Persones que es creuen imprescindibles

No cal ser gaire intel·ligent per saber que no hi ha ningú que sigui imprescindible, tot i que de persones equivocades que es creuen imprescindibles tots en coneixem. Tothom és prescindible, tothom té recanvi, tothom té alternativa. Però hi ha persones que, erròniament, allà on van es creuen imprescindibles. Són persones que pensen que sense la seva presencia el món s’enfonsarà. Per reforçar una idea tan equivocada i peregrina sovint es dediquen a menysvalorar i boicotejar la feina que fan les persones que tenen al seu voltant, alhora que no paren de posar-se medalles, no sempre merescudes, per la feina pròpia. No acostumen a admetre la crítica, per més raonada que sigui, ni acceptaran mai que potser estan equivocats. Socialment generen mala maror, i entre les persones que hi han de tenir tractes una sensació de gran incomoditat. Són individus amb un ego tan exagerat que es podria perfectament qualificar de malaltís. I com que consideren que tot ha de girar al seu voltant, per més que intentis argumentar que en aquesta vida ningú és imprescindible no ho entenen. Una mena de bloqueig mental els impedeix veure la realitat. Amb gent així sempre en sortireu malparats. Si podeu, fugiu-ne!

Quan l’argument se’t gira en contra

Si es vol evitar fer el ridícul s’ha d’anar molt en compte abans d’obrir la boca per dir segons què, i sobretot si ets un responsable polític, perquè sempre tens periodistes al voltant que enregistren i fan públiques les teves declaracions. La senyora ASC, del PP, és una mentidera compulsiva, i com que les seves mentides acostumen a quedar enregistrades un dia o altre se li acaben girant en contra, com ha estat ara amb les xifres de manifestants de l’11 de setembre i el 12 d’octubre.

Així, l’argument que els espanyolistes van utilitzar fa tot just un mes per desacreditar l’assistència de catalans a la Via Catalana ara se’ls ha girat en contra. Dissabte van sortir al carrer uns quants catalans espanyolistes d’aquí barrejats amb uns quants espanyols vinguts de fora. En total, 30.061 manifestants (*). Ep, hi tenien tot el dret, això no ho discuteix ningú, però no eren suficients ni per omplir un camp de futbol mitjà de segona divisió. Aquests són els fets.

Aquests mateixos espanyolistes que dissabte van sortir al carrer per celebrar la seva festa, l’11S van dir que els sis milions de catalans que no van anar a la Via Catalana no eren independentistes, i es van quedar tan amples. Doncs bé, si donéssim per bo aquell argument, aplicant la mateixa regla del tres podríem treure conclusions sobre la gent que dissabte es va quedar a casa, oi? No cauré, però, en el joc trampós de la mentidera compulsiva a la que m’he referit abans.

(*) Posteriorment aquesta xifra ha estat corregida a la baixa fins els 18.090 manifestants.

Dotze d’Octubre

Anar en males companyies pot generar conflictes inesperats. Tot indica que demà dissabte, doce de Octubre, festa nacional d’Espanya, hi haurà batussa. Però aquesta vegada els espanyolistes no necessitaran cap adversari exterior. Es preveu que, per tal d’acaparar el protagonisme de l’acte, s’esbatussaran entre ells. Esperem que tot plegat no passi d’una batussa estrictament dialèctica i no generi disturbis ciutadans, entre peperos i ciudadanos per una banda, i els quatre esverats de la bandera del aguilucho per l’altra. Intueixo que seran poquets, tot i l'ajut dels manifestants amb viatge subvencionat vinguts des d’Espanya. En fi, sort que de dotzes d’octubre només n’hi ha un cada any. I més sort encara que a Catalunya molt aviat aquests espectacles deixaran de tenir cap sentit i, per tant, desapareixeran del nostre calendari polític. O almenys això és el que molts catalans esperem perquè, com diu aquell, cadascú a casa seva y Dios en la de todos. Amb permís dels ateus i descreguts d’una i altra banda, és clar.

Cap pena

Per tal d’intentar apaivagar la deriva independentista, la líder de la franquícia popular de Catalunya va anar dilluns a Madrid per sotmetre als seus companys de partit una proposta fiscal de finançament singular per a Catalunya. La notícia, però, no ha acabat sent el contingut de la proposta sinó la reacció visceral, negativa, dels seus correligionaris polítics. No només va ser un “no” sense matisos sinó amb diverses amenaces incorporades. Diuen els entesos que la seva proposta s’assemblava una mica a la que contemplava l’estatut del 2006 que, finalment, després de ser sotmès a l’aprimament dels ribots polítics espanyols (Congreso de los Diputados i Tribunal Constitucional) va quedar en res.

Tant se val, ni que els populars l’haguessin acceptat, qualsevol proposta alternativa al dret a decidir dels catalans sobre independència “sí” o “no” arriba massa tard. Ni pacte fiscal, ni terceres vies, ni federalisme, ni res. El menyspreu d’Espanya cap a Catalunya ha traspassat tots els límits. Espanya ha perdut el tren, i ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrere. Els populars de la franquícia catalana ho saben tan bé com els seus correligionaris de Madrid, o ho haurien de saber. Uns i altres són igualment responsables del fet que les coses hagin arribat fins on han arribat.

ASC ha tornat a Barcelona amb la cua entre les cames, però ho hauria d’haver previst. El menyspreu a la que va ser sotmesa pels seus companys de partit ni em sorprèn ni em fa cap pena. La ceguesa política que hi ha al darrere d’aquestes actituds espanyoles, és a dir, no, no i no a tot, només té una sortida: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. No hi ha alternativa. I, mentrestant, és evident que amb episodis com el sainet popular de dilluns a Madrid, els partidaris del “sí” no faran més que augmentar.

Restaurants de luxe en crisi

En el món de l’empresa saber-se reinventar i adaptar-se als nous temps és una de les assignatures més difícils. No tothom se’n surt. La crisi dels restaurants de luxe es veia venir. Aquesta imparable competició entre restaurants estrellats, primer en temps de bonança i darrerament en plena crisi, i ara aquesta lluita per sobreviure, va deixant, inexorablement, cadàvers a la cuneta, com no podria ser d’altra manera. El nostre entorn econòmic ha canviat radicalment en els darrers anys, i no tots els cuiners estrellats han estat capaços d’adaptar els seus negocis als nous temps. Avui en dia el percentatge de la població que es pot permetre el luxe d’anar als restaurants de factura elevada és molt limitat, i amb la crisi l’oferta ha esdevingut molt superior a la demanda que hi havia hagut fa uns anys.

Fins fa pocs anys la gent de negocis viatjava pel món amb la Visa platí de l’empresa sense mirar prim, i avui te’ls trobes als aeroports fent cua per viatjar amb companyies low cost mentre es mengen una hamburguesa. L’any passat va tancar el que deien que era el millor restaurant del món. Gestionaven amb un orgull més que merescut una llista d’espera de mesos o anys per aconseguir taula, però el fet és que va acabar tancant. Sí, ja sé que diuen que va tancar no pas per la crisi sinó degut a l’èxit, però és el primer negoci que veig que tanca tot i tenir la clientela assegurada. Se m’acut que si els números no sortien, i és evident que no sortien, podien haver apujat preus, i m’atreveixo a assegurar que haguessin omplert igualment.

Els cuiners estrellats sempre diuen que amb el restaurant hi perden diners, i que sort en tenen d’altres negocis més o menys relacionats amb la gastronomia que desenvolupen paral·lelament. No en tinc cap dubte. En fi, l’últim en llençar la tovallola va tancar fa unes setmanes després de mesos d’incertesa i d’haver tancat discretament altres establiments que gestionaven, aquí i a l’estranger. Simultàniament, altres restaurants estrellats molt coneguts de l’estat també han patit problemes de tota mena, uns tancant, altres no pagant o, almenys, no pagant quan tocava, i altres rebaixant categoria i preus mentre allargaven la seva agonia. Però dit tot això, per ser justos cal dir també que els supervivents que s’han sabut adaptar a les dificultats es mereixen una més que merescuda felicitació.

Trampes, mentides i enquestes

D’enquestes polítiques interessades, molt manipulades i, per tant, tramposes, en surten com a bolets. N’hi ha per a tots els gustos. Des de les que amb cap rigor tècnic diuen que guanyarà el “sí” a la independència de Catalunya fins a les que amb la mateixa manca de seriositat asseguren exactament el contrari. A veure, de trampes jo també en sé fer. Que vull un resultat àmpliament favorable a uns interessos determinats? Busco el lloc adequat on haig de preguntar i segur que obtinc els resultats que busco. I si així i tot no m’acaben d’agradar, els cuino adequadament fins que m’agradin.

Es fan trampes per les dues bandes, i a aquestes alçades del procés independentista català sembla ser que aquestes trampes resulten gairebé inevitables. Aquí tothom s’hi juga alguna cosa i alguns no volen perdre determinats privilegis si canvia el seu statu quo. I sempre hi ha els que pensen que la mentida i la trampa els poden ajudar a deixar les coses tal com estan o, com a mínim, a alentir i/o a refredar el procés. Aquesta és l’estratègia espanyolista dels que defensen la coneguda com a tercera via.

