Tot s’acaba

Aprofitant que s’acaba l’any El radar de Sarrià, una finestra virtual oberta l’any 2007, tot just quan començava la crisi, un blog de temàtica generalista però amb una especial dedicació a la política, s’acomiada provisionalment de la seva clientela. En els darrers 77 mesos han estat molts, concretament 1.386 comptant aquest que estàs llegint, els articles que han sortit publicats en aquesta plataforma d’internet, i com que considero que aquest any ja he dit tot el que m’ha semblat que havia de dir, plego. Però això sí, plego provisionalment, només fins l’any vinent, perquè tornaré el proper dijous amb un nou article. Mentrestant, desitjo un molt bon any a tothom, fins i tot als que no s’ho mereixen gaire, que segurament són més dels que a tots ens agradaria.

Crònica informal i no gastronòmica d’un dinar

Tot i que avui en dia les comunicacions audiovisuals són fàcils i barates, no és el mateix comunicar-se per mail o parlar via skype que compartir taula i veure’s les cares personalment. Així, els que compartim una família molt nombrosa i mig escampada pel món valorem molt positivament el retrobament presencial anual aprofitant aquestes dates. Nadal i Sant Esteve són sempre les fites clàssiques d’aquestes trobades. Per Cap d’Any ja hi ha una mica de dispersió familiar, i per Reis la majoria dels mal anomenats expatriats ja tornen a ser als seus llocs habituals de residència.

Per Sant Esteve vam compartir taula més de mig centenar de familiars (dues generacions formades per germans, fills, nebots i parelles), amb edats compreses entre els seixanta i pocs el més gran i dos anys la més petita. I tot i que érem molts no hi érem tots. Resulta complicat per no dir gairebé impossible posar d’acord a tanta gent i amb interessos tan diversos, però aquest ha sigut un dels anys en què hi ha hagut més quòrum. És d’agrair que alguns hagin fet l’esforç d’organitzar-ho tot a la perfecció, i altres de desplaçar-se des de bastant lluny gairebé amb l’únic objectiu de compartir un dinar familiar que amb els anys ha esdevingut tot un clàssic de la nostra família.

Evidentment la logística d’una trobada d’aquestes característiques té la seva complicació, no només per coordinar l’aspecte gastronòmic sinó també per poder adequar l’espai físic necessari per encabir-hi tanta gent. A més a més, es necessita un nombre de taules, cadires i altres estris que normalment no es tenen a casa, però amb bona voluntat tots aquests problemes tenen solució, especialment quan tothom té ganes que la festa surti bé, i va sortir molt bé. Ja arribo al final i encara no he dit res dels típics canalons de Sant Esteve, suposant que n’hi haguessin, però és que l’aspecte gastronòmic de la trobada és el que menys interès té, tot i passar també el llistó amb molt bona nota.

L’extra (franquista) de Nadal

(Dibuix: Teresa Saumell)

Si algú us digués que ahir la barra de pa valia mig euro més que el seu preu habitual, per tal de poder destinar la diferència a pagar l’extra de Nadal al venedor de la fleca, segur que no us ho creuríeu. I si algú us digués que, amb el mateix objectiu, ahir el preu del cafè al bar de la cantonada era mig euro més car que normalment, tampoc. Més que res perquè la paga extra de Nadal que cobra el treballador qui segur que no la paga, si més no directament, és el client, tot i que, indirectament, és evident que tot ho acaba pagant el consumidor final, com no podria ser d’altra manera.

Doncs bé, aquesta regla té una excepció, una excepció que ve del franquisme. Ahir els diaris catalans valien mig euro més, i aquest suplement de 50 cèntims anava destinat directament a la butxaca del venedor. És una manera de fer-se amb la paga extra de Nadal que cada any em crida força l’atenció. Segons explicaven els diaris, la normativa que empara aquesta peculiar manera de fer és del franquisme, concretament de l’any 1972. El BOE del 13 de maig d’aquell any ho regula.

Doncs bé, amb paga extra o sense, que en els temps que corren això comença a ser un bé escàs, desitjo a totes les meves lectores un molt Bon Nadal. I en aquest cas el femení inclou, òbviament, el masculí, que de lectors també en tinc algun i no voldria pas que ningú se m'enfadés.

Modificar la constitució? De cap manera!

Com que ningú sap quan s’acabarà aquest procés, mentre els catalans continuem sent espanyols no podem passar per alt els grans temes de l’estat espanyol, especialment aquells que ens toquen més de prop. Així, al meu entendre constitueix un greu error estratègic que des de Catalunya es promogui una modificació de la Constitución Española. Només cal escoltar les veus autoritzades dels dos grans partits polítics espanyols per endevinar en quin sentit es modificaria. Uns partits que, amb els seus vots, són els únics que, de forma conjunta, tenen a les seves mans modificar-la i decidir quins canvis admeten. Escoltant-los, tot sembla indicar que els canvis anirien a pitjor.

No ens deixem entabanar pels cants de sirena d’unes terceres vies i uns federalismes que només existeixen en les ments interessades d’alguns polítics il·luminats per la rojigualda. Si ara s’obrís el meló constitucional qualsevol modificació seria en clau regressiva i recentralitzadora. Podem admetre que, des de la miopia que respecte a Catalunya demostren els dirigents polítics espanyols, potser tindria algun sentit una deriva recentralitzadora de l’estat. Ara bé, els interessos de la majoria de catalans són diametralment oposats a una recentralització de l’estat. I per majoria de catalans entenc aquells que voten partits catalans sense dependències externes.

Espanya té un greu problema territorial. Ara ens mostren el caramel d’un federalisme que no es creu ningú quan molts sabem que, un cop obert el meló constitucional, qualsevol modificació seria amb l’objectiu de més Espanya a costa de menys Catalunya. Cada dia són més els espanyols que defensen, i hi tenen tot el dret, tornar a l’Espanya uniformadora de sempre, l’Espanya centralista dels gobernadores civiles i unes regiones sense cap poder polític. Això sí, cadascuna amb els corresponents coros y danzas i algunes amb les seves peculiares hablas y dialectos. Però deixant al marge els aspectes purament folklòrics, cada dia es veu més clar que la recepta espanyola consisteix en recuperar uns temps polítics que semblaven superats. La realitat diària ens demostra que la superació del franquisme només ha estat un gran miratge.

Rosell (CEOE) i la independència

Alguns tenim memòria, i vull començar dient que el president de la CEOE no és precisament sant de la meva devoció. Mentre era vicepresident de la institució va defensar amb ungles i dents l’impresentable del seu president i antecessor en el càrrec, Díaz Ferrán, un personatge que ara es troba ben endreçat a la presó. Rosell es va carregar el seu prestigi defensant un individu indefensable i permetent que a la patronal espanyola s’allargués durant molts mesos una situació agònica insostenible. Tothom sabia que Díaz Ferrán era un bandarra menys Rosell i la cúpula de la CEOE i, per tant, aquesta motxilla incòmoda i pesada els dirigents empresarials l’arrosseguen ben merescudament.

Dimarts el president de la CEOE va deixar constància amb molta preocupació que hi ha un sector de l’empresariat català favorable a la independència de Catalunya. Però Rosell només va dir una obvietat, això ho sap tothom que tingui interès en saber-ho. Sense anar més lluny, aquesta setmana he estat amb diversos empresaris de diferents sectors, petits empresaris, i només cal treure el tema a la conversa per adonar-te que el descobriment de Rosell no és cap novetat. No tots els empresaris són independentistes, òbviament. Però insistir en el discurs de la por a la deslocalització d’empreses catalanes dient que els empresaris són contraris a la independència és una generalització tan falsa com malintencionada.

Rosell té raó. D’empresaris independentistes n’hi ha entre els titulars d’empreses afiliades a la CEOE (potser via Foment si són de Catalunya) i entre les no afiliades. Ara bé, tal com molt oportunament va aclarir l’empresari Grifols, la seva empresa (uns importants laboratoris farmacèutics que porten el seu nom) ni vota ni creu en Déu, perquè votar i creure està reservat a les persones, no a les empreses. L’empresa Grifols no vota, de la mateixa manera que tampoc voten Planeta o Freixenet. Voten les persones. I les persones, quan toqui fer-ho, votaran el que més els convingui, siguin empresaris o siguin els seus secretaris.

Afer intern

Gairebé tots els dirigents polítics i diplomàtics estrangers no volen entrar en polèmiques, i potser fan bé. Fan bé de moment, és clar. Així, la repetida al·lusió a que es tracta d’un afer intern és l’excusa fàcil que utilitzen per tal d’evitar mullar-se quan se’ls pregunta sobre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Però arribarà un dia que, com que tothom s’haurà de mullar, ells ja no es podran amagar més amb l’excusa de l’afer intern que, contra el que pugui semblar, no és necessàriament un símil de no tenir opinió sobre el tema, ni molt menys. La majoria dels polítics estrangers la tenen, i la tenen perfectament formada. Però, diplomàticament, consideren que encara no és el moment de fer-la pública. El dia que deixin d’amagar-se amb aquesta excusa voldrà dir que els catalans ja hauran decidit el seu futur, i automàticament desapareixeran les reserves que es produeixen ara per expressar-se en llibertat. Mentrestant, els periodistes fan bé en preguntar-ho sempre que se’ls presenti l’ocasió, però sabent que difícilment en trauran l’entrellat. Si més no, serveix per deixar constància que la carpeta catalana segueix políticament viva.

Girauta, aclareixi’s!

Joan Carles Girauta, advocat, escriptor, periodista i tertulià de El gato al agua (un dels programes de televisió on més mentides he escoltat), no para de proclamar pels platós de televisió i estudis de ràdio que votarà “no” en el referèndum sobre la independència de Catalunya. També ho escriu sovint i, molt recentment, ha publicat un llibre amb aquest títol: “Votaré NO”. Res a dir, és una posició tan democràtica i respectable com la dels que optaran pel “sí”.

