Es vota la persona o es vota el partit? (i 2)

Imma Colom és metgessa i alhora exerceix com a alcaldessa de Tossa de Mar. A les darreres eleccions va encapçalar la llista guanyadora per majoria absoluta. A Tossa s’escullen 13 regidors. L’equip de govern està format per 7 regidors (dels quals tres són senyores, dos són senyors i dos no tenen títol), contra 6 regidors de l’oposició (tres i tres). Aquestes dades han estat extretes de la web oficial de l’Ajuntament de Tossa de Mar.

Diumenge passat al migdia ens vàrem trobar l’alcaldessa de Tossa mentre ella donava una ullada per la zona de la platja buscant el lloc més adient per, quan comenci el bon temps, instal·lar-hi la caseta de la Creu Roja. No la coneixia personalment i me la van presentar. Vàrem estar xerrant. Tot i que l'alcaldessa diu que el millor que té Tossa és el seu tarannà com a poble, ens comentava que si bé tothom està més o menys d’acord en que hi ha d’haver la instal·lació, qualsevol localització que es proposi sempre té inconvenients per uns o altres: que si ens tapa el paisatge, que si ens tapa la vista del mar, que si aquí davant fa lleig, que si naps, que si cols. Aviat es prendrà la decisió sobre la ubicació definitiva i l’alcaldessa té molt clar, i alhora sembla no preocupar-li gaire, que no tothom hi estarà d’acord; sap que aquest inconvenient resulta inevitable.

Aquella curta conversa amb l’alcaldessa em va agradar i alhora també em va sorprendre. Contràriament al que solen fer la majoria dels polítics, em va comentar que ella pren les decisions no pas pensant en les conseqüències polítiques d’aquí a quatre anys, en si la tornaran a votar o deixaran de fer-ho, sinó en funció del que ella pensa que ara mateix més convé al poble. Em va venir a dir que ara és ara i que d’aquí quatre anys ja es veurà. Diumenge vaig concloure que si l’autor d’aquest blog fos de Tossa molt possiblement la senyora Colom tindria bastants possibilitats de tenir el meu vot. I això que llavors no tenia ni idea de quin era el seu partit polític ni vaig gosar preguntar-li. Aquest potser podria ser un altre exemple del que dèiem ahir quan parlàvem de Sabadell. Potser sí que a les municipals es té més tendència a votar la persona que el partit.

Ens agradi o no, quan ens referim a un sistema democràticament imperfecte com el nostre formalment sempre votem els partits, siguin les eleccions que siguin. Però a la pràctica molts cops ens fem la il·lusió, falsa il·lusió, de que estem votant la persona que encapçala la llista. No està de més recordar la reivindicació democràtica repetidament demandada, també des d’aquesta finestreta, de la necessitat de que com més aviat millor sigui possible votar llistes obertes. Quan això es faci realitat la pregunta que conforma el títol d’aquest parell d’articles tindrà menys raó de ser.

PS: per cert, ja que parlem de Tossa de Mar, aprofito per avisar-vos que si aneu a dinar al restaurant Rem Vell i decidiu demanar “Arroz pescador cazuela” penseu que us el serviran en una mena de plats de disseny, d’aquests que era es porten tant, que dan el pego però on és molt difícil per no dir impossible manipular-hi segons què. Ve a ser com una petita mitja esfera incrustada al mig d’un plat pla de gran diàmetre, i es pretén que es mengi el que se serveix dintre d’aquella ridícula -per massa petita- esfera. Amb una mica d’habilitat amb la forquilla (o amb la cullera) encara pots anar agafant l’arròs però intentar pelar els escamarlans allà dins esdevé una tasca impossible.

Es vota la persona o es vota el partit? (1)

Aquesta pregunta és ja un clàssic que surt cada cop que hi ha eleccions, i la resposta és depèn. I de què depèn? Depèn de diversos factors. Posarem uns exemples.

A les eleccions de diumenge que ve al parlament de la nació veïna es vota, bàsicament, qui serà el proper president del govern d’Espanya. Sí, ja ho sé, la nostra democràcia no és presidencialista sinó parlamentària i, per tant, formalment, diumenge només és vota la composició d’un parlament de 350 escons, i qualsevol dels 350 diputats que surtin elegits pot ser escollit després president del govern. Però acceptada la teoria, la pràctica ens diu que es vota el president i molta gent va a votar només amb aquesta idea al cap.

Els que es decanten per votar als dos partits forans, és a dir, els que voten els partits que prenen les seves decisions a uns quants centenars de quilòmetres de distància, tenen clar que tant els fa que al capdavant de la seva llista els hi posin a la doctora Chacón com a la bilingüista Nadal. Ells saben que aquestes senyores només fan de corretja de transmissió dels seus senyoritus de Madrid, Zapatero i Rajoy.

Per altra banda, els que voten partits estrictament catalans, sense lligams forans, tenen clar també (o haurien de tenir-ho) que estan votant per un partit frontissa que, a partir de les vuit del vespre de diumenge, tindrà com a únic objectiu tractar de pactar amb algun dels dos grans partits espanyols, sovint a canvi de res i a vegades a canvi d’unes engrunes. Hi ha, això sí, la capacitat d’influència, però no sempre resulta fàcil fer una avaluació correcta i acurada del que això representa. Qui en unes eleccions al parlament espanyol encara tingui dubtes de que aquest és el trist paper reservat als petits partits nostrats de la perifèria peninsular potser s’hauria de posar ulleres.

Està, però, molt estesa la teoria que diu que en unes eleccions municipals, i especialment en ciutats i pobles no massa poblats, no es vota la llista, no es vota el partit, sinó que es vota la persona que hi ha al capdavant i que, previsiblement, ocuparà l’alcaldia en cas de guanyar la seva llista. Sempre es posa l’emblemàtic exemple de Sabadell. A Sabadell sempre hi ha hagut comunistes però tampoc són tants, com a tot arreu. Es dóna el cas, però, que durant molts anys guanyava sempre i per majoria absoluta la llista dels comunistes. L’explicació era que al capdavant d’aquella llista hi havia l’Antoni Farrés, i la gent no votava als comunistes sinó que ho feia pel senyor Farrés. Fins i tot el votava aquella àvia tan conservadora i benestant que tenia el seu capital invertit en accions del Sabadell (tal com es coneix allà l’emblemàtic i més que centenari Banc de Sabadell), i cada any anava a tallar el cuponet. Si el senyor Farrés hagués decidit un dia presentar-se en una llista que es digués els amics d’Antoni Farrés no tinc cap dubte que també hagués guanyat per golejada. Tot va ser que l’Antoni Farrés ho deixés, que abandonés la política, i la llista dels comunistes va deixar de ser la protagonista de la política sabadellenca i va tornar al lloc que li correspon.

Periodistes i polítics

Fa uns anys vaig llegir una dita que deia: “no li diguis a la meva mare que sóc periodista, que la pobra està convençuda de que toco el piano en una casa de barrets”. Llavors vaig pensar que es tractava d’una exageració sense cap base. Aclareixo que encara que no sóc periodista cada dia que passa m’adono que l’autor potser no anava tan desencaminat.

