La nova etapa d’El Punt Avui

En els temps que corren i sota una greu crisi econòmica a la que encara no s’hi veu el final, el fet que algú aposti per la compra d’una empresa amb treballadors no deixa de ser, d’entrada, quelcom que crida l’atenció. I quan és prou conegut que arreu del món cada setmana estan desapareixent diaris de paper, si a més a més es tracta precisament de l’empresa editora d’un diari de paper (tot i que també disposa de la seva versió digital) podria semblar fins i tot una operació massa arriscada. I si per acabar-ho d’adobar es tracta d’un diari en català aquest canvi de propietat té sens dubte un valor afegit. Considerant totes aquestes circumstàncies, el canvi de mans del diari El Punt Avui fet públic la setmana passada és una operació que, sense conèixer-ne els detalls, no deixa de cridar-me poderosament l’atenció.

Dit això, deixeu-me dir també que criticar, com ja han fet alguns membres conspicus del ram i també de fora del ram, que el comprador només n’ha pagat un euro, ho veig com a mínim una mica malintencionat. A veure, pagar un euro per les accions d’una societat fent-se simultàniament càrrec dels seus deutes no ho veig massa allunyat de pagar un preu de mercat raonable per una empresa neta de deutes. Només són diferents maneres de comptabilitzar-ho. De moment el que sabem és que els venedors tenien diversos deutes pendents i que els compradors s’han compromès a pagar-los. Ara caldrà veure que els compradors facin front als seus compromisos.

Al llarg dels anys 2009, 2010 i 2011 han sortit articles meus al diari El Punt i sento, per tant, una simpatia molt especial per aquest diari. Amb l’Avui, en canvi, la meva col·laboració no ha estat mai literària (tot i que de manera molt puntual m’hi han publicat alguna cosa) sinó econòmica, mitjançant la compra d’uns títols emesos per Premsa Catalana SA que van ajudar a sortir el diari. Evidentment les persones que hi vàrem col·laborar teníem molt clar que aquella inversió no era en clau de negoci sinó de país i a fons perdut, com així ha estat. Però cada vegada que n’ha perillat la seva continuïtat ho he considerat una mala notícia tot i que, per altra banda, des d’aquí mateix he criticat sovint els ajuts públics que al llarg dels anys han anat rebent les empreses editores dels diaris d’aquest país. Les meves no són posicions contradictòries: faig una aposta clara per l’existència de diaris en català però estic radicalment en contra que es financin amb diner públic. Al meu entendre, les empreses en general i, per tant, també les empreses editores de diaris, han de ser viables per se. Així, és d’esperar que en la nova etapa que ara comença del diari El Punt Avui el nou editor se’n surti i es guanyi raonablement la vida amb els seus propis recursos.

Política de gestos

En les seves aparicions públiques l’encarregada de la franquícia catalana del Partido Popular és molt aficionada a gesticular i a fer teatre. Ho fa, al meu entendre, d’una manera absolutament desmesurada. Dimarts, l’escenificació del pacte entre el seu partit i CiU va ser exactament això: teatro del bueno, que diria el nostre vell amic Mourinho. Per cert, dilluns a la nit Alícia Sánchez Camacho no va poder estar a l’hotel Neri de Barcelona on, en un episodi més d’aquesta comèdia, es va escenificar la part final de la negociació. Es va dir que la causa de l’absència de la líder popular era un sopar a Madrid, i hem de pensar que aquell sopar era més important que una suposada negociació final dels pressupostos de Catalunya. Després s’ha sabut que la persona amb qui va sopar a Madrid era una tal Tita Cervera. Ara, fer un acudit seria massa fàcil però... deixem-ho aquí.

Sobre el pacte en sí, és a dir, el document aprovat entre ambdós partits que ella, ufanosa, mostrava als mitjans informatius (a la foto, del diari ara.cat) com si aquells paperots fossin la salvació de Catalunya, és poca cosa més que una declaració de bones intencions combinada amb una reformulació, lleugerament a la baixa, del tema de les taxes (receptes i hotels), així com una subvenció de 50.000 euros per a les víctimes del terrorisme com a únic assumpte concret i quantificable. Alguns ho diem sovint, els partits estatals tenen una certa tendència a jugar amb aquestes coses tan tristes, i sembla que ara tocava un altre gest a favor de les víctimes del terrorisme. I per què no per a les víctimes dels accidents de trànsit, que són moltes més i ningú se n’ocupa? La resposta és crua i senzilla alhora: una cosa dóna més vots que l’altra. Gestos, política de gestos.

I mentre la líder catalana del Partido Popular es passejava pels platós de televisió, els seus caps de la metròpoli feien quelcom més que un gest i, aprofitant la confusió, ressuscitaven el corredor ferroviari –que no mediterrani– que tant el PP com el PSOE sempre han reivindicat, és a dir, aquell que passa per Madrid –només faltaria!– i Saragossa, amb un petit ramal, sense continuïtat, cap al Mediterrani valencià, perquè no sigui dit que el corredor no toca el Mediterrani. I, com sempre, a Catalunya ni aigua. Més que un gest això és una provocació en tota regla, una obscenitat política de primera magnitud que, si acabés tirant endavant, portaria conseqüències molts negatives per a la nostra economia. Menys gestos de centralisme ferroviari i més sentit comú!

Un desenllaç inesperat (i 2)

Any 2011, gener. Surt publicada una carta de queixa al mateix diari, molt educada però alhora molt contundent, en la que, ras i curt, es diu que la imatge que es dona d’MP en els articles que publica Ma no es correspon amb la realitat. CP, signant d’aquesta carta, assegura que disposa de documentació que justifica la seva versió. La carta no rep cap resposta ni rectificació pública per part de Ma, i si n’hi va haver alguna se’m va escapar. La polèmica semblava donar-se, doncs, per acabada.

Any 2011, desembre. Es produeix una sorpresa que pocs s’esperaven. Una revista local d’Igualada publica un número monogràfic dedicat a la guerra incivil espanyola a Igualada. Entre els articles que s’hi inclouen, tots molt interessants, n’hi ha un, signat precisament per CP, on s’explica amb pèls i senyals i amb un munt de documentació annexa que ho avala que, tot just acabada la guerra, MP (la persona que l’any 1939 va rebre aquella plantofada a la plaça de l’Ajuntament) es va convertir en un delator al servei de les noves autoritats franquistes. Es dóna la desgraciada circumstància que un avantpassat de CP va ser víctima d’una delació d’MP que va suposar-li presó i que acabaria portant-lo a una condemna d’expulsió de la ciutat i de pagament de dues sancions econòmiques.

La mateixa revista explica i documenta que Jm, que després va ser nomenat alcalde per les autoritats franquistes de l’època en dos períodes diferents, condemnava l’ús de les delacions, tan habituals durant la postguerra, amb aquestes paraules: “Nosotros, tanto como amamos la justicia despreciamos la venganza, y más todavía estas pequeñas venganzas personales...” (Jm). Quan algú em diu que l’alcalde Jm era franquista haig de recordar-me a mi mateix que, en aquella època, els alcaldes eren nomenats a dit pel governador civil i que, òbviament, l'acceptació del càrrec no era obligatòria. Segurament amb això ja està tot dit però, sigui com sigui, no vaig poder preguntar-li mai a ell directament sobre la seva ideologia política, perquè quan Jm va morir jo només tenia cinc anys. Jm era el meu avi.

De tot plegat només en trec una conclusió: mai més!

Un desenllaç inesperat (1)

Entre avui i demà explicaré quelcom que va passar en la immediata postguerra i que ara, setanta-tres anys després, ha tingut un desenllaç inesperat. Es tracta d’uns fets molt lamentables els protagonistes directes dels quals ja són morts. Però primer de tot ens hem de situar, situem en el temps els diferents episodis d’aquesta història.

Any 1939, just acabada la guerra incivil espanyola. Plaça de l’Ajuntament de la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia (a la foto, en una imatge d’aquella època). Acte d’afirmació franquista davant de les noves autoritats. A l’hora de saludar brazo en alto MP no aixeca el braç. Jm, la persona que té al seu costat, discuteix amb ell insistint-li que ha d’aixecar el braç com fa tothom i, recriminant-li la seva actitud díscola, li acaba clavant un mastegot. MP i Jm es coneixen, Igualada era llavors una ciutat petita on tothom es coneixia. MP és detingut per la policia, el tenen uns dies tancat a la presó i després el deixen anar sense més conseqüències. Anys després i aprofitant una malaltia familiar Jm demana disculpes a MP, que les accepta, i l’incident es queda en això, en un episodi més, molt lamentable, de la postguerra.

