L’actitud de la consellera Geli s’assembla cada cop més a la de la ministra Álvarez

Primer van ser els incendis a l’Hospital de la Vall d’Hebron (sí, incendis en plural, ja que n’hi va haver més d’un). El darrer, per cert, amb l’apagada elèctrica corresponent i totes les negatives conseqüències que encara s’arrosseguen. Els diaris han deixat de parlar-ne per cansament, però la realitat és la que és.

Ara tenim la manca absoluta de control -control efectiu s’entén- sobre els avortaments aparentment il·legals que es coneixien des de fa anys a tot Europa menys aquí.

També hem sabut dels contagis de l’hepatitis C a l’Hospital de la Vall d’Hebron (un altre cop aquest hospital), i altres incidències que, de moment, no es fan públiques.

Per cert, fa pocs dies i sobre els contagis, la senyora Geli va deixar anar per TV3, “la d’ells”, dues coses que són contradictòries: primer va dir que MAI es podrà saber el motiu dels contagis i a continuació va afegir que MAI més es tornarà a repetir l’error de l’hospital que va originar-los. Si no saben ni poden saber on és l’error, com poden estar tan segurs que no es repetirà? Ens prenen per passerells?

La incompetència de la consellera Geli i el seu equip comença a ser preocupant i sembla no tenir límits. La duració del seu mandat tampoc sembla tenir límits. S’equivoca ella no plegant, i s’equivoca encara més el president Montilla no fent-la plegar. En fi, potser ho pagaran amb menys vots a les properes eleccions.

En política, les incompetències es paguen plegant. Si ho sabrà bé la consellera Geli que, abans de ser nomenada per aquest càrrec i davant d’un cas similar de contagi a l’Hospital de Figueres, va demanar ella mateixa la dimissió dels responsables del departament, llavors sota la responsabilitat de CiU. Era l’any 2000, tampoc fa tant de temps per haver-ho oblidat, oi senyora Geli? O potser és que la consellera ha canviat d’opinió?

És la incoherència de la política, o més ben dit d’alguns polítics, que prediquen molt quan són a l’oposició i després, tan aviat com ocupen el despatx i el cotxe fosc amb xofer i mosso, fan justament el contrari del que predicaven.

Més sobre Sarrià (II)

Molts sarrianencs ens fem algunes preguntes que potser des de la Plaça de Sant Jaume o des del Districte de Sarrià-Sant Gervasi ens podran respondre.

1/ Quan tenen previst tornar-nos el Monestir de Pedralbes i el seu entorn geogràfic, monument i terrenys que ens van prendre per donar-ho a Les Corts, sense cap tipus de consulta i/o compensació de cap mena, fa més de vint anys? Abans, quan l’Ajuntament t’expropiava, s’establia un justipreu, de comú acord o mitjançant sentencia judicial, i l’expropiat era degudament recompensat. En aquest cas, es va arribar a algun acord compensatori entre Barcelona i Sarrià? Es van pagar compensacions? Qui les va cobrar? Molts veïns que no tenim massa memòria agrairíem rebre informació al respecte.

2/ Per què al nostre barri es recullen els contenidors de brossa, amb tot el terrabastall que l’operació comporta, al voltant de les quatre de la matinada? Es tracte potser d’un càstig per no votar-los? Els altres barris de la ciutat, especialment els políticament més afins, reben el mateix (mal)tracte?

3/ Qui va ser l’(ir)responsable de l’Ajuntament que fa un parell o tres d’anys va decidir canviar les zones d’aparcament i de circulació de l’avinguda Bosch i Gimpera? Cal recordar que al cap de molt poc temps es va decidir tornar a la més raonable situació anterior, i que el capritx ens va costar haver hagut d’esborrar i repintar de nou tota la calçada dos cops en molt poc temps. Saben vostès que en una empresa privada aquesta persona hauria anat de pet al carrer?

4/ Es tracta, potser, de la mateixa persona que va fer el seguiment i va donar conformitat a l’obra de la calçada de Major de Sarrià? Avui, després de relativament poc temps, està feta una desgràcia, amb moltes peces trencades i enfonsades com si per aquest carrer hi hagués passat una companyia de tancs de l’exercit.

(Continuarà)

L’escola pública a Catalunya (i III)

Des que vaig iniciar aquesta sèrie s’han publicat tantes coses als diaris, se n’ha parlat tant a ràdios i teles i a fòrums de tota mena, que me n’adono que qualsevol cosa que hi vulgui afegir ara ja s’haurà dit i, a més, amb molta més autoritat que la meva.

El resum de tot plegat és que la situació és molt delicada però, més greu encara, és que els que hi haurien de posar remei no semblen ser conscients d’aquesta gravetat. Només cal llegir les recents declaracions del conseller Maragall i les dels representants sindicals dels mestres per adonar-nos que, amb aquesta gent i amb aquesta poca predisposició que mostren, no només no s’arreglarà res sinó que el problema s’anirà agreujant.

No es sobrer recordar que al capdavant de la conselleria del ram ara hi tenim l’Ernest Maragall, aquell senyor que, entre altres originalitats, quan era regidor de l’Ajuntament de Barcelona es va encaparrar tan si vols com si no vols a posar un plet als tribunals dels Estats Units per tal d’obtenir, per la nostra ciutat, la propietat del www.barcelona.com, website que ja tenia uns propietaris des de feia anys; em sembla recordar que era una gent del Maresme que va tenir la bona pensada de registrar el SEU website als Estats Units. Com era d’esperar aquell plet és va perdre, els barcelonins el vam perdre, i la broma ens va costar quasi cent milions de pessetes en advocats, viatges i derivats.

Doncs aquest mateix senyor ens deia l’altre dia, amb la mateixa convicció amb la que defensava la propietat d’aquell website per Barcelona, que el nivell de l’educació a Catalunya no només compleix l’aprovat sinó que va pel camí d’assolir aviat un notable, segons es pot llegir a l’Avui d’abans d’ahir.

Ara s’hi afegeix la ministra Cabrera que, després de fer una lectura potser massa ràpida i esbiaixada dels darrers informes que han sortit aquests dies, en treu la conclusió de que, en educació, no només no hi veu cap gravetat sinó que, per arrodonir-ho, ens diu que estem en una mena de cercle virtuós; a El País de dissabte hi trobareu tots els detalls.

També ja comença a ser un clàssic que els polítics s’escudin en la manca de pressupost per tapar-se les vergonyes, quan tothom sap que la manca de recursos en un sector clau com és aquest, si es confirma, s’acostuma a resoldre amb un canvi de prioritats inversores. Però és que a més, si un es mira per sobre el cost real per alumne de l’ensenyament públic, resulta que no és pas inferior a la xifra de l’escola privada. Ens trobem doncs que, entre altres importants mancances, aquí hi ha també un problema greu de gestió financera.

Per part dels que hi ha ara a la conselleria no s’hi val a donar la culpa als que hi havia abans, doncs encara que amb això tenen una certa raó, el que haurien de fer és començar per reconèixer la realitat d’avui i, si hi veuen una sortida, posar-se a treballar. I si no la veuen, plegar com més aviat millor i deixar pas a gent més preparada.

Avui la Generalitat prohibeix obrir els negocis

Doncs jo, avui, només obro aquesta pàgina per deixar constància del meu desacord amb que les autoritats em diguin quan em toca obrir i quan em toca tancar, quan em toca anar a comprar i quan em toca no anar-hi. Espero que arribarà un dia en que podrem prescindir de tuteles d’aquesta mena i aquestes minúcies les podrem decidir nosaltres solets, i les autoritats es podran concentrar en temes molt més importants que la regulació dels horaris comercials.

Al meu modest entendre, els horaris de les botigues haurien de ser lliures i sense cap més regulació que les sabies lleis del mercat.

I dit això, torno a tancar el negoci. Demà serà un altre dia.

Una anècdota a la Cuba preturística

Octubre de 1978. Era la primera vegada que jo trepitjava un país comunista. A Cuba, però, es tractava i es tracta encara d’un comunisme bastant sui generis. En aquells anys els únics turistes que visitaven Cuba eren els polítics d’esquerra molt compromesos i els sindicalistes de classe convençuts de les bondats del comunisme i, per tant, allò no tenia res a veure amb la situació d’ara. Jo hi anava, però, en viatge de negocis.

Vaig arribar a l’aeroport de Rancho Boyeros (La Havana) un diumenge de matinada i, tenint en compte l’època i el fet de tractar-se d’un país comunista, allà m’esperava la comitiva habitual: un home ja gran que era el tècnic, l’interlocutor diguem-ne industrial, un comisario político jovenet que hi posava el MINCEX (Ministerio de Comercio Exterior) i que portava la veu cantant, però que del meu negoci no en tenia ni idea. També formaven part de la colla un senyor de Malta, però que normalment vivia a Londres, i que no vaig acabar d’entendre quin paper hi tenia en tot allò, i finalment un conductor que durant la meva estada de cinc dies a l’illa tindria dia i nit a la meva disposició, a la porta del llavors anomenat Hotel Habana Libre (abans Habana Hilton). Vaig pensar que era una manera practica de tenir-me controlat a tothora, no fos cas...

Només arribar em van fer passar sense cues pel control de policia, quasi sense mirar-se el meu passaport ni el llampant visat que m’havien estampat, a corre cuita, al consolat cubà del Passeig de Gràcia de Barcelona. Aquell jovenet semblava manar molt i tothom li feia cas. Al voler recollir la maleta que havia facturat em va dir que no em preocupés, que ja la trobaria a l’habitació de l’hotel, com així va ser. Si me la van obrir, que quasi segur que ho van fer, jo no ho vaig notar. En aquella època la policia política cubana treballava amb molta professionalitat i, segurament, això no ha canviat gaire.

Al sortir de l’aeroport i dirigir-nos cap a La Havana ens vam creuar amb dotzenes de camions carregats de gent que viatjava dreta a la plataforma. Era molt estrany, tractant-se d’un diumenge i a aquella hora tan intempestiva. La cara d’aquella gent denotava qualsevol estat d’ànim menys el de la felicitat socialista que, a tort i a dret, proclamaven els cartells publicitaris.

No vaig tardar gaire a preguntar que era allò, i el comisario político, impertorbable, em va dir, més o menys, el següent: Son voluntarios que van a cortar caña para ayudar al objetivo de producción marcado por el compañero Fidel. Cada domingo toca a un número determinado de fábricas, que van rotando a lo largo de la zafra, para permitir que todos tengan la oportunidad y el honor de participar en esta tarea patria. Todos los trabajadores, sin excepción, se apuntan voluntarios.

A partir d’aquell precís moment em va quedar molt clar i em vaig proposar molt seriosament que durant la meva estada a l’illa evitaria fer cap broma política de cap mena, no fos cas que el diumenge següent fos jo mateix un dels voluntarios que van a cortar caña.

Allò em va quedar gravat per sempre, i crec que vaig aprendre més sobre el comunisme real amb aquella escena que amb els llibres especialitzats sobre Cuba que em vaig llegir de pressa i corrents abans d’anar-hi, per tal de saber una mica on em ficava.

Les prioritats del polític

“El político debe velar por el bien del ciudadano, luego el del partido y finalmente el propio, pero suele ser al revés.” (Ivan Klíma, dramaturg i escriptor txec, en recents declaracions a La Vanguardia).

Dissortadament, aquest diagnòstic és força exacte; almenys és la meva impressió sobre el que ens passa al nostre país. No crec que reproduir aquesta frase sigui una manifestació de pessimisme sinó un exercici de realisme.

I així els hi va -de bé- a ells i als seus partits.

I els ciutadans que no es dediquen professionalment a la política... que es fotin! Recordant que nosaltres els hi paguem el sou, sovint uns salaris més que raonables, extrem que no s’ha d’oblidar mai al analitzar els polítics i les seves actuacions, d’aquesta perversa situació algú en diria ser cornuts i pagar el beure.

