Negres i blancs. Blancs i negres

Existeix realment el racisme? Amb tots els matisos com s’hi vulguin posar, crec que estaríem d’acord en que aquesta pregunta només es pot contestar amb una afirmació. Sí, hi ha racisme, més o menys encobert, més o menys dissimulat, però n’hi ha. Establert aquest principi general, podríem plantejar-nos altres preguntes subsidiàries. Les persones, són racistes per naturalesa? Es tracta només d’un assumpte estrictament cultural i/o relacionat amb l’educació? És propi de països rics o de països pobres? Es dóna bàsicament a països amb majoria d’una raça determinada sobre altres races minoritàries? El més possible és que totes aquestes altres preguntes ja no tindrien unes respostes unànimes. Cadascú podria contestar-les de manera diferent segons les seves pròpies experiències, el seu nivell intel·lectual, l’educació rebuda i altres factors.

Imagineu-vos aquesta situació. Un client estranger es troba visitant una fàbrica de Girona per motius professionals. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de Barcelona, l’ha de portar a Bilbao. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Bilbao necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa gironina on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Bilbao per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un BMW 750i nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça negra, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui negre, fa temps que és amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça blanca.

Ara imagineu-vos aquesta altra escena. Un client català es troba visitant una fàbrica d’una ciutat de la República de Botswana. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de la capital, Gaborone, l’ha de portar a Johannesburg, al país del costat. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Johannesburg necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Johannesburg per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un Mercedes S-500 nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça índia, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui indi, fa temps que treballa amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça negra.

La primera escena és inventada però no seria gens estrany que es pogués donar a la realitat. La segona escena és real como la vida misma i m’ha passat a mi mateix. Com diuen a Ses Illes, per tot hi ha de tot.

El dret a la discrepància

Fa quasi quatre anys, concretament un parell de dies abans de les anteriors eleccions espanyoles, el ministre Acebes i a la vegada un dels principals dirigents del Partit Popular, aleshores al poder, em va dir que era un miserable. L’únic motiu que va donar-me era que les nostres respectives opinions no coincidien. No m’ho va dir només a mi, es dirigia a tots els que es mostraven discrepants amb les seves tesis que, amb prepotència i fatxenderia i sense cap mena de prova sòlida, ell pretenia que ens havíem d’empassar tant sí com no.

Diuen els experts que aquell episodi lamentable i alguns altres de similars que es van produir durant aquells dies li van fer perdre unes eleccions que, segons la majoria de les enquestes, tenia pràcticament guanyades. Ara tothom sap que les tesis del ministre eren equivocades però el seu partit l’ha mantingut en el mateix càrrec. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol.

Hi ha persones que sobre certs assumptes que per a ells són d’una especial sensibilitat, temes que pel motiu que sigui consideren delicats i sobre els que es creuen en possessió de veritat absoluta, mostren certa tendència a pontificar i donar lliçons de tota mena a qualsevol persona que gosi discrepar-hi, sense acceptar cap altre punt de vista que no sigui el propi, i sense més argument que el conegut “és així perquè t’ho dic jo que sé molt bé del què parlo perquè... a veure, tu què en saps del que estem discutint?”. Els sembla que per quatre (o vuit, o vuitanta) coses que coneixen o es pensen que saben sobre un determinat assumpte ja tenen dret a desqualificar qualsevol interlocutor que hi discrepi, i ho fan amb sentències més o menys dogmàtiques i tant argumentades com aquesta.

A vegades tenim tendència a pensar que sobre un determinat tema ho sabem tot i aviat ens adonem que, davant de segons qui, els nostres coneixements no arriben tan lluny com ens pensàvem. Sempre s’hauria d’intentar evitar la desautorització del interlocutor amb aquest tipus de frases, que no deixen de ser res més que una manera poc educada d’acabar abruptament una conversa. Hauríem de procurar raonar sempre, de la mateixa manera que ens agrada que ens raonin les argumentacions que no coincideixen amb les nostres teories.

Si en un dia fred, gris, fosc i amb una pluja intensa se t’acudeix dir que fa un sol fantàstic com per anar a la platja, evidentment corres el risc de rebre una resposta contundent i potser fins i tot poc educada o, encara pitjor, que et prenguin per ximple. Però fora d’evidències tan clares entenc que quasi res és irrevocable i que, per tant, quasi tot és opinable, discutible, rebatible i altres ibles per l’estil. Poques coses són només blanques o només negres; quasi cap.

Des d’aquesta pàgina reivindico una mínima dosi d’educació i bones maneres quan un es creu amb el dret a rebatre una posició discrepant amb la seva.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (i 3)

En el darrer paràgraf de l’article anterior es deia que “és a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia”. A partir d’aquí acabarem aquesta sèrie d’articles.

Des del moment en que una mínima normativa democràtica es deixa de banda i desapareixen aquells controls que dèiem anteriorment, el govern bolivià comença a fer ús de la prepotència i a abusar amb excessos de tota mena de tothom qui s’oposa als seus plans. És el principi de la corrupció governamental, oficial, institucionalitzada. Potser convé aclarir que el meu concepte de la corrupció és força ampli. Així, no cal que el corrupte robi personalment uns calés i els ingressi al seu compte corrent particular. Quan es roba la malifeta ja la tenim, la corrupció ja hi és. Que després aquests diners vagin a la butxaca particular del corrupte, al compte d’una parents, a les arques del seu partit polític, o s’utilitzi per altres fins és, per a mi, bastant irrellevant.

El govern del president bolivià Evo Morales va nacionalitzar, de molt males maneres, l’empresa hispano-argentina Repsol-YPF que, uns anys abans, havia comprat -i pagat fins al últim cèntim a preus de mercat- uns jaciments a Bolívia. La nacionalització es va tirar endevant saltant-se totes les normes vigents del comerç internacional, fent xantatge d’alt voltatge a l’equip directiu i utilitzant fins i tot el recurs de l’amenaça de tancar-los a la presó si es negaven al tracte que se’ls proposava (amenaça que, per cert, van complir).

Aprofitant que ja hi estaven posats i que no venia d’aquí, el govern de Morales va nacionalitzar també l’empresa petrolífera brasilera Petrobras, la primera de Bolívia. Els seus propietaris van rebre un tracte prepotent, trampós i vexatori similar als de Repsol-YPF.

(A Andalusia hi havia un bandoler que assaltava i si convenia matava els rics per ajudar els pobres. Amb l’excusa de que el fin justifica los medios sembla ser que tot era vàlid. Sense anar tan lluny, a la franquícia catalana del PSOE es va produir el cas Filesa, Malesa i Time Export de corrupció generalitzada, que finalment va acabar amb condemna ferma als tribunals. El diputat socialista Josep Maria Sala i els seus compinxes van anar a la presó, però no per embutxacar-se personalment uns diners sinó per exercir la corrupció fent de recaptadors del seu partit. Pels jutges i fiscals que els van condemnar allò de recaptar pel partit era també corrupció. No hi van trobar atenuants de cap mena tot i que pels condemnats el fi fos tan lloable com el d’engreixar els comptes corrents del seu partit.)

A Bolívia i a altres llocs la impunitat amb que s’exerceix la corrupció és molt més exagerada que aquí. Els que ara exerceixen la corrupció a Bolívia, amb el president Morales i el seu govern al capdavant, diuen que no són ells els directament beneficiats pels fruits de la corrupció sinó el país en general i, segons recents resolucions judicials, el seu partit MAS (Movimiento al Socialismo) en particular. Pretenen disposar del mateix suport popular que el rebut pel diputat Sala en sortir de las presó: el seu partit el va reincorporar a la feina interna encara que, per tal de no generar massa escàndol (alarma social en diuen alguns), la seva tasca va ser a partir de llavors d’un perfil mediàtic molt més baix que abans.

