L’home dels nassos

En el món dels blogs d’internet, altrament dit blogosfera, o catosfera en l’àmbit de l’idioma català, o catetosfera, com en clau burleta l’anomenen alguns que no els agrada gaire aquesta moguda, doncs en aquest petit o ja no tan petit món, d'un article se n'acostuma a dir post. Al principi, i més per mimetisme i ignorància que per convenciment, jo també ho feia, fins que vaig adonar-me que no hi havia motiu per utilitzar una nova paraula per denominar una cosa ja existent. És per això que aviat vaig optar per dir-ne article d'allò que sempre ho ha sigut.

Aquest és l’article número 100 d’aquest blog, però no és el meu article numero cent a la catosfera ja que en tinc 25 més de penjats al blog Barcelona Catalunya Europa que, ara mateix i fins a noves decisions, mantinc en un estat mig endormiscat a l’espera de no sé què qui sap quan, com i perquè.

A més del català com a idioma vehicular d’aquests blogs, en els 125 articles s’han utilitzat també els següents idiomes: alemany, anglès, basc, espanyol, francès, gallec, italià, llatí, portuguès i swahili. Els temes tractats han estat de lo més variat, des de l’economia fins a la política, des de la sociologia fins a la política, des de l’esport fins a la política, des de la literatura fins a la política, i des d’altres disciplines i especialitats fins a la política. Hi ha qui diu que la política és una de les meves dèries i fins avui jo no ho he negat mai; tampoc ho faré ara.

I a aquestes alçades algú potser encara es preguntarà a què ve el títol d’aquest article. Doncs és ben senzill, avui és 31 de desembre, i “per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts” (*), avui és el dia de l’home dels nassos. Avui s’acaba l’any 2007 i demà comença el 2008. Però demà no em busqueu a la catosfera, fins demà passat no tinc previst tornar-hi a treure el nas.

** Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! **


(*) una feliç definició d’Eugeni S. Reig, autor del llibre “Valencià en perill d’extinció”.

La premsa segueix mentint

Fa més de tres mesos aquí ja ens vam queixar d’aquest tema, però llavors ningú ens va fer cas i a dia d’avui les coses continuen pràcticament igual. Per l’autor d’aquest blog la cosa no quedarà oblidada i com que tenim molta paciència, avui hi tornem.

En aquests darrers mesos quasi tots els diaris d’aquí han mentit, han seguit mentint, i no pas per ignorància. Els seus directors sabran perquè menteixen, repetidament, compulsivament. Quasi tots els diaris sense excepció, en alguna o altra secció, article de fons o de superfície, editorial, títol, etc., al parlar del conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! l’han definit com a vicepresident del Govern, o com a vicepresident de la Generalitat, quan tothom sap que aquest senyor de vicepresident no n’és pas, només és un conseller.

Des de fa més d’un any ell vol ser vicepresident, i se’n fa dir així -amb força èxit per cert- pels seus dúctils subordinats i per la majoria dels periodistes. El fet, però, és que no ho és. Fins que no surti al DOG una llei que així ho estableixi, el conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! no serà vicepresident. De moment ha passat més d’un any des del seu nomenament com a conseller i el més calent és a l’aigüera, aquesta llei encara no ha vist la llum.

Si amb una cosa tan senzilla però alhora tan clara i inequívoca els diaris són capaços de mentir-nos amb tanta barra, què faran amb altres temes més importants i més sensibles? Ens podem fiar dels nostres diaris? La resposta és tan obvia que no cal perdre temps posant-la negre sobre blanc.

En aquest aspecte, altres mitjans de comunicació com ara diaris electrònics, ràdios i teles segueixen la mateixa pauta equivocada marcada amb mà de ferro des de Sant Jaume. Dir mentides és lleig i més d’un pensa que si no rectifiquen els Reis els portaran carbó.

Quelqu'un m'a dit (1)

Els lectors d’aquest blog sovint em fan arribar informacions que no solen veure la llum en els mitjans tradicionals, queixes de tot tipus normalment dirigides a les administracions públiques que mai obtenen resposta, rumors que quan es grata una mica deixen de ser-ho per transformar-se en notícies, etc. A partir d’ara aquest material tindrà l’oportunitat de treure el cap per la finestreta d’aquest blog.

Així, aquest és el primer d’una nova sèrie d’articles que aniran sortint de tant en tant, i de tant en tant vol dir exactament això, que no es fixa prèviament que hagi de transcórrer cap termini de temps concret entre un article i el següent.

Finalment, potser caldria aclarir el per què d’aquest títol, que pels que no saben francès vol dir “algú m’ha dit”. Mentre m’ho rumio i decideixo si cal aclarir-ho o no, comencem avui mateix amb un tema força punyent. Al meu parer, es tracta d’un assumpte realment escandalós.

***

Per 13è any consecutiu els censors de comptes de la UE no les firmaran per les irregularitats que hi troben i el frau que s’hi amaga.

En l’informe que ha fet públic l’European Court of Auditors (ECA) es posa en evidència la manca d’uns mínims nivells de control, tant per part de la Comissió com pels seus Estats Membres. L’opinió adversa dels auditors afecta diferents àrees que en conjunt representen el 57% del pressupost comunitari. El darrer informe dels auditors, que es va fer públic fa quasi dos mesos, sembla que no va representar cap sorpresa per la Comissió. Es constata que tretze anys no només no han estat suficients per posar ordre a casa seva sinó que la Comissió admet la impossibilitat de millorar els controls mentre depenguin totalment o parcialment dels Estats Membres. A més, la nova versió aigualida de la Constitució Europea no resol el problema. L’informe detalla els punts febles dels diferents sectors del pressupost comunitari. El sector agrícola i la política agrària comuna s’emporta el primer premi de la corrupció i el frau comunitaris; en molts dels subsectors s’hi constaten trampes de tot tipus que afecten a tots els països involucrats, bàsicament els del sud d’Europa. Respecte als fons estructurals, tan sols menys d’una tercera part dels projectes auditats resten lliures d’errors. Quant a temes de política interna de la UE, despeses culturals i de recerca exageradament inflades també mostren nivells de frau considerable. Finalment es posen exemples clars de frau i corrupcions de tota mena, com ara ponts que no es poden utilitzar per manca d’accés per una de les bandes, asils d’ancians que es van pagar i només existeixen de forma virtual, un hospital pagat que no disposava ni d’un simple llit i que la màfia l’utilitzava com a magatzem, irregularitats urbanístiques de tot tipus per poder rebre fons europeus, etc. etc. I la resposta de la Comissió de l’UE també és decebedorament lluïda, al treure’s les puces de sobre argumentant que el 78% dels fons comunitaris es distribueixen per part dels Estats Membres sense un control efectiu de la Comissió, en forma d’ajuts agrícoles i fons estructurals.

(Dades extretes del think tank anomenat Open Europe).

Vist tot això que he tractat de resumir en el poc espai del que disposo, em sembla que queda fora de tot dubte que els contribuents europeus ens mereixem un millor tracte per part dels polítics. I aquest millor tracte podria començar per fer-se més ressò d’informacions com aquesta que ningú sembla tenir interès en posar a l’abast dels contribuents.

El cànon digital

No entro en la seva legitimitat. Tampoc vull entrar en la seva (in)oportunitat ni en la vessant legal de l’assumpte doncs tinc entès que ja hi ha advocats que hi treballen de valent. De fet, els meus coneixements sobre aquest tema són tan limitats que no van més enllà de les quatre coses que han sortit darrerament als mitjans de comunicació.

Com a ciutadà tinc, però, la meva opinió al respecte que, en definitiva, es pot resumir en que intentar posar portes al camp no serveix de res, i a més resulta ridícul a ulls de qualsevol persona amb dos dits de front.

La SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) fa santament defensant, mentre pugui, els interessos dels seus associats, però potser hauria de començar a adonar-se que el món està canviant molt ràpidament, que el que era vàlid fa pocs anys ara ja no ho és, i que la tècnica de reproducció sempre anirà per davant de qualsevol control que es pugui establir per part de l’administració. No estic defensant ni molt menys cap actuació delictiva, però no es pot viure d’esquenes a la realitat.

Si es donen per bons els perversos motius que s’han exposat per introduir el cànon digital, els mateixos arguments podrien servir per justificar un nou cànon que gravés també des d’un simple llapis (des dels més senzills fins els luxosos Caran d’Ache) fins a qualsevol altre instrument d’escriptura i/o de reproducció com ara retoladors, bolígrafs, plomes estilogràfiques, etc. També els paquets de 500 fulls de paper DIN A4, les llibretes i qualsevol altre article que pugui ser utilitzat per copiar creacions literàries d’altri en qualsevol format.

I tot això al marge de la bestiesa de considerar d’entrada a tots els usuaris com a delinqüents en potencia, doncs es dona per suposat que et cobren per anticipat el cànon digital per un DVD verge PER SI DESPRÉS fessis copies il·legals. Si es dona per bona aquesta perversa teoria, es podria fer el mateix en molts altres àmbits. Per exemple, PER SI DESPRÉS excedissis el límit de velocitat, al comprar un cotxe hi podria haver un cànon de 500 euros. PER SI DESPRÉS pensessin que pots fer una malifeta, et podrien tancar a la presó de manera preventiva. Però ara que hi caic, això ja ho fan: se’n diu Guantánamo i quasi tothom, fins i tot molts dels que es diuen demòcrates, miren cap a una altra banda.

“Sarko et Carla”

La premsa francesa no té gaire a veure amb la d’aquí, i òbviament no parlo només dels diferents idiomes en que l’una i l’altra estan escrites. Per altra banda a França tenen un cap d’estat que tampoc té res a veure amb el d’aquí: ni pel sistema d’accedir al càrrec i la seva duració (aquí força més estranys que allà), ni pel poder executiu i de decisió que tenen, ni per edat, ni per la situació familiar. Si aquí hagués passat el que passa allà amb la vida privada del seu cap d’estat, no costa gaire d’imaginar la diferència de tracte que hi hauria per part de la premsa, tant l’anomenada del cor com l’altra, aquella que alguns poc realistes encara defineixen com a seriosa.

A les actuals vacances egípcies del cap d’estat francès i la seva nova companya, els diaris d’allà li donen un perfil informatiu baix. D’entrada crida l’atenció que quasi tots parlen de “Nicolas Sarkozy et sa nouvelle compagne, l'ex-mannequin et chanteuse Carla Bruni”, en una més que rara unanimitat (?) descriptiva que comparteixen diferents mitjans (suggeriment, potser, del Palais de l’Élysée?) Per altra banda, alguns diaris tenen aquest assumpte tan amagat que m’ha estat impossible trobar-ne cap referència, ni a la portada ni a l’interior. Altres en parlen, sí, fins i tot incloent-hi alguna foto, però amb força discreció.

Ja m’agradaria que el meu país tingués una premsa que al tractar temes personals d’aquesta naturalesa ho fessin utilitzant un perfil tan baix o, encara millor, que hi passessin de llarg. Seria potser un signe de que començaríem a ser un país seriós, n’est-ce pas?

Avui no és “la nit bona”

Per aquí hi ha el mal costum, cada vegada més estès, de dir que avui és la nit bona. Aquesta expressió fins i tot s’ha sentit a TV3, cada dia més la d’ells i menys la nostra. L’origen d’aquest error de denominació ara mateix no em ve al cap. Tant se val. Avui no és la nit bona. De fet, que jo sàpiga, a Catalunya no hi ha cap nit amb aquest nom.

