Fraga i els nacionalistes traïdors

Referint-se a una intervenció de Manuel Fraga Iribarne feta dissabte passat a Soutomaior (Pontevedra, Espanya), La Vanguardia va titular la notícia així: “Ser nacionalista es traicionar a España”. Després ens aclarien que la frase textual de Don Manuel va ser la següent: “Podemos ser más galleguistas que nadie sin ser nacionalistas, que es la mayor traición a España y a una Constitución que están destrozando”.

Potser sí que Don Manuel té raó. O potser no, vés a saber. Com que jo no sóc ni he sigut mai nacionalista (en tinc ben bé prou amb ser català o, si molt m’apuren, català i europeu), se’m fa difícil jutjar-lo. Però en llegir les seves declaracions se’m van presentar uns dubtes que el PP potser ens hauria d’aclarir, més que res per saber on som tots plegats i especialment per saber on és ara mateix el PP.

Pel context de la noticia ja quedava clar que segons Don Manuel els nacionalistes gallecs són uns traïdors a Espanya. No veig tan clar, però, que Fraga fiqués al mateix sac dels traïdors a altres nacionalistes. Els nacionalistes catalans i bascos, que també n’hi ha, són pel PP també uns traïdors? I els nacionalistes espanyols del PP i del PSOE, el grup més nombrós de la Península Ibérica? Són traïdors a Espanya tots els nacionalistes o només ho són uns quants?

Però crec que no cal esperar els aclariments del PP. Podria molt ben ser que Fraga no es referís només als nacionalistes gallecs sinó que també es referís als nacionalistes bascos i catalans. De fet i per anar acabant aquestes reflexions, això quasi que ho podem donar por suposat.

Llavors la pregunta que ens hauria de respondre el PP seria potser una mica més complicada. Com justifiquen Don Manuel i el PP que aquest partit hagi pactat en diverses ocasions amb uns traïdors a Espanya? Ara mateix recordo el famós Pacte del Majèstic de fa només vuit anys, signat entre Aznar, líder llavors del PP, i Pujol, un líder nacionalista català de tota la vida.

Sempre he pensat que entre els votants potencials que el PP té a Catalunya però que a l’hora d’anar a votar acaben optant per una altra opció política, o simplement es queden a casa, hi ha força sentit comú. M’atreviria a dir que són majoria els que no acceptarien mai votar a un partit que després és quasi segur que pactarà amb uns traïdors. Potser aquí hi ha una nova clau per entendre els èxits electorals que tradicionalment obté el PP per terres catalanes.

Els impresentables telenotícies de TV3

Sovint critico els impresentables telenotícies de TV3 la d’ells. Abans me’ls mirava cada dia. Ara només ho faig via zapping en funció del que fan als altres canals, suposant que a aquelles hores miri la tele, que potser és molt suposar. Mirar-me els telenotícies de TV3 la d’ells em resulta no només una absoluta pèrdua de temps sinó que els considero un greu insult a la intel•ligència. A més a més cada cop em molesta més veure com es llencen impunement els nostres diners. Però de tant en tant encara me’n miro algun per comprovar si amb la nova direcció de Rosa Cullell i Mònica Terribas rectifiquen. Ahir al migdia (2/4 de 3) ho vaig tornar a provar. Només vaig aguantar 18 minuts (més temps mirant-me aquell bunyol potser hagués posat en perill la meva salut mental). És el temps que ells van dedicar a llegir els titulars i a aprofundir en les primeres 10 notícies del dia. Eren aquestes:

Primera notícia (o, millor dit, la que ells consideraven que ho era):
Possibilitat futura en estudi de pagar menys als peatges de les autopistes i túnels si el cotxe va ple.

Segona notícia (ídem.):
Protesta dels motards per les perilloses bandes rugoses que ajuntaments i altres administracions posen al paviment de carrers i carreteres.

Tercera notícia (ídem.):
Possibilitat futura en estudi d’establir a França un nou impost del patrimoni sota unes determinades condicions.

Quarta notícia (ídem.):
Segons una enquesta oficial espanyola ha millorat la confiança dels consumidors espanyols. (Aquest estudi el paguem entre tots)

Cinquena notícia (ídem.):
Declaració solemne d’una ministra dient que el desenvolupament de la llei de la dependència no es retallarà per la crisis.

Sisena notícia (ídem.):
Sobre la convenció republicana als Estats Units.

Setena notícia (ídem.):
Risc de nous huracans a USA i altres països del Carib.

Vuitena notícia (ídem.):
Un estudi dels sociòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans conclou que actualment els catalans estan perplexos i apàtics. (Per cert, això també ho paguem entre tots o s’ho paguen ells?)

Novena notícia (ídem.):
La Guardia Civil d’Espanya ha interceptat un cayuco.

Desena notícia (ídem.):
Les forces armades espanyoles amb la seva ministra Chacón al capdavant celebren els 20 anys de l’entrada de la dona a l’exercit.

Això no és cap broma, és tan real com que els que en dubteu teniu un web -que també paguem entre tots- per comprovar-ho. Espero que s’entengui, però, que jo no els faré propaganda posant-hi l’enllaç aquí.

Calen més arguments per justificar el meu rebuig als telenotícies de TV3 la d’ells?

Censura prèvia els blogs d’internet?

Diumenge passat Núria Escur va entrevistar Jordi Basté a La Vanguardia, una mena d’entrevista promocional sobre el programa de radio que Basté fa als matins a l’emissora RAC1, empresa que pertany al mateix grupo Godó que el diari.

Manuel Trallero ja ho va tractar l’altre dia en el seu interessant blog però crec que val la pena insistir-hi. La part de l’entrevista que més em va cridar l’atenció i que avui m’interessa comentar és concretament aquesta:

Basté: ... Algo que la sociedad de la información aún no tiene resuelto es el tema de los blogs. Desde ahí se pueden decir muchas barbaridades, sín límite.

Escur: ¿Propone filtros a los blogs?

Basté: Desde ya. Creo que todos los medios deberíamos empezar a cuidar nuestros blogs y webs. ...

Tal com ja vaig comentar al blog de Trallero vull pensar que en el fons el que passa és que Basté no acaba d’entendre el fenomen dels blogs d’internet. M’interessa més quedar-me amb aquesta versió que no pas arribar a la conclusió que Basté està proposant la reinstauració de la censura prèvia (los filtros) que fa anys va passar a millor vida. O potser ens proposa l’autocensura regulada dels blogs? Una altra cosa ben diferent és l’autocensura lliure que, més o menys conscientment, penso que ja ens l’apliquem tots els que fem públics els nostres escrits.

A Jordi Basté potser encara ningú li ha dit que el blog no és res més que un nou mitjà de comunicació. Res més ni res menys. I que pot ser tan creïble, seriós, groguenc o pervers com qualsevol dels anomenats mitjans tradicionals. Ara mateix em vénen al cap uns quants mitjans tradicionals que diuen més barbaridades que la suma de tots els blogs.

El blog és una nova forma de comunicar-se amb els demés que té la particularitat de que no cal que estigui dirigit per un periodista (encara que molts periodistes tenen el seu blog), de que no cal fer cap inversió financera ni es necessita el permís de ningú per tirar-lo endavant. I hi afegiria que és així afortunadament. En aquest sentit un blog és molt més lliure i molt menys dependent que La Vanguardia o RAC1.

Que hi ha blogs que no tenen massa credibilitat o que són poc seriosos? Evidentment, aquest mateix que esteu llegint potser en podria ser un bon exemple. Però la censura prèvia (los filtros que proposa Basté) no són pas la solució. No fotem!

Policia espanyola

El cas és que fa uns dies vaig ser citat per la policia perquè em presentés en una determinada comissaria de Barcelona. Hi vaig anar a l’hora indicada i després de només tres minuts d’espera em van atendre amb tota correcció i professionalitat. El motiu de la citació és el de menys.

Vull aclarir que no em citaven els mossos d’en Saura sinó que ho feien des del Ministerio del Interior. Dirección General de la Policia y de la Guardia Civil. Poca broma!

En arribar al lloc indicat el policia uniformat de la porta em va rebre amb una evident simpatia i ganes de quedar bé amb el client. Aquell policia era un d’aquells funcionaris que tenen molt clar que són public servants, que estan al servei dels ciutadans. Vull dir que no era d’aquells altres, malauradament tan abundants, que es creuen que tu estàs al seu servei i que si et resolen el tema que portes entre mans sempre surts d’allà amb la impressió que t’han fent un favor. No. N’hi ha alguns, encara pocs, que saben que estan al nostre servei i que per això els paguem el sou.

Si recordem altres experiències personals amb aquest gremi crec que bastants de nosaltres estarem d’acord en que l’actitud d’aquell home era tota una excepció que a tots ens agradaria que s’anés imposant fins a deixar de ser-ho. La cirereta del pastís va ser que aquell policia nacional uniformat em va atendre en un perfecte català.

Ho explico perquè de vegades em retreuen que en aquest blog es parla massa de coses negatives. Potser sí. Però bé, aquest cop és per explicar-ne una de positiva. Vull recordar, però, que per fer alabances a la classe política en general, als governs de torn en particular i als seus funcionaris ja tenim a la totalitat dels mitjans de comunicació públics i a molts de privats. Els blogs vénen a ser, en aquest aspecte, una mena de contrapoder informatiu, o almenys alguns ho pretenem.

Ministres catalans a Madrid

Aquí sempre s’ha parlat dels ministres catalans a Madrid amb una certa devoció. De la quota catalana a la cúpula governamental d’Espanya. De la defensa dels temes estrictament catalans que depenen de Madrid. De la capacitat real d’influència dels ministres catalans sobre temes totalment o parcialment referits a Catalunya. Jo, que encara em considero intel·lectualment jove però que ja tinc una edat, reconec que sóc bastant escèptic. Tot aquest discurs retòric no me l'he cregut mai. Ni abans amb el PP ni ara amb el PSOE. Ni molt abans amb els governs González, ni més abans encara amb els governs Suárez.

Un polític català que pertanyi al Consejo de Ministros de España deixa de ser català en el moment de baixar de l’avió del pont aeri a Barajas i pujar al cotxe oficial. O en el moment de trepitjar l’andana d’Atocha si hi arriba amb l’AVE. No dic que estigui bé o malament, tan sols constato el fet com a contraposició al que sovint ens expliquen des de certes instàncies.

