La mirada del turista

Al verlos en su azotea rodante, evoqué a un vecino que un día me interrogó “¿Cuál es la diferencia más visible entre un turista y un cubano?” En mi simplicidad, le enumeré las cremas solares, las guías Lonely Planet y los spray contra mosquitos… pero no. La respuesta era más evidente: “Un turista siempre mira hacia arriba. Se queda embobecido con la arquitectura, los vitrales, arcos y columnas; pero nosotros los cubanos caminamos atentos a los huecos que harían peligrar nuestros tobillos”. Aunque se trata de una de esas exageraciones que termina en cliché, me parece que este ómnibus de dos pisos se encamina en la misma dirección del chiste de mi vecino. Desde allá arriba, ya no hay nada que se interponga entre los ojos de esos turistas deslumbrados y los edificios de más de un siglo. Ni siquiera nosotros –meros extras en este decorado- somos un estorbo para que disfruten de aquello que está por encima de nuestras cabezas. (de l’article Desde allá arriba, de Yoani Sánchez, blog Generación Y, 26/5/2008).

Molt recentment a La Havana s’han posat en servei els típics autobusos vermells de dos pisos, aquells que tenen el pis superior descobert, i que s’utilitzen per passejar els turistes que volen tenir una visió ràpida de la ciutat. Aquests autobusos quasi sempre són vermells sense que això tingui res a veure amb el color comunista del partit únic d’aquella illa. Una de les primeres ciutats on els vaig veure fa molts anys va ser Londres –també vermells- i avui ja se’n troben per tot arreu.

La Yoani Sánchez ja vàrem explicar que té el blog més visitat i comentat de Cuba, i al meu entendre va fer una descripció molt exacta de la mirada del turista. Ella centrava el seu comentari en la ciutat de La Havana perquè quasi no en coneix d’altres, no pas per falta de ganes sinó per la manca de la preceptiva autorització de les autoritats cubanes, a les que no els agrada gens que els cubans vegin com funciona el món real fora del seu paradís comunista.

A Barcelona els turistes també miren sempre amunt (Pedrera, Sagrada Família, etc.) mentre que nosaltres, els barcelonins que fem d’extres del decorat de la nostra ciutat, no ens podem permetre aquest luxe si no volem trepitjar alguna cosa lletja o ficar el peu en algun dels molts forats que l’ajuntament es resisteix a arreglar-nos.

ETA: el meu decàleg particular

1/ Encara que la gent que em coneix ja sap que no em faria cap falta començar dient una obvietat, des de la meva condemna de la violència manifesto que ETA és un grup terrorista format per delinqüents que, amb les seves actuacions, el que cometen no són altre cosa que delictes tipificats a la legislació vigent.

2/ Batasuna i altres partits polítics afins no són ETA, són una altra cosa. Potser tenen els mateixos objectius independentistes però aquest no és motiu suficient per dir que són la mateixa cosa. No he oblidat el que han decidit alguns jutges però som bastants els que discrepem de certes sentències. Les resolucions judicials s’han d’acatar però no hi ha cap obligació d’estar-hi d’acord. D’errors judicials el món n’està ple. De jutges que s’equivoquen, també. Uns en critiquen uns i uns altres en critiquem uns altres. Criticar és legítim.

3/ La prova del cotó del que es diu al punt anterior és que si aquells partits fossin ETA arribaríem a la conclusió que el quinze per cent dels votants d’Euskadi son etarres i, evidentment, això no és així.

4/ De contactes amb ETA se n’han produït durant els darrers quaranta anys amb governs de tota mena. A vegades, les menys, aquestes trobades han sigut públiques, i fins i tot amb suport parlamentari, però la majoria han estat secretes. El fet que molts governs hagin negat els contactes no té, per a mi, cap credibilitat. Tots sabem que els governs, moltes més vegades de les que voldríem, menteixen com a bellacos.

5/ Si per definir aquests contactes del govern o els seus intermediaris amb aquesta gentussa un dels problemes és la semàntica, i això impedeix utilitzar la paraula negociar per definir-los, no hi veig cap inconvenient en que se n’utilitzi qualsevol altra que tingui un significat equivalent. Segur que el diccionari n’és ple.

6/ Diguin el que diguin uns i altres, aquests contactes hauran de seguir tenint lloc en el futur fins que el tema no quedi definitivament resolt. No és un assumpte de si agrada més, poc o gens, és un tema de pura lògica. Seria bo que s’acceptés d’una vegada que aquí hi ha un problema que fa més de quaranta anys que dura. La policia no l’ha pogut resoldre i això que al llarg d’aquests anys ha utilitzat mètodes de tot tipus. Anant pel món t’adones que aquestes coses sempre s’han acabat amb els interessats asseguts a l’entorn d’una de taula de converses, tapant-se el nas si convé.

7/ Resulta com a mínim pueril l’exigència en veu alta, vingui de qui vingui, de que primer els d’ETA manifestin de forma inequívoca la seva voluntat de posar fi a la violència d’una vegada i per sempre, i després ja en parlarem. Si els terroristes complissin aquestes exigències el problema major deixaria d’existir i ja poca cosa hi hauria a discutir. Com a primera mesura, primer s’hauria de jubilar el megàfon i tornar als contactes discrets.

8/ Resulta evident que, mentrestant, la policia ha de seguir fent la seva feina, com si els polítics no existissin; i els polítics han de fer la seva, molt diferent de la tasca policial, com si els policies no existissin.

9/ Acabo reproduint el comentari que vaig escriure fa quinze dies en un altre blog:
La violència i el contenciós no tenen res a veure, amb això coincidim, però si s'eliminés el contenciós -tard o d'hora això ha d'arribar- ens trobem amb dues teories enfrontades:
· els que pensen que la violència seguiria (vindria a ser la posició majoritària).
· els que pensem que per allò de "muerto el perro muerta la rabia" la violència s'acabaria (posició ara mateix minoritària, ho admeto, però no per això necessàriament equivocada).
Com que no s'ha eliminat el contenciós no sabem quina de les dues teories és la correcta.

10/ Si seguim com fins ara correm el risc de que el contenciós basc el deixem en herència a la següent generació, i potser seria injust, injust per a ells vull dir. Pensem-hi tots plegats!

El toro d’Osborne

A l’autovia A2, a l’alçada d’El Bruc de Dalt, pujant a l’esquerra en el sentit Barcelona-Madrid, hi ha l’únic toro d’Osborne que queda a Catalunya. Dir “hi ha” potser és massa agosarat doncs el més correcte seria dir que hi era la setmana passada. Avui no ho sé.

Aquest anunci en forma de toro que hi ha a El Bruc té la seva història. Quan fa anys n’hi havien més repartits pel territori no hi havia massa problemes per conservar-lo al seu lloc en bon estat però a mesura que els altres es van anar retirant el d’El Bruc va començar a patir sabotatges i agressions de tota mena. Tan aviat apareixia mutilat com reconstruït de nou, pintat amb blanc i negre com si fos una vaca bicolor, destruït novament, reconstruït un altre cop, repintat amb les quatre barres, o com a suport de reivindicatives pintades polítiques. Ara feia temps que si al passar per allà no t’hi fixaves quasi no es veia doncs només en quedaven la part de baix de les potes. Tot d’una fa uns dies va reaparèixer totalment reconstruït.

El més curiós del cas és que tant els sabotatges i agressions com la seves posteriors reconstruccions van a cura de mans aparentment anònimes. Ni l’Ajuntament d’El Bruc en sap res ni la casa Osborne ha donat cap tipus d’autorització per la seva reconstrucció, o almenys això diuen. I estem parlant d’un anunci que té 14 metres d’alçada i una superfície de 200 metres quadrats de xapa. Vull dir que es necessita una infrastructura de grues i un equip de gent, tant per destruir-lo com per reconstruir-lo. Qui ho deu pagar tot això?

Deixant de banda el –per alguns- significat patriòtic que aquesta relíquia publicitària pugui tenir (segons Vilaweb, es tracta d’un símbol del nacionalisme espanyol més reaccionari), haig de dir que a mi particularment m’agrada. És a dir, m’agrada l’estètica de la versió original, tot pintat de negre, i cada vegada que l’han destruït m’ha sabut greu. Quan hi passo per davant amb algun estranger i em pregunta que hi pinta al toro allà dalt de la muntanya, els dic que ens el posa el govern de Madrid per recordar-nos on som. Evidentment ells tampoc s’ho creuen però ens fem un tip de riure.