També s’està estenent com una epidèmia imparable el tema del Papá Noel. Alguns s’atreveixen a dir que es tracta d’una antiga tradició molt nostrada, i fins i tot ens els trobem pujant perillosament pels balcons amb el risc evident de caure daltabaix a la mínima que es despistin. Doncs no, fins fa quatre dies aquí ningú sabia què era això del Papá Noel. Per tant, el Papá Noel pot ser qualsevol cosa menys una tradició catalana.

Així doncs, quedem entesos, avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal!

A Igualada hi ha un grup de gent que per segon any consecutiu impulsa una campanya per reivindicar les tradicions, els símbols i les festes nadalenques genuïnament nostres: el pessebre, la Missa del Gall, el tió, les neules i els torrons, Sant Esteve, l'Home dels Nassos, els Reis i el tortell de reis. Veient tanta interferència forana que intenta fer passar bou per bèstia grossa, crec que aquests voluntariosos igualadins es mereixen, com a mínim, una felicitació pública.

Ep, no voldria pas ser malinterpretat. No estic insinuant que celebracions foranes com el Rocío, el Ramadà, l’any nou xinès, etc. no s’hagin de celebrar, ni molt menys. Cadascú és lliure de celebrar el que li vingui de gust, faltaria més. Però d’aquí a pretendre que aquestes celebracions importades més o menys recentment són festes catalanes n’hi ha un bon tros. No ho creieu?

A casa nostra a vegades també celebrem el 2 de Mayo, però no per això hem tingut mai la pretensió de transformar en catalana una festa que és típicament madrilenya. No sé si m’explico.

BON NADAL!!! I també bon Sant Esteve!!!

La “kale borroka” sindical, també coneguda com a “piquets informatius” de les vagues

Com és possible que després de tants anys de democràcia en aquest país encara es confongui la informació amb la coacció i l’agressió? Com és possible que el reconegut dret a fer vaga es confongui amb l’obligació de fer-la, amb la imposició de la vaga a tothom, tant si vols com si no vols? Com és possible que, en cas de vaga, els sindicats, teòrics defensors dels interessos dels treballadors, no només no els defensin sinó que es converteixen en actors principals o en còmplices de coaccions, agressions i destrosses de tota mena? Com és possible que les diverses policies que tenim aquí no facin res per evitar la kale borroka sindical? Com és possible que els polítics responsables dels molts cossos policials que tenim aquí no facin res i mirin cap a una altra banda, practicant allò del laissez faire, laissez passer en una nova accepció del terme aplicada ara al sindicalisme salvatge on tot val? Com és possible que, a la pràctica, en cas de convocatòria de vaga ningú defensi el dret a no sumar-s’hi, el dret a treballar, i el dret a circular? Com és possible que ningú detingui i porti davant del jutge a aquesta mena d’agressors que actuen amb total impunitat? Com és possible que mai els passi res a aquells que durant una vaga es dediquen a agredir a la gent i a destrossar autobusos i altres béns propietat de tots els ciutadans? Com és possible que els jutges tampoc intervinguin mai o que, si ho fan, no apliquin el mateix tractament, el mismo rasero, als que practiquen amb total impunitat la kale borroka sindical que als de la kale borroka política? Senyors jutges, on és la diferència?

És que potser tots els actors d’aquesta auca estem d’acord amb el que passa quan es convoca una vaga i tot això ja ens està be? És que els sindicalistes agressors, els policies que passen de llarg, els polítics irresponsables que miren cap a una altra banda, els fiscals que no actuen d’ofici, els jutges que deuen tenir altra feina, els usuaris perjudicats que ens resignem sense fer res, etc. etc., és que a tota aquesta gent ja ens va bé que passin aquestes coses?

El factor Solbes (4%)

Pedro Solbes: "los españoles tenemos el IPC que merecemos, porque no hemos interiorizado lo que vale el euro" ... “y claro, cuando se dejan propinas [en bares y cafeterías], no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas y que un euro son 160 pesetas, y muchas veces se deja el 50% del valor del producto de propina...”.

Deixo de banda el tema de les propines doncs aquests dies ja se n’ha parlat abastament.

Però si ens hem de fiar dels números que fa aquest home anem llestos. Penso que, contràriament al que ens diu, qui no ha interioritzat el que val un euro és el propi Solbes. Això es demostra amb quatre números ben senzills.

1.- “no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas”. Això potser serà a Madrid. A Catalunya, 20 cèntims d’euro equivalen a 33.28 pessetes, o sigui 1.28 pessetes més del que ell ens diu, exactament el 4% més.

2.- “un euro son 160 pesetas”. Tornem-hi. A Catalunya un euro són exactament 166.386 pessetes, o sigui 6.39 pessetes més del que ens diu el ministre, també el 4% més.

La darrera dada d’inflació ens diuen que és del 4.1%. El factor Solbes explicat abans es del 4%. No serà que el propi Solbes és el responsable d’aquesta tassa d’inflació?

Aquest home té tantes coses al cap que ja no sap lo que vale un peine, el valor d’un euro. Em permeto fer una proposta assequible de regal de Reis pel ministre d’economia de l’estat espanyol: una taula d’equivalències entre pessetes i euros. Si Ses Majestats no la troben, jo potser encara en trobaria alguna per casa.


PS: en Solbes va fer aquestes declaracions avui fa una setmana i veient que no ha rectificat entenc que s’hi ratifica, que persiste en el error.

“Fer país” o “fer el mec”

No sé del cert de qui és l’expressió fer país però si hagués de mullar-me diria que és del Jordi Pujol dels anys seixanta.

Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.

També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.

A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.

En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.

Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!

(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).

Més sobre la Fira de Frankfurt

Gràcies al Partit Popular, que va fer una pregunta parlamentaria molt oportuna sobre el tema, ara s’ha sabut que en ocasió de la Fira del llibre de Frankfurt el Govern va desplaçar a Alemanya 59 persones adscrites a mitja dotzena de departaments (Cultura, Educació, Interior, Presidència, Vicepresidència i Salut). Si això no és una exageració i una disbauxa de despeses (transport, allotjament, dietes, manduques, etc.) que venga Dios y lo vea. A més, a aquesta llista s’hi haurien d’afegir les dotzenes de persones que també van anar a Frankfurt enviades per organismes paraoficials com ara Com-Ràdio, Catalunya-Ràdio, TV3, BTV, i altres entitats que també viuen del diner públic, dels nostres diners.

Vaig escriure un article força crític sobre la participació del govern en aquesta fira comercial. Ara comencem a saber-ne els detalls concrets i al meu parer resulten escandalosos, si bé el govern encara no té fets els números globals, o almenys no els ha presentat encara al Parlament com és la seva obligació. Com que de temps n’han tingut de sobres, un pot pensar que si no ho han fet fins ara potser ha sigut per vergonya d’ensenyar les vergonyes.

Sovint he estat molt crític amb el Partit Popular (i és que s’ho mereixen!) però ara haig de reconèixer que gràcies a ells podem començar a llegir la lletra menuda d’aquesta injustificada excursió col·lectiva. Per anar a Frankfurt hi havien diners de sobra i per altres coses molt més importants no hi ha ni un euro de pressupost. No cal posar cap exemple, tots en tenim més d’un al cap.

A vegades les solucions són senzilles

Hi ha coses que funcionen raonablement bé, hi ha llocs on saben com resoldre els petits -o no tant petits- problemes. Ho fan amb imaginació i sentit comú. Un exemple: a Paris la gent també pixa, com a tot arreu, però no ho fan al carrer. Ho fan allà on toca. Pels carrers parisencs t’hi trobes més o menys el mateix que et trobes a Barcelona, excepte dues coses: brutícia (que també n’hi ha però molta menys que aquí) i pixades.

Quan aquí un té ganes de pixar, té dues opcions: entrar a un bar, consumir alguna cosa i aprofitar per anar al servei, o fer-ho gratis, directament al carrer, com si fos un gosset.

A Paris prendre’s un cafè en un bar costa quasi el doble que a Barcelona. Dijous passat jo hi era i en vaig prendre dos: en el primer lloc em van cobrar 2.40 euros, i al segon lloc 2.80 euros. S’ha de comprendre que tenint l’alternativa de pixar a un altre lloc, no tothom està disposat a pagar aquesta quantitat per poder fer ús dels serveis del bar.

El truc és que a Paris està ple de wàters portàtils, similars als que hi ha repartits per algunes zones cèntriques de Barcelona, però amb una petita diferencia: allà son gratis. “Toilettes. Accès gratuit”. Aquest és el truc i no cap altre. Potser es podria considerar la possibilitat de copiar-ho i fer el mateix a Barcelona. I no s’haurien de pagar drets d’autor.

Tres mesos

Aquest matí ens ha passat per alt que avui, precisament avui dia 18, fa tres mesos que va obrir aquest xiringuitu. El fet d’haver-ho oblidat em fa creure que la consolidació d’El radar de Sarrià comença a deixar de ser un desig incert i esdevé una realitat palpable i cada dia més consolidada, fins i tot amb les seves inevitables rutines. Ara recordo com vaig celebrar a grande e a francesa, com diuen a Portugal, els primers trenta dies del blog al Caffé Florian de Venècia, i també em ve al cap la celebració dels primers dos mesos al Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. Avui l’antiguitat del blog ja es pot començar a comptar en trimestres; ja n’ha passat un. Qui ho havia de dir aquell ja llunyà 18 de setembre! Llavors encara feia calor i avui fa un fred que pela, ni més ni menys que el fred que toca per l’època que estem. Llavors encara érem a l’estiu i ara, el proper divendres, ja ens comença l’hivern.

Quasi “a la búlgara”

Carme Chacón, ministra d’Espanya, ha estat oficialment elegida candidata del PSc (PSc-PSOE) per encapçalar la llista per Barcelona a les properes eleccions al parlament espanyol. Ha rebut el suport del 98.4% dels votants (total vots 192, a favor 189, en blanc 3, en contra 0, nuls 0). Les cròniques que he pogut llegir no aclarien si van ser eleccions a ma alçada o secretes.

Tanta unanimitat, però, se’m fa estranya, se’m fa fins i tot sospitosa, doncs no és cap secret que la ministra també té detractors dins del seu partit. Però situacions similars passaven no fa massa anys a Bulgària i a altres països, i els elegits ho arribaven a ser fins i tot amb el 101% dels vots. Se’n deien eleccions a la búlgara. A la ja cap de llista per Barcelona només li ha faltat el 2.6% per assolir la fita búlgara.

Més: si finalment surt elegida diputada, més d’un cop haurà d’optar entre Espanya i Catalunya ja que sovint els interessos són contraposats. No us càpiga cap mena de dubte que davant d’aquesta disjuntiva, haver de defensar els seus legítims interessos (els d’Espanya, de quin govern en forma part) o els de Catalunya, tan o més legítims que els d’ella, a la ministra Chacón no li tremolarà la mà per defensar els de l’estat, com ha fet sempre quan s’hi ha trobat anteriorment. Òbviament si no ho fes així no hauria arribat pas allà on és ara.

Els cinc minuts de silenci

Sempre m’ha semblat que aquests actes, cada cop més nombrosos, només posen en evidència la frustració i la incapacitat dels dirigents polítics, i potser també de la societat en general, per trobar solucions als problemes que els originen. Jo no en sóc partidari doncs, al meu entendre, aquestes concentracions més o menys silencioses que és fan davant dels ajuntaments i d’altres institucions públiques, no serveixen de res. No deixen de ser altra cosa que la plasmació pública d’una frustració col·lectiva.