Any 2009, novembre. Ma, fill d’MP, publica un article en un diari local reivindicant la memòria del seu pare. L'article té un títol ben significatiu: "L'amistat vertadera està per damunt de qualsevol ideari polític", donant a entendre que els protagonistes d'aquesta història tenien diferents idearis polítics. En l'article s'explica de manera parcial aquell episodi ocorregut l’any 1939. En relata els detalls però s’oblida de les disculpes posteriors, tot i disposar d’espai per fer-ho. Ma completa la seva columna del diari amb una altra anècdota que no té res a veure amb aquest assumpte. Algú pot pensar que, per part de l’autor, pot haver-hi un interès per silenciar les disculpes rebudes pel seu pare, tenint en compte que disposa de l’espai per explicar-ho però l’utilitza per parlar d’una altra cosa. El fet és que llegint aquell article es pot treure fàcilment la conclusió que MP era un díscol desafecte al nou règim. Un descendent de Jm que, per via familiar, coneix els detalls d’aquesta història, es queixa personalment a Ma pel relat incomplet, i rep una pobra excusa per intentar justificar allò que és injustificable. Sigui com sigui, més endavant i en un altre article Ma explica l’episodi de les disculpes, però ja queda fora del context del primer relat. El mal ja està fet sense perdre de vista, però, que l’agressió soferta per MP era del tot gratuïta i injustificable. Però una cosa no treu l’altra.

Nota: Avui queda anul·lada l’opció dels comentaris però demà, amb la publicació de la segona part d’aquest article, hi tornarà a ser.

Per fi, el comiat

Per tot hi ha de tot. Hi ha persones que quan els toca prendre una decisió difícil reaccionen amb rapidesa. N’hi ha d’altres, però, que són més lentes de reflexes i necessiten temps per adonar-se de les coses. Jordi Hereu és un bon exemple d’aquests últims. Fa nou mesos va perdre estrepitosament i amb tot mereixement les eleccions a l’alcaldia de Barcelona, amb la qual cosa es donava per acabat un cicle de 32 anys seguits de socialisme governant a la banda mar de la plaça de Sant Jaume. Des de la meva coneguda defensa de l’alternança política penso que amb aquell gest tan generós –perdre les eleccions–, Hereu es va guanyar l’agraïment de molts barcelonins. Ben mirat, perdre les eleccions és una de les poques coses bones que va fer durant la seva època com a alcalde. A l’hora de fer balanç del seu mandat cal recordar, en primer lloc, que Hereu, seguint la norma dels seus antecessors en el càrrec, va arribar a l’alcaldia fent trampeta, per dimissió de l’antecessor. Hereu va ser, però, el primer alcalde de Barcelona de la democràcia que va deixar l’alcaldia per decisió popular. Els seus antecessors van marxar tots fent trampeta, plegant abans d’hora, quan no tocava fer-ho. Com a fites de la seva obra de govern em quedo amb dues: el fiasco absolut del referèndum de la Diagonal (a la foto, Hereu fent veure que vota) i el projecte de l’esquiada del 2022 que, incomprensiblement, encara es manté. Els nostres governants, amb aquestes expansions pressupostàries que no porten enlloc, es deuen pensar que els barcelonins som rics de mena i que no ens ve mai d’aquí.

La mateixa nit electoral ja es veia que a l’Ajuntament l’exalcalde no hi tenia cap futur, i que la millor decisió hauria estat tocar el dos. Però, com dèiem abans, Hereu és una persona de reaccions lentes. Ha necessitat nou mesos, com si fos un embaràs, per adonar-se que a l’Ajuntament hi feia més nosa que servei. Finalment divendres va decidir marxar i els seus companys de partit, molt alleujats i gens orfes de lideratge en conèixer la seva dimissió, li van dedicar un gran però poc sentit aplaudiment. Es deia que hi havia el risc que si no marxava ell motu proprio els seus el marxarien sense contemplacions. No ha fet falta, almenys de cara enfora s’han mantingut les formes i, finalment, s’ha acabat imposant el sentit comú. És de suposar que deixant el càrrec de regidor deixarà automàticament la Diputació (segur que trobarà a faltar aquelles generoses dietes!) i qualsevol altre càrrec associat a l’Ajuntament de Barcelona. Ara caldrà veure on el col·loquen, perquè no crec que els seus el deixin abandonat. Hi ha tantes menjadores per a casos com el d’Hereu que segur que li trobaran un raconet. Algun dia, però, hi haurà un governant amb ganes de treballar veritablement pel poble que acabarà amb tots aquests cementiris inútils que només serveixen per anar-hi aparcant els elefants caiguts en desgràcia.

Una rebequeria de nens malcriats

A Catalunya el món del cinema està representat per l’Acadèmia del Cinema Català. Es tracta d’una entitat presidida per Joel Joan, un personatge polièdric que, com a actor i humorista, ha assolit fites professionals brillants. Plats bruts, per exemple. Però en el seu paper com a president de l’Acadèmia s’està equivocant de tàctica. El darrer exemple és la lamentable presa de pèl organitzada per aquesta entitat en ocasió de l’entrega dels premis Gaudí. Una rebequeria més pròpia de nens malcriats que de persones adultes, però que almenys ha servit per fer rumiar molta gent sobre l’oportunitat de les subvencions públiques al cinema. Cada dia són més les persones que mostren la seva contrarietat amb aquestes subvencions, i les sortides de to de l’altre dia (ells en diuen humor) hi tenen molt a veure. Es tracta d’un tipus d’humor –per anomenar-ho d’alguna manera– que a la majoria dels mortals més que fer-nos riure ens provoca vergonya aliena. Els paguem la festa i ells, en agraïment a la societat, encara es queixen!

Vaig veure alguns trossos de l’acte, en diferit, i allò feia més pena que gràcia, excepte a Jordi Hereu, exalcalde de Barcelona, que reia com un beneit i semblava gaudir d’allò més veient com des de l’escenari es feia burla barata del president i un conseller de la Generalitat, tots dos a la sala i sense saber quina cara posar. Però la crítica a les subvencions públiques que rep aquesta indústria és fàcil de justificar per poc que s’intenti respondre unes preguntes bàsiques. Per què s’ha de subvencionar els cineastes i no els venedors de bicicletes o els fabricants de curtits? Per què hem de subvencionar els espectacles de Joel Joan i no ho hem de fer amb el propietari de la fruiteria de la cantonada? Per què es manté aquest tracte de favor selectiu al col·lectiu dels cineastes? En definitiva, per què aquesta discriminació?

Però quan els intel·lectuals i artistes se senten molestos perquè consideren que les retallades no els haurien d’afectar, o perquè pensen que encara els haurien de subvencionar més, es corre el risc que es rebotin com l’altre dia, amb aquella manca de respecte cap a les persones i institucions que decideixen les subvencions. I davant la crítica generalitzada que estan rebent, a sobre els joels i companyia encara es fan els ofesos i diuen que els polítics tenen la pell molt fina. Quan un s’acostuma a la subvenció no en té mai prou, i el món de la cultura n’és un excel·lent exemple. I davant de la més mínima retallada, per petita que sigui, et pot organitzar un sarau com el dels premis Gaudí. I em permeto afegir que criticar aquestes actituds dels intel·lectuals i artistes no té res a veure amb la llibertat d’expressió que reclama amb tanta solemnitat el col·lectiu subvencionat. Una cosa és la llibertat d’expressió i una altra és el recurs a l’insult permanent i la manca de respecte generalitzada per la classe política.

Acabo, i espero que ningú no hi vegi demagògia. Si les persones que pateixen en carn pròpia les retallades de serveis bàsics sabessin que el motiu de l’endarreriment d’una operació de maluc o la manca d’un professor de reforç a l’escola dels seus fills té quelcom a veure amb les generoses subvencions al cinema i al món cultural en general potser s’enfadarien, no amb els artistes sinó amb el govern que ho subvenciona. I si a més a més sabessin que hi ha pel·lícules generosament subvencionades amb diner públic que ni tan sols s’arriben a estrenar al cinema, potser hi començarien a haver manifestacions en contra d’aquesta estranya política de la repartidora. Potser ja comença a ser hora de dir les coses pel seu nom. I dir les coses pel seu nom vol dir que, mentre duri aquesta crisi, i sembla que va per llarg, tal vegada no seria mala idea establir el principi que cal eliminar les subvencions i que cadascú, quan vagi al cinema, al teatre o al Liceu, s’ho pagui integrament de la seva butxaca. És allò que diem sovint, governar és prioritzar, i fer-ho amb sentit comú. I subvencionar pel·lícules –s’acabin estrenant al cinema o no– alhora que es tanquen quiròfans no sembla que sigui la millor opció.

Dotze vots que no resolen res

Després d’El desenllaç i Els principis de Groucho Marx aquest és el tercer i últim article sobre el congrés del PSOE celebrat aquest cap de setmana a Sevilla. Dissabte, Rubalcaba va obtenir vint-i-dos vots més que Chacón. Això vol dir que si dotze votants de Rubalcaba haguessin votat a Chacón, la catalana seria ara la nova secretaria general del PSOE, un partit, per cert, del que la candidata perdedora ni tan sols n’és militant. O almenys això ens diuen. Tinc alguna intuïció però només és això, una intuïció, que alguns d’aquests pocs vots que li van faltar a Chacón -o potser tots dotze- podien ser de delegats del PSC que, molt enfadats amb la direcció del partit i aprofitant-se de la circumstància d’una votació secreta, no van obeir les ordres de Nicaragua, és a dir, van desobeir les instruccions taxatives de Navarro i Zaragoza de donar suport a Chacón.

