Xavier García Albiol

La democràcia és respectar escrupolosament el resultat d’unes eleccions. Això pot semblar una obvietat però no tothom ho veu tan clar. Sempre he criticat els pactes formats pels partits perdedors d’unes eleccions, uns acords polítics que tenen com a objectiu impedir que governi la llista més votada. Parlo, per exemple, dels governs tripartits de la Generalitat. Parlo, per exemple, de l’actual govern d’Euskadi. Parlo d’alguns ajuntaments i d’alguns governs autonòmics. Són pactes totalment legals però no m’agraden gens, són pactes que democràticament grinyolen. Sempre els he criticat, fossin quins fossin els partits beneficiats i els partits perjudicats per aquests pactes. Dissortadament tots els partits hi estan implicats.

Després de les eleccions de diumenge ara torna a presentar-se la possibilitat que sorgeixin estranys pactes d’aquesta naturalesa. Posaré un parell d’exemples. A Espanya, el govern autonòmic d’Extremadura pot quedar en mans de PSOE + IU tot i haver guanyat les eleccions el PP. A Catalunya, l’ajuntament de Tarragona pot quedar en mans de CiU + PP tot i haver guanyat les eleccions el PSOE. És a dir, de tirar-se endavant aquests pactes de perdedors, el PP a Extremadura i el PSOE a Tarragona anirien a l’oposició tot i haver guanyat les eleccions. Ho trobaria estrany i injust.

En aquest sentit, Badalona ha esdevingut un exemple emblemàtic. Hi ha el risc que el govern quedi en mans d’un pacte a tres de perdedors tot i haver guanyat les eleccions el PP. No sóc gens sospitós de tenir simpaties polítiques per aquest partit. No els he votat mai i els critico molt sovint. S’ho mereixen. Però a Badalona les eleccions las ha guanyat el PP i, per tant, Xavier García Albiol hauria de ser l’alcalde. Només si no se’n surt governant en minoria es pot plantejar més endavant la presentació d’una moció de censura per fer-lo fora del govern. Però, d’entrada, hauria de ser el proper alcalde de Badalona, agradi o no el seu discurs monotemàtic sobre la seguretat, la policia, els immigrants i la delinqüència. Al capdavall, aquest és el discurs que més ha agradat als badalonins.

La patacada socialista: el cas d’Igualada

Tal com vaig explicar en aquesta crònica, vaig conèixer a Marc Castells (CiU) l’any 2007, poc després de les anteriors eleccions municipals. Castells era el cap de l’oposició de l’ajuntament d’Igualada, i CiU tenia llavors 6 regidors d’un total de 21, en un consistori molt consolidat pel pacte electoral d’esquerres entre socialistes i ICV, que compartien la mateixa llista electoral i el govern de la ciutat. Un govern, per cert, que disposava del suport extern però imprescindible dels dos regidors del PP, fent-se un cop més realitat que la política hace extraños compañeros de cama. CiU i Esquerra eren a l’oposició. Han passat quatre anys i diumenge es van celebrar unes noves eleccions que ha guanyat Castells, amb 10 regidors. El triomf és mèrit seu i del seu equip, d’això no n’hi ha cap dubte. Però si som sincers hem d’admetre que CiU també ha guanyat per demèrit dels seus adversaris socialistes.

Per exemplificar l’abast de la contundent derrota del socialisme als ajuntaments catalans he posat l’exemple d’Igualada com n’hagués pogut posar molts d’altres. De ser pràcticament hegemònics en molts consistoris els socialistes han passat a ser perfectament prescindibles. La llista encapçalada per l’actual alcalde Aymamí ha passat dels 10 regidors de fa quatre anys als cinc obtinguts diumenge. La gent està molt enfadada amb els socialistes, no només pels desgavells dels set anys dels governs tripartits a Catalunya sinó també pels desgavells que a nivell de l’estat són responsabilitat dels governs encapçalats per Zapatero. El votant és perfectament conscient que una bona part de les retallades d’ara tenen molt a veure amb la mala gestió d’aquests governs socialistes, i per això s’ha votat com s’ha votat. Sovint a la contra, i de vegades castigant a qui no n’era un culpable directe. No es pot negar que hi ha hagut molt vot de càstig antisocialista.

Evidentment també hi deu haver hagut gent molesta amb la gestió estrictament municipal dels socialistes. A Igualada mateix en conec uns quants i els sobra raó, però intueixo que en altres ajuntaments els equips de governs socialistes sortints han patit una desfeta electoral encara que la seva gestió municipal no hagi estat precisament dolenta. Són els riscos de compartir determinades sigles polítiques, que encara que durant la campanya les mig amaguis com ha fet el candidat socialista d’Igualada (et miraves la seva propaganda i costava trobar de quin partit era Aymamí), al final tothom sap qui és qui, de qui depèn i a qui representa. Molts alcaldes socialistes han perdut el càrrec més per les sigles polítiques que suposadament els aixopluguen que per la seva estricta gestió municipal. Això, però, no treu cap mèrit a en Marc Castells i a l’inqüestionable triomf de CiU a la ciutat d’Igualada.

Unes pinzellades post electorals

A Espanya s’esperava l’enfonsament del PSOE i que el PP recollís una bona part dels vots perduts pels socialistes. Així ha estat. En general, per tant, poques sorpreses. La sorpresa hagués estat que els populars no guanyessin, o que els socialistes no perdessin, que és més aviat això el que ha passat. Diumenge al vespre va sortir Rajoy dient quatre obvietats i també Zapatero imitant-lo, i insistint que no avançarà les eleccions espanyoles. Com diu aquell, más terco que una mula, i mentrestant el diferencial del deute espanyol, és a dir, les nostres butxaques, patint-ne les conseqüències. El senyor de les anxoves i els taxis s’ha quedat sense la poltrona de Cantàbria. Sap greu, aquell home donava molt joc. I torna Álvarez-Cascos, que ha guanyat clarament les eleccions a Astúries, per davant del PP i del PSOE. És la prova del nou que en molts llocs no es voten sigles sinó persones. I sembla ser que a Astúries Álvarez-Cascos agrada força.

A Euskadi la força política que ha aconseguit més regidors és Bildu, segona en número de vots després del PNV. Els partits d’obediència espanyola PSOE i PP han quedat per sota. Aquesta és sens dubte la gran notícia de diumenge. A Euskadi hi ha una realitat sociològica que reiteradament alguns ens intenten amagar utilitzant tots els mecanismes que tenen al seu abast: mitjans de comunicació, forces de seguretat i judicatura. Ara s’entén millor que PP i PSOE no volguessin de cap manera que Bildu es presentés a les eleccions. És com si Fernando Alonso i Ferrari poguessin evitar que els RedBull els hi fessin la competència; segur que també els voldrien fora de la competició.

A Catalunya CiU ha guanyat amb autoritat a quasi tot arreu, també a les diputacions, inclosa la més emblemàtica de Barcelona, on s’hi haurà de fer una neteja a fons i aprofitar l’avinentesa per aprimar-la. Poden començar posant en venda la COM Ràdio, per exemple, i qualsevol altre negoci que no sigui imprescindible pel normal desenvolupament institucional. El PSOE perd bous i esquelles i el PP recull una part del vot perdut pels socialistes, un vot espanyol nacionalment fidel però ideològicament oscil·lant. Només cal veure el transvasament de vots que hi ha hagut al cinturó roig. Esquerra segueix la seva particular travessia del desert, com no podria ser d’altra manera. S’ho mereixen. Tardaran anys a recuperar-se dels disbarats del tripartit. Només han salvat els mobles a nivell local en alguns pocs ajuntaments on es vota més la persona que les sigles. De la resta, poca cosa a comentar, exceptuant potser l’èxit relatiu d’Escons en blanc, que amb una sabata i una espardenya han fet uns resultats més que dignes.

A la meva ciutat (Barcelona) Hereu s’ha estavellat com fa uns dies es va estavellar el seu autocar electoral. Allò va ser premonitori tot i que la patacada electoral ja es veia venir des de feia molts mesos. Dit això, cal dir també que Hereu ha perdut amb dignitat (parlo del seu discurs de diumenge al vespre) i ha començat a recuperar el senyoriu que va perdre en alguns moments de la campanya electoral. Vull pensar que Trias no ho farà pitjor que el seu antecessor. La política també són gestos, i tothom espera els primers gestos de Trias. Si no sap per on començar, arxivar l’esquiada del 2022 seria vist amb simpatia per molts barcelonins. O vendre aquelles vinyes tan poc productives de Collcerola.

