Un molt bon any dos mil onze!!!

Després del 2007, 2008 i 2009, avui, últim dia del 2010, és la quarta vegada que acomiado l’any des d’aquesta plataforma digital, i diuen que en el món digital quatre anys ja comença a ser una tradició consolidada. També diu la tradició –analògica en aquest cas- que avui toca desitjar un molt bon any a tothom, així que en primer lloc i molt especialment em dirigeixo als lectors d’aquest blog, tant als que hi deixen comentaris, i aquí vull deixar constància d’un agraïment molt especial a la comentarista number one d’aquest blog, com als que prefereixen no compartir les seves afinitats i discrepàncies amb la resta de lectors.

També vull desitjar un bon any als ciuencs que no només han tornat a guanyar les eleccions sinó que ara a més a més poden governar; als socialistes i als populares/populars que les han perdut per golejada però encara no ho han paït; als republicans d’esquerra que amb tot mereixement ja han començat a caminar pel desert tot i que sense un guia clar al capdavant, i també a aquells que abans només es definien com comunistes i ara tenen tantes sigles i colors que alguns ens perdem. També als ciudadanos/ciutadans, encara que degut a la seva obsessió malaltissa en contra de la llengua catalana no s’ho mereixen gaire. Igualment felicito als que van votar Laporta i als que van votar Carretero, que al capdavall votaven el mateix, però a hores d’ara vull suposar que ja han entès que, equivocadament o no, aquesta vegada el gruix del vot independentista ha anat a parar a CiU. També als que van votar altres opcions polítiques que no estan representades al Parlament. Finalment, vull felicitar als que van votar en blanc així com els que van preferir no votar, aquells que sempre s’estan queixant que la política és molt lletja i que no té remei, però ells es queden a casa esperant algun miracle. A tots ells els desitjo un molt bon any 2011.

El meu desig de mínims és que, en aquestes difícils circumstàncies, si l’any que comença demà no fos pitjor que el que acaba avui alguns ja ens donaríem per satisfets. I a partir d’aquí, com més bé o menys malament ens vagi a tots, millor. I sempre sense oblidar quelcom inqüestionable, i és que per cada any que passa en manca un menys per deixar definitivament enrere aquesta crisi. Una crisi que segons diuen alguns que diuen que hi entenen només és culpa dels mercats, però mentre els mercats segueixen fent la viu-viu només nosaltres en patim i en paguem amb escreix les conseqüències.

La sortida de Montilla

(Foto: Avui)

Montilla ha sigut el primer president de la Generalitat recuperada que ha sortit del Palau de la Generalitat de manera digna i respectable. Fem un repàs i situem-nos a l’any 1980, després que Pujol guanyés aquelles primeres eleccions. Recordem com va costar que Tarradellas deixés pas físicament al seu successor. En deixar el càrrec de president provisional, no hi havia manera que marxés cap al pis de la Via Augusta cantonada Ganduxer que l’administració (és a dir, el poble) generosament li va proporcionar. Semblava com si aquella Casa dels Canonges on vivia fos seva. Hi ha llibres que ho expliquen amb tot detall. Aquell trist i poc edificant episodi crida encara més l’atenció venint d’un personatge tan primmirat en les formes com Tarradellas.

Situem-nos ara a l’any 2003, quan Maragall va ser elegit president després dels 23 anys de Pujol. Tampoc passarà a la història dels gestos educats la sortida de Pujol del Palau de la Generalitat, no pas per culpa seva ni molt menys sinó de les persones concentrades a la plaça de Sant Jaume. Pujol va ser insultat i escridassat de mala manera i de forma coordinada sense que l’autor intel·lectual d’aquella bretolada donés la cara. També tenim llibres que ho expliquen, i aquells que van mostrar la seva manca d’educació i d’un mínim respecte van quedar ben retratats.

De les molt males maneres –polítiques en aquest cas- com l’any 2006 Maragall va haver de deixar la Generalitat contra la seva voluntat, empès pels seus des de Madrid i Barcelona, no cal dir-ne gran cosa més. Pels desmemoriats queden també els llibres i les hemeroteques que relaten aquells lamentables episodis, en una nova demostració que allò dels adversaris, els enemics i els companys de partit és un veritat com un temple.

Mas va prendre possessió del seu càrrec dimarts passat. Acabat l’acte va tenir el gest d’acompanyar Montilla fins a la mateixa porta del Palau de la Generalitat, i esperar-se dret fent el gest d’aplaudir de cara a la gent que es trobava fora fins que el cotxe de Montilla es va posar en marxa, potser recordant i intentant evitar-li una xiulada popular com la que va patir Pujol l’any 2003 en circumstàncies similars. Coincidències o discrepàncies polítiques al marge, dimarts Montilla es mereixia una sortida digna i respectable del Palau. I la va tenir.

La samarreta

Em sembla molt correcte que el Barça intenti treure el màxim rendiment econòmic de la seva samarreta, però ja no em sembla tan correcte la manera que ha utilitzat la junta directiva de l’entitat per explicar l’acord econòmic amb la Qatar Foundation. El Barça és una entitat privada i com a tal pot fer el que vulguin els seus socis sempre que es respecti la llei. Però queda un pèl ridícul que des de la junta s’intenti justificar la publicitat de Qatar barrejant-hi arguments pretesament solidaris que ni els seus membres es creuen. Tot plegat és molt més senzill, el Barça necessita diners i els busca allà on pot. La decisió d’embrutar la samarreta és exclusivament econòmica. Unicef no pagava res i aquesta fundació de Qatar diuen que pagarà molt, així que esquinçar-se ara les vestidures com fan alguns no té gaire sentit.

El Barça és un club de futbol i no les germanetes dels pobres, però hi ha qui encara confon aquest club amb una ONG. Que Qatar té un règim polític difícilment homologable amb una democràcia tampoc no és cap secret per a ningú. Però cal recordar que la junta anterior del Barça va demanar permís als socis per embrutar la samarreta sense concretar-se’n l’anunciant, tot i que llavors es pensava en una publicitat provinent d’estaments oficials de la Xina, un país que tampoc és precisament un exemple de democràcia. Llavors els socis del Barça no hi van posar objeccions, però finalment no es va arribar a cap acord amb els xinesos i el tema de la publicitat va quedar autoritzat però momentàniament aparcat. Ara la junta actual només ha fet ús d’aquella autorització.

Per cert, el Barça no és més que un club, només és un club més que, com els altres clubs, aviat portarà propaganda de pagament a la seva samarreta. Els clubs necessiten diners i, si hi ha algú disposat a pagar generosament, aquestes entitats es deixen estimar per qui sigui. Alguns diuen que l’Espanyol, per exemple, mitjançant la publicitat d’una casa d’apostes fomenta la ludopatia. Potser sí, no ho discuteixo, de la mateixa manera que la pròpia Generalitat fomenta la ludopatia amb els seus jocs i apostes públics. I potser amb els beneficis obtinguts pel joc finança el departament de deshabituació del joc que hi ha a l’hospital de Bellvitge. Vaja, que de coherència tampoc anem massa sobrats. Doncs bé, el Barça que diuen que és exemple de tantes coses ara farà propaganda d’un país que no es pot posar d’exemple de gaires coses, petrodòlars al marge. Com dèiem, de coherència ben poca a tot arreu.

Dinar de Sant Esteve

Abans sempre celebràvem Sant Esteve a casa dels pares però des de fa sis anys, des que van faltar els pares, ens reunim a dinar a casa d’un dels meus germans. La meva família és força nombrosa, bastant més que la mitjana de les famílies catalanes. Comptant només els meus germans, les parelles dels que estan casats i els fills respectius som seixanta-tres persones, d’edats compreses entre els tres anys i els cinquanta i pico. Però dissortadament i per motius diversos sempre hi ha absències. Aquest Sant Esteve, per exemple, n’han faltat quinze que es troben repartits per diversos indrets de Catalunya, Espanya i Amèrica. Per tant, aquesta vegada només érem quaranta-vuit persones a taula. De fet, quaranta-vuit persones repartides en tres taules segons l’edat de cadascú, la dels sèniors, la dels juniors i la dels més petits.

L’aspecte gastronòmic de la trobada també ha sofert un gir radical, amb la particularitat que ara hi ha una diversitat de plats que abans no existia. A casa dels pares tocaven tant sí com no els típics canelons de Sant Esteve, i si no t’agradaven els canelons tenies un problema. Amb el format actual apareixen a taula una munió de plats sense cap menú preestablert. Cadascú porta quelcom i entre tots ens ho mengem tot, i d’aquesta manera tens l’avantatge de poder triar i fer-te el menú a mida. Això sí, hi ha coses que no han canviat. Tant abans com ara un bon vi, un bon xampany i els torrons no falten a taula.