El fals debat televisiu d’ahir

Es veu que feia quinze anys que s’havia fet l’últim debat a dos d’aquestes característiques. Quasi tothom deia que desprès de tant temps de sequera de debats aquesta confrontació televisada no te la podies perdre de cap manera. Tot i que tinc la mala costum o la tendència desviada de fer el contrari del que diu tothom, ahir vaig fer una excepció i em vaig proposar fer l’esforç de veure l’espectacle que ens anunciaven des de feia dies, amb la ferma intenció de veure’l tot sencer. A les deu en punt em vaig situar davant de la tele. Ja no em va agradar que el moderador hagués de començar el gran espectacle donant tantes explicacions i parlant tant de la lletra petita que hi havia al darrere d’aquell programa. Vaig pensar que malament quan una pel·lícula te l’han d’explicar abans de veure-la. En definitiva, allò no era el debat que ens havien venut, allò eren dos monòlegs que s’anaven intercalant i que anaven dient les coses conegudes de sempre. La mateixa música que sentim des que fa quasi quatre anys va començar aquesta campanya electoral, però ara amb estèreo. Em vaig sentir una mica estafat (el que sortia a la pantalla no era la peli que deia la propaganda) però vaig procurar que l’estafa durés poc, no va arribar ni a vint minuts. No m’importa reconèixer que ho vaig deixar córrer aviat, m’adormia. Potser més tard la cosa es va animar però ja no ho vaig veure. Ara m’hauré de llegir els diaris per saber qui no ha guanyat i qui no ha perdut però sigui quin sigui el resultat em deixarà totalment indiferent. Per acabar, prometo que el segon debat, el de dilluns que ve, també intentaré mirar-me’l tot sencer. Si ho aconseguiré o no ja son figues d’un altre paner. La intenció és bona.

Els números 902

Pot semblar un assumpte banal però no ho és. Almenys no ho és per mi. Des de fa temps aquest tema em té una mica mosca i només truco als números que comencen per 902 si m’és estrictament necessari. Ho veig com una mena de timo però això sí, cent per cent legal. Només faltaria. Les companyies telefòniques tothom sap que son un exemple de màxima seriositat i atenció exquisida al client i, per tant, parlar de timo potser seria injust i un pèl agosarat. Tu ja saps de quin mal has de morir i, per altra banda, ells no t’obliguen a trucar-hi. Intentaré explicar-ho.

Cada dia hi ha més gent que al posar-se internet a casa o, al modificar les condicions de contractació els que ja en tenien abans, acaben contractant amb la seva operadora telefònica una mena de forfait tot comprés. Et diuen que per una quantitat fixa mensual ells et donen la connexió a internet, et prometen un munt de megas que, per cert, mai els veus per enlloc i, a més, en el preu hi inclouen certes trucades de veu, no totes. Alguns operadors cobreixen les trucades locals i estatals, uns altres inclouen també les destinades a certs països europeus, etc. Las casuístiques són diverses i ara no hi entrarem.

Simultàniament amb aquesta realitat, n’hi ha una altra. Cada dia hi ha més empreses i organismes i entitats publiques i privades de tota mena, que només faciliten un número 902 per canalitzar les trucades dels seus clients, usuaris, proveïdors i qualsevol persona o entitat que tingui necessitat de parlar amb ells. Aquests números 902 no estan en cap cas compresos en el forfait de trucades que tens contractat.

Quin és doncs el problema? Anem a pams. Si des de Barcelona ciutat has de trucar, posem per cas, a un ministerio de Madrid, o a la seu central de la Chunta Aragonesista de Saragossa, o a uns amics de Càceres, cap ni un. Però si has de trucar a la teva mateixa ciutat, resulta que et surt bastant més car trucar a un 902 (tot i ser de cost compartit entre el que truca i el trucat) que si truques a un número que comenci per 93 (cas de Barcelona), on el cent per cent del cost l’assumeix qui truca.

Per evitar confusions, més car vol dir que resulta més car tant l’establiment de trucada com el preu que et facturen per minut, sigui la tarifa diürna o la nocturna. Sempre és més car trucar a un 902 que fer una trucada local, encara que truquis al carrer de sota casa teva. L’operadora sempre hi guanya. Si vas al casino encara tens alguna possibilitat de guanyar, però amb les trucades al 902 fetes a la mateixa ciutat sempre s’hi perd. I la companyia telefònica hi guanya per partida doble, doncs cobra del que truca i també del trucat. Doble negoci rodó.

Les operadores telefòniques han batejat aquests números cada cop més populars com a “Serveis avançats (nou-cents)” i, francament, això ho veig més que res com una burla al client. Ara bé, si volem ser políticament correctes podríem dir que, en el millor dels casos, la descripció que en fan és un eufemisme. Ben mirat, el servei avançat ho és només per la companyia telefònica, que ens apliquen unes tarifes bastant més cares que les tarifes de trucada local.

I tot això deixant de banda la pèrdua de temps amb el “premi 1 si vol espanyol”, “premi 2 si vol català” (que, per cert, quasi sempre tenen els operadors ocupats), musiqueta amunt, musiqueta avall, més musiqueta. I mentrestant tu anar pagant i santa paciència.

Què es pot fer? A banda de denunciar l’abús i de mirar de no trucar-hi gaire, crec que no es pot fer res. L’any passat vaig intentar convèncer La Vanguardia que pels subscriptors de Barcelona ciutat (que intueixo som la majoria) ens posessin un 93 per reclamar quan no ens la porten. D’això ja en fa més de mig any i quan no rebem el diari hem de seguir trucant a un 902.

La fragilitat del ser humà

La gent molt segura de sí mateixa, la gent que va pel món trepitjant fort, la gent que està acostumada a que totes li ponen (be, potser totes no, deixem-ho en moltes), aquest tipus de gent que, per altra banda, és tan abundant en la societat que ens ha tocat viure, també són fràgils, a vegades extremadament fràgils. Però normalment ells no són conscients de la seva fragilitat fins que un dia es troben, tot d’una, amb un episodi imprevist que s’escapa del seu control.

Ahir sopàvem amb uns bons amics i un d’ells ens explicava la seva pròpia experiència viscuda ahir mateix. És per tant una vivència tan recent que podríem dir que encara està calenta.

Resulta que a primera hora del matí ell es trobava sol a casa i a punt de sortir quan de sobte va sentir una opressió molt forta al pit. Era un tipus de dolor diferent de tots els que coneixia. Va caminar una mica, va tornar a seure, va sortir a l’exterior per tal que li toqués una mica l’aire, va dubtar de si convindria trucar a algú i explicar-ho. Van passar alguns minuts (que, pel que sembla, a ell li van semblar hores) i tot seguit, veient que el dolor persistia, va prendre la decisió d’agafar un taxi i anar a l’hospital més proper. El nostre amic, tot i ser un perfecte desconeixedor del món de la salut i tot el que l’envolta, va intuir quelcom que no li agradava, li va semblar que allò no tenia massa bona pinta.

Ens estalviarem de entrar en els detalls tècnics i el munt de proves que li van fer des de la seva arribada al servei d’urgències fins que, set hores més tard, en va sortir amb l’alta a la butxaca, i un informe mèdic inintel·ligible que, traduït al llenguatge planer de la gent del carrer, deia més o menys que tranquil que no ha estat res, tan sols una falsa alarma, potser t’hauries de controlar una mica.

Aquest amic ens deia que es va donar compte de la seva extremada fragilitat quan es va veure immers en el servei d’urgències d’aquell gran hospital, amb una ridícula identificació lligada al canell on figurava el seu nom i un munt de números. Tan aviat es trobava vestit i assegut en una cadira de rodes com mig despullat i ajagut en una llitera. Allà, rodejat de gent malalta, alguns queixant-se però la gran majoria sense dir res, amb un munt de metges i infermeres anant amunt i avall, i sempre amb aquell llenguatge tan hospitalari: “ara el punxarem al braç, vostè respiri a fons i tranquil”, “ara el punxarem a la panxa, respiri a fons i no es preocupi”, “ara li traurem una mica de sang, però no es preocupi, només serà una mica”, “ara ajeguis aquí i estiguis ben quiet”, “ara esperis allà i ja l’avisàrem”, “ara li farem una placa de tòrax, més que res per descartar que sigui allò o el de més enllà”, “ara, per més seguretat, repetirem aquella prova que li hem fet abans”, “ara prenguis aquesta pastilla, sense mastegar-la“, “ara esperis aquí que ja l’avisarem”, “ara consultarem amb altres metges”, “ara torni a explicar com ha anat tot des de que s’ha llevat aquest matí fins que ha arribat aquí”; “té al·lèrgia a algun medicament?”, “ha tingut alguna malaltia? quines?”, “es medica?”, “vostè fuma?”, “ah, ho ha deixat, això està molt bé però, quants anys fa?”, i un munt de frases més que ja no recordo. I el nostre amic, evidentment, anava fent tot el que li deien i responent a tot el que li preguntaven com si fos un xaiet que, ignorant, va cap a l’escorxador.

El nostre amic, evidentment, no va anar a l’escorxador, se’n va sortir sa i estalvi, i la millor prova és que estava sopant amb nosaltres i explicant-nos aquella experiència personal. Ens va dir que va aprendre una lliçó, la lliçó de l’extremada fragilitat del ser humà en determinades circumstàncies imprevistes que a tothom, un dia o altra, se li presenten a la vida. Com a corol·lari de la seva aventura, va mencionar que sense voler cap mal per a ningú tothom hauria de passar per una experiència d’aquestes, tant per a enriquir-se com a persona com per a constatar, en carn pròpia, aquella fragilitat humana de la que parlàvem al principi.