Què hi fan ara Chacón i Corbacho asseguts a la taula del Consejo de Ministros? Què és el que defensen exactament? Doncs això, defensen Espanya que és el que els pertoca pel càrrec que ocupen. I si hi ha conflicte entre Espanya i Catalunya, ells tenen molt clar qui els paga el sou, és a dir, des de quina caixa els fan la transferència mensual. I fan santament no equivocant-se si volen conservar el seu lloc en aquella taula.

Juliana i els pantalons curts

Enric Juliana escrivia fa uns dies a La Vanguardia que un dels requisits bàsics de l’elegància espiritual masculina a partir d’una certa edat és ser molt caut en l’ús dels pantalons curts a l’estiu. Ell no ho deia però es donava per sobreentès que es referia al seu ús a la ciutat, en un entorn urbà.

Ideològicament a vegades no coincideixo amb aquest periodista tot i que quasi sempre diu coses molt interessants. Al meu entendre Juliana socialisteja un pèl massa. Però gaudeixo especialment amb els seus articles sobre Itàlia i Portugal, dos països que visito sovint i que m’interessen molt per motius diversos.

Amb el tema dels pantalons curts no puc estar-hi més d’acord. M’he passat quasi tot l’agost a Barcelona i aquest any encara no els he estrenat. Me’ls reservo per posar-me’ls a Ciutadella, d’aquí uns quants dies, suposant que el temps m’ho permeti i em vingui de gust deixar per uns dies una mica de banda aquella elegància espiritual de la que ens parlava Juliana.

L’herència Riera

Degut a una sobtada despressurització de la cabina dilluns passat un avió de Ryanair que anava de Bristol a Girona va haver de fer un aterratge d’emergència en un aeroport francès. Entre els passatgers afectats hi havia un grup d’escolars de la comarca de la Selva que tornaven de la Gran Bretanya després d’una estada a l’illa per aprendre anglès. Hi van anar becats per la Fundació Privada Catalana Joan Riera i Gubau per a l’Ensenyament de l’Idioma Anglès i l’Educació en Anglès a Santa Coloma de Farners i Comarca de la Selva. Aquest incident em va retornar a la meva memòria aquell personatge, a qui no vaig conèixer personalment però amb qui vaig tenir-hi tractes comercials durant uns quants anys.

El senyor Joan Riera i Gubau era un empresari molt peculiar. Al llarg de la seva vida va guanyar molts diners però aquesta circumstància sempre la va mantenir en un estricte secret i no ho sabia ningú més que ell. De fet Joan Riera vivia molt modestament i veient-lo ningú es podia imaginar que fos un multimilionari. En morir l’any 1997 va deixar en herència la totalitat de la seva fortuna a la Generalitat de Catalunya. L’herència estava condicionada, però, a utilitzar-la en exclusiva per els fins expressats en el títol de la fundació citada abans i creada a l’efecte. La xifra exacta de l’herència no la tinc clara doncs se’n mencionen varies. Sembla ser que podria tractar-se, milió amunt milió avall, d’uns 42 milions de dòlars USA (el gruix de l’herència estava dipositat en aquella divisa al Chase Manhattan Bank de les Illes Caiman). En qualsevol cas estem parlant d’una gran fortuna valorada en varis milers de milions de pessetes de l’època.

L’empresa del senyor Riera, anomenada Yanky, era una fàbrica de mitjons i es trobava a Santa Coloma de Farners, localitat on ell mateix va viure fins a la seva mort. Eren clients meus, uns bons clients. Però dissortadament jo mai vaig tenir l’ocasió de conèixer-lo doncs els tractes els tenia amb executius de la seva empresa. I dic dissortadament perquè sabent el que després de la seva mort es va saber m’hagués agradat molt haver pogut tenir unes xerrades amb ell. Sempre he tingut interès en conèixer gent diferent, personatges que se surten de la norma, i si aneu al Google i us llegiu l’increïble història del senyor Riera us adonareu que ell ho era amb escreix.

L’herència Riera és la més important rebuda mai per la Generalitat en tota la seva història. A mi m’hagués agradat que l’administració catalana n’hagués parlat una mica més, que li hagués donat tota la importància que aquell gest d’una persona privada es mereixia. No estic insinuant una Creu de Sant Jordi, no, doncs aquesta condecoració ja la té quasi tothom i aviat en presumirem els pocs que encara no la lluïm. Però a vegades tinc la sensació que iniciatives privades tan lloables com la del senyor Riera ens les amaguen, com si els fés una mica de nosa ideològica que gestos com aquest destaquin massa enmig de la grisor generalitzada que ens envolta.

La credibilitat dels partits polítics a Catalunya (i 2)

(La primera part d’aquest article la trobareu aquí. Avui toca parlar de la credibilitat dels partits perdedors en les darreres eleccions).

La credibilitat de Ciutadans no em veig capaç de valorar-la. Aquesta gent semblen d’una altre galàxia. Ara tenen tres diputats a manera de parèntesis excepcional d’una estranya trajectòria política que sembla tenir com a fita la d’un permanent extraparlamentarisme. Però també podria ser que confongués els desigs amb la realitat.

La credibilitat d’Esquerra es troba ara mateix sota mínims, o millor dit sota zero. Res del que diuen o proposen resulta creïble. El mal que Carod i companyia han fet a aquest país en els darrers anys trigarà molt temps a oblidar-se. Carod fa temps que és el que se’n diu un home políticament amortitzat tot i que la definició potser no és la més adient ja que, en principi, només s’amortitza allò que abans ha donat un rendiment. Quin rendiment ha donat Carod a Catalunya o als catalans? Què li hem d’agrair? Per altra banda el seu successor al capdavant de la nova direcció del partit i soci seu fins fa quatre dies, Puigcercós, és más de lo mismo. Comèdia, pura comèdia. Puigcercós, només pel fet d’insistir tant en defensar aferrissadament a Vendrell, el seu recaptador de quotes pel partit amb mètodes més que dubtosos, ja queda ben retratat. I totes aquestes amenaces que fa darrerament no se les creuen ni els seus.

La d’Iniciativa és, per a mi, immesurable. Fa anys van optar amb tota legitimitat per anar d’escolanets dels socialistes i fan sempre tot allò que els ve marcat tant des del carrer Nicaragua de Barcelona com des del carrer Ferraz de Madrid. Cap responsabilitat, cap iniciativa pròpia a pesar de la marca que ara llueixen, res de res. Res a veure amb el que havia estat el PSUC.

La credibilitat del PP m’atreviria a dir que és bastant més alta que la dels altres partits. Ara que els jocs de Pequín encara estan calents jo els donaria sense dubtar-ho la medalla d’or de la credibilitat política. De tot l’arc parlamentari català els del PP són els que ho tenen més clar i mai s’amaguen d’explicar-ho a qui els vulgui escoltar. La seva prioritat i el seu únic i exclusiu interès és Espanya. En cas de conflicte entre Espanya i Catalunya (que n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà) tenen més clar que l’aigua cap on s’han de posicionar. Afortunadament tenen un suport electoral força limitat i semblen ser molt conscients que a Catalunya no poden aspirar a massa més.

La del PSc(PSc-PSOE) me la reservo per quan es conegui la seva reacció i les mesures que prenguin, si es que en prenen alguna, a partir del moment en que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut. Convé no oblidar que el TC tombarà l’Estatut a instàncies, entre d’altres, dels propis socialistes, que van presentar els seus recursos sense donar la cara, com si diguéssim per la porta del darrera, utilitzant per aquesta feina bruta alguns dels seus presidents autonòmics i la cirereta del recurs del Defensor del Pueblo. Però si ens mirem la trajectòria dels socialistes catalans en els darrers trenta anys no en podem esperar massa. No s’ha de perdre de vista el seu suport ben explícit a la Loapa, una llei tan negativa pels interessos catalans que no s’entén com algú que es considera català li podia donar suport. Afortunadament la Loapa va ser després tombada pel propi TC però la feina ja estava feta. La llei va desaparèixer però l’esperit encara ens envolta, i d’això n’és tan responsable el PP com el PSOE.

El panorama que se’ns presenta a curt i mig termini el podem qualificar de qualsevol cosa menys d’engrescador. Crec que amb això hi coincidirà quasi tothom.

Això ja s’acaba, aviat tornarem a la normalitat

La credibilitat dels partits polítics a Catalunya (1)

Aquest article s’estructura en dues parts. Avui parlarem de la credibilitat de CiU, la coalició guanyadora a les darreres eleccions. Demà passat ho farem sobre els altres partits amb representació al Parlament; és a dir, els que van perdre aquelles eleccions.

Des de la seva fundació a Montserrat a meitat dels anys setanta CiU no ha abandonat mai l’ambigüitat calculada ni que els hi demanessin de genolls. Penso que després de més de trenta anys potser ja començaria a ser hora d’anar concretant una mica més el projecte polític. Crec que ja entrats al segle XXI seria bo que des de Convergència ens expliquessin quin és el futur que a mig i llarg termini ens proposen per a Catalunya. És més del mateix? O potser hi ha una segona fase del projecte que se’ns intenta amagar? Per l’autor d’aquest blog més ambigüitat és equivalent a menys credibilitat.

Allò de l’enganxina de la Casa Gran del Catalanisme que van posar a la porta de la seu central de Convergència a l’Eixample de Barcelona hi ha poca gent que ho entengui. Ni tan sols ho entenen molts dels propis militants convergents. Ho sé del cert perquè en conec bastants i m’ho diuen sense embuts. Com a ocurrència d’un becari del departament de màrqueting electoral del partit potser va estar bé però aquesta mena d’acudits està renyida amb la seriositat que t’esperes d’un partit polític amb una llarga experiència al govern de Catalunya i una reconeguda vocació de tornar-hi el més aviat possible.

Darrera hora: sembla ser que sí, que volen començar a deixar de banda l’ambigüitat que, per altra banda, tan bons resultats els ha donat durant l’època Pujol. Cullell, ex quasi tot al partit durant el pujolisme i que després d’uns anys de silenci torna a tenir cadira a la cúpula de Convergència, va declarar fa uns dies en una entrevista a El Periódico que el que toca ara és la sociovergència. Així, pel broc gros, sense cap mena de matisació. Toca això i punt. No he llegit cap desmentit per part d’altres dirigents del partit, i això sí que és mullar-se doncs hi ha silencis que són molt cridaners.