Alguns es queixen que les reunions familiars d’aquests dies també poden generar desavinences entre parents. És ben cert, els temes que surten a la conversa durant una trobada de tanta gent molt diversa podrien ser un motiu de problemes. Podrien, però en el nostre cas no ho són. Sense que hi hagi res preestablert entre nosaltres, tots tenim clar que en aquestes trobades hi ha assumptes que no es tracten, com per exemple els clàssics religió i política. O si més no, si apareixen procurem no fer sang de res ni de ningú, ni utilitzar arguments massa contundents. Per entendre’ns, tots tenim clar que l’objectiu d’una trobada familiar com aquesta no és convèncer de res a ningú sinó passar una jornada que sigui agradable per a tothom. La meva valoració és que nosaltres assolim aquest objectiu amb molt bona nota, i ja començo a tenir ganes que arribi el proper Sant Esteve per tornar-lo a celebrar conjuntament amb la família.

La provocació d’un tribunal espanyol

Dimarts passat va començar el debat d’investidura al Parlament i ahir dijous Artur Mas va ser elegit com a 129è president de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, entremig, és a dir dimecres, precisament aquest dimecres i no qualsevol altre dia de l’any, justament el dia en que els partits estaven negociant el vot d’investidura, un tribunal espanyol va fer pública una sentència que va clarament en contra de la llengua catalana, és a dir, contra l’única llengua pròpia de Catalunya. Aquesta sentència diu que el català no ha de ser la llengua vehicular exclusiva de les escoles com ha estat en els últims quasi trenta anys, sinó que ha de compartir protagonisme vehicular amb la llengua espanyola, una llengua que segons repeteixen com a lloros alguns indocumentats es troba en perill d’extinció a Catalunya, quan només cal sortir al carrer, obrir els ulls i escoltar una mica per adonar-se de quina és la llengua en perill real d’extinció.

La sentència ho deixa ben clar, la immersió lingüística en català s’ha acabat. Espanya ens ha sentenciat a tornar trenta anys enrere. Encara que hi han aquells topics que diuen que la justícia és neutral i independent del poder polític (jo no m’ho he cregut mai), seria bo que no ens féssim trampes al solitari. A Catalunya hi ha clarament dos models lingüístics enfrontats. Un és el català, partidari de la immersió lingüística en català a l’escola, i representat políticament per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. L’altre és l’espanyol, sense cap sensibilitat per cap altra llengua que no sigui la seva, i representat per una amplíssima majoria del Congreso de los Diputados d’Espanya. El problema és que un dels dos bàndols, l’espanyol, és a la vegada jutge i part, i a partir d’aquí Catalunya sempre té les de perdre.

Tot plegat resulta bastant fastigós, encara que fins i tot les coses més fastigoses tenen la seva part positiva. Així, aquesta agressiva sentència contra el català potser farà que persones que fins ara no ho tenien prou clar obrin definitivament els ulls, i això és positiu de cara al referèndum d’independència que un dia o altre s’haurà de convocar. Mentrestant s’haurà de lluitar contra aquesta i altres continuades agressions lingüístiques, i fer mans i mànigues per tal que l’aplicació de la sentència és faci de forma intel·ligent i amb molta mà esquerra, de manera que tingui els menys costos possibles per a la supervivència del català. Perquè l’alternativa d’una aplicació literal de la sentència seria tornar a abaixar el cap i fer un nou jurament de submissió lingüística a Espanya. I potser ha arribat el moment de dir prou, encara que alguns ens tractin d’insubmisos.

Per què en diuen copagament?

La confusió tan generalitzada que hi ha sobre l’origen del diner públic no deixa de cridar-me l’atenció. Hi ha persones que tot i pagar regularment impostos actuen, i vull pensar que ho fan de bona fe, com si el diner públic que l’administració utilitza per invertir en serveis i infraestructures provingués d’algun mecenes desconegut. O potser es pensen que el diner públic ens cau directament del cel. D’aquesta confusió inicial se’n deriven altres confusions. Una de les més clàssiques diu que la sanitat pública fins ara ha sigut de franc, i això més que una confusió és una falsedat, com si la sanitat no la paguéssim ja nosaltres via impostos. Hi ha governants que consideren que els seus administrats són una mica curts de gambals, o almenys així ens tracten quan ens diuen que la sanitat és gratis. Doncs bé, a partir d’aquesta falsedat, tan estesa com interessada per part d’alguns, surten uns polítics que ens plantegen la possibilitat d’establir quelcom que ells anomenen copagament de la sanitat, com donant a entendre que fins ara no pagàvem res i que, amb el copagament, el cost d’una part dels serveis sanitaris públics l’haurà d’assumir l’usuari. Però quan els governants afirmen que fins ara la sanitat era de franc estan dient una falsedat, i a partir d’aquí tot el plantejament teòric que fan sobre el copagament queda desautoritzat. Per què en diuen copagament de l’encariment d’uns serveis que ja estem pagant en la seva totalitat? I dit això, no em semblaria pas malament que per ordenar una mica la demanda sanitària pública se’ns cobrés alguna cosa, especialment quan la demanda no està justificada. Però això sí, que no en diguin copagament.

Majories qualificades

La democràcia no és un sistema polític perfecte però els que hi entenen diuen que no n’hi ha cap altre de millor. És molt senzill, guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Però hi ha alguna excepció. És la figura coneguda com majoria qualificada, consistent en que per aprovar determinats assumptes no n’hi ha prou amb el cinquanta per cent dels vots més un vot sinó que s’exigeix un percentatge de vots superior i, per tant, més difícil d’aconseguir. És una mena de blindatge legal que té els seus defensors i els seus detractors. Ara bé, si parlem d’un referèndum popular amb només dues opcions, si i no, no tindria cap lògica democràtica que per guanyar-lo s’imposés fer-ho per una majoria qualificada com defensen alguns. Amb un exemple s’entendrà millor.

Imaginem-nos que en un territori ics es convoqués un referèndum per a la independència. Imaginem-nos també que s’establís –al meu entendre, erròniament- que per sortir aprovada la proposta d’independència fos necessari obtenir una majoria qualificada de dos terços dels votants. Posem que el resultat de la votació fos el següent: 60 per cent a favor de la independència, 30 per cent en contra i 10 per cent de vot en blanc. Doncs amb aquest resultat la independència no podria materialitzar-se perquè els vots favorables no arribarien als dos terços. La conseqüència, esperpèntica al meu entendre, seria que el 30 per cent que hagués votat en contra de la independència s’imposaria al 60 per cent que hi hagués votat a favor. És a dir, una petita minoria s’acabaria imposant a la majoria absoluta, una situació que al meu entendre només es podria defensar des d’una posició antidemocràtica.

Una altra cosa és que per aprovar-se segons què (posem per cas, el referèndum que dèiem abans) s’exigeixi un percentatge mínim de participació per considerar-se vàlid. Per exemple, del cinquanta per cent. Cap problema, això sempre es pot discutir. El que no s’hauria de discutir és que, un cop assolit el percentatge mínim de participació, guanya qui obté el cinquanta per cent dels vots més un vot. Qualsevol altra exigència és fer trampeta. Tinguem-ho present per quan s’hagi de fer aquest referèndum a Catalunya. No ens deixem entabanar per aquells que argumenten que si no és amb una majoria qualificada es podria donar el cas que la meitat del país s’imposés a l’altra meitat. És veritat, aquesta situació es podria donar, com agafant l’exemple d’abans també es podria donar una situació molt pitjor: que el 30 per cent s’imposés al 60 per cent. La meva conclusió és que l’exigència d’una majoria qualificada no hauria de ser d’aplicació en el referèndum per a la independència de Catalunya.

Dinars de Nadal d’empresa

Arribades les dates properes a Nadal aquests dies es fan els típics dinars (o sopars) anomenats d’empresa. És una bona tradició que no s’hauria de perdre doncs al cap i a la fi entre companys de feina és molt positiu relacionar-se també a nivell més humà, anant una mica més enllà dels temes estrictament professionals. Sense oblidar que quan hi ha un bon rotllo a nivell particular la relació professional també millora, tant pel treballador com per l’empresa. De vegades aquests actes els paga l’empresa (cada dia menys) però en molts casos es va imposant la norma que cadascú es pagui el seu propi menú. També conec algun cas dintre de l’àmbit de l’administració pública on es busquen -i es troben- espònsors entre els propis proveïdors, tot i que és de suposar que al llarg de l’any aquests proveïdors ja trobaran la manera de repercutir aquests costos al client, es digui aquest Generalitat, diputació, consell comarcal o ajuntament. És a dir, el dinar l’acaba pagant el poble.

D’uns anys ençà en aquests àpats s’ha anat imposant una certa austeritat pressupostària. Evidentment la crisi econòmica hi té molt a veure perquè aquells que encara treballen –que són els que assisteixen a aquests actes- no tenen cap seguretat que en el futur puguin conservar la seva feina, així que per una mínima dosi de prudència s’imposa evitar les exageracions gastronòmiques que es feien anys enrere. Per entendre’ns, menys marisc i més botifarra. Els restaurants també ho saben i abans de córrer el risc de perdre un grup nombrós de clients fan un esforç d’imaginació amb el menú, i afinen més el llapis que abans per tal de retenir la clientela. Al capdavall l’objectiu d’aquestes trobades no ha sigut mai el vessant gastronòmic sinó que, almenys sobre el paper, es busca enfortir les relacions humanes entre els col·laboradors d’una empresa o institució.