Manuel Pizarro (PP) vs. Pedro Solbes (PSOE)

La campanya electoral ha començat aquesta passada mitjanit però ja fa setmanes, mesos, de fet fa quasi quatre anys, que estàvem en precampanya. No he canviat pas d’opinió. Dies enrere vaig dir que per decidir el meu vot prescindia sempre de la campanya electoral, i avui segueixo mantenint la mateixa postura. Alguns aspectes de la campanya, però, m’interessen com a fenomen sociològic i mediàtic.

Ahir al vespre, un parell d’hores abans que comencés la campanya electoral pròpiament dita, una cadena privada de televisió va organitzar un debat entre els senyors Solbes i Pizarro. M’ho vaig estar mirant uns deu minuts i en vaig tenir prou per treure’n la conclusió que el guanyador del debat televisiu seria el primer. Evidentment això no és res més que una opinió particular, rebatible com totes.

Manuel Pizarro ens ha demostrat en els darrers anys que sap torejar sense massa dificultats en una junta d’accionistes però d’aquí a poder dominar un debat televisiu a dos n’hi va un bon tros. Pizarro va intentar transformar el debat en una mena de míting i crec que es va equivocar. Allò era una cosa molt diferent.

Pedro Solbes fa molts anys que està a la política i se li nota. Ha torejat a places complicades d’Europa i sempre ha tingut l’economia com a base de la seva activitat professional. No serà mai el típic mitiner doncs no s’escau amb el seu caràcter massa calmat però amb la tranquil·litat que el caracteritza i debatent a dos el seu tema, crec que té bastant les de guanyar.

No estic dient que en els temes econòmics i fiscals debatuts ahir Solbes tingués raó i Pizarro anés errat, no. Fins i tot podria ser que fos exactament al contrari i, personalment, en aquests temes coincideixo bastant més amb el segon que amb el primer. Aquest, però, és un tema secundari que deixo en mans dels experts. El que dic és que com a debat electoral crec que el va guanyar Pedro Solbes i estant en campanya això és el que compta. En altres paraules, entenc que a un debat d’aquesta mena no si va ni a treure un doctorat com laude ni a encapçalar la llista de los 40 principales, sinó només a tractar d’esgarrapar algun vot dels indecisos.

TGV Bcn-Mad-Bcn, factor “Z” i factor “6”

Fa uns dies la ministra reprobá va venir a Barcelona per anunciar que el dia 20 de febrer, ahir, començaria a operar comercialment un tren més ràpid que els que hi havia fins ara. Ells en diuen AVE (alta velocidad española), tot i que estem parlant d’uns trens que són coneguts a quasi tot arreu amb el nom de TGV. Al donar aquella notícia, la premsa barcelonina va mostrar un cop més el seu justificat escepticisme i en comptes de dir, com va fer la premsa de Madrid, que el dia 20 arribaria el tren, els titulars d’aquí deien que la ministra havia dit que..., tal com ja vaig explicar en l’article de fa uns dies.

Després d’haver anat arribant, en el transcurs dels darrers setze anys, a les estacions de Calatayud, Ciudad Real, Córdoba, Guadalajara, Huesca, Lleida, Madrid, Málaga, Puertollano, Segovia, Sevilla, Tarragona, Toledo, Valladolid i Zaragoza, i potser encara me n’oblido d’alguna, ahir va arribar a Barcelona. El fet que una quinzena de ciutats ens hagin passat al davant només reflecteix el pes decreixent de la nostra ciutat en el conjunt de l’estat, així com la ferma voluntat política de que això continuï així per part dels dos grans partits nacionalistes espanyols. Ara l’anomenat AVE ja el tenim aquí però dissortadament el que no tenim encara és el TGV. Encara no podem anar cap a Girona i nord enllà i, per fer-ho, ens haurem d’esperar uns quants anys més. Cap a l’oest, AVE i cap problema, però cap al nord, ni AVE ni TGV. Aquesta és la realitat.

La història de les decisions preses al llarg d’anys sobre les prioritats i l’ordre d’arribada del tren a aquestes ciutats i a les que vindran al darrere, s’ha escrit en la seva totalitat a Madrid. L’han escrit governs de dretes i governs d’esquerres, presidits consecutivament per Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Al marge dels seus diferents colors polítics, sempre hi ha hagut una unanimitat de criteri sobre el desenvolupament radial que ha caracteritzat les seves decisions inversores. Alguns en diuen el factor “Z” doncs és la mateixa unanimitat que mostren els tres presidents amb la lletra “Z” que apareix sempre en els seus dos cognoms, set zetes en total.

Com a resultat d’aquesta política radial, els catalans ara podem anar a Madrid amb més rapidesa que abans. També podem anar a Málaga però... passant per Madrid. Per alguns es tracta del camí més lògic però un cop mirat el mapa només es pot discrepar d’aquesta lectura. Diuen que el corredor mediterrani pot esperar. Y lo que te rondaré morena que deuen pensar. Crec que no ens equivocaríem gaire si això ho veiéssim com una conseqüència lògica més de l’ultranacionalisme radial espanyol coincident en tots els governs.

Per cert, si en el trajecte Sevilla-Madrid el tren arriba amb més de cinc minuts de retard, els de Renfe et tornen la totalitat de l’import del bitllet. En el trajecte Barcelona-Madrid aquesta franquícia s’ha de multiplicar per “6”, o sigui que el tren ha d’arribar amb un retard superior als trenta minuts per recuperar els calés (fins a quinze minuts de retard no et tornen res, i entre 16 i 30 minuts et tornen la meitat de l’import). Una discriminació més? És l’anomenat factor “6”. Sense comentaris.

“Fora feixistes de la universitat”

El boicot -amb violència verbal i física incloses- que la candidata de la franquícia del PP a Barcelona va patir abans d’ahir a la Universitat Pompeu Fabra és quelcom més que una bretolada. En primer lloc, aquests fets lamentables queden al marge del comportament mínimament democràtic exigible en tots els àmbits de la societat, i molt especialment en el món universitari. Només per això l’actitud d’aquells gamberros és reprovable i condemnable, sense pal·liatius ni excuses de cap mena. Potser la seva excessiva joventut combinada amb l’evident manca de civisme els impedeix ser prou conscients de que la seva actitud té un tuf de comportament feixista. Dit amb altres paraules, el lema de la pancarta que he agafat com a títol d’aquest article se’l podrien aplicar a ells mateixos.

La imprevisió de les autoritats acadèmiques resulta, també, força cridanera. El rector és va lluir ja que sap perfectament que certes visites quasi sempre solen comportar aldarulls. No hauria de ser així, no els estic justificant els aldarulls, ni molt menys, només dic que hi ha coses tan previsibles que no s’haurien d’escapar a la perspicàcia d’un rector. No haver-ho previst ens demostra una important mancança de gestió. El rector pot ser molt eficient en la seva disciplina però el seu càrrec comporta tenir altres habilitats fora de les estrictament acadèmiques, i aquí és on va fallar estrepitosament.

Dit això i fetes totes les condemnes que toquen, la franquícia del PP no fa altra cosa que recollir les tempestats causades pels vents que ha anat sembrant darrerament, en especial durant els darrers vuit anys. “Quien siembra vientos (*) recoge tempestades”, diu la dita. Precisament això és el que va declarar un dels dirigents més destacats del PP, Ángel Acebes. Si senyor, frase molt oportuna si no fos... si no fos que no se la va aplicar també a ell mateix i al seu partit. Aquí podríem dir allò de la paja en el ojo ajeno y la viga en el propio.

Un tema per meditar a fons, els uns i els altres. Tothom. El rector també.


(*) alguns vientos sembrats darrerament pel PP:
·· “La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil” (Alejo Vidal-Quadras, 8/9/2005)
·· “El Estatut es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola” (Javier Arenas, 27/10/2005)
·· “ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña” (Ángel Acebes, 25/11/2005)
·· "¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?” (falca radiofònica del PP d’Andalusia, febrer de 2006)
De vientos en trobaríem molts més però aquests cuatro vientos crec que són suficients per situar els fets en el seu context.

Incoherències i contradiccions a CiU

Els dirigents de CiU proclamen un cop més que ells van guanyar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i que el govern que en va sortir, presidit per José Montilla, és una aliança de perdedors i es va fer sense respectar la llista més votada. Això és cert i negar-ho seria negar l’evidència. Però amb aquesta mena d’argumentació tan repetida i alhora tan poc consistent els de CiU ja comencen a cansar el personal.

