La vaga és un dret, només un dret

Llegint les declaracions dels cada dia més desacreditats dirigents sindicals d’aquest país (si algú en dubta, només cal veure els vídeos de propaganda de la vaga que estan distribuint), es pot arribar equivocadament a la conclusió que la jornada del 29 de setembre ha de ser un dia de vaga obligatòria per a tothom. Cal recordar que la vaga és un dret constitucional però només això, un dret. Fer vaga mai pot ser un deure. Al contrari, la llei tant empara el dret a fer vaga com el dret a treballar dels que no vulguin fer vaga.

Si el dia 29 els piquets sindicals no ens deixen accedir al nostre lloc de treball (parlo almenys per mi, que no faré vaga), per exemple perquè ens han posat silicona al pany, hem de tenir clar que les persones que ens ho impedeixin cometran un delicte. Els piquets informatius que deixen de ser merament informatius per esdevenir piquets coactius no els hauríem de tolerar més. Ja n’hi ha prou de confusió sobre aquest tema! La vaga, si és fa, s’ha de fer per convenciment, mai per por ni menys encara per obligació. Així és almenys com funcionen aquestes coses als països més endreçats, i potser ja començaria a ser hora que ens hi anéssim assemblant.

I si als líders sindicals no els surten les previsions i la vaga acaba en un gran fiasco, penso que tots plegats ens hauríem de replantejar algunes coses. Considerant la baixíssima afiliació sindical que hi ha al nostre país, potser seria bo preguntar-se si té gaire sentit continuar finançant generosament amb diner públic unes organitzacions sindicals que amb prou feines representen una desena part dels treballadors. Fent una mica de demagògia, que de tant en tant tampoc fa cap nosa, potser arribaríem a la conclusió que és lleig que els capricis (els vídeos sindicals de Don Cándido que dèiem abans, o els creuers de luxe pel Bàltic del senyor Fernández Toxo, a la foto) es paguin amb diner públic, ni que només sigui de manera indirecta, mentre no es pot aplicar la llei de la dependència per manca de recursos. És a dir, potser no seria una mala idea replantejar-se molt seriosament les prioritats de la nostra despesa pública.

Tomás Gómez vs. Trinidad Jiménez

Esperanza Aguirre és una Grande de España, poca broma. Ara mateix és la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid i aviat s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions. Pot agradar o no però és un pes pesat indiscutible de la política espanyola i sembla disposar d’una clientela política força fidel. El seu exagerat populisme sovint em treu de polleguera però... ja s’ho faran. Sigui com sigui, no sóc madrileny i no tinc dret a votar a les eleccions madrilenyes.

No sóc madrileny ni sóc socialista, així que tampoc tinc dret a votar a les eleccions primàries del PSOE de Madrid per decidir quin dels dos aspirants, Tomás Gómez o Trinidad Jiménez, serà el candidat escollit per la militància per enfrontar-se a Esperanza Aguirre en les properes eleccions autonòmiques. A Gómez no el conec, em sembla que havia sigut alcalde del seu poble, escollit per una àmplia majoria absoluta, i que darrerament es dedica només al partit. En canvi, Jiménez és una coneguda ministra espanyola. Com a gestora pública diuen que ha tingut encerts, i jo hi afegeixo que també algunes sonades relliscades. Això sí, tothom coincideix en que sap somriure com pocs polítics ho saben fer. Somriure sempre és important, i els entesos diuen que en política encara ho és més. Doncs això.

Sovint l’establishment socialista s’omple la boca pregonant a tort i a dret les bondats de la democràcia interna del seu partit, amb la possibilitat contemplada en els seus estatuts de fer unes eleccions primàries quan hi ha més d’un candidat a encapçalar una llista electoral. Em sembla una idea excel·lent. L’establishment socialista, però, ens diu cada dia que Gómez és un perdedor i que, ras i curt, s’hauria de retirar de les primàries. Ell, però, no dóna el seu braç a tòrcer i només exigeix que es compleixin els estatuts, és a dir, que decideixi la militància. És d’esperar, doncs, que els membres de l’establishment socialista no li facin més la traveta i demostrin que ells també són demòcrates respectant els seus propis estatuts, o com a mínim que dissimulin una mica i deixin de fer el ridícul dient que Gómez és el candidat del PP. I encabat que guanyi el millor.

Altaveus alternatius

Tal com ja vaig explicar fa temps, aquest blog està orgullós de compartir aniversari amb The New York Times, un gran diari americà que avui compleix els seus primers 158 anys de vida. Deixant modèstia i vergonya de banda, podríem dir que el diari novaiorquès i aquest blog sarrianenc són complementaris, en el sentit que aquí hi surten informacions i opinions que mai apareixeran allà, i viceversa.

Si el 18 de setembre de 2007, quan vaig obrir El radar de Sarrià, algú m’hagués dit que el blog romandria obert tres anys més tard, és a dir, avui, i que hi haurien centenars d’entrades publicades (exactament 761 comptant aquesta que estàs llegint), no sé què hagués pensat però segur que no m’ho hagués pas cregut. Llavors jo era un perfecte ignorant en aquests temes i no sabia on em ficava.

A partir d’aquesta realitat es poden treure algunes conclusions: que això de gestionar un blog crea un grau important d’addicció que jo ignorava fa tres anys, que sembla mentida com van sortint els temes a tractar sense quasi ni buscar-los, i que mitjançant les xarxes socials el nostre món virtual se’ns està eixamplant en progressió geomètrica i de manera totalment irreversible. Ja res no serà com abans.

Una acotació final. Sovint se’m retreu que aquí es critiquen molt els polítics. És veritat però l’explicació és ben senzilla. Els polítics tenen els seus altaveus públics i, per tant, pagats per nosaltres, per fer-se tota la propaganda i tot l’autobombo que els calgui, però difícilment fan autocrítica. Per això són necessaris altaveus alternatius com The New York Times i El radar de Sarrià. Modèstia apart.

Un sopar amb la Belén Esteban?

M’expliquen que l’altre dia, en una tele d’aquestes que no són massa conegudes, es va preguntar als telespectadors a qui escollirien si se’ls plantegés la possibilitat de compartir un sopar. Els personatges que es suggerien eren el president José Montilla i la coneguda estrella televisiva espanyola Belén Esteban. Una periodista que es declara socialista sense carnet, present al plató, es va sentir molt ofesa i va dir que amb la comparació semblava que se’n fotessin del president (fins aquí comparteixo la seva queixa), però a partir d’aquesta afirmació tan sensata va tenir la relliscada de pretendre enfortir la seva posició qualificant Montilla d’intel·lectual, donant a entendre que la Esteban no ho és, d’intel·lectual.

Bé, deixant de banda que el qualificatiu d’intel·lectual sempre m’ha semblat una mica pretensiós i sovint fins i tot fora de lloc quan s’aplica a segons qui, tota la raó que pogués tenir la periodista en criticar la pregunta del programa la va perdre en afirmar que Montilla és un intel·lectual, i no cal entrar en detalls. Això no exclou que Montilla pugui ser una persona força interessant per mantenir-hi una conversa distesa, sigui des de l’afinitat o des de la discrepància política.

Per tant, si fos jo qui hagués de compartir el sopar hagués escollit a Montilla sense dubtar-ho. Espero que ningú s’ho agafi com una frivolitat però un conegut meu diu que si es trobés amb la Esteban només li preguntaria pel nom del cirurgià plàstic que li va esguerrar el nas, més que res per no recomanar-lo a ningú. Vaig pensar que a mi tampoc se m’acudiria preguntar-li gran cosa més. Ara bé, posats a organitzar un sopar estrambòtic, seria curiós veure per un forat quin tipus de conversa podrien mantenir aquests personatges si fossin ells dos els que anessin a sopar plegats. Si no m’imagino a mi mantenint una xerrada amb la Esteban, encara em costa més imaginar-m’hi al president Montilla.

Fer volar coloms

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res. Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix. Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.

Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat. És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies. En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.

Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny. Però la resta és fer volar coloms.

Un regal per l’oposició

L’oposició municipal ja s’està fregant les mans per si es confirma la notícia. Jordi Hereu va dir a l’agost i ha repetit ara que es tornarà a presentar per intentar seguir sent l’alcalde de Barcelona, que no vol dir necessàriament que es torni a presentar sinó que més aviat s’ha d’interpretar com la formulació pública d’un desig personal. O potser només es tracta d’un altre globus sonda municipal. Sigui com sigui, de cara a les eleccions municipals de la pròxima primavera els socialistes, que llavors ja portaran la friolera de trenta-dos anys seguits al capdavant del govern de la ciutat, només tenen dues opcions: deixar que es torni a presentar Hereu com a cap de llista i que sigui ell qui perdi l’alcaldia amb tot mereixement, o buscar un candidat alternatiu que miri de remuntar les enquestes en els pocs mesos que falten fins a la data electoral, una tasca al meu entendre gairebé impossible per no dir impossible del tot. Cada dia són menys els barcelonins que discrepen sobre el fet que Hereu és el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat, i el que no ha tocat s’ha anat deteriorant de manera natural davant de la seva desídia, i com que no tenim vocació de masoquistes ara no ens posarem a fer un inventari de les desgràcies que els barcelonins hem hagut de patir durant el seu mandat. Si al final els dirigents socialistes deixen que es presenti Hereu serà només per un motiu: estaran tan segurs que l’alcaldia de Barcelona està perduda que preferiran que sigui l’alcalde actual qui en pagui les conseqüències polítiques, en comptes de cremar una altra persona per fer aquesta ingrata tasca. D’altra manera no s’entén que li haguessin deixat fer aquelles declaracions de voluntat continuista a l’alcaldia que, per altra banda, em van semblar una clara provocació als barcelonins... i un regal per l’oposició.