Al meu districte (Sarrià-Sant Gervasi) més o menys com sempre. CiU recull un de cada dos vots, el PP un de cada cinc, i el trenta per cent restant se’l reparteixen bonament entre una vintena de partits. El PSOE, per exemple, no arriba ni al deu per cent dels vots, però aquesta baixa collita tampoc és cap novetat. Els socialistes han maltractat el districte tant com han pogut, i no es podien pas esperar que a Sarrià se’ls premiés amb el vot. A Sarrià els socialistes han anat recollint allò que han anat sembrant durant els darrers 32 anys. És a dir, gairebé res.

Entre el desconcert i la comprensió crítica

Aquests últims dies s’ha parlat més de les concentracions d’indignats que de les eleccions d’ahir, però ignoro quina incidència han pogut tenir aquestes concentracions en els resultats electorals. Per altra banda, haig d’admetre que els indignats concentrats encara no sé què volen. I subratllo lo de concentrats perquè d’indignat també n’estic jo, potser més i tot que alguns dels concentrats. Dic que no sé què volen suposant que els indignats concentrats coincideixin entre ells en reivindicar alguna cosa concreta que sigui factible, més enllà de demanar la lluna i de les quatre vaguetats que s’han pogut escoltar aquests dies. Tampoc sé qui mou els fils de tot aquest sarau, ni qui hi ha al darrere d’aquestes masses aparentment no organitzades. Potser no durant els primers dies en que tot plegat semblava més improvisat, però ara estic convençut que hi ha d’haver algú que porti la batuta. El que intento transmetre és que ja tinc una edat com per no empassar-me la bondat beatífica dels moviments assemblearis com a solució dels nostres mals.

M’he llegit amb atenció els diversos manifestos i propostes dels concentrats indignats, uns textos que, per cert, no se sap ni qui els ha redactat ni quina possibilitat democràtica tenen els concentrats per modificar-los si s’escau. Els anonimats sempre em fan sospitar. Em sembla veure en aquests textos un catàleg de molt bones intencions que en bona part puc compartir, barrejat amb la retòrica antiga del senyor Cayo Lara d’Izquierda Unida, adobat amb el tronat discurs dels sindicalistes dels anys setanta del segle passat (un discurs que, per cert, incomprensiblement encara mantenen) i, això sí que ha quedat perfectament clar des del primer dia, un posicionament generalitzat contrari al sistema capitalista vigent i a qualsevol cosa que se li assembli. Tot plegat és molt respectable, les aspiracions polítiques i socials sempre ho són per més estrafolàries que puguin semblar. Coincideixo amb moltes de les coses que els indignats concentrats diuen que no haurien de continuar sent com fins ara. Jo mateix les denuncio sovint des d’aquest blog. Però també seria molt interessant conèixer cóm pretenen portar a terme les seves reivindicacions i propostes prescindint, com els concentrats manifesten reiteradament, del sistema parlamentari de partits actualment vigent.

Això de rebatejar la plaça de Catalunya de Barcelona com la plaça Tahrir d’El Caire potser a alguns els fa gràcia però a mi només em suggereix que per dir i fer segons què s’ha d’haver llegit i viatjat una mica. Com que les conec totes dues crec poder assegurar que no hi ha cap semblança entre ambdues places ni entre el paisatge humà que va decidir ocupar-les, ni en el fons ni en les formes, ni en els antecedents, ni en les motivacions, ni en les realitats sociopolítiques dels països i les ciutats que les acullen. La diferència cabdal que aquests dies alguns interessadament semblen voler ignorar és que a Barcelona hi ha una democràcia més o menys consolidada i a El Caire no. El que sí que m’ha arribat a l’ànima ha estat la reivindicació de la circumscripció electoral única per a tot l’estat, un veritable disbarat que, entre altres particularitats, al meu entendre posaria en risc la personalitat pròpia i el futur polític de Catalunya. Aquí sí que s’hi intueix una clara influència d’Izquierda Unida, que amb la circumscripció única en serien els grans beneficiaris, juntament amb l’UPyD de la senyora Díez. S’ha de reconèixer que amb el sistema electoral vigent aquestes formacions polítiques reben un tracte molt injust, en benefici del PSOE i del PP. Però per arreglar un problema petit no cal crear-ne un altre de més gros. En fi, tinc la sensació que amb tota aquesta moguda s’està improvisant molt i es fan manifestacions i propostes sense haver-les rumiat gaire. Això, però, no és incompatible amb la comprensió i fins i tot amb una certa simpatia vers els concentrats, que tenen motius sobrats per indignar-se.

Demà el rei no fugirà

Ara fa vuitanta anys els resultats d’unes eleccions municipals van determinar l’adveniment de la Segona República a Espanya. Avui, jornada de reflexió, és oportú recordar que demà no es presenten a les eleccions molts dels polítics que aquests dies han fet campanya, com si fossin ells mateixos els que demà s’haguessin de sotmetre al vot popular. Demà ni Herrera, ni Mas, ni Puigcercós, ni Rajoy, ni Zapatero, ni..., cap d’ells es presenta a les eleccions. Demà no es decideix la composició d’un parlament que hagi de fer una nova llei fiscal, o modificar la llei d’estrangeria, o el codi penal, o la composició del Tribunal Constitucional. En definitiva, demà no es decideix cap dels grans temes d’àmbit nacional o estatal que han sorgit en els mítings electorals celebrats aquests dies a Catalunya.

Demà es decideix si s’han de tallar tres arbres per eixamplar la vorera d’un carrer del meu poble. Demà es decideix si el poliesportiu municipal obrirà els diumenges a la tarda. Demà es decideix la taxa municipal del cementiri. Demà es decideixen aquestes coses de més proximitat i, per tant, entenc que demà el vot ideològic es pot deixar una mica de banda. Demà toca votar les persones que ens sembli que gestionaran millor el nostre poble o ciutat durant els propers quatre anys. I pot molt ben ser que tu siguis simpatitzant d’un partit determinat i demà acabis votant la llista d’un altre partit o una d’independents, simplement perquè l’equip que presenten et doni més garanties de bona gestió local.

És precisament per aquesta particularitat, que només es dóna a les eleccions municipals, que trobo fora de lloc que després es digui que globalment les ha guanyat tal partit o tal altre. Demà el recompte de vots s’ha de fer a nivell estrictament municipal. I punt. Després les sumes que es facin dels diferents municipis poden ser interessants a nivell estadístic però, per allò que dèiem abans, políticament resulten poc rellevants. Extrapolar els resultats d’unes eleccions municipals no porta enlloc tot i que, com dèiem al principi, fruit precisament dels resultats d’unes eleccions municipals, un rei dels anys trenta del segle passat va haver de fugir per cames. Aquesta vegada, però, això no passarà. I és que el rei que tenen ara tampoc està com per córrer gaire, guanyi qui guanyi diumenge.

Abans de la gran patacada

Parlem novament de la ciutat de Barcelona. El diari Ara deia ahir que Hereu es quedarà a l’oposició si perd amb un "resultat digne" però admet que ho deixarà si rep un rebuig "contundent". Aquests de l’Ara no desafinen, fixeu-vos que en el seu titular de la possibilitat que Hereu guanyi ni se’n parla.

Més. Maruja Torres, del sector més progressista del, per entendre’ns, progressisme més conservador, diu que votarà Hereu, amb aquests arguments intel·lectualment tan potents i elaborats. El candidat Hereu potser està satisfet amb suports electorals tan peculiars com els d’aquesta senyora, però segur que Trias encara n’està més de no tenir-los.

Hereu i els seus ja s’ensumen que la festa que els ha durat 32 anys se’ls acaba, i que ni mil marujas els hi podran evitar la gran patacada de diumenge. Però haig d’admetre que el negoci de la política és molt complicat, i tampoc s’ha de descartar del tot que al final jo m’hagi de menjar les meves previsions amb patates rosses. La solució, diumenge.

Només per cobrir l’expedient

Tenim eleccions a la vista i encara que resulti una mica pesat toca parlar-ne un cop més. Parlo d’aquells polítics que cada vegada que toquen eleccions a Catalunya només reben un suport popular més aviat discret, sobretot si es comparen els seus resultats amb els d’altres zones de l’estat. Ningú negarà que el dotze per cent de suport popular rebut per aquest partit a Catalunya en les darreres eleccions no és precisament com per tirar coets. Però com que van passant els anys, els lustres i les dècades i els interessats no rectifiquen, cal insistir que una bona part de la culpa és d’ells mateixos, pel seu incorregible menyspreament per la llengua catalana. Les evidencies són les que són, i negar-les com fan alguns resulta tan pueril com ridícul. Deixem-nos doncs de teories i parlem, una vegada més, de dades concretes.