El periodisme és una professió que darrerament, almenys en l’àmbit de la política, s’ha anat degradant força. No és cap secret que els polítics ho volen controlar tot incloent-hi molt especialment els missatges que donen i els seus missatgers. Això s’evidencia encara més durant les campanyes electorals, amb normes abusives de tota mena per part dels intocables aparells dels partits. En refereixo a mesures tan fora de lloc com ara la prohibició d’entrada de cameres de TV als mítings i altres precaucions per l’estil que alguns consideren no només insultants per a la professió sinó antidemocràtiques.

L’autor d’aquest blog no seria tan dràstic. Al cap i a la fi un míting no deixa de ser un acte privat en un lloc privat. Vull pensar que encara que l’acte tingui lloc en un equipament públic els partits paguen un lloguer de mercat per utilitzar-lo, i per tant seria d’aplicació allò de que a casa seva cadascú convida a qui vol i fa el que li sembla (sempre que no molestí els veïns, és clar).

Altra cosa són les compareixences polítiques sense preguntes, les mal anomenades rodes de premsa sense preguntes. Els llocs on solen convocar-se aquests actes tan peculiars solen ser les sèus oficials de qualsevol organisme públic, aquells que paguem entre tots, com ara ajuntaments, conselleries, ministerios, generalitats (en plural, sí, a València també hi són molt afeccionats), empreses que depenen del pressupost públic i altres pessebres per l’estil.

S’ha de començar afirmant que si en una roda de premsa no s’admeten preguntes ja no és una roda de premsa; és una altra cosa. I això ja són figues d’un altre paner doncs, com dèiem abans, no es tracta d’actes privats sinó d’actes públics que es convoquen a llocs públics per personatges que viuen del diner públic. L’acte consisteix en que el polític de torn convoca la premsa i deixa anar el seu rotllo (molt sovint llegit i, massa sovint també, sense interès periodístic), i tot seguit marxa sense que se li puguin fer preguntes ni demanar aclariments sobre la seva intervenció.

Si en el nostre entorn busquéssim l’origen d’aquesta moda perversa que darrerament s’ha anat popularitzant, potser arribaríem a aquella resposta que tanta gràcia feia a alguns (la veritat, a altres no ens en feia cap) quan el president Pujol contestava les preguntes que se li feien amb l’expressió “això no toca”, com volent desacreditar en públic al periodista que gosava preguntar. No és el polític qui ha de jutjar el que toca preguntar. Tocar, el que se’n diu tocar, toca tot; el periodista té l’obligació de preguntar tot allò que pensa que pot interessar als seus lectors. Si el polític que té al davant no vol contestar que ho digui sense excuses i sense voler donar lliçons del que toca i del que no.

No he entès mai que els periodistes es degradin fins al punt d’acceptar aquesta perversitat, no he entès mai que coi hi van a fer a aquests actes sense preguntes en els que abans d’anar-hi ja saben que no hi podran intervenir. Si només hi van a recollir el text de la compareixença o a posar la gravadora sobre el faristol, els mitjans hi podrien enviat un missatger que faria la mateixa feina amb menys cost i segurament amb més rapidesa. (Tinc entès que els missatges motoritzats solen cobrar bastant menys i córrer bastant més que els periodistes).

Si els periodistes es posessin d’acord i decidissin deixar d’anar a aquests actes, la compareixença sense preguntes desapareixeria molt aviat de mort natural, i aquests actes quedarien reduïts a la tramesa als mitjans per correu electrònic del corresponent comunicat de premsa. Entre altres avantatges, hi hauria un estalvi important de temps i diners i a la vegada augmentaria una mica l’autoestima d’aquests professionals.

El nou eix estratègic Moscou-Madrid

Moscou, Bucarest, Belgrad, Atenes, Nicòsia, Madrid. Ja tenim aquí la nova aliança de les civilitzacions repetidament anunciada pel presidente Rodríguez Zapatero. No sabíem ben bé de què es tractava i ara ja ho sabem. Tant parlar-ne, tant dir que si l’eix de la nova aliança el formarien ell mateix per Espanya, el bolivià Evo Morales, el veneçolà Hugo Chávez, el compañero Raül de Cuba (que s’ocuparia dels assumptes educatius i sanitaris, temes sempre recurrents quant es parla de la Cuba dels darrers cinquanta anys), i tots ells coordinats per l’iraní Mahmoud Ahmadinejad, i ara resulta que tot plegat ho teníem molt més proper. No ens calia ni creuar l’Atlàntic per formar l’aliança definitiva.

A més, aprofitant que diuen que els espanyols aviat hauran d’anar a votar, el nou eix té com a premi afegit el suport incondicional del Partido Popular. Què més volem? No volíem unanimitat, o almenys una majoria política àmplia, en els temes cabdals? Doncs ja la tenim. És el que sempre es diu, amb les coses de menjar no si juga. Per Rússia, Romania, Servia, Grècia, Xipre i Espanya (PPSOE), la independència de Kosovo s’ha convertit en una cosa de menjar, però no en qualsevol cosa sinó en el plat principal de l’àpat.

Què caram hi entenen els de l’altre eix, el que va de Washington a Roma passant per Londres, Paris i Berlín? Què caram saben els de la Unió Europea? Què pretenen els de les Nacions Unides? Reconeixent la independència de Kosovo ells no saben el que es fan. Ells ignoren les grans veritats defensades per l’eix Zapatero, aquell que passa per Belgrad i Madrid.

·
Les excuses oficials espanyoles (cada país de l’eix en té unes de diferents) són que la declaració d’independència de Kosovo ha estat unilateral i que Kosovo no té res a veure amb, posem per cas, Catalunya. És clar que no té res a veure. Ningú pretén el contrari. I és clar que la declaració d’independència ha estat unilateral, és el que sol passar amb aquest tipus de declaracions. A les metròpolis no els agrada gaire perdre terreny (recordem l’illot de Perejil), i encara els agrada menys perdre potencials contribuents fiscals.

Saturnino Mercader vs Assumpta Escarp

Ja fa temps que hi ha un conflicte laboral a l’empresa pública TMB que gestiona els autobusos de Barcelona. Ara s’anuncia que de cara a la setmana que ve el conflicte s’agreujarà i els barcelonins tornarem a estar durant uns dies sense el servei d’autobusos.

Saturnino Mercader és el president del comitè d’empresa i, a la vegada, delegat del sindicat CGT, que porta la veu cantant en aquest conflicte. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en català i, a més a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte utilitza un to de veu amenaçant que, francament, es podria estalviar.

Assumpta Escarp és regidora de l’Ajuntament de Barcelona i, a la vegada, presidenta del consell d’administració de l’empresa. Com a detalls anecdòtics, tot i que en els darrers mesos s’ha prodigat molt als mitjans d’informació, mai l’he sentit expressar-se en espanyol i, a més, sempre que l’he sentit parlar sobre aquest assumpte fa servir un to de veu pausat i educat.

(Els detalls anecdòtics sovint deixen de ser-ho, d’anecdòtics, i donen més pistes del que a primera vista pot semblar. Aprofito per posicionar-me i, posats a triar entre les dues actituds, em quedo amb l’opció educada escollida per la senyora Escarp).

Si uns i altres no ens enganyen, cosa que tampoc s’ha d’excloure del tot, el problema se centra bàsicament en que, per una banda, els treballadors volen fer els dos dies de festa setmanal que els pertoquen durant el cap de setmana. Per altra banda, l’Ajuntament ha de garantir el servei durant els set dies de la setmana, caps de setmana inclosos.

