Provocacions als mitjans (1)

M’agraden els escriptors provocadors, els escriptors que utilitzen els seus coneixements i la necessària habilitat per provocar el lector i deixar-li alguns interrogants. Aquest és un dels molts motius pels que procuro no perdre’m mai els articles mensuals de Xavier Sala i Martín a LV. Et fan qüestionar coses que reben un tractament normalment oposat per part de la gran majoria dels opinadors, i t’ho raona amb arguments tan sòlids i contundents que sovint et fan replantejar temes que creies inqüestionables i superats.

A un nivell molt diferent, el provocador per excel·lència del diari Avui és en Salvador Sostres, que hi escriu un article cada dia; també ho fa quasi diàriament a la seva pròpia pàgina web. Són articles curts, sovint polèmics i quasi sempre provocadors.

El Periódico no l’acostumo a llegir mai i, per tant, ignoro si també té el seu propi provocador de capçalera. Aquest periòdic no l’he vist mai com un diari normal sinó com una mena d’introductor dels diaris gratuïts que han anat apareixent després com a bolets. Pel que veig al quiosc, darrerament potser el més provocador són les seves trencadores portades.

Provocar, però no necessàriament en un sentit negatiu (encara que de vegades sí), també ho entenc com una manera de qüestionar molt seriosament actituds i situacions que potser no se t’havien acudit abans, a vegades per pura ignorància.

(La segona part d’aquest article la deixarem per demà passat, dilluns. A partir d’ara i després de més de quatre mesos treballant ininterrompudament tots els dies de la setmana, l’autor d’aquest blog es prendrà el diumenge com a dia de descans, crec que molt merescudament. Domingo cerrado por descanso del personal).

El principal risc que té Catalunya

Contràriament al que va dir el conseller Saura, crec que el principal risc que té avui Catalunya no és, precisament, que hi hagi un atemptat terrorista islàmic. Almenys aquesta no és la meva percepció. El risc fa temps que el correm, ho sabem, és evident, i qualsevol risc potencial sempre es pot acabar convertint en una realitat. En tot cas, veurem en què queda finalment tot això de les detencions del barri del Raval de Barcelona. Recordant antecedents recents d’altres detencions similars, hi ha motius per posar-hi més d’un interrogant. No s’ha d’oblidar, però, que serà finalment un altre jutge qui dirà si els detinguts són delinqüents o no ho són. Vull dir que, per a mi, el que ara ens pugui dir la policia, el jutge, el ministre espanyol o el conseller català és relatiu, poc rellevant.

Mentrestant, i per allò de la presumpció d’innocència que en alguns casos tenim tendència a deixar de banda i en altres la posem sempre com a inqüestionable bandera democràtica, s’ha de recordar que tots els detinguts son innocents. Fins i tot és innocent aquell senyor gran que fa quasi quaranta anys que viu a Barcelona i que és propietari d’una fleca, tot i que per algun motiu que se m’escapa però que segur que deu existir, les teles ens passen la seva detenció d’una manera tan repetitiva que fa sospitar.

Dit això, un dels principals riscos que té avui Catalunya és tenir-lo a ell, a en Saura, sempre en companyia de les seves demostrada incompetència i excessiva loquacitat, ocupant ara la conselleria d’Interior, i abans la de Relacions Institucionals i Participació. No falla, cosa que ha tocat, cosa que ha espatllat. Cosa que declara avui, cosa que rectifica demà. Algú seria capaç de enumerar un parell d’actuacions d’en Saura, positives per la societat, que hagi fet aquest home des que en Maragall el va nomenar conseller? La participació, potser, que des que va caure a les seves mans no ha fet més que baixar, elecció rere elecció? El lamentable bus de l’Estatut que ja quasi ningú recorda? Els repetits excessos dels mossos en certes casernes? Tal vegada la memòria històrica sectàriament manipulada? La lamentable gestió policial de la recent manifestació d’antisistemes per la Via Laietana? Potser el límit dels 80 per hora que encara contamina més que abans? L’afer del kubotan, aquell punxó il·legal usat per alguns mossos? Aquí no hi ha cap risc, el que hi ha són evidencies repetides de mala gestió.

Hong Kong, Macao, Barcelona

A mitjans dels vuitanta vaig començar a anar a Hong Kong regularment. No ho he comptat però hi dec haver estat unes quinze vegades. Aclareixo que hi vaig per motius professionals doncs sóc de l’opinió que si un hi va de vacances amb un cop en té ben bé prou. Altres països són per repetir però no és pas el cas d’aquell peculiar territori.

Allà mana el dòlar, concretament el Hong Kong Dollar, moneda molt apreciada i que no ha canviat amb el nou status polític del territori, vigent des de 1997. A HK tothom va al que aquí en diem a la pela, que allà ho deuen dir d’una altra manera però amb el mateix sentit que s’hi dóna aquí, si bé molt més exagerat encara. HK és el capitalisme per antonomàsia. Això ja passava abans, quan els hongkonesos eren súbdits de la Reina d’Anglaterra, i tot va seguir igual quan fa deu anys els van canviar la reina pel cap d’estat xinès.

Pel visitant estranger pràcticament no hi ha cap diferencia entre l’abans britànic i l’ara xinès. El diari de referència pels estrangers analfabets en xinès com jo segueix sent el South China Morning Post, al meu parer un bon diari. La frontera entre HK i Xina segueix existint com abans, amb controls i restricció de moviments pels xinesos, excepte en el cas de que vagin a HK al matí a treballar i tornin a casa al vespre. HK ara és Xina, sí, però cadascú a casa seva y Dios en la de todos.

La coneguda passió pel joc que tenen els xinesos es mostra a HK amb la mateixa intensitat, tot i que aquesta activitat a HK segueix estant prohibida. Per jugar legalment s’han de traslladar a Macao (a menys de dues hores en vaixell), un petit territori que abans era colònia portuguesa i des de 1999 va passar a ser també territori xinès. Macao té la peculiaritat de que allà el joc hi està permès des de sempre; em sembla recordar que la principal font d’ingressos de Macao són els casinos. Tenint en compte que es tracta de súbdits d’un país comunista és tot un espectacle anar al gran casino de l’Hotel Lisboa de Macao i observar la passió pel joc que tenen els xinesos i els diners que hi inverteixen.

Tot i que l’anglès és idioma oficial a HK, una de les coses que més xoquen quan hi vas per primer cop és que l’anglès no el parla pràcticament ningú, de la mateixa manera que a Macao no s’ha parlat mai el portuguès, tret de quatre intel·lectuals i algun portuguès despistat que hi pugui haver.

En aquest aspecte, hi ha una certa semblança entre Hong Kong, Macao i Barcelona. Aquí, i especialment en algunes zones, ja pràcticament ningú parla el català, tot i que de moment encara manté l’status d’idioma oficial. Els pocs que encara ho fem comencen a ser vistos com bitxos rars, tan rars com ho són els hongkonesos que entenen l’anglès. La cara que se li queda a un hongkonés quan t’hi dirigeixes en anglès no és massa diferent de la que fa el cambrer o la botiguera del passeig de Gràcia quan sent que el client s’hi adreça en català.

No més “ministerios”, si us plau!

Mariano Rajoy ha promès que si governa crearà el Ministerio de la Familia. Doncs ves per on, ja tinc un nou motiu per no votar-lo. No és que jo no sigui partidari de la família, la prova és que en tinc una, com quasi tothom, i no n’estic pas descontent. Però tinc molt clar que més aviat em resulten més atractius els candidats que prometen suprimir algun ministerio si guanyen les eleccions que aquells que pretenen afegir-n’hi un de nou, amb tota la despesa que això comporta. Crec que de ministerios en sobren, i de ministros també. Més que res perquè els ministerios i els ministros sempre els posen ells però els paguem nosaltres, i sovint no només no ens són de cap utilitat sinó que la seva interferència amb l’administració catalana fa nosa. Cal remarcar que estem parlant de competències molt importants, com les referides a la família, però que ja estan traspassades a Catalunya, tal com contempla l’Estatut. Per què ens ha d’atraure un nou ministerio sobre una matèria traspassada si a l’estat ja no hi tenen competències?

El Ministerio de Cultura és un altre exemple d’organisme que no hauria d’existir. Per no servir, no ha servit ni tan sols per retornar la majoria dels papers robats fa més de seixanta anys als seus legítims propietaris. Els papers encara es troben a Salamanca. Per calmar les feres van retornar el 10% dels papers a la Generalitat, però després del gest van dir prou, es van plantar. El gruix de la documentació segueix en el lloc equivocat, després de més de dues generacions des d’aquella apropiació indeguda.

“Tall cívic de la N-II”

Per acabar dient bajanades, no hi ha dubte que més val callar. Per començar, fixem-nos en el llenguatge políticament correcte: els polítics mai diuen res, ells només declaren. Doncs això, per acabar declarant als mitjans d’informació que abans d’ahir es va fer “un tall cívic de la carretera N-II”, al diputat Ridao més li hagués valgut no obrir la boca. A més, encara que només fos per no donar-nos un nou exemple d’incivisme, el senyor diputat s’hagués pogut estalviar la seva col·laboració activa a tallar aquella carretera del Maresme. “Tall cívic” en diuen ara, i es queden tan amples. Allà, de vots de conductors i acompanyants atrapats en l’embús no en va guanyar cap, més aviat m’inclino a pensar que en va perdre més d’un. I més de dos.

Un partit que forma part de l’equip de govern català i que, a més, dóna suport parlamentari al govern de l’estat, quan talla carreteres només demostra la seva més absoluta incompetència. Des d’un govern no es tallen carreteres; en tot cas se’n construeixen, o se’n reparen, però mai es tallen.

I una darrera cosa: en els països seriosos les carreteres no es tallen, i si uns incívics les tallen el que ha de fer la policia no és justificar i protegir els incívics, encara que estiguin liderats per un diputat d’Esquerra, sinó restablir la circulació com més aviat millor. Diumenge els mossos també es van equivocar. A veure si ens entenem, es van equivocar els (ir)responsables que van donar les instruccions equivocades. Al capdavant de tots, com quasi sempre, el conseller Saura.

Igualada: la memòria històrica perduda

Els assessors d’aquest blog em diuen que s’han de deixar passar un parell de mesos des de la presentació d’un escrit al registre d’entrada d’un ajuntament abans de treure’n cap conclusió. Si després d’aquest termini no és rep cap mena de resposta es pot considerar que hi ha el que se’n diu, al meu entendre perversament, silenci administratiu, que es pot interpretar de diverses maneres. La meva particular interpretació és que hi ha, com a mínim, una manca de sensibilitat del receptor de l’escrit envers el ciutadà que s’hi ha adreçat.

Fa dos mesos l’autor d’aquest blog es va adreçar al Il·ltre. Senyor Alcalde d’Igualada, senyor Jordi Aymamí, mitjançant una instància redactada amb tots els ets i uts, en la que, entre altres coses, demanava que s’inclogués a la nova web de l’Ajuntament “la relació de tots els alcaldes que ha tingut la ciutat des que hi hagi constatació escrita, amb noms i cognoms, dates de principi i fi de mandat i, allà on sigui possible, les corresponents fotografies i altres detalls que es puguin considerar d’interès històric i/o ciutadà. Ara sembla que aquest ajuntament comenci i acabi amb el Sr. Aymamí, i potser tampoc és això. Hi ha una memòria històrica que no reflecteix la web de l’Ajuntament”.

Convé aclarir que no s’estava demanant res de l’altre món doncs a l’antiga web la informació ja hi era. Només es demanava el restabliment d’aquella informació que ja hi havia hagut abans, completant-la amb algunes dades més.