La Razón, un diari fet a Madrid però de direcció i capital catalans, deia fa uns dies que més de la meitat dels ciutadans de Catalunya optaria pel “no” a la independència. Però el seu director, Paco Marhuenda, que de tonto no en té un pèl, confon els seus desitjos amb una realitat catalana que sembla anar-se imposant cada dia que passa. L’enquesta no ho deia això, ni molt menys, però el títol de la notícia sí, i com que es juga a que molts lectors es queden només amb el títol, sense profunditzar en el text de la notícia, sembla que publicant una mentida en forma de títol l’objectiu s’hagi acomplert.

Jo no tinc la bola de vidre i, per tant, no sé qui guanyarà el referèndum. Però m’ho ensumo. Ara bé, en democràcia no n’hi ha prou en ensumar el resultat d’una consulta abans de fer-la. En democràcia la consulta primer s’ha de fer, i només a partir dels resultats d’una votació feta amb tots els ets i uts es podran treure conclusions. I llavors La Razón ja no podrà seguir mentint sobre Catalunya com fa contínuament el diari del senyor Lara.

Pausa

Fer uns dies de desconnexió gairebé total i passar-los lluny de Sarrià, precisament ara que tothom ja ha tornat als seus llocs habituals de residència, és una experiència molt recomanable que intento repetir cada any per aquestes dates. Pots anar allà on vulguis i no trobes cues ni aglomeracions enlloc, i els preus, en general, són més moderats que a l’estiu. Aquest any no serà una excepció així que, a partir d’ara mateix i durant uns quants dies, aquest blog estarà mig aturat o, segons com, aturat del tot. Estar uns quants dies sense sentir parlar de terceres vies i altres enganyifes segur que no serà una mala opció. Mentrestant... me sean buen@s.

La societat ja n’està de dividida

Un dels arguments dels que es mostren en contra de poder votar sobre la possibilitat d’una Catalunya independent és que aquest procés dividirà la societat catalana, com donant a entendre que si s’anul·lés el procés la societat catalana romandria unida i feliç. Però com que l’argument parteix d’una premissa radicalment falsa, es tracta d’un argument radicalment fals.

No ens fem trampes, la societat catalana ja n’està de dividida. Dividida entre els que se senten còmodes sent espanyols i, per tant, no tenen cap interès en que es pugui conèixer que potser estan en minoria, i els que pensen que si deixéssim de dependre d’Espanya ens aniria més bé a tots, i volen votar per saber si representen o no una majoria del país.

Cal, per tant, deixar d’utilitzar el discurs de la por amb falsos arguments com el del risc de dividir la societat, perquè aquestes només són tàctiques dilatòries i impròpies d’una societat democràticament madura. Hem de conèixer amb urgència quins percentatges representen les dues parts de la societat catalana en conflicte i, un cop coneguts, actuar en conseqüència. La suposada divisió de la societat catalana només separa els que volen votar dels que no volen que es voti.

Reconeixements internacionals

(Foto de la Via Catalana de Roma, de Quirze Grifell)

Els primers ministres de dues repúbliques bàltiques van mostrar fa pocs dies les seves simpaties pel procés català. Són dos països petits i no deixen de ser unes opinions de cortesia, però per alguna cosa s’ha de començar. Aquest és el camí, s’han de buscar complicitats més enllà de Madrid, s’han de buscar suports entre els que també tenen clar que el conflicte entre Catalunya i Espanya no és legal com pretén el govern espanyol sinó polític. I els conflictes polítics no es resolen a garrotades sinó pacíficament i per la via política.

Que per Espanya el tema és important ho demostra com va reaccionar el govern espanyol, citant els respectius ambaixadors al ministerio per renyar-los i exigir que els seus primers ministres rectifiquessin les declaracions. Per quedar bé amb Margallo els ambaixadors van sortir del pas redactant unes notes diplomàtiques més aviat ambigües. El fet és, però, que els primers ministres bàltics no només no han rectificat les seves declaracions inicials sinó que un d’ells fins i tot les ha ratificat fil per randa.

S’ha de parlar amb tothom, també amb el govern espanyol, però mirant al futur s’han de buscar complicitats i reconeixements, implícits i explícits, entre els estats i els organismes internacionals. Madrid, òbviament, no només no facilitarà les coses sinó que posarà tants pals a les rodes catalanes com pugui. Però arribat el moment, quan el contenciós català-espanyol s’hagi internacionalitzat molt més del que ho està ara, els suports exteriors seran de gran vàlua i per tant, internacionalment, s’ha de continuar treballant amb aquest objectiu.

El doctor espanyol i el xarop de constitució

De vegades els metges també s’equivoquen i avui us en donaré un exemple. El doctor espanyol sembla absolutament convençut que la solució a la suposada malaltia de Catalunya només passa per receptar-nos unes dosis cada cop més elevades de xarop de constitució, fins al punt que molts catalans ja comencem a mostrar símptomes molt clars d’embafament per un excés de medicació. El fet cert és que els efectes que a molts catalans ens produeix aquest xarop són exactament els oposats que busca el doctor espanyol, i cada dia són més els catalans que mostren el seu rebuig per un medicament que consideren incompatible amb la seva suposada malaltia. Però tot i que amb tant xarop de constitució correm el risc d’acabar tots plegats intoxicants molt em temo que el doctor espanyol, obsessionat amb la seva recepta, no n’és gens conscient. Al final, però, com que el suposat malalt és en última instància qui decideix com ha de gestionar la seva salut, demanarem l’alta voluntària, ens oblidarem del doctor i del seu xarop constitucional i anirem a votar. Uns optaran pel “sí” i uns altres pel “no”, i després comptarem els vots per saber quina de les dues opcions és la guanyadora. D’això se’n diu democràcia, que és a les antípodes del xarop embafador que des de Madrid ens recepta el doctor espanyol.

Una proposta extravagant

Em sap greu haver de tornar a parlar d’aquest personatge, però aquests últims dies ha tornat a estar d’actualitat. El líder de la franquícia socialista catalana Pere Navarro va dir l’altre dia que Catalunya i Espanya potser necessiten un mitjancer per facilitar el diàleg. Doncs no és cap tonteria, és més vell que l’anar a peu que quan dos no es posen d’acord la figura del mitjancer sempre pot ajudar a trobar una solució al conflicte. Un mitjancer neutral? Per què no? Penso que per una vegada que des de fa molt temps Navarro ens fa una proposta política sensata i amb sentit comú se li hauria de reconèixer el mèrit.

Ara bé, tot el seu mèrit se’n va anar en orris quan va afegir que el senyor Borbón podria ser la persona indicada per fer aquesta tasca de mitjancer. És a dir, segons la proposta de Navarro les delegacions de Catalunya i Espanya podrien dialogar de tu a tu estant presidides per un personatge que fes de jutge i part alhora, perquè és evident que els interessos del senyor Borbón són els que són. Cal aclarir que quan va plantejar aquesta proposta Navarro semblava anar serè i parlar seriosament. I després alguns encara diuen que el federalista Navarro no té sentit de l’humor!

Per cert, és el mateix senyor Navarro que fa pocs dies demanava al senyor Borbón que abdiqués. Esperpèntic.

La Via Catalana i les majories silencioses

(Dibuix: eldiario.es)

Un deu. Encara que l’èxit de la cadena humana de dimecres estava cantat la realitat va superar de llarg les previsions més optimistes. S’ha de celebrar que tot anés com una seda, sense cap incident remarcable, i una molt merescuda felicitació per la feina ben feta dirigida a l’organització de l’acte resulta obligada. La gent, quan vol, és respectuosa i educada, i ha quedat perfectament demostrat que els centenars de milers d’independentistes que van sortir als carrers i carreteres de Catalunya ho van fer de forma cívica i festiva. Ara el poble, una bona representació del poble, ja s’ha expressat de forma contundent, i la pilota és al terrat dels polítics.

Un zero. Evidentment no podem passar per alt l’atemptat terrorista sofert per l’ambaixada de Catalunya a Madrid, Espanya, fruit en bona mesura de l’atiament ideològic anticatalà d’alguns mitjans de comunicació que, des de fa molt temps, es dediquen a escalfar perillosament l’ambient. És evident que els responsables directes de les agressions són aquells feixistes eixelebrats que s’han pogut veure per la tele, tan evident com que els autors intel·lectuals de l’atemptat són uns altres, perfectament coneguts per tothom.

Per acabar, cal deixar constància que el govern espanyol i el Partido Popular han reaccionat dient que tenemos el deber de escuchar a las mayorías silenciosas que se quedaron en sus casas, com donant a entendre qui sap què. Però jo me n’alegro perquè, de fet, és el que els toca fer, escoltar la gent. Jo, per exemple, formo part de la majoria silenciosa que dimecres es va quedar a casa, però que pensa votar “sí” en el referèndum. Ara bé, no se m’acudiria mai insinuar, com fan alguns, que tots els que es van quedar a casa pensen el mateix que jo. De camí per sortir de dubtes sobre què pensen les majories i les minories només n’hi ha un, i aquest camí es diu votar.