Ara bé, simultàniament, Girauta, via Ciudadanos i Movimiento Ciudadano, treballa per tal que aquest referèndum no es pugui celebrar mai. I això, impedir que es voti, ja no és tan respectable. Fins i tot hi ha qui ho considera molt lleig i profundament antidemocràtic. Sense oblidar una pura obvietat: col·laborar amb aquesta campanya antidemocràtica resulta una mica contradictori amb la seva afirmació que votarà “no”.

Trampeta? Cinisme? Burleta? No ho sé, no vull fer pas un judici d’intencions. Es pot entendre que Girauta vulgui vendre el seu llibre, però és poc presentable jugar a les dues cartes alhora. No es pot jugar a proclamar que es votarà “no” i, alhora, treballar per impedir que es voti. Les coses clares, i la xocolata espessa. Girauta, aclareixi’s!

Etnocidi popular

L’etnocidi o genocidi cultural és un terme que en la ciència antropològica significa l’extinció deliberada d'una cultura per una altra. Doncs bé, si ens fixem en les repetides actuacions del partit governant a l’estat en tot el que fa referència al tractament legal de les diferents modalitats de la llengua catalana a les Balears, la Franja, València i Catalunya, i m’estalvio de posar exemples molt recents que tots tenim al cap, s’arriba fàcilment a la conclusió que aquest és el terme més definitori que podem aplicar als seus dirigents. I qui els vota, tot i que potser no n’és del tot conscient, no només simpatitza amb l’etnocidi contra el català sinó que hi col·labora activament.

Això és una estafa!

Aviso, ara escric en calent. Quan aquest matí he publicat l’article que porta per títol I si els polítics ens fallessin? ni se m’ha passat pel cap que cinc hores després tindríem data i pregunta. No estic gens d’acord amb la proposta que els polítics ens han presentat solemnement aquest migdia. Per dir-ho encara més clar, em considero estafat. Intentaré explicar els motius del meu desacord.

Sobre la data avui no diré res més del que ja he dit anteriorment. La data té tota la pinta de ser una imposició dels contraris a la independència, amb l’objectiu no declarat que els previsibles resultats negatius del referèndum d’Escòcia s’encomanin als catalans. Però com que d’això ja n’he parlat recentment avui no hi insistiré.

Sobre la pregunta, de fet dues preguntes encadenades, aquí sí que vull expressar el meu desacord més absolut. Primer de tot perquè aquesta opció binària no resol el problema sinó que encara el complica. No el resol perquè la primera pregunta (Vol que Catalunya esdevingui un Estat?), a banda de ser totalment sobrera i sense efectes polítics pràctics, complica el procés de com s’han de llegir els resultats de la segona (En cas de resposta afirmativa, vol que aquest Estat sigui independent?), que és la que demana el gruix de la societat catalana.

Amb un exemple s’entendrà millor. Imaginem-nos que voten 10. A la primera pregunta 8 voten “sí” i 2 voten “no”. Guanya clarament el “sí” a que Catalunya esdevingui un estat, però això no va més enllà d’una simple declaració d’intencions (Illinois és un estat. Guanajuato, també. Baviera, també). Continuem. Dels 8 que han votat “sí”, a la segona pregunta 5 voten “sí” i 3 voten “no”. Guanya clarament el “sí” a una Catalunya independent.

Però el problema és com s’interpretarà la combinació dels dos resultats, és a dir, si la independència ha guanyat o ha perdut. Uns diran que la independència ha guanyat clarament per 5 a 3, però uns altres diran que no ha guanyat amb claredat perquè el balanç conjunt de les dues preguntes és de 5 a 5. Per això dic que la combinació de dues preguntes és una perversitat política i una clara estafa a l’electorat.

Donem per bona la data, tot i que a molts no ens agrada. Però de les dues preguntes cal suprimir la primera, que només serveix per emmascarar-ho tot i dificultar la lectura dels resultats de la segona, que és la que veritablement importa. Polítics, no us mireu tant el melic i penseu en la gent. Cal que rectifiqueu, i si no us poseu d’acord esperem-nos un any més, que tampoc vindrà d’aquí, però no tireu endavant un disbarat com aquest, que després molts ens lamentaríem.

I si els polítics ens fallessin?

Sóc dels que encara confio en el lideratge de Mas per encapçalar l’actual procés polític català. Però també intento ser realista, i em pregunto què hauríem de fer si Mas finalment ens deixés penjats. Em pregunto si llavors als sobiranistes només els quedaria l’opció Junqueras. I em pregunto què haurien de fer els liberals que aposten per una Catalunya lliure però que no són d’Esquerra, que ni tan sols són d’esquerres. Em pregunto què haurien de fer els convençuts que l’economia de mercat és el sistema menys dolent per regular la nostra societat, amb tots els controls que calgui introduir-hi per tal d’evitar excessos i distorsions. Alguns tenim encara molt presents els disbarats que es van fer durant els governs tripartits.

Polítics sobiranistes, estudieu bé les vostres estratègies, no fos cas que us equivoquéssiu i per un excés d’afany de protagonisme ho engeguéssiu tot a rodar. L’independentisme és un moviment políticament transversal, amb partidaris de dretes i d’esquerres, i també d’aquells que s’autoanomenen apolítics. Perquè el procés tingui èxit es necessita el concurs de tots. Els que feu càlculs partidistes i només penseu en els vostres, seríeu els grans responsables del fracàs final que es pogués produir, i més d’un dirigent polític ni tan sols podria sortir al carrer sense córrer el risc de ser escridassat.

Ara s’està plantejant un referèndum d’autodeterminació. La pregunta ha de ser curta i clara, ha d’incloure la paraula independència o independent, i les respostes només poden ser dues: sí o no. Tot el que sigui apartar-se d’aquests principis bàsics està condemnat al fracàs més estrepitós. El tip de riure que es farien els guardians de les essències constitucionals espanyoles seria dels que fan història, i els catalans tindríem ben merescuda la befa que ens farien. Com a demòcrata convençut que sóc, si es demostra que els sobiranistes estem en minoria estic disposat a perdre el referèndum, però no estic gens disposat a que abans de celebrar-lo m’estafin els nostres. Tot té un límit.

Dir les coses pel seu nom

Hi ha gent que s’escandalitza quan algú gosa anomenar determinades coses pel seu nom. Hi ha qui per tal de no enfrontar-se a la realitat prefereix que s’utilitzi qualsevol eufemisme que l’emmascari. Hi ha qui potser sentint vergonya per fets contrastats del passat i del present intenta amagar-los i que no se’n parli. Hi ha qui tracta d’imposar mesures de censura que en democràcia resulten del tot improcedents. Hi ha qui pensa que les mentides i els silencis poden amagar les realitats. Hi ha qui, en definitiva, prefereix viure enganyat o, pitjor encara, que la gent del seu entorn visqui permanentment enganyada. Però la decisió d’optar per l’engany no fa canviar les coses, que segueixen sent tal com són i no com ens agradaria que fossin.

Demà passat comença a Barcelona un simposi que porta per títol “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014)”. El títol és dur i crida l’atenció, però no és menys dur que la realitat de les relacions Catalunya-Espanya que es tractaran en aquest simposi. I em limito a parlar del títol perquè els continguts encara no es coneixen, tota vegada que el simposi no comença fins dijous. Es podia haver buscat un títol més light per tal de no ferir certes sensibilitats? Segur que sí, per exemple, substituint el mot “contra” per “versus”, o substituint “Espanya” per “els governants espanyols”. Sigui com sigui, el títol defineix una dura realitat que no per negar-la deixarà d’existir. Per altra banda, el títol l’entén tothom. I d’això es tracta, d’evitar malentesos i dir les coses pel seu nom.

L’apartheid del postapartheid

Amb la mort de Nelson Mandela m’ha vingut a la memòria una visita que, aprofitant un viatge a Sudàfrica, vaig voler fer a Soweto, el barri de Johannesburg on vivien -i suposo que viuen encara- els negres que pel seu color de pell combinat, en la majoria dels casos, amb uns baixos ingressos econòmics, no tenien accés a viure en un lloc millor. Soweto (a la foto) era un barri de barraques immens, amb centenars de milers d’habitants, amb moltes zones sense clavegueram ni els mínims serveis bàsics. Recordo que a Soweto també hi vivien uns pocs rics, persones amb diners però que pel fet de ser negres no podien optar a un lloc millor per viure. Les dels rics eren unes cases impressionats i molt ben protegides, però rodejades per milers de barraques fetes amb quatre fustes i el sostre d’uralita. Aquell contrast era espectacular.

Un fenomen tan antihumà com l'apartheid resulta difícil d’explicar. Un cop ho veus amb els teus propis ulls te n’adones que no val que t’ho expliquin, cal veure-ho. He estat a Sud-àfrica durant l’apartheid i després de l’apartheid. Una de les meves primeres experiències va ser quan vaig arribar a l’estació de Johannesburg per agafar un tren per anar a Pretòria. Tota una experiència. Una estació on des dels bancs fins als lavabos estaven clarament marcats amb cartells de “whites only”. I a l’hora de pujar al tren el vagó de blancs, el meu vagó, anava pràcticament buit, mentre els vagons destinats als negres anaven tan atapeïts que casi no hi podien pujar. El posat de conformisme aparent d’aquella gent feia rumiar.

Però si eres capaç d’aïllar-te d’aquella crua realitat t’hi podies acabar acostumant. T’acabaves acostumant a ser blanc, amb tots els privilegis que això comportava en un país com la Sud-àfrica de l’apartheid. T’acabes acostumant a viure rodejat de negres en un país governat amb mà de ferro pels blancs, on els negres, que eren i són la gran majoria, no pintaven res. Mà d’obra barata i poca cosa més. Al principi t’agafen ganes de tornar cap a casa però després t’hi acostumes, com t’acostumes a moltes altres coses lletges que et trobes anant pel món. Quan ho penses amb més calma arribes a la conclusió que potser has perdut aquella mínima sensibilitat humana que se suposa que tots hauríem de tenir. I conclous amb tristesa que l’apartheid racial oficialment potser ha desaparegut, però l’econòmic va cada dia a més. I no només a Sud-àfrica. Per rumiar-hi a fons.