Diferents vares de mesurar

Explica la periodista Anne Applebaum, autora del llibre Història dels camps de concentració soviètics, que a Praga molts visitants compren amb naturalitat records de l’antiga URSS i, després, els mateixos que rebutjarien una esvàstica, es posen insígnies amb la falç i el martell. La lliçó, diu, és eloqüent. Mentre el símbol d’un assassinat massiu ens horroritza, el símbol d’un altre assassinat massiu ens fa somriure. Hi ha diferents vares de mesurar els assassinats massius.

Parlant de l’atemptat de l’11 de setembre a Nova York, vaig llegir no sé on una frase que més o menys venia a dir que si 100 morts a l’Iraq t’escandalitzen menys que 100 morts a Nova York, és la senyal inequívoca de que t’ha arribat l’hora de passar l’ITV de la consciència. Hi ha diferents vares de mesurar atemptats terroristes.

Per no acabar aquest article de manera tan transcendent i desdramatitzar una mica, darrerament veig que també hi ha dues maneres de mesurar el temps. La meva: “son les 10 i 3 minuts”. La de l’emissora de radio Catalunya Informació (que em sembla que paguem entre tots): “ara són exactament 3 els minuts que passen del punt de les 10”. Com es pot veure, també hi ha diferents maneres de dir quina hora és. Sense ser cap expert en lingüística crec que, a banda de ser més curta, la manera bona és la meva.

Una recomanació

L’article d’avui és més curt que de costum però estic convençut que la meva recomanació és de primera categoria, i no tinc cap dubte de que una cosa compensa l’altra. Avui recomanaré una llarga entrevista en forma de llibre.

Es tracta del llibre Converses amb Xavier Sala i Martín, de Jordi Graupera. És un llibre excel·lent, de lo millor que he llegit darrerament. Si els que encara no l’heu llegit us decidiu a fer-ho, quasi us puc garantir que no quedareu decebuts. Hi podreu estar més o menys d’acord però segur que no us deixarà indiferents.

Pagesos, xinesos, marxistes, liberals, jugadors i directius de futbol, polítics, mitjans de comunicació, dictadors africans, economistes, jubilats, funcionaris, joves, empresaris, missioners o condemnats a mort, res ni ningú escapa de l’anàlisi, la crítica o la defensa, en un debat cara a cara sobre el món on vivim. Lúcid, a voltes sarcàstic i contundent, però sempre opinant sense embuts, Xavier Sala i Martín convida al lector a reflexionar amb valentia. (De la contraportada del llibre).

Nota: com totes les meves, aquesta és també una recomanació totalment desinteressada; no hi tinc ni cinc de comissió.

El culpable és Rajoy

Ara ja ho veig clar. El gran culpable del rifirrafe que s’ha muntat al Partido Popular és el seu presidente nacional, Mariano Rajoy. Tractant-se d’un partit tan presidencialista com el PP crec que no cal buscar-hi altres responsabilitats. Rajoy és, sinó l’únic, sí almenys el principal responsable de tot el que els està passant, tant a ell personalment com al seu partit.

Ni Zaplana (que té molt clar quins són els seus interessos), ni Acebes (pràcticament missing), ni San Gil (amb tota la simpatia per la seva situació personal, cal recordar que des que presideix el PP basc, el suport electoral al seu partit a Euskadi no ha fet més que baixar), ni Aznar (des de fa quatre anys, molt centrat en els seus negocis particulars), ni Botella, ni la lideresa Aguirre (que mai se sap per on et sortirà), ni Mayor Oreja (per cert, al barri de Gràcia hi havia una pintada que deia Mayor Oreja, menor cerebro), ni l’alcalde Gallardón, que sap que té futur i segur que quan arribi el moment ho sabrà aprofitar. No es pot responsabilitzar cap d’aquests personatges ni algun altre que potser em descuido del happening pepero que tan feliços fa als mitjans informatius en general, i al PSOE en particular.

(Per no allargar-ho massa, avui deixo de banda el paper, que va més enllà del de simples supporters, que juguen El Mundo i la Cope en aquest sidral, doncs ja n’hem parlat recentment).

Fa quatre anys Rajoy va cometre un greu error, i ara en paga les conseqüències. L’error va consistir en no fer llavors el que intenta fer ara, és a dir, un equip propi, el seu equip directiu de confiança adaptat a la situació actual, i prescindint de l’herència que li havia imposat Aznar. Per Rajoy aquests han estat quatre anys perduts i en política el que es perd ja no es recupera.

Segurament la causa de l’error de Rajoy va ser atribuir la derrota electoral del 2004 exclusivament a aquells fets excepcionals, i partir de la base que durant els quatre anys anteriors (els de la majoria absoluta del PP) tot s’havia fet bé, quan tothom amb una mica de memòria sap que no és així. Llavors a Génova es va imposar la tesi més còmoda de que si no s’hagués produït aquell atemptat el PP hauria guanyat les eleccions per golejada. I com que fets tan greus com aquell no era previsible que es repetissin, es va arribar a la conclusió que no calia fer res, que no calia canviar res i que només era qüestió d’esperar quatre anys més per fer-se amb la presidència del govern. Cap autocrítica, res de res, segons el PP tot va ser culpa dels que van posar les bombes als trens de Madrid.

Aquell va ser l’error de Rajoy i ara ell i el seu partit en paguen les conseqüències. Pel bé del país espero que ho resolguin aviat doncs si no ho fan tenim partit únic al govern per uns quants anys. I situacions de partit únic sense alternativa real no convenen gens als ciutadans. L’alternança política sempre és bona o, per ser més precisos, menys dolenta. La debilitat del principal partit de l’oposició només convé a Ferraz. És per això que els socialistes estan tan callats, i alhora tan satisfets.

Cap on va Catalunya?

El diari Avui està convidant una sèrie de gent destacada en el seu àmbit professional per tal de que sota el títol genèric de Cap on va Catalunya hi diguin la seva en forma d’article. Ahir va tocar el torn del periodista Miquel Calçada i haig de reconèixer que aquella música em va agradar. Si el voleu llegir l’he penjat aquí.

En canvi, no em va agradar gens el que també ahir mateix va declarar a l’amo de TV3 (encara la d’ells) Josep-Lluís Carod-Rovira, un conseller de la Generalitat que es fa dir vicepresident sense ser-ho, el que ja ens dóna una mica de pista sobre la seva personalitat. Entre altres afirmacions, Carod va dir que "jo estic segur que en una Catalunya independent viuríem millor. Però deixi que li digui una cosa: encara que visquéssim pitjor, jo també voldria una Catalunya independent". Més clar, l’aigua. Per Carod, la independència de Catalunya està per sobre de tot, fins i tot de la nostra futura qualitat de vida.

El conseller –que no vicepresident- ha fet santament i se li ha d’agrair la sinceritat d’admetre i fer públic un pensament tan peculiar, per tal que tothom sàpiga què pensa i ningú es pugui lamentar després. Fins ahir mateix jo estava convençut de que l’argument cabdal dels que lluiten democràticament per la independència de Catalunya és que tots viuríem millor. Doncs ara ja sabem que n’hi ha almenys un que s’ho planteja d’una forma bastant diferent.

Al meu entendre, les conseqüències lògiques del plantejament que fa Carod només poden ser dues: oblidar-se de la independència mentre hi hagi la més mínima possibilitat de que el nou estat pogués arribar a estar liderat per Carod, o oblidar-se definitivament de l’actual president d’Esquerra.

Paris, maig del 68

Aquests dies toca parlar sobre els greus esdeveniments que van tenir lloc al maig del 1968 a Paris i a altres ciutats franceses, i tot el que allò va representar. Molts dels cronistes d’ara ens aclareixen que el seu relat és de primera mà ja que ells hi eren i ho van viure en directe. Segur que no ens equivocaríem si diguéssim que alguns dels que ara pretenen haver-hi estat en directe només hi eren en la seva imaginació. I és que ja han passat quaranta anys des de llavors i quan ja ha transcorregut tant de temps tenim tendència a confondre records i vivències. No dubto que a Paris, llavors, hi havia molta gent, però potser no tants com alguns ens volen fer creure. O potser sí, ves a saber.

Formalment jo no formo part dels anomenats soixante-huitards, bàsicament per edat. Vaig viatjar a Paris per primer cop dos anys més tard, l’any 1970. A partir de llavors hi he anat un munt de vegades, tant per feina (les més) com per altres motius. Tot i no portar cap tipus d’estadística dels meus viatges, m’atreviria a dir que és la capital del món que més cops he visitat i també una de les que més m’agrada, i això té molt mèrit tenint en compte el conegut mal caràcter dels parisencs. Paris sense els parisencs s’assemblaria molt al meu ideal de ciutat.