L’Ajuntament d’Igualada està governat per una coalició de socialistes i comunistes (que em sembla que ara, per despistar, se’n diuen verds), i disposen de l’ajut inestimable del PP que els complementa la majoria necessària per a governar. És un exemple més de que el senyor Laureano López Rodó, ministre de Franco, tenia més raó que un sant i una gran visió de futur quan va dir que “la política hace extraños compañeros de cama”. A Igualada, els dos partits genuïns d’aquí, vull dir els que no depenen de gent forana, CiU i ERC, treballen des de l’oposició. Com es pot veure, la memòria històrica cadascú l’entén a la seva manera. L’equip de govern municipal de la capital de l’Anoia la va entendre per la via ràpida de suprimir-la mitjançant un simple clic a l’ordinador municipal.

Fa dues setmanes el Financial Times va dedicar la meitat d’un article sobre la política econòmica espanyola a comentar la situació concreta de la ciutat d’Igualada. Si la Leslie Crawford, autora de l’article, se’n assabentés de quina manera l’Ajuntament tracta la seva pròpia memòria històrica, potser no s’ho creuria i faria alguna cosa. Des d’aquesta finestra pública, em permeto demanar a la senyora Crawford que faci una mica de pressió a l’Ajuntament en vista de que a l’autor d’aquest blog, fill d’igualadins i nét i besnét d’alcaldes d’Igualada, no li fan punyetero cas.

“He cumplido mi palabra” (ZP)

Aquesta setmana han passat algunes coses importants. Unes han tingut gran relleu als mitjans (assumptes Pizarro i Gallardón) mentre que una altra no n’ha tingut pràcticament cap. Al meu entendre, la poca rellevància mediàtica d’un fet concret no s’ha correspost amb la seva importància real. Passa sovint.

Així, vam començar la setmana amb la noticia que, de llarg, supera a qualsevol altra en importància, i no és pas la que ha tingut més ressò als mitjans d’informació. De fet, encara no ha passat ni una setmana i hi ha molta gent que ni la recorda. Farem memòria. Es tracta de les declaracions del presidente, admetent sense embuts ni posar-se vermell que, després de la bomba que va esclatar fa un any a l’aeroport de Madrid, amb el resultat de dues persones mortes i molts danys materials, el govern va continuar negociant o parlant amb aquella gentussa.

No objecto el fet en sí, el fet de que el govern seguís parlant amb aquells criminals. Sóc dels convençuts que el diàleg i la negociació (i altres coses, però això també) són imprescindibles per acabar amb el problema. Que només amb la policia no n’hi ha prou és més que evident: quaranta anys de policies i governs de tota mena i el més calent és a l’aigüera.

La gravetat del fet radica en que tant el presidente, com la seva vicepresidenta, com alguns dels seus ministros, ens han anat dient i repetint sense parar, dia sí i dia també, que a partir d’aquell atemptat el diàleg s’havia acabat, els lligams s’havien trencat, ni es parlava ni hi havia res a parlar. La gravetat resideix en que ens mentien i ho sabien, ens mentien amb l’única intenció de enganyar-nos.

En països democràticament més consolidats del nostre entorn geopolític, el que va fer dilluns el presidente, admetre una mentida flagrant d’aquest calibre sense ni tan sols demanar perdó, és motiu més que suficient per plegar. Però ja sabem que aquí no plega ningú.

Sempre se’m podrà dir que el meu anàlisi és massa estricte i que no deixa de ser una visió particular i subjectiva. És cert, també sóc subjectiu, com tothom, sovint fins i tot inintencionadament.

Formes de plantejar-ho

Hi ha moltes maneres de dir les coses. Es poden dir bé o malament. És com la divisió de les persones per les seves idees polítiques; es diu que hi ha gent de dretes, d’esquerres i mal educats. A vegades tinc la temptació a passar-me al tercer grup, però sempre acabo reprimint-me. No cal dir en quins llocs ens podem trobar amb reaccions com aquestes:

· en català, si us plau!
· svp, soyez propre, parlez français!
· sorry, I don’t understand you.
· habla en cristiano que estamos en España!

Amb els tres primers supòsits no m’hi he trobat mai, francament. Un sempre ha de saber on és i tractar de parlar en l'idioma que toca allà on es troba, encara que això li representi alguna dificultat. En cas de desconèixer la llengua local, entenc que sempre s’hauria de començar amb una disculpa educada per no parlar-la. En fi, això és el que acostumo a fer quan vaig pel món.

Amb el quart supòsit m’hi trobo sovint. Té també una subvariant: que tan aviat com el teu interlocutor sent parlar la llengua d’aquí es giri d’esquena, o es faci el sord i faci veure que no t’ha sentit. L’exemple més corrent el trobem amb els cambrers de bars de tota mena. Són tàctiques matusseres que solen utilitzar alguns ignorants, els analfabets lingüístics en aquest cas. En canvi, els analfabets militants s’inclinen en veu alta pel cristiano. Segons l’humor i segons el dia, a vegades els he contestat que sóc de Sarrià, que hi ha gent que diu que és Espanya i hi ha gent que diu que no, i que ves a saber qui té raó, i que em sembla que el cristiano no és un idioma però que ja ho buscaré al Google. Alguna vegada m’ha funcionat. La majoria, no. Santa paciència!

Conferència del lehendakari

A l’hora que escric això, dijous 17 de gener a 2/4 de 8 del vespre, el lehendakari Juan José Ibarretxe deu estar dictant la seva conferència a l’Auditori Axa, de l'Illa Diagonal de Barcelona. L’acte estava programat per les 7 del vespre i s’anunciava amb el títol “Ahora más que nunca iniciativa política”.

Juntament amb centenars de persones més, m’hi he presentat abans de 2/4 de 7 i ja llavors la cua per entrar a l’auditori era força llarga Diagonal enllà. Al arribar a la porta, quan només tenia vuit persones per davant d’on jo em trobava per arribar al control, han dit prou al·legant que a la sala no hi cabien més de quatre-centes persones. L’alternativa que oferien era una petita sala del pis de sota, des d'on es podria seguir la conferència per una pantalla de tele, però això no m’ha convençut i he marxat.

Els organitzadors, les plataformes Sobirania i Progrés i Dret a Decidir, juntament amb el Centre d’Estudis Sobiranistes, organisme promogut per l'Alfons López Tena, vocal del CGPJ i l'Héctor López Bofill, escriptor i professor de dret constitucional, han pecat d’imprevisió, i com a resultat d’això moltes persones han vist frustrades les seves expectatives d’escoltar en directe les idees del senyor Ibarretxe. Crec que de la mateixa manera que sovint se’ls agraeix la seva tasca, al meu entendre força meritòria, avui s’ha de deixar constància d’aquesta manca de previsió per part dels organitzadors abans esmentats.

Haig de reconèixer que tenint en compte el tema i la personalitat del conferenciant, al convocar-se la conferència ja em va semblar que s’havia triat un lloc massa petit, i vaig sospitar que podria passar el que m’he trobat avui. Haver-hi anat abans! Què hi farem, ens baixarem la conferència de la xarxa i ens la llegirem amb interès més endavant.

Per cert, els periodistes acreditats i els vips de sempre anaven entrant sense problemes, i diputats de Convergència i d’Esquerra se saltaven la cua per la cara. Privilegis de la classe política i nova constatació del divorci creixent entre aquesta i el ciutadà de a peu. Diputats dels partits d’obediència espanyola no dic que no n’hi haguessin però no n’he vist entrar cap ni un.

Aquesta és doncs la crònica de la conferència del lehendakari que m’havia compromès (amb mi mateix) a fer.

“Eau de Chacón”

Abans d’ahir la presidenta de la franquícia catalana, l’entranyable Manuela de Madre, per tal de justificar que els socialistes repartiran colònia durant la campanya electoral, va declarar que això era “idea de la Chaconeta”. De fet, l’Eau de Chacón era el tema previst per l’article d’avui però m’he quedat en blanc, sense arguments. Amb tota franquesa, no sé què dir. En sentirem a parlar més de la Chaconeta.

Per cert, dilluns passat vaig enviar una nota a la senyora Carme Chacón (a) la Chaconeta que deia:

Durant la campanya ja sabem que els candidats ens enganyen i diuen tantes mentides com poden per tal d'intentar convèncer els pocs incauts que encara queden. Només cal recordar les promeses fetes pel seu cap durant la campanya anterior referides a Catalunya, i el seu grau zero de compliment. Res a dir, cadascú fa el que pot. (...) Vostè, però, aquest cop es passa de la ratlla, i ens vol entabanar amb una biografia que resulta inversemblant, se suposa que per tal de pillar el vot jove més desinformat. Segons la seva biografia, vostè va ser membre de la JSC als dotze anys, i als dinou anys ja era observadora internacional per la OSCE a Bòsnia i Herzegovina i Albània, etc. etc. Jo ja havia sentit una critica similar sobre la seva falsa biografia però no en vaig fer massa cas ja que els partits forans com el PSOE no es troben dintre de les meves preferències. Però com que ara tractaré de les mentides dels polítics durant les campanyes electorals, ho he volgut comprovar a la seva web i veig que sí, que el que m’havien dit és veritat. I després encara es queixen del divorci creixent que hi ha entre la classe política i els ciutadans que ens hem de guanyar la vida per, entre altres coses, pagar el sou a polítics com vostè.

Han passat tres dies i no he rebut cap resposta ni res de res. Silenci administratiu? No ho sé. Això sí, la falsa biografia va ser convenient maquillada després d’enviar la meva nota, i a la tarda ja l’hi havien afegit sis anys a l’edat que deien que tenia al matí. Misteris de la cibernètica o corrección de errores? Ves a saber!

Els himnes

La setmana passada tots els informatius parlaven de que hi havia una nova lletra de l’himne d’Espanya, i teles i ràdios ens mostraven a la gent cantant-lo pels carrers amb un entusiasme al meu parer un pèl exagerat. També hi havia qui deia que no li agradava i fins i tot en vaig escoltar un, que no devia ser gaire gens patriota, que es va atrevir a titllar-lo de carrincló, casposillo i no sé què més. Tant entre els defensors com entre els detractors n’hi havia de totes les ideologies, i també de sense ideologia, que és el que ara més es porta. Diguem que l’entusiasme i la crítica estan molt repartits, com amb els premis de la rifa de Nadal.

No sé a què ve tot aquest rebombori. A mi, amb tota franquesa, les banderes i els himnes no em fan fred ni calor, no en tinc cap necessitat, crec que tot això són coses del passat i no cal donar-hi massa importància. Els temps han canviat i avui en dia es pot fer més pel país amb un PC o un Mac que amb mil banderes o mil persones cantant un himne. Fa temps ja vaig escriure en aquestes pàgines que quan en Hamilton guanyava una cursa de Formula 1, l’himne que l’hi haurien de tocar hauria de ser el de Vodafone que, al cap i a la fi, és qui paga la festa, i paga molt.

Si em fessin triar un himne basant-me únicament en la seva qualitat musical, haig de reconèixer que m’agraden molt més els himnes dels nostres veïns francesos i italians: La Marsellesa i Il Canto degli Italiani, conegut popularment com a Fratelli d'Italia; al meu parer, ambdós es troben a anys llum de l’espanyol, i també del català. En canvi, l’himne de Portugal A portuguésa, o l’andorrà El gran Carlemany els trobo molt fluixos. Ep, això són les opinions d’un perfecte analfabet musical però que, com tothom, té els seus gustos i les seves preferències.

Ara bé, si a ells els hi agrada posar lletra al seu himne i cantar-lo quan en Fernando Alonso guanyi una cursa de F1 (suposant que això es torni a produir algun dia, que potser és molt suposar), crec que no hi tinc massa a dir. Segueixo pensant, però, que si s’apliqués la coherència, l’himne que li haurien de tocar a l’Alonso al podi hauria de ser el d’ING direct, el seu nou patrocinador. I de ben segur que, si ho fessin, l’home se’ns emocionaria encara molt més pensant en la pastarrufa que li paguen els seus sponsors.