Celebració minoritària

Per poc cas que fem a les enquestes, la gran majoria de catalans avui no té res a celebrar. Uns quants, però, celebren la Constitución Española, i tenen previst sortir al carrer per fer-se veure una mica i demostrar la seva capacitat de convocatòria. Ciudadanos i Partido Popular hi seran; els del PSOE sembla que no, però com si hi fossin. I tot i que el nombre de manifestants que surten al carrer sempre constitueix una dada interessant i força significativa, no els posarem en evidència comparant els manifestants d’avui amb els participants en altres reivindicacions polítiques de signe contrari.

Però tot i que s’ha de respectar que alguns catalans avui estiguin de celebració, m’agradaria que ells també respectessin aquells que consideren que la Constitución Española els fa molta més nosa que servei. Al marge d’això, una votació democràtica mai podrà ser substituïda per una manifestació reivindicativa, per molt multitudinària que sigui, i tant és que es tracti de defensar la Constitución Española com la independència de Catalunya. En democràcia manifestar-se és un dret, però els conflictes es resolen votant. Alguns encara no ho han entès.

I per cert, la Constitución Española de 1978 no té el suport de la majoria dels catalans com interessadament pretenen alguns. La realitat és que com que llavors es votava als 21 anys, només la van poder votar els nascuts abans de l’any 1957, és a dir, els que ara tenen 56 anys o més. Per tant, els més joves d’aquesta edat, que representen la gran majoria de la població, no van poder dir-hi la seva. Per saber del cert quin suport popular tindria avui en dia la Constitución Española, s’hauria de convocar un referèndum de ratificació. Però segur que no s’hi arriscaran.

La foto del dia

(Foto: Ara)

Aquesta és al meu entendre la foto política del dia. Se’n parlarà molt. És la imatge que molts esperaven, és una prova més de la coalició de facto que s’està coent des de fa mesos en contra del dret a decidir, en contra de fer una votació a Catalunya per tal de sortir de dubtes d’una vegada per totes. Avui brinden amb cava sota la presidència de la virreina d’Espanya a Catalunya, i demà potser cristal·litzarà en una única llista electoral compartida, liderada per Ciudadanos i acomboiada per les franquícies catalanes del Partido Popular i el Partido socialista.

Moderats i radicals

Els que volen seguir formant part d’Espanya sempre diuen que els moderats són ells, i que aquells que no pensin com ells no en són, de moderats. Segons ells, els independentistes són una colla de radicals. Això ho van repetint cada dia, com si repetint-ho pogués passar a ser veritat. Però és una trampa massa fàcil perquè algú se l’empassi.

Per a un unionista, tot independentista que reclami que en cas de dubte s’ha de votar és un radical. L’unionista no vol sentir parlar de votar perquè, suposadament, ja sap què pensa la gent i, per tant, considera que no cal perdre el temps amb votacions. L’excusa formal per no permetre el vot és la lectura restrictiva que fan de la Constitución.

En canvi, l’independentista és qui, respectant totes les postures, vol que es vagi a votar per saber quants són uns i quants són els altres. L’independentista no parteix de cap base preestablerta, com fan molts unionistes, que pretenen saber quin seria el resultat del referèndum sense fer-lo. Però ningú té el poder d’endevinar el futur.

Per poc que es presti atenció a les postures d’uns i altres, la conclusió és clara: els moderats són els que volen votar, i els radicals són els que no volen que es voti. Diem-ho un cop més: el conflicte entre Catalunya i Espanya és polític, no jurídic. El debat està, doncs, entre els demòcrates i els que estan demostrant no ser-ne gaire.

Els líders polítics i la independència

Em molesten molt les indefinicions conscients, els enganys més o menys pietosos i les ensarronades intencionades que ens fan la majoria dels nostres polítics, siguin del govern o de l’oposició. Cal deixar constància, però, d’alguna excepció. No sóc d’Esquerra i ni tan sols em considero d’esquerres, però s’ha de reconèixer que el diputat Oriol Junqueras és pràcticament l’únic líder polític d’un partit català que parla clar en favor de la independència de Catalunya. I tot i que no l’he votat mai ni tinc previst votar-lo en el futur, ni que només sigui per la claredat de les seves exposicions és mereixedor de les meves simpaties.

Algú podria dir-me que en el grup dels líders polítics que parlen clar potser també s’hi hauria d’incloure el diputat de la sandàlia, però com que les CUP parlen més dels Països Catalans que de Catalunya, i parlen més del neocomunisme que de l’economia de mercat, em mereixen poc interès. Els polítics haurien de tocar de peus a terra, sempre, i parlar dels Països Catalans en termes polítics (que no lingüístics) és desconèixer la realitat, com ho és reivindicar un sistema polític que ha fracassat estrepitosament allà on s’ha intentat implantar.

Per cert, a Catalunya també hi ha un líder polític, Albert Rivera, del partit Ciudadanos, que parla clar sobre la independència de Catalunya, en aquest cas en contra. Deixem-ne, doncs, deguda constància. I entre els partits amb representació parlamentària, aquí s’acaba el meu inventari dels líders polítics catalans que parlen clar sobre la independència de Catalunya. Deixo expressament de banda els encarregats de les franquícies catalanes dels partits d’obediència espanyola (PP i PSOE) perquè, parlin clar o espès, són la voz de su amo de la casa central i no aporten cap originalitat al debat. I sobre les indefinicions de la resta de líders catalans ja en parlo sovint.

“Apoyaré...”, de Zapatero a Rubalcaba

Deu anys després que Zapatero pronunciés aquell apoyaré el Estatut que salga del Parlament, sabent perfectament que quan ho deia estava mentint, ahir va peregrinar a Barcelona el seu successor, Rubalcaba, a fer la mateixa comèdia, a fer el seu apoyaré particular, una promesa que en la versió 2013 fa referència a una nebulosa esmena de la Constitución que tothom sap que no es farà, i adobada amb la frase os queremos como sois, que ves a saber què volia dir. Doncs bé, la cosa està molt clara: els que segueixin creient en miracles faran molt bé fent confiança al tàndem Rubalcaba-Navarro i votant la llista socialista. Però després que no es lamentin: reclamaciones al maestro armero.

La fi de Canal Nou

Sap molt greu -parlo almenys per mi- quan desapareix un mitjà de comunicació, sigui públic o privat. Però quan en desapareix un com Canal Nou, que en els últims anys era una grotesca caricatura pepera del que hauria de ser una tele pública de qualitat i al servei de la cultura valenciana, que amb aquests objectius va ser creada, un s’ha de preguntar si tenia gaire sentit mantenir-la oberta. En els darrers anys Canal Nou havia arribat a uns índex d’audiència propers a cero, mentre les pèrdues econòmiques creixien sense control i el deute acumulat es feia impagable. Canal Nou tenia una plantilla artificialment inflada fins a uns extrems que ningú amb dos dits de front podia defensar. Durant tots aquest anys això ho veia tothom, però tothom callava.

Sap tant o més greu encara pels treballadors que ara es queden sense feina i que, evidentment, no en tenen cap culpa. Però tot i que el govern valencià és l’únic responsable de la nefasta gestió de Canal Nou i del tancament que s’ha produït avui, també ens podríem preguntar com és que els treballadors que aquests últims dies han fet una defensa aferrissada de la continuïtat de l’empresa no han estat capaços en tots aquests anys de veure aquests problemes i adonar-se que sense una alternativa que fes viable la continuïtat de l’empresa això els acabaria esclatant a les mans i el tancament acabaria sent inevitable. Repeteixo, durant tots aquests anys els gravíssims problemes de Canal Nou els veia tothom, però tothom callava.

Tenim l’adversari també a dins

Segueix la comèdia, que no el debat, sobre el text de la pregunta. I ho titllo de comèdia perquè la majoria de catalans sabem perfectament que el dret a decidir és per decidir si marxem o ens quedem i, per tant, el text de la pregunta no es pot allunyar gaire d’un “Independència, sí o no”. Però cada dia surten polítics que mitjançant giragonses semàntiques intenten confondre el personal amb l’objectiu, mai declarat, que fracassi el procés. És molt lleig fer veure que hi estàs a favor, a favor d’anar a votar, mentre d’amagat actues a la contra. Així, ara que toca mullar-se resulta que la consulta a més de clara ha de ser inclusiva, quan tots saben que no es poden demanar impossibles.

Alguns comencem a estar preocupats. A aquest pas ens carregarem el procés democràtic nosaltres solets, i quan dic nosaltres vull dir els catalans. Si els Borbón, Rajoy, Rubalcaba, Duran, Herrera, Navarro, Sánchez-Camacho i companyia acaben fent descarrilar el procés sense ni baixar de l’autocar no podrem evitar que, mentre a ells se’ls escapa el riure per sota el nas, a aquells que volem votar ens quedi cara de gamarús. Alerta doncs, per exemple, amb alguns consellers i alts càrrecs de la Generalitat que, simulant que treballen units amb el president que els va nomenar, fan el joc polític contrari des de dins.

Recentment la consellera Ortega va dir que la consulta no es podria fer abans d’un any. A veure, després de més de tres dècades organitzant votacions, tan complicat és organitzar aquesta, que es necessiti un any per preparar-la? Tot i que aquí hi torno a veure la mà llarga de Duran, determinades actituds obstruccionistes des de dins no són acceptables, i s’han de denunciar. Cada dia està més clar que Iniciativa i Unió no estan per votar sobre la independència sinó només sobre aspectes folklòrics menors de les relacions entre Catalunya i Espanya. Hi tenen tot el dret, però no cal que segueixin enredant. I, com a mínim, se’ls ha d’exigir que no entorpeixin.

Del “Movimiento Nacional” al “Movimiento Ciudadano”

Dèiem ahir al twitter: Del "Movimiento Nacional" d'ahir al "Movimiento Ciudadano" d'avui. Amb els "movimientos" passa com amb les modes, que sempre acaben tornant. Mig en broma, sí, però de vegades també m’agrada tocar els temes de manera més informal i desenfadada, i fins i tot una mica provocadora.