La normativa diu que el president de la Generalitat és escollit pels 135 diputats del Parlament. Enlloc es parla de la llista més votada, o del grup parlamentari que compti amb més diputats. Per tant, mentre no hi hagi una llei que digui una altra cosa, la cantarella de CiU seguirà sent veritat però, alhora, continuarà tenint els mateixos efectes pràctics que ha tingut fins ara: zero.

Els dirigents de CiU, sempre tan gelosos en els aspectes de l’autonomia de decisió respecte a Madrid, de l’àmbit estrictament català i tota la pesca, ens surten ara amb els següents arguments:

“Si CiU és decisiva a Madrid (en relació als resultats electorals de les eleccions estatals del 9 de març), a Montilla li queden un parell de mesos” (Pere Macias). I Artur Mas, per acabar-ho d’arreglar, hi va afegir: “Pot ser el principi de la fi del tripartit”. Si l’autor d’aquest blog no ho ha entès malament, el que diuen en Mas i companyia és que la continuïtat o canvi del govern de la Generalitat potser dependrà del resultat de les eleccions al parlament de l’estat, i dels pactes que es puguin fer després als despatxos de Madrid.

La franquícia catalana del PSOE, que compta en les properes eleccions amb la doctora Chacón (cum laude nemine discrepante potser?) com a cap de llista per Barcelona, ha posat el crit al cel proclamant als quatre vents que “no permitiremos que la Generalitat se decida en Madrid”. És clar que no! Això no s’ha de permetre mai! Seria un gran escàndol! El govern català s’ha de decidir, faltaria més, a Catalunya!

La prova del cotó de que el govern de Catalunya es cuina i es decideix a Catalunya i no a Madrid la trobem en el gest del presidente Zapatero. Li va faltar temps per agafar el pont aeri, presentar-se a corre cuita a Barcelona (lloc on els seus franquiciats proclamen que s’han de decidir aquestes coses), i declarar amb aquella solemnitat a la que ja ens té acostumats: “Garantizo la continuidad del gobierno catalán gane quien gane las elecciones”.

Algú encara dubte on es decideixen aquestes coses?

Els blogs i l’evolució de les comunicacions

Cinc mesos és exactament el temps transcorregut des que vaig obrir aquesta finestra virtual fins el dia d’avui. Vist des d’aquesta particular perspectiva, tinc la sensació que cinc mesos és un llarg període de temps. En el transcurs d’aquests mesos hi he penjat quasi cent cinquanta articles (que alguns en diuen posts). Això no és moco de pavo tot i que reconec que, a vegades, potser m’he repetit una mica més del compte en els temes tractats. Mea culpa.

Durant aquest temps he conegut -la majoria de forma virtual- a gent de tota mena, des de col·legues blogaires de pa sucat amb oli com jo mateix, fins a coneguts i també anònims lectors que s’han adreçat a mi pels motius més diversos, i passant també per alguns grans experts en blogs, d’allò que se’n diu gent de reconeguda solvència bloguera. A rel d’alguns dels meus articles he entrat també en contacte amb gent de la política, del periodisme, del món universitari i del món de l’empresa.

Encara que no porto cap estadística ni control, la majoria de la gent que he conegut és bastant més jove que jo, que ja he superat la meitat de la cinquantena. Té una lògica doncs no fa tants anys que es van començar a popularitzar els ordinadors per a ús domèstic, i menys temps encara que van aparèixer els primers blogs personals.

La gent de la meva generació anàvem al col·legi quan el telegrama era la forma de comunicació urgent més sofisticada de l’època, mentre que la generació dels meus fills, de menys de trenta anys, ja utilitzaven l’ordinador quan anaven a l’escola. El salt tecnològic ha estat d’aurora boreal.

Deixant de banda el telèfon i el correu amb segell que encara s’utilitzen, quan als anys setanta vaig començar a guanyar-me les garrofes les comunicacions més sofisticades es feien per tèlex, un sistema de comunicació introduït al nostre país a finals de la dècada dels cinquanta. Aquells entranyables aparells em sembla que ja no s’utilitzen enlloc. Amb posterioritat, vàrem assistir com un repte tecnològic fantàstic a l’aparició del fax o telefax. Aquests aparells sí, avui encara s’utilitzen. Tenen, però, els dies comptats.

De la data de la incorporació de l’ordinador a la meva vida, aparell sense el qual els blogs no serien possibles, tampoc en tinc massa memòria. Suposo que devia ser fa uns quinze anys. I tampoc recordo quan, més recentment, em vaig connectar a internet per primer cop.

Abans d’acabar vull dir que també he entrat en contacte amb algunes persones bastant més grans que jo, per els qui això dels ordinadors i internet els ha arribat a una edat en que molta gent ja no es vol complicar la vida, i per tant la seva actitud oberta i positiva davant de l’aparició d’aquest nou fenomen que esta canviant el món té encara molt més mèrit.

Ara Kosovo

A Madrid i a altres llocs a alguns els ha faltat temps per proclamar als quatre vents que el cas de Kosovo no té res a veure amb Catalunya. I tenen tota la raó, no té res a veure, és clar que no té res a veure. Però tot i estar tothom d’acord en que no té res a veure, a Madrid i a altres llocs hi ha nervis, molts nervis. Això aquests dies es veu d’una hora lluny perquè a la que surt el tema de Kosovo a qualsevol conversa es diuen moltes bestieses, tant per parts d’uns com per part dels altres. Uns pequen per excés i altres ho fan per defecte ja que tothom vol portar l’aigua al seu molí.

El fet és que la majoria dels ciutadans de Kosovo han decidit anar a partir d’ara pel seu compte i prescindir de la tutela de la seva fins ara metròpoli, Sèrbia. Aquesta podríem dir que és una de les principals diferències que hi ha entre Kosovo i Catalunya: uns han pres una decisió i els altres no n’han pres cap. És obvi que de fets diferencials n’hi ha molts més però ara em vull centrar en aquesta circumstància, en aquest petit detall.

Els kosovars poden haver pres una decisió equivocada o encertada, però el cas és que l’han pres i ells creuen que, per a ells, és la millor. Hi ha organismes com l’UN i l’UE que defensen que la voluntat dels kosovars s’ha de respectar, i sembla ser que amb la tutela d’aquests organismes es respectarà.

Tampoc tenien res a veure amb Catalunya els casos d’Eslovènia, Eslovàquia, Estònia i altres països nascuts a Europa en els darrers vint anys, tot un reguitzell de nous estats que s’han anat independitzant de les seves antigues metròpolis. Tampoc Escòcia, ni Euskadi, ni Flandes tenen res a veure amb Catalunya. Evidentment, cada cas és un cas i res és comparable.

El que sí és comparable és el tractament que uns i altres governants, unes i altres metròpolis donen a situacions més o menys conflictives com aquesta. El petit detall que dèiem abans és que hi ha llocs a Europa on els seus ciutadans poden expressar lliurament a les urnes el que volen ser i a quin club volen pertànyer, o si en volen crear un de nou.

·
Per contrast, hi ha també altres indrets d’Europa on els seus governants consideren que això de fer segons quines preguntes a la gent vindria a ser com un sacrilegi polític. I diuen que si un és soci del Barça, no per voluntat pròpia sinó perquè ja ho eren els seus avantpassats, ha de seguir sent-ne soci i pagant-ne la quota tant si li agrada com si no. Fins i tot si no li agrada el futbol.

Massa lenta o nul·la evolució

S’explica que fa seixanta-cinc anys, en plena Segona Guerra Mundial, Thomas J. Watson, president de l’empresa IBM (International Business Machines), va pronosticar que al món només hi havia mercat per a cinc ordinadors a tot estirar. Ep, estem parlant de l’any 1943, quan tot això d’ara no era ni a la imaginació del més visionari de l’època. George Orwell encara trigaria sis anys a escriure 1984 i cap dels billgates que ara tallen el bacallà en aquest negoci encara no havia nascut.

Això només és una prova de que el món evoluciona amb tanta rapidesa que sovint no tenim temps ni capacitat d’anar-ho digerint tot a la velocitat que l’actualitat ens imposa. Fa quatre dies em vaig comprar un llapis de memòria USB de 128MB; em va costar una pasta i semblava qui sap què. Avui, com si fos la cosa més normal, me n’ofereixen un de 8GB bastant més barat. I ja no parlem de les memòries externes per a ús domèstic, que actualment ja es comencen a mesurar en termes de terabytes. Aquesta evolució tan ràpida a vegades sembla que ens superi.