Per tant, no vaig viure in situ tota la moguda del maig del 68, però sí que ho vaig seguir amb molt d’interès a través de la premsa de l’època. En canvi, recordo perfectament les importants manifestacions parisenques de 1970 en protesta per unes condemnes a mort del franquisme. Llavors sí que hi era i totes aquelles mobilitzacions i mostres de rebuig dels parisencs em van impressionar força.

Tornem al maig del 68. El conegut filòsof i activista francès André Glucksmann i el seu fill Raphaël, periodista, han escrit un llibre sobre aquells esdeveniments. Un dels plantejaments que fan els autors és que Sarkozy va ser votat com a president de la república per la generació del maig del 68. Vénen a dir que sense aquella moguda intel·lectual, social, sindical, estudiantil i política de fa quaranta anys un home com Sarkozy, divorciat i descendent d’immigrants, mai hagués pogut arribar a la presidència de França.

La meva tesi particular és que en aquest aspecte els catalans anem definitivament bastant per davant dels francesos. Tot i no haver passat pel sedàs d’un maig del 68 com ells, recentment aquí també vàrem elegir un immigrant divorciat com a president del país. I tampoc se’ns ha enfonsat el món, almenys fins el moment. Creuem els dits.

Balances fiscals: no tot és opinable

Amb una certa regularitat l’autor d’aquest blog pren cafè amb un grup d’empresaris força heterogeni. Les trobades tenen lloc a la ciutat d’Igualada, la capital de la comarca de l’Anoia, i alguns temes que surten en aquelles tertúlies improvisades s’acaben convertint en l’embrió d’un d’aquests articles. Fa uns dies el Joan, un dels contertulians, ens va treure el tema de les balances fiscals i les repetides promeses de fer-les públiques que darrerament ens han anat fent uns i altres, promeses que sempre es queden en això, en simples promeses incomplides i frustrants pel ciutadà de bona fe.

Hi ha un munt de coses, la majoria, que són opinables però n’hi ha algunes poques que no ho son. Per posar un exemple, Conrad Hilton, el dels hotels, deia que a la vida només estava segur d’una cosa: millor que la cortina de la dutxa quedi dintre que fora de la banyera; tot el demés és opinable. Un pèl exagerat sí que ho era l’hoteler. Avui ens fixarem en algunes coses molt concretes que, com la cortina de la dutxa del senyor Hilton, tampoc són opinables.

· Durant la darrera campanya electoral els màxims representants del PSOE, amb el seu líder al capdavant, ens van prometre solemnement que en un termini de dos mesos a partir de la data de les eleccions es publicarien les balances fiscals. Això no és opinable, tenim les hemeroteques per comprovar-ho.

· Han passat més de dos mesos des de la data de les eleccions. Això tampoc és opinable.

· A dia d’avui encara no s’han publicat les balances fiscals. Qui ho dubti pot tornar novament a l’hemeroteca i buscar-les. No les trobarà pas.

· Conclusió: els dirigents del PSOE ens van enredar com a uns xinus o, més ben dit, com a uns catalans.

No fa gaire parlàvem de les pràctiques de risc. Una de les pràctiques de risc més habituals que corre el ciutadà de bona fe consisteix en creure’s els polítics i, molt especialment, creure’s les promeses que els aspirants a representar-nos políticament ens fan durant les campanyes electorals. El meu consell és prescindir-ne olímpicament doncs tinc comprovat que actuant així sempre t’estalvies disgustos.

Això sí senyors del PSOE, les mentides flagrants sempre seran mentides flagrants. I qui diu mentides és un mentider, aquí i a la Xina Popular.

Cuba: la teoria i la realitat

Que a Cuba hi ha censura és tan obvi per a qualsevol persona mitjanament informada que sovint m’agafa vergonya aliena quan em trobo amb persones, teòricament ben informades, que n’expressen els seus dubtes. Que de quin tipus de censura parlo? De tot tipus.

Els fets recents. A Cuba hi va haver fa poc un canvi de cap d’estat. Després de quasi cinquanta anys al poder, Fidel Castro, el compañero presidente, va decidir que ja en tenia prou, i va passar els trastos de manar al seu germà Raül. Tot plegat molt democràtic, com a Síria (de pare a fill), Corea del Nord (de pare a fill), certes repúbliques ex soviètiques, etc. (Per tal de no allargar-ho, a les monarquies tradicionals avui les deixarem tranquil·les).

Les promeses. Seguint amb la història més recent, Raül Castro va fer fa poc una sèrie de promeses als cubans: a partir d’ara podrien sortir del país, podrien comprar-se un forn microones, podrien disposar d’un telèfon mòbil (se suposa que connectat a la xarxa, però això no ho va especificar), podrien allotjar-se als hotels fins ara reservats a la cúpula dirigent del PCC (Partido Comunista de Cuba) i als turistes que paguen en dòlars USA, o en euros, o en francs suïssos, o en dòlars canadencs. Encara que pugui semblar inversemblant, tot això abans estava prohibit. No cal dir que l’accés a aquests béns i serveis que Raül els prometia, els cubans el podrien exercir pagant-ho tot a preus de mercat. Uns preus que només es poden permetre els cubans que tenen contacte amb turistes i cobren certs serveis i propines fora del control de l’estat, i aquells que tenen parents a l’estranger i reben ajudes familiars en divises. La majoria dels cubans, per tant, ni somniar-ho.

Una realitat. Yoany Sánchez és una cubana nascuda l’any 1975 i llicenciada en Filologia. Fa un any va obrir un blog a internet, que porta per títol Generación Y. Aquest blog rep centenars de milers de visites des de tot el món, i és el més llegit i comentat de Cuba. Fa poc li van concedir el prestigiós Premio Ortega i Gasset 2008, en la especialitat de Periodismo Digital. El lliurament dels premis es feia a Madrid i la Yoany, apel·lant a aquelles promeses públiques del compañero presidente, va demanar permís a les autoritats per poder sortir de l’illa i anar a recollir el premi. Resultat: permís denegat. Suposo que algú devia recollir el premi en el seu nom.

La censura. Fa uns dies vaig fer una prova. Vaig deixar un comentari meu al blog de la Yoany, comentari una mica provocador amb tota la intenció, i amb un enllaç al meu blog per tal de comprovar qui s’hi enllaçava a partir de Generación Y. Resultat: aquell dia vaig tenir un munt extra de visites des d’una sèrie de llocs de tot el món que s’havien connectat al meu blog, per curiositat, a partir del meu comentari i l’enllaç que vaig deixar a Generación Y. Connexions des de Cuba: zero. Explicació que em va donar un expert: Que n’ets de talòs! Què no saps que aquell blog depèn d’un servidor que està allotjat a Alemanya? Com vols que les visites et vinguin des de Cuba? Nova comprovació. Connexions des d’Alemanya: zero.

Conclusió final. La lliçó que se’n pot treure de tot això és que se n’aprèn més observant aquests petits detalls del dia a dia que llegint els tres gruixuts volums del l’obra “Cuba” escrita per Hugh Thomas, i que jo em vaig llegir, una mica en diagonal, abans de viatjar a La Havana quan la Yoany amb prou feines tenia tres anys. Han passat trenta anys, ha plogut molt per tot arreu però a Cuba tot segueix més o menys igual. Business as Usual.

Tot resolt

El meu informàtic de capçalera s’ha mirat l’aparatu i m’ha dit que tenint en compte l’edat que té, l’ha trobat molt millor del que s’esperava. Quin descans! La causa de l’avaria... qui lo sa? Li ha fet una bona purga doncs tenia un munt de porqueries que s’havien anat acumulant des de la seva darrera visita, li hem fet un canvi d’antivirus per assegurar-ho, tot i que no era estrictament necessari, i una posta a punt de cara a l’estiu, i ara el meu Toshiba va tan lleuger que sembla que hagi rejovenit un any (pels que no esteu massa al cas, em diuen que un any en el món de la informàtica ve a ser l’equivalent d’una generació humana). Demà el deixarem reposar una mica doncs tampoc es tracta d’explotar-lo massa, i dimecres hi tornarem amb el ritme habitual. Per sort tot plegat ha estat poc més que un ensurt.

Tancat per malaltia fins...

