials espanyoles mitjançant l’article 155, cosa que encara fa més meritori aquell resultat. I amb una participació rècord, per cert. Tot indica que a les pròximes eleccions el suport a la independència superarà amb facilitat el llistó del cinquanta per cent dels vots emesos, i llavors ja no hi haurà argument democràtic per defensar la dependència catalana d’Espanya, i els esdeveniments es precipitaran.

Però abans que això passi Espanya seguirà fent la feina bruta “patriòtica” en contra de Catalunya. Espanya intenta convertir Catalunya en un solar, i d’aquí s’originen els moviments recents de les entitats financeres, i les pressions discretes per fer tancar fàbriques i empreses catalanes. Espanya vol destruir l’economia catalana, potser calculant que com més destrueixi el teixit productiu català alguns independentistes deixaran de ser-ho. Però això difícilment passarà, perquè la destrucció del país perjudica independentistes i unionistes en la mateixa mesura, i aquests últims acabaran obrint els ulls a la realitat. S’adonaran que el millor negoci que poden fer és protegir el país on viuen, Catalunya. Espanya utilitzarà tots els recursos en contra de Catalunya, però hi haurà una cosa que ja no podrà fer més, i és seguir imposant el discurs de la por.

Mentrestant, ens hem de preparar per anar veient més episodis de guerra bruta en contra de Catalunya. Seguirem assistint al patrocini espanyol d’episodis contraris als interessos dels catalans. Espanya busca convertir Catalunya en un solar abans que es constitueixi com a país independent. És la típica mirada curta a la qual Espanya ens té acostumats des de sempre. L’anticatalanisme malaltís d’Espanya perjudica en la mateixa mesura a independentistes i unionistes, i d’això cada dia més gent n’és conscient. Per poc que un cregui en un futur millor, sap que quan tota aquesta guerra bruta s’acabi Catalunya començarà a recuperar-se amb rapidesa, i en pocs anys serem al lloc que ens pertoca en el concert internacional. L’esforç haurà valgut la pena.

S’explica

(Article original publicat el 10/9/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1982, pàg. 2)

En el llibre “M’explico” els periodistes Carles Puigdemont, 130 president de la Generalitat, i Xevi Xirgo, director del diari El Punt Avui, relaten els esdeveniments polítics que va viure Puigdemont els anys 2016 i 2017. No és una obra de teoria política sinó que s’expliquen cronològicament diversos fets viscuts per ell des que a principis de 2016 va ser proposat per ser president de la Generalitat pel seu antecessor en el càrrec, Artur Mas, fins a finals del 2017, ja instal·lat a l’exili de Bèlgica. Però Puigdemont no només fa un relat dels esdeveniments fins que va ser desposseït del càrrec per l’aplicació de l’article 155, sinó que els complementa amb les seves opinions.

El protagonista passa comptes amb molta gent, i posa en evidència misèries i virtuts de personatges relacionats amb aquests esdeveniments, començant per ell mateix. Així, el president apunta en el pròleg que “malgrat l’honestedat i el sacrifici inqüestionable de tots plegats, en alguns dels passatges d’aquesta història no quedem bé. Jo tampoc, és clar”. Hi ha personatges que queden com un drap brut, i criden l’atenció alguns comportaments personals molt difícils de pair. Amb aquests antecedents, més d’un polític ha quedat amortitzat. El llibre no agradarà a la militància més convençuda d’alguns partits que no van actuar com s’espera que ho faci una organització seriosa.

Hi ha alguns noms i episodis que han estat ratllats en negre pels autors, i estaria bé que més endavant es fessin públics. En alguns casos es pot entendre la discreció, ja que es tracta de gent que va ajudar i no se’ls vol posar en evidència per si algun dia es torna a necessitar la seva col·laboració. En d’altres, però, els personatges eliminats del text són protagonistes d’episodis foscos que no els fan quedar bé, i no s’explica el motiu que han tingut els autors per amagar-los al lector. Alguns dels noms amagats són de persones que encara es dediquen a la política, però també de persones que no pertanyen a aquest món.

He optat per no mencionar noms; per conèixer-los cal llegir les gairebé set-centes pàgines d’aquesta obra. Què hi he trobat a faltar en aquest llibre? Un dels aspectes que des del primer dia m’ha provocat curiositat és qui paga aquesta aventura, els advocats, els viatges, els hotels i restaurants, i els desplaçaments i despeses dels protagonistes. No és una crítica, crec que són diners ben utilitzats —i sóc conscient que dient això ja em posiciono—, però seria interessant que més endavant algú ens en fes cinc cèntims.

La pandèmia i el capitalisme

(Article original publicat el 28/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1980, pàg. 4)

Un sector minoritari de la societat afirma, amb una rotunditat gens argumentada, que el culpable de la pandèmia que estem patint és el sistema capitalista. Aquests nous apòstols estan en contra de les indústries en general, i de les empreses “que no siguin necessàries”. No queda gens clar, però, qui ha de definir quines activitats són necessàries i quines no ho són. El remei que ens proposen és tan infantil com mancat d’argumentació: s’han de tancar fàbriques —el tancament de la Nissan només és un exemple—, s’ha de castigar el turisme, s’han de tancar hotels i no se n’han d’autoritzar de nous. Admeten el turisme low cost d’alberg, samarreta i xancletes, però amaguen que els llocs de treball productius es troben, precisament, a les empreses que pretenen destruir.

Castiguen amb contundència l’ús del cotxe privat, i prediquen que s’han de fer tramvies tot i el seu elevat cost i l’oposició majoritària de la ciutadania. Ens diuen que ens hem de moure a peu, en patinet o en bicicleta, i els ciutadans que amb mitjans de tracció animal no puguin superar les rampes del carrer Santaló i similars, millor que es quedin a casa. La gent que no pensa com ells fa nosa, i pretenen imposar el pensament únic d’unes estranyes ideologies que només defensen quatre teòrics que ignoren què passa fora del seu cercle ideològic tancat.

El discurs teòric ho aguanta tot, però no sempre es pot aplicar. Fa angúnia escoltar els arguments de determinats dirigents polítics que ignoren totalment què és una empresa, i que mai han arriscat els seus propis recursos per crear llocs de treball i riquesa per a la societat. Molts d’ells, no tots, només aspiren a la paga segura de funcionari públic d’uns organismes que estan als antípodes de l’economia productiva. Llegint la majoria dels currículums d’aquests personatges s’esvaeix qualsevol dubte. L’aspiració de molts d’aquests nous apòstols és entrar de funcionari en un organisme públic que els asseguri el plat de llenties fins a la jubilació, de la mateixa manera que en la generació anterior l’objectiu era entrar a treballar a la Caixa; després s’ha vist que la Caixa no era una opció tan segura.

Però totes aquestes propostes tenen un greu inconvenient, i és que destrueixen molts llocs de treball productius i no en creen de nous. Les conseqüències econòmiques de la pandèmia només es resoldran amb la creació de llocs de treball productius que generin riquesa per a la societat. Carregar-se l’economia de mercat com prediquen alguns només agreujarà el problema.

Qui mana al Parlament?

(Article original publicat el 14/8/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1978, pàg. 2)

Diuen que Espanya és formalment una democràcia, però també diuen que té moltes mancances democràtiques. A Catalunya va perdent vigència la separació de poders. Dels tres poders de l’estat, el poder judicial s’ha imposat repetidament als altres dos poders, l’executiu i el legislatiu. Així, el desembre del 2017 els catalans vam anar a votar per decidir la composició del Parlament de Catalunya, però el poder judicial espanyol va impedir que governés la persona que tenia més suports parlamentaris. A Espanya els jutges fan política a favor d’uns interessos antidemocràtics que pretenen impedir que Catalunya sigui presidida i governada per un determinat perfil independentista.

Tenim ara al capdavant del govern al MHP Quim Torra, un diputat que mai s’havia plantejat ocupar aquest càrrec, i el qual ha manifestat que no té intenció de repetir mandat. A principis d’any semblava que les pròximes eleccions s’anticiparien —ell mateix ho va insinuar públicament— però a causa de la crisi de la COVID potser no podrà ser. Amb la crisi sanitària i les conseqüències econòmiques i socials derivades d’aquesta, costaria d’entendre que els catalans fossin convocats anticipadament a les urnes. Cal recordar que legalment el termini per celebrar aquestes eleccions acaba el desembre del 2021, és a dir, quatre anys després de les anteriors.

En aquest context, el MHP Torra va convocar la setmana passada un plenari al Parlament per debatre i votar determinades resolucions sobre la monarquia i sobre l’excursió sense destí conegut, amb aires d’exili, de l’anterior titular de la institució i pare del titular actual. Sempre és bo recordar que aquest personatge va ser nomenat pel dictador Franco, un detall que alguns dels seus defensors tendeixen a oblidar. Les monarquies, i l’espanyola no és una excepció, no es voten.

Al marge de l’oportunitat de celebrar el plenari, el fet és que van ser aprovades diverses resolucions. La sorpresa va sorgir quan, un cop votades, no totes van ser publicades al Diari Oficial del Parlament, ja que els lletrats de la cambra es van negar a fer-ho amb excuses polítiques de difícil digestió. Pel que sembla, no existeix una autoritat per fer obeir aquests funcionaris i, arribats a aquest punt, ens podem preguntar qui mana al Parlament. Els 135 diputats que representen la voluntat popular sembla que no, ja que la seves decisions no sempre són respectades. Les interferències polítiques dels alts funcionaris del Parlament s’afegeixen ara a les dels poders executiu i judicial espanyols.