Unes hores desconnectat del món, sense internet

Ahir dimecres vaig sortir de Barcelona a les set del matí, i a aquella hora internet anava bé. Al tornar a les cinc de la tarda, internet ja no anava. El fet és que no s’hi podia entrar, i no sé des de quina hora.

Vaig començar immediatament la peregrinació telefònica per Orange, suplicant per favor que m’ho arreglessin, “ni que sea pagando lo que sea” els hi afegia. Vaig començar pel número gratuït que aquestes companyies tenen com un esquer per tal de facilitar les seves vendes, però després de 4 o 5 “pulse 1”, “pulse 2” i de les conegudes estones de musiquetes infumables, la Vanesa em va dir que aquest número gratis només serveix per informar i per vendre, però que un cop t’han fet la venda t’has de connectar sempre amb un 902 de pagu, sigui pel tema que sigui.

Aquesta vegada només vaig necessitar dues trucades al 902. La primera es va tallar aviat com passa sovint en aquests casos, i apa, torna a començar. La segona i definitiva va tenir una durada de 56 minuts, primer amb el Jon i després amb la Gisele. Des del primer moment jo ja sabia –i així els ho vaig dir per facilitar les coses i tractar d’escurçar la duració de la conversa- que es tractava d’un problema de línia doncs l’altre aparell que tinc connectat al mateix router tampoc anava. Però ells tenen el seu protocol i fan comprovacions de tona mena per tenir la seguretat que no es tracta d’un problema del meu equip sinó de la seva línia. Un cop establert això, la Gisele hem diu:

· Pasamos aviso de la incidencia a los servicios técnicos, no se preocupe, ellos ya se pondrán en contacto telefónico con usted.

· ¿Doña Gisele, cuándo calcula usted que será esto?

· Mire Don Miguel (¡¡¡Mi nombre es Miquel!!!), esto ya no depende de nosotros, debe calcular un tiempo prudencial de 48 horas antes de reclamar, pero teniendo en cuenta el puente que empieza hoy... francamente, no le puedo decir.

Això era ahir, a quarts de set del vespre. Aquest matí a les sis seguia l’avaria i a les vuit també, però a les onze, quan em disposava a fer una primera trucada de reclamació, misteriosament i sense cap avís previ per part d’ells, l’avaria havia desaparegut.

Estem tan acostumats a que aquestes companyies ens maltractin amb el seu nefast servei postvenda (per dir-ne quelcom) que el primer que aquesta vegada m’ha vingut al cap és un sentiment d’agraïment cap a Orange per aquesta rapidesa en solucionar el problema, i a més en dia festiu (sembla que avui celebren la Constitució del país veí). Però després de rumiar-hi una mica, penso que lo normal és lo d’avui, i que no hi ha lloc per a cap agraïment pel fet que ens donin un servei que paguem amb escreix (en aquest aspecte, el nostre país és un dels més cars d’Europa). En tot cas, l’agraïment hauria de ser sempre dels operadors cap al client, per la paciència infinita que ens obliguen a tenir amb aquesta gent.

Un “bis” dedicat al diputat Ferran

En aquest blog ens agrada la varietat, i no s’havia tocat mai el mateix tema dos dies seguits. Avui és el primer cop que això succeeix, l’actualitat s’imposa.

A la sucursal del PSOE a Catalunya, que en diuen PSc (per a més detalls podeu clicar aquí) hi ha gent intel·ligent, gent que hi toca, com el diputat Iceta. Amb l’Iceta es pot coincidir o no, però s’ha de reconèixer que és una persona intel·ligent. N’hi ha d’altres que són del montón. Hi ha de tot, com a tot arreu. Entre aquests altres hi ha el diputat a qui vàrem dedicar l’article d’ahir. Avui ho haurem de tornar a fer ja que ara li han encarregat una altra feina especial, i ell l’ha fet amb tota diligència. Li ha tocat a ell com li hauria pogut tocar a un altre. Però aquest cop l’Antoni Bolaño (*) l’ha triat a ell. Aquest cop el bwana d’aquest diputat no és el president Montilla sinó el senyor Bolaño.

Així, ahir va sortir publicada a El Periódico una entrevista amb el diputat Ferran que no té desperdici. Com que no m’agradaria que se’m titllés de manipulador, de treure frases de context i de coses similars, no en reproduiré ni una sola frase. Els que encara no l’heu llegit només cal que aneu a l’hemeroteca d’aquell diari i cliqueu la data d’ahir per poder llegir aquestes lamentables declaracions.

Les declaracions van en la línia de la necessitat imperiosa de canviar TV3, però justament en el sentit contrari al que comentàvem ahir. Segons el diputat Ferran, TV3 no és només antigovernamental sinó directament antisocialista. I per tal de redreçar-ho, el que exigeix el diputat és potenciar encara més els defectes d’aquesta cadena, fer-la encara més partidista, més socialista i més progovernamental. El diputat arriba a l’extrem de senyalar aquells treballadors que en la nova etapa hi farien nosa. Fins i tot el director general socialista nomenat per ells mateixos diu que no fa la farina plana, i que hauria de plegar. Si no volíeu caldo, dues tasses!

Ara es comencen a entendre algunes coses. Un correligionari d’aquests senyors va dir fa poc que la gilipollez humana es la única matèria prima inagotable. Fins ara, no se sabia en qui devia està pensant aquell home però... sí, sí, em sembla que no anem pas desencaminats!


(*) Director de l’Oficina de Comunicació de la Presidència de la Generalitat.

I això que pels Innocents encara falten 24 dies!

“El psc (psc-psoE) considera que TV3 és la cadena més antigovernamental” (Dels diaris).

Aquesta perla la va deixar anar divendres passat, sense posar-se vermell, el diputat Joan Ferran, que molts també coneixen com el diputat si bwana (*). Llegint això em passen dues coses: per una banda, em venen ganes de riure, una mena de risa tonta, i per l’altra no puc evitar una sensació de vergonya aliena per tenir la mena de representants polítics que tenim. Marededeusenyor, quina tropa!

I com que no en va tenir prou opinant tan equànimement sobre TV3, el diputat Ferran també es va veure capaç de fer ell solet els càlculs reals sobre els manifestants de dissabte, i al seu blog hi va escriure: “Però, deixin-me que els digui amb franquesa: uns milers més –pocs- dels que va calcular "El País" i la Guàrdia Urbana, i uns quants centenars de milers menys dels que varen dir, i esperaven, els organitzadors. (...) 6.900.000 catalans no es van manifestar”.

És veritat, això no se m’havia acudit. Gràcies per la franquesa, senyor diputat! I per fer-nos veure la llum! No sé pas què faríem sense vostè! Quan vostè deixi aquesta feina el Parlament es quedarà una mica orfe, el trobaran a faltar.


(*) A Kenya, on a més de l’anglès es parla swahili, utilitzen la paraula bwana per referir-se a l’amo, al senyor; és una fórmula de respecte. Aquí, l’expressió si bwana l’utilitzem per demostrar submissió i servilisme. En espanyol, vindria a ser quelcom similar a “sí, mi amo” però en català normalitzat no se m’acut com ho podríem dir. Al Parlament, el diputat Ferran s’asseu just al darrera del president Montilla, i mentre parla el seu amo des de l’escó el veureu sempre fent si bwana amb el cap. Ho fa força bé; amb el president Maragall li costava una mica però ara se li comencen a notar els anys d’experiència.

Més sobre Sarrià (I)

Fa uns dies una parella de japonesos que, per cert, parlaven un anglès impecable, em van aturat pel carrer, just al davant de la porta de Gaudi (Passeig Manel Girona cantonada amb el carrer Benet Mateu, Sarrià, Barcelona), i em van demanar si els podia fotografiar al costat de l’estàtua de bronze de Gaudí. Encabat, mostrant-me la guia turística -japonesa- que portaven, em van preguntar si les patates braves del Bar Tomàs del carrer Major de Sarrià era tan bones com deia la guia.

Jo els vaig contestar que això no els ho podia dir doncs els meus coneixements de japonès es limitaven a no més de dues o tres paraules i dues o tres expressions col·loquials, però que, això sí, les braves del Tomàs tenien fama de ser, de lluny, les millors de la ciutat i part de l’estranger. Els vaig recomanar que les anessin a tastar, tota vegada que en menys de deu minuts caminant hi podien arribar.

Casualment, al cap d’una estona ens vam tornar a creuar, ells sortien del Tomàs i jo hi passava per davant. Em van dir que estaven encantats de la troballa, que fins i tot havien repetit, i al preguntar-los quin vi o cervesa havien triat per acompanyar les patates, em van dir que ells no prenien mai alcohol, que varen prendre uns tes (???).

Si en deuen ser de bones les braves del Tomàs que fins i tot ho són acompanyades d’un te!

·

(Continuarà)

La manifestació d’ahir pel “Dret a decidir”

Hi havia motius més que sobrats per convocar la manifestació organitzada per la Plataforma pel Dret a Decidir, i per molt més. Un aspecte molt remarcable de l’acte d’ahir és la seva transversalitat, circumstància que només es dóna en molt comptades ocasions i que encara dóna més credibilitat a les reivindicacions.

Així, hi havia persones de dretes i d’esquerres; gent que se sent molt espanyola i gent de la ceba; empresaris i treballadors (els sindicats evidentment no hi eren, però qualsevol persona mitjanament informada sap que aquests organismes només es defensen a sí mateixos i a les seves cúpules directives). Hi havia catalans de naixement i immigrants vinguts de tot arreu, professors i alumnes, metges i pacients, gent gran i jovenalla. Els que es declaren apolítics (que normalment acostumen a ser gent d’ordre, gent de dretes) i els que estan altament polititzats. Hi havia de tot excepte les cúpules dirigents dels dos partits espanyolistes, aquells que tenen els interessos del país veí com la seva màxima prioritat; res a dir, és la seva opció.

Si acceptem que estem en una democràcia (a vegades, encara ho dubto) s’hauria d'admetre sense complexos que tothom té el dret a manifestar-se. És per això que no tenen cap credibilitat democràtica les desqualificacions prèvies fetes pels dirigents dels dos partits espanyolistes que dèiem abans, PSOE i PP, o PP i PSOE (tanto monta, monta tanto, Isabel como Fernando).

Però dit això i exactament per les mateixes raons, també hi ha el dret de no anar-hi. Vull dir que anar a manifestar-se és un dret democràtic, però mai pot ser un deure per més justificat que sigui el motiu de la convocatòria, com passava en aquest cas.

És, per tant, igualment poc democràtic desqualificar els que no van anar a la manifestació, i molt menys insultar-los. No sóc ni montillenc ni sociata ni espanyolista ni sindicalista ni res que s’hi assembli, però me’n guardaré molt de criticar al senyor Montilla i la seva tropa pel fet de no anar a la manifestació. Ells tenen els seus propis interessos, i sempre que s’han hagut de mullar entre Catalunya i Espanya tenen molt clar quina és la seva prioritat. Anar-hi era un dret, i quedar-se a casa també. Només faltaria!

Ahir no vaig anar a manifestar-me. Vaig exercir el meu dret democràtic i vaig fer us de la meva llibertat optant per no anar-hi. I encara que tinc els meus motius per haver pres aquesta decisió, avui, precisament avui, no toca explicar-los. Si ho fes, algú encara es podria pensar que estic tractant de justificar-me per haver decidit el que vaig decidir. I no, en una democràcia ni tan sols hi ha l’obligació de justificar el fet de no anar a una manifestació. La mateixa llibertat per a tothom. Oi que és maco això!

Per tant, tots aquells que han proclamat a tort i a dret que no anar a la manifestació "es passar-se Catalunya pels collons", o que "els enemics són els que no hi van", o que “els que es queden a casa són Espanya”, o altres disbarats similars que aquests darrers dies hem pogut llegir als mitjans de comunicació, estan equivocats i demostren tenir encara uns certs tics franquistes i/o comunistes, de l’època fosca en què sí, era obligat anar a les manifestacions.