Això d’actualitzar el blog, amb tota franquesa, aquesta setmana no sé com anirà. El meu Toshiba torna a fer el tonto, i aquest cop em temo que serà més que un simple constipat. Ep, no hi entenc un borrall, però m’ho ensumo. Tot i que el cuido i li dono vitamines en forma d’actualitzacions de tot tipus, el cert és que l’aparatu ja comença a tenir una edat. Avui ha de venir el capçalera, almenys això em va prometre l’altre dia, i segons com ho vegi potser ens dirà que l’haurem d’ingressar i posar-lo en mans dels especialistes, per tal de sotmetre’l a unes proves i fer-li uns anàlisis més sofisticats que a casa no es poden fer. I segons el que surti, decidirem si encara el fem tirar una mica més o el substituïm per un altre. En fi, es farà el què es pugui i ja podeu suposar que s’intentarà tornar a la normalitat el més aviat possible. De totes maneres, mentrestant sempre teniu l’opció de buscar i remenar entre els altres 184 milions de blogs d’internet que hi ha actualment en funcionament al món, i potser en trobareu algun més interessant que aquest que esteu llegint, o si més no estareu entretinguts fins que elRadar torni a ser operatiu. Gràcies per la vostra comprensió.

Memòria de trenta anys (i 2)

En el transcurs d’aquests trenta anys els sis hem compartit un munt de vivències, la majoria d’alegres però algunes també, com és lògic, de poc o gens alegres. Tots sis vam anar als casaments dels altres membres del grup. Tots sis hem experimentat no només l’alegria dels naixements dels nostres propis fills sinó que també hem compartit l’alegria dels altres. I hem anat veient amb una certa satisfacció (per què no dir-ho?) com els membres de la següent generació s’han anat desenvolupant amb responsabilitat i situant-se a la societat que els ha tocat viure, molt diferent a la nostra, i cadascun d’ells des de la seva pròpia opció vital.

Com no podria ser d’altra manera, durant aquests anys tots sis hem rebut algun disgust dels nostres fills, però si ens fixen amb tot el que ens envolta, els aspectes negatius han sigut pocs, la veritat. I tots sis hem tingut també amb els nostres fills moltes, moltíssimes satisfaccions. Vist tot plegat amb la perspectiva que donen els anys, crec que amb aquest aspecte també hem estat i som uns privilegiats.

I si ens fixem en el vessant purament materialista de la nostra relació em ve al cap que durant aquests trenta anys hem estrenat cases, ens hem canviat els cotxes i totes aquelles coses materials que de tant en tant solen compartir-se amb els amics. Hem anat de viatge junts, per la península, per la resta d’Europa i també per fora del continent. Ens hem desplaçat en cotxe, en bus, en vaixell, en barques de rems i també de motor, en cotxes de cavalls, a peu, i en avions de tot tipus, des dels vells i perillosos avions russos que en segons quins llocs encara volen fins als Airbus de darrera generació. Hem esmorzat junts molts cops, cadascú amb les seves manies i els seus gustos particulars, i hem compartit dinars, berenars i sopars a llocs de tota mena.

I arribats a aquest punt algú potser pot pensar que entre nosaltres tenim moltes afinitats, que ens assemblem molt, que políticament pensem de manera similar, que ens agraden els mateixos menjars, o els mateixos vins, o que llegim els mateixos diaris, o els mateixos llibres. Doncs res més lluny de la realitat. Som la mar de diferents.

N’hi ha un que és un portent amb els idiomes mentre que els altres només anem fent, uns més que altres. N’hi ha un altre que no llegeix res més que no sigui assaig (ja hi ha gent estranya, ja!), i confessa que quasi no ha llegit cap novel·la en sa vida (no sap el què es perd!). Hi ha qui parla molt i també qui parla menys. Hi ha la persona que gaudeix amb la roba més xic d’Itàlia i les sabates d’última moda, però també n’hi ha un que encara ens porta el mateix model de calçat que portava fa trenta anys, en una prova més de que alguns no progressen adequadament o, si més no, que en certs aspectes ho fan amb dificultat.

Hi ha qui després d’esmorzar té el costum de deixar-se sempre oblidat un dit de cafè a la tassa, és a dir, que el cafè no se l’acaba mai. I un altre que fa trenta anys que es pregunta: per què no se’l fa una mica més curt i se’l pren tot? Fins al moment, sense resposta. També hi ha qui s’aixeca de matinada, quan és fosc i negre i la gent normal encara dorm, per escriure bajanades com això que esteu llegint. Catalans de naixement tampoc ho som tots, hi ha una mica de tot, i fins i tot n’hi ha un que ni tan sols va néixer a sa península.

Hi ha també qui s’ha passat mitja vida al barri de Sant Gervasi i l’altre mitja en un pis del barri de Sarrià. O els que han acabat fugint de Barcelona i anant a viure al Maresme, i s’han hagut de comprar una gosseta perquè els vigili la casa. O aquells altres que viuen a l’Empordanet, també amb gosseta que els vigila la casa, gaudint d’unes vistes marítimes meravelloses, i també de les humitats típiques de qui viu just davant del mar (el famós vent de mar!) i tota la pesca, i mai més ben dit això de la pesca (aquelles gambes volta i volta!). Hi ha també els fans de Vueling, els de Clickair i els de Ryanair, quasi enfrontats entre ells, amistosament enfrontats, degut a la proximitat d’uns i altres als respectius aeroports on operen aquestes low cost que en els darrers anys ens han facilitat molt els viatges.

Consideració final: tinc altres amics, sí, i potser algun dia també se n’haurà de parlar. Però avui, al commemorar-se els primers trenta anys –any més, any menys- des que ens vam conèixer, tocava parlar precisament d’aquests cinc. El que no sé és si aquesta reflexió en veu alta a ells els farà el pes, suposant que l’arribin a llegir que potser és molt suposar. Des de la meva visió molt particular i gens objectiva he intentat embastar una mena de crònica selectiva d’aquests trenta anys. Vet-ho aquí!

Memòria de trenta anys (1)

Nota prèvia: aquest article m’ha sortit força més llarg que els altres. Es necessiten uns set minuts per llegir-lo sencer, sense diagonalejar. En podeu prescindir tranquil·lament doncs segurament tampoc us perdríeu gran cosa. De fet, fora d’unes poques persones molt concretes, l’article d’avui no crec que tingui massa interès pels demés. O potser sí, ves a saber, no sóc el més indicat per jutjar-ho. Per tal de no abusar dels lectors l’he dividit en dos. Aquesta és la primera part i demà diumenge penjaré la resta.

Josep Pla diferenciava les seves relacions personals entre els amics, els coneguts i els saludats. La diferència entre els coneguts i els saludats no l’acabo de veure clara doncs als coneguts els sòls saludar i, per tant, ja són també saludats, i als saludats els acostumes a conèixer, doncs si no els coneguessis no els saludaries pas i, per tant, també són coneguts. És a dir, mentre que la frontera entre coneguts i saludats no està massa clara, la que hi ha entre aquests dos grups i els amics queda més delimitada. Avui deixaré de banda els coneguts i els saludats i em centraré en els amics i, específicament, en uns pocs amics en concret.

Abans, però, haig de dir que no m’acaba de convèncer la definició del terme amic que surt als diccionaris i en donaré la meva particular visió, d’una forma segurament gens acadèmica però sí prou senzilla per tal que l’entengui tothom. Jo diria que un amic és aquell a qui pots trucar a qualsevol hora del dia o de la nit per parlar-li de qualsevol assumpte que potser a tu et sembla important però que potser, si ho pensessis fredament, no ho és tant. I que l’amic que rep la trucada intempestiva no se t’enfadi. I si es molesta i t’ho retreu, que potser hi té tot el dret, que llavors no t’emprenyis tu amb la seva resposta, i segueixis pensant que sempre que ho consideris oportú el tornaràs a trucar a qualsevol hora intempestiva ja que... per això són els amics! Potser és una definició massa simple però bàsicament ho veig així. No cal dir que tal com ja vaig explicar en obrir aquest blog, el meu masculí (amic/amics) inclou sempre també el femení (amiga/amigues), i no veig perquè s’ha d’anar repetint sempre allò tant ridícul, almenys per mi, d’amics i amigues.

Fetes aquestes puntualitzacions, l’article que esteu llegint està especialment dedicat a cinc persones: EG, RS, RS, TM i ZD. Aclareixo d’entrada que tot i que les anomeno per les seves inicials, talment com si fossin uns lladregots d’una crònica de successos, no es tracta pas d’uns delinqüents sinó tan sols d’una mínima mesura de protecció de la seva privadesa, allò que sovint alguns en diem privacitat però que es veu que no es pot dir.

Amb aquestes cinc persones fa una mica més de trenta anys que ens coneixem. Trenta anys! Això vol dir que llavors, en aquest país, encara ens regíem sota les lleis del franquisme si bé Franco, físicament parlant, ja ens havia deixat. Llavors encara no hi havia constitució, ni estatut, ni, per tant, el règim democràtic –o això ens diuen- que tenim ara. Jo llavors tenia un Ford Fiesta de color negre de primera generació, dels primers que es van fabricar a Almussafes, i també recordo que un dels altres anava amb un Citroen Dyane 6 de color granat amb un gran escut d’un drac enganxat al capó. N’hi havia un altre que no recordo com es desplaçava però que sempre duia les eines a sobre (clau anglesa, tornavís, etc.) i mai vaig saber-ne el motiu, i també recordo que algú anava en moto.