Tant m’és que el motiu de la concentració sigui per mostrar el rebuig per la lamentable mort d’un policia fruit d’un atemptat terrorista, com si ho és per una mort a causa del que en diuen violència domèstica, o per un accident de trànsit. Els dirigents polítics, que són els que solen promoure aquests actes, no fan altra cosa que curar-se en salut i tapar-se les vergonyes. Alguns pensen que amb això ja paguen la seva quota pública de solidaritat amb les víctimes.

Hi ha gent que creu que d’aquesta qüestió no se n'hauria de parlar, com si fos un tema tabú o políticament incorrecte posar-lo sobre la taula. Doncs a mi em sembla que sí, que no només se’n pot parlat sinó que és bo fer-ho, i deixar constància explícita que el pensament únic i políticament correcte que tan agrada a molts dirigents polítics tampoc és d’aplicació en aquesta matèria.

Ara bé, tot i creure que aquests actes no serveixen per a res, tampoc pretenc tenir el monopoli del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer i, per tant, respecto als que creuen en la utilitat de seguir promovent aquestes concentracions. Aquí no es tracta d'establir qui té raó i qui no la té sinó de respectar tots els punts de vista sobre un tema sensible que no per això deixa de ser matèria opinable.

Al fer-ne una valoració global també s’haurien de tenir en compte els perjudicis tangibles que aquestes concentracions causen, inevitablement, als ciutadans que no s’hi apunten i que, per cert, són majoria. Comentant-ho no fa gaire amb un dels lectors habituals d’aquest blog, em deia:

“Crec que utilitzar un espai públic per un menester que no el pertoca és fer un menyspreu a la resta de ciutadans que no el poden fer servir en aquell moment, i córrer uns riscos innecessaris quins costos, si es produeixen, són a repartir entre tots en el millor dels casos, o els ha de pagar qui no té res a veure. Els carrers són per que hi circulin els cotxes i les persones, no per utilitzar-los un col·lectiu segons li convingui, per molts permisos municipals que tinguin i molt lloable sigui la causa. Això ho faig extensiu a la Jean Bouin o les celebracions del Barça. Si algú es vol manifestar que llogui el Camp de Barça o el Palau de la Musica, però que no emprenyi a la resta de ciutadans, i ja se n'encarregarà el propietari de demanar a l'organitzador una fiança per les destrosses que puguin fer els manifestants en les instal·lacions.”

No es pot dir més clar. Crec que té raó.

Els seients dels autobusos urbans de Barcelona

A molts usuaris dels autobusos urbans de Barcelona ens agradaria saber des de quin despatx de l’ajuntament es dóna l’aprovació al disseny antiergonòmic dels seients d’aquests vehicles. El que és segur és que les persones que decideixen aquestes coses no agafen mai l’autobús o, si ho fan, viatgen sempre a peu dret. O, si viatgen assegudes, una de dues: o són uns masoquistes o passen de metro setanta-cinc d’alçada.

Com és possible que una bona part de la població no toqui de peus a terra (en la seva accepció més literal), i hagi de tenir els peus penjant quan estan asseguts a l’autobús, amb la incomoditat i la pèrdua d’estabilitat que això comporta? Com és possible que una situació tan evident que veu tothom i que pateix una bona part dels usuaris no ho vegin des de l’Ajuntament de Barcelona? O és que, potser, els càrrecs polítics i els alts funcionaris que decideixen aquestes coses són persones força més altes que la mitjana dels barcelonins? Per més voltes que hi donem aquestes preguntes no semblen tenir una resposta lògica.

Aquesta anomalia constitueix, sense cap mena de dubte, una prova més del divorci existent entre la classe política i els votants que els hi paguem el sou i no ens belluguem per Barcelona amb cotxe oficial.

L’actitud humana davant les mascotes

(Avui faig la prova de no posar cap punt i a part en tot l’article, tal com fa un conegut col·laborador del diari Avui). Quan anava a l’escola tenia un company que estava encantat i molt orgullós amb la seva mascota. Jo a aquella bestiola li tenia més que respecte, i no ho amagava. Quan anava a casa seva, que hi anava de tant en tant, sempre li posava com a condició amistosa (que ell, bon amic, sempre acceptava) que per favor, la tingués amagada ja que la meva por era incontrolable, i davant d'això jo no hi podia fer res. Sempre pensava que m’acabaria mossegant, de la mateixa manera que quan em trobo davant d’un gat el primer que penso és que m’acabarà saltant al damunt i, com a mínim, m’esgarraparà. És com aquell que té pànic a volar i pensa qui si agafa l’avió, s’estavellarà; afortunadament aquest no és el meu cas doncs n’agafo un quants d’avions, i mai se m’ha passat pel cap que tindré un accident. El meu amic sempre em deia que els animals detecten de seguida si la persona que tenen al davant està nerviosa o esta tranquil·la, i que si estàs tranquil no t'ataquen mai. No dubto que aquesta teoria sigui certa però el fet és que jo no n’estava gens de tranquil. Per tant, entenia que si me la trobava al passadís jo corria un risc evident, doncs la bèstia aviat detectaria el meu estat d’ànim i se’m tiraria al damunt sense pensar-s’ho. El meu amic em deia que segurament algun dia canviaria d'opinió i m’acabarien agradant les mascotes, i com que jo em considero una persona oberta de mires i preparada per acceptar fins i tot les coses més inversemblants, li deia que potser sí però, això sí, sense cap convenciment. I tot i el temps transcorregut, segueixen sense agradar-me les mascotes, i això que cada dia n’hi ha més. També tinc comprovat que, sovint, davant d’un gos, un gat o qualsevol bèstia m’agafen ganes d’esternudar, però haig de reconèixer que mai m’he fet les proves d’al·lèrgia per saber-ne els motius exactes d’aquest fenomen. Fixeu-vos-hi, sempre que hi ha un incident en el que un gos ataca a una persona i la deixa mal ferida o morta (segons els diaris, cada any es produeixen bastants casos d’aquests), la reacció de l’amo sempre acostuma a ser la mateixa: “no ho puc entendre, mai havia fet mal a ningú, mai havia atacat a ningú, es devia posar nerviós ves a saber perquè, se li devien creuar els cables, no ho puc entendre, ...”. Per cert, la mascota del meu amic era una serp d'uns dos metres de llarg, però segons el seu amo era molt tranquil·la i mai havia fet mal a ningú. No ho dubto però ara mateix, només de tornar a recordar aquells episodis, encara se’m posen els pels de punta! No ho puc pas evitar i, a la vegada, tinc una certa enveja als que no només es queden indiferents davant de les mascotes sinó que s’hi apropen i les toquen. I fins i tot es deixen llepar! Ufff! (Vist el resultat, em sembla que prefereixo tornar al sistema tradicional d’introduir algun punt i a part de tant en tant).

Infrastructures: ahir no em “vaig fer viu” a internet

I no va ser pas per mandra, ni molt menys. Tenia programat penjar l’article abans de sortir de viatge però no vaig poder connectar-me per un problema d’ells, de línia, com quasi sempre. L’equip informàtic que utilitzo, el hardware que en diuen els entesos, ja comença a ser una mica vell i aviat l’hauré de canviar, però les línies telefòniques encara ho són més, d’obsoletes, i fallen més sovint que el meu vell Toshiba.

Ve a ser una cosa similar al que ens passa amb els trens de rodalies: el que acostuma a fallar no són els trens sinó les catenàries, que fa anys que no es renoven i es van gastant fins que finalment es trenquen. És així de senzill, i és així de frustrant.

Això no és cap excusa ni cap justificació, però he volgut deixar-ne constància. Tant me fa de qui sigui la culpa, el que sé segur és que no és meva. El fet evident és que ens segueixen fallant les infrastructures més bàsiques, i això porta com a conseqüència que som cada cop menys competitius a Europa i al món.

Per cert i parlant d’infrastructures, dimecres passat, poques hores després de penjar l’article insistint que la consellera Geli hauria de plegar o l’haurien de fer fora, l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti) va agafar el relleu de l’Hospital de la Vall d’Hebron i també se’ns va cremar. Senyor Montilla, per Déu, faci alguna cosa, tot això comença a fer molta pudor de cremat!

PS: Escric aquest article dijous al vespre des de l’aeroport de Paris-CdG, esperant que ens avisin per embarcar i tornar cap a Barcelona. Espero poder-lo penjar demà divendres a primera hora del matí, amb permís dels senyors d’Orange.

L’actitud de la consellera Geli s’assembla cada cop més a la de la ministra Álvarez

Primer van ser els incendis a l’Hospital de la Vall d’Hebron (sí, incendis en plural, ja que n’hi va haver més d’un). El darrer, per cert, amb l’apagada elèctrica corresponent i totes les negatives conseqüències que encara s’arrosseguen. Els diaris han deixat de parlar-ne per cansament, però la realitat és la que és.

Ara tenim la manca absoluta de control -control efectiu s’entén- sobre els avortaments aparentment il·legals que es coneixien des de fa anys a tot Europa menys aquí.

També hem sabut dels contagis de l’hepatitis C a l’Hospital de la Vall d’Hebron (un altre cop aquest hospital), i altres incidències que, de moment, no es fan públiques.

Per cert, fa pocs dies i sobre els contagis, la senyora Geli va deixar anar per TV3, “la d’ells”, dues coses que són contradictòries: primer va dir que MAI es podrà saber el motiu dels contagis i a continuació va afegir que MAI més es tornarà a repetir l’error de l’hospital que va originar-los. Si no saben ni poden saber on és l’error, com poden estar tan segurs que no es repetirà? Ens prenen per passerells?

La incompetència de la consellera Geli i el seu equip comença a ser preocupant i sembla no tenir límits. La duració del seu mandat tampoc sembla tenir límits. S’equivoca ella no plegant, i s’equivoca encara més el president Montilla no fent-la plegar. En fi, potser ho pagaran amb menys vots a les properes eleccions.

En política, les incompetències es paguen plegant. Si ho sabrà bé la consellera Geli que, abans de ser nomenada per aquest càrrec i davant d’un cas similar de contagi a l’Hospital de Figueres, va demanar ella mateixa la dimissió dels responsables del departament, llavors sota la responsabilitat de CiU. Era l’any 2000, tampoc fa tant de temps per haver-ho oblidat, oi senyora Geli? O potser és que la consellera ha canviat d’opinió?

És la incoherència de la política, o més ben dit d’alguns polítics, que prediquen molt quan són a l’oposició i després, tan aviat com ocupen el despatx i el cotxe fosc amb xofer i mosso, fan justament el contrari del que predicaven.

Més sobre Sarrià (II)

Molts sarrianencs ens fem algunes preguntes que potser des de la Plaça de Sant Jaume o des del Districte de Sarrià-Sant Gervasi ens podran respondre.

1/ Quan tenen previst tornar-nos el Monestir de Pedralbes i el seu entorn geogràfic, monument i terrenys que ens van prendre per donar-ho a Les Corts, sense cap tipus de consulta i/o compensació de cap mena, fa més de vint anys? Abans, quan l’Ajuntament t’expropiava, s’establia un justipreu, de comú acord o mitjançant sentencia judicial, i l’expropiat era degudament recompensat. En aquest cas, es va arribar a algun acord compensatori entre Barcelona i Sarrià? Es van pagar compensacions? Qui les va cobrar? Molts veïns que no tenim massa memòria agrairíem rebre informació al respecte.

2/ Per què al nostre barri es recullen els contenidors de brossa, amb tot el terrabastall que l’operació comporta, al voltant de les quatre de la matinada? Es tracte potser d’un càstig per no votar-los? Els altres barris de la ciutat, especialment els políticament més afins, reben el mateix (mal)tracte?