Doncs això, diuen que cada dia hi ha més persones que s’acosten al nou movimiento de l’Albert Rivera Díaz. Per què serà? M’ensumo que les enquestes optimistes que s’han fet públiques darrerament sobre les excel·lents expectatives electorals del partit d’aquest diputat català hi tenen alguna cosa a veure. No tothom però molta gent sempre intenta apuntar-se a cavall guanyador, ni que sigui al marge d’ideologies.

Ho dic perquè et mires una mica el personal que s’hi acosta i no saps, o almenys jo no ho sé veure, si aquest nou movimiento és més aviat de dretes o d’esquerres. Jo, almenys, només hi sé veure un tuf de lerrouxisme del que els promotors no se n’amaguen gens ni mica. En fi, ja teníem mig oblidat aquell movimiento que ara ens n’apareix un altre. Veurem en què queda tota aquesta moguda.

Debat nacional vs. debat social

Preocupa el present, i el futur potser encara preocupa més. S’ha de ser realista i admetre que, amb la independència, els problemes de Catalunya no desapareixerien de sobte, tot i que molts pensem que la independència ajudaria a resoldre’ls. Quan els escèptics sobre aquest procés es pregunten quin país tindríem se’ls ha de respondre que això dependrà de qui ens governi, és a dir, de qui guanyi les eleccions que, òbviament, en una Catalunya independent es continuarien celebrant regularment, tal com passa ara.

Els catalans discutim sovint sobre quin debat ha de ser prioritari, si el nacional o el social. La resposta és ben senzilla: cap i tots dos. Es poden mantenir dos debats alhora i, si molt m’apureu, més de dos i tot. Per tant, la pregunta que es fan alguns sobre quin dels dos debats és el que ens convé prioritzar està mal plantejada. La prioritat del debat social sobre el debat nacional l’acostumen a plantejar aquells que tenen dubtes sobre la independència, i així eviten definir-se sobre el debat nacional. Els serveix també per guanyar temps i intentar frenar el procés. Però no se’n sortiran.

El debat nacional sobre si marxem o ens quedem només el farem una vegada i l’ocasió s’ha d’aprofitar, perquè si no ens en sortíssim ara hauríem d’esperar anys per tornar-lo a plantejar. El debat social que reclamen alguns com a prioritari es fa contínuament a tots nivells, i s’intensifica cada quatre anys abans de les eleccions. És llavors quan decidim quin país volem, i qui rep l’encàrrec de governar intenta organitzar la societat segons el seu ideari polític. L’esquerra ja ha tingut ocasió de fer-ho. La dreta, també. Insisteixo, sense deixar de banda el debat social, ara toca discutir si marxem, quan i com.

“¡¡¡Yo soy español, español, español!!!”

Al camp del Barça s’escolta sovint el crit de Barça, Barça, Barça!!!, però jo mai he escoltat que es cridi Jo sóc del Barça, Barça, Barça!!! El matís té la seva importància. Els espectadors que van al Camp Nou ja saben que són del Barça, si no tots, la majoria, i no tenen cap necessitat d’afirmar en veu alta la seva pertinença a l’entitat. Per tant, quan volen mostrar les seves simpaties per l’equip, consideren que cridant Barça!!! ja en tenen prou.

A Madrid, en canvi, i qui diu Madrid diu Espanya, es crida sovint ¡¡¡Yo soy español, español, español!!! Així es van expressar diumenge passat en un míting els joves populares quan Rajoy feia referència al conflicte amb Catalunya. Els joves populares, i qui diu els populares diu els espanyols en general, senten sovint la necessitat d’expressar en veu alta una afirmació de pertinença a Espanya, tot i que de vegades és també una manera indirecta de desqualificar els que se’n desmarquen, simplement perquè no se’n senten, d’espanyols.

Aquesta manera d’expressar-se sempre m’ha cridat l’atenció. Jo no he sentit mai la necessitat de cridar que sóc català. Sé que ho sóc i ja en tinc prou. Per altra banda tampoc n’estic especialment orgullós, no he fet cap mèrit per ser-ne. El fet és que com que el sentit de pertinença ja el dono per suposat no tinc cap necessitat de cridar-ho als quatre vents. Un politòleg potser podria treure conclusions interessants sobre aquestes dues maneres d’expressar-se en públic. O potser no, en aquest cas potser es necessitaria un bon psiquiatre. I com que no sóc ni una cosa ni l’altre, ho deixo aquí.

Matisar vs. rectificar

La gent normal es pot equivocar i, de fet, tots ens equivoquem més sovint del que ens agradaria. L’equivocació forma part de la condició humana i, un cop constatada, només es resol admetent-la amb humilitat, rectificant i demanant disculpes. És tan senzill com això. O tan complicat, segons com es miri.

Els polítics, però, encara que s’equivoquen en la mateixa mesura que la gent normal, no acostumen a admetre les seves equivocacions ni els agrada gaire demanar disculpes. Rectificar i disculpar-se són verbs que no figuren en el diccionari particular de la majoria dels nostres polítics. Fixeu-vos-hi, en comptes de rectificar els polítics gairebé sempre opten per matisar.

Així, quan a un polític li fan veure que s’ha equivocat, normalment intenta sortir-se’n amb matisacions, i de vegades encara s’enreda més. Els costa acceptar que el que toca no és matisar sinó admetre l’equivocació amb humilitat, demanar disculpes i dir allò tan humà de donde dije Digo, digo Diego. M’estalvio de posar exemples de polítics que actuïn així perquè ho fan contínuament. I són de tots els partits.

Ara ja sabem del cert que ens han estat enredant

(Dibuix: diariorc.com)

Tot i que alguns ja feia molt temps que ho veníem dient, ahir va quedar clar que el politburó de la franquícia catalana dels socialistes espanyols no està pel dret a decidir dels catalans. No és només que estigui en contra de la independència de Catalunya, que també, és que està en contra que els catalans puguem decidir el nostre futur, democràticament, a les urnes. Hi tenen tot el dret, això no es discuteix, però després d’haver mostrat repetidament el seu compromís amb la consulta sobiranista no tenien cap dret a enredar el personal durant tots aquests mesos. A Catalunya, per marejar la perdiu ja en tenim prou amb en Duran.

Fruit d’aquesta enredada a la ciutadania aviat veurem que, en clau electoral, els socialistes en patiran les lògiques conseqüències polítiques. Ahir va quedar clar que en termes de debat nacional els socialistes catalans han optat pel model unionista de peperos i ciudadanos. Són els del “no” a que es pugui votar i, com que comparteixen un objectiu per a ells prioritari, a partir d’ara no s’ha de descartar res, ni tan sols una llista electoral unionista compartida per diferents partits. Però com que Rivera està fort i és possible que rebutgi participar-hi, aquesta llista compartida podria quedar reduïda a una simple sociopeperància de perdedors.

Els socialistes poden continuar fent el ridícul, però suposo que no cal insistir en el fet que, a l’hora d’anar a votar, els vots dels senyors Navarro, Balmón, Lucena, Montilla, Corbacho, Iceta, Chacón i companyia valdran exactament igual que qualsevol altre. El sentit comú ens diu que en un tema tan important com ho és el futur del nostre país, els votants actuaran al marge de les instruccions dels líders polítics. A les properes eleccions s’acabarà votant en clau de país i en clau de futur, i tothom farà allò que més li convingui. I dit això, aviat veurem que Navarro quedarà políticament tan amortitzat com Sánchez-CamaRGA. Les enredades no surten gratis, tard o d’hora sempre s’acaben pagant.

No us conformeu apagant-lo, traieu-li la bateria!

L’altre dia parlàvem de l’escàndol provocat per l’espionatge telefònic que els americans sotmetien als alemanys que, juntament amb els britànics, són els socis europeus de confiança dels Estats Units. Després s’ha sabut que, en aquest negoci, els britànics també fan de les seves, i al final va anar quedant clar que tothom espia el veí. Ens estàvem espiant entre nosaltres mateixos i no ho sabíem. O almenys els que ho sabien feien veure que ho ignoraven. Alguns donaven la culpa als americans d’espiar els governants espanyols, i altres diuen que eren els serveis secrets espanyols que espiaven el seu propi govern i passaven les informacions obtingudes als americans, amb l’anuència o no dels propis espiats (això encara no està clar).

Fa uns dies el cap dels espies espanyols va comparèixer al Congreso de los Diputados d’Espanya. A la sortida va dir que en un 99.9 per cent estava en situació d’assegurar que els americans no havien espiat Rajoy. Bé, estic segur que aquell militar ens volia tranquil·litzar, però ell sabrà perquè es va reservar un marge del 0.1 per cent. Jo només ho puc intuir. Sigui com sigui, ens hauria de preocupar que els nostres governants estiguin sotmesos a espionatge, però no ens hauria de preocupar menys que ens espiïn a nosaltres o a qualsevol altre ciutadà honrat.

No ens hem pas d’obsessionar més del compte però, constatant que en qüestions d’espionatge aquí tothom fa el que pot, us recomano que, segons on aneu, no només apagueu el mòbil sinó que també li tragueu la bateria. Em diuen persones que hi entenen que, encara que el mòbil estigui apagat, segueix donant senyal de la seva posició geogràfica, i segons on aneu potser no us convé que se sàpiga. Penso, per exemple, que feu una visita discreta a un client de la competència i no us interessa que els vostres competidors se n’assabentin.

Les formes del diputat Fernàndez

(Foto: Ara)

Al meu entendre Rato és allò que es coneix com un delinqüent de coll blanc, ni que només sigui per les seves responsabilitats evidents en la tramposa sortida a borsa de Bankia. Però no entraré en el fons de l’assumpte, els jutges ja faran la seva feina. O almenys això és el que molts esperem. El fet és que Rato, que s’hagués pogut quedar tranquil·lament a Madrid, es va presentar al Parlament de Catalunya a donar la cara, tal com li demanaven els diputats catalans. I pels antecedents que hi havia, Rato era perfectament conscient que els diputats no el rebrien amb els braços oberts.