Quan vaig conèixer a E, R, R, T i Z, aquests cinc personatges es trobaven encara estudiant a la universitat o tot just acabant la carrera, concretament la carrera de medicina. Després tots ells s’han anat desenvolupant professionalment dins del món de la sanitat, en diverses tasques i especialitats, tant en el sector públic com en el privat. En l’aspecte diguem-ne professional jo vindria a ser com l’ovella negra d’aquest grup doncs sempre m’he dedicat a altres activitats sense cap relació amb el món sanitari. Cinc a un. Sovint em retreuen que gaudeixo portant la contrària i els que m’ho diuen potser no van massa desencaminats.

En la dècada dels setanta tots sis érem solters i avui tots sis estem casats. Aviat farà trenta anys d’aquells casaments. Crec honestament que t’ho miris com t’ho miris, tots sis hem fet força sort amb les nostres respectives parelles. Llavors no teníem fills i avui cadascú de nosaltres en té més d’un, i alguns més de dos.

(Continuarà demà)

Evo Morales i la democràcia

Evo Morales és l’actual president de Bolívia. No va accedir al càrrec mitjançant un cop d’estat sinó per la via democràtica, i d’això cal deixar-ne constància doncs si es repassa l’historia d’aquell país aquesta circumstància resulta excepcional. Ara bé, un cop investit com a president, el concepte que té aquest personatge del funcionament i de les regles democràtiques, del que són les majories i les minories, de qui guanya i qui perd una votació, etc., és a dir, de tots aquells mecanismes bàsics que no cal interpretar de cap manera sinó tan sols saber-los llegir, no deixa mai de sorprendre. Aquests dies en tenim un nou exemple.

Els fets. El 4 de maig es va celebrar un referèndum d’autonomia a la província de Santa Cruz, Bolívia, referèndum que van guanyar àmpliament els seus promotors, amb el 85 per cent dels vots emesos favorables a la proposta d’autonomia que se sotmetia a votació. El president Morales primer va dir que el referèndum no era constitucional, que ja per si mateix és un argument força peculiar tenint en compte que a Bolívia, ara mateix, no hi ha una constitució ni un tribunal constitucional en vigor, i d’això Morales en té una bona part de responsabilitat (es pot llegir aquí).

Al adonar-se que l’argument de la constitucionalitat feia aigües, Morales es va treure de la màniga un nou argument. Un argument que ha escandalitzat a molta gent. Per tal d’evitar males interpretacions, reprodueixo l’argument presidencial tal qual, sense traduir-lo: "La verdad es que la jornada del 4 de mayo ha culminado con la derrota aplastante de aquellos que pretendían cortar a Bolivia a pedazos. El índice de abstención fue de un 39%. Si a ese absentismo le sumamos los votos nulos y los del 'no', resulta que a los separatistas les salió el tiro por la culata. No se puede engañar al pueblo diciendo que hay un ganador con más del 80 por ciento".

Potser no caldria afegir-hi res més. Cal recordar, però, que el president Morales va ser elegit -democràticament- amb el 54 per cent dels vots emesos, percentatge on no hi va entrar –com és lògic- ni l’abstenció ni els vots en blanc i nuls. Si es donés com a bona l’esperpèntica lectura que fa Morales de l’abstenció i dels vots en blanc i nuls del referèndum, el propi Morales no hauria estat elegit president de Bolivia i el país no es trobaria ara mateix en aquest sidral.

S'ha d'acabar dient, i no és pas el primer cop que ho fem, que la fi no justifica els mitjans, ni menys encara justifica prescindir alegrement de les normes democràtiques que regeixen les societats modernes. Bolívia té molts problemes, això ho sap tothom, però seguint pel camí emprés per Morales només s’agreujaran. Si Morales busca credibilitat i suport a nivell mundial resulta evident que no va pel bon camí.

Els principals padrins que s’ha buscat el president bolivià són o uns corruptes o uns que només han utilitzat la democràcia per arribar allà on són, i després n’han anat prescindint en la seva tasca diària com a governants. O una combinació de les dues coses. Ortega, de Nicaragua (recordar la piñata de l'etapa anterior), Castro, de Cuba (no cal recordar res en especial), Chávez, de Veneçuela (tampoc) i Correa d’Equador (país que ara s’ha sabut que ha estat finançant les FARC de Colòmbia) no són les companyies més indicades per tirar endavant el país.

“Spam”, un fenomen en augment

Amb el terme spam es coneix aquell conjunt de missatges de tota mena que t’envien per correu electrònic sense el teu permís, sense haver-ho demanat i fent un ús indegut de la teva adreça electrònica. Hi ha qui en diu correu brossa. L’equivalent de l’spam en el correu de sobre i segell seria similar a allò que en diuen correu comercial que, més sovint del que voldríem, ens trobem a la bústia.

Els servidors de correu electrònic, no tots però sí la majoria, ja han anat trobant determinades aplicacions informàtiques per tal d’evitar que aquests missatges no interfereixin massa en l’activitat normal dels seus clients. No estem parlant de bestieses. Conec gent que rep més d’un centenar de spams cada dia, és a dir, dotzenes de milers de spams cada any, i convé recordar que abans d’esborrar-los sempre és bo donar-hi una ullada ja que a vegades entre els spams s’hi barregen missatges que no ho són. Però al marge d’aquest petit inconvenient (en el meu cas, amb una cinquantena de spams diaris que rebo, esborrar-los m’ocupa menys d’un minut el dia), crec que el problema anirà deixant de ser-ho.

Hi ha també, però, el que jo anomeno com a spam telefònic. Són totes aquelles trucades que rebem en número creixent en les que ens ofereixen tota mena de productes i serveis, pretenen fer-nos enquestes, ens proposen canviar de companyies de serveis (telèfon, aigua, gas, electricitat, internet, ...). Aquí, que jo sàpiga, encara no s’ha inventat cap manera efectiva d’evitar aquestes trucades i, en conseqüència, cadascú s’ha hagut de muntar un sistema de protecció propi.

El meu mètode particular de protecció és el següent: 1/ si se m’adrecen en un idioma que no és el meu, els pregunto si saben EXACTAMENT on estan trucant, afegint-hi que dubto que si truquen a Anvers gosin fer-ho en un idioma que no sigui el flamenc. Acostuma a funcionar i aviat s’acaba la conversa. 2/ Si em comencen a tutejar els pregunto si ens coneixem d’abans, i els en demano els detalls. 3/ Si segueixen fent-ho, que sovint ho fan, els pregunto si tenen ordres de tractar la gent amb aquesta familiaritat; si em contesten que sí, els demano que vull parlar amb el seu cap abans de seguir amb la conversa. 4/ Si tot i així encara insisteixen, els pregunto d’on han tret el meu numero de telèfon ja que jo no he donat autorització a ningú per que s’utilitzi el meu telèfon per canalitzar propaganda. 5/ Si a la pantalleta del telèfon veig que em truquen des d’un número que comença per 54 (Argentina), cosa que passa sovint, els pregunto quin temps fa allà baix i immediatament després passo a l’opció 1. 6/ Si insisteixen a fer-me una oferta els contesto que en aquesta casa tenim per norma considerar només ofertes per escrit. I 7/ Si em falla tot els dic ho sento, la senyora ha sortit, i jo no estic autoritzat per atendre aquesta trucada. Sentint-ho molt hauré de penjar.

Dit això, tinc un especial interès en deixar clar que les persones que ens fan trucades spam no tenen evidentment cap culpa de les molèsties que ens causen. Es tracta de gent que es guanya la vida honestament, de la mateixa manera que altres se la guanyen fent altres activitats. Acostumen a ser persones joves i ben preparades però amb uns sous, això sí, per sota del nivell mileurista, i que fan la feina poc agraïda de les empreses que hi ha al darrera. És gent que ha d’aguantar reaccions de tota mena per part dels clients sense perdre mai els nervis.

Vistes les creixents molèsties que ens causen les trucades spam crec que s’hauria de regular aquesta activitat. Com a suggeriment que se m’acut sobre la marxa, es podria començar per crear un registre d’abonats que expressament renunciïn a rebre aquestes trucades, juntament amb una normativa que fos realment efectiva per protegir aquesta negativa. A mi em poden posar el primer de la llista.