Un “presidente” que no és de fiar

Encara no he descobert si el presidente només és un mentider compulsiu o és un frívol sense escrúpols, o potser una combinació d’ambdues virtuts. No sé que és pitjor. Però els fets són els fets i són incontrovertibles. Puc arribar a admetre que, almenys al principi, l’home anés de bona fe i es cregués el que deia. Però aviat va descobrir que tot el que fos fotre el noreste li era molt rendible políticament en altres zones de l’estat. Aquí potser s’arrisca a perdre cinc vots, si els perd, cosa que encara està per veure, però allà en guanya cinquanta, sense cap mena de dubte. Els seus rivals polítics ja ho havien descobert abans i actuen en la mateixa direcció des de fa, almenys, vuit anys, des que don José Maria va assolir la majoria absoluta.

Ara ja no hi ha cap dubte. La penúltima prova és el no traspàs de les rodalies Renfe. (Entre nosaltres, ens han fet un favor però això ara mateix no es pot dir). Ell ha vedat el traspàs no pas per ajudar-nos sinó per purs interessos electorals. Ja des d’abans de ser president, de totes les promeses que ha anat fent referides específicament al noreste no n’ha complert cap, però és que cap ni una. Almenys no he sabut trobar-ne cap, i això que les he buscat fins i tot a l’hemeroteca de El País.

Un pensament anònim diu que “hom pot enganyar-ne uns quants tota la vida, i pot enganyar tothom una temporada, però no pot enganyar tothom tota la vida”. Jo començo a tenir els meus dubtes que això es compleixi sempre. Molt em temo que el pitjor llegat que quedarà del mandat d’aquest home sigui la seva reelecció, d’aquí dos mesos, per a un segon mandat. Els entesos diuen que això només pot ser possible amb als vots recollits en el granero catalán, situat bàsicament a determinats districtes de Barcelona i a la comarca del Baix Llobregat, precisament una de les zones més afectades pel desgavell dels trens de rodalies.

·

El que passa és que aquí, al noreste, també tenim virtuts, i això s’ha de reconèixer. Una de les nostres grans virtuts és que som molt masoquistes. I amb l’excusa fàcil de que els altres són uns impresentables, que ho són i de bon tros, tenim una certa tendència malaltissa a tornar a votar a aquells que més ens han perjudicat. I així ens va.

Gent que no és massa de fiar

Darrerament i en els propers dies anirem veient alcaldes elegits fa només uns mesos que anuncien que deixen la poltrona municipal per canviar d’escenari, per optar a un altre càrrec, en aquest cas un càrrec a Madrid. L’alcaldessa de Badalona, Maite Arqué, que no sé de quin partit és ni crec que ens importi massa, ens diu ara que, amb l’excusa d’optar per anar al Senat espanyol, deixa l’alcaldia en mans del seu segon, com si una alcaldia fos una propietat particular que es pogués traspassar amb la mateixa facilitat que si es tractés d’un bar musical o d’una ferreteria de barri. Només per aquest fet, la senyora Arqué constitueix un bon exemple de persona que no és de fiar.

Fa pocs mesos, durant la campanya electoral municipal, els llavors candidats i ara alcaldes ens deien que en els quatre anys del seu mandat ferien allò i allò altre i el de més enllà, i ens demanaven confiança i tota la pesca. L’autor d’aquest blog és bastant escèptic però hi ha gent que encara va als meetings i es creu els polítics a ulls clucs, i els vota en funció del que prometen en campanya. Ara aquesta gent es pot sentir decebuda i emprenyada per la manca de paraula d’aquests personatges que només semblen obeir al secretari d’organització del seu partit quan els ordena un canvi de poltrona.

El que fan alguns alcaldes de deixar el seu càrrec pocs mesos després d’unes eleccions és més que una burla i una falta de respecte al ciutadà: és un frau ètic. Crec que excepte en casos de força major com ara una malaltia greu, aquestes pràctiques reprovables haurien d’estar prohibides per llei. Però mentre no tinguem la llei hi ha l’ètica. Senyors alcaldes dimissionaris, els sona això?

Al marge d’això, no som pas pocs els que veient tal com està estructurat el poder estatal, considerem el Senat espanyol com un organisme que no serveix per res més que no sigui el tenir ben aparcats aquells polítics que han quedat més o menys amortitzats en els càrrecs anteriors; un cementiri d’elefants en diuen alguns.

D’actuacions fraudulentes com les de la senyora Arqué els ciutadans de Barcelona en tenim molta experiència: cap ni un dels alcaldes que han ocupat el càrrec des de les primeres eleccions democràtiques de 1979 ha estat capaç de completar el seu darrer mandat. Tots l’han deixat a mitges per anar a Madrid o a qualsevol altre lloc. Parlo de Narcís Serra, de Pasqual Maragall i de Joan Clos. Tres exemples més de persones que no són de fiar.

De l’hereu del senyor Clos més val no parlar-ne massa doncs tothom se’l rifa, començant pels seus propis companys del PSOE. D’ell tampoc ens em poder refiar massa però, almenys fins ara, els motius són uns altres. Per allò tan conegut de que quien se mueva no sale en la foto, quan des de el PSOE li fan la guitza l’alcalde no s’atreveix mai a enfrontar-s’hi, i només sap reaccionar acusant l’oposició dia sí i dia també de no deixar-lo governar en minoria. El senyor Hereu té algunes dificultats per entendre que, en democràcia, qui decideix és la majoria, i que a l’alcaldia de Barcelona ell hi és en minoria. Si després de quasi un any encara no es veu capaç d’aglutinar una majoria de regidors, la meitat més un, que plegui. En aquest cas, no seria un frau sinó una lliçó de dignitat política.

“És que tot és política?”

Em diuen que darrerament sóc monotemàtic, que quasi tot el que penjo en aquest blog va de política. He fet una revisió a fons dels meus darrers escrits i haig de reconèixer que és cert. Avui deixarem el tema de banda i no parlarem de política. Més que res perquè no sigui dit. Demà, però, hi tornarem.

Avui parlarem d’una màquina increïble, em sembla que se’n diu quelcom similar a Termumix. Més que un electrodomèstic més dels molts que es troben en una cuina, es tracta una mena de robot que ho fa quasi tot. Vull dir que s’hi posen els ingredients per un forat, es premen uns botons que regulen una sèrie de paràmetres (temps, velocitat, temperatura, etc.) i llavors deixes que es posi a treballar tota sola, i tu pots continuar tranquil·lament fent el sudoku de El Mundo mentre vas escoltant a Don Fedegico a la Cope, o llegint l’article d’en Sostres a l’Avui i escoltant en Basté a RAC1. Al cap d’una estoneta, la màquina emet una mena de politono com si fos el d’un telèfon mòbil dels més nous, i això és la senyal inequívoca de que ja la pots obrir i extreure’n el resultat gastronòmic. És increïble! Ahir uns bons amics ens van convidar a dinar a la seva casa del Maresme i us puc assegurar que de la maquina que us parlo en van sortir una sèrie de plats d’una qualitat excel·lent, semblants als que et poden servir als restaurants més estrellats. No us detallaré el menú que vam degustar per no fer-vos venir salivera, però s’ha de reconèixer que els aproximadament mil euros que et demanen per la màquina són una bona inversió. I l'avantatge més gran és que no s’ha de saber res de cuina, tan sols s’han de anar llegint unes senzilles instruccions i saber prémer els botons que toquin en cada cas. El que no fa la màquina encara es connectar-se amb el Kapraboakasa per fer la comanda del súper, però em consta que ja hi estan treballant de valent per incorporar aquesta opció quan treguin el nou model.

“Caucus”

Als Estats Units d’Amèrica cada quatre anys els partits polítics han de triar els seus candidats per competir per la presidència del país en les eleccions que se celebren, indefectiblement, el dimarts següent al primer dilluns de novembre dels anys de traspàs. Així ho estableix la constitució americana del segle XVIII i la manera de fixar la data els deu funcionar prou bé doncs fins ara no ha prosperat cap esmena per modificar-ho.

Per tal de triar el candidat més idoni, els partits utilitzen el peculiar sistema dels caucus, que no deixen de ser una mena de reunions de veïns, més o menys nombroses i d’assistència totalment voluntària, on després de contrastar les ofertes d’uns i altres i discutir-ho tot públicament, decideixen per votació, secreta o a mà alçada segons cada cas, quin és el candidat més adient per tal de competir al novembre per la presidència del país.

També cada quatre anys, és ja un clàssic que a la vella Europa es poden llegir opinions crítiques i fins i tot burletes sobre aquest peculiar sistema d’elecció. Intel·lectuals europeus de reconeguda solvència argumenten en contra dels caucus al·legant que, democràticament, el sistema té moltes mancances i pontificant amb els tòpics ja coneguts, que si els americans són molt infantils, que si naps, que si cols, que si xirivies. Tenen una part de raó, el sistema americà és manifestament millorable.

El que passa és que l’alternativa als caucus americans, el nostre sistema, és de lluny molt pitjor, força més peculiar i encara menys democràtic, tant menys que es podria dir que de democràtic el nostre sistema per elegir els candidats no en té res. Aquí, el caucus per escollir candidat està format per la cúpula de la cúpula del partit, la cupulíssima, sovint formada únicament per la persona que es troba al capdavant (president o secretari general, segons l’estructura de poder de cada partit) que, si pot, tira pel dret i s’hi posa ell mateix com a candidat. I la resta de la cúpula diu amen.

Mentre aquí no siguem capaços d’establir un sistema millor per l’elecció dels candidats, penso que no hi ha cap base per criticar els americans per aquest motiu. Podem criticar-los per un munt de coses, el llimb legal de Guantánamo per exemple, però no per el sistema dels caucus precisament.

Més sobre la Política Agrícola Comuna (PAC)

En l’article d’abans d’ahir comentaven la perversa injustícia comercial i social que representava la política de subvencions que l’UE dóna als nostres pagesos, l’anomenada PAC. Sobre aquell article s’han rebut alguns comentaris i per tal de tenir una visió més global potser cal fer-ne esment.

Un pagès ja gran, propietari d’una mitjana explotació agrícola i forestal, se’m queixava i amb raó que en l’article anterior no es feia cap menció als ramaders, que també han rebut i reben importants subvencions de l’UE. Doncs ho faig ara, va ser un oblit involuntari de l’autor. Les mateixes reflexions i similars arguments que els utilitzats pels pagesos es poden aplicar als ramaders.

També m’han fet veure que no es va mencionar ni de passada que les polítiques agrícoles ultra proteccionistes d’altres països rics del món (Estats Units, Japó, Canadà, Suïssa, etc.) son encara més exagerades que les nostres. És cert. S’ha de recordar, però, que l’article estava centrat, bàsicament, en Europa, si bé les conseqüències repercuteixen també en altres escenaris. Però ja que surt el tema, la crítica a les polítiques d’aquests altres països seria òbviament la mateixa.

Però per tal de tenir un retrato encara més complet de la situació, hi han altres aspectes derivats dels anteriors que també convé posar sobre la taula.

Així, com a principal conseqüència perversa del pacte de la gana al que el primer món sotmet al tercer món, resulta pràcticament impossible que aquest pugui prosperar econòmicament, i llavors els països pobres necessiten ajudes per a subsistir. Com no podria ser d’altra manera, aquestes ajudes les reben del primer món, mitjançant organismes intermediaris de tota mena dels que algun dia també n’hauríem de parlar. És de remarcar que com a resultat d’aquesta política proteccionista fora de tota lògica i, a parer de molts, molt equivocada, aquest és ja el segon pagament que fa el primer món. Recordeu que el primer pagament era per subvencionar els nostres pagesos.