Però si realment el que toca és la sociovergència estic segur que molts votants convergents de tota la vida es començaran a buscar una alternativa electoral de cara els propers comicis. No costa gaire d’entendre: el votant socialista no vol que governi Convergència, i el votant convergent no vol que governi el PSOE. I fixeu-vos en el petit –o no tan petit- detall de l’ordre de les paraules que defineixen l’invent de la sociovergència: primer el socio i després la vergència. Simptomàtic?

Quan l’actual Banco Santander es deia Santander Central Hispano quedava clara la prioritat del senyor Botín. Primer Santander, després la resta. Resta que, per cert, va desaparèixer més ràpid que un carmel a la porta d’una escola. Doncs és això el que volia dir. La sociovergència ens portaria aviat la sociovergència, i d’aquí al socialisme només hi hauria un pas. I això ja sabem el que és, és precisament el que tenim ara. És això és el que vol el senyor Cullell? I per què ens proposa arribar-hi per estranyes dreceres?

A l’agost es “blogeja” molt menys

Durant el mes d’agost la majoria dels blogaires (ep, hi ha excepcions molt meritòries!) deixem els nostres blogs mig abandonats. En alguns casos és la calor i la mandra però el cert és que l’analytics ens diu que durant aquesta època el número de lectors baixa en picat; i si no ens ha de llegir quasi ningú un es pregunta quin sentit té anar penjant articles cada dia.

Sort en tinc que el meu alter ego de tant en tant se’n recorda d’actualitzar l’altre blog i avui ho ha tornat a fer. Això sí, sense trencar-se massa el cap. Amb un copiar i enganxar n’ha tingut prou per sortir del pas.

Festa Major de Gràcia, un aspecte col·lateral

Ara que ja s’acaba la Festa Major de Gràcia potser podem comentar algun aspecte col·lateral del que poc o gens se’n parla en altres mitjans. És a dir, no cal parlar de com han quedat els carrers, ni de que cada any n’hi ha menys d’adornats, i tampoc cal insistir en comentar els aldarulls que hi ha cada dia en acabar-se l’horari establert per la festa, amb la tradicional crema de contenidors i totes les gamberrades similars que ja comencen a ser un clàssic a Gràcia. D’això que en podríem dir kale borroka post festa ja en parlen cada dia els mitjans tradicionals.

Però es pot fer, per exemple, una lectura amb ulls crítics sobre el programa oficial de la Festa Major de Gràcia, una festa que està organitzada per una entitat privada anomenada Federació Festa Major de Gràcia. S’observen una sèrie de peculiaritats que m’agradaria comentar.

· Comptant la portada i la contraportada, aquest any el programa té 64 pàgines i es reparteix gratuïtament per tot el recinte de la festa.

· Més d’un 10 per cent de les pàgines estan dedicades a les salutacions institucionals. Sembla ser que aquest és el peatge que els organitzadors han de pagar a les institucions a canvi d’algun ajut. Aquest any ens saluden, cadascun d’ells amb pàgina sencera i fotografia del personatge, José Montilla (President de la Generalitat), Jordi Hereu (Alcalde de Barcelona), Jordi Ausàs (Conseller de Governació), Joan Manuel Tresserras (Conseller de Cultura), un senyor desconegut per a mi que no diu qui és ni quin càrrec ocupa, Ricard Martínez (President del Districte de Gràcia) i Ricard Estruch (President de la Federació Festa Major de Gràcia).

A primera vista potser hi trobo a faltar algú de la Diputació de Barcelona, institució que al programa també figura com a supporter, i potser tampoc hagués fet nosa lluir-hi algun ministre català. Ara parlant seriosament, és necessari que tots aquests personatges surtin al programa? És necessari tot aquest autobombo dels polítics que sempre aprofiten qualsevol forat per treure el cap? És així com pensen que el ciutadà els mirarà amb uns altres ulls, amb més simpatia?

Las meva opinió personal és que excepte l’organitzador de la festa, el senyor Estruch, tots els altres senyors (senyors, sí, no hi ha cap senyora) no hi haurien de ser.

Un altre percentatge important de les pàgines (també superior al 10 per cent del programa) està dedicat a anuncis institucionals. Àrea Metropolitana, Ajuntament de Barcelona (3 pàgines senceres de publicitat), Generalitat de Catalunya (que per no ser menys que els de l’altra banda de la Plaça de Sant Jaume, hi té 4 pàgines senceres de publicitat). En fi, crec que es tracta d’una intromissió institucional massa exagerada tractant-se d'una festa privada.

Qui és l’amo dels 25 diputats?

És ja tot un clàssic. Darrerament veig que es torna a discutir sobre si els 25 diputats elegits a les llistes del PSOE a Catalunya són de Zapatero o són de Montilla. Uns defensen una d’aquestes propietats i altres defensen l’altre. Sovint sorgeix una tercera via, aquells que amb més bona fe que sentit de la realitat responen que aquests diputats són del electors que, al cap i a la fí, el dia de les eleccions van decidir agafar precisament aquella papereta i la van posar dins l’urna. I seguint amb aquesta lògica tan benintencionada com al meu entendre equivocada, ens diuen que aquests diputats es deuen en primer lloc als seus electors. Maco, oi? Sí, seria maco si fos veritat.

Però al meu entendre no ho és. Crec que els veritables propietaris d’aquesta colla de diputats són els cuiners de Nicaragua que, no ho oblidem, en darrer lloc depenen dels cuiners de la sèu central de Ferraz. És a dir, els dos Joses (Montilla i Zaragoza), Miquel Iceta i potser algú més. Aquests són els que manen, aquests són els que decideixen qui va a les llistes i en quin lloc, qui repeteix i qui no. Els electors poc que hi pintem. Els electors ni tan sols podem elegir els diputats que volem. El màxim que ens deixen fer els cuiners és escollir una llista sencera, encara que nosaltres potser només n’escolliríem la meitat dels que ens hi han posat. Perquè sabem que aquell és un bandarra, i aquell altre un inútil, i aquell de més enllà un corrupte. Però no, o tots o cap.

Aquests és un dels motius de la creixent abstenció electoral i el descrèdit de l’anomenada classe política. Per cert, no ens càpiga cap dubte que aquest cop els 25 faran exactament com han fet sempre, que no és res més que allò que els manin des de Ferraz.

Circular a vuitanta per l’autopista

Qualsevol que ens veiés des d’un país normal pensaria que els catalans hem perdut el senderi. No cal ser un gran matemàtic per arribar a la conclusió de que circular a 80 per hora per l’autopista en comptes de fer-ho a 120 com es feia abans vol dir que ara circulem –i contaminem- durant un cinquanta per cent més de temps. Si abans per fer 60 quilometres necessitàvem 30 minuts ara en necessitem 45. Si durant aquell recorregut abans contaminàvem durant mitja hora ara ho fem durant tres quarts d’hora. Tampoc val això de que a menys velocitat el motor treballa a menys revolucions doncs el ritme del motor s’adapta a la velocitat ja que per això es va inventar el canvi de marxes, sigui aquest manual o automàtic. Per tant, l’única conclusió lògica és que ara els cotxes contaminen més que abans.

Doncs bé, alguns que no combreguem amb rodes de molí agrairíem rebre de les nostres autoritats l’explicació tècnica sobre quin és l’efecte benèfic de que els cotxes ara contaminin molt més que abans. Jo no el veig per enlloc, més aviat hi veig el pervers efecte invers.

Ha passat un any des de la controvertida mesura presa pels comunistes que ara es fan dir verds i ecologistes, com si d’ecologistes només en poguessin ser ells, com si en Saura i companyia tinguessin el monopoli de l’ecologisme. Ara sembla ser que és el moment de fer balanç i com que les xifres no són precisament brillants, des de la conselleria han decidit fer-lo en ple més d’agost per tal que aquella decisió equivocada passi més desapercebuda.

Les xifres ens diuen que s’ha reduït una mica (menys del dos per cent) l’emissió de gasos contaminants. Però la minsa reducció anunciada segur que té més a veure amb la crisis i la reducció de l’activitat industrial. És a dir, l’augment de la contaminació dels vehicles combinat amb el descens de la contaminació industrial donen el balanç pràcticament equilibrat que dèiem.

També ha disminuït una mica, poc, el número de morts i el de ferits greus en accident. Lògic. A 40 per hora la disminució seria espectacular i a 20 per hora les xifres serien properes a zero. I si es prohibissin els avions els accidents aeris desapareixerien.

Queda per fer el balanç de les sancions imposades per Tràfic. No crec que el facin, si més no, no crec que el facin a bombo i platerets doncs només demostraria que la mesura és bàsicament recaptatòria.

La perfecció

El passat 5 d’agost, Tom Heckel, autoanomenat conseller psíquic, va ser entrevistat a La Vanguardia per Victor-M. Amela. L’entrevista acabava així:

-¿Ha logrado usted la perfección?
-¿Lograr? La perfección és la aceptación de lo existente.

Aplicar la teoria de Heckel a, per exemple, la política, i poder convèncer el ciutadà de la seva bondat seria la justificació de qualsevol dictadura. De seguida vaig pensar que allà hi havia tema i el mateix dia vaig embastar un esborrany d’article d’aquells que no són d’estricta actualitat, que te’ls guardes per posar-los al blog un d’aquells dies en que no saps què dir.

La idea central del que vaig escriure és que, aplicada a les persones i també a les coses, la perfecció simplement no existeix. Això fa molts anys que ho penso i n’estic ben convençut. La perfecció pot ser, en alguns casos, una aspiració en certa manera comprensible i legítima. Però no deixa de ser una fita on mai hi arribes per més que t’hi esforcis. En tot cas el que hi ha és la idea de buscar la perfecció com a filosofia de millora personal, i em refereixo a la perfecció aplicada a qualsevol àmbit de la nostra vida. Però no ens enganyem, la majoria de la gent aquestes coses ni se les planteja. En general la gent va tirant al marge de perfeccions i molts en tenen prou amb el futbol i poca cosa més. I qui dia passa any empeny.