PS: Aquest article el vaig escriure divendres, un dia abans de la manifestació. Ara m’he mirat per sobre el que en diuen els mitjans i arribo a la conclusió que el crit més escoltat ahir va ser, sens dubte, "in-de-pen-dèn-ci-a". Deixem-ne constància.

Carta oberta al Sr. Hereu, Batlle de Barcelona

Avui parlarem, si vostè vol, d’un tema que pot semblar menor, però suposo que coneix aquella dita que diu que la suma de les coses petites que funcionen bé fa que el conjunt funcioni millor.

Potser recordarà (i si no ho recorda i ho busca, ho trobarà al seu arxiu) que el passat mes de juliol el vaig escriure i li deia, entre altres coses, el següent:

M’ha resultat impossible obtenir un email per poder-li enviar aquesta carta per el mètode actual, i ho haig de fer per correu ordinari tal com es feia el segle passat. Ni a la centraleta de l’Ajuntament 934027000, ni al 010, ni al web tenen o donen aquesta dada que sembla ser un secret d’Estat. L’única solució que donen és que fem servir el formulari del web de l’Ajuntament. Però resulta que en aquest formulari no ens queda constància del correu del destinatari, ni de la data i l’hora de la tramesa, ni del contingut del missatge, i per tant no serveix. I això ho fa un Ajuntament que presumeix de modernitat, de noves tecnologies, de 22@, de ser exemple pel mon mundial, i de no sé quantes coses més. Crec que això també s’ho haurien de fer mirar.

El dia 3 de setembre vostè em va contestar i, fent esment a aquell punt en concret del meu escrit, em deia textualment el següent:

“... lamento que no pogués localitzar la meva adreça de correu electrònic, la qual està oberta al web de l’Ajuntament www.bcn.cat/alcalde a totes les persones que desitgen fer-me arribar les ...”

Miri, la seva carta no la vaig contestar doncs aquest és un tema que ja em cansa haver-lo d’explicar tantes vegades, i l’Ajuntament segueix fent-se l’orni. La seva adreça de correu electrònic no la vaig poder localitzar simplement perquè al web de l'Ajuntament NO HI ERA.

Però com que veig que avui ENCARA NO HI ÉS, i tres mesos després de la seva carta els ciutadans barcelonins seguim amb la mateixa mancança, em permeto tornar-li a demanar que hi posi remei, que tampoc hauria de ser tan difícil. I ja li anticipo que no val que em contesti ara dient-me quina és la seva adreça electrònica, que ja la tinc, sinó que es tracta de facilitar les comunicacions a tots els ciutadans i no només a alguns.

La situació a dia d’avui és que el web de l’Ajuntament, com a "correu de contacte" hi surt només el famós formulari que ja li explicava el mes de juliol, amb totes les mancances que li deia. És un sistema diguem-ne una mica trampós, doncs mentre l’Ajuntament té totes les avantatges, el ciutadà no en té cap. L’Ajuntament, fins i tot, et podria dir que no has enviat aquell escrit que tu saps perfectament que sí que has enviat, però que no ho pots demostrar doncs el propi sistema no ho permet.

Senyor Hereu, no li sembla una mica pervers aquest sistema? No li sembla que potser començaria a ser hora de posar-hi remei, i d’oblidar-nos de les instàncies de paper tradicionals, dels segells de correu i de tot allò que era molt vàlid al segle XX però que avui comença a ser obsolet, a fer tuf de naftalina? Té Barcelona vocació de modernitat? Doncs apa, no fem perdre més el temps a la gent!

“La Vanguardia” està perdent el nord

Haig de començar confessant que actualment ja no necessito llegir cap diari en format paper per seguir l’actualitat. Per això ja tinc internet, que s’actualitza contínuament i és molt més efectiu que tots els diaris de paper junts. Però per mi La Vanguardia sempre ha estat més que un diari, ha estat un referent important de la nostra societat des que tinc us de raó. Parlo, però, en passat.

Què ens està passant amb La Vanguardia? Molts dels lectors habituals segurament convindreu amb mi que darrerament aquest diari està perdent el nord. Ens l’estan canviant a marxes forçades però, al meu entendre, a pitjor. La Vanguardia està deixant de ser el referent que era abans. Només cal mirar-se les portades, cada cop més “aperiodicades”. I no ho dic pel color que hi ha introduït darrerament, que ja m’està bé, sinó pel tipus de noticia que hi destaquen.

Hi ha també els lamentables articles del vicedirector Alfredo Abián a la pàgina 2, que sovint et fan sentir vergonya aliena. El titulat “Pilar” d’abans d’ahir en seria el darrer exemple, però n’hi trobaríem una bona col·lecció. Alguns són directament insultants per a molts dels seus lectors com, per exemple, el que portava per títol “Ellos se miran al espejo”, del dia 19 d’agost; un exemple excel·lent d’allò que mai s’hauria de publicar, ni tan sols en plenes vacances d’estiu.

Aquell mateix dia em vaig dirigir per escrit al director i encara estic esperant la resposta del senyor José Antich. Uns dies després, vaig escriure a l’editor en el mateix sentit i encara estic esperant la resposta del senyor Conde de Godó. M’agradaria saber si tot aquest desgavell és només una grip passatgera o es tracta d’un moviment de fons.

A més, aquest any 2007 els subscriptors hem estat bastant maltractats tant en el tema d’una distribució molt irregular com en el de les promocions, que han castigat el subscriptor en front del que no ho és. El departament de subscripcions tampoc es digna contestar les queixes justificadíssimes que reben en aquest sentit.

En lloc de tenir cura dels clients La Vanguardia passa olímpicament d’ells. Uns clients que, per cert, paguem sempre per endavant. Si vas al quiosc, pagues abans de llegir-la, i si n’ets subscriptor també (La Vanguardia que em portaran avui la vaig pagar fa onze mesos). En canvi, quan vas al barber pagués després, i al restaurant passa el mateix. No en trobareu gaires de negocis on el venedor sempre cobri per endavant!

Sé del cert, ja que des del mateix diari m’ho van confirmar per telèfon, que les meves queixes van arribar allà on havien d’arribar, que no es van perdre pel camí. Una espera de cortesia de més de tres mesos abans de fer-ho públic em sembla un temps més que raonable. Al pas que van, però, aviat tindran un subscriptor menys; tampoc em serà tan difícil aconseguir el que de veritat m’interessi per una altra banda.

Tot plegat és una pena doncs aquest diari el rebem a casa des de sempre, i abans ja es rebia a casa dels meus pares. Però si voleu que us digui la veritat, ara tan sols les sabatinas intempestivas del Gregorio Morán, els articles dels dies 17 de cada mes del Sala i Martín, les necrològiques (*) i molt poca cosa més, són ja les úniques excuses que em queden per continuar sent-ne client. La Vanguardia s’assembla cada dia més a diaris com El Periódico, Público i els gratuïts, i per llegir una mala còpia ja tenim l’original.


(*) Sí, sí, les necrològiques! Sempre he cregut i no em fa res repetir-ho ara que la secció de les esqueles de La Vanguardia constitueix un excel·lent servei que La Vanguardia fa a la societat. Això sí, cobrant, com sempre, per endavant.

“El Periódico” original vs. “El Periódico” traduït

M’havien dit que aquest diari es feia en espanyol, i que la versió catalana era una traducció literal de l’original espanyol. Dimarts passat vaig veure que no era exactament així.

Versió original: “Cae una red que efectuaba abortos con papeles falsos”.

Versió traduïda: “Cau una xarxa que facilitava avortar amb papers falsos”.

El Sr. Rafel Nadal, director d’aquest periòdic i membre de la saga gironina dels Nadal, ens ha traduït “efectuaba abortos” per “facilitava avortar” que, al meu entendre, no és exactament el mateix. Ell sabrà perquè.

M’han tornat a renyar dient-me que deixo anar uns rotllos massa llargs, que hi ha gent que no té temps de llegir-ho cada dia, tot i que els hi agradaria poder-ho fer. Pas que ho podran dir avui això!

(PS privat: Marta, moltíssimes felicitats!)

Mots que no m’agrada utilitzar

Hi ha paraules que no utilitzo mai, o quasi mai. Els motius que tinc per no fer-les servis són molt variats. Aquí us en deixo una petita primera mostra:

Àdhuc. Aquesta paraula és lletja i a més em sona estrangera. La cedeixo per l’ús exclusiu del Sr. Montilla (el de Polònia, no l’altre), juntament amb nogensmenys que, també, Déu ni do.

Avis (per referir-se a la gent que passa d’una certa edat). Trobo que és incorrecte generalitzar, i anomenar avis a totes les persones grans. Tots som néts, tots tenim avis, però no tothom és o serà avi. Hi ha persones que no ho seran mai d’avis, algunes per voluntat pròpia, simplement perquè no ho volen ser, i per tant trobo inadequat anomenar-les així, encara que ja tinguin una edat.

Buga guapeao. Té la seva gràcia però fins fa un parell de dies no sabia què coi volia dir. Ara ja ho sé, vol dir cotxe tunejat. No excloc utilitzar-la en el futur. Quan m’ho proposo, puc ser molt modelno.

Castellà (en referència a l’idioma espanyol). Prefereixo poder usar sempre un mateix terme, degudament traduït quan toqui, i que arreu del mon tothom entén: espanyol, spagnolo, espagnol, spanish, español, etc. Dius castellano, o castillian, o com es digui en estranger, i fora de la península ningú sap de què els parles. Així doncs, quedem entesos: “espanyol” és la meva opció per referir-me al l'idioma militant de la Sra. Peri-Rossi (per més detalls cliqueu aquí), i de molta altra gent.

Col·lectiu. Com a adjectiu ho accepto sense cap problema però com a nom no m’agrada gens. Fixeu-vos si m’agrada poc que a vegades m’agafa un rampell radical i penso que s’hauria de prohibir.

Enguany. Tan fàcil i entenedor que és dir aquest any i ens compliquem la vida amb paraules que sonen malament i, a més, resulten difícils de pronunciar pels nouvinguts, aquells que abans en deien immigrants.

Espanya. Una altra manera de complicar-se la vida. Amb lo senzill que és dir l’estat que tenim a l’oest, o l’estat que hi ha entre Portugal i Catalunya, o el regne que hi ha al nord del regne del Marroc, o fins i tot, si voleu, l’estat espanyol, i encara hi ha gent que s’entossudeix en dir Espanya. En fi, què hi farem! La gent és molt sofisticada.

Mot. Prefereixo utilitzar paraula o qualsevol altre sinònim. Però haig de reconèixer que de tant en tant se me n’escapa algun, de mot, com en el títol d’aquest article. Això demostra que no sóc massa estricte, i que estic obert a reconsiderar la meva llista prohibida.

Progressista. D’una anys cap aquí se l’han apropiat els comunistes que, no ens enganyem, quasi tothom sap que estan entre els menys progressistes d’aquesta societat. Políticament, avui en dia és una paraula que ha perdut tot el seu sentit.

Segurata. Aquest és un cas especial. Segons els diccionaris fiables aquesta paraula no existeix però jo crec que l’haurien de legalitzar ya mismo. Resumint, la poso aquí perquè encara que no m’agrada utilitzar-la ho faig sovint, ja que cada dia n’hi ha més.

Verds. Ho accepto com un dels colors que hom distingeix en l’espectre solar, entre el groc i el blau, però no com a substantiu per definir els excomunistes i altres companys de viatge. De tant en tant convé recordar al senyor Saura, a la senyora Mayol i tutti quanti que l’Audi A6 que els porta amunt i avall és un dels cotxes més contaminants i més gastons de la seva categoria. Si ho sabré jo que en pago part de la benzina! Encara recordo quan em trobava al senyor Xoan al metro, línia 3 zona universitària, però aquells eren altres temps. Allò sí que era -i és encara- un transport ecològic i sostenible!

I moltes altres paraules que, si em ve de gust, potser aniré incorporant més endavant.