Què proposa en Saturnino? És molt senzill: que els treballadors actuals de l’empresa treballin de dilluns a divendres i que se’n contractin uns altres per treballar els caps de setmana. L’empresa s’hi nega en rodó, adduint que aquesta alternativa costaria molts diners als barcelonins (dotzenes de milions d’euros cada any).

Així com el PP proposa fer l’ensenyament amb dues línies ben diferenciades (una en català i l’altra en l’idioma de la majoria dels seus votants), en Saturnino vol que a TMB hi hagin també dues classes de xofers: els privilegiats que treballen els dies laborables i els que ho fan els caps de setmana. Una nova prova de que los extremos (PP i CGT) se tocan.

Francament, crec que en Saturnino i els seus vagaires s’equivoquen. Si només volen treballar de dilluns a divendres i fer festa tots els caps de setmana (aspiració, per altra banda, molt raonable), s’haurien de buscar feina en una empresa que tanqués els caps de setmana, i conflicte resolt. Si tu treballes en una empresa que obre tots els dies de l’any ja saps que, de tant en tant, et tocarà pencar en diumenge. No entendre això és no entendre res.

Encara que com a usuari aquestes vagues em perjudiquen força, com a contribuent espero que aquest cop l’Ajuntament no acabi baixant del burro. Aprofito per aclarir que mai he votat, ni tinc previst fer-ho, per l’opció política de la senyora Escarp.

Negres i blancs. Blancs i negres

Existeix realment el racisme? Amb tots els matisos com s’hi vulguin posar, crec que estaríem d’acord en que aquesta pregunta només es pot contestar amb una afirmació. Sí, hi ha racisme, més o menys encobert, més o menys dissimulat, però n’hi ha. Establert aquest principi general, podríem plantejar-nos altres preguntes subsidiàries. Les persones, són racistes per naturalesa? Es tracta només d’un assumpte estrictament cultural i/o relacionat amb l’educació? És propi de països rics o de països pobres? Es dóna bàsicament a països amb majoria d’una raça determinada sobre altres races minoritàries? El més possible és que totes aquestes altres preguntes ja no tindrien unes respostes unànimes. Cadascú podria contestar-les de manera diferent segons les seves pròpies experiències, el seu nivell intel·lectual, l’educació rebuda i altres factors.

Imagineu-vos aquesta situació. Un client estranger es troba visitant una fàbrica de Girona per motius professionals. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de Barcelona, l’ha de portar a Bilbao. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Bilbao necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa gironina on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Bilbao per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un BMW 750i nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça negra, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui negre, fa temps que és amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça blanca.

Ara imagineu-vos aquesta altra escena. Un client català es troba visitant una fàbrica d’una ciutat de la República de Botswana. La visita s’allarga més del compte i s’adona que no li donarà temps d’agafar l’avió que, des de la capital, Gaborone, l’ha de portar a Johannesburg, al país del costat. És al vespre i ja no hi haurà cap altre avió fins al matí del dia següent. Aquest visitant, però, hauria d’arribar a Johannesburg necessàriament avui mateix doncs té un compromís per sopar allà amb uns clients molt importants. Llavors, el director general de l’empresa on es troben el tranquil·litza i li diu que no es preocupi, que li posarà el cotxe de l’empresa i un xofer a la seva disposició per anar cap a Johannesburg per tal que hi pugui arribar amb temps per sopar. Un cop acabada la visita i abans d’acomiadar-se, el director general li mostra el cotxe de l’empresa (un Mercedes S-500 nou de trinca) i li presenta al xofer, un xicot jove de raça índia, tot dient-li amb un somriure als llavis: “No es preocupi pel xofer encara que sigui indi, fa temps que treballa amb nosaltres i li garanteixo que condueix de meravella i és de tota confiança; ja ho veurà”. Òbviament, el director general era de raça negra.

La primera escena és inventada però no seria gens estrany que es pogués donar a la realitat. La segona escena és real como la vida misma i m’ha passat a mi mateix. Com diuen a Ses Illes, per tot hi ha de tot.

El dret a la discrepància

Fa quasi quatre anys, concretament un parell de dies abans de les anteriors eleccions espanyoles, el ministre Acebes i a la vegada un dels principals dirigents del Partit Popular, aleshores al poder, em va dir que era un miserable. L’únic motiu que va donar-me era que les nostres respectives opinions no coincidien. No m’ho va dir només a mi, es dirigia a tots els que es mostraven discrepants amb les seves tesis que, amb prepotència i fatxenderia i sense cap mena de prova sòlida, ell pretenia que ens havíem d’empassar tant sí com no.

Diuen els experts que aquell episodi lamentable i alguns altres de similars que es van produir durant aquells dies li van fer perdre unes eleccions que, segons la majoria de les enquestes, tenia pràcticament guanyades. Ara tothom sap que les tesis del ministre eren equivocades però el seu partit l’ha mantingut en el mateix càrrec. Res a dir, a casa seva cadascú fa el que vol.

Hi ha persones que sobre certs assumptes que per a ells són d’una especial sensibilitat, temes que pel motiu que sigui consideren delicats i sobre els que es creuen en possessió de veritat absoluta, mostren certa tendència a pontificar i donar lliçons de tota mena a qualsevol persona que gosi discrepar-hi, sense acceptar cap altre punt de vista que no sigui el propi, i sense més argument que el conegut “és així perquè t’ho dic jo que sé molt bé del què parlo perquè... a veure, tu què en saps del que estem discutint?”. Els sembla que per quatre (o vuit, o vuitanta) coses que coneixen o es pensen que saben sobre un determinat assumpte ja tenen dret a desqualificar qualsevol interlocutor que hi discrepi, i ho fan amb sentències més o menys dogmàtiques i tant argumentades com aquesta.

A vegades tenim tendència a pensar que sobre un determinat tema ho sabem tot i aviat ens adonem que, davant de segons qui, els nostres coneixements no arriben tan lluny com ens pensàvem. Sempre s’hauria d’intentar evitar la desautorització del interlocutor amb aquest tipus de frases, que no deixen de ser res més que una manera poc educada d’acabar abruptament una conversa. Hauríem de procurar raonar sempre, de la mateixa manera que ens agrada que ens raonin les argumentacions que no coincideixen amb les nostres teories.

Si en un dia fred, gris, fosc i amb una pluja intensa se t’acudeix dir que fa un sol fantàstic com per anar a la platja, evidentment corres el risc de rebre una resposta contundent i potser fins i tot poc educada o, encara pitjor, que et prenguin per ximple. Però fora d’evidències tan clares entenc que quasi res és irrevocable i que, per tant, quasi tot és opinable, discutible, rebatible i altres ibles per l’estil. Poques coses són només blanques o només negres; quasi cap.

Des d’aquesta pàgina reivindico una mínima dosi d’educació i bones maneres quan un es creu amb el dret a rebatre una posició discrepant amb la seva.

Corrupció a Bolívia i a altres llocs (i 3)

En el darrer paràgraf de l’article anterior es deia que “és a partir d’aquest punt que molta gent entén que Bolívia deixa formalment de ser una democràcia”. A partir d’aquí acabarem aquesta sèrie d’articles.