A partir d’aquí, les reaccions del diputat estrella de la CUP. El gest del diputat David Fernàndez de mostrar-li la sabata a Rato segur que va fer gràcia als seus. I potser a algú més. I els insults que sovintegen en les seves intervencions, també. Fernàndez té la seva peculiar manera d’anar pel món, els seus gustos i la seva clientela. Com tothom. Però tal com jo ho veig, quan un opta per l’insult és que ja no té arguments. I tota la raó que pogués tenir el diputat, que en aquest cas segurament la tenia, la va perdre quan va reaccionar de la manera barroera com va reaccionar Fernàndez.

A més a més trobo que optant pel model àrab de protestar, amb la sabata a la mà, Fernàndez va demostrar ser molt poc original. En fi, com dèiem abans, els seus estaran encantats de la vida, però jo no em sento representat per aquest diputat. I és una llàstima, perquè en molts temes té raó. Però les formes el perden. Ja n‘aprendrà.

Campions catalans

Amb aquell orgull patriòtic de to més aviat caspós al que ja ens tenen acostumats, Espanya proclama a tort i a dret que els tres nous campions del món de motos de velocitat d’aquest any són espanyols. Diuen que una cosa així no havia passat mai abans.

Vegem-ho! Maverick Viñales, nou campió del món de Moto3, és de Roses. Pol Espargaró, nou campió del món de Moto2, és de Granollers. Marc Márquez, nou campió del món de MotoGP, és de Cervera. I per cert, Laia Sanz, la multi campiona del món femenina de motos en diferents especialitats fora carretera, a qui també ens presenten sempre com a espanyola, és de Corbera de Llobregat. Són aquells petits detalls que massa sovint alguns amaguen, segurament sense mala intenció. O sí, ves a saber.

Felicitats a tots quatre, i que segueixi la ratxa!

Exhibicionisme obscè

Com cada any per aquestes dates han tornat a sortir les llistes de les persones més riques del món i, de retruc, d’Europa, d’Espanya i de Catalunya. Hi ha qui considera que el més ric només és el que té més diners. Són aquella mena de persones que senten una morbosa admiració per la gent rica en diners només pel fet de ser-ho, al marge de la seva vàlua i trajectòria personal i del camí que hagin seguit per arribar a formar part del club dels més rics. Sense oblidar que es pot ser molt més ric encara considerant altres paràmetres al marge dels diners. Sigui com sigui, tenint en compte com està el món i les necessitats bàsiques de la població que no es cobreixen, presumir de sortir en aquestes llistes ho trobo d’un exhibicionisme francament obscè.

És un error valorar la persona en termes del que té i no del que és. El que tens potser ni tan sols has fet cap mèrit per tenir-ho, com és el cas, per exemple, de les grans fortunes familiars que es transmeten per herència. El que tens, avui ho tens i demà potser ja no ho tens. En canvi, el que ets no t’ho pot prendre ningú. Però és clar, com es pot fer un rànquing sobre el que ets? Quins aspectes s’haurien de valorar? Qui el consideraria d’interès? Com que en la nostra societat l’exhibicionisme és un valor en alça, la conclusió és que la llista dels més rics és més fàcil de col·locar al mercat. L’exhibicionisme ven, i potser també per això Telecinco té molta més clientela que La 2.

El dia després

Els catalans tenim tot el dret a saber fil per randa què tenen previst fer els nostres polítics en el cas d’una victòria del “si”. Els dirigents polítics catalans partidaris d’una Catalunya independent ens haurien de començar a explicar sense més dilacions i amb la màxima concreció possible quin és el seu full de ruta pel dia després del referèndum. En un assumpte tan transcendental com aquest no n’hi ha prou que ens assegurin que ho tenen tot previst, ni és convenient deixar-ho tot en les seves mans. Abans d’anar a votar hem de saber què votem.

Sovint tinc l’estranya sensació que tota la cridòria d’aquests dies a l’entorn del text de la pregunta i la data del referèndum només són excuses per no entrar en detalls sobre el dia després, potser perquè alguns ni tan sols s’ho han plantejat. O sense el potser, que en conec més d'un que acaba les seves previsions polítiques el dia del referèndum, com si guanyant-lo ja arribéssim automàticament al nirvana català. Insisteixo, tenim tot el dret a exigir a la classe política partidària de la independència que ens expliqui el programa del dia després.

Com a ferm partidari i propagandista convençut d’una Catalunya independent no m’agradaria veure’m obligat a reconsiderar la meva posició per manca d’aquesta imprescindible informació. Decidir a cegues no m’ha agradat mai, i les improvisacions polítiques encara menys. Sent conscient que és impossible preveure quines reaccions foranes es produirien a una victòria del “sí”, sí que necessito saber per endavant què pensa fer el govern a partir del referèndum. I com que vull suposar que ho tenen tot molt ben estudiat, exigeixo que m’ho expliquin abans d’anar a votar.

Posem sentit comú a la pregunta del milió

Si et planteges divorciar-te la pregunta que t’has de fer només pot ser una: em vull divorciar? Seria trampós plantejar-te la pregunta en uns altres termes com, per exemple, em vull divorciar per anar-me’n a viure amb la Rita a la seva casa de Matadepera? El fet de divorciar-te te’l pots plantejar perquè només depèn de tu, però anar-te’n a viure amb la Rita no només depèn de tu sinó que, òbviament, també depèn de la voluntat de la Rita. És a dir, només et podries fer aquesta pregunta si disposessis prèviament de la conformitat de la Rita.

Quan els durans, navarros, herreras i companyia proposen terceres vies en forma de federalismes i opcions polítiques per l’estil, conscientment o no parteixen de l’error d’atribuir-se la voluntat de l’estat espanyol, quan tots sabem que l’estat espanyol no està per modificar el nostre actual estatus matrimonial. I com que Espanya és contrària al dret al divorci polític ni tan sols considera oportú que els catalans es qüestionin el matrimoni. Per tant, com que per a Espanya només hi ha la possibilitat que continuem units, el nostre futur l’hem de decidir al marge de la voluntat d’Espanya.

Queda clar que davant d’un divorci la pregunta no pot portar implícita una alternativa que doni per suposada la voluntat d’un tercer, es digui Rita o es digui Espanya. Per tant, la pregunta s’ha de limitar a independència sí o no, perquè aquesta és l’única opció que depèn exclusivament dels catalans. I si sortís el “no”, Espanya potser ens podria plantejar després una nova modalitat d’encaix. Però això seria en un altre referèndum posterior, convocat per Espanya, i no en el que es planteja ara. Resumint, tècnicament ara és massa d’hora per plantejar-se alternatives inexistents a independència sí o no, però jo encara hi afegiria que, políticament, a aquestes alçades de la pel·lícula ja és massa tard per fer nous exercicis de voluntarisme integrador.

Conseller Espadaler:

No ens enredi més ni s’enredi més a sí mateix. Hem vist els vídeos, hem escoltat els veïns, hem llegit els diaris, internet en va ple, ràdios i teles també n’han parlat molt. Tot sembla indicar que aquest nou episodi de violència policial va bastant més enllà d’allò que vostè, com volent-hi treure importància, defineix com un cas de possible mala praxi. Aquí estem davant del que sembla ser un més que evident abús policial amb el resultat de la mort d’un ciutadà, un abús perpetrat per uns uniformats que, com vostè, cobren cada més el seu sou amb diners provinents dels nostres impostos. Els catalans no ens mereixem actuacions policials com aquesta, de la que vostè n’és el màxim responsable polític. Quan hi hagi el judici el jutge ja dirà el que hagi de dir però, mentrestant, molts ciutadans exigim que es prenguin unes decisions internes i unes decisions polítiques que fins ara no s’han pres i que ja no poden esperar més. Ara mateix, qui crea més alarma social no és el cos de Mossos d’Esquadra sinó vostè. Si no s’atreveix a prendre mesures, plegui, però deixi’s de subterfugis i excuses de mal pagador. Amb la seva actitud poruga de qui dia passa any empeny només perjudica els mossos que fan bé la seva feina, que són la majoria.

Halloween?

No, castanyada. I no se’n parli més. O sí, si algú en vol parlar que en parli, que tampoc es tracta de censurar cap opinió. La meva, però, queda perfectament clara: avui és la castanyada. I per la castanyada, castanyes i panellets. Halloween? Connais pas! Les carabasses, especialment avui, no m’agraden. I la resta de l’any, tot sigui dit de passada, tampoc és que m'entusiasmin gaire. Contra gustos...

Voleu dir que cal estar sempre connectat?

La cortesia ens diu que no s’hauria de començar una nova conversa mentre se’n manté una altra. A ningú agraden les interrupcions i, a més a més, com que resulta impossible mantenir dues converses alhora, deixar el teu primer interlocutor amb la paraula a la boca mentre n’atens un altre constitueix una falta de respecte. Amb el telèfon passa el mateix, no he entès mai que quan sona un telèfon s’hagi d’interrompre una conversa començada prèviament. Aquest fenomen ve a ser una nova modalitat de dictadura, la dictadura del mòbil. Amb poquíssimes excepcions, no hi ha cap conversa telefònica que no pugui esperar una estona. A més a més, moltes converses telefòniques són perfectament prescindibles.

Avui en dia molta gent està acostumada, molt mal acostumada, a que tots estem sempre disponibles. Molta gent dóna per fet que quan et truquen has d’agafar el telèfon, estiguis fent el que estiguis fent. I si no l’agafes, després alguns encara t’ho retreuen i et demanen explicacions. Tinc per costum apagar el mòbil abans d’iniciar una conversa, i d’aquesta manera evito interrupcions. Hi ha qui el deixa en silenci i, quan el truquen, com que només s’activa la vibració tu no te n’assabentes. Però llavors fan una mirada discreta a la pantalla i, moltes vegades, acaben atenent la trucada. Doncs tant per tant, no cal silenciar-lo.