Ceuta i Melilla

Parlant amb uns amics va sortir a la conversa el tema de les recents visites dels Reis d’Espanya a Ceuta i Melilla, i hem van demanar que escrivís quelcom sobre la situació política d’aquelles plazas de soberania.

La veritat és, però, que no sé massa què dir, no sé ben bé per on començar. Deixant al marge l’historia, que ja és molt deixar, el que d’entrada em resulta més fàcil és equiparar la peculiar situació d’aquells territoris amb el també peculiar status de Gibraltar. Sí, ja ho sé, són dues situacions que no tenen res a veure però mirat des de les meves distàncies, la física i també la mental, crec que amb una mica de bona voluntat hi trobaríem algunes semblances.

La primera semblança és que es tracta de territoris més o menys rodejats per altres territoris aliens, i més o menys allunyats de les seves respectives metròpolis. Per posar altres exemples semblants però alhora molt diferents entre ells, el mateix podríem dir de Llívia, o de les Falkland Islands (pels argentins, les Malvines), o del Condado de Treviño, o de tants altres territoris en situacions geogràfiques similars.

La diferenciació la podríem començar a establir entre els territoris d’aquesta mena on hi ha problemes i els que no en tenen. I, entre els problemàtics, s’hauria encara de diferenciar si el problema ve de dins o ve de fora. I en aquest darrer cas, també s’hauria de considerar si el problema ve de la metròpoli o ve del país on es troba incrustat el territori en qüestió.

Ceuta i Melilla estarien clarament enquadrades en aquest darrer cas. Així, ni la metròpoli (Espanya) vol canviar l’status de Ceuta i Melilla, ni els seus habitants mostren cap interès en canviar la situació actual. Per tant, el problema se centra en el territori fronterer, el Marroc, que en reivindica la seva propietat.

Si el Marroc fos una democràcia, que no ho és, la millor sortida diplomàtica podria començar per l’organització d’un referèndum entre els ceutís i els melillencs que, pel que sembla, en una gran majoria es decantarien per mantenir el vigent status amb Espanya. I un cop demostrat al Marroc quina és la voluntat majoritària, el problema hauria de deixar de ser-ho. Però el Marroc sap que per aquest camí no en trauria res i per això no el proposa.

En el cas de Gibraltar els espanyols ho tenen tan clar que tampoc se’ls passa pel cap proposar que els llanitos es defineixin. Saben perfectament que per una majoria aclaparadora decidirien seguir com a súbdits del Regne Unit. És la voluntat popular i els espanyols tenen clar que, en aquest cas, s’ha de respectar. (En altres casos molt més propers no ho tenen tan clar, però això seria un altre debat).

Així les coses, què és pot fer? A banda de resar-hi un Parenostre o recitar algun versicle de l’Alcorà, crec que poca cosa més que no sigui seguir, com fins ara, amb la política de qui dia passa any empeny, i si avui plou demà farà bon dia. A mi, francament, no se m’acudeix cap sortida que satisfés totes tres parts involucrades; qualsevol alternativa deixaria descontenta a, com a mínim, una de les parts.

Ara bé, si tot i amb això un s’ha de definir, no m’amagaré pas de donar la meva opinió: què voleu que us digui, jo això de Ceuta i Melilla (tant mocador! tanta xilaba! tant Mohamed!), ho veig més tirant a Marroc que tirant a Espanya. I ho repeteixo, aquesta opinió la dono des de les meves distàncies física i mental, i encara n’hi afegiria una tercera: la distància patriòtica.

I ja per acabar: sabem els contribuents el que ens costa mantenir l’espanyolitat d’aquelles plazas de soberanía? O es tracta d’uns números tan secrets com els de les balances fiscals entre Catalunya i Espanya?

L’escola pública a Catalunya (II)

Primer de tot vull aclarir que encara que aquesta sèrie d’articles fa referència a l’escola pública, una bona part del que es diu es pot aplicar igualment a l’escola privada. Vist el problema per una persona que s’ho mira des de fora i que, per tant, en té una opinió poc objectiva, la meva percepció és que degut a determinades circumstàncies que anirem explicant properament, l’escola pública en surt molt més mal parada que la privada. Més ben dit i per ser més precisos, els que en surten mal parats són els alumnes; al cap i a la fi, les escoles van fent i, pel que sembla, no es quedaran pas sense clientela.

Aprofitant que és dilluns, que potser és el dia amb menys somriures de la setmana, avui em proposo provocar algun somriure extra i, amb aquest objectiu, em limitaré a reproduir un text d’autor desconegut que corre per la xarxa. Mantinc l’idioma original.

LA ENSEÑANZA EN ESPAÑA un problema matemático:

·

ENSEÑANZA DE 1960

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de la venta ¿Cuál es su beneficio?

·

ENSEÑANZA TRADICIONAL DE 1965

Un campesino vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Sus gastos de producción se elevan a 4/5 del precio de venta, esto es a 800 Ptas. ¿Cual es su beneficio?

·

ENSEÑANZA MODERNA DE 1970

Un campesino cambia un conjunto P de patatas por un conjunto M de monedas. El cardinal del conjunto M es igual a 1000 Ptas., y cada elemento vale 1 pta. Dibuja 1000 puntos gordos que representen los elementos del conjunto M. El conjunto F de los gastos de producción comprende 200 puntos gordos menos que el conjunto M. Representa el conjunto F como subconjunto del conjunto M, estudia cual será su unión y su intersección y da respuesta a la cuestión siguiente: ¿Cuál es el cardinal del conjunto B de los beneficios? (Dibuje B con color rojo).

·

L.O.G.S.E

Un agricultor vende un saco de patatas por 1000 Ptas. Los gastos de producción se elevan a 800 Ptas. y el beneficio es de 200 Ptas. Actividad: subraya la palabra "patata" y discute sobre ella con tu compañero.

·

LA PRÓXIMA REFORMA

El tío Ebaristo, lavriego, burges, latifundista, espekulador i intermediario es un kapitalista insolidario q sa enriquezio con 200 pelas albender espekulando un mogollon d patatas. Bibe al hoeste de madrid esplotando ha los magrevies. Lleba asus ijos a una esjuela de pago. Analiza el testo, vusca las faltas desintasis, dortografia, de puntuacion y si no las bes no t traumatices q no psa nda.

·

Escribe tono, politono o sonitono con la frase "QUE LISTO EL EBARISTO" y envia un sms a tus colejas komentando los avusos antidemocraticos dEbaristo i conbocando una manifa expontanea nseñal d protesta. Si bas a la manifa sortearan un buga guapeao.

No perdem de vista, però, que el fet de fer-ne avui una mica de broma no treu gravetat al tema que estem analitzant, que no és altra cosa que el futur d’aquesta societat, un futur tan proper que, dissortadament, comença a ser ja el nostre present.

·

P.S.: Algú sap què és un buga guapeao?

·

(Continuarà)

Unes "perles" de l’Arturo Pérez-Reverte

Diuen que aquest senyor és un gran novel·lista. No ho puc confirmar doncs no acostumo a llegir novel·la. (Si voleu saber-ne els motius, en l’article del 20 de setembre hi trobareu l’explicació).

Don Arturo se’ns destapa i diu textualment que “Los españoles somos unos analfabetos en manos de sinvergüenzas”. “Las bibliotecas siempre han estado vacías”. “El pueblo español es inculto, no lee, no sabe, no tiene conciencia crítica”. “España sigue siendo ingrata y conserva viejos vicios, lacras y costumbres ruines”...

Ep, para el carro! Aquest senyor segueix amb les seves declaracions però nosaltres ho deixarem aquí. Amb aquesta mostra n’hi ha prou.

De tant en tant en surt un que ja no pot més i se sincera, talment com si estigués davant del seu psiquiatre. Res a afegir per part de l’autor d’aquest blog, jo us he dit que de novel·la no en sé res de res. Un aclariment final: aquest senyor no és català, ni basc, ni gallec. No sé on viu però va néixer a Cartagena. No per res, només per deixar-ne constància.

Interioritats de la fusió de dos blogs d’internet

També hagués pogut titular-ho com “OPA amistosa”, “Sortida definitiva de l’armari catosfèric”, “Quien mucho abarca poco aprieta” o de qualsevol altra manera. El títol, en aquest cas, no fa la cosa.

Quan el 18 de setembre passat vaig prendre la decisió d’obrir El radar de Sarrià (autor, M. Carles), no podia deixar de banda una certa incertesa sobre si la meva decisió d’entrar en el mon dels blogs d’internet tindria una continuïtat en el temps, tota vegada que per l’autor això constituïa una novetat total. De blogs no en sabia res i, al principi, tot eren dubtes i signes d’interrogació.

Al cap d’un mes, en concret el dia 23 d’octubre, molts dels meus dubtes ja s’havien esvaït i vaig decidir obrir un segon blog, aquest menys generalista, més especialitzat, que vaig anomenar Barcelona Catalunya Europa (autor, M. Badia). Des de llavors ha passat un altre mes i, a internet, un mes és una eternitat.

Ara, després de meditar-ho molt, he decidit o, millor dit, m’he vist obligat a fusionar els dos blogs. Motiu principal: dos blogs és massa feina, almenys per mi. Si el dia tingués 25 hores... però només en té 24. Així doncs, el peix gran es menja el petit. El radar de Sarrià es menja el Barcelona Catalunya Europa.

A partir de demà mateix el blog Barcelona Catalunya Europa deixarà d’actualitzar-se encara que, de moment, no desapareixerà de la catosfera. I també a partir de demà, el blog El Radar de Sarrià seguirà actualitzant-se pràcticament cada dia, com ha estat fins ara. Els seus continguts habituals quedaran enriquits amb aportacions més específiques que fins ara només apareixien aquí.

Per tal de fer més visible el fet que ara comença una nova etapa més consolidada i també, vull creure, més enriquidora per a tothom, els articles que sortiran a partir d’ara aniran signats per Miquel Saumell, nom i primer cognom del titular d’aquests blogs.

Tot i que al fer la presentació virtual del blog El radar de Sarrià ja va quedar degudament explicat, crec que aquelles persones que s’han anat incorporant posteriorment com a lectors es mereixen una explicació sobre el que a primera vista pot semblar un embolic de signatures però que, en realitat, no ho és.

Bàsicament per una manca d’afany de protagonisme, com a titular dels blogs ara fusionats vaig decidir que l’autor signaria només, respectivament, amb els meus tercer i quart cognoms precedits per l’inicial del nom. De portes enfora l’autor quedava una mica tamisat si bé, formalment, entenc que aquests no han estat uns blogs anònims ni molt menys.

Doncs això és el que volia comunicar-vos. Espero que em continuareu llegint com fins ara i, òbviament, segueix oberta la possibilitat de comunicar-vos amb l’autor mitjançant l’adreça bcncateur@gmail.com

Miquel Saumell, Sarrià
Barcelona Catalunya Europa

Petita anècdota lingüística

Això em va passar a Amsterdam fa uns dies. Jo tenia dues visites concertades al centre de la ciutat, i entre una i l’altre em quedava una hora lliure. Ho vaig aprofitar per visitar l’exposició temporal “Barcelona 1900”, que estarà oberta fins al 20 de gener de 2008 al Van Gogh Museum.

En una de les parets d’aquell espai hi havia escrit un vers original de Joan Maragall amb lletres molt visibles i, a sota, la seva traducció a l’holandès. Just al davant meu visitava l’exposició un grup de sis persones de mitjana edat que es veia -i se sentia- d’una hora lluny que eren espanyoles (no cal entrar en detalls del perquè això era tan evident). Tot d’una, un senyor que semblava portar la veu cantant es va dirigir als seus acompanyants dient-los:

-Estos catalanes... ya son cojones, eh! Una frase en holandés y solo han sido capaces de traducirla al catalán; ya podrían al menos haber puesto también la traducción al español, para que nos enteráramos todos, no?