Contents perquè Hisenda els torna calés

Rodejats com estem d’una opinió pública ensinistrada en la superficialitat, en feliç expressió de l’enginyer i escriptor Xavier Roig, a partir del moment en què Hisenda va obrir els seus mostradors per presentar la declaració de l’IRPF de l’exercici 2007, no és gens estrany trobar-te amb gent que es mostra encantada de la vida perquè Hisenda els haurà de tornar diners. I no és només això sinó que com més alt és l’import de la devolució fiscal, més contents i feliços és mostren. I això passa quan hauria de ser just a l’inrevés. Fins aquí ha arribat la superficialitat que ens rodeja!

Números canten. Estem parlant de l’exercici de 2007, que va de gener a desembre. Per tal de fer els càlculs més fàcilment, posem que la data mitjana de l’exercici (30 de juny de 2007) sigui la data fiscal de càlcul, és a dir, exactament un any abans de la data límit fixada per presentar la declaració (30 de juny de 2008).

Si et surt a tornar, si Hisenda ha de tornar-te uns diners, això vol dir que te’ls han cobrat de més durant l’exercici, i vol dir també que Hisenda ha disposat durant més d’un any d’uns diners que no són seus, com si fos un crèdit que tu has concedit a l’estat però, i aquí s’hi amaga el truco del almendrucu, a interès zero. Ara et tornaran aquests diners –que són teus- però no t’hi afegiran els interessos, els teus interessos.

En canvi, si la declaració et surt a pagar, si has de pagar uns diners a Hisenda, això vol dir que te’ls han cobrat de menys durant l’exercici, i vol dir també que durant més d’un any has pogut disposar d’uns diners que no són teus, com si fos un crèdit que Hisenda t’ha fet però sense cobrar-te interessos. I encara un altre avantatge: si no vols pagar-los tots de cop al mes de juny, pots deixar-ne uns quants pendents per a uns mesos més tard. I per aquest segon pagament tampoc et cobraran interessos!

Quan ho fas veure als perjudicats, és a dir, als que la declaració els surt a tornar (que segons la informació d’Hisenda són tres de cada quatre contribuents), et contesten dient que sí, potser tens raó, però no saps la il·lusió que ens fa i lo bé que ens anirà per les vacances!

Vist així, en termes d’il·lusió, vindria a ser més o menys la mateixa il·lusió que et faria que ara et tornessin la cartera que et van robar fa un any. És clar que fa il·lusió que et tornin la cartera! Però potser hagués sigut millor que no te l’haguessin robat, oi?

PP: ja hi tornem a ser!

Podríem començar traient el tema del nou pessebre que li han muntat a Telefónica al senyor Zaplana, ex-quasi tot a la política. Però això ja ha quedat tapat pel –fins ara- últim episodi: la espantá o cop de porta de María San Gil que s’ha conegut aquest cap de setmana. Per si algú encara tenia dubtes ara ja queda clar per a tothom que al PP hi ha problemes, i aquesta vegada són problemes dels grossos.

Fa uns anys, un conegut articulista espanyol (*) va escriure:

Desde que murió el estío,
en el Pepé hay mucho lío
y un continuo rifirrafe.
Y es lo que dice el gentío:
aquí hay gafe.

A banda de l’”estío”, que potser s’hauria de substituir per una altra paraula que també rimés amb “lío”, allò que va escriure l’articulista (*) torna a tenir avui plena vigència. No se sap pas fins on pot arribar el rifirrafe però tot fa pensar que això no ha fet res més que començar.

A can PP ja hi tornen, i aquest cop amb molta més virulència que abans. Porten la batuta mediàtica els senyors Jiménez i Ramírez, caps visibles, respectivament, de la Cope i El Mundo. Ells són els directors d’orquestra i ara van a per totes, van directament a la jugular del pobre Rajoy. (Aclariment: tinc una certa tendència a ser més comprensiu amb els perdedors que amb els guanyadors, però ben pensat no sé ben bé perquè titllo de “pobre” al pobre Rajoy, tractant-se de tot un registrador de la propietat en excedència que quan deixi la política, o la política el deixi a ell, té la feina assegurada de per vida, i força ben retribuïda per cert).

Aquestes notes d’avui vindrien a ser com una mena de contrapartida a les dedicades dissabte passat al PSOE. Però no perquè jo sigui partidari de les quotes, ni perquè em siguin més o menys simpàtics els uns que els altres, ni per cap voluntat d’equanimitat, sinó per pura actualitat informativa. Ja he dit altres cops que entre aquestes dues formacions polítiques no hi veig una gran –ni una mitjana- diferència. Especialment no hi veig massa diferència amb al tracte fiscal que PP i PSOE donen a Catalunya i als catalans. Tanto monta, monta tanto.

(*) lamento no recordar el nom de l’articulista espanyol.

Nova sectorial “Convergai” a Convergència

Nota de la redacció: normalment els articles que surten aquí s’escriuen amb una certa anticipació, i hi ha tot un programa previst del que s’anirà publicant al llarg dels propers dies. Per exemple, demà toca PP, demà passat hisenda, dijous es tractarà de l’spam, etc. Segons el calendari previst, avui tocava comentar el tema de la creació per part del partit CDC d’una nova sectorial anomenada "Convergai". Però es dona la circumstància de que avui, precisament avui, a molts llocs de l’Europa més endreçada és festa i, per celebrar-ho, la gent no treballa. Com a europeista convençut l’autor d’aquest blog no serà menys i, per tant, aquest tema l’haurem de deixar per a una altra ocasió. Però per tal que ningú pugui dir que es defuig el debat (els habituals ja sabeu que aquí es tracten quasi tots els temes), deixo oberta la possibilitat dels comentaris per aquells que prefereixin no respectar les festes europees i vulguin dir-hi la seva. Llibertat d’expressió per a tothom!

PSOE: fa lleig

Tornen els embolics d’anys enrera al carrer Ferraz de Madrid, on es troba la seu central de can PSOE. Sembla inevitable que quan es porta un cert temps al govern hi ha gent que té dificultats per diferenciar la cosa publica de la cosa privada, el càrrec públic del càrrec privat i les relacions que hi haurien d’haver entre els personatges que es troben a banda i banda del taulell. Algunes coses que llegim aquests dies comencen a fer pensar una mica en l’època ja llunyana de Juan Guerra, aquell conseguidor amb despatx particular a la Delegación del Gobierno de Sevilla per on tenien de passar, abans que res, les empreses andaluses que pretenien contractar amb l’administració pública.

(Per cert, aquell personatge és germà d’Alfonso Guerra (a) mienmano, aleshores totpoderós vice-president oiente del govern espanyol, i que recentment ha recuperat un cert protagonisme a Madrid com a principal director de l’equip de fusters que van passar el ribot per l’Estatut de Catalunya, just abans de trametre’l al Tribunal Constitucional per tal que, amb la complicitat del PP, ens l’acabin d’allisar del tot).

Doncs bé, ara el conseguidor és un tal David Tanguas, fins ara director de la Oficina Económica de La Moncloa, lloc per on solen passar les empreses privades que treballen amb l’administració pública per discutir els detalls dels seus contractes multimilionaris. Just deixar el càrrec, ara es postula i el postulen com a nou president de Seopan, una mena de club al marge de la patronal (observatorio en diuen ells) de les grans empreses del totxo, precisament aquelles empreses que durant els darrers temps han anat despatxant regularment amb Tanguas al seu despatx de La Moncloa.

Tràfic d’influències? Pagament de favors a posteriori? No ho sé, però fa lleig i fa mal als ulls pretendre passar d’un lloc a l’altre i d’un día per l’altre sense deixar transcórrer un període prudencial de temps entre els dos càrrecs. Les formes també són importants i penso que això hi haurà poca gent que ho negui. Sembla ser que tal com passa en el món de la moda (roba, calçat i complements), tot acaba sempre tornant. Almenys a mi m'ho sembla.

Segona carta oberta a Xavier Trias, líder de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i president del grup municipal de CiU

9 de maig de 2008

Benvolgut Senyor Trias,

Avui fa exactament vint dies i en aquest mateix blog li vaig escriure una carta oberta, on s’afirmava textualment que “Si hagués de fer un pronòstic, vostè no portarà Hereu als tribunals però és que, si ho fes, segurament ja seria massa tard”.

Avui llegeixo a elSingularDigital.cat que “El Jutjat contenciós administratiu número 6 de Barcelona ha acceptat a tràmit el recurs del president del grup municipal de CiU, Xavier Trias, contra l'ajuntament de la capital catalana per la construcció de la nova muntanya russa del parc d'atraccions del Tibidabo”.