3/ Qui va ser l’(ir)responsable de l’Ajuntament que fa un parell o tres d’anys va decidir canviar les zones d’aparcament i de circulació de l’avinguda Bosch i Gimpera? Cal recordar que al cap de molt poc temps es va decidir tornar a la més raonable situació anterior, i que el capritx ens va costar haver hagut d’esborrar i repintar de nou tota la calçada dos cops en molt poc temps. Saben vostès que en una empresa privada aquesta persona hauria anat de pet al carrer?

4/ Es tracta, potser, de la mateixa persona que va fer el seguiment i va donar conformitat a l’obra de la calçada de Major de Sarrià? Avui, després de relativament poc temps, està feta una desgràcia, amb moltes peces trencades i enfonsades com si per aquest carrer hi hagués passat una companyia de tancs de l’exercit.

(Continuarà)

L’escola pública a Catalunya (i III)

Des que vaig iniciar aquesta sèrie s’han publicat tantes coses als diaris, se n’ha parlat tant a ràdios i teles i a fòrums de tota mena, que me n’adono que qualsevol cosa que hi vulgui afegir ara ja s’haurà dit i, a més, amb molta més autoritat que la meva.

El resum de tot plegat és que la situació és molt delicada però, més greu encara, és que els que hi haurien de posar remei no semblen ser conscients d’aquesta gravetat. Només cal llegir les recents declaracions del conseller Maragall i les dels representants sindicals dels mestres per adonar-nos que, amb aquesta gent i amb aquesta poca predisposició que mostren, no només no s’arreglarà res sinó que el problema s’anirà agreujant.

No es sobrer recordar que al capdavant de la conselleria del ram ara hi tenim l’Ernest Maragall, aquell senyor que, entre altres originalitats, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona es va encaparrar tan si vols com si no vols a posar un plet als tribunals dels Estats Units per tal d’obtenir, per la nostra ciutat, la propietat del www.barcelona.com, website que ja tenia uns propietaris des de feia anys; em sembla recordar que era una gent del Maresme que va tenir la bona pensada de registrar el SEU website als Estats Units. Com era d’esperar aquell plet és va perdre, els barcelonins el vam perdre, i la broma ens va costar quasi cent milions de pessetes en advocats, viatges i derivats.

Doncs aquest mateix senyor ens deia l’altre dia, amb la mateixa convicció amb la que defensava la propietat d’aquell website per Barcelona, que el nivell de l’educació a Catalunya no només compleix l’aprovat sinó que va pel camí d’assolir aviat un notable, segons es pot llegir a l’Avui d’abans d’ahir.

Ara s’hi afegeix la ministra Cabrera que, després de fer una lectura potser massa ràpida i esbiaixada dels darrers informes que han sortit aquests dies, en treu la conclusió de que, en educació, no només no hi veu cap gravetat sinó que, per arrodonir-ho, ens diu que estem en una mena de cercle virtuós; a El País de dissabte hi trobareu tots els detalls.

També ja comença a ser un clàssic que els polítics s’escudin en la manca de pressupost per tapar-se les vergonyes, quan tothom sap que la manca de recursos en un sector clau com és aquest, si es confirma, s’acostuma a resoldre amb un canvi de prioritats inversores. Però és que a més, si un es mira per sobre el cost real per alumne de l’ensenyament públic, resulta que no és pas inferior a la xifra de l’escola privada. Ens trobem doncs que, entre altres importants mancances, aquí hi ha també un problema greu de gestió financera.

Per part dels que hi ha ara a la conselleria no s’hi val a donar la culpa als que hi havia abans, doncs encara que amb això tenen una certa raó, el que haurien de fer és començar per reconèixer la realitat d’avui i, si hi veuen una sortida, posar-se a treballar. I si no la veuen, plegar com més aviat millor i deixar pas a gent més preparada.

Avui la Generalitat prohibeix obrir els negocis

Doncs jo, avui, només obro aquesta pàgina per deixar constància del meu desacord amb que les autoritats em diguin quan em toca obrir i quan em toca tancar, quan em toca anar a comprar i quan em toca no anar-hi. Espero que arribarà un dia en que podrem prescindir de tuteles d’aquesta mena i aquestes minúcies les podrem decidir nosaltres solets, i les autoritats es podran concentrar en temes molt més importants que la regulació dels horaris comercials.

Al meu modest entendre, els horaris de les botigues haurien de ser lliures i sense cap més regulació que les sabies lleis del mercat.

I dit això, torno a tancar el negoci. Demà serà un altre dia.

Una anècdota a la Cuba preturística

Octubre de 1978. Era la primera vegada que jo trepitjava un país comunista. A Cuba, però, es tractava i es tracta encara d’un comunisme bastant sui generis. En aquells anys els únics turistes que visitaven Cuba eren els polítics d’esquerra molt compromesos i els sindicalistes de classe convençuts de les bondats del comunisme i, per tant, allò no tenia res a veure amb la situació d’ara. Jo hi anava, però, en viatge de negocis.

Vaig arribar a l’aeroport de Rancho Boyeros (La Havana) un diumenge de matinada i, tenint en compte l’època i el fet de tractar-se d’un país comunista, allà m’esperava la comitiva habitual: un home ja gran que era el tècnic, l’interlocutor diguem-ne industrial, un comisario político jovenet que hi posava el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior) i que portava la veu cantant, però que del meu negoci no en tenia ni idea. També formaven part de la colla un senyor de Malta, però que normalment vivia a Londres, i que no vaig acabar d’entendre quin paper hi tenia en tot allò, i finalment un conductor que durant la meva estada de cinc dies a l’illa tindria dia i nit a la meva disposició, a la porta del llavors anomenat Hotel Habana Libre (abans Habana Hilton). Vaig pensar que era una manera practica de tenir-me controlat a tothora, no fos cas...

Només arribar em van fer passar sense cues pel control de policia, quasi sense mirar-se el meu passaport ni el llampant visat que m’havien estampat, a corre cuita, al consolat cubà del Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell jovenet semblava manar molt i tothom li feia cas. Al voler recollir la maleta que havia facturat em va dir que no em preocupés, que ja la trobaria a l’habitació de l’hotel, com així va ser. Si me la van obrir, que quasi segur que ho van fer, jo no ho vaig notar. En aquella època la policia política cubana treballava amb molta professionalitat i, segurament, això no ha canviat gaire.

Al sortir de l’aeroport i dirigir-nos cap a La Havana ens vam creuar amb dotzenes de camions carregats de gent que viatjava dreta a la plataforma. Era molt estrany, tractant-se d’un diumenge i a aquella hora tan intempestiva. La cara d’aquella gent denotava qualsevol estat d’ànim menys el de la felicitat socialista que, a tort i a dret, proclamaven els cartells publicitaris.

No vaig tardar gaire a preguntar que era allò, i el comisario político, impertorbable, em va dir, més o menys, el següent: Son voluntarios que van a cortar caña para ayudar al objetivo de producción marcado por el compañero Fidel. Cada domingo toca a un número determinado de fábricas, que van rotando a lo largo de la zafra, para permitir que todos tengan la oportunidad y el honor de participar en esta tarea patria. Todos los trabajadores, sin excepción, se apuntan voluntarios.

A partir d’aquell precís moment em va quedar molt clar i em vaig proposar molt seriosament que durant la meva estada a l’illa evitaria fer cap broma política de cap mena, no fos cas que el diumenge següent fos jo mateix un dels voluntarios que van a cortar caña.

Allò em va quedar gravat per sempre, i crec que vaig aprendre més sobre el comunisme real amb aquella escena que amb els llibres especialitzats sobre Cuba que em vaig llegir de pressa i corrents abans d’anar-hi, per tal de saber una mica on em ficava.

Les prioritats del polític

“El político debe velar por el bien del ciudadano, luego el del partido y finalmente el propio, pero suele ser al revés.” (Ivan Klíma, dramaturg i escriptor txec, en recents declaracions a La Vanguardia).

Dissortadament, aquest diagnòstic és força exacte; almenys és la meva impressió sobre el que ens passa al nostre país. No crec que reproduir aquesta frase sigui una manifestació de pessimisme sinó un exercici de realisme.

I així els hi va -de bé- a ells i als seus partits.

I els ciutadans que no es dediquen professionalment a la política... que es fotin! Recordant que nosaltres els hi paguem el sou, sovint uns salaris més que raonables, extrem que no s’ha d’oblidar mai al analitzar els polítics i les seves actuacions, d’aquesta perversa situació algú en diria ser cornuts i pagar el beure.

Unes hores desconnectat del món, sense internet

Ahir dimecres vaig sortir de Barcelona a les set del matí, i a aquella hora internet anava bé. Al tornar a les cinc de la tarda, internet ja no anava. El fet és que no s’hi podia entrar, i no sé des de quina hora.

Vaig començar immediatament la peregrinació telefònica per Orange, suplicant per favor que m’ho arreglessin, “ni que sea pagando lo que sea” els hi afegia. Vaig començar pel número gratuït que aquestes companyies tenen com un esquer per tal de facilitar les seves vendes, però després de 4 o 5 “pulse 1”, “pulse 2” i de les conegudes estones de musiquetes infumables, la Vanesa em va dir que aquest número gratis només serveix per informar i per vendre, però que un cop t’han fet la venda t’has de connectar sempre amb un 902 de pagu, sigui pel tema que sigui.

Aquesta vegada només vaig necessitar dues trucades al 902. La primera es va tallar aviat com passa sovint en aquests casos, i apa, torna a començar. La segona i definitiva va tenir una durada de 56 minuts, primer amb el Jon i després amb la Gisele. Des del primer moment jo ja sabia –i així els ho vaig dir per facilitar les coses i tractar d’escurçar la duració de la conversa- que es tractava d’un problema de línia doncs l’altre aparell que tinc connectat al mateix router tampoc anava. Però ells tenen el seu protocol i fan comprovacions de tona mena per tenir la seguretat que no es tracta d’un problema del meu equip sinó de la seva línia. Un cop establert això, la Gisele hem diu:

· Pasamos aviso de la incidencia a los servicios técnicos, no se preocupe, ellos ya se pondrán en contacto telefónico con usted.

· ¿Doña Gisele, cuándo calcula usted que será esto?

· Mire Don Miguel (¡¡¡Mi nombre es Miquel!!!), esto ya no depende de nosotros, debe calcular un tiempo prudencial de 48 horas antes de reclamar, pero teniendo en cuenta el puente que empieza hoy... francamente, no le puedo decir.

Això era ahir, a quarts de set del vespre. Aquest matí a les sis seguia l’avaria i a les vuit també, però a les onze, quan em disposava a fer una primera trucada de reclamació, misteriosament i sense cap avís previ per part d’ells, l’avaria havia desaparegut.

Estem tan acostumats a que aquestes companyies ens maltractin amb el seu nefast servei postvenda (per dir-ne quelcom) que el primer que aquesta vegada m’ha vingut al cap és un sentiment d’agraïment cap a Orange per aquesta rapidesa en solucionar el problema, i a més en dia festiu (sembla que avui celebren la Constitució del país veí). Però després de rumiar-hi una mica, penso que lo normal és lo d’avui, i que no hi ha lloc per a cap agraïment pel fet que ens donin un servei que paguem amb escreix (en aquest aspecte, el nostre país és un dels més cars d’Europa). En tot cas, l’agraïment hauria de ser sempre dels operadors cap al client, per la paciència infinita que ens obliguen a tenir amb aquesta gent.

Un “bis” dedicat al diputat Ferran

En aquest blog ens agrada la varietat, i no s’havia tocat mai el mateix tema dos dies seguits. Avui és el primer cop que això succeeix, l’actualitat s’imposa.