Encara no fa vint anys el món estava bàsicament partit en dos i dividit per un mur. En molts llocs es tractava d’un mur no només mental i ideològic sinó físic, fet de ciment i filat metàl·lic al damunt, per evitar que la gent s’escapés del paradís. Era el mur que separava el comunisme de la llibertat. Comunisme i llibertat, termes antagònics. L’any 1989, a quasi tot arreu on n’hi havien es van enderrocar aquells murs, tant el físic com l’ideològic. En molt poc temps, del comunisme que semblava que s’ho havia de menjar tot no en va quedar pràcticament res. Corea del Nord i Cuba, és tot el que queda d’aquell invent. Hi heu estat mai? Sí? Doncs ja no cal dir res més.

Els demés països s’han anat reciclant a una velocitat impensable, sense cap risc de tornar enrera, i alguns ja formen part de la NATO i de l’UE. Hi ha també el cas molt diferent de la Xina, l’invent xinès, amb un comunisme capitalista (o potser un capitalisme comunista, encara no ho he pogut esbrinar) que, lluny de constituir termes antagònics com semblava ser fins ara, allà diuen que són complementaris. De moment l’invent els funciona raonablement bé però degut a la manca de precedents és un cas a seguir de prop. Perquè després diguin que els xinesos només copien, que no inventen res!

A Europa queden encara uns pocs raconets on encara hi ha gent que es declara partidària d’aquell nefast -a la pràctica- sistema polític si bé, per raons de màrqueting, ara ens el vénen tunejat amb altres noms. Llocs on els polítics que defensen aquelles idees tan tronades encara disposen del suficient suport popular com per poder formar part d’un govern. Ara mateix, aquest és el cas de Catalunya. Una anomalia a Europa. Quan ho expliques a gent de fora, gent llegida, gent viatjada que ja ha vist molt món, gent que està de tornada de moltes coses, no s’ho acaben de creure. I quan saben que a més tenen la responsabilitat de la policia, al·lucinen. Una excentricitat que potser només es pot donar al primer món ric i conseqüència, al meu entendre, d’una nul·la o massa lenta evolució econòmica, política i social de la societat.

El blog de Manuel Trallero

Manuel Trallero, que escriu a LV des de fa quasi vint anys, recentment ha obert un blog. Teniu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina, a la dreta. El trobo original i francament interessant i està en la línia de les seves col·laboracions habituals en aquell diari.

L’altre dia li vaig fer arribar una informació complementària a un article seu, i vaig acabar el meu missatge amb un comentari que, vist amb perspectiva, segurament no va ser massa afortunat. Deia així:

Senyor Trallero, m'agrada molt el seu blog. Sempre que surt el tema a la conversa dic que vostè és el Sostres de La Vanguardia, i el Sostres és el Trallero de l'Avui.

Trallero va copiar el meu comentari a la secció anomenada “Epónimos” del seu blog, i a continuació va escriure el següent comentari:

Hay comparaciones odiosas, otras odiables y unas terceras que merecen palos.

Com a primera reacció, em vaig quedar sorprès per la seva contundència. Però després de meditar-ho el vaig contestar així:

Trallero vs. Sostres. Intuyo que me incluye en alguno de estos grupos y, posiblemente, con más razón que un santo. Mis más sinceras disculpas. Responder rápido sin ser del oficio es lo que tiene, que a menudo uno se equivoca. Seguro que hubiera tenido que añadir “cada uno en su estilo, tan radicalmente distintos el uno del otro, obviamente”.

·

Només no s’equivoca qui no fa res. I s’equivoquen per partida doble aquells que quan s’equivoquen i després se n’adonen, no rectifiquen.

Premsa de Barcelona. Premsa de Madrid

Tinc constància que aquest blog se’l miren, com a mínim, més de mitja dotzena de periodistes. El seu autor no ho és però segueix de prop i amb molt interès el món periodístic i els importants canvis que s'hi produeixen darrerament. I els que estan per venir! Així veu tot això un que s’ho mira des de fora. Des de fora del tren i, també, des de fora del periodisme.

Ahir dimarts, al voltant de les 7 del vespre, les versions electròniques dels diferents diaris de paper ho titulaven així:

· els cinc diaris barcelonins:

Magdalena Álvarez anuncia que el TGV entrarà en servei el dia 20 en el tram Tarragona-Barcelona (Avui)
La ministra Álvarez anuncia que l'AVE arribarà a Barcelona el dimecres 20 de febrer (El Periódico)
La ministra Álvarez anuncia que el AVE llegará a Barcelona el miércoles 20 de febrero (El Periódico)
La ministra Magdalena Álvarez anuncia que el TGV arribarà a Barcelona el 20 de febrer (El Punt)
Magdalena Álvarez prueba el AVE a Barcelona y anuncia su apertura para el miércoles 20 (La Vanguardia)

· els cinc diaris madrilenys (tot i que, la majoria, de capital no madrileny):

El AVE llegará a Barcelona el día 20 (ABC)
El AVE llegará a Barcelona el miércoles 20 (El Mundo)
El AVE llegará a Barcelona el 20 febrero (El País)
El AVE llegará a Barcelona el próximo 20 de febrero (La Razón)
El AVE llegará a Barcelona el 20 de febrero (Público)

Tan sols una paraula coincideix en els deu diaris: Barcelona. I també un número màgic, el 20. Serà també pels vint anys de retard?

Per altra banda, destaca la quasi unanimitat de la premsa madrilenya (a Madrid, amb els temes realment importants quasi sempre van d’acord), i tot això contrastant amb la premsa barcelonina, una mica més barroca i detallista en aquesta ocasió.

Coincideixen també els cinc diaris madrilenys en el fet de no mencionar, ni per cortesia, a la ministra ni partía ni doblá, cosa que sí fan els cinc diaris d’aquí. Un agraïment sincer o potser (és la meva intuïció) un excés de masoquisme barceloní? Podem intuir-ho, sí, però no ho sabrem mai del cert.

Dit això, ara per ara no se m'acut cap altra conclusió; conclusió educada i publicable, s’entén. De les altres me’n sobren.

Bé, sí, l’Avui i El Punt s’equivoquen, un cop més. El TGV no és el tren que ens ha de connectar amb l’oest sinó el que ens ha de portar cap al nord i que, al pas que va, quan arribi ja serà obsolet i l’haurà superat el nou AGV que ja s’està provant a França, un tren encara més modern i més ràpid que el TGV.

Mentrestant i a falta de Renfe (i d’Iberia), els que des de Barcelona van sovint a Amsterdam, Bilbao, Lisboa, Paris, etc. sort en tenen de Vueling i altres.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (2)

En l’article anterior vam situar Bolívia en el context sociopolític de l’Amèrica Llatina. Avui ens centrarem més en el propi país i les seves circumstàncies polítiques.

L’actual president bolivià va accedir al càrrec fa poc més d’un any mitjançant el vot popular i té, per tant, tota la legitimitat democràtica. Si repassem la història de Bolívia s’ha de reconèixer que ens trobem davant d’un cas poc corrent, atípic, quasi una excepció.

El problema sorgeix quan el partit MAS (Movimiento al socialismo) amb el seu líder Evo Morales al capdavant intenten, com a guanyadors de les eleccions, fer una mena de refundació del país d’acord amb els seus legítims interessos polítics. Es troben, però, que per fer-ho és precís modificar la constitució. I per fer els canvis radicals que es proposen necessiten, com en qualsevol país democràtic del món, un quòrum parlamentari mínim que no tenen (2/3 dels diputats electes).

En altres paraules, per tirar endavant les seves propostes el president Morales necessita el suport de part de l’oposició. I l’oposició li diu que nanay, que ells això que proposa el president no ho volen. Més de la meitat del territori (la zona més rica) tampoc ho vol. De raons cadascú té les seves i ara no hi entrarem doncs no és el cas. Ara parlem del respecte que s’ha de tenir per les regles del joc, especialment si es pretén seguir gaudint de credibilitat en els diferents escenaris. Es tracta, per tant, de la credibilitat democràtica que el president Morales pretén mantenir tant a nivell intern (per tenir el país en calma) com en l’escenari internacional (per poder seguir gaudint dels crèdits de les institucions supranacionals).

Davant d’aquesta situació, què fan llavors el president Morales i els seus? D’entrada, no veuen altra alternativa que saltar-se les normes democràtiques a la torera, però alhora assegurant al món que no fan allò que fan per tal d’intentar no perdre els suports que necessiten. A nivell intern (mig país en contra) però també en l’esfera internacional, ningú se’ls creu, com no podria ser d’altra manera.