Des del moment en que una mínima normativa democràtica es deixa de banda i desapareixen aquells controls que dèiem anteriorment, el govern bolivià comença a fer ús de la prepotència i a abusar amb excessos de tota mena de tothom qui s’oposa als seus plans. És el principi de la corrupció governamental, oficial, institucionalitzada. Potser convé aclarir que el meu concepte de la corrupció és força ampli. Així, no cal que el corrupte robi personalment uns calés i els ingressi al seu compte corrent particular. Quan es roba la malifeta ja la tenim, la corrupció ja hi és. Que després aquests diners vagin a la butxaca particular del corrupte, al compte d’una parents, a les arques del seu partit polític, o s’utilitzi per altres fins és, per a mi, bastant irrellevant.

El govern del president bolivià Evo Morales va nacionalitzar, de molt males maneres, l’empresa hispano-argentina Repsol-YPF que, uns anys abans, havia comprat -i pagat fins al últim cèntim a preus de mercat- uns jaciments a Bolívia. La nacionalització es va tirar endevant saltant-se totes les normes vigents del comerç internacional, fent xantatge d’alt voltatge a l’equip directiu i utilitzant fins i tot el recurs de l’amenaça de tancar-los a la presó si es negaven al tracte que se’ls proposava (amenaça que, per cert, van complir).

Aprofitant que ja hi estaven posats i que no venia d’aquí, el govern de Morales va nacionalitzar també l’empresa petrolífera brasilera Petrobras, la primera de Bolívia. Els seus propietaris van rebre un tracte prepotent, trampós i vexatori similar als de Repsol-YPF.

(A Andalusia hi havia un bandoler que assaltava i si convenia matava els rics per ajudar els pobres. Amb l’excusa de que el fin justifica los medios sembla ser que tot era vàlid. Sense anar tan lluny, a la franquícia catalana del PSOE es va produir el cas Filesa, Malesa i Time Export de corrupció generalitzada, que finalment va acabar amb condemna ferma als tribunals. El diputat socialista Josep Maria Sala i els seus compinxes van anar a la presó, però no per embutxacar-se personalment uns diners sinó per exercir la corrupció fent de recaptadors del seu partit. Pels jutges i fiscals que els van condemnar allò de recaptar pel partit era també corrupció. No hi van trobar atenuants de cap mena tot i que pels condemnats el fi fos tan lloable com el d’engreixar els comptes corrents del seu partit.)

A Bolívia i a altres llocs la impunitat amb que s’exerceix la corrupció és molt més exagerada que aquí. Els que ara exerceixen la corrupció a Bolívia, amb el president Morales i el seu govern al capdavant, diuen que no són ells els directament beneficiats pels fruits de la corrupció sinó el país en general i, segons recents resolucions judicials, el seu partit MAS (Movimiento al Socialismo) en particular. Pretenen disposar del mateix suport popular que el rebut pel diputat Sala en sortir de las presó: el seu partit el va reincorporar a la feina interna encara que, per tal de no generar massa escàndol (alarma social en diuen alguns), la seva tasca va ser a partir de llavors d’un perfil mediàtic molt més baix que abans.

El fals debat televisiu d’ahir

Es veu que feia quinze anys que s’havia fet l’últim debat a dos d’aquestes característiques. Quasi tothom deia que desprès de tant temps de sequera de debats aquesta confrontació televisada no te la podies perdre de cap manera. Tot i que tinc la mala costum o la tendència desviada de fer el contrari del que diu tothom, ahir vaig fer una excepció i em vaig proposar fer l’esforç de veure l’espectacle que ens anunciaven des de feia dies, amb la ferma intenció de veure’l tot sencer. A les deu en punt em vaig situar davant de la tele. Ja no em va agradar que el moderador hagués de començar el gran espectacle donant tantes explicacions i parlant tant de la lletra petita que hi havia al darrere d’aquell programa. Vaig pensar que malament quan una pel·lícula te l’han d’explicar abans de veure-la. En definitiva, allò no era el debat que ens havien venut, allò eren dos monòlegs que s’anaven intercalant i que anaven dient les coses conegudes de sempre. La mateixa música que sentim des que fa quasi quatre anys va començar aquesta campanya electoral, però ara amb estèreo. Em vaig sentir una mica estafat (el que sortia a la pantalla no era la peli que deia la propaganda) però vaig procurar que l’estafa durés poc, no va arribar ni a vint minuts. No m’importa reconèixer que ho vaig deixar córrer aviat, m’adormia. Potser més tard la cosa es va animar però ja no ho vaig veure. Ara m’hauré de llegir els diaris per saber qui no ha guanyat i qui no ha perdut però sigui quin sigui el resultat em deixarà totalment indiferent. Per acabar, prometo que el segon debat, el de dilluns que ve, també intentaré mirar-me’l tot sencer. Si ho aconseguiré o no ja son figues d’un altre paner. La intenció és bona.

Els números 902

Pot semblar un assumpte banal però no ho és. Almenys no ho és per mi. Des de fa temps aquest tema em té una mica mosca i només truco als números que comencen per 902 si m’és estrictament necessari. Ho veig com una mena de timo però això sí, cent per cent legal. Només faltaria. Les companyies telefòniques tothom sap que son un exemple de màxima seriositat i atenció exquisida al client i, per tant, parlar de timo potser seria injust i un pèl agosarat. Tu ja saps de quin mal has de morir i, per altra banda, ells no t’obliguen a trucar-hi. Intentaré explicar-ho.

Cada dia hi ha més gent que al posar-se internet a casa o, al modificar les condicions de contractació els que ja en tenien abans, acaben contractant amb la seva operadora telefònica una mena de forfait tot comprés. Et diuen que per una quantitat fixa mensual ells et donen la connexió a internet, et prometen un munt de megas que, per cert, mai els veus per enlloc i, a més, en el preu hi inclouen certes trucades de veu, no totes. Alguns operadors cobreixen les trucades locals i estatals, uns altres inclouen també les destinades a certs països europeus, etc. Las casuístiques són diverses i ara no hi entrarem.

Simultàniament amb aquesta realitat, n’hi ha una altra. Cada dia hi ha més empreses i organismes i entitats publiques i privades de tota mena, que només faciliten un número 902 per canalitzar les trucades dels seus clients, usuaris, proveïdors i qualsevol persona o entitat que tingui necessitat de parlar amb ells. Aquests números 902 no estan en cap cas compresos en el forfait de trucades que tens contractat.

Quin és doncs el problema? Anem a pams. Si des de Barcelona ciutat has de trucar, posem per cas, a un ministerio de Madrid, o a la seu central de la Chunta Aragonesista de Saragossa, o a uns amics de Càceres, cap ni un. Però si has de trucar a la teva mateixa ciutat, resulta que et surt bastant més car trucar a un 902 (tot i ser de cost compartit entre el que truca i el trucat) que si truques a un número que comenci per 93 (cas de Barcelona), on el cent per cent del cost l’assumeix qui truca.

Per evitar confusions, més car vol dir que resulta més car tant l’establiment de trucada com el preu que et facturen per minut, sigui la tarifa diürna o la nocturna. Sempre és més car trucar a un 902 que fer una trucada local, encara que truquis al carrer de sota casa teva. L’operadora sempre hi guanya. Si vas al casino encara tens alguna possibilitat de guanyar, però amb les trucades al 902 fetes a la mateixa ciutat sempre s’hi perd. I la companyia telefònica hi guanya per partida doble, doncs cobra del que truca i també del trucat. Doble negoci rodó.