Després de l’onze de setembre

Quan es conegui la sentència del TC sobre el recurs presentat pel Defensor del Pueblo podrem donar finalment per acabat el llarg procés del nou estatut que ens ha tingut distrets durant els darrers set anys. Tot plegat, un veritable fiasco. Però no ens fem trampes nosaltres mateixos donant totes les culpes al TC, aquestes sentències només són una petita anècdota representativa de lo molt malament que s’han fet les coses a tots nivells. Repeteixo, a tots nivells.

Tot i això, penso que hem avançat una mica. I és que ara hi ha molta més gent que fa set anys conscienciada que el futur de Catalunya ens l’hem de gestionar nosaltres solets, i que aquest futur passa necessàriament per prescindir de la tutoria espanyola. Una tutoria que, es miri com es miri, a dia d’avui ens porta molts més maldecaps que solucions, no sent menor un problema de convivència entre veïns que el temps va agreujant perillosament. I això passa davant de la inactivitat d’una classe política catalana que sembla viure al marge dels ciutadans als que representa.

Que dissabte celebréssim la Diada Nacional de Catalunya només vol dir que avui tornem a ser allà on érem abans. No hem avançat ni un mil·límetre. Ara ens hem de convèncer nosaltres mateixos que el nostre futur només depèn de nosaltres, que la culpa no sempre és de Madrid. Ara cal desar les senyeres i les barretines a l’armari, agafar la calculadora i plantejar les coses amb molta més seriositat, rigor i determinació que s’ha fet fins ara. I si els polítics que tenim són incapaços de fer-ho, que ja ens han demostrat que ho són, que en vinguin uns altres disposats a treure’ns d’aquest atzucac. Si els ciutadans no som capaços de provocar aquest canvi, la culpa només serà nostra. El 28 de novembre tornem a tenir la paraula. Aprofitem-ho.

Franquisme sociològic

Trobo molt rebuscat el fet d’associar el franquisme amb la decisió de Montilla de fer coincidir la data de les eleccions amb un partit de futbol. És evident que vist el rebombori que s’ha muntat per aquells comentaris del seu facebook en Tremosa s’hauria pogut explicar millor. Pretendre que Montilla és un franquista simplement fa riure, tota vegada que a les acaballes del franquisme Montilla no és que no fos franquista, que evidentment no ho era, sinó que ni tan sols era demòcrata, doncs potser cal recordar que per aquelles dates Montilla defensava primer el maoisme i més tard la dictadura del proletariat. No perquè ho digui jo, simplement em remeto a la seva biografia oficial que m’imagino deu tenir alguna fiabilitat. Però dit això, negar l’existència del franquisme sociològic és amagar el cap sota l’ala. Franco no feia broma quan poc abans de deixar-nos orfes de la seva alta magistratura guanyada amb la força de les armes va manifestar allò de lo dejo todo atado y bien atado. De detalls que ho confirmen ens en sobren, començant pel senyor Borbón que ostenta el càrrec de cap d'estat per decisió presa per Franco l’any 1969. Per tant, que cada palo aguante su vela. Vull pensar que Tremosa ja s’ha disculpat amb el president per la seva relliscada. Un mal dia el pot tenir tothom però quan ets un personatge públic s’ha d’anar en compte amb el què escrius. Ara bé, no crec que n’hi hagi per tant. Si no hi haguessin eleccions a la vista d’aquest tema ara ni se’n parlaria.

La Chery a canvi de la Sony i la Nissan?

Durant els famosos 23 anys un munt d’empreses japoneses es van establir a Catalunya. Durant els darrers 7 anys les empreses japoneses han anat marxant de Catalunya. Aquests són els fets i potser algú pensarà que això són casualitats. Bé, el pensament és lliure. Deixant de banda les desastroses xifres de l’atur, la notícia econòmica de la setmana passada a Catalunya va ser l’anunci del tancament de la fàbrica Sony de Viladecavalls. No deixa de ser un sarcasme que l’anunci es fes mentre el president del govern espanyol es trobava precisament de visita al Japó on, per cert, hi ha la seu central de Sony. Deixem-ho aquí i no fem més sang però s’ha de reconèixer que si més no el detallet dels japonesos crida l’atenció.

Coincidint amb les dates, el president del govern català va anar a la Xina per negociar el possible establiment d’una fàbrica Chery a Catalunya. Es tracta d’un fabricant xinés de cotxes quasi desconegut a occident. Per situar-nos, si l’altre dia parlàvem dels top manta on els Louis Vuitton falsos són un dels productes estrella, si hi hagués el top manta dels cotxes el producte estrella serien els cotxes xinesos de la marca Chery. Fabriquen cotxes copiats d’altres fabricants i per aquest motiu sovint tenen plets amb empreses de la competència, així com la prohibició de vendre a la majoria dels mercats occidentals. A la Chery són tan pirates que fins i tot van copiar el seu propi logo, i no en van copiar un de discret sinó el d’una de les marques japoneses més prestigioses, Infiniti, propietat de la Nissan. Ara mateix no recordo com va acabar aquell plet però la Chery juga sempre amb l’avantatge que la justícia xinesa aquests temes no els considera greus. Tothom qui hagi treballat amb la Xina sap que la propietat intel·lectual i les patents allà són considerades collonades que no es persegueixen gaire.

Amb poques excepcions, de tots aquests detalls i d’altres com les vergonyoses polítiques salarials de la Chery aquí no se n’ha parlat gaire i em sembla que tenen la suficient importància com per no amagar-los. M’agradaria saber la cara que van posar els dirigents de la Nissan, també amb fàbrica a Barcelona, en saber que Montilla promocionava l’empresa que els fa tant la punyeta. O és que potser el govern ja sap que la continuïtat de la Nissan a Barcelona també té els dies comptats?

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (i 2)

Cada vegada que es planteja una mesura de protecció del català, per tímida que sigui, salten. Fa tres setmanes va ser per l’exigència d’uns coneixements bàsics de català als immigrants que a Catalunya reben ajuts públics. Fa dues setmanes per les condicions de l’atenció telefònica que determinades companyies de serveis han de donar als seus clients de Catalunya, és a dir, per entendre’ns, que allò tan prepotent i colonial de no le entiendo, hable en cristiano, passi d’una vegada per totes a millor vida. La setmana passada es plantejava que als professors universitaris que optin a establir-se professionalment a Catalunya amb plaça fixa potser se’ls hauria d’exigir que en un termini de temps raonable tinguessin uns coneixements bàsics de català. Sembla del tot lògic que qualsevol persona que es vulgui establir a Catalunya cobrant un salari públic hagi d’entendre el català; com a mínim, entendre’l. Doncs bé, ells no hi estan mai d’acord, troben que tractant-se de la llengua catalana qualsevol exigència resulta injusta i forassenyada.

De vegades he arribat a pensar que aquests partits tenen una voluntat clara d’esdevenir extraparlamentaris. D’altra manera no s’entenen les seves actituds lingüístiques, sempre contràries a la llengua catalana, que podem discutir si és la llengua pròpia de Catalunya, que al meu entendre ho és com ho és el francès a França i el portuguès a Portugal, però que ningú em discutirà que és la meva llengua pròpia. Sempre critiquen qualsevol mesura proteccionista amb l’argument que es tracta d’una imposició forçada de la llengua catalana, sense adonar-se’n que, als efectes pràctics, amb la seva actitud només intenten imposar la seva llengua en detriment de la meva.

El dia que aquests partits deixin d’obsessionar-se tant pel català, el dia que acceptin que a Catalunya s’ha d’ajudar a normalitzar el català en comptes d’arraconar-lo a l’àmbit familiar com s’intenta fer massa sovint, el dia que reconeguin que fruit d’unes polítiques lingüístiques perverses la llengua discriminada a Catalunya no és l’espanyol com diuen ells sinó el català, i és per això que la llengua catalana s’ha de protegir amb especial dedicació, el dia que, en definitiva, baixin del burro, estic segur que aquell dia guanyaran credibilitat i vots. Mentrestant seguiran sent uns partits residuals, i utilitzo el mot residual per definir uns partits que només tenen 3 i 14 diputats, respectivament, dels 135 que hi ha al Parlament. I diguem-ho clar i català, aquests dos partits seguiran sent també unes forces polítiques antipàtiques a ulls de molts catalans que tenim el català com a llengua pròpia, i que ens sentim innecessàriament agredits cada cop que s’agredeix la nostra llengua. Per si no ha quedat prou clar, parlo de C’s i PP.