M’he mirat amb atenció la propaganda electoral que han tingut la cortesia d’enviar-me a casa. Pagant nosaltres, evidentment, doncs totes aquestes trameses electorals, que ens podríem perfectament estalviar, es paguen amb diner públic. Es tracta d’un full DIN A4 imprès en color blau per les dues cares. A la cara A utilitzen només la llengua espanyola, des del destacat amb lletra gran (Centrados en ti) fins al text en lletra petita. A la cara B, els set destacats amb lletra gran (Nuestro compromiso contigo * Más empleo * Pensiones seguras * Menos impuestos * Mejor educación * Más igualdad * Puedes confiar) són només en llengua espanyola. Els textos (lletra petita), barreja d’espanyol i català. Fent-hi una ullada ràpida sembla tot en espanyol, perquè és en aquesta llengua que surten els textos més destacats. El català no te’l trobes, l’has d’anar a buscar expressament entre la lletra menuda. Com si fos una nosa que s’hi hagués inclòs mig d’amagat per tal de cobrir l’expedient. El català que no destaqui, no fos cas que es molestessin a, posem per cas, Valladolid.

Sorprèn que un partit amb una clara vocació de govern sigui tan poc respectuós amb la llengua pròpia d’un territori on és de suposar que també hi pretenen governar. Sembla més que evident que les seves campanyes electorals no es dissenyen a Catalunya, però això no serveix com excusa. Els líders catalans del partit sempre es treuen les puces de sobre amb els clàssics arguments de prescindir de los aldeanismos lingüísticos i utilitzar la lengua común que nos permite comunicarnos con cientos de millones de persones por todo el mundo. Tot i que pretenen ser gent viatjada, encara que el seu cap diuen que no parla anglès, tot un clàssic entre els governants espanyols, la veritat és que no destaquen gaire pel seu plurilingüisme. Sigui com sigui, semblen oblidar que les eleccions no són por todo el mundo sinó a casa nostra. Encara sort en tenen del vot immigrant no integrat per cobrir mínimament l’expedient, doncs en llocs sense immigració la seva incidència política és irrellevant. Però és clar, ells actuen sempre en clau espanyola, i saben que la seva política lingüística poc respectuosa amb la nostra llengua són vots segurs a, posem per cas, Valladolid.

El maître de Casa Leopoldo

Restaurant Casa Leopoldo de Barcelona (El Raval). Abans d’entrar consultem el menú degustació de 30 euros que tenen exposat a fora. Un cop a taula ens donen la carta, que inclou un menú degustació de 50 euros. Demanem al maître (un home de mitjana edat, moreno, cabell curt, alt i prim) pel menú de 30 euros que tenen anunciat a fora. Ens diu que no cal, que és el mateix menú de 50 que tenim al davant amb només dues diferències: que entre els segons plats les opcions de peix només es poden demanar en el de 50, i que el vi només està inclòs en el menú de 50. És a dir, els primers en forma de pica-pica són exactament els mateixos pels dos menús, i els segons també, exceptuant el peix. D’entrada pensem que potser demanarem peix i, per tant, li diem que optem pel menú de 50. Però després canviem d’opinió i decidim demanar carn. Demanem també el vi negre de la casa, de Toro, que estava força bé. Ens comencen a portar els pica-pica de primer i el maître s’acosta a la nostra taula. Aprofitem per preguntar-li pel preu del vi que ens han portat. Ens diu que 12 euros. Llavors li diem que tenint en compte que finalment no hem demanat peix es de suposar que ens facturarà el menú de 30 euros més el vi. Ens contesta dient que no, i ho justifica dient que les racions del menú de 30 són més petites que les racions del menú de 50. Li recordem que fa una estona, quan ens ha explicat les diferències entre els dos menús, sobre aquesta particularitat no ens n’havia dit res. Llavors ens diu amb un posat de molta suficiència que tampoc ho havíem preguntat. Arribats a aquest punt som molt conscients que ens està prenent el pèl, i com que volíem seguir dinant en pau donem per acabada aquesta conversa tan surrealista. Acabem de dinar i paguem el que ens demanen (50 x 2 + iva). Marxem pensant que el preu que haguéssim hagut de pagar era 30 x 2 + 12 (vi) + iva. La diferència que ens han cobrat de més són trenta euros. Ni ells es faran més rics ni nosaltres ens farem més pobres. Però no hi tornarem, no pels trenta euros sinó per l’actitud impresentable del maître de Casa Leopoldo. Després m’expliquen que la propietària d’aquest restaurant, Rosa Gil, no fa gaires dies es queixava a TV3 que cada dia tenen menys clientela. I doncs, què és pot esperar amb empleats així?

Breus

DSK. Considerant que en aquest afer de moment només hi ha la paraula d’una senyora contra la paraula d’un senyor, la presumpció d’innocència no s’ha de descartar. Si acaba sent veritat això tan lleig que expliquen del senyor Strauss-Kahn, els socialistes s’haurien d’anar buscant un candidat alternatiu de cara a les properes eleccions presidencials franceses, perquè previsiblement DSK serà a la presó. Però si com diuen alguns s’acaba descobrint que tot plegat és una maniobra trampa de Sarkozy per, aprofitant-se de les febleses humanes del seu oponent, perjudicar el partit socialista, les possibilitats que la senyora Le Pen esdevingui la propera presidenta de França no s’han pas de descartar, ja que llavors qui potser no es podrà presentar a la reelecció serà Sarkozy. Un tema apassionant que seguirem de prop.

* * *

Piròmans bombers. Sabent com se sap que en bona part són els principals responsables de la precària situació econòmica de Catalunya, resulta insòlit i fins i tot insultant veure com consellers del tripartit i polítics afins es manifestaven dissabte en contra de les retallades pressupostàries.

* * *

Burka. Sabent com se sap que la majoria de dones que porten burka ho fan obligades, llegir que en nom de la llibertat de la dona des d’Amnistia Internacional es beneeix l’ús d’aquesta presó tèxtil és quelcom que no s’entén i ens ho haurien d’explicar millor. De moment només hi veig un error claríssim per part d’aquesta organització. Diuen que rectificar és de savis.

* * *

Barcelona. Com que previsiblement ningú traurà majoria absoluta, especular que Trias pactarà amb el PP per esdevenir el nou alcalde de Barcelona és com especular que si el tripartit sumés els regidors necessaris Hereu seguiria d’alcalde. Amb qui se suposa que hauria de pactar Trias si no arriba als 21 regidors? És que després de 32 anys de socialisme a l’ajuntament encara hi ha algú que defensi la conveniència d’allargar-ne quatre més la seva presència, ara mitjançant la sociovergència?

* * *

Antepenúltims. Diuen que dissabte la representant espanyola no va quedar última en un concurs de cantants anomenat Eurovision. Dos països van quedar per darrere i l’honor espanyol va quedar salvat. Per cert, això qui ho paga? Com que intueixo que ho paguem nosaltres, són uns diners que en temps de dificultats ens podríem perfectament estalviar.

Torna l’Ateneuesfera

Quina ha estat l’evolució dels blogs en els darrers anys? En un món on la filosofia 2.0 s’ha acabat imposant entre gairebé tots els col·lectius de la nostra societat, els blogs van a més, van a menys o s’han quedat estancats? Quina incidència han tingut eines com facebook o twitter en l’evolució dels blogs? Cóm utilitzem aquestes eines per donar a conèixer els nostres blogs? La gent jove també obre els seus propis blogs o es limiten a utilitzat el facebook? Per què encara tenim tants problemes tècnics, com els que hem patit els usuaris de la plataforma blogger aquesta mateixa setmana? Quins avantatges i quins inconvenients tenen les diferents plataformes wordpress, blogger, vilaweb, etc.? Cóm és que els blogaires encara podem utilitzar de franc aquestes plataformes? Cóm utilitzem eines de consulta del tipus analytics? Quina credibilitat tenen les dades que ens faciliten? Cóm ha anat evolucionant la premsa de paper i digital en aquests anys? El món periodístic, en general, s’ha posat les piles? Quines perspectives de negoci tenen aquestes empreses? Fem copies de seguritat dels nostres blogs? En cas de conflicte, qui és el responsable legal dels comentaris que es deixen als blogs, l’autor del comentari o el propietari del blog? Cóm utilitzem en els nostres blogs, sovint sense el permís explícit dels seus propietaris, el material que hi ha a la xarxa? Quins problemes legals se’ns poden presentar? Quina relació tenim els blogaires amb els nostres col·legues? Només llegim els seus blogs o també hi deixem comentaris? Quina incidència tenen els comentaris que deixem o rebem?