Els altres cinc van girar-se cap a la paret per comprovar-ho, i van donar el seu assentiment a la troballa d'aquell cicerone de via estreta, afegint-hi algun exabrupte adient al moment, i acabant l’episodi amb allò tan repetit:

-Es que estos catalanes son incorregibles! No tienen remedio.

Jo, que sóc bastant pacífic i quasi mai m’altero per res, em vaig sentir interiorment impel·lit a fer una mica de pedagogia amb aquella gent que semblava necessitar-ho amb urgència. Amb tota l’educació de que vaig ser capaç, els vaig aclarir que la traducció no era al català sinó a l’holandès, que l’original era la versió catalana, i que, casualment, l’holandès era l’idioma del país on ens trobàvem en aquell moment.

Es van quedar una mica sorpresos i mentre jo ja anava tirant doncs tenia més pressa que ells, com a tota resposta em van contestar:

-Ahi va, si también es español! Que pequeño es el mundo!

Llavors em vaig acomiadar d’ells dient:

-No, soy catalán, que no es exactamente lo mismo aunque a algunos se lo parezca. De Barcelona concretamente. Buenos días y que disfruten con esta magnífica exposición.

Es van quedar tan parats que no van dir ni ase ni bèstia.

L’exposició val molt la pena, i queden encara un parell de mesos abans no la tanquin. És un recorregut per l’edat d’or del modernisme a la ciutat de Barcelona a traves de la pintura, la literatura, l’arquitectura, la joieria, la fotografia, el cinema, etc., del període que va del 1880 al 1909. Si teniu ocasió d’anar-hi, us la recomano de veritat. No en sortireu decebuts.

Guia Michelin. Una visió diferent

Si la voleu llegir, només cal que cliqueu aqui.

L’escola pública a Catalunya (I)

Quan va morir Dolores Ibarruri La Pasionaria, dirigent del Partido Comunista de España (PCE) durant més de quaranta anys, que va tenir l’habilitat d’esquivar totes les purgues del seu partit i dels seus mentors polítics, des dels anys trenta fins al pacte de l’amnèsia dels anys setanta, un dels millors articulistes de La Vanguardia, Gregorio Morán, ens va regalar un article que ni llavors vaig tenir la precaució de guardar ni ara l’he pogut trobar a internet. Així que avui m’hauré de fiar de la meva pròpia memòria històrica.

Dins del complexíssim món comunista, Morán diferenciava entre “los que creen” i “los que están en el secreto”. Els primers, los que creen, eren els militants de base mentre que els segons, els dirigents del partit (llavors en deien el politburó), eren los que están en el secreto. Fixeu-vos que parlo en passat doncs ara, de comunistes, potser encara en queda algun, però ja no se’ls coneix amb aquest nom. Coses del marketing polític.

Els dirigents de la Conselleria d’Educació, amb el Sr. Ernest Maragall al capdavant, saben perfectament el pa que s’hi dóna a l’escola pública de la que en són responsables, saben que el discurs que fan de portes enfora, el discurs dirigit a los que creen, és una mentida i no reflecteix, ni de lluny, la magre realitat de l’escola pública a Catalunya. En definitiva, ells están en el secreto i actuen en conseqüència. I què vol dir actuar en conseqüència? Vol dir, ni més ni menys, evitar l’escola pública en el seu entorn familiar i social. Vol dir, ni més ni menys, enviar els seus fills a l’escola privada (concertada o no) per tal de que rebin un millor ensenyament.

La decisió familiar de portar els fills a l’escola privada, decisió que per altra banda és molt coherent coneixent de prop l’alternativa que hi ha, no és només monopoli dels dirigents d’aquesta conselleria sinó que s’estén a tota la cúpula dirigent de la Generalitat, als dirigents dels partits estiguin al govern o a l’oposició, als dirigents de la mal anomenada societat civil (l’altra seria la societat militar?) i, en definitiva, a tothom qui econòmicament s’ho pot permetre.

Hi ha qui pensa que els dirigents polítics, com a mínim els que estan al govern, potser haurien de donar exemple i ser clients de la pública. Però la gran majoria no ho fan. Ni ho feien els seus antecessors ciuencs. I això fa mal efecte, molt mal efecte. Fa pocs dies en parlava amb un amic meu austríac i ell no ho entenia, l’home al·lucinava.

Un exemple. El President Montilla desconfia –i s’ha de dir, sense por, que amb tota la raó- de la qualitat de l’escola pública catalana. Porta els seus fills a l’escola privada, concretament al Col·legi Alemany. Ell mateix ho justificava aquesta setmana amb l’argument que amb la seva decisió només exercia la seva llibertat.

Un altre exemple. Els fills de la filla petita del rei d’Espanya, la que diuen que treballa a la Caixa, també van a l’escola privada, concretament al Liceu Francès. Però aquesta senyora i la seva família, que també haurien de donar exemple tota vegada que toquen pressupost públic, sembla que estiguin exempts de donar cap explicació del que fan o deixen de fer amb els nostres diners.

Em limito a posar aquests dos exemples doncs són de domini públic i dient-ho no interfereixo amb la privacitat d’aquests personatges.

(Continuarà)

Un experiment periodístic bastant lamentable

Avui, al voltant de 2/4 de 6 del matí (matinada), les primeres planes de la versió digital de la premsa de paper feien aquest tractament de la intervenció del Sr. Montilla al programa de TVE ”Tinc una pregunta per a vostè” que, per cert, no vaig veure. I és que aquest home, només de veure’l, ja em fa venir la son.

Tan sols he considerat les primeres planes i només hi poso els titulars de la notícia. La selecció de diaris ha estat totalment aleatòria, n’hi he posat d’aquí i d’allà, escollits al atzar. Per estricte ordre alfabètic.

ABC
(res de res)

Avui
José Montilla no hauria fet "l'acudit" de Rodríguez Zapatero sobre Rodalies

Diari de Girona
Montilla se sotmet avui a les preguntes de 60 ciutadans

El Mundo
Montilla, a una ciudadana: 'Usted no habla bien el catalán y yo tampoco'

El Pais
"Mis hijos van a la privada"

El Periódico (versió original)
El 'president' Montilla supera con calma el interrogatorio de 31 ciudadanos

El Punt (Vilaweb)
Montilla assegura que 'no hagués fet la broma' que va fer Zapatero sobre Rodalies

La Razón (diari propietat del Sr. Lara)
(res de res)

La Vanguardia
Montilla "no hubiera hecho" la broma que hizo Zapatero sobre Cercanías

Público
Montilla pide confianza para resolver los problemas de las infraestructuras

South China Morning Post (el poso perquè és el meu diari de capçalera quan sóc a Hong Kong)
(res de res)

Observacions: El Diari de Girona hauria d’actualitzar la seva versió digital més sovint. El Periódico ha fet un bon massatge, que no dubto serà degudament recompensat. L’ambaixada de la Generalitat a H.K. no té cap influència en la premsa d’aquell territori.

Conclusions: per la meva part, cap ni una. Que cadascú tregui les seves. Com deia al títol, avui ens ha tocat un experiment bastant “cutre”, no cada dia un es desperta amb el mateix grau d’inspiració.

Engrunes

Responsabilitat.- Darrerament he rebut alguna crítica sobre quelcom que vaig escriure relacionat amb determinats partits polítics. Com a resposta general puc dir que jo em faig responsable de TOT el que escric, però NOMÉS d’allò que escric. Per tant, no em puc fer responsable de les interpretacions que, dels meus escrits, en puguin fer certs lectors potser excessivament sensibilitzats en determinats temes que sovint esdevenen conflictius. El pensament és lliure però les opinions també.

El català.- Trobo que l’article d’abans d’ahir del blog “Barcelona Catalunya Europa” reflecteix de manera força resumida però bastant encertada la situació de l’idioma català a Catalunya. Avui per avui, no hi afegiria res més.

Gregorio López Raimundo.- En primer lloc, el meu condol a la família. Però aquest senyor i alguns, ja pocs, que encara queden de la seva corda política, mai va acceptar la caiguda del mur de Berlín i tot el que allò representava. Segur que quan hagin passat uns dies tindrem la possibilitat de llegir coses fosques d’aquest personatge que ara es tapen per allò de la correcció política. Jean-François Revel va dir: “Ha caigut el mur però només a Berlín, no en les ments de molta gent”. Penso que els fets demostren que el Sr. Revel tenia molta raó. I una altra cosa que aquests dies tampoc he llegit enlloc: el seu respecte lingüístic per la terra que el va acollir ens el va demostrar durant moltes dècades no parlant mai en català, almenys en públic. En aquest aspecte, es tracta d'un cas similar al de l'ex-fiscal Mena que, casualment o no, també es declara comunista.

El mòbil al restaurant i a altres llocs públics

Per evitar confusions, em refereixo al telèfon mòbil, aparell del que sembla que només en poden prescindir uns pocs privilegiats. Comença a ser tot un signe de distinció no portar-ne, no fer-ne ostentació o, fins i tot, fer ostentació de que no se’n porta, de que un no està encara controlat o, si més no, que està menys controlat que la massa. Massa que, per altra banda, sembla estar la mar de satisfeta amb aquest control excessiu a tothora al que ella mateixa s’ha sotmès, quasi sempre de manera voluntària.

Crec que al marge d’aquest excessiu control i les seves perverses implicacions, ens trobem també davant d’una clara contaminació acústica que aquí no està encara formalment tipificada, equivalent al de l’ambientació musical o publicitària de certs llocs públics, com ara les estacions del metro.

Els restaurants constitueixen un bon exemple, però no l’únic, de contaminació acústica per sorolls de mòbil; sí, sorolls en plural: un primer soroll del to de la trucada (n’hi ha cada un!), i un segon soroll de la conversa en sí mateixa.

Potser no seria sobrer regular els sorolls d’aquesta mena als espais públics, amb una normativa similar, però ben feta, a la llei que pretén protegir els no fumadors. I llavors, a banda de poder escollir llocs amb o sense fum, també podríem triar entre anar a restaurants amb contaminació acústica o fer-ho a locals lliures d’aquesta contaminació. No m’estic inventant res, tinc entès que en alguns països del centre d’Europa ja ho tenen regulat.

Jardí Botànic Marimurtra

Avui fa justament un mes una amics em feien conyeta amb el fet que jo celebrés por todo lo alto el primer mes de l’existència d’aquest blog. Em deien que no n’hi havia per tant, que al cap i a la fi hi ha milions de blogs funcionant per la blogosfera, la majoria d’ells molt millors que el meu. Amb això últim sí, segurament tenien raó, però si encara no han entès la meva satisfacció per aquestes fites personals, haig de dir-los com deia aquell que "Ils n'ont rien compris, ils n'ont rien appris" ("no han entès res, no han après res").

Ha passat un mes des d’aquella conversa i això vol dir que avui, 18 de novembre, fa dos mesos que vaig obrir El radar de Sarrià. I dos mesos comença a ser un temps important. Aquest blog es va consolidant, el nombre de lectors augmenta sin prisas pero sin pausas, els missatges que rebo acostumen a ser més de felicitació que de queixa (que també n’hi ha hagut alguna), i de tot això jo només en puc estar més que satisfet i, per tant, crec plenament justificat el fet de tornar-ho a celebrar. I tant que ho crec!

Aquest cop la celebració dels primers dos mesos la vaig anticipar un dia, i ahir l’autor del blog i alguns dels seus fidels lectors ens vam desplaçar a la Vila de Blanes (La Selva) per tal de visitar el Jardí Botànic Marimurtra, de la Fundació Privada Karl Faust, considerat un dels millors d’Europa. No us explicaré res d’aquest jardí botànic ja que a internet hi trobareu tota l’informació necessària. Només us diré que els cinc euros que et cobren per la visita estan plenament justificats, i si abans d’entrar-hi et sembla molt car, al sortir-ne t’adones que han estat cinc euros molt ben aprofitats.