I arribats aquí, un incís. És ben sabut que des dels anys setanta del segle passat el PSC políticament no existeix tot i que, formalment, de la franquícia catalana del PSOE encara en diuen PSC, o més exactament PSC(PSC-PSOE), suposo que per mantenir el foc sagrat de l’antiga tradició pesecera. Fins fa uns anys la colla PSC dirigia la franquícia, però sempre sota una estricta supervisió de Ferraz. Per altra banda, els vots sempre els ha posat la colla PSOE. Tots sabien quin era el joc i es mantenia la ficció en una mena de divertida esquizofrènia política. Però fa uns anys es va imposar el sentit comú i tot va quedar en mans de la colla PSOE: direcció i vots. En altres paraules: des de fa anys el PSC no existeix.

Quan en una elecció com aquesta, amb quasi un miler de votants, el marge entre guanyador i perdedora és tan minso, ens indica que la militància del PSOE està pràcticament dividida en dues meitats. Una meitat va donar suport a la perdedora de Catalunya i l’altra meitat va donar suport al perdedor d’Espanya. I quan parlo de perdedors parlo, òbviament, de les eleccions de fa dos mesos i mig al parlament espanyol, aquelles que va guanyar Rajoy per golejada. Però malament rai quan en una votació només et donen dues opcions encapçalades ambdues per candidats que van ser clars perdedors fa molt poques setmanes. Dissabte a Sevilla hi va haver un guanyador i una perdedora, i possiblement va guanyar el menys dolent dels candidats, però tothom sap que amb aquest congrés el problema del partit no ha quedat resolt. Però si els dotze congressistes que dèiem abans haguessin canviat el sentit del seu vot i hagués guanyat Chacón el problema continuaria existint, bàsicament per mancances polítiques evidents de la candidata. Encara que ella se n’amagui Chacón és la continuïtat de Zapatero, i amb això ja està tot dit. El problema de fons del PSOE és que encara manen els mateixos que es van fer càrrec del partit al Congrés de Suresnes de 1974. I es miri com es miri 38 anys són molt anys, potser masses i tot.

Els principis de Groucho Marx

La frase és de Groucho Marx: aquests són els meus principis, però, si no li agraden, en tinc uns altres. José Antonio Griñán Martínez, president de la Junta de Andalucía, feia temps que es buscava una sortida professional pel dia després de les eleccions andaluses, que sap perfectament que les té perdudes. Griñán intuïa que el congrés del seu partit era una bona ocasió per assegurar-se una futura poltrona i, com molta altra gent, estava convençut que el congrés el guanyaria Chacón. Així, en els dies previs a l’esdeveniment, i sempre tenint al cap allò tan nostrat de ¿qué hay de lo mío?, va donar un suport gens dissimulat a la candidata, encara que ell no en deia suport sinó neutralitat activa. Són els eufemismes del llenguatge políticament correcte que massa sovint utilitzen els polítics. Així mateix, Griñán va amenaçar seriosament els seus delegats andalusos al congrés que si votaven a Rubalcaba ell donaria un cop de porta i no es presentaria a les properes eleccions andaluses. Fins i tot s’ha fet públic que, en petit comitè, Griñán va arribar a dir que ell no estava disposat a col·laborar amb un vell ni menys encara a donar-li el seu suport. Rubalcaba és més gran que Chacón, sí, té 60 anys, és cert, però potser cal recordar que... Griñán ja en té 65 i mig! Qui és el vell aquí?

El cas és que després de posar sobre la taula tots aquests principis, vet aquí que per una dotzena de vots Chacón no va guanyar l’elecció a la secretaria general del PSOE. Pel que diuen els diaris hi va haver moltes pressions per orientar el vot dels delegats, especialment per part de la vella guàrdia del partit; no se n’havien vist tantes en cap dels congressos anteriors. Unes pressions polítiques i personals l’efectivitat de les quals s’entén perfectament sabent que tres de cada quatre delegats al congrés viuen d’un càrrec públic. És a dir i per entendre’ns, si la direcció del partit s’emprenya amb tu, et quedes sense càrrec. Tant és així que la contrarietat electoral soferta per la seva patrocinada comportava que Griñán es quedava sense la poltrona que buscava. Però llavors el nostre personatge reaccionà amb molta rapidesa, com només els oportunistes de llarg recorregut com ell saben fer-ho. Recordant el personatge de Groucho Marx (si no li agraden els meus principis, en tinc uns altres), i oblidant-se també de les seves aparentment insalvables diferències polítiques amb el vell Rubalcaba, guanyador del congrés, Griñán hi acabà pactant, i va acceptar entrar a la nova executiva amb un càrrec honorífic i sense cap poder executiu: president del partit. Cal recordar que el president del PSOE no té cap poder, però això sí, el càrrec comporta cotxe i xofer, secretari, despatx, targeta de crèdit Visa platí i tota la pesca. Griñán, donant el seu suport a Chacón, volia assegurar-se la poltrona, una poltrona que, finalment, ha obtingut del seu gran adversari en aquest congrés, el vell Rubalcaba. Griñán, un exemple de transvestisme polític sense complexos.

El desenllaç

Els congressos dels partits polítics se sap com comencen però difícilment es pot preveure com acabaran, especialment quan les votacions són secretes, amb urna i papereta, com és el cas del 38è congrés del PSOE que es celebra aquest cap de setmana. I més imprevisibles eren encara els resultats si abans del congrés uns i altres ens deien que les forces estaven molt equilibrades. Si jo fos socialista i avui hagués estat a Sevilla, que no és el cas ni una cosa ni l’altra, m’hagués resultat realment molt difícil decantar-me per una de les dues candidatures, tenint en compte que avui aquest premi no podia quedar desert. Tot i que m’he esforçat per trobar alguna diferència entre Chacón i Rubalcaba no he estat capaç de veure-la. Aquest migdia he escoltat pel canal 3/24 una bona part dels discursos previs a la votació que havia d’escollir la persona que substituiria Zapatero. Per cert, tenint en compte que el canal 3/24 el paguem entre tots, potser algú ens hauria d’explicar el perquè d’aquesta transmissió en directe, que al meu entendre no es justifica des de cap punt de vista.

Escoltant ambdós discursos no he trobat propostes ni posicionaments ideològics que diferenciessin ambdues candidatures. Només tòpics i més tòpics, amb una buidor de continguts estrepitosa. Posats a buscar-hi matisos, sempre de caire menor, Rubalcaba potser ha estat més moderat en les formes, menys cridaner, més institucional, com si encara fos el vicepresident i ministre de Zapatero que va ser fins fa quatre dies. Això sí, pel meu gust ha abusat massa de l’expressió compañeros y compañeras. Ha repetit la fórmula dotzenes de vegades, cada tres frases la deixava anar, i vist des de fora penso que no calia. En l’actiu de Rubalcaba s’ha de dir que no ha llegit el seu discurs, ha anat improvisant, i ha demostrat que d’improvisar en sap força, encara que només sigui per anar repetint els quatre tòpics de sempre i no dir res de nou.

Pel meu gust Chacón s’ha mostrat massa mitinera, excessivament cridanera, com si els delegats desplaçats a Sevilla fossin sords. A mesura que anava llegint el discurs que portava escrit Chacón feia unes impostacions de veu del tot exagerades, com si fos un d’aquells predicadors que durant el franquisme feien l’homilia dominical talment com si estiguessin renyant els seus feligresos. Però això sí, cap contingut, cap concreció, res de res. Al cap d’unes hores de tancar-se la votació ens han dit que Rubalcaba havia guanyat pels pèls. Enhorabona! Al carrer de Nicaragua de Barcelona, però, ja deuen estar despenjant el rètol que diu “PSC” per substituir-lo per un que hi posi exclusivament “PSOE”. El consol és que si s’hagués imposat Chacón el canvi de rètol l’haguessin hagut de fer amb la mateixa rapidesa. El PSC fa dècades que va deixar d’existir, i això a partir d’ara encara es farà més visible.

Paraula contra paraula

Ara tenim el cas de D.T., un jove advocat que, quan la setmana passada es disposava a agafar un avió per anar a Madrid, va ser greument vexat per dos números de la Guàrdia Civil espanyola, amb agressions físiques diverses i insults de tota mena. El motiu de l’agressió? Negar-se l’advocat a dirigir-se als números en la seva llengua, en la lengua del imperio, en cristiano. Tot va començar amb un petit incident entre l’advocat i un prosegur del control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, cosa que tampoc ens ha de sorprendre gens veient, amb poquíssimes excepcions, la mena de personal que t’hi trobes. Jo mateix, que ja tinc una edat com per rebel·lar-me contra certs abusos de procediment, també m’hi he hagut d’enfrontar més d’una vegada. El fet és que Franco va morir va dècades però alguns espanyols amb una clara mentalitat colonialista es creuen amb el dret d’imposar la seva llengua allà on els destinin. I com que tenen la raó de la força (aquests impresentables anaven armats) no els resulta difícil imposar-se davant de qui només té la força de la raó que li dóna la llei.