Junqueras i Puigdemont

(Article original publicat el 31/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1976, pàg. 2)

El director de la televisió pública catalana va entrevistar la setmana passada els dos líders dels partits polítics que promouen una Catalunya independent. El primer entrevistat va ser Junqueras, i tres dies després va entrevistar Puigdemont. Podem prescindir perfectament de valorar aquestes entrevistes perquè la diferència va ser tan aclaparadorament favorable a un d’ells que no tindria cap sentit engegar ara un debat al respecte. Només la militància més creient i entusiasta pot negar una evidència que els espectadors van poder constatar comparant les dues entrevistes.

La ciutadania que opta per una Catalunya independent va i anirà creixent. Com més maltractin des de Madrid el món independentista, més independentistes sorgiran. Agradi més o menys, les pròximes eleccions al Parlament de Catalunya aniran, com les anteriors, sobre independència sí o independència no. I, a Catalunya, de partits genuïnament independentistes amb possibilitats de protagonisme polític només n’hi ha dos, els liderats per Puigdemont i Junqueras. Es presentin o no com a caps de llista, un dels dos guanyarà. La resta de partits treballen, cadascú amb els seus matisos, per una Espanya unida i, si el meu nas no em falla, tornaran a perdre estrepitosament les eleccions.

No m’oblido de la CUP, que teòricament també és un partit independentista, però últimament estan més entretinguts en altres temes que a Catalunya ens queden una mica lluny. Què ens ha d’importar als catalans independentistes si a Madrid (Espanya) tenen un rei o un president de la república? Entre poc i res. Els espanyols faran allò que més els convingui, i si volen mantenir el sistema franquista actual, ja s’ho faran. Franquista, sí, perquè la monarquia la va decretar el dictador Franco l’any 1969, i mai s’ha sotmès a votació de la ciutadania. Però, sigui com sigui, nosaltres, els veïns de l’est, haurem de ser respectuosos amb la voluntat dels espanyols.

Després tenim les enquestes, però no me les he cregut mai. Les empreses que fan enquestes sempre treballen a favor de qui les paga, i en qualsevol cas només són útils per veure tendències al llarg del temps. I si les enquestes de dretes i d’esquerres coincideixen, potser es pot fer la mitjana, però sense anar més enllà. Ja per acabar, encara no sé què votaré. I si ho sabés, trobaria de mal gust dir-ho en públic; no ho he fet mai. Sí que sé del cert què no votaré: ni partits que van donar suport al 155, ni partits unionistes, ni partits que prenen les seves decisions lluny de Catalunya.

Photo opportunity a San Millán

La setmana passada el president del govern espanyol va citar els presidents de les autonomies a un acte en suport a la monarquia espanyola a San Millán de la Cogolla (Espanya). Es veu que per demostrar unitat necessitaven una foto de grup presidida per Borbón i Sánchez. I va ser una foto de grup i poca cosa més. És allò que podríem anomenar com la diplomàcia de la foto. Però no hi eren tots. Hi va faltar el president de Catalunya, el MHP Torra, el qual va declarar que ell no tenia cap necessitat de fer-se una foto amb un Borbón en hores molt baixes com a cap d’una monarquia clarament en liquidació. Hi havia també previst discutir sobre el repartiment autonòmic d’uns diners europeus. Però en la seva intervenció, Sánchez va deixar molt clar que el repartiment de la pasta europea el decidirà ell, i que el fet que no hi fos el president català no canviava les coses. Resumint, un acte i una foto del tot prescindibles.

Infantilitzar la societat

(Article original publicat el 17/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1974, pàg. 2)

Provocar actituds o comportaments infantils és la definició que ens dóna el diccionari del verb infantilitzar. No és pas cap secret que molts dirigents polítics tenen una tendència malaltissa a infantilitzar la societat. És aquella mena de polítics que estan convençuts que ells estan molt per sobre del nivell dels seus administrats, als quals consideren poc preparats per entendre determinades mesures impopulars que es prenen. Aquesta és una realitat que critico sovint, i per això em sorprèn molt que hi hagi gent adulta que accepti sense objeccions ser tractada com un nen per les autoritats.

Aquesta mena de polítics deuen pensar que amb un tracte infantil cap a l’administrat, la ciutadania els farà més cas i/o no els objectaran determinades mesures impopulars que tot sovint s’han de prendre. Al meu entendre, els polítics que actuen amb aquest menyspreu cap als seus administrats estan completament equivocats. Quan els polítics intenten aplicar a la societat mesures que no tenen justificació, el més lògic seria que la gent amb una mínima actitud crítica i una mica de sentit comú es preguntessin pels motius, i demanessin explicacions. Però per un malentès respecte a l’autoritat, pocs ho fan.

Amb aquesta pandèmia que més o menys se sap quan va començar però ningú sap quan s’acabarà, hem pogut comprovar com molts dirigents polítics han intentat, una vegada més, infantilitzar la societat fins a uns extrems que a mi m’han semblat insultants. Han intentat justificar algunes de les mesures que s’han pres com si s’estiguessin dirigint a la canalla d’un parvulari. La crua realitat és que en els darrers mesos se’ns han retallat importants drets i llibertats democràtiques, però ens ho han presentat de tal manera que molta gent ha reaccionat dient que era pel nostre bé, i ni s’han preguntat pels motius que han portat els dirigents polítics a prendre determinades mesures.

D’exemples en sobren, i amb un s’entendrà millor. Al principi de l’estat d’alerta semblava que els gossos tinguessin més drets que la mainada i la gent adulta en general. No és que ho semblés, és que aquesta era la forassenyada conseqüència d’imposar unes normes que no tenien cap lògica. Tu podies sortir a passejar el gos el temps que convingués, però no podies sortir a passejar els nens. Eren pocs els que ho objectaven, però ningú els feia cas. La gent estava tan preocupada amb la pandèmia i tan manipulada pel tracte infantil que rebien dels polítics que l’únic plantejament que molts es feien és que tot era pel nostre bé.

Orgull gai?

El diccionari que tinc més a mà defineix el mot orgull com “1/ Excés d'estima de si mateix, dels propis mèrits, que fa que hom es cregui superior als altres. 2/ Sentiment legítim de la pròpia dignitat o de les pròpies obres. 3/ Cosa que és causa d'un legítim orgull.”

Fa pocs dies el col·lectiu LGBTI va celebrar la seva diada anual, i són molts els que defineixen aquesta celebració com el dia de l’orgull gai o LGBTI. Gairebé cada any em pregunto què hi té a veure l’orgull amb el fet de declarar-se com a part d’aquest col·lectiu.

Per sentir-se orgullós d’una cosa, ser gai per exemple, entenc que un ha hagut de fer algun mèrit. Pots estar orgullós dels teus estudis, o d’haver guanyat una competició, per exemple. Però sentir-te orgullós de ser gai? Quins mèrits has fet?

Conseqüències econòmiques

(Article original publicat el 3/7/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1972, pàg. 2)

La situació sanitària de la pandèmia està bastant controlada, i com que el problema sanitari va minvant, ara les autoritats s’estan centrant a intentar apaivagar les conseqüències econòmiques negatives de la pandèmia, les quals, a dia d’avui, es fa difícil concretar quin abast concret podran tenir. Mentrestant, però, des de l’administració es destaca també que la gestió pública ha estat exemplar, fins al punt que ja es parla de concedir reconeixements públics als funcionaris que han tingut més visibilitat pública en la gestió de la pandèmia. Però de medalles no se’n pot concedir cap administració. Aquí tothom ha comés errors, i totes les administracions tenen la seva part de responsabilitat d’una gestió manifestament millorable. I a ningú se li escapa que, en alguns casos, serà la justícia qui haurà de dir l’última paraula. És el cas, per exemple, de la gestió i supervisió pública de les residències de gent gran, públiques i privades. Considerant les moltes persones mortes que en aquests establiments no han tingut l’assistència sanitària a la qual tenien dret, seria molt estrany que cap responsable polític acabés pagant conseqüències penals per una gestió tan poc edificant.

Sobre les conseqüències econòmiques de la pandèmia, semblaria que encara no som prou conscients del desastre que ens està caient al damunt. Fa pocs dies l’FMI va empitjorar dràsticament les seves previsions per a l’estat espanyol, estimant una caiguda del PIB del 12,8 per cent per a aquest any. Si aquesta dada s’acaba confirmant, és per posar-se a tremolar. Per altra banda, la gestió dels ERTOS no ha funcionat correctament, i la culpa és en bona part de l’administració que està gestionant aquesta eina pensada per ajudar treballadors i empreses. De fet, però, un ERTO no deixa de ser una manera d’amagar una situació real d’atur que més tard acabarà aflorant. El fet és que transcorreguts més de tres mesos des que la figura dels ERTOS es va posar en marxa, alguns treballadors no han cobrat ni cinc. És d’esperar que es vagin resolent aquests problemes que estan deixant milers de famílies sense ingressos.

La prova del cotó per comprovar les conseqüències econòmiques està a l’abast de tothom. Només cal sortir al carrer i observar la quantitat de locals comercials que fins al mes de març tenien una activitat més o menys normal i ara es troben tancats amb el cartell d’“es lloga”. La gent que treballava en aquests negocis s’ha quedat sense feina, i no els serà fàcil que en trobin una altra. Tot plegat no pinta bé.