Però de vegades es corre el risc que d’aquests àpats en surti un resultat contrari al que suposadament es busca i, en comptes d’enfortir lligams, també es pot donar el cas que a partir d’aquestes trobades les relacions entre companys de feina es deteriorin. Alguns beuen més del compte i ja se sap que quan un va una mica alegre té una certa tendència a parlar més del que seria desitjable, i llavors augmenta el risc que es diguin coses inconvenients i desagradables que no es dirien mai si un es trobés seré. Alguns es pensen que en aquests dinars hi ha carta blanca per dirigir-se al company o al jefe de manera inadequada, i tampoc és això. El que intento dir és que, si no es vigila, d’un innocent dinar d’empresa també se’n poden derivar conseqüències negatives per algun comensal. Per tant, a passar-ho bé, sí, però sense passar-se amb el vi ni amb la llengua, i sense oblidar que l’endemà s’ha de tornar a la feina.

Les taronges i el Parlament

Quan anem a la fruiteria a comprar taronges el procediment és el següent: agafem una bossa de plàstic i l’omplim de taronges prèvia tria. Aquesta sí, aquesta no que sembla que està tocada. Quan la bossa està plena la tanquem i passem per caixa. És un sistema que m’agrada perquè ens permet triar les taronges que volem comprar i no ens obliguen a quedar-nos també les taronges que estan tocades. Hi ha botigues, però, on les taronges les tenen envasades amb una mena de malles tancades. Allà no pots triar les taronges una a una sinó que només pots escollir amb quina malla et quedes. I ja se sap que amb aquest sistema quan obres la malla a casa et pots trobar amb alguna taronja podrida.

Des d’ahir ja tenim nou Parlament. Agafant l’exemple de les taronges podríem dir que és un Parlament format per malles (llistes tancades), és a dir, no hem pogut triar les taronges (diputats) una a una. Per comprendre millor perquè molts de nosaltres no ens sentim gaire representats pel Parlament, aquesta és almenys la meva sensació, primer de tot hem de tenir molt clara la diferència que hi ha entre triar uns diputats (comprar les taronges una a una) o votar una llista tancada (comprar-les per malles). Nosaltres no hem triat els diputats sinó que només hem votat una llista tancada formada per uns candidats que no hem triat nosaltres, i aquesta llista no tenim possibilitat de modificar-la (aquest sí, aquest no).

La llei només ens ha permès triar una de les malles, però si ens haguessin deixat potser haguéssim decidit agafar unes taronges d’una malla i unes altres taronges d’una altra malla, i fer-nos nosaltres mateixos la nostra pròpia bossa de taronges. No hem pogut triar les taronges una a una, no hem pogut triar els diputats. Per exemple, tinc la sospita que a la llista que vaig escollir al col·legi electoral hi havia algun element impresentable, però no vaig tenir la possibilitat d’eliminar-lo de la meva votació perquè la tria ja l’havien fet abans els cuiners del partit. La conclusió és que la nostra és dissortadament una democràcia amb mancances, i el meu més que raonable desig és que algun dia ens permetin triar les taronges una a una en comptes de fer-nos quedar una malla tancada.

Plegar de la política

Ha cridat força l’atenció que una persona que fins ara formava part de la cúpula del seu partit, el pinyol que en diuen, hagi decidit plegar voluntàriament de la política just en el moment en que els seus tornaran a tocar poder després de set anys de sequera. La sorpresa encara és més si tenim en compte que les seves expectatives d’obtenir un càrrec públic important excedien d’una mera possibilitat teòrica. Una decisió com aquesta crida l’atenció per infreqüent i excepcional, i jo hi afegiria que sorprèn positivament. He tingut algunes discrepàncies amb en David Madí (allò d’anar a cal notari, per exemple, encara no ho entenc ara), però la seva decisió de plegar voluntàriament i anar-se’n a l’empresa privada i fer-ho precisament ara té tota la meva simpatia. Encara que són pocs és bo saber que també tenim polítics que després d’uns anys dedicats a la cosa pública veuen possibilitats de desenvolupar-se professionalment a l’empresa privada, i ho demostren plegant de la política.

Uns pleguen voluntàriament com en Madí i a uns altres els pleguen a cops de coça (és un dir). Aquesta és la diferència. Serà interessant veure què faran fora del paraigües de la política que els ha aixoplugat durant aquests darrers anys personatges que tots tenim al cap com alguns consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Coneixent-los, és segur que a l’empresa privada no hi aniran. Perquè a veure, fem un petit i senzill esforç. Imaginem-nos per un moment que dirigim una empresa privada, que necessitem ampliar plantilla i que ens posen a sobre de la taula els currículums dels consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Siguem sincers, quants n’agafaríem?

Fa un temps també van sorprendre unes declaracions del conseller Baltasar, pertanyent a la branca més esquerranosa del tripartit, dient que no volia repetir de parlamentari ni de conseller. És a dir, abans que et fotin fora digues que marxes tu i quedaràs com un senyor. Deia llavors l’encara conseller que pretenia incorporar-se a l’empresa privada. Doncs bé, serà molt interessant veure quina empresa privada corre el risc de fitxar-lo. El problema d’aquests personatges és que la majoria no han treballat mai a l’economia productiva, i amb els vicis que han anat agafant durant tants anys dedicats a la política molts s’han tornat pràcticament incompatibles amb desenvolupar-se professionalment en el món real. Ep, amb totes les excepcions que toquin, que n’hi ha i de molt valuoses, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen la regla.

Vargas Llosa i els nacionalismes

No m’han cridat l’atenció les peculiars opinions polítiques que aprofitant els altaveus mediàtics de la cerimònia del Premi Nobel ha expressat aquests dies l’escriptor Vargas Llosa. Al capdavall no ha dit res que no hagués ja expressat repetidament abans de la concessió del premi. A veure, que durant la seva estada dels anys setanta a Barcelona ell vivia en un ambient raonablement confortable al districte de Sarrià-Sant Gervasi no és cap secret. Per tant, que ell en tingui un excel·lent record és quelcom agradable de sentir però que tampoc ens ha de sorprendre. Ara bé, que d’aquí conclogui que la Barcelona franquista dels anys setanta era millor que la d’ara és una opinió que al meu entendre és tan respectable com equivocada. És quasi una boutade que potser només se la pot permetre tot un Premi Nobel com ell a qui aquests dies se li perdona tot.

Ni la Barcelona dels anys setanta a la que sovint es refereix Vargas Llosa era tan idíl·lica com ell ens la pinta, ni la realitat catalana d’avui que ell despectivament titlla de nacionalista és tan nefasta. Que un escriptor rebi el Premi Nobel de Literatura amb tot mereixement no és garantía que no pugui fer el ridícul quan s’expressa fora de l’àmbit estrictament literari, i Vargas Llosa n’és un bon exemple. I com no podria ser d’altra manera dic això amb el màxim respecte per les seves opinions, el mateix respecte i complicitat que sento per els que opinen que a Estocolm aquest senyor va tornar a pixar fora del test sense cap necessitat.

Resulta curiós constatar que aquells que es mostren tan obertament contraris al nacionalisme català tinguin com a grans referents polítics uns països (Espanya i el Perú) que amb els seus comportaments ens demostren cada dia que són més nacionalistes que ningú. Així, Vargas Llosa és d’aquells que critiquen els nacionalismes –en aquest cas el nacionalisme català- des del seu propi nacionalisme, encara que ells no es reconeguin com a tals. És allò de la palla aliena i la biga pròpia. I dit això, és un acte de justícia que finalment la Fundació Nobel hagi reconegut els indubtables mèrits literaris de Vargas Llosa. Una cosa no treu l’altra.

El perill d’un endeutament excessiu

És oportú fer-se aquestes reflexions ara que a la Generalitat es produirà un canvi de govern i tot fa suposar que l’equip de l’Artur Mas es trobarà amb un deute real molt superior al reconegut pel govern sortint. Quan un polític arriba al govern aviat se n‘adona que no podrà fer tot allò que tenia previst, i com que les demandes dels administrats sempre són superiors als recursos disponibles per tirar-les endavant, el governant es veu obligat a prioritzar, a mullar-se. Per entendre’ns, en determinats casos a dir que no. Llavors, la tasca més difícil que se li presenta al governant és separar clarament allò que és imprescindible d’allò que no ho és. Fixats els objectius, s’hauran de gestionar els recursos disponibles amb la màxima eficiència, i al final els números hauran de quadrar. Hi han els ingressos que hi han i els recursos disponibles no arriben per cobrir-ho tot, i si es vol ser responsable no es pot estirar més el braç que la màniga més enllà d’uns límits raonables. La irresponsabilitat d’anar gastant amb la tarja de crèdit sense preocupar-se de si hi han diners al compte, allò tan nostrat del ja ho trobarem, no per ser una pràctica molt estesa en política deixa de ser del tot rebutjable.