Les operadores telefòniques han batejat aquests números cada cop més populars com a “Serveis avançats (nou-cents)” i, francament, això ho veig més que res com una burla al client. Ara bé, si volem ser políticament correctes podríem dir que, en el millor dels casos, la descripció que en fan és un eufemisme. Ben mirat, el servei avançat ho és només per la companyia telefònica, que ens apliquen unes tarifes bastant més cares que les tarifes de trucada local.

I tot això deixant de banda la pèrdua de temps amb el “premi 1 si vol espanyol”, “premi 2 si vol català” (que, per cert, quasi sempre tenen els operadors ocupats), musiqueta amunt, musiqueta avall, més musiqueta. I mentrestant tu anar pagant i santa paciència.

Què es pot fer? A banda de denunciar l’abús i de mirar de no trucar-hi gaire, crec que no es pot fer res. L’any passat vaig intentar convèncer La Vanguardia que pels subscriptors de Barcelona ciutat (que intueixo som la majoria) ens posessin un 93 per reclamar quan no ens la porten. D’això ja en fa més de mig any i quan no rebem el diari hem de seguir trucant a un 902.

La fragilitat del ser humà

La gent molt segura de sí mateixa, la gent que va pel món trepitjant fort, la gent que està acostumada a que totes li ponen (be, potser totes no, deixem-ho en moltes), aquest tipus de gent que, per altra banda, és tan abundant en la societat que ens ha tocat viure, també són fràgils, a vegades extremadament fràgils. Però normalment ells no són conscients de la seva fragilitat fins que un dia es troben, tot d’una, amb un episodi imprevist que s’escapa del seu control.

Ahir sopàvem amb uns bons amics i un d’ells ens explicava la seva pròpia experiència viscuda ahir mateix. És per tant una vivència tan recent que podríem dir que encara està calenta.

Resulta que a primera hora del matí ell es trobava sol a casa i a punt de sortir quan de sobte va sentir una opressió molt forta al pit. Era un tipus de dolor diferent de tots els que coneixia. Va caminar una mica, va tornar a seure, va sortir a l’exterior per tal que li toqués una mica l’aire, va dubtar de si convindria trucar a algú i explicar-ho. Van passar alguns minuts (que, pel que sembla, a ell li van semblar hores) i tot seguit, veient que el dolor persistia, va prendre la decisió d’agafar un taxi i anar a l’hospital més proper. El nostre amic, tot i ser un perfecte desconeixedor del món de la salut i tot el que l’envolta, va intuir quelcom que no li agradava, li va semblar que allò no tenia massa bona pinta.

Ens estalviarem de entrar en els detalls tècnics i el munt de proves que li van fer des de la seva arribada al servei d’urgències fins que, set hores més tard, en va sortir amb l’alta a la butxaca, i un informe mèdic inintel·ligible que, traduït al llenguatge planer de la gent del carrer, deia més o menys que tranquil que no ha estat res, tan sols una falsa alarma, potser t’hauries de controlar una mica.

Aquest amic ens deia que es va donar compte de la seva extremada fragilitat quan es va veure immers en el servei d’urgències d’aquell gran hospital, amb una ridícula identificació lligada al canell on figurava el seu nom i un munt de números. Tan aviat es trobava vestit i assegut en una cadira de rodes com mig despullat i ajagut en una llitera. Allà, rodejat de gent malalta, alguns queixant-se però la gran majoria sense dir res, amb un munt de metges i infermeres anant amunt i avall, i sempre amb aquell llenguatge tan hospitalari: “ara el punxarem al braç, vostè respiri a fons i tranquil”, “ara el punxarem a la panxa, respiri a fons i no es preocupi”, “ara li traurem una mica de sang, però no es preocupi, només serà una mica”, “ara ajeguis aquí i estiguis ben quiet”, “ara esperis allà i ja l’avisàrem”, “ara li farem una placa de tòrax, més que res per descartar que sigui allò o el de més enllà”, “ara, per més seguretat, repetirem aquella prova que li hem fet abans”, “ara prenguis aquesta pastilla, sense mastegar-la“, “ara esperis aquí que ja l’avisarem”, “ara consultarem amb altres metges”, “ara torni a explicar com ha anat tot des de que s’ha llevat aquest matí fins que ha arribat aquí”; “té al·lèrgia a algun medicament?”, “ha tingut alguna malaltia? quines?”, “es medica?”, “vostè fuma?”, “ah, ho ha deixat, això està molt bé però, quants anys fa?”, i un munt de frases més que ja no recordo. I el nostre amic, evidentment, anava fent tot el que li deien i responent a tot el que li preguntaven com si fos un xaiet que, ignorant, va cap a l’escorxador.

El nostre amic, evidentment, no va anar a l’escorxador, se’n va sortir sa i estalvi, i la millor prova és que estava sopant amb nosaltres i explicant-nos aquella experiència personal. Ens va dir que va aprendre una lliçó, la lliçó de l’extremada fragilitat del ser humà en determinades circumstàncies imprevistes que a tothom, un dia o altra, se li presenten a la vida. Com a corol·lari de la seva aventura, va mencionar que sense voler cap mal per a ningú tothom hauria de passar per una experiència d’aquestes, tant per a enriquir-se com a persona com per a constatar, en carn pròpia, aquella fragilitat humana de la que parlàvem al principi.

Manuel Pizarro (PP) vs. Pedro Solbes (PSOE)

La campanya electoral ha començat aquesta passada mitjanit però ja fa setmanes, mesos, de fet fa quasi quatre anys, que estàvem en precampanya. No he canviat pas d’opinió. Dies enrere vaig dir que per decidir el meu vot prescindia sempre de la campanya electoral, i avui segueixo mantenint la mateixa postura. Alguns aspectes de la campanya, però, m’interessen com a fenomen sociològic i mediàtic.

Ahir al vespre, un parell d’hores abans que comencés la campanya electoral pròpiament dita, una cadena privada de televisió va organitzar un debat entre els senyors Solbes i Pizarro. M’ho vaig estar mirant uns deu minuts i en vaig tenir prou per treure’n la conclusió que el guanyador del debat televisiu seria el primer. Evidentment això no és res més que una opinió particular, rebatible com totes.

Manuel Pizarro ens ha demostrat en els darrers anys que sap torejar sense massa dificultats en una junta d’accionistes però d’aquí a poder dominar un debat televisiu a dos n’hi va un bon tros. Pizarro va intentar transformar el debat en una mena de míting i crec que es va equivocar. Allò era una cosa molt diferent.

Pedro Solbes fa molts anys que està a la política i se li nota. Ha torejat a places complicades d’Europa i sempre ha tingut l’economia com a base de la seva activitat professional. No serà mai el típic mitiner doncs no s’escau amb el seu caràcter massa calmat però amb la tranquil·litat que el caracteritza i debatent a dos el seu tema, crec que té bastant les de guanyar.

No estic dient que en els temes econòmics i fiscals debatuts ahir Solbes tingués raó i Pizarro anés errat, no. Fins i tot podria ser que fos exactament al contrari i, personalment, en aquests temes coincideixo bastant més amb el segon que amb el primer. Aquest, però, és un tema secundari que deixo en mans dels experts. El que dic és que com a debat electoral crec que el va guanyar Pedro Solbes i estant en campanya això és el que compta. En altres paraules, entenc que a un debat d’aquesta mena no si va ni a treure un doctorat com laude ni a encapçalar la llista de los 40 principales, sinó només a tractar d’esgarrapar algun vot dels indecisos.