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (1)

Per més políticament correcte que es vulgui ser, negar que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic és al meu entendre negar una evidència. Diguin el que diguin els polítics, siguin del partit que siguin, a Catalunya patim un conflicte lingüístic de primera magnitud. Admeto que definir-ho com a patiment potser és una mica exagerat ja que no tothom ho viu amb la mateixa intensitat. Diguem que en sentir-se clarament discriminats alguns ciutadans pateixen un veritable problema que van sortejant com poden, i per a uns altres aquest és un assumpte que els rellisca. Però això no vol dir que el problema no existeixi. I com que hi ha molta gent que s’entesta en negar el problema és bo recordar-lo de tant en tant, no fos cas que amb la nostra desídia tots plegats acabéssim col·laborant, ni que només fos per omissió, a l’empobriment cultural del país, acceptant com a xaiets que Catalunya s’acabi convertint en el país monolingüe de facto que voldrien alguns. Només cal sortir al carrer, obrir els ulls i parar l’orella per adonar-se que a Catalunya hi ha una llengua clarament dominant i una llengua de segona, tot i que a nivell legal ambdues són llengües oficials. Demà concretarem una mica més i parlarem de l’actitud d’un determinat segment de la nostra societat que té una estranya fixació en contra d’una de les dues llengües oficials de Catalunya.

No és censura

Aquest cap de setmana s’han perdut comentaris d’alguns blogs, és a dir, comentaris que el sistema blogger ens ha notificat per correu electrònic no surten al blog. No és censura encara que ho pugui semblar. Espero que ens ho solucionin aviat.

Corbacho reforçarà Montilla?

Celestino Corbacho, el ministre espanyol de treball que gestiona l’atur del nostre país, un atur que no ha parat de créixer des que ell va arribar al ministeri, deixarà aquells despatxos madrilenys i tornarà a Catalunya per reforçar la llista electoral de Montilla. Per motius obvis hem de creure que Corbacho no torna per assessorar Montilla sobre la creació de llocs de treball, ni per reforçar el vessant catalanista dels socialistes, una mica descuidat darrerament. Sigui com sigui, no deixa de cridar l’atenció que per reforçar la seva llista electoral els socialistes hagin optat per incorporar-hi un personatge que passarà a la història com el ministre de l’atur, sense que això vulgui dir que ell tingui la culpa de la forta crisi econòmica que estem patint. Però associar l’atur amb Corbacho serà quelcom inevitable pel potencial elector socialista, i és per això que no s’acaba d’entendre que aquesta incorporació sigui tan positiva com diuen alguns.

Pals exclusiu

L’altre dia vaig ser a Pals convidat per uns amics. Concreto més, vaig ser a la zona més exclusiva de Pals, un lloc poc concorregut que ara intentaré descriure. A l’alçada del conegut club de golf i caminant des d’on trenquen les ones del mar en direcció cap a l’interior, a Pals hi trobes en primer lloc una platja amb una zona nudista inclosa, una franja de platja, per cert, no gaire ample però alhora molt poc visitada degut a una certa dificultat per arribar-hi. A continuació et trobes amb unes dunes protegides que no es poden trepitjar, un passeig semi privat per a vianants, una filera d’edificis no gaire alts d’apartaments de qualitat amb unes vistes de luxe (a davant, el blau del mar; al darrere, el verd del camp de golf). Després trobem una àmplia zona de gespa amb piscina pertanyent a aquests apartaments, un carrer sense sortida amb només un carril de circulació i un d’aparcament de pagament per cada sentit, un hotel de quatre estrelles i uns xalets de luxe amb vistes al green i, finalment, el camp de golf. Més enllà del perímetre descrit et trobes amb una zona menys exclusiva com la que et pots trobar en altres indrets de la Costa Brava.

Més avall, allà on abans hi havien les antenes de Radio Liberty (a la foto), hi ha la platja normal amb accessos més a l'abast de tothom. L’aigua del mar és la mateixa però allò no té res a veure amb la quasi privacitat que hi ha una mica més al nord. Quan veig aquestes zones tan exclusives i les comparo amb altres platges diguem-ne més populars i atapeïdes tinc molt clares quines són les meves preferències. Potser sóc una mica classista, no em fa res reconèixer-ho. Si alguna vegada m’hagués de decidir per un apartament a primera línea de mar n’agafaria un d’aquests, amb tots els avantatges de viure a primera línea i pràcticament cap dels inconvenients. Això sí, els 140 km que hi han des de Sarrià no te’ls treu ningú.

Política internacional. El cas de Melilla

No ho puc evitar. Totes aquestes manifestacions patriòtiques que sentim darrerament sobre l’espanyolitat inqüestionable de Melilla em recorden aquelles altres que fa 35 anys es feien amb la mateixa intensitat proclamant l’espanyolitat del Sàhara, just poc abans de l’entrega vergonyosa d’aquell immens territori als marroquins, i deixant totalment de banda la voluntat i els interessos dels seus desgraciats habitants. Per cert, un canvi d’amos fet amb totes les benediccions polítiques i militars espanyoles de l’època. També cal dir que encara que per alguns marroquins, potser confonent els seus desitjos amb la realitat, això de Melilla sembla que hagi de quedar resolt en quatre dies, la veritat és que encara no està prou madur. Però tard o d’hora Melilla, Ceuta, Perejil i altres illots de la zona passaran a mans dels marroquins com en el seu moment hi va passar el Sàhara. L’entrega de Melilla al Marroc es justificarà per interessos d’estat, és a dir, posant els interessos espanyols d’unes bones relacions amb el Marroc per davant dels interessos dels que hi viuen. Per tant, seguint l’exemple del Sàhara tampoc penso que a Melilla es convoqui cap referèndum. Melilla canviarà d’amo com ho va fer el Sàhara, sense necessitat de tirar ni un sol tret, i deixant de banda les raons històriques que uns i altres exhibeixen. Les raons històriques son una bona eina per explicar la història i per saber on som, però no sempre són útils per donar solucions als conflictes. I que entre Espanya i el Marroc hi ha un greu conflicte pel cas de Melilla no crec pas que a aquestes alçades ho negui ningú.

Allargar l’agonia

L’expressió es refereix a la decisió de Montilla d’esperar fins l’últim moment per convocar eleccions, d’aprofitar els quatre anys de poder fins a l’últim sospir, d’esgotar fins al darrer segon una legislatura més que conflictiva que, aplicant el sentit comú i amb visió de país i no de partit, s’hauria d’haver donat per acabada ja fa uns quants mesos. Trobo que és una bona definició: allargar l’agonia del govern tripartit. La gràcia afegida, per no dir-ne sarcasme, és que l’autor d’aquesta expressió tan gràfica sembla ser que és un dels puntals del propi govern tripartit. O sigui, que per una banda ho qualifica d’agonia i per l’altra es mostra totalment en contra de practicar l’eutanàsia política, que és el que tocaria aplicar per tal d’evitar-nos tots plegats més patiments innecessaris. Diuen que Puigcercós és l’autor de la feliç expressió, en una de les poques coses sensates que s’han escoltat darrerament provinents d’Esquerra, un partit que fa set anys va optar pel pájaro en mano en comptes dels ciento volando, és a dir, que va optar pel pragmatisme de l’Audi oficial per davant de qualsevol altra consideració.

La rentrée

A finals d’agost la majoria de la gent torna de les seves vacances, i aquests dies totes les converses acostumen a començar amb la clàssica pregunta “què tal les vacances?”. Normalment la resposta acostuma a ser “curtes”. Si amb això el tema es dóna per tancat no se’n parli més, però si hi ha una segona pregunta aquesta acostuma a ser “on has anat?”. I si en conèixer la destinació encara no et dónes per satisfet i insisteixes una mica més, corres el risc que el teu interlocutor et comenci a explicar fil per randa els quinze dies passats a Punta Cana, i hi poso aquesta destinació clàssica perquè sembla ser que és un lloc molt turístic tot i que jo no hi he estat mai ni tinc cap previsió d’anar-hi.

Ahir, però, en trobar-me un conegut i preguntar-li “què tal les vacances?” em vaig trobar amb una resposta sorpresa. Em va contestar més o menys això: “les vacances curtes, com sempre, però no vaig poder evitar pensar quasi cada dia si l’empresa on treballo, que ja fa temps que no va gaire bé, encara estaria oberta un cop acabades les vacances, o haurien aprofitat l’agost per tancar definitivament les portes. I en arribar-hi aquest matí he tingut la grata sorpresa de trobar-la oberta. Aquest fet ha estat la millor notícia de les meves vacances”.

El temor expressat per aquesta persona té tota la justificació. Aquest és un país una mica destraler, i sempre hi ha empreses en situació delicada que aprofiten les vacances d’estiu per tancar portes definitivament, i quan els treballadors s’hi incorporen a finals d’agost i la troben tancada, és allò de marchó sin dejar señas i campi qui pugui, i ves a reclamar al Fogasa. I els creditors ja cobraran de l’assegurança, si en tenen. Aquest és el país real.