Prioritzar vol dir decidir que això sí, això altre ho retallarem una mica, allò ho aparquem i en tornarem a parlar l’any vinent, i allò altre ho deixem córrer definitivament. Per exemple, acomiadem els ambaixadors que tenim a l’Alguer i a Perpinyà i a canvi contractem quatre metges que són molt necessaris a Lleida. Per exemple, eliminem aquell cementiri d’elefants en forma d’observatori públic que amb prou feines serveix per justificar els sous més que generosos d’una dotzena d’amics polítics, i a canvi contractem vint mestres que fan molta falta a Girona. Si no es fa així, si no es prioritza, si el govern opta per mantenir els ambaixadors i els elefants del cementiri, però alhora es veu obligat a contractar els quatre metges i els vint mestres, ja comencem a entrar en la roda dels despropòsits. Així, per poder-los remunerar a tots el govern s’haurà d’endeutar més del compte.

No s’hi val el sistema d’alguns gestors públics que tots tenim al cap que consisteix en tallar moltes cintes i posar-se un munt de medalles, no pagar les misses i dir que els que vinguin al darrere ja s’espavilaran. Això hauria d’estar penat. Una empresa privada que actués amb aquesta frivolitat estaria condemnada al fracàs. I un país també. Encara que sigui una obvietat és bo recordar que allò que es gasta i no es paga un dia o un altre s’haurà de pagar, i a més a més s’hi hauran d’afegir els interessos. I cal recordar també quelcom que no està gaire assumit per la societat: el deute de la Generalitat és el nostre deute, i un dia o altre l’haurem de pagar. Nosaltres. El deute l’haurem de pagar nosaltres. I els interessos també.

Si Hereu és candidat, Trias serà alcalde

El millor que podria passar a can CiU és que Jordi Hereu repetís com a candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, i ho dic molt convençut que amb Hereu de candidat Xavier Trias tindria pràcticament assegurada l’alcaldia, així que si jo fos el responsable de la campanya electoral de Trias procuraria fer-me el despistat i no parlar malament d’Hereu, no perquè no s’ho mereixi, que s’ho mereix de sobres, però no fos cas que el senyor Zaragoza, o el senyor Iceta, o el senyor Montilla, o els que decideixin aquestes coses, si rebessin molts informes negatius sobre l’actual alcalde canviessin d’opinió i foragitessin Hereu per posar-hi una altra persona amb més cara i ulls i amb alguna possibilitat de revalidar l’alcaldia pels socialistes (Hereu sembla que no en té cap), i ho deixo aquí que ara veig que en aquest article no hi he pogut posar cap punt perquè m’ha saltat del teclat la tecla del punt i els dos punts, i si continués per aquest camí potser algú es podria ennuegar, i tampoc és això, tot i que una bona part dels que votem a Barcelona coincidim en dir que després de trenta-dos anys seguits de govern socialista un canvi de color polític a l’alcaldia gairebé constitueix una necessitat vital per a la majoria dels barcelonins de tots els colors polítics, inclosos aquells que es manifesten apolítics per no reconèixer que tenen afinitats amb determinades ideologies

Els mercats, els especuladors i jo

Quan se’ns presenta un problema i s’ha de solucionar, i és evident que ara nosaltres tenim un greu problema, primer de tot se n’ha de conèixer la causa per tal de poder-la atacar. Veig que tothom que hi entén una mica, també els que no hi entenen gens però fan veure que sí que hi entenen, han decidit ja el seu veredicte: el gran culpable dels nostres problemes és el mercat. És millor saber-ho que continuar vivint en la ignorància de desconèixer qui n’és el responsable, tot i que com a defensor del mercat se’m presenten alguns dubtes. Llavors vaig al diccionari i busco el mot mercat. La primera definició que hi trobo ho descriu com Intercanvi de mercaderies per altres mercaderies o per diners. La segona diu Conjunt d’activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i demandants. Cap sorpresa, és més o menys el que m’hi pensava trobar.

Definit, doncs, el culpable de la crisi, en teoria ja tindríem molt de guanyat. Però si llavors decidim estirar-li les orelles al mercat per tot el mal que ens està fent, cap on ens hem de dirigir? Aquí comença el drama, perquè si en base a les definicions que dèiem abans decidim posar cara i ulls al mercat, resulta que el mercat som tots. Repassem qualsevol dia de la nostra vida i aviat veurem que el mercat som nosaltres. Tant mercat és la contractació d’una hipoteca a vint anys com la compra d’un quilo de pastanagues. Tant responsable és l’executiu encorbatat del banc que ens col·loca aquell producte financer com la botiguera equatoriana de la cantonada que ens ven les pastanagues. Ells són responsables com a venedors, i nosaltres com a compradors dels seus productes. Tots plegats formem i fem el mercat.

Arribats a aquest punt potser algú afinarà una mica més el diagnòstic i ens dirà que en realitat els culpables de la crisi són els especuladors. D’entrada no ho discutiré, però veiem quin és el significat d’especular. El mateix diccionari ho defineix com Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. A partir d’aquí analitzo el meu comportament diari i haig de reconèixer humilment que no només formo part activa del mercat sinó que també sóc un especulador, doncs m’aprofito sempre que puc d’una fluctuació en el preu comprant i venent en el moment que considero més adequat, de tant en tant vaig de rebaixes, procuro no acostar-me a determinats establiments que tots sabem que són més cars que la resta, intento aprofitar-me de les ofertes sempre que puc i, en definitiva, compro allà on sé que la relació qualitat-preu és més avantatjosa. Ara, els que com jo admetem ser especuladors i formar part activa del mercat potser ens hauríem de plantejar si també som els culpables de la crisi, perquè de pagar-la és evident que la pagarem nosaltres. De fet, ja l’estem pagant.

Carod encara no ha baixat del núvol

Havia dit que parlaria el dia després de les eleccions. No ho va fer. Ja fa nou dies que vam anar a votar i, almenys en públic, Carod encara no ha dit aquesta boca és meva. Han parlat tots menys ell. Es diu que parlarà dijous, després del pont. Potser es pensa que tot el país està pendent de les seves paraules, però tot sembla indicar que a hores d’ara el què pugui dir ja no interessa gairebé a ningú. Carod és un dels grans responsables de la derrota electoral del tripartit, però segurament quan parli senyalarà entre els culpables de l’enfonsament electoral a la nova direcció del seu partit, als seus exsocis, als abstencionistes o als que van votar en blanc. Qualsevol excusa abans de fer autocrítica. Com a governant, Carod ens ha demostrat repetidament que és un prepotent, que està convençut d’estar per sobre del bé i del mal, que sempre va a la seva, que ell no s’equivoca mai, que els que s’equivoquen sempre són els altres. Carod s’ha dedicat a munyir la vaca del càrrec tant com ha pogut, viatjant a tot drap per tot el món i repartint a discreció subvencions a tort i a dret. Amb els nostres diners, és clar. Quan baixi del núvol en el que està instal·lat des de fa set anys potser insinuarà que si ell hagués anat a les llistes d’Esquerra el desgavell no hagués sigut tan dramàtic. Per Carod, qualsevol excusa serà bona sempre que no impliqui reconèixer els seus propis errors. Molts diuen que Carod és un dels governants més nefastos que ha tingut aquest país. Ens ha tocat patir-lo durant uns quants anys i ara el millor que podria fer és retirar-se discretament de l’activitat política. I si no ens vol fer cap valoració sobre els resultats electorals se’n pot perfectament estar, tampoc trobarem a faltar les seves explicacions. Això sí, Puigcercós ha sigut tan irresponsable com ell. I Benach no hauria d’haver plegat, que s’ha d’estar a les verdes i a les madures. En fí, la travessia del desert d’Esquerra ja ha començat. Serà llarga i del tot merescuda.

Sant Nicolau de Bari

Avui és Sant Nicolau de Bari, i aprofito l’avinentesa per felicitar els lectors d’aquest blog que es diguin Nicolau. Però a Espanya avui no només és San Nicolás de Bari sinó que és festa grossa: avui és el Día de la Constitución, i els espanyols ho celebren d'allò més, amb desfilada militar, discursos, banderes, patriotisme a dojo i tota la pesca.

Doncs bé, com a mostra de bon veïnatge aprofito també l’avinentesa per felicitar els espanyols, i espero que quan nosaltres en tinguem una, de constitució, ells també ens felicitin a nosaltres el dia que la celebrem, ni que només sigui per reciprocitat diplomàtica entre veïns ben avinguts. De moment, avui a Catalunya molts només celebrem Sant Nicolau.

Ens ho podem permetre?

Des d’àmbits governamentals sovint hem d’escoltar grans discursos sobre la necessitat inajornable de ser més competitius per poder tirar endavant. A l’hora de posar-ho en pràctica, però, els mateixos predicadors governamentals donen per fet que tot i la greu crisi que pateix el nostre país, aquí ens podem permetre el luxe d’aturar-lo durant uns quants dies mitjançant una figura tan nostrada com és el pont. A Alemanya, quan els expliques que als efectes pràctics la setmana vinent només tindrà dos dies laborables, al·lucinen. No ens ha de sorprendre que des de fora ens considerin un país de segona divisió a punt de baixar a tercera, i que ens passin al davant altres països més competitius i seriosos que el nostre.