A la sucursal del PSOE a Catalunya, que en diuen PSc (per a més detalls podeu clicar aquí) hi ha gent intel·ligent, gent que hi toca, com el diputat Iceta. Amb l’Iceta es pot coincidir o no, però s’ha de reconèixer que és una persona intel·ligent. N’hi ha d’altres que són del montón. Hi ha de tot, com a tot arreu. Entre aquests altres hi ha el diputat a qui vàrem dedicar l’article d’ahir. Avui ho haurem de tornar a fer ja que ara li han encarregat una altra feina especial, i ell l’ha fet amb tota diligència. Li ha tocat a ell com li hauria pogut tocar a un altre. Però aquest cop l’Antoni Bolaño (*) l’ha triat a ell. Aquest cop el bwana d’aquest diputat no és el president Montilla sinó el senyor Bolaño.

Així, ahir va sortir publicada a El Periódico una entrevista amb el diputat Ferran que no té desperdici. Com que no m’agradaria que se’m titllés de manipulador, de treure frases de context i de coses similars, no en reproduiré ni una sola frase. Els que encara no l’heu llegit només cal que aneu a l’hemeroteca d’aquell diari i cliqueu la data d’ahir per poder llegir aquestes lamentables declaracions.

Les declaracions van en la línia de la necessitat imperiosa de canviar TV3, però justament en el sentit contrari al que comentàvem ahir. Segons el diputat Ferran, TV3 no és només antigovernamental sinó directament antisocialista. I per tal de redreçar-ho, el que exigeix el diputat és potenciar encara més els defectes d’aquesta cadena, fer-la encara més partidista, més socialista i més progovernamental. El diputat arriba a l’extrem de senyalar aquells treballadors que en la nova etapa hi farien nosa. Fins i tot el director general socialista nomenat per ells mateixos diu que no fa la farina plana, i que hauria de plegar. Si no volíeu caldo, dues tasses!

Ara es comencen a entendre algunes coses. Un correligionari d’aquests senyors va dir fa poc que la gilipollez humana es la única matèria prima inagotable. Fins ara, no se sabia en qui devia està pensant aquell home però... sí, sí, em sembla que no anem pas desencaminats!


(*) Director de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat.

I això que pels Innocents encara falten 24 dies!

“El psc (psc-psoE) considera que TV3 és la cadena més antigovernamental” (Dels diaris).

Aquesta perla la va deixar anar divendres passat, sense posar-se vermell, el diputat Joan Ferran, que molts també coneixen com el diputat si bwana (*). Llegint això em passen dues coses: per una banda, em venen ganes de riure, una mena de risa tonta, i per l’altra no puc evitar una sensació de vergonya aliena per tenir la mena de representants polítics que tenim. Marededeusenyor, quina tropa!

I com que no en va tenir prou opinant tan equànimement sobre TV3, el diputat Ferran també es va veure capaç de fer ell solet els càlculs reals sobre els manifestants de dissabte, i al seu blog hi va escriure: “Però, deixin-me que els digui amb franquesa: uns milers més –pocs- dels que va calcular "El País" i la Guàrdia Urbana, i uns quants centenars de milers menys dels que varen dir, i esperaven, els organitzadors. (...) 6.900.000 catalans no es van manifestar”.

És veritat, això no se m’havia acudit. Gràcies per la franquesa, senyor diputat! I per fer-nos veure la llum! No sé pas què faríem sense vostè! Quan vostè deixi aquesta feina el Parlament es quedarà una mica orfe, el trobaran a faltar.


(*) A Kenya, on a més de l’anglès es parla swahili, utilitzen la paraula bwana per referir-se a l’amo, al senyor; és una fórmula de respecte. Aquí, l’expressió si bwana l’utilitzem per demostrar submissió i servilisme. En espanyol, vindria a ser quelcom similar a “sí, mi amo” però en català normalitzat no se m’acut com ho podríem dir. Al Parlament, el diputat Ferran s’asseu just al darrera del president Montilla, i mentre parla el seu amo des de l’escó el veureu sempre fent si bwana amb el cap. Ho fa força bé; amb el president Maragall li costava una mica però ara se li comencen a notar els anys d’experiència.

Més sobre Sarrià (I)

Fa uns dies una parella de japonesos que, per cert, parlaven un anglès impecable, em van aturat pel carrer, just al davant de la porta de Gaudi (Passeig Manel Girona cantonada amb el carrer Benet Mateu, Sarrià, Barcelona), i em van demanar si els podia fotografiar al costat de l’estàtua de bronze de Gaudí. Encabat, mostrant-me la guia turística -japonesa- que portaven, em van preguntar si les patates braves del Bar Tomàs del carrer Major de Sarrià era tan bones com deia la guia.

Jo els vaig contestar que això no els ho podia dir doncs els meus coneixements de japonès es limitaven a no més de dues o tres paraules i dues o tres expressions col·loquials, però que, això sí, les braves del Tomàs tenien fama de ser, de lluny, les millors de la ciutat i part de l’estranger. Els vaig recomanar que les anessin a tastar, tota vegada que en menys de deu minuts caminant hi podien arribar.

Casualment, al cap d’una estona ens vam tornar a creuar, ells sortien del Tomàs i jo hi passava per davant. Em van dir que estaven encantats de la troballa, que fins i tot havien repetit, i al preguntar-los quin vi o cervesa havien triat per acompanyar les patates, em van dir que ells no prenien mai alcohol, que varen prendre uns tes (???).

Si en deuen ser de bones les braves del Tomàs que fins i tot ho són acompanyades d’un te!

·

(Continuarà)

La manifestació d’ahir pel “Dret a decidir”

Hi havia motius més que sobrats per convocar la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir, i per molt més. Un aspecte molt remarcable de l’acte d’ahir és la seva transversalitat, circumstància que només es dóna en molt comptades ocasions i que encara dóna més credibilitat a les reivindicacions.

Així, hi havia persones de dretes i d’esquerres; gent que se sent molt espanyola i gent de la ceba; empresaris i treballadors (els sindicats evidentment no hi eren, però qualsevol persona mitjanament informada sap que aquests organismes només es defensen a sí mateixos i a les seves cúpules directives). Hi havia catalans de naixement i immigrants vinguts de tot arreu, professors i alumnes, metges i pacients, gent gran i jovenalla. Els que es declaren apolítics (que normalment acostumen a ser gent d’ordre, gent de dretes) i els que estan altament polititzats. Hi havia de tot excepte les cúpules dirigents dels dos partits espanyolistes, aquells que tenen els interessos del país veí com la seva màxima prioritat; res a dir, és la seva opció.

Si acceptem que estem en una democràcia (a vegades, encara ho dubto) s’hauria d'admetre sense complexos que tothom té el dret a manifestar-se. És per això que no tenen cap credibilitat democràtica les desqualificacions prèvies fetes pels dirigents dels dos partits espanyolistes que dèiem abans, PSOE i PP, o PP i PSOE (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando).

Però dit això i exactament per les mateixes raons, també hi ha el dret de no anar-hi. Vull dir que anar a manifestar-se és un dret democràtic, però mai pot ser un deure per més justificat que sigui el motiu de la convocatòria, com passava en aquest cas.

És, per tant, igualment poc democràtic desqualificar els que no van anar a la manifestació, i molt menys insultar-los. No sóc ni montillenc ni sociata ni espanyolista ni sindicalista ni res que s’hi assembli, però me’n guardaré molt de criticar al senyor Montilla i la seva tropa pel fet de no anar a la manifestació. Ells tenen els seus propis interessos, i sempre que s’han hagut de mullar entre Catalunya i Espanya tenen molt clar quina és la seva prioritat. Anar-hi era un dret, i quedar-se a casa també. Només faltaria!

Ahir no vaig anar a manifestar-me. Vaig exercir el meu dret democràtic i vaig fer us de la meva llibertat optant per no anar-hi. I encara que tinc els meus motius per haver pres aquesta decisió, avui, precisament avui, no toca explicar-los. Si ho fes, algú encara es podria pensar que estic tractant de justificar-me per haver decidit el que vaig decidir. I no, en una democràcia ni tan sols hi ha l’obligació de justificar el fet de no anar a una manifestació. La mateixa llibertat per a tothom. Oi que és maco això!

Per tant, tots aquells que han proclamat a tort i a dret que no anar a la manifestació "es passar-se Catalunya pels collons", o que "els enemics són els que no hi van", o que “els que es queden a casa són Espanya”, o altres disbarats similars que aquests darrers dies hem pogut llegir als mitjans de comunicació, estan equivocats i demostren tenir encara uns certs tics franquistes i/o comunistes, de l’època fosca en què sí, era obligat anar a les manifestacions.


PS: Aquest article el vaig escriure divendres, un dia abans de la manifestació. Ara m’he mirat per sobre el que en diuen els mitjans i arribo a la conclusió que el crit més escoltat ahir va ser, sens dubte, "in-de-pen-dèn-ci-a". Deixem-ne constància.

Carta oberta al Sr. Hereu, Batlle de Barcelona

Avui parlarem, si vostè vol, d’un tema que pot semblar menor, però suposo que coneix aquella dita que diu que la suma de les coses petites que funcionen bé fa que el conjunt funcioni millor.

Potser recordarà (i si no ho recorda i ho busca, ho trobarà al seu arxiu) que el passat mes de juliol el vaig escriure i li deia, entre altres coses, el següent:

M’ha resultat impossible obtenir un email per poder-li enviar aquesta carta per el mètode actual, i ho haig de fer per correu ordinari tal com es feia el segle passat. Ni a la centraleta de l’Ajuntament 934027000, ni al 010, ni al web tenen o donen aquesta dada que sembla ser un secret d’Estat. L’única solució que donen és que fem servir el formulari del web de l’Ajuntament. Però resulta que en aquest formulari no ens queda constància del correu del destinatari, ni de la data i l’hora de la tramesa, ni del contingut del missatge, i per tant no serveix. I això ho fa un Ajuntament que presumeix de modernitat, de noves tecnologies, de 22@, de ser exemple pel mon mundial, i de no sé quantes coses més. Crec que això també s’ho haurien de fer mirar.

El dia 3 de setembre vostè em va contestar i, fent esment a aquell punt en concret del meu escrit, em deia textualment el següent:

“... lamento que no pogués localitzar la meva adreça de correu electrònic, la qual està oberta al web de l’Ajuntament www.bcn.cat/alcalde a totes les persones que desitgen fer-me arribar les ...”

Miri, la seva carta no la vaig contestar doncs aquest és un tema que ja em cansa haver-lo d’explicar tantes vegades, i l’Ajuntament segueix fent-se l’orni. La seva adreça de correu electrònic no la vaig poder localitzar simplement perquè al web de l'Ajuntament NO HI ERA.

Però com que veig que avui ENCARA NO HI ÉS, i tres mesos després de la seva carta els ciutadans barcelonins seguim amb la mateixa mancança, em permeto tornar-li a demanar que hi posi remei, que tampoc hauria de ser tan difícil. I ja li anticipo que no val que em contesti ara dient-me quina és la seva adreça electrònica, que ja la tinc, sinó que es tracta de facilitar les comunicacions a tots els ciutadans i no només a alguns.

La situació a dia d’avui és que el web de l’Ajuntament, com a "correu de contacte" hi surt només el famós formulari que ja li explicava el mes de juliol, amb totes les mancances que li deia. És un sistema diguem-ne una mica trampós, doncs mentre l’Ajuntament té totes les avantatges, el ciutadà no en té cap. L’Ajuntament, fins i tot, et podria dir que no has enviat aquell escrit que tu saps perfectament que sí que has enviat, però que no ho pots demostrar doncs el propi sistema no ho permet.