Convergència demana la lluna

Quan s’explica què es farà en cas de guanyar les eleccions, el fet d’aparèixer en les enquestes com a clar guanyador no és cap garantía de tenir un discurs polític mínimament creïble. Un exemple el tenim en el discurs actual de Convergència. Per una banda diuen que defensen el dret a decidir dels catalans, però això tots sabem que no és res més que una afirmació ambigua, fins al punt que el dret a decidir el defensa tothom. Fins i tot el defensen els dos grans partits espanyols, socialistes i populars, només que el concepte dret a decidir cadascú l’interpreta a la seva manera. Montilla, per exemple, va dir l’altre dia que el dret a decidir dels catalans s’exercirà a les properes eleccions al Parlament triant entre les diverses paperetes disponibles, i es va quedar tan ample. Intueixo que aquesta afirmació els populars també la fan seva. Doncs ja està tot dit, tot i que quan es parla del dret a decidir dels catalans alguns ens referim a una altra cosa.

Convergència ens parla ara d’un objectiu polític a curt termini, previ a l’exercici del dret a decidir dels catalans: l’obtenció del concert econòmic. Però els convergents haurien de saber que obtenir el concert econòmic és quelcom tan inviable com la pretensió d’alguns socialistes que Espanya esdevingui un estat federal, quan tots sabem que els federalistes d’Espanya es poden comptar amb els dits d’una mà i encara ens en sobren. Prometre el concert econòmic és crear irresponsablement falses expectatives a l’electorat, tan falses com les dels nous partits polítics que ens prometen que en quatre dies convocaran un referèndum d’autodeterminació. Convergència ens hauria de dir què farà quan tingui clar allò que molts ja tenim clar, és a dir, que el concert econòmic no el veurem ni en pintura.

Quan un partit està a punt de tornar a governar no pot anar pel món amb aquesta mena de propostes impossibles que només fan els que saben que no governaran mai. Espanya ho té clar i no baixarà del burro, per raons històriques el concert econòmic es limita estrictament a Navarra i Euskadi, i no cal donar-hi més voltes. Per tant, senyors convergents, quines són les seves propostes concretes i mínimament viables al marge de demanar la lluna?

Els polítics també són humans

Preguntat fa un parell de dies a TV3, Montilla va dir que legalment les eleccions poden ser “fins a mitjans de desembre”, i no va concretar més. Res a dir, ell i només ell té la potestat de decidir la data electoral. És el factor sorpresa presidencial. Ara bé, persones de l’entorn del tripartit que diuen que hi entenen m’asseguren que la data de les properes eleccions al Parlament estarà molt relacionada amb la paga extra de desembre. Què es vol dir amb això? Es vol dir que una de les prioritats del govern sortint és assegurar-se el cobrament de la totalitat de la paga extra de desembre. A veure, no és cap secret que aquest final de legislatura és com una agonia, que cada dia que passa les enquestes són més desfavorables a la possibilitat de fer un tripartit tres. Aplicant el sentit comú, si els actuals governants estiguessin tan segurs que ells seguiran ocupant els seus actuals càrrecs, les eleccions ja s’haguessin convocat abans de vacances. Però si veuen tan clar que les perdran, és humanament comprensible que prefereixin fer-ho com més tard millor i amb el compte corrent una mica més farcit. Per la mateixa raó, també s’entén que els convergents demanin fer-les com més aviat millor. I és que els polítics també són humans. No sé si aquesta teoria és certa, i desconec com es calculen les pagues extres i altres interioritats de les nòmines governamentals, però se non è vero, è ben trovato, oi?

Ara toca parlar clar

Primer de tot, estic encantat que els segrestats tornin a ser a casa. Però sabíeu que si un grup terrorista us segresta un familiar i organitzeu una col·lecta per pagar-ne el rescat correu el risc d’anar a la presó per col·laboració amb banda armada? Doncs cóm és que aquest article del codi penal no s’aplica quan és el govern qui comet el delicte? Estaria bé que algun responsable públic ens ho expliqués. I repeteixo: estic molt content que hagin tornat, però no hem d’oblidar que a canvi de la llibertat de dues persones s’està finançant una organització terrorista que es dedica precisament a això, a segrestar persones a canvi de diners. I més diners vol dir més segrestos, és el peix que es mossega la cua.

Ara els de la caravana solidària insinuen que ja ho tenen tot a punt per tornar a l’Àfrica amb una nova expedició. En fi, tothom és lliure d’anar on vulgui però abans no marxin el govern els hauria de deixar clar que en cas d’un nou segrest el rescat se l’hauran de pagar de la seva butxaca. Almenys que sàpiguen a què s’exposen. I si el que volen és anar a Dakar a fer-se la foto solidària de l’entrega del material sense córrer cap risc poden fer com la dona d’un conegut alcalde que aviat deixarà de ser-ho, que hi va anar en avió. L’ajuda la poden enviar abans per vaixell, directament fins a Dakar, i problema resolt. Però insisteixo, aquestes caravanes solidàries tan vistoses ens costen molts diners i em sembla que aquí tenim altres prioritats de despesa. Això per no parlar de la seva discutible utilitat. Petits industrials i comerciants de la zona es queixen que ONG’s com aquesta els fan competència deslleial. I és que són faves comptades, tot el que es porta des d’aquí es deixa de comprar allà.

També estaria bé que es fes pública la comptabilitat d’aquesta ONG tan lligada, per cert, al partit socialista. Fa temps em vaig voler documentar i els vaig demanar les seves fons de finançament. Fent-se els ofesos no m’ho van voler explicar, amb la excusa que és una informació reservada als socis. Potser sí, però si com és vox populi una part gens menyspreable del seu finançament prové de l’ajuntament i de la Diputació de Barcelona, tractant-se de diner públic aquesta política d’opacitat informativa no s’aguanta per enlloc. En fi i per no allargar-me, espero que el proper alcalde de Barcelona deixi de finançar amb diner públic aquestes excursions.

Ingredients que no lliguen

Amb entrevistes generoses a l’Avui i a Catalunya Ràdio anunciant que a les properes eleccions al Parlament no es tornarà a presentar a les llistes del PSOE, a primers d’agost hi va haver una mica de rebombori mediàtic per part del conseller Castells. Una rebequeria estiuenca típica d’aquestes dates, amb tots els respectes per aquest conseller que potser és l’únic que se salva, això suposant que se n’hagi de salvar algun. Sigui com sigui el gest de Castells és massa tardà, l’havia d’haver fet molt abans per ser mínimament creïble. Bé, el que dèiem, Castells no repetirà, i com que tot allò que ens van vendre sobre l’excel·lent pacte de finançament al final ha quedat en un no-res, potser tampoc se’l trobarà a faltar. També es diu que Ernest Maragall no continuarà, i no és d’estranyar veient les moltes queixes sobre les polítiques i els resultats més aviat poc brillants que presenta el seu departament. La senyora Tura sembla que s’ho rumia i calla més que parla, i això vol dir, entre altres coses, que s’equivoca menys que els seus companys més xerraires. La senyora Geli com sempre, anar-hi anant mentre es va carregant la sanitat pública a base d’omplir els hospitals de gestors polítics que només fan informes, estudis i estadístiques, a canvi de deixar cada dia més en precari el personal sanitari d’atenció directa al malalt. I Nadal? Els Nadal de Girona són incombustibles i seguiran influint, com sempre, siguin on siguin. I aquí s’acaba el suposat catalanisme del PSOE a Catalunya, que com es pot veure no és res de l’altre món. Insisteixo en lo de suposat, doncs lligar catalanisme i PSOE sempre m’ha semblat una tasca tan voluntarista com inútil. Tal com jo ho veig, si és PSOE no pot ser catalanista, i si és catalanista no pot ser PSOE. Són ingredients que no lliguen. Com l’oli i l’aigua.

Engegar el ventilador

Estic segur que Convergència s’ha finançat irregularment, però per evitar malentesos aclareixo que amb això no estic pressuposant que ho hagi fet de manera delictiva. Com tampoc en tinc, de dubtes, sobre el finançament irregular del PSOE i les seves franquícies, així com dels altres partits polítics. La proliferació d’aquesta mala praxis té l’origen en la manca d’una normativa realista que reguli el finançament dels partits. Cal afegir que al meu entendre tant és finançament irregular els ingressos diguem-ne atípics que puguin rebre els convergents com els crèdits que els socialistes demanen i no tornen, i tot plegat a canvi de no se sap què però, això sí, segur que no és a canvi de res. Dissortadament aquestes pràctiques irregulars seguiran existint fins que no hi hagi una llei de finançament dels partits amb cara i ulls i adaptada als nostres temps. Passar per alt aquestes realitats és amagar el cap sota l’ala.

Dit això, veient que les enquestes donen per fet que això de governar se’ls acaba, els socialistes catalans amb Montilla al capdavant estan fent un intent desesperat per engegar el ventilador i mirar que s’embruti algú més que ells per tal que la brutícia pròpia passi més desapercebuda. Tot i que fins ara les derivacions judicials del cas Millet en el seu vessant polític es limiten a imputacions d’alts càrrecs socialistes, aquests es fan l’orni i, amb l’ajut inestimable dels mitjans de comunicació públics i privats que encara controlen, intenten puerilment convèncer a qui els vulgui creure que els únics dolents de la pel·lícula del cas Millet són els convergents.