L’últim exemple ens ve de la Nissan. Aquesta empresa encara no ha decidit on es fabricarà la nova furgoneta pick-up que s’hagués pogut fabricar a casa nostra, però ja ha decidit que segur que no ho farà a la planta de Barcelona. El de la Nissan és un tancament anunciat i l’actitud irresponsable d’uns sindicats que actuen com si encara fóssim als anys setanta del segle passat hi tindrà molt a veure. En el cas concret de la pick-up els sindicats han rebutjat la congelació de salaris, una condició que exigia l’empresa per garantir la seva continuïtat amb la fabricació d’aquesta furgoneta. Entre congelar salaris i córrer el risc que l’empresa acabi marxant, els sindicats prefereixen que marxi. Els salaris potser no es congelaran però de què servirà si l’empresa acaba tancant?

Un pont, per cert, el de la Puríssima, que alguns insisteixen en dir-ne de la constitució (per la Constitución Española), potser amb una intenció no confessada d’eliminar qualsevol connotació religiosa a una denominació tan consolidada com és el pont de la Puríssima. Per entendre’ns, el pont de la Puríssima ja existia quan això era una dictadura i de la constitució ni se’n parlava. O potser ho fan com un homenatge encobert al Tribunal Constitucional espanyol por los servicios prestados a Catalunya. El fet és que tot i l’aconfessionalitat constitucional de l’estat, governin les dretes o les esquerres aquí no es renuncia a celebrar res. La qüestió és fer festa, sigui religiosa o civil. Com deia aquell, la competitivitat ara no toca.

El principi de la fi de les Cambres de Comerç

Si és veritat el que s'ha publicat als diaris, que amb Zapatero pel mig mai se sap si hi ha trampa oculta, la decisió del govern espanyol de deixar sense efecte l’obligatorietat de pagar aquell impost revolucionari legal però alhora tan unànimement rebutjat anomenat quota cameral, és una molt bona notícia per a totes les empreses, treballadors autònoms i assimilats. Ja era hora que s’anul·lés aquest innecessari peatge de l’activitat econòmica d’aquest país. Segurament el resultat pràctic de l’eliminació de la quota cameral serà la desaparició de moltes cambres i un dràstic redimensionament a la baixa de les poques que sobrevisquin. Però a banda dels treballadors que es quedaran sense feina, no crec que ningú més les trobi a faltar. Sense aquest pagament les empreses seran ara una mica més competitives, i especialment en temps de crisi mesures com aquesta sempre són d’agrair.

Privatitzar és una altra cosa

Parlar de la privatització d’Aena és tot un clàssic que s’activa sempre que els vents del nord-est bufen amb més força, i és evident que des de diumenge al vespre bufen amb més força. Ara diuen que divendres privatitzaran l’empresa Aena, però llegint la lletra petita veig que només es desprendran del 49%. No hauríem de caure un altre cop en la trampa de creure’ns quelcom que no és, o almenys que no és exactament allò que des de Madrid ens volen fer creure. Al meu entendre estem davant d’un nou joc de mans del president Zapatero, d’un nou intent d’ensarronar a no se sap qui. Però les coses clares i la xocolata espessa. Vendre el 10% d’una empresa no és vendre l’empresa, i vendre el 49% tampoc. I si l’empresa es diu Aena i és pública, que el govern decideixi vendre el 49% de les accions no és el que alguns entenem per privatitzar-la.

Decidir la venda del 49% d’una empresa només vol dir que s’està disposat a compartir-ne la propietat amb uns accionistes minoritaris que, a tot estirar, tindran veu en els consells d’administració, però a l’hora de votar sempre quedaran en minoria. Sigui pública o privada, el control de l’empresa el continua tenint l’accionista que manté el 51%. I si com han dit alguns responsables polítics que fan el joc al govern espanyol el fet de desprendre’s del 49% representa compartir-ne la propietat i les decisions, els proposo que posin a la venda el 51% i es quedin amb el 49%. Llavors sabran quina és la diferència entre mantenir el control efectiu de l’empresa o cedir-lo a tercers.

Quan vulguin privatitzar Aena, que de moment està claríssim que no ho volen fer, que ho facin. Però si només volen fer un numeret per congraciar-se amb els catalans emprenyats més val que s’estalviïn la creació de noves falses expectatives que només acabaran sent l’aperitiu d’una nova frustració. Catalunya no s’ho mereix.

Guanyadors menors

Diumenge ja varem comentar la victòria de CiU, l’indiscutible guanyador. Però a les eleccions al Parlament hi han hagut també uns guanyadors menors. Repassem-los.

Solidaritat. Passar en mig any del no res més absolut a buscar i trobar finançament, presentar-se a unes eleccions sense cap més concreció en el programa electoral que la promesa de proclamar la independència de Catalunya, i al final obtenir quatre diputats, s’ha de reconèixer que té molt mèrit. Per tant, encara que el seu cap visible, Laporta, no sigui gens sant de la meva devoció, crec que l’equip de Solidaritat es mereix una felicitació.

PP. També han guanyat quatre diputats, però tenen menys mèrit ja que partien d’una situació política prèvia molt consolidada. De totes maneres, no deixa de sorprendre aquesta eufòria al meu entendre exagerada dels líders populars, tant diumenge a Barcelona com dilluns a la casa central de Madrid, al capdavall per celebrar un minso augment del 1.68% de suport popular respecte a les eleccions de fa quatre anys, i això sense oblidar que el suport rebut per Don Alejo Vidal-Quadras fa quinze anys (13.21%) encara va ser superior en un 0.88% al rebut diumenge per aquest partit (12.33%). Sentint-los, sembla com si amb els 18 diputats que tindran ara haguessin tret la grossa de Nadal. La realitat és, però, que les coses no han canviat gaire. El PP segueix sent un partit que actua sempre en clau espanyola i, en conseqüència, a Catalunya hi pinta més aviat poc. Per tant, aquí la felicitació és més continguda i matisada.

Diumenge encara hi va haver un altre guanyador, tot i que no es presentava a les eleccions. Es tracta del Parlament de Catalunya, que no haurà d’acollir entre els seus membres els diputats d’un partit clarament xenòfob i racista com és el del senyor Anglada, gràcies a que altres partits els hi van esgarrapar alguns vots copiant-los quasi literalment el discurs, i això els va impedir arribar al mínim legalment necessari per assolir representació parlamentària. Sigui com sigui, crec que l’absència del Parlament d’un partit d’aquestes característiques és sempre una bona noticia.

Vist des de Madrid

Així ens ho expliquen avui els diaris madrilenys des de les seves portades de paper / portades digitals:

ABC
Guardiola humilla a Mourinho / “Manita” azulgrana al Madrid

As
Goleados y desquiciados / Manotazo a Mou

El Mundo
El Barcelona humilla otra vez al Real Madrid / Baile y “manita” del Barcelona al Real Madrid

El País
El Barça arrolla al Madrid (5-0) / El Barça barre al Madrid

La Razón
El Barça vence por mayoría absoluta / Soberana goleada del Barcelona

Marca
Mouchísimo Barça... para tan poco Madrid / Bofetón al Real Madrid

Público
Una manita para Mou / Una manita para Mou

Sense comentaris.

Gairebé sense sorpreses

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis. La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit. Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells. La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista.

El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca. Montilla i els seus s’han guanyat a pols el rebuig justificadíssim d’una bona part dels que fa quatre anys els varen donar suport. Vots canten. No cal repetir ara el catàleg de despropòsits del tripartit que tots tenim al cap. La cirereta del pastís ha estat aquesta ridícula normativa imposada als hotels més estrellats, obligant-los a oferir pa amb tomàquet a la seva clientela per esmorzar. És a dir, no contents amb tenir ben collats els catalans, abans de marxar també han pretès imposar allò que han de menjar els turistes rics per esmorzar. De bojos, conseller Huguet, de bojos. És aquest desmesurat intervencionisme d’una administració pública autoanomenada progressista el que ha fet obrir els ulls a molts ciutadans d’esquerres que fa uns anys van votar tripartit i després s’han sentit decebuts i políticament estafats.

Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU. I ja per acabar, encara que la majoria dels independentistes han votat CiU, cal no perdre de vista que si bé ha guanyat el Mas que votaria sí en un referèndum independentista, també han guanyat els seus socis encapçalats per Duran que votarien en sentit contrari. És per això i no per casualitat que per il·lustrar l’article d’avui hagi escollit aquesta foto de Reuters apareguda al diari ABC d’ahir, que per estar ben informat s’ha de llegir de tot.