Resulta evident que en la primera part del pronòstic que em vaig atrevir a fer fa tres setmanes em vaig equivocar. Per tant el primer que em toca, i ho faig amb molt de gust, és demanar-li disculpes per haver expressat la meva incredulitat amb tanta contundència. I dic que ho faig amb molt de gust pel que aquest gest d’anar als tribunals pot representar de canvi de tendència d’allò que farà el seu grup municipal a partir d’ara.

Aquest gir copernicà del grup de CiU a l’ajuntament després de quasi un any de patir un ninguneig continuat per part de l’equip de govern municipal és tota una notícia pels barcelonins. Podria ser la constatació de que a l’Ajuntament de Barcelona hi haurà a partir d’ara una oposició seriosa al marge de la eficaç tasca que ja fa el PP.

La reacció de Carles Martí, primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, resulta també força significativa de que la decisió de CiU no els ha agradat gaire. Ha dit que no ha estat una sorpresa ni la presentació del recurs ni la seva acceptació a tràmit per part del jutjat. Si bé no costa gaire d’imaginar-se que l’acceptació del recurs no ha estat cap sorpresa per Carles Martí, que és conscient de que l’equip de govern està en fals, no s’ha de fer un gran esforç per adonar-se que la presentació del recurs va constituir una sorpresa i de les grosses. Ells sempre pensaven que l’amenaça de Trias no passaria d’això, d’una amenaça que, com havia passat fins ara, mai no es portaria a terme.

I en quan a la segona part del meu pronòstic de fa tres setmanes, només el temps ens dirà si va ser encertada o no. De moment crec que CiU està en el bon camí.

Ben cordialment,

Miquel Saumell

Els joves d’ara no ens pagaran les pensions

Per situar-nos, amb aquest títol em refereixo a la generació que segueix a la meva, és a dir, la dels meus fills, aquelles persones que ara estan entre els vint i els trenta, i que tenen uns pares que estan entre els cinquanta i els seixanta. I aquests trams d’edat encara els podríem flexibilitzar, més/menys cinc anys en ambdós casos. Per tant parlem d’una generació, la meva, que compren unes edats que van dels 45 als 65 anys, i d’uns fills que van dels 15 als 35 anys. Dit això ja queda clar a què em refereixo quan parlo dels joves.

És la generació que en una bona part s’ha anat incorporant en el darrers anys a la vida laboral, així com alguns que encara estant estudiant. Hi ha qui defineix aquesta generació com la dels que, amb els seus impostos, aviat començaran a finançar-nos les nostres pensions. Això no és cert. Si no ho tinc mal entès, el sistema de pensions és el d’una assegurança que ens garanteix, amb l’aval de l’estat, un pagament mensual a partir de certa edat, pagament que s’ha de finançar amb les primes pagades al llarg de la nostra vida laboral i els rèdits obtinguts amb els capitals que s’han anat acumulant.

Per tant, els impostos que paguen els nostres fills han de servir per les seves pensions, no per les nostres. I el mateix passa amb els impostos que paguen els immigrants d’ultramar que han anat arribant aquí darrerament. És fals pretendre que hem d’estar agraïts als immigrants de l’Amèrica del Sud, de l’Àfrica, de la Xina, dels països de l’est d’Europa, perquè amb els seus impostos paguen les nostres pensions. Els podem estar agraïts per altres coses, segur que sí, però no precisament per això. Amb els seus impostos ells financen les seves prestacions, de la mateixa manera que amb els nostres financem les nostres.

Algú va dir que el diner és un instrument massa perillós per deixar-lo en mans del polítics. Per tant sempre hi ha el risc que les nostres aportacions s’hagin gestionat amb poca cura per part dels governs de torn, i que a l’hora de pagar-nos les pensions sorgeixin dificultats. Però d’aquí a fer responsables del pagament de les nostres pensions als joves i als immigrants potser en fem un gra massa.

Crec que aquestes coses s’han de tenir clares per tal d’evitar malentesos i errònies interpretacions, tant per part dels uns com dels altres.

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (i 2)

Havent escrit això, segurament que ara hi hauria qui es creuria amb el deure moral de deixar clar que no té cap mena de simpatia pels pistolers etarres, que no és partidari de la violència amb objectius polítics (ni dels altres), i tots aquells tòpics que es diuen en circumstàncies similars. Doncs bé, jo això tampoc ho faré, conscientment, i m’abstindré de fer-ho per dos motius que explicaré tot seguit.

El primer i per a mi més important, bàsic, és que estic convençut que el pensament és lliure i, per tant, que el pensament no és delicte. En un sistema democràtic com el nostre, ni que no sigui perfecte, que no ho és, no és pot obligar ningú a pensar, dir o fer el que pensen, diuen o fan els altres, encara que els altres constitueixin la majoria de la societat. El segon motiu és obvi i ja s’ha apuntat abans. En aquest país no hi ha cap llei, i espero que no hi sigui mai, que ens obligui a condemnar res, ni menys encara a fer-ho en veu alta, ni a participar en cap manifestació i/o concentració de protesta, ni a res que s’hi assembli. No estic propugnant, ni molt menys, la prohibició d’aquests actes sinó tan sols recordant que l’assistència és voluntària, i que no es pot criminalitzar ningú per no assistir-hi.

Jo mateix, per posar un exemple ben proper, no he anat mai a una manifestació, ni m’he concentrat mai per condemnar un atemptat, i això no vol dir que doni suport a res ni que deixi de fer-ho. Tan sols vol dir que no hi he anat. No ho he fet, entre altres motius, perquè opino que aquestes coses no serveixen per gran cosa més que per tapar les vergonyes dels polítics que no són capaços de resoldre’ns un problema que ja fa massa temps que s’arrossega.

Encara que potser no faria cap falta, de tant en tant m‘agrada deixar constància de que jo aquí només dono la meva opinió particular sobre temes diversos, uns punts de vista a vegades no massa políticament correctes, ho admeto. Però per altra banda tampoc no he tingut mai la pretensió de representar ningú més que a mi mateix, ni menys encara d’imposar les meves opinions als altres. Exactament pel mateix motiu, tampoc admeto que des d’instàncies polítiques, judicials o de qualsevol tipus pretenguin imposar-me determinats punts de vista i actuacions.

La imposició d’una doctrina de pensament únic ja l’hem viscut en temps no massa llunyans i alguns no volem que això es repeteixi. Altres sí que ho voldrien, i alguns no ho dissimulen gens, en sóc molt conscient. Dissortadament d’aquests darrers en trobaríem a totes les formacions polítiques.

Alguns jutges s’equivoquen massa sovint (1)

Crec que ficar a la garjola a la senyora Galparsoro, l’alcaldessa d’Arrasate-Mondragón, ha estat un greu i preocupant error judicial. Per tant, crec que el jutge Garzón s’ha equivocat. Segurament no sóc l’únic que ho pensa encara que per a mi resulta del tot irrellevant si som majoria o només som quatre gats els que opinem que aquest jutge, un cop més, no ha tingut una actuació professionalment correcta.

S’ha escrit que darrere d’aquesta decisió hi ha la voluntat política del govern, però si Garzón ha comès aquest error per voluntat pròpia o induït per algú aquí ja no hi vull entrar. Això seria tant com fer un judici d’intencions, un exercici que no em ve gens de gust fer. Tinc les meves idees al respecte, és clar, com les té tothom que s’hagi pres la molèstia de seguir la trajectòria erràtica d’aquest peculiar personatge. Avui, però, me’n reservaré l’opinió.

M’he llegit l’ordre de presó incondicional del jutge tractant de trobar-hi l’entrellat, és a dir, buscant-hi un suport legislatiu mínimament coherent. Però després d’eliminar la palla, que n’hi ha i molta, i deixar-hi només el gra, i fent l’esforç de llegir el document una mica entre línies, he arribat a la trista conclusió que l’alcaldessa ha anat a la presó bàsicament per no haver promogut, des del seu càrrec institucional, la condemna d’uns atemptats d’ETA. Per dir-ho d’una manera encara més entenedora per a tothom, entenc que la imputació que fa el jutge a l’alcaldessa vindria a ser per un presumpte delicte inexistent en el nostre ordenament jurídic.

Escoltant certes tertúlies polítiques i llegint articles de premsa d’analistes de tot l'arc ideològic, un es podria arribar a creure que hi ha una llei que obliga a condemnar els atemptats d’ETA. D’un temps ençà no es fa altra cosa que criminalitzar a aquells que no condemnen els pistolers i les seves accions. Doncs no, aquesta suposada llei no existeix. I encara que dir-ho resulti d’una obvietat quasi pueril, potser convé recordar que una llei inexistent no s’ha de complir.