Un parell de dies més tard vam estar sopant amb uns amics dels que a l’agost també es queden de guàrdia a Sarrià, un col·lectiu més nombrós del que molta gens es pensa. Vaig aprofitar la trobada per comentar aquella entrevista i la seva reacció immediata estava plena de lògica: això és hinduisme pur.

L’hinduisme mai m’ha cridat l’atenció ni se m’ha passat pel cap que filosofies com aquesta em poguessin ajudar. Sempre ho he vist com un camí per convèncer a la gent més pobra i desvalguda de la societat perquè se senti conformada i fins i tot satisfeta amb el poc que tenen. L’hinduisme els ajuda a prescindir d’uns mínims socials que al meu entendre són més que necessaris, evidentment segons uns paràmetres, els meus, occidentals i, en general, força trufats d’un consumisme sovint exagerat. I això ho diu precisament un que és bastant al·lèrgic a anar a comprar i a entrar a qualsevol botiga, ni que sigui per mirar com està el mercat. Sóc un ferm defensor de l’economia de mercat i de la llei de l’oferta i la demanda però, si puc, a les botigues qui hi vagin els altres.

Resumint, a mi la moto que ven el senyor Heckel no em convenç gens ni mica i dubto que li compri. Però segur que trobarà altres clients potencials disposats a fer-ho. Hi ha gent per tot.

El risc de les cites a cegues i altres derivacions

Intueixo que el principal risc d’una cita a cegues, especialment amb segons qui i on es quedi, és que no se’t presenti el teu interlocutor.

Arribes per exemple a un aeroport, saps que t’han de venir a buscar, però ni el xofer local et coneix a tu ni tu el coneixes a ell. Hi ha el costum de portar un cartell amb el nom del viatger i/o amb el nom de l’empresa, i passejar-se per la zona d’arribades confiant en la sort de que el viatger acabi descobrint el seu nom i se’t presenti. Però en certs aeroports et trobes amb tanta gent amb cartells que això combinat amb les diverses portes de sortida que hi sol haver fa que llegir-los tots representi una feinada.

Un altre sistema més sofisticat és que et donin algunes pistes concretes de la persona que esperes: mira, és una senyora d’uns quaranta anys, portarà un abric de color de gos com fuig, un portàtil penjat en bandolera, porta ulleres i per tal que ens sigui més fàcil d’identificar-la ha dit que portarà el Herald Tribune sota el braç.

A més a més, no sempre estàs segur que algú t’estarà esperant encara que en certs llocs i en segons quines circumstàncies queda sobreentès que hi haurà algú que et recollirà a l’aeroport. Però de vegades hi ha quelcom que falla i el viatger es queda penjat i sense saber massa què fer.

En aquest sentit aprofitaré per explicar una anècdota personal que em va passar fa bastants anys. Aeroport de Gaborone, capital de la República de Botswana. És aquell territori que quan era un protectorat britànic es coneixia com a Bechuanaland. Jo era el primer cop que hi anava. Arribava de Johannesburg en un petit avió d’hèlice de poques places. Aeroport molt justet, una terminal de pocs metres quadrats amb només uns pocs mostradors, sense bar, sense banc, sense quiosc, sense telèfon públic, sense taxis. No hi he tornat més però m’imagino que avui Gaborone disposa d’un aeroport més ben dotat que el que jo vaig conèixer. Des d’allà jo havia d’anar a una altra ciutat allunyada de la capital. Estava convençut que hi trobaria algú esperant-me ja que així ho havíem convingut dues setmanes abans. Però no m'esperava ningú. Per no tenir, jo no tenia ni una pula a la butxaca, la moneda local del país.

Al final vaig preguntar a uns homes que anaven amb una camioneta del tipus pick-up si anaven a Gaborone, i en dir-me que sí els vaig demanar que em deixessin al centre. Va ser un recorregut més aviat curt però per a mi insòlit, amb qui escriu això assegut a la part de darrera de la camioneta i els dos homes a dins de la cabina. En arribar a la ciutat vaig dirigir-me a un banc anglès de tota la vida, els vaig explicar el meu problema i ells mateixos van trucar a l’empresa (que casualment era un bon client del banc). Mentre m’esperava que em vinguessin a buscar el director em van donar conversa i em va convidar a cafè i tot.

Finalment va arribar l’esperat conductor disculpant-se repetidament pel seu oblit i vàrem marxar. Vaig poder fer la feina que tenia prevista però tot plegat va ocasionar que el meu programa s’endarrerís molt. Aviat vaig veure que no em donaria temps d’agafar l’avió de tornada a Johannesburg previst per darrera hora. Però si voleu saber la segona part d’aquesta història i com va acabar tot plegat haureu de clicar aquí.

L’estranya política comercial del diari “Avui” (i 2)

Fa dues setmanes vaig enviar una carta al director del diari Avui, circumstància que va donar peu al meu comentari anterior. La meva carta, que fins ara no s’ha publicat i previsiblement no es publicarà, en contestava una altra. És aquesta:

23 de juliol de 2008

Senyor director,

El senyor XX, que del seu escrit se’n pot deduir que és pagès, es lamenta perquè sembla ser que molt aviat es limitaran les ajudes als agricultors, es reduiran els aranzels sobre els productes agrícoles extracomunitaris i es disminuiran les ajudes a l’exportació dels propis. Lamentant la seva situació personal, si aquestes perspectives que ens diu s'acaben complint crec que som bastants els que n’estarem encantats. No és normal que el 40% del pressupost comunitari serveixi per subvencionar els privilegiats pagesos, que no arriben ni al dos per cent de la població. Per la mateixa regla del tres, jo demanaria que subvencionessin el meu ram, que també està molt tocat. Per què uns sí i els altres no? Per altra banda, disminuir les traves a les exportacions agrícoles africanes potser començaria a ser el principi del fi de les pateres i del drama d’aquella gent. No pot ser que des d'Europa tanquem les portes als productes africans i a la vegada els consumidors europeus ens veiem obligats a consumir-ne de propis pagant-los molt més cars i per partida doble, és a dir, al mercat i via impostos per subvencionar els pagesos. Com a consumidor ho considero una perversitat i lluny de tota lògica. A veure si de mica en mica hi anem posant seny.

Miquel Saumell

La reprodueixo ara amb l’únic objectiu de demostrar que no era una carta escrita amb mala educació ni insultant per a ningú. L’encarregat de les cartes al director va considerar que no s’havia de publicar i aquí s’acaba l’historia. Per tant, sobre la carta en sí no hi tinc res a afegir.

Però ara vull tornar a la primera part d’aquest article, que feia referència a les trucades del departament de subscripcions del diari Avui. Després d’explicar-ho vaig rebre un comentari privat recriminant-me amablement la meva queixa, i justificant que s’utilitzin certes bases de dades per intentar trobar nous subscriptors, afegint que la base de dades dels que hi envien cartes al director pot ser un excel·lent camí per fer nous clients.

Penso més o menys el mateix i encara hi afegiria que, comercialment parlant, no entendria que es prescindís d’aquestes dades. El que ja no m’agrada, i és d’això del que em queixava, és que es faci menció expressa a una carta al director no publicada per endegar una conversa comercial. Crec que és un error estratègic. Només justificaria aquesta menció a la carta si fos per confirmar que te l’han publicat. Així, només trobaria correcte la menció expressa de la carta si en comptes de començar la conversa dient ja hem rebut la seva carta et diguessin veig que avui li han publicat una carta al nostre diari i voldríem aprofitar per oferir-li...

Doncs això, des de la meva pròpia experiència comercial d’anys crec poder afirmar que aquests petits detalls són més importants del que molts comercials pensen. A vegades es pot perdre una venda per una cosa tan minsa com aquesta tot i que no és el meu cas. Les meves raons per rebutjar la subscripció ja vaig explicar que són unes altres.

“Mis hijos, valga mi desgracia, serán catalanes”

Això i altres coses va escriure una extremenya que viu a Catalunya des de fa cinc anys. Ho va escriure al blog Obiter Dictvm i com que la meva resposta és massa llarga he preferit penjar-la al meu blog per tal de no abusar de l’espai de l'amic Martí Duran.

Mira “extremenya anònima que viu a Catalunya”, em sembla que tot i portar cinc anys entre nosaltres no has entès res. Em permeto donar-te a conèixer la meva visió particular. I faig una excepció perquè els anònims sempre he pensat que no es mereixen cap resposta però ara estic de vacances i no m’importa dedicar-te una estona doncs penso que la pedagogia és l’única arma vàlida en aquests casos. Dius que fa cinc anys que vius aquí i per això et contesto en català. Si haguessis arribat fa cinc setmanes ho hagués fet en el teu idioma.

L’anècdota és que aquí hi va haver un ximple que va fer una broma, al meu entendre una broma de mal gust, de les moltes bromes que et trobes cada dia a la xarxa. Ho va retirar del seu blog a les poques hores i va demanar disculpes públiques admetent que s’havia equivocat. Què més vols ara? Vols que el retirin de la política? Vols que el pengin a la plaça Catalunya? Vols denunciar-lo? Doncs apa, endavant, em sembla que algú ja ho ha fet des d’Extremadura, o almenys han anunciat que ho farien. Jo dono el tema per tancat i en tot cas, si hi ha intervenció dels jutges, ja diran el que hagin de dir.

Però dit això, el que crec que no s’ha de fer és barrejar les bajanades del Sunyer amb veritats, mitges veritats i mentides. Allò que dieu de mezclar las churras con las merinas. Tu has agafat l’anècdota del Sunyer i ja ens l’apliques a tots els catalans, com si cada català fos un “sunyer”. Doncs no, de catalans n’hi ha de molts tipus, igual que d’extremenys. Hi ha gent educada i gent que no ho és, i això passa aquí i a la Xina. No s’hi val a generalitzar.

Dius que pagues impostos. Faltaria més, com tothom! Aquí ningú diu que els extremenys que viuen a Catalunya (ni els que viuen a Extremadura) no paguin impostos. El que es discuteix és el percentatge de retorn. El que està en qüestió és com es gasten els diners públics, els nostres diners. El que a Catalunya no agrada és que d’un espoli en tota regla en diguin solidaritat. I el que aquí encara agrada menys és que a un solidari forçós l’acabin titllant d’insolidari i garrepa. És d’això del que discutim des de fa generacions.