Reflexions post confinament

(Article original publicat el 19/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1970, pàg. 2)

Gairebé acabat el confinament, podem intentar treure algunes conclusions de tot el que ha passat des del 13 de març. Han estat més de tres mesos de confinament, una situació estranya que s’ha respectat amb més o menys rigor, tancats a casa, en molts casos sense poder treballar. I en alguns casos sense cobrar ni cinc, ja que la gestió governamental dels ERTOS no ha funcionat com caldria esperar d’una administració pública moderna. Tot plegat ens dóna l’oportunitat de valorar aquesta situació amb calma i sense apriorismes polítics que no porten enlloc.

Hi ha un aspecte positiu. Resulta inqüestionable que amb l’aturada del trànsit, l’activitat industrial, comercial, de transport, turisme, aviació, creuers, etc., s’han produït moltes menys emissions, i aquestes setmanes la contaminació ha disminuït força. Deixem-ne constància, perquè segurament és l’única part positiva d’aquest episodi que ens ha tocat viure.

La contaminació està tornant a les taxes d’abans del 13 de març. Fora de quatre il·luminats, ningú proposa una nova normalitat sense indústries i tot el que les envolta. A veure, si volem que la gent treballi i es guanyi la vida, s’han d’oferir llocs de treball, i per a això es necessiten empreses que rutllin. Aquesta carraca que promou gent benintencionada de reformular la indústria no se la creuen ni els que la prediquen amb més bona voluntat que dades objectives.

Aquestes setmanes m’he fet tips de preguntar a gent de tota mena com es “reformula” una fàbrica com la Nissan, i com a resposta només he escoltat vaguetats. Què se suposa que s’hauria de fer amb aquelles instal·lacions per donar feina als milers de treballadors que ara fan cotxes? Expropiar les naus i plantar-hi enciams i tomaqueres? Fabricar bicicletes, potser? I qui les comprarà, tenint en compte que sortirien molt més cares que les que pots trobar al Decathlon fabricades a la Xina?

El descontrol total de les residències de gent gran, amb el resultat de milers de morts —alguns s’haurien pogut salvar—, és un escàndol de proporcions estratosfèriques. Els dirigents que ho han permès, per acció o per omissió, és d’esperar que acabin desfilant pels jutjats. Per altra banda, les persones mortes sense acompanyament, lluny de la família, em generen una gran tristesa. I el maltractament governamental al personal que es trobava a primera línia, que ara volen compensar amb una medalleta borbònica, és una burla a metgesses, infermers i la resta del personal sanitari. I n’hi ha més, però l’espai destinat a aquest article és limitat.

L’anormalitat de la nova normalitat

Entrem a la fase que el govern espanyol ha batejat com “la nova normalitat”. Però com molta altra gent, no estic gens d’acord amb aquesta definició. Entrem en una nova fase sanitària i ciutadana que, d’entrada, de normal en tindrà més aviat poc. Per tant, no podem acceptar i considerar normals les restriccions de tota mena que les autoritats ens continuaran imposant. Com a ciutadans d’un país suposadament lliure i democràtic, no podem considerar normal que es limitin els nostres drets, i que se’ns amenaci de tornar enrere si la situació sanitària empitjora. Tot això potser és el que toca fer, no sóc expert en aquestes coses i no em pronunciaré, però anomenar-ho nova normalitat, i com a ciutadans acceptar-ho, és acceptar el joc dels nostres governants els quals, sobre molts aspectes de les nostres vides, ens volen tenir molt més controlats que abans, perquè saben que una ciutadania sota control és més fàcil de manipular que una ciutadania lliure. Resumint, l’anormalitat de la nova normalitat és, precisament, anomenar nova normalitat a una situació que de normal tampoc en tindrà res.

Empreses que tanquen

(Article original publicat el 5/6/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1968, pàg. 2)

L’anunci del tancament d’una fàbrica japonesa amb molts anys de presència a Catalunya ha estat de gran rellevància. És molt lamentable que una empresa tanqui, sobretot pels costos socials que representa una decisió com aquesta, però també pel deteriorament del teixit empresarial del país. Però a ningú li ha de sorprendre que l’empresa hagi decidit llençar la tovallola catalana. Des de feia temps estaven treballant a un mínim de la seva capacitat productiva, i els treballadors n’eren ben conscients. Només faltava posar data a l’anunci oficial. De motius per tancar n’hi ha però, si hagués decidit continuar, també en trobaríem algun. El fet és que, valorats pros i contres, la decisió ha estat la de tancar, i els dirigents japonesos sabran per què ho han fet. Això sí, el moment d’anunciar-ho, en plena pandèmia sanitària, no ha estat el més adequat, i demostra una manca d’empatia de l’empresa amb els milers de treballadors catalans que ara es quedaran al carrer. Però el fet és que la decisió de la companyia implica discontinuar la producció a Catalunya, i l’excés de la producció mundial de cotxes segur que hi té molt a veure.

Podem dividir les reaccions que s’han produït en dos grups. Per una banda, la dels treballadors que es quedaran sense feina. Han dit que faran soroll i que produiran fum negre mitjanant la crema de pneumàtics. Aprofito per dir que sempre es manifesten en castellà, com si el català no existís. Hi ha qui creu que es pot contaminar sempre que la causa de la protesta sigui justa, i el fet és que ningú ha protestat per l’evident perjudici mediambiental que provoca una acció així. Es veu que si els sindicats decideixen cremar pneumàtics, els treballadors no es plantegen les conseqüències mediambientals de la seva acció. Es pot entendre, però potser hi ha altres formes de protesta més efectives però que alhora siguin menys contaminants.

Deixo pel final comentar les reaccions dels polítics, la majoria molt decebedores ja que només destil·len una gran impotència. Però amb amenaces que no es poden complir no es va gaire lluny. Els dirigents polítics de l’esquerra extrema que es passen el dia demanant la reconversió de les fàbriques de cotxes, un cop es va anunciar el tancament van practicar un gran cinisme fent-se una foto amb els pobres treballadors a les portes de l’empresa. Les seves declaracions del tipus “no permetrem que tanquin”, “exigirem que reconsiderin la decisió” i altres proclames ridícules per l’estil només mostren una gran incapacitat política.

Les cues de la gana

Les cues de gent necessitada per anar a buscar menjar allà on en reparteixen ja hi eren abans de la pandèmia, però amb la crisi sanitària aquestes s’han fet molt més visibles. Abans les cues de la gana te les trobaves al tercer món, i la novetat és que ara les veus al primer món, o al món més ric si voleu. I és que de cop i volta persones amb una feina estable s’han quedat al carrer sense cap garantia de poder tornar a treballar al mateix lloc. Per part de l’administració s’han anunciat ajuts de l’estat, però en molts casos aquests ajuts s’han quedat en paper mullat. Tampoc podem oblidar tota la franja de la població que viu gràcies a l’economia informal, que alguns calculen en un vint per cent del PIB. La majoria d’aquesta gent també s’ha quedat sense ingressos i, més greu encara, sense cap dret a rebre ajuts de l’administració. Els ajuts que es donin als primers s’haurien de fer extensibles també als que fins ara s’han vist obligats a treballar en negre. No tinc gens clar, però, que els polítics que han de decidir aquestes coses s’ho miraran amb els mateixos ulls. Dissortadament.

Poca credibilitat

(Article original publicat el 22/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1966, pàg. 2)

Després de més de dos mesos ja podem treure algunes conclusions sobre la gestió que han fet les autoritats espanyoles amb els infectats per la pandèmia del COVID19. El primer gran escàndol és el derivat de la manera de comptar diagnosticats, ingressats a l’hospital, recuperats i donats d’alta, i morts. I com que no hi ha hagut ni hi ha unanimitat de criteri en la forma de comptar, qualsevol intent de sumar pomes amb peres està condemnat al fracàs. Hi ha casos de persones mortes per la pandèmia que no figuren a les estadístiques, i tampoc hi figuren persones que han passat la malaltia a casa seva i s’han recuperat. Les dades que des de l’administració pública ens faciliten cada dia no són fiables, ja que canvien la manera de comptar cada dos per tres. No sabem quanta gent ha mort pel COVID19, ni ho sabrem mai. No hi ha tampoc unanimitat de criteri per decidir quins malalts han d’ingressar a l’hospital i quins no, ni a quins tractaments uns i altres han de ser sotmesos.

El pitjor que pot fer un govern és generar desconfiança i incerteses entre la ciutadania, i precisament això és el que s’ha estat fent des del primer dia. Quan al principi, a les rodes de premsa del govern, sortia un uniformat per explicar, per exemple, que s’havien recuperat trenta quilos de taronges de no sé on, quedava clar que aquell pobre home pretenia tapar amb les taronges episodis informativament foscos que el govern havia decidit que no sortissin a la llum. Quan un dia i un altre es preguntava al govern sobre la composició del comitè de savis, i no es facilitava la llista amb les excuses més peregrines, quedava clar que, segurament, el comitè no existia; si més no, els ciutadans teníem tot el dret a pensar-ho. O potser, si existia, no volien que la població pogués qüestionar els c/v dels suposats experts que decidien què s’havia de fer i què no es podia fer. Des del primer moment el govern ha pretès infantilitzar la societat, i tracten els ciutadans com si fossin pàrvuls.