La justícia d’aquest país és lentíssima i, per tant, poc eficaç i poc justa, però a manca d’altres alternatives per resoldre els conflictes ens haurem d’esperar a veure què hi diuen els jutges. Mentrestant s’hauria de respectar la presumpció d’innocència per a tothom. Per això encara s’entén menys que els socialistes i companys de viatge, en una actitud més vergonyosa que democràtica, ja donin per dat i beneït que els convergents són els dolents d’aquesta història. Ara bé, en un estat de dret per condemnar Convergència no n’hi ha prou que ho digui una comissió parlamentària creada expressament amb aquest objectiu pel tripartit. Ni és suficient que ho diguin els telenotícies de TV3 o les pàgines d’El Periódico, o que dia sí i dia també ens ho repeteixin els senyors Ferran, Iceta i Montilla des dels seus faristols estiuencs. De moment les dades objectives ens diuen que, de la colla dels polítics, uns socialistes i només uns socialistes han estat ja imputats pel jutge. Per tant, a dia d’avui els socialistes tenen pitjor peça al taler que els convergents, sense que s’hagi d’excloure que aquests no hagin trencat mai un plat.

Zones franques a la costa tarragonina

Amb el compromís no escrit però sí formal dels alcaldes de Calafell i El Vendrell i la benedicció civil verda, multiculti i sostenible d’aquell incompetent conseller de la Generalitat a càrrec dels mossos, a partir d’ara en determinades zones d’aquells municipis les autoritats faran la vista grossa amb les vendes top manta, una activitat que com tothom sap queda al marge de qualsevol legalitat. Allà no cal tenir IAE ni cap mena d’autorització municipal, no cal disposar de permís ni contracte de treball, no es controla l’origen ni la legalitat de les mercaderies que es posen a la venda, ni es paga l’IVA ni la Seguretat Social. Encara que sembli que no pugui ser es tracta d’una legalització de facto del comerç il·legal, i això al marge d’una il·legalitat afegida que també es deixa de banda, i és que en la majoria dels casos es tracta de productes falsificats. Doncs bé, els policies locals i els mossos ni s’hi acostaran. I als botiguers legals que paguen els seus impostos i que en surten directament perjudicats, què els diu el seu ajuntament? Ras i curt, que es fotin. I la legalitat vigent? Ha deixat d’existir. Això és el que passa a Calafell i El Vendrell. Que teniu alguna partida d’origen incert o de qualitat qüestionable i no sabeu com i on vendre-la? A les zones franques tolerades de la costa tarragonina ara la podreu col·locar sense problemes. No ens ha d’estranyar que l’efecte crida ja hagi començat. Maco oi?

Pacte del Majestic bis CiU-PP?

De cara a les eleccions de la tardor els membres del tripartit ja tornen a donar-nos la llauna amb la coneguda musiqueta que diu que molt de compte amb CiU, que potser pactarà amb el PP en una mena de Pacte del Majestic bis. Quina por, amb els populars! Però les coses són com són, aquesta possibilitat existeix, i l’explicació es troba en la manca d’altres alternatives de pacte més digeribles. Així doncs, donant per fet (jo ho dono per fet) que CiU tornarà a guanyar les properes eleccions al Parlament, i suposant (jo ho suposo) que no traurà majoria absoluta, repassem quines serien per a CiU les seves alternatives de pacte.

• El PSOE, que aquí es presenta amb la marca PSC encara que no se sap ben bé per què. Cal recordar que si algun partit té clara la possibilitat d’un pacte amb el PP i especialment en contra dels anomenats nacionalistes perifèrics, aquest és precisament el PSOE. Tenim ja l’exemple del govern basc, un pacte de perdedors PSOE-PP en contra del partit guanyador de les eleccions, el PNV. Sempre he pensat que si a Catalunya el PSOE i el PP sumessin, pactarien sense rumiar-s’ho ni cinc minuts, tal com van fer a Euskadi. I és que al marge d’algun matís secundari, tant l’un com l’altre defensen els mateixos interessos, és a dir, ambdós partits sempre posen els interessos generals espanyols per davant dels interessos específics catalans, peti qui peti. I així ens va.

• Esquerra, el màxim descrèdit de la política catalana, primer amb Carod i ara amb Puigcercós, uns dirigents que no semblen gaire conscients del mal que han fet al seu partit i als seus militants. Si com sembla Esquerra no suma per fer un altre tripartit (si sumessin n’hi hauria, i tant que n’hi hauria!), aquest partit haurà de fer una llarga travessia del desert. S’ho mereixen amb escreix. Vostès li comprarien un cotxe de segona mà al senyor Puigcercós? Doncs és això, confiança zero per uns quants anys.

• Iniciativa potser? Això seria un pacte contra natura, contra el progrés i contra el sentit comú. Si el que volem és la recuperació econòmica d’aquest país i tractar que les nostres empreses siguin més competitives, ara es tracta d’esmenar els errors d’Iniciativa com, per exemple, suprimir la limitació de 80 per l’autopista, i fer-ne més, d’autopistes. El comunisme que va passar a millor vida ja era prou dolent, però l’ecologisme portat fins a l’extrem d’escanyar l’economia productiva potser és molt maco sobre el paper però només és sostenible als països molt rics, i nosaltres encara no ho som. Dissortadament.

• Només ens queda Ciutadans. Ara són tres i barallats i tot indica que acabaran sent un partit extraparlamentari. Quedaria la possibilitat que un partit nou tragués algun diputat però, vistes les enquestes, a dia d’avui això sembla difícil.

Per tant, encara que a primera vista pugui semblar estrany, al final s’arriba a la conclusió que en cas que CiU necessités fer un pacte polític, l’acord amb el PP seria el que grinyolaria menys.

Escric perquè em llegeixin

Si jo només escrivís pel gust d’escriure ho faria en un full de paper qualsevol i, per tant, sense facilitar-ne l’accés a tercers. Però com que bàsicament escric perquè em llegeixin vaig obrir aquest blog d’accés lliure per a tothom. Suposo que el meu plantejament no és gens original i se’l fa qualsevol persona que mantingui un blog obert. Ara bé, tal com passa cada any per aquestes dates, des de fa uns dies les visites al blog comencen a minvar de manera dràstica. Els lectors marxen de vacances i intueixo que això inclou que els seus ordinadors s’agafin igualment un descans, sobretot quan l’ordinador que s’utilitza per llegir blogs és el de la feina. Així que agafant l’exemple del ninotaire d’El País desconnecto del blog durant uns quants dies, sense data concreta de tornada. Això sí, deixo oberta l’opció dels comentaris. Qualsevol idea, queixa o suggeriment de temes a tractar que em feu arribar seran benvinguts i, dintre de les meves possibilitats, tinguts en compte, com sempre. Encara que, ben mirat, si no queden lectors difícilment quedaran comentaristes. En fi, sigui com sigui, fins aviat!

És clar que el debat és identitari!

Vull començar dient que sóc contrari a les prohibicions de qualsevol mena. M’agradaria que la ciutadania estigués suficientment educada i preparada, que tingués el necessari criteri per poder anar pel món de manera lliure i responsable, i que no s’hagués de prohibir res. Però sóc conscient que visc en el país que visc, i que aplicar la meva tesi seria més aviat complicat. El fet és que ara els toros s’han prohibit a Catalunya per la majoria absoluta dels diputats del Parlament, i davant d’un acte democràtic com aquest poca cosa més hi puc afegir. Fins ara a Barcelona es podia anar als toros en metro i a partir del 2012 els aficionats hauran de viatjar un parell d’hores per arribar a la plaça més propera. Tampoc és cap drama, els partidaris de les lapidacions encara han de viatjar més lluny.

Dit això, que en bona mesura el debat sobre la prohibició dels toros és també identitari ens ho demostra el resultat de la votació de dimecres al Parlament: la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos espanyols (PSOE, PP i Ciutadans) va votar a favor dels toros, i la majoria dels diputats que tenen com a prioritaris els interessos catalans (CiU, Esquerra i IC) ho va fer a favor de prohibir-los. Aquesta és una divisió de l’arc parlamentari que no té res a veure amb les dretes i les esquerres, ni tampoc amb el vot obligatori que alguns partits van imposar als seus diputats o amb la llibertat de vot d’altres (CiU i PSOE). Resumint-ho molt i amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que segur que n’hi han, amb la votació de dimecres va quedar clar que Espanya defensava la continuïtat de la seva fiesta nacional i Catalunya defensava acabar amb aquesta salvatjada. És així de senzill i no cal donar-hi més voltes. Números canten, 68 a 55. Així funciona la democràcia.

Ja per acabar, és una ridícula falsedat dir que el propietari de la plaça de toros de Barcelona cobrarà una indemnització pública de tres-cents milions d’euros per haver-se prohibit el seu negoci. Simplement no m’ho crec. Els arguments dels defensors de la fiesta nacional haurien de tenir un mínim de credibilitat. 300 milions d’euros son cinquanta mil milions de pessetes, una quantitat que el senyor Balañá no veurà ni en pintura per més bo que sigui el seu equip d’advocats. No fotem, que ja som grandets!