Un cas clar de psiquiatre o cinisme en estat pur

Al marge de l’embolic que hi ha muntat a l’entorn del Tribunal Constitucional d’Espanya, situació de la que en són responsables els dos grans partits estatals, si bé que potser no en la mateixa mesura, penso que el millor que ens podria passar amb el recurs del PP contra l’Estatut de Catalunya, pendent de sentencia, seria que el tombessin, que declaressin inconstitucional l’estatut de fireta que van donar com a bo a Madrid després de passar-hi el ribot per tots costats. No té res a veure el text que va sortir del Parlament que, no ens enganyem, encara que va tenir el suport del noranta per cent dels diputats, era un nyap, no té res a veure allò amb el document final, més nyap encara però ja convertit en llei, després de la gran retallada a la que va ser sotmès a Madrid sota la batuta d’Alfonso Guerra, mienmano.

Ja ho tenia bastant clar però després de llegir dissabte passat a La Vanguardia que el president de la franquícia del PP a Catalunya, el Sr. Sirera, “no ve lógico que se modifique el texto y considera “un desastre que nos quedáramos sin Estatut”, això m’ha acabat d’obrir els ulls. L’estatut del Sr. Guerra, i pel que ara sembla també del Sr. Sirera, no és el que ens convé, millor que ens el tombin.

Aquests del PP, però, són tremendos, eh! Presentar primer el recurs d’inconstitucionalitat i després dir que seria un desastre si els donessin la raó, és un cas clar de ser tractat amb urgència per un psiquiatre dels bons. O potser només es tracta d’una lliçó de cinisme en estat pur. Vés a saber!

Tinc entès que el Parlament té un servei mèdic modèlic, a disposició dels diputats que ho necessitin, i espero que inclogui també l’especialitat de psiquiatria. Ens agradi o no, el Sr. Sirera ens representa a tots, i encapçala un grup de catorze diputats que reben un bon sou amb diner públic. Necessitem per tant el Sr. Sirera en plenes facultats mentals. Ara bé, si només volia deixar-nos una mostra pública del seu cinisme, una demostració més de les seves habilitats, sàpiga el Sr. Sirera que ja n’hem pres bona nota.


PS: Aquest article el vaig escriure dissabte passat, tot just fa una setmana. He deixat passar aquest temps prudencial per si es produïa una rectificació de les paraules del Sr. Sirera (“no ve lógico que se modifique el texto y considera un desastre que nos quedáramos sin Estatut”). Ni ell ni els seus jefes de Madrid han rectificat.

Corrupció a l’Ajuntament de Madrid

Francament, no m’ha sorprès gens. No estic dient que ho justifiqui, però sí que dic que ho entenc. No és propi d’una ciutat que se les dona de moderna, com Madrid, que per poder obrir un bar, per exemple, el temps necessari per obtenir la corresponent llicència municipal s’hagi mesurar en mesos o anys. No s’entén que no puguis tenir la llicencia en uns dies o, si molt m’apureu, unes poques setmanes, tal com passa a les ciutats més civilitzades del nostre entorn geopolític.

Llavors passa el que passa. Per una banda, l’empresari té pressa per obrir el negoci i poder començar, així, a recuperar l’inversió feta. Davant seu, la feixuga maquinaria de l’administració, l’incompetència generalitzada, al donar valor zero al temps de la gent, el vuelva usted mañana, o d’aquí un mes, o l’any que ve, o aquell “no ho sabem però no es preocupi, ja l’avisarem”, i mai t’avisen. I et comences a preocupar, i a rumiar com sortir de l’atzucac.

Les persones són com són, n’hi ha de tota mena, i evidentment també n’hi ha amb tendències a corrompre o a deixar-se corrompre. Però el que genera que hi hagi corrupció és el pervers sistema en sí mateix, és l’administració pública que no funciona al ritme que toca, al ritme europeu modern, al ritme del segle XXI. És aquella sensació perversa que ens han imbuït al llarg del temps, que quan el contribuent es troba davant d’un funcionari es genera una mena de clima estrany, com si demanessis un favor, com si te l’estiguessin fent.

Si et resolen el problema, surts d’allà dintre com si al funcionari li haguessis de donar les gràcies. I no s’ha d’oblidar que, al cap i a la fi, el funcionari (public servant en diuen al Regne Unit) és un empleat a qui li pagues un sou, sovint més que correcte, precisament perquè et resolgui els problemes.

I davant la lentitud excessiva de l’administració el sistema deixa de ser europeu i esdevé tercermundista, i llavors passen aquestes coses tan condemnables com, a la vegada, tan fàcils d’entendre que passin.

Més sobre TV3, “la d’ells”

L’altre dia vaig tocar, una mica de passada, això sí, la situació de TV3, i tenia previst rematar el tema més endavant. Dels comentaris rebuts en destaca un amb el que hi estic tan d’acord que, amb tota franquesa, m’estalvia la feina de fer-ne un altre de collita pròpia per aquest blog. Em permeto, doncs, amb el permís del seu autor, un bon amic, reproduir-lo a continuació:

Estic en contra de l’actual TV3 pels següents motius: com a televisió pública per competència deslleial, per no prestar cap servei públic (encara que reconec que no cauen en la xavacaneria de les privades), per excessivament polititzada, per l'adoctrinament constant que fa, per defensar el que és políticament correcte a l'extrem, per partidista, per desinformadora, per donar una visió excessivament complaent i uniforme de Catalunya, per excessivament costosa pel contribuent, per tot això i alguna cosa més que ara no me'n recordo crec que s'hauria de reorientar el seu futur o tancar-la. Jo preferiria la primera opció.

Difícilment es podria fer avui una definició més clara i precisa de la nostra que, darrerament, ha deixat de ser-ho i s’ha convertit en la d’ells. Ep! tot això pel que sembla, pel que diuen; jo ja fa temps que pràcticament ni me la miro, va deixar d’interessar-me. I cada cop que faig l’esforç d’intentar tornar-hi, de veure un TeleNoticies per exemple, no només tinc una frustració sinó que, a més, acabo sense saber què ha passat aquell dia. Per tal de no entabanar tant els televidents i mentre no hi hagi una solució, com a primera mesura provisional proposo un canvi de nom pels informatius, i anomenar-los TeleNicaragua, fent referència al nom del carrer on el PSOE hi té la seva delegació catalana.

“Por qué no te callas?”

Aquesta frase tampoc és meva, és del Rei d’Espanya. El que quedarà de la reunió de Santiago de Xile, de la oficialment anomenada XVII Cumbre Iberoamericana, “...un invent que la immensa majoria dels ciutadans no sap, ni falta que li fa, per a què serveix ni qui es fa càrrec del compte, encara que ho sospitem...” (*) serà l'incident entre, per una banda, els caps d'estat i de govern d'Espanya i, per l’altra, els presidents de Veneçuela i Nicaragua.

Algú podria recordar de memòria una sola de les resolucions o acords presos en alguna de les setze trobades anteriors? Doncs és això, és el que deia. De les 16 reunions anteriors no en queda res, i de la dissetena en quedarà aquest incident.

Fins i tot l'expresident del govern espanyol, Sr. Aznar, després de quasi quatre anys de no fer-ho, va trucar al seu successor en el càrrec per agrair-li la seva intervenció, utilitzant aquestes paraules textuals: "Lo cortés no quita lo valiente".

El paperet del Rei d’Espanya. “Ho sento pels milions d'espanyols que ahir semblaven encantats amb la performance reial, però l'incident protagonitzat pel monarca em va semblar lamentable, fins al punt de fer-me sentir quelcom semblant a la vergonya aliena” (*).

Un cap d’estat no hauria de perdre mai els papers, i tant el fet de tutejar als seus peculiars col·legues com el d’aixecar-se i marxar de la reunió van esdevenir una claríssima pèrdua de papers, com també ho van ser les intervencions, al meu entendre totalment provocadores, dels presidents Chávez i Ortega. Tots tres van quedar, al meu entendre, a la mateixa alçada diplomàtica, i deixem les valoracions morals pels entesos.

Hi ha persones que els agrada molt que el seu cap d’estat els tutegi, i l’hi fan reverencies i el que toqui; res a dir. Però n’hi ha d’altres, entre ells el president Chávez i jo mateix, que no ens agrada aquesta familiaritat, especialment si llavors no s’admet la reciprocitat de tracte, que això és el que passa en aquest cas. ("Mira Rei, o mira Juan Carlos, o mira Borbón, lo que pasa es que tú...” algú s’imagina un diàleg en aquests termes?). I tampoc val que el cap d’estat deixi de banda la seva proverbial neutralitat política i marxi d’una reunió d’aquesta mena, sabent que a continuació se’n farà, necessàriament, una interpretació política partidista del seu gest. Llavors, com sempre passa, tots els partits escombrem cap a casa; només cal veure el que ha passat des del ja famós “Por qué no te callas?”

Només una consideració final. Per primer cop i sense que serveixi de precedent, sobre aquest tema estranyament coincideixo bastant amb el Sr. Jesús Cacho, director d’El Confidencial. I tal com va dir Aznar a Zapatero, jo també m’apunto a que "Lo cortés no quita lo valiente".


(*) Jesús Cacho, director del diari digital El Confidencial, 12/11/07, (traducció lliure de l’autor).

Avui és dimarts i 13. I què!

Ahir em vaig trobar amb tres persones que em van dir: “T’has fixat que demà és dimarts i 13?”. Encara no entenc la pregunta; segur que deu tenir algun missatge amagat que no sé veure.

Aquest vespre aniré a la presentació del llibre “Catalunya serà logística o no serà”, de l’economista Ramon Tremosa, catedràtic de l’UB. Hi participaran també Pedro Nueno (IESE) i Germà Bel (UB). El llibre promet; l’acte, també.

El títol del llibre ve a ser una versió laica i del segle XXI de la famosa frase “Catalunya serà cristiana o no serà”, de Josep Torras i Bages (1846-1916), bisbe de Vic. Si darrerament heu passat per Vic (jo hi passo sovint), us n’adonareu sense massa esforç que el senyor bisbe, el que se’n diu visió de futur no semblava tenir-ne gaire. Els que volem que Catalunya no deixi de ser confiem que en Tremosa l’encerti una mica més que el senyor bisbe.

Si no teniu res millor per llegir us recomano l’article “Vist el panorama, què podem esperar?”, que va sortir abans d’ahir al blog BarcelonaCatalunyaEuropa. M’ha semblat interessant. Alguns diuen que el seu autor, M. Badia, amb aquests temes hi toca.

Mentrestant, “Catalunya va lliscant, pendent avall, per la dolça decadència” (David Madí).

Catalunya, 2035

Ja ningú no recorda com va anar exactament la cosa ni els historiadors es fiquen d’acord. Hauran de passar uns quants anys més per posar cada dada al seu lloc i garbellar els fets anecdòtics dels realment importants. Des del meu punt de vista, segurament tan subjectiu com qualsevol altre, el final de l’estat d’Espanya ha estat un procés molt semblant al que hi va haver el segle passat a l’Europa central, que en quatre dies van desaparèixer unes baluernes estatals com Iugoslàvia o l’URSS, construïdes al llarg del temps de manera artificial i violenta al voltant dels antics imperis de Sèrbia i de Rússia, respectivament. A Espanya ha costat més temps i el procés encara no ha acabat, perquè si bé les Balears i les Canàries s’han independitzat fa poc i semblava que amb això ja estava tot enllestit, ara en el País Valencià, al qual acompanya Múrcia, han revifat de nou i cada cop amb més força els moviments secessionistes i volen separar-se també de Castella-Extremadura, el que queda de l’antiga Espanya. Al-Andalus va ser reconquerida pels seus antics propietaris del sud ara fa gairebé deu anys, i van dir que ja en tenien prou, que no pujarien més amunt.