Uns apunts sabatins

• Per a mi l’aparició d’un nou diari sempre és una molt bona notícia, i més encara aquests dies amb la crisi que hi ha arreu i especialment en el sector de la premsa de paper. Demà surt el diari Ara, escrit integrament en català, que estarà disponible cada dia al quiosc en versió paper, i a la xarxa en diferents formats digitals. De moment només puc dir dues coses, una de positiva i una de negativa. La positiva: que em consta que la gent que hi treballa ho fa amb molta il·lusió i professionalitat, i amb ganes de treure al mercat un bon producte. La negativa: que aquest diari també ha rebut ajuts públics, i ja he explicat anteriorment que les subvencions a la premsa no m’agraden. El penso llegir durant uns quants dies i prometo fer-ne una valoració més endavant.

• Que són una colla d’incompetents ja havia quedat demostrat fa temps, però ara la jutgessa de Gandesa sembla haver arribat a la conclusió que Saura i la cúpula de la seva conselleria són també una colla de mentiders. De moment ja hi ha un alt càrrec imputat per cinc homicidis, i tot fa pensar que no serà l’únic. Deixar el Departament d’Interior en mans d’incompetents no va ser una bona idea.

• Tot i que a aquests establiments ni m’hi acosto, un any més els senyors de la Guia Michelin ens diuen que més avall dels Pirineus només hi han restaurants triestrellats a Euskadi i a Catalunya. Cap a Portugal, cap a Espanya. No sé si això vol dir alguna cosa però cada any, quan es repeteix aquesta notícia, no puc evitar sentir també un sentiment d’estranyesa, doncs tant a Espanya com a Portugal s’hi menja molt bé.

• Els dos grans partits espanyols que participen demà a les eleccions catalanes mitjançant les seves respectives franquícies han fet venir els seus líders a fer campanya a provincias: Felipe, Zapatero, Rajoy, etc. Sentint-los i veien els temes de que parlaven, alguns mítings d’aquests dies semblaven els d’unes eleccions al parlament espanyol. Fins i tot la Chacón ens parlava en espanyol. Res, només per deixar-ne constància.

I si l’encerto... l’endevino

Diuen que qui té boca s’equivoca, i ho podríem completar dient que qui no fa porres no s’equivoca mai. Abans d’unes eleccions les porres són un divertiment sense més importància i al llarg dels anys n’he fet unes quantes. Normalment les meves previsions polítiques no s’han desviat gaire de la realitat, tot i que estic mentalment preparat per acceptar que sempre hi pot haver una primera vegada. Avui he decidit tirar pel dret i fer pública la meva porra, i per endavant entono el mea culpa per si no l’encerto. Un aclariment: la meva porra no reflecteix un desig personal sinó tan sols el que crec honestament que pot sortir diumenge. I encara que després d’unes eleccions qualsevol resultat es justifica dient que l’elector no s’equivoca mai, tots sabem que no és així, i que de gent equivocada el món n’és ple.

Així que aniré al gra. Basant-me només en el meu nas i en coses que he anat escoltant i llegint aquí i allà, de cara a les eleccions de diumenge la meva porra diu que hi haurà més participació que abstenció. Els ciuencs passaran sense problemes dels seixanta escons, però sense arribar als setanta. Els socialistes amb prou feines arribaran als trenta, si hi arriben. Els populars es quedaran més o menys com estaven però passaran a ocupar el tercer lloc del podi. Els republicans esquerrans quedaran clarament per sota i es disputaran un discret quart lloc amb els verds de la bicicleta, que perdran algun escó. Finalment, la suma de la resta de partits que assoleixin representació parlamentària serà inferior a cinc. Aquí cal aclarir que aquesta vegada la majoria del vot independentista anirà cap a CiU. I si l’encerto... l’endevino, però vull que quedi clar que aquesta vegada no m’hi jugo cap dinar.

Això sí, passi el que passi diumenge, la senyora Maria Luisa Cava de Llano y Carrió seguirà exercint com a Defensora del Pueblo espanyol, amb aquella poca gràcia i absoluta manca de sensibilitat lingüística cap el català que no deixa de proclamar als quatre vents cada dos per tres, i que als efectes pràctics ens reserva l’ús de la llengua catalana a l’àmbit purament privat. I després alguns encara es mostren sorpresos que els independentistes a Catalunya no facin més que augmentar, encara que com he dit abans una bona part d’aquest col·lectiu diumenge votarà CiU.

Hem fet més de noranta lleis!

Quan s’arriba al final de la legislatura el govern sortint acostuma a presentar un balanç com més positiu millor. Si les dades econòmiques són millors que les del principi de la legislatura, aquestes es posen sobre la taula i el govern sortint es posa totes les medalles que calguin per la millora, encara que no en sigui directament responsable. Però quan les dades són dolentes com passa ara, aquestes s’obvien o s’hi passa de puntetes. Així, ara no veurem que el govern sortint presumeixi de les dades de l’atur, ni de la venda d’habitatges i vehicles ni, en general, de la situació de l’economia. Tampoc parlaran de la davallada econòmica de Catalunya respecte d’altres zones de l’estat, ni dels nostres pobres rànquings educatius, ni de cap altre tema que pugui ser considerat negatiu per l’elector.

Ara bé, quan s’acaba la legislatura i es vol presumir de bona gestió, una de les dades clàssiques que no falla mai és el número de lleis aprovades pel Parlament. Hem fet més de noranta lleis! diuen ufanosos els membres del govern sortint. Però dit això, no acostumen a fer valoracions sobre la necessitat i utilitat pràctiques d’aquestes lleis. D’això no se’n parla gaire. De fet, tenim lleis aprovades al Parlament que ja se sap que no es compliran mai, i evidentment tampoc no es sancionarà a qui se les passi pel forro. Però això sí, a l’hora de fer balanç serveixen per fer estadística. Hem fet més de noranta lleis!

En aquests darrers quatre anys de lleis útils se n’han aprovat unes quantes, fins i tot algunes han sigut pactades amb l’oposició, però cal recordar que del Parlament també han sortit lleis totalment inútils, fins al punt que algunes són inaplicables. Per exemple, la llei de vegueries. No només no serveix per res sinó que els seus promotors sabien des que la van plantejar que estaven fent una llei inútil i inaplicable. S’havia de marcar paquet i la van fer, i utilitzo aquesta vulgar expressió d’Esquerra perquè ells en van ser els promotors. Però a l’hora de fer el balanç de la legislatura aquesta llei inútil també forma part de l’estadística. Totes sumen. Hem fet més de noranta lleis!, però sense entrar en més detalls. I es queden tan amples.

Montilla ha guanyat

Ara es comença a entendre l’estratègia dels socialistes amb el famós cara a cara Mas-Montilla. Ara s’ha vist que tot plegat era un bluf. Quan diumenge a la nit, en acabar-se el debat a sis per TV3, Montilla va llegir l’oferta de fer un cara a cara amb Mas eliminant les condicions que havia posat abans, Montilla ja sabia que la Junta Electoral no l’autoritzaria. Només va voler quedar bé de cara a la galeria, i ara sempre podrà dir que si no s’ha fet el cara a cara és perquè no l’han deixat. Però la realitat és que aquest cara a cara Montilla no volia fer-lo ni en somnis, perquè era conscient que el perdria, de la mateixa manera que va perdre el debat a sis per golejada. Quan fa setmanes Montilla va posar l’excusa que s’havia de fer un cara a cara en espanyol com a condició per fer-ne un en català, el cara a cara amb Mas estava condemnat al fracàs. Montilla ha jugat amb els temps i ara la raó oficial per no permetre que es faci aquest cara a cara és que la normativa espanyola diu que entre la petició i l’emissió del debat han de passar cinc dies, i ara aquests cinc dies no hi són, perquè si la petició es va fer dilluns, sumant-t’hi els cinc dies ens situem a dissabte, jornada de reflexió. En fi, misèries de la política. El fet és que sense aquest cara a cara tampoc ens perdrem gran cosa, i que el resultat electoral no hagués diferit massa si el debat s’hagués produït. Montilla ha jugat un cop més amb l’electorat creant falses expectatives, encara que els seus ara ens vinguin dient que la culpa és d’en Mas per no haver acceptat en el seu dia la proposta de Montilla d’espanyolitzar la campanya electoral. Aquí no s’han de buscar culpables, tot plegat és molt més senzill: Montilla no volia el cara a cara i no hi haurà cara a cara. Montilla ha guanyat en el que podria ser la seva darrera victòria. Trista victòria, val a dir.

El debat de TV3, més que una crònica

En primer lloc cal dir com a fet positiu que aquesta vegada l’amo Cuní, que feia de moderador, no va ser el protagonista de l’acte. I dit això cap sorpresa, a banda de l’oferta de Montilla a en Mas (per cert, oferta llegida i per tant gens improvisada) consistent en renunciar a condicionar un cara a cara entre ells dos a que se’n fes també un en espanyol. Mas va estar àgil i brillant en la resposta, aquesta sí, improvisada: d’acord, i ja que som aquí fem el cara a cara ara mateix. Llavors Montilla, que no s’ho esperava, es va arronsar, va dir que no, que millor un altre dia. És el que més em va cridar l’atenció del debat.