Que m’he deixat el presumptament? Doncs va, posem-li, que ja no ve d’aquí. Però com que tot plegat va passar amb els dos guàrdies i l’agredit tancats en un quarto sense finestres (els agressors lingüístics saben perfectament que no tenen raó, i no volen testimonis de les seves malifetes), ara es tracta d’aclarir quina versió té més credibilitat. Doncs bé, conegudes ambdues versions dels fets em quedo clarament amb la versió de l’advocat i, per tant, no em crec la versió dels números, que asseguren que van ser insultats per l’advocat i neguen l’agressió, i presenten com a gran argument el fet que porten anys destinats a Catalunya i que, per tant, es troben perfectament integrats. Com si el fet de portar anys a Catalunya fos garantía de res.

El ministre Fernández s’ha afanyat a donar credibilitat a la versió dels seus guàrdies, i ha afegit que l’advocat és un mentider. És a dir, cornut i pagar el beure; vexat i, a sobre, titllat de mentider. I de moment la cosa no dóna més de sí. La paraula d’uns guàrdies contra la paraula d’un advocat que parla en català. Finalment hi haurà un judici, però ja sabem que entre la paraula d’un ciutadà policia i la d’un ciutadà que no ho és, el jutge gairebé sempre acostuma a donar la raó al policia. Ja es veurà en el seu moment. Siguem, però, realistes. Continuarà la manca de respecte per la nostra llengua per part de personal vingut de fora. No ho entenen ni ho volen entendre, i de solució perquè episodis de caire lingüísticament colonialista com aquest no es repeteixin només n’hi ha una: tocar el dos. No n’hi ha d’altra.

Participacions preferents: una estafa legal

Al darrere de les anomenades participacions preferents que les entitats financeres van encolomar a la seva clientela hi ha un fastigós abús de confiança que, a banda dels perjudicis directes que pateixen les persones que han perdut una bona part dels seus estalvis, em provoca molta vergonya aliena. Bancs i caixes han jugat amb la gent senzilla que tenia plena confiança en el seu metge de capçalera i en el director de la caixa on tenien dipositats els seus estalvis. Doncs bé, després de l’escàndol de les participacions preferents, ara ja només poden confiar en el metge, i encara. Així, emparats en la confiança dels seus clients, majoritàriament persones senzilles i jubilats en general, directors i apoderats de bancs i caixes, amb el caramel d’un interès una mica més alt, els van vendre uns cromos anomenats participacions preferents. Uns productes que ara no es poden fer efectius perquè, com diuen aquests executius de pacotilla, ara mateix no hi ha mercat, no hi ha compradors, s’ha d’esperar que en surti algun; s’ha de tenir paciència, molta paciència.

¿Com pretenien fer-nos creure que sortirien compradors per a uns cromos d’una entitat amb greus problemes que, en alguns casos, ha hagut de ser rescatada per l’estat? ¿Com van tenir les penques de vendre a uns pobres jubilats uns productes que ni tan sols estaven coberts per l’assegurança del fons de garantia de dipòsits bancaris? ¿Com podien aquells impresentables assegurar repetidament als compradors que no es preocupessin, que amb una mica de paciència tot es recuperaria? ¿Com podien actuar amb aquell cinisme? Això sí, s’ha d’admetre que l’alt risc d’aquesta inversió i la manca de liquiditat és quelcom que es podia intuir llegint la lletra petita del document de compravenda. ¿Però quin jubilat es llegeix la lletra petita en una relació de tanta confiança? No poso en dubte que, legalment, ara bancs i caixes s’han cobert les espatlles; poc a veure amb aquell escàndol de les primes úniques de fa uns quants anys. Però avui no parlo d’això. Avui parlo de la confiança que hi havia entre l’entitat financera i el client, una confiança que ara ha desaparegut.

Barruts! Això és el que són aquests bancaris impresentables, i encara són més barruts els banquers que els obligaven a vendre aquestes porqueries. Ho repeteixo per si abans no ha quedat prou clar: la col·locació que bancs i caixes van fer de les participacions preferents, jugant amb una manifesta desinformació i aprofitant-se de la confiança de la seva clientela, és una estafa. Una estafa legal si es vol, però estafa. Conec la qüestió i sé perfectament de què parlo perquè jo mateix em vaig trobar amb aquest problema fa uns mesos, quan vaig intentar recuperar els diners d’una persona gran de la família que es considerava estafada, amb tota la raó, perquè els seus estalvis s’havien transferit a un corralito privat.

Sortosament vaig poder resoldre el meu problema familiar, però no abans d’exercir una pressió molt forta davant del director de la sucursal, que feia setmanes que se'ns torejava, dient-li: o en un parell de dies em resols el problema o el dia 1, quan tota la teva clientela vingui a cobrar la pensió, em presento aquí amb un notari i un periodista i te n’organitzo una de grossa! Vaig tenir molta sort, en aquell moment el problema de les participacions preferents encara no havia sortit a la llum pública i no se’n parlava com ara. Aquells impresentables devien pensar que era més intel·ligent resoldre un petit problema puntual amb un client que haver de fer front a la possibilitat d’una munió de reclamacions si, com jo els suggeria, el meu cabreig s’encomanava entre la clientela de la sucursal. Encara que normalment no em fa res parlar de noms propis, aquesta vegada no diré de quina entitat es tracta; al capdavall encara els hauria d’estar agraït perquè finalment em van resoldre el meu problema, suposo que a costa d’enganyar algú altre perquè es quedés amb els nostres cromos. Lamentable.

S’ha acabat la festa

La festa d’Spanair es dóna per acabada. Divendres el govern de la Generalitat va tenir un moment de lucidesa intel·lectual i, aplicant per primera vegada el sentit comú en aquest tema, va dir prou, fins aquí hem arribat. Spanair era com aquell malalt terminal irrecuperable que es trobava amb un diagnòstic inqüestionable de mort cerebral tot i que, per motius mai explicats, els nostres governants el mantenien connectat a una reguitzell de recursos financers públics gairebé il·limitats. Uns privilegis que donaven a l’empresa una certa aparença de vida però que no passava d’això, de la pura aparença. I parlo en passat perquè, sortosament, ara ja només falta el seu enterrament oficial i passar ràpidament pàgina d’aquest desgraciat episodi. O, tal vegada, abans s’haurien de buscar altres responsabilitats que vagin més enllà de les estrictament polítiques.

Des del seu plantejament inicial Spanair va ser una mala idea de negoci d’alguns il·luminats de la mal anomenada societat civil catalana, que es caracteritza perquè en molts casos gaudeix d’una generosa connexió pública més o menys encoberta. L’aventura que divendres es va donar per acabada va comptar des del primer dia amb un suport mediàtic gens menyspreable dels mitjans informatius dependents de les diverses patums catalanes, i disposava també d’una crossa financera pública pràcticament il·limitada. Diguem-ho clar: els responsables polítics últims d’aquesta fallida són els governs de la Generalitat, des del presidit per Montilla que va inaugurar l’obra fins al govern actual que ha decidit donar-la per acabada i abaixar el teló. I entremig no oblidem la Fira, l’Ajuntament, la cambra de comerç del senyor Valls i tutti quanti.

En aquests tres anys s’han escrit moltes coses sobre Spanair, des de tots els punts de vista, i evidentment se n’ha parlat encara més des que divendres la companyia va declarar-se en fallida i va deixar els seus passatgers i avions a terra. M’estalviaré, doncs, de referir-me als arguments d’uns i altres que, per altra banda, són ja prou coneguts. Jo mateix també he comentat algunes coses al respecte, fins i tot ABANS que els escandinaus ens col·loquessin el mort. I dic “ens” sent ben conscient que tots nosaltres, els soferts contribuents catalans, en som els grans perjudicats. Com a exemple, suggereixo la relectura d’un article meu de desembre del 2008 així com els comentaris ben il·lustratius que el mateix va generar, perquè tot i que llavors encara no havia començat la festa catalana d’Spanair ja s’intuïa que allò que es plantejava no podia acabar bé.

Com que, a banda de les aportacions directes de diner públic en forma de capital i préstecs diversos, existeixen també altres partides, fins ara poc o gens explicades, provinents de diversos inversors institucionals, no queda gens clar quants centenars de milions d’euros s’han evaporat en aquesta desgraciada aventura. Vull suposar que, per vergonya de tots els personatges implicats, el cost total de la festa s’acabarà sabent. Per altra banda surten ara també els que sempre busquen l’enemic fora. Parlo d’aquells que diuen que si Aena, que si el govern espanyol, que si Iberia, que si Qatar, que si els xinesos, que si els hubs, que si naps, que si cols. Però no ens fem trampes al solitari: per trobar els responsables del fracàs d’Spanair no hem d’anar gaire lluny; els tenim a casa. També resulta molest haver de llegir que els mateixos que fins fa quatre dies feien una aposta clara i decidida per aquest disbarat empresarial ara diuen exactament el contrari del que deien. Ara diuen allò que, des d’alguns àmbits minoritaris, ja es deia fa més de tres anys. Parlo d’alguns periodistes amb el cul llogat, de la societat civil subvencionada que dèiem abans i de polítics de tota mena i condició pertanyents a tot l’arc parlamentari. Veient el que deien abans i el que diuen ara t’agafa vergonya aliena, i només se m’acut dir que alguns tenen una cara tan dura que se la trepitgen. Aprendrem tots plegats la lliçó?