Quan hi hagi un rebrot dels contagis, que tal com van les coses sens dubte hi serà, seria molt recomanable que el govern espanyol canviés de tàctica. Podrien estudiar com han gestionat el problema a Portugal, sense anar més lluny. El govern portuguès ha tractat els ciutadans com a majors d’edat. Hi havia el deure de confinament, però no van posar mai mesures punitives perquè consideraven que no calia. No hi havia multes, i les passejades estaven autoritzades. La comparació dels resultats estadístics de Portugal i Espanya ho diu tot.

El judicial, un món a part

(Article original publicat el 8/5/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1964, pàg. 2)

Tot i que de vegades ens volen fer creure que són infal·libles, els jutges també s’equivoquen. S’equivoquen tant i l’encerten tant com ens equivoquem i l’encertem les persones que no som jutges. El problema és que, quan un jutge signa una sentència equivocada, normalment no és el jutge qui paga per la seva equivocació sinó la persona que en pateix les conseqüències. Les sentències judicials injustes generen un gran escàndol en la societat. Algunes són tan extravagants que no poden ser fruit d’una equivocació dels jutges sinó d’una voluntat clara de perjudicar la persona jutjada, o la idea que representa. Els jutges, com tothom, també tenen les seves preferències polítiques i, si cal, persegueixen idees. D’això en té experiència el món independentista català. Els jutges disposen d’una eina molt efectiva per venjar-se de qui discrepi de la seva particular interpretació de la llei: la sentència judicial. Evidentment no parlo de tots els jutges, ja que la majoria fan bé la seva feina. Parlo de molts d’aquells que arriben als nivells diguem-ne més polítics de la judicatura: el TOP, que ara en diuen Audiència Nacional, i el Tribunal Suprem. El Tribunal Constitucional, formalment, no entraria en aquesta categoria, tot i que els efectes perversos de les seves actuacions són encara pitjors, ja que, si et condemnen injustament, només et queda la via d’anar a buscar la justícia més amunt dels Pirineus, amb tot el que això comporta.

Aplicant la Llei de Seguretat Ciutadana del 2015, recentment s’ha fet pública una sentència condemnatòria que no implica entrada a la presó, però quasi, en contra d’una diputada madrilenya podemita que va participar en unes protestes. És una sentència injusta, i molta gent se n’ha queixat en veu alta, inclòs un vicepresident del govern espanyol. Però el corporativisme del món judicial intenta tapar les crítiques que reben els jutges, i qui té les de perdre sempre és qui es queixa i no pas el jutge. Al meu entendre, la majoria de les sentències condemnatòries derivades d’aquella llei són injustes, ja que aquella llei no es pot considerar democràtica. I tot i les promeses de derogar-la fetes en el seu dia pels partits que governen ara, les esquerres han vist que aquell pervers artefacte judicial també pot ser útil als seus interessos actuals, i ara es fan els desentesos. Una actitud típica dels polítics, els quals diuen una cosa quan són a l’oposició i fan exactament la contrària quan governen. Jutges i polítics units per un interès superior comú.

Entre poc i massa

Amb això de la pandèmia i les seves conseqüències, observo que hi ha gent que diu estar encantada de la vida amb la disminució dels sorolls i la contaminació ambiental, com a resultat del confinament de la població i l’aturada dràstica de l’activitat industrial i mercantil. Alguns fins i tot suggereixen que seria molt positiu que aquesta aturada de la societat s’allargués en el temps. Alguns —imagino que són els que tenen la vida resolta— sembla que només hi vegin els aspectes positius, que ningú nega que hi siguin, i treuen importància a les moltes conseqüències negatives de la pandèmia que ens ha tocat viure, començant pels milers de persones que no poden superar la malaltia i es queden pel camí.

A veure, entre poc i massa. Qui s’ha quedat sense feina i sense ingressos estic segur que no s’ho mira d’aquesta manera tan centrada en la visió positiva que dèiem abans. Parlo, sense anar més lluny, del personal sanitari que a finals d’abril es va quedar al carrer perquè ja no els necessitaven als hospitals, i ni tan sols tenen dret a cobrar l’atur. Cada dia a les vuit del vespre la gent surt al balcó i aplaudeix al personal sanitari, però s’oblida de les seves precàries condicions laborals, i de les retallades de sous i pagues extres que encara no han recuperat. Per cert, retallades que va començar a aplicar un govern tripartit d’esquerres, i van continuar amb un govern de dretes.

Parlo, en general, dels treballadors de les moltes empreses que han tancat. Potser no podran tornar a treballar-hi, ja que només el temps ens dirà quants d’aquests tancaments d’empresa seran provisionals o definitius. Els ERTES només són una eina governamental per maquillar una situació d’atur que és molt més greu que allò que ens diu l’estadística oficial. Està bé parlar d’unes ciutats sense cotxes i plenes de bicicletes, però sempre sense perdre de vista que els ciutadans, a banda de respirar aire net, tenen dret a poder esmorzar, dinar i sopar cada dia. Alguns semblen haver-ho oblidat.

El rescat financer

(Article original publicat el 23/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1962, pàg. 2)

Escoltem i llegim sovint que com a resultat de la crisi que va començar l’any 2007 i que encara no es pot donar per acabada, per tal d’evitar-ne la fallida els bancs espanyols van ser rescatats pel govern amb 65.000 milions de diners públics. Però aquesta afirmació és falsa i, per tant, les propostes que alguns fan a partir de la mateixa no tenen massa credibilitat. Així, és ben cert que si ara el govern disposés d’aquells diners, d’altra manera es podria gestionar la crisi general derivada de la pandèmia. Però basat en el mateix relat equivocat, es proposa que, ja que els bancs suposadament van rebre aquells fons públics, ara haurien de ser les entitats financeres les que, en contrapartida, rescatessin la societat. El discurs potser sonaria bé si la informació del rescat financer fos certa. Però no ho és. El fet cert és que tot aquest relat parteix d’una informació equivocada.

No per anar repetint que els bancs van rebre 65.000 milions això passarà a ser veritat. No és cert que es rescatés la banca, i caldria que tots féssim un exercici honest de memòria. Es van rescatar, això sí, una sèrie de caixes d’estalvis, gairebé totes les existents excepte algunes que eren gestionades sota criteris estrictament professionals; és el cas de la Caixa. Aquelles caixes, però, funcionaven sota una nefasta gestió política, concedint crèdits que no es tornaven i finançant disbarats com, per exemple, aeroports que no han arribat a funcionar mai. Com que la majoria d’aquelles empreses es trobaven en fallida, el govern va decidir rescatar-les, nacionalitzar-les i vendre-les a tercers. Repeteixo, no es va rescatar cap entitat financera privada, sinó unes caixes d’estalvi que utilitzaven els partits per a lluïment personal dels seus dirigents i per fer-se favors entre ells.

No sé si les entitats financeres haurien o no d’ajudar a resoldre la greu situació en la qual ens trobem a causa de la pandèmia; es tracta d’una decisió política en el qual no hi entraré. Ara bé, tenint present que, en cas de fallida, els dipòsits de fins a cent mil euros estaven garantits pel Fons de Garantia Bancària, jo no les hagués pas rescatat. Allò va ser una decisió política vergonyosa, gens exemplar, i molts ens preguntàvem per què el govern salvava aquelles caixes i no, posem per cas, les merceries. Però el fet és que amb aquella operació els polítics pretenien tapar-se les vergonyes d’una nefasta gestió pública. El rescat de les caixes en fallida va tirar endavant perquè els partits polítics en sortien beneficiats.

La gent

Hi ha persones que s’atribueixen alegrement la facultat de parlar en nom de la gent, sigui per criticar alguna cosa, reivindicar-ne una altra o predicar sobre qualsevol assumpte. La gent diu que aquest no és el camí correcte, la gent reclama un carril bici, la gent... És la mateixa mentalitat d’aquells que es veuen capaços de parlar en nom dels catalans. Els catalans pensen, els catalans reclamen, els catalans... O si anem més enllà, cap a l’oest, també és molt habitual sentir que los españoles esto, los españoles lo otro. O els sindicalistes que gosen parlar en nom dels treballadors (quan la majoria dels treballadors no estan afiliats a cap sindicat), o els dirigents de les patronals que tenen la barra de parlar en nom dels empresaris, com si tots els empresaris pensessin igual. En el fons, aquestes persones, potser sense ser-ne conscients, defensen el pensament únic, i ni els passa pel cap admetre que tal vegada no tota la gent pensa igual que qui, contra tota lògica, se n’atribueix la seva representació en exclusiva. Pensem-hi.

Reflexions des del confinament

(Article original publicat el 9/4/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1960, pàg. 2)

Aquesta és la quarta setmana de confinament. Se’ns permet sortir de casa, però només per fer unes poques activitats: anar a la farmàcia (qui ho necessiti), anar a comprar menjar (una necessitat que té tothom), anar al quiosc a comprar el diari (suposant que el quiosc estigui obert, que ja és molt suposar), anar a l’estanc a comprar droga legal (per cert, el tabac és una droga molt més perniciosa que altres drogues que són il·legals) i, pels que en tinguin, anar a passejar el gos. La mainada, en aquest aspecte, té menys drets que els gossos. Les autoritats competents d’Espanya (Catalunya s’ha quedat sense competències, tot això es decideix a 600 quilòmetres de casa) deuen pensar que els pares no estan prou preparats com per treure a passejar els seus fills, amb les precaucions que es fixessin.