Ha tardat, s’ha fet pregar, però al final ho ha dit

(Dibuix: The Huffington Post)

Avui no cal que el busqueu entre els participants en la cadena independentista perquè no el trobareu. Joan Herrera no és independentista, i m’ensumo que el seu partit tampoc. Res a dir, és una opció tan legítima com qualsevol altra. Això ho sabíem molts, i uns quants fins i tot ho dèiem i ho escrivíem, i per dir-ho i escriure-ho alguns ens deien que estàvem fent un atac gratuït al simpàtic líder d’Iniciativa. Però després d’estar marejant la perdiu durant una bona temporada el líder simpàtic per fi s’ha mullat i ha deixat les coses meridianament clares. I com que hi ha gent independentista que vota Iniciativa intueixo que més d’un dels seus fidels votants haurà tingut un disgust, i potser d’ara en endavant haurà de reconsiderar el seu vot. O potser no, ves a saber. El fet és que Herrera és calculador i, arribat el moment d’escollir entre partit i país, ha optat pel partit. Herrera no es vol enfrontar amb el gruix de la seva clientela política que, evidentment, no és independentista. Herrera, posats a triar entre manifestar-se públicament a favor d’una Catalunya independent, amb el risc de perdre alguns vots, o romandre encadenat a Espanya sense córrer riscos, opta per la alternativa fàcil. Tot plegat és molt humà i comprensible, Iniciativa tampoc està per perdre vots. Però dit això cal recordar, un cop més, que qui vota no són els partits sinó els ciutadans, i que ho fan lliurement, sense tutors ni vigilants. Herrera pot dir missa (només és una manera amable d’expressar-ho) però, com no podria ser d’altra manera, a l’hora de decidir entre el “sí” i el “no” la seva clientela política optarà per la papereta electoral que més li convingui.

Lliçó d’humilitat a Buenos Aires

Amb discreció, humilitat i, sobretot, un gran respecte per l’adversari sempre s’obtenen millors resultats. No es pot anar pel món amb aquesta fatxenderia tan típicament espanyola. Llegir determinats diaris dels dies anteriors a la votació olímpica de Buenos Aires produïa vergonya aliena, i ja es veia que pels madrilenys allò no acabaria bé. Els aires de suficiència i prepotència mostrats pels dirigents polítics i esportius espanyols abans de les votacions no auguraven res de bo i, finalment, la dura realitat s’ha acabat imposant.

Madrid no ha estat elegida per organitzar els jocs olímpics perquè no ho ha fet bé o, com a mínim, perquè ho ha fet pitjor que Istanbul i Tòquio. Tot el que sigui buscar-hi altres motius és enganyar-se, perdre el temps i no haver après la lliçó. La presentació a Buenos Aires de la candidatura de Madrid va ser molt fluixa, i no només pel vergonyós analfabetisme lingüístic que mostrava la delegació espanyola. Cal recordar que, encara que es reuneixi a Buenos Aires, al COI es parla anglès i francès. Només els senyors Borbón, Gassol i Samaranch van passar la prova de l’idioma.

Però la candidatura madrilenya també va fallar estrepitosament pel pobre contingut dels discursos. Si algú dubtava del seu vot, el discurs de l’alcaldessa de Madrid, màxima responsable dels jocs, segur que el va treure de dubtes. El COI és una organització de persones adultes i la senyora Botella els parlava com si fossin alumnes de parvulari. Allò del “relaxing cup of café con leche” que va fer tanta gràcia a Madrid va resultar premonitori del que passaria hores després.

Més. Quan et fan una pregunta l’has de respondre amb claredat, no s’hi val a fugir d’estudi i dir quatre vaguetats com van fer quan els van preguntar sobre el dopatge. En fi, busquem-hi, però, un aspecte positiu: almenys ara no tindran l’excusa que necessiten els diners que ens deuen per pagar una festa madrilenya que, després de les votacions de dissabte, ja ha quedat definitivament suprimida del calendari. Personalment no me n’alegro però, si haig de ser sincer, he quedat alleujat. La meva opció era, però, Istanbul.

La tercera via és una gran enganyifa

No caiguem en el parany d’allò que alguns en diuen tercera via. Altres, menys sofisticats, ho anomenen federalisme, amb els adjectius afegits que calguin (asimètric, etc.). Uns altres busquen amb urgència un nom atractiu per vendre’ns la moto de quedar-nos a Espanya. Tot plegat per tal d’evitar que els catalans puguem decidir lliurement entre dues opcions, el “sí” i el “no”, que és el que al meu entendre toca ara. I com que la tercera via ja la coneixem de sobres, els que la propugnen semblen voler boicotejar el nostre dret a decidir. La tercera via no deixa de ser el mateix que ja tenim ara. La tercera via és el millor pacte de finançament que hi ha hagut fins ara, aquells enganys que ens han venut tant els governs de dreta com els d’esquerra. La tercera via és el pujolisme del peix al cove, i ja s’han vist els magres resultats que se n’han obtingut. La tercera via és que a Catalunya encara no es pugui viure en català i sí, en canvi, sense conèixer la nostra llengua. La tercera via ja sabem que no funciona de cap manera, bàsicament per manca de voluntat de l’altra part. L’alternativa de la tercera via és una gran enganyifa, i cal dir-ho alt i clar. Puc entendre que l’espanyolisme endreçat que es veu superat pels esdeveniments s’agafi ara amb això de la tercera via, per quedar-nos més o menys igual que ara. No ho comparteixo però ho puc entendre. Però tinc la sensació que el gruix dels ciutadans de Catalunya ja ha superat el discurs de canviar quatre cosetes perquè tot segueixi com fins ara. És per això que parlo d’una enganyifa, de la gran enganyifa que alguns ens pretenen vendre disfressada amb un nom més o menys atractiu.

Un carrer que no es mereix i un alcalde que no ens mereixem

A les acaballes del franquisme el polític Juan Antonio Samaranch encara saludava alçant el braç, a la manera feixista, quan ja no era obligat fer-ho, quan ja només ho feien els defensors convençuts d’aquell règim dictatorial. Convençuts com ell o com Rodolfo Martin Villa, que també surt a la foto al costat de Samaranch, per posar un altre exemple de polític expert en sobtats canvis de jaqueta. Però si us fixeu en l’alcalde Masó, amb jaqué, a l’altre costat de Samaranch, veureu que no aixeca el braç. És a dir, llavors, ja a les acaballes del franquisme, només aixecava el braç qui volia.

Ara, l’alcalde de Barcelona vol dedicar un carrer de la ciutat al franquista Samaranch, sembla ser que a instàncies d’un partit polític d’obediència espanyola però gairebé residual a Catalunya. Segons els promotors de l’homenatge la vinculació de Samaranch amb els Jocs Olímpics de Barcelona 92 compensa els aspectes negatius de la seva biografia política. Bé, és un punt de vista que tot i que respecto personalment no el puc compartir, i si tot això tira endavant serà un motiu més de reflexió quan els barcelonins anem a votar a les properes eleccions municipals.

El respecte a la memòria històrica no només es demostra fent grans declaracions sinó amb l’actuació personal del dia a dia. Doncs bé, l’alcalde Trias que, per cert, va prometre tornar el Monestir de Pedralbes a Sarrià i encara no ho ha fet, simplement perquè no li ha donat la gana, ara dóna un pas més i es proposa dedicar un carrer de Montjuïc al franquista Samaranch. Molts ho tindrem en compte a l’hora d’anar a votar, perquè si el deixéssim repetir com a alcalde la culpa ja no seria d’ell sinó nostra. A Trias els casos Samaranch i Pedralbes no li poden sortir de franc.

PS: han passat gairebé tres anys i mig des de la mort de Samaranch. Llavors vaig publicar dues reflexions que van generar més d’una polèmica i, segurament, si les hagués d’escriure avui ho faria de manera diferent, més matisada, més que res per evitar alguns equívocs que, lluny de la meva voluntat, llavors es van generar. Dit això, encara que no ho puc demostrar segueixo pensant que sense Samaranch Barcelona no hauria celebrat els Jocs Olímpics.

Què és això de donar llibertat al militant?

Toni Olivé a qui, per cert, no tinc el gust de conèixer, va tuitejar fa uns dies que "Donar llibertat als militants" per votar o per participar en un acte no hauria de formar part del llenguatge d'una organització democràtica, i vaig trobar tan encertada la seva reflexió que la vaig retuitejar. Dissortadament, aquest és un fenomen que afecta la majoria dels partits, i penso que és bo parlar-ne i denunciar-ho.

Massa sovint hem d’escoltar de dirigents polítics amb, al meu entendre, evidents mancances democràtiques, la frase que, aplicada a qualsevol tema, diu: “donarem llibertat al militant, o no la donarem”. Estem parlant de la llibertat d’anar a un acte, de signar un document o de participar en una manifestació. Vaja, com si el partit fos un parvulari, com si els seus dirigents fossin els tutors dels militants, als quals poguessin prohibir o permetre’ls fer coses per a les quals en una societat democràtica no es necessita cap autorització. Em molesta tant escoltar que els dirigents polítics es creuen amb el dret d’autoritzar o prohibir el que sigui a la seva militància que aquest és un motiu de pes per no haver militat mai en una organització política. Primer de tot, la llibertat.