Reivindiques –i fas be- el deixar de banda els tòpics i centrar-nos en els fet reals. Totalment d’acord, deixem de banda la demagògia. Els fets reals són els que són, i entre aquests fets reals hi ha el tracte creixentment discriminatori que Catalunya ha rebut i continua rebent de l’estat espanyol. Tracte lingüístic, tracte fiscal, tracte d’inversions públiques, etc. Més ben dit, maltractes en tots aquests aspectes és el que hi trobem dia sí i dia també.

Que a Extremadura hi ha tres vegades més de funcionaris que a Catalunya és un altre fet real. Això no ho nega ningú, ni el propi govern extremeny. És aquest el teu model de país, un país de funcionaris? Doncs ho sento, el meu model és justament el contrari, com menys funcionaris millor. Aquí i allà. Un país de funcionaris mai pot anar endavant. El funcionari és necessari però no crea cap riquesa pel país. Per tant, de funcionaris els justos i ni un de més.

És una tergiversació dir com tu dius que Un país que no reconoce la valía profesional de sus habitantes (la mayoría emigrantes extremeños, andaluces, murcianos, etc.) por el mero hecho de no hablar su "lengua". Aquí es reconeix la vàlua professional dels immigrants extremenys i dels immigrants francesos però s’exigeix (al meu entendre encara amb molt poca convicció) el coneixement de l’idioma del lloc on aquests immigrants han decidit anar a viure. De la mateixa manera que si tu decideixes anar a treballar a Ostende hauràs de demostrar uns mínims coneixements de flamenc. O si vas a Milà, d’italià. O si vas a Marsella, de francès.

No val això de que l’espanyol és l’idioma comú, ni que entendre’s en espanyol és més democràtic, com diu el manifiesto-pamflet en contra del català. No val, és rotundament fals. A Catalunya l’idioma comú és el català, tot i que l’espanyol també és oficial. Anant pel món, l’idioma comú és l’anglès, tot i que a Holanda l’holandès és oficial. No cal oblidar tampoc el que seria no només una mínima cortesia sinó l’exigència ètica d’utilitzar l’holandès a Rotterdam i el català a Riudellots de la Selva.

A banda dels del manifiesto pocs objecten que quan un va a treballar a un altre lloc és dóna per entès que s’ha de poder desenvolupar en l’idioma local. Però això tan lògic sembla valer per a tot arreu menys en el cas de Catalunya. Aquí no, aquí és just a l’inrevés, aquí el nouvingut no s’ha d’adaptar. Aquí alguns pretenen que són els catalans els que s’han d’adaptar al nouvingut. I alguns catalans comencem a dir prou. T’estranya? T’agradaria que a certs llocs d’Extremadura amb forta immigració de l’Alentejo s’anés imposant el portuguès com a llengua d’intercanvi democràtic?

Aquí hi ha llibertat de respirar, llibertat de pensament i llibertat de parlar el que vulguis. Només cal que surtis al carrer i escoltis quin és l’idioma dominant a la societat. Només cal que facis un repàs pel dial de la ràdio. O que facis una mica de zaping a la tele. O que et fixis en el què vénen als quioscos. En altres paraules, a Barcelona és impossible viure només en català. En canvi, no només és possible sinó que és el més estès viure només en espanyol. D’això en dius tu opressió? Vols dir que no és exactament el contrari, l’opressor oprimit?

Em sap molt greu, greu per tu, que consideris una desgràcia que els teus fills hagin de ser catalans. En qualsevol cas, la responsable de la desgràcia només seràs tu. Si tan greu ho veus, per què has decidit venir a viure precisament aquí, amb lo extens que és Europa on hi ha, afortunadament, absoluta llibertat de moviments i de treball per a tothom?

Acabaré dient-te que a principis de juny vaig anar a passar uns dies a Extremadura, i m’ho vaig passar molt bé. Teniu “una región” que val molt la pena, jo m’hi vaig sentir molt bé. Vaig escriure alguns posts sobre el meu viatge. Si vols els trobaràs a l’arxiu del mes de juny d’aquest blog.

Ah, per cert, el president de Catalunya és un català nascut a Andalusia.

Fer vacances no vol dir necessàriament marxar

Jo podria ser perfectament el Fernández que s’amaga a l’arxivador.

He passat moltes vegades per davant de Benidorm sense aturar-m’hi, sempre passava de llarg. Però fa uns anys, un dia, tornant de Múrcia, vaig dir-me: va, entra-hi, que avui no et ve d’una hora. Doncs bé, amb menys d’una hora en vaig tenir prou per adonar-me que allò, per a mi, no seria mai un lloc per anar de vacances. Aquells gratacels que quasi (o sense el quasi) fan ombra a la platja. I tota aquella gentada anant amunt i avall. Ja us ho regalo. Vaig sortir-ne escopetejat i no hi he tornat a posar els peus mai més.

Això sí, amb tots els meus respectes i tota la meva simpatia per la gent que els agrada passar les vacances a Benidorm i llocs semblants. De benidorms la costa mediterrània n’és plena, massa plena pel meu gust. Afortunadament no tothom té els mateixos gustos i no tots anem als mateixos llocs ja que si fos així... pas que hi cabríem! Aquest agost no aniré enlloc i em quedaré a Sarrià però, com cada any, reduiré l’activitat en general, i la d’aquest blog en particular. Tampoc és que tanqui la barraca del tot doncs alguna cosa aniré dient, de tant en tant, segons com ho vegi.

Avui tenim, per exemple, el tema recorrent dels “Carod Bros”. Un dels germans és un conseller que es fa dir, i molts li diuen, vicepresident, i a l’altre ens l’han col·locat de delegat a Paris del germà aspirant a vicepresident. D’aquesta manera tot queda a casa, tot queda en família. Alguns mitjans de comunicació, que solen ser els mateixos que parlen del vicepresident que no existeix, veig que al germà ja li diuen ambaixador, en una nova demostració de que la capacitat de fer el ridícul que tenen alguns no sembla tenir límits.

Us desitjo un bon mes d’agost a tots els visitants d’El radar, tant als que feu vacances com als que no en feu.

Poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic

El conegut com a diputat de la crosta, o també com a diputat si bwana, el socialista Joan Ferran, es dirigia l’altre dia a l’oposició des del faristol del Parlament proclamant que el que és poc seriós, poc rigorós i poc patriòtic és enganyar la gent. És a dir, Ferran, precisament Ferran, els acusava d’enganyar. Seria aplicable en aquest cas allò de que cree el ladrón que todos son de su condición? I tant que ho seria!

Queda entès. Queda entès que sigui precisament aquest senyor l’escollit pels franquiciats del PSOE perquè vagi donant lliçons morals als altres. Fa fins i tot certa gràcia per no dir que fa molta pena tractant-se del partit que porta la batuta dels governs d'Espanya, de Catalunya, de Barcelona i de quasi tot arreu. Quasi tanta gràcia com veure que un delinqüent condemnat per la justícia estigui al càrrec de la formació dels militants d’aquest mateix partit. Sí, ja ho sé, a Sala ja el van endreçar una temporada a la presó, ja ha complert la sentència condemnatòria del jutge. Si voleu és només l’estètica, les formes, però les formes en política són tan importants com els fondos.

Res, tan sols deixar-ne constància doncs veig que a pesar dels dies transcorreguts quasi ningú n’ha dit res. I crec que aquestes coses s’han de dir perquè si no ho fem ells poden pensar que tothom hi està d’acord, que en política tot val, que ens poden prendre el pèl impunement. Hi ha l'estètica però també hi ha l'ètica.

Un cèntim d’euro vs. cent mil milions de dòlars

A Europa es discuteix la conveniència d’emetre bitllets d’un i dos euros com a ajuda per frenar la inflació que tenim, que em sembla que actualment ronda el cinc per cent. També s’ha discutit si no seria convenient eliminar les monedes d’un i dos cèntims, per poc operatives. Aquests són debats de països endreçats, de països sense grans problemes econòmics encara que a vegades ens pugui semblar el contrari. Personalment no veig quina utilitat tindrien per a mi uns bitllets petits d’un i dos euros havent-hi ja les corresponents monedes d’aquests valors. Si de mi depengués, jo posaria per davant l’austeritat en la despesa pública i no els emetria, i aniria tirant amb les monedes. I respecte a les mini monedes d’un i dos cèntims vaig resoldre el problema anant-les posant dins d’un pot de vidre. Quan estigui ple ja decidiré que en faig. Potser aprofitaré per anar a pagar... no, prefereixo no dir-ho, no vull donar idees gamberres, que després me les copien.

Per problemes econòmics de veritat els que hi ha a altres indrets del món. Recordo que poc després de morir Perón vaig passar per Buenos Aires, i canviava els meus dòlars usa pels seus pesos argentinos dos o tres cops al dia, i cada vegada que anava al banc em donaven més pesos pels mateixos dòlars. Allà la inflació es calculava no en termes anuals sinó per hores. Allò sí que era un problema!

Un altre exemple, aquest molt actual. Segons les darreres dades que he pogut trobar, a Zimbabwe, amb una inflació estimada del 2,2 milions per cent anual (dades oficials), i de més del 3.000.000 per cent segons altres fons d’informació, circulen ja bitllets de banc amb un valor facial de 50.000 milions de dòlars. Ara el govern ha anunciat la propera posada en circulació d’un bitllet de 100.000.000.000 de dòlars de Zimbabwe. Sí, sí, un 1 seguit d’onze zeros.

No cal dir que el que hi ha al darrera d’aquesta orgia de xifres és que els pobres zimbabuesos la passen bastant més magre que nosaltres els europeus. Allà qualsevol despesa puja de seguida bilions de dòlars i una calculadora de vuit dígits no et serveix de res. Bé, sí, sempre pots prescindir dels últims zeros i afegir-los al final. I per acabar-ho d’arreglar, a Zimbabwe l’atur afecta a una bona part de la població.

Encara recordo quan d’aquell país en dèiem Rhodesia i era un dels més rics i estables de l’Àfrica. Jo llavors hi comprava certes matèries primes per compte de tercers. El país funcionava com un rellotge i tothom menjava però, això sí, a costa de que el cinc per cent de la població blanca ho dominava tot, i els negres es limitaven a treballar i obeir. Ara de blancs pràcticament ja no en queden. El president vitalici Mugabe els va fer la vida impossible tant com va poder; després els van expropiar les seves propietats i finalment o han acabat marxant per pròpia voluntat o els han ajudat a marxar. Convé recordar que aquells blancs eren tan zimbabuesos com els negres. La majoria hi portaven generacions.