Totes aquestes preguntes i algunes més ens varem fer dissabte set blogaires pertanyents a l’Ateneuesfera. Evidentment hi van haver respostes de tota mena, i també preguntes sense resposta. Després de quasi onze mesos des de la darrera trobada, dissabte ens vam reunir els ateneuesfèrics per onzena vegada, aquest cop al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès. Una trobada poc nombrosa però al meu entendre molt profitosa. Al final es va decidir organitzar una nova trobada d’ateneuesfèrics que tindrà lloc abans de vacances (finals de juny/principis de juliol). Per cert, la foto és de Guillem Carbonell, l’inventor, propietari moral i organitzador de l’Ateneuesfera, i és per això que ell no hi surt. Però ja ha fet una crònica que reflecteix molt bé la trobada d’ahir.

Afegitó del 18/5/2011: en Jaume també ens ho explica.

Avís

Des de dimecres dia 11 a mitja tarda s’han perdut totes les entrades i els comentaris de milions de blogs allotjats a la plataforma blogger. Ara mateix (2/4 d’11 del matí de dissabte) el problema encara no s’ha resolt del tot. Aquí hi ha una explicació. Esperem que aviat es torni a normalitzar el servei.

Qui mana, mana

Ahir vaig escriure el que vaig escriure però em vaig oblidar de comentar que la decisió del PSOE de Catalunya de votar dimarts amb el PSOE d’Espanya, a banda de ser una decisió que pot molestar a alguns (per exemple, a mi) està plena de lògica i de sentit comú. Per això no crec que la votació de dimarts generés cap mena de sorpresa per a ningú, tot i que ahir tota la premsa ho destacava en portada com si es tractés d’un fet excepcional, potser per tal de posar la cirereta al pastís i d’aquesta manera arrodonir la comèdia política i mediàtica que tocava fer sobre aquest afer. La sorpresa hagués estat que el PSOE de Catalunya s’hagués desmarcat de la seva casa central i els 25 diputats haguessin votat diferent de la resta dels seus companys. Això sí que hagués estat una veritable sorpresa! Algú es pot imaginar que la direcció regional de Catalunya del Banco Santander es desmarqués de l’estratègia de negoci marcada pel senyor Botín des de la casa central? Oi que no? Doncs amb els partits d’àmbit estatal passa exactament el mateix. Qui mana, mana, i donde hay patrón no manda marinero. I si jo fos un dirigent del PSOE, començaria a posar firmes a tots aquells militants de la colònia catalana (Tura, Maragall, etc.) que s’han mostrat contrariats perquè dimarts 25 empleats van decidir una cosa tan senzilla com és l’obediència deguda al seu veritable jefe, aquell que té el despatx al carrer Ferraz de Madrid. Si no fan res i no posen una mica d’ordre se’ls pot acabar d’esverar el galliner socialista català, i no crec pas que en aquests moments de dificultats això sigui el que més els convingui.

Gestos

Sovint la política també són simples gestos, i sovint els gestos diuen molt més del que pot semblar a primera vista. Ahir a Madrid es va votar una moció no vinculant reclamant al govern espanyol uns diners que, amb dilacions i excuses de mal pagador, estan pendents de ser transferits a Catalunya. Tothom hi va votar a favor menys els nacionalistes bascos, canaris i navarresos que es van abstenir, i el PSOE que hi va votar en contra. Segons el govern del PSOE, els catalans sempre poden esperar. Potser sí, però això serà només fins el dia que se’n cansin, donin un cop de puny sobre la taula i diguin prou, fins aquí hem arribat! Les colònies de vegades també es rebel·len contra les seves metròpolis, i quan ho fan acostumen a ser episodis previs al trencament definitiu.

Per raons professionals conec força bé la figura del morós. El govern espanyol és l’exemple clàssic del morós. Els morosos sempre donen una excusa per no pagar. Primer objecten la quantitat, després el venciment, més endavant pretenen que hi han alguns detalls pendents de comprovació. La qüestió és no pagar. Sempre hi ha una excusa, sovint inventada. Però el govern espanyol és un morós selectiu, ho és només amb segons qui. No ho és amb tothom. Altres transferències les ordena quan toca, però quan el beneficiari és Catalunya la cosa s’eternitza.

Gestos com el d’ahir a Madrid queden ben documentats. I entre aquests gestos hi ha el cas vergonyós dels 25 diputats de la franquícia catalana del PSOE, que en comptes d’arrenglerar-se amb els interessos majoritaris de Catalunya van preferir posicionar-s’hi en contra. Alguns diuen que són uns botiflers. Sigui com sigui em sento doblement enganyat, pel govern de la metròpoli, que ja ens hi té acostumats, però també i molt especialment pels 25 diputats socialistes de Catalunya encapçalats per la senyora diputada i alhora ministra (a la foto), que dissortadament també ens hi tenen acostumats. Estem en males mans.

Equador va cap a Veneçuela

Bolívia, Cuba, Equador, Nicaragua, Veneçuela. Els règims populistes d’esquerres de l’Amèrica llatina sovint són notícia. El passat cap de setmana els equatorians estaven convocats a participar en un referèndum de cinc preguntes i una consulta popular de cinc preguntes més sobre diversos temes proposats pel president Correa. Unes propostes tan poc ortodoxes des d’un punt de vista democràtic com institucionalitzar la censura governamental en els mitjans de comunicació, impedir que la presó preventiva tingui un límit de temps establert per llei, discrecionalitat governamental en el nomenament de jutges o establir determinades limitacions als accionistes d’empreses financeres i de mitjans de comunicació. Amb l’objectiu no confessat, i això ho afegeixo jo, de poder-les nacionalitzar legalment si no fan bondat. Es tracta d’una sèrie de mesures d’inspiració chavista que en un país lliure ni es plantejarien, però que a Veneçuela ja s’estan aplicant amb mà de ferro des de fa temps.

Entremig de qüestions de tanta importància, s’ha votat també sobre la prohibició d’un final amb mort de l’animal en determinats espectacles (curses de braus), una mica per dissimular i tractar d’encarrilar el debat popular cap a toros sí, toros no, tal com també va passar no fa gaire a les nostres contrades. L’objectiu era que mentre es parlés sobre els toros, un tema sobre el que hi entén tothom, s’evités parlar sobre els assumptes realment importants sotmesos a votació. Segons dades governamentals facilitades diumenge i basades en un sondeig a peu d'urna, les deu preguntes han obtingut un vot a favor d’entre un mínim del 61 i un màxim del 64 per cent dels votants, una uniformitat que tenint en compte la quantitat i diversitat dels temes sotmesos a votació no deixa de sorprendre. No s’ha de descartar que al darrere de tanta uniformitat hi pugui haver hagut un recompte més o menys creatiu. De fet les forces opositores ja han dit que no es creuen aquests resultats.

El referèndum equatorià és una peça més del puzle dissenyat per cubans i veneçolans amb l’objectiu d’allunyar aquells països de la democràcia. I mentrestant des d’Europa ens ho mirem com si allà no passés res. Els nostres governants prefereixen discutir sobre el futur de països com Iemen, o enviar soldats a l’Irak a imposar la democràcia. Uns soldats, per cert, que sovint són equatorians. Uns soldats que al seu país no es guanyaven la vida i van haver d’emigrar a Espanya, un país que els va acabar enviant a una guerra llunyana a defensar un model democràtic que els governants del seu país d’origen s’estan carregant. Quin és el futur d’Equador? La resposta és Veneçuela.

Hem de creure en la justícia?

Divendres passat, amb la reacció enfurismada de certa premsa i de determinats polítics a la sentència del constitucional que permet que es puguin votar les llistes de Bilbu, es va demostrar un cop més que alguns no creuen en la justícia ni en la separació de poders. I no només no hi creuen sinó que encara hi ha una cosa pitjor: ni tan sols hi aspiren. Confesso que tot i estar d’acord amb aquesta sentència, en la justícia tampoc hi crec gaire. Intentaré explicar-ho. En primer lloc no es pot negar que patim una justícia molt polititzada, i això no és bo per la qualitat de la nostra democràcia. El sainet polític i judicial (en aquest país no se sap mai on acaba la política i on comença la justícia) a l’entorn de Bildu n’és un altre exemple prou significatiu. Judicialment parlant la setmana passada va ser grotesca. Els que dimarts deien molt enfadats que el suprem s’havia equivocat prohibint les llistes de Bildu, divendres estaven encantats de la vida amb la sentència del constitucional que la desautoritzava. I a la inversa. Hi ha una certa tendència a creure en la justícia només quan et beneficia.

Fa temps em vaig començar a qüestionar la separació de poders, vaig deixar de creure en la independència real dels poders executiu, legislatiu i judicial espanyols. Els fets han anat ratificant el meu escepticisme. Les tan criticades pressions dels polítics sobre els membres d’aquests tribunals són nefastes, però des d’un punt de vista pràctic tenen tot el sentit. Determinades sentències polítiques són bastant previsibles en funció de quins magistrats les jutgin. No s’ha d’oblidar que a aquests nivells els jutges són nomenats per quotes dels partits, i per això no és cap disbarat descriure els membres d’aquests tribunals com els jutges del PP i els jutges del PSOE. O si es volen mantenir una mica les formes, els jutges conservadors i els jutges progressistes, tot i que sobre aquestes adscripcions ideològiques automàtiques hi hauria molt a dir. Cóm es pot tenir confiança en un sistema judicial sense jutges independents?