El militant d’un partit és un ciutadà lliure, major d’edat i, per tant, plenament responsable dels seus actes. Ningú no li ha de prohibir ni autoritzar res. Només faltaria! Els partits tenen els seus estatuts i reglaments interns, i se suposa que quan un militant hi entra se’ls llegeix i els accepta. Per tant, si un militant fa alguna cosa que no agrada a la direcció imagino que hi ha sistemes interns per cridar-lo a l’ordre, discutir-ho i, si es considera convenient, fins i tot expulsar-lo del partit. Però que, per posar només un exemple d’actualitat, per poder anar a la cadena humana de l’onze de setembre t’hagi d’autoritzar la direcció del teu partit hauria de ser motiu suficient per abandonar immediatament la militància. Hi ha dirigents polítics que no han evolucionat des de l’estalinisme del segle passat.

Cornet cruixent d’alga nori amb tàrtar de tonyina i caviar de soja

Aquest és un dels vint i tants aperitius d’un sopar al que vaig anar convidat la setmana passada. Més: xupa-xups de foie amb xocolata blanca i pols de blat de moro. I aquests altres: la papada de porc, col, cogombre i mostassa amb pa fet al vapor i la truita al revés amb formatge brie, sobrassada i mel, fets a la planxa. O el llagostí a la brasa amb escuma de maionesa i espècies i el pinxo de pop i cansalada del coll, cuinats a la brasa. I el blini amb caviar de salmó escumat, i els ous de guatlla a la cubana.

I la síndria impregnada amb sangria d’espècies, la tartaleta de tomàquet amb encurtits i anxova, els gerds XXL cruixents amb wasabi i katsuobushi, el pa de pessic de gambes fet al moment, el seitó encurtit amb embolcall de poma àcida, el “macaro” d’anxova i olivada, la galeta “Oreo” amb formatge tofonat, el “taco” d’aletes de pollastre ecològic amb guacamole, les “bombes” de pollastre de pagès picant, el cruixent de panxeta ibèrica, les patates mimètiques dins la seva terra, la barreta cruixent de pernil ibèric “Joselito”...

Quan els aperitius sonen tan bé com aquests -quan te’ls menges encara saben molt millor- al darrere només hi pot haver un geni de la cuina, i el caneló tradicional d’en Nandu i la mini-llonganissa “Jubany” ens donen les pistes per saber qui és l’autor d’aquestes exquisideses. I això només era l’aperitiu a peu dret, però per no cansar-vos m’estalvio de detallar el menú sencer. Fa quatre anys ja havíem estat al seu restaurant, Can Jubany, i ara hem conegut el seu càtering. Un 10. Això sí, a aquests llocs només hi acostumo a anar quan em conviden. Gràcies!

Anar-hi o no anar-hi?

Tinc molt clar que el President de la Generalitat no ha d’anar a la cadena humana del proper onze de setembre, encara que, com és el cas, els organitzadors l’hagin convidat personalment a afegir-s’hi. Artur Mas representa una institució amb centenars d’anys d’història, amb un país al darrere que acull tota mena de sensibilitats polítiques. Això vol dir que s’ho ha de rumiar molt bé abans d’anar a segons quins llocs i de fer i dir segons quines coses. Amb això no estic insinuant, ni molt menys, que el president no pugui tenir les seves idees polítiques i expressar-les públicament sempre que ho consideri convenient. De fet ja ho fa, i ho fa sovint.

De la seva conversió independentista ja n’ha parlat en diverses ocasions, i ha deixat perfectament clara la seva posició, en el sentit que ja ha dit per activa i per passiva que el dia del referèndum ell votarà molt convençut amb la papereta del “sí”. Me’l crec, i això que avui en dia creure’s a un polític representa un exercici intel·lectual gens fàcil, almenys no ho és per mi. Resumint, el proper onze de setembre el president de Catalunya no ha de trencar el seu paper institucional i, per tant, s’ha d’abstenir d’anar a la manifestació de la Via Catalana cap a la Independència.

El soci de la federació CiU, Duran i Lleida, ja es va equivocar l’any passat anant a una manifestació que era clarament independentista, i aquest any es tornarà a equivocar si repeteix l’error de l’any passat. Però en fi, que faci el que vulgui, la seva presència o absència de la cadena té molta menys importància, com tampoc en té cap si hi vaig jo o em quedo a casa.

PS: després d’escriure aquest article, ahir es va anunciar que el President de la Generalitat no hi assistirà. És una bona decisió.

Complicitat exterior

Llegeixo habitualment premsa estrangera. Estic convençut que en un moment del procés necessitarem la complicitat de gent de fora i, per tant, m’interessa saber què es diu des de fora sobre el procés català cap a la independència. Admeto que, amb molt poques excepcions, a l’estranger no fan cap esforç per entendre el procés, i quan s’ha fet aquest esforç, que no necessàriament vol dir sentir-s’hi identificat, no deixa de ser una excepció. Potser part de la culpa és nostra per no saber explicar-ho prou bé, i per altra banda no disposem dels altaveus internacionals de propaganda que sí té l’estat que encara ens acull. I, evidentment, utilitzar el verb acollir només és una llicència literària, una manera amable de dir-ho.

Bé, que no ho entenguin a Madrid potser entra dins de la lògica, al capdavall ells saben molt bé que poden ser els grans perdedors si aquest procés arriba a bon port. Ara bé, el desconeixement que hi ha més enllà de les actuals fronteres estatals fa rumiar i és preocupant perquè, com deia al principi d’aquesta reflexió, tard o d’hora necessitarem la complicitat internacional per poder tirar endavant el projecte amb unes mínimes garanties d’èxit.

Per repetides experiències personals us puc assegurar que quan a un estranger li planteges la possibilitat d’una Catalunya deslligada d’Espanya normalment es mostren encuriosits i interessats per conèixer-ne els detalls. Mai m’han dit això que exposes és impossible. En democràcia no hi ha res impossible. Afirmacions com aquesta només les he escoltat a l’estat espanyol, on hi ha la tendència a confondre els legítims interessos espanyols amb els no menys legítims interessos de molts catalans que pensen que amb un lligam directe amb Brussel·les, sense els actuals intermediaris, ens aniria bastant millor que ara.

Penso que els que donem suport al procés hauríem de fer un esforç en aquest sentit, cadascú segons les seves possibilitats. L’èxit del procés depèn de tots i cadascun de nosaltres. Les coses serioses no es poden deixar exclusivament en mans dels polítics professionals, perquè aquests tenen uns interessos particulars afegits que no necessariament coincideixen amb els dels seus votants. Amb totes les excepcions que calguin, és clar, que de gent honesta n’hi ha a tot arreu.

El cinisme d’uns anunciants

De vegades s’oblida aquell principi que diu que si no vols pols no vagis a l’era. Així, en una decisió comercialment arriscada, les empreses Burger King, McDonald’s i Mutua Madrileña van decidir contractar publicitat per a ser emesa en un programa de televisió escombraria. Però quan els tres anunciants van constatar que, tal com era de preveure, el programa se sortia de mare i es començaven a rebre crítiques i queixes dels espectadors, és a dir, dels seus clients reals o, com a mínim, potencials, van decidir retirar la seva publicitat.

Els anunciants van justificar la seva decisió amb arguments pretesament ètics del tipus nosaltres no promocionem el tracte vexatori a les persones i d’altres per l’estil. La realitat és, però, que quan aquestes empreses van decidir emetre la seva publicitat en el programa Campamento de Verano de la cadena Tele5 sabien perfectament on es ficaven i el risc de corrien. Per tant, més que una decisió ètica aquí hi veig oportunisme i cinisme a parts iguales.

Davant de situacions com aquesta hi ha empreses que el boicot comercial és l’únic llenguatge que entenen tot i que, en aquest cas concret, no puc deixar de ser client d’unes empreses que no m’han tingut mai com a tal. Això sí, cal no confondre el boicot amb la censura, de la que no en sóc gens partidari. Ho dic perquè alguns dels que promovien el boicot en el fons el que pretenien era censurar el programa. I tampoc és això.

PS: Posteriorment i per motius similars han retirat la seva publicitat d’aquell programa les marques ING Direct, Minute Maid i Orange, i queden altres anunciants que encara s’ho estan rumiant. El programa, però, ja està ferit de mort.

Diplomàcia bananera

“Se acabó el recreo” és el resum del missatge del ministre espanyol d’exteriors Margallo sobre el contenciós de Gibraltar. El sentit comú ens diu que una afirmació com aquesta semblaria més pròpia d’un sargento chusquero que del cap de la diplomàcia d’un país democràtic. Doncs bé, en aquest cas el sentit comú ha fallat. O potser falla el fet de considerar que Espanya és una democràcia comme il faut, perquè veient les reaccions dels dirigents polítics espanyols cada dia s’assembla més a una república bananera.

Com que ara s’ha de tapar sigui com sigui el cas Bárcenas, torna a tocar treure el recurrent comodí de Gibraltar. El ministre Margallo fa el mateix paper que feien els seus antecessors del ministeri d’exteriors espanyol durant el franquisme. Ja només ens falta que els governants espanyols desenterrin de les hemeroteques una gran proclama franquista que en el seu moment va fer molta fortuna: “Si ellos tienen UNO, nosotros tenemos dos”. (UNO = United Nations Organization; dos = cal aclarir-ho?).

Si el que busquen els governants espanyols amb aquestes sortides de to són complicitats entre els llanitos del penyal i/o entre els polacos del nord-est, van llestos. Dels polacos també, sí, perquè fins i tot amb el tema de Gibraltar ens hi barregen a nosaltres. Encara que en primera instància l’avís a navegants anava dirigit al Regne Unit, llegint l’entrevista sencera es veu que de retruc s’estava dirigint també als catalans. I ben mirat potser té tot el sentit. Margalló és el ministre espanyol d’assumptes exteriors, i cada dia es fa més evident que això de Catalunya ho consideren ja un assumpte exterior.