C’s. Demagògies lingüístiques al marge, Rivera té un discurs fluid però es va comportar amb força mala educació, tallant a tothom i agafant la paraula quan no era el seu torn, oblidant també que quan a la tele parlen dos a la vegada no se’ls entén.

ICV. Herrera es dirigia bàsicament als seus però sovint s’equivocava d’interlocutor. Entre Mas i ell no es robaran vots i per tant entenc que els seus retrets haurien d’haver estat dirigits cap a una altra banda de la taula. Va repetir que això d’anar a pas de tortuga per les autopistes no és cap error. Sostenella y no enmendalla.

PP. Sánchez-Camacho parla molt ràpid, i en un debat on només es calculen els temps d’intervenció i no les paraules que es diuen per minut això és avantatjós. Sobre el fet de passar-se a l’espanyol en un moment determinat del debat no crec que ni així millori gaire els resultats de les últimes eleccions. El PP és un partit de dretes però a Catalunya té la clientela que té, un 10%, un percentatge molt inferior al de votants catalans de dreta. El PP no ha entès que a Catalunya la dreta endreçada vota CiU, sense que això vulgui dir que CiU sigui exactament un partit de dretes. Són aquestes peculiaritats de la política catalana que tant costen d'entendre des de fora.

ERC. Puigcercós va estar més bé que de costum. Sembla haver oblidat el paper de destraler que feia fins fa poc, però ara ja és massa tard per rectificar i fer aquest paper més seriós i institucional. Tot sembla indicar que la bufetada que es donaran diumenge serà de les que fan història. Per altra banda, el dilluns serà divertit escoltar què hi diu Carod, que aquests dies està molt calladet. A ERC s’albira un important ball de bastons.

PSOE. Montilla va estar excessivament encarcarat, va improvisar poc i va llegir massa. No va transmetre il·lusió en cap moment, semblava un funcionari del registre, amb tots els meus respectes pels funcionaris del registre. Diu que no pactarà amb el PP, i que no repetirà el tripartit encara que sumin. És a dir, té ben assumit que els socialistes s’estaran una temporada a l’oposició.

CiU. Mas va guanyar el debat i tornarà a guanyar les eleccions. Aquest cop sembla que governarà, tot i que això del concert econòmic no s’ho creu ni ell. Espero, però, que no assoleixi una majoria absoluta, que sabem per experiència que les majories absolutes comporten actituds de prepotència que mai ens han portat res de bo. Sigui com sigui, segur que no ho farà pitjor que Montilla.

La resta dels partits que es presenten a les eleccions no hi van participar, i crec que s’ho mereixien igual que els sis que van anar a TV3. Una injustícia que s’hauria de resoldre, però no sé cóm.

La Vanguardia i El Periódico

A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico. Sense entrar en valoracions sobre la seva qualitat, en tirada i difusió estan molt per sobre de la resta dels diaris catalans. Són els mitjans més emblemàtics dels grups de comunicació Grupo Godó i Grupo Zeta, respectivament. Esquematitzant-ho molt, potser massa i tot, podríem dir que La Vanguardia és un producte més de dretes que El Periódico, especialment des que aquest últim actua de facto com una corretja de transmissió dels socialistes. La Vanguardia, en canvi, tot i ser bastant de dretes, sempre procura està bé amb els que manen, siguin de dretes o d’esquerres. És en aquest sentit que s’ha d’entendre, i dic entendre i no pas justificar-ho, que en un moment determinat decidissin allargar la seva manxeta, afegint el mot “española” al nom del diari. I potser precisament per això aquest diari, que va ser fundat per dos igualadins l’any 1881, ha complert els 129 anys de vida i encara el trobem cada dia al quiosc, mentre que molts altres diaris han anat desapareixent.

Sobre la sensibilitat lingüística amb la llengua catalana que mostren aquests dos grups de comunicació hi ha una dada que no ho diu tot però diu molt: ambdós grups ofereixen les seves webs institucionals només en versió espanyola. El Periódico, però, va fer una aposta per posar també al mercat una versió del diari traduïda al català, que diuen que té força èxit de venda. Fins ara La Vanguardia sempre s’hi ha resistit, i s’ha limitat a petits gestos: alguna carta al director en català i poca cosa més. Però sembla ser que en pocs mesos sortirà també una versió del diari traduïda al català, més per intentar buscar sortides a la greu crisi que pateix el sector que per la sensibilitat lingüística del Grupo Godó amb el català, que ja ha quedat clar que és més aviat escassa.

Com a diari de paper, La Vanguardia podríem dir que és més dens; costa més de llegir que El Periódico, que té més fotos, gràfics i dibuixets. Però en contrapartida el diari dels Godó té la secció de les esqueles, molt valorada per una part gens menyspreable dels seus subscriptors i lectors, així com els articles sabatins intempestius de Gregorio Morán. Des de fa un temps, però, els diaris de paper ja no em serveixen per informar-me sinó només per veure si i/o cóm expliquen les coses que el lector ja coneix via internet des del dia abans. Per això, ara que s’acosta la data de caducitat de la meva subscripció em plantejo un cop més si em val la pena renovar-la. Costa trencar amb els costums i la decisió no és fàcil però em sembla que d’aquest any no passarà. I si més endavant algun dia se’m presentés la necessitat de tornar a tocar la versió paper del diari, tinc la tranquil·litat de saber que molt a prop de casa hi ha un quiosc.

Striptease fiscal

L’striptease fiscal ha esdevingut tot un clàssic abans d’unes eleccions. Tinc un cotxe vell i una bicicleta, un pis hipotecat, una segona residència heretada de la família i 5.000 euros en una llibreta d’estalvis de la Caixa. No sóc ric però sóc molt transparent. Aquest és el missatge. Alguns caps de llista fan aquests dies striptease fiscal, ens informen amb més o menys detall sobre el seu patrimoni particular. Encara que no ho manifesten obertament, tinc la sensació que els candidats que decideixen lliurement fer striptease fiscal ens volen transmetre dos missatges, un de clar i l’altre de subliminal. El primer, que presumeixen de ser persones que no han acumulat un gran patrimoni a la vida, com si això ja fos un actiu polític o personal per si mateix. Evidentment hi discrepo. El segon missatge que ens volen transmetre, aquest més subliminal, és que una persona amb un gran patrimoni no pot ser mai un bon gestor públic perquè, d’entrada, ells estan convençuts que disposar d’un determinat estatus econòmic està mal vist i és sospitós. Encara hi discrepo més.

Com no podria ser d’altra manera, respecto les persones que els hi agrada exhibir-se en aquesta mena d’espectacles, si és que l’striptease és un espectacle, que aquí potser també hi hauria molt a discutir. Però els candidats que en són partidaris ens haurien d’explicar els motius reals del seu exhibicionisme, més enllà d’una pretesa actitud de transparència. Tal com jo ho veig, una persona amb un gran patrimoni pot gestionar la cosa pública tan bé o tan malament com una persona que amb prou feines arriba a final de mes. I de robar o de ser honest, tantes possibilitats en tenen els uns com els altres. Tant m’és que els meus governants siguin rics o pobres, el què vull i exigeixo és que siguin honestos i que ens gestionin bé uns recursos que són nostres, i que fruit del resultat d’unes eleccions ells ens administraran temporalment. Per tant, en primer lloc els exigeixo que no oblidin mai que els diners públics també tenen amo.

Sobre la suposada transparència que hi ha al darrere de l’striptease fiscal, cal dir que si un polític es proposa incrementar el seu patrimoni de manera irregular des d’un càrrec públic, ja se’n ocuparà ell mateix que aquest augment no figuri en la seva declaració de patrimoni quan deixi el càrrec. Vull dir que el fet que faci una declaració pública de patrimoni al principi del seu mandat i una altra quan deixi el càrrec per a mi no és garantia de res. Si el que es pretén és controlar millor les finances particulars dels polítics s’han de buscar altres mecanismes de control més efectius, i un cop establerts fer-los extensius i obligatoris per a qualsevol persona que aspiri a ocupar un càrrec d’aquesta naturalesa.

Bilingüisme asimètric del PP. Més dades

De vegades els amics del PP encara gosen dir-me que exagero. Avui els tornaré a demostrar que no exagero, que són ells els que menysvaloren la llengua catalana. He rebut la propaganda electoral d’aquest partit, on juntament amb la papereta de votació s’hi acompanya un full DIN A4 escrit per les dues cares.

Cara A
• 1/3 de la cara A l’ocupa el meu nom i adreça, acompanyats del logo del partit i d’un títol que diu Soluciones para la crisis.
• 2/3 de la cara A estan ocupats amb un text escrit únicament en espanyol i signat pel senyor Rajoy, i que porta per títol El cambio en España empieza en Catalunya.
• Resum de la cara A: català, 0%; espanyol, 100%. Títols: 100% en espanyol.