I quasi podríem deixar-ho aquí perquè, amb tota franquesa, si gratéssim una mica sobre els destinataris reals d’aquestes ajudes al desenvolupament ens emportaríem més d’una sorpresa desagradable. La corrupció endèmica que hi ha instal·lada als països del tercer món es prou coneguda, tan coneguda com ho és la manca d’interès dels que paguen, nosaltres, per posar-hi fi. Qualifico d’endèmica aquesta corrupció per un motiu molt fàcil d’entendre: de gent potencialment corrupte en trobarem arreu, al primer món i al tercer món, però els controls polítics que hi ha establerts al primer món democràtic eviten o si més no dificulten molt que la corrupció potencial esdevingui una realitat. En canvi, al tercer món ens trobem amb carències democràtiques generalitzades que expliquen el que dèiem abans i la pràctica impunitat amb la que actuen els corruptes.

Com a resum final, els pagesos del tercer món i els contribuents del primer món són els grans perjudicats d'aquesta història, mentre que els pagesos del primer món i les elits polítiques i econòmiques del tercer món en són els grans beneficiats. Podríem dir també que els contribuents del primer món som, de rebot i molts cops sense ni saber-ho, els grans supporters econòmics dels mandataris corruptes del tercer món.

Més sobre Sarrià (III)

Em consta que bastants dels lectors d’aquest blog són veïns de Sarrià. Em consta també que la majoria d’aquests lectors sarrianencs no s’han fet encara socis de l’Associació de Veïns de Sarrià. Hem de partir de la base que els interessos particulars dels sarrianencs no només no coincideixen necessàriament amb els interessos generals dels barcelonins sinó que massa sovint són contraposats. Constitueix també tot un símptoma que l’Ajuntament de Barcelona estigui governat pels partits polítics menys votats a Sarrià, i aquesta circumstància tampoc ajuda gaire a defensar els nostres drets com a sarrianencs. Si volem que els interessos particulars dels sarrianencs siguin defensats, si volem que hi hagi algú que se’n ocupi, encara que sigui amb més bona voluntat que mitjans, i a més que ho faci gratis et amore (tinc entès que els membres de la junta directiva treballen de franc), una de les formes de canalitzar-ho és mitjançant l’Associació. Ara mateix no recordo l’import exacte però la quota anual de soci és força assequible, poc més que simbòlica. El local de l’Associació és al número 4 del conegut carrer Canet; allà hi trobareu tots els detalls que necessiteu sobre les activitats que l’associació porta a terme al llarg de l’any i els serveis que ofereix als associats. En fi, de socis de l’Ajuntament de Barcelona ja em som tots, per obligació, fins i tot aquells que potser, si poguéssim, tornaríem als orígens, a l’status polític d’un Sant Vicenç de Sarrià independent de Barcelona, tal com era fa nou dècades. Si amb tot això no en teniu prou i encara necessiteu un altre argument per decidir-vos, aquest any els associats hem recuperat un vuitanta per cent del que vàrem jugar per la Rifa de Nadal, i no és cap secret que amb això de les rifes quan es comença la bona ratxa mai se sap fins on pot arribar. Som ja bastants però encara no suficients els sarrianencs que hem decidit que si volem que el nostre barri no és deteriori encara més una bona via passa per canalitzar les nostres inquietuds mitjançant l’Associació de Veïns de Sarrià.

Un greu contrast: la liberalització de les importacions del tèxtil xinès i la subvenció escandalosa de l’agricultura europea

Després de les esglaonades reduccions aranzelàries i la desaparició de les quotes a les importacions de productes tèxtils i de confecció de la Xina, ara desapareix a Europa la darrera limitació que encara existia. En els últims tres anys s’ha gaudit encara d’un cert control, d’una mena de quotes, però ara el proteccionisme s’ha acabat. Als països del sud d’Europa on encara hi ha activitat industrial tèxtil, la crisis del sector s’ha anat agreujant fins a fites insospitades. De fet, la liberalització total arriba quan de la crisis estructural de la indústria tèxtil europea aviat no se’n parlarà, degut a la seva practica desaparició. Però no ens enganyem, la crisis no és pas cosa d’aquests darrers anys sinó que va començar fa més de tres dècades, quan de la Xina se’n parlava poc o gens. Ara només estem davant de l’estocada final.

És evident que a Europa el sector tèxtil no desapareixerà doncs com a mercat consumidor és el més important del món. El que està passant és que deixa de ser un sector industrial amb una intensitat de mà d’obra considerable per concentrar-se exclusivament en la vessant comercial i logística del negoci. Dit d’una altra manera potser més entenedora, resulta plenament compatible l’existència de dues multinacionals com ara una Zara gallega i un Mango català amb el fet que Europa es quedi sense cap indústria tèxtil.

A Europa ara és un bon moment per a reflexionar. El plantejament que tots plegats ens hauríem de fer és perquè hi ha una diferència de tracte entre el sector agrícola europeu, fortíssimament subvencionat, i el sector tèxtil que, com a indústria, ara pràcticament desapareix, tant per manca de competitivitat com d’ajuts més o menys encoberts. Com és possible que més del noranta per cent dels europeus que no són pagesos donin per bo el fet que 4 de cada 10 euros del pressupost comunitari serveixin per subvencionar un sector, l’agrícola, que ni tan sols representa el 4% del PIB de l’UE, i molt poc més en termes d’ocupació?

Som conscients que aquestes subvencions i quotes europees van en detriment directe dels països del tercer món que tenen en l’agricultura el seu principal modus vivendi? Som conscients que aquests països no poden exportar els seus productes a l’Europa rica i consumidora degut a que aquí els fem joc brut? Som conscients que amb el pacte de la gana al que els europeus rics sotmetem el tercer món pobre estem cometem una greu injustícia social?

And last but not least, som prou conscients que amb aquestes escandaloses subvencions als privilegiats pagesos europeus, pagades amb uns diners que –i això no s’ha d’oblidar mai- surten de les nostres pròpies butxaques, estem anant també contra els nostres propis interessos com a consumidors? Ja no només com a europeus sinó estrictament en la nostra vessant de consumidors, ens podem continuar permetent tota aquesta disbauxa subvencionadora que sembla no tenir fi?

Uns aclariments sobre “la crosta i el crostó”

Sembla que el meu article d’ahir era potser massa enrevessat i no em vaig saber explicar prou bé. Avui intentaré aclarir-ho una mica. A veure si me’n surto.

Les possibilitats de govern a Catalunya són, al meu entendre, bàsicament dues: un govern de crosta nacionalista a l’entorn de CiU, o un govern de crostó socialista a l’entorn del PSc. Al no ser fàcil que cap d’aquestes llistes assoleixi la majoria absoluta del Parlament, tant l’un com l’altre s’han de buscar uns socis que complementin el seu número de diputats fins a arribar a la xifra màgica de 68.

A les dues darreres eleccions i davant de les dues opcions que tenien, Esquerra va deixar inequívocament clara la seva preferència pel crostò, deixant així de banda la seva faceta crosta que, almenys per història, semblava tenir també. Podien optar, i ho van fer d’aquesta manera. D’això se’n diu dret a decidir.

A l’estat espanyol, quan creuen que la unitat de la pàtria, la seva pàtria, està en perill, sempre pesarà més la crosta nacionalista que, en el cas del PSOE, el seu crostó socialista. La crosta, en aquest cas de nacionalisme espanyol, la porten a sobre tots els partits d’àmbit estatal.

És allò de que res s’assembla més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. O bé allò altre de que ser español es una de las pocas cosas serias que se puede ser en el mundo. O també que el catalán, por el mero hecho de serlo, será severamente castigado. O encara més, aquelles grans frases d’en Quevedo: mientras haya catalanes habrá guerra y enemigo; mientras haya un solo catalán, y piedras en los campos desiertos, habemos de tener enemigo y guerra; etc. Un gran home en Quevedo, si senyor!

Ara s’acosten eleccions, i tothom promet l’oro i el moro. No se us acudeixi pas creure res del que diuen. Quasi tot és mentida. Aquell gran amic de Catalunya que dèiem abans, Francisco de Quevedo, ja ens ho va advertir fa molts anys: nadie ofrece tanto como el que no va a cumplir.

Resumint, no se sap qui guanyarà les properes eleccions del març però sí se sap que, guanyi qui guany, hi haurà crosta a dojo per a tothom.

La crosta nacionalista i el crostó socialista

En l’àmbit català, la crosta comprèn, bàsicament, CiU. Pel que fa a Esquerra (abans ERC) fins fa uns anys també hi era però ara ni ells mateixos saben on són. De fet sí que ho saben, són els responsables del govern crostó que hi ha ara mateix a Catalunya, govern liderat, no ho oblidem, per un membre destacat de l’executiva del PSOE del carrer Ferraz de Madrid.

El crostó seria la sucursal del PSOE coneguda com a PSc i els seus escolanets, els comunistes i ex, que manen molt més del que els pertocaria pel poc suport polític que tenen. I com s’ha dit abans, ara Esquerra també forma part del crostó.

La resta de les forces parlamentàries, franquícia del PP i Sitadans, quedarien, com si diguéssim, desclassificades, ni crosta ni crostó, però tots plegats tan sols representen el dotze i mig per cent dels diputats del Parlament. Políticament irrellevant.

En l’àmbit del país veí que encara ens tutela la cosa és molt més senzilla o, per a nosaltres, més complicada, segons com es miri. La crosta d’allà són, bàsicament, tots els partits. Tenen majoria absoluta per no parlar d’una quasi unanimitat, circumstància que els permet fer el que els convingui, des de Loapas de tota mena fins a ... no se sap fins on voldran estirar la corda.

El crostó d’allà seria ideològicament més o menys com el d’aquí però en cas d’haver d’optar entre crosta i crostó, els ambivalents tenen molt clar que la crosta comuna és prioritaria, fins i tot si s’ha de deixar de banda el crostó. Antes roja que rota; antes azul que rota. És el que hi ha, ni més ni menys.

"Por ese camino nos dirigimos a la disolución de la democracia" (Cardenal García-Gasco, arquebisbe de València)

Nota prèvia: potser ja us haureu adonat que aquest blog no toca temes religiosos, i avui no farem una excepció. Encara que a primera vista pugui semblar una altra cosa, l’article d’avui és exclusivament polític. No estic gens d’acord amb aquells dirigents polítics tipus Blanco, Llamazares i companyia, que exigeixen als bisbes que rectifiquin els seus discursos. Això és molt poc democràtic. Sóc un ferm partidari de la llibertat d’expressió per a tothom, sense excepcions. Per tant, crec que s’ha de defensar la llibertat d’expressió dels bisbes i també, amb la mateixa fermesa, la llibertat d’expressió dels que es mostren crítics amb els discursos trabucaires dels bisbes. Ras i curt, llibertat d’expressió per a tothom, sí; llibertat de crítica, també; exigència de rectificació, no.

En l’expressió “disolución de la democracia”, utilitzada diumenge passat pel Cardenal Garcia-Gasco, no hi ha cap mena d’equívoc terminològic. A veure si ens entenem, l’últim intent seriós de “disolución de la democracia” va ser el tejerazo del “se sienten, coño; todos al suelo” de fa cinc lustres que, afortunadament per molta gent i dissortadament per a uns pocs, (diuen que) va fracassar.

Potser el cardenal no volia dir el que va dir i només pretenia avisar que, al seu parer, per aquest camí no anem bé. Per fer-ho, però, va utilitzar una expressió gens adient i molt poc afortunada. És per això que, tal com faig en casos similars, he deixat passar una setmana per veure si es produïa alguna mena de rectificació. No només no s’ha produït sinó que l’entorn més proper dels interessats s’hi ha ratificat. Hi tenen tot el dret. Però tant dret té el cardenal a dir-hi la seva com altres a criticar-lo. Faltaria més!

Podria ser, però, que el cardenal i altres com ell volguessin que, en efecte, es produís la “disolución de la democracia”, i tornéssim al sistema anterior on els era molt més fàcil remenar les cireres, no només en els temes estrictament religiosos que afecten als seus feligresos, que ja els pertoquen i ningú els nega, sinó també en els polítics i socials que afecten tothom.