A casa nostra tenim un terrat rectangular, amb un perímetre d’uns 200 passos. Aquesta circumstància ens permet fer passejades diàries, i observar la ciutat des de les altures. Veus com la gent passa l’estona als terrats i terrasses dels edificis veïns. La majoria porta el mòbil a la mà però pocs l’utilitzen per parlar ja que fan altres activitats digitals. Deuen participar en xarxes socials, o escolten música, o veuen pel·lícules, o vés a saber que. Des del terrat veiem també l’activitat del carrer, que gairebé és nul·la. De tant en tant passa un cotxe, i de tant en tant passa alguna persona amb un gos, un carret de la compra o sense res. Al principi era estrany veure persones amb mascaretes, però ara se’n veuen més. No sé pas d’on les deuen treure, ja que a les farmàcies del barri ens diuen que estan esgotades. Nosaltres a casa en tenim alguna per si més endavant ens diuen que per sortir al carrer serà obligatori portar mascareta.

Penjades als balcons es veuen algunes pancartes que diuen “ens en sortirem”, “tot anirà bé” i missatges similars. Jo també estic convençut que més aviat que tard ens en sortirem, però sense oblidar els milers de persones, joves i grans, que amb la seva vida hauran pagat el peatge més car de la crisi. Per altra banda, el personal sanitari es mereix un deu. Treballa en unes condicions físiques i mentals molt complicades i, per si això fos poc, la majoria dels professionals de la sanitat no disposen de tots els elements de protecció que haurien de tenir. Quan tot això s’acabi, s’hauran de demanar responsabilitats a molta gent, tant per la gestió de la crisi com, per exemple, per la situació de les residències de gent gran, un dels grans escàndols d’aquesta crisi.

Frivolitats

Aquests dies de confinament estem veient moltes frivolitats per part dels polítics. En una societat tan infantilitzada com la nostra (i com agrada a determinats polítics promoure-ho i aprofitar-se’n!), una TV pública promou una performance multitudinària als balcons, mentre l’alcaldessa que ho controla políticament riu per sota el nas; en cas d’èxit, que no ho va ser, s’hauria posat totes les medalles. La mateixa alcaldessa demanava als nens que li escrivissin cartes, prometent que un dia a la setmana ella les contestarà per mitjà de la mateixa TV. Recorden “Aló presidente”? Doncs a Barcelona ara hi tindrem “Aló alcaldessa”. La senyora no descansa mai, sempre està en campanya electoral, i ho aprofita tot per promocionar-se, fins i tot la desgràcia aliena d’una pandèmia.

Uns poca soltes de Madrid (i sóc suau en la descripció) publiquen el recompte de les mascaretes que envien a Catalunya i, oh casualitat!, la suma és de 1.714 mil mascaretes, o 1.714.000 si us agrada més. Ja està, ja han tornat a fer la brometa fàcil a costa dels catalans. El conseller català de torn cau a la trampa dels poca soltes de Madrid i respon molt enfadat en roda de premsa, amb més vehemència estomacal que intel·ligència. A Madrid se’n foten de l’any 1714, un any que a Catalunya no s’oblidarà mai, i encara riuen. Són només uns exemples de la frivolitat que gasten alguns polítics i funcionaris en temps de, per a ells, poca feina.

Una política informativa manifestament millorable

L’aparició i extensió mundial de la pandèmia potser no es va poder evitar, i de fet encara no hi ha cap evidència de quin va ser el seu origen. Potser no ho sabrem mai. Ara només podem confiar en els tècnics, que són els que han de resoldre el problema. Mentrestant, els governants haurien de facilitar les coses als ciutadans, deixar de fer política petita, en el sentit més negatiu del concepte fer política, evitar tirar-se els plats pel cap entre ells i facilitar una informació fiable al ciutadà, i prescindint d’especulacions gratuïtes que només porten a la confusió de la ciutadania. S’han de denunciar les desqualificacions generalitzades adreçades al President de la Generalitat per la seva exigència —avalada pels millors experts en la matèria— d’un confinament més efectiu per a Catalunya... per acabar donant-li la raó per la via dels fets en aplicar la seva recepta a tot l’estat, però sense que Torra hagi rebut cap disculpa pública. Això ha sigut molt lleig, i els dirigents del PSOE i de la seva franquícia catalana en són els grans responsables.

El govern espanyol fa dues compareixences públiques diàries, uns actes que alguns voluntariosos anomenen rodes de premsa però que, evidentment, de rodes de premsa no en tenen res. Primer surten uns polítics i uns tècnics qui hi diuen la seva, i després contesten unes quantes preguntes... prèviament seleccionades. Sorprèn negativament que hi participin també uns uniformats de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i l’Exèrcit, els quals més que transmetre tranquil·litat a la ciutadania generen intranquil·litat pel llenguatge militar i de pensament polític únic que utilitzen. Costa d’entendre el paper dels militars en les compareixences públiques d’un govern civil i suposadament democràtic. La majoria dels països del nostre entorn geopolític fan una gestió cent per cent civil de la política informativa.

Acabades les compareixences, comença el torn de preguntes, i aquí els governants transformen el format habitual d’una roda de premsa en una altra cosa. Així, les preguntes són prèviament filtrades i escollides pels seus equips, quan tècnicament seria perfectament factible que els periodistes formulessin en directe les seves preguntes per via telemàtica i poguessin repreguntar, i els governants contestessin també en directe. Cal deixar constància que, dissortadament, en les compareixences de la Generalitat també s’ha optat erròniament pel mateix format. Un merescut clatellot, doncs, als dos governs, l’espanyol i el català.

Tot plegat em porta a concloure que la política informativa que sobre la crisi originada per la pandèmia s’està duent a terme per part dels nostres governants és manifestament millorable. Els ciutadans som adults i no ens mereixem que se’ns menystingui d’aquesta manera.

Alarma

(Article original publicat el 27/3/2020 a La Veu de l'Anoia, núm. 1957/1958, pàg. 2)

Pedro Sánchez ha decidit posar Espanya en estat d’alarma. Es tracta d’una situació excepcional que, entre altres mesures, inclou el desplegament dels militars, i la limitació de la llibertat de moviments dels ciutadans, un dret democràtic essencial protegit per la constitució. Per aconseguir-ho, va presidir un consell de ministres llarguíssim per tal de convèncer els seus socis de govern de la necessitat de prendre una mesura tan greu com aquesta. Fins i tot hi va assistir el vicepresident, de Podemos, que no hi hauria d’haver anat per trobar-se en període de quarantena. Però feta la llei feta la trampa, i Iglesias hi va anar, i es va fer també responsable de la decisió. Amb aquesta mesura tan dràstica, Sánchez volia demostrar que qui mana és ell i només ell, i que la seva confiança en la gestió autonòmica de la pandèmia és nul·la.

A Sánchez li agrada molt fer discursos. Els discursos de Sánchez són això, només discursos, usualment buits de contingut i sense cap compromís en ferm per part seva. Són, usualment, discursos amables que tenen com a únic objectiu obtenir el suport polític dels receptors als quals van adreçats, com, per exemple, la seva investidura com a president. Esquerra no ho ignora, i com a soci a l’ombra li segueix el joc. Sánchez fa un discurs amable, obté la contrapartida política que busca, i immediatament s’oblida del seu discurs. I com que un país es governa amb decisions i no amb discursos, és molt important parar atenció a les decisions que porten la seva signatura i es publiquen al BOE. La decisió de posar Espanya sota l’estat d’alarma és una decisió molt greu que a parer dels tècnics no resoldrà el problema del coronavirus, i portarà conseqüències molt negatives per a tothom.

La decisió d’imposar l’estat d’alarma és una repetició del nefast article 155, però aquesta vegada amb vigència a tot l’estat. Amb aquesta mesura Sánchez demostra no creure en l’estat autonòmic, i torna als anys setanta del segle passat, abans d’establir-se l’estat autonòmic. Així, ara mateix qualsevol decisió que es prengui a Catalunya sota l’estat d’alarma és per ordre d’un ministre de Madrid. El president de Catalunya, els consellers i els alts executius de la Generalitat ja no pinten res. I el mateix val per Euskadi i per l’altra nació històrica de l’estat, Galícia. La resta d’autonomies són només l’excusa per tenir controlats a catalans, bascos i gallecs. La situació d’Espanya és francament alarmant, i amb la nefasta gestió que fan de la pandèmia es torna a posar en evidència.

Aznar i González

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.955 de La Veu de l'Anoia)

Felipe González i José Maria Aznar són dos expresidents del govern espanyol que en deixar d’exercir els seus càrrecs no van acceptar cedir protagonisme mediàtic i passar a un anonimat més que recomanable. Així, tot i els anys que fa que van deixar les seves responsabilitats de govern, Aznar i González segueixen treballant per aparèixer a les portades dels diaris. I tot i pertànyer a partits polítics diferents, a banda de l’anticatalanisme que els agermana els dos expresidents comparteixen moltes més semblances polítiques del que pot semblar a primera vista. Aznar sempre ha sigut un polític de dretes, però amb l’evolució que està fent en els últims anys tindria tot el sentit que acabés fitxant per l’extrema dreta de Vox.