No ho volen entendre

Diuen aquestes coses i es queden tan amples, com si fos quelcom tan concloent que ja no hi hagués res més a dir. Però no els hi preguntis si Espanya es conformaria amb aquest grau tan ampli d’autogovern que diuen que té Catalunya. Tots sabem que no només la resposta seria negativa sinó que molts considerarien que la pregunta és improcedent. Doncs quan parlem de les legítimes aspiracions polítiques de molts catalans és exactament d’això del que estem parlant. Ni més ni menys.

Cataluña es hoy uno de los sujetos políticos no estatales, llamados naciones sin Estado, con mayor nivel de autogobierno de toda Europa, gracias a la Constitución española de 1978 y a los Estatutos de Autonomía de 1979 y 2006.

Amb aquesta afirmació tan poc original i a la vegada tan repetida comença un article aparegut dilluns a El País, del que en són autors Carme Chacón i Felipe González (a la foto, treta del diari ABC, que per estar informat s’ha de llegir de tot!). Es tracta d’un article que pretén justificar determinades posicions polítiques, és a dir, aquelles que defensen els dos grans partits polítics espanyols, PP i PSOE, sobre l’anomenat problema catalán. Estem davant de la típica frase que se’ns repeteix dia sí i dia també com a principal i pràcticament únic argument per justificar la bondat d’un sistema clarament esgotat.

No sé si la frase de Chacón i González reflecteix la realitat o no però acceptant fins i tot que fos veritat, la meva reacció és: i què? Vostè, senyor espanyol, es conformaria amb aquest nivell tan alt d’autogovern que diu que té Catalunya? Oi que no? Oi que no voldria estar per sota del nivell d’autogovern de, per exemple, Portugal? Doncs ja som al cap del carrer. Intenti posar-se al meu lloc i ho entendrà de seguida; tot i que intueixo que no ho farà, ni intentar posar-se al meu lloc ni entendre-ho.

Uriel, quina barra!

Després d’uns quants anys com a directiu d’un partit que ha votat el tripartit d’esquerres format a l’entorn del PSOE, és a dir, un partit que ha apostat decididament, i no una sinó dues vegades, pel control del govern de Catalunya per part d’una franquícia d’obediència espanyola, ara ens surt el tal Uriel dient que no es pot admetre que un partit d’obediència espanyola formi part del govern de Catalunya. I afegeix que plega del partit i que deixa l'escó de diputat.

Tot i que hi ha qui diu que això és coherència jo ho sento, tinc una certa memòria i sóc una mica més exigent, i no puc compartir ni de lluny aquesta valoració. Tot menys coherència. Jo aquí hi veig una barreja d’oportunisme indecent, una cara dura que se la trepitja i un cinisme fastigós a parts iguales. No s’hi val a plegar quan això s’acaba, quan pràcticament ja t’estan fotent fora. L’Uriel ha tingut molts dies, molts mesos i uns quants anys per haver pres una decisió com aquesta sense esperar a l’últim moment, quan ha vist clar que la seva situació a les llistes d’Esquerra el deixaria de totes maneres fora del Parlament.

Ara ens diu que intentarà repetir el càrrec de diputat amb en Laporta i companyia, agafant-s’hi com a última oportunitat per intentar mantenir la menjadora. Patètic. Penseu-vos-ho bé si teniu previst votar-los. De gent així se’n pot esperar qualsevol cosa, però poques coses bones. Podríem també parlar de la comptabilitat creativa de Laporta a can Barça, fent aparèixer 11 milions de benefici quan en realitat eren un mínim de 77 milions de pèrdues, segons ens diuen ara els auditors de Deloitte. Però això ho haurem de deixar per un altre dia.

Tibidabo, unes preguntes incòmodes

El turisme ho justifica tot? Per què un ajuntament (per exemple, el de Barcelona) ha de tenir i gestionar un parc d’atraccions (per exemple, el del Tibidabo)? No en saben prou les empreses privades de fer aquesta tasca? És imprescindible que una ciutat com Barcelona tingui un parc d’atraccions d’aquestes característiques? O potser és que el Tibidabo és un negoci ruïnós i per això no s’hi vol ficar ningú amb dos dits de front, amb perdó de les persones amb dos dits de front que treballen a l’ajuntament, que segur que n’hi han? Però llavors encara amb més raó, per què els barcelonins hem de mantenir amb els nostres diners una empresa deficitària com aquesta? No hi han altres prioritats de despesa social a Barcelona?

I anant més al gra després del desgraciat accident de l’altre dia, és normal que si els tècnics de manteniment del Tibidabo consideren que una atracció no ofereix prou garanties de seguretat i decideixen aturar-la, això es tradueixi en una multa per l’empresa de manteniment? No s’està d’aquesta manera forçant perillosament el funcionament d’una atracció amb problemes, amb el risc evident que això comporta pels seus usuaris? No s’haurien de demanar responsabilitats a les persones que han imposat una clàusula tan perversa com aquesta, al marge de si l’acaben aplicant o no? S’ha forçat el funcionament del pèndol més enllà d’uns estrictes paràmetres de seguretat que hem de suposar que existeixen? Veurem el senyor Hereu (alcalde) i les senyores Jaurrieta i Ortiz (presidenta i directora, respectivament, de l’empresa que gestiona el parc) cridats pel jutge per tal que donin la seva versió dels fets? O tal vegada aprofitant la temporada d’estiu quedarà tot oblidat? Si el Tibidabo fos una empresa privada, tindrien els seus responsables el mateix tracte que està rebent el consistori barceloní després de l’accident mortal de l’altre dia?

Catalunya no és Kosovo però...

Coneguda la sentència del Tribunal Internacional de Justícia avalant el procés de la independència de Kosovo, ara podem dir que Espanya, defensora aferrissada de les posicions de Sèrbia contraries a un Kosovo lliure, però òbviament mirant de reüll cap a Euskadi i Catalunya, ha perdut estrepitosament la partida. Ho ha fet juntament amb els quatre països de la Unió Europea que, per motius similars, encara no han reconegut diplomàticament Kosovo: Xipre, Grècia, Eslovàquia i Romania. 22 a 5. Francament, posats a triar alguns preferim estar en el grup format per Alemanya, França, Regne Unit, Itàlia, etc., i ara encara amb més motiu.

Catalunya no és Kosovo ni Espanya és Sèrbia, això està molt clar i no cal que Espanya ens ho recordi, però tant Espanya com Sèrbia s’han afanyat a dir que tot i la sentència no pensen reconèixer Kosovo. Una sentència que no només no perjudica sinó que avala, ni que sigui moralment, les aspiracions d’independència unilateral de Catalunya quan es donin les circumstàncies i les majories democràtiques que ho permetin. És a dir, el tribunal de la ONU ens diu que la voluntat dels seus habitants resulta suficient per legitimar la independència unilateral de Kosovo, sense que es puguin admetre, com pretenien Sèrbia i Espanya, interferències foranes que ho impedissin. Si Sèrbia i Espanya no volen acceptar les tesis de la ONU estan en el seu dret: no hi ha cap llei que impedeixi fer el ridícul.

A partir d’aquesta sentència queda clar que si la majoria dels habitants d’un determinat territori (posem per cas Catalunya) volen independitzar-se però la normativa de l’estat al que pertanyen no ho permet (aquest seria el cas d’Espanya), la declaració unilateral d’independència és, a ulls de la ONU, una via igualment legítima. En altres paraules, la sobirania d’un estat no pot estar mai per sobre de la voluntat d’un poble. Alguns entenem que extrapolant aquesta sentència, allò de la indisoluble unidad de la nación española ja no serà un argument jurídic vàlid que justifiqui la intransigent posició espanyola, per més que ho diguin els seus tribunals.

Parlem clar: el PSC no existeix

L’eslògan: Fets, no paraules! (José Montilla)

Les paraules se les emporta el vent.

Els fets: les votacions, aquí “sí” i allà “no”, aquí “no” i allà “sí”, sempre en funció dels –per a ells- interessos superiors del PSOE.

Les conclusions: El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. El PSC no existeix. Vint-i-cinc conclusions, una per cada diputat del PSOE al Congreso de los Diputados de España elegit a Catalunya.

La solidaritat va per barris

Darrerament el govern de Hamas està sotmetent a les dones de Gaza a tota mena d’abusos i pèrdua de drets ciutadans fins a quasi eliminar-los. Uns abusos que consisteixen, entre altres disbarats, en la prohibició de fumar en públic per ser considerat un acte indecorós, seure creuant les cames, caminar soles per la platja, anar en moto encara que sigui amb el seu marit, tallar-se els cabells a les perruqueries d’homes, etc. etc. A més a més, aquestes darreres setmanes l’obligació de cobrir-se amb el vel islàmic s’està imposant de manera implacable també en aquell territori palestí.

Davant d’aquests abusos, alguns trobem a faltar les grans mostres de solidaritat i missatges de protesta per part, molt especialment, d’aquells que fa quatre dies deien que defensaven, amb molt soroll mediàtic, la població de Gaza, mitjançant determinades expedicions marítimes pretesament solidàries amb els habitants d’aquell territori.