Senyor Hereu, no li sembla una mica pervers aquest sistema? No li sembla que potser començaria a ser hora de posar-hi remei, i d’oblidar-nos de les instàncies de paper tradicionals, dels segells de correu i de tot allò que era molt vàlid al segle XX però que avui comença a ser obsolet, a fer tuf de naftalina? Té Barcelona vocació de modernitat? Doncs apa, no fem perdre més el temps a la gent!

“La Vanguardia” està perdent el nord

Haig de començar confessant que actualment ja no necessito llegir cap diari en format paper per seguir l’actualitat. Per això ja tinc internet, que s’actualitza contínuament i és molt més efectiu que tots els diaris de paper junts. Però per mi La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, ha estat un referent important de la nostra societat des que tinc us de raó. Parlo, però, en passat.

Què ens està passant amb La Vanguardia? Molts dels lectors habituals segurament convindreu amb mi que darrerament aquest diari està perdent el nord. Ens l’estan canviant a marxes forçades però, al meu entendre, a pitjor. La Vanguardia està deixant de ser el referent que era abans. Només cal mirar-se les portades, cada cop més “aperiodicades”. I no ho dic pel color que hi ha introduït darrerament, que ja m’està bé, sinó pel tipus de noticia que hi destaquen.

Hi ha també els lamentables articles del vicedirector Alfredo Abián a la pàgina 2, que sovint et fan sentir vergonya aliena. El titulat “Pilar” d’abans d’ahir en seria el darrer exemple, però n’hi trobaríem una bona col·lecció. Alguns són directament insultants per a molts dels seus lectors com, per exemple, el que portava per títol “Ellos se miran al espejo”, del dia 19 d’agost; un exemple excel·lent d’allò que mai s’hauria de publicar, ni tan sols en plenes vacances d’estiu.

Aquell mateix dia em vaig dirigir per escrit al director i encara estic esperant la resposta del senyor José Antich. Uns dies després, vaig escriure a l’editor en el mateix sentit i encara estic esperant la resposta del senyor Conde de Godó. M’agradaria saber si tot aquest desgavell és només una grip passatgera o es tracta d’un moviment de fons.

A més, aquest any 2007 els subscriptors hem estat bastant maltractats tant en el tema d’una distribució molt irregular com en el de les promocions, que han castigat el subscriptor en front del que no ho és. El departament de subscripcions tampoc es digna contestar les queixes justificadíssimes que reben en aquest sentit.

En lloc de tenir cura dels clients La Vanguardia passa olímpicament d’ells. Uns clients que, per cert, paguem sempre per endavant. Si vas al quiosc, pagues abans de llegir-la, i si n’ets subscriptor també (La Vanguardia que em portaran avui la vaig pagar fa onze mesos). En canvi, quan vas al barber pagués després, i al restaurant passa el mateix. No en trobareu gaires de negocis on el venedor sempre cobri per endavant!

Sé del cert, ja que des del mateix diari m’ho van confirmar per telèfon, que les meves queixes van arribar allà on havien d’arribar, que no es van perdre pel camí. Una espera de cortesia de més de tres mesos abans de fer-ho públic em sembla un temps més que raonable. Al pas que van, però, aviat tindran un subscriptor menys; tampoc em serà tan difícil aconseguir el que de veritat m’interessi per una altra banda.

Tot plegat és una pena doncs aquest diari el rebem a casa des de sempre, i abans ja es rebia a casa dels meus pares. Però si voleu que us digui la veritat, ara tan sols les sabatinas intempestivas del Gregorio Morán, els articles dels dies 17 de cada mes del Sala i Martín, les necrològiques (*) i molt poca cosa més, són ja les úniques excuses que em queden per continuar sent-ne client. La Vanguardia s’assembla cada dia més a diaris com El Periódico, Público i els gratuïts, i per llegir una mala còpia ja tenim l’original.


(*) Sí, sí, les necrològiques! Sempre he cregut i no em fa res repetir-ho ara que la secció de les esqueles de La Vanguardia constitueix un excel·lent servei que La Vanguardia fa a la societat. Això sí, cobrant, com sempre, per endavant.

“El Periódico” original vs. “El Periódico” traduït

M’havien dit que aquest diari es feia en espanyol, i que la versió catalana era una traducció literal de l’original espanyol. Dimarts passat vaig veure que no era exactament així.

Versió original: “Cae una red que efectuaba abortos con papeles falsos”.

Versió traduïda: “Cau una xarxa que facilitava avortar amb papers falsos”.

El Sr. Rafel Nadal, director d’aquest periòdic i membre de la saga gironina dels Nadal, ens ha traduït “efectuaba abortos” per “facilitava avortar” que, al meu entendre, no és exactament el mateix. Ell sabrà perquè.

M’han tornat a renyar dient-me que deixo anar uns rotllos massa llargs, que hi ha gent que no té temps de llegir-ho cada dia, tot i que els hi agradaria poder-ho fer. Pas que ho podran dir avui això!

(PS privat: Marta, moltíssimes felicitats!)

Mots que no m’agrada utilitzar

Hi ha paraules que no utilitzo mai, o quasi mai. Els motius que tinc per no fer-les servis són molt variats. Aquí us en deixo una petita primera mostra:

Àdhuc. Aquesta paraula és lletja i a més em sona estrangera. La cedeixo per l’ús exclusiu del Sr. Montilla (el de Polònia, no l’altre), juntament amb nogensmenys que, també, Déu ni do.

Avis (per referir-se a la gent que passa d’una certa edat). Trobo que és incorrecte generalitzar, i anomenar avis a totes les persones grans. Tots som néts, tots tenim avis, però no tothom és o serà avi. Hi ha persones que no ho seran mai d’avis, algunes per voluntat pròpia, simplement perquè no ho volen ser, i per tant trobo inadequat anomenar-les així, encara que ja tinguin una edat.

Buga guapeao. Té la seva gràcia però fins fa un parell de dies no sabia què coi volia dir. Ara ja ho sé, vol dir cotxe tunejat. No excloc utilitzar-la en el futur. Quan m’ho proposo, puc ser molt modelno.

Castellà (en referència a l’idioma espanyol). Prefereixo poder usar sempre un mateix terme, degudament traduït quan toqui, i que arreu del mon tothom entén: espanyol, spagnolo, espagnol, spanish, español, etc. Dius castellano, o castillian, o com es digui en estranger, i fora de la península ningú sap de què els parles. Així doncs, quedem entesos: “espanyol” és la meva opció per referir-me al l'idioma militant de la Sra. Peri-Rossi (per més detalls cliqueu aquí), i de molta altra gent.

Col·lectiu. Com a adjectiu ho accepto sense cap problema però com a nom no m’agrada gens. Fixeu-vos si m’agrada poc que a vegades m’agafa un rampell radical i penso que s’hauria de prohibir.

Enguany. Tan fàcil i entenedor que és dir aquest any i ens compliquem la vida amb paraules que sonen malament i, a més, resulten difícils de pronunciar pels nouvinguts, aquells que abans en deien immigrants.

Espanya. Una altra manera de complicar-se la vida. Amb lo senzill que és dir l’estat que tenim a l’oest, o l’estat que hi ha entre Portugal i Catalunya, o el regne que hi ha al nord del regne del Marroc, o fins i tot, si voleu, l’estat espanyol, i encara hi ha gent que s’entossudeix en dir Espanya. En fi, què hi farem! La gent és molt sofisticada.

Mot. Prefereixo utilitzar paraula o qualsevol altre sinònim. Però haig de reconèixer que de tant en tant se me n’escapa algun, de mot, com en el títol d’aquest article. Això demostra que no sóc massa estricte, i que estic obert a reconsiderar la meva llista prohibida.

Progressista. D’una anys cap aquí se l’han apropiat els comunistes que, no ens enganyem, quasi tothom sap que estan entre els menys progressistes d’aquesta societat. Políticament, avui en dia és una paraula que ha perdut tot el seu sentit.

Segurata. Aquest és un cas especial. Segons els diccionaris fiables aquesta paraula no existeix però jo crec que l’haurien de legalitzar ya mismo. Resumint, la poso aquí perquè encara que no m’agrada utilitzar-la ho faig sovint, ja que cada dia n’hi ha més.

Verds. Ho accepto com un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el groc i el blau, però no com a substantiu per definir els excomunistes i altres companys de viatge. De tant en tant convé recordar al senyor Saura, a la senyora Mayol i tutti quanti que l’Audi A6 que els porta amunt i avall és un dels cotxes més contaminants i més gastons de la seva categoria. Si ho sabré jo que en pago part de la benzina! Encara recordo quan em trobava al senyor Xoan al metro, línia 3 zona universitària, però aquells eren altres temps. Allò sí que era -i és encara- un transport ecològic i sostenible!

I moltes altres paraules que, si em ve de gust, potser aniré incorporant més endavant.

Ceuta i Melilla

Parlant amb uns amics va sortir a la conversa el tema de les recents visites dels Reis d’Espanya a Ceuta i Melilla, i hem van demanar que escrivís quelcom sobre la situació política d’aquelles plazas de soberania.

La veritat és, però, que no sé massa què dir, no sé ben bé per on començar. Deixant al marge l’historia, que ja és molt deixar, el que d’entrada em resulta més fàcil és equiparar la peculiar situació d’aquells territoris amb el també peculiar status de Gibraltar. Sí, ja ho sé, són dues situacions que no tenen res a veure però mirat des de les meves distàncies, la física i també la mental, crec que amb una mica de bona voluntat hi trobaríem algunes semblances.

La primera semblança és que es tracta de territoris més o menys rodejats per altres territoris aliens, i més o menys allunyats de les seves respectives metròpolis. Per posar altres exemples semblants però alhora molt diferents entre ells, el mateix podríem dir de Llívia, o de les Falkland Islands (pels argentins, les Malvines), o del Condado de Treviño, o de tants altres territoris en situacions geogràfiques similars.

La diferenciació la podríem començar a establir entre els territoris d’aquesta mena on hi ha problemes i els que no en tenen. I, entre els problemàtics, s’hauria encara de diferenciar si el problema ve de dins o ve de fora. I en aquest darrer cas, també s’hauria de considerar si el problema ve de la metròpoli o ve del país on es troba incrustat el territori en qüestió.

Ceuta i Melilla estarien clarament enquadrades en aquest darrer cas. Així, ni la metròpoli (Espanya) vol canviar l’status de Ceuta i Melilla, ni els seus habitants mostren cap interès en canviar la situació actual. Per tant, el problema se centra en el territori fronterer, el Marroc, que en reivindica la seva propietat.

Si el Marroc fos una democràcia, que no ho és, la millor sortida diplomàtica podria començar per l’organització d’un referèndum entre els ceutís i els melillencs que, pel que sembla, en una gran majoria es decantarien per mantenir el vigent status amb Espanya. I un cop demostrat al Marroc quina és la voluntat majoritària, el problema hauria de deixar de ser-ho. Però el Marroc sap que per aquest camí no en trauria res i per això no el proposa.

En el cas de Gibraltar els espanyols ho tenen tan clar que tampoc se’ls passa pel cap proposar que els llanitos es defineixin. Saben perfectament que per una majoria aclaparadora decidirien seguir com a súbdits del Regne Unit. És la voluntat popular i els espanyols tenen clar que, en aquest cas, s’ha de respectar. (En altres casos molt més propers no ho tenen tan clar, però això seria un altre debat).