Els diputats que donen suport al govern posen llavors en marxa una trampa molt matussera. Es reuneixen en una caserna militar i, sense la presència de l’oposició, decideixen tirar endavant la reforma constitucional, sigui com sigui. Com s’ho fan? Doncs establint que el quòrum necessari per modificar la constitució no s’hagi de calcular sobre la totalitat dels diputats escollits pel poble sinó només sobre uns diputats determinats, precisament els reunits en aquella ocasió i vigilats (amenaçats?) per l’exèrcit.

Això ho podem batejar de moltes maneres però el que ningú pot negar és que estem davant d’un fet antidemocràtic en tota regla. Convé recordar que es deixa de banda a la meitat dels diputats elegits democràticament; ni tan sols els permeten fer acte de presència per denunciar-ho. Dit d’una manera més entenedora, la meitat dels bolivians es queden a la pràctica sense els representants que van escollir.

·
És a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia. Evidentment el president Morales i el seu executiu no accepten aquesta lectura que consideren exagerada i contrària als interessos del país.

El nul respecte del president Montilla i l’alcalde Hereu per unes normes democràtiques acceptades quasi a tot arreu

Dijous passat el ple del Parlament de Catalunya va votar en contra del traçat previst d’un túnel que volen fer a Barcelona. Unes setmanes abans havia passat el mateix al plenari de l’ajuntament. Per tant, ha quedat clar que els dipositaris legítims de la voluntat popular, dels catalans en general i dels barcelonins en particular, estan en contra d’aquest túnel tal com està projectat. Aquesta opció ara ja només la defensen els socialistes (amb el seu sempre obedient annex verd), però els hi costa admetre que han quedat en minoria en ambdues institucions.

Ara no toca discutir si la decisió presa és la correcta o no ho és. Resulta evident que per la majoria dels diputats catalans i per la majoria dels regidors de Barcelona sí que ho és. No val l’argument de que fa uns anys s’havia votat una altra cosa. És veritat, sí, però llavors les circumstàncies eren unes i ara són unes altres. Abans era abans i ara és ara. Els representants del poble han decidit ara que donde dije digo, digo Diego. Això pot agradar molt, poc o gens (a mi, particularment, no m’entusiasma), però aquesta majoria s’ha de respectar. La democràcia té avantatges i té inconvenients, però funciona així, a vegades es guanya i a vegades es perd.

El nostre és un món dinàmic on tot evoluciona. Només faltaria que no es pogués canviar d’opinió. Diuen que rectificar és de savis i la majoria de regidors i de diputats ens han demostrat que tenen vocació de savis; almenys s’ho pensen. En una democràcia sense tuteles tot s’hauria de poder modificar. Fins i tot el model d’estat. Fins i tot aquest túnel. Res hauria de ser etern. Alguns volen donar al traçat urbà del tren el mateix tracte inamovible que es dóna a l’institució monàrquica i no és això, companys, no és això. Ni una cosa ni l’altra.

Després de la votació de l’Ajuntament, que l’equip de govern encapçalat per Jordi Hereu va perdre estrepitosament, l’alcalde de Barcelona va declarar que prescindiria de la voluntat majoritària dels regidors barcelonins. I dit això, es va quedar tan ample.

De manera similar, després de la votació al Parlament, que el govern encapçalat per José Montilla també va perdre de manera contundent, el president de la Generalitat va qualificar la votació com un “moviment tàctic de vol gallinaci”, i va afegir que oposar-se a l’obra era “mol poc coherent i poc seriós”. I prenent a l’alcalde Hereu com a model de mestre de demòcrates, va acabar dient que prescindirà de la voluntat majoritària dels diputats catalans, que equival a dir que prescindirà de la voluntat popular.

Tant l’un com l’altre ens estan demostrant el seu nul respecte per les normes democràtiques, i tots dos personatges s’han posat en evidència davant la ciutadania. Si això mateix hagués passat a Itàlia, el govern ja hauria caigut. Romano Prodi, Il professore, els ho podria explicar amb pèls i senyals. Encara ho té fresc.

Jornada de reflexió

D’aquí exactament un mes s’ha d’anar a votar. Qui vulgui, és clar. Anar a votar és recomanable però no és obligatori. La normativa diu que la reflexió s’ha de fer precisament el dia abans d’anar a votar. A mi no m’agrada que em diguin quan haig de fer les coses així que la reflexió la faig avui mateix, no un dia sinó un mes abans de la jornada electoral. Avançar la jornada de reflexió m’evita la contaminació de la campanya electoral. Té també l’avantatge que si veig que amb un dia no en tinc prou ho puc allargar uns quants dies més.

Fa anys que prescindeixo olímpicament de la campanya electoral i ho recomano a tothom. No en tinc cap necessitat, talment com si no existís, i mentalment parlant resulta molt saludable. Crec que no fa cap falta explicar-ne els motius, per massa obvis.

Sempre he votat, ni que fos en blanc. I no ho faig pas per considerar que votar sigui un deure ciutadà i tot allò que és diu de la festa de la democràcia i altres expressions encara més ridícules. Vaig a votar no pas en to festiu sinó per pur interès i convenciment. Quan es parla dels polítics sovint es diu que tots són iguals però a vegades veus molt clar que, tot i semblar-ho, alguns són una mica diferents. La importància del matís. És això el que es vota. I quan no s’hi veu cap diferència ni matis, sempre queda el recurs del vot en blanc, o de quedar-se a casa.

Algun cop, no em fa res reconèixer-ho, fins i tot he votat a la contra: he donat el vot a una llista determinada per dificultar que guanyi aquella altra. Al comentar-ho amb segons qui m’han renyat. Alguns puristes m’han arribat a dir que “això de votar a la contra és poc democràtic”. Sempre els responc que el que és poc democràtic és pontificar sobre quin vot és més o és menys democràtic, i tan amics. (Aprofitant l’avinentesa i seguint la teoria dels puristes, a Cuba tots els vots serien democràtics ja que només hi ha una llista, i un únic candidat per cada càrrec a escollir. Els dirigents cubans diuen sempre que la seva és una democràcia en estat pur. Patria o muerte, venceremos).

Respecte a votar en blanc i al marge del que deia en l’article d’abans d’ahir, fa temps vaig arribar a la conclusió que només beneficia als partits grans i perjudica als petits, i això tampoc m’agrada. Potser reconsideraré la meva postura el dia que la classe política decideixi respectar de veritat els votants que ho fan en blanc, i aquests tinguin també la seva pròpia representació parlamentària (*).

Evidentment no faré públic, i suposo que ningú s’ho esperava, el destí del meu vot, i menys en aquesta pàgina tan concorreguda. Diuen que el vot és secret i això s’ha de respectar. El que faig sempre que ho considero convenient és dir a quin partit no donaré el meu vot, i qui llegeixi regularment aquest blog ho ha pogut comprovar més d’un cop. De moment deixem-ho aquí, i seguim reflexionant sense presses. Tenim un mes per endavant.

(*) Deixant vuits els escons corresponents al percentatge del vot en blanc. Exemple: parlament espanyol, amb 350 escons per adjudicar. Imaginem un 12% de vot en blanc = 42 escons que no s’ocuparien, 42 diputats menys, 42 sous i altres benèfiques de tota mena que ens estalviaríem. Conec almenys un partit, Escons Insubmisos (tenen una web mig endormiscada, i un blog més despert), que porta aquesta reivindicació com a principal proposta política. Algun partit més s’hi apuntaria a legislar en aquest sentit? Algun altre partit estaria disposat a promoure una llei que protegeixi el creixent numero de votants que ho fan en blanc?

Un sorollet

El cotxe que teníem abans ja ens havia fet més de cent noranta mil quilòmetres i començava a fer una mica el tonto, petiteses, res important, però quan havíem d’anar una mica lluny començàvem a pensar que potser ens deixaria tirats, que si hauríem d’avisar al RACC (això sí que és un gran negoci, en parlarem algun dia), que si naps, que si cols.

Per no allargar-ho, ens va semblar que era el moment de canviar de cotxe. Estàvem satisfets amb el servei postvenda del concessionari i ens va semblar que el més lògic era repetir, així que vam anar a la botiga on havíem comprat el cotxe vell i em vam demanar un altre d’igual, del mateix fabricant, mateix color, mateixa capacitat, etc., però nou de trinca.