Decidir en democràcia

L’any 2011 l’Scottish National Party va guanyar les eleccions. En el seu programa electoral hi havia la promesa inequívoca de convocar abans del 2015 un referèndum sobre la independència d’Escòcia. L’SNP és un partit seriós, i els partits seriosos dels països seriosos acostumen a complir les seves promeses electorals. Alex Salmond, Primer Ministre d’Escòcia, va anunciar ahir que, d’acord amb aquell compromís, a la tardor del 2014 els escocesos podran decidir el seu futur polític mitjançant un referèndum. I de moment deixem-ho aquí, que més endavant ja hi haurà temps de parlar-ne més a fons. De moment quedem-nos amb que els escocesos, de forma democràtica, podran finalment decidir el seu futur. És tan senzill com això, però repetim-ho per si no ha quedat prou clar: el futur d’Escòcia, sigui el que sigui, serà el que decideixin els escocesos a les urnes. Aquesta és la grandesa de la democràcia. Però una decisió política tan senzilla i democràtica com aquesta a alguns europeus del sud els resulta tan estranya que encara no l’han paït. Doncs que prenguin til·la que segur que la necessitaran. I ara mateix no penso precisament en Escòcia.

Ni Chacón ni Rubalcaba

Ja s’han acabat els congresillos provincials i regionals del PSOE d’on han sortit escollits els centenars de delegats que, d’aquí a deu dies, viatjaran a Sevilla per participar en el 38è congrés del partit que servirà per escollir el nou secretari general en substitució de Zapatero. Però tot i que ho he buscat, en aquest procés no he trobat cap debat d’idees. Enlloc no he trobat res més que un gens dissimulat debat de persones amanit amb una col·lecció de tòpics polítics ben suats. Que si l’estat del benestar amunt, que si els mercats avall, que si tomba, que si gira. I pel que fa als temes personals, que és d’això del que s’ha tractat aquests dies, que si Chacón és més jove i riu millor que el seu oponent, que si Rubalcaba és gat vell i té molta més experiència de govern; que si Rubalcaba va formar part del govern dels GAL, que si Chacón ni tan sols és membre del PSOE (sembla ser que només ho és del PSC, que alguns encara sostenen –ha, ha, ha!– que és un altre partit). I per acabar-ho d’adobar, Chacón, més Carmen que Carme en aquest procés precongressual, juga amb el handicap afegit de la tara catalana, és a dir, la d’haver nascut a l’únic lloc de l’estat on no pot haver nascut un aspirant a governar Espanya. Chacón s’esforça tant com pot per distanciar-se de tot el que faci olor de Catalunya però, pel que sembla, no se’n sortirà.

Amb Chacón i Rubalcaba només hi sé veure dos membres destacats dels governs Zapatero i, com a tals, directament responsables del desgavell governamental que tardarem anys a oblidar. És per això que resulta obscè haver d’escoltar com, sense ni tan sols posar-se vermells, els candidats diuen ara que cal fer allò i allò altre, i que no s’ha de fer el de més enllà, és a dir, actuant com si la cosa aquella de Zapatero no anés amb ells, com si fins ara haguessin governat uns altres. És un insult a la intel·ligència que els mateixos que amb total impunitat ens han ficat en aquest pou ara ens diguin que s’ha de fer exactament el contrari d’allò que, com a governants amb signatura al BOE, ells mateixos han fet fins fa quatre dies. Els socialistes semblen no haver entès una pura obvietat, i és que el canvi passa pel canvi, també i molt especialment pel canvi de les persones que han perdut estrepitosament les darreres eleccions. Ni Chacón ni Rubalcaba poden ser el futur, i els populares, que ho saben, es deuen estar fregant les mans de satisfacció. Saben que, per poc bé que ho facin, amb un d’aquests dos candidats com a oponent electoral tenen assegurat el govern d’Espanya com a mínim durant vuit anys, si no són dotze. Al tiempo!

Fraga i la memòria selectiva

En un comentari que em va deixar fa uns dies, la Clidice em deia que “... al final, la memòria selectiva no resulta privativa de cap ideologia política. Ho estem veient amb en Fraga, amb en Garzón, amb en ...”. Vaig contestar dient-li que “... utilitzaré el mateix argument quan properament escrigui una entrada comentant les reaccions d’uns i altres sobre la mort de Fraga. Per a uns, un sant; per a uns altres, un dimoni.” Així, amb la desaparició d’aquest personatge, s’ha tornat a posar en marxa la memòria selectiva d’aquest país. Es tracta d’una gimnàstica intel·lectual consistent en destacar determinades actuacions de Fraga i minimitzar-ne unes altres en funció de les pròpies idees polítiques, fins al punt que aquests dies, segons qui els escriu, els comentaris sembla que es refereixin a dos personatges diferents i políticament oposats.

Fraga va morir fa vuit dies, i la setmana passada vaig reproduir al meu twitter aquesta frase seva: “No he sido cómplice de ninguna dictadura. Sólo tengo motivos de satisfacción de lo que hice entonces en mi propia conciencia”. I també aquesta altra perla: “Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario; y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario”. Són dos botons de mostra sobre la moralitat i el pensament polític del personatge, que es comenten per sí mateixos. De frases famoses de Fraga n’hi ha per donar i per vendre. Es tracta d’afirmacions pròpies d’un pensament clarament dictatorial i, com a tal, gens respectuós amb qualsevol idea de discrepància política. Són aquesta mena de vomitades mentals de qui sempre es considerava per sobre del bé i del mal.

Ens agradi o no, però, l’ex-gairebé-tot Manuel Fraga Iribarne passarà sens dubte a la història d’Espanya. No es pot pas negar el seu indiscutible protagonisme polític al llarg dels últims seixanta anys, la meitat col·laborant amb els governs de Franco i l’altra meitat amb els de la monarquia que el propi dictador ens va deixar en herència. Però que Fraga formi part de la nostra història no vol pas dir que s’hagin de justificar sense objecció tantes alabances com hem pogut veure aquests dies, fins al punt que llegint segons què molts hem sentit vergonya aliena.

Cal desmitificar el personatge. Fraga no va lluitar mai per la democràcia. Ben al contrari, una bona part de la seva carrera política va treballar de valent per consolidar la dictadura franquista, fins i tot després de la mort de Franco. A partir de la desaparició del dictador es va dedicar a anar a remolc dels esdeveniments, i a intentar ficar cullerada en la reorganització de la dreta espanyola, sempre amb l’objectiu de liderar-la. Una dreta ultramuntana que, a la mort de Franco, s’havia quedat políticament orfe i desorientada. És en aquest sentit que no he vist mai a Fraga com a un promotor de la democràcia sinó només com a un polític oportunista i molt intel·ligent que es va saber moure en ambients polítics força canviants, sempre amb l’obsessió de manar.

No coincideixo gairebé mai amb les opinions polítiques del catedràtic de Dret Constitucional de la UAB Francesc de Carreras. De fet, molt sovint hi estic radicalment en contra, i alguna vegada n’he deixat constància en aquestes mateixes pàgines. Però a La Vanguardia del dia 19 penso que Carreras la va encertar de ple quan va escriure que hi ha polítics amb passió per les idees i els valors, d’altres simplement amb passió pel poder. Fraga ha estat un clar exemple dels segons.

L’esquerra espanyola

L’altre dia vam parlar de la dreta espanyola i avui parlarem d’una esquerra en hores baixes. Ens trobem, per una banda, amb l’esquerra més extrema formada per comunistes, amb o sense carnet oficial, i assimilats, és a dir, aquells que encara donen suport moral als règims polítics de caire comunista vigents a Pyongyang i La Havana. Per cert, parlant de Corea del Nord i Cuba, obro parèntesi. Es tracta de dos règims polítics, ambdós comunistes, on el poder es transmet entre els membres d’una mateixa família: a Corea del Nord, de pares a fills, com a Espanya; a Cuba, entre germans. Res, només em venia de gust recordar-ho. Tanco parèntesi. Els defensors espanyols d’aquesta ideologia es mostren molt contundents a l’hora de criminalitzar Fraga però es van fer l’orni quan ara fa poc va morir el dictador de Pyongyang. I ja veurem com reaccionaran quan mori Fidel Castro, màxim referent mundial de l’esquerra, tot i que ja ho podem intuir. Igual que passa amb l’extrema dreta, els d’extrema esquerra tampoc són gaires tot i que, quan s’ho proposen, també fan molt soroll.

Per altra banda tenim l’esquerra diguem-ne més endreçada, el PSOE per entendre’ns, que regularment obté majories parlamentaries que li permeten governar, sola o en coalició. Encara que es proclamen socialdemòcrates, o socialistes sense adjectivar, i tenen un discurs polític molt ideològic, a l’hora de governar poden fer tranquil·lament pactes amb qui més els convingui, ideologies al marge. Poden governar fins i tot amb el suport de la dreta del Partido Popular que tant critiquen. Com a Euskadi, per exemple, tot i que les eleccions les van guanyar els nacionalistes bascos. En els temes considerats d’estat que enllacen amb l’article 8 de la Constitución Española ambdues formacions polítiques pensen i actuen de manera molt similar, i de la mateixa manera que van pactar a Euskadi podrien fer-ho a Catalunya si els seus escons parlamentaris sumessin. De moment, però, sortosament queden molt lluny de sumar, i tot això que ens estalviem.