Aquesta excessiva dependència del mòbil és una modalitat moderna d’esclavatge. És l’esclavatge de l’obsessió per la connexió a tothora combinada, sovint, amb una manca de respecte de la que molts usuaris potser ni en són conscients. No fa pas tant que quan et trucaven i no contestaves, et tornaven a trucar més tard, o trucaves tu. Però ara no, molta gent pensa que no es pot desatendre cap trucada, ni que sigui quedant malament amb algú que té al davant. I com que llavors acostumen a no ser discrets i parlen davant teu, te’n fas creus del motiu banal que ha interromput una conversa que començava a ser interessant.

Espionatge

Quin és l’objectiu principal de l’espionatge? Obtenir informació, política, econòmica, militar, comercial, personal i de tota mena. La informació és poder, i és l’eina principal d’un dirigent, polític o no polític. Aquests dies s’ha fet públic que els Estats Units espiaven els telèfons d’alguns mandataris estrangers, i tothom s’ha posat les mans al cap. Hem reaccionat com criatures. Ara resulta que, de cop i volta, hem descobert la sopa d’all. A veure, si us plau, siguem una mica seriosos. Ens agradi o no, l’espionatge és una realitat que ha existit sempre, a tots nivells.

No ens fem ara els sorpresos perquè el mandatari amb més poder del món s’hagi dedicat a espiar els seus col·legues, que de sorpresa no n’hi ha cap. Des que el món és món sempre s’ha espiat i, com que espiar costa diners, el sentit comú ens diu que els que tenen més recursos -per exemple, els Estats Units- han espiat més que els que en tenen menys i, simultàniament, s’han pogut protegir millor contra l’espionatge d’altres. M’haig de sentir ofès pel fet que Obama hagi espiat els meus governants? Doncs no, ofendre’s no serveix de res, sabem que el món funciona així.

No defenso ni m’agrada l’espionatge, però que no m’agradi no vol dir que hagués d’amagar el cap sota l’ala i negar-me a mi mateix una realitat que ha existit sempre, i que sembla que hàgim descobert la setmana passada. En fi, sembla que ara toca fer gestos, la política de gestos. Aquests dies els països pretesament ofesos es dediquen a convocar els ambaixadors dels Estats Units per queixar-se i demanar explicacions. Pura comèdia diplomàtica. Com que aquesta pràctica no s’aturarà, el que cal fer és protegir-se contra l’espionatge per tal d’intentar minimitzar els seus efectes perversos.

Es quedaran, i en vindran de nous

Lara diu ara en fred una cosa diferent de la que havia dit fa poques setmanes en calent. Lara, una persona intel·ligent, diu ara en fred que en una Catalunya independent tant ell com la seu central de Planeta es quedarien a Barcelona, tot i que també diu que una Catalunya independent és impossible. Però només el fet de tenir pensat i decidit què passaria amb la seva empresa en el cas que Catalunya esdevingui un país independent, ja ens dóna una pista clara que, per Lara, aquesta possibilitat es contempla seriosament.

Una altra persona intel·ligent, Bonet, president de Freixenet, de tant en tant també s’apunta al discurs de la por, i en públic diu el que diu. Segurament hi tenen a veure els molts altres càrrecs institucionals que ocupa. Però ningú dubta que en una Catalunya independent l’empresa vinatera més exportadora de Catalunya es quedaria a Sant Sadurní, i Bonet seguiria vivint tranquil·lament a Sarrià. A més a més intueixo que, en termes nacionals, la següent generació de la nissaga de propietaris de l’empresa tocarà més de peus a terra que l’actual.

Els dirigents de Caixa Bank i els del Banc Sabadell no s’han mullat en favor d’una Catalunya independent, però tampoc han fet pública cap amenaça barroera. Només demanen que hi hagi diàleg entre Catalunya i Espanya, i això és exactament el que els toca fer en aquests moments. Però no s’han pas atrevit a amenaçar amb una deslocalització, ni ho faran, perquè també són persones intel·ligents.

El Grupo Godó (La Vanguardia, Rac1, Mundo Deportivo, 8tv, etc.) té ara una línea editorial molt clara en contra de la independència, però la modificarà radicalment tan bon punt Catalunya esdevingui un país independent. S’adaptaran a la nova situació amb rapidesa, tal com han fet sempre des de la seva fundació. Per això fa tants anys que són al mercat.

Aquestes són grans empreses líders en els seus sectors d’activitat, però podríem parlar també de les petites i mitjanes empreses, que constitueixen la part substancial de l’economia catalana. Conec aquest món des de fa molts anys, i el conec des de dins. Petits i mitjans empresaris independentistes saben que de tant en tant els toca fer la gara-gara als polítics, però la majoria no tenen cap interès en fer política ni en deslocalitzar-se. Només volen fer negocis, i Catalunya és i serà un bon lloc per fer-ne. Que potser hi haurà algú que marxarà? Segur que sí, però també sorgiran nous inversors que, un cop assolida la independència, decidiran venir a invertir a Catalunya.

La vaga de l’ensenyament d’ahir

Ahir hi va haver una vaga del sector de l’ensenyament. No entraré ara en els motius dels manifestants per sortir al carrer, que segur que els en sobren, tot i que això seria un altre debat. Però sí que vull lamentar que, un cop més, s’hagin utilitzat els nens petits fent-los participar també en les manifestacions dels seus pares i mestres. S’ha criticat molt, i jo el primer, quan els manifestants peperos manipulen els nens petits fent-los sortir amb ells a manifestar-se al carrer en contra del divorci, avortament, etc. Doncs bé, em permeto criticar amb la mateixa contundència els pares i mestres que ahir van permetre que els seus fills i alumnes sortissin amb ells al carrer. Amb aquestes actituds tant els uns com els altres fan una manipulació inacceptable dels nens petits que, al meu entendre, cal denunciar.

Escriure i publicar-ho s’assembla a fer un striptease

Striptease: Manifestació exhibicionista dels sentiments més íntims (dels diccionaris).

El món és ple de gent amable. Sense anar més lluny, ahir dinava amb un bon amic que feia temps que no veia i sense cap pregunta ni insinuació per part meva va tenir la cortesia de dir-me que trobava molt interessants els meus articles. Bé, sempre resulta agradable escoltar coses com aquesta tot i que, encara que això no m’ho va dir (els meus amics acostumen a ser persones amables), estic convençut que no està d’acord amb tot el que escric.

Però a partir d’aquest comentari va sorgir a la nostra conversa quin és el meu objectiu quan escric. Li vaig dir que la meva màxima preocupació és que s’entengui perfectament el que vull dir. Sóc poc ambiciós, només busco que el lector, deixant al marge la complicitat o rebuig que pugui sentir amb les idees que exposo en públic, les entengui tal com les entenc jo. Només que les entengui, no que necessàriament les comparteixi. Amb aquest objectiu intento utilitzar un llenguatge molt planer i unes expressions de caire més pràctic que literàriament aparatoses.

Jo vinc del món del comerç internacional, i en l’ofici d’escriure sóc un simple aprenent, un self-made-man perfectament conscient de les meves moltes limitacions. No puc pretendre competir en estil ni en brillantor literària, així que m’haig de limitar a transmetre les meves idees amb la màxima claredat. És així de senzill o, segons com es miri, així de complicat. I he incorporat la paraula striptease en el títol d’aquestes reflexions perquè sóc conscient que qualsevol que em segueixi habitualment sabrà més coses de mi que les que jo pugui saber de les persones que em llegeixen, tot i que sovint penso que m’agradaria que fos al revés.

Sant tornem-hi

Tot indica que avui a Pedralbes es repetirà un incident similar al de la setmana passada a Foment, és a dir, un nou intent per part del govern espanyol de menysprear el President de la Generalitat, aquesta vegada mitjançant la censura d’una salutació institucional en diverses llengües. El fet és que Rajoy no vol que Mas s’adreci a uns convidats que aniran a casa seva per participar en una reunió internacional. Potser el vol tenir callat per por a fer el ridícul i a quedar en evidència, sabent que Mas és un polític que, quan toca, parla diversos idiomes. I dic casa seva, sí, perquè tinc entès que el Palau de Pedralbes no és del govern espanyol sinó propietat de la Generalitat de Catalunya, el que encara fa més grotesca l’escena. De fora vingueren i de casa ens tragueren. Ignoro si el president Mas anirà al Palau de Pedralbes a rebre els convidats, però si acaba anant-hi hauria de trobar la manera de fer veure als representants estrangers que el govern espanyol el té sotmès, també, a una rígida censura. Estic segur que fent públiques actuacions hostils com la de l’altre dia o aquesta d’avui es guanyen complicitats, i ara estem en el temps de buscar complicitats internacionals. I si al final resulta que aquestes tristes actuacions del govern espanyol ajuden a la causa de la independència de Catalunya, estic disposat a passar pàgina i a donar també per bo aquest pueril episodi de censura.

Espanya perd, la democràcia guanya

Espanya ha tornat a perdre davant la Gran Sala del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg. Potser els governants i legisladors espanyols s’ho haurien de fer mirar. Aquí no estem parlant de nimietats sinó de persones que es troben injustament tancades a la presó, persones que haurien d’haver quedat en llibertat fa temps. No van sortir de la presó quan tocava perquè un cop complerta la pena derivada d’una sentència judicial ferma se’ls va aplicar, amb efectes retroactius, una normativa espanyola feta a mida. Aquest despropòsit legal, anomenat doctrina Parot, més propi d’un règim dictatorial que d’una democràcia europea, és el que ara ha estat tombat pel tribunal europeu. No sento la més mínima complicitat ni simpatia pel centenar de presos (terroristes, violadors, assassins) que, acollint-se a aquesta sentència, ara podran sortir al carrer. Però resolucions judicials com aquesta fan rumiar, perquè això vol dir que aquí no s’han fet bé les coses. Aquesta sentència no deixa de ser un episodi més del desprestigi de la marcaEspaña, ara en versió judicial.