Va ser una mica frustrant assabentar-nos que el nostre cotxe ja no es fabricava, que la marca havia canviat de nom (raons de marketing ens van dir), que el color que volíem no el tenien disponible (resulta que els cotxes blancs són més barats que els metal·litzats, i ara les botigues només en tenen de metal·litzats), el número de cilindres havia augmentat (abans quatre, ara sis), la tapisseria tèxtil no era possible ni pagant algun petit sobrepreu (segueixo pensant que una tapisseria de pell al calorós sud d’Europa és un error), i tot això a banda d’una sèrie de millores i extres que no necessitàvem per res.

Però el venedor era bo (era la mateixa persona que ens havia venut el cotxe anterior) i vam acabar comprant -convençuts- el cotxe que ell ens volia vendre. A canvi d’això li vam regatejar una mica el preu fins que ens vam posar d’acord. Un parell de dies més tard vam deixar el cotxe vell al concessionari i ens vam emportar el nou.

D’això en fa set mesos. El cotxe va perfecte, tot són millores respecte al cotxe anterior. Ens hem acostumat als nous extres i ara quasi ens costa d’entendre com és que abans podíem prescindir d’uns accessoris i mecanismes que ara ens semblen imprescindibles. Per aquesta banda res a dir, estem raonablement satisfets, si més no igual de satisfets que amb el cotxe que teníem abans.

Hi ha, però, un petit problema. El cotxe ens fa un sorollet que sembla venir de la zona davantera esquerra, i que només se sent en llocs molt silenciosos i circulant a menys de vuit quilometres per hora. Per sobre d’aquesta velocitat el sorollet desapareix. Hem portat el cotxe al taller uns deu cops. Ens han canviat totes les peces canviables, però el sorollet no desapareix. Els del taller ens diuen que el sorollet no saben d’on ve però que podem anar tranquils, que no hi ha el més mínim perill. Aviat l’haurem de portar a la primera revisió (quinze mil quilometres) i s’ho tornaran a mirar.

La nostra tranquil·litat respecte a la seguretat del cotxe és raonable, però sempre ens queda la pregunta del milió, pregunta que evidentment els del concessionari tampoc semblen estar capacitats per contestar-nos: si sobre l’origen del sorollet ells no en tenen ni idea, com poden assegurar-nos que podem circular tranquils, que no hi ha cap mena de perill?

(Originalment aquí hi havia un paràgraf que lligava aquesta historieta banal amb la política, els partits, els candidats nomenats digitalment i la campanya electoral. Una mena de moraleja. Però finalment m’he decidit a suprimir-lo per tal de donar-nos tots plegats una mica de descans polític, que ja toca. Demà, però, hi tornaré).

El maltractat vot en blanc

S’ha posat de moda. Tothom en parla. Ara ja el comencen a recomanar fins i tot alguns polítics molt honorables. Hi ha gent que hi està a favor, altres que hi estan en contra, i la majoria silenciosa, com sempre, passant olímpicament de tot, i també del vot en blanc.

La meva teoria particular sobre el vot en blanc sé que no agrada gens als partits polítics amb representació parlamentaria, i especialment no agrada als grans partits. Per entendre’ns, grans en número de vots, no en altres aspectes en els que més aviat els hauríem de considerar de cal justet. No els hi agrada tot i saber que no tenen raó.

Partim de la base de que en unes eleccions el percentatge total de vots vàlids inclou també el vot en blanc (no així el vot nul). Llavors, si el vot en blanc és vàlid, per què no se li reconeix la representació parlamentària que li pertoca? Com es justifica que es compti el vot en blanc als efectes de fixar el total dels vots vàlids emesos (base que serveix per poder establir després la xifra mínima de vots necessària per accedir al escó), i alhora que aquests vots no tinguin cap representació al parlament? Això és més que un error, és una mancança democràtica.

Diuen que una gran majoria dels que voten en blanc ho fan perquè, per una banda, creuen en la democràcia, creuen en aquest sistema, però per altra banda no tenen una mínima confiança en cap dels partits que es presenten a les eleccions. En aquest sentit, el vot en blanc ve a ser un vot a favor del sistema democràtic i alhora un vot en contra de tots els partits que es presenten a les eleccions. Això no és contradictori ni menys encara passota; tinc la impressió que el vot en blanc acostuma a ser un vot més rumiat que els altres.

Però què passa a la pràctica amb el vot en blanc, el vot d’aquells que no el volen donar a cap partit en concret? Doncs passa justament el contrari del que pretén qui l’emet, passa el que no hauria de passar. El vot en blanc se’l reparteixen proporcionalment els partits amb representació parlamentària, aquells als que expressament no se’ls volia beneficiar amb el vot. Ve a ser allò de que si no vols caldo, dues tasses. I això, a banda de ser molt injust és una imperfecció de la democràcia que ja s’hauria d’haver resolt fa temps.

Per acabar-ho d’arreglar resulta que qualsevol vot és secret menys el vot en blanc. La normativa diu que és el president de la taula qui ha de dipositar el sobre tancat del votant dins l’urna. La normativa diu també que per considerar-se vot en blanc el sobre no ha de contenir cap paper. Si s’hi posa un paper en blanc (com fan en alguns països més endreçats que el nostre) aquí això es considera un vot nul. Qualsevol persona amb un mínim de tacte sap diferenciar si el sobre és ple o és vuit. Si el sobre és ple, el president no sap quina llista hi ha a dins. És un vot secret. Si el sobre és buit, el president sap que la persona que té al davant està votant en blanc. No és un vot secret.

Així doncs queda clar que el vot en blanc no és secret, i a més se’n fa d’ell un ús incorrecte i, sovint, contrari a la voluntat de l’elector. Demà passat dissabte, jornada de reflexió, explicaré el que al meu entendre s’hauria de fer amb el vot en blanc si hi hagués voluntat política de respectar la voluntat del votant.

Eslovènia i Catalunya

Avui no estic massa inspirat i no se m’acut què puc comentar. Sempre he sentit a dir que, en cas de dubte, més val callar. De fet, de coses per explicar sempre n’hi han, però ara mateix tampoc sabria quina triar. Hi ha dies que aquestes coses passen, la inspiració no és inesgotable ni continuada en el temps, almenys no ho és la meva. Així doncs, a falta de pan..., avui suggereixo que feu un clic aquí, on es parla d’Eslovènia i també, encara que una mica de passada, de Catalunya. De la seriositat de l’autor de l’article en dono fe, com els notaris, i no cal dir que compto amb el seu permís per reproduir-lo aquí.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (1)

L’altre dia parlàvem dels nous governs d’esquerres que s’estan instal·lant darrerament a l’Amèrica Central i del Sud (Nicaragua, Veneçuela, Equador, Bolívia, ...), i vam acabar centrant la conversa en Bolívia i els seus actuals dirigents liderats pel senyor Evo Morales. D’entrada, haig d’aclarir que encara que he visitat aquell continent diverses vegades a Bolívia no hi he estat mai, tot i que durant uns anys hi vaig mantenir relacions comercials. Des de fa dècades segueixo amb interès la situació política de l’Amèrica del Sud en general i també la de Bolívia i altres països en particular. Per tant, tot i no haver trepitjat encara aquell país crec que també en sé alguna cosa.

Des de la seva independència, Bolívia ha tingut la gran desgràcia d’estar governada per dirigents corruptes de tota mena, molts d’ells militars i de dretes. Una bona part dels presidents bolivians ha accedit al càrrec mitjançant un cop d’estat més o menys cruent. Crec haver llegit que considerant el conjunt del segle XX, Bolívia té el record mundial de poca duració dels seus governs i, com a conseqüència, és el país que ha tingut més canvis de govern del món. Tot un símptoma de qualsevol cosa menys d’estabilitat. Això són fets constatats.

La continuada inestabilitat política boliviana ha portat una corrupció governamental més o menys generalitzada. Acostuma a ser sempre així; com més dictadura, més facilitats sorgeixen per a la corrupció, i com més democràcia, estabilitat política i control parlamentari, menys possibilitats tenen els corruptes. El resultat de tot això és que Bolívia és conegut com un país corrupte, un més dels molts que hi ha, com si la corrupció s’hi hagués instal·lat a dins. Personalment no hi estic massa d’acord, els països no són mai corruptes, en tot cas ho són els seus dirigents. Però si hi ha tantes facilitats com en el cas de Bolívia els corruptes surten com a bolets, i llavors sovint resulta difícil diferenciar el país dels seus dirigents.