Al final un arriba a la conclusió de que tot és relatiu, de que tot depèn de la perspectiva que tinguem i amb què ens comparem. Ara diuen que a casa nostra l’economia no va massa bé, fins i tot hi ha qui diu que ja hem entrat en crisis. Bé, d’acord, potser sí, però tampoc exagerem ni ens posem massa seriosos. Per problemes econòmics de veritat, els d’Argentina i els de Zimbabwe, i els de molts altres països que ni tan sols surten als diaris.

L’estranya política comercial del diari “Avui” (1)

A banda d’escriure en aquest blog de tant en tant ho faig també en altres llocs. Fins i tot he escrit alguna cosa per encàrrec sense que el meu nom hi surti per res. Escolta, Miquel, tu que hi tens la mà trencada, per què no ens fas quatre ratlles sobre això o allò? I si el tema m’agrada i coincideixo amb el plantejament que se’m demana, ho faig, i ho faig de gust. I a més, si m’ho demana un amic sempre ho faig de franc.

Entre aquestes activitats literàries alternatives de tant en tant escric alguna carta al director, amb la intenció evident de que sigui publicada i llegida per més gent de la que entra en aquest blog. Anys enrera ho feia més; actualment, per redistribució del meu temps disponible per aquestes activitats, només ho faig molt de tant en tant. Si fes una estadística, que no l’he fet mai, crec no equivocar-me si dic que al llarg dels anys m’han publicat tres de cada quatre cartes enviades als diaris, la majoria a La Vanguardia però també a El Periódico, a l’Avui i a altres diaris.

Per motius que no vénen al cas darrerament he deixat d’enviar cartes a La Vanguardia, que per la seva àmplia circulació seria la meva primera opció, i n’he enviat unes quantes al diari Avui. Unes quantes vol dir que amb el que portem d’any n’hauré enviat dues o tres com a màxim.

Al marge de si me les publiquen o no, resulta curiós constatar que, des de fa uns mesos, l’endemà d’haver enviat la carta al director rebo una trucada d’un comercial del departament de subscripcions de l’Avui que, com a presentació, comença dient ja hem rebut la seva carta. A continuació em proposen la subscripció al diari que, amablement, rebutjo. Els explico que per llegir un parell o quatre parells de coses que m’interessen ja ho puc fer per internet a les sis del matí, i no tinc cap necessitat d’esperar que l’Avui m’arribi en format paper quan ja he sortit de casa.

En fi, aquesta per a mi peculiar política comercial de l’Avui la veig com si la trucada fos quelcom més que la típica pressió comercial d’un venedor clàssic. Ho veig com alguna cosa més que no m’acaba d’agradar. No t’ho diuen mai directament però algú, fins i tot jo mateix, podria interpretar que si acceptes la subscripció et publicaran la carta, i si no ho fas la teva carta anirà irremissiblement a la paperera de reciclatge de la persona que decideix què es publica i què no.

Sense que això representi un compromís en ferm per part meva, aquest article potser tindrà una segona part. (Afegit el 6 d'agost: la té, és aquí).

Generació “Web tres punt zero”

Camino de Santiago

Per tal d’evitar les queixes dels puristes vull aclarir d’entrada que ni considero que hagi fet el Camino tal com normalment s’entén que s’ha de fer, ni tan sols disposo del certificat que m’acreditaria haver-lo fet, tot i tenir formalment el dret a tenir-lo ja que, segons la normativa, vaig complir els mínims establerts. Però ja des d’un bon començament tenia molt clar que la Compostela era el que menys m’interessava d’aquella nova experiència. (La Compostela és una mena de certificat oficial que et donen un cop has arribat a Santiago, després de comprovar el carnet de ruta que has anat emplenant i segellant al llarg de les diferents etapes del recorregut).

La meva primera i fins ara única experiència del Camino va tenir lloc a primers de Juny de l’any 2003, ara ha fet cinc anys. La durada total del nostre viatge van ser nou dies, dels quals en vam caminar set. Érem un grup de sis persones que llavors estàvem al voltant de la cinquantena, i estava format per quatre dones i dos homes ben avinguts i que ja ens coneixíem des de feia temps. (Sempre es diu que aquest detall és més important del que pot semblar a primera vista, i que no es recomanable embarcar-se en aquesta aventura, o en altres de similars, sense un mínim coneixement previ de les persones que t’acompanyaran). En honor a la veritat s’ha de dir que l’últim dia es van afegir al grup dos homes més que es van limitar a fer l’última etapa, una passejadeta bastant suau per cert, i a menjar marisc amb nosaltres per celebrar-ho. És a dir, vam sortir sis i a Santiago hi vam arribar vuit.

La durada del Camino tothom se la fa a la carta doncs molt poca gent disposa de les setmanes –o mesos segons des d’on se surti- per fer-lo sencer. Nosaltres vàrem començar-lo a l’oest de la província de León, concretament a la comarca del Bierzo, i vam acabar a Santiago de Compostela una setmana més tard.

Ens vam organitzar de manera que no portàvem pes, tan sols el mínim imprescindible que poguéssim necessitar durant les hores que caminàvem. Tampoc dormíem als albergs tradicionals situats al final de cada etapa sinó en uns hotels propers molt ben escollits que ja teníem prèviament emparaulats. Vull dir que encara que dinàvem a qualsevol lloc que trobéssim pel camí o a base d’entrepans com qualsevol altre caminant, comparant-ho amb el caminant normal nosaltres esmorzàvem, sopàvem, ens dutxàvem i dormíem en condicions privilegiades. No es tracta de treure cap mèrit al centenar de quilòmetres caminants durant aquells dies però s’ha de dir que fer-ho de la manera tradicional té encara molt més mèrit.

Tenint en compte que de persones que fan el Camino n’hi ha dotzenes de milers cada any, originaris de més d’un centenar de països dels cinc continents, de cultures i religions molt diferents, incloent-hi també molta gent que no és creient, no resulta difícil concloure que de motivacions per fer el Camino n’hi poden haver quasi tantes com persones el fan.

L’experiència va ser molt enriquidora per a tots nosaltres i si abans he dit que aquesta va ser “la meva primera i fins ara única experiència”, amb això estic dient em van quedar moltes ganes de repetir-la. Buen camino!

Castells i Montilla fan comèdia? (i 2)

(La 1ª part d’aquest article la trobareu aquí)

Primera. A can PSOE tenen molt clar que el TC tombarà l’Estatut i que, per tant, no s’haurà d’aplicar. Sabent-ho, es permeten prometre el que sigui perquè saben que no ho hauran de complir, saben que no els deixaran. El PSOE sap que l’acord de finançament, per posar només un exemple, tal com està establert a l’Estatut no s’acabarà aplicant, i sempre podrà donar les culpes de l’incompliment a la més que previsible sentència d’inconstitucionalitat. No, si nosaltres ja volíem, ja, però... no ens deixen. És un recurs fàcil i molt utilitzat en política.

Segona. A can PSOE encara no ho tenen clar, o almenys ho fan veure. Però no és només que no tinguin clar per on anirà la sentència sinó que ni tan sols tenen clar si els convé que l’Estatut quedi finalment avalat pel TC. A partir d’aquí fan aquest joc ambigu que veiem darrerament, repartint-se entre ells tots els papers de l’auca. En Solbes diu una cosa que a Espanya sona bé o, almenys, no grinyola gaire; llavors Montilla diu la contrària perquè soni bé a Catalunya, Castells fa el paper de l’enfadat, Zapatero diu que no patim, que tot s’arreglarà. I qui dia passa any empeny.

Fins aquí heu pogut llegir el que havia escrit dissabte. Diumenge, però, al congrés dels socialistes es va produir la gran sorpresa. L’inesperat discurs de cloenda de Montilla va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. Francament, no me l’esperava. Aquella música sonava força més bé i, el que és més important, sonava molt diferent de la música que havíem escoltat abans. Per primera vegada des que Montilla té el despatx a la plaça de Sant Jaume em vaig sentir representat pel president del meu país. Dirigint-se a Zapatero, Montilla va dir:

...te queremos mucho, pero aún queremos más a Catalunya y a sus ciudadanos, ... nos debemos a ellos, nos debemos a sus problemas, a sus espectativas, a sus justas demandas, a su cultura, a su lengua...

Tampoc dic que sigui per tirar coets, no hi ha cap necessitat d’exagerar ni de crear-se falses il·lusions. Tots sabem que Montilla és un especialista en dir avui blanc i generar determinades expectatives, per sortir al cap de 24 hores amb allò de donde dije Digo, digo Diego. En tenim uns quants exemples. Potser el cas més sonat va ser quan va anunciar noves esmenes al text de l’Estatut tan sols unes poques hores després de que quedés aprovat al Parlament pel 90% dels diputats. La classe política encara estava, com qui diu, gaudint del corresponent brindis amb cava i fent-se les abraçades en públic de rigor quan va arribar aquella galleda d’aigua freda. Per tant, vistos els antecedents crec que tenim tot el dret a expressar les nostres ben fundades reserves.

A partir d’ara s’haurà d’estar amatent. S’haurà de veure, i es veurà molt aviat, si allò de diumenge va ser només un farol o es tracta d’un gir estratègic en tota regla, de quelcom més profund.

Last but not least. L’impecable resposta de Montilla al diputat Felip Puig de CiU: “La llengua es defensa respectant-la i ajudant als que no la parlen. I utilitzant-la. Jo ho faig i espero fer-ho cada dia millor. Continuaré aprenent... Per tant, lliçons de català, acceptaré les que faci falta; de catalanisme, ni una”. Altres consideracions al marge, el diputat Puig havia relliscat de ple i el president Montilla va estar molt encertat en la seva resposta.

Castells i Montilla fan comèdia? (1)

Nota prèvia. Encara que els diaris en parlen molt entenc que és del tot irrellevant el fet que els 25 diputats triats per Nicaragua tinguin grup parlamentari propi a Madrid o segueixin integrats dintre del grup de la seva casa central. No és cap secret que, a l’hora de la veritat, aquests 25 diputats reben les instruccions directament des del carrer Ferraz de Madrid.