Per la seva banda González, amb els anys, ha anat evolucionant clarament cap a la dreta, i l’esquerranisme teòric que de tant en tant encara predica no va més enllà d’un discurs retòric adreçat a la soferta militància socialista. Una altra coincidència és que els dos expresidents engreixen els seus patrimonis particulars mitjançant les portes giratòries, una sortida econòmica que es van preparar a consciència mentre exercien altes responsabilitats de govern. I coincideixen tots dos que cal atacar per terra, mar i aire la Catalunya real, ja que no volen admetre que la ciutadania independentista té més pes polític que la minoritària Catalunya unionista que ells defensen amb dents i ungles. Se senten més còmodes explicant-se en els mitjans més populistes i, molt especialment, els d’extrema dreta, i eviten els mitjans de comunicació menys estomacals, és a dir, més professionals.

La seva llunyania política amb el president actual, Pedro Sánchez, els ha fet acostar posicions en la malaltissa deriva anticatalana que tots dos comparteixen. Ara s’han proposat fer descarrilar el govern socialista actual. Des dels mitjans de comunicació que dèiem abans, s’adrecen sovint a periodistes, jutges, fiscals i a tothom que els vulgui escoltar per criticar determinades mesures penitenciàries les quals, seguint estrictament la normativa vigent, es comencen a aplicar als presos polítics empresonats injustament. En aquest sentit, cal recordar que quan eren els alts càrrecs socialistes els que estaven empresonats, aquells sí, per delictes molt greus, amb morts pel mig i tot, van fer tot el possible perquè el compliment de les penes quedés reduït a la mínima expressió. Ara, amb els presos polítics catalans, busquen exactament el contrari. L’aplicació de la llei no és igual per a tothom.

Gestió pública de comportaments privats inadequats

Diumenge es va celebrar la manifestació del Dia de les Dones. Gairebé tots els partits polítics, sindicats i altres agents socials, públics i privats, es van afegir a les celebracions, i tothom semblava estar d’acord amb les reivindicacions. La teoria, doncs, sembla que tothom la té perfectament clara. La mentalització ja és un pas, però ni de bon tros és un pas definitiu per resoldre un problema molt greu que té com a conseqüències la destrucció de persones i famílies.

Simultàniament amb la celebració dels actes del Dia de les Dones s’han fet públics determinats episodis inadequats, presumptament delictius, d’un dirigent polític que es dedicava a assetjar sexualment dones del seu departament. Era un tema que feia molt temps que existia però que, tot i això, es mantenia en l’esfera d’una discreció difícil d’entendre fins que aquesta setmana ha esclatat. El responsable polític de la conselleria finalment ha dimitit, i ara caldrà veure si l’escàndol anirà més enllà o del tema no se’n tornarà a parlar i tal dia farà un any.

La conclusió que se’n pot treure és que, si no ens posem seriosos, no resoldrem el problema. No n’hi ha prou que es facin grans manifestos a favor de les dones si no s’acompanyen de polítiques efectives. Si els escàndols es continuen tapant, si els assetjadors segueixen actuant amb una aparent impunitat, si les denúncies de les dones afectades no tenen efectes pràctics immediats, cada any anirem fent manifestacions però el problema de fons subsistirà.

Al·lèrgies lingüístiques

(L’article original en versió paper es va publicar el 21 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.953 de La Veu de l'Anoia)

El món evoluciona amb força rapidesa, i si volem seguir el ritme de la societat que ens ha tocat viure sense quedar-ne exclosos hem d’estar molt alerta als canvis que contínuament s’estan produint. No s’hi val a badar però, això sí, convé separar el gra de la palla. No tot canvi és bo per si mateix, i això inclou també la forma d’expressar-se que tenen els humans. Determinats canvis que s’estan imposant en la forma de parlar i escriure a alguns ens grinyolen i ens costen d’acceptar, sobretot quan aquests canvis semblen més fruit d’una moda banal i passatgera que de normes lingüístiques tècnicament ben argumentades i elaborades per persones expertes en lingüística i que, per tant, en saben més que la majoria de la societat. És molt recomanable reconèixer l’autoritat de les persones que sobre determinats temes hi entenen més que la resta.

Amb un exemple potser s’entendrà millor. D’uns anys ençà el mot tothom gairebé ha desaparegut de molts textos i també de moltes expressions orals, i està sent substituït per allò al meu entendre tan ridícul del totes i tots, o tots i totes, com si la paraula tothom no ho englobés tot. La no utilització del terme tothom sembla una mena d’al·lèrgia lingüística sobtadament sobrevinguda, i observada des de la distància d’una mínima racionalitat lingüística costa d’entendre. Trobo francament ridícul i fora de lloc que, existint ja el terme tothom, aquest s’hagi de substituir per totes i tots, o tots i totes. Ho veig com una manera de complicar-se la vida sense cap necessitat, però en determinats àmbits l’exclusió del tothom gairebé s’ha convertit en una religió.

Potser només es tracta d’una moda passatgera, i més aviat que tard el sentit comú es tornarà a imposar i recuperarem la utilització d’aquest mot. Però com que sempre hi ha qui busca tres peus al gat, potser algú, o alguna, se sentirà ofesa, o ofès, i dirà que l’hom de tothom també té connotacions excloents, i que posats a ser políticament correctes s’hauria de dir tothom i totdon, o totdon i tothom. En fi, ja diuen que el sentit del ridícul no té límits, i també en l’àmbit lingüístic algunes persones semblen competir per veure qui la diu més grossa i obté la nota més alta. Però dit tot això, aquestes reflexions no són pas incompatibles amb la meva reivindicació, absolutament convençuda i sense reserves, d’una llibertat d’expressió sense límits per a tothom. I, per tant, també reivindico la llibertat que té tothom de fer el ridícul utilitzant determinades expressions orals o escrites.

De casament a Espanya

Diuen les dades oficials que a Catalunya menys del deu per cent dels casaments es fan per l’església, cosa que no passa a Espanya, on aquest percentatge és molt superior. No ho valoro, només és una dada. Recentment vaig anar a Espanya de casament. La cerimònia va tenir lloc en una capital de província mitjana, on la gent és més clàssica en la manera de fer i de vestir que a Barcelona. És la típica ciutat on per sortir a fer un tomb a la tarda la gent es muda. Ep, no ho critico, em sembla tan bona opció com els que passegen en xancletes, texans i samarreta.

Un casament clàssic a Espanya, i aquest ho era, és tot un espectacle. Algunes senyores, no totes, portaven barret o tocado, i els senyors anaven quasi tots amb vestit fosc, camisa blanca, corbata i ulleres de sol; algun convidat portava sabates de color marró, i ho menciono perquè aquesta combinació tan habitual en els polítics d’esquerres sempre m’ha cridat l’atenció. Us imagineu Pere Aragonès amb vestit fosc i sabates negres? Jo no l’he vist mai així. I qui diu Aragonès diu qualsevol alcalde, regidor o diputat de qualsevol partit d’esquerres. I també alguns de dretes.

Des de l’església ens vam traslladar al lloc del banquet, on es va servir un aperitiu completíssim que va acabar més tard de les quatre. A quarts de cinc van començar a servir el dinar, molt complet, amb carn i peix, i ens aixecàvem de la taula poc abans de les set. Els que van optar per seguir la festa i empalmar amb la disco la tenien allà mateix, i els que vam optar per fer els centenars de quilòmetres que ens separaven de Sarrià, carretera i manta. Una festa cansada però simpàtica, això sí.

El càstig de la T-Casual

L’Ajuntament de Barcelona ha decidit penalitzar econòmicament no pas als ciutadans que utilitzen massa els serveis públics —la qual cosa potser podria tenir algun sentit— sinó a qui els utilitza poc. Sembla una broma de mal gust. Així, ara a Barcelona et castiguen per utilitzar poc el transport públic, fent-te pagar els viatges en bus o metro més cars que si viatgessis més sovint. La nova targeta de transport T-Casual és l’instrument per perpetrar aquest atracament a l’usuari. La targeta T-Casual ve a ser com una de les antigues targetes T-10 però bastant més cara i, a més, és d’ús unipersonal, un càstig afegit. Pagués més per cada viatge que fas, i a més no la pots compartir amb la persona que viatja amb tu, que necessàriament n’ha d’utilitzar una altra. S’han produït moltes queixes però no n’han fet cap cas, ja que la targeta T-Familiar que es van treure de la màniga a última hora per suposadament resoldre el problema sembla un insult a la intel·ligència del ciutadà. La solució seria ben fàcil: que la targeta T-Casual deixés de ser unipersonal seria una bona mesura, i que es revisés a la baixa l’exagerat augment de preu aplicat també seria benvingut pel ciutadà. Recuperar el nom antic de T-10 potser ja seria demanar massa, perquè deixaria massa en evidència que s’ha comès un abús a l’usuari.

Dos hospitals a Wuhan

(L’article original en versió paper es va publicar el 7 de febrer de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.951 de La Veu de l'Anoia)

Segons els terminis prefixats per les autoritats xineses, aquesta setmana han entrat en funcionament a la ciutat de Wuhan (11 milions d’habitants) dos hospitals per a persones diagnosticades o sospitoses de patir l’epidèmia de coronavirus. El primer hospital que s’ha obert disposa de mil llits i s’ha construït en una setmana, i dilluns mateix va començar a rebre malalts. El segon, amb una capacitat per a mil cinc-cents pacients, també s’ha obert aquesta setmana, deu dies després d’iniciar-se la seva construcció. És a dir, en deu dies s’han construït dos hospitals amb una capacitat per a dos mil cinc-cents malalts, així com els equipaments tècnics i el personal sanitari necessaris per atendre’ls. Una bona part d’aquest personal —molts són militars— ha estat enviat a Wuhan des d’altres regions del país.