Dèiem al principi que hi ha un sector de la nostra societat que no creu en la justícia ni en la separació de poders, i responent al títol d’aquest article jo tampoc hi crec gaire. La diferència és que alguns aspirem a una justícia veritablement independent dels poders polítics, mentre que la majoria dels polítics i dels mitjans de comunicació només semblen aspirar a una justícia controlada pels seus. Per entendre’ns, una justícia a la carta, una justícia al dictat. Aquesta és la diferència que separa una bona part de la nostra classe política de la ciutadania a la que en teoria pretén representar. Vist tot això no ens ha de sorprendre el divorci creixent que hi ha entre la nostra societat i la seva classe política.

Un aperitiu de l’article de dilluns

Aquestes són les significatives portades de dos diaris espanyols d’avui escollits a l’atzar. O potser no tant a l’atzar, però ambdues són prou representatives d’un determinat pensament espanyol. Dilluns vinent en parlaré amb més calma.

Llibertat d’expressió i sensibilitat lingüística

Quan surt el tema de la sensibilitat lingüística dels polítics catalans s’acostuma a posar l’exemple del Partido Popular. A Catalunya tenim mitjans de comunicació en llengua catalana i mitjans en llengua espanyola. Però quasi sempre que hi ha un debat polític en un mitjà en llengua catalana (ràdio o tele), aquest partit hi acostuma a enviar persones que s’expressen en llengua espanyola mentre els altres contertulians ho fan en català. El cas contrari òbviament no es dóna mai. A ningú se li acudeix anar a un debat que es faci en un mitjà en llengua espanyola parlant-hi en català. Doncs els populars això d'utilitzar l'altra llengua quan no toca ho fan molt sovint, i quan els fas veure la manca de sensibilitat que amb la seva actitud demostren tenir per la llengua catalana encara es fan els ofesos i et deixen anar el conegut discurs de la llibertat d’expressió.

Amb La Vanguardia en català també s’ha produït aquest fenomen. Alguns anunciants, la majoria, han traduït els seus anuncis a la llengua catalana del diari, però uns altres han decidit prescindir-ne olímpicament i aprofitar la versió espanyola de l’anunci. Una estranya política d’estalvis lingüístics en podríem dir. Agafant l’exemplar d’abans d’ahir, el primer que ha sortit al mercat en català, es pot veure que firmes conegudes com Boston, Eada, Ecuador, Esic, Expofinques, Grupassa, Ibis, Jaguar, Halcon, Mecalux, Once, Repsol, Sasi, SecondHouse, TheWatchGallery, etc. han inclòs els seus anuncis en versión española.

Res a dir, a Catalunya hi ha la llibertat de parlar i d’anunciar-se en la llengua que es vulgui. Només faltaria que no fos així. És la llibertat que tenim tots de mostrar el nivell de respecte per una determinada llengua, utilitzant-la o prescindint-ne. Però òbviament i com no podria ser d’altra manera, el potencial client també exerceix la seva llibertat de decidir amb quina oferta es queda, es tracti d’un partit polític o de qualsevol producte o servei. I no és cap secret que alguns d’aquests clients potencials valoren molt negativament la manca de sensibilitat lingüística que repetidament mostren alguns. A ningú se li escapa que una de les causes del baix nivell de suport electoral del Partido Popular a Catalunya té molt a veure amb la seva persistent actitud negativa vers la llengua catalana, fins al punt que, com els anunciants de La Vanguardia que dèiem abans, de vegades sembla que el català els faci nosa.

La justícia segons Obama

Barack Obama, que tot i haver promès solemnement que si sortia elegit president dels Estats Units tancaria immediatament allò tan impresentable de Guantànamo, sembla ser que encara s’ho rumia. De moment Guantànamo roman obert. Segueixen sent pràctica diària les tortures infligides per funcionaris nord-americans a persones innocents (mentre no es demostri el contrari tothom ho és) que per no tenir no tenen ni acusacions formals presentades davant dels tribunals de justícia. És el mateix Obama que ara ens diu que amb l’execució o assassinat (ignoro quin dels dos termes és tècnicament aplicable en aquest cas) de Bin Laden s’ha fet justícia. Potser sí, però és una justícia molt sui generis, sense tribunal ni jutge, actuant com a jutge un que no ho és. És a dir, no és justícia. És una altra cosa.

Si aquest és l’estrany concepte de la justícia que té Obama, és a dir, torturar presumptes terroristes a Guantànamo i/o matar-los a altres indrets del món en comptes de presentar-los davant d’un jutge, potser ho hagués hagut d’explicar abans de presentar-se a les eleccions. A veure, que no se’m mal interpreti. Posats a triar, òbviament jo prefereixo que Bin Laden no segueixi fent de les seves. Encara més, la desaparició de Bin Laden és una excel·lent notícia que dóna tranquil·litat a molta gent. Ara, d’aquí a justificar que el pelin uns soldats enviats per Obama amb ordres estrictes de pelar-lo hi va un bon tros.

Obama serà el que es vulgui, però ja ens ha demostrat repetidament que va una mica mancat d’algunes virtuts democràtiques que se li suposaven quan l’any 2008 es va presentar a les eleccions. Vist amb la perspectiva del temps transcorregut, intueixo que amb la mort de Bin Laden a mans de funcionaris nord-americans el seu antecessor Bush no hagués actuat de manera massa diferent. Per això s’ha afegit de seguida als aplaudiments i felicitacions. Però no deixa de sorprendre aquesta curiosa manera d’entendre la justícia que tenen els presidents americans.

I ara, Bildu

Després de carregar-se Sortu ara toca fer el mateix amb Bildu, que és la catorzena coalició electoral de l’esquerra abertzale basca des de la fundació d’Herri Batasuna l’any 1978. Aquest detall ja ens indica que hi ha una part molt fidel de l’electorat d’esquerres basc que no renuncia a estar políticament representada a les institucions, tot i la persecució a la que són sotmeses les seves idees per part de la judicatura espanyola. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: al marge dels delictes que ningú amb dos dits de front discuteix que s’han de perseguir, avui en dia a Espanya encara es persegueixen idees, tal com passava durant el franquisme. Resulta trist dir-ho però és així.

Segons diuen les enquestes, si s’acabés permetent que aquests votants abertzales poguessin tornar a participar en les eleccions d’Euskadi, PP i PSOE haurien de deixar de governar. D’aquí la seva obsessió malaltissa per prohibir-los, i per convèncer-nos que aquestes pràctiques excloents formen part del joc democràtic. Doncs no, no és així. Es comença prohibint un partit i es corre el risc que s’acabin prohibint tots... menys el partit governant. En conec més d’un, també entre els demòcrates de tota la vida, que estaria encantat si tornéssim al sistema de partit únic.

A Euskadi la situació és la que és, i de tant en tant convé recordar-ho. Cada cop que se celebren eleccions sense deixar-hi participar a una part de l’electorat, es fa trampa. Una trampa amb suport legal si es vol, però una trampa sempre és una trampa. I guanyar unes eleccions fent trampa és molt lamentable. I mentrestant, el problema de fons no desapareix sinó que només segueix enquistat. Agradi o no, hi ha un quinze per cent (o potser és l’onze, o el vint-i-dos) de votants bascos que, en no poder votar el partit que volen, s’han de quedar a casa. I per evitar confusions cal aclarir que aquí només es parla d’exclusions discrecionals de partits polítics democràtics. El terrorisme és una altra cosa, tot i que barrejar terrorisme i independentisme és una obsessió clàssica d'aquells que encara somnien amb l'Espanya una grande y libre.

Elogi de la senzillesa

En general m’agraden les coses senzilles, fàcils d’entendre a primera vista i, per tant, si pot ser que no s’hagin d’explicar gaire; és a dir, m’agraden les coses que d’entrada es comprenen perfectament sense cap necessitat d’haver-les de complementar amb aclariments posteriors. Com deia aquell polític del franquisme, al pa, pa; i al vi, vi. El peix i la carn, si pot ser, sempre a la planxa. I poca estona de planxa, més aviat crus que cuits. Ni forns ni fregits. Aquells restaurants que un cop et porten el plat et diuen que no el toquis, que no comencis a menjar fins que no vingui l’explicador de torn per donar-te els detalls de fabricació d’allò que t’han portat i que s’està refredant inexorablement, ja us els regalo. No vull que m’ho expliquin, vull descobrir-ho per mi mateix, sense intermediaris. No vull menjar condicionat. Al capdavall, si hi ha quelcom que em passa per alt tampoc és cap drama.