A partir d’aquesta descripció tan esquemàtica de les esquerres espanyoles, si ens fixem en els mitjans de comunicació que consumeixen podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia. A Espanya, una persona d’esquerres tradicionalment escolta la SER i llegeix El País, que des de la seva aparició l’any 1976 és el seu diari de capçalera. Però des de fa un temps aquest diari està fent un tomb, alguns diuen que no necessàriament cap a millor. Així, sense haver deixat mai de ser un clar defensor del socialisme, darrerament, quan es refereix al PSOE, els seus suports a aquest partit grinyolen una mica. Diuen que això pot ser degut als seus problemes financers, però de problemes financers en tenen tots els diaris sense excepció. L’altre diari de l’esquerra és el Público, que darrerament també experimenta creixents dificultats econòmiques. Té una línea editorial més clarament d’esquerres que El País, però sempre he tingut la sensació que Público és un producte que no s’ha acabat de consolidar al mercat. Diguem, de passada que, a Catalunya, la gent d’esquerres també es mira El Periódico. I dient es mira en comptes de dir es llegeix em sembla que no cal afegir-hi gran cosa més.

Les ombres d’un jutge estrella

Si es creu veritablement en la justícia i en que tothom és igual davant la llei, tot i que personalment cada dia tinc més dubtes sobre la validesa d’ambdues afirmacions, s’ha d’acceptar amb naturalitat que ara es jutgi Garzón pels presumptes delictes que aquest jutge hagi pogut cometre. L’acusació a la que s’enfronta Garzón (ordenar escoltes als advocats d’uns detinguts mentre exercien les seves tasques de defensa) és molt greu; són pràctiques pròpies de les dictadures. Afortunadament, però, som a Europa, tot i que Garzón potser es va arribar a pensar que això era Veneçuela o Cuba, i que tot valia per tal d’assolir l’objectiu que buscava. I no, en democràcia no tot s’hi val. La fi no justifica els mitjans. Al llarg de la seva carrera Garzón ha tingut actuacions exemplars però, com tothom, ha tingut també les seves relliscades professionals. Garzón no és infalible com encara ara alguns ens volen fer creure. Entre l’esquerra més esquerranosa hi ha una certa tendència a oblidar o minimitzar les ombres del jutge estrella. Per exemple, s’amaga que una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans contra l'estat espanyol va donar la raó a uns independentistes catalans torturats per la policia i injustament condemnats i empresonats per Garzón. En altres paraules, s’intenten passar per alt els excessos judicials d’aquest jutge amb, entre d'altres, el moviment independentista català. Amb Garzón hi ha com una mena de devoció exagerada així com una memòria molt selectiva, que tendeix a oblidar alguns foscos episodis de la que es considera una brillant carrera judicial. Però no s’han de barrejar les coses, i les actuacions molt valentes i meritòries d’un jutge (el cas Pinochet, per exemple) no serveixen per tapar episodis de la seva carrera absolutament reprovables com, per exemple, els que ara es jutgen. A Garzón l’ha perdut el seu desmesurat afany de protagonisme. Garzón volia ser ministre i finalment no ho va ser. Va marxar de la política donant un sonor cop de porta i amb un clar ànim de revenja. Durant aquests últims anys Garzón s’ha guanyat adversaris tant a la dreta com a l’esquerra. Segurament Garzón es va arribar a creure que era tan intocable que fins i tot se li perdonarien els seus propis presumptes delictes, i ara en paga les conseqüències. Respectant, això sempre, la presumpció d’innocència a la que té dret qualsevol acusat.

Tornen els grisos?

Sembla ser que els mossos tenen un conflicte laboral amb l’administració pública de la que depenen, però no entraré en els detalls d’aquestes reivindicacions laborals perquè, com a ciutadà, han deixat d’interessar-me. Si els mossos no em respecten, ja s’ho faran! El meu desinterès sobtat prové d’una decisió esperpèntica presa pels mossos que va molt més enllà de la seva ridícula visualització lingüística. La decisió presa divendres consisteix, ras i curt, en deixar d’utilitzar professionalment la llengua catalana, una estrafolària mesura tan equivocada i mancada de sentit comú com poc respectuosa amb els ciutadans que els hi paguem el sou. Així, els mossos han decidit que a partir d’ara utilitzaran exclusivament la llengua espanyola, tant en les seves relacions amb la ciutadania com en els informes que redactin, relació amb els seus caps, etc. Gràcies a aquesta mesura de càstig lingüístic a la població, podem dir que el franquisme lingüístic torna a la nostra policia. Després de trenta anys de democràcia tornen els grisos del hableencristiano!, encara que ara vesteixin de blau i portin una petita senyera a l’uniforme.

No descobreixo res de nou si dic que, en aquest país, allà on hi ha un sindicalista normalment es parla en espanyol, com si per a ells la llengua pròpia de Catalunya fos una nosa imposada. Partint d’aquesta realitat, la mesura dels mossos tampoc hauria sorprendre gaire tenint, com ens asseguren que té, una clara paternitat sindical. Però això no la fa menys criticable. Els mossos creuen que parlant en espanyol faran més pressió als seus caps polítics, com donant a entendre que aquesta nosa del català és quelcom que afecta exclusivament la classe dirigent. Que en ple segle XXI els mossos pretenguin imposar-nos el neofranquisme lingüístic només demostra que aquest col·lectiu de funcionaris no ha entès res, com també sembla que no sàpiguen on viuen els dirigents sindicals d’aquest país que, amb poquíssimes excepcions, tenen l’espanyol com a llengua única de treball. I si en teniu dubtes només cal que pareu l’orella a les consignes que es criden en la majoria de les manifestacions sindicals, o que aneu a qualsevol seu d’un sindicat i us fixeu en quina llengua es comuniquen els seus funcionaris.

Com a resposta a les moltes crítiques rebudes fins ara els mossos argumenten que l’espanyol també és una llengua oficial a Catalunya i que, per tant, canviant de llengua ells no fan res il·legal. La mesura presa pels mossos, vull pensar que molt poc rumiada, potser queda dintre de la legalitat. Dic potser perquè no ho sé del cert ja que ignoro si el seu règim intern especifica alguna cosa al respecte. El que sí sé del cert és que els mossos, amb la seva actitud lingüísticament franquista, en primer lloc estan malmetent la seva pròpia imatge i, per extensió, la del seu país. Un dirigent sindical dels mossos que defensa la mesura franquista va dir dissabte que l’únic problema és que la ciutadania no ho ha entès, i no se n’adona que són ells els que no han entès en quin país viuen. És d’esperar que els mossos retirin la mesura i demanin disculpes a la població, de manera clara i sense ambigüitats. I dic sense ambigüitats perquè encara que s’han sentit algunes veus crítiques amb la mesura, ho han fet amb la boca massa petita. Ahir mateix mossos fora de servei encara li cantaven el Vivaspaña al president Mas.

Senyores i senyors immigrants:

"Els immigrants cal que s’adaptin. Estic cansat que aquesta nació es preocupi tant de saber si ofenem a determinats individus o a la seva cultura. La nostra cultura s’ha desenvolupat en lluites convertides en victòries per milions d’homes i dones en recerca de la llibertat. La nostra llengua pròpia és el català. En conseqüència, si vostès volen formar part de la nostra societat, aprenguin-la! Nosaltres acceptem les seves creences sense qüestionar-les. L’única cosa que els demanem és que acceptin les nostres i que visquin en pacífica harmonia amb nosaltres. Aquest és el nostre país, la nostra terra i el nostre estil de vida. Els oferim l’oportunitat d’aprofitar-ho tot. Però si estan cansats del nostre estil de vida, els recomano vivament que aprofitin una altra gran llibertat catalana: el dret a marxar. Si no són feliços aquí, vagin-se’n. No els hem obligat a venir. Han demanat estar aquí. Acceptin, doncs, el país que han escollit." (*)

La lluita constant d’Espanya en contra de la normalització de l’ús de la llengua catalana a Catalunya no és cosa de fa quatre dies. Encara que de vegades pugui semblar que Partido Popular, Ciudadanos i companyia en reivindiquin la paternitat, el fet és que aquesta lluita ve de lluny. Fa tres segles, per exemple, el Decret de Nova Planta ja deia, entre altres coses, que a Catalunya s’havien de posar todos los esfuerzos y el mayor cuidado en introducir la lengua castellana, con disimulo, para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado, prohibint d’aquesta manera l’ús oficial de la llengua catalana a Catalunya. Si aquell decret borbònic no va ser suficient per eliminar el català del catàleg de llengües vives del món, no permetem ara que per la via de la desídia d’uns immigrants el català s’acabi finalment extingint. No podem permetre que passi que entre todos la mataron y ella sola se murió.