Una operació d’aquestes característiques només es pot tirar endavant en un règim dictatorial, i seria impensable en una democràcia, on es tardarien anys a construir unes instal·lacions similars. No s’ha d’oblidar que hi ha tot un exercit de polítics i funcionaris públics que han de justificar la seva tasca, i això vol dir fer controls de tota mena per complir amb la normativa. A la Xina, però, quan el líder màxim pren una decisió tothom creu, sense plantejar-se altra cosa que no sigui obeir sense protestar, i això val tant per a les persones que han fet l’obra civil com pel personal sanitari responsable de fer funcionar les instal·lacions. Amb un plantejament autoritari similar, la Xina manté empresonats milions de ciutadans pel sot fet de tenir principis religiosos i defensar una determinada cultura, separant els fills dels pares per reeducar-los a tots.

Amb notícies com aquestes hi ha qui es planteja si el sistema dictatorial xinès és millor que el nostre. Si ens fixem en l’epidèmia en si mateixa, hi ha molts dubtes que la política informativa del govern xinès hagi estat la més encertada. Al principi les autoritats van intentar amagar al món el greu problema sanitari que patien, i van pressionar les autoritats sanitàries internacionals per evitar fer-lo públic en tota la seva gravetat. Cap sorpresa. La Xina és un país molt orgullós, i un desastre com aquest és molt negatiu pels seus interessos, ja que el lideratge mundial que busca pot quedar malmès. I sobre la construcció dels dos hospitals en deu dies, la Xina ha demostrat que té capacitat per fer-ho i molta mà d’obra disponible. Entre els experts, però, es dubta que aquesta operació serveixi per controlar l’epidèmia.

Una definició equívoca: constitucionalista

El terme constitucionalista s’utilitza molt sovint per definir una part de la societat espanyola, però al meu entendre es fa de forma equívoca. Així, els ciutadans partidaris de preservar la unitat d’Espanya, aquells que molts definim com a unionistes, se n’atribueixen erròniament la propietat en exclusiva. Però als unionistes espanyols no els agrada que els defineixin així, i es van treure de la màniga el terme constitucionalista. Què vol dir constitucionalista? Si escoltem els unionistes espanyols, constitucionalistes són els que defensen la constitució espanyola de 1978, però sempre de forma excloent i donant a entendre que de constitució només n’hi pot haver una, la seva. Òbviament això és un error. Si volem ser curosos amb les definicions, el debat polític existent no és entre constitucionalistes i independentistes sinó entre unionistes i independentistes.

Un independentista català també es pot declarar constitucionalista. La majoria dels independentistes catalans també és gent d’ordre, i reivindica una constitució pel país que defensa, Catalunya. Des de l’independentisme català no es nega que els unionistes espanyols es defineixin també com a constitucionalistes, però reclamen igualtat de tracte. Així, excepte el petit món dels àcrates (“ni Déu, ni pàtria, ni patró”), políticament irrellevant, de constitucionalistes ho som tots. Uns defensen la constitució vigent al seu país, Espanya, i uns altres en defensen una altra que encara no s’ha redactat perquè la república catalana que reivindiquen encara no s’ha consolidat.

Per rumiar-hi

L’alcaldessa Colau ha dit que no li agrada que a les escoles es mengi carn. Una alcaldessa ha de dir com ens hem d’alimentar els ciutadans? Aquesta obsessió malaltissa d’alguns personatges públics per controlar-ho tot fins a l’extrem, des de la gestió pública de l’aigua (donant per bona la tesi —més falsa que un bitllet de sis euros— que diu que la gestió privada sempre és pitjor que la pública), promoure el consum d’un producte que sembla que sigui carn però que no és carn i, en general, aquesta moda del veganisme en general, i no només l’alimentari (recentment he vist publicitat de “pell vegana”, fins aquí hem arribat!), i altres actuacions estranyes per l’estil, ens hauria de fer rumiar sobre els interessos reals que tenen algunes administracions públiques en els negocis que sorgeixen a partir de la implantació d’aquestes polítiques. Al darrere de tot això hi ha molts diners públics en joc. Qui se n’aprofita? Per rumiar-hi.

Gestió de la discrepància

(L’article original en versió paper es va publicar el 24 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.949 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui nega el dret a la discrepància dels seus conciutadans. I això no només es dóna entre persones que es dediquen a la política sinó també entre ciutadans que viuen al marge de la política. I sense admetre aquest dret bàsic del teu oponent, difícilment sorgirà la solució per resoldre conflictes. Hi ha qui pensa blanc i està convençut de tenir raó, però el que pensa negre també n’està, de convençut, i, per tant, per resoldre la discrepància s’ha d’implementar un mecanisme que vagi més enllà de dir jo tinc tota la raó i tu no en tens cap, i per tant calla i es farà el que jo digui. Defensar el pensament únic com fan alguns no només no porta enlloc sinó que s’avé poc amb un tarannà mínimament democràtic. En aquestes situacions qui guanya, o li sembla que guanya, és sempre qui s’imposa mitjançant la raó de la força (judicial, policial, etc.). Però la raó de la força no resol mai el conflicte.

Quan sorgeix un conflicte polític que divideix la societat en dues meitats, només queda la via de la consulta ciutadana mitjançant una votació popular i democràtica, i qui guanya té tot el dret a tirar endavant la seva proposta. Aquí no val l’excusa de dir que la minoria no veuria respectats els seus drets, perquè l’opció que aquesta minoria està defensant, sense dir-ho clarament, és que sigui la majoria qui no vegi respectats els seus drets, com està passant ara. Els drets del ciutadà s’han de respectar sempre, però en democràcia guanya la majoria. Les opcions decidides democràticament òbviament no agraden a tothom, però quan no hi ha un camí millor per resoldre els conflictes s’han d’acceptar aquestes regles bàsiques.

Podem posar l’exemple del conflicte polític que hi ha entre Catalunya i Espanya. Ara mateix la societat catalana està dividida en dues meitats, i només podrem saber del cert quina de les dues meitats té més suport popular preguntant-ho directament al ciutadà, com es va fer l’1 d’octubre de 2017. O mitjançant mecanismes indirectes, com els resultats electorals de les eleccions catalanes. Però els resultats electorals no són cent per cent fiables, ja que hi ha una sèrie de votants que ningú sap del cert com es posicionarien sobre la independència. Els votants animalistes del PACMA, són o no són independentistes? És de suposar que hi ha de tot. Unes eleccions al Parlament només serveixen per votar 135 diputats, però no són útils per decidir si Catalunya s’ha d’independitzar d’Espanya. Per tant, si volem fer-ho bé l’única opció és preguntar-ho directament al ciutadà.

La culpa també és nostra

A les últimes eleccions al Parlament de Catalunya (que són les que s’han de considerar si volem saber com volem els catalans que sigui el futur de Catalunya, és a dir, el nostre futur), la suma de les opcions independentistes va assolir gairebé el 48 per cent dels vots. En aquelles eleccions va anar a votar molta gent, més que mai, i el resultat és molt representatiu del tarannà polític de la nostra societat. A més a més, cal no oblidar que hi havia opcions que no es posicionaven sobre el tema, i això fa sospitar que el percentatge d’independentistes supera la meitat dels votants catalans. Per posar només un exemple, no sabem si els votants animalistes del PACMA són independentistes o no ho són; és de suposar que hi haurà de tot.

No cal dir que el món unionista pot fer les mateixes elucubracions, atribuint-se també una part del vot del PACMA i altres partits que no s’acaben de definir, però sempre partint d’una xifra més baixa, el 43 per cent dels vots obtinguts pels partits contraris a una Catalunya independent. En altres paraules, l’opció independentista està molt més a prop de la majoria absoluta que l’opció unionista. Mai el món independentista havia tingut tant suport popular. Però vist amb perspectiva, ho hem sabut aprofitar? En els dos anys transcorreguts des d’aquelles eleccions, els polítics dels partits independentistes també han comès molts errors i han fet moltes bestieses.

Ens equivocaríem si atribuíssim tota la culpa del que ens ha passat en aquesta legislatura a les institucions colonials espanyoles. La culpa també és del món independentista o, més ben dit, dels tres partits independentistes amb representació parlamentària. I deixant de banda la responsabilitat de l’estat, cadascú sap en quina mesura és responsable de la situació actual. Però la culpa també és nostra. Si no volem repetir els errors comesos fins ara, caldrà fer molta autocrítica. I molts polítics independentistes haurien de deixar pas a altres persones que estiguin més disposades a arriscar-se per assolir l’objectiu. Pensem-hi.

El fiscal vs. Trapero

Ahir vaig tenir com a música de fons de l’ordinador el judici bis del procés, aquesta vegada contra el major Trapero i altres dirigents dels Mossos. Gairebé tot el dia el va ocupar el fiscal interrogant Trapero, i el seu interrogatori encara no ha acabat. No sembla, però, que el fiscal busqui la veritat sinó que Trapero es despisti i digui allò que ell vol sentir. Preguntes molt llargues i rebuscades, sovint poc concretes i farcides de falses afirmacions com si fossin fets comprovats, i quan la resposta de Trapero no agradava al fiscal aquest intentava tallar-lo. Veurem com continua el judici, però el que vaig veure ahir no em va agradar gens. Tot sembla indicar que el disseny de la condemna ja el tenen fet, i que tota aquesta farsa només servirà per intentar justificar una pena llarga de presó.