Una prova més que la solidaritat va per barris, i mentrestant els drets civils de les dones de Gaza van quedant reduïts a un no res. Però no ens deixem enganyar, determinats silencis són més cridaners que aquelles expedicions marítimes que fa unes setmanes omplien les portades dels nostres diaris.

Fer el ridícul

La situació política s’ha agreujat encara una mica més al fer-se evident que una setmana després de la massiva manifestació els partits polítics no han estat capaços d’arribar a un acord polític mitjanament presentable a la societat sobre què s’ha de fer a partir d’ara. Pocs dubten que la manifestació del Passeig de Gràcia de Barcelona va representar un veritable èxit d’assistència, i segurament serà un d’aquells actes que marcaran un abans i un després.

L’èxit de la manifestació, però, no va ser gràcies als partits polítics sinó precisament a pesar d’una desacreditada classe política que cada dia que passa es mostra més allunyada de la ciutadania que els hi paga el sou. A partir de la manifestació del dia 10 tothom es preguntava què s’hauria de fer el dia després, i em sembla que va ser Tarradellas qui va dir que la única cosa que no es pot fer en política és el ridícul. Doncs diguem les coses clares, això és precisament el que han fet aquesta última setmana els polítics catalans abans de marxar de vacances: fer el ridícul més estrepitós, al Parlament i fora del Parlament.

Relacionat amb tot això, no em puc estar de reproduir el començament de l’article de Gregorio Morán aparegut a La Vanguardia de dissabte:

No es verdad que los pueblos tengan los dirigentes que se merecen. Hay que ser muy hijo de la gran puta para pensar que Catalunya tiene los políticos que se merece. Sería demasiado fuerte. Yo creo que este país nuestro se merece otra cosa y que no saldrá de la corrupta mediocridad en la que le metió el pujolismo, y que consumó el tripartito de trileros, mientras no se subleve contra la casta, y la barra o la arrincone, y convierta la actividad política en un juego legal y no en una timba de profesionales del fraude.

No ens estranyem si la propera manifestació massiva es convoca per deixar constància explícita del rebuig ciutadà contra la nostra desacreditada classe política. Després d’un balanç tan decebedor com el que hem vist aquests dies no puc entendre que no els hi caigui la cara de vergonya i dimiteixin tots plegats deixant pas a noves persones amb noves idees, tota vegada que ells ja ens han demostrat amb escreix que no donen més de sí.

Una nació indissoluble?

Quan llegim que a la sentència contra Catalunya el tribunal d’Espanya va decidir incloure fins a catorze vegades l’expressió indisoluble unidad de la nación española, alguns pensem que aquesta pretesa indissoluble unitat no la deuen tenir tan clara com pretenen. Repetir tantes vegades en un document la mateixa musiqueta no deixa de ser una clara mostra d’inseguretat ja que si tan clar ho tinguessin amb una vegada n’hi hauria hagut prou.

Però vist des de Catalunya i considerant només el vessant polític del cas i, per tant, sense entrar en l’aspecte jurídic, entenc que els termes “indissoluble” i “unitat” són sobrers, almenys mentre Catalunya formi part d’Espanya. Sobre l’expressió “nació espanyola” evidentment no hi tinc res a dir, cadascú es defineix com vol, de la mateixa manera que Espanya no hauria de tenir res a dir sobre què som i cóm ens definim els catalans. Si tenim el dret a decidir, que el tenim i més aviat que tard se’ns haurà de reconèixer, és precisament perquè molts pensem que som una nació amb tot el dret a decidir sobre, per exemple, cóm ens organitzem políticament.

I ja que hi som i per tal de no caure en el mateix error que ara estem denunciant, seria molt convenient que a la futura constitució catalana no es fes cap esment a l’indissoluble unitat de la nació catalana.

La ressaca

Vaig dir que el tema futbol el donava per tancat. No el penso pas reobrir, tot i que aquests dies no resulta fàcil parlar d’altres temes sense que se’ns hi barregi el futbol. Alguns mitjans han tingut les galtes de dir que a Barcelona hi va haver més gent a la plaça d’Espanya i l’avinguda de Maria Cristina celebrant la victòria de la roja diumenge al vespre que manifestants per l’eixample de Barcelona dissabte a la tarda, i a partir d’aquesta bajanada alguns n’han tret conclusions surrealistes. S’ha de ser molt gamarús per dir segons què!

Dilluns demanava propostes concretes i encara no n’he vist cap. En faig una. Potser ens hauríem de plantejar, ni que només fos de forma provisional per anar tirant, la possibilitat de recuperar l’estatut del 79. És a dir, em pregunto molt seriosament si no seria convenient renunciar a les engrunes que han quedat d’aquest estatut triplement capat i quedar-nos amb l’antic. És això possible? Els experts que s’ho mirin i ens diguin quelcom perquè és més que evident que en temes com el de la llengua, per exemple, més que avançar hem anat endarrere.

Hi ha també una obsessió malaltissa per part d’alguns per intentar elevar l’anècdota a categoria. Determinada premsa ha donat molta importància a una anècdota que es va produir dissabte un cop Montilla va abandonar la capçalera de la manifestació. Resulta que algú s’hi va acostar més del compte per recriminar-li amb contundència verbal la seva estranya actitud d’intentar apropiar-se políticament d’aquella manifestació. Hi van haver corredisses però segons les cròniques la cosa no va passar d’aquí. On sí que hi van haver moltes destrosses i ball de bastons va ser a la celebració del futbol dels espanyols i no a la cívica manifestació de dissabte dels catalans. En quedi constància.

Mentrestant hi ha un fet que no hem de perdre de vista: d’Espanya ja no se’n pot esperar res, i si no vigilem ens tornaran a enredar. Tot el que no fem nosaltres no ens ho farà ningú. Així, aquesta notícia que diu que Montilla ha demanat reunir-se amb Zapatero per parlar de l’Estatut només em produeix una barreja de fàstic i renovada frustració. No té més idees el president de Catalunya?

Ara la pilota és a la teulada del Parlament

Crònica resumida dels tres últims dies. Molt oportunament divendres es va fer pública la sentència definitiva d’Espanya contra Catalunya, una sentència que es carrega els aspectes més sensibles (llengua i diners, entre d’altres) del nostre autogovern. El fet evident és que l’Estatut resultant ja no és el que es va sotmetre a referèndum sinó el que, amb la complicitat manifesta dels dos grans partits polítics espanyols, s’han fet a mida els membres d’un peculiar tribunal espanyol en tasques de poder legislatiu bis. Dissabte molts catalans van sortir al carrer a manifestar-se. Tot un èxit d’assistència. No vull entrar en la ja clàssica guerra de xifres, eren els que eren i eren molts. Moltíssims, com mai s’havia vist a Catalunya. Jo no hi era, i potser hi hauria d’haver anat. Diumenge es va jugar la final de futbol. Suposo que van guanyar els millors (això ho escric el dia abans del partit, amb un ull a la tele que retransmet la manifestació), i per part meva no se’n parli més, i per part dels altres espero que tampoc. Estic francament saturat de futbol patriòtic, o de patriotisme barato amb l’excusa d’uns futbolistes, que vindria a ser més o menys el mateix.

Però liquidats els tres grans temes, és a dir, la sentència, la manifestació i el partit de futbol, avui dilluns tornem a aterrar a la dura realitat, i em pregunto si algun responsable polític té alguna idea clara i pràctica sobre què s’ha de fer, no després de vacances sinó a partir d’avui mateix. Ha tornat ha quedar clar que els únics camins que ens deixa Espanya són dos: el de la submissió pura i dura a la metròpoli (i utilitzo el terme metròpoli per correspondre’s amb el tracte de colònia que ens donen des d’Espanya) i el de la independència, sempre que hi hagi, faltaria més, una majoria que la vulgui i la voti. Ha tornat a quedar clar que per Catalunya no hi ha una tercera via.

Ara els 135 membres del Parlament tenen l’obligació de fer política a partir d’avui mateix, i això vol dir, entre altres coses, organitzar sense més excuses barates una consulta amb tots els ets i uts, per tal de facilitar el dret a decidir dels catalans i sortir de dubtes. Si ells no ho fan, alguns començarem a pensar que aquests diputats són còmplices per acció o per omissió del que ens està passant des de fa massa temps. Per tant, és d’esperar que es posaran les piles sense més dilació no fos cas que la gent, més que farta, els comenci a escridassar pels carrers. Hem entrat en una nova etapa política i convé que tothom en sigui conscient. Ara la pilota ja no és al Tribunal Constitucional d’Espanya ni al camp de futbol de Johannesburg, ara la pilota és a la teulada del nostre Parlament.

No falla: qui paga, mana

Dèiem ahir que encara que formalment Òmnium Cultural és una entitat privada, en una bona mesura viu de les subvencions públiques, que representen una bona part dels seus ingressos. És a dir, tal com dèiem l’altre dia, Òmnium forma part de la societat subvencionada, amb tot el que això representa de positiu i de negatiu.

Ara mateix a ningú se li escapa que dir subvenció pública a Catalunya significa que són uns diners que majoritàriament gestionen els socialistes. Parlant en plata això vol dir que qui ha guanyat la partida són els socialistes, i qui ha fet un trist paperot ha estat la junta directiva d’Òmnium; el seu no nos moverán ha durat exactament tres dies.