A títol personal?

(Foto: 20 minutos)

Quan una persona que ocupa un càrrec polític institucional diu que parla o actua a títol personal ens està enredant, o s’està enredant a si mateixa o, com a mínim, demostra ser una persona amb pocs principis. Un alcalde, per posar un exemple de càrrec institucional, ho és les 24 hores del dia i els set dies de la setmana. Per tant, sempre que l’alcalde parla en públic, és l’alcalde qui parla. I quan l’alcalde participa en un acte públic, és l’alcalde qui hi participa. Aquestes són les regles del joc, i si l’alcalde no vol córrer riscos quan diu o fa determinades coses, que no les digui o que no les faci. Ocupar un càrrec institucional comporta determinades servituds, i qui decideix ocupar-lo n’ha d’acceptar les conseqüències. No val, per tant, argumentar que s’actua a títol personal. Si Xavier Trias considera que l’alcalde de Barcelona no ha de formar part de la cadena humana, que no hi vagi. Però si decideix anar-hi, que es deixi de títols personals i accepti les conseqüències polítiques i personals de la seva participació.

Joc

Des del govern ens diuen que per tal de poder mantenir l’estat del benestar s’han de recaptar més impostos sigui com sigui. Amb aquest objectiu la promoció del joc sembla ser una sortida fàcil, però dubto que sigui la sortida que més ens convingui. Potenciar el joc a base de loteries pròpies i grosses de cap d’any, casinos amb la marca Barcelona i tutti quanti sembla ser el nou paradigma governamental. És ben cert que totes aquestes activitats generen impostos, i la propaganda oficial diu que aquests diners es quedaran a Catalunya. No ho dubto, però el que no diu la propaganda oficial és que aquests diners potser es necessitaran per potenciar i augmentar les unitats contra la ludopatia que, a mesura que s’ha anat generalitzant el joc, s’han hagut de crear en alguns hospitals. El que és evident és que com més facilitats es donin pel joc i més es promocionin aquestes pràctiques més ludòpates tindrem, i cal recordar que la ludopatia és una malaltia social greu. Francament, trobo que a nivell governamental manca una mica de imaginació, ni que només sigui per no recomanar activitats com aquestes.

Percepcions

Surts de Barcelona i segons on vagis i què vegis corres el risc de treure conclusions precipitades. Tenim una tendència fàcil a treure conclusions falses a partir de simples percepcions particulars que, per poc que et belluguis per altres zones de Catalunya, saps perfectament que allò que sents, veus i toques no representa la realitat global del territori.

La setmana passada, per exemple, vaig ser a la Garrotxa. Observant aquells poblets vaig pensar que un de fora que no conegui el país i aterri de cop i volta a la Catalunya interior pot arribar fàcilment a la conclusió que l’èxit del procés cap a la independència de Catalunya està garantit. Cartells, pintades, banderes, cotxes amb l’enganxina del burro, la senyera o l’estelada, tots els signes externs anaven en una mateixa direcció. En aquelles contrades sembla haver-hi una estranya unanimitat independentista. Fins i tot una parenta meva, d’uns deu anys, que viu en un poblet de la Vall de Llémena (a la foto, l’església de Sant Martí de Llémena), portava una barretina que no es va treure ni per dinar. Es veu que la nena està tan conscienciada pel tema que no en prescindeix mai, excepte per mullar-la de tant en tant ara que fa tanta calor, i així va més fresqueta. Veient totes aquestes coses un pot arribar a la conclusió que, quan ens hi posem de manera seriosa, això de la independència de Catalunya és cosa feta.

Però en arribar a Barcelona te n’adones que encara hi ha molta feina a fer i molta pedagogia pendent. Hi ha moltes catalunyes, i és evident que la Garrotxa no les representa totes. I això que jo visc al barri de Sarrià, ja no diguem si ens referim a Nou Barris o Cornellà.

Encadenats

(Dibuix: El Punt Avui)

Quan es pretén desacreditar la cadena humana que es prepara per l’onze de setembre no sempre es troben els arguments més convincents. Un exemple d’aquesta poca gràcia en les comparacions ens el dóna Pere Navarro, líder d’una franquícia política catalana, el PSC, fortament encadenada a la seva casa central, el PSOE. Així, precisament un encadenat com ell i no un altre, l’altre dia es va atrevir a dir: “A mi mai m'han agradat les cadenes, perquè serveixen per tancar, per lligar. Tampoc m'agraden les cadenes humanes. A mi m'agrada la participació oberta i transparent”. És allò de la palla i la biga. Molt sovint els que viuen encadenats no són conscients de les seves pròpies cadenes.

Gibraltar espanyol? No

(Dibuix: El País)

Gibraltar no pot ser espanyol per un motiu ben senzill, i és que la majoria dels llanitos no tenen el més mínim interès per ser espanyols. Tan senzill com això, de la mateixa manera que Catalunya deixarà de ser espanyola tan bon punt s’acrediti per mitjans democràtics que la majoria de catalans no volen ser espanyols. Així és com funciona la democràcia, encara que no a tothom agrada que per resoldre els problemes s’apliqui aquesta doctrina política.

Les campanyes espanyoles en favor de Gibraltar español fan més aviat pena, però sempre que es vol emmascarar algun episodi incòmode de política interna el govern espanyol reobre el tema recurrent de Gibraltar. Ara segurament ho fan per intentar tapar la poc convincent compareixença parlamentària de Rajoy, o per emmascarar les veritables causes de l’accident de tren de Galícia, o per eliminar dels titulars el problema catalán durant uns quants dies. El fet és que Espanya té la clau de la verja, i de tant en tant la tanca o hi posa pegues perquè la gent no hi pugui passar amb fluïdesa. Cap novetat, amb Franco passava exactament el mateix que passa ara. El ministre espanyol Margallo no ha inventat la sopa d’all.

Admeto que des d’un punt de vista geopolític el cas de Gibraltar crida força l’atenció. Que en ple segle XXI existeixi una colònia com aquella, que sense els suports de tota mena de rep de la metròpoli britànica no tindria cap viabilitat, fa de Gibraltar un cas que podríem qualificar d’estrafolari. Però dit això, si els britànics segueixen estant disposats a finançar-ho i, més important encara, si els gibraltarenys segueixen sense voler ser espanyols, que és evident que no tenen cap interès en ser-ne, democràticament només es pot dir: “Gibraltar espanyol? No”.

Nazis?

Agafes qualsevol diari i aviat t’adones que els discursos polítics van pujant de to. Alguns ja no saben què dir i, a manca d’arguments polítics, s’han passat als insults gratuïts. Però en aquest joc no hi vull entrar, prefereixo centrar-me en els arguments. Així, vull que quedi clar que, tot i la meva absoluta discrepància política amb el personatge, el diputat ciudadano Cañas no és un nazi, com tampoc no ho són els catalans que volen decidir democràticament el seu futur. Conceptes com el nazisme no s’haurien de banalitzar mai.

Imaginem-nos que Cañas ens digués a la majoria de catalans que som uns nazis per defensar la celebració d’un referèndum d’autodeterminació o, si això no és possible, d’unes eleccions en clau plebiscitària per tal de sortir de dubtes d’una punyetera vegada. Oi que no seria acceptable que un diputat que, per cert, només representa una minoria de ciutadans, ens acusés de nazis a la majoria de catalans?

Doncs bé, el tal Cañas ens ha donat a entendre que som uns nazis. Segons ell, a manca de poder convocar un referèndum que ell i els seus no permetran mai que se celebri, la convocatòria d’unes eleccions plebiscitàries equivaldria a agafar el camí del nazisme. Així, Cañas ens deixa triar entre seguir sent presoners d’Espanya o acceptar que som uns nazis pel fet de voler sortir, democràticament, de l’atzucac en el qual ens trobem.

Encara que intenta dissimular-ho, Cañas té molt clar quin és el seu objectiu: transformar la nació catalana en una província espanyola més. El més trist de tot no és que un eixelebrat ens insulti titllant-nos de nazis, que de disbarats aquest personatge en diu de l’alçada d’un campanar, sinó que encara hi hagi gent que el voti. Afortunadament, però, Cañas només representa una minoria de la nostra societat. En democràcia sempre acaben guanyant les majories.

Rajoy vs. Rubalcaba

(Dibuix: El País)

Rubalcaba no va guanyar el debat d’ahir. Rajoy tampoc, és clar. Segurament lo més honest per part meva seria dir que Rajoy no va convèncer, i Rubalcaba tampoc. Com a única novetat de la compareixença parlamentària del president espanyol podríem dir que Rajoy, finalment, va acabar pronunciant diverses vegades el nom de “Bárcenas”. I com que feia molt temps que se li demanava que ho fes i ell es resistia a fer-ho, va ser tota una sorpresa. Però a partir d’aquí, els discursos van ser del tot previsibles. Jo, almenys, avui tinc els mateixos dubtes que ahir. Tant un com l’altre tenen moltes coses lletges per amagar, i això es nota quan fan veure que s’ataquen. Que estem en males mans sembla una evidència, però que l’alternativa de govern que se’ns ofereix no pinta gens bé n’és una altra. Ara bé, si m’haig de mullar i dir qui va estar menys malament, penso que va ser Rajoy.