No ens enganyem, el risc de dissolució de la democràcia comença quan els que hem de respectar-la, que som tots, volem fer tasques que no ens pertoquen des del lloc equivocat. Si els bisbes volen que hi hagin unes determinades lleis hi tenen tot el dret: que es presentin a les eleccions i, si tenen el suport necessari, que les facin des del parlament. Si no es volen presentar a les eleccions tenen una altra possibilitat: convèncer la majoria de diputats i encarregar-los que els facin aquesta tasca. Però fora d’aquests circuits no hi veig cap altre camí.

En democràcia un partit polític no pot pretendre imposar tant sí com no les seves tesis a tots els ciutadans. El partit fa la seva oferta política i quan arriben les eleccions aquesta es posa a votació, i qui la vol la compra. Els bisbes tampoc tenen cap dret a imposar les seves tesis a tothom. I tot això al marge de si a la seva manifestació hi van anar 160.000 manifestants (segons El Pais) o “més de dos milions”, segons els organitzadors. Encara que sociològicament la xifra de manifestants és una dada remarcable, políticament és irrellevant. En democràcia el que compten són els vots, no els manifestants.

Aquesta nit passen els Reis!

El ja desaparegut humorista Eugenio sempre començava els seus acudits amb una expressió que es va fer famosa: saben aquel que...

Doncs saben aquel que diu que és un home que té dos fills, un és molt pessimista i l’altre és l’optimisme personificat. Per compensar-ho, els Reis porten un valuós rellotge Rolex d’or i brillants al pessimista, i una tifa de cavall a l’optimista. El seu pare els pregunta què els ha semblat el regal. El pessimista està convençut que els Reis li han portat el típic copywatch, un rellotge falsificat de dotze euros a tot estirar. El pare, llavors, pregunta a l’altre fill què li han portat. I diu: “Un cavall. De moment només tinc la tifa però ara estic buscant el cavall”. (Versió lliure d’un text llegit recentment no recordo on).

Són maneres d’enfocar-ho. Jo també em quedo amb... la tifa.

Per cert, si quan llegiu això encara hi sou a temps i no us fa mandra, us recomano que aquest vespre aneu a veure l’arribada dels Reis a la ciutat d’Igualada, capital de la comarca de l’Anoia. Com cada any, els tres reis aniran acompanyats per l’entranyable patge Faruk i els seus ajudants, quasi set cents patges més. No us perdeu el recorregut de la cavalcada per la Soledat, la plaça del Rei i la Rambla. No us en penedireu pas; els entesos diuen que és, de lluny, la millor cavalcada de Reis de Catalunya... i part de l’estranger. L’autor d’aquest blog, tot i no ser formalment igualadí, no hi falta mai.

Cap d'Any i televisions

Aquesta carta surt publicada al diari Avui d’avui

Em sap greu que el senyor Rafael Oriol comencés tan malament l'any veient l'infumable programa de TV3. Si li serveix de consol, m'han dit que els programes de les altres cadenes eren per l'estil. Jo, en canvi, vaig començar l'any molt més bé que ell, amb una mesura que pot utilitzar tothom: prescindint de la tele.

Miquel Saumell
Barcelona

Vaga d’autobusos, segona part

La primera part d’ aquest article la trobareu aquí.

Durant els darrers dies de desembre i aquests primers dies de gener a Barcelona estem patint una nova vaga dels conductors d’autobusos urbans de l’empresa municipal TMB. Fins aquí res a dir, el dret de vaga està reconegut per les nostres lleis. Ara bé, en una vaga d’aquestes característiques s’hi solen decretar uns serveis mínims. En aquest cas, la Generalitat estableix que durant les tres primeres hores del matí i les tres darreres hores de la tarda hi ha d’haver el 50% del servei en totes les línies. Alguns il·lusos pensàvem que si es fixen uns serveis mínims és perquè és compleixin. Doncs bé, aquí ja hi podem començar a dir alguna cosa: no cal utilitzar cap calculadora electrònica per adonar-se que els serveis mínims no s’han complert, ni molt menys, en el percentatge decretat. Qui digui el contrari és un mentider.

Per altra banda, tractant-se d’una vaga convocada per uns sindicats que no deixen de ser minoritaris dins de l’empresa TMB, em pregunto com és possible que durant la resta de les hores no cobertes pels serveis mínims no es vegi ni un sol autobús circulant pels carrers de Barcelona. Hem d’entendre que TOTA la plantilla de l’empresa s’ha sumat voluntàriament a la vaga, sense amenaces, sense coaccions? Vol dir això que no hi ha CAP conductor de TMB que aquests dies vulgui treballar?

Ho sento, no m’ho crec. Per començar, en les assemblees on es discuteix i es decideix la continuïtat de la vaga, les votacions es fan sempre a mà alçada; almenys així ens ho mostra la tele. Si això no és votar coaccionat que venga Dios y lo vea. I ho escric expressament en espanyol perquè no deixa de ser també força simptomàtic que l’idioma vehicular d’aquestes assemblees no és precisament el català.

Sempre he tendit a mirar-me amb suspicàcia fenòmens estranys com ara les eleccions a la búlgara, les unanimitats a la cubana i, en definitiva, el pensament únic que tant des de l’esquerra com des de la dreta ens intenten imposar dia sí i dia també, els uns per unes coses i els altres per les oposades, o just a l’inrevés. Doncs bé, no em crec que cap treballador de TMB no vulgui treballar durant la vaga, especialment tenint en compte que aquests senyors estan bastant més ben pagats que la mitjana dels treballadors d’aquest país.

Els responsables de totes aquestes irregularitats són, per part de l’empresa: Jordi Hereu, alcalde de Barcelona; Assumpta Escarp, presidenta de l’empresa; Didac Pestaña, vicepresident executiu; Constantí Serrallonga, conseller delegat, i Ignasi Armengol, director general.

Per part dels treballadors, només m’ha estat possible saber-ne un nom concret: Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa. Els fils d’aquesta vaga els mouen els sindicats minoritaris CGT (que en la seva web s’autodefineixen com a anarcollibertaris) i ACTUB (que en la seva web, amb tantes faltes d’ortografia i sintaxis com feia temps que no veia, ens aclareixen que Barcelona es la capital de la Autonomia de Catalaunya, España). A Barcelona, capital de l’autonomia de Tasta l’ungla, España, estem doncs lligats de mans i peus, en mans d’uns anarcos i d’uns indocumentats que més que treballadors semblen que s’hagin fet els amos de l’empresa. Segueix la kale borroka sindical amb total impunitat.

"El que més distingeix un poble civilitzat d'un de primitiu és la capacitat de riure's de les coses que es pren molt seriosament"

Com ja és habitual amb moltes de les frases brillants que surten en aquest blog, el títol d’avui tampoc és meu; és d’Eugeni d’Ors.

En l’article d’ahir vàrem gastar molta tinta -és un dir-, mentre tothom ens diu que s’ha d’estalviar, que no s’ha de consumir amb excés, ni contaminar tant, i tota la pesca. (Exceptuant tota la pesca, en la resta òbviament hi estic d’acord). Doncs bé, com a primera mesura de l’any, heus aquí que pel capritx d’uns comunistes a partir d’ara, amb el cotxe, no s’han de superar els 80 km/h en determinats trams d’autopista, sota pena de multa, de restar-te punts del permís de conduir i, segons com, de que t’endrecin una temporada a la presó.

(Per cert, aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid, com que aquest tema el gestionen els comunistes i ara m’estic documentant una mica sobre tot allò de la memòria històrica, potser és convenient recordar que ells, que tant pretenen alliçonar als altres en temes de tota mena, encara no han demanat perdó pels excessos del passat. No he pogut evitar que en escriure la paraula presó em vingués al cap la txeca de Sant Elies, recinte que vaig visitar recentment).

Tornant al tema, jo em crec més els del RACC, i si ells diuen que això dels 80 km/h és una collonada estic segur que déu ser-ho. I a més, si tan demòcrates volem ser, ningú dubte que si el RACC es presentés a unes eleccions recolliria molts més vots que aquells que, més que res per despistar i marejar la perdiu, darrerament es fan dir verds sostenibles i ecologistes.

Ara bé, si l’objectiu de la mesura és només la disminució dels accidents mortals a la carretera, resulta inobjectable que la gravetat i les conseqüències d’un accident de trànsit sempre seran menors a 80 km/h que a 120 km/h. Per aquesta regla del tres, si limitessin la velocitat a 40 km/h els resultats serien encara més espectaculars.

Però dit això, el que tampoc ningú crec que objecti és que per un recorregut de 80 km, a 80 km/h el cotxe contamina durant una hora exacta, a 40 km/h el temps de contaminació és de dues hores, i a 160 km/h contaminaria només durant mitja hora. L’estona durant la qual el cotxe contamina sembla que no l’han tingut massa en compte en decidir aquesta mesura, a todas luces molt poc rumiada. Vaig llegir que a Holanda també ho van provar i en adonar-se’n que els efectes negatius superaven els positius, van tornar a la situació anterior. Diuen que rectificar és de savis però no tothom vol ser-ho.

Alguns propòsits pel 2008

No deixar de caminar, com a mínim, quaranta minuts cada dia.

No practicar cap mena d’esport de competició, ni dels altres, ni apuntar-me al DIR ni a cap altre gimnàs o club esportiu, ni córrer la Jean Bouin, ni la San Silvestre vallecana, ni la de Nova York, ni la marató de Barcelona, ni la mitja marató, ni la cursa d’ElCorteInglés...

No fer cap esforç per intentar convèncer ningú que aquesta opció antisportiva que he adoptat és, per mi, la millor.

No permetre que em facin ofertes telefòniques sinó és en el meu idioma o, si molt m’apuren, en anglès.

No renunciar a fer un viatge a Portugal de tant en tant, entre molts altres motius per no perdre de vista que l’autonomia que molts volem pel nostre país és la de Portugal i no la de Galícia. Una altra de les coses que envejo de Portugal és que allà comencen la setmana fent festa, i no es posen a treballar fins a la segunda-feira; aquí, en canvi, els dilluns, només començar la setmana, ja ens posem a treballar. El matís és important.

No volar amb Iberia ni amb cap de les seves companyies participades. Quan tot això era un monopoli ells no em tractaven bé a mi, i ara jo procuro tornar-m’hi d’aquesta manera. (Tot i això, durant l’any 2007 hi he volat dos cops, quasi per obligació, simplement per manca de transportista alternatiu allà on volia anar).

No renunciar a continuar reclamant els 95 euros més interessos que des de principis de l’any 2006 em deuen els senyors (per dir-ne alguna cosa) d’Orange, per facturació indeguda. Durant el 2007 no me n’he sortit però ja pagaran, ja! I cada dia que passa els interessos van augmentant! I a més, mentrestant, jo no me n’estic de fer-los propaganda sempre que puc.

No deixar de llevar-me d’hora, amb tots els avantatges que això comporta, i alhora no pretendre imposar-ho als altres (entre altres motius, perquè no tindria cap èxit).

No entrar a cap parc temàtic de cap tipus, d’aquí, d’allà o de més enllà, sigui de Disney, o de la Caixa, o dels americans que ara pretenen omplir els Monegros de molts casinos i hotels. Marededéusenyor!

No oblidar-me d’escriure regularment en aquest blog i contestar tots els mails que m’arribin a l’adreça que surt a dalt, tal com ja faig des que aquesta finestra és operativa.

No entrar a cap botiga MediaMarkt mentre no retirin l’eslògan Jo no sóc tonto. Durant el 2007 ja no m’hi han vist el pèl. Ells s’ho perden!

No deixar passar un altre any sense fer un viatge en cotxe per Extremadura. No hi he estat mai i tothom em diu que s’hi ha d’anar, amb calma, sense presses, a la primavera o a la tardor.