Per dignitat institucional

Encara que recordar-ho pugui semblar una obvietat, hem de tenir clar que el president Mas és la màxima autoritat de Catalunya. Hi ha, però, unes excepcions protocol·làries. Així, mentre Catalunya pertanyi a Espanya, quan es tracta d’actes amb la presència del cap de l’estat espanyol, del seu successor i dels presidents del govern i de les cambres legislatives espanyoles, el protocol diu que el president de Catalunya queda per darrere. Així, quan fa pocs dies hi va haver l’acte de la beatificació de Tarragona, com que també s’hi va presentar el president del Senado, Artur Mas es va situar en el segon lloc del protocol amb tota normalitat.

L’incident de dijous a Foment no va ser degut a una simple qüestió protocol·lària. Contràriament al que deia la convocatòria de l’acte de la patronal catalana (“l’acte estarà presidit pel MH President de la Generalitat”) a última hora els organitzadors, pressionats des de Madrid, no el volien deixar presidir l’acte, i llavors el president Mas va decidir, per dignitat institucional, no anar a Foment. A Catalunya, i més ara, la dignitat de la seva màxima representació política ha d’estar sempre per davant de tot. Mas va fer molt bé no anant-hi, i la patronal va fer un trist paperot cedint a les pressions de la vicepresidenta vinguda de Madrid.

Recordar tot això no és fer victimisme. Aquí s’aprofita qualsevol excusa per tensar la corda i, al final, si tot plegat acaba esclatant, tothom donarà la culpa al veí. Doncs bé, comencem a fer una llista de greuges. El responsable del fiasco de dijous a Foment és Gay de Montellà, president de l’entitat, com a organitzador i màxim responsable de l’acte. La vicepresidenta espanyola simplement es va aprofitar d’una situació excepcional per intentar marcar territori, i va acabar presidint l’acte. Això sí, un cop feta la foto i el discurs, ni ella ni el seu seguici pepero van tenir la cortesia de quedar-se al sopar al que havien estat convidats. Gay de Montellà, amb la complicitat del president de la CEOE, el també català Rosell, va intentar menysprear la màxima autoritat de Catalunya. Però no se’n van sortir.

Es consideren propietaris

Es critica molt, i jo sóc el primer en fer-ho, la manca d’intel·ligència política que sobre el procés independentista de Catalunya està demostrant el PP. Aquesta manca d’intel·ligència es deu a que no entenen el problema, potser perquè no el volen entendre, però el fet és que la carpeta catalana l’han deixat podrir tant que ja no hi ha cap alternativa que no passi per un referèndum amb dues possibilitats de resposta: marxem o ens quedem. Ara ja no hi ha marxa enrere.

Però crida l’atenció quan a aquestes crítiques, del tot merescudes, dirigides al partit que governa Espanya, s’hi afegeixen alguns dirigents del PSOE. I dic que crida l’atenció perquè estic absolutament convençut que si la majoria absoluta del parlament espanyol en comptes de tenir-la el PP estigués en mans del PSOE, la reacció sobre el problema catalán seria més o menys la mateixa. El problema de Catalunya no és el PP ni és el PSOE. El problema és Espanya, és aquesta pretensió equivocada de propietat que Espanya i molts espanyols tenen sobre Catalunya i els catalans.

No és que pensin que Catalunya és Espanya i que els catalans són espanyols, que també. El problema, com dèiem, és l’apropiació indeguda, l’usurpació. En el fons pensen, i de vegades ho expressen en veu alta i tot, que Catalunya és d’Espanya i que els catalans són dels espanyols. El matís derivat d’incloure-hi la preposició és important, però és evident que pel camí de reivindicar la propietat no arribaran enlloc. En ple segle XXI, l’esclavisme polític associat al concepte de propietat que els dirigents polítics espanyols tenen sobre els catalans està totalment fora de lloc. Potser algun dia ho entendran, però ja serà massa tard.

Persones que es creuen imprescindibles

No cal ser gaire intel·ligent per saber que no hi ha ningú que sigui imprescindible, tot i que de persones equivocades que es creuen imprescindibles tots en coneixem. Tothom és prescindible, tothom té recanvi, tothom té alternativa. Però hi ha persones que, erròniament, allà on van es creuen imprescindibles. Són persones que pensen que sense la seva presencia el món s’enfonsarà. Per reforçar una idea tan equivocada i peregrina sovint es dediquen a menysvalorar i boicotejar la feina que fan les persones que tenen al seu voltant, alhora que no paren de posar-se medalles, no sempre merescudes, per la feina pròpia. No acostumen a admetre la crítica, per més raonada que sigui, ni acceptaran mai que potser estan equivocats. Socialment generen mala maror, i entre les persones que hi han de tenir tractes una sensació de gran incomoditat. Són individus amb un ego tan exagerat que es podria perfectament qualificar de malaltís. I com que consideren que tot ha de girar al seu voltant, per més que intentis argumentar que en aquesta vida ningú és imprescindible no ho entenen. Una mena de bloqueig mental els impedeix veure la realitat. Amb gent així sempre en sortireu malparats. Si podeu, fugiu-ne!

Quan l’argument se’t gira en contra

Si es vol evitar fer el ridícul s’ha d’anar molt en compte abans d’obrir la boca per dir segons què, i sobretot si ets un responsable polític, perquè sempre tens periodistes al voltant que enregistren i fan públiques les teves declaracions. La senyora ASC, del PP, és una mentidera compulsiva, i com que les seves mentides acostumen a quedar enregistrades un dia o altre se li acaben girant en contra, com ha estat ara amb les xifres de manifestants de l’11 de setembre i el 12 d’octubre.

Així, l’argument que els espanyolistes van utilitzar fa tot just un mes per desacreditar l’assistència de catalans a la Via Catalana ara se’ls ha girat en contra. Dissabte van sortir al carrer uns quants catalans espanyolistes d’aquí barrejats amb uns quants espanyols vinguts de fora. En total, 30.061 manifestants (*). Ep, hi tenien tot el dret, això no ho discuteix ningú, però no eren suficients ni per omplir un camp de futbol mitjà de segona divisió. Aquests són els fets.

Aquests mateixos espanyolistes que dissabte van sortir al carrer per celebrar la seva festa, l’11S van dir que els sis milions de catalans que no van anar a la Via Catalana no eren independentistes, i es van quedar tan amples. Doncs bé, si donéssim per bo aquell argument, aplicant la mateixa regla del tres podríem treure conclusions sobre la gent que dissabte es va quedar a casa, oi? No cauré, però, en el joc trampós de la mentidera compulsiva a la que m’he referit abans.

(*) Posteriorment aquesta xifra ha estat corregida a la baixa fins els 18.090 manifestants.

Dotze d’Octubre

Anar en males companyies pot generar conflictes inesperats. Tot indica que demà dissabte, doce de Octubre, festa nacional d’Espanya, hi haurà batussa. Però aquesta vegada els espanyolistes no necessitaran cap adversari exterior. Es preveu que, per tal d’acaparar el protagonisme de l’acte, s’esbatussaran entre ells. Esperem que tot plegat no passi d’una batussa estrictament dialèctica i no generi disturbis ciutadans, entre peperos i ciudadanos per una banda, i els quatre esverats de la bandera del aguilucho per l’altra. Intueixo que seran poquets, tot i l'ajut dels manifestants amb viatge subvencionat vinguts des d’Espanya. En fi, sort que de dotzes d’octubre només n’hi ha un cada any. I més sort encara que a Catalunya molt aviat aquests espectacles deixaran de tenir cap sentit i, per tant, desapareixeran del nostre calendari polític. O almenys això és el que molts catalans esperem perquè, com diu aquell, cadascú a casa seva y Dios en la de todos. Amb permís dels ateus i descreguts d’una i altra banda, és clar.

Cap pena

Per tal d’intentar apaivagar la deriva independentista, la líder de la franquícia popular de Catalunya va anar dilluns a Madrid per sotmetre als seus companys de partit una proposta fiscal de finançament singular per a Catalunya. La notícia, però, no ha acabat sent el contingut de la proposta sinó la reacció visceral, negativa, dels seus correligionaris polítics. No només va ser un “no” sense matisos sinó amb diverses amenaces incorporades. Diuen els entesos que la seva proposta s’assemblava una mica a la que contemplava l’estatut del 2006 que, finalment, després de ser sotmès a l’aprimament dels ribots polítics espanyols (Congreso de los Diputados i Tribunal Constitucional) va quedar en res.

Tant se val, ni que els populars l’haguessin acceptat, qualsevol proposta alternativa al dret a decidir dels catalans sobre independència “sí” o “no” arriba massa tard. Ni pacte fiscal, ni terceres vies, ni federalisme, ni res. El menyspreu d’Espanya cap a Catalunya ha traspassat tots els límits. Espanya ha perdut el tren, i ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Els populars de la franquícia catalana ho saben tan bé com els seus correligionaris de Madrid, o ho haurien de saber. Uns i altres són igualment responsables del fet que les coses hagin arribat fins on han arribat.

ASC ha tornat a Barcelona amb la cua entre les cames, però ho hauria d’haver previst. El menyspreu a la que va ser sotmesa pels seus companys de partit ni em sorprèn ni em fa cap pena. La ceguesa política que hi ha al darrere d’aquestes actituds espanyoles, és a dir, no, no i no a tot, només té una sortida: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. No hi ha alternativa. I, mentrestant, és evident que amb episodis com el sainet popular de dilluns a Madrid, els partidaris del “sí” no faran més que augmentar.

Restaurants de luxe en crisi

En el món de l’empresa saber-se reinventar i adaptar-se als nous temps és una de les assignatures més difícils. No tothom se’n surt. La crisi dels restaurants de luxe es veia venir. Aquesta imparable competició entre restaurants estrellats, primer en temps de bonança i darrerament en plena crisi, i ara aquesta lluita per sobreviure, va deixant, inexorablement, cadàvers a la cuneta, com no podria ser d’altra manera. El nostre entorn econòmic ha canviat radicalment en els darrers anys, i no tots els cuiners estrellats han estat capaços d’adaptar els seus negocis als nous temps. Avui en dia el percentatge de la població que es pot permetre el luxe d’anar als restaurants de factura elevada és molt limitat, i amb la crisi l’oferta ha esdevingut molt superior a la demanda que hi havia hagut fa uns anys.

