Al verlos en su azotea rodante, evoqué a un vecino que un día me interrogó “¿Cuál es la diferencia más visible entre un turista y un cubano?” En mi simplicidad, le enumeré las cremas solares, las guías Lonely Planet y los spray contra mosquitos… pero no. La respuesta era más evidente: “Un turista siempre mira hacia arriba. Se queda embobecido con la arquitectura, los vitrales, arcos y columnas; pero nosotros los cubanos caminamos atentos a los huecos que harían peligrar nuestros tobillos”. Aunque se trata de una de esas exageraciones que termina en cliché, me parece que este ómnibus de dos pisos se encamina en la misma dirección del chiste de mi vecino. Desde allá arriba, ya no hay nada que se interponga entre los ojos de esos turistas deslumbrados y los edificios de más de un siglo. Ni siquiera nosotros –meros extras en este decorado- somos un estorbo para que disfruten de aquello que está por encima de nuestras cabezas. (de l’article Desde allá arriba, de Yoani Sánchez, blog Generación Y, 26/5/2008).
Molt recentment a La Havana s’han posat en servei els típics autobusos vermells de dos pisos, aquells que tenen el pis superior descobert, i que s’utilitzen per passejar els turistes que volen tenir una visió ràpida de la ciutat. Aquests autobusos quasi sempre són vermells sense que això tingui res a veure amb el color comunista del partit únic d’aquella illa. Una de les primeres ciutats on els vaig veure fa molts anys va ser Londres –també vermells- i avui ja se’n troben per tot arreu.
La Yoani Sánchez ja vàrem explicar que té el blog més visitat i comentat de Cuba, i al meu entendre va fer una descripció molt exacta de la mirada del turista. Ella centrava el seu comentari en la ciutat de La Havana perquè quasi no en coneix d’altres, no pas per falta de ganes sinó per la manca de la preceptiva autorització de les autoritats cubanes, a les que no els agrada gens que els cubans vegin com funciona el món real fora del seu paradís comunista.
A Barcelona els turistes també miren sempre amunt (Pedrera, Sagrada Família, etc.) mentre que nosaltres, els barcelonins que fem d’extres del decorat de la nostra ciutat, no ens podem permetre aquest luxe si no volem trepitjar alguna cosa lletja o ficar el peu en algun dels molts forats que l’ajuntament es resisteix a arreglar-nos.
Molt recentment a La Havana s’han posat en servei els típics autobusos vermells de dos pisos, aquells que tenen el pis superior descobert, i que s’utilitzen per passejar els turistes que volen tenir una visió ràpida de la ciutat. Aquests autobusos quasi sempre són vermells sense que això tingui res a veure amb el color comunista del partit únic d’aquella illa. Una de les primeres ciutats on els vaig veure fa molts anys va ser Londres –també vermells- i avui ja se’n troben per tot arreu.
La Yoani Sánchez ja vàrem explicar que té el blog més visitat i comentat de Cuba, i al meu entendre va fer una descripció molt exacta de la mirada del turista. Ella centrava el seu comentari en la ciutat de La Havana perquè quasi no en coneix d’altres, no pas per falta de ganes sinó per la manca de la preceptiva autorització de les autoritats cubanes, a les que no els agrada gens que els cubans vegin com funciona el món real fora del seu paradís comunista.
A Barcelona els turistes també miren sempre amunt (Pedrera, Sagrada Família, etc.) mentre que nosaltres, els barcelonins que fem d’extres del decorat de la nostra ciutat, no ens podem permetre aquest luxe si no volem trepitjar alguna cosa lletja o ficar el peu en algun dels molts forats que l’ajuntament es resisteix a arreglar-nos.