Martinez, sense accent

A Barcelona, una bona recomanació per anar a fer un arròs aquests dies d’estiu és el recentment estrenat Martinez (escrit sense accent), a Montjuïc, amb una terrassa que té unes vistes espectaculars sobre el port i la ciutat de Barcelona. El local feia anys que estava tancat i es trobava mig abandonat, i després d’una remodelació total ara l’han reobert amb l’arròs -preparat de diverses maneres- com a producte estrella. Hi varem anar a dinar dilluns (ens van assignar la taula de la dreta de la foto), i tot i que el local encara estava lògicament en rodatge perquè només feia quatre dies que havia obert, la nostra impressió va ser molt bona. Vam optar per l’arròs señorito, amb una amanida de tomàquet i tonyina per fer temps mentre ens el preparaven, i una crema catalana de postres. El cafè també el fan força bo. L’empresari que hi ha al capdavant és en Josep M. Parrado, amo del conegut Cañete, i amb el director Josep M. Masó i el xef Sisco Diago completen un equip de quaranta persones. Veient la trajectòria del Cañete tot indica que el Martinez també tindrà èxit. Martinez ho escriuen sense accent perquè diuen que l’accent del Martinez és a la cuina. Se non è vero, è ben trovato. Segur que hi tornarem!

Força significatiu

(Foto: El Periódico)

Ahir va passar bastant desapercebut i avui amb prou feines ho trobes als diaris, però que un home d’ordre com Miquel Roca Junyent, un personatge que a Madrid sempre ens posen com a exemple de català assenyat, l’advocat defensor d’una infanta d’Espanya i, més significatiu encara, un dels pares de la Constitución Española, afirmés ahir que el Tribunal Constitucional espanyol no li mereix cap respecte també té la seva importància, oi?

Economia informal

Els nostres governants es lamenten sovint que entre una cinquena i una quarta part de la nostra economia és informal, és a dir, funciona amb diner no declarat a hisenda. Molts economistes experts en el tema també donen per bona aquesta estimació de frau. Sigui com sigui, i més encara quan es parla d’aquestes magnituds, si un dels objectius dels governs seriosos és controlar i, si s’escau, gravar fiscalment els ingressos econòmics dels seus ciutadans, el primer pas hauria de ser reduir el diner negre a la seva mínima expressió, sent molt conscient que eliminar-lo del tot és una utopia. Aquesta seria una condició sine qua non per homologar-nos amb països fiscalment seriosos.

No conec ningú, i quan dic ningú vull dir exactament això, ningú, i aquí també m’hi poso jo, que ni que sigui de manera més o menys ocasional, de vegades sense ni ser-ne conscient, no col·labori a fer córrer el diner negre. Operar en diner negre és, per exemple, un acte tan senzill i alhora tan habitual en la nostra societat com donar i/o rebre una propina, o que el lampista que et soluciona una urgència no et faci factura. Sí, sembla una tonteria però no ho és. Es comença no exigint el tiquet de caixa quan el venedor no te’l dóna motu proprio, o donant una propineta a l’operari que et resol un problema domèstic, o pactant eliminar l’IVA de determinades transaccions, i s’acaba amb els casos que aquests dies surten contínuament als diaris.

Diguem-ne petites corrupteles o grans corrupcions, el tema de fons és sempre el mateix, la trampa. I no ens enganyem, l’abast econòmic de la trampa només ve fixat per les possibilitats operatives que té cadascú. Per entendre’ns, un ministre o un conseller sense escrúpols poden fer més martingales d’aquesta mena que un ciutadà normal. Alguns, tal vegada intentant autojustificar-se, diuen que aquesta manera de fer forma part de la nostra tradicional cultura mediterrània. En altres paraules, molts no reconeixen que operar en diner negre només és el resultat d’una clara incultura social molt arrelada en la nostra societat. Si és veritat que entre un vint i un vint-i-cinc per cent de l’activitat econòmica d’aquest país és en negre, no traurem el cap de la societat fiscalment tercermundista en la que ens ha tocat viure fins que l’economia submergida no quedi reduïda a la mínima expressió.

Les disculpes dels cínics

Són situacions amb les que t’hi trobes cada dos per tres i penso que s’han de denunciar, ni que només sigui perquè no ens prenguin per tontos. Hi ha persones que ofenen amb una clara voluntat d’ofendre i després fan aquell exercici tan cínic de dir “no era pas la meva intenció ofendre ningú, però si algú s’ha sentit ofès no tinc cap inconvenient en disculpar-me”. Aquestes persones no es mereixen que se’ls acceptin les seves disculpes, bàsicament perquè no són unes disculpes sentides sinó una fórmula forçada per sortir del pas. Són unes disculpes més falses que un bitllet de tres euros. Una altra cosa seria que diguessin “mira, ho sento, m’he equivocat de mig a mig, sóc molt conscient que t’he ofès i tens tot el dret a sentir-te ofès, i per això et prometo que no es repetirà i et demano sinceres disculpes”. Però aquells que ofenen volent clarament ofendre, si després fan veure que rectifiquen només és o perquè algú els ha dit que ho han de fer o com una sortida estratègica en benefici propi, no pas perquè acceptin haver-se equivocat. Les disculpes dels cínics no s’han d’acceptar.

Genteta

Quan els adversaris polítics t’insulten comences a tenir la íntima convicció que vas guanyant la partida. I és que quan només els queda l’alternativa d’insultar-te és que ja no tenen arguments, i les persones que opten per aquesta via queden llavors perfectament retratades. Genteta. Quan es tracta d’anar contra els catalans ja fa temps que es va aixecar la veda, i la genteta sense arguments que opta per l’insult ara ja no s'amaga. Com, per exemple, el director adjunt de l’oficina de la marca España, diplomàtic, militar i, segons va explicar Maruja Torres, assetjador de senyores, que la setmana passada va escriure al ser twitter oficial: "Catalanes de mierda, no se merecen nada". Després, intueixo que més per un tema estètic que per convenciment democràtic, els seus caps el van fer plegar. Però el missatge ja estava transmès. Objetivo cumplido. Posteriorment, però, aquest individu ha anat rebent tota mena de felicitacions, fins i tot per part de càrrecs institucionals del partit governant. Ho dèiem abans, ara ja no s’amaguen. Tot plegat, però, genteta. Cal recordar que l’oficina des de la que ens insulten és pública, depèn del Ministerio de Asuntos Exteriores y de Cooperación de l’estat espanyol i, òbviament, la paguem -també- els catalans. Sí, aquí no ens estem de res, els catalans també subvencionem els insults que ens adrecen els nostres empleats. Maco, oi?

Impunitat institucional

(Dibuix: El País)

No ens hauria de sorprendre que Francisco Pérez de los Cobos sigui definit per alguns com un fatxa. El que ens hauria de sorprendre és que no ho fos. És evident que vist des d’una òptica democràtica l’actual president del Tribunal Constitucional d’Espanya té allò que en podríem dir un perfil polític del tot inadequat, però té tot el sentit que el PP l’hagi escollit precisament a ell i no a un altre. El seu nomenament només és el resultat d’una legislació poc homologable amb la d’una democràcia comme il faut. Al TC espanyol no es busca objectivitat i neutralitat política sinó una obedient afinitat ideològica. Per tant, no ens hauria d’escandalitzar que el president d’aquest organisme, que per motius obvis se suposa que hauria de ser neutral, hagi estat militant del PP fins fa quatre dies. Tampoc ens hauria de sorprendre que hagi escrit un llibre on deixa els catalans a l’altura del betum, un llibre que hauria pogut signar perfectament el seu pare, un destacat líder de Fuerza Nueva. Amb aquests antecedents tampoc ens hauria de cridar l’atenció que aquest personatge s’hagi dedicat a insultar i desqualificar els nacionalistes catalans que, òbviament, no pensen com ell. Des del seu punt de vista ell no ens insultava sinó que només feia mèrits davant del seu partit per esdevenir president del TC, i ara ja ho és. Objetivo cumplido. Aquest lamentable episodi és una més de les moltes conseqüències nefastes d’una transició política molt defectuosa, un nou exemple de les mancances democràtiques que pateix Espanya. Esperem que una Catalunya independent no caigui en aquesta mena d’escàndols i, mentrestant, cada dia resulta més evident que amb personatges així moltes sentències del TC són i seran paper mullat.

Catalunya és d’esquerres?

Molt sovint es diu que Catalunya és un país d’esquerres però jo no m’ho he acabat de creure mai. La meva impressió és que Catalunya no és tan d’esquerres com ens diuen alguns politòlegs, tot i que reconec que no estic preparat per rebatre la seva afirmació amb dades tècniques. Només puc respondre des de la pura intuïció i l’observació d’un inexpert com jo que veu el que hi ha al seu voltant. Per tant, el meu punt de vista sorgeix d’una posició molt allunyada de la ciència política reglada. Tot i donant per fet que per a alguns puristes de la ciència política això potser ja em desqualifica per donar la meva opinió, m’arrisco i l’expresso igualment.