(Continuarà)

3 de maig a Sitges

Aquest article també s’hauria pogut titular La democratització de l’oci o de moltes altres maneres. Avui, per ajudar a fer un aterratge suau a la feina després del llarg cap de setmana, farem un article més light que de costum. Demà, però, hi tornarem amb la intensitat de sempre.

Dissabte passat formava part del pack de quatre dies festius o pontívols que molta gent va poder gaudir aprofitant la circumstància d’un primer de maig que aquest any ens queia en dijous. Doncs bé, juntament amb uns amics vam decidir anar a Sitges a fer un arròs.

En arribar al peatge dels túnels ja vam tenir la primera pista del que ens trobaríem, la primera sorpresa per la quantitat de cotxes que pretenien pagar el peatge, gens barat per cert. Fins ara, mai havíem fet cua en aquell indret, potser perquè no hi solem passar en dies o a hores punta. Després, vam trobar una segona cua, aquesta ja per entrar al poble.

Trobar el Passeig de la Ribera ple a vessar de gent com si ja fóssim a l'estiu va ser, almenys per mi, tota una sorpresa. No és que pensés en trobar-me un passeig buit com si fos un dia d’hivern entre setmana, però entre això i la gentada que s’hi passejava hi ha un terme mig. I encara sort que molts eren a la platja, prenent el sol o dins de l’aigua, doncs estic segur que tothom alhora al passeig no hi hagués pas cabut.

Uns diuen que hi ha una crisis econòmica, més o menys profunda; altres parlen d’una simple desacceleració; els més optimistes fan referència a un creixement més alentit de l’economia. El cert, però, és que com diuen més enllà, cuando el rio suena agua lleva, i ara les coses no van com anaven abans. Doncs dissabte passat a Sitges això no es veia per enlloc. Els restaurants eren tots plens de gent i d’altres s’estaven drets esperant el segon torn. Intueixo que més d’un es va quedar sense dinar per falta de taula.

Nosaltres no vam fer cua al restaurant perquè el dia abans havíem tingut la precaució de reservar taula. Vàrem menjar un arròs excel·lent, com sempre que anem a aquell lloc (La Nansa) del que som clients des de fa molts anys.

Per avui ja n’hi ha prou, esperem que la rentrée a la feina ens sigui lleu a tots.

“Dos de Mayo en Madrid”

Ahir, els nostres amics de Madrid van celebrar el bicentenari d’uns fets que sembla ser que els reforcen molt la seva identitat espanyola. Hi eren tots els que tallen el bacallà de la política així com els representants dels poders fàctics (bisbes, generals, banquers, ...). No hi va faltar ni le roi de l’Espagne amb tota la seva família. Casualment vaig pescar un reportatge de l’acte que retransmetien per televisió; feia goig de veure tota aquella representació muntada per a l’ocasió, amb els uniformes de l’any 1808, la desfilada militar, els discursos patriòtics i tota la pesca. Chapeau pour les espagnols!

Els catalans, ahir, no vam celebrar res en especial, i és que aquí ni tan sols va ser festa, només va ser pont, que és una categoria administrativa inferior però molt nostrada de les festes laborals. Però coincidint amb l’acte que dèiem, i aquestes coincidències mai solen ser casuals ni gratuïtes, uns membres del Tribunal Constitucional de España van deixar anar com qui no vol la cosa que sembla ser que potser si seguim fent bondat finalment tal vegada decidiran respectar el preàmbul i fins i tot algun article de l’Estatut de Catalunya. Aquesta llei, ara per ara plenament vigent, la tenen en estudi aquests personatges des de fa una pila de mesos, i ho fan per indicació expressa dels dos grans partits nacionalistes espanyols, PSOE i PP, partits que en la tasca patriòtica d’objectar l’Estatut de Catalunya han anat sempre plegats. Diuen que con las cosas de comer no se juega!

I perquè no sigui dit i amb tota la simpatia que em mereixen els meus amics madrilenys, avui els hi dedico aquest article. S’ho mereixen. Aprofitaré també per agrair el gest de magnanimitat que, amb el seu comentari, van tenir els membres del Tribunal Constitucional. Potser aviat també tocarà felicitar als que en el referèndum convocat a l’efecte van votar “si” a aquell text ja tant afaitat per Alfonso Guerra y sus muchachos. Però si finalment, com penso, ens el retoquen encara més, l’Estatut vull dir, ni que només sigui una coma (que, no ho dubtem pas, serà bastant més que una coma), algú sap què s’haurà de fer?

Són necessàries tantes administracions?

Costa d’entendre que entremig dels ajuntaments i la Generalitat hi hagi d’haver dos nivells administratius més, els consells comarcals i les diputacions provincials. I encara hi ha gent que ens hi voldria afegir les vegueries. Sovint em pregunto si no en fem un gra massa, i sempre em responc a mi mateix que sí. I és que tota aquesta alegre disbauxa administrativa que no produeix cap mena de riquesa per la societat, totes aquestes institucions amb els seus funcionaris, edificis, cotxes oficials, targetes Visa or o platí, dietes i altres benèfiques de tota mena pels càrrecs polítics que hi estan assignats, tot això ho paguem nosaltres, i cada dia ens resulta més car.

En el meu cas particular i com a veí del barri barceloní de Sarrià, per fer segons quins tràmits primer s’ha d’anar al Districte de Sarrià-Sant Gervasi. Per altres tràmits i tirant amunt, després tenim l’Ajuntament de Barcelona. I a continuació, el Consell Comarcal del Barcelonès. D’aquí passem a la Diputació de Barcelona, i després ve la Generalitat de Catalunya, i l’Estat Espanyol, i la Unió Europea, i finalment les Nacions Unides.

Si no m’he descomptat, em surten vuit nivells administratius de funcionaris que, sovint, més que resoldre’ns els problemes ens acaben complicant la vida. Fixeu-vos que d’una manera o d’una altra, tots i cadascun d’aquests nivells ens volen regular i de fet cada dia més ens regulen les nostres activitats diàries, fins a arribar a extrems fora de tota lògica.

D'entrada se m’acudeixen dues senzilles propostes concretes per tal d’aprimar una mica tota aquesta estructura administrativa que ens envolta i ens ofega. La primera, no afegir cap estructura nova sense suprimir-ne abans, com a mínim, dues de les existents. Per exemple, no introduir les vegueries sense suprimir abans els consells comarcals i les diputacions. La segona, considerar seriosament la possibilitat de suprimir el nivell administratiu que hi ha entre la Generalitat de Catalunya i la Unió Europea. Algú ha calculat els diners que ens estalviaríem, uns diners que podríem destinar a inversions més productives?

Per tal d’evitar suspicàcies, vull aclarir que es tracta de dues propostes que, de tirar-se endavant, tindrien unes conseqüències bàsicament econòmiques i positives per la població, tot i que em temo que resultarà inevitable que darrere d’aquestes propostes s’hi vulgui veure un posicionament polític per part de l’autor d’aquest blog.

Primer de Maig

Diuen que és la festa del treball però en comptes de celebrar-la treballant una mica més que els altres dies resulta que no es pot treballar gens. Avui s’ha de fer festa per decret, i no obren ni tan sols les botigues Ikea. Alguns treballadors –pocs, cada cop menys- encara van a les manifestacions organitzades pels cada dia més anquilosats sindicats, que s’han acabat convertint en unes institucions semioficials finançades pel govern amb diner públic i gestionades per una nova casta de privilegiats funcionaris. La majoria, però, avui se’n va a la platja, o a la muntanya, o a la Plana de Vic, a desconnectar. Demà molta gent també farà festa (pont en diuen), i per a molts el dia del treball s’haurà convertit a la pràctica en quatre dies seguits de festa. Visca la competitivitat!

Aprofitaré per contestar públicament una consulta que m’han fet de forma privada perquè penso que el tema pot interessar a més gent. Les píndoles anomenades KELEDÉN (“una cápsula diaria y sus problemas se la soplarán”), de les que es fa publicitat gratuïta aquí sobre, ja quasi no es troben enlloc. Abans potser encara es podien adquirir amb una certa facilitat i fins i tot sense recepta mèdica però ara, amb la generalitzada precarietat laboral que ens envolta i els contractes escombraria, pràcticament han deixat de receptar-se, i ja només les trobaríem a les farmàcies que obren vint-i-cinc hores al dia. Anys enrera els que en prenien sempre deien que estaven encantats amb els resultats obtinguts; si el jefe s’enfadava canviaven de feina i santes pasqües. Ara, amb la globalització i el risc de perdre el lloc de treball que la nova situació comporta, ja no se les pren ningú. Resulta massa arriscat. La recepta de moda és ara l’absoluta submissió laboral del treballador, recepta vàlida per a tothom excepte els funcionaris.