En el cas espanyol –quina paraula tan antiga, i fa trenta anys era omnipresent– el procés no va ser degut a les activitats terroristes dels diversos grups violents que sempre es creen en aquestes situacions. Tal com jo ho veig, els resultats actuals van ser directament provocats pels poders centralistes de la mateixa Espanya, que van anar construint a poc a poc, però amb fermesa, un mur de separació al seu voltant, es van anar aïllant de la resta de l’estat que teòricament ells eren els primer interessats a conservar unit. Un dels factors inicials de dissolució, des del meu punt de vista, va ser la negativa de Madrid a parlar l’any 2005 d’un projecte dels bascos més moderats, aprovat pel seu parlament, que va ser de fet l’últim intent euskaldun de posar les bases per a un projecte comú d’entesa política. L’estat espanyol es va negar ni tan sols a prendre’l en consideració. Un any després, un projecte similar dels catalans, aprovat per una aclaparadora majoria dels seus representants, es va trobar que els espanyols sí que van dir que el negociarien, però amb l’estil peculiar de negociació que gastaven llavors a Madrid, que consistia a dir que no a cada proposta i a anar desmuntant tots els articles de la nova llei amb la qual els catalans volien entendre’s amb els espanyols. Després van venir els gallecs i els va passar una cosa similar, tot i que el seu projecte venia avalat per un ja centenari antic ministre del general Franco, el militar que havia guanyat una guerra civil que hi va haver ara fa un segle i que també va fer molt per al creixement de l’independentisme a tota la perifèria de l’estat, diuen.

Entremig, la intervenció directa de l’ONU per obligar Espanya a retornar al Marroc unes colònies que tenia al continent africà i evitar així una guerra entre el Nord d’Àfrica i Europa –això va ser abans de la reconquesta d’al-Andalus–, i alhora un seguit de desastres en les infraestructures i els serveis de les zones més dinàmiques del país i un dèficit històric de connexions internacionals que feia que aquelles zones es trobessin condemnades en la pràctica a tornar a la situació d’autarquia dels anys 40 del segle passat, just després de la guerra esmentada. Tot això va desvetllar la consciència de molta gent de bona voluntat, que es van sumar en pes i sense dubtar-ho a les protestes dels nacionalistes històrics.

Ja dic que tot és molt confús, perquè la resta va ser una successió de fets ràpids, alguns violents, altres relacionats amb diversos esdeveniments similars a Europa –la unificació d’Irlanda, la secessió de Bèlgica, l’estatus especial aconseguit per Escòcia dins la Commonwealth–, fins i tot alguns successos del món de l’esport internacional, i altres que els historiadors trigaran temps a explicar-nos amb detall perquè s’anaven encavalcant els uns amb els altres contínuament. Però per mi el castell –mai més ben dit– va començar a desmuntar-se definitivament arran d’aquests dos fets que he dit: la manca de sensibilitat de l’antiga Espanya per adonar-se que les coses al món havien canviat de manera radical i que no es podia menystenir una col·lectivitat nombrosa simplement dient-los «no» o fent-los ballar com un putxinel·li i explicant-los eternament el conte de la vella.

És així que va arribar finalment la caiguda d’aquell antic imperi, Hispania, en el qual, quatre segles enrere, no es ponia mai el sol, cosa que als castellans i als seus associats més dúctils i arrepenjats els permetia viure a l’esquena de les colònies. Ara la majoria dels espanyols s’han de llevar al matí per pencar, com tothom al món civilitzat, han de treballar vuit o nou hores cada dia i ja no poden fer tantes festes de setmanes senceres, com feien abans. És clar que n’hi ha molts que no han estat capaços d’adaptar-se al nou ritme i és un país amb un nombre molt alt de marginats. El seu sistema de salut pública i de seguretat social va fer fallida ja fa anys i depenen força de les ajudes de l’estranger, també en tecnologia, transports i programari informàtic. Els catalans són força generosos i ara estan disposats a renegociar amb ells, una altra vegada, una condonació parcial del seu monstruós deute extern.

Autor: El vigilant del far

Ficció? Ves a saber

Navegant per la catosfera he trobat una perla i m’he proposat reproduir-la dilluns vinent per tots els meus lectors. Tot i creure que no hi haurà cap problema, una norma de mínima cortesia m’obliga a disposar primer de l’autorització del seu autor.

De fet, de seguida es veu que no en sóc l’autor. No en sé tant, d’escriure, ni molt menys, ni tampoc tinc aquesta visió de futur. Ficció? Ves a saber. Ara mateix, ningú està en situació de demostrar que tot allò que hi diu no s’hagi de complir. En tot cas, haurem d’esperar uns quants anys per comprovar-ho. Així doncs, bon cap de setmana i fins dilluns!

La Cope no s’ha de tancar. I TV3?

L’últim a cometre l’error d’exigir el silenci o el canvi de línia de l’emissora de la Conferencia Episcopal Espanyola, ha estat el Sr. Duran i Lleida, dirigent de la coalició CiU. De fet, home sibil·lí com pocs, aquest cop s’ha tret de la màniga el mot avortar però penso que tothom l’ha entès perfectament.

Aquells que demanen el tancament de l’emissora dels bisbes, o que volen que despatxin a alguna de les seves estrelles, una de dues, o s’equivoquen de mig a mig o és que, en el fons del fons, no són tant demòcrates com es pensen. Si partim de la base que som en una democràcia, tot i que de vegades alguns en tinguem seriosos dubtes, tot s’ha de respectar, fins i tot la veu d’aquells piròmans de les ones com Don Federico, Doña Cristina, Don César i companyia. Desclot, exdirector de l’Avui, va dir que “n’hi ha que han nascut perquè hi hagi de tot”. (Ara ja es pot dir que en Desclot és en Sanchis, ell mateix va sortir diumenge de l’armari).

La Cope és una empresa privada, i poden fer el que els vingui de gust sempre que sigui dintre dels límits de les lleis vigents. Si algú creu que s’ultrapassen aquests límits, té els jutges per dirimir-ho. Qui amb els seus diners no vulgui fer-se còmplice de la Cope i els seus accionistes, ja sap on no ha de posar la “x” a la propera declaració de l’IRPF.

Una cosa es criticar-los amb tota la contundència que calgui; penso que no només s’ho mereixen sinó que aquesta crítica se la guanyen cada dia. Jo aprofito per fer-ho sempre que se’m presenta l’ocasió. Algunes vegades he aconseguit que el meu interlocutor quedi en evidència; són aquells que surten per peteneras i, rient per sota el nas, diuen que no escolten mai la Cope i que, per tant, com que no saben què hi diuen, no la poden jutjar. D’això hi ha qui en diu cinisme en estat pur; no tinc cap intenció de desmentir-ho.

Una altra cosa ben diferent és exigir que callin. Per fer això ja hi ha especialistes, com el tovarisch Putin de Rússia o un dels millors deixebles d’en Fidel Castro, el compañero Chávez de Veneçuela. Però precisament ells serien uns bons exemples del que no s’ha de fer mai en una democràcia: silenciar un mitjà de comunicació. Ells, però, tenen una disculpa: ni Rússia ni Veneçuela passarien avui la prova del cotó d’una democràcia.

I per què hi surt TV3 al títol d’aquest article? En primer lloc, ho confesso, per provocar la seva lectura fins al final. Però és que, a més, he sentit a dir des de la mateixa Cope que l’emissora que s’hauria de tancar és TV3, amb l’argument que aquesta emissora pública promou la desaparició de l’espanyol a Catalunya. Ni que això fos veritat, cosa que qualsevol persona amb dos dits de front sap que no ho és, no seria el meu parer argument per tancar-la. Potser podria arribar a entendre que algú promogués el tancament de TV3 per molts dels seus lamentables programes, i també pels seus (des)informatius, totalment inacceptables en una televisió pública. Això almenys tindria una base més sòlida. No s’ha de perdre de vista que entre la Cope i TV3 hi ha una gran diferencia: la Cope se la paguen ells i TV3 la paguem entre tots. A TV3 tenim, per tant, tot el dret de dir-hi la nostra.

El polític vs. l’estadista

“El polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les pròximes generacions i no en les pròximes eleccions” (W.Churchill).

Dissortadament aquí només tenim polítics i, a més, no ens enganyem, la majoria d’ells de poca monta. D’estadistes no n’hi ha pràcticament cap; almenys aquesta és la meva percepció, crec que força realista.

Convé aclarir que quan dic que “aquí només tenim polítics”, em limito a considerar exclusivament el reduït món de la petita política, la política dels partits que ja coneixem.

De fet, a Catalunya, d’estadistes potencials sí que n’hi ha, tots en coneixem algun, però acostumen a ser persones que dissortadament no tenen cap interès per entrar en política en les condicions actuals de dictadura de les cúpules, promoció de la mediocritat, llistes tancades i submissió absoluta al líder (“el que se mueve no sale en la foto”).

“Els anys no ens fan més savis...

...només ens fan més vells.”

Ara mateix no recordo qui va dir aquesta frase però no hi estic d’acord, almenys no hi estic 100% d’acord. Dir que els anys ens fan més vells, més grans, és una obvietat i, per tant, aquí no cal perdre el temps discutint-ho. Sempre he pensat que la vellesa té més a veure amb l’actitud mental que amb l’edat biològica, així que prefereixo utilitzar el terme grans en lloc de vells. És allò tan repetit de que hi ha vells de quaranta anys i joves de vuitanta; jo en conec, tant dels uns com dels altres.

Però els anys també ens fan més savis, ni que només sigui per l’experiència acumulada. L’experiència només s’aconsegueix amb els anys; no s’estudia, ni s’adquireix per ciència infusa.

Per tant, els anys ens fan més vells, sí, però també ens fan més savis.

Els sentiments

M’han suggerit que en aquest blog potser també hi hauria d’incloure temes una mica més profunds, més del món interior. Ni que només sigui de tant en tant. Doncs potser sí. Provem-ho avui mateix.

Això va passar fa cinc dies durant un dinar familiar força agradable. Conversa educada entre dues persones adultes i, tot d’una, com si fos un argument de pes, l’argument per antonomàsia, l’una li retreu a l’altre: “El que passa és que tu no mostres sentiments”. Ve a ser allò de no cal que t’hi esforcis per convencem perquè estàs mancat de sentiments, i això ja t’impedeix que em puguis entendre. El tema de la conversa no el recordo però tan se val, això és el menys important.

Encara que sembli una obvietad, haurem de començar aclarint que no hi ha encara al mercat cap aparell que serveixi per mesurar els sentiments de les persones. Per tant, les persones que pretenen saber qui té sentiments i qui no en té, o qui en té més i qui en té menys, ens haurien d’explicar com s’ho fan per estar-ne tan segurs.

Sovint es confon el tenir-ne, de sentiments, amb la seva expressió pública, amb esbombar-ho de portes enfora per tal que tothom se n’assabenti. És com aquells que confonen el seu sentiment de religiositat amb la necessitat imperiosa davant la societat d’anar a la processó de Divendres Sant a fuetejar-se fins a fer-se sang. Antigament, quan es moria algú, hi anaven les plañideras; de fet hi ha llocs que aquesta figura encara té plena vigència, i això no és res més que la voluntat de la plasmació pública d’un sentiment de tristesa.

A un altre nivell, tenim els que amb qualsevol excusa necessiten penjar la senyera al balcó per tal de mostrar als veïns el seu profund sentiment de catalanitat. També hi ha qui creu imprescindible posar-se el ruc català, o el CAT, o qualsevol altre enganxina al cotxe (“sóc català, passa res?”, o “zoi epañó, casi na”; us prometo que las he vist totes dues, aquesta darrera ribetejada per la silueta del toro d’Osborne). I fins i tot hi ha qui diu que qui no gaudeix amb les sardanes i els castellers és sospitós, no és massa de fiar, el seu sentiment de catalanitat és, com a mínim, dubtós.

En fi, com diuen a Mallorca, per tot hi ha de tot. I tot s’ha de respectar ja que ningú té el monopoli de res (bé, el cas d’Aena i els seus aeroports son figues d’un altre paner). Les persones que s’atribueixen un cert monopoli dels sentiments haurien de ser els primers en demostrar la seva tolerància i, com a mínim, acceptar als qui no els ve de gust mostrar els seus sentiments en públic.