Fins fa pocs anys la gent de negocis viatjava pel món amb la Visa platí de l’empresa sense mirar prim, i avui te’ls trobes als aeroports fent cua per viatjar amb companyies low cost mentre es mengen una hamburguesa. L’any passat va tancar el que deien que era el millor restaurant del món. Gestionaven amb un orgull més que merescut una llista d’espera de mesos o anys per aconseguir taula, però el fet és que va acabar tancant. Sí, ja sé que diuen que va tancar no pas per la crisi sinó degut a l’èxit, però és el primer negoci que veig que tanca tot i tenir la clientela assegurada. Se m’acut que si els números no sortien, i és evident que no sortien, podien haver apujat preus, i m’atreveixo a assegurar que haguessin omplert igualment.

Els cuiners estrellats sempre diuen que amb el restaurant hi perden diners, i que sort en tenen d’altres negocis més o menys relacionats amb la gastronomia que desenvolupen paral·lelament. No en tinc cap dubte. En fi, l’últim en llençar la tovallola va tancar fa unes setmanes després de mesos d’incertesa i d’haver tancat discretament altres establiments que gestionaven, aquí i a l’estranger. Simultàniament, altres restaurants estrellats molt coneguts de l’estat també han patit problemes de tota mena, uns tancant, altres no pagant o, almenys, no pagant quan tocava, i altres rebaixant categoria i preus mentre allargaven la seva agonia. Però dit tot això, per ser justos cal dir també que els supervivents que s’han sabut adaptar a les dificultats es mereixen una més que merescuda felicitació.

Trampes, mentides i enquestes

D’enquestes polítiques interessades, molt manipulades i, per tant, tramposes, en surten com a bolets. N’hi ha per a tots els gustos. Des de les que amb cap rigor tècnic diuen que guanyarà el “sí” a la independència de Catalunya fins a les que amb la mateixa manca de seriositat asseguren exactament el contrari. A veure, de trampes jo també en sé fer. Que vull un resultat àmpliament favorable a uns interessos determinats? Busco el lloc adequat on haig de preguntar i segur que obtinc els resultats que busco. I si així i tot no m’acaben d’agradar, els cuino adequadament fins que m’agradin.

Es fan trampes per les dues bandes, i a aquestes alçades del procés independentista català sembla ser que aquestes trampes resulten gairebé inevitables. Aquí tothom s’hi juga alguna cosa i alguns no volen perdre determinats privilegis si canvia el seu statu quo. I sempre hi ha els que pensen que la mentida i la trampa els poden ajudar a deixar les coses tal com estan o, com a mínim, a alentir i/o a refredar el procés. Aquesta és l’estratègia espanyolista dels que defensen la coneguda com a tercera via.

La Razón, un diari fet a Madrid però de direcció i capital catalans, deia fa uns dies que més de la meitat dels ciutadans de Catalunya optaria pel “no” a la independència. Però el seu director, Paco Marhuenda, que de tonto no en té un pèl, confon els seus desitjos amb una realitat catalana que sembla anar-se imposant cada dia que passa. L’enquesta no ho deia això, ni molt menys, però el títol de la notícia sí, i com que es juga a que molts lectors es queden només amb el títol, sense profunditzar en el text de la notícia, sembla que publicant una mentida en forma de títol l’objectiu s’hagi acomplert.

Jo no tinc la bola de vidre i, per tant, no sé qui guanyarà el referèndum. Però m’ho ensumo. Ara bé, en democràcia no n’hi ha prou en ensumar el resultat d’una consulta abans de fer-la. En democràcia la consulta primer s’ha de fer, i només a partir dels resultats d’una votació feta amb tots els ets i uts es podran treure conclusions. I llavors La Razón ja no podrà seguir mentint sobre Catalunya com fa contínuament el diari del senyor Lara.

Pausa

Fer uns dies de desconnexió gairebé total i passar-los lluny de Sarrià, precisament ara que tothom ja ha tornat als seus llocs habituals de residència, és una experiència molt recomanable que intento repetir cada any per aquestes dates. Pots anar allà on vulguis i no trobes cues ni aglomeracions enlloc, i els preus, en general, són més moderats que a l’estiu. Aquest any no serà una excepció així que, a partir d’ara mateix i durant uns quants dies, aquest blog estarà mig aturat o, segons com, aturat del tot. Estar uns quants dies sense sentir parlar de terceres vies i altres enganyifes segur que no serà una mala opció. Mentrestant... me sean buen@s.

La societat ja n’està de dividida

Un dels arguments dels que es mostren en contra de poder votar sobre la possibilitat d’una Catalunya independent és que aquest procés dividirà la societat catalana, com donant a entendre que si s’anul·lés el procés la societat catalana romandria unida i feliç. Però com que l’argument parteix d’una premissa radicalment falsa, es tracta d’un argument radicalment fals.

No ens fem trampes, la societat catalana ja n’està de dividida. Dividida entre els que se senten còmodes sent espanyols i, per tant, no tenen cap interès en que es pugui conèixer que potser estan en minoria, i els que pensen que si deixéssim de dependre d’Espanya ens aniria més bé a tots, i volen votar per saber si representen o no una majoria del país.

Cal, per tant, deixar d’utilitzar el discurs de la por amb falsos arguments com el del risc de dividir la societat, perquè aquestes només són tàctiques dilatòries i impròpies d’una societat democràticament madura. Hem de conèixer amb urgència quins percentatges representen les dues parts de la societat catalana en conflicte i, un cop coneguts, actuar en conseqüència. La suposada divisió de la societat catalana només separa els que volen votar dels que no volen que es voti.

Reconeixements internacionals

(Foto de la Via Catalana de Roma, de Quirze Grifell)

Els primers ministres de dues repúbliques bàltiques van mostrar fa pocs dies les seves simpaties pel procés català. Són dos països petits i no deixen de ser unes opinions de cortesia, però per alguna cosa s’ha de començar. Aquest és el camí, s’han de buscar complicitats més enllà de Madrid, s’han de buscar suports entre els que també tenen clar que el conflicte entre Catalunya i Espanya no és legal com pretén el govern espanyol sinó polític. I els conflictes polítics no es resolen a garrotades sinó pacíficament i per la via política.

Que per Espanya el tema és important ho demostra com va reaccionar el govern espanyol, citant els respectius ambaixadors al ministerio per renyar-los i exigir que els seus primers ministres rectifiquessin les declaracions. Per quedar bé amb Margallo els ambaixadors van sortir del pas redactant unes notes diplomàtiques més aviat ambigües. El fet és, però, que els primers ministres bàltics no només no han rectificat les seves declaracions inicials sinó que un d’ells fins i tot les ha ratificat fil per randa.

S’ha de parlar amb tothom, també amb el govern espanyol, però mirant al futur s’han de buscar complicitats i reconeixements, implícits i explícits, entre els estats i els organismes internacionals. Madrid, òbviament, no només no facilitarà les coses sinó que posarà tants pals a les rodes catalanes com pugui. Però arribat el moment, quan el contenciós català-espanyol s’hagi internacionalitzat molt més del que ho està ara, els suports exteriors seran de gran vàlua i per tant, internacionalment, s’ha de continuar treballant amb aquest objectiu.

El doctor espanyol i el xarop de constitució

De vegades els metges també s’equivoquen i avui us en donaré un exemple. El doctor espanyol sembla absolutament convençut que la solució a la suposada malaltia de Catalunya només passa per receptar-nos unes dosis cada cop més elevades de xarop de constitució, fins al punt que molts catalans ja comencem a mostrar símptomes molt clars d’embafament per un excés de medicació. El fet cert és que els efectes que a molts catalans ens produeix aquest xarop són exactament els oposats que busca el doctor espanyol, i cada dia són més els catalans que mostren el seu rebuig per un medicament que consideren incompatible amb la seva suposada malaltia. Però tot i que amb tant xarop de constitució correm el risc d’acabar tots plegats intoxicants molt em temo que el doctor espanyol, obsessionat amb la seva recepta, no n’és gens conscient. Al final, però, com que el suposat malalt és en última instància qui decideix com ha de gestionar la seva salut, demanarem l’alta voluntària, ens oblidarem del doctor i del seu xarop constitucional i anirem a votar. Uns optaran pel “sí” i uns altres pel “no”, i després comptarem els vots per saber quina de les dues opcions és la guanyadora. D’això se’n diu democràcia, que és a les antípodes del xarop embafador que des de Madrid ens recepta el doctor espanyol.

Una proposta extravagant

Em sap greu haver de tornar a parlar d’aquest personatge, però aquests últims dies ha tornat a estar d’actualitat. El líder de la franquícia socialista catalana Pere Navarro va dir l’altre dia que Catalunya i Espanya potser necessiten un mitjancer per facilitar el diàleg. Doncs no és cap tonteria, és més vell que l’anar a peu que quan dos no es posen d’acord la figura del mitjancer sempre pot ajudar a trobar una solució al conflicte. Un mitjancer neutral? Per què no? Penso que per una vegada que des de fa molt temps Navarro ens fa una proposta política sensata i amb sentit comú se li hauria de reconèixer el mèrit.

Ara bé, tot el seu mèrit se’n va anar en orris quan va afegir que el senyor Borbón podria ser la persona indicada per fer aquesta tasca de mitjancer. És a dir, segons la proposta de Navarro les delegacions de Catalunya i Espanya podrien dialogar de tu a tu estant presidides per un personatge que fes de jutge i part alhora, perquè és evident que els interessos del senyor Borbón són els que són. Cal aclarir que quan va plantejar aquesta proposta Navarro semblava anar serè i parlar seriosament. I després alguns encara diuen que el federalista Navarro no té sentit de l’humor!

Per cert, és el mateix senyor Navarro que fa pocs dies demanava al senyor Borbón que abdiqués. Esperpèntic.