No ho justifico però puc entendre que per a la vella esquerra intel·lectual europea ha de ser frustrant veure que quan els seus arriben al poder als països sud-americans, els nous dirigents acaben actuant de forma molt similar a la dels seus antecessors de dretes. Puc entendre però no justificar que aquests sectors es resisteixin a acceptar la dura realitat. És aquesta la justificació que tenen per seguir defensant (darrerament amb la boca més petita) el règim comunista cubà, que d’aquí menys d’un any celebrarà el seu primer cinquantenari de presència continuada a l’illa. Són també aquests sectors els que fins fa pocs dies justificaven els excessos de tota mena de l’impresentable militar que regeix ara Veneçuela. O els que es van alegrar quan el corrupte Daniel Ortega va recuperar el poder a Nicaragua després de la piñata revolucionària de no fa massa anys, i de la que a Europa ja quasi no se’n parla. Són els mateixos que tapant-se els ulls encara intenten justificar la gran mentida que hi ha a l’entorn de la novel·la que ens va explicar la Rigoberta Menchú, i que li va representar el Premi Nobel de la Pau, ja totalment desprestigiat molt abans que li fos concedit a la senyora Menchú. Els seus conciutadans, però, van demostrar la seva intel·ligència i la van clissar aviat. La van castigar de la manera més democràtica que hi ha: no votant-la quan es va presentar a les darreres eleccions guatemalenques.

Dos joves catalans: la Najat i el Bojan

Per a mi, la notícia cultural del mes de gener és que la catalana Najat el Hachmi Buhhu ha resultat guanyadora del Premi de Novel·la Ramon Llull, per la seva obra “L’últim patriarca”. Amb 90.000 euros, és el premi més ben dotat en llengua catalana. Segons va explicar el secretari del jurat, Carlos Pujol, persona que conec de fa anys i em mereix confiança i respecte, la decisió va ser presa per unanimitat i amb tot mereixement.

La Najat va néixer a Nador (Marroc) i als vuit anys va arribar a Catalunya, concretament a Vic, evidentment sense saber ni un borrall de català. El seu idioma matern és l’amazic en la seva varietat rifenya. Vull dir que la Najat, de petita, no parlava l’àrab. Potser convé recordar que al Marroc no tothom té l’àrab com a llengua materna.

Ve a ser una situació similar a la nostra doncs a Catalunya no tothom té l’espanyol com a llengua materna. Alguns catalans tenen el català o la varietat rifenya de l’amazic com a llengua materna, un fet que no exclou que molts catalans parlin també l’anglès i el francès, i fins i tot l’espanyol i altres llengües. Entre altres idiomes, la Najat també parla l’àrab doncs va estudiar Filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Catalunya conèixer idiomes no és una excepció ni una extravagància; és una cosa normal, o hauria de ser-ho. El que no és gens normal és que hi hagi gent que viu a Catalunya des de fa 10, 20, 30, 40, 50 o més anys i encara pretenguin no entendre l’idioma d’aquí ni vulguin parlar-lo. Hi tenen dret, sí, però aquestes actituds de normals no en tenen res.

El mateix dia que es va fer públic l’important premi de la Najat, es va fer públic també que un altre català, Bojan Krkic, futbolista dels bons segons diuen, sembla ser que serà convocat per a un partit de futbol amistós. La convocatòria li ha fet arribar un senyor que treballa d’entrenador de futbol i que deu ser molt savi ja que se’l coneix com a el sabio de Hortaleza. La notícia esportiva sobre el Bojan no es limita a la convocatòria en si mateixa sinó que s’hi afegeix que podria ser que fins i tot el deixessin jugar uns minuts.

Vista l’exagerada cobertura que la premsa ha donat d’aquesta darrera notícia, se m’ha acudit una pregunta: és propi d’un país normal que la segona notícia, la del Bojan, hagi tingut molt més ressò mediàtic (i no només a la premsa esportiva) que la primera, la de la Najat? Crec que no i, per tant, crec que no vivim en un país normal. Quelcom grinyola, quelcom ens falla. I dit això, felicitats Najat! I també, per què no, felicitats Bojan, però a un altre nivell, of course.

“Aquí hay tomate” com a excusa

M’he interessat per un programet de la sobretaula dels migdies de Telecinco anomenat Aquí hay tomate a partir del fet que aquesta setmana tothom n’ha parlat. Quan dic tothom vull dir que els diaris n’anaven plens, les ràdios, les teles, les tertúlies de tota mena, i també el poble, la gent del carrer. Es veu que feia alguns anys que aquest programet s’emetia i ara s’ha decidit donar-lo per acabat. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol, i Telecinco és una empresa privada.

Per tal de poder escriure alguna cosa sobre aquest programet em vaig proposar mirar-me’n un de sencer, i posats a triar-lo vaig escollir el d’ahir divendres, que era l’últim abans de desaparèixer. El vaig veure sencer, des de quarts de quatre fins a les cinc tocades que va acabar, si be haig de dir que ho vaig combinar amb la lectura d’un llibre.

Admetre la meva més absoluta ignorància sobre els programes televisius és una obvietat. No m’interessen gens. Abans encara em mirava els noticiaris però des que vaig agafar l’hàbit d’assabentar-me del que passa mitjançant internet, per a mi la tele ha perdut quasi tot l’interès. Ara em miro els noticiaris amb ulls crítics, com a fenomen sociològic, i m’agrada comparar els diferents tractaments que uns i altres donen a la mateixa notícia, les prioritats informatives de cada canal i coses per l’estil.

Per posar només un exemple nostrat, fa un parell de dies TV3 la d’ells obria tots els seus noticiaris informant-nos d’una nova política del Departament de Salut. Consisteix en que a les màquines expenedores dels instituts hi hauran pomes i entrepans en lloc de donetes i xuxes. Per demostrar-ho, es veia a la Honorable Consellera Marina Geli com ens posava hàbilment una moneda a la màquina expenedora, i com tot seguit ens treia amb cara de satisfacció una poma vermella embolicada en plàstic transparent. Allò era, per a ells, la noticia del dia. Prioritats se’n diu d’això. La diferència amb Telecinco és que la d’ells la paguem nosaltres.

Hi ha noticiaris de certes cadenes que, ara en versió televisiva, són calcats als que sortien abans a la revista El caso (assassinats, violacions, robatoris i derivats de tota mena). Em costa d’entendre com hi ha gent que se’ls mira i encabat es pensa que ja sap el que passa pel món. Després surt la gent que surt, cada cop més alienada, i passa el que passa.

Veig que se m’acaba l’espai i encara no he dit res del programet. Ho he fet expressament (ja ho dic al títol, “com a excusa”) i és que, amb tota franquesa, no sé què dir. El programet em va deixar tan indiferent com si hagués anat a un míting del PPSOEIUERCiU. No sóc cap expert en la matèria però segurament la clientela d’ambdós espectacles ve a ser més o menys la mateixa.

Tan sols una curiositat que he sentit aquesta setmana sobre el Aquí hay tomate. Es veu que l’autor d’aquesta frase és en Josep Maria Espinás (abans a l’Avui, ara a El Periódico). Diuen que se la va inventar quan treballava per a una agència de publicitat i li van encarregar que fes la campanya publicitària d’una salsa de tomàquet.

“L’elisir d’amore”

Aquest és el títol d’una òpera còmica en dos actes estrenada al Teatro della Canobbiana de Milà el 12 de maig de l’any 1832. Des de llavors ha plogut molt però a pesar de tota l’aigua caiguda aquesta òpera encara es representa amb el mateix èxit que el dia de l’estrena.

L’autor de la música és Gaetano Donizetti (1797-1848) i el llibret és de Felice Romani, basat en el llibret Le philetre d’Eugène Scribe. Hi destaca la coneguda ària per a tenor Una furtiva lagrima. Etc. etc. etc. Si a més els artistes que la representen són bons i el dia de la representació els surt una feina d’allò que se’n diu rodona i, per acabar d’arrodonir-ho, tens la sort de conèixer personalment algun dels que canten a l’escenari, amb tots aquests antecedents hi ha pràcticament garantia absoluta d’èxit.

Hi vàrem anar l’altre dia i, en efecte, va ser tot un èxit de públic i crítica. Teatre ple a vessar i gent que es va quedar fora sense poder-hi entrar. Llargs aplaudiments al acabar i tota la pesca.

Doncs com pot ser que amb tots aquests ingredients tan positius i altres que no s’expliquen per falta d’espai, a mi segueixi sense agradar-me l’òpera? Cada cop que he anat a l’òpera surto fent-me la mateixa pregunta. I no és que no m’agradi gaire, és que aquest gènere no m’agrada gens. Per més que busco no hi trobo el què. Algun cop ja he explicat que la meva cultura musical tendeix a zero, i penso que, en el fons, deu ser això. Mancances culturals, no és pot tenir tot.