Dues consideracions finals: no em va sorprendre gens que la presidenta del tribunal deixés fer al fiscal sense interrompre’l, quan al meu entendre tocava cridar-lo a l’ordre; però jutgessa i fiscal juguen a la mateixa lliga, i això explica una certa complicitat entre ells. Sí que em va sorprendre que l’advocada defensora de Trapero no es queixés pels evidents excessos del fiscal durant el seu llarg interrogatori. Potser només es tracta d’una estratègia de defensa, així que ho deixo aquí. Ha sigut el primer dia d’un judici que també serà llarg, però pel que es va poder veure ahir tot plegat no pinta gaire bé pel major Trapero.

L’abstenció d’Esquerra

(L’article original en versió paper es va publicar el 10 de gener de 2020 a la pàg. 2 del núm. 1.947 de La Veu de l'Anoia)

Alguns semblen haver oblidat que el pacte per a la investidura de Sánchez es va tancar entre el PSOE i UP dos dies després de les eleccions. Ho recordo perquè veient el tractament informatiu que des d’aquella data s’hi ha donat, podria semblar que l’acord s’hagués fet amb Esquerra, i evidentment no és així. Però per tirar endavant aquell pacte d’investidura, en clau espanyola, era imprescindible també que alguns diputats s’abstinguessin, i aquesta tasca l’ha fet Esquerra. Esquerra sempre podrà dir que ells no han votat a favor del nou govern, i formalment tindran raó, però ja no podran negar que són igualment responsables del que faci el nou govern a partir d’ara.

Esquerra tenia els escons necessaris per fer aquest paper diguem-ne de comparsa, i estava disposat a fer-lo, de la mateixa manera que si els escons imprescindibles els hagués tingut un altre partit, aquesta tasca l’hagueren fet uns altres. La política té aquestes coses, i de vegades et trobes que has de fer uns paperots galdosos. Però quan finalment decideixes fer allò que mai t’haguessis imaginat que faries, has d’estar preparat, també, per entomar la crítica, i Esquerra no sembla disposada a pagar aquest peatge polític.

Hi ha qui considera que tenint bones relacions amb Espanya, a Catalunya ens anirà bé, però la solució del nostre conflicte no vindrà d’Espanya sinó a pesar d’Espanya. Els partits del pacte de Madrid han fixat les seves prioritats en claus espanyola i social, deixant en segon terme les reivindicacions nacionals de Catalunya. Un pacte que pot esquerdar el govern català, amb el trencament de la coalició i la convocatòria d’eleccions anticipades. Ara cal aprofitar el que es pugui (peix al cove), i encara que només serveixi per millorar rodalies, millor això que res. Però hem de ser conscients que aquest pacte no ajudarà a resoldre el nostre conflicte polític, i potser tampoc el problema de rodalies.

El pacte amb el PSOE l’ha fet Esquerra, no pas el govern de Catalunya, i això vol dir que no es pot oferir res en nom del govern de Catalunya sinó només en nom d’un dels partits que en formen part. I donant a entendre que es negociava en nom del Govern, Esquerra ha relliscat. I convé recordar-ho ara perquè quan comencin els incompliments habituals de la metròpoli, el Govern no en serà responsable sinó només aquells que han facilitat la investidura de Sánchez. Amb tot el dret a fer-ho, només faltaria. Per cert, Esquerra ha optat per una abstenció amable, però el seu líder Junqueras seguirà tancat a la presó.

Polítics indecents

A tot arreu hi ha gent de bona fe i honesta, persones que compleixen els seus compromisos. Però en el món de la política, per desgràcia, d’aquestes n’hi ha ben poques. No estic insinuant que tots els polítics siguin persones mancades d’una mínima decència, però sí que, dissortadament, molts polítics són uns perfectes indecents. Les conseqüències de les seves indecències les paguem els ciutadans que els hi garantim un sou més que generós, i hem de patir les conseqüències de la seva gestió. És indecent el polític que promet unes coses i després en fa unes altres justament oposades. No és decent el polític que assegura que, si guanya les eleccions, no prendrà determinades mesures, i quan accedeix al càrrec i té signatura al BOE —o al DOG o a qualsevol altre butlletí oficial— el primer que fa és exactament allò que va prometre que no faria mai. Si repassem amb una mica d’esperit crític les decisions dels polítics que ens governen o ens han governat veurem que pocs se’n salven, i els partits polítics als quals pertanyen els governants indecents són igualment responsables d’aquesta manca de decència. Si busquem una mica trobarem casos d’aquests a totes les administracions territorials, començant pels ajuntaments i acabant per dalt de tot. Aquestes situacions resulten molt frustrants, i als ciutadans només ens queda l’opció de fer una protesta pública i el càstig de no tornar-los a votar mai més. La primera vegada que un polític o un partit polític ens enreda és, òbviament, culpa seva; la segona vegada que el mateix polític o partit polític ens aixeca la camisa ja podem dir que la culpa és nostra, per rucs. Siguem, doncs, mínimament coherents i actuem en conseqüència: no els tornem a votar, no s’ho mereixen.

Espanya ja té president

Finalment Pedro Sánchez s’ha sortit amb la seva, i ha pactat pels pèls la seva investidura. Presidirà el primer govern de coalició d’Espanya des dels anys trenta del segle passat, i el més d’esquerres de la democràcia. Tot sembla indicar, però, que aquesta legislatura tornarà a ser una legislatura curta. La poca cultura política de la coalició acabarà xocant amb tot un seguit de compromisos amb massa gent molt diferent, amb interessos polítics molt contraposats. Respecte a Catalunya, aquest govern no resoldrà el conflicte; tothom sap que, si es vol resoldre, de solució només n’hi ha una, i es diu referèndum d’autodeterminació. La manca d’idees polítiques dels unionistes (ara d’esquerres, abans de dretes, però tots tallats pel mateix patró anticatalà) conduirà sense cap mena de dubte a una continuació de la deriva judicial. La vicepresidenta espanyola no ha tardat ni vint-i-quatre hores a recordar-nos-ho. Però és un govern legítim i se l’ha de deixar treballar. Ni que només servís per millorar el tema de rodalies ja el donaria per bo, però molt em temo que ni el peix al cove sabrem aprofitar. Els governs espanyols són culpables de moltes de les coses dolentes que ens passen a Catalunya, però els dirigents polítics catalans tampoc han demostrat que se’ls pugui tenir confiança. Aquest país, Catalunya, necessita amb urgència polítics nous amb idees noves, sense lligams amb el passat. Els que han governat fins ara ja han demostrat la seva gran incompetència, i no es mereixen una segona oportunitat.

Els Pirineus com a frontera judicial

(L’article original en versió paper es va publicar el 27 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.945 de La Veu de l'Anoia)

A les altes instàncies judicials del sud dels Pirineus tot sovint es prenen decisions equivocades en forma de sentència, més basades en el patriotisme estomacal de molts dels membres d’aquests tribunals que en els principis d’una democràcia consolidada i el sentit comú. Són ja uns quants els casos en els quals la justícia més independent, més imparcial i més endreçada de més amunt dels Pirineus ha hagut de corregir i posar en evidència algunes decisions forassenyades de la justícia espanyola. Les plantofades judicials que des d’Europa s’estan infligint al sistema judicial espanyol tardarem anys a oblidar-les, però el cas de Comín, Junqueras i Puigdemont, dissortadament, no crec que sigui l’últim.

A Espanya es conculquen drets democràtics bàsics amb una sorprenent impunitat, i molt especialment quan es tracta d’episodis relacionats amb el conflicte polític català. De resultes de tot això a Espanya hi ha presos polítics, i també persones que s’han hagut d’exiliar a la recerca d’una justícia imparcial que no troben a les instàncies judicials espanyoles. Els perjudicats no són només els protagonistes polítics del procés sinó que en aquestes situacions personals tan lamentables s’hi troba gent que no es dedica a la política. Els fets recents ens demostren que a les altes instàncies judicials espanyoles (AN, TS i TC) la separació de poders brilla per la seva absència, i la composició d’aquests organismes és més que qüestionable. Dit en altres paraules, la cúpula estatal disposa de tribunals polítics sempre oberts a defensar la unitat de la pàtria espanyola per davant de tot, i això es tradueix en una causa general contra l’independentisme català.

Per entendre millor el problema cal fer-se tres preguntes senzilles. És il·lícit declarar-se independentista? És delicte convocar un referèndum d’autodeterminació? És jurídicament qüestionable treballar políticament amb aquests objectius? Al meu entendre i sense cap mena de matís, la resposta a aquestes preguntes és no. Alguns jutges i fiscals, però, opinen el contrari, i les conseqüències de les seves decisions estan a la vista de tothom: la condemna a un segle de presó per a un grup de catalans, polítics i no polítics. És d’esperar, però, que gràcies a la justícia més endreçada de més amunt dels Pirineus la pena efectiva quedarà en molt menys. Això sí, mentrestant les autoritats espanyoles els tenen segrestats, com diuen alguns quan es refereixen a diputats electes que no poden exercir la tasca política per a la qual han estat elegits.