Potser per això, però tampoc n’estic segur, també m’agrada la literatura de Josep Pla, que ara fa trenta anys moria al seu mas de Llofriu. Perquè és senzilla i molt descriptiva, sense trampes semàntiques. Uns textos que no necessiten aclariments a posteriori. Tornant al símil gastronòmic, una literatura a la planxa, sense salses ni colorants. Subjecte, verb i predicat. I els adjectius, sobretot els adjectius, com més precisos millor. La literatura és buscar l’adjectiu, he intentat posar adjectius al darrere dels substantius. Així s’expressava Pla quan li demanaven que definís la seva feina. Una bona definició: buscar l’adjectiu.

D’altra manera ens anirien les coses si els governants actuessin amb la mateixa senzillesa i claredat de conceptes que utilitzava Pla. Si una decisió política precisa de massa explicacions i aclariments posteriors, alerta! Si quelcom que ens sembla blanc (perquè ho és, de blanc) ens diuen que fem un esforç per veure-ho d’un color diferent, alerta! Les coses són com són, no com alguns ens volen fer creure que són. En temps difícils com els actuals hauríem de reclamar que a tots nivells s’imposés la senzillesa i la claredat de conceptes, i es deixés de banda la retòrica barroca que tant sovinteja.

El Petit Príncep

No fa gaire vaig conèixer l’existència d’una associació sense ànim de lucre anomenada El Petit Príncep de Catalunya, que té entre els seus objectius fomentar el coneixement i els valors del llibre El Petit Príncep : l’amistat, la solidaritat, la pau, la diversitat, la tolerància, els drets humans, etc. Si creieu que el tema us pot interessar, a la seva web hi trobareu totes les informacions sobre les activitats que porten a terme a l’entorn de l’obra més coneguda de l’escriptor, poeta i aviador francès Antoine de Saint-Exupéry (1900-1944). Llegeixo que associar-s'hi només costa un euro al mes.

Rejoveniment o gerontocràcia amb xandall?

Sempre he cregut que el sentit del ridícul no és necessàriament quelcom negatiu, i d’aquí que consideri esperpèntic que s’intenti minimitzar el declivi físic i intel·lectual del compañero Fidel vestint-lo amb uns ridículs xandalls tan llampants que semblen comprats al mercadillo de la cantonada. Però veient que el dictador de Caracas també porta sovint uns xandalls similars, dedueixo que els assessors de moda cubans i veneçolans potser es deuen haver inspirat en les mateixes tendències. En fi, contra gustos... dictadors amb xandall. I el sentit del ridícul dels dictadors? Zero, però això tampoc és cap novetat. Modes a banda, voleu saber què passa a Cuba, explicat des de la mateixa Havana? No cal que llegiu el Granma, és una avorrida pèrdua de temps; llegiu el blog de la Yoani Sánchez, i segur que m’agraireu el consell.

Ara s’ha celebrat el 6è Congrés del Partit Comunista de Cuba. A partir d’aquell article que vaig publicar l’any 2007 i que de forma privada em va generar alguna felicitació i més d’una crítica (llavors aquest blog encara no tenia activats els comentaris públics), el tema de Cuba l’he tractat diverses vegades, sempre allunyat dels comentaris laudatoris sobre determinats aspectes de la política castrista. Per exemple, allò tan gastat i fals d’enaltir la sanitat i l’educació cubanes. Només cal anar a Cuba i preguntar una mica per treure’n l’entrellat. On s’operen els dirigents comunistes cubans que tenen possibilitats de sortir a l’estranger? A Cuba segur que no. Doncs no cal dir res més. Però avui en dia no crec que siguin molts els que encara defensin amb honestedat intel·lectual el model comunista. Altra cosa són els interessos particulars que pugui tenir cadascú, com per exemple aquells que viuen, i viuen molt bé, de governar països comunistes en franca descomposició.

Produeix tristesa observar el nou nucli dirigent de Cuba després que el compañero Fidel ho hagi deixat, almenys oficialment, quan està a punt de fer 85 anys. És gairebé un sarcasme veure que la tan repetida promesa de renovació i rejoveniment ha consistit en confirmar al capdavant del país a un senyor de vuitanta anys, germà de l’anterior, que també fa més de mig segle que governa, rodejat d’una majoria de personatges de la mateixa generació, uns amb guayabera civil i altres d’uniforme verde olivo. És una burla sense cap gràcia que durant el recent congrés del partit, Raul Castro, ara al capdavant del país, fes aprovar amb tota solemnitat, entre els aplaudiments generalitzats dels estomacs agraïts, una resolució que prohibeix exercir càrrecs directius més enllà de dues legislatures seguides (deu anys). El petit detall és que la mesura no l’afecta a ell, que n’hi porta més de cinquanta. Tot plegat és un insult a la intel·ligència dels cubans, que demostren tenir una paciència infinita amb els germans Castro i altres compañeros de la revolución.

Respecte institucional i sentit del ridícul

Els polítics amb càrrec reivindiquen cada dos per tres el respecte institucional, però sovint obliden que el respecte institucional no és quelcom automàtic sinó que te l’has de guanyar cada dia. La Molt Honorable Senyora Núria de Gispert, presidenta del Parlament, va justificar la seva no participació en la recent consulta sobre la independència de Catalunya pel càrrec institucional que ocupa. Hi podem estar d’acord o no (de fet, jo no ho vaig acabar d’entendre) però si més no la seva decisió té per a alguns una certa lògica i coherència. Però pocs dies després, concretament diumenge passat, la mateixa molt honorable senyora es va exhibir disfressada a la contraportada d’un dels grans diaris espanyols, oblidant-se, llavors sí, del càrrec institucional que ocupa i prescindint, també, de qualsevol sentit del ridícul. No em vull ni imaginar què hagués passat si qui s’hagués disfressat hagués estat algun dels seus antecessors en el càrrec. Què li haguessin dit a Ernest Benach en una situació similar? No, si al final tindran raó aquells que sostenen que algunes persones, quan accedeixen a un càrrec públic, de sobte s’obnubilen i perden el món de vista. És de suposar que a partir d’ara la molt honorable senyora ja no reivindicarà per a ella el respecte institucional que dèiem abans, perquè ella soleta se'l va carregar diumenge amb aquell numeret a El País. El respecte institucional que reclamen alguns comença per l’autorespecte.

La nostàlgia subvencionada

Durant el govern tripartit vaig criticar determinats aspectes de la Feria de Abril de Catalunya, que en l’edició d’enguany comença aquesta setmana. Doncs bé, ara que a la Generalitat hi ha un altre govern, cal renovar aquella crítica en uns termes similars. Tot i que no he visitat mai aquell sarau, mirat des de fora i amb totes les limitacions que això comporta, veig la feria bàsicament com una trobada de nostàlgics, com una demostració més de l’existència d’un sector de la població catalana que no s’ha integrat mai a Catalunya, ni possiblement té cap intenció de fer-ho. Amb totes les excepcions que calguin i salvant totes les distàncies, que són de moltes milles nàutiques, ho veig com aquells emigrants que al segle passat marxaven cap a Amèrica i es passaven el diumenge conreant nostàlgia al Casal Català de Buenos Aires o a la Casa de España de Caracas.

A la Feria de Abril, però, hi veig també molt joc polític interessat, en forma de premi que es concedeix a un determinat col·lectiu d’immigrants per agrair-los el vot, per intentar conservar-lo o per captar-ne de nou. Per això els partits polítics hi tenen instal·lades les seves casetes. I per això els seus líders hi van cada any, en unes visites gairebé obligades i sovint carregades d’un populisme vergonyós. Però amb l’excusa de la feria hi ha també un gran negoci per part dels organitzadors, un grup privat que disposa, però, d’importants ajuts de diner públic. Amb totes les excepcions que calguin, bàsicament allò s’ha convertit en un gran negoci privat que comercialitza la nostàlgia d’uns emigrants que fa anys es van veure obligats a deixar la seva terra per venir a Catalunya.

Dit això, els que deixen molt que desitjar són els governants que continuen abocant els nostres diners a la feria, prioritzant aquest sarau per davant de les necessitats de tota mena que des de l’administració pública es deixen sense atendre per manca de pressupost. Diuen que aquest any les subvencions públiques a la feria no només no s’han suprimit sinó que ni tan sols s’han retallat. Vaja, una veritable burla a la ciutadania. Una vegada més estem davant d’unes prioritats de despesa equivocades. En aquest sentit, resulta decebedor constatar que mentre van passant els anys i gairebé tot evoluciona, algunes pràctiques polítiques perverses es mantenen invariables, manin els uns o manin els altres.