Així les coses, què és pot fer? A banda de resar-hi un Parenostre o recitar algun versicle de l’Alcorà, crec que poca cosa més que no sigui seguir, com fins ara, amb la política de qui dia passa any empeny, i si avui plou demà farà bon dia. A mi, francament, no se m’acudeix cap sortida que satisfés totes tres parts involucrades; qualsevol alternativa deixaria descontenta a, com a mínim, una de les parts.

Ara bé, si tot i amb això un s’ha de definir, no m’amagaré pas de donar la meva opinió: què voleu que us digui, jo això de Ceuta i Melilla (tant mocador! tanta xilaba! tant Mohamed!), ho veig més tirant a Marroc que tirant a Espanya. I ho repeteixo, aquesta opinió la dono des de les meves distàncies física i mental, i encara n’hi afegiria una tercera: la distància patriòtica.

I ja per acabar: sabem els contribuents el que ens costa mantenir l’espanyolitat d’aquelles plazas de soberanía? O es tracta d’uns números tan secrets com els de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya?

L’escola pública a Catalunya (II)

Primer de tot vull aclarir que encara que aquesta sèrie d’articles fa referència a l’escola pública, una bona part del que es diu es pot aplicar igualment a l’escola privada. Vist el problema per una persona que s’ho mira des de fora i que, per tant, en té una opinió poc objectiva, la meva percepció és que degut a determinades circumstàncies que anirem explicant properament, l’escola pública en surt molt més mal parada que la privada. Més ben dit i per ser més precisos, els que en surten mal parats són els alumnes; al cap i a la fi, les escoles van fent i, pel que sembla, no es quedaran pas sense clientela.

Aprofitant que és dilluns, que potser és el dia amb menys somriures de la setmana, avui em proposo provocar algun somriure extra i, amb aquest objectiu, em limitaré a reproduir un text d’autor desconegut que corre per la xarxa. Mantinc l’idioma original.

LA ENSEÑANZA EN ESPAÑA un problema matemático:

·

ENSEÑANZA DE 1960

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de la venta ¿Cuál es su beneficio?

·

ENSEÑANZA TRADICIONAL DE 1965

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de venta, esto es a 800 Ptas. ¿Cual es su beneficio?

·

ENSEÑANZA MODERNA DE 1970

Un campesino cambia un conjunto P de patatas por un conjunto M de monedas. El cardinal del conjunto M es igual a 1000 Ptas., y cada elemento vale 1 pta. Dibuja 1000 puntos gordos que representen los elementos del conjunto M. El conjunto F de los gastos de producción comprende 200 puntos gordos menos que el conjunto M. Representa el conjunto F como subconjunto del conjunto M, estudia cual será su unión y su intersección y da respuesta a la cuestión siguiente: ¿Cuál es el cardinal del conjunto B de los beneficios? (Dibuje B con color rojo).

·

L.O.G.S.E

Un agricultor vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Los gastos de producción se elevan a 800 Ptas. y el beneficio es de 200 Ptas. Actividad: subraya la palabra "patata" y discute sobre ella con tu compañero.

·

LA PRÓXIMA REFORMA

El tío Ebaristo, lavriego, burges, latifundista, espekulador i intermediario es un kapitalista insolidario q sa enriquezio con 200 pelas albender espekulando un mogollon d patatas. Bibe al hoeste de madrid esplotando ha los magrevies. Lleba asus ijos a una esjuela de pago. Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuacion y si no las bes no t traumatices q no psa nda.

·

Escribe tono, politono o sonitono con la frase "QUE LISTO EL EBARISTO" y envia un sms a tus colejas komentando los avusos antidemocraticos dEbaristo i conbocando una manifa expontanea nseñal d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga guapeao.

No perdem de vista, però, que el fet de fer-ne avui una mica de broma no treu gravetat al tema que estem analitzant, que no és altra cosa que el futur d’aquesta societat, un futur tan proper que, dissortadament, comença a ser ja el nostre present.

·

P.S.: Algú sap què és un buga guapeao?

·

(Continuarà)

Unes "perles" de l’Arturo Pérez-Reverte

Diuen que aquest senyor és un gran novel·lista. No ho puc confirmar doncs no acostumo a llegir novel·la. (Si voleu saber-ne els motius, en l’article del 20 de setembre hi trobareu l’explicació).

Don Arturo se’ns destapa i diu textualment que “Los españoles somos unos analfabetos en manos de sinvergüenzas”. “Las bibliotecas siempre han estado vacías”. “El pueblo español es inculto, no lee, no sabe, no tiene conciencia crítica”. “España sigue siendo ingrata y conserva viejos vicios, lacras y costumbres ruines”...

Ep, para el carro! Aquest senyor segueix amb les seves declaracions però nosaltres ho deixarem aquí. Amb aquesta mostra n’hi ha prou.

De tant en tant en surt un que ja no pot més i se sincera, talment com si estigués davant del seu psiquiatre. Res a afegir per part de l’autor d’aquest blog, jo us he dit que de novel·la no en sé res de res. Un aclariment final: aquest senyor no és català, ni basc, ni gallec. No sé on viu però va néixer a Cartagena. No per res, només per deixar-ne constància.

Interioritats de la fusió de dos blogs d’internet

També hagués pogut titular-ho com “OPA amistosa”, “Sortida definitiva de l’armari catosfèric”, “Quien mucho abarca poco aprieta” o de qualsevol altra manera. El títol, en aquest cas, no fa la cosa.

Quan el 18 de setembre passat vaig prendre la decisió d’obrir El radar de Sarrià (autor, M. Carles), no podia deixar de banda una certa incertesa sobre si la meva decisió d’entrar en el mon dels blogs d’internet tindria una continuïtat en el temps, tota vegada que per l’autor això constituïa una novetat total. De blogs no en sabia res i, al principi, tot eren dubtes i signes d’interrogació.

Al cap d’un mes, en concret el dia 23 d’octubre, molts dels meus dubtes ja s’havien esvaït i vaig decidir obrir un segon blog, aquest menys generalista, més especialitzat, que vaig anomenar Barcelona Catalunya Europa (autor, M. Badia). Des de llavors ha passat un altre mes i, a internet, un mes és una eternitat.

Ara, després de meditar-ho molt, he decidit o, millor dit, m’he vist obligat a fusionar els dos blogs. Motiu principal: dos blogs és massa feina, almenys per mi. Si el dia tingués 25 hores... però només en té 24. Així doncs, el peix gran es menja el petit. El radar de Sarrià es menja el Barcelona Catalunya Europa.

A partir de demà mateix el blog Barcelona Catalunya Europa deixarà d’actualitzar-se encara que, de moment, no desapareixerà de la catosfera. I també a partir de demà, el blog El Radar de Sarrià seguirà actualitzant-se pràcticament cada dia, com ha estat fins ara. Els seus continguts habituals quedaran enriquits amb aportacions més específiques que fins ara només apareixien aquí.

Per tal de fer més visible el fet que ara comença una nova etapa més consolidada i també, vull creure, més enriquidora per a tothom, els articles que sortiran a partir d’ara aniran signats per Miquel Saumell, nom i primer cognom del titular d’aquests blogs.

Tot i que al fer la presentació virtual del blog El radar de Sarrià ja va quedar degudament explicat, crec que aquelles persones que s’han anat incorporant posteriorment com a lectors es mereixen una explicació sobre el que a primera vista pot semblar un embolic de signatures però que, en realitat, no ho és.

Bàsicament per una manca d’afany de protagonisme, com a titular dels blogs ara fusionats vaig decidir que l’autor signaria només, respectivament, amb els meus tercer i quart cognoms precedits per l’inicial del nom. De portes enfora l’autor quedava una mica tamisat si bé, formalment, entenc que aquests no han estat uns blogs anònims ni molt menys.

Doncs això és el que volia comunicar-vos. Espero que em continuareu llegint com fins ara i, òbviament, segueix oberta la possibilitat de comunicar-vos amb l’autor mitjançant l’adreça bcncateur@gmail.com

Miquel Saumell, Sarrià
Barcelona Catalunya Europa

Petita anècdota lingüística

Això em va passar a Amsterdam fa uns dies. Jo tenia dues visites concertades al centre de la ciutat, i entre una i l’altre em quedava una hora lliure. Ho vaig aprofitar per visitar l’exposició temporal “Barcelona 1900”, que estarà oberta fins al 20 de gener de 2008 al Van Gogh Museum.

En una de les parets d’aquell espai hi havia escrit un vers original de Joan Maragall amb lletres molt visibles i, a sota, la seva traducció a l’holandès. Just al davant meu visitava l’exposició un grup de sis persones de mitjana edat que es veia -i se sentia- d’una hora lluny que eren espanyoles (no cal entrar en detalls del perquè això era tan evident). Tot d’una, un senyor que semblava portar la veu cantant es va dirigir als seus acompanyants dient-los:

-Estos catalanes... ya son cojones, eh! Una frase en holandés y solo han sido capaces de traducirla al catalán; ya podrían al menos haber puesto también la traducción al español, para que nos enteráramos todos, no?

Els altres cinc van girar-se cap a la paret per comprovar-ho, i van donar el seu assentiment a la troballa d'aquell cicerone de via estreta, afegint-hi algun exabrupte adient al moment, i acabant l’episodi amb allò tan repetit:

-Es que estos catalanes son incorregibles! No tienen remedio.

Jo, que sóc bastant pacífic i quasi mai m’altero per res, em vaig sentir interiorment impel·lit a fer una mica de pedagogia amb aquella gent que semblava necessitar-ho amb urgència. Amb tota l’educació de que vaig ser capaç, els vaig aclarir que la traducció no era al català sinó a l’holandès, que l’original era la versió catalana, i que, casualment, l’holandès era l’idioma del país on ens trobàvem en aquell moment.

Es van quedar una mica sorpresos i mentre jo ja anava tirant doncs tenia més pressa que ells, com a tota resposta em van contestar:

-Ahi va, si también es español! Que pequeño es el mundo!

Llavors em vaig acomiadar d’ells dient:

-No, soy catalán, que no es exactamente lo mismo aunque a algunos se lo parezca. De Barcelona concretamente. Buenos días y que disfruten con esta magnífica exposición.

Es van quedar tan parats que no van dir ni ase ni bèstia.

L’exposició val molt la pena, i queden encara un parell de mesos abans no la tanquin. És un recorregut per l’edat d’or del modernisme a la ciutat de Barcelona a traves de la pintura, la literatura, l’arquitectura, la joieria, la fotografia, el cinema, etc., del període que va del 1880 al 1909. Si teniu ocasió d’anar-hi, us la recomano de veritat. No en sortireu decebuts.

Guia Michelin. Una visió diferent

Si la voleu llegir, només cal que cliqueu aqui.

L’escola pública a Catalunya (I)

Quan va morir Dolores Ibarruri La Pasionaria, dirigent del Partido Comunista de España (PCE) durant més de quaranta anys, que va tenir l’habilitat d’esquivar totes les purgues del seu partit i dels seus mentors polítics, des dels anys trenta fins al pacte de l’amnèsia dels anys setanta, un dels millors articulistes de La Vanguardia, Gregorio Morán, ens va regalar un article que ni llavors vaig tenir la precaució de guardar ni ara l’he pogut trobar a internet. Així que avui m’hauré de fiar de la meva pròpia memòria històrica.

Dins del complexíssim món comunista, Morán diferenciava entre “los que creen” i “los que están en el secreto”. Els primers, los que creen, eren els militants de base mentre que els segons, els dirigents del partit (llavors en deien el politburó), eren los que están en el secreto. Fixeu-vos que parlo en passat doncs ara, de comunistes, potser encara en queda algun, però ja no se’ls coneix amb aquest nom. Coses del marketing polític.