La tripulació d'un avió retinguda al Tchad

Em limitaré a deixar constància de l’estranya i lamentable situació d'abandonament i manca d'ajut i de suficient suport diplomàtic que han patit durant massa dies al Tchad els 7 tripulants de l'avió de l’empresa barcelonina GIRjet.

Se suposa que el cos diplomàtic disseminat pel món té com a missió principal en els seus països de destinació el suport i la defensa dels seus nacionals que tinguin problemes quan es troben en aquells països. Jo, almenys, ho tinc entès així.

Per centrar el tema, començarem fent esment que Espanya no té cap diplomàtic amb residència al Tchad, però sí que n'hi té residint a altres països del voltant. Per tant, encara que no hi visquin, aquests funcionaris s'hi poden desplaçar (s'hi han de desplaçar, tenen obligació de fer-ho) tan aviat com tenen coneixement d'un problema greu. A falta d’un mitjà de transport es lloga un avió o el que sigui. Si els hi paguem el sou és perquè ens protegeixin, i no ens haurien de deixar penjats.

A més, s’hauria d’extremar la diligència quan el problema ja es veu que si es deixa podrir (com ha passat en aquest cas) s’anirà complicant a mida que passin les hores. Més urgent encara és no perdre ni un minut si el problema es presenta en un país on no hi ha cap tipus de garanties, ni llibertats individuals i col·lectives, ni la presumpció d’innocència, ni res del que aquí és normal però allà no.

Així, aquest tripulants de GIRjet no han estat considerats per les autoritats tchadianes com a presumptes delinqüents sinó directament com a culpables d'un delicte. No ho dic jo, ho diu el website oficial de la Presidència de la República del Tchad amb aquestes paraules textuals:

"Tous les auteurs, co-auteurs et complices d’enlèvement de mineurs et escroquerie sont arrivés hier après-midi à N’Djaména à bord d’un avion de l’armée tchadienne. Il s’agit de 9 Français, 7 Espagnols et 4 Tchadiens." (Site Officiel de la Présidence de la République du Tchad. http://www.presidencedutchad.org/).

Els diplomàtics espanyols, amb l’ambaixadora al capdavant, coneixien perfectament aquestes circumstàncies des del mateix dijous 25 d'octubre en que es van produir les detencions. Però en lloc de posar-se les piles immediatament van preferir no espatllar-se el cap de setmana, i dilluns ja en parlarem que tampoc vindrà de quatre dies. Evidentment jo no hi era present però pel que hem pogut saber pels mitjans, que és bastant, la seva reflexió devia ser per l'estil.

Què van fer els diplomàtics francesos, aquells sí, amb residència al Tchad? Doncs simplement van complir amb la seva obligació i es van començar a bellugar amb diligència des del mateix dijous. Tot i que, pel que sembla, l'actuació dels francesos detinguts en aquest affaire no està gens clara, no els hi va faltar l’ajut i el suport diplomàtic des del primer moment. L'endemà mateix l’ambaixador francès ja va ser rebut pel primer ministre del Tchad, tal com ho explica el website oficial del Govern del Tchad:

"Le Premier Ministre Dr Nouradine Delwa Kassiré Coumakoye a reçu en audience en fin d’après midi du vendredi 26 octobre 2007, l’ambassadeur de France accrédité auprès du Tchad SEM Bruno Foucher. Le diplomate français a remis à l’occasion, un communiqué du Ministère français des Affaires étrangères et européennes suite à la tentative de trafic de 103 enfants pour la France par une association française « l’Arche de Zoé » et l’arrestation de neuf français impliqués dans cette opération par les autorités tchadiennes." (Site du Gouvernement du Tchad. http://www.primature-tchad.org/).

Diumenge al migdia (ahir) s’anuncia que el president de França, Nicolas Sarkozy, s’ha desplaçat a aquell país per tal de tancar la negociació amb el seu homòleg tchadià Idriss Deby, i recollir als tres periodistes francesos i també a les quatre tripulants espanyoles que han quedat alliberades. Els tchadians, amb el seu president al capdavant, han donat una lliçó pràctica a tot el món sobre el que no és la separació i l’independència de poders (executiu i judicial).

No se sap com acabarà aquesta desagradable historia però, si algun dia em trobés amb un problema seriós fora del meu país, m’agradaria que el tracte que rebés dels funcionaris del servei exterior fos molt diferent, molt més professional i eficient, del que han patit els tripulants de GIRjet. Vull creure que, com a mínim, el ministeri obrirà una investigació sobre l’actuació dels seus funcionaris durant els primers dies de la crisis i, si s’escau, es demanaran responsabilitats a qui toqui.

“La llibertat està permanentment amenaçada”

“Si l'écrivain fait de la littérature, c'est-à-dire s'il écrit, c'est parce qu'il assume la fonction de perpétuer, dans un monde où la liberté est toujours menacée, l'affirmation de la liberté et l'appel de la liberté.”

Poc a poc i moltes vegades sense que ni ens n'adonem, cada dia tinc més la percepció que la nostra llibertat es va retallant, ara per aquí i ara per allà, avui aquest nou control que ahir no hi era, demà ves a saber. Els ordinadors connectats a internet són una meravella de la tecnologia però en mans de segons qui deixen en un no res el Nineteen Eighty-Four que George Orwell va escriure aviat farà sis dècades.

Estic a anys llum de considerar-me un écrivain però això no m’impedeix sentir-me totalment identificat amb aquesta reflexió de Jean-Paul Sartre.

Vuit centímetres

Estic segur que a Barcelona no és l’únic cas però em centraré en el tram de carril bici que hi ha a la banda muntanya de la Diagonal, a l’alçada de Muntaner, i concretament, a la zona que es troba baixant per Muntaner i agafant Diagonal cap a la dreta, en direcció a Francesc Macià.

Es tracta d’un tram de la Diagonal on, pel vianant, resulta una operació d’alt risc passar-hi a peu. Parlo per pròpia experiència. Situem-nos, doncs, a la vorera del mig, la que es troba entre els carrils laterals i els centrals de circulació de vehicles. Allà hi trobarem, en primer lloc, un quiosc de diaris; a continuació, un espai no excessivament generós però sí suficient pels vianants (això sí, sempre que el quiosc estigui tancat); després hi ha el carril bici, i finalment una zona de gespa. Aquest parterre, una mica més elevat que la vorera, té tres funcions: augmentar la quota de zona verda de la ciutat, separar i protegir els ciclistes dels autobusos que circulen pel carril bus, i també com a passeig pels gossos.

(Aquesta zona de separació té l’avantatge pels amos del gossos que, al estar coberta de gespa, no solen recollir les caques doncs queden una mica dissimulades. Deu ser per això que hi tanta demanda canina).

Bé, tornem al tema. Aquest tram és perillós pel vianant però si tothom compleix i ningú se surt dels pocs centímetres que li pertoquen, en pot sortir il·lès. Així doncs, on és el problema? Resulta que el quiosc té l’estranya costum d’obrir durant el dia i, com sol passar en aquests establiments, el material exposat ocupa un bon lloc de la vorera, precisament la ja estreta franja reservada als vianants. La setmana passada vaig mesurar l’espai real que queda per l’ús dels vianants, entre la ratlla blanca del carril bici i la pila de Razones (o potser eren Mundos, no n’estic segur): només 8 cms. Ni que un estigui molt prim hi passa!

Aquí només hi veig dues solucions: o treure el carril bici, doncs resulta evident que tot no hi cap, o expropiar al quiosc per tal que no torni a obrir. La indemnització es podria pagar mitjançant els calés recaptats d’una nova taxa que pagarien els ciclistes; al cap i a la fi, ells han estat els darrers en arribar. No se’m acut cap altre solució. Bé, sí, deixar-ho tot tal com està i passar olímpicament del tema, com sol fer l’Ajuntament de Barcelona quan un s’hi adreça amb aquestes nimietats. A veure si aquest cop, sortint a la catosfera, hi haurà més ressò i ens faran cas.

“Són massa llargs”

Sovint em diuen això sobre els meus articles. Potser sí que haurien de ser més curts però encara no en sé prou per dir amb menys paraules el que vull explicar. Sóc un ferm partidari de “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i estic segur que amb el temps n’aniré aprenent. De moment, avui ja me n'he sortit. Tot és començar!

Igualada, capital de la comarca de l’Anoia. L’Ajuntament

Un ministre franquista va dir fa molts anys i, al meu parer, amb molt d’encert, que la política hace extraños compañeros de cama. Un bon exemple d’això el tenim a l’Ajuntament d’Igualada.

Tinc una predilecció especial per aquesta ciutat. Encara que jo sóc barceloní de la variant sarrianenca, els meus pares eren igualadins, i tant el meu besavi com el meu avi en varen ser alcaldes en diferents èpoques, l’un als anys trenta i l’altre als anys cinquanta del segle passat. A Igualada hi tinc molta família, hi tinc enterrats els meus quatre avis i altres avantpassats. Hi tinc amics, coneguts i saludats. Hi vaig sovint, ara menys que abans. Això sí, procuro anar-hi sempre per la festa de Reis (pel que tothom diu, a Catalunya no n’hi ha cap altre de comparable), i quasi no he fallat cap any; de jove hi vaig participar activament, fent de patge alguns anys, i en tinc molt bon record. Segueixo amb interès els temes locals, i tot el que es refereix a Igualada i als igualadins mereix sempre la meva atenció.

Igualada té 21 regidors i, per tant, per governar amb comoditat se’n necessiten 11. Després de les darreres eleccions del mes de maig, la composició de l’Ajuntament va quedar així: Entesa per Igualada 10, CiU 6, ERC 3, PP 2. Quant a la paritat home-dona, els dos primers grups l’apliquen amb perfecció matemàtica: 5 i 5, i 3 i 3. Els altres dos grups l’apliquen a la seva peculiar manera: 3 i 0, i 2 i 0. No seré pas jo qui en tregui conclusions, però aquestes són les xifres.

Aviat es veu que el grup més petit, el PP, amb només 2 regidors, té la clau de la governabilitat. I potser us preguntareu: amb qui pacta el PP a Igualada? Doncs sí, no sou gens mal pensats, ho heu endevinat: pacta amb l’Entesa (acord local de socialistes i comunistes-verds). Un dia vaig sentir a dir que los extremeños se tocan, i aquí en teniu un bon exemple. És per això que he començat l’article d’avui amb aquella coneguda frase del ministre franquista.

A l’alcalde Jordi Aymamí (Entesa) no tinc el gust de conèixer-lo encara que un cop me’l van presentar i ens vam saludar un moment en un restaurant (encantat, molt de gust, i poca cosa més). Algun dia li proposaré de prendre un cafè plegats, si és que les seves moltes obligacions li deixen temps lliure per rebre a un fill d’igualadins que alhora és nét i besnét de dos antecessors seus a l’alcaldia.

Avui he conegut en Marc Castells, cap de llista per CiU i, per tant, cap de l’oposició a l’ajuntament; és també vicepresident del Consell Comarcal de l’Anoia. Ens ha presentat un bon amic comú i hem dinat plegats tots tres. Ha estat una trobada força agradable. Es tracta d’una persona jove i alhora sembla molt seriosa, i se la veu amb empenta i ganes de fer coses. La seva tasca no és pas gens fàcil: recuperar una alcaldia que durant els primers anys dels ajuntaments democràtics sempre pertanyia a CiU.

També avui, mentre dinàvem, m’han presentat en Joan Torras, cap de llista d’Esquerra, que arribava a dinar al mateix restaurant on érem nosaltres. Ha estat només un molt de gust de conèixer-te i poca cosa més.

El cap de llista del PP, Pere Calbó, no tinc el gust de haver-lo saludat mai. Però tothom em diu que mana, que mana molt a l’Ajuntament d’Igualada. Per cert, al website de l’Ajuntament no li han accentuat la lletra “o” del seu cognom. Potser és que no mana tant com sembla...