(*) Adaptació lliure a la realitat catalana actual del text d’una intervenció recent que François Fillon, Primer Ministre de França, va adreçar a determinats col·lectius d’immigrants renuents a integrar-se en el país que lliurement van escollir per anar a viure, aclarint que al meu entendre tan immigrant és una senyora vinguda fa cinquanta anys de Granada (Espanya), com un senyor vingut de Timisoara (Romania) en fa cinc, o com un jove arribat l’any passat des de Guayaquil (Equador).

La dreta espanyola

Per les seves afinitats ideològiques podem classificar la població espanyola en tres grans grups: la dreta, l’esquerra i els liberals. Si us plau, no confondre aquests últims amb els que ara estan governant Espanya. Es pot ser d’esquerres o de dretes, o fins i tot un autèntic liberal, però a una persona oberta de mires i mitjanament intel·ligent segur que li semblarà interessant conèixer millor els seus adversaris polítics. Com més es coneix l’adversari més fàcil resulta discutir-hi i, si s’escau, combatre’l políticament. Així, avui parlarem de la dreta i un altre dia ho farem de l’esquerra. Amb els liberals potser no cal perdre-hi massa el temps ja que són tan pocs que, als efectes pràctics, pràcticament no tenen incidència política en la nostra societat. Parlo evidentment dels autèntics liberals, res a veure amb els polítics peperos que, per intentar confondre el personal, es declaren liberals. Els fets ens demostren que, quan els deixen, són tan intervencionistes com els polítics d’esquerra.

Dintre del grup de la dreta hi trobaríem tres subgrups. En primer lloc la dreta més extrema, és a dir, els neofeixistes i altres companys de viatge. Són molt pocs tot i que quan s’ho proposen fan molt soroll. Després vindria la dreta diguem-ne més endreçada, aquella que regularment obté majories parlamentàries que li permeten governar, sola o en coalició. Aquests s’acostumen a definir com de centre o de centredreta. Finalment tenim la gran majoria silenciosa dels que es declaren apolítics, aquells que quan se’ls pregunta per la seva adscripció política proclamen als quatre vents que no són de cap partit; aquesta majoria silenciosa també acostuma a ser de dretes. A partir d’una definició tan esquemàtica de les diferents famílies de la dreta política podem intentar conèixer els trets bàsics de la seva ideologia, i els mitjans de comunicació que consumeixen ens poden donar algunes pistes.

Víctor Amela, el crític de TV de La Vanguardia, escrivia l’altre dia que cal mirar Intereconomia TV per saber què es cou als intestins de la dreta espanyola. Jo hi afegiria que, encara que només sigui de tant en tant, cal escoltar també els debats d’altres cadenes de ràdio i televisió, així com llegir l’ABC, La Gaceta, La Razón i El Mundo. Fa mandra, ja ho sé, però per estar correctament informat sovint s’han de fer sacrificis. No cal llegir-los cada dia però, per exemple, un viatge en avió resulta ideal per fer una ullada a l’ABC -un diari de format petit i ben grapadet- sense haver de molestar el veí de seient. Sí, de tant en tant també sóc consumidor d’aquests mitjans, i sé que fent-ho corro el risc que segons qui tregui conclusions equivocades, com si pel fet de llegir segons què un ja s’estès definint políticament. Vaig estar una setmana sencera a Cuba, per feina; a l’hora d’esmorzar cada dia fullejava el Gramma i al vespre feia una ullada al Juventud Rebelde, i puc assegurar que no em vaig pas tornar comunista; això sí, tot s’ha de dir, tampoc em vaig assabentar massa del que passava pel món. Bé, com a resum diria que si es vol estar ben informat sobre la dreta espanyola s’ha de fer us esforç extra; no n’hi ha prou amb llegir diaris clàssics com El País, El Periódico, Público i La Vanguardia.

La tara catalana

Carme/Carmen Chacón és el prototip del nacionalisme espanyol sense complexos. Chacón sap perfectament quin és el seu país. En cas de conflicte d’interessos entre el seu país i Catalunya, una situació que es dóna sovint, ella sempre s’ha posicionat sense dubtar-ho a favor del seu país. Per alguna cosa va ser precisament Chacón la primera persona que va aplaudir la sentència del TC contra Catalunya. Sobre el seu espanyolisme militant a Chacón no se li pot negar coherència. Però Chacón té un problema, i el problema és que va néixer a Catalunya. Tant a ella com al seu equip els sembla que a Espanya encara veuen una Chacón massa catalana, i tot indica que no van gens desencaminats. No és cap secret que pels seus interessos polítics la tara catalana no resulta gens convenient. Ep, no és que Chacón negui la rica peculiaridad regional de ser catalana i tota la pesca, el acento que deia ella mateixa l’altra dia, però a continuació hi posa molta cura en aclarir que, tot i ser-ho, ella és “néta d’uns andalusos meravellosos, néta d’una castellana règia i néta d’un aragonès indomable i anarquista”, com volent fer-se perdonar la seva tara catalana.

Chacón sap que si vol liderar el PSOE i, més tard, aspirar a liderar Espanya, com a catalana no hi té res a fer. Així, amb l’excusa agafada amb pinces que en aquell poble és on va néixer el seu pare, Carme/Carmen Chacón es va presentar dissabte a Olula del Rio (Andalusia, Espanya) per confirmar el que ja sabia tothom des de feia dies, és a dir, que en el proper congrés del seu partit optarà a dirigir el PSOE. No hem d’oblidar que d’aquí a quatre dies hi hauran unes eleccions a Andalusia que pinten molt malament pels socialistes. També s’ha de tenir present que aquella regió és la que més delegats enviarà al congrés dels socialistes que el mes que ve haurà d’elegir el successor de Zapatero. És per tot això que Chacón va decidir presentar la seva candidatura precisament a Olula del Rio i no a, posem per cas, Esplugues de Llobregat, que casualment és el seu poble. O a Madrid, que és on viu amb la seva família des de fa anys. L’objectiu principal de l’excursió andalusa de dissabte era intentar rebaixar el fet que ella és catalana, i per això allà va posar tant interès en parlar dels seus orígens no només andalusos sinó també castellans i aragonesos. Catalana també, però només de naixement. Tot fa pensar que l’excursió no li servirà de res. Siguem realistes, la tara catalana no agrada gens a Espanya.

Cal suprimir els “binladens”?

Ara el govern popular es proposa limitar l’ús de determinats bitllets de curs legal, prohibint que es puguin fer pagaments amb bitllets de 500 euros. Són els anomenats binladens (tothom sabia que Bin Laden existia, però ningú sabia on s’amagava). Però si se’ns prohibeix utilitzar-los, de què serviran els binladens? Per què serveix un bitllet de banc si no és per fer pagaments? Què en farem d’un binladen quan ni tan sols ens serveixi per pagar una factura? Sigui com sigui, si els bitllets de 500 no agraden al Govern espanyol, el camí que cal seguir ha de passar necessàriament per Brussel·les. Tota vegada que la nostra moneda l’emet el Banc Central Europeu, és a les autoritats monetàries europees a qui s’ha de plantejar la desaparició d’aquests bitllets per tal que en suprimeixin la circulació. I si Brussel·les en fes cas, que ho dubto, llavors pagaríem amb bitllets més petits. Però no necessàriament pagaríem amb targeta de crèdit, que és el que en el fons pretén el govern amb l’objectiu declarat de lluitar contra l’existència del diner negre, i el no declarat d’ajudar a la banca (pobres banquers!) mitjançant les comissions associades a aquest sistema de pagament. Quan es discuteixen aquestes coses cal recordar que darrere dels pagaments amb targeta i mitjançant transferència hi ha tot un immens negoci de milers de milions en comissions bancàries que, d’una manera o altra, sempre acaba pagant el consumidor.

La solució per disminuir el pes de l’economia informal no passa per anular els binladens, perquè llavors aquests bitllets quedarien substituïts pels de 200. En comptes de dos binladens, mil euros en efectiu serien cinc bitllets de 200. Als efectes pràctics poca cosa canviaria. Tot això suposant, que ja és molt suposar, que s’hagi de donar per bo que qui ara utilitza un binladen és perquè trafica amb diner negre. La recepta per lluitar contra l’economia submergida és una altra, i s’hauria de començar per estudiar els motius de la seva existència. I un dels motius de més pes té molt a veure amb la fiscalitat. Per reducció a l’absurd, amb una fiscalitat zero el diner negre desapareixeria i l’economia submergida no existiria. Però com que la fiscalitat zero no és possible, la recepta hauria de passar per fixar una fiscalitat raonable. No és gens raonable que a partir d’un cert nivell salarial et cobrin el 56% d’IRPF. Amb aquestes tarifes, afegides a la quota de la Seguretat Social i a l’IVA que paguem a la botiga, al final resulta que de cada 100 que guanyes només et queda un poder adquisitiu real de 30. Es miri com es miri aquesta política impositiva és delirantment confiscadora. El diner és poruc, i si el castigues massa té una certa tendència a defensar-se, i això només ho pot fer fugint a altres indrets que tinguin una fiscalitat més raonable. Però diner que marxa és diner que no s’inverteix aquí i que, per tant, no s’utilitza per a inversions productives i creadores de llocs de treball. És això el que es pretén? És això el que ens convé?