TGV Bcn-Mad-Bcn, factor “Z” i factor “6”

Fa uns dies la ministra reprobá va venir a Barcelona per anunciar que el dia 20 de febrer, ahir, començaria a operar comercialment un tren més ràpid que els que hi havia fins ara. Ells en diuen AVE (alta velocidad española), tot i que estem parlant d’uns trens que són coneguts a quasi tot arreu amb el nom de TGV. Al donar aquella notícia, la premsa barcelonina va mostrar un cop més el seu justificat escepticisme i en comptes de dir, com va fer la premsa de Madrid, que el dia 20 arribaria el tren, els titulars d’aquí deien que la ministra havia dit que..., tal com ja vaig explicar en l’article de fa uns dies.

Després d’haver anat arribant, en el transcurs dels darrers setze anys, a les estacions de Calatayud, Ciudad Real, Córdoba, Guadalajara, Huesca, Lleida, Madrid, Málaga, Puertollano, Segovia, Sevilla, Tarragona, Toledo, Valladolid i Zaragoza, i potser encara me n’oblido d’alguna, ahir va arribar a Barcelona. El fet que una quinzena de ciutats ens hagin passat al davant només reflecteix el pes decreixent de la nostra ciutat en el conjunt de l’estat, així com la ferma voluntat política de que això continuï així per part dels dos grans partits nacionalistes espanyols. Ara l’anomenat AVE ja el tenim aquí però dissortadament el que no tenim encara és el TGV. Encara no podem anar cap a Girona i nord enllà i, per fer-ho, ens haurem d’esperar uns quants anys més. Cap a l’oest, AVE i cap problema, però cap al nord, ni AVE ni TGV. Aquesta és la realitat.

La història de les decisions preses al llarg d’anys sobre les prioritats i l’ordre d’arribada del tren a aquestes ciutats i a les que vindran al darrere, s’ha escrit en la seva totalitat a Madrid. L’han escrit governs de dretes i governs d’esquerres, presidits consecutivament per Felipe González Márquez, José María Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero. Al marge dels seus diferents colors polítics, sempre hi ha hagut una unanimitat de criteri sobre el desenvolupament radial que ha caracteritzat les seves decisions inversores. Alguns en diuen el factor “Z” doncs és la mateixa unanimitat que mostren els tres presidents amb la lletra “Z” que apareix sempre en els seus dos cognoms, set zetes en total.

Com a resultat d’aquesta política radial, els catalans ara podem anar a Madrid amb més rapidesa que abans. També podem anar a Málaga però... passant per Madrid. Per alguns es tracta del camí més lògic però un cop mirat el mapa només es pot discrepar d’aquesta lectura. Diuen que el corredor mediterrani pot esperar. Y lo que te rondaré morena que deuen pensar. Crec que no ens equivocaríem gaire si això ho veiéssim com una conseqüència lògica més de l’ultranacionalisme radial espanyol coincident en tots els governs.

Per cert, si en el trajecte Sevilla-Madrid el tren arriba amb més de cinc minuts de retard, els de Renfe et tornen la totalitat de l’import del bitllet. En el trajecte Barcelona-Madrid aquesta franquícia s’ha de multiplicar per “6”, o sigui que el tren ha d’arribar amb un retard superior als trenta minuts per recuperar els calés (fins a quinze minuts de retard no et tornen res, i entre 16 i 30 minuts et tornen la meitat de l’import). Una discriminació més? És l’anomenat factor “6”. Sense comentaris.

“Fora feixistes de la universitat”

El boicot -amb violència verbal i física incloses- que la candidata de la franquícia del PP a Barcelona va patir abans d’ahir a la Universitat Pompeu Fabra és quelcom més que una bretolada. En primer lloc, aquests fets lamentables queden al marge del comportament mínimament democràtic exigible en tots els àmbits de la societat, i molt especialment en el món universitari. Només per això l’actitud d’aquells gamberros és reprovable i condemnable, sense pal·liatius ni excuses de cap mena. Potser la seva excessiva joventut combinada amb l’evident manca de civisme els impedeix ser prou conscients de que la seva actitud té un tuf de comportament feixista. Dit amb altres paraules, el lema de la pancarta que he agafat com a títol d’aquest article se’l podrien aplicar a ells mateixos.

La imprevisió de les autoritats acadèmiques resulta, també, força cridanera. El rector és va lluir ja que sap perfectament que certes visites quasi sempre solen comportar aldarulls. No hauria de ser així, no els estic justificant els aldarulls, ni molt menys, només dic que hi ha coses tan previsibles que no s’haurien d’escapar a la perspicàcia d’un rector. No haver-ho previst ens demostra una important mancança de gestió. El rector pot ser molt eficient en la seva disciplina però el seu càrrec comporta tenir altres habilitats fora de les estrictament acadèmiques, i aquí és on va fallar estrepitosament.

Dit això i fetes totes les condemnes que toquen, la franquícia del PP no fa altra cosa que recollir les tempestats causades pels vents que ha anat sembrant darrerament, en especial durant els darrers vuit anys. “Quien siembra vientos (*) recoge tempestades”, diu la dita. Precisament això és el que va declarar un dels dirigents més destacats del PP, Ángel Acebes. Si senyor, frase molt oportuna si no fos... si no fos que no se la va aplicar també a ell mateix i al seu partit. Aquí podríem dir allò de la paja en el ojo ajeno y la viga en el propio.

Un tema per meditar a fons, els uns i els altres. Tothom. El rector també.


(*) alguns vientos sembrats darrerament pel PP:
·· “La reforma del Estatuto ha colocado a Cataluña en la situación de caos que precedió a la guerra civil” (Alejo Vidal-Quadras, 8/9/2005)
·· “El Estatut es como el Plan Ibarretxe pero sin pistola” (Javier Arenas, 27/10/2005)
·· “ETA se convierte en el tutor de la reforma del Estatuto de Cataluña” (Ángel Acebes, 25/11/2005)
·· "¿Sabes que ahora las comunidades más pobres son las que dan dinero a las ricas?” (falca radiofònica del PP d’Andalusia, febrer de 2006)
De vientos en trobaríem molts més però aquests cuatro vientos crec que són suficients per situar els fets en el seu context.

Incoherències i contradiccions a CiU

Els dirigents de CiU proclamen un cop més que ells van guanyar les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, i que el govern que en va sortir, presidit per José Montilla, és una aliança de perdedors i es va fer sense respectar la llista més votada. Això és cert i negar-ho seria negar l’evidència. Però amb aquesta mena d’argumentació tan repetida i alhora tan poc consistent els de CiU ja comencen a cansar el personal.

La normativa diu que el president de la Generalitat és escollit pels 135 diputats del Parlament. Enlloc es parla de la llista més votada, o del grup parlamentari que compti amb més diputats. Per tant, mentre no hi hagi una llei que digui una altra cosa, la cantarella de CiU seguirà sent veritat però, alhora, continuarà tenint els mateixos efectes pràctics que ha tingut fins ara: zero.