Montilla anirà al davant de la manifestació de demà amb la senyera, però deixant de banda el lema pactat, exactament tal com ell volia. No falla, qui paga, mana, encara que pagui amb els nostres diners. Tots han fet el ridícul, i des de la nostra manifesta feblesa fer el ridícul és una de les poques coses que no ens podem permetre.

Això sí, molta sort a tots els que demà decidiu anar a la manifestació. Espero sincerament que en sortiu convençuts que ha estat un èxit.

Dissabte no m’hi busqueu

“Nosaltres decidim. Som una nació”. Aquest és el lema de la manifestació de dissabte organitzada per Òmnium Cultural. Per cert, qui ho paga això de l’Òmnium? Intueixo que el diner públic representa una part important dels seus ingressos, i aquest fet ja ens pot donar alguna pista sobre les tensions que es viuen aquests dies. Estic totalment d’acord amb el lema, són dues obvietats sobre les que no hi haurien d’haver discussions, però no ho veig un motiu suficient com per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Doncs bé, els politics ni tan sols es posen d’acord sobre aquestes obvietats, però si que es posen d’acord per sortir al carrer un calorós dissabte de juliol. Coses de la política.

Si com diuen, la manifestació és bàsicament per protestar contra la recent sentència del TC, això és el mateix que manifestar-se per defensar la merdeta d’estatut que ens van deixar després de les múltiples retallades fetes a partir del text aprovat l’any 2005 per la gran majoria del Parlament. Al meu entendre tot plegat és molt senzill. La classe política catalana només pretén que amb aquesta manifestació de dissabte els ciutadans avalem la seva lamentable gestió amb el nou estatut, i jo no estic disposat a participar en aquesta farsa. Ja s’ho faran. Per motius diametralment oposats als del PP ja no vaig donar suport a l’estatut retallat i sotmès a referèndum fa quatre anys i, per tant, menys suport encara estic disposat a donar a les seves escorrialles. D’això en dic coherència.

Una cosa és clara, si Montilla va a la manifestació segur que no és per defensar el mateix que defenso jo. Montilla defensa l’Espanya autonòmica, i jo aquesta etapa la considero totalment superada pels esdeveniments. Per tant no penso anar a la manifestació, amb senyera o amb pancarta, amb Montilla o sense, tant m’és. Llegeixo que alguns independentistes hi aniran. Penso que van errats, una manifestació a la que Montilla hi dona suport mai pot ser una manifestació independentista. Llegeixo que alguns autoanomenats federalistes també hi aniran, però tots sabem que per les contrades ibèriques el federalisme només existeix en la ment de quatre benintencionats. Llegeixo que també hi aniran els que defensen l’estatut, però no l’estatut de setembre del 2005 que dèiem abans sinó el doblement retallat per polítics i tribunals forans. En definitiva, embolica que fa fort. Allà hi haurà un garbuix d’interessos gens coincidents amb els que no m’hi vull barrejar. Així que dissabte no m’hi busqueu. Però això sí, “Nosaltres decidim. Som una nació”.

Sana enveja de Bèlgica

Quan aquí es parla de la possible independència de Catalunya de seguida surten els defensors de les essències pàtries espanyoles recordant-nos amenaçadors allò que estableix l’article 8 de la Constitución Española, aquell que parla de la tasca dels militars en aquests casos. Ni se’ls passa pel cap que avui en dia, en ple segle XXI, aquestes coses es poden discutir d’altres maneres més civilitzades i democràtiques, que no passen precisament per utilitzar la violència institucional, per més constitucional que sigui.

Imaginem-nos per un moment que Bèlgica s’acaba dividint en dos nous estats, Valònia i Flandes, una possibilitat que vistos els recents resultats electorals no s’ha de descartar, tot i que mentre no es posin d’acord sobre el futur estatus de la capital belga, Brussel·les, tampoc és quelcom que s’hagi de produir d’avui per demà. Estic pensant en una partició de l’estat belga feta de manera ordenada i negociada i fruit de la voluntat majoritària del poble, i ni se’m passa pel cap, i als belgues evidentment tampoc, associar aquest procés amb cap mena de violència. El que intento explicar és que si a Flandes la majoria decideix independitzar-se dels seus veïns del sud res ni ningú ho podrà aturar. I tan amics.

Doncs bé, escoltant aquests dies els líders independentistes flamencs guanyadors de les últimes eleccions no puc evitar sentir una sana enveja de Flandes i, per extensió, de Bèlgica, on aquestes coses es poden discutir amb tota normalitat. Espero que algun dia aquí també serà possible decidir el nostre futur sense que els soldats hagin de pujar als tancs i sortir de les seves casernes per demostrar-nos qui mana. En democràcia, en cas de dubte el poble vota i es fa allò que decideix la majoria. Tard o d’hora la força de la raó –i, sobretot, la força dels vots- necessàriament s’han d’acabar imposant a la raó de la força, per més constitucional que sigui.

Societat subvencionada

Eliminar subvencions també seria una manera molt efectiva de reduir el dèficit públic, i molt més presentable que tocar les pensions dels pobres jubilats o reduir els sous de les infermeres. En aquest sentit, mentre hi hagin pensions de misèria i greus desatencions socials que en una societat com la nostra no haurien d’existir, em sembla una frivolitat subvencionar amb recursos públics un diari, una pel·lícula, una obra de teatre, uns indis de l’Amèrica central, un club d’aeromodelisme o una organització de gais i lesbianes. Parlem, doncs, d’allò que al meu entendre són subvencions prescindibles. No estic negant que l’existència d’algunes subvencions puntuals de caire social sigui quelcom necessari, però la seva generalització quasi sense límits, fent de la subvenció una norma més que una excepció, és l’origen de molts dels mals que pateix la nostra societat. La subvenció és en molts casos una eina per la compra de voluntats.

Tenim un excés de subvencions públiques de tota mena, directes o més o menys encobertes i quasi sempre absolutament discrecionals. Unes subvencions que els nostres governants disposen al seu caprici talment com si repartissin en vida l’herència familiar. Es tracta d’un fenomen que s’ha anat estenent com una taca d’oli, i el resultat és l’aparició d’una societat políticament comprada a base de subvencions de tota mena, un rebutjable clientelisme que afecta un nombre creixent de persones i entitats que depenen de la discrecionalitat del govern de torn. I és que a ningú se li escapa que, ni que només sigui per prudència, els subvencionats estan obligats a fer bondat per no posar en perill la transferència.

Tant és que es tracti de subvencions discrecionals i directes de milions d’euros concedides als sindicats com ha passat aquests dies, com que una nova subvenció a les empreses periodístiques estigui disfressada en forma de subscripcions gratuïtes als diaris pels que compleixen 18 anys. Sobre això cal denunciar que la Generalitat té la barra de presentar-ho com si fos un premi pels joves quan en realitat els joves només són l’excusa d’una nova subvenció als diaris perquè puguin anar fent la viu-viu sense emprenyar massa. Aquesta disbauxa no ens la podem permetre, i a més a més una societat excessivament subvencionada al final s’acostuma a no treballar i a donar per fet que tot ho ha de resoldre el govern de torn, i això no hi ha cap societat que ho aguanti. O potser el model a seguir és el de les peonadas andaluses? És d’esperar que el proper govern serà prou valent i responsable com per reduir les subvencions públiques de forma dràstica.

Corrupció i autisme polític

Fins no fa gaire alguns pensàvem que aquestes coses només passaven a Marbella o a Santa Coloma de Gramenet, però que Barcelona en quedava al marge. Sembla ser que estàvem equivocats.

La vessant judicial. Abans d’ahir els lladres confessos Millet & Montull van sortir de la presó on s’hi han passat menys de dues setmanes. Simultàniament, uns alts càrrecs polítics socialistes de l’Ajuntament de Barcelona (Garcia Bragado & Co.) han estat imputats pel mateix cas relacionat amb el Palau. Es tracta d’uns personatges que han passat de simples testimonis a ser formalment imputats per la jutgessa. El cercle a l’entorn de l’alcalde Hereu i el seu partit s’està estrenyent perillosament. Sense saber com acabarà tot plegat em permeto insistir que si judicialment s’arriba a la conclusió que hi ha hagut tràfic d’influències, i sembla ser que la cosa va per aquí, és lògic concloure que hi hagin també càrrecs polítics involucrats. Fins on arribarà aquesta lamentable història? De moment ha arribat al nivell de tinent d’alcalde, just per sota de l’alcalde. Simpaties i/o antipaties polítiques al marge, alguns no ens sentim gens satisfets de veure com el nostre ajuntament té part de la seva cúpula directiva imputada en un cas delictiu d’aquesta gravetat, i res ens agradaria més que tot plegat fos només un malson.

La vessant política. Per cert, mentrestant la comissió parlamentària que investiga aquest assumpte només s’interessa per les possibles malifetes dels convergents, en una mena d’autisme polític de caire selectiu que no vol ni sentir a parlar de les responsabilitats socialistes. I després encara es queixen quan se’ls diu que els diputats viuen totalment al marge de la realitat que els envolta.