A Catalunya hi ha molta gent d’esquerres, sí, i segurament les esquerres fan bastant més soroll mediàtic que les dretes, fins al punt que, vist des de fora, podria semblar que Catalunya està formada, majoritàriament, per una societat d’esquerres. Però, repeteixo, la meva sensació és que la majoria dels catalans no en són, d’esquerres. Perquè si fos tan clar que Catalunya es d’esquerres potser no hi hauria governat la dreta, incloent algunes majories absolutes, durant vint-i-cinc dels trenta-tres anys que portem de democràcia. Perquè suposo que a aquestes alçades ningú dubta que el primer partit polític de Catalunya, Convergència, és un partit de dretes, oi?

Si Catalunya fos un país d’esquerres, els governs d’esquerres, fos amb la combinació política que fos, haurien governat durant més temps que els set anys escassos que ho han fet. Això és almenys el que diu el sentit comú. I després de les experiències dels governs tripartits tot indica que han quedat poques ganes de repetir la fórmula, si més no a curt termini. Perquè sigui de dretes o d’esquerres la gent té memòria, i aquells governs d’esquerres no van deixar massa bon record. De fet, estarem uns quants anys pagant-ne les conseqüències. Catalunya és d’esquerres? No ho crec pas.

Socialistes de cap a caiguda

Des de fa unes setmanes, o potser ja són uns mesos, cada vegada que Pere Navarro, primer secretari dels socialistes catalans, obre la boca per referir-se a les relacions entre els socialistes catalans i els socialistes espanyols, fa el ridícul més estrepitós. Un dia diu blanc i just l’endemà, la realitat, que és molt tossuda, l’obliga a dir negre. Això sí, per més contradiccions que hi hagin en les seves declaracions públiques, Navarro no es posa mai vermell. És el típic polític que per més disbarats que digui, i darrerament en diu de l’alçada d’un campanar, sempre manté el posat impertèrrit de qui ens vol fer creure que es creu allò que ens diu... i que evidentment no es creu. Negar les evidències, i és una evidència que el PSC, com a partit independent, a la pràctica no existeix, o és cara dura o és directament un insult a la intel·ligència.

També resulta sorprenent que els seus companys de directiva el deixin fer i li riguin les gràcies, segurament perquè més d’un aspira a ocupar el seu despatx, tot i que els candidats intenten dissimular-ho. Deuen pensar que com més bestieses digui i en més contradiccions caigui, més aviat Navarro haurà de deixar un càrrec que, pel que sembla, no està fet per a ell. El serial de les relacions de clara submissió de la franquícia catalana (PSC) cap a la casa central (PSOE) fa més pena que glòria, i sembla mentida que uns i altres no se n’adonin que seguint per aquest camí prendran mal, més mal del que electoralment ja han experimentat fins ara, que no és poc.

A veure, que els socialistes vagin de baixa ja ens hauria d’estar bé, al capdavall són uns dels principals responsables de la desastrosa situació econòmica en la que ens trobem, i només per això ja es mereixen un bon càstig. Però comença a preocupar que, segons les últimes enquestes, molts dels antics votants socialistes sembla que s’estan passant a Ciudadanos. Posats a triar potser seria millor que escollissin una opció política que defensés els interessos de casa i no els de la metròpoli com fan, sense cap reticència ni reserva mental, els ciudadanos Rivera, Cañas i companyia. Tal vegada convindria que els socialistes hi posessin una mica de seny, perquè al pas que van, a  Catalunya, acabaran sent un partit extraparlamentari. I tampoc és això.

Registres d’adhesions?

Encara que he decidit que oficialment no participaré en la cadena humana anomenada Via Catalana cap a la Independència del proper onze de setembre m’agradaria que aquesta manifestació popular constituís un altre èxit del moviment sobiranista. Això sí, no excloc deixar-m’hi caure de forma anònima en algun tram del seu recorregut, ni que només sigui com a simple espectador que es mira aquestes expressions populars amb una barreja de curiositat i simpatia. Suposo que tot suma, també les cadenes humanes, però sense perdre de vista que, finalment, haurem d’anar a votar, i llavors sí que no valdrà quedar-se a casa. Esperem que tota aquella gentada que va sortir al carrer l’onze de setembre de l’any passat així com els participants en la cadena humana d’aquest any no s’oblidin d’anar a votar el dia del referèndum. Perquè sortir a manifestar-se i no anar a votar no serviria absolutament de res.

Per què no hi participaré? Doncs perquè no m’agraden els registres d’adhesions, del tipus que siguin. Rebutjo els controls ideològics dels ciutadans que, per altra banda, tant agraden a la majoria dels polítics. Vaig anar a la manifestació de l’11 de setembre de l’any passat perquè ningú no controlava qui hi anava i qui no. I, formalment, no participaré en la cadena humana perquè t’hi has d’inscriure formalment i aportar les dades personals, i no m’interessa gens ni mica figurar en aquesta mena de registres, ni que es facin amb l’excusa -raonable- d’una millor organització. Però, repeteixo, m’agradaria que la cadena humana tingués tant ressò mediàtic com la manifestació de l’any passat. Tot suma.

No cal dir que tinc tots els meus respectes i tota la meva simpatia pels participants en la cadena humana, però m’agradaria que s’entenguessin també els meus motius per no formar-ne part de forma oficial, tot i compartir-ne els objectius. No m’amago, sempre dic i escric el que penso. Els més de mil escrits publicats en aquest blog em defineixen políticament, i els lectors habituals saben perfectament de quin peu calço. Però això sí, no sempre vaig a tot arreu, encara que hi vagi tothom. Tothom és un dir, és clar.

L’EBF 2013 posa Igualada al món, un cop més

(Foto: The New York Times)

Quan en aquest país les coses es fan bé també s’ha de dir, i ara, una vegada més, toca fer-ho. L’European Balloon Festival que, tradicionalment, es celebra a Igualada a primers de juliol des de fa disset anys, és un esdeveniment amb ressò mundial que cada dotze mesos posa la ciutat d’Igualada al món. I per què precisament a Igualada? Doncs perquè a la comarca de l’Anoia hi ha l’empresa Ultramagic, que és el segon fabricant de globus aerostàtics del món. La gran trobada europea de globus aerostàtics va començar ahir, dijous, i s’acabarà diumenge. La foto reproduïda a dalt va ser una de les deu Pictures of the Day (és la foto número 9) que va publicar ahir el prestigiós diari The New York Times.

Corporativisme irresponsable

A Barcelona un conductor d’autobús va agredir físicament un passatger, i sembla ser que no era la primera vegada que ho feia. L’empresa li va obrir un expedient i el va fer fora de la feina. Hi ha gent que no pot treballar de cara al públic, sigui un conductor d’autobús, un cambrer, un funcionari d’hisenda o es dediqui a qualsevol altre professió. Els treballadors que a la mínima excusa perden els nervis i reaccionen a base d’agressions físiques se’ls ha de poder fer fora de la feina ipso facto. L’empresa ha de vetllar pel conjunt de la seva clientela i no ha de defensar els empleats delinqüents.

Però llavors apareix el corporativisme irresponsable al que tan acostumats estem i ahir, a Barcelona, va començar una vaga de conductors de bus en solidaritat amb l’agressor. Els vaguistes reclamen que l’empresa readmeti el seu excompany de feina. Els usuaris en paguem les conseqüències (amb la vaga passen bastants menys busos), però és d’esperar que, tot i la vaga, els vaguistes no se’n surtin. Si el readmetessin es crearia un pèssim precedent, i d’agressions d’aquesta naturalesa en veuríem més.

Puc entendre, que no justificar, la posició dels tronats sindicats que tenim, quan decideixen defensar un afiliat encara que sigui per un assumpte de delinqüència. Però no té cap sentit que els companys de l’agressor també el defensin, mostrant-li la seva complicitat mitjançant una vaga que no té cap justificació i embruta el bon nom del col·lectiu de conductors. Potser no en són conscients però, amb aquesta vaga, la seva imatge en surt fortament perjudicada. Esperem que se n’adonin i que la cosa no vagi més enllà.

Un cop d’estat és un cop d’estat

Egipte comença a ser un cas de psiquiatre. Mentre molts demòcrates beneeixen el cop d’estat, molts dictadors el critiquen, just al revés del que, aplicant la lògica política, es podria esperar. A veure, Egipte no és una democràcia, almenys no és una democràcia tal com el món occidental entén aquest concepte. A Egipte sempre han manat els militars i, com a principi, un país on manen els militars, ni que sigui per persona interposada, no pot ser mai una democràcia. Han celebrat eleccions, sí, però amb eleccions no n’hi ha prou per homologar una democràcia. El dictador Franco, per posar un exemple proper, de tant en tant també organitzava eleccions. Però dit això s’ha de recordar que el president Mursi, islamista declarat, va guanyar clarament les eleccions presidencials, i diuen que ho va fer sense fer trampes. Mursi era, per tant, un president elegit pel poble.

Però els militars egipcis, veient la perillosa però, per altra banda, gens inesperada deriva islamista que Mursi estava imposant a Egipte, l’han fet fora i l’han substituït per un altre president que ningú ha votat. Es miri com es miri aquesta operació és el clàssic cop d’estat però, a partir d’aquella dita que diu que la fi justifica els mitjans, alguns demòcrates ens volen convèncer que hi ha cops d’estat que no només són tolerables sinó que s’han de considerar benvinguts. El cop d’estat d’Egipte ha estat tan acceptat pel món occidental que fins i tot alguns governants miops ens han volgut fer creure que ni tan sols ha sigut un cop d’estat.