Els dirigents de CiU, sempre tan gelosos en els aspectes de l’autonomia de decisió respecte a Madrid, de l’àmbit estrictament català i tota la pesca, ens surten ara amb els següents arguments:

“Si CiU és decisiva a Madrid (en relació als resultats electorals de les eleccions estatals del 9 de març), a Montilla li queden un parell de mesos” (Pere Macias). I Artur Mas, per acabar-ho d’arreglar, hi va afegir: “Pot ser el principi de la fi del tripartit”. Si l’autor d’aquest blog no ho ha entès malament, el que diuen en Mas i companyia és que la continuïtat o canvi del govern de la Generalitat potser dependrà del resultat de les eleccions al parlament de l’estat, i dels pactes que es puguin fer després als despatxos de Madrid.

La franquícia catalana del PSOE, que compta en les properes eleccions amb la doctora Chacón (cum laude nemine discrepante potser?) com a cap de llista per Barcelona, ha posat el crit al cel proclamant als quatre vents que “no permitiremos que la Generalitat se decida en Madrid”. És clar que no! Això no s’ha de permetre mai! Seria un gran escàndol! El govern català s’ha de decidir, faltaria més, a Catalunya!

La prova del cotó de que el govern de Catalunya es cuina i es decideix a Catalunya i no a Madrid la trobem en el gest del presidente Zapatero. Li va faltar temps per agafar el pont aeri, presentar-se a corre cuita a Barcelona (lloc on els seus franquiciats proclamen que s’han de decidir aquestes coses), i declarar amb aquella solemnitat a la que ja ens té acostumats: “Garantizo la continuidad del gobierno catalán gane quien gane las elecciones”.

Algú encara dubte on es decideixen aquestes coses?

Els blogs i l’evolució de les comunicacions

Cinc mesos és exactament el temps transcorregut des que vaig obrir aquesta finestra virtual fins el dia d’avui. Vist des d’aquesta particular perspectiva, tinc la sensació que cinc mesos és un llarg període de temps. En el transcurs d’aquests mesos hi he penjat quasi cent cinquanta articles (que alguns en diuen posts). Això no és moco de pavo tot i que reconec que, a vegades, potser m’he repetit una mica més del compte en els temes tractats. Mea culpa.

Durant aquest temps he conegut -la majoria de forma virtual- a gent de tota mena, des de col·legues blogaires de pa sucat amb oli com jo mateix, fins a coneguts i també anònims lectors que s’han adreçat a mi pels motius més diversos, i passant també per alguns grans experts en blogs, d’allò que se’n diu gent de reconeguda solvència bloguera. A rel d’alguns dels meus articles he entrat també en contacte amb gent de la política, del periodisme, del món universitari i del món de l’empresa.

Encara que no porto cap estadística ni control, la majoria de la gent que he conegut és bastant més jove que jo, que ja he superat la meitat de la cinquantena. Té una lògica doncs no fa tants anys que es van començar a popularitzar els ordinadors per a ús domèstic, i menys temps encara que van aparèixer els primers blogs personals.

La gent de la meva generació anàvem al col·legi quan el telegrama era la forma de comunicació urgent més sofisticada de l’època, mentre que la generació dels meus fills, de menys de trenta anys, ja utilitzaven l’ordinador quan anaven a l’escola. El salt tecnològic ha estat d’aurora boreal.

Deixant de banda el telèfon i el correu amb segell que encara s’utilitzen, quan als anys setanta vaig començar a guanyar-me les garrofes les comunicacions més sofisticades es feien per tèlex, un sistema de comunicació introduït al nostre país a finals de la dècada dels cinquanta. Aquells entranyables aparells em sembla que ja no s’utilitzen enlloc. Amb posterioritat, vàrem assistir com un repte tecnològic fantàstic a l’aparició del fax o telefax. Aquests aparells sí, avui encara s’utilitzen. Tenen, però, els dies comptats.

De la data de la incorporació de l’ordinador a la meva vida, aparell sense el qual els blogs no serien possibles, tampoc en tinc massa memòria. Suposo que devia ser fa uns quinze anys. I tampoc recordo quan, més recentment, em vaig connectar a internet per primer cop.

Abans d’acabar vull dir que també he entrat en contacte amb algunes persones bastant més grans que jo, per els qui això dels ordinadors i internet els ha arribat a una edat en que molta gent ja no es vol complicar la vida, i per tant la seva actitud oberta i positiva davant de l’aparició d’aquest nou fenomen que esta canviant el món té encara molt més mèrit.

Ara Kosovo

A Madrid i a altres llocs a alguns els ha faltat temps per proclamar als quatre vents que el cas de Kosovo no té res a veure amb Catalunya. I tenen tota la raó, no té res a veure, és clar que no té res a veure. Però tot i estar tothom d’acord en que no té res a veure, a Madrid i a altres llocs hi ha nervis, molts nervis. Això aquests dies es veu d’una hora lluny perquè a la que surt el tema de Kosovo a qualsevol conversa es diuen moltes bestieses, tant per parts d’uns com per part dels altres. Uns pequen per excés i altres ho fan per defecte ja que tothom vol portar l’aigua al seu molí.

El fet és que la majoria dels ciutadans de Kosovo han decidit anar a partir d’ara pel seu compte i prescindir de la tutela de la seva fins ara metròpoli, Sèrbia. Aquesta podríem dir que és una de les principals diferències que hi ha entre Kosovo i Catalunya: uns han pres una decisió i els altres no n’han pres cap. És obvi que de fets diferencials n’hi ha molts més però ara em vull centrar en aquesta circumstància, en aquest petit detall.

Els kosovars poden haver pres una decisió equivocada o encertada, però el cas és que l’han pres i ells creuen que, per a ells, és la millor. Hi ha organismes com l’UN i l’UE que defensen que la voluntat dels kosovars s’ha de respectar, i sembla ser que amb la tutela d’aquests organismes es respectarà.

Tampoc tenien res a veure amb Catalunya els casos d’Eslovènia, Eslovàquia, Estònia i altres països nascuts a Europa en els darrers vint anys, tot un reguitzell de nous estats que s’han anat independitzant de les seves antigues metròpolis. Tampoc Escòcia, ni Euskadi, ni Flandes tenen res a veure amb Catalunya. Evidentment, cada cas és un cas i res és comparable.

El que sí és comparable és el tractament que uns i altres governants, unes i altres metròpolis donen a situacions més o menys conflictives com aquesta. El petit detall que dèiem abans és que hi ha llocs a Europa on els seus ciutadans poden expressar lliurament a les urnes el que volen ser i a quin club volen pertànyer, o si en volen crear un de nou.

·
Per contrast, hi ha també altres indrets d’Europa on els seus governants consideren que això de fer segons quines preguntes a la gent vindria a ser com un sacrilegi polític. I diuen que si un és soci del Barça, no per voluntat pròpia sinó perquè ja ho eren els seus avantpassats, ha de seguir sent-ne soci i pagant-ne la quota tant si li agrada com si no. Fins i tot si no li agrada el futbol.

Massa lenta o nul·la evolució

S’explica que fa seixanta-cinc anys, en plena Segona Guerra Mundial, Thomas J. Watson, president de l’empresa IBM (International Business Machines), va pronosticar que al món només hi havia mercat per a cinc ordinadors a tot estirar. Ep, estem parlant de l’any 1943, quan tot això d’ara no era ni a la imaginació del més visionari de l’època. George Orwell encara trigaria sis anys a escriure 1984 i cap dels billgates que ara tallen el bacallà en aquest negoci encara no havia nascut.