Cara B
• 1/3 de la cara B l’ocupa un text signat per la senyora Sánchez-Camacho; la primera meitat en espanyol, la segona meitat en català. Resum: català 50%; espanyol 50%. Prioritat: primer l’espanyol, després el català.
• 2/3 de la cara B estan encapçalats per dos títols: Soluciones para Barcelona i Ahora la prioridad es crear empleo. A continuació hi ha set textos curts dels quals tres són en català i quatre en espanyol. Resum: català 43%; espanyol 57%.
• Resum global de la cara B: català 45%; espanyol 55%. Títols: 100% en espanyol.

Resum global del fulletó
En els textos, el català té una quota del 22.5%, i l’espanyol del 77.5%. Si ho comptéssim per caràcters o per paraules, la proporció seria encara més escandalosa. Per altra banda, els quatre títols del fulletó (les lletres més grans) estan només en espanyol. Aquest és el bilingüisme asimètric del PP. No són opinions, són dades. I dit això, hi tenen tot el dret, però llavors que no ens parlin d’un suposat però inexistent respecte del PP per la llengua catalana. Hi hauria també molt a dir sobre el contingut dels missatges inclosos en aquest fulletó, però això no és el tema d’avui.

RedBull vs. Santander. Vettel vs. Alonso

El campionat mundial de F1 té un més que merescut guanyador: RedBull-Vettel. La lectura que alguns en fan de la derrota de Ferrari-Alonso és, al meu entendre, interessada i equivocada. Aquest campionat no s’ha guanyat (Vettel) ni s’ha perdut (Alonso i Webber) en aquesta última carrera d’Abu Dabi sinó que és el resultat de la feina feta en 19 carreres. El campionat mundial de F1 és com la lliga de futbol: un premi a la regularitat. És evident que a Abu Dabi l’equip Ferrari es va equivocar d’estratègia, però aquest no ha estat l’únic error del campionat, ni Ferrari ha estat l’únic equip que en aquest campionat ha comés errors d’estratègia. Si ens fixem en les classificacions del conjunt de la temporada i les dividim en dues meitats, veurem que de les primeres deu carreres Ferrari-Alonso només en van guanyar una. Doncs bé, aquí hi ha la clau del resultat final. Ferrari-Alonso han quedat a només quatre punts del guanyador, i aquests quatre punts i alguns més es van perdre molt clarament en les deu primeres carreres.

Algun analista despistat també ha dit que el resultat final d’aquest campionat és com una mena de revenja d’Alemanya (Vettel és alemany) perquè Espanya (Alonso és espanyol) va guanyar el campionat mundial de futbol. Tonteries. Com diuen més enllà, cal no mezclar churras con merinas. Primer, aquí no s’enfrontaven Alemanya contra Espanya sinó unes marques comercials contra unes altres: RedBull i altres patrocinadors contra Santander i altres patrocinadors. Ha guanyat RedBull i ha perdut Santander. Després, al podi, sonen els himnes que sonen. Però això només passa perquè la majoria de les marques comercials encara no tenen himne, i al podi alguna cosa ha de sonar. I no cal donar-hi més voltes. Aquesta temporada Alonso ha demostrat ser un molt bon pilot però Vettel ha demostrat ser-ho una mica més; no gaire més, només quatre punts.

Culpables i còmplices

Amb els tristos esdeveniments que aquests dies tenen lloc al Sàhara lo més fàcil és donar tota la culpa al Marroc. Cal fer, però, una mica de memòria. Tot va començar amb la marxa verda, quan Espanya va fugir del Sàhara o, per ser més exactes, quan a Espanya la van fer marxar del Sàhara de pressa i corrents, d’un dia per l’altre i amb la cua entre les cames, en un dels episodis més ridículs, tristos i vergonyosos de la història política i militar espanyola. Franco agonitzava a l’hospital. La persona que llavors feia de cap d’estat en funcions i va beneir aquella covarda fugida africana amb un viatge llampec a la zona és el que poc després, a la mort de Franco, va ocupar el seu lloc i... encara hi és. Des de llavors han passat 35 anys.

Han passat molts anys però algunes coses no han canviat. No ha canviat la posició del Marroc (el Sàhara és marroquí i no se’n parli més). No ha canviat la cúpula de l’anomenada RASD, que són més o menys els mateixos que hi havia llavors, però m’atreviria a dir que amb el temps s’han anat aburgesant i desconnectant de la realitat actual d’aquell territori. No ha canviat el passotisme d’Espanya (a veure si escampa la boira i el problema que vam deixar s’acaba oblidant per si sol). Sobre els sentiments i les voluntats de la població sahrauí no m’atreveixo a dir res perquè ho ignoro: mai se’ls ha preguntat què en pensen de tot això ni què volen fer en el futur. Allà mai no s’ha fet un referèndum. Per cert, no per res però, ja que hi som, aquí tampoc.

De tota aquesta lamentable història sabem, per tant, que els grans culpables són Espanya i el Marroc, amb l’ajut inestimable dels inoperants i corruptes organismes internacionals. Sabem també que els sahrauís són els que pateixen les conseqüències d’aquest desgavell. Però convé parlar també dels que a banda de ser culpables, durant tots aquests anys han esdevingut els còmplices silenciosos, que no són altres que els diversos governs espanyols que s’han anat succeint i que han anat deixat que el tema Sàhara s’anés podrint, ni que fos per cansament. Parlo dels governs presidits per Arias Navarro, Suárez, Calvo Sotelo, González, Aznar i Zapatero. Governs de dictadura i governs de democràcia, governs de dreta i governs d’esquerra, però sobre l’assumpte del Sàhara cap diferència entre ells. Cal recordar-ho de tant en tant. Primer Espanya va ser culpable per acció, i després ha esdevingut còmplice per omissió. Tot plegat una vergonya, impròpia d’un país que pretén ser democràtic.

Aung San Suu Kyi

(Foto: TIME)

Els militars de Myanmar (Birmània) que des de feia anys mantenien en arrest domiciliari a Aung San Suu Kyi l’han deixat finalment en llibertat. En sortir de casa seva, la política birmana ha recordat que la base de la llibertat democràtica és la llibertat d’expressió. Totes les dictadures es miren la llibertat d’expressió com el seu gran enemic. Però alguns règims democràtics també, i no cal anar gaire lluny per comprovar-ho. Aquests dies només cal observar el trist paper dels mitjans de comunicació públics en les informacions o, millor dit, publireportatges, que transmeten (però que no elaboren, això ho fan els propis partits) de la campanya electoral catalana.

Suggeriment per a Madí i Collboni

David Madí i Jaume Collboni són els caps de les campanyes electorals de convergents i socialistes, respectivament. Ara semblen haver llençat la tovallola i diuen que excepte que es produeixi un miracle, en aquesta campanya electoral no hi haurà un debat a dos Mas-Montilla. La manca d’un cara a cara d’aquestes característiques no és pas cap drama, però si comparem la nostra situació amb la d’altres països democràticament més consolidats arribarem a la conclusió que som un país democràticament poc madur. A alguns ens hagués agradat veure les capacitats dialèctiques dels dos candidats confrontats en un acte així, però pel que sembla no podrà ser.

S’ha dit que el principal obstacle per fer el cara a cara entre els dos únics candidats amb possibilitats reals d’ocupar la presidència de la Generalitat tenia quelcom a veure amb la llengua a utilitzar durant el debat. Fins ara tothom ho tenia clar. TV3, la televisió pública de Catalunya, era el lloc més indicat per fer els grans debats electorals. Això no es discutia, com tampoc no es discutia en quina llengua es feien. Es a dir, la majoria utilitzaven el català i algú optava per l’espanyol. Cap problema. Però aquesta vegada els socialistes, mirant de reüll cap al PP, Ciutadans i UPyD, van exigir fer també un debat en espanyol com a condició per fer-ne un altre en català, posant com excusa que el debat en llengua espanyola s’hagués emès també a Espanya. Tenint en compte que en aquestes eleccions només es vota a Catalunya, era una pretensió ridícula i fora de lloc. Interpreto, però, que l’estratègia dels socialistes anava una mica més lluny: era un intent més d’espanyolitzar les eleccions catalanes. Amb molt bon criteri Mas no ha volgut picar l’ham espanyolista.

Però com que el problema s’ha presentat i encara hi ha temps de trobar-hi una solució, em permeto proposar una sortida imaginativa per tal que el debat a dos es pugui finalment celebrar. La meva proposta és molt senzilla. Debat a dos Mas-Montilla a TV3, i els candidats que parlessin en la llengua que volguessin. Ningú millor que ells saben quina llengua els convé utilitzar de cara a intentar convèncer votants dubtosos, suposant que hi hagin votants dubtosos que es mirin aquests debats, i suposant que algú es cregui que en un debat d’aquesta naturalesa es poden guanyar clients, que al meu entendre és molt suposar, tant una cosa com l’altra. I si després TV3 volgués vendre el programa a Espanya, ni que fos subtitulant les intervencions fetes en català, cap problema. Què hi diuen ara els respectius caps de campanya, David Madí i Jaume Collboni? Es posaran d'acord o això ja no té remei?