Comparteixo la preocupació per la deriva islamista d’Egipte, i puc entendre que, a partir d’aquesta realitat, alguns intentin justificar la intervenció dels militars, aplicant la teoria del mal menor. A mi el projecte polític de Mursi no m’agradava gens però si els egipcis, majoritàriament, el va escollir, ells sabran com ho han de gestionar. Ara bé, el que resulta inacceptable és negar que a Egipte hi ha hagut un cop d’estat com la copa d’un pi. Si des del món occidental donem carta blanca al cop d’estat dels militars egipcis, estem donant arguments als militars espanyols que algun dia tinguin la temptació d’intervenir a casa nostra a partir de determinades decisions democràtiques que properament es puguin prendre a Catalunya. Em sembla que ja ens entenem, poca broma amb els cops d’estat.

Només marxarem d’Espanya, no d’Europa

Siguem imaginatius, oblidem-nos dels tronats arguments espanyols i enfoquem-ho des d’un altre angle. Catalunya ja forma part de la Unió Europea, només que en comptes de ser-ho de manera directa com, per exemple, Holanda, ho és mitjançant uns intermediaris que ens cobren un peatge en forma de comissions. Unes comissions, es miri com es miri, excessives, però aquest no és el debat d’avui. Mitjançant un referèndum Catalunya pot decidir eliminar intermediaris i comissions, però això no canvia l’adscripció europea de Catalunya. Per tant, si marxem, només marxarem d’Espanya, no d’Europa. Deixarem de ser espanyols però no deixarem de ser europeus.

Els catalans som membres de ple dret de la Unió Europea, i mentre no ens expulsin ho seguirem sent. Diguin el que diguin els unionistes espanyols, no està previst que la Unió Europea ens pugui expulsar ni en quines condicions ho podria fer. Per tant, mentre no ens expulsin seguirem pertanyent al club. Si es necessita la unanimitat de tots els estats membres per autoritzar l’entrada d’un nou soci al club, és lògic pensar que per tirar endavant una expulsió es necessités la mateixa majoria. Algú es pot imaginar que, per més esforços que fes per expulsar-nos, Espanya trobaria la complicitat de tots i cadascun dels altres 27 estats membres? Doncs això, no ens posem nerviosos, perquè aquí no es planteja una nova admissió partint de zero com ha sigut, per exemple, el recent cas de Croàcia, sinó una possible expulsió que no té cap precedent. Els casos de Catalunya i Croàcia no tenen res a veure.

Si guanyem el referèndum, que això encara està per veure, Europa es trobarà amb una situació nova que, com dèiem, no té precedents i, evidentment, s’haurà de buscar una solució feta a la mida d’aquesta nova realitat, una solució pragmàtica, imaginativa i satisfactòria per a tothom. Entre altres motius perquè a Catalunya hi viu un percentatge remarcable de persones, membres igualment de la Unió Europea, però que, previsiblement, no optaran pel passaport català quan sigui el moment de fer-ho. No tindria cap lògica que, per castigar els catalans, els espanyols castiguessin també les moltes empreses i els ciutadans d’altres nacionalitats europees (alemanys, anglesos, espanyols, italians, etc.) que viuen i treballen a Catalunya.

Més. Algú es pot imaginar que si Flandes promogués un referèndum d’autodeterminació i el guanyés, la part rica de Bèlgica promotora del referèndum (Flandes) seria expulsada de la Unió Europea? Oi que no? Doncs el cas de Catalunya seria equiparable al de Flandes.

On ne peut pas faire d’omelette sans casser des oeufs (Robespierre)

Es pot fer una truita sense trencar els ous? Evidentment, no. Doncs bé, sovint ens plantegem si per preguntar l’opinió sobre la possibilitat d’una Catalunya independent s’hauria de trencar abans amb la legalitat espanyola. Aquesta és una pregunta incòmoda que la majoria dels polítics catalans defugen i, si finalment la responen, ho fan sense entrar en gaires concrecions. La resposta, però, només pot ser una: sí. És evident que sí, hem de ser conscients que l’actual legislació espanyola, triplement blindada, i, sobretot, la manca de voluntat política dels dirigents dels dos partits que s’alternen en el govern espanyol, no permetran mai que votem per marxar. Alguns per marxar i altres per quedar-se, és clar. I com que la metròpoli no ho permetrà mai ho haurem de fer sense el permís de la metròpoli.

Per tant, en un moment determinat del procés s’haurà de dir mireu, ho hem provat tot i com que no permeteu que ens expressem democràticament a les urnes aplicarem la legalitat catalana per tal de conèixer quina és l’opinió dels catalans. I si la majoria decideix que s’ha de marxar, marxarem i llestos. És llavors quan començarà la veritable negociació, és a dir, els termes de la separació -amistosa- amb Espanya. Sí, dono per fet que, després de la sorpresa inicial, la separació es faria de manera amistosa. Al capdavall seguirem sent veïns, i entre veïns ens hem de portar bé. Això sí, bons veïns però cadascú a casa seva.

Una altra cosa. Una Catalunya independent seria, sense cap mena de dubte, membre de la Unió Europea, sinó de forma automàtica sí de forma molt més ràpida del que alguns insinuen, amb un curt període transitori per negociar el que s’hagi de negociar. Però aquest últim aspecte el comentaré en un proper article.

Espionatge a l’engròs

Aquí hi ha molt cinisme. Molts dels que ara es lamenten que els americans ens espiïn no es queixen gaire pel fet que en els controls de seguretat dels aeroports els prosegurs ens grapegin impunement els nostres cossos i els nostres equipatges. En alguns aeroports fins i tot t’espien el contingut de l’ordinador. Sorprèn que la majoria de viatgers acceptin com a xaiets que els governants prenen aquestes mesures pel nostre bé i, en conseqüència, donin per bones les vexacions a les que són sotmesos. El resultat és que en nom d’una suposada seguretat que, evidentment, ningú ens pot garantir, es fan molts disbarats i es cometen tota mena d’excessos. Es comença per establir uns controls personals excessius i s’acaba espiant la Unió Europea i alguns dels seus membres amb total impunitat.

Discrepo del discurs pueril de la por que les autoritats ens fan arribar. L’excusa de la seguretat no pot mai justificar la pèrdua de la nostra llibertat ni de la nostra dignitat. No tot val. Ara s’ha fet públic el cas d’Edward Snowden (a la foto), i abans havia esclatat el cas Julian Assange. Però sense posar la mà al foc per aquests personatges, que també presenten aspectes una mica foscos, com a mínim se’ls ha d’agrair que facin públics els excessos antidemocràtics d’alguns governs en contra d’altres governs, i en contra dels ciutadans en general. En una democràcia no tot val.

Encara no sé si Obama és de dretes o d’esquerres però el que sí que sé del cert és que en una societat democràtica, i la nord-americana sens dubte ho és, el manteniment de la vergonyosa presó de Guantànamo no es justifica des de cap punt de vista. I l’espionatge generalitzat que ara està sortint a la llum, tampoc. Guantànamo, l’espionatge massiu, els controls personals excessius, tot forma part del mateix paquet antidemocràtic, sempre en nom d’una suposada seguretat. Aquests dies els dolents són els Estats Units, però Rússia, Xina i altres potències no es queden pas enrere. Dictadures i democràcies, dretes i esquerres, aquí tothom fa el que pot. Estem en males mans.

Pensament únic

Aquest peculiar personatge que porta el negoci dels socialistes de Catalunya, un negoci, per cert, en franca decadència, ha tingut els nassos de dir que Catalunya va cap al pensament únic. Ara resulta que els dolents de la pel·lícula som els que propugnem que tothom, tingui les idees que tingui, es pugui expressar lliurement votant democràticament en un referèndum el que més ens convingui. I els que, com ell, aquests sí, expressen per la via dels fets el seu pensament únic boicotejant una votació democràtica, resulta que són uns angelets. És el món al revés. De psiquiatre, vaja.

Navarro no vol assabentar-se que els del pensament únic són els que no volen ni sentir parlar del dret a decidir dels catalans. Que els del pensament únic són els que boicotegen un procés democràtic posant cada dia més pals a les rodes. Que els del pensament únic són els que consideren que de pensament correcte només n’hi ha un, el seu, i els que no pensin com ells, que es fotin. Que els del pensament únic són els que propugnen que tot segueixi com fins ara. I que els del pensament únic són, en definitiva, els que impedeixen que la gent s’expressi lliurement a les urnes. Tot això és el que Navarro sembla ignorar.

Aquesta coalició de facto amb Doña Alicia potser li ha fet perdre l’oremus però, sigui com sigui, la trampeta semàntica que ha fet Don Navarro és fastigosa. Pretén seriosament convèncer-nos que els que patim el pensament únic d’Espanya som els que el propugnem? Tan poc ens valora, tan curts ens considera? Vaja, ni que fóssim masoquistes! Ignoro si la seva sortida de to és fruit de la ignorància o de la mala fe, però Navarro s’ho hauria de fer mirar. I els que li donen suport, també. Al capdavall som majoria els que volem votar i, òbviament, si quedem en minoria estem disposats a perdre. Navarro i els seus, ni una cosa ni l’altra. Aquesta és la qüestió.