Els dirigents de la Conselleria d’Educació, amb el Sr. Ernest Maragall al capdavant, saben perfectament el pa que s’hi dóna a l’escola pública de la que en són responsables, saben que el discurs que fan de portes enfora, el discurs dirigit a los que creen, és una mentida i no reflecteix, ni de lluny, la magre realitat de l’escola pública a Catalunya. En definitiva, ells están en el secreto i actuen en conseqüència. I què vol dir actuar en conseqüència? Vol dir, ni més ni menys, evitar l’escola pública en el seu entorn familiar i social. Vol dir, ni més ni menys, enviar els seus fills a l’escola privada (concertada o no) per tal de que rebin un millor ensenyament.

La decisió familiar de portar els fills a l’escola privada, decisió que per altra banda és molt coherent coneixent de prop l’alternativa que hi ha, no és només monopoli dels dirigents d’aquesta conselleria sinó que s’estén a tota la cúpula dirigent de la Generalitat, als dirigents dels partits estiguin al govern o a l’oposició, als dirigents de la mal anomenada societat civil (l’altra seria la societat militar?) i, en definitiva, a tothom qui econòmicament s’ho pot permetre.

Hi ha qui pensa que els dirigents polítics, com a mínim els que estan al govern, potser haurien de donar exemple i ser clients de la pública. Però la gran majoria no ho fan. Ni ho feien els seus antecessors ciuencs. I això fa mal efecte, molt mal efecte. Fa pocs dies en parlava amb un amic meu austríac i ell no ho entenia, l’home al·lucinava.

Un exemple. El President Montilla desconfia –i s’ha de dir, sense por, que amb tota la raó- de la qualitat de l’escola pública catalana. Porta els seus fills a l’escola privada, concretament al Col·legi Alemany. Ell mateix ho justificava aquesta setmana amb l’argument que amb la seva decisió només exercia la seva llibertat.

Un altre exemple. Els fills de la filla petita del rei d’Espanya, la que diuen que treballa a la Caixa, també van a l’escola privada, concretament al Liceu Francès. Però aquesta senyora i la seva família, que també haurien de donar exemple tota vegada que toquen pressupost públic, sembla que estiguin exempts de donar cap explicació del que fan o deixen de fer amb els nostres diners.

Em limito a posar aquests dos exemples doncs són de domini públic i dient-ho no interfereixo amb la privacitat d’aquests personatges.

(Continuarà)

Un experiment periodístic bastant lamentable

Avui, al voltant de 2/4 de 6 del matí (matinada), les primeres planes de la versió digital de la premsa de paper feien aquest tractament de la intervenció del Sr. Montilla al programa de TVE ”Tinc una pregunta per a vostè” que, per cert, no vaig veure. I és que aquest home, només de veure’l, ja em fa venir la son.

Tan sols he considerat les primeres planes i només hi poso els titulars de la notícia. La selecció de diaris ha estat totalment aleatòria, n’hi he posat d’aquí i d’allà, escollits al atzar. Per estricte ordre alfabètic.

ABC
(res de res)

Avui
José Montilla no hauria fet "l'acudit" de Rodríguez Zapatero sobre Rodalies

Diari de Girona
Montilla se sotmet avui a les preguntes de 60 ciutadans

El Mundo
Montilla, a una ciudadana: 'Usted no habla bien el catalán y yo tampoco'

El Pais
"Mis hijos van a la privada"

El Periódico (versió original)
El 'president' Montilla supera con calma el interrogatorio de 31 ciudadanos

El Punt (Vilaweb)
Montilla assegura que 'no hagués fet la broma' que va fer Zapatero sobre Rodalies

La Razón (diari propietat del Sr. Lara)
(res de res)

La Vanguardia
Montilla "no hubiera hecho" la broma que hizo Zapatero sobre Cercanías

Público
Montilla pide confianza para resolver los problemas de las infraestructuras

South China Morning Post (el poso perquè és el meu diari de capçalera quan sóc a Hong Kong)
(res de res)

Observacions: El Diari de Girona hauria d’actualitzar la seva versió digital més sovint. El Periódico ha fet un bon massatge, que no dubto serà degudament recompensat. L’ambaixada de la Generalitat a H.K. no té cap influència en la premsa d’aquell territori.

Conclusions: per la meva part, cap ni una. Que cadascú tregui les seves. Com deia al títol, avui ens ha tocat un experiment bastant “cutre”, no cada dia un es desperta amb el mateix grau d’inspiració.

Engrunes

Responsabilitat.- Darrerament he rebut alguna crítica sobre quelcom que vaig escriure relacionat amb determinats partits polítics. Com a resposta general puc dir que jo em faig responsable de TOT el que escric, però NOMÉS d’allò que escric. Per tant, no em puc fer responsable de les interpretacions que, dels meus escrits, en puguin fer certs lectors potser excessivament sensibilitzats en determinats temes que sovint esdevenen conflictius. El pensament és lliure però les opinions també.

El català.- Trobo que l’article d’abans d’ahir del blog “Barcelona Catalunya Europa” reflecteix de manera força resumida però bastant encertada la situació de l’idioma català a Catalunya. Avui per avui, no hi afegiria res més.

Gregorio López Raimundo.- En primer lloc, el meu condol a la família. Però aquest senyor i alguns, ja pocs, que encara queden de la seva corda política, mai va acceptar la caiguda del mur de Berlín i tot el que allò representava. Segur que quan hagin passat uns dies tindrem la possibilitat de llegir coses fosques d’aquest personatge que ara es tapen per allò de la correcció política. Jean-François Revel va dir: “Ha caigut el mur però només a Berlín, no en les ments de molta gent”. Penso que els fets demostren que el Sr. Revel tenia molta raó. I una altra cosa que aquests dies tampoc he llegit enlloc: el seu respecte lingüístic per la terra que el va acollir ens el va demostrar durant moltes dècades no parlant mai en català, almenys en públic. En aquest aspecte, es tracta d'un cas similar al de l'ex-fiscal Mena que, casualment o no, també es declara comunista.

El mòbil al restaurant i a altres llocs públics

Per evitar confusions, em refereixo al telèfon mòbil, aparell del que sembla que només en poden prescindir uns pocs privilegiats. Comença a ser tot un signe de distinció no portar-ne, no fer-ne ostentació o, fins i tot, fer ostentació de que no se’n porta, de que un no està encara controlat o, si més no, que està menys controlat que la massa. Massa que, per altra banda, sembla estar la mar de satisfeta amb aquest control excessiu a tothora al que ella mateixa s’ha sotmès, quasi sempre de manera voluntària.

Crec que al marge d’aquest excessiu control i les seves perverses implicacions, ens trobem també davant d’una clara contaminació acústica que aquí no està encara formalment tipificada, equivalent al de l’ambientació musical o publicitària de certs llocs públics, com ara les estacions del metro.

Els restaurants constitueixen un bon exemple, però no l’únic, de contaminació acústica per sorolls de mòbil; sí, sorolls en plural: un primer soroll del to de la trucada (n’hi ha cada un!), i un segon soroll de la conversa en sí mateixa.

Potser no seria sobrer regular els sorolls d’aquesta mena als espais públics, amb una normativa similar, però ben feta, a la llei que pretén protegir els no fumadors. I llavors, a banda de poder escollir llocs amb o sense fum, també podríem triar entre anar a restaurants amb contaminació acústica o fer-ho a locals lliures d’aquesta contaminació. No m’estic inventant res, tinc entès que en alguns països del centre d’Europa ja ho tenen regulat.

Jardí Botànic Marimurtra

Avui fa justament un mes una amics em feien conyeta amb el fet que jo celebrés por todo lo alto el primer mes de l’existència d’aquest blog. Em deien que no n’hi havia per tant, que al cap i a la fi hi ha milions de blogs funcionant per la blogosfera, la majoria d’ells molt millors que el meu. Amb això últim sí, segurament tenien raó, però si encara no han entès la meva satisfacció per aquestes fites personals, haig de dir-los com deia aquell que "Ils n'ont rien compris, ils n'ont rien appris" ("no han entès res, no han après res").

Ha passat un mes des d’aquella conversa i això vol dir que avui, 18 de novembre, fa dos mesos que vaig obrir El radar de Sarrià. I dos mesos comença a ser un temps important. Aquest blog es va consolidant, el nombre de lectors augmenta sin prisas pero sin pausas, els missatges que rebo acostumen a ser més de felicitació que de queixa (que també n’hi ha hagut alguna), i de tot això jo només en puc estar més que satisfet i, per tant, crec plenament justificat el fet de tornar-ho a celebrar. I tant que ho crec!

Aquest cop la celebració dels primers dos mesos la vaig anticipar un dia, i ahir l’autor del blog i alguns dels seus fidels lectors ens vam desplaçar a la Vila de Blanes (La Selva) per tal de visitar el Jardí Botànic Marimurtra, de la Fundació Privada Karl Faust, considerat un dels millors d’Europa. No us explicaré res d’aquest jardí botànic ja que a internet hi trobareu tota l’informació necessària. Només us diré que els cinc euros que et cobren per la visita estan plenament justificats, i si abans d’entrar-hi et sembla molt car, al sortir-ne t’adones que han estat cinc euros molt ben aprofitats.

Un cas clar de psiquiatre o cinisme en estat pur

Al marge de l’embolic que hi ha muntat a l’entorn del Tribunal Constitucional d’Espanya, situació de la que en són responsables els dos grans partits estatals, si bé que potser no en la mateixa mesura, penso que el millor que ens podria passar amb el recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya, pendent de sentencia, seria que el tombessin, que declaressin inconstitucional l’estatut de fireta que van donar com a bo a Madrid després de passar-hi el ribot per tots costats. No té res a veure el text que va sortir del Parlament que, no ens enganyem, encara que va tenir el suport del noranta per cent dels diputats, era un nyap, no té res a veure allò amb el document final, més nyap encara però ja convertit en llei, després de la gran retallada a la que va ser sotmès a Madrid sota la batuta d’Alfonso Guerra, mienmano.

Ja ho tenia bastant clar però després de llegir dissabte passat a La Vanguardia que el president de la franquícia del PP a Catalunya, el Sr. Sirera, “no ve lógico que se modifique el texto y considera “un desastre que nos quedáramos sin Estatut”, això m’ha acabat d’obrir els ulls. L’estatut del Sr. Guerra, i pel que ara sembla també del Sr. Sirera, no és el que ens convé, millor que ens el tombin.

Aquests del PP, però, són tremendos, eh! Presentar primer el recurs d’inconstitucionalitat i després dir que seria un desastre si els donessin la raó, és un cas clar de ser tractat amb urgència per un psiquiatre dels bons. O potser només es tracta d’una lliçó de cinisme en estat pur. Vés a saber!

Tinc entès que el Parlament té un servei mèdic modèlic, a disposició dels diputats que ho necessitin, i espero que inclogui també l’especialitat de psiquiatria. Ens agradi o no, el Sr. Sirera ens representa a tots, i encapçala un grup de catorze diputats que reben un bon sou amb diner públic. Necessitem per tant el Sr. Sirera en plenes facultats mentals. Ara bé, si només volia deixar-nos una mostra pública del seu cinisme, una demostració més de les seves habilitats, sàpiga el Sr. Sirera que ja n’hem pres bona nota.


PS: Aquest article el vaig escriure dissabte passat, tot just fa una setmana. He deixat passar aquest temps prudencial per si es produïa una rectificació de les paraules del Sr. Sirera (“no ve lógico que se modifique el texto y considera un desastre que nos quedáramos sin Estatut”). Ni ell ni els seus jefes de Madrid han rectificat.