Això només és una prova de que el món evoluciona amb tanta rapidesa que sovint no tenim temps ni capacitat d’anar-ho digerint tot a la velocitat que l’actualitat ens imposa. Fa quatre dies em vaig comprar un llapis de memòria USB de 128MB; em va costar una pasta i semblava qui sap què. Avui, com si fos la cosa més normal, me n’ofereixen un de 8GB bastant més barat. I ja no parlem de les memòries externes per a ús domèstic, que actualment ja es comencen a mesurar en termes de terabytes. Aquesta evolució tan ràpida a vegades sembla que ens superi.

Encara no fa vint anys el món estava bàsicament partit en dos i dividit per un mur. En molts llocs es tractava d’un mur no només mental i ideològic sinó físic, fet de ciment i filat metàl·lic al damunt, per evitar que la gent s’escapés del paradís. Era el mur que separava el comunisme de la llibertat. Comunisme i llibertat, termes antagònics. L’any 1989, a quasi tot arreu on n’hi havien es van enderrocar aquells murs, tant el físic com l’ideològic. En molt poc temps, del comunisme que semblava que s’ho havia de menjar tot no en va quedar pràcticament res. Corea del Nord i Cuba, és tot el que queda d’aquell invent. Hi heu estat mai? Sí? Doncs ja no cal dir res més.

Els demés països s’han anat reciclant a una velocitat impensable, sense cap risc de tornar enrera, i alguns ja formen part de la NATO i de l’UE. Hi ha també el cas molt diferent de la Xina, l’invent xinès, amb un comunisme capitalista (o potser un capitalisme comunista, encara no ho he pogut esbrinar) que, lluny de constituir termes antagònics com semblava ser fins ara, allà diuen que són complementaris. De moment l’invent els funciona raonablement bé però degut a la manca de precedents és un cas a seguir de prop. Perquè després diguin que els xinesos només copien, que no inventen res!

A Europa queden encara uns pocs raconets on encara hi ha gent que es declara partidària d’aquell nefast -a la pràctica- sistema polític si bé, per raons de màrqueting, ara ens el vénen tunejat amb altres noms. Llocs on els polítics que defensen aquelles idees tan tronades encara disposen del suficient suport popular com per poder formar part d’un govern. Ara mateix, aquest és el cas de Catalunya. Una anomalia a Europa. Quan ho expliques a gent de fora, gent llegida, gent viatjada que ja ha vist molt món, gent que està de tornada de moltes coses, no s’ho acaben de creure. I quan saben que a més tenen la responsabilitat de la policia, al·lucinen. Una excentricitat que potser només es pot donar al primer món ric i conseqüència, al meu entendre, d’una nul·la o massa lenta evolució econòmica, política i social de la societat.

El blog de Manuel Trallero

Manuel Trallero, que escriu a LV des de fa quasi vint anys, recentment ha obert un blog. Teniu l’enllaç en aquesta mateixa pàgina, a la dreta. El trobo original i francament interessant i està en la línia de les seves col·laboracions habituals en aquell diari.

L’altre dia li vaig fer arribar una informació complementària a un article seu, i vaig acabar el meu missatge amb un comentari que, vist amb perspectiva, segurament no va ser massa afortunat. Deia així:

Senyor Trallero, m'agrada molt el seu blog. Sempre que surt el tema a la conversa dic que vostè és el Sostres de La Vanguardia, i el Sostres és el Trallero de l'Avui.

Trallero va copiar el meu comentari a la secció anomenada “Epónimos” del seu blog, i a continuació va escriure el següent comentari:

Hay comparaciones odiosas, otras odiables y unas terceras que merecen palos.

Com a primera reacció, em vaig quedar sorprès per la seva contundència. Però després de meditar-ho el vaig contestar així:

Trallero vs. Sostres. Intuyo que me incluye en alguno de estos grupos y, posiblemente, con más razón que un santo. Mis más sinceras disculpas. Responder rápido sin ser del oficio es lo que tiene, que a menudo uno se equivoca. Seguro que hubiera tenido que añadir “cada uno en su estilo, tan radicalmente distintos el uno del otro, obviamente”.

·

Només no s’equivoca qui no fa res. I s’equivoquen per partida doble aquells que quan s’equivoquen i després se n’adonen, no rectifiquen.

Premsa de Barcelona. Premsa de Madrid

Tinc constància que aquest blog se’l miren, com a mínim, més de mitja dotzena de periodistes. El seu autor no ho és però segueix de prop i amb molt interès el món periodístic i els importants canvis que s'hi produeixen darrerament. I els que estan per venir! Així veu tot això un que s’ho mira des de fora. Des de fora del tren i, també, des de fora del periodisme.

Ahir dimarts, al voltant de les 7 del vespre, les versions electròniques dels diferents diaris de paper ho titulaven així:

· els cinc diaris barcelonins:

Magdalena Álvarez anuncia que el TGV entrarà en servei el dia 20 en el tram Tarragona-Barcelona (Avui)
La ministra Álvarez anuncia que l'AVE arribarà a Barcelona el dimecres 20 de febrer (El Periódico)
La ministra Álvarez anuncia que el AVE llegará a Barcelona el miércoles 20 de febrero (El Periódico)
La ministra Magdalena Álvarez anuncia que el TGV arribarà a Barcelona el 20 de febrer (El Punt)
Magdalena Álvarez prueba el AVE a Barcelona y anuncia su apertura para el miércoles 20 (La Vanguardia)

· els cinc diaris madrilenys (tot i que, la majoria, de capital no madrileny):

El AVE llegará a Barcelona el día 20 (ABC)
El AVE llegará a Barcelona el miércoles 20 (El Mundo)
El AVE llegará a Barcelona el 20 febrero (El País)
El AVE llegará a Barcelona el próximo 20 de febrero (La Razón)
El AVE llegará a Barcelona el 20 de febrero (Público)

Tan sols una paraula coincideix en els deu diaris: Barcelona. I també un número màgic, el 20. Serà també pels vint anys de retard?

Per altra banda, destaca la quasi unanimitat de la premsa madrilenya (a Madrid, amb els temes realment importants quasi sempre van d’acord), i tot això contrastant amb la premsa barcelonina, una mica més barroca i detallista en aquesta ocasió.

Coincideixen també els cinc diaris madrilenys en el fet de no mencionar, ni per cortesia, a la ministra ni partía ni doblá, cosa que sí fan els cinc diaris d’aquí. Un agraïment sincer o potser (és la meva intuïció) un excés de masoquisme barceloní? Podem intuir-ho, sí, però no ho sabrem mai del cert.

Dit això, ara per ara no se m'acut cap altra conclusió; conclusió educada i publicable, s’entén. De les altres me’n sobren.

Bé, sí, l’Avui i El Punt s’equivoquen, un cop més. El TGV no és el tren que ens ha de connectar amb l’oest sinó el que ens ha de portar cap al nord i que, al pas que va, quan arribi ja serà obsolet i l’haurà superat el nou AGV que ja s’està provant a França, un tren encara més modern i més ràpid que el TGV.

Mentrestant i a falta de Renfe (i d’Iberia), els que des de Barcelona van sovint a Amsterdam, Bilbao, Lisboa, Paris, etc. sort en tenen de Vueling i altres.