El debat sobre si el conseller Castells va de veres o només és un bon actor de teatre no deixa de ser tampoc una cortina de fum. No sé què pensa Castells ni tampoc pretenc interpretar políticament els gestos que fa de cara a la galeria. No ho faig perquè tinc molt clar que aquí qui mana no és Castells sinó Zapatero, que transmet les ordres a Montilla mitjançant el vice-secretari general del PSOE, José Blanco. Això és així des del primer dia del primer tripartit, quan Zapatero va sortir -amb permís o sense- al balcó del Palau de la Generalitat per tal que quedés clar allò de aqui estoy yo. Ja ho he escrit abans, aquell símbol va ser premonitori del que ens ha anat arribant després, primer amb Maragall i ara amb Montilla.

Una pista la trobem, però, al congrés del PSc(PSc-PSOE) del darrer cap de setmana. Blanco va dir als delegats que no permetria que s’incomplís el que sobre finançament diu l'Estatut. En altres paraules, Blanco va deixar anar una pura obvietat, i és que no permetria que s’incomplís una llei vigent. Només faltaria! L’Estatut és una llei plenament vigent. Algú s’imagina que Blanco hagués dit que s’hauria de renegociar el que ja està fixat per llei? Però la meva sorpresa va arribar quan, de sobte, tots els delegats es van posar a aplaudir entusiasmats, com si allò que sentien fos qui sap què, com si fos una d’aquelles promeses electorals que dita en un congrés, entre convençuts, queda molt bé però alhora es dóna per sobreentès que mai no es portarà a terme. Aquells aplaudiments, dirigits des de la cuina del congrés per José Zaragoza, no tenien gaire bona pinta. No em van agradar. Algú em pot explicar a què venia aplaudir amb tant d’entusiasme a qui només els estava dient que es compliria la llei?

La meva hipòtesis és una altra. Estic convençut que el Tribunal Constitucional tocarà l’Estatut, i l’única incògnita és amb quina intensitat ho farà. De pistes als mitjans se’n troben cada dia; tan sols cal saber llegir entre línies. I ara em permeto afegir que el que per alguns pot semblar un greu contratemps crec que serà bo pel país. Ho dic honestament, crec que serà positiu. Serà la prova del cotó de que el sistema establert fa trenta anys ja no té més recorregut, ja no dóna més de sí, i de que se n’ha de buscar un altre de ben diferent. Serà una forma de guanyar temps. La meva hipòtesis té, però, dues variables.

(La segona part d’aquest article la trobareu aquí)

Les cues i les aglomeracions

Un comentari de la Rosalita sobre la llarga cua que vaig veure dissabte al migdia per entrar al Camp Nou amb motiu del concert de Bruce Springsteen (hi havia gent que quan al vespre s’obrissin les portes ja portaria més de 24 hores d’espera) em van donar l’idea d’escriure aquest article.

Començaré dient que no em considero gens antisocial. M’agrada conèixer gent nova, m’agrada saber què diuen, m’agrada intuir què pensen i, en definitiva, no defujo (però tampoc n’abuso) d’allò que alguns en diuen la vida social. Però, dit això, amb les cues no hi passo. Sempre intento evitar-les, i quasi sempre me’n surto. Si un dissabte s’ha d’anar a Ikea a comprar el que sigui (sobretot si és a la botiga de Badalona), simplement no hi vaig i el que sigui es queda tranquil·lament a la botiga a la disposició d’un altre client més pacient o més necessitat. Si s’estrena una pel·lícula que m’interessa, sempre m’espero que hagi passat la febre dels primers dies (sovint m’espero massa i me la perdo). Si per anar a un determinat restaurant hi ha llista d’espera o simplement s’ha de fer cua, no hi vaig. Ells s’ho perden, i jo potser també, però m’estalvio la cua. Afortunadament no tothom té les mateixes prioritats i no tots anem als mateixos llocs.

Per motius similars, tampoc m’agraden les grans aglomeracions de gent. Sempre que puc intento escapolir-me’n. Així, encara que pugui estar molt a favor de protestar contra un fet determinat (em passa sovint), si la protesta es fa en forma de manifestació multitudinària al carrer em quedo a casa. Cadascú serveix pel que serveix i de vegades es protesta amb la mateixa o més efectivitat i contundència amb un llapis i un paper o un teclat d’ordinador que sortint a cridar consignes pels carrers. Per aquest motiu no he participat mai en cap manifestació si bé algun cop les he observat a distància, ni que només sigui per poder-ne treure conclusions per mi mateix.

Hi ha cues, però, que resulten inevitables. Per exemple, a cal metge, sigui a la xarxa pública o a la privada. Si hi has d’anar hi vas, i si t’has d’esperar t’esperes. I si et canses i marxes és que anar-hi no devia ser tan urgent. A Hisenda i altres organismes públics a vegades també s'hi ha d’anar, no te’n pots escapar. I al Registre Civil, i al Registre de la Propietat, i a Tràfic. Tràfic és un cas apart. Quan algun cop he hagut de fer aquelles cues interminables a l’edifici de la Campana, a la Gran Via de Barcelona, he tingut la sensació d’estar a un país de l’Àfrica.

Recordo una vegada, a Nairobi, que vaig haver de fer una llarga cua per què em vacunessin d’urgència de la febre groga, un tràmit que era necessari per poder entrar al país del costat, Uganda. Al fer un comentari educat per la llarga espera, l’infermer em va contestar amb un vosaltres, els europeus, sempre aneu amb presses, i es va quedar tan ample. En explicar poca estona després l’incident a un advocat –blanc, britànic i relativament jove- que també em va fer esperar una estona tot i tractar-se d'una visita prèviament concertada des d’Europa, només em va dir que els negres són molt sofisticats, i també es va quedar tan ample. Tòpics per ambdues bandes, sí, però cues aquí i allà. En aquell cas, però, eren unes cues inevitables.

No dubto que anar a un concert de Bruce Springsteen en directe ha de ser una gran experiència. Però a mi aquelles cues i, encara més, aquelles aglomeracions, em superen. Vet-ho aquí.

PS: Demà el radar s’agafa festa així que tornarem dimecres parlant, si no hi ha res de nou, del congrés del PSC que va acabar ahir.

Alerta amb els fraus d’indentitat!

Alerta! “A Internet ningú sap que ets un gos”, o el que sigui. I això no és cap novetat, aquest dibuix que alguns ja haureu vist abans es va publicar per primer cop ja fa quinze anys.

Festes nacionals amb rerafons de violència

Avui és 18 de juliol. Durant els quaranta anys del franquisme en aquest país la data del 18 de juliol era més que emblemàtica. Era la festa de les festes, era la fiesta nacional per antonomàsia. Els guanyadors de la guerra civil commemoraven un episodi violent dels anys trenta, precisament aquell que va constituir el començament d’una guerra civil entre espanyols que va durar quasi tres anys i va deixar milers de morts.

Ignoro si ja era així abans dels anys trenta o va ser-ho posteriorment, però amb el nom de fiesta nacional també es coneixien i es coneixen encara les corridas de toros, un cas claríssim de violència gratuïta, en aquest cas en contra dels animals. Mai he entès com una Unió Europea tan reglamentarista com la que tenim, que ho regula tot i més i pretén controlar-nos les coses més peregrines, encara no s’ha ficat amb la fiesta nacional d’Espanya. El lobby espanyol pro-fiesta nacional que hi ha a Brussel·les demostra ser molt influent.

Per a qualsevol persona amb un mínim de sensibilitat, no deixa de ser curiós que a l’estat espanyol s’associï fiesta nacional amb violència, d’un tipus o d’un altre.

A Catalunya, però, tampoc ens quedem curts, i havent-hi tantes possibilitats per escollir també vam acabar triant un episodi de violència ocorregut fa quasi tres-cents anys com a data emblemàtica per la nostra festa nacional. Tenint, per exemple, la festa de Sant Jordi, amb els llibres i les roses, tampoc s’entén massa l'opció escollida llavors pel nostre parlament.

Balances fiscals i funcionaris públics

Sobre les balances fiscals s’han escrit tantes coses que ja poca cosa s’hi pot afegir. Però al fer-se ara públiques aquestes dades –per altra banda, ja conegudes- des de l’administració central alguna cosa més es pot dir. Avui en direm unes quantes.

Primer. Ja era hora! Des de feia anys hi havia un mandat del parlament perquè es fessin públiques. S’havien fet un munt de promeses des del govern central que mai es complien. Promeses electorals. Promeses parlamentàries. Promeses de partit. Promeses en públic. Promeses privades. Promeses i més promeses. I silencis i més silencis durant anys. Per tant, res de donar les gràcies sinó dir simplement: ja era hora!

Segon. Els sis mètodes de càlcul que utilitza l’Instituto de Estudios Fiscales sempre situen Catalunya al podi dels perdedors o emissors de solidaritat, i Extremadura al podi dels guanyadors o receptors de solidaritat. Les xifres varien segons el mètode emprat però Catalunya i Extremadura sempre apareixen als respectius podis.

Tercer. Quina casualitat! Segons un estudi recent de la patronal Pimec, Catalunya i Extremadura també encapçalen els respectius podis de menys i més funcionaris de tot l’estat espanyol. El 8 per cent dels assalariats de Catalunya treballen per alguna administració pública. Em sembla un escàndol. El 8 per cent! Quasi un de cada deu! A Extremadura, el percentatge creix fins a un increïble 22.7%. Aquí m’estalvio el qualificatiu, no tinc paraules.

Quart. L’estudi de l’IEF es refereix a l’any 2005. Per què? Ja que finalment si han posat, per què no es publiquen les dades de l’any 2006? Amb els sofisticats ordinadors que té Hisenda no hi ha cap excusa per no fer-ho. Entenc que l’exercici 2006 està tancat des de fa temps. És que potser les dades de 2006 reforcen encara més les tesis catalanes?

Cinquè. Amb les xifres de les balances fiscals calculades des de Catalunya segons un estudi que s’havia fet públic poc abans, Catalunya apareix força més perjudicada (o solidària, si ens agrada més) que agafant els càlculs de Madrid, tan en xifres absolutes (saldo) com en percentatges s/PIB. Potser seria el moment de reunir-se ambdues administracions per tractar d’acostar posicions i intentar arribar a una posició comuna.