Himnes i banderes

L’himne d’Espanya que va sonar ahir al camp del València es va haver d’imposar sorollosament mitjançant una guerra desequilibrada de decibels. Mentre els himnes, siguin els que siguin, no puguin sonar sense ultrapassar els nivells màxims de soroll recomanats per l’OMS i pel sentit comú, mentre no es puguin escoltar amb respecte i educació, aquest continuarà sent un país de segona i amb alguna assignatura pendent. Ens agradi o no el futbol, un dia o altre els catalans haurem de manifestar a les urnes amb quin himne ens identifiquem.

Els afeccionats del Madrid portaven banderes del seu club i banderes d’Espanya, amb o sense el toro d’Osborne incorporat. Els del Barça, banderes del Barça i banderes de Catalunya, estelades o no, amb ruc o sense. Considerant que entre els culés hi ha de tot, també persones que senten com a seves banderes que no són la meva, aquest fenomen a l’entorn de la simbologia no deixa de cridar-me l’atenció. Si com es diu sovint el Barça aspira a ser un club global, potser s’hauria d’anar pensant en una simbologia que representés millor aquesta voluntat de ser global. Que rememorant aquella afirmació de Josep Lluís Núñez feta amb tota solemnitat a l’ajuntament de Barcelona (aquesta ciutat que porta el nom del nostre club!), no ens surti un dia un president dient aquest país que té la bandera del nostre club! Tot té un límit.

Comme d’habitude

La franquícia catalana del PSOE ha amenaçat amb votar diferent de la seva casa central quan properament es sotmeti a votació dels parlamentaris espanyols el pagament pendent d’uns diners que Espanya deu a Catalunya, i que es fa el ronso per fer-ne la transferència. D’amenaces d’aquestes ja se n’han vist unes quantes al llarg dels darrers trenta anys, i algunes per a temes bastant més greus. Però aquestes amenaces mai s’han acabat materialitzant. Tot indica que ara passarà exactament el mateix. Els 25 diputats socialistes catalans obeiran com a xaiets les instruccions de votació que els transmetin els seus franquiciadors des del carrer Ferraz de Madrid. I mentrestant els dirigents de la franquícia catalana del carrer Nicaragua de Barcelona (Iceta, Montilla, Nadal, Zaragoza...) respiraran tranquils. Res es trencarà. Com sempre. Comme d’habitude.

Don Miguel

Amb tots els meus respectes per a les persones que es dediquen al màrqueting telefònic, deixeu-me dir que començo a estar una mica tip d’aquelles tècniques de venda consistents en utilitzar de forma repetitiva tractaments pretesament honorífics o deferents com poden ser els mots castellans don i caballero. Parlem d’aquells venedors que es permeten la llibertat de telefonar-te a hores intempestives per oferir-te quelcom que no t’interessa, i dic hores intempestives perquè per a la majoria d’aquestes trucades totes ho són. Llavors, per congraciar-se amb la persona que rep la trucada, potser es pensen que a base d’anomenar-lo don Miguel i afegir-hi un caballero cada dos per tres, talment com si visquéssim a l’oest, el client potencial els prestarà més atenció que si es dirigissin a ell de manera més natural, és a dir, tal com acostumem a fer per aquestes contrades. Això sí, don Miguel per aquí i caballero per allà, sempre en la seva llengua i gairebé mai en la llengua del potencial client a qui s’adrecen i pretenen encolomar-li el seu producte o servei. Utilitzar la llengua del client, una de les primeres coses que s’aprenen quan es vol ser venedor però que a alguns encara els sembla estrany, és una tàctica de venda o si més no de mínima educació que tampoc els hi ensenyen, i quan de forma amable els ho fas veure encara es fan els ofesos. En fi, ja s’ho faran!

De la presa a la rajola

Intentes ajudar i poses exemples d'un munt de coses que fins ara han estat alegrement finançades amb diner públic i que es podrien perfectament retallar o suprimir i et contesten dient que fas demagògia, que això que proposes retallar és la xocolata del lloro, com volent donar a entendre que retallar 30.000 euros per aquí i 5.000 per allà són quantitats tan petites que no val la pena tocar-les. Fals. La suma de les xocolates del lloro equival al cost de mantenir obert un quiròfan o una planta d’hospital, a la millora de determinades pensions de misèria o als contractes d’uns mestres que són imprescindibles per mantenir uns mínims nivells de qualitat educativa. Per tant, entenc que és tan oportú parlar d’una petita despesa o subvenció fàcilment prescindible com d’una de grossa. El que compta és la suma final i cóm s’utilitza. Sovint oblidem que d’unes petites preses de xocolata en surt una rajola.

Fer la maleta

La setmana passada vaig estar de viatge i lògicament abans de marxar vaig haver de fer la maleta. Mentre la feia em van venir al cap aquestes reflexions i he pensat que de cara a les vacances de Setmana Santa, o Festes de Primavera com ridículament les anomenen alguns, era un bon moment per tocar un tema tan banal com el de fer la maleta.

Recordo que fa anys feia la maleta amb uns criteris molt diferents dels d’ara. Abans sempre incloïa a la maleta algunes coses d’aquelles que es coneixen com els per si. Per si plou, per si fa fred, per si fa calor, etc. Ara no, ara quan viatjo sé mes o menys amb quin temps em trobaré i per fer la maleta em complico molt menys la vida. I sé que en cas de necessitat, sigui allà on sigui sempre em puc comprar un paraigües. I qui diu un paraigües diu un jersei o un parell de mitjons. I en qualsevol cas, si et mulles una mica tampoc passa res. La part positiva d’aquesta evolució cap a la simplicitat a l’hora de fer la maleta és que a mesura que he anat deixant de banda els per si, fins a no incloure-n’hi pràcticament cap, la meva maleta cada vegada ha esdevingut més ràpida de fer i més lleugera de portar.

Un altre canvi que he experimentat en la forma de fer la maleta està relacionat amb els controls de seguretat dels aeroports. Aquest és un tema que abans no tenia importància però ara les xulesques actituds dels prosegurs de torn les has de tenir molt en compte a l’hora de fer la maleta, especialment si com és el meu cas et mous amb equipatge de mà. I si no vols enfadar-te s’han de complir totes les normes, encara que siguin unes normes totalment ridícules. Sé per experiència que és inútil discutir amb els prosegurs dels aeroports; ells sempre tenen raó... encara que no la tinguin. I si el passatger es posa tonto, que de vegades hi té tot el dret, ells li poden fer perdre l’avió. Així que poca broma amb els prosegurs, que com no es cansen de repetir quan et queixes ells solo cumplen órdenes. I això és tot, que un tema tan banal com el d’avui tampoc dóna per gran cosa més.

Diumenge, més

Primer la vicepresidenta Ortega ens diu que va anar a votar a la consulta de diumenge, però no ens explica en quin sentit ho va fer. Hi té tot el dret, a votar i a no explicar el seu vot. Només faltaria!

A continuació Duran i Lleida, que no va anar a votar, ens diu que Ortega ha votat “no”. En fer-li veure que estava violant el secret de vot d’Ortega, Duran afegeix que ho explica “perquè li dona la gana”, i que té el permís de la senyora Ortega per fer-ho. Potser sí, però és estrany que no ho expliqués ella mateixa, i que permetés que es fes públic el sentit del seu vot per persona interposada.

Per acabar-ho d’embolicar, entra en escena Marta Ferrusola i ens assegura que Ortega ha votat “sí”, i tampoc sabem cóm ho sap, tenint en compte que el vot és secret.

És evident que a la coalició governant hi ha un cert nerviosisme, i també és més que evident que aquí hi ha algú que menteix descaradament. És impossible que tots tres diguin la veritat. Però també podria ser que tot plegat fos només una coordinada cortina de fum per tal d’evitar que mentrestant es parli d’altres temes que tots tenim al cap.

Diumenge

Vaig trobar un pèl ridícul que a la premsa catalana d’ahir es parlés en termes de “gran èxit” i fins i tot d’“eufòria” sobre la minsa participació del vint per cent a la consulta de diumenge. En fi, tot depèn de com es miri i de la cota on posem el llistó, però d’entrada penso que tot plegat ens aniria millor si fóssim una mica més exigents amb nosaltres mateixos. I les coses són com són, un vint per cent de participació és quelcom molt discret, aquí i a l’Uruguai. Dit això, que un de cada cinc barcelonins s’hagi acostat a les urnes del Barcelona Decideix per a una consulta no vinculant és certament una dada força remarcable, però sempre tenint molt present que els altres quatre no hi van participar. Però ara no cometré l’error, com ja es fa des de determinada premsa, d’atribuir als abstencionistes el sentit del seu vot. En democràcia les normes són clares. És a dir, qui no vota, no vota. Només val el vot de qui exerceix el sufragi, no la suposada intencionalitat de qui s’absté d’anar a votar.