No donar el meu vot a cap franquícia, ni marca blanca, ni delegació, ni sucursal de partits de fora. Això no cal explicar-ho; en tot cas els que haurien de justificar el seu vot són els que es decanten per partits forans que, òbviament, defensen interessos forans i, sovint, contraris als nostres.

No parar de seguir preguntant a l’Alcalde de Barcelona per quins set sous... Són tantes coses que ja les anirem veient al llarg de l’any.

No renunciar a reclamar el tren ràpid que realment ens interessa, que no és cap altre que el TGV que ens ha de comunicar, amb més rapidesa que ara, amb l’Europa més endreçada que tenim al nord.

No oblidar-me de llegir els articles dels dies 17 de cada mes del Xavier Sala i Martín, ni les sabatinas del Gregorio Morán, ni els del senyor Trallero (però no tots), ni algun altre que em cridi l’atenció d’aquell diari que ja no és el que era però que, com a grans actius, li queden encara uns pocs articulistes força interessants, i també les esqueles.

No jugar a la Rifa de Nadal, encara que em sembla que hi tornaré a caure com un babau, com sempre em passa. Però és que no toca mai!

No seguir utilitzant el no amb tanta assiduïtat com ho estic fent ara mateix, i intentar donar un gir més positiu als meus articles, encara que només sigui en les formes; el fons, no ens enganyem, és el que és.

No donar cap explicació pel fet que aquesta llista es composi de, precisament, vint propòsits, i no de tretze, o de vuitanta-set, o de dos.

No deixar d’agafar-me la vida amb seriositat, tal com sempre he intentat fer, però sense deixar de banda un cert sentit de l’humor. La combinació d’ambdues actituds crec que és una bona recepta, recomanable per tothom.

L’ordre d’aparició no pressuposa res, és tal qual ha anat sortint.

L’home dels nassos

En el món dels blogs d’internet, altrament dit blogosfera, o catosfera en l’àmbit de l’idioma català, o catetosfera, com en clau burleta l’anomenen alguns que no els agrada gaire aquesta moguda, doncs en aquest petit o ja no tan petit món, d'un article se n'acostuma a dir post. Al principi, i més per mimetisme i ignorància que per convenciment, jo també ho feia, fins que vaig adonar-me que no hi havia motiu per utilitzar una nova paraula per denominar una cosa ja existent. És per això que aviat vaig optar per dir-ne article d'allò que sempre ho ha sigut.

Aquest és l’article número 100 d’aquest blog, però no és el meu article numero cent a la catosfera ja que en tinc 25 més de penjats al blog Barcelona Catalunya Europa que, ara mateix i fins a noves decisions, mantinc en un estat mig endormiscat a l’espera de no sé què qui sap quan, com i perquè.

A més del català com a idioma vehicular d’aquests blogs, en els 125 articles s’han utilitzat també els següents idiomes: alemany, anglès, basc, espanyol, francès, gallec, italià, llatí, portuguès i swahili. Els temes tractats han estat de lo més variat, des de l’economia fins a la política, des de la sociologia fins a la política, des de l’esport fins a la política, des de la literatura fins a la política, i des d’altres disciplines i especialitats fins a la política. Hi ha qui diu que la política és una de les meves dèries i fins avui jo no ho he negat mai; tampoc ho faré ara.

I a aquestes alçades algú potser encara es preguntarà a què ve el títol d’aquest article. Doncs és ben senzill, avui és 31 de desembre, i “per a tots els que som, diguem-ho així, culturalment catòlics, independentment que siguem creients, agnòstics o ateus, catòlics practicants o anticlericals convençuts” (*), avui és el dia de l’home dels nassos. Avui s’acaba l’any 2007 i demà comença el 2008. Però demà no em busqueu a la catosfera, fins demà passat no tinc previst tornar-hi a treure el nas.

** Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! * Bon any! **


(*) una feliç definició d’Eugeni S. Reig, autor del llibre “Valencià en perill d’extinció”.

La premsa segueix mentint

Fa més de tres mesos aquí ja ens vam queixar d’aquest tema, però llavors ningú ens va fer cas i a dia d’avui les coses continuen pràcticament igual. Per l’autor d’aquest blog la cosa no quedarà oblidada i com que tenim molta paciència, avui hi tornem.

En aquests darrers mesos quasi tots els diaris d’aquí han mentit, han seguit mentint, i no pas per ignorància. Els seus directors sabran perquè menteixen, repetidament, compulsivament. Quasi tots els diaris sense excepció, en alguna o altra secció, article de fons o de superfície, editorial, títol, etc., al parlar del conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! l’han definit com a vicepresident del Govern, o com a vicepresident de la Generalitat, quan tothom sap que aquest senyor de vicepresident no n’és pas, només és un conseller.

Des de fa més d’un any ell vol ser vicepresident, i se’n fa dir així -amb força èxit per cert- pels seus dúctils subordinats i per la majoria dels periodistes. El fet, però, és que no ho és. Fins que no surti al DOG una llei que així ho estableixi, el conseller Carod-Rovira (a) Je-m’appel-Josep-Lluis! no serà vicepresident. De moment ha passat més d’un any des del seu nomenament com a conseller i el més calent és a l’aigüera, aquesta llei encara no ha vist la llum.

Si amb una cosa tan senzilla però alhora tan clara i inequívoca els diaris són capaços de mentir-nos amb tanta barra, què faran amb altres temes més importants i més sensibles? Ens podem fiar dels nostres diaris? La resposta és tan obvia que no cal perdre temps posant-la negre sobre blanc.

En aquest aspecte, altres mitjans de comunicació com ara diaris electrònics, ràdios i teles segueixen la mateixa pauta equivocada marcada amb mà de ferro des de Sant Jaume. Dir mentides és lleig i més d’un pensa que si no rectifiquen els Reis els portaran carbó.

Quelqu'un m'a dit (1)

Els lectors d’aquest blog sovint em fan arribar informacions que no solen veure la llum en els mitjans tradicionals, queixes de tot tipus normalment dirigides a les administracions públiques que mai obtenen resposta, rumors que quan es grata una mica deixen de ser-ho per transformar-se en notícies, etc. A partir d’ara aquest material tindrà l’oportunitat de treure el cap per la finestreta d’aquest blog.

Així, aquest és el primer d’una nova sèrie d’articles que aniran sortint de tant en tant, i de tant en tant vol dir exactament això, que no es fixa prèviament que hagi de transcórrer cap termini de temps concret entre un article i el següent.

Finalment, potser caldria aclarir el per què d’aquest títol, que pels que no saben francès vol dir “algú m’ha dit”. Mentre m’ho rumio i decideixo si cal aclarir-ho o no, comencem avui mateix amb un tema força punyent. Al meu parer, es tracta d’un assumpte realment escandalós.

***

Per 13è any consecutiu els censors de comptes de la UE no les firmaran per les irregularitats que hi troben i el frau que s’hi amaga.

En l’informe que ha fet públic l’European Court of Auditors (ECA) es posa en evidència la manca d’uns mínims nivells de control, tant per part de la Comissió com pels seus Estats Membres. L’opinió adversa dels auditors afecta diferents àrees que en conjunt representen el 57% del pressupost comunitari. El darrer informe dels auditors, que es va fer públic fa quasi dos mesos, sembla que no va representar cap sorpresa per la Comissió. Es constata que tretze anys no només no han estat suficients per posar ordre a casa seva sinó que la Comissió admet la impossibilitat de millorar els controls mentre depenguin totalment o parcialment dels Estats Membres. A més, la nova versió aigualida de la Constitució Europea no resol el problema. L’informe detalla els punts febles dels diferents sectors del pressupost comunitari. El sector agrícola i la política agrària comuna s’emporta el primer premi de la corrupció i el frau comunitaris; en molts dels subsectors s’hi constaten trampes de tot tipus que afecten a tots els països involucrats, bàsicament els del sud d’Europa. Respecte als fons estructurals, tan sols menys d’una tercera part dels projectes auditats resten lliures d’errors. Quant a temes de política interna de la UE, despeses culturals i de recerca exageradament inflades també mostren nivells de frau considerable. Finalment es posen exemples clars de frau i corrupcions de tota mena, com ara ponts que no es poden utilitzar per manca d’accés per una de les bandes, asils d’ancians que es van pagar i només existeixen de forma virtual, un hospital pagat que no disposava ni d’un simple llit i que la màfia l’utilitzava com a magatzem, irregularitats urbanístiques de tot tipus per poder rebre fons europeus, etc. etc. I la resposta de la Comissió de l’UE també és decebedorament lluïda, al treure’s les puces de sobre argumentant que el 78% dels fons comunitaris es distribueixen per part dels Estats Membres sense un control efectiu de la Comissió, en forma d’ajuts agrícoles i fons estructurals.

(Dades extretes del think tank anomenat Open Europe).

Vist tot això que he tractat de resumir en el poc espai del que disposo, em sembla que queda fora de tot dubte que els contribuents europeus ens mereixem un millor tracte per part dels polítics. I aquest millor tracte podria començar per fer-se més ressò d’informacions com aquesta que ningú sembla tenir interès en posar a l’abast dels contribuents.

El cànon digital

No entro en la seva legitimitat. Tampoc vull entrar en la seva (in)oportunitat ni en la vessant legal de l’assumpte doncs tinc entès que ja hi ha advocats que hi treballen de valent. De fet, els meus coneixements sobre aquest tema són tan limitats que no van més enllà de les quatre coses que han sortit darrerament als mitjans de comunicació.

Com a ciutadà tinc, però, la meva opinió al respecte que, en definitiva, es pot resumir en que intentar posar portes al camp no serveix de res, i a més resulta ridícul a ulls de qualsevol persona amb dos dits de front.

La SGAE (Sociedad General de Autores y Editores) fa santament defensant, mentre pugui, els interessos dels seus associats, però potser hauria de començar a adonar-se que el món està canviant molt ràpidament, que el que era vàlid fa pocs anys ara ja no ho és, i que la tècnica de reproducció sempre anirà per davant de qualsevol control que es pugui establir per part de l’administració. No estic defensant ni molt menys cap actuació delictiva, però no es pot viure d’esquenes a la realitat.

Si es donen per bons els perversos motius que s’han exposat per introduir el cànon digital, els mateixos arguments podrien servir per justificar un nou cànon que gravés també des d’un simple llapis (des dels més senzills fins els luxosos Caran d’Ache) fins a qualsevol altre instrument d’escriptura i/o de reproducció com ara retoladors, bolígrafs, plomes estilogràfiques, etc. També els paquets de 500 fulls de paper DIN A4, les llibretes i qualsevol altre article que pugui ser utilitzat per copiar creacions literàries d’altri en qualsevol format.

I tot això al marge de la bestiesa de considerar d’entrada a tots els usuaris com a delinqüents en potencia, doncs es dona per suposat que et cobren per anticipat el cànon digital per un DVD verge PER SI DESPRÉS fessis copies il·legals. Si es dona per bona aquesta perversa teoria, es podria fer el mateix en molts altres àmbits. Per exemple, PER SI DESPRÉS excedissis el límit de velocitat, al comprar un cotxe hi podria haver un cànon de 500 euros. PER SI DESPRÉS pensessin que pots fer una malifeta, et podrien tancar a la presó de manera preventiva. Però ara que hi caic, això ja ho fan: se’n diu Guantánamo i quasi tothom, fins i tot molts dels que es diuen demòcrates, miren cap a una altra banda.

“Sarko et Carla”

La premsa francesa no té gaire a veure amb la d’aquí, i òbviament no parlo només dels diferents idiomes en que l’una i l’altra estan escrites. Per altra banda a França tenen un cap d’estat que tampoc té res a veure amb el d’aquí: ni pel sistema d’accedir al càrrec i la seva duració (aquí força més estranys que allà), ni pel poder executiu i de decisió que tenen, ni per edat, ni per la situació familiar. Si aquí hagués passat el que passa allà amb la vida privada del seu cap d’estat, no costa gaire d’imaginar la diferència de tracte que hi hauria per part de la premsa, tant l’anomenada del cor com l’altra, aquella que alguns poc realistes encara defineixen com a seriosa.