Premsa de paper en crisi

Ara hi ha hagut el concurs de creditors del diari Público, amb un passiu de 21 milions. Un diari que en els quatre anys que fa que va sortir al carrer porta unes pèrdues acumulades de seixanta milions. Poc abans el mateix diari havia presentat un ERO que es va saldar amb la sortida de l’empresa del vint per cent de la plantilla, i una important reducció del salari per a la resta de treballadors, però que no va resoldre res. La majoria dels seus competidors també han experimentat reduccions de personal similars, així com la lenta substitució de periodistes amb molts triennis per joves becaris amb sous de misèria. En alguns diaris la paga extra s’ha cobrat amb retard i en altres casos s’ha ajornat sine die, que és una manera menys brusca de dir-te que més val que te n’oblidis i te la pintis a l’oli. Per cert, d’extres, aquestes pagues no en tenen res, ja que només són el resultat de dividir el salari anual convingut entre empresa i treballador per una xifra superior als dotze mesos de l’any. No és un extra que l’empresa concedeix graciosament al treballador sinó una part del seu salari.

Fa pocs dies va desaparèixer sense pena ni glòria el diari gratuït ADN. Abans vam assistir a la gradual devaluació del mític diari Avui, devaluació en tots els aspectes, fins a la seva definitiva desaparició burdament disfressada d’integració en un altre diari. Entremig ens trobem amb les subvencions públiques concedides a les empreses editores amb tota mena d’excuses. Parlem de les subvencions directes que surten al DOG amb tots els ets i uts, però parlem també de les subvencions encobertes i disfressades de publicitat institucional i subscripcions gratuïtes massives per a diversos col·lectius pagades amb diner públic. Sovint et posen el diari gratuïtament a la teva disposició, i te’l trobes tant al seient del tren com a l’entrada de fires i esdeveniments de tota mena on també te l’ofereixen de franc. I podríem seguir repassant la llarga llista d’irregularitats –al meu entendre ho són– a l’entorn de les subvencions públiques concedides a les empreses editores. No se’n salva cap.

El problema principal dels diaris de paper (que per diferenciar-los dels digitals alguns insisteixen erròniament en anomenar premsa escrita, com si la premsa digital no ho fos, d’escrita) és que cada dia se’n venen menys. La premsa de paper és un format que ha quedat obsolet. Avui en dia la gent ja no necessita comprar un diari per informar-se. De fet, quan tu vas al quiosc a comprar el diari allò que hi llegeixes et sona a informació vella, de fa dies. Potser només són notícies del dia abans, o de fa dos dies com a màxim, però amb internet i els mitjans de comunicació digital actuals allò que llegeixes en format paper et sona més a història ja arxivada que a actualitat viva. I sort en tenen les empreses editores de diaris de paper que una part de la nostra societat encara necessiti tocar el paper. Però que no s’enganyin, no ens enganyem, les persones amb aquesta necessitat són cada dia menys. I tot plegat és com el peix que es mossega la cua, perquè l’altra font de finançament dels diaris són els cada dia més reduïts ingressos publicitaris. Com que de diaris cada dia se’n venen menys i tenen, per tant, menys audiència i difusió, d’anuncis també cada dia n’hi ha menys, i les tarifes publicitàries no fan més que baixar. Per tot plegat i sent optimistes, si no fan un veritable esforç de reinvenció del seu negoci la continuïtat futura d’aquestes empreses és molt incerta.

La croada anticatalana que no descansa

María de Llanos de Luna (a la foto), una diputada popular del Parlament que demostra el seu grau d’estima i respecte per la llengua catalana no utilitzant-la mai, i quan dic mai vull dir mai (*), deixa ara el seu escó per ocupar el càrrec de virreina d’Espanya a la colònia catalana, o Delegada del Gobierno en la Comunidad Autónoma de Cataluña com s’anomena oficialment el seu nou càrrec. Em costa d’imaginar que una nació seriosa nomenés un representant oficial amb aquesta manca de consideració per la llengua pròpia del seu lloc de destinació. Es tracta d’un nou episodi de caire típicament colonialista, si es vol anecdòtic, de l’estratègia política anticatalana (anticatalana en sentit lingüístic) d’Alícia Sánchez-Camacho i el Partido Popular, responsables directes d’aquest nomenament. Parlem d'uns personatges que tenen l’objectiu no declarat d’anar arraconant la llengua pròpia de Catalunya a l’àmbit estrictament privat. Escoltant-los, de vegades alguns tenim la sensació que els populares, així com els seus imitadors lingüístics ciudadanos, pretenen tornar a la política lingüística del franquisme, on el català era un dels objectius polítics i culturals a batre. I si em diuen que no és així els contestaré que ho dissimulen molt bé.

Per altra banda, Sánchez-Camacho no s’ha esperat gaire per demanar formalment que s’acabi el monopoli ideològic -paraules textuals- del català a TV3, un suposat monopoli que, per altra banda, no ha existit mai. I no ha existit mai per dues raons. La primera, perquè quan a TV3 algú es proposa parlar en espanyol, hi parla i llestos. I la segona, perquè la qualitat del català que es parla a TV3 és tan minsa que de vegades no se sap ben bé en quina llengua parlen. Que això ho faci un convidat encara es pot entendre, però que ho facin els col·laboradors que apareixen regularment en pantalla em sembla impresentable. No s’ha d’oblidar que quan fa tres dècades es va decidir la creació de TV3 l’objectiu principal era el de potenciar i defensar la llengua catalana, que si no la defensem nosaltres no ens la defensarà ningú. En conseqüència, és de sentit comú que a TV3 no hi hauria de poder treballar ningú dels que apareixen en pantalla que no parli correctament el català.

En la seva estrafolària demanda Sánchez-Camacho es va permetre la gosadia de relacionar el moviment independentista amb l’ús del català. Una irresponsable lleugeresa que pretén perversament transmetre a la seva potencial clientela política que l’ús de la llengua catalana podria ser assimilable a una activitat gairebé delictiva (des del seu particular i equivocat punt de vista, és clar). O sense el gairebé. No se sap quin serà el final d’aquesta renovada creuada popular en contra de la llengua catalana, però si finalment a TV3 s’hagués d’acabar imposant el bilingüisme, el millor que podria fer el govern és privatitzar-la o tancar-la, i tot això que ens estalviaríem. Si l’objectiu principal desapareix, i recordem que l’objectiu principal de TV3 és el foment i la defensa de la llengua pròpia de Catalunya, res no justifica la futura existència d’aquesta cadena en un format bilingüe. I dit això, que comparat amb altres cadenes a TV3 hi ha una escandalosa inflació de personal és una evidència més que contrastada. Aquest, però, no és el tema d’avui.

(*) Ara llegeixo que ahir, en prendre possessió del seu nou càrrec, va dir alguna cosa en català. Tot és começar!

Ens pensàvem que érem rics

Ens pensàvem que érem rics i no ho érem. No parlo a nivell individual, que això cadascú s’ho sap, sinó a nivell col·lectiu, nacional, europeu. Però en primer lloc i per no oblidar-me’n, vull dir-vos que l’autor d’El radar de Sarrià us desitja un molt bon any 2012, tot i ser molt conscient que, per a la gran majoria, l’any que ara comença serà pitjor que el precedent. Tinc una certa tendència a tocar de peus a terra, i penso que seria deshonest si digués el contrari del que penso. Seria deshonest amb mi mateix si avui us transmetés un missatge de cap d’any irresponsablement ensucrat, de flors i violes i d’aquí no passa res. Siguem, doncs, realistes, perquè aquí estan passant moltes coses, i molt lletges. Busquem els culpables, sí, però busquem encara amb més urgència les solucions.

Aquesta crisi ens ha de donar moltes lliçons, i espero que ens acabi convencent que allò del papà estat que s’ocupa sense límit de totes les nostres necessitats, les més bàsiques però també les més prescindibles, és una figura que s’ha exhaurit. De fet, no ha existit mai. La crisi ens està demostrant que l’estat del benestar il·limitat que alguns encara reivindiquen era un miratge. La primera cosa que tots hem de tenir present és de sentit comú: l’estat del benestar finançat amb diner públic s’ha de limitar estrictament als recursos disponibles per finançar-lo. A manca d’aquests recursos, endeutar-se irresponsablement com s’ha fet fins ara no és res més que viure enganyats i amagar el cap sota l’ala. És immoral acabar deixant a les generacions futures una societat tan endeutada com la nostra. Nosaltres això no ho podem fer, no hi tenim cap dret, perquè els nostres fills i els fills dels nostres fills de tot això no en tenen cap culpa. Els hem de deixar un país endreçat.

Amb aquest objectiu bàsic, posem-nos tots a treballar de valent, que si ens ho proposem seriosament segur que ens en sortirem. Això sí, haurem de treballar més que abans i, més important encara, haurem de treballar millor. En definitiva, haurem de ser més competitius que els nostres competidors, sigui en el sector d’activitat que sigui. Només així ens en podem sortir. Bon any!!!