Posar com a excusa que la consulta de diumenge no era vinculant tampoc justifica res. Tampoc eren vinculants altres referèndums com el de la Nato, tot i que aquells eren oficials, i no per això es va posar com a excusa per justificar un baix índex de participació. A partir d’aquí, però, es pot afirmar que els barcelonins són independentistes, encara que més del vuitanta per cent no votessin a favor d’aquesta opció, sigui perquè es van quedar a casa o perquè hi van votar en contra. Allò que dèiem abans, en democràcia qui no vota, no vota, i diumenge a Barcelona es va votar majoritàriament a favor de la independència.

I a partir d’ara, què? A partir d’ara toca fer molta pedagogia per tal que el referèndum oficial que tard o d’hora s’acabarà convocant amb tots els ets i uts tingui una participació com a mínim del cinquanta per cent del cens electoral. Per sota d’aquest llistó serà difícil tirar endavant un procés que per alguns excessivament optimistes ja és imparable, i per altres que toquen més de peus a terra encara té moltes assignatures pendents. Resumint-ho amb una senzilla pregunta: n’hi ha per tirar coets? La meva resposta és que no, que encara hi ha molta feina a fer. Però això sí, el camí es fa pas a pas, i el de diumenge té també la seva importància.

Retallades amb criteri equivocat

És un clam generalitzat que abans de retallar el personal d’atenció sanitària, llits i altres recursos dels hospitals públics s’haurien de suprimir moltes altres coses menys importants pel benestar general de la societat. Tothom ho diu, però a l’hora de posar nom a aquestes altres coses fa una mica de mandra. Doncs bé, ara mateix se m’acuden unes quantes d’aquestes altres coses. Per exemple, l’activitat política de les diputacions i consells comarcals; les festes majors, carnavals i altres saraus pagats amb fons públics; les subvencions al cinema, a la música i a la premsa; les subvencions a la majoria d’oenagés que tenen com a lemes català bo busca negre pobre, amics dels indis guatemalencs, solidaris amb el ruc català i similars; els assessors dels alts càrrecs; la majoria dels cotxes oficials de les administracions i organismes públics; la munió de publicacions que editen aquestes administracions i que no llegeix ningú; l’esquiada del 2022; l’Agència Catalana de Notícies, que em diuen que no ha parat de perdre diners des de la seva fundació; la disbauxa de la propaganda política en forma de publicitat institucional; viatges de polítics i càrrecs públics que no serveixen per res; les milionàries subvencions a les organitzacions sindicals; els drets d’emissió de la FormulaOne que TV3 paga religiosament cada any; organismes públics de tota mena que només serveixen per justificar sous; emissores de ràdio públiques que no escolta pràcticament ningú; plans de pensions pels polítics que són un insult per a la resta de la ciutadania; un excés de personal a TV3 i a Catalunya Ràdio que ni els seus mateixos directius neguen. I moltes coses més.

I això només pel que fa a Catalunya, que si ho estenguéssim a l’estat espanyol hi podríem afegir el tancament d’alguns ministeris que ja no tenen competències; un senat i altres alts organismes que no serveixen per a res; l’activitat de l’exèrcit espanyol als països estrangers; una bona part de l’activitat de l’Instituto Cervantes. I evidentment també tot el llarg catàleg de subvencions que en la majoria dels casos només serveixen per generar un funest clientelisme polític com si això nostre fos una veneçuela qualsevol. La llista també seria interminable. El missatge que pretenc transmetre és la contradicció que hi ha quan et diuen que per manca de recursos no et poden operar de cataractes encara que tocaria fer-ho, mentre construïm una xarxa de trens d’alta velocitat que ni els Estats Units es poden permetre, amb moltes línees que no seran mai rendibles per manca de demanda. I mentrestant, de l’eix mediterrani que tindria un indubtable rendiment econòmic, el més calent encara és a l’aigüera.

I que no se’m mal interpreti. Amb això no estic dient que tot el que proposo suprimir o com a mínim aturar temporalment a canvi de mantenir el nivell de la sanitat pública no tingui la seva importància. Però ara estem parlant de retallades de serveis bàsics en el marc d’una situació econòmica complicadíssima. Estem parlant d’uns governs que tenen unes estranyes prioritats que poca gent entén. Si aneu al cinema i pagueu un preu polític de 8 euros per una entrada que en termes econòmics tindria un cost real de 250, seguireu defensant que és millor subvencionar aquella pel·lícula que gairebé no té espectadors, per davant d’una sanitat pública amb cara i ulls? I què dir de les pel·lícules molt subvencionades que mai s’arriben a estrenar als cinemes? Preferiu el diari en català subvencionat i que aquell desgraciat que es troba pendent d’operar-se estigui patint en llista d’espera un temps més llarg del que és raonable? Sense oblidar, per cert, que en casos de manca de salut qualsevol espera deixa de ser raonable per esdevenir absolutament impresentable.

Avís poc important

Ho sento. Em vaig oblidar de comentar que aprofitant que aquests dies sóc fora de viatge em va semblar oportú fer una petita pausa. Tornaré amb un nou article el proper dilluns dia 11.

El gest és d’agrair

Encara que vull pensar que la seva ha estat una decisió molt ben rumiada i no pas fruit de la rauxa, passats uns dies encara em queda el dubte de si tot plegat només és degut a que Jordi Pujol tot d’una se’ns ha fet gran. Em pregunto què li deu haver passat a l’expresident per declarar-se de cop i volta independentista. Sigui com sigui, aquest gir inesperat després de tota una llarga trajectòria política en contra de l’independentisme és d’agrair. Diuen que rectificar és de savis. El gest de Pujol sens dubte provocarà que altres catalans es replantegin el seu posicionament polític sobre la conveniència d’una Catalunya que deixi enrere les actuals tutories espanyoles. Intueixo que a partir d’aquest gest simbòlic de Pujol alguns més s’afegiran a la causa d’una Catalunya que passi comptes directament amb Brussel·les, sense intermediaris, una opció potser encara minoritària però que cada dia que passa té més defensors. Dit això, no s’acaba d’entendre el motiu d’aquest secretisme a l’hora d’anar a votar. I això val igualment pel president Mas, que també ha reconegut que va anar a votar mig d’amagatotis. Potser ens ho van amagar perquè pensaven que feien una cosa lletja? Però si fos així, llavors per què després ho han fet públic? Sigui com sigui, però, el gest és d’agrair.

La Vanguardia abans que el menisc?

De la possibilitat que sortís una edició de La Vanguardia en català se’n parla des de fa anys, i especialment a partir de l’aparició de la versió catalana d’El Periódico. Després, amb l’absorció de l’Avui per El Punt es va dir que els Godó estaven estudiant el projecte de fer una segona versió del seu diari, i amb la sortida del diari Ara se’n va tornar a parlar amb insistència. Finalment a can Godó han fet números, evidentment sense oblidar la generosa subvenció complementària que rebran del contribuent català via Generalitat. Si la cosa els surt bé encantats de la vida, i si s’equivoquen saben que només assumiran una part de les pèrdues, perquè la seva aventura empresarial la finançarem entre tots. Dissortadament de peatges com aquest ens en toca pagar cada dia a la Catalunya subvencionada.

Crec que és bo que La Vanguardia tregui una versió en català. De fet, com a subscriptor del diari ja he demanat que tan aviat com estigui disponible m’enviïn a casa la versió catalana. Això sí, no estic gens d’acord en finançar aquesta aventura empresarial amb diner públic, i encara menys ara amb les retallades generalitzades que s’anuncien sobre molts serveis bàsics, uns serveis que al meu entendre haurien de ser prioritaris. Al marge de la llengua en la que es publiquen, els diaris s’haurien de finançar exclusivament amb les quotes dels subscriptors, les vendes als quioscos, la publicitat i tots els complements com arracades i collarets, estris de cuina, música, llibres, etc. que aquestes empreses considerin convenients per retenir el lector. I si amb tot això el diari no resulta viable, el camí només hauria de ser un: tancar-lo.

Per què els diaris reben generoses subvencions públiques i els bars de tapes, les camiseries o les adoberies no en reben? Trobo que aquesta discriminació és totalment injusta i denunciable. Penso que és bo que finalment el diari dels Godó surti al mercat també en català però trobo injust que també l’hagin de pagar aquells que no en són lectors, o aquells altres que, sent-ho, no els poden operar del menisc a la sanitat pública per manca de pressupost. Massa sovint els governs, tots els governs sense excepció, tenen les prioritats equivocades. I així ens va. Tenim diaris en català generosament subvencionats però no ens poden operar del genoll quan toca.