Una conclusió. Si els diners solidaris de Catalunya que van a Extremadura servissin almenys per la creació de llocs de treball productius potser el transvasament encara es podria considerar raonable, prèvia una imprescindible renegociació a la baixa dels percentatges. Però els números no enganyen i ens diuen que allà on arriba més diner solidari és el lloc on es creen més llocs de treball no productius. És a dir, més funcionaris. I a l’altra banda, del lloc on hi ha menys funcionaris és precisament d’on s’extreu el gruix del diner solidari. Seguint per aquest camí ja es veu que no anem enlloc. I no ens enganyem, els extremenys tampoc ja que es va consolidant la perversa cultura del subsidi i el clientelisme que no els deixarà sortir mai del pou.

Una proposta fiscal i pedagògica alhora. S’hauria de negociar seriosament per tal de començar a tancar, si no del tot almenys una miqueta, l'aixeta de la transferència del que uns en diuen solidaritat i altres en diem un espoli fiscal en tota regla. Més que res perquè si vagin acostumant, no sigui que quan arribi el moment els vingui massa de nou i encara ens posin més pegues.

Un consistori en minoria que fa la competència a la iniciativa privada

Cada vegada hi ha més ajuntaments que tenen tendència a fer negocis, que interfereixen en molts àmbits de l’activitat econòmica que haurien d’estar reservats a la iniciativa privada. En els països més seriosos que el nostre els ajuntaments es limiten a gestionar les quatre coses –o quaranta- que es consideren socialment necessàries i no s’assoleixen des de la iniciativa privada. I punt. Aquí no, aquí els agrada remenar moltes més cireres de les que tocarien. Avui parlarem de Barcelona però podrien fer-ho de moltes altres ciutats.

Per centrar el tema convé recordar que l’equip de govern municipal de Barcelona fa més d’un any que sobreviu en precari, en minoria. Les raons són les que són però una explicació la trobaríem en el fet que el partit socialista porta massa anys al capdavant del govern de la ciutat. I amb els anys les idees s’esgoten. I la capacitat de pactar per formar majories còmodes també. I el risc de barrejar els interessos públics amb els privats esdevé una realitat. Els socialistes es creuen que l’ajuntament és seu i actuen com els seus amos. I és que porten més de 29 anys ininterromputs al govern!

Així, en els plens municipals de Barcelona els regidors de l’oposició són més que els de l’equip de govern. Cap problema. L’alcalde Jordi Hereu sempre diu que ell tranquil, es pensa que és irrellevant que es perdin les votacions, que l’equip de govern està per governar al marge de les votacions del plenari i altres modernitats democràtiques. Des de fa temps a Barcelona vivim un tipus de democràcia molt peculiar. L’oposició proposa un tema, aquest es sotmet a debat, es vota, l’oposició guanya i no passa res. El tema no tira endavant per voluntat personal de l’alcalde i el seu equip. I amb aquesta manera de fer, les coses estranyes ja no sorprenen. Hereu va a la seva i l’oposició sembla resignada a ser-ho indefinidament.

Darrerament s’ha publicat que l’Ajuntament de Barcelona fa la competència deslleial a la iniciativa privada en diferents sectors de l’activitat econòmica. Així, sembla ser que l’ajuntament –o una empresa amiga- produeix un vi anomenat Barcelona, en vinyes pròpies, és a dir, en vinyes propietat de la ciutat. Es tracta d’un vi que, per cert, no es troba a les botigues doncs sembla ser que només el serveixen als banquets oficials. Com a complement de la beguda, el consistori barceloní té també un restaurant propi, situat al Fòrum del no res. Disposa igualment d’un hotel de luxe, a Montjuïc, prop del castell que ara ens tornen a dir que ja és de la ciutat, però ells saben que això no és tota la veritat. La lletra petita de la cessió del castell ens l’amaguen. Els barcelonins tenim també un parc d’atraccions al Tibidabo que fins fa poc estava rodejat d’un bosc centenari. Un bosc que fa poc l’ajuntament es va carregar, evidentment després de perdre la corresponent votació al plenari. Van tallar els arbres que els feien nosa per construir-hi una muntanya russa que es veu que era imprescindible. El tema és als tribunals però ja no hi ha solució. Els arbres ja no hi són. Fets consumats.

Aquesta setmana hem sabut també que el blog personal de l’alcalde també el gestiona i l’actualitza l’ajuntament, o una empresa amiga contractada pel consistori, pel mòdic preu de més d’un quart de milió d’euros l’any. Dir que el blog de Jordi Hereu s’actualitza és un eufemisme, una manera amable de dir-ho. Hi ha seccions del blog que fa anys que no s’han actualitzat (ho vaig comprovar ahir mateix). I així podríem anar fent una llista d’activitats interminables que de cap manera pertoquen a un ajuntament, especialment tenint en compte que els diners són nostres. No resultaria gens difícil posar-nos d’acord sobre altres prioritats de la ciutat.

Algú es creu que un ajuntament, amb els diners dels ciutadans, produirà vi, gestionarà un restaurant, o un hotel, o un parc d’atraccions millor que un particular que si juga els seus propis diners? I una altra pregunta, és necessari que la ciutat tingui aquests negocis tenint en compte que al mercat hi ha suficient oferta privada alternativa? Estic convençut que no ho és i, per tant, crec que aquests i altres negocis s’haurien de vendre i utilitzar els diners per fer coses més necessàries per la ciutat. I si el consistori creu que ja ho té tot cobert, podrien rebaixar-nos els impostos.

Per cert, si l’alcalde Hereu creu que necessita un blog personal, no seria més raonable que se’l fes ell mateix? I si no se’l vol fer o no en sap prou, no seria més lògic que se’l pagués ell, o que el financés el seu partit?

15è Congrés de CDC (i 2)

En arribar divendres al Palau de Congressos hi havia una taula independent per recollir les acreditacions dels blogaires i la documentació del congrés que ja ens tenien a punt. Donaven també a tothom (militants compromissaris de CDC, periodistes, blogaires i altres convidats) una cartera d’un color taronja tan cridaner que a primera vista semblava propaganda del banc INGdirect. Però no ho era, tenia gravat el lema del congrés: Convergència a punt! Retorna la il·lusió. No n'hi havia últimament d'il·lusió? Segons ens van dir, l’acreditació ens permetia moure’ns per tot el recinte del congrés. Jo no vaig tenir cap problema; de fet, ningú me la va demanar.

A nosaltres ens tenien reservat l’anomenat espai 2.0 del primer pis, on hi havia la zona reservada per la mal anomenada (doncs no ho era) Taula rodona: Política 2.0 i blocs. L’espai disposava de connexió wi-fi gratuïta pels blogaires. Especifico que la connexió era gratuïta ja que en el recent congrés d’Esquerra els periodistes l’havien de pagar. Hi havia també endolls a totes les taules per si algú ho precisava. A un extrem de la sala teníem un bar a la nostra disposició assistit per un cambrer que, com ja és habitual a Barcelona, no parlava ni entenia el català. Aigües minerals i sucs, i varietat de pastes a discreció.

El que em va semblar quasi tercermundista va ser la megafonia de la zona que, francament, era d’una qualitat per sota de l’aprovat. Alguns participants en van deixar constància en directe. Un problema agreujat, a més, pel soroll que arribava del pis de sota on hi havia el molt concorregut bar del congrés. Vull dir que potser la propera vegada, si hi ha propera vegada, això s’hauria de resoldre doncs és una pena que per petits detalls com aquest hi va haver gent que no va quedar massa satisfeta.

Puntualitat (manca de). Com ja sol ser norma en aquest país la puntualitat va brillar per la seva absència. La majoria de la gent no hi dóna cap importància i els pocs que n’hi donem és evident que encara ens trobem en franca minoria. Potser el problema que tenim alguns és que hem viatjat massa però no deixaré de denunciar-ho. A veure si de mica en mica es va canviant el xip i ens anem apropant a l’Europa més endreçada. Dels dos actes que vaig anar (la taula rodona de blogaires i la sessió plenària de divendres), el primer va començar amb 12 minuts de retard i el segon amb 15.

La ponència a la que els blogaires estàvem convidats, programada per les 8 del vespre, calculo que degut a l’excessiva duració del plenari devia finalment començar amb quasi una hora de retard. Per aquest motiu no m’hi vaig quedar. Potser els compromissaris això ja ho troben normal però penso que s’ha de dir per tal de millorar la propera vegada, repeteixo, si n’hi ha.

De la sessió plenària cal dir que de les 53 persones assegudes a l’escenari de l’acte, la quota femenina no passava de 12. En canvi, de les set persones proposades per dirigir el congrés hi havia majoria de senyores. En aquest sentit confesso que a mi tampoc m’agraden les quotes. Cal dir també que el plat estrella del plenari, el discurs de Pujol, va ser molt en la seva línia coneguda de sempre, i més sabent que es dirigia a gent molt convençuda. No hi van faltar aquells recursos de proximitat que tan bé sap utilitzar per tal de mantenir l’interès de la gent durant tota l’estona. M’atreviria a dir que avui dia a Catalunya no hi ha ningú amb les qualitats de discursaire de proximitat que té Pujol. Les coses com són.

Ja per acabar, ahir vaig oblidar mencionar que a la taula rodona també es va parlar del mal efecte que fan les dotzenes i dotzenes de blogs de polítics abandonats, aquells que s’obren per exemple per unes eleccions determinades, i temps després veus que la darrera actualització es va fer el dia de reflexió. Aquest fenomen afecta a tots els partits polítics, parlamentaris i extraparlamentaris. Si se’m permet un suggeriment, si jo estès a la direcció d’un d’aquests partits (una tasca que, ara per ara, no la tinc prevista) obligaria a tancar-los sense excuses ni dilació, o a agrupar-los a la web del partit en una carpeta de blogs morts a disposició dels historiadors. Mantenir-los oberts denota un cert pasotisme que no fa cap bé al partit que hi ha al darrere, sigui el que sigui.

Reitero el meu agraïment al senyor David Madí de Convergència per la seva amable invitació a compartir un acte de partit a un blogaire que darrerament ni tan sols els vota. Diu molt a favor seu, o de qui hagi tingut l’idea.