A les actuals vacances egípcies del cap d’estat francès i la seva nova companya, els diaris d’allà li donen un perfil informatiu baix. D’entrada crida l’atenció que quasi tots parlen de “Nicolas Sarkozy et sa nouvelle compagne, l'ex-mannequin et chanteuse Carla Bruni”, en una més que rara unanimitat (?) descriptiva que comparteixen diferents mitjans (suggeriment, potser, del Palais de l’Élysée?) Per altra banda, alguns diaris tenen aquest assumpte tan amagat que m’ha estat impossible trobar-ne cap referència, ni a la portada ni a l’interior. Altres en parlen, sí, fins i tot incloent-hi alguna foto, però amb força discreció.

Ja m’agradaria que el meu país tingués una premsa que al tractar temes personals d’aquesta naturalesa ho fessin utilitzant un perfil tan baix o, encara millor, que hi passessin de llarg. Seria potser un signe de que començaríem a ser un país seriós, n’est-ce pas?

Avui no és “la nit bona”

Per aquí hi ha el mal costum, cada vegada més estès, de dir que avui és la nit bona. Aquesta expressió fins i tot s’ha sentit a TV3, cada dia més la d’ells i menys la nostra. L’origen d’aquest error de denominació ara mateix no em ve al cap. Tant se val. Avui no és la nit bona. De fet, que jo sàpiga, a Catalunya no hi ha cap nit amb aquest nom.

També s’està estenent com una epidèmia imparable el tema del Papá Noel. Alguns s’atreveixen a dir que es tracta d’una antiga tradició molt nostrada, i fins i tot ens els trobem pujant perillosament pels balcons amb el risc evident de caure daltabaix a la mínima que es despistin. Doncs no, fins fa quatre dies aquí ningú sabia què era això del Papá Noel. Per tant, el Papá Noel pot ser qualsevol cosa menys una tradició catalana.

Així doncs, quedem entesos, avui no és la nit bona. Avui és la nit de Nadal!

A Igualada hi ha un grup de gent que per segon any consecutiu impulsa una campanya per reivindicar les tradicions, els símbols i les festes nadalenques genuïnament nostres: el pessebre, la Missa del Gall, el tió, les neules i els torrons, Sant Esteve, l'Home dels Nassos, els Reis i el tortell de reis. Veient tanta interferència forana que intenta fer passar bou per bèstia grossa, crec que aquests voluntariosos igualadins es mereixen, com a mínim, una felicitació pública.

Ep, no voldria pas ser malinterpretat. No estic insinuant que celebracions foranes com el Rocío, el Ramadà, l’any nou xinès, etc. no s’hagin de celebrar, ni molt menys. Cadascú és lliure de celebrar el que li vingui de gust, faltaria més. Però d’aquí a pretendre que aquestes celebracions importades més o menys recentment són festes catalanes n’hi ha un bon tros. No ho creieu?

A casa nostra a vegades també celebrem el 2 de Mayo, però no per això hem tingut mai la pretensió de transformar en catalana una festa que és típicament madrilenya. No sé si m’explico.

BON NADAL!!! I també bon Sant Esteve!!!

La “kale borroka” sindical, també coneguda com a “piquets informatius” de les vagues

Com és possible que després de tants anys de democràcia en aquest país encara es confongui la informació amb la coacció i l’agressió? Com és possible que el reconegut dret a fer vaga es confongui amb l’obligació de fer-la, amb la imposició de la vaga a tothom, tant si vols com si no vols? Com és possible que, en cas de vaga, els sindicats, teòrics defensors dels interessos dels treballadors, no només no els defensin sinó que es converteixen en actors principals o en còmplices de coaccions, agressions i destrosses de tota mena? Com és possible que les diverses policies que tenim aquí no facin res per evitar la kale borroka sindical? Com és possible que els polítics responsables dels molts cossos policials que tenim aquí no facin res i mirin cap a una altra banda, practicant allò del laissez faire, laissez passer en una nova accepció del terme aplicada ara al sindicalisme salvatge on tot val? Com és possible que, a la pràctica, en cas de convocatòria de vaga ningú defensi el dret a no sumar-s’hi, el dret a treballar, i el dret a circular? Com és possible que ningú detingui i porti davant del jutge a aquesta mena d’agressors que actuen amb total impunitat? Com és possible que mai els passi res a aquells que durant una vaga es dediquen a agredir a la gent i a destrossar autobusos i altres béns propietat de tots els ciutadans? Com és possible que els jutges tampoc intervinguin mai o que, si ho fan, no apliquin el mateix tractament, el mismo rasero, als que practiquen amb total impunitat la kale borroka sindical que als de la kale borroka política? Senyors jutges, on és la diferència?

És que potser tots els actors d’aquesta auca estem d’acord amb el que passa quan es convoca una vaga i tot això ja ens està be? És que els sindicalistes agressors, els policies que passen de llarg, els polítics irresponsables que miren cap a una altra banda, els fiscals que no actuen d’ofici, els jutges que deuen tenir altra feina, els usuaris perjudicats que ens resignem sense fer res, etc. etc., és que a tota aquesta gent ja ens va bé que passin aquestes coses?

El factor Solbes (4%)

Pedro Solbes: "los españoles tenemos el IPC que merecemos, porque no hemos interiorizado lo que vale el euro" ... “y claro, cuando se dejan propinas [en bares y cafeterías], no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas y que un euro son 160 pesetas, y muchas veces se deja el 50% del valor del producto de propina...”.

Deixo de banda el tema de les propines doncs aquests dies ja se n’ha parlat abastament.

Però si ens hem de fiar dels números que fa aquest home anem llestos. Penso que, contràriament al que ens diu, qui no ha interioritzat el que val un euro és el propi Solbes. Això es demostra amb quatre números ben senzills.

1.- “no se tiene en cuenta que 20 céntimos son 32 pesetas”. Això potser serà a Madrid. A Catalunya, 20 cèntims d’euro equivalen a 33.28 pessetes, o sigui 1.28 pessetes més del que ell ens diu, exactament el 4% més.

2.- “un euro son 160 pesetas”. Tornem-hi. A Catalunya un euro són exactament 166.386 pessetes, o sigui 6.39 pessetes més del que ens diu el ministre, també el 4% més.

La darrera dada d’inflació ens diuen que és del 4.1%. El factor Solbes explicat abans es del 4%. No serà que el propi Solbes és el responsable d’aquesta tassa d’inflació?

Aquest home té tantes coses al cap que ja no sap lo que vale un peine, el valor d’un euro. Em permeto fer una proposta assequible de regal de Reis pel ministre d’economia de l’estat espanyol: una taula d’equivalències entre pessetes i euros. Si Ses Majestats no la troben, jo potser encara en trobaria alguna per casa.


PS: en Solbes va fer aquestes declaracions avui fa una setmana i veient que no ha rectificat entenc que s’hi ratifica, que persiste en el error.

“Fer país” o “fer el mec”

No sé del cert de qui és l’expressió fer país però si hagués de mullar-me diria que és del Jordi Pujol dels anys seixanta.

Hi ha moltes formes de fer país i suposo que cadascú ho entén a la seva manera. Per segons qui pot ser simplement treballar bé, o estudiar bé, o generalitzant, fer la feina ben feta, sigui la que sigui.

També trobarem persones per les que davant de la disjuntiva entre comprar un producte produït a fora i comprar-ne un d’aquí de les mateixes característiques i preu, fer país vol dir inclinar-se decididament per la segona opció. I fins i tot hi ha gent que considera que s’han de decantar pel producte local encara que no sigui tan bo o sigui una mica més car que el de fora. Resumint, siguis polític o civil entenc que fer país es actuar de manera que amb les teves decisions beneficiïs d’alguna manera el teu país.

A Itàlia ho tenen clar: els seus cotxes oficials acostumen a ser italians (Lancia, etc.). A França, també (Peugeot, Citroen, etc.). A Alemanya, no diguem (Audi, BMW, Mercedes). Els polítics d’aquells països tenen molt clar que, mentre puguin, fer país vol dir, entre moltes altres coses, protegir la seva indústria automobilística. Vol dir consumir el producte nacional i prescindir del producte importat, donant així també exemple als seus ciutadans.

En canvi, els polítics catalans sembla que no s’hagin assabentat que el nostre país també té -encara- una indústria automobilística. Així, davant de les diverses opcions del mercat, els nostres polítics tenen la seva fórmula particular de fer país i donar exemple: quasi tots es desplacen en cotxes de luxe alemanys. Passen olímpicament de fer país i fan el mec.

Ho fan els d’ara i ho feien els d’abans; ho fan els del govern i també els de l’oposició. Aquí no se salva ningú. Deu ser una cosa que s’encomana. Quan tanqui la Seat de Martorell tot seran llàgrimes de cocodril. Una manera molt particular de fer país la dels nostres polítics, si senyor!

(Evidentment aquí podríem també discutir sobre la necessitat de que tanta gent s’hagi de desplaçar amb cotxe oficial i xofer, però això ja s’escapa del tema d’avui i ho haurem de tocar un altre dia).

Més sobre la Fira de Frankfurt

Gràcies al Partit Popular, que va fer una pregunta parlamentaria molt oportuna sobre el tema, ara s’ha sabut que en ocasió de la Fira del llibre de Frankfurt el Govern va desplaçar a Alemanya 59 persones adscrites a mitja dotzena de departaments (Cultura, Educació, Interior, Presidència, Vicepresidència i Salut). Si això no és una exageració i una disbauxa de despeses (transport, allotjament, dietes, manduques, etc.) que venga Dios y lo vea. A més, a aquesta llista s’hi haurien d’afegir les dotzenes de persones que també van anar a Frankfurt enviades per organismes paraoficials com ara Com-Ràdio, Catalunya-Ràdio, TV3, BTV, i altres entitats que també viuen del diner públic, dels nostres diners.

Vaig escriure un article força crític sobre la participació del govern en aquesta fira comercial. Ara comencem a saber-ne els detalls concrets i al meu parer resulten escandalosos, si bé el govern encara no té fets els números globals, o almenys no els ha presentat encara al Parlament com és la seva obligació. Com que de temps n’han tingut de sobres, un pot pensar que si no ho han fet fins ara potser ha sigut per vergonya d’ensenyar les vergonyes.

Sovint he estat molt crític amb el Partit Popular (i és que s’ho mereixen!) però ara haig de reconèixer que gràcies a ells podem començar a llegir la lletra menuda d’aquesta injustificada excursió col·lectiva. Per anar a Frankfurt hi havien diners de sobra i per altres coses molt més importants no hi ha ni un euro de pressupost. No cal posar cap exemple, tots en tenim més d’un al cap.

A vegades les solucions són senzilles

Hi ha coses que funcionen raonablement bé, hi ha llocs on saben com resoldre els petits -o no tant petits- problemes. Ho fan amb imaginació i sentit comú. Un exemple: a Paris la gent també pixa, com a tot arreu, però no ho fan al carrer. Ho fan allà on toca. Pels carrers parisencs t’hi trobes més o menys el mateix que et trobes a Barcelona, excepte dues coses: brutícia (que també n’hi ha però molta menys que aquí) i pixades.

Quan aquí un té ganes de pixar, té dues opcions: entrar a un bar, consumir alguna cosa i aprofitar per anar al servei, o fer-ho gratis, directament al carrer, com si fos un gosset.

A Paris prendre’s un cafè en un bar costa quasi el doble que a Barcelona. Dijous passat jo hi era i en vaig prendre dos: en el primer lloc em van cobrar 2.40 euros, i al segon lloc 2.80 euros. S’ha de comprendre que tenint l’alternativa de pixar a un altre lloc, no tothom està disposat a pagar aquesta quantitat per poder fer ús dels serveis del bar.

El truc és que a Paris està ple de wàters portàtils, similars als que hi ha repartits per algunes zones cèntriques de Barcelona, però amb una petita diferencia: allà son gratis. “Toilettes. Accès gratuit”. Aquest és el truc i no cap altre. Potser es podria considerar la possibilitat de copiar-ho i fer el mateix a Barcelona. I no s’haurien de pagar drets d’autor.

Tres mesos

Aquest matí ens ha passat per alt que avui, precisament avui dia 18, fa tres mesos que va obrir aquest xiringuitu. El fet d’haver-ho oblidat em fa creure que la consolidació d’El radar de Sarrià comença a deixar de ser un desig incert i esdevé una realitat palpable i cada dia més consolidada, fins i tot amb les seves inevitables rutines. Ara recordo com vaig celebrar a grande e a francesa, com diuen a Portugal, els primers trenta dies del blog al Caffé Florian de Venècia, i també em ve al cap la celebració dels primers dos mesos al Jardí Botànic Marimurtra de Blanes. Avui l’antiguitat del blog ja es pot començar a comptar en trimestres; ja n’ha passat un. Qui ho havia de dir aquell ja llunyà 18 de setembre! Llavors encara feia calor i avui fa un fred que pela, ni més ni menys que el fred que toca per l’època que estem. Llavors encara érem a l’estiu i ara, el proper divendres, ja ens comença l’hivern.

Quasi “a la búlgara”

Carme Chacón, ministra d’Espanya, ha estat oficialment elegida candidata del PSc (PSc-PSOE) per encapçalar la llista per Barcelona a les properes eleccions al parlament espanyol. Ha rebut el suport del 98.4% dels votants (total vots 192, a favor 189, en blanc 3, en contra 0, nuls 0). Les cròniques que he pogut llegir no aclarien si van ser eleccions a ma alçada o secretes.

Tanta unanimitat, però, se’m fa estranya, se’m fa fins i tot sospitosa, doncs no és cap secret que la ministra també té detractors dins del seu partit. Però situacions similars passaven no fa massa anys a Bulgària i a altres països, i els elegits ho arribaven a ser fins i tot amb el 101% dels vots. Se’n deien eleccions a la búlgara. A la ja cap de llista per Barcelona només li ha faltat el 2.6% per assolir la fita búlgara.

Més: si finalment surt elegida diputada, més d’un cop haurà d’optar entre Espanya i Catalunya ja que sovint els interessos són contraposats. No us càpiga cap mena de dubte que davant d’aquesta disjuntiva, haver de defensar els seus legítims interessos (els d’Espanya, de quin govern en forma part) o els de Catalunya, tan o més legítims que els d’ella, a la ministra Chacón no li tremolarà la mà per defensar els de l’estat, com ha fet sempre quan s’hi ha trobat anteriorment. Òbviament si no ho fes així no hauria arribat pas allà on és ara.

Els cinc minuts de silenci

Sempre m’ha semblat que aquests actes, cada cop més nombrosos, només posen en evidència la frustració i la incapacitat dels dirigents polítics, i potser també de la societat en general, per trobar solucions als problemes que els originen. Jo no en sóc partidari doncs, al meu entendre, aquestes concentracions més o menys silencioses que és fan davant dels ajuntaments i d’altres institucions públiques, no serveixen de res. No deixen de ser altra cosa que la plasmació pública d’una frustració col·lectiva.

Tant m’és que el motiu de la concentració sigui per mostrar el rebuig per la lamentable mort d’un policia fruit d’un atemptat terrorista, com si ho és per una mort a causa del que en diuen violència domèstica, o per un accident de trànsit. Els dirigents polítics, que són els que solen promoure aquests actes, no fan altra cosa que curar-se en salut i tapar-se les vergonyes. Alguns pensen que amb això ja paguen la seva quota pública de solidaritat amb les víctimes.

Hi ha gent que creu que d’aquesta qüestió no se n'hauria de parlar, com si fos un tema tabú o políticament incorrecte posar-lo sobre la taula. Doncs a mi em sembla que sí, que no només se’n pot parlat sinó que és bo fer-ho, i deixar constància explícita que el pensament únic i políticament correcte que tan agrada a molts dirigents polítics tampoc és d’aplicació en aquesta matèria.

Ara bé, tot i creure que aquests actes no serveixen per a res, tampoc pretenc tenir el monopoli del que s’ha de fer i del que no s’ha de fer i, per tant, respecto als que creuen en la utilitat de seguir promovent aquestes concentracions. Aquí no es tracta d'establir qui té raó i qui no la té sinó de respectar tots els punts de vista sobre un tema sensible que no per això deixa de ser matèria opinable.

Al fer-ne una valoració global també s’haurien de tenir en compte els perjudicis tangibles que aquestes concentracions causen, inevitablement, als ciutadans que no s’hi apunten i que, per cert, són majoria. Comentant-ho no fa gaire amb un dels lectors habituals d’aquest blog, em deia:

“Crec que utilitzar un espai públic per un menester que no el pertoca és fer un menyspreu a la resta de ciutadans que no el poden fer servir en aquell moment, i córrer uns riscos innecessaris quins costos, si es produeixen, són a repartir entre tots en el millor dels casos, o els ha de pagar qui no té res a veure. Els carrers són per que hi circulin els cotxes i les persones, no per utilitzar-los un col·lectiu segons li convingui, per molts permisos municipals que tinguin i molt lloable sigui la causa. Això ho faig extensiu a la Jean Bouin o les celebracions del Barça. Si algú es vol manifestar que llogui el Camp de Barça o el Palau de la Musica, però que no emprenyi a la resta de ciutadans, i ja se n'encarregarà el propietari de demanar a l'organitzador una fiança per les destrosses que puguin fer els manifestants en les instal·lacions.”

No es pot dir més clar. Crec que té raó.

Els seients dels autobusos urbans de Barcelona

A molts usuaris dels autobusos urbans de Barcelona ens agradaria saber des de quin despatx de l’ajuntament es dóna l’aprovació al disseny antiergonòmic dels seients d’aquests vehicles. El que és segur és que les persones que decideixen aquestes coses no agafen mai l’autobús o, si ho fan, viatgen sempre a peu dret. O, si viatgen assegudes, una de dues: o són uns masoquistes o passen de metro setanta-cinc d’alçada.

Com és possible que una bona part de la població no toqui de peus a terra (en la seva accepció més literal), i hagi de tenir els peus penjant quan estan asseguts a l’autobús, amb la incomoditat i la pèrdua d’estabilitat que això comporta? Com és possible que una situació tan evident que veu tothom i que pateix una bona part dels usuaris no ho vegin des de l’Ajuntament de Barcelona? O és que, potser, els càrrecs polítics i els alts funcionaris que decideixen aquestes coses són persones força més altes que la mitjana dels barcelonins? Per més voltes que hi donem aquestes preguntes no semblen tenir una resposta lògica.

Aquesta anomalia constitueix, sense cap mena de dubte, una prova més del divorci existent entre la classe política i els votants que els hi paguem el sou i no ens belluguem per Barcelona amb cotxe oficial.

L’actitud humana davant les mascotes

(Avui faig la prova de no posar cap punt i a part en tot l’article, tal com fa un conegut col·laborador del diari Avui). Quan anava a l’escola tenia un company que estava encantat i molt orgullós amb la seva mascota. Jo a aquella bestiola li tenia més que respecte, i no ho amagava. Quan anava a casa seva, que hi anava de tant en tant, sempre li posava com a condició amistosa (que ell, bon amic, sempre acceptava) que per favor, la tingués amagada ja que la meva por era incontrolable, i davant d'això jo no hi podia fer res. Sempre pensava que m’acabaria mossegant, de la mateixa manera que quan em trobo davant d’un gat el primer que penso és que m’acabarà saltant al damunt i, com a mínim, m’esgarraparà. És com aquell que té pànic a volar i pensa qui si agafa l’avió, s’estavellarà; afortunadament aquest no és el meu cas doncs n’agafo un quants d’avions, i mai se m’ha passat pel cap que tindré un accident. El meu amic sempre em deia que els animals detecten de seguida si la persona que tenen al davant està nerviosa o esta tranquil·la, i que si estàs tranquil no t'ataquen mai. No dubto que aquesta teoria sigui certa però el fet és que jo no n’estava gens de tranquil. Per tant, entenia que si me la trobava al passadís jo corria un risc evident, doncs la bèstia aviat detectaria el meu estat d’ànim i se’m tiraria al damunt sense pensar-s’ho. El meu amic em deia que segurament algun dia canviaria d'opinió i m’acabarien agradant les mascotes, i com que jo em considero una persona oberta de mires i preparada per acceptar fins i tot les coses més inversemblants, li deia que potser sí però, això sí, sense cap convenciment. I tot i el temps transcorregut, segueixen sense agradar-me les mascotes, i això que cada dia n’hi ha més. També tinc comprovat que, sovint, davant d’un gos, un gat o qualsevol bèstia m’agafen ganes d’esternudar, però haig de reconèixer que mai m’he fet les proves d’al·lèrgia per saber-ne els motius exactes d’aquest fenomen. Fixeu-vos-hi, sempre que hi ha un incident en el que un gos ataca a una persona i la deixa mal ferida o morta (segons els diaris, cada any es produeixen bastants casos d’aquests), la reacció de l’amo sempre acostuma a ser la mateixa: “no ho puc entendre, mai havia fet mal a ningú, mai havia atacat a ningú, es devia posar nerviós ves a saber perquè, se li devien creuar els cables, no ho puc entendre, ...”. Per cert, la mascota del meu amic era una serp d'uns dos metres de llarg, però segons el seu amo era molt tranquil·la i mai havia fet mal a ningú. No ho dubto però ara mateix, només de tornar a recordar aquells episodis, encara se’m posen els pels de punta! No ho puc pas evitar i, a la vegada, tinc una certa enveja als que no només es queden indiferents davant de les mascotes sinó que s’hi apropen i les toquen. I fins i tot es deixen llepar! Ufff! (Vist el resultat, em sembla que prefereixo tornar al sistema tradicional d’introduir algun punt i a part de tant en tant).

Infrastructures: ahir no em “vaig fer viu” a internet

I no va ser pas per mandra, ni molt menys. Tenia programat penjar l’article abans de sortir de viatge però no vaig poder connectar-me per un problema d’ells, de línia, com quasi sempre. L’equip informàtic que utilitzo, el hardware que en diuen els entesos, ja comença a ser una mica vell i aviat l’hauré de canviar, però les línies telefòniques encara ho són més, d’obsoletes, i fallen més sovint que el meu vell Toshiba.

Ve a ser una cosa similar al que ens passa amb els trens de rodalies: el que acostuma a fallar no són els trens sinó les catenàries, que fa anys que no es renoven i es van gastant fins que finalment es trenquen. És així de senzill, i és així de frustrant.

Això no és cap excusa ni cap justificació, però he volgut deixar-ne constància. Tant me fa de qui sigui la culpa, el que sé segur és que no és meva. El fet evident és que ens segueixen fallant les infrastructures més bàsiques, i això porta com a conseqüència que som cada cop menys competitius a Europa i al món.

Per cert i parlant d’infrastructures, dimecres passat, poques hores després de penjar l’article insistint que la consellera Geli hauria de plegar o l’haurien de fer fora, l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona (Can Ruti) va agafar el relleu de l’Hospital de la Vall d’Hebron i també se’ns va cremar. Senyor Montilla, per Déu, faci alguna cosa, tot això comença a fer molta pudor de cremat!

PS: Escric aquest article dijous al vespre des de l’aeroport de Paris-CdG, esperant que ens avisin per embarcar i tornar cap a Barcelona. Espero poder-lo penjar demà divendres a primera hora del matí, amb permís dels senyors d’Orange.